No ens afecta

Foto: Mataró Ràdio

   --No creo que un banco de estas características pueda verse afectado por la crisis y otras complicaciones modernas. Pero tengo entendido que corren tiempos difíciles incluso para las empresas pequeñas más sólidas.

   Sir Archer Anderson se puso en pie en el acto, muy rígido y con cierto aire de indignación porque lo comparasen, siquiera por un momento, con una empresa pequeña.

   --Si supiera usted algo del Banco del Condado de Casterville--dijo no sin una chispa de ira--, sabría que no es probable que le afecte nada ni nadie.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1159.

El mestre Mas

Tenim la sort, els mataronins, de disposar sempre que vulguem (i vulguin ells esclar) una sèrie de persones que tenen força coses a dir. I sovint no ens n'adonem. D'això en parlàvem fa poc amb en Manuel Mas, sens dubte, un d'ells. Així que l'exaclalde de Mataró, també exdiputat a les Corts i economista de formació, ha tingut la pensada amb el Foment Mataroní d'organitzar un curs que, sota el títol "Economia a l'abast de tothom", posi una mica de llum a la tempesta de notícies que cau sobre la nostra ignorància. Serà els dimecres del proper mes d’octubre, és a dir, els dies 9, 16, 23 i 30, de 2/4 de 8 a les 9 del vespre.

Si esteu interessats en assistir-hi poder trobar els programes a la Secretaria del mateix Foment (C./ Nou, núm. 11), que està oberta cada dia a partir de les 4 de la tarda i fins a les 11 de la nit, i apuntar-vos-hi.

Crec que és una molt bona idea i espero que altres experts locals, aquests que tenim luxosament arraconats fent d'avis, s'animin a fer el que han de fer els que hi entenen: transmetre el que saben als que som més joves. I més tontos.

La platja

Marcos López, Chica en la Bristol (2012)

El que més meravella de la platja
és que hi anem, petits i grans, els homes
i les dones i algun tros d'animal,
jove si vells, pobres i rics, i més,
i tots hi anem com si a tots ens plagués
el bé de déu de sorra que pertot
es fica, fina, adherint-se a la pell
mullada d'aigua i d'olis, incrustant-se
fins al racó d'aquell replec més íntim
que amaga el nayador, que escau o no,
mínim centímetre quadrat de tela
pel qual tan hem pagat, de gust o no.

(...)

El que més em meravella de la platja
el que més m'aterreix si hi penses bé,
és que sigui metàfora tan clara,
i poc visible, del món que entre tots
construïm, i que tant ens desagrada

Oriol Izquierdo, fragment del poema "L'estiu a la platja", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, pp. 42-44.

El deute de Mataró

foto: Mataró Ràdio

La setmana passada, el setmanari Capgròs va il·lustrar amb xifres i gràfics un interessant reportatge sobre el deute municipal mataroní, amb les declaracions del titular d'hisenda. Algun veí m'ha aturat pel carrer per preguntar-me que si això era veritat i que com era possible. Hi ha hagut feed-back.

Perquè ens fem una idea, el citat escrit recull una frase del regidor nostàlgic que és, directament, una mentida com una catedral i que, en cas que fos així, hauria estat il·legal: “durant molts anys a Mataró s’han pagat les despeses ordinàries municipals amb aquests ingressos extraordinaris [urbanístics]”. Les despeses ordinàries només es poden sufragar amb ingressos ordinaris, com sap tothom.

Ens hem comprat un camió

Però entrem una mica en el fons del tema. El deute de l'ajuntament de Mataró és excessiu? Crec que això depèn d'aclarir, primer, dues coses elementals. Una, en què s'ha invertit que l'hagi generat i, dues, si es pot pagar. Posem un exemple més petit. Si una petita empresa de transports que va relativament bé, amb una furgoneta i una moto, veu que hi ha mercat per transports més ambiciosos, què ha de fer? Té tres opcions: o quedar-se com està, no endeutant-se, i ensorrar el seu negoci quan els altres s'espavilin; o invertir en una gran pantalla de plasma amb wii perquè es vegi que som senyors, per exemple, o decidir-se a canviar d'escala i comprar-se un camió d'acord amb les expectatives de mercat que s'ensuma. Els darrers governs d'esquerres de la ciutat, preveient l'esgotament del model econòmic, va fer clarament aquesta tercera opció, apostant per la innovació i el coneixement (Tecnocampus i entorns) i l'atractiu com a ciutat (Port, milllores urbanes, serveis de qualitat, El Corte Inglés, lleis de barris, la cultura, plans de dinamització comercial i turística, etc...), amb inversions grans, certament, la majoria iniciades a mitjan de la dècada i enllestides en plena crisi econòmica.

Com que estem farts de veure mals exemples d'inversions en infraestructures (l'aeroport buit de Castelló, la ciutat fantasma de Seseña...) ens devem pensar que tot ha estat xauxa. Però si en alguna cosa s'ha invertit ha estat precisament en preparar la ciutat pels reptes que té ara la nostra economia, no en despesa supletòria. El garbuix d'empreses al Tecnocampus, que no en para d'atreure, al costat d'un centre que acull dos mil estudiants (dos mil!), o operacions com Abanderado, que vam retenir (sobretot els llocs de treball més qualificats), són alguns dels exemples de per què ha servit, aquest deute. Per tenir feina i per tenir-la aquí. I per ser a l'escala competitiva que ens toca, no més avall. Per cert, amb tant de quadre, el regidor s'ha deixat de publicar quines inversions estan associades a aquest deute.

Ho podem pagar?

La segona condició per saber si aquest deute és excessiu, deia, era saber si tot això es pot pagar o no. Contra les visions apocalíptiques de l'alcalde actual al principi del seu mandat, s'ha vist que es pot fer. Que és molt complicat, sí, però possible. Recordo a mig mandat anterior, quan el cabrerenc Mora ens deia que aturéssim totes les inversions en marxa "per la crisi" (inversions en les que no creia, com ell mateix havia dit). Li responíem que això seria més car i contraproduent que enllestir-les i fer-les rendir al més aviat possible. A l'hora de fer-les rendir, ja n'he parlat fa una estona. Si li haguéssim fet cas no tindríem res de tot això i sí uns edificis a mig fer. Però, com dic, el primer que cal fer amb les infraestructures és fer-les rendir al màxim. Bé, tot i el que deia el mateix alcalde al principi de ser-ho (ep, i jo me'l vaig creure; "deu ser l'únic positiu que ens reportarà", pensava), no hem vist que hagi agafat cap maleta per captar inversions. Totes provenen del mandat anterior. Però si centressin els seus esforços en fer rendir aquests béns enlloc de plorar com una magdalena assenyalant els dolents d'abans, potser hauríem avançat. Si haguéssim optat per la pantalla de plasma, potser seria més difícil de convèncer els bancs que haver optat pel camió, tot i que sigui més car. Sobretot, si el camió sap on va.

En canvi, sí que han utilitzat la pressió fiscal -i de quina manera!- per sufragar les despeses corrents. Segons el setmanari citat, l'aturmentat regidor "defensa que durant aquests anys de bonança s’hauria d’haver aplicat una política anticíclica, a base d’augmentar la pressió fiscal i fomentar l’estalvi públic, per tal d’exercir de contrapès, i omplir el graner municipal per quan vinguessin mal dades". Va bé de sentir-ho dir del grup polític que acusava any rera any el Govern municipal de tenir la pressió fiscal massa alta. Mirin, no sóc un talibà de la fiscalitat alta ni molt menys de la baixa, però em temo que la millor política fiscal consisteix, d'una banda, en fer ampliar la base fiscal (l'activitat econòmica en primer lloc), cosa que hauria de saber tot liberal, i, de l'altra, repartir progressivament la seva pressió en funció de les rendes o la riquesa. També em pensava que un govern de dretes, almenys, vetllaria per la primera política. Molta comptabilitat però nul·la política.

Encara al primer sobre

Coneixen l'acudit dels tres sobres? Un polític s'estrena al seu lloc de govern entrant al seu despatx, on només hi troba tres sobres, deixats pel seu antecessor, amb una nota al capdamunt. "Aquests tres sobres li explicaran com s'ha de governar. Obri ara el primer sobre. Obri el segon a mig mandat i el tercer quan s'acabi". Obre de seguida el primer sobre, que diu: "Ara vostè està aclaparat perquè acaba d'entrar; no es preocupi si no li surten les coses, doni la culpa de tot a l'herència rebuda". Passen un parell d'anys i obre el segon sobre: "Ja veu que les coses costen i que no n'ha fet cap de bona. Ara, en cada un dels marrons que té, digui que farà un pla, i així passarà un bon temps sense problemes". Finalment, desesperat, arriba al final. Obre el tercer sobre, que li diu: "Vagi preparant tres sobres pel seu successor".

Mora encara està al primer sobre.

*article per a Capgròs.

El barret de Chesterton

Els que seguiu de tant en tant aquest bloc, pobrets, veureu que cito sovint algun dels llibres de la sèrie de contes del pare Brown, de G.K. Chesterton (1874-1936), recollits al llibre Los relatos del Padre Brown, (trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008) perquè, quan el vaig llegir, em va agradar tant, que vaig decidir anar-lo explicant amb les cites que hi subratllava enlloc de glossar-lo, com inútilment faré ara amb aquest altre.

Així, Correr tras el propio sombrero (y otros ensayos) (sel. Alberto Mangüel, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona 2010) m'ha retornat l'entusiasme de l'anterior llibre i m'ha permès de contemplar el món que analitza amb la seva prosa espurnejant, decididament irònica, metòdicament paradoxal i senzillament brillant.

El seleccionador ha triat una norantena de textos (628 pàgines) repartides en nou capítols més o menys temàtics. Resumint malament, són: Un primer bloc on Chesterton esprem al màxim el poder de la paradoxa, un altre en el que defensa la literatura popular, una aproximació als clàssics i a alguns escriptors contemporanis de Chesterton, un quart apartat sobre el fet d'escriure històries de detectius, un cinquè on hi aplega la defensa dels móns màgics i absurds, un sisè espai en què valora l'aportació de l'edat mitjana (especialment sobre Sant Francesc, curiosament llegia aquest llibre quan vaig visitar Assís), un altre bloc en què fa un retrat de la vida americana, un vuitè apartat més o menys reivindicatiu de causes variopintes i un darrer bloc incisiu contra els rics. El resultat és impagable, ple d'humor i de reflexions profundes (que no pedants), perfectament actual, d'una ironia sempre finíssima però igualment punyent. Chesterton desenvolupa, en aquests articles, el que serà el gruix de la seva ideologia, si en podem dir així, que es defensa a través de narracions en altres casos. En aquest cas, també assoleix moments brillant quan alterna la narració (d'una circumstància, d'un paisatge, d'una persona) amb sentències de caràcter més general.

La posició que pren Chesterton s'assembla molt a la dita que diu que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Efectivament, ple de raonabilitat i practicitat, l'autor va senzillament contra la moda adotzenada, contra el riu de llocs comuns al que som empesos per pura mandra. Catòlic convençut en un món anglicà (amb arguments teològics d'anar per casa molt més eficients que els que conec), foteta davant els corrents emancipatoris quan es tornen místics, respectuós i una mica condescendent amb les idees progressistes (que creia inevitables davant la ceguesa conservadora), apassionat de la contingència (a la que demana que novel·litzem, o imaginem d'una altra manera, si no l'acabem de suportar), crític amb la vanitat i amb els seus contemporanis, capaç de parlar del més important quan narra el més insignificant, la seva lectura és un plaer constant.

Poques vegades em topo amb articles així. Tot i que en aquest volum els articles són titllats d'assaig i, efectivament, els temes són més aviat atemporals, tant per com foren publicats originalment com per la seva forma, es tracta d'articles periodístics, que compten amb el joc del lector (jocs de paraules, llocs comuns...) i que posen tots els ingredients de l'article en perfecta ebullició (humor inclòs, que alguns articulistes això no ho saben). Si no us interessen els temes de què parla Chesterton, tant és, llegiu-lo per la forma, mireu d'aprendre com s'escriuen articles i després, ai, proveu d'imitar-lo.

El reguitzell de cites que he subratllat donaria per omplir el bloc de noves cites... però les que tinc del pare Brown encara em donen per uns quants posts i ves a saber si me'n recordaré. Per si de cas, facin-me cas: corrin a llegir-lo i, almenys, podrem compartir el plaer.

L'hospital i l'institut

Foto: Ara.cat

En pocs dies m'ha tocat visitar dos centres públics: un hospital i un institut de secundària. Em vaig fixar, en ambdós casos, en la 'decoració' i en vaig treure dues impressions completament diferents. Comencem per l'hospital. Jo també crec que la política de retallades als centres de salut és excessiva i perillosa, que ataca la qualitat no tan sols del servei sinó de la vida de molta gent, especialment la que té menys recursos. I també trobo bé protestar per això i lluitar perquè canviï aquesta maleïda política per a la qual, per cert, no he vist cap cadena humana. Però trobo que omplir les parets, totes, amb cartellets reivindicatius apel·lant a totes les desgràcies em sembla, almenys per l'usuari, un mal camí. La sanitat publica s'ha de defensar perquè és un molt bon servei, no al revés, com deduiria qualsevol que es mirés aquests cartells. No ajuda gaire al seu èxit el martelleig a què és sotmès el visitant, més aviat al contrari. "Si m'han de marejar gaire, em sembla que me'n vaig a la privada, perquè el que vull és que em curin", potser pensaria. A banda dels criteris estètics, que en un lloc d'atenció sensible com un hospital, són més importants del que sembla.

En canvi, quan vaig passar per l'institut, tot i que els serveis educatius també estan afectadíssims, i tot i que els docents no s'estan de recordar les seves reivindicacions, m'esperava una exposició de treballs dels alumnes del batxillerat artístic i de ja coneguts murals permanents d'altres promocions que han anat decorant les antigament parets tristes d'aquest centre de secundària. La sensació que vaig tenir és completament positiva : "Caram, aquí sí que val la pena venir", vaig pensar. I com que val la pena anar-hi, valdrà encara més la pena lluitar per defensar la qualitat d'un lloc així. 

L'absència de símbol

Se m'acut una possible justificació, d'aquesta diferència de sensacions. L'arquitectura actual, i trobo que fa bé, posa per davant la netedat, l'espaiositat, la nuesa de les parets i façanes, davant l'amuntegament, l'horror vacui, la dispersió visual o, a l'altre extrem, la pobresa i el cutrerio a què s'associaven determinats serveis. Si hi afegim, que també ho aprovo, la secularització dels serveis que abans sovint es prestaven sota el paraigua d'una congregació religiosa, la conseqüència és també l'absència de referents simbòlics. Marques, sí (cada hospital en té una), però referents simbòlics, cap ni un. Sospito que l'institut, tot i que ja té més de cinquanta anys, resol aquesta mancança confiant-ho al seu departament artístic; al cap i a la fi, l'art consisteix en crear símbols (unir el que veiem amb el que no veiem). I l'hospital, que no té departament artístic, ho resol amb la creativitat dels responsables d'agitació del seu sindicat.

Fora conyes, penso que no és mala idea posar esment en la necessitat de la presència d'elements simbòlics en els espais que acullen serveis públics; elements que aportin singularitat, confiança, interacció amb l'usuari... és a dir, fer present allò que no veus, almenys mentre t'esperes, i que tant necessites (després, la professionalitat dels treballadors ho va resolent, en la majoria dels casos).

Fa anys, un arquitecte al qual van encarregar la construcció d'un nou cementiri, que és ateu com el que més, va reconèixer la dificultat d'identificar tota la capacitat evocadora i simbòlica d'un lloc com aquest sense el símbol de la creu, per exemple, que és com s'identifica el lloc dels morts en la nostra tradició. No era cap tonteria i ho poso sempre d'exemple quan hi ha el famós debat recorrent sobre la presència de símbols religiosos a l'espai públic. I els vius també en necessitem, de creus.

Al cantó bo pel dolent

Eduard Alcoy, La Gioconda (1970)

Amigo mío, déjeme revelarles un secreto a usted y al mundo moderno: no se puede conocer el lado bueno de nadie hasta haberse abierto paso a través de su lado malo.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1151.

La Cup en quatre dades

Ha tornat a passar. La Cup i CiU han unit les seves forces per governar un municipi i, en aquest cas, com moltes altres vegades, per desplaçar el PSC. Sempre que la Cup opta per donar suport a algú o per rebre'l, la seva aposta és CiU. Inexcusablement. Els avis i els néts. Les corbates i les samarretes. La masia. En aquesta ocasió, els pobres afectats són els ciutadans de Sant Pere de Ribes (35.000 habitants) on, des de divendres passat tenen una alcaldessa de la Cup amb el suport de CiU. A Arenys de Munt, CiU n'ha tingut prou amb dos anys per veure quin és el pa que s'hi dóna i ha acabat signant una moció de censura per la qual ara tenen un alcalde d'ERC, amb el suport de CiU i el PSC, després de cessar l'anterior, un senyor que es diu Jiménez però es fa dir Ximenis.

Les ciutats petites i els pobles, ja se sap, no acostumen a tenir lògiques semblants a les més generals i, sovint, s'ha de ser d'allà per comprendre alguns pactes "contra-natura" que s'hi fan. No crec que sigui el cas. Sempre, sempre dic, el soci triat per la Cup és CiU. És a dir, la formació política de centre-dreta que més anys ha governat a Catalunya i la que millor representa a Catalunya, segurament, allò que en diem "el sistema". Primera dada.

Segona dada: la Cup és un projecte que enlluerna, sobretot als barcelonins, que no els coneixen gaire per no dir gens. Als que fa anys que els veiem el plumero ens esgarrifa tanta beneiteria. Conscients del cansament a què ha arribat la política "normal" i les seves seqüel·les, utilitzen hàbilment aquesta situació per presentar-se com a "nets" de polvo y paja. Però de polvo y paja en tenim tots, sobretot aquells que van d'angelets. Ja hi tornaré. Dic que enlluerna. La seva joventut, la seva ben assajada espontaneïtat -que inclou l'uniforme d'informal-, la descaradura en dir lladre en seu parlamentària sense que ningú s'escandalitzi, la butlla que compten entre els mitjans i, fins i tot, el discurs sempre alternatiu, produeixen tendresa, entusiasme, simpatia i moltes altres reaccions de pura estupidesa. O de qui creu que, definitivament, la política s'ha de deixar a pallassos mediocres perquè el que compta, els que manen de veres, són en un altre lloc.

Tercera dada. No he sabut trobar el document fundacional de les Cup, que és de 2009, sembla. A la web hi ha de tot, sobretot la botiga, però no ensenyen -pel que he vist- el seu fonament ideològic. De fet, no crec que interessi a ningú. He dit alguna vegada que la Cup és el triomf de l'estètica sobre la política, de les coses 'guais' per damunt de la reflexió, la transacció i l'anàlisi de possibilitats que hauria de ser qualsevol oferta política. Però jo, que he hagut de sentir els seus plomífers i previsibles discursos (com en el cas de Jesulín amb el toro, qualsevol problema sempre tenia una justificació, i sempre la mateixa), me'n faig una idea. Primacia de "la terra" per damunt de la persona, sistema autàrquic, nacionalització de tota prestació de serveis (de fet, la major part de les seves llistes la composen treballadors de l'administració pública), prohibició de tota manifestació pública del fet religiós, primacia del judici "popular" davant el d'un jutge, permissivitat en les pintades a casa dels altres, expulsió de funcionaris de l'administració de l'Estat, imposició simbòlica de la seva opció política, exaltació de tot el que és rural, etc... Una ideologia una mica rara, sí, però que té els seus adeptes i els seus fans. I gens utòpica. A Corea del Nord ho practiquen amb ímpetu.

Quarta dada. Aquí a Catalunya tenim mala memòria. Però quan els ciutadans estàvem amenaçats per Eta, també els catalans of course, la Cup s'havia negat sempre a condemnar aquesta organització. La culpa sempre era del toro, vull dir, del conflicte, mai de qui premia el gallet o col·locava el paquet sota el cotxe. Els partidaris d'Eta venien a Catalunya convidats per la Cup. És més, alguns dels dirigents actuals de la Cup representaven Batasuna (la que aplaudia cada gota de sang vessada pels seus soldats, no la de després) a les eleccions europees en què uns noranta mil catalans van fer-nos la vergonya de votar. No he vist mai que reneguessin d'aquesta opció. Encara que fessin com el seu estimat rei Joan Carles demanant patèticament perdó. Perdó? Això no és al seu diccionari. Ni cap a ells ni cap a ningú.

En fi, ho sento si he fet venir mal de ventre a algun ciutadà de Sant Pere de Ribes recordant la mena d'ideologia que té aquest grup, que em nego a considerar d'esquerres (de fet, com deia, ells també: sempre pacten amb el partit de dretes de casa nostra). I sento aigualir la festa als qui pensaven que la política tornava a ser guai o tenien simpatia per aquests xicots. Però crec que és el meu deure advertir que el totalitarisme neix així, franc i enrotllat, simple, clar, renegant d'un sistema amb el que corren a pactar sempre, apel·lant a un poble que volen convertir en turba. I això és aquí, entre nosaltres, impunement. I no exagero.

Cara i creu

Piero della Francesca, Díptic dels Ducs d'Urbino (1472), Galleria degli Ufizzi, Florència.

plantar i collir
callar i parlar
l’amor i l’odi
viure i matar
néixer i morir
són cara i creu d’un sol moment
potser
cosir sense estripar
és un pobre desig
potser

Oriol Izquierdo, fragment del poema "Aquest moment", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, pp. 32-33.

La festa de Francesc

A mi també em passa. Tenia ganes de sentir i veure un Papa així enlloc de complicar-me la vida intentant desxifrar les intencions i posant tot l'esforç en cada escletxa de llum del seu antecessor. Pensava que com s'ho faria, Benet XVI, per conjugar la seva alta aposta intel·lectual pel sentit i per situar la persona i la seva integritat al centre del món, el gran repte d'aquest món, amb diàleg sincer amb les filosofies de la sospita i envoltat de bisbes obsessionats amb el sexe; la seva decidida intenció de netejar colgada per la (disculpin) merda que ho feia prometeicament inútil; l'interès en recollir i representar una tradició genuïna (el llatí o les sabatetes eren les anècdotes) que pesa, encara més sobre una espatlla envellida; en imposar serenitat en un niu d'escurçons, o de corbs, que -com en tota novel·la policíaca dolenta, carreguen el mort al majordom. Com s'ho faria?, pensava. Segurament ell tampoc ho sabia i per això, també recollint-ho de la tradició, va plegar. "No tinc forces". Chapeau.

El seu successor va com una moto. Hàbil gestor de les dots de comunicació i dels gestos, no n'ha deixat de fer cap des del primer dia. Amb les reformes el trobem més prudent i diu ara, en la famosa entrevista de Civilità catollica, que és perquè ho ha de consultar. Els gestos i les paraules del papa Francesc tenen una conseqüència immediata que, de moment, no decau, ben al contrari: complau àmpliament l'opinió pública i, sobretot, els sectors progressistes de l'Església, entre els que més o menys m'identifico. La prioritat pels pobres, el respecte als individus tot i l'aparent pecat, una canya increïble als clergues, la prevalença del testimoni davant la doctrina, la insinuació de revisió d'algunes qüestions que clamen al cel al si de l'Església (els teòlegs apartats, les dones, els divorciats, els gais) i alguna altra cosa han despertat l'eufòria del món. Jo, ja dic, ara respiro més tranquil i també tinc una certa sensació d'alliberament. De "ja era hora". De descansar una mica, de fer festa.

Ah, i també disfruto pensant en la cara que deu fer ara mateix Rouco Varela.

Dues gotetes d'aigua al vi

Ara bé, quan hi ha tanta unanimitat sempre sospito una mica. Em passa com amb la independència. Tot i que hi tinc reticències (crec que és bo respirar, que està bé reconèixer el que es fa bé i no puc suportar els rabadans que no permeten alegries), hi ha un parell de coses d'aquesta gran expectativa que m'agradaria assenyalar perquè no tinguem la gran decepció massa d'hora, sense posar més que dues gotetes d'aigua al vi, com Nostre Senyor. Al contrari que amb el president Montilla, bon senequista, l'home dels fets sense paraules, Francesc -de moment- és l'home de les paraules sense fets, com el tòpic porteño marca. Sense fets substancials, vull dir. ¿Hem d'endevinar, per exemple, que darrere de les paraules del pontífex hi ha un programa? ¿El comença algun dia? ¿Amb qui compta? ¿Com s'ho farà per vèncer les resistències?

La segona goteta d'aigua l'aportava avui gràficament Gregorio Luri al seu bloc, on titllava Bergoglio de ser "el ZP de l'Església" perquè "va de guays" i sembla que vulgui apartar tot el que molesta. "Pero el mayor regalo de los dioses no se encuentra en lo que callan, sino en lo que prohiben. 7 de los diez mandamientos de la iglesia católica comienzan con un "no"", diu Luri. "Los otros son: Amarás a Dios sobre todas las cosas, santificarás las fiestas y honrarás a tu padre y a tu madre". I afegeix "Allá donde hay una moral, sea la que sea, se encuentran estos tres elementos: fe (amarás a tu moral por encima de cualquier otra), obediencia (cumpliré los preceptos de esta moral) y prohibición (no haré...). A mi me da la sensación de que el papa Francisco quisiera barrer todos los nos de la moral cristiana, guardarlos bajo la alfombra de San Pedro, y permitir que se manifestara de manera espontánea una moral del sí".

Però torno enrere. Francesc és un bé de Déu, apunta bé i s'esforçarà en fer una Església millor. Jo ho crec així. No tan sols una Església que cau millor. Per això, perquè el món líquid no acabi aigualint la festa, em temo que no haurem de descansar, que no ho haurem de donar tot per fet i que no s'hi valdrà badar en la forta exigència, esforços i dubtes que suposa, moltes vegades, seguir el camí de plenitud i d'alegria que proposa Jesucrist. "Potser tenen raó els dies feiners", deia Gil de Biedma.

L'odi com a gramàtica amorosa

Jo estava tan content que Quaderns Crema (i en castellà, a Acantilado) haguessin decidit que publicarien els llibres de Georges Simenon, que he aprofitat aquest estiu per llegir El gat (Q.C., Barcelona, 2012, trad. Lluís M. Todó) a l'espera que en surtin més... però aviat farà un any de la notícia i només han publicat els dos primers exemplars. Espero que sigui un impasse. Aquesta segona novel·la de les anunciades no forma part de la sèrie dels casos de Maigret, però a fe meva que és doblement inquietant que qualsevol altra de caràcter policíac.

Escrit seguint els corrents introspectius i minimalistes d'aleshores (fou publicada el 1966), però que llegit ara no pesa gens i no perd cap de les qualitats literàries, la història narra la vida d'una parella, casada ja gran, que viu completament en silenci i emprenyada i com, de mica en mica, l'odi esdevé la veritable gramàtica del seu amor, o de la seva mútua dependència, ves a saber. Us puc ben assegurar que, a vegades, veient segons quins odis, arribo a la mateixa conclusió que el narrador: "Ni l'un ni l'altre tenien dret a baixar les armes. Allò s'havia convertit en la seva vida" (p. 158).

És inútil, per al protagonista, la fugida d'un món absolutament insatisfactori, que resumeix així: "En el transcurs d'un passeigs d'un quart d'hora, havia passat per davant d'un hospital, una presó, un manicomi, una escola d'infermeres, una església  i una caserna de bombers ¿No era com un resum de l'existència? Només hi faltava el cementiri, que no quedava gaire lluny" (p. 30), ja que qualsevol intent d'iniciar-ne cap de nova hi torna inexorablement. "Sense adonar-se'n, estava construint un petit món bastant semblant a aquell que acabava de fugir" (p. 140), diu en comentar l'intent de fugida.

Com a ironia sobre el matrimoni o com a entrada impagable a les dependències de l'odi, o a les absurditats de l'amor, el llibret és una delícia. N'espero ja amb ànsia un nou volum.

Smiley i el capitalisme de les emocions

Diumenge a la tarda vaig anar a veure Smiley - una història d'amor, una obra de Guillem Clua protagonitzada per Albert Triola i Rubén De Eguía que no vaig poder anar a veure quan va passar per Mataró. Bona interpretació, bon ritme i divertida. Amb el món gai com a paisatge, del qual se'n riu una mica -cosa saludable-, la comèdia diu un parell de coses, crec, sobre l'amor, que em semblen força interessants. La primera trenca el tòpic sobre la necessita que l'altre sigui "complement" o algú "igual que tu". Eefectivament, perquè l'amor arreli, fecundi, fa falta que en l'altre no hi busquem exactament un mirall o una "femella" d'un cargol. En un món definit amb la paraula "homosexual", que etimològicament vol dir "sexe entre iguals", aquesta lliçó potser encara és més explícita.

La segona cosa que diu, em sembla a mi, és que l'amor és quelcom més profund (tot i que no ho explota gaire). En un ambient saturat, gairebé, de relacions més o menys efímeres (sexuals, sobretot, però no tan sols) i abundants, el desig de relacions "autèntiques" crida amb tanta o més força que en un món on mana la repressió, per exemple. De manera que el que faria autènticament lliures les persones no seria tant l'allau de possibilitats d'experiències (una mena de capitalisme de les emocions), com ens pot semblar, sinó en la capacitat d'abandonar-se a la profunditat que ens obren, com a mínim una d'elles, i que treu, amb l'altre, tot el que tu pots arribar a estimar i, per tant, tot el que pots arribar a alliberar i a ser.

Gran senyor

Foto: Cuatro TV

Al parecer, Palkhurst es una prisión para caballeros y Southby gozaba de compañía aristocrática. Admito que la cosa no carece de humor y da pie a meditar sobre la permanencia de esas aspiraciones sociales que afligen a los hombres incluso en la cárcel. Por lo visto, es mejor recoger estopa con un gran señor que ganarse la vida honradamente con plebeyos.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1123.

De contemplar a expressar

Edward Hopper, El «Martha McKeen» de

 Wellfleet, 1944

La remodelació del Palau de l’Abat del Monestir de Sant Feliu de Guíxols ha permès, entre d’altres projectes expositius, incloure l’Espai Carmen Thyssen on s’hi van mostrant peces de la importantíssima col·lecció que atresora la il·lustre estiuejant d’aquesta població. Aquest estiu ja s’hi ha celebrat la segona exposició, que porta per títol Sisley-Kandinsky-Hopper i que fa un repàs a l’evolució de l’art durant una mica més d’un segle (mitjan del XIX fins a mitjan del XX) il·lustrat per 54 quadres d’autors diversos provinents del Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid i del museu Carmen Thyssen de Màlaga, tot i que una dotzena no havien estat mai exposats.

Sens dubte, el principal objectiu de l’exposició és pedagògic. Pretén explicar-nos de quina manera, l’art, va allunyant-se de l’ideal romàntic que situava l’home dins un engranatge desbocat i magnífic que anomem natura fins a acostar-se als corrents més subjectius que semblen fer seva aquella famosa màxima de Nietzsche segons la qual la realitat no existeix, només hi ha interpretacions. Canvieu ‘interpretacions’ per ‘expressions’ i tindreu el final d’etapa d’un trajecte experimental que comença pel naturalisme, segueix amb l’impressionisme i es clou, esclar, amb l’expressionisme. El trajecte permet veure quadres excepcionals, com la marina de Hooper a la què s’al·ludeix al títol, o altres peces d’autors menys coneguts, però que revelen clarament la fina preferència del col·leccionista pels paisatges.

L’exposició compta amb un bon nombre d’autors europeus i un gens menyspreble d’americans. Però potser el que crida més l’atenció del programa és la inclusió d’un bon nombre de pintors catalans, des d’Urgell, Martí Alsina o Meifrèn a Grau Sala o Miquel Villà. El diàleg que mantenen amb la resta d’artistes ens duu al segon objectiu de l’exposició, que consisteix, a parer meu, en demostrar que l’art català d’aleshores és perfectament homologable al que s’estava coent a la resta del món occidental, ant en qualitat com en l’estil i les innovacions. Potser les aportacions de l’art català més conegudes pertanyen, si no a una altra època, sí a un altre trajecte. Dalí, Miró, Tàpies o Picasso, per exemple. Però erraríem si no tinguéssim en compte les altres anelles d’una tradició pictòrica que, almenys des del segle XVI, busca, d’una banda, les enormes possibilitats que ofereixen petits canvis (de llum, per exemple) per veure una mica més enllà del que veiem a simple vista i, de l’altra, interpretar a l’exterior el que bull dins. A Sant Feliu de Guíxols podeu veure un segment d’aquest procés. 

L’exposició Sisley-Kandinsky-Hopper. Col·lecció Carmen Thyssen es pot veure al Palau de l’Abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols (Pl. Monestir s/n) fins el proper 14 d’octubre. Més informació: 972 820 051 i a la web. Dossier de premsa, aquí.

Article per a la revista Valors (setembre 2013)

No busquis més

El Giotto, detall del cel estrellat a la Cappella degli Scrovegni (1303-1306), Pàdua.

Aquest disgust i el rondineig constant
per tot el que has perdut i el que encara no tens:
tantes coses se't deuen que si fas cau i net
tampoc no trobaràs repòs, després
disgust, renec i rondineig
rebrotaran sorruts,
cercle sens fi,
sens fi.

¿On és
aquest camí
que ens ha de dur enllà,
enllà fins a demà, per sempre,
per sempre més ajeure's, reposar,
veure passar les nits, les ombres, núvols
i tempestes ben lluny, sempre de lluny,
de calma estant, de l'equilibri estant,
des del descans tan merescut del paradís
que entreveies en somnis promesos com la terra
final, terra natal, la terra que regala llet i mel?

¿On és aquest camí?

Abans de defallir
rosegues el crostó
i escures l'últim glop
i et calces els parracs
amb vetes i cordills.

No busquis més
si el món ja és tan formós
l'aigua és la llet i el pa la mel
enllà encara pot ser tot molt pitjor
la terra que regala llet i mel
és enmig nostre
no busquis més no esperis res
l'aigua és la llet i el pa la mel
vés camí enllà i deixa-ho tot
deixa-ho i no miris enrere
i rebràs molt
molt i molt tot
sens fi

Oriol Izquierdo, "Paradís", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, pp. 30-31.

Pàmies d'amor i de pluja

Me'l van regalar pel meu sant i per sant Fèlix ja el tenia llegit. I això que, segons La Vanguardia, encara no havia ni sortit. És un llibre curt, sí; però no per llegir de pressa. És curt i acuradament escrit, depuradament, diríem, amb la goma d'esborrar, com es diu; és a dir, sense fer un ús excessiu de les paraules. Cal afegir-hi, però, que les paraules que en resulten estan mot ben col·locades, que els humors (el de riure, sí, perpò el de plorar, també) flueixen sense forçar-ho, gairebé sense percebre els sentiments. L'estil, doncs, de Sergi Pàmies, que es desplega (és un dir) de nou al seu darrer llibre (Cançons d'amor i de pluja, ed. Quaderns Crema, Barcelona 2013), amb un recull de contes que, com gairebé tot el que escriu, m'han agradat molt. 

El mateix Pàmies ha reconegut en les entrevistes promocionals que ha perdut la vergonya de parlar d'ell, de reconèixer els trets autobiogràfics amb què composa aquestes breus narracions. Fer-se gran (d'això va el llibre, de fet) resulta que no ens estalvia les angoixes i les perplexitats que ens pensàvem pròpies de la joventut. Dic fer-se gran, no vell. En fer-se gran em refereixo als divorcis, a la mort dels pares, als fills adolescents, a començar a veure el passat amb perspectiva, a tot allò que Gil de Biedma en deia el veritable argument de l'obra. I la narració té la intenció d'atorgar paraules, una mica de sentit i, també, de formular algunes preguntes en aquests nous escenaris. Els contes de Pàmies li estalviaran de fer unes memòries, per entendre'ns.

Destaca, perquè fins ara se n'havia distanciat una mica (amb alguna memorable excepció) la mirada sobre els seus pares, el dirigent comunista Gregorio López Raimundo i l'escriptora Teresa Pàmies i la necessitat, potser pel viure excepcional que li va tocar, de reconèixer-se com a home normal. O, a l'inrevés, de no saber exactament com va, això de ser 'normal', i tenir moltes ganes de ser-ho. Aquesta podria ser, a banda de fer-se grans, la segona línia argumental del llibre. Quan vaig llegir Anatomía de un instante, de Javier Cercas, vaig pensar que, en realitat, era un llibre per entendre el seu pare (concretament per què coi havia votat Suárez). I potser alguns llibres són això.

He fet un recull de frases subratllades, que trobo genials i que expliquen una mica el que he vingut a dir més amunt, agrupades pel conte de referència, que publico amb la condició que llegiu la resta del llibre, que, de fet, és el que val la pena.

"La vida inimitable":

A diferència de la majoria dels seus coetanis, no va provar les drogues: intuïa que els paradisos artificials són tan decebedors com els inferns naturals (p. 28).

Quan ella li va dir que s'estimava més tallar--el verb estava de moda (...) el deslliurava del dilema d'haver de triar entre ser infeliç amb algú que estimes molt o ser feliç amb algú que no estimes gaire (p. 29)

"La clau del son"

La finestra indiscreta, d'Alfred Hitchcock (...) suggereix que qualsevol veí pot ser un assassí en potència quan, en realitat, el que hi acostuma a haver darrere de gairebé totes les finestres són absències, deutes i rutina (p. 33)

"Autobiogràfic"

I pensaré que, perquè ningú no digui que els escriptors sempre parlem de nosaltres, de vegades acabem escrivint coses ben estranyes (p. 52).

"El temps"

De nou, reconeixes la responsabilitat i el risc, el vertigen de saber que, en aquest paisatge definitivament íntim, sentint la humitat de la terra sota les botes, o dispares o mates el temps o el temps et mata a tu (p. 54)

"Dos radiofonistes"

La debilitat dels drets és inversament proporcional a la fortalesa dels deures (p. 70)

Els diaris i les ràdios el van glossar amb comentaris generosos i amb aquella pressa que sembla desitjar ue arribi la propera necrològica per esborrar el dol de l'anterior (p. 78)

"El nínxol"

Potser la vol filmar per penjar el vídeo al facebook, al costat d'aquelles fotos de noies lànguides i amb els cabells planxats o d'amics ensenyant el cul o agitant banderes estelades (p. 147)
De fet, de tot el que no tinc, ells [els meus fills] són el que més valoro, fins i tot quan no vocalitzen o quan remuguen monosíl·labs categòrics (p. 149)

"Última cançó"

D'entrada, pot semblar que tots els silencis són iguals, però no: dominar-ne la interpretació és un art que només s'aprèn amb una pràctica continuada (p. 167)

"Breu història de 'art"

A empentes i rodolons, el fill va completar el procés amb la impressió de saber cada cop menys sobre més coses (p. 172)

Precisament perquè era intel·ligent procurava semblar idiota (p. 173)

Sabia que, per mantenir-se a l'elit, el secret no era fer res, resistir-se a l'ànsia creativa. Quan els detractors l'acusaven d'impostor, responia: "Què és més important, no fer res i convertir-se en referència o, al contrari, fer alguna cosa i pretendre que, pel sol fet d'existir, ja ha d'interessar a algú?" (p. 175)

"La posteritat"

El teu funeral és l'última oportunitat de manar i d'organitzar (p. 177)

I els haguessis observat hauries entès moltes coses sobre la teva vida, especialment si haguessis pujat amb ells amb cotxe [després del funeral] i els haguessis vist, contrariats per la pluja, posar la ràdio per seguir les notícies--esportives i financeres--i, després de dos semàfors i d'una estona breu de conducció, oblidar-te per sempre més (p. 179).

No és més net qui més neteja...

No és més net qui més neteja, sinó qui menys embruta, diuen. En tots els anys que vaig ser regidor a l'ajuntament vaig sentir dir aquesta cantarella molt sovint, tant als responsables polítics, sobretot els que havien de fer-s'ho com podien amb la batalla diària de la neteja pública, com a molts dels tècnics que reclamaven una mica de pietat. Amb raó. L'èxit de campanyes com la recollida selectiva en són la cara, d'aquesta jaculatòria, i la impunitat pública de pixats i cagades de gossos en són la creu, per exemple. 

Potser tenen raó, en el fons. Si cadascú fem el porc amb l'espai públic no hi haurà mai prou diners ni esforços per mantenir-lo digne. Però el refrany em sembla enganyós. Només heu de fixar-vos en aquell racó oblidat de casa que s'ha passat força temps sense conèixer ningú que l'embruti. És igual, s'embruta sol. Qui no embruta ha de tenir en compte que al món hi ha pols, que no fer res és fer que la pols (i la merda, perdó) vagi imposant el seu imperi. Viure en pisos o cases mínimament habitables vol dir haver de netejar, també, el que no embrutem, de fer-ho sovint.

I al revés. Potser qui embruta és el més net. El que fa el dinar, el que treballa al taller o a l'obra, el que dóna de menjar als nadons... tot això són feines brutes i algú les ha de fer. I toca molt la pera que vingui algú, completament descansat de tot això i, davant d'una petita negligència o una taca descontrolada, t'etzibi "No és més net qui més neteja sinó qui no menys embruta". Ja pot córrer escales avall.

Preferir un cadàver

Alec Guiness com a pare Brown

--(...) Le he mostrado en el pueblo algo mucho más espeluznante que un cadáver, e incluso que un cadáver lleno de veneno. La sotana negra de un pastor rellena con un chanajista es algo digno de ver, y mi vivo es mucho más mortífero que su muerto.

--Sí--admitió el médico arrelanándose cómodamente en los cojines--. Puestos a elegir un amable compañero para un viaje en tren, yo escogería al cadáver.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1113.

Bisbes acampanats

És significativa la pressió que s'està exercint sobre els bisbes catalans perquè es declarin independentistes. Significativa, dic, perquè mostra com una determinada opció, enlloc de trobar com fer-se lloc enmig de la política (sí, aquesta cosa fastigosa que consisteix en 'desencantar-nos' a canvi de fer possible el que imaginem millor) va convertint-se (i que ningú se m'enfadi) en un moviment nacional que no admet qüestió ni matís. Si estàs per la consulta però pel no, ets tan traïdor com si estàs contra la consulta. Si quan fas un foc de camp muntes una rotllana prèvia per conjurar-te contra l'estrella (en fi, cada tribu té els seus rituals), ets un altre traïdor. Tindrem una Catalunya independent plena de traïdors, es veu. Així, si els bisbes no es dobleguen al dictat de fer sonar les campanes de les esglésies el proper Onze de setembre a les 17:14 com a suport a la Via Catalana (nom amb que es coneix una cadena humana que s'ha de celebrar aquell dia arreu del país), és que són dignes de 13TV.

Els que, tot i no anar-hi, per la raó que sigui, trobem simpàtica la cadena humana, aquest excés no fa més que fer créixer el nostre escepticisme. "Com pot ser positiu un objectiu que es defensa tan malament?", penso.

Per què, els bisbes?

Però també és significativa perquè mostra alguns trets de la nostra societat en què els bisbes, vulguin o no, en són protagonistes. En destaco dos. En primer lloc, que tothom hagi de posicionar-se en tot, li agradi o no, pugui o no, o tingui opinió formada o no. Jo, per exemple, i ho sento, no tinc una opinió tan clara en la crisi a Síria, ni molt menys a Egipte, i ja m'envien demandes de posicionament. Això, sí, des de l'ordinador de casa i sense cap conseqüència. Al·lucino que tants compatriotes meus tinguin aquesta destresa posicionadora.

En segon lloc, un altre dels trets que posa de manifest és la visió de l'Església que hi ha darrere d'aquestes demandes. Com si l'Església fossin els bisbes, i co si una opinió seva "anés a missa", mai més ben dit. I com si el paper dels bisbes, de fet, fos tenir una opinió sobre tot, haver-la de dir i, a més, ser del gust de la majoria. De fet, recordo que els bisbes van ser dels primers en posicionar-se, fa un any, després de la manifestació famosa, en clara resposta a la Conferència Episcopal Espanyola. Tot plegat, és tan passat de moda com els pantalons acampanats.

Alguns prelats han donat la seva opinió, malgrat tot. I això no els ha privat, ben el contrari, d'entrar a la llista de bons i dolents en aquest particular judici final en què es troba Catalunya.

Han de tocar les campanes el dia 11?

No sé a quina ment avorrida se li va acudir això de les campanes i sospito que cada campanar farà el que li plagui, que per això se'n diu "política de campanar" el que estem fent. El que li plagui al rector o el que pugui suportar, clar. Si jo fos bisbe, o rector, per exemple, tampoc sabria massa què dir (potser per això no sóc bisbe ni rector, ara que hi penso), de manera que recorreria al més essencial, l'Evangeli. Decebut, potser, veuria que d'això no en parla. Aleshores m'imaginaria què diria Jesús davant uns sacerdots de l'ANC o uns escribes de l'Òmnium o uns centurions de l'AMI que li preguntessin: "Tu què creus que hem de fer, l'Onze de setembre, ¿repicar les campanes com demana "el poble" o no com demana el bisbe Novell?"

Jesús podria respondre vàries coses, m'imagino. Podria sentenciar que ell pot destruir els campanars i tornar-los a construir en tres dies i que, precisament l'onze, encara no estarien refets. I quedar-se tan panxo. O podria treure's el cinturó i clavar fuetades als que fan servir el temple pels seus interessos i no pels de Déu, com va fer amb els mercaders. O podria demanar que doneu al 1714 el que és del 1714 i deixeu a Déu en pau. El que no me l'imagino és dient que sí o que no, sinó anar sempre més enllà, sortir de la banalitat i de la resposta fàcil i intentar obrir, encara que sigui a cop d'escletxa, el cor dels homes.

Fa uns anys, vaig sentir un enginyer xilè que posava d'exemple de la invenció del rellotge individual a l'Europa protestant contra l'imperi de les campanes de les esglésies catòliques per parlar sobre el control del temps (i de més coses, suposo). En el primer cas, ets tu, i en el segon, un intermediari. Jo, en això, sóc molt protestant. De manera que per mi ja poden tocar les campanes que vulguin que jo els faré el cas que em doni la santa gana.

Aquí en castellano.

Qui gosarà?

El Greco,  Sant Joan Baptista al desert, c. 1600 (The Fine Art Museum, San Francisco)

qui gosarà viure d'aire davant aquest bé de déu
de llet i mel?
només els folls
no sols de pa viurà l'home.

(...) una veu crida en el desert
saber-se fills de reis i de l'engany
fill del misteri i del comerç
fill de ningú.

Oriol Izquierdo, fragments del poema "A les portes del desert", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 27.

Dialogant amb Panikkar al fons

Aquestes darreres setmanes, he estat molt ficat en un assumpte que ara us vull comentar. Des del setembre del 2013 fins a l'abril del 2014 es desenvoluparà el cicle Diàlegs panikkarians on, durant vuit sessions, una per llibre publicat de l'Opera Omnia Raimon Panikkar en català per Fragmenta Editorial, dos convidats mantindran una conversa relacionada amb cada un dels llibres. Els actes començaran el dia 12 de setembre del 2013 i se celebraran a les Cotxeres del Palau Robert (Pg. de Gràcia 107, Barcelona). El cicle, que compta amb la participació de Victoria Cirlot, Jordi Pigem, Francesc Torralba, Vicenç Villatoro, Laura Borràs, Jaume Pòrtulas, Eduard Cairol, Josep-Maria Terricabras, Victoria Camps, Salvador Giner, Joan-Carles Mèlich, Àlex Susanna, Xavier Melloni, Amador Vega, Vicente Merlo i Agustí Pániker, serà tancat a l'abril amb la intervenció del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Ferran Mascarell.

Els Diàlegs panikkarians estan organitzats per la Fundació Vivarium Raimon Panikkar, la Institució de les Lletres Catalanes i Fragmenta Editorial, i compten amb la col·laboració de l'Institut d’Humanitats de Barcelona i Casa Àsia. Tenen un preu de 5€ per sessió (que es poden descomptar de qualsevol llibre que hi adquiriu de Fragmenta el dia de l'acte). Per a formalitzar la inscripció cal omplir aquest formulari i pagar on diu. Us deixo amb el programa perquè en tingueu una idea.

Programa

A. Mística, plenitud de Vida. Data: dijous, 12 de setembre a les 19 h. Acte d'obertura amb Laura Borràs, directora de la Institució de les Lletres Catalanes, i Ignasi Moreta, editor de Fragmenta. Ponents del diàleg: Victoria Cirlot i Jordi Pigem

B. Religió i religions. Data: dimecres, 9 d'octubre a les 19:30 h. Ponents: Francesc Torralba i Vicenç Villatoro

C. Pluralisme i interculturalitat. Data: dimecres, 13 de novembre a les 19 h. Ponents: Laura Borràs i Jaume Pòrtulas

D. Visió trinitària i cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos. Data: dijous, 28 de novembre a les 19 h. Ponents: Eduard Cairol i Josep-Maria Terricabras

E. Mite, símbol, culte. Data: dijous, 30 de gener a les 19 h. Ponents: Victoria Camps i Salvador Giner

F. El ritme de l'Ésser. Les Gifford lectures. Data: dijous, 13 de febrer a les 19 h. Ponents: Joan-Carles Mèlich i Àlex Susanna

G. Espiritualitat, el camí de la Vida. Data: dijous, 13 de març a les 19 h. Ponents: Xavier Melloni i Amador Vega

H. L'experiència vèdica. Data: dijous, 3 d'abril a les 19 h. Acte de cloenda amb el parlament de l'Hble. Conseller de Cultura, Ferran Mascarell. Ponents del diàleg: Vicente Merlo i Agustí Pániker. 

Quan llegim Comadira

Després de llegir Marques de Foc (Ara Llibres, 2012), el Nadal passat (i que vaig comentar aquí i citar aquí), vaig abordar aquest estiu Quan em llegiu (Edicions 62, 2013), l'exemplar del qual tinc dedicat amb dibuix inclòs pel propi Narcís Comadira. El llibre és una tria de poemes a càrrec de quaranta-set amics de l'autor amb motiu del seu setantè aniversari, un any abans, amb un breu comentari propi d'un parell de pàgines de cada un d'ells. Si en el primer dels llibres citats, era el mateix Comadira el que comentava els poemes que l'havien influït, afegint-hi de tant en tant algun de propi, o alguna traducció, ara són els altres els que comenten els versos del poeta, traductor i pintor.

El millor del llibre, evidentment, és poder rellegir la poesia de Comadira. La poesia, sobretot, és un bon material de relectura. Els que no hem estat educats amb mètodes memorístics (a vegades me'n planyo), encara en tenim més necessitat. I sempre hi ha altres urgències que ho impedeixen. La primera utilitat de Quan em llegiu (títol extret d'un vers de "L'esgarrifança"), si en podem dir així, és que permet una relectura triada, pausada i comentada d'aquests versos. Ben bé com si estiguéssim en una sobretaula (també ho recomanava en el comentari de l'anterior) amb els comensals triats que, entre lectura i lectura, en veu alta, això sí, ens expliquessin el mateix que ens diuen als comentaris.

El resultat global té, tot s'ha de dir, un cert aire miscel·lànic o, si voleu, irregular. Hi ha qui aprofita per fer-nos un impecable comentari de text o qui en fa una aproximació més personal, sentimental, amb l'homenatjat. Hi ha de qui en treus suc i hi ha de qui no, simplement. Però aquells comentaris menys reeixits tenen l'avantatge que són breus, com tots. I que ben aviat trobaràs un altre dels magnífics poemes de Narcís Comadira, és a dir, d'aquell perfeccionisme formal que no notes perquè ajuda, més que entorpeix, a la fluïdesa de les paraules i al seu context. O a posar la paraula exacta, amb un domini vast i envejable de la llengua, al lloc o objecte que li ha tocat. O a mirar el nostre temps que passa amb els seus ulls, atent a la contingència (a vegades amorosament, a vegades amb indignació o ironia) i alhora delerós del que roman per sempre i potser només passa com una exhalació, que potser només podem dir al·legòricament i que, per això, tenim la poesia. I els poetes.

Credulitat

Es increíble lo que un forense puede hacer llegar a creer a un jurado, y los periodistas, claro, son extraordinariamente crédulos.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1106.