El discret

El discret abdica d ela voluntat personal d'imperar. (...)

El discret no recula per cortesia, sinó perquè ha descobert el benefici íntim de reduir l'esmalt personal. es descoloreix. (...)

Es tracta de contenir la necessitat d'aparèixer sempre despullat i de mostrar les interioritats de tothom. (...)

Tothom pugna per ser vist. per tal de ser aplaudit o reconegut, tothom tendeix a fer cops de colze a la xarxa. El discret, però, coneix fins a quin punt és enervant, costosa i exigent aquesta exigència de protagonisme. És per això que n'abdica. (...)

Quan tothom despulla sentiments i creences, no hi ha res mé sprovocatiu que el pudor. En l'era de l'streptease, no hi ha res tan estrany com vestir-se.


Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 22-24.
Foto: Aiguamolls de l'Empordà (meva)

Fer-se enrere

Les onades arriben a la vora de la mar
i es fan enrere.

Jo entro als voltants de Déu i em faig enrere.

(...) però que l'oració

tingui també les seves marees de primavera,

emplenant-se, desarmant-la, trobant algun lloc,

ntre les seves fissures, dipòsits de misericòrdia

on pugui arrelar i créixer la confiança.

R. S. Thomas, fragment de "Marea", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 329; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

L'esdeveniment

Slavoj Žižek és un filòsof poc conegut a casa nostra. Tot i que ja té 66 anys, fins fa poc no s'ha editat a Espanya i passa per ser un dels intel·lectuals de referència de l'esquerra alternativa sudamericana i europea. A banda de les seves idees polítiques i el seu activisme, aquest eslovè marxista-lacanià passa per ser un dels pensadors actuals més originals, sobretot per la capacitat de fer interactuar diferents llenguatges i disciplines per il·lustrar les seves conclusions. Reconec la meva ignorància, no em fa res, per advertir que vaig saber d'aquest filòsof remenant llibres en una llibreria, producte del qual vaig comprar Acontecimiento (Sexto piso, Madrid, 2014) i que després me n'he acabat d'informar una mica per internet o a la premsa i n'he comprat algun llibre més.

El llibre és curt i, pel que diuen els que he consultat, serveix molt bé per accedir "condensadament" a la filosofia de Žižek, de manera que, només per fer-ne un tast, ja val la pena. El contingut, però, no decep. L'autor explora, com si anés en metro, les diferents "parades" (possibilitats d'interpretació segons diferents disciplines o sabers) del terme "esdeveniment" que, segons defineix, no es tracta tant d'alguna cosa "que ocurre en el mundo, sino un cambio del planteamiento a través del cual percibimos el mundo y nos relacionamos con él" (el subratllat és seu, pp. 23-24). Un esdeveniment, doncs, que, en paraules del rabí David Wolpe, s'inscriu en aquesta cruïlla dramàtica: "El drama de nuestra vida y nuestra muerte es fugaz, pero se representa en un marco de maravilla incomparable" (citat a la p. 32).

Quan aborda l'actual ruptura actual, a parer seu, dels tres nivells que caracteritzaven la sexualitat (reproducció, plaer sexual i amor), exemplifica molt bé la tesi quan valora "esos raros momentos milagrosos en que dos de estas tres dimensiones pueden seguir solapándose, es decir, momentos en los que la jouissance se convierte en una señal de amor" (p. 120). De possibilitats i exemples, com deia, us en trobareu un munt, que l'autor emmarca en la tríada de l'Imaginari, el Simbòlic i el real (el llunàtic, l'amant i el poeta, en diu) on Lacan situa les tres dimensions fonamentals on els humans habitem. (p. 107).

On més m'ha interessat el llibre, però, és amb la identificació que fa del seu concepte amb el cristianisme, ja que, segons ell, "ser cristiano requiere creer en un acontecimiento singular: la muerte y ressurección de Cristo" (p. 16) i interpreta que Kierkegaard deixa clar que "el cristiansmo es la primera y única religión del Acontecimento: el único acceso al Absoluto (Dios) es mediante nuestra aceptación del acontecimiento único de la encarnación como un suceso único singular" (p. 45). Una ressurrecció que no hem d'entendre "como algo que ocurre después de la muerte de Cristo, sino como el anverso de la muerte misma".

La necessitat de la "divisió" i "contra la línia recta" que, segons Chesterton, aporta el cristianisme, o una interpretació hegeliana de l'explusió del paradís, són altres perles que no us podeu perdre en un llibre que, per a un cristià, especialment venint d'algú que no se'n diu, suscitarà un interès suplementari a un llibre que, com segur que haureu intuït, té una música molt neotestamentària. Aquella que fa que l'aigua insípida de la nostra vida (la nostra, no cap altra), de cop, es torni el millor vi que harem begut mai.

Garcia Albiol i la moral

Una prova de la constant confusió entre moral i política, a parer meu absolutament errònia, l'hem tingut aquesta setmana amb la proposta electoral que ha fet el candidat del PP a la presidència de la Generalitat, Xavier Garcia-Albiol segons la qual la Generalitat hauria de deixar d'atendre als serveis de salut de manera als immigrants en una situació irregular excepte els serveis d’urgències i "els tractaments que siguin necessaris". "Aquells que estan en una situació irregular al nostre país no poden gaudir de les mateixes prestacions que els homes i dones de Catalunya que estan pagant els seus impostos", ha dit.

Com pretenia, segurament, l'autor de la proposta, aquesta ha tingut una doble reacció. En primer lloc, els seus detractors han respost amb indignació. Tots som persones, en primer lloc, i negar un dret universal com la salut a qui sigui pel sol fet de ser estranger seria xenòfob. A l'altra banda, ha rebut multitud d'adhesions (l'apunt a Facebook té més de dos mil "m'agrada" i més de 300 "compartits") amb arguments típics en aquests casos. El debat migratori retorna sovint i, amb ell (com es veu en la precampanya del republicà Donald Trump als Estats Units), es desboquen les posicions políticament incrrectes (i, a parer meu, utòpiques) que demanen una política d'enduriment i explusió. En aquest cas, expulsió d'una part del sistema de salut. 

He de dir que sóc contrari a aquesta proposta. Preveig el col·lapse a urgències, no acabo de veure quin estalvi suposa (ja que quedarien inclosos "els tractaments necessaris", que són els cars), em preocupa la pèrdua d'informació sobre salut pública (incloses malalties "importades") i, sobretot, desatén els altres focus que actuen de forma més eficaç en aquests dos problemes que suposo pretén solucionar: la qualitat de l'atenció sanitària i el descontrol immigratori. Jo, que sóc molt limitat, hi veig aquestes objeccions polítiques. Perquè la política pretén, d'una banda, posar el focus sobre un problema i trobar-hi una solució convenient.

Garcia Albiol ha fet bé aquestes dues coses. Una, enfocar un problema polític real (amb competències autonòmiques), que no té res a veure amb el monotema que, per elevació, vol solucionar tots els nostres problemes de forma tan insconsicent. Dues, proposar una solució. Per mi, el problema rau en si aquesta solució és convenient o no. O sigui, si resol els problemes i si podem assumir els problemes que alhora -com tota solució- generaria. Això, justament això, és la política.

El recurs al rebuig moral a la proposta d'Albiol, a parer meu, només reforça les seves posicions. En primer lloc, perquè situa a qui el fa fora del problema, ni tan sols el reconeix. Pels usuaris de la salut (només cal anar un dia a una sala d'espera d'un CAP), sí que hi és. La sensació que "no n'hi ha per tothom" no té res a veure amb la xenofòbia ni és immoral. En segon lloc, perquè els que viuen aquest problema, desenganyem-nos, són les capes més populars, que és on la dreta vol entrar per desactivar l'esquerra, és un "míssil de llarg abast". La gent que vota tradicionalment les dretes, en general, no té aquests problemes. En tercer lloc, perquè la política -com deia- reclama solucions polítiques. Si els que no som del PP no en presentem, l'única que queda és la del PP, sola per inassistència del contrincant. 

El problema de la proposta del PP no és que sigui immoral (tot i que ho és i molts dels seus catòlics militants ho haurien de saber), sinó que no soluciona el que vol resoldre i crea nous problemes pitjors. Una resposta creïble serà la que ho demostri i proposi una alternativa millor. El que és immoral és no posar-s'hi ara mateix.

N'he parlat a "La moral de les putes" i "Menys moral a la política".

Reinventa't

"Reinventa't!", "Cada instant és únic!", "Cada dia és nou!", "Viu una experiència irrepetible!" recomanen els publicistes. Semblen procalmes alegres i despreocupades, però no són sinó disfresses: infinites i canviants disfresses per ocultar el rostre de la tristesa. (...)

La nostàlgia és el premi que es concedeix a si mateix el derrotat. cedeix el pas; i s'aïlla.

Antoni Puigverd, La finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 19-20.

Aprenent

Som aquí aprenent,
no per continuar la lectura,
ans per explorar el verb
amb dits cecs en el fred,
fins que la neu es torni plomes
i en algun lloc profund
trobem escalf i, bategant, un cor.


R. S. Thomas, fragment de "La Raó", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 319; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Foto: R.S.Thomas per David Sylvian.

La fe a la disrupció

Aquest estiu ja porto un parell o tres de trobades amb persones més o menys vinculades a l’Església en què la conversa acaba amb la inquietud per la manca de transmissió del cristianisme i, per tant, de la clamorosa absència de joves als ambients cristians. La pregunta -que no té resposta- és ¿què hauríem de fer-hi? 

L’última enquesta de la Generalitat sobre la religió i els catalans mostra, com mai, un increment de l’ateïsme entre les franges joves i una “concentració” cada vegada més acusada de cristians a les franges de més edat. De fet, si obrim encara més el zoom, altres enquestes coincideixen en dividir en blocs d’edat més o menys coincidents les preferències polítiques (joves i grans voten molt diferent) o els usos culturals, de relacions socials o hàbits de consum. Els joves ni miren la televisió ni llegeixen diaris, per exemple. Hi a una disrupció cultural increïble entre els majors i menors de 40 anys.

Seria molt aventurat i llarg -ara- indicar-ne les causes… però em temo que cal fer-ho amb urgència si realment ens preocupa no tenir resposta a la pregunta plantejada. És obvi que si volem canviar la tendència en bé el mateix no caldrà fer. N’apunto una vaga idea. Els joves voten diferent, però voten. No miren la televisió però sí les sèries de grans productores de televisió al seu dispositiu mòbil. No llegeixen diaris però remenen molta informació. Costa que surtin de l’habitació, però s’han relacionat amb qui-sap-qui no sé quantes vegades. Fem el mateix, més o menys, però d’una altra manera.

Intueixo que el desig diguem-ne religiós (o espiritual, o de transcendència…) malda per trobar les gramàtiques més adequades al temps que som. Aquest desig rebutja les que tenim damunt la taula. Tenim mites no compartits, ja molt racionalitzats -incrèduls-, i en competició amb mites moderns -crèduls- que no passen el sedàs de la raó (¿són els anti-vacunes uns nous miraculistes?). Rituals estranys en un món que en té uns altres. Institucions amb sospita permanent en un món que abomina les mediacions (tampoc les polítiques, ni les informatives, ni les paternes…). I, de nou, com en les grans crisis de fe que ha viscut l’Església de sempre, irromp la necessitat de testimonis individuals de l’autenticitat, de pastors. D’aquí l’èxit del papa actual.

Article de la secció "En veu alta", de la revista Foc Nou (jul-set 2015)

La pau

Tal dia com avui fa 25 anys que s'acabà la guerra: 25 años de paz -és a dir, de misèria, de policia i d'indignació.

Josep Pla, fragment de La vida lenta, 1 d'abril de 1964. Ed. Destino, Barcelona, 2014, p. 235. 

Agnus Dei

Ja no és l'Anyell
sinó la seva idea.
Pot sagnar una idea?
En quin altar
es fa el sacrifici d'una idea?

va donar pel món
la seva vida?
No. Som nosaltres que lliurem la nostra
per una idea que ens nodreix
de la pols en les nostres venes.

Déu és amor.
On no hi ha amor, doncs, no hi ha Déu?
No hi ha res més que el buit
entre paraula i acte,
que intentem reduir amb una idea.

R. S. Thomas, "Agnus Dei", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 311; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).
Il·lustració: Francisco de Zurbarán, Agnus Dei, 1635-1640, Museo del Prado, Madrid.

¿No a les armes nuclears?

La prova de la mena de política i, fins i tot, de la pressumpta ètica del nostre temps podria ser la benintencionada campanya que els amics de la Fundació per la Pau van fer la primera setmana d'agost per l'abolició de les armes nuclears, aprofitant el 70è aniversari del bombardeig d'Hiroshima amb una bomba atòmica. La campanya consistia en aparèixer a les xarxes socials amb un cartell i un text que reclamen l'abolició de les armes nuclears. La xarxa es va omplir de bons ciutadans -entre ells, els polítics, que aquest any no fan vacances- amb el cartellet i au, ja hem fet la B.O. Són les campanyes "del clic", que amb qualsevol dispositiu i des de qualsevol lloc (especialment llocs còmodes com el sofà o la bartola) et solidaritzes amb les causes més nobles del món. 

No ho criticaré, perquè no estic pas en contra de la propaganda i perquè, probablement, les causes s'ho valen. Ara, sí que crec que això no té res a veure amb la política, que acostuma a fer aquestes dues preguntes: una, "¿què estic disposat a proposar i a fer, a la meva comunitat, per assolir aquest objectiu i quin camí emprendré quan m'apareixin les dificultats?"; i dues, "¿realment, em convé (a mi, a Catalunya, a la classe obrera, en fi, al que consideris "teu") que s'aboleixin les armes nuclears?". Òbviament, tampoc correspon a l'ètica. Ja vaig dir un dia, parlant d'una altra cosa, que el "suport moral" és un frau ètic. O t'hi emmerdes o millor que callis. De manera que no ho criticaré com a propaganda, però sí que reclamaria alguna cosa més. 

Per exemple, m'agradaria plantejar-ho com un problema polític, per no entrar en el relliscós -i potser massa fàcil- camí de la moral o de l'ètica. Que millor que mai més hi hagi morts per guerres, i que mai més s'utilitzin armes de destrucció massiva, ja ho sabem i s'ha de ser molt mala persona per no creure-ho. El problema polític és una mica més complex, sobretot si la proliferacó d'armes nuclears s'estén (com d'una manera fràgil s'està evitant els darrers temps) a països de governs radicals com Iran o Corea del Nord que només baixen del burro quan les potències nuclearitzades exhibeixen el seu potencial dissuassori. Sí, els EUA i Rússia són molt dolents, però valga'm Déu si les forces fossin al revés, oi?

Dic tot això perquè el meu dilema no és moral sinó polític i perquè, certament, no ho acabo de tenir clar. I m'agradaria tenir-ho. Una de les coses que trobo a faltar en aquesta mena de campanyes, que ja dic que apel·len directament al cor i que no plantegen cap mena de contraprestació explícita, és que es plantegi un debat públic, racional, argumentatiu ...sense que ningú et faci responsable de la barbàrie d'Hiroshima i et concentri la violència que diu combatre. No vaig llegir cap article, ni molts menys un tuit, d'algú que posés en dubte tanta unanimitat. Crec, sincerament, que ningú no ho gosa fer.

Abans que caigués el Mur de Berlín, el filòsof francès André Glucksmann va escriure un llibre que, entre d'altres diatribes antipacifistes, defensava que le spotències occidentals tinguessin armes nuclears i que Europa tingués míssils per protegir-se dels soviètics. Es deia La fuerza del vértigo i va ser publicada per Planeta (Barcelona) el 1985. Me'l vaig comprar de seguida i recordo que, tot i no compartir moltes coses de les que hi deia, plantejava arguments perfectament lògics i defensables i contraargumentava d'una manera també molt eficaç contra els postulats dels aleshores puixants Verds alemanys. Jo tinc molt de respecte pels arguments lògics, sobretot perquè, si no els acabo de compartir, o em xoquen, m'obliguen a contraargumentar lògicament o, en tot cas, reordenar-los com pugui amb el puzzle d'altres raonaments que conviuen com poden amb les passions, creences i tabús propis.

L'escenari geopolític actual és diferent i, certament, no és tan evident com aleshores l'escalada armamentística de les dues grans potències... ¡perquè ara hi ha més potències! El món menys dual costa més d'entendre, però és igualment perillós i molt més complex. A més, les potències dominants a la segona meitat del segle XX, si bé que desigualment, es veuen eclipsades per les emergents i, amb elles, també els valors que representaven, en teoria. En aquest escenari, un cop mig controlat el descontrol nuclear d'Iran i Corea del Nord, ¿podem fer un debat polític sobre si cal o no mantenir l'arsenal nuclear? En aquesta tesitura, sisplau, ¿podria haver-hi alguna ànima caritativa que defensés els arguments de Glucksmann dels anys vuitanta o alguna cosa que s'hi assembli?

No sé si hi estaria d'acord, probablement no. Però no em deixaria amb la cara d'ànima càndida, sense arguments, ¡sense diàleg!, al bàndol dels que fan campanyes amb el clic d'un smartphone estarrejats en un sofà la comoditat del qual depèn -potser- de que el meu país tingui armes nuclears, o acords amb potències que sí que en tenen. Coi, a veure si em farà aixecar del sofà!

Fotos: Monitors Parròquia Sant Romà  - Lloret de Mar (Fundació per la Pau) i André Glucksmann (El País) 

Les fotos de les vacances

Una senyora, amb un adorable accent argentí, sento que diu que les fotografies es fan per recordar, més tard, el que hom ha vist. Collonades. Una foto, una vegada vista, ja no es mira mai més. res passa més aviat de moda que les fotografies. Si una foto es torna a mirar, és pel grotesc que conté. sento que aquests aficionats es fan revelar les pel·lícules indefectiblement als Estats Units.

Josep Pla, fragment de La vida lenta, 23 de desembre de 1956. Ed. Destino, Barcelona, 2014, p. 196. 

Agent doble

És l'agent doble de la vida,
treballa
per tal que continuï
la seva traïció.

És el que sempre escapa
d'aquesta viglància dels nostres objectius,
el negatiu sense rostre d'ell mateix
que no ens atrevim a exposar.


R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pp. 305-307; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Il·lustració: René Magritte, El pelegrí (1966), Mr. and Mrs. Wilbur Ross Collection.

¿Unes Santes conservadores?

Observo amb preocupació -i no sóc l'únic- l'evolució de la festa major de Mataró a una mena de tótem a partir del qual mesurar-ho tot. Efectivament, llegint Eliade, les Santes contenen tots els rituals festius possibles per esdevenir la festa "d'any nou" en què es converteixen les dates assenyalades del calendari circular: representació de l'"origen", tensió entre el caos i el cosmos (la rauxa necessària i el seny imprescindible, que diria l'alcalde Baron), la inversió de rols, les figures totèmiques, etc... Havent-se "assecat" els altres fluxos que nodrien el nostre simbolisme anyal (la Quaresma i la Setmana Santa, Corpus, la Puríssima, una mica també Nadal...), és lògic que aquesta barreja d'homo sacer i homo ludens que som quan descansem d'homo faber busqui alternatives contemporànies. La modernitat només ha canviat les dates premodernes amb les postmodernes, no les formes. L'Onze de Setembre, la Copa del Barça (quan la guanya) i -a Mataró- Les Santes, posem per cas, fan el mateix efecte i només m'agradaria saber a quin déu, exactament, reten tribut.

Em preocupa, deia, no aquest pas, que trobo perfectament lògic, sinó el seu caràcter totèmic, central, únic, que pot acabar esdevenint la nostra festa major, tant en l'aspecte pràctic (que es mengi tot el pressupost disponible en cultura) com en el simbòlic, que ara explicaré una mica més. També seguint Eliade recordarem que la principal diferència entre la tradició judeocristiana i les tradicions religioses anteriors (de les que la primera beu, però trenca) rau en el caràcter linial (hi ha un principi i hi ha un final i la vida és un trajecte cap allà en el que nosaltres podem intervenir) contra el circular (tot gira, tot torna, les nostres intervencions són inútils). D'aquesta nova manera d'entendre el món sorgeix el que després n'hem dit el "progrés".

Certament, com que en el nom del progrés s'han comès tantes barbaritats (el Gulag, la bomba atòmica o el canvi climàtic), la temptació del retorn a la circularitat és més ferma que mai. Tant el el camp pràctic (des del "¿per què he d'estudiar si viuré pitjor que els meus pares?" fins al consum Km. 0) com en el camp simbòlic/festiu. Anar tota la setmana d'esma fins que arriben les nits del cap de setmana per omplir-se d'estupefaents o anar per la vida sense saber massa què fer excepte quan vénen les Santes. Ja sé que exagero, però m'agradaria advertir que tants riscos té el "progressisme" de deixar assecar les fonts de l'espai públic simbòlic/sagrat i adorar la tècnica i la practicitat com el de caure a la roda del temps i a la fatalitat que castra tota capacitat de canvi o millora.

"Quizá tienen razón los días laborables", deia en un poema Gil de Biedma. A veure. Potser resulta que no treballem tot l'any per celebrar Les Santes (o el que sigui) sinó que les celebrem per transformar la manera com treballem tot l'any, fent-la una mica més festiva (solidària, alegre, trangressora, compartida). A veure si resultarà que l'home no està fet per la festa, com pensàvem, sinó la festa per l'home, com ja deia Jesús de Natzaret, que no sé si us sona. És un sant que no té cap festa major enlloc del món.

Referències

• Mircea Eliade, El sagrat i el profà, Fragmenta Ed. Barcelona, 2012
• Mircea Eliade, El mite de l'etern retorn. Arquetips i repetició, Fragmenta Ed. Barcelona, 2015
• Post "La Barram" (2012)
• Post "Bon dia, feiners" (2005)
• "Lunes", poema de Jaime Gil de Biedma.
• Mc 2:23-3.6.

Dretes i esquerres

Anem (...) a cala d'Or, a visitar el comte de Güell, marquès de Comillas. Efecte que m'ha fet aquest home. Les esquerres són fàcils de manejar a base de concessions socials. Les dretes són insaciables i perillosíssimes.

Josep Pla, fragment de La vida lenta, 1 de desembre de 1956. Ed. Destino, Barcelona, 2014, p. 157. 
Il·lustració: Juan Antonio Güell i López, marquès de Comillas (1874-1958).

L'esperit herniat

Cap a l'església del turó
venien tres dones
amb la necessitat
d'escapar del ressò del seu silenci.

Una d'elles tenia els ossos torts,
una altra l'esperit herniat.
Una altra va aixecar la vista
amb un ull desviat cap a una mitja veritat.

R. S. Thomas, fragment del recull "A poc a poc retornen els ecos", a No hi ha treva per a les fúries (Ed. Proa, Barcelona, 2013, pàg. 297; trad. Anna Crowe / Joan Margarit).

Il·lustració: Wilhelm Maria H. Leibl, Tres dones a l'església (1878-82), Hamburger Kunsthalle.