Si bé no comparteixo del tot el conjunt d'apreciacions i sentències que hi ha contingudes, l'assaig Vidas adosadas. El miedo a los semejantes en la sociedad contemporánea, de Pere Saborit(finalista del XXXIV premi Anagrama, Barcelona, 2006), he de dir també sense embuts que fa una bona anàlisi de les tendències actuals quant a les relacions humanes, que, resumidament, coincideixen en desitjar una vida de reüll, sense aprofundir, i procurant que ningú no traspassi la nostra frontera, sota el risc de violentar-nos.
Així, la concepció actual de l'alteritat passaria, sobretot, per l'absència de responsabilitat personal, pel revestiment de l'altre com a acceptable segons els nostres interessos, el recurs centrífug bé cap a la tradició i bé cap el desarrelament, per l'ètica com a estètica (la moral sense obligació ni sanció, amb paraules de Lipovestky, per exemple), entre d'altres fenòmens ben descrits per l'autor, doctor en Filosofia, professor i autor de diversos llibres.
Saborit inclou en aquesta anàlisi les analogies narratives que fa la societat actual respecte a l'existència humana i la seva tendència individualista. La fascinació pels zombis o els extraterrestres expliquen moltes coses sobre com veiem els altres, que veiem amb por, amb impossibilitat real d'interactuar plenament. La que tenim per la natura, substituiria l'ordre polític i econòmic de qui desconfiem, la 'humanització' dels animals (les mascotes, el patiment pels toros, etc...) vindria a prendre el lloc a les complicades persones. La recerca de la festivitat permanent s'usaria com a eina per amagar el conflicte, la complexitat i la pluralitat, com cita de Manuel Delgado.
La crítica als corrents actuals de pensament tampoc no es queda curta, com la que fa al desdibuixament de la idea de veritat. O en anihilar les diferències (com 'boig', 'dona' o 'estranger'), considerant, amb Foucault, que són convencions culturals quan, de fet, deixa sense atributs, determinacions ni respecte a persones individuals que s'hi identifiquen, fent que acabem tractant l'altre com a 'ningú'. O en els processos de reencantament, que afavoreixen la cultura capitalista en sacralitzar les coses per damunt de les persones (jo, aquí vaig pensar en la polèmica mataronina de l'"ànima" de l'antiga fàbrica Can Fàbregas que vaig haver de viure). O la perversió del llenguatge no ofensiu, que rebaixa la capacitat intel·lectual de crítica i que fa desaparèixer del llenguatge coses que romanen a la realitat (aquí també vaig pensar en la facilitat com hem proscrit la paraula moro, per exemple), molt aparellada a la pèrdua de prestigi de la boxa (on n'hi ha dos que contínuament passen ratlles) i l'increment de la que té l'atletisme (on cada un va a la seva en carrils que no es poden traspassar). O la difícil gestió de l'agressivitat, considerant-la inhumana quan, en realitat, és intrínseca a la nostra condició. O l'amor al món (llegeixi's Palestina o el Sàhara) convivint amb l'odi (o indiferència) al que tens a casa. O la pèrdua de diferències entre generacions, sexes i individus que permetia el tabú de l'incest (citant Bestard) a la confusió i, per tant, afegeixo, a la pèrdua de la capacitat de fecundar una tercera realitat a partir de dues diferents.
Com és evident, davant aquesta causa general contra les tendències actuals en la cultura i societat occidental, el lector es queda amb ganes de sentir algunes propostes, o d'experiències, de superació, tot i que potser ara és l'hora de que cadascú vagi construint-les. El que és possible, això sí, quan una mirada crítica ens desmunta les que tenim a l'abast, massa a l'abast, per adormir-nos en el vent suau de les modes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada