Un altre Onze de Setembre

Els governs de la Generalitat de Catalunya i de l'Ajuntament de Barcelona -tots dos governats en solitari per CiU- han encarregat als còmics Miquel Calçada i Toni Soler, respectivament, l'organització dels actes commemoratius del tres-cents aniversari de l'Onze de Setembre de 1714, data de la caiguda de Barcelona a mans de l'exèrcit de Felip V despreś de la resistència heroica de la ciutat de Barcelona. Amb això ja està dit tot, em sembla.

Respectant la trajectòria d'aquests dos professionals (un dels quals ha dit sense embuts a la televisió que aspira a ser president de la Generalitat), ¿voleu dir que aquesta orientació és la que ens cal? En fi, jo no reclamo un referèndum per la independència, com féu el seu dia Carod-Rovira, però sí que ens prenguem més seriosament aquesta efemèride.

Deixeu-me, abans que res, que us recomani que rellegiu l'article que publicava La Vanguardia, el 1994,, en el qual Ernest Lluch posava en qüestió, per aigualida, la versió oficial del nacionalisme en referència a aquesta data [aquí]. No ve d'ara, doncs, que la visió del nacionalisme oficial sigui anecdòtica, un pèl espectacular i en absolut crítica.

Les troballes del Born han posat de nou de relleu la recerca que apuntava l'enyorat Lluch. I convindria seguir-la, per veure les conseqüències reals, profundes, que va tenir aquesta caiguda per Catalunya. Una d'elles -també ho apuntava Lluch- consistex en la politització dels fets que neguen, per exemple, la dimensió espanyola del conflicte.

No sé què hauria passat si, enlloc de Felip de Borbó, hagués estat Carles d'Àustria el vencedor dela Guerra de Successió, si ens haguéssim escapat de l'absolutisme i si en un moment o altre no haurien perillat també les nostres institucions pròpies, recuperades després en perídeos democràtics, com ara. Però el projecte en què s'embarcà Catalunya -aleshores- era ja un projecte per Espanya, just quan deixava enrera l'ombra de la dinastia dels Àustries i necessitava nous horitzons que la situessin al món modern. Ves a saber.

En tot cas, seria d'això que fóra bo parlar. I d'una interpretació històrica precisa i crítica. I de visions obertes sobre el fet català al llarg de la història, dels valors que l'han fet avançar com a nació i de les seves expectatives. Més enllà de la cantonada (la independència o el que sigui) que ara es ven com a salvació de tot, sense dir mai res del que hi ha un cop la traspassem... 

Això sí, riurem. O, potser, com passa en aquells quadres de pallassos a les consultes mèdiques, ens veurem patètics.

Els vicis

Usted tampoco se parece nada a mí. Cualquiera diría que no tiene vicios.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 363.

Foto: d'aquest bloc.

Excuses i mentides

Mira que ho intento, però com que sospito que una de les obsessions de l'actual alcalde recau en la meva humil persona (no entenc, si no, per quina raó féu noves auditories a Pumsa per valor de 30.000 euros juts quan va entrar al govern...), em veig quasi amb l'obligació de sortir a defensar-me. Vegeu sinó la darrera prova. Quan una periodista del setmanari El Tot Mataró li pregunta aquesta setmana per quin caram de raó no ha respost encara l'oferta de diàleg que li féu el PSC fa just un any, abans de formar govern, respon la següent bajanada: "Hi va haver una proposta per part del PSC, tan dura que va acabar amb la baixa fulminant del primer secretari del Partit dels Socialistes. Jo crec que el problema no el vam tenir nosaltres, sinó que aleshores hi va haver un problema d’interlocució".

Tant li fa que no sigui cert en absolut, que la meva marxa, aleshores, no tingués res a veure, que el document hagi estat assumit pel conjunt del Partit des d'aleshores ençà i que el que li féu la proposta, el cap del nostre grup, sigui exactament la mateixa persona. Tira la pilota al camp contrari i justifica la inacció profunda d'aquest govern que passa per ni tan sols respondre una oferta sincera de diàleg i acord que li treuria força maldecaps i que impulsaria polítiques de gran abast i amb àmplia base d'acord. Una proposta que, sincerament, no és gens dura. En tot cas, no respon per quina raó no ha tornat mai contesta sobre aquest tema. Diu també que ha parlat més amb Baron ara que quan aquest era alcalde. 

Que no ens faci parlar, sisplau. Baron sí que es posa al telèfon i -si no- sí que respon trucades. I un pacte amb ell es manté, no és cap evanescència de 24h. Que no ens faci parlar, que deixi la cançoneta de l'herència (l'entrevista és plena d'inexactituds que només demostren la seva completa incapacitat per governar en temps difícils) i que es posi, d'una punyetera vegada, a treballar per atraure inversions, per recolzar l'economia local i per prendre decisions de gran abast. Hauria d'aprendre què passa quan es va de ploramiques enlloc de transemtre la il·lusió i l'esperança, que ja seria hora, d'algun projecte per aquesta ciutat.

Ubi est IBI?

Primer van ser alguns ajuntaments castellans governats pel PP i després s'hi va sumar IU. A continuació, després d'anys i panys oposant-s'hi, s'hi va afegir el PSOE i -el que més em dol- el primer secretari del meu partit. Enmig de la setmana en què es descobreix l'immens engany de Bankia, enmig d'un incipient debat sobre si CiU ha de rectificar o no la seva decisió de perdonar l'impost de successions a les fortunes més grans (això sí que és un escàndol), es veu que és més fàcil mirar cap un altre costat i demanar que els immobles de l'Església tributin l'IBI (impost de béns immobles, l'antiga contribució). Per sort, hi ha algunes persones prou informades com i s'hi oposen, com l'alcaldessa socialista d'Astorga (el palau episcopal de la qual és obra de Gaudí, per cert, vegeu la foto). Avui s'hi ha pronunciat, també en contra, l'alcalde de Lleida, el també socialista Àngel Ros. Ha estat el dia abans que la direcció del seu partit, que és el meu, convocada per demà, es veu que no té cap altra cosa que fer que plantejar-se aquesta qüestió i demanar que l'Església pagui l'IBI pels seus immobles "sempre que no siguin edificis destinats al culte ni a serveis socials de primera necessitat", segons ha declarat l'alcalde de Sabadell. Bé, deu ser el millor que es pot fer contra la crisi de la prima el risc que hem tingut avui, suposo.

L'Església ja tributa

És a dir: ¿la part dels convents i residències religioses que no està destinada al culte, o els museus, tributaran a partir d'ara? Ho dic perquè, de fet, en aquest moment no s'apliquen tan sols els Acords amb la Santa Seu de 1979, que ja eximeixen els llocs de culte o les escoles concertades (religioses o no), per exemple, sinó que la resta d'exempcions amb què compta l'Església es regulen a partir de la Llei de Mecenatge de l'any 2002, com ho fan altres entitats i fundacions esportives, socials o culturals sense ànim de lucre i que són (vegeu aquest article de Fernando Giménez Barriocanal a El Economista)...

Centros de asistencia social; hospitales; investigación científica: gestión de bienes declarados de interés cultural; representaciones teatrales, musicales, cinematográficas y circenses: gestión de parques y espacios naturales protegidos; centros de enseñanza regular: realización de exposiciones, conferencias y cursos; elaboración, edición, publicación y venta de libros, revistas y material multimedia; prestación de servicios de carácter deportivo (salvo para profesionales); actividades económicas complementarias a la actividad principal de la entidad, y actividades de pequeña cuantía (inferior a 20.000 al año).

¿Això vol dir que la resta d'entitats que s'hi acullen també tributaran, a partir d'ara? Perquè, és clar, si el que es pretén és que l'Església aboni l'IBI i els tributs de la resta d'activitats... resulta que això ja ho fa. Activitats com aparcament, explotacions agràries, reposteria, restauració, etc... ja tributen. I no tan sols l'IBI. (Per cert, sembla que un nou projecte de llei de mecenatge està enfrontant els ministeris d'Economia i Educació i Cultura).

Per què té exempcions?

Les té, com a la resta d'entitats citades, perquè -a tenor de la promoció que pretén el mecenatge i independentment de l'interès dels seus fins, que són molt importants- estalvia molts recursos a l'Estat. A la meva ciutat, per exemple. ¿Quant costaria la custòdia, l'estudi i la promoció del patrimoni local que atresora el Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró? ¿Podríem pagar els recursos en dependència que significarien substituir les serventes de Maria o els frares de Sant Emili que atenen ancians i discapacitats, respectivament? ¿Què passaria si les carmelites o les caputxines, davant el repte de no poder fer front a les despeses, es venguessin el seu patrimoni enmig de la ciutat al millor postor immobiliari? ¿On posaríem les innombrables activitats socials a tots els barris que es fa als locals de les parròquies que no es destinen al culte?

Ja no dic que protegir l'experiència religiosa (que va més enllà del culte) sigui un valor més enllà dels que la practiquen, que ho és (o només val allò que és rendible?). O que la tasca social és impressionant. O que l'Estat -potser- hauria de començar per garantir tot allò que d'altres han de córrer a resoldre per la via solidària enlloc d'acribillar aquests darrers amb impostos (els mateixos que s'han negat als rics en la supressió de l'impost de successions per aquest tram). Dic, tan sols, que la jugada ens pot sortir molt més cara. I pensant que ens pixem damunt Rouco acabem esquinçant una mica més aquesta tan cacarejada cohesió social. Ara, que és quan acumula més riscos.

Ara, pels 'meus'

Als cristians, que en sóc, m'agradaria dir-los que no pateixin. Aquest no és un escrit corporativista. Es pot ser perfectament cristià i complir amb la tasca social de l'Església encara que sigui més difícil. Al meu entorn catòlic, més aviat hi ha una majoria refractària a cap privilegi, de manera que no pateixo tant per la llibertat religiosa (és a dir, no crec que hi hagi 'persecució', com diuen alguns oportunistes) com pels beneficiaris silenciosos de la tasca que hi va associada.

Als socialistes, dels que també en sóc, m'agradaria dir-los que no podem pedre el nord i que la nostra preocupació han de ser les classes més desafavorides. I qua quant a reformes fiscals, generals o municipals, hi ha molt de camp a córrer, encara tant per corregir les enormes desigualtats (i fraus), com per desenvolupar antics i nous trubuts locals que ens facin també més responsables. Posem-nos-hi i serem creïbles. I busquem aliats, no nous (o vells) enemics. Fem coses com aquestes i aspirarem, com a molt, a tenir el paper testimonial dels partits ideològics que han perdut el contacte amb la realitat.

Mort i sofriment

Me asusta (...) la espantosa brevedad con que hoy suelen vivirse los duelos: la rapidez con que metemos a los muertos en sus cajas y la rapidez con que todos volvemos a nuestros quehaceres cotidianos. (...)

He aprendido que los seres humanos huimos del sufrimiento (También yo, sobre todo yo), y que sólo cuando no huimos del sufrimiento los hombres nos realizamos como tales.

Pablo d'Ors, Sendino se muere, Ed. Fragmenta, Barcelona, 2012, pp. 55, 76.

De llops i d'homes

Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per als homes,
homes, senzillament. Encara.

Narcís Comadira, fragment de "Allemande" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 52.
Il·lustració: Llop atacant un escolanet, al carrer del Llop (Girona), d'Àngel Pou.

Àngel Ros, socialista i cristià

Us recomano que llegiu l'entrevista [aquí] a l'alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, publicada per Catalunya Cristiana, en la qual posa l'accent en el testimoni i no pas en la doctrina quant a la seva adscripció crsitiana. I no s'amaga de ser de missa diària, o de tenir posicions diferents al si del PSC (algunes qüestions relatives a la Llei de l'Avortament) o al si de l'Església (la posició respecte els matromonis entre persones del mateix sexe).

El melic de l'altra

Les marquesines del transport públic metropolità contenen aquesta inquietant imatge amb la què la firma Calvin Klein anuncia les seves novetats de bayadors per home i dona d'aquesta temporada. No dic que m'inquieti, almenys gaire, pel deix eròtic de l'anunci, ja que la majoria del que hi ha a les marquesines, anunciïn calçotets, colònies, assegurances o cotxes, recorren al canon actual de bellesa i a la sexualització, associant el desig sexual al desig de consum. 

No, això ja ho tenim massa vist. El que m'inquieta d'aquesta foto, que em vaig estar mirant un dia que el bus trigava, és la mirada del noi. ¿Què mira exactament?. ¿Què li mira, a la noia del costat? ¿I per què fa aquesta cara de perplexitat, de preocupació i, potser fins i tot, de rebuig? El primer que vaig pensar és que li mira el melic, aquest forat que presideix un tors delimitat per les peces de roba que es volen vendre, suposo. El melic inquieta. Junt amb el rostre, és l'única part descoberta que ens recorda que una dona és, també, el nostre origen. A les parts cobertes hi ha el camí de l'úter, de la nostàlgia, i del pit, una segona nostàlgia del manà, els dos llocs on ens han arrencat per tal d'enfrontar-nos a la vida. Del melic, d'aquesta subjecció tan explícita, també ens han arrencat... i potser per això ens inquieta de veure'n la prova tan evident, tan majestuosa, tan insolent. No, no hi tornaràs, no t'hi lligaràs mai més.

Però encara hi ha dos trets formals més que m'inquieten força. El primer em recorda el que explicava fa poc l'artista Antoni Llena en aquest vídeo (més o menys a p. del min 18:30) amb l'exemple d'una peça de Marcel Duchamp anomenada Etant donnés: 1° la chute d'eau / 2° le gaz d'éclairage, de 1946-1966 (vegeu aquí l'interior de la peça). Una de les coses que fa notar és que la imatge amputada del cos, que ens assembla tant a aquestes escultures de tors sense extermitats, en referencia el caràcter instrumental del cos, sobretot del de la dona. Doncs això, encara que en aquest cas, almenys el noi sabem que té mans, almenys una, que la tapa una mica la peça que 'ven' i l'acosta, flàccida, al seu sexe. Potser això també ens deixa perplexos. ¿de què ens serveix tanta bellesa, almenys tanta bellesa canònica, si se'ns neguen les mans i els peus, és a dir, l'acció, la llibertat, la totalitat?

El segon tret formal correspon a la posició del cos. Hieràtica (apol·línia), en el cas del noi (si exceptuem la curiositat del cap) i serpentejant, amb el maluc fora de la línia central del cos d'ella (dionisíaca... si fos home), el senyal que Calvo Serraller n'extreu per diferenciar les intencions de rectitud (les proporcions...) o de sensualitat a les formes del nu. La cara i la posició dels braços de la noia ens suggereixen, per si no hi pensàvem, l'èxtasi sexual al qual, per cert, sembla que més aviat el seu acompanyant no hi ha contribuït gens... Potser aquesta és una altra de les perplexitats.

Jo, a més, hi afegeixo que potser el noi, cridat a ser objecte de desig (per això es passa tanta estona al gimnàs, per això s'ha bronzejat a consciència, per això s'ha depil·lat...) no comprèn del tot el rol de l'altre objecte de desig. El melic li recorda a la mare i, sobretot, als llocs de la mare protectora del primer moment (el cordó umbilical, l'úter, el mugró...) als que no tornarà mai més. L'expressió de plaer el situa al marge; com deia, no sembla haver-hi tingut res a veure. No es poden tocar, no es poden gairebé ni mirar i ser objecte, en aquest cas, pràcticament anul·la la capacitat de ser subjecte. 

Però això, potser, també ho desitgi. Per això, atordit, preocpat com les celles revelen, es queda absort mirant el melic... de l'altra.

El model català

Amb motiu de la presentació d'un suplement per Catalunya de la revista Vida Nueva, va celebrar-se un interessant diàleg fa pocs dies entre el periodista Enric Juliana i el biblista Armand Puig sobre el periodisme religiós. A banda dels temes més centrals, val la pena aturar-se en la interessant reflexió amb què el subdirector de La Vanguardia ofereix sobre el principal repte de Barcelona i de Catalunya en l'actual deriva d'un món global "on creixeran les tensions". I aquest no és cap altre que el d'esdevenir node per la batalla de l'hegemonia cultural que, en termes gramscians, serà la batalla de veres dels propers anys. Ja no dins o fora d'Espanya, ni front a Espanya com pensen molts amb  mirada curta, sinó en un espai global en el qual altres sistemes de valors, altres referents culturals i altres concepcions de la humanitat entraran en joc ...o potser en xoc.

Aquest, diu Juliana, pot ser el lloc que pertoqui a Catalunya, amb Barcelona com a punt de referència mundial, aportant un bon model on fixar-s'hi, on pivotar bons projectes. El periodista creu que laportació dle món religiós (en diferents plans) pot ser molt rellevant en l'asosliment d'aquest nou repte. I segurament que molts més àmbits poden aportar molt en un model que, aventuro, ressitua la dignitat i la qualitat humana al centre de tot. Aquest projecte em motiva molt més, us ho asseguro, que cal altra proposta d'encaix o desencaix amb Espanya, que em sembla un tema decimonònic.

El I Fòrum Fragmenta en 2 vídeos

Aquests són 2 vídeos produïts per Clack en què recullen una de les activitats més importants de Fragmenta Editorial. Es tracta de la trobada que se celebrà el passat dia 5 de maig, amb motiu del seu cinquè aniversari, que aplegà lectors i autors sota el lema "Llegir, parlar, contemplar", sumant més de 200 inscrits. El I Fòrum Fragmenta s'obrí amb un breu concert de música sufí i es clogué amb un diàleg entre Francesc Torralba i Vicenç Villatoro (autors del llibre Amb Déu o sense, un dels darrers publicats per Fragmenta) moderat per Joan Barril, després de tot un dia amb tallers, taules rodones i xerrades simultànies a la Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri, al barri de les Tres Torres de Barcelona.

 El primer és un vídeo-resum conté els testimonis i intervencions de Carme Martí, Emili Boix, Marc Vilarassau, Anna Punsoda, Francesc Tous, Arnau Piña, Brahim Yaabed, Francesc Torralba, Joan Barril, Vicenç Villatoro, Ignasi Moreta, Xavier Mallafré, Jordi Ferré, Ignasi Garcia Clavel, i Xavier Puigdollers. La banda sonora correspon al grup 'Ushaq. 

"L'editorial Fragmenta és com la revista Hola: No enganya, saps el que et donaran, les informacions que et dóna no són imprescindibles però dóna el que et diu a la portada”, diu en el segon vídeo amb to humorístic el periodista Joan Barril, tot introduint la citada conversa entre Francesc Torralba i Vicenç Villatoro. Barril afegeix que “és probablement una de les més serioses, jo diria que la que més de les que es fan i es desfan en aquest país".

Els vells relats omplen el món de sentit

Navigare necesse est vivere non necess, solía decir [Chesterton] de Isak Dinesen. No basta con vivir, queremos que nuestra vida tenga sentido, se transforme en algo valioso, en una historia que merezca la pena contar a los demás. (...).

Nuestro mundo ha dado la espalda a lo maravilloso y solo el dinero parece tener en él poder para dar valor a las cosas.

Lo maravilloso nos enseña a ver lo más cercano con los ojos de la gratitud y el asombro, los ojos del que ve la belleza del mundo y quiere cuidarla

Y no podemos vivir sin relatos, aunque los hayamos olvidado. Viven a través de nosotros, son el humus del que nos alimentarnos, la savia que protege nuestros pensamientos.

Una pareja de enamorados entona cada noche el Cantar de los cantares, aunque nunca lo hayan leído. Una niña pequeña que imita a su madre, es como la ninfa Eco cuando loca de amor repetía por el bosque las palabras de Narciso. Los relatos de Las mil y una noches no hablan de un mundo ajeno al que conocemos, sino de esas otras vidas que hay en cada uno de nosotros. Miles de niños nacen en el mundo cada día, y miles de mujeres se enfrentan a esa experiencia única que es tener un hijo, y sin embargo apenas se las presta atención. La historia de María y el ángel nos permite interrogar ese instante, preguntarnos qué sucede de verdad en él. En cierta forma, cualquier mujer, al tener el niño que desea, vuelve a contar en el mundo la historia de María y su hijo y en su silencio cuando le contempla dormido en sus brazos está su gozo por el milagro de su nacimiento y su temor a todo lo malo que pueda sucederle.

Los viejos relatos no nos alejan del mundo, lo vuelven habitable y común, lo llenan de sentido.

Gustavo Martín Garzo, fragments de l'article "Contra la cultura del dinero", a El País, 19.5.2012.


 

Al centre de la creació artística hi ha el misteri *

Amb aquestes paraules resumia l'editor Jaume Vallcorba les intervencions de la taula rodona que ha tingut lloc divendres dia 18 de maig a la tarda a la sala Prat de la Riba de l'antiga Casa de la Convalescència. La seu de l'Institut d'Estudis Catalans, s'ha omplert de gom a gom en el penúltim dels actes convocats a l'Atri dels Gentils de Barcelona. La capella adjunta a la sala d'aquesta institució civil, que ha acollit les cabines de traducció i el material tècnic, resumia metafòricament la barreja de procedències dels participants del diàleg "Crear i recrear: els sentits espirituals".

La transcendència "lleugera"

A la taula rodona "El procés de creació artística com a acte de transcendència", diverses personalitats de diferents disciplines artístiques han desenvolupat les seves particulars aportacions. Vallcorba recordava Plató afirmant que "tota obra feta de la imitació ens acosta a la mediocritat". Perico Pastor, autor de les il·lustracions d'una recent edició de la Bíblia, reconeixia que "el perill més gran de la transcendència és posar-se transcendent, 'estupendo', ja que el que ens fa artistes és allò més humà i més comú que tenim". Aquesta frase ha servit a Lluís Pascual, director teatral, per dir que "quant més busquem la transcendència més lleugers, més livianos, ens fem. El cardenal Gianfranco Ravasi, que hi assistia junt amb el cardenal Martínez Sistach i nombroses persones del món de la cultura i de l'Església de Barcelona, ha intervingut breument més tard per continuar amb la reflexió, citant Hans Urs von Balthasar, afegint que "la creació artística és comparable amb l'encarnació, de carn, existència, fragilitat... que transcendeix i entusiasma".

El misteri, al centre

ha estat Joan Guinjoan, compositor, qui, després de confessar que intenta "retrobar el treball de la terra a través de la música", en referència al seu passat pagès, ha introduit el misteri com a nucli central del que s'esdevé a causa de la creació. Això ha servit perquè Lluís Pascual fes una analogia entre el paper de l'Església i del teatre: "fem assaig, convoquem gent, celebrem la paraula, ens vestim de sagrat, posem sobre la taula problemes morals i acabem en comunió, amb quelcom que ens afecta a tots i només és un misteri", ha dit.

Carme Riera, novel·lista i membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, ha afegit que "en el procés creatiu hi ha la voluntat de representar l'irrepresentable, també misteriós, que, en el cas dels escriptors, "com feia Sherezade, escrivim per no morir".

Estrena d'un curtmetratge

L'acte l'havien iniciat les ponències Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio, i Juan Manuel Bonet, ex director dels museus Reina Sofía i IVAM. Riera, que havia titulat la seva intervenció "El capvespre de la cultura", ha reivindicat el classicisme front "a una cultura que resta tot prioritzant les coses immediates". Bonet, per la seva part, ha fet un repàs a les peces artístiques més importants que hi va haver al segle XX de temàtica religiosa o espiritual. 

Finalment, Albert Serra, director de cinema, ha estrenat el curtmetratge «Moments musicals» amb motiu de l'Atri dels Gentils, també amb un contingut que abundaba en la idea de misteri i que se suma a les estrenes de l'esdeveniment. I, misteriosament, han arribat les 6 de la tarda i tothom a córrer per assistir a la sagrada Família, al darrer dels actes.

* Crònica d'un dels actes de l'Atri dels Gentils per encàrrec de CatalunyaReligió.cat

El sentit de l'art

Si l'art té cap sentit,
ella, enterca, el buscava.

Narcís Comadira, fragment de "Kollwitz Platz" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 48.
Il·lustració: Mark Tansey, La prova de l'ull innocent (1981).

Bastó

La desventaja de que un bastón señae a algún sitio -respondió el cura- es que por el otro estremo siempre señala al sitio opuesto. Todo depende de si se lo sujeta o no por el lado correcto.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 350.

Goigs amb QR

L'entitat Amics dels Goigs, que agrupa tots els que estem interessats en aquest subgènere literari genuïnament català de la cultura popular religiosa, ha anunciat que ha començat a editar-ne exemplars amb codi QR a través del qual podrà descarregar-se la melodia als mòbils que tinguin instal·lat el programa de lectura (gratuït a internet). Em sembla una magnífica idea. 

Una de les possibilitats de l'avenç tecnològic és la de l'emmagatzematge i difusió més senzilla (i massiva) dels arxius sonors. Els goigs són un 'artefacte' literari que inclou almenys text, disseny gràfic, dibuix (en molts casos), música i 'escenografia' amb públic (que n'és el protagonista), esdevenint una petita mostra d'art total. La posada en marxa d'arxius sonors compatibles amb tota mena de dispositius mòbils és una eina que ens ajuda a viure'ls una mica més, donat que hi ha poques ocasions presencials de fer-ho.

Felicitats per la iniciativa i que hi hagi molta sort!

La bellesa i Déu, a Barcelona *

L’Arquebisbat de Barcelona, coincidint casualment amb la renúncia -per motius d’edat- al càrrec del seu titular, el cardenal Lluís Marínez Sistach, s’ha afegit a la crida del Papa Benet XVI per rellançar el diàleg entre creients i no creients a través del projecte “Atri dels Gentils”, encarregat al cardenal Cardenal Gianfranco Ravasi, President del Consell Pontifici per a la Cultura (una mena de ‘ministre de Cultura’ del Vaticà). Ho ha fet a través, fonamentalment, amb la dedicació de tres dies a dialogar sobre l’art, la creació i el fet transcendent, en els marcs tan simbòlics (i tan civils alhora) com el Museu nacional d'art de Catalunya, la Universitat de Barcelona, l’Institut d'Estudis Catalans i la Basílica de la Sagrada Família. El diàleg, a partir bàsicament de ponències i converses d’intel·lectuals de primera fila del nostre país tracta diferents aspectes del tema i ens obre un munt d’oportunitats que no hauríem de desaprofitar.

En primer lloc, perquè -i esperem que no sigui una flor que no fa estiu- l’Església fa el pas d’adreçar-se obertament al món de la cultura i la creació per proposar una reflexió conjunta sobre el sentit en un món ta despistat com el nostre. No es tracta, ja, de saber qui té raó, o de defensar posicions o -fins i tot- de confiar exclusivament en l’exemple d’uns quants profetes o missioners. No. Es tracta de reconèixer els camins diversos del fet transcendent i de llur rellevància, al marge de les creences. La millor aportació que l’Església pot fer avui al món és aquesta, sens dubte.

En segon lloc, perquè l’art beu molt del fet religiós, fins i tot quan el nega. La seva capacitat simbòlica -es a dir- les seves possibilitats de comunicar el visible i material amb l’”invisible” és avui encara la raó de ser de l’art. I no parlo tan sols de l’art religiós -l’artista Antoni Llena diu que tot l’art és sagrat… excepte el religiós-, ja que bona part de l’art contemporani ha estat centrat en la recerca del sentit, en el ‘buidatge’ de les imatges per arribar a l’essencial i en la recerca personal de l’home mancat de déus que el guïin. És interessant, doncs, que aquesta mançanca i les propostes que l’omplen puguin iniciar una relació fecunda.

I, en tercer lloc, perquè també tenim pendent una relació amb la bellesa en una cultura artística, l’espanyola, que en té una peculiar visió, especialment a causa de la Contrareforma i de la influència (en línia o de retruc) que ha tingut en l’art. És bella l’abundància flamenca o la solitud castellana, als bodegons? És bell el cos neoclàssic de l’heroi o el cos demacrat del savi? La idea que la bellesa és, precisament, un camp de joc a vegades equívoc entre l’interior i l’exterior i, alhora, una aproximació del cosmos necessita dir coses en la societat que -en canvi- reclama uns nous cànons a base de gimnàstica i cirurgia.

* Article per la revista Valors (maig 2012)

El programa de l’Atri dels Gentils el podeu trobar al web www.atridelgentils.net

Torre Llauder, molt bé!

Encara que sigui per no parlar sempre malament de l'actual Govern a l'Ajuntament de Mataró, cal aplaudir l'embranzida que sembla voler donar al Clos Arqueològic de la vil·la romana de Torre Llauder amb motiu del seu 50è aniversari, que començà amb una participada festa divendres passat, amb centenars de persones a l'expectativa. La Torre Llauder és orgull i vergonya alhora. Orgull perquè permet recuperar bona part del nostre patrimoni bimil·lenari, que ens acosta als orígens romans de la ciutat, que són molt determinants sobre el seu futur. Vergonya perquè la destrucció de la masia que hi havia al damunt, amb torre de defensa inclosa, fou una de les barbaritats d'un temps en què, en paraules de l'hagiògraf de l'alcalde, i sense ironia, "hi havia més vida a la societat civil mataronina que ara", referint-se a l'època de Franco (Ramon Reixach, Ciutadà Mora, Mataró, 2011, p. 168).Quina vida, doncs!

Bé, tornem al que toca que ja he dit que aquest post no anava de crítiques. La idea, com dic, és molt interessant i s'ha de felicitar els seus impulsors. Primer, perquè ens pot permetre elaborar estratègies (de recerca històrica, de turisme, d'agitació cultural...) a partir d'un discurs de la romanització a través de les restes descobertes, des del centre de la ciutat fins aquest paratge (que òbviament no hi pertanyia), algunes de les quals romanen encara sense accés públic. Segon, perquè -com deia abans- la romanització fou un fet clau a la nostra ciutat: el seu desenvolupament urbà fou fixat a través de la primera ciutat romana i els seus enclaus més propers i, a partir d'aquesta civilització, es configurà el que avui és la nostra cultura -inclòs el cristianisme, com explica tan i tan bé Joan Bonamusa al seu darrer treball- cosa que podem explicar avui encara amb força exemples vius (algunes masies, la Basílica i les ermites, alguna distribució de carrers i camins, etc..). 

I, en tercer lloc, perquè la presència romana ha estat una de les mirades recorrents de la cultura posterior, sobretot en la cultura popular (també en l'arquitectura, com testimonien alguns edificis neoclàssics del mestre Garriga, per exemple). La devoció per les santes Juliana i Semproniana, per exemple, instituïdes com a patrones en ple Romanticisme. O els Armats, una institució lligada a la Setmana Santa i iniciada al nostre prolífic Barroc.

És, doncs, una notable ocasió per treure'n tot el rendiment possible, per aprendre, per estimar encara més aquesta ciutat. I potser també  per trencar alguns tòpics. L'imaginari nacionalista situa l'inici de Catalunya com a nació al voltant de l'any 1000 i amb el Romànic com a art dominant. Però potser hi ha arrels molt determinants en el període romà, en el qual Iluro formava part del conjunt espendorós de ciutats d'una cosa que en deien Hispania. I no era un restaurant.

Hildegarda, avui

Es veu que Benet XVI ha considerat oficialment santa a Hildegarda von Bingen, una alemanya del segle XII, després d'un procés iniciat fa un parell d'anys que portarà a considerar-la, segurament, Doctora de l'Església. Hildegarda, d'una vida apassionant, monja, intel·lectual i compositora, ha estat considerada per Teresa Forcades com a personatge clau en la formulació del que entenem avui per teologia feminista (vegeu llibre) i fou protagonista del film Vision (2009), de Margarethe von Trotta (vegeu crítica de Judith Vives). Una formació catalana, Scivias, n'ha recollit el seu llegat, així com d'altres compositores medievals, i el va recitant per on se li demani. D'ells us he posat aquest vídeo que encapçala el post.

A banda de ser una bona oportunitat per recuperar aquesta interessantíssima figura, aprendre'n força i llepar-se els dits amb la seva música, a ningú no se li pot escapar que també és una boníssima oportunitat per començar a posar el seu lloc el rol de les dones a l'Església del segle XXI. Que la iniciativa sigui del propi Papa tampoc no se'ns escapa gens.

Artifici

L'artifici és l'essència del teatre.

Narcís Comadira, fragment d'"Tintoretto", d'Adam Zagajewski a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 45. Il·lustració: plànol d'un teatre grec.

Política i assassinat

Tal como funcionan hoy los periódicos modernos, las noticias más creíbles e importantes son las de la policía. Si es cierto que en el siglo XX se presta más atención al asesinato que a la política, es por la sencilla razón que el asesinato es un asunto mucho más serio.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 339.

Il·lustració: Vladimir Putin dalt de cavall.

Molins i Bofill, monges

Dues de les protagonistes del llibre Monges (ara també en castellà), escrit per Laia de Ahumada a partir d'entrevistes a 20 religioses catalanes, han estat objecte d'un parell d'entrevistes recents a RTVE. Una, de curta, la feta a Eulàlia Bofill, al Convent de les Carmelites de Mataró, a la que vaig tenir ocasió d'acompanyar durant el rodatge dirigit per Cristina Hernández. El vídeo, que us podeu descarregar clicant aquí, fou emès en castellà al programa "Para todos la 2" i val molt la pena, per més curt que sigui.

La segona entrevista, també curteta però potser no tant, va ser emesa tot just ahir al programa "Gent de paraula", que conduiex Cristina Puig, al circuit català de la cadena. Es tracta de la Viqui Molins, que desmunta tots els tòpics possibles i ens convida a una vida d'obertura que també crec que val molt la pena. us la podeu descarregar aquí. Fa uns mesos, ella mateixa, Sor Lucía Caram i l'utora del llibre apareixien també al primer dels programes en una simpàtica entrevista que podeu descarregar-vos aquí.Fan molt de goig-i servei- fora de l'armari.

Un Atri dels Gentils a Mataró *

En principi, la iniciativa del papa Benet XVI de celebrar un conjunt de dilàlegs entre creients i no creients “destinat a desenvolupar-se entorn de grans qüestions radicals sobre la vida i la mort, la veritat i la mentida, l’amor i el dolor, el bé i el mal, la llibertat i la solidaritat, la paraula i el silenci”, com diu el President del Consell Pontifici per a la Cultura, el cardenal Gianfranco Ravasi, no s’havia de territorialitzar, almenys no massa. L'Atri dels Gentils, anomenat així en record a l’espai que el temple de Jerusalem reservava als no-jueus, però, huràa tingut finalment lloc a nou ciutats arreu del món, cinc d’elles a Itàlia. Entre les nou triades, la darrera, hi ha la ciutat de Barcelona, que els propers 17 i 18 de maig celebrarà quatre importants diàlegs al voltant de l’art, la creació i la recerca de transcendència en diferents espais de la ciutat, religiosos i civils, i amb la participació d’intel·lectuals i artistes creients i no creients. És un esdeveniment importantíssim, crec jo, tant per l’oportunitat (l’Església s’adreçade tu a tu  a la societat amb propostes de diàleg de fons i des de l’espai públic), com pels temes triats, com per les persones que hi parlaran i pel fet que Barcelona esdevingui punt de referència mundial. Us ho recomano. I, si no hi podeu anar, seguiu-ho per streamming al web.


No sé què en faran el pontífex, l’arquebisbe Martínez Sistach i el ‘Ministeri’ de Cultura vaticà de tot això. Espero que no quedi aquí. De fet, un dels aspectes més rellevants del pontificat de Ratzinger -que poc abans de la seva elecció papal havia mantingut un important intercanvi intel·lectual amb el filòsof Jürgen Habermas- és la seva preocupació per intervenir activament en el món intel·lectual i per trobar-hi un fecund diàleg amb els corrents de pensament contemporani al voltant dels temes fonamentals de l’home del segle XXI. Per això crec que el programa haurà de continuar d’una manera o una altra.


En el món dels mitjans globals, la tendència pot dur a plantejar grans esdeveniments o diàlegs de fort impacte, com el citat amb Habermas. Però em plantejo si no seria possible fer-ho justament al revés, continuar l’afany de descentralització fins arribar als pobles més petits o a les ciutats que, com la nostra, hi ha molta gent que hi té coses a dir. L’esforç d’obertura intel·lectual de l’Església mataronina  ja és considerable: la tasca formadora de l’Escola de Teologia, les xerrades del grup Cristianisme al Segle XXI ,programes a la TV i la ràdio, projectes -fora ja estrictament de l’Església i sense perspectiva creient però amb l’impuls de molts cristians- com al revista Valors, les xerrades quaresmals, el treball de Justícia i Pau amb els musulmans de Mataró, la contribució a la recerca històrica des del Museu-Arxiu de Santa Maria... De manera que hi ha base, almenys des de l’Església.


Però tenim també -i fora d’ella- força artistes i intel·lectuals (tristament oblidats), gent amb inquietud per anar més enllà del dia-a-dia, persones amb desig de reflexió profunda i que s’apuntarien a una proposta per poder exercir-la a la nostra ciutat. De fet, la reflexió és sobre la pròpia ciutat, dels anhels que hi subjauen, de les contradiccions i reptes morals amb què ens trobem tan sovint (a causa de la immigració, per exemple, però també d’altres coses), d’aquestes inquietuds simbòliques que ens atabalen (des de com han de ser Les Santes fins si els jubilats de la Legió han de muntar un número)... Així que -modestament- faig la proposta i l’oferiment de col·laborar en una mena d’Atri encara que sigui posant-hi les cadires, gentilment. I que flueixi el pensament sense preguntar-nos massa d’on ve.

* article publicat a Capgròs 

foto: vista virtual de la Torre Llauder de Mataró, ss. II-III (Ferran Bayés, Grup d'Història del Casal.)

El nostre Sarkozy (i 2)

Deia, al fil del que parlava ahir, que us volia dir una altra cosa. Volia dir que Mataró no ha estat pas una excepció en aquest discurs únic de les retallades, dels verbs sense complement directe (fer, ser i ajudar a fer... no sabem què) que és com dir de moure's sense direcció, però moure's molt, justament a l'estil del mandatari francès que acaba de perdre la seva reelecció. L'objectiu d'aquesta política és -almenys- triple. D'una banda, justificar la inacció a base de dir penquem molt, ens llevem a l'hora d'en Guardiola i sortim a la tele a cada catàstrofe per apressar-nos a culpar algú encara ...i de res de tot això ningú no en nota cap efecte. D'una altra, estigmatitzar l'oposició com a responsable de tota la crisi mundial... quan més et cal entendre't-hi encara que sigui per la migradesa del teu nombre de regidors. I, encara d'una altra, introduir alguns canvis... sobretot a l'hora de col·locar amics a costa de bons professionals o deixar projectes en la inanició. Heus ací.

No coneixem del Govern Mora, tampoc, cap horitzó d'esperança. No sabem què en pensen fer de les infrastructures clau pel futur de Mataró -fora de criticar que s'han de pagar- ara que ja estan fetes i algunes d'elles (com el Tecnocampus o l'edifici del Rengle) amb el mateix nivell d'ocupació que va deixar el Govern anterior. ¿On és l'alcalde que atrau empreses? És clar que si les ha d'atreure amb discursos catastrofistes ja ho entenc... ¿Per què es renuncia a revitalitzar la nostra platja amb projectes com el de l'antic Club Nàutic i ara discuteixen només sobre qui n'ha de pagar la demolició? ¿Com és que no treu rendiment a un actiu molt superior (i gens tòxic) a l'endeutament del qual es queixa a cada cantonada? ¿Per què es deixa inane un projecte d'ambició comarcal com m1tv per la manca de sintonia de l'alcalde Mora amb els seus correligionaris maresmencs (vegeu l'exacte article de Saül Gordillo)? ¿Quin futur creu que espera a les empreses de Mataró? ¿Com hi ajuda? ¿Per què tampoc el nou Govern ha sabut trobar més mesures d'increment dels ingressos que no siguin la pujada més espectacular dels impostos que mai haurà fet Mataró?

Sense rumb, sense lideratge, sense aliats... els meus companys del PSC a l'Ajuntament encara tenen l'esma de demanar-li a l'alcalde un nou pacte econòmic i social, una nova entesa que agrupi al voltant del comú totes les persones i agents que tenen alguna cosa a dir i a fer, que és com aquesta ciutat ha avançat. Amb grans consensos i ambicions a l'alçada d'aquests consensos... dels quals sempre s'ha autoexclòs aquest Alcalde que -encara que empadronat, hauria de dir-nos per quina raó- ni es digna a viure a la ciutat que governa. Tot això és el que han volgut treure's del damunt a França. I el que caldrà fer quant abans millor a llocs com Mataró.

El nostre Sarkozy (1)

Vist l'avís del que ha suposat la victòria d'Hollande a França, hi haurà corredisses papanates, com sempre, per atribuir-se el "jo ja ho deia", almenys aquí a Catalunya. No cal ser massa espavilat per veure que amb el discurs únic de la retallada de la despesa pública no s'aixeca un país, que tenim problemes estructurals més complexos i determinants i que, matant tot el que és gras, hi ha qui vol aprofitar la conjuntura per resoldre velles espines. Per exemple: la de la descentralització administrativa de l'Estat que, la dreta que governa Espanya (en coincidència amb els analistes independentistes) considera obsoleta, generadora de despesa inútil i un llast, contra la idea (comprovada, d'altra banda) que precisament ha estat la descentralització una de les causants que Espanya hagi tingut un període de creixement llarg i constant des de l'adveniment de la democràcia fins la crisi actual. O, per posar un altre exemple, la imposició d'un pensament únic que es consola pensant que 'sense Espanya' viuríem millor (deu ser gent que no ha vist mai els balanços... comercials). Hi ha més exemples, que tenen a veure amb el desmantellament del sistema de serveis públics amb l'excusa de la seva necessària reforma, necessitat que comparteixo, d'altra banda.

No, les retallades no ho són tot. Saber per on cal retallar, per exemple, ja ajudaria prou. Però tampoc és suficient. Al costat d'una política d'aprimament i racionalització de la despesa pública cal parlar dels ingressos. No tan sols d'increments en els tipus impositius que sembla l'únic que se li acudeix (al costat de regals fiscals a les grans fortunes, tot sigui dit) al nostre Govern -als nostres governs. Parlo, sobretot, de mesures d'estímul de la demanda. ¿De què serveix apujar l'IVA si després ningú compra? Certament, les mesures keynesianes d'estímul, avui per avui, toparien directament amb aquestes finances públiques amenaçades i -això es diu menys- amb aquest enorme deute privat que carreguem. Però, a banda de la laboral -que, per més bona que fos si ho fos, seria també insuficient- ¿heu sentit a parlar de més reformes estructurals a l'economia espanyola? Sí, ens hem d'especialitzar i competir amb coneixement... però ¿com es fa quan es redueixen dràsticament els fons a la recerca? D'acord, hem d'estimular la demanda exterior... ¿exactament fent què?

Una part d'indignació, rebuig i desencís han omplert les urnes amb vots cap a Hollande, però m'inclino a pensar que també hi ha hagut gent que es fa aquestes preguntes, que sap que el lideratge es compon de dos elements -entre d'altres-, la com-passió (patir i apassionar-te amb els teus) i la con-fiança (compartir l'esperança, tot assenyalant-la). Té una vigència absoluta. I els governants que fan cara de patir quan retallen sovint sobreactuen i els que pateixen s'emprenyen. Però, sobretot, en no donar lloc a l'esperança, en no assenyalar cap camí, és quan arriba l'hora de dir-los passi-ho bé.

Això i altres coses interessants vaig veure en un discurs del nou president francès l'any 2007 i que vaig comentar aquí. Disculpeu aquest rotllo. Volia parlar d'una altra cosa, però sense aquesta entrada no ho sabria fer. Demà us l'explico.

Como deseándola *

He sido durante veinte años concejal en mi ayuntamiento. Casi nada. He tenido varias responsabilidades, algunas tan sensibles en temas de corrupción como las de la contratación municipal, la policía local o el urbanismo. No sé si hay que ser muy íntegro porque nunca he tenido la ocasión de enfrentarme a un caso de corrupción, por suerte, ni a ninguna sugerencia extraña de envergadura. Quizá sea esa la anécdota. La presión mediática es tan fuerte que nadie se lo cree.

Aunque muchos de mis interlocutores daban por hecho que entre las atribuciones de un responsable político está la arbirtariedad. Para conseguir un empleo o ayuda públicos, por ejemplo. En estos casos, además de ser claro, no he podido sustraerme del drama personal con el que muchos ciudadanos acuden a sus representantes, de modo que hasta cierto punto lo comprendo. En otros, pidiendo una modificación urbanística o para quitar una multa, hay quien te trata como si fueras el único imbécil que no se entera de cómo van las cosas. “Pues iré a ver al mismo alcalde”, me decían. “Aunque fuera a ver el rey o el papa, al Ley está por encima de ellos”, les respondía ante su cara escéptica. En otros conflictos que he vivido en primera persona, la sospecha de la corrupción, como deseándola, acechaba sin ningún tipo de prueba. Este es el principal síntoma de la crisis política.

De todos modos, no soy ingenuo. Sé que no siempre es así. Por ello hace tanto daño un mal ejemplo y por ello creo que hay que ser inflexible. Y, también como no soy ingenuo, creo -por otra parte- que no debemos rasgarnos las vestiduras al ver como -casi siempre- la política gestiona intereses más que ideas. Les ideas en democracia, inevitablemente parciales, salen de ellos.

* article publicat a la revista El Ciervo del mes de maig de 2012, dins el bloc temàtic "Las corrupciones cotidianas", en aquest cas sobre la política.

Ànimes

ànimes perfumades de rosa o tarongina,
sucoses com la fruita.


Narcís Comadira, fragment d'"Hi hacabo el Zurbarán', d'Adam ZagajewskiQuan?" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 44.

Pensaments

La imaginación del pequeño sacerdote era siempre una conejera de pensamientos descabellados que saltaban demasiado deprisa para que él pudiera cogerlos.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 339.
Il·lustració: Los conejos de mi cabeza, de Taringa.

Epicuri abstemi

Su vida diaria era tan sencilla que disfrutaba particularmente de los lujos inesperados; era un epicúreo abstemio.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 315.
Il·lustració: Paisatge a Sant Martí del Canigó.

Un 'duro sevillano'

L'altre dia, a la matinada, pel twitter corria aquesta foto en la que es veu la nostra primera autoritat local fent un pas de sevillanes a la Fira d'Abril que es fa a Barcelona aquests dies. Vaig descansar de l'angoixa que em provocava que el nostre alcalde s'hagués de reprimir els seus instints i que, finalment, encara que fos a altes hores de la nit, s'atrevís a treure el ballador andalús que té a dins, com tothom sap, i que cap retallada aturarà. Que això no és el Shakespeare, senyors, és més sèrio.

Dic que me n'alegro que hagi sortit de l'armari perquè el vaig veure molt apurat, en un debat electoral l'any 2007 (el primer dels dos que van fer a TV Mataró) quan, per criticar el Govern d'aleshores, va recriminar que en una inauguració recent s'hagués ballat sevillanes enlloc de promoure la cultura catalana. Es referia a la inauguració de la reforma de l'Av. d'Amèrica de Mataró, afectada d'al·luminosi per la seva construcció el 1961, per a la qual es requerí la participació d'entitats del barri que, pel que sembla, no feien cultura catalana. Jo, que hi anava en representació del PSC, vaig respondre que feia tan sols uns dies havia maniobrat per fer de portant d'una marededéu del Rocío, catalaníssima, de manera que no calia que es fes l'hipòcrita.

En el fons, com és obvi, el que l'enrabiava és no haver-ho pensat ell, o fet ell, o ballat ell, com bé deuria pensar abans d'anar-se'n a dormir ...fora de Mataró. En fi, que ja sabem ara quin és el complement directe dels seus tres verbs preferits. Ser, fer i ajudar a fer un pas sevillà, de duro sevillano, és clar.

L'excels al rebuig

Aquest proper dia 6 s'acaba l'exposició de Manuel Carnicer (1921-1988) al Museu de Mataró i heu de fer el que calgui per anar-la a veure perquè, molt oprobablement, no es repetirà. El conjunt exposat correspon als 46 dibuixos de l'autor, nascut a Mataró però establert a Barcelona, que en féu la seva vídua, Gertrudis Escolà. Si us he de dir la veritat, no m'atreia gens i pràcticament no hi havia parat atenció fins que una bona amiga em va advertir que m'agradaria molt. I així va ser. No parlo tan sols de l'excels ús de la tècnica del dibuix, fet amb una precisió increïble i amb uns resultats espectaculars. Parlo, sobretot, de l'elecció dels temes i del seu tractament, com si el més banal i insignificant, allò que llençaríem, passés a ser el més excels.Com si cada detall més ínfim fos, en realitat, una categoria.

M'agrada molt el verset 22 del salm 118 (117) que diu que "la pedra rebutjada pels constructors, ara és la pedra principal", verset que Jesús recupera en anunciar la Ressurrecció. Crec que indica, de fet, per on van les coses que valen la pena en aquesta vida davant les que ens pensem que sí que hi valen. La cura en la representació mil·limètrica d'objectes als que, en principi, no se'ls atribueix cap "bellesa" m'agradaria que en fos una analogia, com em temo que feien no pocs pintors de bodegons espanyols, captivats per uns objectes efímers o excessivament utilitaris que els deien més d'ells mateixos que les representacions canòniques. Aquesta és la gran lliçó que he m'he endut jo en aquesta exposició.

Vegeu també què en diuen Pere Pascual i Ruseta.