El drama

El centurió

Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava: —Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement. Jesús li diu: —Vinc a curar-lo. El centurió li respon: —Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: "Vés-te'n", i se'n va, i a un altre: "Vine", i ve, i al meu criat li mano: "Fes això", i ho fa. Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: —Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els hereus del Regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Després Jesús digué al centurió: —Vés-te'n, i que es faci tal com has cregut. I en aquell mateix moment el criat es va posar bo.

Mt 8, 5-13

En Xavier Garí i l'Antoni Soler van respondre un article meu publicat primer a Foc Nou en paper i després aquí mateix* en el qual, parlant de l'actuació (per mi) exemplar de l'exèrcit durant la primera fase del confinament per la pandèmia del coronavirus, demanava un reconeixement de l'Església a aquesta institució perquè, hi deia, només n'hi té una part al seu costat. De fet, com que l'espai era curt, i l'autor també n'és una mica, el que demanava és parlar-ne, bé amb un número a la citada revista o on sigui, amb ponents amb autoritat, esclar. Parlar-ne, s'entén, sense exclusions, sense superioritats morals. A veure si ho aconsegueixo.

¿Per què —i ara m'estenc un pèl mes— cal fer aquest debat, penso? En primer lloc perquè una part ja hi és, com deia. Els clergues castrenses, la tasca dels quals, per cert, un servidor ignora per complet. És com secreta. Sobretot per la majoria de cristians que pertanyem, resumint-ho molt, a l'Església postconciliar. Com si tot el magisteri de l'Església des d'aleshores, en plena guerra freda i els seus conflictes armats colaterals, tirés pel dret amb una apel·lació genèrica a la pau mundial que blasma "els exèrcits", quan no és cert. Ho dedueixo, pobre de mi, llegint l'article 401 del Compendi de la doctrina social de l'Església que va elaborar el Consell Pontifici de la Justícia i Pau (Editorial Claret, Barcelona 2005). Allà s'hi admet l'ús legítim de les armes per part del poder polític en determinades circumstàncies; poder que, per ser exercit necessita l'exèrcit, valgui la redundància. No em sembla que el tracti d'"estructura pensada per tenir la màxima capacitat de fer mal, o d’amenaçar amb fer-lo, i així imposar-se per la força de la violència" o, si és així, en tot cas, en justifica el seu ús quan el mal a abatre ha esgotat totes les altres capacitats. Sense els exèrcits aliats avui Europa seria l'imperi nazi, com advertien alguns (Russell, Orwell) als crítics als pacifistes durant la II Guerra Mundial.

En segon lloc perquè, per tant, no sembla, doncs, un tema a delegar, a amagar, darrere l'estructura eclesial castrense. Ens afecta a tots. Si els sectors més oberts i porgressistes de l'Església, com acostuma a passar, en són insensibles, si no n'admeten la seva necessitat, si són incapaços de veure res més que la benedicció de l'ús de les armes i de la mort, com diuen Garí i Soler, ens resignem a que siguin altres sectors, probablement més conservadors, els que tanquin files, mai més ben dit, al costat de l'exèricit i els servidors públics que acull. No sé si hi ha "altres models de seguretat i de defensa més útils i justos socialment", jo no els conec, encara menys que siguin "molt més compatibles amb l’Evangeli", que no en parla, de fet. Però el que tenim a casa nostra, i a totes les democràcies occidentals, pot ser perfectament útil als objectius, a les "excepcions" en l'ús d ela violència, que la doctrina social de l'Església ha fixat, amb bon criteri. I també crec, a banda, que és perfectament compatible un model de defensa progressista, fins i tot des de la tradició pacifista (penso en l'exministre alemany Joschka Fischer, dels Verds) que inclogui els exèrcits i l'ús contingut de la violència. ¿La cura d'aquest aspecte pastoral l'hem de deixar exclusivament en mans conservadores? 

I, en tercer lloc, n'hem de parlar perquè em sembla que tenim una mica de confusió amb la manera com "veiem Jesús". Garí i Soler no el veuen agafant les armes. Jo tampoc. És dur amb el company que talla l'orella de Malcus: "tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran" (Mt 26.52). En canvi, amb tota la intenció, l'evangelista narra l'encontre amb un centurió romà, (centurió! romà!), de qui diu que no ha trobat ningú amb tanta fe a Israel (a Israel!). I el compara amb els "hereus del Regne", que "seran llançats a fora, a la tenebra". I encara els hi dedica unes quantes floretes més. ¿Un militar estranger, un xusquero, exemple de fe davant els homes bons, els creients, els que fan "el que s'ha de fer"? ¿Unes mans brutes de sang passen per davant de les mans pacifistes dels hereus naturals?

Certament, la qüestió de fons que hi ha aquí, i em temo que a l'Evangeli, va de les mans brutes. Jo i segurament vostè vivim perfectament en aquest tros de món. De tant en tant una pandèmia, una crisi, una baralla política pel sexe dels àngels. I força gent fotuda, esclar, però per això ja tenim Càritas i l'Estat del benestar, per sort. Ara bé, aquest món s'aguanta envoltat de conflictes, de sang i de mort, escenaris infinitament pitjors que el nostre. D'allà ens n'arriben notícies desagradables quan dinem i algunes amenaces. De vegades, ben explícites (del Daesh, dels deliris expansionistes de noves potències, etc.). El que no és tan explícit és adonar-se que les nostres mans també estan brutes, que el conflicte mundial és indefugible del nostre jo. En tot cas, fem veure que no va amb nosaltres. No, aquí som bons. Només alguns, de nosaltres, la majoria vocacionalment, estan disposats a fer el que els altres ni bojos faríem i que ens permeten, entre d'altres coses, ser tan bon cristians i tan pacifistes. Segurament, siguem sincers, per covardia i seguretat. Què fan? Posar la seva vida a disposició de la nostra seguretat, aquí i on sigui del món que faci falta, i, si cal, trair el cinquè manament de la Llei mosaica. Trair la Llei de Déu per salvar-nos a vostè i a mi, que també tenim les mans brutes. I encara ens permetem criticar les dels que moririen per nosaltres. I que, a sobre, hauran de viure amb la llosa de si ho han fet bé o no fins el dia del Judici. ¿A qui us penseu que deixarà passar abans, Jesús? ¿A nosaltres, hereus del Regne, o al centurió?

* Publicat a Catalunya Religió.

Com uns senyors

Jo, a qui primer vaig conèixer és a son pare. Un senyor de cap a peus, amb un bigoti característic, un barret que culminava sempre la seva impol·luta indumentària endiumenjada (que li servia per saludar les senyores com ningú ja feia) i una amabilitat infinita. Era amic de casa, de la generació del meu avi, i vivíem a una mansana. Casa seva, a la Rambla, em semblava el palau de la Sissí. Tot perquè em feia esperar en un saló magníficament decorat pel seu fals ancestre "pirata", com després el fill escrigué. Aquest senyor, el senyor Cuyàs, pobre home, dibuixant professional, em rebia quan era ben petit perquè el meu avi insistia en que li ensenyés els meus gargots.

Poc més tard vaig conèixer el fill. Tot i la simpatia que tothom li atribueix, jo en tinc un record més aviat esquerp, d'aquell temps, m'imagino que en comparació amb son pare. Ell també era, com tots, molt més jove. "És un ximple", m'havia advertit algú. Bé, els meus pares em van apuntar, un juliol, a fer classes de repàs d'una mica de tot a l'escola Freta, en la seva ubicació antiga. Jo em trobava com un pop en un garatge. No hi coneixia ningú i hi feien coses estrambòtiques com francès. Un dels mestres era en Manuel Cuyàs. I la classe que recordo amb més precisió és la que ens explicà el relat del que celebrem l'Onze de setembre.

Després ja ens vam conèixer en altres circumstàncies, la majoria coincidint amb la meva tasca com a regidor, tot i que no totes. Fins aleshores, i després, l'he anat llegint. Em sembla que li he llegit tot i, si no tot, la majoria tant de llibres com d'articles. Els mataronins vam tenir l'avantatge de descobrir-lo abans, amb títols de referències locals i aquests articles tan rodons. Per no parlar de les conferències, o de les presentacions (tant quan feia de ponent com de públic, encara que detestava aquest tòpic de les preguntes). I perdurables. Per exemple, si algú vol conèixer quin era l'aire de la transició democràtica a Mataró, sobretot quan es van constituir els primers ajuntaments, ha de rellegir Mataró, suau i aspre. Jo mateix, quan vaig a la parròquia de Maria Auxiliadora i contemplo l'horrorós mural darrere de l'altar, me'n recordo de la seva única novel·la, Taques al marge, on tothom hi sortia retratat i aquesta pintura hi té un paper rellevant.

A banda del domini de l'art de la prosa, del lèxic i gramàtica correctíssims, de la continuïtat del millor articulisme català des d'abans de la Guerra, de Cuyàs tothom destaca l'aversió al tòpic i la mirada en el detall. Mirada no exempta de prejudicis, com totes, però sempre interessant i, per dir-ho d'alguna manera, compartible, començant pel zoom de la realitat que convivíem. No era cap ximple, no. Ara bé: no tothom, com és normal, combregava amb aquesta mirada, però. La seva aversió a la recuperació de les processons de Setmana Santa (que entenc però no comparteixo), la seva crítica diguem-ne interna a les posicions més autosatsisfetes de la tradició o (últimament) de l'independentisme o, com bé recordo, apel·lar al coneixement de la immigració murciana a través de la seva minyona, per exemple, li havien comportat més d'una crítica, no sempre pública (parlem de Mataró d'abans de Twitter). Però jo no demano dels articulistes, ni de ningú, que em confirmi els meus, de prejudicis; més aviat crec que incentiven a no romandre-hi atrinxerats. I, per mi, aquest és el millor llegat de l'obra de Cuyàs. Aquest i altres coses que no coneixem massa, com agraïa avui un discret tuit de Càritas.

Una vegada vaig fer règim i em vaig aprimar uns vint quilos. Un dia em vaig trobar en Manuel Cuyàs per la Riera, se'm va acostar i (directe com sempre) em va preguntar, sense que ningú ens sentís, "¿que has tingut un mal lleig?". Un mal lleig. Ja ningú ho diu, això i, malgrat tot, era la millor manera, la més educada, la menys esquerpa, d'anar directe a la veritat. No, Manuel; ara el mal lleig se t'ha endut a tu i no hem trobat la manera de preguntar-t'ho, ni de dir-te fins on ens preocupava, ni d'acomiadar-nos com cal. Com uns senyors.

He parlat de Manuel Cuyàs en aquests altres posts, aquí. 

Recomano "Manel, Manuel, Emmanuel", entrada de Manuel Mas al seu blog; "Manuel Cuyàs, mestre i amic", article de Joan Safont a "La Llança"; "Un periodista amb barret", de M. José Recoder, a Catalunya Plural. 

Foto: Cuyàs a casa seva. La Vanguardia.

Correctament incorrectes

A mi em sembla que l'article de la professora Carme Junyent a la revista Valors del mes de juny val per tota la revista. Clar, concís, "Gènere i correcció política" desenreda la moda de "corregir" el llenguatge per tal de "visibilitzar" les dones, com si dient abracadabra obríssim la cova. Sobretot en dues aberracions: l'anomenat femení genèric (quan, per exemple, ens solidaritzem amb les treballadores de Nissan) o els desdoblaments (si ens referim als mataronins i les mataronines, posem per cas). Com que ella ho argumenta molt bé, no ho repetiré i així us faré venir ganes de comprar la revista. 

També hi podeu trobar l'entrevista que la Maria Coll fa a Salvador Cardús, i de la qual aquí en teniu un tast. Cardús ens adverteix que, quan hi ha temes que (per la seva delicadesa, per exemple) no es poden manifestar obertament, "poden acabar afavorint moviments i partits que es presentaran com a representants d'allò que està prohibit" com, modestament, advertia jo mateix en aquesta tribuna* el passat mes de febrer. La veu discordant la posa el catedràtic Quim Brugué, que defensa la correcció política com a "un ingredient fonamental pel bon funcionament de la democràcia", un manteniment de les formes i el respecte i fer més habitable la nostra convivència.

Trobo, però, que una cosa no treu l'altra i que, de fet, sovint es vesteix de correcció política, d'autenticitat, el rebuig a les formes. En el primer cas que posàvem, el rebuig a les formes lingüístiques que, en tot cas, recullen el que hi ha a la societat i no a l'inrevés. En el segon cas, el rebuig a inserir dins de les formes de la democràcia el que no s'adiu amb el discurs dominant, titllant-ho de fatxa, o de malaltís. I amb l'objectiu de silenciar-ho. Tot el que no troba lloc o és expulsat en el llenguatge o en les institucions, en les formes i les convencions, ho farà al marge. No desapareixerà. I ho farà en forma de faltes de respecte, de mobilitzacions marginals o del que vulgueu. Els "signes de retorn a lo reprimit", com deia Freud.

Per tant, la crítica a la correcció política no ha de ser, necessàriament, un clam, o un permís, perquè tothom digui el que li doni la gana de la manera com vulgui, sinó un advertiment perquè ningú situï fora de les formes el que inevitablement hem de tractar. En primer lloc, per entendre'ns, tant en els usos lingüístics com en els institucionals. El garbuix no ajuda a entendre res. I, en segon lloc, per no incrementar el nombre de fatxes, o d'alguna de les fòbies, més que el necessari. Es pot estar preocupat per la minimització cultural de la figura paterna sense ser antifeminista. No cal ser xenòfob ni racista per observar en alguns contextos que determinats patrons de delinqüència són practicats per persones de determinats grups ètnics... precisament per no culpar-ne tot el col·lectiu. En el pitjor dels casos, tot plegat servirà per argumentar millor els prejudicis dels uns i dels altres, i allunyar-nos de creure-hi cegament.

I per això, encara que sembli contradictori, caldria fer un esforç per ser més formals. Per exemple: només els continguts utilitzaran l'insult en el moment adequat (i l'insult adquirirà la seva funció excepcional d'escapament). També ells coneixeran el poder demolidor de no respondre agressivament a una agressió. Només els adults que, en una botiga o en un hospital posem per cas, es parlen de vostè sabran valorar el valor de la distància i de la no invasió en el respecte, necessaris en aquest moment. Només els que saben quin codi de vestir o de comportar-se conté cada situació podran treure'n tot el rendiment comunicatiu (entre d'altres, el de no fer el ridícul). I aleshores, sí, només els formals, és a dir, respectuosos amb l'altre, podran abordar debats delicats sense acabar a faves, que és com ara ho tractem. O amb el tabú.

* Publicat a la web de la revista Valors.

 

N'he parlat també a

• Què té de bo l’extrema dreta? (febrer 2020)
• L'extrema Greta (febrer 2020)
• La vida secreta de les paraules (juliol 2019)
• L'escàndol d'un "streaptease" (maig 2017)
• La por a l'altre (juliol 2013)
• Elogi de l'insult (juny 2012)
• Els gais, malalts? (juny 2012)
• De moros i de cabrons (febrer 2012)

SanTetes

Hauria de consultar amb el psiquiatre aquesta lleu i transitòria recaiguda, disculpeu. L'altre dia em vaig posar de fons una bona estona de la transmissió en directe del ple municipal de Mataró de juny, en aquest format tan incòmode de tenir un ajuntament que no s'ajunta i un ple que no s'aplega. Em van quedar dos moments. El primer és el del debat (?) sobre la proposta presentada per ERC per permetre que les dones puguin fer topless a les piscines de Mataró. No sé on han tret els amics d'ERC de Mataró el seu sentit de l'oportunitat, però davant els problemes que tenim en aquesta pandèmia, ¿era ara el moment? Tot i que deuen tenir tota la raó ¿no veuen que abunden en la idea que els polítics viuen senzillament en un altre món? 

Els més perspicaços, fins i tot, potser hi veuran ganes de distreure l'atenció, no fos cas que algú s'adonés de la responsabilitat d'ERC en el govern de la Generalitat, que va deixar de la ma de Déu les residències en plena infecció o que redueix les plantilles de la policia autonòmica en plena crisi de seguretat a la ciutat. A més, com que tots som molt moderns i enrotllats, la proposta va ser aprovada per unanimitat. ¿Calia, doncs, portar-ho ara precisament al ple? Bé, també he de dir que a mi em va fer riure força, en part els ho agraeixo. Deixo per un altre dia les contradiccions entre el zel religiós d'ERC amb els enterraments per a musulmans i aquest republicanisme hostil amb algunes disposicions de la mateixa llei, excepte que al ple següent demanin piscines separades per religions. Todo se andará.

I la política?

El segon moment per recordar és quan la portaveu de Ciutadans, Cristina Sancho, va proposar una resolució amb diverses mesures per alleugerir l'activitat econòmica, especialment per a autònoms i petites empreses. No he trobat a internet la proposta, però pel que vag sentir, em semblaven idees raonables. La resta grups va preferir no aprovar-la per tal que, en canvi, aquestes i altres mesures fossin estudiades a la recent creada Taula per la la Reconstrucció. 

Segurament tenen raó, però també la tenia la regidora quan, en la seva rèplica, es queixava que "al Ple podem parlar de com podem anar vestits a la piscina però no d'economia, tema que traslladem a una taula al marge del debat públic d'aquest òrgan". "Què quedarà al ple, així?" acabava, amb tota la raó. I sense resposta. Entre les restriccions (minutatge, torns tancats...), els "això no toca en aquesta finestreta", els actes administratius kafkians i les ocurrències d'ERC, és possible que el màxim òrgan de debat polític a la ciutat no debati mai sobre la política de la nostra ciutat. Compte.

Festa major confinada

On sí que deuria haver-hi debat polític (és a dir, sobre les prioritats i les renúncies que hem de fer per agtendre-les) és a la Junta de Portaveus de l'endemà, a porta tancada, on els grups municipals van acordar una posició conjunta sobre l'anul·lació de la festa major de Les Santes i la decisió de fer alguns actes alternatius, ajustats a les prescripcions sanitàries que calguin. A Mataró ens agrada discutir-ho tot, sobretot si el tema són Les Santes, però a mi em sembla una solució encertadíssima. Era evident que no es podia mantenir. La nostra festa major, un esdeveniment de gran impacte emocional en molt bona part de la població, és un veritable fenomen de masses. Aquest èxit la fa més vulnerable que mai. Tant per això com, probablement, per les urgències pressupostàries, la millor idea era fer un any d'abstinència i fer créixer el desig... o de fer festes menors per anar-lo assedegant de mica en mica.

Per tant, també em sembla bé que el tristíssim silenci amb el qual haurem de passar aquells llarguíssims dies de calor es compensessin amb el millor que aquesta refotuda crisi ens ha fet redescobrir. La necessitat dels altres, dels veïns que no sabem ni com es diuen però amb els quals hem plorat i aplaudit. Dels infermers i altres professionals secundaris que miràvem amb displicència i ara reclamant pietat. Dels coneguts que s'han mort i que no hem pogut acomiadar com es mereixien. De la immensa majoria de ciutadans responsables que han evitat que això creixi. Dels terrats, la manera com tenim la gent de tocar el cel. De la reconquesta subtil de l'espai públic, que ara redescobrim amb delit i orgull penjant-ne fotos magnífiques a Instagram. En fi, tot això s'ha de celebrar, s'ha d'afirmar, ha de brillar entre la pavorosa "nova normalitat", per no acostumar-nos a tot el contrari justament. Ah, i també cal celebrar que l'acord s'hagi pres per unanimitat. I agrair-ho.

Només faltaria el nom d'aquest excepcional esdeveniment. Atenent a la recent resolució sobre el topless, i excusant-me davant les imminents acusacions de masclisme i xavacaneria, proposo que se'n diguin Les SanTetes. En honor, per exemple, a la nostra exhuberant Geganta.

(Les fotos són de l'Ajuntament de Mataró)

Suportar la vida

"Jamás nos hallamos  tan a merced del sufrimiento como cuando amamos; jamás somos tan desesperadamente infelices como cuando hemos perdido el objeto amado o su amor"  (p. 26)

"El término 'cultura' designa la suma de las producciones e instituciones que distancian nuestra vida de la de nuestros antecesores animales y que sirven a dos fines: proteger al hombre contra la Naturaleza y regular las relaciones de los hombres entre sí" (p. 33)

"Tampoco el hombre de hoy se siente feliz en su semejanza con Dios". (p. 35)

"La cultura se ve obligada a realizar múltiples esfuerzos para poner barreras a las tendencias agresivas del hombre, para dominas sus manifestaciones mediante formaciones reactivas príquicas" (p. 53)

"Las comunidades vecinas, y añun emparentadas, son precisamente las que más se combaten y desdeñan entre sí [...] Denominé a este fenómeno 'narcisismo de las pequeñas diferencias'" (p. 56)

"La pretendida 'ética natural' [...] nos ofrece la satisfacción narcisista de poder considerarnos mejors que los demás" (p. 85)

"La preexistencia infantil de intensos impulsos 'malos' es precisamente la condición de un clarísimo viraje del adulto hacia el 'bien'" (p. 104)

"Soportar la vida es, y será siempre, el deber primero de todos los vivientes, la ilusión pierde todo valor cuando nos lo estorba" (p. 123)

"Las formaciones sustitutivas y síntomas [...] [son] signos de un retorno a lo reprimido" (p. 161)

Sigmund Freud, El malestar en la cultura [1930], Alianza Ed., Madrid, 1980 (6)