La gasolina al foc de la immigració

Durant la segona legislatura del Govern Aznar, amb majoria absoluta i amb el recolzament de CiU, la immigració irregular va multiplicar-se per tres. Part del "miracle espanyol" del que ens vam despertar uns anys més tard es basa en l'explotació de mà d'obra barata provinent del nord d'Àfrica. Des del primer moment, però, el PP utilitzava com a arma electoral el suposat tracte discriminatori positiu cap els immigrants que feien els governs d'esquerres. En una ciutat com Mataró, afectada profundament per aquesta immigració, aquest argument quallà políticament el 2011 en els tres regidors del partit ultradretà PxC. I la pèrdua de l'alcaldia de mans del PSC a CiU.

No estem, doncs, davant un fenomen políticament inocu. La meva posició en tant que primer secetari dels socialistes (i primer tinent d'alcalde), aleshores, es resumeix molt bé en un escrit que vaig fer poc abans de les esmentades eleccions. Tot i així, és obvi que la nostra posició no tenia tanta força (o credibilitat) que les indignes acusacions de l'extrema dreta, avalades pel rau-rau del PP i de tanta gent. Hi pot haver factors que hi contribuissin, no ho nego i, algun error, sens dubte. Però en cap cas es tracta de polítiques discriminatòries, de les quals mai ningú n'ha pogut donar proves.

Tot això ve al cas perquè, a falta d'altres propostes sobre la taula, ressona amb força el discurs anti-immigració en què el PP -en hores baixes- centra el seu discurs de campanya, reprenent el rau-rau que ja fa anys que repeteixen. Si mirem de gratar una mica, sembla que tot queda en no-res. Acusen el govern actual i l'anterior de "bonista" i demanen controlar més les activitats, especialment les "mesquites encobertes". 

Crec, sincerament, que el debat sobre aquest tema s'ha de fer en el terreny de la política, no el de la "moral". Certament, l'embolcall ens recorda massa la xenofòbia i el racisme com per passar-lo de llarg, dues màcules que van enviar milions de persones a les càmeres de gas no fa pas tant de temps. Però no ens en sortirem, em temo, si ens limitem a denunciar la baixesa moral dels adversaris. La pregunta política és: ¿cal incrementar el control de les activitats i les "mesquites encobertes" per rebaixar els efectes negatius que la immigració té sobre la nostra comunitat? Jo, que ni sóc racista ni combrego amb el PP, per exemple, crec que sí que s'ha de fer. Sóc dels que pensa que el racisme creix, sobretot, si l'alternativa que té és buida i poc resolutiva. És feina dels que pensem el contrari deixar-nos de superioritats morals i omplir-nos de raons pràctiques.

Efectivament. El control de les activitats (horaris, sorolls, fums, neteja, permisos...) posa ordre i rebaixa el relaxament sobre el qual, immigrants o no, es basen molts dels problemes de convivència als carrers dels nostres barris. I no cal ser massa expert en gihadisme per entendre la importància de perseguir els centres de culte sense control, que per alguna cosa l'eviten. D'acord, però ¿no es fa, això? ¿realment el problema és que tenim un govern "bonista"?

Ara no ho sé, confio que no, esclar. Però, modestament, he de dir que mentre vaig ser responsable de seguretat ciutadana a Mataró (exactament com el meu predecessor i el meu successor) ho vam tenir claríssim. Entre Joan Antoni Baron (que em va precedir) i jo vam tancar més de 170 tallers tèxtils regentats per xinesos, alguns dels quals vivien en condicions infrahumanes. Ell i jo vam tancar establiments, arriscant-nos perillosament davant els jutges, inclosos establiments regentats per immigrants i sempre per la comissió de delictes flagrants. Vam limitar horaris de bars i locutoris. Vam aprovar una ordenança de civisme, el règim sancionador de la qual, al PP, li semblava "excessiu" (això sí que és "bonisme"). En temps de l'alcalde Manuel Mas, vam acordad amb la comunitat musulmana que no s'obriria cap nova mesquita als barris fins que aquest no fos motiu de distorsió (ara he vist que el PP també hi està en contra, de les mesquites als polígons: ¿no sap que l'única alternativa serà que tornin als barris i que la llei els empara?). Tot això, i sense cap suport del govern d'Aznar, ho vam fer empesos per un prurit que anava més enllà de la qüestió electoral, òbviament. Perquè hi havia, i hi ha, malestar. A la llarga, esclar, haurà de desaparèixer i hem de fer tot el que calgui amb aquest objectiu. Però mentre dura la mala llet pots fer dues coses: o arremangar-te (i arriscar-te a perdre les eleccions) o posar gasolina al foc.

Les Santes d'en Joffre

M'ha interessat molt el post de l'amic Joffre Villanueva anomenat "Neopaganisme a les Santes de Mataró" (aquí) per diversos motius. En primer lloc perquè als mataronins, orgullosos com estem de tot lo nostre, se'ns cau la bava quan parlen de nosaltres i ens fan dignes d'estudi antropològic. En segon lloc, perquè l'autor hi explica potser la cosa més important que haurà fet en aquesta vida (i part de les altres si la reencarnació és certa): aparellar-se amb una mataronina. I, en tercer lloc, perquè crec que encerta de ple en considerar l'estructura de la nostra festa major i la manera com la vivim com una qüestió de caràcter religiós. Villanueva, irreductible laïcista però bon noi, matisa que es tracta de "neopaganisme". Jo, que no en sé tant, i sense desmentir-lo, sostinc que les Santes són un instrument útil per nodrir d'experiència religiosa a una societat que se'n veu mancada. I la necessita.

No és pas nou; a mi, aquest tema, m'interessa. En parlava al Capgròs justament a l'inici de la nostra festa, fa mig any i ho tracto sovint al meu blog. O sigui que celebro no ser l'únic que hi pensa. El religiós, així ho crec, forma part del que entenem com a ésser humà, és "estructural", almenys des que és conscient de la seva finitud. Apareix en tots els temps i a totes les cultures. Quan no és explícitament (amb déus, mites, normes, rituals i estructures) apareix implícitament, amb substitutius sovint poc innocents (el culte a la personalitat, els esdeveniments de masses, les ideologies emancipatòries, etc...). La seva funció, per resumir, consisteix en "fer parlar", o relacionar-nos, amb "allò que a cadascú el concerneix incondicionalment" (Paul Tillich). El llenguatge narratiu, les formes simbòliques, l'articulació comunitària, els codis morals i la vida espiritual són la seva gramàtica, com si diguéssim, i en són també els símptomes quan la religió no és explícita.

¿És el cas de les Santes? En bona part, sí. Tant en l'explícit (la Missa de les Santes i para de comptar) com, sobretot, en l'implícit, on es repeteixen els arquetips i la repetició que narra (i ara faig propaganda) El mite de l'etern retorn, el gran llibre de Mircea Eliade, tot just fa poc aparegut en català (Fragmenta 2015), que sembla escrit expressament per descriure les Santes. L'aturada del temps (la història) a toc de campana, la representació del caos primordial i la seva tensió amb l'ordre -que guanya-, el Camí que ho recorre, amb els tòtems fent cercavila... tot remet al cercle i, aquest, al cicle festiu que -en analogia al cicle còsmic i vital- pretén fer intel·ligible (habitable) el món on vivim.

Hem dit, però, que aquestes formes són una gramàtica, un vehicle comunicatiu, no pas un fi en si mateix. Un vehicle al més profund. Una pregunta com un mantra: "¿I a tu, què et concerneix incondicionalment?". L'única resposta, òbviament, és fora del ritual, fora de la festa, fora del cercle, dins de la història on novament les campanes toquen les hores i on no hi ha retorn possible. La resposta, diem els cristians, és "encarnada". "Allò que fèieu als més petits m'ho fèieu a mi" dirà Déu, segons Mateu 25:31-46. La resposta a la pregunta sobre el nostre jo més profund és, doncs, en el que fem diàriament, en el que reben "els més petits".

Poden passar vàries coses. Una, que el que fem no ens agradi gens, o que no s'ajusti en absolut al que diem que "creiem" (Mt 21:28-32). Pot passar també que confonguem les instruments en l'objectiu (la idolatria, el clericalisme, el puritanisme, el fanatisme...). També pot ser que generi indiferència o rebuig. Al cap i a la fi, diem que aquest llenguatge permet de relacionar-nos amb el més profund de nosaltres mateixos, no que el més profund de nosaltres mateixos sigui bo. No és fàcil, tot plegat, ni instantani, ni es tracta d'un canvi a partir del qual no hi cal pensar més. Per això la pràctica religiosa és regular, pautada, recorrent. I per això pot acabar també amb monotonia i sequedat espiritual.

Així, la poca efectivitat, sospito, de l'oferta religiosa habitual (en Joffre tan sols menciona de passada la citada Missa de les Santes, que crec que és essencial tant en la festa com en la interpretació que n'estem fent), ajuda a la suplència que en fa la resta de l'aparat festiu, l'origen del qual l'hem d'anar a buscar a les religions cícliques (paganes o no). A mi no em sembla malament, sempre i quan en siguem conscients. A veure, en realitat ¿ens permet -aquest llenguatge- relacionar-nos amb el més profund o no sortim de la banalitat de cap de setrmana amb què adornem la nostra monòtona vida durant l'any? Si és així ¿on són les respostes a la pregunta essencial? ¿Pot, el desori de les Santes, fer-nos més cívics, per exemple? ¿Farà, aquesta celebració del que és comú, que combatem les exclusions que nosaltres mateixos segur que fem? ¿És el preludi, l'eros que hi respirem, de l'agape i la caritas d'aquest triangle sovint tan coix que és l'amor? ¿Estarem en predisposició de ser "un home nou" en aquest nou cicle que comença després de cada festa?

En realitat, això és el que m'interessa, de la religió. Les seves formes i relats, la seva activitat i capacitat de transmissió, em semblen de gran utilitat... sobretot si van per aquí. Si no, són peces maques de museu, rareses ètniques, curiositats atropològiques o, el que és pitjor, "sepulcres buits" (Mt:23, 27). Tant de bo que les Santes ens ajudin a fer-nos la pregunta i a respondre en conseqüència. De fet, la feina dels sants és dur-nos a Déu o, millor dit, al que Déu vol. Explícitament o implícita.


Fotos: El Triangle, lessantesdemataro.blogspot.com, Narcís Rovira.

Plaers, estructures d'estat

Cuando se habla de hombres públicos, de hombres de Estado, no hay que negarles cierta dosis de placeres privados, porque el bien público depende también de eso.

(...) Sin placeres privados, el hombre que gobierna o legisla pierde, especialmente hoy, su dimensión humana.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pp. 145-146.

La contingència

Uns demanen el món
    i es fan petits
en rebre'l.
    Em vas donar només

aquest petit estany
    des del qual, com més bec,
més em vessa la llum
    que no té origen.


R. S. Thomas, "Regal", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 177; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Sant Jordi: una proposta electoral

Pot ser ben bé que m’estigui obsessionant, però, a un mes de les eleccions municipals, encara és l’hora que senti cap proposta programàtica de les candidatures. Ho sabem tot, d’elles, excepte què proposaran. Espero que aquest secret tan amagat ho sigui per la seva agudesa i originalitat… Dijous és Sant Jordi, de manera que podria ser una data perfecta perquè algú presentés, posem el cas, les seves propostes en política de foment a la lectura. Sí, ja sé que és més habitual dedicar la discussió política a altres coses, però aquesta és ben concreta, no partim de zero i els beneficis -tot i que a llarg termini- són importantíssims a tots els nivells.

En un debat polític sobre cultura en una llibreria mataronina, fa uns mesos, em diu un dels assistents que els representants de tres dels partits convocats van reconèixer que no llegien llibres. De fet, un 35% de la població espanyola, un dels índexs més baixos de la UE, diu el mateix, segons el CIS, de manera que no ens hauria d’estranyar. En un recent estudi de les vendes de llibres a Amazon, Mataró no surt esmentada com a una de les ciutats on més es llegeixi, tot i que crec que tenim alguns actius força rellevants. No tinc a mà les dades de l’ús de les biblioteques (tres, les dues públiques i una de privada, però d’accés públic), ni les comparatives amb altres, però segur que ens donarien bones notícies. D’altra banda, tenim una certa xarxa de llibreries plenes d’iniciatives, com us deia fa poc aquí. Als mitjans no surt gaire, però em consta que hi ha bons departaments de literatura als instituts, que també munten atractives maneres d’enfrontar-se a l’estudi dels llibres. O el concurs d’Òmnium per a escolars. O iniciatives com les de l’any Espriu o Punsola, que van aplegar tanta gent diversa. O una gens menyspreable nòmina d’autors locals, com la Bel Olid, avui presidenta dels escriptors en llengua catalana, o la Care Santos, premi Ramon Llull de l’any passat.

No partim de zero, doncs, però segur que encara podem fer més. La proposta de l’hipotètic partit podria presentar avui hauria de comptar amb tot el que he dit i comprometre’s a ajudar a reforçar els trets més febles de cada peça. Posats a fer, podria mirar com els uns també poden reforçar els altres. Els reuniria de tant en tant, però sense caure en la reunionitis; sobretot, els escoltaria. ¿Els nostres professors de secundària coneixen els nostres activistes culturals? ¿Els nostres escriptors coneixen els nostres bibliotecaris? ¿Els nostres reponsables tècnics municipals coneixen els nostres llibreters? Finalment, hi posaria ordre, buscaria tres o quatre prioritats i miraria de dur-les a terme en un termini raonable, almenys fins les properes eleccions, tot i que de resultats, com és obvi, segur que encara no en podrem parlar. Com el Llibre Blanc de la Cultura, però en sèrio.

Ara, potser n’hi haurà un de fàcilment esmenable: al debat sobre la cultura que es faci el 2019 tots els representants dels partits potser ja s’haurien aficionat una mica a la lectura, encara que fos per no fer el ridícul. L’exemple, sempre, és la millor arma.

P.S. L'amic Carles Spa m'envia la seva iontervenció en un acte d'ICV de Mataró [aquí] en la que, efectivament, s'auncien propostes en matèria de Cultura. Sigui, doncs, una rectificació i li envio un reconeixement.

article publicat a Capgròs.

Foto: Gabriel Romero.

Lubricant

Si les quitamos a los sentimientos amorosos la morbosidad que los lubrifica, no quedarían sanos, sinó estériles, movidos por el viento árido de la crueldad.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 141.

Som contemplats

                            No són ells

els que són contemplats
sinó nosaltres, per les cares
que durant segles

guarden repòs.


R. S. Thomas, fragment del poema"Galeria", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 177; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: Thomas Struth.

Les mirades de Sophie Calle

És ben bé que és absurd pretendre saber “la veritat” de les coses, o arribar a conèixer “del tot” algú. Amb el mirall trencat de l’existència, com a molt, podem explicar històries parcials, adoptar perspectives diferents i, fins i tot, elaborar hipòtesis ben allunyades dels relats habituals. Encara és més complicat si, enlloc d’una cosa, o d’algú, l’objecte del que vols saber-ho tot ets tu. I, alhora de dir tu i, per tant, de ressenyar la frontera entre aquest tu i la resta del món no sigui tan clara com et pensaves. Tot això és el que pensava sortint de veure l’exposició retrospectiva “Modus vivendi”, que acull les principals obres de l’artista francesa Sophie Calle a La Virreina i que us recomano que visiteu.

La mostra està dividida entre els principals projectes de la fotògraf (tot i que no només fa fotografia). Uns cecs li expliquen quina és la seva idea de bellesa i ella ho fotografia. Uns altres cecs narren quina és la seva última imatge que van veure i ella hi torna. Hi ha també uns vídeos on s’hi veu la reacció d’esquena d’una gent davant el seu primer contacte amb el mar, a Istanbul. En un museu on han robat obres, demana als treballadors que les descriguin. I, després, als espectadors que diguin què veuen dins el marc buit. O imatges mutilades durant la nostra guerra o les dels blancs de la policia amb fotos reals de delinqüents. O les reaccions de 109 dones en llegir el correu electrònic d’una ruptura sentimental “que jo no entenia”, deia. I moltes altres situacions més.

El tu que es vol conèixer, com dèiem, ¿què té, a mà? Té biografies, la pròpia i la de les persones amb qui anem coincidint, poc o molt. Té, per tant, unes complexes relacions familiars, sentimentals, veïnals. Relacions que passen per la imatge, idolatrada o destruïda, en ambdós casos una imatge que “tapa”, que és incapaç de fer-se “transparent” (o “transcendent”). El tu també té el que no veu (les referències a la “veritat” dels cecs fan pensar en Èdip o el rei Lear), però que recorda o anhela, és a dir, que “ja” no veu o que “encara” no veu, en un joc amb que el present construeix el passat i el futur ¿Com es fotografien els anhels, per cert? Bé, doncs tots aquests enigmes ens els explica com ningú Sophie Calle.

Article per a la revista Valors (abril 2015)

L’exposició “Sophie Calle. Modus vivendi” estarà oberta fins el 7 de juny de 2015 a La Virreina (La Rambla 99, Barcelona)

Foto: Fotograma de Sophie Calle. 

L'illa mínima de la transició

Fa uns dies vaig anar a veure La isla mínima (Alberto Rodríguez, Espanya, 2014). Per cert, un parèntesi. L'aposta del Foment Mataroní per recuperar l'oferta comercial de cinema, combinant una bona tria amb un preu competitiu, és de les millors notícies de la ciutat i té premi omplint cada setmana la sala del carrer Nou. Tanco parèntesi. Deia que vaig anar a veure aquesta pel·lícula que va treure tants premis als Goya. Val la pena. De tot plegat, em quedo amb dues coses.

La primera, l'estètica. No parlo tan sols de la correcta representació dels anys vuitanta o l'expressió del paisatge, fins i tot de la temperatura o el grau d'humitat, com un personatge més de la trama. A mi em van seduir les imatges aèries de les maresmes i els meandres on discorre el film, al principi, que tant podrien ser un cervell com un mapa, el de l'illa del tresor com el del crim.

La segona, la metàfora. Crec que la pel·lícula explica molt bé quin és el relat que té de la transició espanyola bona part de la generació que n'és filla, una mena de mirada entre culpabilitzadora i pretesament desencisada a la generació anterior, en contrast amb la visió optimista en la que s'ha viscut fins fa no massa. Només per aquest fet s'ha d'anar a veure. Només un guió com aquest pot explicar força bé alguns dels fets encara poc resolts del nostre passat més recent, com els Gal. Només penetrant en el substrat psicològic (per això ens calen les narracions), podem entendre part d'alguns dels fenòmens polítics que passen per la irrupció de forces alienes -i crítiques- amb la nostra transició paral·leles al desgast dels seus protagonistes.

Parlo, especialment, de la relació que s'estableix entre els dos protagonistes, policies madrilenys que van a investigar un crim al Guadalquivir. Un, gat vell, expert, que coneix els ulls de la mort, amb un passat dubtós... però que resol problemes que els altres són incapaços d'afrontar. L'altre, idealista, novell, que coneix els nous codis (atenció amb la diversa relació amb un periodista d'El Caso), però que ha de pactar (i oblidar, o mirar cap un altre cantó), per sortir-se'n. Una tensió entre el nou i el vell que es resol, sembla dir, amb els llorers pels nous havent fet la feina els vells, si se'ls deixa (morir, viure, tant és) en pau. Així és com molta gent veu el pacte constitucional del 78 i les seves conseqüències fins avui. I, com deia, està narrat estupendament.

Ara, ¿és així? ¿És, aquest relat, l'únic frame possible actualment sobre la nostra transició? Evidentment, no. L'atenció a les ombres mai no és l'únic relat possible i té el risc d'esbiaixar tant o més el relat endolcit que pretén combatre. El propi canvi estètic amb la realitat actual a què al·ludeix el film explica que, per sort, el balanç és positiu. Ara, pot servir-nos per dues coses més. La primera, per advertir sobre els enganys subterranis de les "noves polítiques" que avui apareixen amb el lliri a la mà de la virginitat, un valor que es perd aviat, sempre. La segona, per anunciar l'esgotament del relat de la transició, de l'abast del pacte constitucional i, potser, dels seus principals actors, tan secs com el desert, tan emprenyadors i bruts com els llots la pluja torrencial.

¿Què hi feu, aquí?

El grito "¿Qué hacéis aquí, cosas de Dios?" [de Miguel Hernández] (Y nombra al burro, a la manzana,a la nube, a las piedras, a las rosas) es de los más religiosos de nuestros años de religión únicamente rota y desesperada).

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 139.

El Parlament d'Aristòfanes

Si la deriva de bodevil que està agafant la comissió parlamentària d'investigació de no-sé-exactament-què al Palau de la Ciutadella va viure moments de glòria en les compareixences d'alguns familiars de Pujol (el seu cunyat, el més irònic), potser van ser superades per les que van protagonitzar fa un parell de dies una examant d'un dels fills del president i la seva comensal en un dinar famós, enregistrat il·legalment, que lidera el PP català. La gent, com és obvi, ha reaccionat entre l'estupor, el riure i la indignació. També amb una mica de curiositat morbosa, més pels comentaris d'alt contingut sexual, potser, que els d'alt contingut delictiu. Som com som. De fet, tothom sap que aquesta comissió acabarà amb el mateix èxit de totes les que s'han fet fins ara. Absolutament nul. D'espardenya que no fa pupa.

Fa anys que em va agradar (i ho vaig dir aquí) un comentari de Gregorio Luri, que comparava programes com "Sálvame" (líders d'audiència, tot s'ha de dir) amb les comèdies d'Arstòfanes i, de passada, amb la recomanació de Plató: vagi'n a veure una i veurà quina és la "politeia" dels atenencs (el caràcter de la gent, el "fons" de la política). El decalatge entre la "politeia" i la "política", doncs, potser explica moltes coses, inclosa l'eclosió dels nous agents polítics "sense atributs" (sense adjectius com "socialista", "comunista", "conservador", "liberal", "centrista" o "nacionalista"). Pensar que la política pot prescindir de la "politeia" és -segurament- un dels errors de la democràcia. Quan algú parla dels "valors autèntics" de la política i emet un sermó moralitzant, sempre hi penso. No, escolti'm, la moral -com el pipí- s'ha de dur feta des de casa, a la política s'hi va a treballar amb un altre material.

Així que el mal menor que podem aprofitar de la compareixença de divendres passat potser sigui el d'una certa reconciliacó entre el pathos popular i l'escenari de comèdies de la nostra seu parlamentària. Per fi, una cosa interessant. Per fi, un "Polònia" sense dissimuls.

Es dóna el cas, però, que el mateix dia de la diversió legislativa (ja que no fan lleis, millor que facin el burro, no?), la policia donava a conèixer que el Parlament de Catalunya era un dels objectius de la cèdula terrorista gijadista desarticulada el dia anterior. Per no destorbar la jornada, aquesta institució va decidir passar-ho per alt. Ni minuts de silenci, ni peticions de comissions d'investigació, ni cap acord, ni cap activitat més o menys política. No; era dia de gresca i ningú no ens ho podia aigualir.

Em temo que no podem considerar aquest fet com una anècdota. La política catalana viu en un món hermètic amb la seva pròpia gramàtica, els seus temes i el seu temps. Tenim l'amenaça terrorista tan a prop nostre que es desarticula un comando al costat de casa que pretenia volar els escons i potser algun cul que s'hi arrepenja. Però nosaltres, a lo nostre, a fer comèdia. Tenim un atur que no baixa, una crisi que no acaba d'anar-se'n, una estructura econòmica per millorar, uns mercats per obrir... i aquí, segant cadenes amb fulls de ruta. Vivim en un context de moviments tectònics a escala mundial, amb l'eclosió de noves potències que amenacen la posició europea, ja molt debilitada per falta de projecte comú, i a Catalunya hi contribuïm proposant una nova frontera. El món juga a una lliga i nosaltres ens hem apuntat a una lligueta al quarto de casa nostra, que ens distreu més.

Fotografia: Instantània de la representació de "Pluto", d'Aristòfanes, a Madrid, aquesta temporada.

La resposta

Però tu, que no ets lliure
de triar el teu dolor,
sí que ho ets de triar-ne la resposta.
(...)
Han viscut amb orgull i mirant l'esperit,
el diamant tallat que s'enrunava
i esdevenia la petita pedra, dura, rodona i seca, amb la qual s'ennuega
la humanitat.

R. S. Thomas, fragment del poema"Els invictes", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 175; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Arracada

La sangradura en la oreja aumenta la fuerza sexual viril (chiítas, turcos, filibusteros). El anillo en el lóbulo como emblema de macho fuerte. Hoy, de anarquismo un poco eunucoide.

Guido Ceronetti, El silencio del cuerpo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2006, pàg. 135.

Déu és molt lluny?

En aquest desert del llenguatge
    on ens trobem,
amb un senyal indicador
amb la paraula "Déu"
    gastada i la distància...?

Pietat per al ximple
    que crida obrint la boca:
            Déu és molt lluny?

I el saberut que diu: just o tu ets,
amic.
    Coneixes el somriure
                                 lluent
com la màquina de pensar que ha deixat enrera
    la fe?
            Sóc un dels que, mirant
des dels braços oberts
        per abraçar el futur, pot veure
com l'ombra de la Creu
    damunt les superfícies més llises
        es projecta per fer-me ensopegar.


R. S. Thomas, "Direccions", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, p. 153; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

La grandesa és a la passió

Demà és Divendres Sant

De la misma manera que lo mejor del cristianismo nace de unas pocas horas antes de la derrota, y no de los delirios en torno a Cristo Rey, la principal religión del siglo XX, el comunismo, estaba sentenciada desde el momento en que prefirió los totalitarios iconos del culto a la personalidad en lugar de las solitarias y humildes imágenes de la rebeldía y la compasión. Como ha comprendido perfectamente el arte, la grandeza de Cristo está en su pasión: en la Crucifixión, en el Descendimiento, en la Piedad, en el dolor y amor de las santas mujeres.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, p. 43.
Il·lustració: Mural de Kim-Il-Sung a Pyongyang.

Les vides quotidianes

Demà és Dijous Sant

A lo largo del siglo XV el entero ciclo de la Pasión se desprende de las ataduras hieráticas para inmiscuirse en las vidas cotidianas.

Rafael Argullol, Maldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, p. 35.
Il·lustració: Masaccio, Crist i el tribut; Capella Brancacci, Florència.