Ara fa uns mesos, a la meva ciutat hi va haver una mica d’enrenou perquè una discoteca tenia com a reclam un striptease amb una mena d’acte sexual inclòs, compost només per dones. A banda dels arguments legals per blasmar-ho, referits a la presència de menors o al tipus de llicència, s’hi van sumar els que criticaven el reclam del cos femení sexualitzat com a publicitat i demanaven prohibir aquest tipus d’espectacles. Entre els qui ho demanaven, o exigien (des de les xarxes fins a l’ajuntament), hi havia gent molt d’esquerres i molt feminista. Com que em començo a fer gran, recordo els esgarips de la gent més conservadora de la generació dels meus avis davant el destape al cinema o la televisió o les cartes que rebia un cinema el local del qual era propietat de l’Església cada vegada que exhibien un fotograma amb centímetres de cuixa fora dels límits de la moral.
Aleshores ens feia riure i, en canvi, ara, ningú gosa dir que la nova actitud progre és tan puritana com la carca. Passen coses semblants amb el llenguatge. La Lliga el Bon Mot cridava contra els renecs a les converses i ara es proscriu no tan sols paraules (moro, subnormal, segons com Espanya, caritat, l’ús del masculí plural...) sinó les realitats que descriuen, que en resten dissimul·lades, o reprimides. No deixa de ser, crec, una reacció un pèl ingènua, impotent i “moralitzant” al que realment passa: l’ús intensiu de les xarxes ha promogut que la banalització de la sexualitat, o dels cossos, sigui universal i absolutament accessible, o que la gent insulti o denigri qualsevol amb total impunitat.
No seré jo qui critiqui que, des de l’esquerra i el feminisme, s’adoptin actituds crítiques a la invasió del laissez faire capitalista al conjunt de la nostra vida, una porta que obre la mateixa esquerra, crec jo, amb la cultura del Maig del 68. Em sembla positiva l’autocrítica. El que em preocupa és que la presa de posició moral només pugui entendre’s traduïda a l’àmbit legal. Per posar el primer exemple: moralment puc tenir una posició contrària a aquesta mena d’streptease, perquè retrata una sexualitat denigrant, ...però ¿l’he de prohibir? ¿He de negar als altres viure amb la pròpia carn aquesta mateixa reflexió? ¿Serà suficient, després, la transmissió -això que està en crisi- per pujar el nivell moral dels que ens succeeixen?
Anthony Burgess, que va escriure la novel·la de La taronja mecànica, un film de Stanley Kubrik, deia que “el bé per decret”, treure els ciutadans la possibilitat de fer el propi camí cap el mal, que és a la mateixa cruïlla que el del bé, i que és personalíssim, genera els éssers violents que descriu al llibre, incapaços de prendre decisions, incapaços de veure el món “sense” el mal. Incapaços de ser lliures.
Article publicat el mes d'abril a la revista Valors. Foto: Espectacle a la discoteca Bot, de Mataró (Nació Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada