Més participació ciutadana

Ahir a la nit vam celebrar la primera audiència pública de cara a recollir el màxim de suggeriments i propostes pel Pressupost Municipal d'enguany. El nivell de les propostes, amb la consciència que "no tot hi cap" i que el que caldrà, precisament això és la política, és prioritzar, va ser molt bo. Més d'un centenar de persones representant-ne a uns quants milers parlant de les preocupacions i les millores que els fan moure.

:

Aquest matí, a més, hem celebrat una nova sessió de la Comissió Especial d'Organització, al si de l'Ajuntament, amb un debat franc i serè sobre el que serà el Consell de Ciutat, una altra figura de participació. Les propostes dels grups, tant del govern com de l'oposició, també han estat molt raonables i il·lusionants. D'aquí a uns dies, a més, parlarem de la figura dels Consells territorials, una altra manera de promoure la participació des dels barris.

:

Em dóna la impressió que és així, serenament, avançant sense pressa però sense pausa, que anem trobant les maneres de fer més dialogant, més flexible i més compartit el procés de decidir les prioritats, bé anyals be estratègiques, d ela nostra ciutat.

:

Tot just comencem. Per anar-ho seguint, i per dir-hi la vostra, aneu a aquest web.

2005 | Safont | Riscos

Ahir i avui han estat dies també de molta feina. Potser crec que cal destacar, d'ahir, ua nova sessió plenària del Govern municipal en la que vam enllestir els darrers tocs del document que avui serà presentat en Audiència Pública i que emmarca les línies fonamentals del que serà el Pressupost i Programa d'Actuació Municipal pel 2005, a partir de les quals volem rebre tots els suggeriments possibles. És l'any en què aquest procés es presenta més obert i participatiu i, efectivament, estem molt esperançats de poder parlar-ne a l'abast amb els ciutadans aquest propers mesos.

:

No vull caure en l'endogàmia, però em plau de comentar que he rebut alguns comentaris a aquest weblog, algun anònim i els altres coneguts. En qualsevol cas, per dir que els ho agraeixo. Un d'ells és de l'amic Joan Safont, que s'apunta a l'epidèmia dels bloggers mataronins. Benvingut.

:

Avui al migdia he estat força estona amb els delegats de prevenció de l'Ajuntament i amb la Junta de Personal, hem anat a la nova seu de l'Àrea de Via Pública, per comprovar in situ les mesures de seguretat per les quals s'havien inquietat. Ha estat un diàleg franc i espero que fructífer. Enmig, algunes reflexions en veu alta sobre els riscos actuals en el món de la seguretat que fe trobat molt interessants. Un dels membres de la Junta deia, amb raó: "és que després de l'11-S tots ho veiem d'una altra manera". Una de les conseqüències més nefastes del terrorisme és, i en això ens guanya, que et canvia la percepció de la realitat, que marca l'agenda de les pors i les angoixes. Aquí i als Estats Units.

:

BIBLIOGRAFIA

• VVAA, Risc, incertesa i estat regulador, Fundació Rafael Campalans, Barcelona, 2004.

Informe ateu (any 2104)

Era una civilització sense Déu, ni déus. De fet, no existia la paraula "déu". Alguns diccionaris antics encara recollien aquesta paraula, que havia estat utilitzada darrerament només en la intimitat per petits nuclis anònims. Sabem, això sí, que tenia quelcom a veure amb les antigues civilitzacions, retardades, i en tenim poques mostres per poder-ho il·lustrar: un vell que projecta el seu dit sobre el dit d’un jove, trobats en un sostre d’un palau romà que ara no recordo com es diu. N’hi ha algunes col·leccions al que fou Grècia o la Índia. Segurament devia ser la seva dificultat per concretar-ne una imatge, per definir-lo, el que provoqués que avui ja no se n’usi la paraula.
:

I ara, segurament, no sabem com dir-ne d’aquest buit, d’aquest silenci profund que, malgrat tot, sembla que parli. De l’espatlla imaginària a la que ens abracem que -i això deu ser un deliri- ens conforta. I tampoc no sabem com dir-ne d’una mena de crida interna, l’abast de la qual deu ser la felicitat, que ens impulsa a fer el que no toca, a compadir-nos dels altres, a indignar-nos del que fan als altres o a celebrar aquells moments tan dolços. Cal trobar-li un nom i sí, les civilitzacions antigues ens inspiren... però estaven tan retardades...
:

Aquesta buidor ens mena a la recerca de quatre coses. Sí, quatre coses tan sols per poder viure sense que ens pesi:

• M’agradaria que la meva vida tingués un sentit, una direcció, un perquè, un paràmetre pel qual guiar-me. Estic tan desorientat, a vegades. Perquè sé que no tot és possible, que hi ha el mal: l’he vist aquest matí a la CNN, en un reportatge sobre la guerra al Golf Pèrsic, i m’ha commogut. I perquè, en canvi, hi ha coses que em reconforten, que contrapesen aquest mal.

• Per fer-ho necessito una narració, una referència, un relat a través del qual vehicular aquesta recerca. Com aquestes invencions de les civilitzacions antigues, encara que em costin d’entendre, o com aquestes pel·lis en les que de cop dic: sí, jo voldria ser com ell, de fet, jo sóc ell, i em passen coses inexplicables, i jo també busco què hi faig aquí, i m’indigno, i busco "més enllà" de la realitat com moure’m-hi, en la realitat.

• La recerca d’aquest sentit la faig en aquest món, és clar. Però necessito estones de recolliment i d’intimitat, de deixar fluir el que em passa pel cap i pel cor. Necessito tancar els ulls, com em demana el futuròleg de Ràdio Tele Taxi, o silenci, o música de fons ben baixeta i desestressant, com em va oferir el massatgista l’altre dia. O dir "t’estimo" a l’orella, abans de fer l’amor, com tant ens agrada a la meva parella i a mi. Aleshores, sembla que sí, que tot tingui sentit.

• I, per últim, no m’agradaria gens fer aquest camí tot sol, sé que aquesta melangia la comparteix més gent, en parlem al xat. Hem de quedar, no m’ho puc reservar només per mi, tot això. Ho vull explicar i compartir. Segurament, compartir-ho, ni que sigui veure’ls de cara, em servirà. La comunitat, diem-ne, em farà també que aquest món sigui més acollidor. Ho necessito.

El tresor del diumenge

On és el tresor?
:
Dels diaris del cap de setmana, l'últim del Fòrum (llegiu la declaració final), detaco un excel·lent article de Rafael Argullol ("La isla del tesoro") de dissabte a El País, en el que posa de manifest que el realisme és també una il·lusió, una coartada: "La realidad es así: Una fórmula que, meditada un segundo, no significa absolutamente nada pero que se ha convertido en la justificación universal a la que todos recurren". A la publicitat, a la política, a la televisió... Una coartada per a la qual no hi pot haver distància, i que procura respostes pertot. "Si preguntáramos seguramente empezaríamos a recordar", diu. Respostes que tornen el món eixordidor: "Por eso, a veces, ante la imposibilidad de habitarlo, tenemos nostalgia del silencio. Quisiéramos vivir un instante sin el ruidoso cerco de las respuestas. Y entonces, sin coacciones, poder enuncar alguna pregunta. Pero no como ascetas que se alejan y renuncian, sino como aventureros que intuyen que el tesoro no es el proclamado y que el otro, el que aguarda en la isla, exige afrontar un camino más arriesgado y más libre."
:
I és que una cosa és apostar per la contingència, acceptar que és dins els límits del món que habitarem el món, i l’altra és caure en el seu abisme d’inacció i peresa, de renunciar a relacionar-nos "més enllà dels límits", d’acceptar que tot ja està dit, i fet.
:
D’El País, vull d’avui destacar l’experiència individual de tres monges catalanes "de clausura", de diferents generacions, en un excel·lent reportatge de Juan G. Bedoya (recomana aquesta web) Tres dones a la recerca de la plenitud, que reflexionen sobre creure "després d’Auschwitz, de l’11-S i de l’11-M". La mare Mª Lourdes Solé, abadessa durant 20 anys del convent de Sant Pere de les Puel·les respon més o menys com Argullol: "Ante la atrocidad del mal no cabe la resignación o la pasividad, sinó que hay que luchar contra todo lo inhumano". Per cert, l’Evangeli d’aquest diumenge (Lluc 16, 19.31) és la paràbola del ric i el pobre Llàtzer, que acaba amb un prec del ric que, un cop mort, demana a Abraham que torni a la vida per advertir els seus germans del turment de la riquesa. Abraham respon "Tenen Moisès i els profetes: que els escoltin". Bé, diguem que en la veu d’Argullol i de la mare Solé ressona la dels profetes. Escoltem-la.
:
A propòsit de la paràbola, sempre recordo, d’una ambigüitat estimulant, de les primeres lectures que vaig fer de Marx, la cita que feia de Ludwig Feuerbach: "Quant més buida és la vida, tant més ple, tant més concret és Déu. El món real es buida quan la divinitat s’emplena. Només l’home pobre té un Déu ric" (Karl Marx, Manuscritos: Economía y Filosofía. Alianza Ed., Madrid, 1984 (12), p. 106.
:
Enquesta, sms, rituals, empalagositats i la vida.
:
Més lectures estimulants dels diaris d’avui. Una enquesta d’El País dóna una nova victòria als socialistes en cas d’eleccions i amplia les distàncies amb el PP fins a nou punts, am uin electorat conservador bastant despistat. Voldria destacar també l’article a El País Semanal de Javier Marías, una crítica a la ideologització de la literatura o el cinema en forma d’al·legat a les bones causes, que fa sospitosa tota crítica. Espero que aviat ho publiquin al web de Marías. La Vanguardia conté un interessant article sobre les capacitats comunicatives dels SMS del professor Ricard V. Solé, que són enormes, i que escapen de les grans marques perquè es basen en la proximitat de l’emissor i el receptor. També destaca un informe sobre l’increment del consum de drogues entre els adolescents, que inclou una reflexió sobre l’angoixa de l’absència de rituals de pas en els adolescents. Em refereixo a rituals culturals, institucionals. L’auto-ritual (en forma de piercing, consum de drogues o viatge d’Erasmus, per exemple) no sempre compleix la funció de pas que els rituals antics tenien, mal que bé.. Per últim, una cita que recull Enric Juliana de la darrera obra que representa Flotats (La cena), on Telleyrand li diu a Fouché: "La vida política? La vida política no existeix, només existeix la vida".

:

Joan Salicrú cau malalt..

:

..de blog.

"Calla, burro"

Quan algú compara els animals i les persones, i no és etologia, sinó moral, o "drets", sospito que m’insulta.

Blanc/Negre

Quan la peça és blanca, la llum actua de forma passiva, és l’ombra la que contorna i defineix, la que posa ordre davant la matèria que es desborda. Però quan és negra, la llum esdevé activa, lluita contra l’agonia. Aleshores, la matèria és la passiva, coneix l’ombra des del principi, ja hi és fa segles desafiant la llum.
:
(Per anar-ho comprovant...)

Blanc

• Miquel Barceló, Pedra blanca sobre pedra negra (1988), tècnica mixta sobre tela, col·lecció particular (Anglaterra)
• Pierre Moliner, Skin d’Amourdo (c. 1970), impressió en gelatina de plata, Musée National d’Art Modèrne, Centre Georges Pompidou, París.
• Pierre Radisic, Marilou (1984), impressió en gelatina de plata, col. particular (Brussel·les).
• Le Corbusier, església de Notre-Dame du Haut, Ronchamp.
• Gian Lorenzo Bernini, Èxtasi de Santa Teresa, 1647-52, Cappella Cornaro in Santa Maria della Vittoria, Roma.
• Miquel Àngel Buonarotti, David (1503/4), marbre, Galleria Uffici, Florència.

Negre

• Perecoll, Pintura negra 6 (1997), oli sobre tela, col·lecció particular (Mataró)
• Alexander Rodchenko, Negre sobre negre, (1918)
• Robert Motherwell, Elegia a la República Espanyola (1970)
• Francisco de Goya, Buen viaje, Los caprichos (1799), Biblioteca Nacional, Madrid.
• Man Ray, Tors (c.1930), impressió en gelatina de plata, Houck Firedman Gallery, Nova York.
• Dianora Niccolini, sense títol (1975), impressió solaritzada en gelatina de plata, col. particular (Nova York)
• Donatello, David (1430), bronze, Museo Nazionale, Florència.
  

La veu primordial

"busco la veu
primordial allà on els homes
fan més fressa i la puresa al mig
de l’escàndol com tothom"

• Enric Casasses, Que dormim? Ed. 62 / Empúries. Barcelona, 2002, p. 41.
  

L'efecte Baron i dues recomanacions

Avui el PSC és notícia pels seus processos congressuals al Maresme i a Mataró. Ja deia ahir que ens ve feina al damunt. Feina, sobretot, per fer un partit més útil, d'una banda, als interessos de la majoria, i de l'altra (barrejats amb els primers), els ideals de progrés. Ideals de sempre amb formes noves. I en realitats tan properes com la de la nostra ciutat o comarca. El socialisme que es comença a fer a casa, a la cantonada, al barri. A veure si som capaços d'unir, doncs, vida i idees, interessos i ideals, que és per això que hi ha partits polítics. Tot això, a més, en un procés de renovació a ambdues direccions que ha d'aportar sang nova i moltes ganes de seguir treballant.

:

Ramon Radó parla de l'efecte Baron al seu weblog. Es traspua també en les declaracions del propi Alcalde en la visita a capgros.com, i en les reaccions en forma d'editorial que hi dedica aquest mitjà ahir i avui. L'aposta per la proximitat i el diàleg, la claredat en els objectius polítics i una certa modèstia marquen aquest estil que, per cert, agrada força. N'hi ha, però, que no canvien, en coherència amb ells mateixos, no varien mai de posició. Tot el món es mou excepte ells. Però el diàleg i la transparència també s'ha de fer amb els inamovibles.

:

Tot és a punt per la primera de les audiències públiques que l'Ajuntament de Mataró ha organitzat per obrir l'elaboració del Programa i Pressupost de l'any que ve a la participació ciutadana., un tema d'aquells que tothom hi entén, que sempre hi ha qui veurà l'ampolla mig buida, però, en definitiva, en el que compta és la capacitat que tinguem tots plegats de fer propostes, de dialogar, de fer renúncies també, exposant les raons sense pensar-nos que tenim la raó. No serà senzill i, especialment per la gent més compromesa i avesada, segurament serà insuficient. Senyal que som en camí.

:

Dues recomanacions

:

La primera, la plana web d'uns amics que aquest cap de setmana passat han estat a Mataró amb les seves autocaravanes i han estat encantats amb la ciutat. Parlen de la sortida i m'ha fet gràcia (exageren amb els agraïments, més aviat penso que els vam atabalar amb els permisos i tota la pesca).

:

La segona, gràcies a Miquel Iceta, l'article de Salvador Milà, exregidor mataroní, conseller de la Generalitat i militant d'ICV, que es pronuncia obertament a favor de la Constitució Europea, com han fet companys seus com Josep Lluís López Bulla, Antoni Gutiérrez Díaz o Joan Coscubiela, en consonància amb els sindicats europeus o Daniel Cohn-Bendit. A veure si al final posem una mica de sentit comú.

Força feina

Deia ahir que aquests dies eren intensos. Dilluns, dia de funerals, vaig tenir temps encara de fer les reunions corresponents de Junta de Govern Local i de Govern, que es reuní plenàriament també a la tarda. Total: unes 7 hores i mitja només de reunions. De tota manera, vam enllestir moltes coses, algunes d'elles força importants, que aviat veuran la llum. D'altres, ens les hem de repensar una mica. A la premsa surten canvis, en forma de "dolors de part" que, òbviament, si no es materialitzen poden semblar el que no són. Em refereixo al replantejament firal -fires joves incloses- o del Dia sense Cotxes. La primera acció valenta és determinar que tot això havia de canviar. La segona serà determinar accions més clares, més eficaces, per a la promoció de la ciutat i els seus valors. I tot va per bon camí.

:

Avui també hem tingut reunió d'Àrea, tot preparant la Comissió Informativa de Via Pública de la setmana que ve i enllestint també altres temes que teníem pendents. He pogut treure el nas en un parell de reunions més, tècniques, només per saludar els que ens visitaven i intercanviar algunes impressions. Els temes: la millora d'algunes ordenances i la millora d'alguns aspectes tecnològics relacionats amb la Policia.

:

Enmig, hi ha la polèmica sobre la seguretat de l'Edifici de Via Pública, on en els propers mesos traslladarem les dependències de l'Àrea. És una polèmica que, com bé ha dit la meva companya Pilar Gonzàlez, no té fonament: anirem a un edifici dels més segurs que es pugui concebre. El que més "canta" és la utilització oportunista del PP en aquest assumpte, com els ha recordat l'editorial de capgros.com. De nou, creen alarma social en torn la seguretat i, després, en fan un ús partidista (sort que són conservadors). A banda de ser uns irresponsables, han de fer tot el possible per amagar que, si els haguéssim fet cas, la Policia encara seria a les cutres instal·lacions de Can Xammar, una zona que no tindria ni els aparcaments, ni la plaça, ni la dignitat que ara té (amb el vot en contra del PP, aquí sí que van anar de conservadors, de conservar el pitjor...).

Alzheimer, assemblea i endreces.

Acabo de veure a TV Mataró fragments (el zapping...) d’un debat sobre la malaltia de l’Alzheimer, amb motiu del Dia Mundial d’aquesta malaltia de la que se’n sap tan poc, excepte que té molt de futur. M’encanta l’empenta de la presidenta de l’associació de malalts de Mataró, l’Ascensió Miró, les ganes dels professionals. I el meu company Oriol Batista, regidor de Benestar Social, anunciant que (també) el canvi arribarà a la salut mental al Maresme, sector que la Generalitat es comença a prendre en sèrio des de l’arribada de Marina Geli al Govern. Ha recordat els 1200 milions de pessetes que l’Ajuntament ha hagut d’aportar per suplir la manca de recursos sòcio-sanitaris a la ciutat, i les oportunitats que s’obren amb la posada en marxa de l’hotel d’entitats del C. Sant Pelegrí i d’altres projectes. Un dia ja m’estendré (ara és tard) però m’agrada reflexionar sobre la salut mental des de dues perspectives. L’una, per la necessitat de dignificar-la. En Valentí Agustí, psiquiatre i alcalde de Palafolls (no és conya), més aviat menja-capellans, criticava fa un o dos anys en un article el tractament despectiu que rebia l’emmalaltiment de Joan Pau II i la sospitosa reclamació de renúncia per incapacitat, etc... I té raó: el nostre imaginari és ple d’assassins "psicòtics", de situacions "esquizofrèniques" i d’altres exemples. I l’altra perspectiva, que va exemplificar molt bé fa un any en Sebastià Serrano en una conferència a Mataró, és la de la comunicació. Un malalt d’Alzheimer, la relació conscient amb el qual es va deteriorant, pot aflorar un altre tipus de comunicació més atàvica però molt eficient (el tacte, la relació amb els animals, etc.). Bé, això darrer em fa pensar molt sobre si els límits de la vida, com pensen alguns, són els de la consciència. Sincerament, crec que no.
:
Assemblea del PSC

:
Vinc d’una assemblea del PSC. A mi m’ha tocat fer un breu informe sobre la delegació de Mataró al 10è Congrés del PSC. Objectius complerts i a treballar, per resumir. En Joan Antoni ha fet l’informe polític, anunciant els dos reptes interns més immediats, el Congrés socialista del Maresme i el de Mataró, i avaluant una mica aquests primers mesos amb ell com Alcalde, amb la circumstància feliç de comptar amb governs progressistes a Espanya i Catalunya, que desbloquegen molts dels temes pendents amb la ciutat. La sensació de ritme cala entre els afiliats, i s’encomana. L’aposta per la proximitat ens dóna a tots moltes ganes, i en volem més, és clar. En Joan Antoni confirma que no repetirà com a primer secretari de Mataró, seguint la tradició local de no compatibilitzar ambdues tasques. Tenim, doncs, molta feina a fer els socialistes de Mataró. Sort que ens agafa entrenats.

:
També aprovem 29 esmenes a les ponències del Congrés del Maresme, algunes de meves (a vegades penso que sóc un viciós) i elegim els 28 delegats que ens toquen als de Mataró. En Xesco, el primer secretari de la JSC de la ciutat, n’és el més votat. Només de veure’l ja transmet una energia que, segurament, ha estat la que ha portat a aquesta confiança. Felicitats. Això de les votacions és tan maco (vot secret, etc...) com bèstia. Però què hi farem...

:

Endreces

:
Algunes coses sobre aquest blog. Una primera: l’Aina em fa veure l’error que he comès d’identificar Acció Escolta de Catalunya amb l’escoltisme laic, en un link al blog que parlava de Joffre Villanueva, dissabte passat. Rellegint l’entrevista, a més, m’adono que el personatge va ser dirigent d’Esplais Catalans (Esplac), o sigui que res de l’escoltisme. Doble error. La confusió venia per l’anunci de la incorporació dels primers (Acció Escolta) al Moviment Laic i Progressista, del qual parlava l’editorial de la citada revista. Un embolic. O sigui que disculpeu-me. Gràcies, Aina.

:
El que més em va sobtar no va ser detectar un error meu (no costa tant, i no és per treure mèrits) sinó comprovar que em llegeix l’Aina (ella i el seu company, en Joan, són autors d’un magnífic reportatge sobre el PKK al Kurdistan turc aquest diumenge a Presència). Ostres.
:
Bé, doncs avui, després de l’Assemblea, en David L. em confessa que s’ha llegit tot el weblog meu. No sé si és una prova de resistència o una aposta, però, si recau, des d’aquí el saludo amb tot l’afecte.

Envia’m un àngel que sigui com tu

Dies intensos. Diumenge al migdia, mentre sóc a la Festa de la Rosa del PSC, la meva mare em truca per dir-me que la meva àvia, sogra seva, s’està morint. Ara va de veres. Sort dels mòbils, penso. Al cap d’una hora més o menys aconsegueixo marxar d’allà fins la residència on era. Però arribo massa tard, el metge ja ha certificat la defunció i torno amb els meus pares a Mataró. No per previsible, que ho era certament, es torna indiferent. En primer lloc, per aquesta sensació que se t’escapa, irreversiblement, algú que estimes i que t’estima, que mai no has demostrat prou aquest vincle. I que aquest amor, gràcies a tu, s’ha transmès més enllà de tu mateix, en les persones que ara més estimes. En segon lloc, perquè se t’escapa també tot el seu món, desdibuixat, entre divertit i misteriós, un pèl caòtic, ple de paraules en desús que tant t’agraden (com "petricó"), d’històries el fil de les quals es perd amb facilitat, de radical llibertat i respecte, de saber popular i invencions. I en tercer lloc perquè, de nou, et toca de prop la Vella Dama, que t’anirà visitant fins que sigui a tu que se t’emporti. Ho notes, notes que t’ha visitat, per com et mira la gent, per com et parla (just el que tu fas quan visita els altres). I perquè hi penses, perquè et sents acollit per la litúrgia i el cerimonial tan perfecte (però amb tanta mala fama) com el mortuori.
:
De nou, així, els funerals on se’t reclama i que, davant la delicadesa i senzillesa del P. Joan Herrero, no has de fer res més que recolzar-lo, llegint amb dignitat l’epístola paulina als cristians de Corint. Al cementiri retrobes la intimitat amb les ànimes, el lloc on reposa el record i on voldràs tornar per veure si els morts et diuen res de pendent, o per explicar-los com van les coses. Sovint penso que no seran els morts, sinó potser un àngel, un "àngel que sigui com tu", que un dia, com en l’Evangeli que ens llegia el P. Herrero fa una estona, em preguntarà "Per què busqueu entre els morts aquell que és viu?" (Lc 24, 5).

La vida laica i la vida cristiana

Qüestions de vida laica

:

Fullejo el darrer Espai de Llibertat (3r trimestre 2004) que edita el Moviment Laic i Progressista i que, d’entrada, anomena el seu monogràfic "Vicis públics, virtuts privades", una reflexió interessant, a parer meu encara a les baceroles, sobre la llibertat personal, sobre la manera d’exercir-la públicament, plena de prohibicions "pel nostre bé", i sobre els paràmetres morals de l’exercici privat, molt més laxes, que permeten la vida íntima com un refugi per la llibertat. Un refugi, però, que s’ha d’ensenyar, de mostrar fins la sacietat, potser per poder suportat aquesta mena de prohibicions (de fumar, de llençar residus, d’anar a una velocitat superior, de beure i drogar-se, d’insultar, etc...). Ja veieu que són prohibicions perfectament defensables, però, certament, incomoden i ressituen el lloc de la llibertat. Vaja, això crec jo. Curiosament, alguns pensadors cristians moderns reflexionen en una direcció semblant. Així, mentre Jordi Miralles, President de la Fundació Terra, acaba el seu article dient que "Alliberar el cos i l’orgull de la nostra inconsciència és imprescindible perquè el sexe sigui enriquidor i no pas sotmetidor. Potser ens manca ser més amics del nostre cos i no tant del sexe..." coneixem reflexions semblants, com les del teòleg Gaspar Móra en una recent conferència a Mataró, i que intentava arrodonir el cardenal Carlo M. Martini al seu llibre Elogi del cos (Ed. Claret, Barcelona, 2001).

:
De tota manera, destaca pel seu interès l’entrevista que es dedica a en Joffre Vilanueva, flamant secretari general del Moviment Laic i Progressista i expresident del Consell de Joventut de Barcelona, format en l’escoltisme laic. Simpatitzo amb les seves dificultats per trobar una paraula que el defineixi políticament (compte: no pas per definir-s’hi). Després de renunciar a dir-se "postmodern" (perquè "em fotreu fora") diu: "Crec que hi ha moltes tradicions i ideologies de les quals val la pena pessigar-ne coses. El liberalisme d’esquerres, el marxisme com a mètode d’aàlisi, la socieldemocràcia... són aportacions que poden partir de plantejaments teòrics diferents però que per mi són perfectament compatibles. El que sí estic més allunyar d’ideologies omnicomprensives". En podríem dir social-pessiguisme?.

:

Més coses interessants. Respecte a la laïcitat diu que és una "actitud col·lectiva contra els dogmatismes" (espero que també contra el dogmatisme laïcista, si hi fos). També reivindica els vells com a part dels projectes transformadors i diu coses molt sensates, en general.
:

Qüestions de Vida Cristiana

:
Canviem de terç. Passo el matí a Barcelona, on he anat a fer un examen. Passejo per la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió i per algunes llibreries. A la Llar del Llibre compro el penúltim número de Qüestions de Vida Cristiana, la revista de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (juny 2004) dedicat monogràficament a "Els qui tornen a la fe". Dins, hi ha articles molt interessants sobre "el retorn" (vegeu blog de diumenge passat), d’alguns amics com Xavier Morlans o Enric Termes, i d’altres com el de M. Claustre Solé Auguests, una especialista bíblica de primer ordre, que recomano del tot. Conclou recomanant obertura, assimilació per part del cristianisme dels fets positius de la cultura (o de les cultures, ara que s’acaba el Fòrum) ja que "si parem l’oïda sentirem com avui ressonen també avui ressonen aquelles preguntes que poden ser antigues però que no poden ser mai velles: On ets? On t’amagues? On és el teu germà?".

:
Com a resposta, he mirat la llista de llibres més venuts, destaquen els de Jorge Bucay i altres títols de l’estil d’El codi da vinci.

Dels diaris d'avui

Buscant seguretats

:

A Mataró cal destacar la detenció dels pressumptes autors d'uns robatoris de forns. Ja vaig advertir que tard o d'hora cauen, però curiosament, ara no surt titulat coma "onada de detencions". Bé, ja hi compto. N'hi ha alguna més i molts altres conflictes menors que es van resolent, que no arriben a sortir als mitjans, i que diuen molt sobre la professionalitat de la Policia, certament, i també sobre l'èxit segur de la coordinació entre cossos de seguretat. Avui en tenim més esperances, a nivell de la lluita antiterrorista, gràcies a l'acord Espanya-França a què han arribat ambdós governs en una cimera a Barcelona, molt fructífera.

:

Educació: Punt i Comas.

:

Tornem a Mataró per citar pel seu interès una entrevista a capgros.com amb el regidor d'Educació, Josep Comas, en la que parla sense embuts dels principals reptes que tenim plantejats de forma més immediata en l'educació, especialment sobre el dèficit de places. Amb ell estic segur que ens en sortirem, és dialogant i ferm (cosa que costa combinar), és treballador i té les coses molt clares. Sense sortir del tema educatiu, recomano l'article de Francesc Torralba a El Punt sobre el tema, que proposa anar més enllà del debat sobre llibres de text, per exemple, per dedicar-nos sobretot a parlar dels continguts davant l'heterogeneïtat de situacions i de valors que la societat envia a l'escola.

:

Buscant el que no té paraules.

:

Dels diaris de fora que he pogut fullejar recomano l'article de Josep Maria Espinàs a El Periódico sobre la pèrdua de referents religiosos a la parla popular (dir "Salut", o nodir res, enlloc de "Jesús" als esternuts; expressions com "com Déu mana", etc...). També d'El Periódico una entrevista a Don Means, creador del fòrum Meet Up, que parla sobre el paper d'Internet en la democratització dels processos de decissió política, i també dels blogs (és optimista, malalts!). D'El País recomanar molt vivament l'article de Vicente Verdú sobre el creixement de la demanda immaterial (massatges, marques, psiquiatres, parcs temàtics...) sobre la material, el que provoca que anem "comprant" trossos de vida que ens aporti pau interior, el principal objecte de recerca. Una tesi semblant desenvolupa en el seu darrer llibre (El Estilo del mundo, Ed. Anagrama, Madrid 2003), que em va agradar força i que recomano.

:

En fi, el que segons Verdú busquem, i no trobem malgrat que el consum ens enganyi, tenia unes respostes, el llenguatge de les quals és el seu rastre. Un rastre que es perd, diu Espinàs.

:

Les noves paraules

:

Per la premsa me n'assabento de les sessions a l'espai Lliure que, amb el nom "12 estimen Gil de Biedma", han dedicat a aquest poeta que ja fa catorze anys que ens va deixar (que m'estic fent gran ho noto en això, per exemple, i en què ara començo a experimentar alguna de les sensacions que Jaime Gil de Biedma deia i que aleshores pensava bé, però...). La idea de l'espectacle em sembla fantàstica (malgrat haver de recórrer als polítics...). No hi podré anar (avui fan la segona sessió, crec), la poesia està per ser llegida, sí, però sobretot per ser recitada, escoltada. Es diu de Gil de Biedma que era un poeta de l'experiència. De l'experiència des de la qual surten les seves paraules, nues, com d'anar per casa dient el més essencial. Noves paraules per dir el que ens passa sempre, cada dia, a cada vida. El meu poema preferit coincideix amb el de Judith Vives, i us remeto al seu blog d'avui, on el reprodueix.

Les tres mirades sobre la immigració

Quan parlem d’immigració, de fet, estem parlant, almenys, des de tres perspectives diferents. La primera, òbvia, la dels propis immigrants. La segona, dels processos d’adaptació i acolliment que ha de fer la societat que els rep. I la tercera, no l’oblidem, la dels països emissors.

:

No sabrem mai prou els que no hem emigrat mai l'experiència de trencament interior que suposa haver de marxar. No et dic res si, a més, les condicions del pas són d'extrema duresa i les condicions per establir-s'hi són d'una incertesa galopant.

:
Sovint centrem el debat només en la primera, potser per la seva urgència, perquè és el més evident. Potser perquè en l’imaginari de molts hi ha l’experiència viscuda de la immigració que, conscientment o no, es projecta. Però com que es tracta d’un fenomen relativament nou, especialment per l’origen (extracomunitari, majoritàriament musulmà, bàsicament àrab...) segurament a molts els costa acceptar el que és obvi a molts llocs del món: la regulació de l’estrangeria i dels fluxos, el debat polític sobre els límits, la reflexió econòmica, la reivindicació dels trets democràtics però també dels bàsicament identitaris (ostres, de nou la identitat...) com a vehicle bàsic de la integració.

:
Per centrar tant el debat en aquesta primera perspectiva, segurament fem créixer les angoixes de la segona, la de la capacitat d’acolliment i d’integració. És clar, per molts (sovint els que, a banda de tenir-ho gairebé tot, també tenen més accés als mitjans de comunicació) el fenomen és fins i tot graciós, de fireta. Fireta de la diversitat, exaltació d’allò que ens diferencia, o sigui, de la identitat del bon salvatge front la nostra, massa coneguda, massa usada, massa pervertida, massa occidentalitzada... Gràcia per uns que és desgràcia per altres. Per molts, això, més que una festa és una gaita. La concentració d’immigració en determinades zones incrementa la sensació d’impotència, d’amenaça, de depressió, de nou, de desarrelament (quin ja, el segon, el tercer?). Aleshores, és fàcil que el cultiu de la figura del bon salvatge esdevingui justament el motor dels nous mites de la salvatgia, però de rebuig. (vegeu nota meva al blog del 13 d'agost).

:

És a dir, no paren de preguntar-me si és cert que els immigrants tenen avantatges en les subvencions al material escolar, al menjar, a l’habitatge; si tenen 5 anys de carència amb els impostos. Temen que després de la invasió dels bàrbars vingui la síndrome d’Estocolm. Ens hem esgargamellat de dir a tort i a dret que això no és així, que algú fa córrer (en tinc testimonis) just això per crear aquesta angoixa. És evident que hi ha qui en treu rèdit d’aquesta angoixa, rèdit econòmic per la immigració il·legal (que pot provocar un nivellament a la baixa dels costos salarials) i rèdit polític pel desencís de les classes populars. O sigui que, a banda de polítiques de regulació de fluxos d’estrangeria, cal fer un esforç per fer més eficaces, més properes als problemes de la gent (i per tant, més personalitzades), en les polítiques socials adreçades especialment a aquelles situacions que, precisament, es veuen més amenaçades. I no titubejar en el compliment dels deures.
:

La tercera perspectiva és la de les relacions internacionals, la diplomàcia i els acords de cooperació, acords que no passen sempre, ni majoritàriament, per l’ajut directe amb diners. Però és una perspectiva que, com deia, no podem oblidar. Fa esfereir pensar que l’acció més valenta del Govern Aznar al Magrib, enmig del major increment d’immigració il·legal que hi ha hagut mai a Espanya, fos el rescat de Perejil. Quina diferència amb Zapatero: aquests dies ha clos ja el cicle de tres viatges clau, al Marroc, a Algèria i a Tunísia (darrere hi va Maragall, sí senyor), i em temo que hem redreçat les coses per on cal: pel seu desenvolupament i modernització, pels sus processos de democratització, per l’adopció de polítiques més responsables sobre la seva joventut.
:

En el cas dels tallers il·legals xinesos es donen molt clarament les tres perspectives: burlen la política de fluxes (entre altres coses, i no és per riure, perquè els veiem massa iguals entre ells i costa d'identificar-los), provoquen destrosses en els teixits industrials petits, i es produeixen diversos delictes flagrants amb els quals l'actuació policial ha de ser contundent. I unes relacions internacionals molt més complexes (riu-te’n del Magrib).

:

Bé, em sembla que no ens poden dir, a Mataró, que no hi hem actuat. I esperona certament que el nou Govern espanyol vagi pel mateix camí.

:

PER PARLAR-NE MÉS

• Diumenge 19 de setembre a les 7 de la tarda, xerrada amb Mohammed Chaïb a les Fires Joves de Mataró, al Parc Central (stand JSC).

La política com a joc

Claves de setembre

M’arriba també el número de Claves d’aquest mes, que ve amb prou teca. S’obre amb una interessant reflexió sobre la globalització d’Ulrich Beck a partir de la consideració de la política com a joc, que és una d eles teories, crec, més interessants pels que ens dediquem a ella (si no volem acabar deprimits) i sospito pels que l’han de "patir". Un joc, doncs, que té part de simulació i que es basa en regles bàsiques, que necessita que la gent aposti, que s’arrisqui, es llanci sense saber massa si hi ha xarxa... i on les coses s‘haurien de prendre menys a la tremenda. Bé, l’article no va ben bé d’això, però parteix d’aquí. A més d’altres articles, en destaco dos més: un de la professora Belén Barrero estudiant les causes de l’abstenció a les darreres eleccions europees, i un rcull de cites de Sánchez Ferlosio.

Respectar les regles del joc

De nou em toca sortir com a portaveu socialista a l’Ajuntament a respondre un estrany comunicat de CiU sobre la possible instal·lació d’un Corte Inglés a Mataró. Com sempre, no sabem què pensen ben bé del fons de la qüestió. Mentre tant, insinuen barbaritats perquè "emmerda que algo queda", m’imagino. Aquí va la nota que ha preparat el PSC amb les meves declaracions (que inclouen la canya que no s'han atrevit a reproduir):

____________

Ramon Bassas: "Cada dia som més a prop que el Corte Inglés faci de locomotora del comerç de Mataró, perquè els promotors s'acosten a les tesis de l'Ajuntament".

El portaveu socialista creu que "CiU mareja la perdiu: no diu ni sí ni no ni tot el contrari".

El Portaveu del Grup Socialista a l'Ajuntament de Mataró, Ramon Bassas, creu que "cada dia som més a prop que el Corte Inglés faci de locomotora del comerç de Mataró, perquè els promotors s'acosten a les tesis de l'Ajuntament qui, des del principi, defensa que la millor ubicació, i les millors proporcions, es donen en un emplaçament més cèntric i,alhora, més senzill quant a la mobilitat". El regidor socialista ha destacat que "està ben clar que l'Ajuntament col·laborarà en l'èxit de l'operació, però no a qualsevol preu. A banda," segueix el regidor, "tots els compromisos contrets el seu dia al Pla d'Equipaments Comercials són plenament vigents per incrementar notablement la qualitat i la competitivitat de l'atractiu comercial de Mataró".

L'estudi de mobilitat, segons el portaveu, ha estat "clau per demostrar la complexitat de l'ubicació a la Ronda Barceló que, bo i no ser una mala opció, encaria notablement l'operació" que, d'altra banda "sense ella aquest eix de la ciutat que enllaçarà el port i el cas urbà a peu té una potència comercial i d'atracció prou important, de 17.000 m2 de superfície, per constituir-se en un nou pol d'atracció a l'entorn de l'equipament portuari, que també és en transformació".

Ramon Bassas ha volgut així sortir al pas dels comunicat emès avui per CiU, comunicat que "per dir que hi estan d'acord ho critiquen. CiU mareja la perdiu, com sempre ha fet a Mataró en temes de comerç: no diu ni sí ni no ni tot el contrari. Ho va fer en l'aprovació del Pla d'Equipaments Comercials o en la instal·lació del Mataró Parc, mentre l'anterior Govern de la Generalitat defensava una opinió diferent. Això sembla el debat sobre la Constitució Europea: hi ha un gran desordre i no tenen clar res. CiU hauria de dir exactament què s'ha fet malament, cal que concreti les insinuacions que fa, sense cap mena de fonament".

El portaveu socialista ha deixat molt clar que "des d'un principi, l'aposta de l'Ajuntament ha estat la d'ubicar aquest equipament locomotor al centre de la ciutat, fins i tot quan la idea inicial dels promotors fou la de radicar-se a la Via Europa. Aquesta ubicació repectarà del tot la independència de l'Ajuntament, que, en tot cas, respectarà sempre la lliure concurrència i el procediment administratiu. En fi, ben lluny de l'actuació urbanística de CiU a l'Ajuntament de Tarragona, o en l'adjudicació de les empreses de control de la legionel·losi de l'anterior Govern de la Generalitat".

Valors de setembre

Surt la revista Valors corresponent al mes de setembre, m'arriba el dia que porten Pujol a parlar (no sap ben bé com, per culpa dels seus successors) del tema d'Europa. Cal destacar el monogràfic sobre la gestió el temps, un dels problemes socials i polítics als que haurem de donar resposta. També val la pena una cita de Wittgenstein que ja comentarem un altre dia. Aquesta és la meva col·laboració (sense retallar):

100 anys de cartells santeros

Sempre m’he preguntat quina utilitat tenen els cartells de Les Santes (festa major de Mataró) , especialment ara, en un segle XXI que té desenvolupades un conjunt d’alternatives publicitàries molt més eficaces. Em temo, però, que la missió del cartell és publicitar no pas la festa ni les seves activitats sinó, enmig d’algunes valuoses aportacions personals, que són d’agrair, l’esperit del temps. Els seus valors, o més aviat diria, els del poder polític, o els de la cosmo-visió dominant aplicada als suggeriments que ofereix l’esdeveniment, alguns més originals que altres: la ciutat, les Santes, la ideologia dominant... És el que penso després d’haver visitat l’exposició Les Santes, cent anys de cartells i programes que es pot veure al Museu-Arxiu de Santa Maria fins el proper 30 d’octubre. La institució mataronina continua amb la impagable tasca de recuperar part del seu fons per a la divulgació de la nostra història local. Les peces, que van des del 1917 fins avui, permeten aquesta lectura a pinzellades, lectura que avui, immersos en una mena d’amnèsia del passat més recent, potser val la pena de recuperar.

Una segona lectura és l’artística. La mostra permet de contemplar algunes peces dels nostres artistes locals, algunes amb sincera voluntat publicitària, pobrets il× lusos, d’altres amb molt poca imaginació, però algunes són perles, petites obres d’art que, vistes així, descontextualitzades i lluny del soroll de la festa, si un s’hi esmerça podrà sentir-hi l’emoció, aquest fil d’intimitat que l’artista ens ha llegat.

I una darrera lectura: fora de la Missa de Les Santes (un dia en parlarem, oi?), difícilment podem trobar cap més aportació de l’Església a la nostra festa major, essent, com és, basada en una aprotació de la cultura cristiana. Se m’acut que l’Església hi podria donar a conèixer més allò que és, allò que fa i allò que té en relació a la ciutat. En aquest sentit, l’exposició del Museu-Arxiu és doblement interessant.

Les Santes, cent anys de cartells i programes, Museu-Arxiu de Santa Maria (C. Beata Maria, 3, Mataró, obert divendres i dissabtes de 18 a 21 h. fins el proper 30 d’octubre).

Sopar amb diamants

Aprofito els deu minuts del suavitzant de la rentadora per adreçar-me de nou a aquest weblog. Acabo de sopar amb uns quants companys d’un grup de treball del PSC, entre els quals hi havia l’amic SO, que m’ha dit que em llegeix. Bé, una salutació, doncs. Sap que me n’alegro molt.

Échame un Capote

Ahir al vespre vaig arribar ja una mica tard de l’acte acadèmic amb motiu de l’Onze de Setembre, una mica sui generis. Tard bàsicament per poder veure al Canal 33, mentre sopo, l’"Esmorzar amb diamants" (Breakfast at Tiffany’s, EUA 1961, de Blake Edwards), de la que només n’enganxo la darrera part. No sé què m’agrada més d’aquesta pel·lícula, si Audrey Hepburn, els colors suaus, la visió de la ciutat de Nova York, la banda sonora amb el "Moon River" (de Henry Mancini i Johnny Mercer), o el record de la novel·la de Capote en què es basa. La vaig llegir traduïda magistralment per Agustí Bartra, en castellà, i em va semblar molt més descarnada, en el que apareixen ja indicats els refugis en els quals, em sembla, l’home contemporani ha pogut realitzar el plus de llibertat que se li nega quotidianament, és a dir, en la sexualitat, el consum de drogues o la relació amor-odi amb els diners.

• BIBLIOGRAFIA
  Capote, Truman. Desayuno en Tiffany’s, Ed. Seix Barral, Barcelona, 1986.
  
  

Ritme, ritme, ritme

Avui a la tarda, de nou, hem tingut reunió del Grup Municipal Socialista a l'Ajuntament de Mataró. També hem estat des de les 5 a les 8'30 de la tarda. L'ordre del dia, atapeït, ha fet un repàs als temes municipals més rellevants que tenim sobre la taula. Déu n'hi do. El nivell de la discussió, i l'abast, és prou elevat. I tenim tots una sensació de ritme, d'avanç, de progrés efectiu dels acords que va prenent el Grup.

A banda, el ritme municipal diria que està contagiat del ritme. Avui s'ha donat a conèixer que la Generalitat ha posat el turbo i ja s'ha compromès en ferm en realitzar les obres de connexió de la sortida de Mataró Nord de la C-32 amb la ciutat, una vella batalla. El propi Alcalde, ja abans de ser-ho, i l'anterior, Manuel Mas, hi han batallat a fons. També l'Arcadi Vilert. Però el desencadenant ha estat, sens dubte, el canvi al Govern de la Generalitat. Així, i gràcies als treballs de formigueta de la diputada Consol Prados, s'ha anat treballant fins a assolir una solució al desgavell en què ens deixà l'anterior Govern en els accessos a la ciutat.

Demà també veurem més coses esperades: s'obrirà oficialment al trànsit la nova rotonda que enllaça Rocafonda amb la carretera de Mata, una obra clau en la millora substancial d'aquell entorn; i l'Alcalde i el conseller Milà signaran un conveni per a la construcció de 95 habitatges socials a la ciutat, la primera promoció d'aquestes característiques en els darrers 24 anys! (Perquè després CiU digui que hi troba pegues i que, és clar, com que seran per persones sense massa recursos por haver-hi problemes, quina barra!).

Més malalts de blog. L'amic Xavier Cugat em fa "culpable" d'iniciar el seu propi weblog, pel qual desitjo molta sort.

Diumenge al cine

Cada dia més malalts de blog

Fa uns dies parlava del weblog d'en Francesc Amat. Bé, doncs dos mataronins més també tenen el seu. Són joves periodistes, força inquiets, i que tenen uns weblogs de força interès: la Judith Vives i en Ramon Radó. Tots tres tenen l'amabilitat de citar aquest humil weblog a la seva plana. Gràcies. Precisament avui en Francesc publica un article a capgros.com molt clarificador sobre el procés de participació en els Pressupostos. També és recomanable.

"Mar adentro"

Ahir al matí vam homenatjar Pau Casals. Al migdia, érem quatre a dinar. Com que tinc feina pendent, i per no perdre temps, me'l porten fet de casa. Deliciós. A la tarda, aprofito per pencar una mica més i al vespre, J. i jo anem al cine. La pel·li, "Mar Adentro", d'Alejandro Amenábar.

És un film molt bell i emotiu, molt ben fet i molt ben interpretat. A la nit, després de sopar, tornant a casa, penso en el ridícul que queden els que estan contra l'eutanàsia, a la pel·lícula (més enllà dels éssers més propers), tant els jutges com el jesuïta (curiosament, a la història real, el capellà era de l'Opus, una prova de com es pot arribar a manipular tot plegat...). I jo, que segurament tendeixo a ser més favorable que desfavorable al dret a l'eutanàsia, també crec que diu molt a favor dels éssers humans que tinguem reticències fondes a ajudar a interrompre la vida dels altres, malgrat tot. Com en moltes altres coses, dubto molt dels que ho tenen tan clar.

Ara bé, el que més m'interessa d'aquest debat, i el que és als rostres dels personatges, és que tracta sobre dos temes que avui per avui són tabú, ningú en vol parlar. L'un, de la mort, i l'altre, del sofriment i la malaltia. És a dir, dels límits. Crec que, més que un debat sobre l'eutanàsia, urgeix més un debat sobre els límits. Sembla com si tot ho puguem abastar, que res no es pugui interposar en el pas del progrés i de la raó: l'enginyeria genètica o la cirurgia plàstica, la participació ciutadana en qualsevol tema o la demanda comercial... sembla que tinguem tots els intruments a mà per traspassar els límits del possible. Aleshores, les mancances, els fracassos, les lletjors, l'ordre, esdevenen rareses, aigua al vi de la felicitat dels tòtils anomenada èxit.

No sabem viure amb el sofriment, amb les crisis. El món ideal d'avui és un món on no hi ha passos enrera. Per això ens costa tant afrontar-los. Posar davant les càmeres una experiència de dolor i fracàs, una reflexió sobre la llibertat i els seus límits, parlar obertament de la "germana mort" (que diria Francesc d'Assís) i situar la finitud com a clau per transformar la vida en un lloc més habitable, em sembla el mèrit més gran d'aquest film.

Bibliografia

• Torralba, Francesc. El sofriment, un nou tabú? Ed. Claret. Barcelona, 1995.

De monges i fills pròdigs

Els vots

La Mª Àngels fa els vots com a monja a les Carmelites de Mataró. No hi puc anar, però faig arribar els meus records. Té si fa o no fa la meva edat, més jove potser, i m’imagino que deu ser conscient que el que fa és un acte contra-corrent, quasi mal vist, definitivament incomprès. Ella com ningú sap fins a quina dimensió. El lliurament total, les vinculacions "fortes", les renúncies, la pobresa, fer el que ningú fa, descobrir que hi ha vida més enllà de la banalitat, el silenci... totes aquestes actituds són sota sospita. Si el destí és Déu, i l’alberg l’Església, pràcticament podem parlar d’un fenomen alienígena. Però el que importa de veres és que ha fet una opció vital, ha decidit dedicar totes les hores de la seva vida a la felicitat, a relacionar-s’hi, a contemplar-la. L’alegria ha de ser immensa.

Elogi de la perdició

L’Evangeli d’avui és la paràbola del fill pròdig (Lc 15, 1:32), una de les més belles i fonamentals de la fe cristiana. Cada vegada que t’hi acostes descobreixes més coses. Diumenge passat, en Jordi Cussó, rector de sant Josep, comparava el "ningú de vosaltres pot ser deixeble meu si no renuncia a tot el que té" (Lc, 14, 33, el de la setmana passada) amb el fill pròdig, que fou valent i que també ho va abandonar tot, ho va pedre tot. Una de les primeres imatges d’aquesta paràbola la tinc impresa al cervell en la versió d’Els Pastorets de Mataró. Quan era petit, m’emocionava i m’intrigava; era, per mi, una al·legoria del món adult, amb el Bé i el Mal debatent-se a través d’ell, però que només ell i tan sols ell podia triar. Ser adult és sofrir i triar, pensava (bé, no m’agrada haver tingut tanta raó...).

Més gran, el fill pròdig també em recorda els viatges a l’infern mítics (Orfeu que, com la dona de Lot, es perd si mira enrere) o els que descriu el monjo Silvà del Mont Athos referint-se a la seva vida abans de fer-se monjo, o la vida del propi Buddha. El pas per l’infern, pel mal atractiu ("el bell és vil, el vil és bell", dirà Hamlet), per les passions, fixeu-vos, no és condemnat. En fi, en això consisteix l’amor. En estimar sempre, passi el que passi, sigui com sigui. I en obrir-se sempre al retorn, al respecte pel procés intern de cadascú.

Darrerament s’ha publicat una curiosa reflexió sobre el quadre de Rembrandt "El retorn del fill pròdig", feta per Henri J.M. Nouwen, que és a L’Hermitage de Sant Petesburg. El recomano vivament, com a exemple de fascinació per la paràbola, per una de les seves representacions, per les actituds fonamentals dels personatges que hi actuen i, sobretot, per la seva capacitat sintètica d’allò que realment compta en aquesta vida.

BIBLIOGRAFIA

• NOUWEN, Henri J.M., El retorn del fill pròdig, Ed. Claret, Barcelona 2004 (trad. Miquel Estradé).
• SILVÀ del Mont Athos, Escrits Espitiruals. Ed. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 1982. (Trad. Oriol M. Diví).

La Diada

Onze de setembre. Fa uns dies vaig poder saber gràcies a una campanya de Creu Roja que commemorem avui el Dia Internacional dels Primers Auxilis. Són tres anys, ja, els que fa dels atemptats als Estats Units i, com deien aquest matí a la ràdio, el món és molt menys segur des d’aleshores. La por, mala consellera, és un dels motors polítics més potents a tots els nivells, i determina ara per ara l’agenda. Ja no hi ha discurs polític pro-risc, i tots sabem que el rsic zero és impossible. Impera el discurs preventiu, sí, però no és exactament "la guerra preventiva" el més eficaç. Just el contrari. Aznar deia que "el terrorisme no té causes, només conseqüències", una posició que ens pot conduir a la irrealitat, a la impossibilitat d’explicar-nos, de relatar-nos, de dir-nos què passa, d’identificar, fins i tot, el famós "mal", com una fatalitat existencialista. Tres anys i segueix l’espiral nihilista de la mort massiva en tot el planeta.

Potser haurem d’esperar trenta anys, o trenta-un, ara que es comença a veure alguna llum per esclarir les circumstàncies de molts desapareguts a rel del cop d'Estat a Xile i de la la mort d’Allende, un altre onze de setembre.

L’Onze de setembre a Mataró recupera un to més solemne: hi ha ordre en els intervencions i ofrenes prèvies a la institucional, hi ha continuïtat en l’ofrena convertint-se en un acte de relacions socials (que, de fet, ja ho era) amb una certa dignitat. Un esbart, una degustació de pastís, vi... Mica en mica, s’assemblarà a una festa nacional de to republicà, cívic, que és com s’hauria de celebrar la Diada. No volem ser un país normal? doncs comportem-nos com els països normals. Una mica, salvant les enormes distàncies, com el que la Generalitat ha volgut fer a Barcelona.

Els del PSC fem ofrenes florals a Mataró com a partit [només] des que en Remigi Herrero va ser elegit Primer Secretari, un de Valladolid que va "normalitzar" la presència del PSC en un acte d’afirmació nacional excessivament monopolitzat fins aleshores pel nacionalisme oficial, ideologia que ha acomplexat tant de temps la resta de formacions catalanistes. Avui ho hem fet amb el propi Remigi, ara President, i el company Francesc Tristany, President d’Honor. Gràcies a Tristany, fem sempre una ofrena "bis" a un monument proper al monòlit on es fa l’ofrena de l’Onze de setembre, un monument que commemora les Brigades Internacionals. És una manera d’agermanar la sang, d’agermanar també les aspiracions i els ideals, de mostrar la nostra manera d’entendre el capteniment de Catalunya.

Anem al súper

Aquí va la meva col·laboració modestíssima a Valors del mes d'octubre.

_______________

:
Super-Art
:

El més interessant d’aquesta mostra és també el més empipador: la diversitat. Dic que és el més interessant perquè, en acabat de veure-la, t’adones que l’Associació Sant Lluc per l’Art és capaç de donar un mosaic d’estils i de generacions realment considerable, i que és capaç de trobar-lo a la nostra ciutat o als sus entorns. A parer meu, encara podria ser més atrevida, introduint nous formats i, segurament, amb més noms de relleu. Perquè sí, el millor d’aquesta diversitat, és que acull veterans als quals no se’ls cauen els anells i, de tant en tant, alguna sorpresa realment destacable. Aquesta combinació et permet, doncs, burxar i remenar, com en un mercat o un súper, aquelles peces que destaquen.

:
Però també dèiem que la diversitat és també el més empipador. Es tracta, si no he comptat malament, de 119 autors! Això implica perdre energies en el tria i remena. Evidentment, hi ha peces absolutament prescindibles. En canvi, d’algun autor desitjaries conèixer més, que et continués proposant una aventura que tan sols intueixes. Implica també una absència de lectura, d’ordre, de criteri no tan sols d’admissió de les peces sinó també de penjar-les (bé, jo no l’he sabut trobar). Tant per evitar-ne algunes com per, sobretot, poder disfrutar millor de la majoria. Per exemple: és una mostra de "novetats"?, bé, doncs seria bo investigar una mica sobre tendències. L’Associació anuncia una segona exposició en la que segurament resoldran algunes d’aquestes mancances. Malgrat tot, aneu a veure aquesta primera i feu la vostra tria. Qui ha dit que no hi ha coses bones als súpers?

• Mostra col·lectiva Sant Lluc 2004, crítica de Pere Pascual a Capgròs.com

Busca feina

Té 58 anys. Me’l trobo tornant del despatx, tard, encara no he dinat i ja són gairebé les 4. Com qui no vol la cosa, em fa saber que no té feina i que ja se li ha acabat el subsidi d’atur. No el volen enlloc. No en tenia ni idea, jo. El feia comptable en una empresa, d’aquelles de tota la vida. Sí, diu, però ja se sap, els fills dels jefes es fan grans, els han de col·locar com sigui, i a tu et treuen, ja se sap. No, no se sap. Jo no ho sabia, almenys. Ha buscat feina a tot arreu, però pràcticament és impossible. Curiosament, es fan enrere quan els diu l'edat (no l'aparenta). Ja ha passat per la borsa de treball de l’Impem, però res. Com qui no vol la cosa, amb tota la dignitat del món, em comenta que li han dit que potser a l’Ajuntament busquen un conserge o així. No em consta, però em miraré com està tot per veure si es pot presentar en alguna prova. Penso que m’ho demana perquè dec ser una sortida per ell, segurament més aparent que real, però m’ho ha de dir. És clar. Té els sogres a casa, impedits. Per una gestió nefasta de l’anterior Govern de la Generalitat, es va deixar molta gent a l’estacada i els ajuts del programa "Viure en família" estan bloquejats, amb una llista d’espera que fa esfereir. Ell ho pateix en la pròpia pell. Per sort, la seva dona treballa, crec, bo i que segurament no en tenen prou. No ho sé, però m’ho penso. I els sus dos fills ja campen. Té algun nét i, ves per on, ara els avis també han de cuidar els néts. Els sogres i els néts. D’històries com aquesta en conec moltes, per desgràcia, i afecten tant persones pobres com persones de classe mitjana. Als 58 retroben la seva consciència de classe, diem-ne, a cop d’hòsties. Alguns privilegiats s’han acollit a jubilacions anticipades, però molts d’altres, res de res. En fi, que si algú al ciberespai llegeix això, i coneix alguna sortida, si us plau, que me la digui i correré a comentar-li. Tota una vida laboral treballant d’administratiu, constant, tots els esforços per tirar endavant la família, no mereixen aquest tracte.

Recomanacions d'avui

• L'amic Xavier Cugat escriu a capgròs.com una breu ressenya sobre els cent primers dies de l'Alcaldia de Baron.
• Un altre amic, en Francesc Amat em fa arribar, des de Londres (ara és a la London School of Economics) l'adreça del seu weblog, que m'ha agradat molt. Visiteu-lo.
• L'article d'avui és "Septiembre", de Juan José Millás, a El País. Bellíssim. Fragments: "Por alguna parte de su memoria debe estar aquel septiembre remoto en el que fue abandonado por su mamá o papá (quizá por ambos) frente a las fauces de un monstruo al que llamaban colegio. Y el septiembre en el que usted, tras espectaculares mutaciones, entregó a su hijo al mismo monstruo (...) Los editores de fascículos ponen su maquinaria a cien durante estos días fatales porque saben que necesitamos colocar nuestro afecto en algo que nos garantice un mínimo de continuidad, sean cursos de inglés o colecciones de novelas románticas (...) A veces, las noticias de primera página acentúan el carácter desabrido de este mes. Mañana, cuando se cumpla otro aniversario del día en que vimos saltar a la gente desde las ventanas de las Torres Gemelas, aún no habremos digerido el desastre de esa escuela rusa que inauguró el curso escolar con una lección magistral de espanto. No hay fascículo ni proyecto que alivie tanto desamparo."

El dia del Ple.

Ahir també va ser un dia força intens. Detenció per un delicte contra la salut dels treballadors. Em passo bona part del matí en una maratoniana sessió de coordinació de l'Àrea de Via Pública, amb un repàs exhaustiu als temes que estem planificant de cara el curs. Aquestes reunions les fem conjuntament els regidors Fermí i jo amb els caps de servei i el de l'àrea. Van molt bé. Les va iniciar Joan Antoni Baron en el passat mandat i són un exemple de coordinació i d'avaluació contínua. Vaig atendre gent, trucades, temes... Vaig dinar corre-cuita, vaig passar una moment pel PSC i després vaig estar encara una estona amb el meu fill. A les 6, casualment, em trobo amb Fermí i un regidor del PSOE de Cehegín que era aquí per motius professionals. Anem a veure l'Alcalde i hi parlem una estona, ens explica la destrossa financera i política que el PP està fent en aquest entranyable municipi murcià. A les 7, Ple.

____

El Ple

N'hem sortit força contents del Ple d'ahir. El tema estrella, sens cap mena de dubte, era la modificació del Pla General a la zona d'Iveco-Renfe -Farinera i a la de Valldeix. L'objectiu: recuperar una zona "morta", convertir-la en un gran parc, en un nou barri (400 habitatges protegits!) amb equipaments i activitats econòmiques de gran qualitat. Recuperar el mar, la meitat del mar, com a horitzó. Ara, la millor intervenció va ser, de fet, la que el mateix protagonista que el punt anterior, Arcadi Vilert, va fer a la regidora Mª José Recoder (CiU) en una pregunta que aquesta liva fer sobre els habitatges que la Generalitat farà al Pla d'En Boet. Resposta fina però d'una contundència incontestable. No podia ser d'una altra manera davant les insinuacions de la Sra. Recoder. És a dir: que fer pisos al Pla d'en Boet no era fer-los pas en un "racó de món" sinó en un barri digníssim, que ser pobre no era el mateix que ser conflictiu, que el diàleg amb els veïns segurament millorarà el disseny rpoposat de l'espai, que elsòl ja és d'Adigsa i que per tant hi ha tot el dret a construir-hi habitatges ...i que, és clar, després de 23 anys sense que la Generalitat hagi fet cap promoció d'habitatges protegits a Mataró, ara que s'hi posen seria bo que ho facilitéssim, no? Touché. L'Arcadi ahir va ser genial.

______________

L'Esperalba

El cap del grup de CiU, en Joaquim Esperalba, fent de les seves, amb els insults i les amenaces habituals. Abans canviarà de jaqueta que de modals. És la pura demostració que la instrucció no és el mateix que l'educació. En l'aprovació del Compte General de l'Ajuntament corresponent al 2003, ahir, de nou sembrant zitzània i insinuant mentides, no crec que ningú se'l cregués. Sense cap tema preocupant, amb auditories externes a tot arreu i amb uns comptes que demostren una solidesa financera fora de tot dubte, em prenc com un elogi que m'atribuís a mi la meitat del mèrit. En fi, ara no es perden talonaris de multes, com em recordava algú ahir. I pensar que aquest senyor era del PSC... Per sort, va ser-hi poc temps, tant al PSC com a l'Ajuntament. El vam perdre, però vam guanyar en prestigi i rigor.

La pressió

Per als que tenen una certa sensació de treballar contínuament amb pressió, recomano l'articled'Helena Clayton "How to perform under pressure", a People Management Online, (29/07/2004). Proposa 7 idees.

1. Controlar el teu temps, bé adoptant la "política de la taula ordenada" (no és la meva) o per les llistes diàries de coses a fer (aquesta sí).
2. Prendre la iniciativa, veient pocs límits a la gestió pròpia, fent-te teu allò aliè.
3. Conèixer els objectius clarament, tenir clares les metes.
4. Trobar l'equilibri entre feina i vida (això ho tenim pendent, oi?).
5. Trencar els hàbits de treball improductius, revisant el temps que dediquem a les coses, fugint de les excuses d'immobilisme...
6. Prendre temps per l'aprenentatge personal i el canvi.
7. No permetre que la pressió esdevingui estrés, sense témer demanar ajut als altres.

Dilluns, dimarts, dimecres

Aquesta setmana ha començat amb un ritme frenètic, amb moltes activitats i poc descans. Diumenge a la nit ja parlàvem amb Mn. Vicenç Mira sobre els operatius de trànsit per l'enterrament de Mn. Nonell. Dilluns a les 8:30 ja deixava un document d'esmenes a la proposta de ponències que un grup liderat per Santi Fontbona estem preparant de cara al IV Congrés del PSC del Maresme. A les 9 del matí, vaig entrar a l'Ajuntament ja ben esmorzat a la reunió de la Junta de Govern Local, vam enllaçar amb la reunió de coordinació del Govern (en el que en l'argot intern en diem G7, ja que inclou l'Alcalde, presidents d'àrea, caps dels grups del govern...), Junta de Portaveus per acordar l'ordre del dia del Ple de dijous, i vaig sortir cap a les 14:30 després de parlar una estona amb Pilar Gonzàlez sobre uns suggeriments meus de cara a la proposta de Programa d'Actuació Municipal per l'any 2005 que aviat enllestirem, i que dissabte al matí havia estat preparant. A la tarda, es reunia el plenari del Govern (en diem G16 ja que inclou tots els regidors de la majoria), en el que preparàvem el Ple de dijous. Per cert, sense dubte, el més important de dijous serà que aprovarem el projecte per doblar la façana marítima de Mataró, amb la recuperació dels terrenys erms de Renfe per la ciutat. Un nou èxit d'Arcadi Vilert. I al vespre, Ivan Pera i jo (ell com a regidor, jo com a soci) vam assistir a un interesantíssim passi de fotografies que va organitzar l'Associació d'Amics de l'Escola Pia al Senegal, comentades per l'escolapi Manel Sales, de visita a la nostra ciutat. No sé si eren les 22:00 o les 22:30 h. que arribava a casa una mica exhaust. No sé si era la meva imaginació pel cansament, però recordo haver sentit a la tele aquelles hores a l'Artur Mas explicant que l'únic conflicte que havia tingut amb la policia en l'etapa pre-democràtica era per haver-lo enganxat a la frontera amb unes revistes pornogràfiques a la motxilla.

_________

Dimarts sant tornem-hi. Al matí vaig presentar una sessió de treball amb representants de les escoles de Mataró per a la coordinació de les activitats d'educació viària pel curs que soma punt d'iniciar. Avui he fet el mateix amb els representants dels centres de secundària. Algunes cares conegudes i, sobretot, molt d'apreci i respecte a la feina dels agents de policia que estan portant aquest programa, junt amb les institucions que hi col·laboren. He reconegut que sovint demanem a les escoles que arreglin tots els problemes que la societat és incapaç de resoldre. Per això, els he demanat que, sobretot, ells tinguin la darrera paraula com a educadors, que integrin la seguretat viària com un més dels límits que cal aprendre, perquè no ens podem permetre el sacrifici de tants joves a les nostres carreteres. A més d'atendre mil coses pendents, a la tarda toca Partit. Primer, enllestint la documentació per les reunions de després, a continuació, fent la primera reunió del comitè organitzador del II Congrés del PSC de Mataró, en el que he vist moltes ganes de treballar i molta il·lusió. I, en acabat, amb la reunió de la Comissió Excecutiva del PSC de Mataró, en el que hem pres molts acords per a l'inici de l'activitat del curs polític, entre elles, celebrar una assemblea el proper dia 21. Ja al carrer, amb el Primer Secretari, i Alcalde, hem parlat del diví i de l'humà fins ben bé les 23:00 h.

____________

Avui toca preparar-se bé el dia de demà: la reunió de coordinació de l'Àrea de Via Pública, que ens portarà demà una bona estona, i les meves intervencions al Ple de la tarda. En això estem. D'altra banda, aquests dies hi ha hagut diverses detencions (delictes contra la salut pública, delictes contra els drets dels treballadors, delictes per violència domèstica), l'operació policial de les quals em dóna noves garanties de l'enorme professionalitat dels nostres cossos de seguretat a Mataró. I una enorme confiança en la detenció dels autors d'altres delictes pendents que han generat certa alarma aquestes darreres setmanes.

La nova seu, Molsosa i el PP.

De visita per la nova seu de l'Àrea

Ahir vam visitar la que a partir de finals d'any serà la nova seu de l'Àrea de Via Pública (Policia Local, Mobilitat, Protecció Civil, Serveis Jurídics-Administratius de l'àrea...), amb l'Alcalde Joan Antoni Baron, en el marc d'un conjut de visites d'obres a les principals instal·lacions i equipaments que en aquest moment s'estan construint a Mataró. Ale speriodistes (i segurament a molts de la comitiva) ens van impressionar sobretot les cel·les dels detinguts, l'aspecte diem-ne més sòrdid del tema. I també el més peliculero. També en això es tracta d'un gran pas, aquest edifici. El trasllat de l'actual dipòsit permetrà buidar un edifici magnífic (La Presó d'Elies Rogent) que s'ha anat malmetent i que ara fa de dipòsit de detinguts provisional.

La visita va anr molt bé, vam poder veure l'estat dels treballs, molt avançats, i imaginar una mica com serà treballar allà, amb tecnologia puntera per a la millora de la seguretat i el trànsit, amb unes condicions laborals pels agents, tècnics i administratius molt millors, i amb importants estalvis evitant la dispersió actual. Aquesta Àrea (que representa més d'un terç de la plantilla municipal) és activa les 24 hores del dia els 365 dies de l'any (366 els de traspàs). Que m'ho diguin a mi.

L'operació per arribar fins aquí ha estat complexa. Però m'agrada recordar que, gràcies a que el seu dia es va fer com es va fer (amb un lloguer d'un edifici provisional mentre tant), Mataró va poder avançar la reforma integral el sector de Can Xammar, que ara s'està consolidant com un dels àmbits amb més atractiu de la ciutat. Els del PP ens van criticar molt, però si els haguéssim fet cas, allò seria ja un lloc perdut. D'aquí una estona tornarem a parlar del PP.

________________

En Pep Molsosa presideix el Consocri Sanitari del Maresme

Sí, sí. L'amic i company Pep Molsosa és el nou President de l'organisme que dirigeix, entre d'altres, l'Hospital de Mataró. Té un currículum impressionant i, ara que tenim la sort que hagi tronat a Mataró, després de 15 anys a Brussel·les, la seva gran capacitat de gestió es veurà reflectida en una de les institucions més apreciades de la ciutat.

________________

Resposta al PP

En la meva qualitat d Portaveu del Grup Socialista a l'Ajuntament, he hagut de respondre la sortida de to del PP. No m'he tallat. Aquí teniu la notícia:

________________

Ramon Bassas: "El PP està perplex perquè les coses avancen. Tots els compromisos de l'Alcalde s'estan complint."

El portaveu socialista creu que "l'únic que passa és que sembla que el senyor López ha tornat de vacances".

El Portaveu del PSC a l'Ajuntament de Mataró, Ramon Bassas, ha respost avui a les crítiques que el PP ha formulat en roda de premsa per avaluar els primers mesos del nou Govern municipal amb Joan Antoni Baron al front de l'Alcaldia. "Tots els compromisos que el nou Alcalde va anunciar el dia de la seva presa de possessió s'estan complint escrupulosament, l'Ajuntament treballa a velocitat de creuer i ben aviat veurà la llum la proposta pressupostària pel 2005", ha dit.

El regidor socialista creu que "l'únic que passa és que sembla que el senyor López ha tornat de vacances, i vol proclamar-ho a quatre vents. Però no pot amagar ni la seva profunda decepció després d'un cicle electoral desastrós pel PP, ni la seva pràctica absència de l'Ajuntament des de fa uns quants mesos, on", ha continuat, "ja no és a cap comissió informativa municipal i no és capaç d'aguantar els plens sencers. Segurament és més senzill fer declaracions destraleres que no pas treballar per la ciutat".

Ramon Bassas també creu que "el PP està perplex perquè les coses avancen, ho hem pogut veure darrerament amb les visites d'obres a grans equipaments i infrastructures que s'estan fent a la ciutat". Perplexitat que s'estén també "a la reflexió urbanística que ha ofert el govern sobre quin model de creixement volem pel futur. És obvi que aquesta reflexió obliga el PP a mostrar-se tal com és: expansionista, al servei de l'especulació, en comptes d'aprofitar amb les potencialitats que encara té la ciutat consolidada, que són moltes, i que contribuïran a resoldre els reptes que tenim plantejats: l'ocupació i l'accés a l'habitatge".

D'altra banda, el nou cicle polític, "amb governs amics dels municipis, ha propiciat, entre ells, contactes d'alt nivell amb l'administració de la Generalitat, que aviat donaran els seus fruits: els accessos Mataró Nord, les noves construccions escolars, el nou parc de bombers, la presència de Mataró en el debat territorial... És a dir, tot el que el Govern de CiU, al que recolzava el PP, no va fer", ha dit.

Per últim, el portaveu socialista ha demanat al PP que "deixi d'utilitzar de forma partidista el debat sobre la immigració quan de tots és sabut que la política de l'Ajuntament en aquest tema es basa en el consens, i quan tothom sap que el desgavell actual de la immigració il·legal es deu a la ineficàcia del Govern del PP els darrers 8 anys. El mínim que es pot fer és contribuir a la serenitat i a propostes constructives en el debat sobre la immigració".