Atrevir-se | Betto | Pacte | Adopció

Atrevir-se a estimar

:

De la premsa d'avui voldria destacar un article a El País del sempre interessant Manuel Cruz, en el que reflexiona sobre el que realment esperem, de la vida. Explica una conversa amb un amic seu que guardava, feia molts anys, una ampolla de Vega Sicilia per beure en una ocasió relament memorable. I que no l'havia trobat. Fa una reflexió molt interessant sobre l'actitud que prenem davant la contingència, i sobre la percepció de la, diguem-ne, nostra missió a la vida. Si podeu, llegiu-lo. Ell mateix resumeix la seva tesi en aquestes frases: "Es un error estar a la espera del amor, aguardando la llegada de esa persona que lleve escrita en la frente su condición predestinada; lo verdaderamente importante es atreverse a amar." Finalment obren el vi ...però estava picat.

:

A Mataró avança el Pacte

:

I això és bo. Per això l'Alcalde ho va proposar, aviat farà un any, concretant-ho en un acord per al desenvolupament econòmic i social. Aquesta tarda se n'ha signat el document base. Grups polítics, agents socials, veïns, centres universitaris... Tots s'han compromès en un clar avenç en els objectius clau per situar Mataró en la via del desenvolupament. Ara ve una etapa que tampoc no serà senxilla, la de concretar les actuacions que concentrin els esforços de tots plegats en els objectius marcats.

:

La notícia que destaca capgros.com aquest vespre és que finalment CiU s'hi ha sumat. No em vull fer el fatxenda, però des del primer dia m'ho pensava, i creia que això acabaria així, una mica tàctica luz de gas (i la meva obligació era pressionar una mica des del principi). Ens n'¡hem d'alegrar, sincerament, que finalment s'hagi imposat una actitud responsable i generosa en tots els signants, especialment en aquells que, òbviament, els pot crear més recel donar suport a iniciatives d'un Govern al que, en principi, han de fer d'oposició. O sigui que de justos és haver-ho de reconèixer. La Quaresma -i alguna cosa més- deuen haver anat molt bé.

:

Frei Betto a Mataró

:

En el moment d'escriure això, entrevisten Frei Betto a Canal 33. Als estudis hi ha l'Ivan, que m'envia un sms almb la notícia que han donat l'extremaunció al Papa Joan Pau II. Frei Betto és a Catalunya justament per participar demà a Mataró a la Nit de la Solidaritat. Us recomano molt vivament que hi assistiu. Frei Betto ha dit a la TV que el món ha de seguir l'exemple de Mataró, que destina un 1% del seus ingressos propis a la cooperació internacional.

:

Adopció per part d'homosexuals

:

Avui, el Parlament de Catalunya ha aprovat la modificació del Codi de Família, prevista a l'Acord del Tinell. Representa un pas decissiu (no som els primers, a Espanya, però) de cara a regular i a ampliar són els drets civils i de ciutadania. La modificació del codi de família permet que les parelles homosexuals puguin adoptar en un règim d'igualtat amb les parelles. Ja era hora. desp´res que el Congrés de Diputats aprovés la modificació del Codi Civil per permetre el casament, ara ve aquest nou element de ruptura amb un model discriminatori.

:

La modificació, recordem-ho, ha estat aprovada per 88 vots a favor, 5 abstencions i 37 vots en contra, és a dir el vot negatiu en bloc del PP i la divisió del vot de CiU, alguns dirigents emblemàtics de la qual, Artur Mas o Oriol Pujol, hi han votat en contra.

:

I mira que conec gais que voten la dreta. I que senzillament no ho entenen. Recordo com, fa anys, quan l'Ajuntament de Mataró va aprovar el Registre de Parelles de Fet -que permetia la inscripció de parelles homosexuals- ho va fer amb el vot contrari també del PP i d'alguns regidors de CiU. I recordo com,uns mesos més tard, el cap del PP ens demanava presidir una inscripció d'una parella de gais. Pura hipocresia. I això deu ser ara la dreta, votar una cosa i practicar-ne una altra.

Memòria 2004 - Àrea de Via Pública

Avui al matí he tingut Comissió Municipal Informativa de Via Pública, a l'Ajuntament, i he presentat el que és la Memòria de l'Àrea corresponent a 2004 (i que m'imagino que aviat es penjarà aquí). A banda de la notícia que ja ha passat per TVM i capgros.com, us reprodueixo els meus apunts una mica críptics que m'han servit per presentar-la, junt amb el meu company Fermí Manchado, i que rsumeixen els resultats a parer meu més destacats respecte a les polítiqus de mobilitat i de seguretat.

:

1. Reducció dels accidents

:

· -15,2% accidents (420) ...previsió 2001 (segons Pla de Mobilitat Urbana): 360.

· -19,1% víctimes (514). Població vulnerable: infants, jovs i gent gran.

· increment 8,1% denúncies amb retirada de carnet (2ª ciutat de Catalunya)

· increment 4,8% controls alcoholèmia (3260), reudcció de l'11 al 12% de positius

:

2. Millora de la seguretat ciutadana

:

· -4,2% de delictes i faltes

· -30,1% de delictes prioritaris

· Ordenança de Civisme

· Operatius conjunts Policia Local/Mossos d'Esquadra

:

3. La prevenció

:

· Elaboració del Pla de Seguretat Ciutadana

· Elaboració de nous plans d'actuació (risc químic, mercaderies perilloses, pirotècnia, incendis forestals, inundacions...)

:

4. La mobilitat

:

· Transport públic (millores, 5 milions de viatgers)

· Planificació (Pla de Mobilitat Urbana, estudis s/enllaços C32, ordenança del taxi...)

· Aparcament (acabament Can Xammar, construcció Pl. Gatassa, redacció projectes Parc cerdanyola, Rocafonda, LaLlàntia, Solís, redacció de nous projectes)

· Accions per a la mllora del trànsit i la mobilitat (ràdars, passos elevats, pilones...)

Conferència de Manuel Mas

Aquest vespre, sortejant la benvinguda pluja primaveral, he tingut la sort d'assistir a la conferència que el diputat Manuel Mas feia a la Fundació Caixa Laietana (una emblemàtica i magnífica casa modernista de Josep Puig i Cadafalch) sota el títol "Reflexions d'actualitat". Convidat per l'entitat "Amics de Josep Garcia Oliver", l'exalcalde de Mataró ha desplegat les seves particulars teories sobr els riscos del sistema polític actual. Crec que no ha decebut l'auditori, composat bàsicment de persones vinculades a la Caixa Laietana.

:

Demà a la tarda en tindreu el text complert a la seva pàgina d'articles del web del PSC. Però m'imagino que no s'enfadarà si us n'avanço alguns paràgrafs, ja que tinc la sort de disposar-ne d'una còpia a mà.

:

Aquí ho teniu:

:

_______________

"Reflexions d'actualitat", conferència de Manuel Mas convidat per l'Associació "Amics de Garcia Oliver", 29 de març de 2005 a la seu de la Fundació Caixa Laietana. (fragments)

• Per a mi, l’actualitat, l’actualitat del que els vull parlar, no és el que passa ara en aquests moments, sinó que és el moviment de fons que conforma el que s’entén habitualment per actualitat. Per què les coses que passen, passen? (...) Crec que cal “gratar” una mica més sobre la superficialitat dels fets que se’ns presenten per comprendre’ls millor.
• Ara he arribat a ser, metafòricament parlant, membre del cor del Liceu. Participo en representacions wagnerianes, verdianes, de 'bel canto' (amb “prima donnas” i abrandats tenors), i moltes vegades del gènere espanyol per excel·lència que és la sarsuela. Algunes vegades, fins hi tot, faig, o em deixen fer, algun petit “solo” a l’escenari, que déu n’hi do el que representa pujar a la tribuna del Congrés. És una talaia privilegiada, a més de ser una gran responsabilitat i un alt honor.
• Una de les primeres coses que vaig aprendre a la Facultat, i que m’ha quedat gravada per sempre més, és la definició de l’economia com la ciència de la utilització dels recursos “escassos” amb finalitats “alternatives”. (...) Perquè, fins i tot en les societats més avançades, hem d’acceptar que els recursos mai no són il·limitats, i que sempre hi ha possibilitats de fer amb ells altres coses que les que es fan.
• Els vull parlar de la democràcia, de la democràcia en les societats riques , i de la governabilitat de la democràcia en les societats riques. Ja poden intuir per on aniré. (...)
  Hem arribat a convenir en l’actualitat d’una forma prou generalitzada que la democràcia és la menys dolenta de les formes de fer funcionar d’una societat. No és perfecta, però no se n'ha trobat cap de millor, almenys fins ara. Té limitacions, sobre això darrerament se’n parla molt, per exemple representació 'versus' participació. Amartya Sen (Premi Nobel d’Economia l’any 1998) creu que és la forma d’organització política que millor afavoreix el creixement econòmic i el desenvolupament de les col·lectivitats. Les decisions es prenen per majoria de tots els membres de la comunitat implicada, i tots són cridats a participar-hi.
• Això funciona molt bé quan hi ha poques coses a decidir, aquestes són molt evidents i clares, i els recursos (limitats sempre) són molt escassos. (...) Els costos per avançar són molt grans, però els beneficis també ho són.
• Va haver-hi, en aquells anys de restabliment de la democràcia, grans consensos per tirar endavant qüestions fonamentals, molta flexibilitat per part de tots, moltes cessions i renuncies, i crec que ara mirat en perspectiva, en conjunt en el cas espanyol, vam avançar molt ràpid. Fa molts pocs dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a Madrid a la celebració anual de “la cena de la Concordia”, on amb una certa nostàlgia es fa un reconeixement a persones sobre aquella etapa de la política espanyola que crec que hauria de ser reivindicada amb més fermesa i rotunditat ja que noto, palpo, un cert revisionisme crític de noves generacions de ciutadans i de polítics a qui se’ls han donat les coses fetes, i ben mastegades, i potser per això les valoren menys.
• Quan les societats es fan més riques la cosa es complica força. (...) Nosaltres (els espanyols, com a col·lectivitat) som rics. Som dels primers països del món. Malgrat el que es digui. Dels deu primers, del grup capdavanter. (...) En les societats riques les coses bàsiques estan resoltes. (...) I, ara, (...) les peticions són més complicades i complexes i particulars. Són peticions de rics, i algunes vegades... de nous rics.
• Però enlloc d’assumir i acceptar amb joia la nova condició de benestants, com a bons rics i nou rics, ens tornem més exigents, i molt rondinaires. En volem més. I de tot. I a més, sorgeixen grups de ciutadans/nes, ara que molts d’ells han guanyat aquesta condició mercès a la riquesa existent (ja saben, la ciutadania es suposa sempre, però en la pobresa no s’exerceix), que per sobre d’una visió general de la societat es dediquen a reclamar temes concrets, a vegades molt necessaris, i assenyats, i benpensants, i fins hi tot, altruistes i filantròpics. Però, a vegades, també molt egoistes i excloents.
• Això em porta al nucli central del que els volia parlar que és el de la governabilitat de les societats riques articulades democràticament. Pel que els he exposat, de quins problemes es plantegen i de com es proposa l’articulació de les solucions crec que ara és més difícil governar-les que abans, i ho serà més en el futur.
• Les organitzacions polítiques tradicionals estan en retrocés. Eren aquelles organitzacions que a partir dels grans problemes proposaven solucions globals. (...) Ara, estan en creixement grups petits i fraccionats, insatisfets amb algun tema concret que rebutgen fer propostes globals, o d’altres grups que fan propostes tan irreals que esdevenen inversemblants. (...) Si obrim qualsevol diari els trobarem amb un recolzament mediàtic desproporcionat al que son més enllà del nom que tenen. Pretenen condicionar, a vegades amb molt d’èxit, la vida política quotidiana. Això es tradueix en una creixent deslegitimació dels mecanismes en que s’havia articulat la democràcia.
• També, la difusa insatisfacció de les opinions públiques d’aquestes societats riques, que els costa de trobar qui respongui concretament i correctament al que volen, fa vascular contínuament l’elecció dels governants.
• Veiem el cas del Congrés dels Diputats: Hi ha els dos grans grups d’àmbit espanyol i propostes globals, en els dos sentits del arc polític, i una munió de partits, agrupats o no, geogràficament puntuals: (...) Són, som, 350 diputats i diputades repartits en 312 en dues opcions (164 l’una i 148 l’altra), i 38 en les altres 11. Per governar i treure lleis i propostes calen 176 vots, i és aquí on entren en joc les posicions i propostes dels petits, massa vegades inconciliables amb les opcions generals.
• Tota situació té oportunitats i riscos. Parlar de les possibilitats que te una societat rica em sembla ociós. Són evidents. Mai com ara en la Història de la Humanitat, moltes de les seves col·lectivitats, àdhuc tota ella sencera, poden fer ràpidament, de fet ja ho estan fent, grans avenços en les seves condicions de vida. Mai com ara, tenen, tenim, instruments que ens permeten plantejar, analitzar, debatre i decidir un futur més pròsper en pau i felicitat. Sols cal fer-los servir.
• Una pregunta que podem fer-nos és si la situació que he descrit fa uns moments sobre el funcionament del sistema democràtic en les societats riques ens pot portar cap a la ingovernabilitat, i conseqüentment a un ensorrament del sistema, ja sigui en el seu funcionament polític o econòmic, o els dos alhora. (...) La gestió de la situació es fa més difícil, especialment per que les societats riques els pot semblar que ja es troben en la situació de beneficis marginals que, com saben, comporta que per aconseguir nous avenços s’han de fer esforços considerables.
• Però una societat que no pensa a llarg termini es trobarà amb problemes. Especialment si ha estat amagant el cap sota l’ala no volen veure els reptes que te al davant, que en té.
  A tall d’exemple n’enumeraré alguns: La mida, el volum, la magnitud de l'organització col·lectiva de la que ens volem dotar. Alegrement està instal·lat un doble discurs contradictori sobre aquesta qüestió. D’una banda, reclamem de les institucions de govern que es faci càrrec, i assumeixi més responsabilitats, de més aspectes de la vida quotidiana, i d’altra ens neguem a acceptar els costos que comporten aquestes demandes. És clamorós el que es deriva de l’acceptació de les avantatges que per la vida individual tenen les noves estructures familiars en contraposició als inconvenients que comporta aquesta nova situació per la col·lectivitat. S’està obrint el debat de la dependència: l’atenció a la gent gran, a determinats malalts, als minusvàlids... De fet, a Espanya serà un debat parlamentari dels propers mesos. I haurem acabant parlant de quins recursos destinem a la qüestió.
• Quan afrontarem la relació entre el que volem i el que estem disposats a pagar per aconseguir-ho?. I no estic parlant només de preus, sinó també de renúncies. Renúncies al creixement indiscriminat, o a la seguretat total (que mai existeix), o a la qualitat del medi. El cert és que tot alhora no ho podem tenir, i hem de fer opcions, explicar-les, sotmetre-les a debat i acceptar-ne els resultats que poden no ser tècnica o, fins hi tot, “moralment” correctes, però no podem deixar de fer-ho i anar deixant per passiva, sense fer-les explícites, les opcions que es van adoptant.
• Ja sé que la Història ens pesa molt a la Humanitat. En soc un ferm convençut. Però moltes de les estructures de les que les col·lectivitats s’han dotat al llarg del temps són fruit de determinats moments i determinades condicions que potser ara ja no es donen, o es donen diferentment. I cal també adaptar-se i desempallegar-se de velles “històries”. Per exemple: Europa porta a terme un procés de construcció polític inèdit en el temps i en l’espai. Ni carolingis, ni cristianisme, ni mercat, ni, fins i tot, drets i deures tal com els hem entès fins ara son l’única base sobre la que es construeix això que en diem Europa. Es construeix, sí, en parts de tot això, però amb molt més. En la convicció que l’adaptació del model que volem mantenir pel futur passa per una nova construcció organitzativa diferent de l’actual, que tardarà molt anys, esforços i incomprensions.
• Com ha estat sempre que es mira el món s’enfronten dues alternatives: la visió a curt, i la visió a llarg. La primera pot ser inconscient, o premeditada. Dit d’una altra manera, ignorant, o cínica. La segona pot ser de resignació o de enfrontar-s’hi i encarar-lo. Veig (...) I contra això cal reaccionar. Cal organitzar-se, reunir-se, debatre, fer propostes possibles, intervenir, estar presents, dirigir, fer pedagogia, no defallir. Tots som cridats a construir el futur, no és cosa sols d’alguns, que poden resultar ser o il·luminats, o fonamentalistes, o dictadors, o les tres coses alhora. Ara està molt de moda dir que “un altre món és possible”. Certament, es probable que sigui possible un altre món. Però, quin?, com? i quant? Aquestes son les preguntes que necessiten resposta.

Els cors de pedra

La humanitat del mal

:
Vinc de veure El hundimiento, film sobre la caiguda de Hitler -des de la perspectiva principalment de la seva secretària al búnker de Berlín- del que tothom me n'havia parlat tan bé. Llegiu-ne la crítica de Judith Vives. Si no l'heu vist, us la recomano, des de tots els punts de vista val la pena. Destaco les frases finals del film, amb la recuperació d'una breu entrevista amb la protagonista, abans que morís, comentant que anys més trad de servir Hitler va veure la placa d'una persona assassinada pel règim nazi la mateixa data que ella havia entrat a treballar amb el dictador "...aleshores vaig comprendre que malgrat la meva joventut jo ja hauria pogut saber coses".

:

L'altre aspecte que destacaria és, contra la tendència bé a l'abstracció idealista del Mal o bé a la seva negació (la primera representada en éssers que no semblen reals, la segona en el relativisme moral), el cinema és capaç de mostrar-lo amb rostres comuns, familiars, amb persones que funcionen una mica com nosaltres. Que no fan cara de dolents.

:

La cultura popular i les religions, fixeu-vos-hi, mantenen una relació personal amb els valors abstractes.

:

La perspectiva del film és interessant per inèdita. Costa molt narrar el drama del nazisme des de la banda de Hitler. I fer-ho en un país on encara aquestes coses són una mica tabú.

:

Emmaús

:

Caravaggio i Cinto Amat ens donen avui una interessantíssima reflexió conjunta sobre la Ressurecció. A mi m'agrada molt la versió -radicalment moderna- que donava el profeta Ezequiel als jueus entre quatre i cinc-cents anys abans de Crist: "trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn". (Ezequiel, 36, 26). Ni més ni menys.

:

Valen totes les opcions?

:

Imaginem-nos que un partit polític reivindiqués com a legítima -o com a mal menor- la violació contra les dones. Que trobés les seves raons en el conflicte sexual, per exemple, amb una plèiade de psiquiatres, historiadors i parapsicòlegs donant-los la raó. I que, tant els seus seguidors justifiquessin la pervivència actual del conflicte "perquè les dones, tal i com van vestides, provoquen", argument que alguns, bo i oposant-se a la consumació de violacions, trobessin correcte. És a dir, si obliguéssim les senyores a vestir-se recatadament, potser clouríem el conflicte. Tan estaven d'acord que un bon dia van decidir, els partidaris dels violadors i els comprensius amb el conflicte, segellar un acord per assolir la sobirania per poder decidir un dia, si convé, el recatament obligatori de les dones.

:

Mentretant, les dones, finalment, després de centenars de violacions, haurien sortit a protestar pel carrer. Les violacions, però, no cessen, hi ha un mínim entorn ciutadà que protegeix els seus autors, que no la Llei, i que obté fons públics gràcies a l'activitat institucional del partit. La majoria del parlament, per un sol vot (dels diputats pro-violadors) determina que tenen dret a decidir sobre el recatament. Per sort, aquest dret és compartit més enllà de l'àmbit d'actuació d'aquest parlament i s'atura aquesta bogeria. Per sort, també, les dones són escoltades i s'il·legalita el partit que pretén que defensen les violacions.

:

No tothom ho veu bé, especialment quan arriben les eleccions. "Totes les opcions són vàlides per presentar-se en unes eleccions", diuen alguns, amb una sospitosa beatitud. Les dones, finalment poden concórrer a votar (el dret fonamental) sense la pressió dels seus violadors i dels seus amics. I pensen que finalment voten amb llibertat. Un partit promogut pels amics dels violadors pretén burlar la llei però la Justícia fa valer la Llei. El president del país, temerós de perdre la majoria, acusa les dones de "fer política". No diu ni piu dels violadors, alguns dels quals encara són apresats quan preparaven les seves properes actuacions. Diu que totes les opcions s'han de poder presentar, pensin el que pensin. Tant si volen legalitzar la violació, depurar la raça o imposar el cinturó de castedat, suposo. Especialment, calcula, perquè potser així podrà obtenir un sol vot més que els altres i, és clar, poder decidir allà més enllà dels drets comuns. Si l'ajuden els violadors, la Llei pot arribar a ser seva... Què s'han cregut, les dones!.

:
Demà, de nou, a treballar
:
"Cada rincón espera su mirada
bajo la sombra insiste con urgencia
de pequeño suceso"

• Luis García Montero, Las flores del frío. Ed. Hiperión, Madrid, 1999 (3), p. 49
  

El vestit de diumenge

Francisco Salzillo, Oració de l'Hort (fragment, 1754), Museu Salzillo (Múrcia).
:
"Llavors entrà també l'altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts" (Joan 20, 8-9).

:

El supermercat espiritual

:

Amb aquest títol -extret de Peter Berger- escriu avui un interessantíssim article el professor Ferran Sàez a La Vanguardia. La teoria és que, enlloc d'una societat secularitzada com somniaven els il·lustrats, ens trobem en una societat a la recerca de satisfacció de les seves necesitats espirituals, per a les quals les manifestacins tradicionals (descotextualitzades i extretes del seu sentit) són òbviament superades, i competeixen sense massa èxit amb els telèfons del tarot, el new age i coses d'aquestes. És una tesi que també sostinc -i que alguna vegada he expressat en aquest blog- però que Sàez explica molt millor que jo, és clar. Malgrat que, a rel de les processons de Setmana Santa, sospito que hi ha termes mitjos malgrat que, certament, fràgils. En tot cas, us n'extrec alguns fragments (els links i les negretes són meus):

• "En el prólogo de sus Pagine ebraiche, (...) [Arnaldo Momigliano], evoca la atmósfera familiar durante la minuciosa preparación del Sabath. No se limita a describir una colección de rituales. Tampoco pretende expresar o compartir su experiencia religiosa, ni mucho menos teorizar sobre el judaísmo de la diáspora u otras cosas por el estilo. Lo que sorprende de ese breve texto es la coherencia y la unidad en la que son ubicados aspectos tan diversos como un precepto alimentario, una emoción por lo sagrado, un sentimiento puramente estético o una costumbre ancestral relacionada con una determinada identidad. En nuestros días, esa unidad parece haberse disgregado de una manera irreversible. Los elementos heterogéneos que la conforman, en cambio, no sólo no han menguado sino que, por separado, crecen y prosperan -eso sí: caótica y desbocadamente- en los contextos más insólitos."
• "Esa desubicación o dislocación es típicamente postmoderna y va mucho más allá del ámbito religioso. La Inmaculada Concepción ha pasado de ser un dogma para transformarse en un puente. Ontológicamente, la transmutación es vertiginosa. ¿Laicización, secularización? Esa conclusión, en apariencia tan obvia, es en realidad engañosa. (...). Es probable que, en toda la historia de la humanidad, ninguna generación haya visitado tantos y tan variados templos como en la actualidad."
• "¿Significa eso que lo espiritual está de capa caída? ¡Todo lo contrario! Jamás se había apelado tanto como ahora a esa noción, hasta el punto de haberla devastado semánticamente. Incluso han vuelto los rituales alimentarios más estrictos en forma de sacralización de los productos macrobióticos (es significativo que lo esotérico y lo integral se encuentren tan cerca en las estanterías de las tiendas new age).Y, por supuesto, no hay ningún otro momento en la historia de Occidente donde se hayan escuchado tantas cantatas, oratorios y motetes de carácter religioso como ahora. No perdamos de vista que a mediados de los 90, los austeros monjes de Silos competían con Madonna y Prince en el top ten."
• "Nos hallamos más bien ante la descontextualización y la pérdida de unidad -y, por tanto, de sentido original- de esas manifestaciones, pero en ningún caso ante un verdadero proceso de secularización".
• "Joan Estruch afirma que "hemos interpretado muchas veces como secularización lo que no era -no es- sino una metamorfosis de la religión de nuestro tiempo". Hay cada vez más personas que se alejan de la ritualidad de su propia tradición religiosa, pero no, en términos absolutos, del apego genérico a la idea misma de ritualidad, o a la cercanía de símbolos religiosos o pararreligiosos (casi nunca reconocidos o asumidos como tales). Muchos clubs de fútbol reciben cada año peticiones para que las cenizas de ciertos aficionados puedan ser depositadas al lado de la portería, mientras suena -¿solemne, sagrado?- el himno de su equipo de toda la vida (y de toda la muerte)."
• "Las catedrales y los ateneos están hoy preocupantemente poco concurridos. ¿Dónde ha ido a parar toda esa gente, pues? ¿Dónde están? Los encontraremos consultando a nigromantes por teléfono, encendiendo velitas de colores para neutralizar las energías negativas,esperando el mensaje de los ovnis, haciendo meditación trascendental, leyendo el horóscopo o curándose gracias a los poderes de las gemas".
• "Ante una situación como la descrita caben muchas opciones. Algunas son maximalistas y más o menos impracticables -volver colectivamente a la religión, pero con todas y cada una de sus consecuencias; o bien abandonarla radicalmente-. Otras parecen más sensatas: por ejemplo, hacer de la laicidad un marco abierto y plural, en el que tenga cabida armónica el sentimiento religioso experimentado por tantas personas. Otras son directamente una apuesta por la confusión (...). Otras, finalmente, prefieren ir directamente a la raíz del asunto, que es quizás de lo que se trata. [Vegi's] El culte a l'emoció, de Michel Lacroix."
• "[Segons] Lacroix (...) las cada vez más frecuentes movilizaciones emocionales -desde la muerte de lady Di hasta la celebración de una victoria deportiva- sólo son una respuesta agónica a sentimentos colectivos de disgregación y de desorientación, que hallan por fin algo en común, aunque a menudo sea trivial, absurdo o extemporáneo. Una especie de falso relleno contra el Gran Vacío posmodermo".
• "Segundo: la pulsión hacia lo espiritual no es compatible con la reticencia a admirar (...). Mientras, atónitos, mantengamos esa obnubilación por las chucherías y los sucedáneos del supermercado espiritual, seremos incapaces de admirar, e incluso de mirar, lo que nos rodea."

:Setmana Santa (i VII)
:
"- Mucho tiempo he tenido un cuerpo triste,
el traje de trabajo humano: ahora
voy estrenando el traje del domingo
que todos llevarán, resucitados".

• José Mª Valverde, Poesías reunidas. Ed. Lumen, Barcelona, 1990, p. 135.

Bona Pasqua!

Anirà davant vostre

Miquel Àngel Buonarotti, Pietà (1499), Sant Pere del Vaticà.
:
"Ha ressuscitat d'entre els morts i anirà davant vostre a Galilea; allà el veureu" (Mateu 28, 7)
:
Setmana Santa - VI
:
"Que se trate de la 'carne' y de su resurrección parece querer decir que, entre los contenidos de esa esperanza cristiana, está también la idea de que el cumplimiento de la redención no está en discontinuidad total con nuestra historia y nuestros proyectos terrenos."

• Gianni Vattimo, Creer que se cree. Ed. Paidós, Barcelona, 1996, p. 15.
  

Aquí teniu l'home

Oliver Grau, cartell de la Passió d'Esparreguera (2003)
:
"La meva reialesa no és cosa d'aquest món. Si fos d'aquest món els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat (...). La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu" (Joan 18, 36-37)
:

La mort allibera?

:

Sospito que la decissió del Tribunal Suprem dels EUA és un tret per la culata per als conservadors que van aprovar la llei que donava a aquest òrgan judicial federal la jurisdicció en el cas que porta a mantenir amb vida a Terri Schiavo, contra la seva voluntat, sembla, i la del marit. Hi ha força aspectes positius: un, que els republicans han vist aplicar en propi terreny una fórmula pròpia: que la política no interfereixi en les decissions privades; dos, que es valori que hi ha valors més importants que la pròpia vida; tres, que es comença a delimitar el que podria ser el reconeixement al dret a l'eutanàsia... (Vegeu què diu en Cinto). Però seríem injustos si no diguéssim que també hi ha trets preocupants davant el tema de l'eutanàsia que a mi encara m'aborden en forma de dubtes. Per exemple: podem assegurar que es donen totes les condicions perquè la decissió de la sra. Schiavo (o d'altres en casos similars) sigui feta amb llibertat? Hi ha prou pedagogia de superació del dolor i del sofriment com per pensar que aquests són indefectiblement letals? No en podem treure res de positiu de l'experiència del sofriment (evidentment, quan aquest és inevitable)? Tenim dret a viure, tan anticapitalistes que som sempre que ens ho pregunten, quan ja no servim per res? És vida la que hi ha quan la consciència és irrecuperable?

:

Bibliografia

• Francesc Torralba, El sofriment, un nou tabú?, Ed. Claret. Barcelona, 1995.
• Viktor Frankl, El hombre doliente, Ed. Herder, Barcelona, 1990.
• Philippe Ariès, El hombre ante la muerte, Ed. Taurus, Madrid, 1992.

Intimitat col·lectiva

::

Foto: Òscar Rojano.

:

Aquest matí he anat al Via Crucis interparroquial de Mataró, una de les manifestacions més peculiars, i un bon moment per practicar una mena d'intimitat col·lectiva, una al·legoria del camí de la vida, com si féssim una road-movie on, com en realitat passa sempre, les coses passen a dins. Deu ser la tercera o la quarta vegada que hi vaig (noi, els llençols tiren molt...), però sempre he acabat amb la mateixa sensació reconfortant, d'una banda, l'efecte penetrant de "les estacions", i de l'altra, la comprovació que no ets tu sol a qui li passa això. Ahir vaig anar una estona a la processó que es feia al berri de Cerdanyola, amb els passos de la M. de Déu de l'Esperança i Jesús Captiu. Avui, la processó general, tot un esdveniment. Per uns dies, ni que sigui quan encara ningú és al carrer, sortim de l'armari. És el dia de l'orgull cristià.

:

Divendres sant, baby

:

Clint Eastwood ens acaba de dir que l'important és saltar al ring, mullar-se. Fins i tot sota el risc de fotre's una trompada de nassos, injusta. Fins i tot, després de la trompada, fent per amor allò que potser no faríem per convicció, o per respecte a la Llei. Els seus herois, tendres o durs, assumeixen la seva responsabilitat, baixen a l'arena amb totes les conseqüències.

Setmana Santa - V
:
"Jorge Luis Borges recomanava que no entenguéssim la crucifixió de Crist com un fet puntual i irrepetible, sinó com una cosa que passava cada dia a qualsevol home a qualsevol lloc".

• Iván de la Nuez, "Heus aquí l'home" a El Periódico, 23.2.2001.
  

Tinc por, tinc fred, tinc son

John Coplans, Autoretrat (peus-frontal) (1984), George B. and Jenny R. Mathews Fund.

:

"Qui s'ha banyat només necessita rentar-se els peus; ja està net tot ell" (Joan 13, 10)

:

Més notícies del laberint

:

La lluita judicial contra Aukera, la llista de pell de xai que amaga el llop sagnant, avui ha fet avenços. L'Advocacia de l'Estat ha demostrat que ha estat creada per ETA. El Fiscal de l'Estat també l'ha recorregut davant el Tribunal Suprem. Les institucions democràtiques han de protegir-nos dels criminals que burlen quelcom tan sagrat com les urnes. Mentre tant, un capellà amb vocació de Padre Apel·les, avalista d'aquesta candidatura, escriu al diari sensacionalista Gara (per les sensacions del plom, m'explico) dient que ell mai no ha condemnat ni condemnarà ETA. Quin fàstic aquest nou nacional-catolicisme permissiu amb el terror. I un dels dirigents més sectaris del PNB (urdidor del Pacte d'Estella, que ja veieu com ha acabat...) acusa avui als socialistes de voler importar a Euskadi un model "fracassat" a Catalunya. Egibar, més radical que els del PP en aquestes anàlisis, no té cap empatx en utilitzar Catalunya en la seva particular campanya contra el món. Però, com diu Patxi López a La Razón, el problema és que al País Basc no hi ha ni Esquerra ni Iniciativa. El canvi ecessitarà concentrar totes les forces possibles a l'entorn d'ell i del PSE. Vegeu com a El Correo.

:
Web de Patxi López
:

Armats de Passió

:

Avui surten els Armats de Mataró, que aprofiten per celebrar els seu tres-cents aniversari. fa pocs anys, l'Ajuntament de Mataró, i gràcies a l'empenta de l'aleshores regidor de Cultura, Remigi Herrero, els va declarar Patrimoni de la Ciutat (no sense reticències). Més d'una vegada he reivindicat el Barroc i el seu paper decissiu per a la popularització del transcendent, per establir lligams entre el "carnal" (la història, els costums, la vida quotidiana) i l'"espiritual", i, especialment, en concretar-ho en llenguatges assimilables. Potser ens semblarà estrany "veure" un estol celestial, o un miracle, o un conjunt d'illetrats cantar himnes... però ho entendrem, ho sentirem proper. "Els mites fan cristal·litzar temes universals en circumstàncies locals que es mostren favorables per a la seva encaranació en un personatge concret" diu Roma (p.113), bo i que, com assenyala Duch (p. 180), "sovint la religió mor a causa de la proliferació de les formes, de la 'barroquització' de la vida religiosa". Aquesta tensió és una de les més interessants de la cultura actual, i que, després dels debats post-conciliars al si de l'Església catalana, a les acaballes dels anys vuitanta, es va decantar a favor del pèndul popular. Crec que van fer bé, però també crec que és bo de mantenir la tensió entre els valors i la seva transmissió.

:

En un món d'imatges ressorgeix amb força la imatgeria barroca, tant d'origen andalús com d'origen autòcton. En un món on el carrer es reclama de la gent, la multitud omplirà les nostres vies per contemplar i resseguir un camí de passió on hi veurem reflectits els nostres camins, amb un triangle efectivíssim des de fa molts segles: el "jo" (actiu o contemplatiu), el "nosaltres" (les manifestacions ciutadanes, l'Església més o menys difuminada) i el transcendent (en forma d'imatges). Que ens agafi amb els peus nets.

:

Els Armats, aquesta representació dels qui anaren a prendre Jesús i després el portaren davant les autoritats i l'acompanyaren fins a la mort, passegen pels nostres carrers amb el ritme percussionat dels exèrcits en marxa. O dels rellotges vitals. Tic-tac, tic-tac, tic-tac.

:

Bibliografia

• Josefina Roma i Riu, "Els Goigs com a èpica local: universalitat i localitat" (a Ignasi Moreta, Ed., Estuidis sobre els Goigs, Ed. Mediterrània, Barcelona, 2002, pp. 105-114)
• Lluís Duch, De la religió a la religió popular. Religió entre il·lustració i romanticisme. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 1980.

Foto: J.S.
:

Setmana Santa (IV)

:

"Sento el rellotge i sé que un dia

bategarà per mi

el seu tinc por, tinc fred, tinc son"

• Jaume Subirana, En altres coses. Ed. 62/Empúries. Barcelona, 2002, p. 32.

Tu ho has dit

Leonardo da Vinci "L'Últim Sopar" (1495/98), Santa Maria delle Grazie, Roma.
:

"Judes, el qui el traïa, li digué: '¿No sóc pas jo, Rabí?' Ell respongué: 'Tu ho has dit.'" (Mateu 26, 25).

:
Eleccions basques i italianes
:

A mitjan abril hi ha les eleccions al Parlament basc, i quinze dies abans les regionals i locals italianes. Per a les primeres, els companys de la JSC de Mataró han fet fins ara ja alguns actes, el darrer, amb un jove diputat del PSE-EE. Per a les italianes, avui he enviat una carta a l'aclade de Corsico (ciutat agermanada amb Mataró) mostrant el suport del PSC a la coalició de centre-esquerra que ell enpapçala per revalidar de nou la majoria.

:

De les eleccions basques, hi ha dos temes relatius a l'entorn etarra que, com sempre, intenten marcar el pas. D'una banda, el PP els fa el joc denunciant contactes entre el Govern i la banda armada, que l'executiu de Zapatero ja ha negat. I d'una altra, segueix el rocés judicial per il·legalitzar la candidatura-trampa "Totes les opcions" que pretén burlar la Llei, segons sembla, agrupant ls vots de Batasuna. Esperem que se'n surtin, els jutges; contr el que molts pensaven, la il·legalització de Batasuna ha estat un dels elements més decissius per a l'atenuament de la violència a Euskadi, i representa avui per avui una garantia per poder celebrar sense pressions uns comicis democràtics.

:

D'Itàlia he de dir que el procés de l'antic PCI, avui reciclat en un partit de la Internacional Socialista, em sembla molt interessant. Sap molt bé que ells sols (Democratici della Sinistra) no són suficients, i agrupen un conjunt de partits d'esquerra i centre-esquerra formant un bloc sòlid i potent. Ens agradaria que encara ho fos més, però tot arribarà.

:
Setmana Santa - III
:
"M'espanten les preguntes
més simples, a tu no?"

• Feliu Formosa, Llibre de meditacions, Ed. 62, Barcelona, 1978 (2), p. 39.
  

Fes-ho de seguida

Francisco Salzillo, El Prendiment (fragment, 1754), Museu Salzillo (Múrcia).
:
"El que has de fer, fes-ho de seguida" (Joan 13, 27)
:
Tornen els àngels?

Pablo Martín, míster Espanya 2001-2002, a la publicitat de Climastar.
:

Són tan simpàtics, que fins i tot la publicitat els fa servir. El que us poso aquí al damunt, el d'un spot que relata una nit de passió amb una dimònia, etcètera. Els àngels esn apareixen com revelació de l'incomprensible, com a esguard, ens volten en moments importants per dir-nos quelcom important, i parlar sobre ells o el seu sexe no té massa sentit, és bizantí. Vénen a la memòria per Nadal, als Pastorets o al pessebre, o quan neixem, o quan morim o mor algú. No ens els podem trure del nostre imaginari perquè la seva imatge és poderosa per vendre refrescos o calefaccions. Que mai no diguin que no fan ni fred ni calor. Recomanació: Jaume Subirana i Carles Torner (editors), Poemes amb àngel, Ed. Proa, Barcelona, 1997.

:

Enrique Irazoqui

:

Enrique Irazoqui a Il Vangelo secondo Matteo, de Pier Paolo Pasolini (Itàlia, 1964)

:

La millor imatge que tenim de Jesús, segurament, la va donar un ateu, Pasolini, en la interpretació d'un agnòstic, Enrique Irazoqui, que avui viu a Cadaqués i es dedica als escacs, ho vaig llegir diumenge a La Vanguardia. Casualment, recordo que també a Cadaqués, fa molts anys, llegia també a La Vanguardia la curiosa història d'aquest aleshores jove estudiant antifranquista que tingué una breu carrera d'actor. Recordo haver vist força vegades la versió de Pasolini, sempre en versió original. Cada vegada m'agrada més. L'altra gran pel·lícula de Setmana Santa que recomano vivament (només l'he vist una vegada, però em va agradar molt, també) és Jesús de Montreal, de Denys Arcand (Canadà-França, 1989). Aquestes i un parell de romans ja farien la meva filmoteca particular de Setmana Santa. A veure si les televisions em fan cas.

:
Setmana Santa - II
:
"Lo que prevalece [en les "Passions" de Bach i Pasolini] (...) es una imperiosa urgencia por atestiguar algo, la hondura del sufrimiento, la necesidad de la justicia y la misericordia, la cobardía o la ceguera de los seres humanos, el terror sobre lo que no puede comprenderse".

• Antonio Muñoz Molina a El País Semanal, 24.4.2001.
  

La tendresa

"Llavors Maria prengué una lliura de perfum preuadíssim de nard autèntic, ungí els peus de Jesús i els hi eixugà amb els cabells, i la casa s'omplí de l'olor d'aquell perfum" (Joan 12, 3)

:

Million Dollar baby

:

Ahir, aprofitant que tenia unes hores i cites pendents, vaig anar a veure finalment la pel·lícula Million Dollar Baby (vegeu crítica de Judith Vives) i em va agradar molt. Hi anava havent llegit bones crítiques (no sempre és recomanable) i amb la meva predisposició habitual als films d'Eastwood, que cada vegada m'agraden més. Està bé tot (ben dirigida, ben narrada, ben enfocada, ben intepretada...) i la història, molt especialment. Em sembla que l'amor, l'amor veritable, és així com cal representar-lo. L'aposta per l'altre i pel seu camí, per poc clar que el vegem, l'obsessió per la protecció front el món ple d'amenaces, ser al seu costat sempre, l'acompanyament a ple combat, sempre al ring, la primacia de la llibertat per damunt de tot, deixar-ho tot si cal. I la tendresa enmig dels cops de puny i les ferides, la bellesa entre regalims de sang i de suor, la tènue llum enmig de la foscor.

:

Setmana Santa - I

:

Santíssim Crist de l'Empar, de Francisco Salzillo (1739), Parròquia de Sant Nicolau de Bari (Múrcia). Foto: G. Carrión.
:

"Otro hombre desnudo y hasta entonces también desconocido pendía de una cruz por ese tiempo y toda una fiesta llena de sensualidad se celebraba alrededor de sus llagas"

• Manuel Vicent, Contra Paraíso. Ed Destino, Barcelona, 1993, p. 116

Hossanna

Que algú hagi de fer milers de quilòmetres per llegir-te en portuguès un fragment d'El miracle de la vida, d'Albert Einstein. Que se't planti al davant i et digui

.........."Há duas formas para viver a sua vida:
..........Uma é acreditar que nao existe milagre.
..........A outra é acreditar que todas as coisas sao um milagre".

El joc del dubte

Pantocràtor de Sant Climent de Taüll (fragment), MNAC, any 1123.
:

Realment, són uns agosarats els de Valors. A qui se li acut publicar mes a mes una revista sobre valors, valors que no estan massa de moda, parlem clar. El silenci, la responsabilitat, el treball, compartir... Aquest mes s'han superat ells mateixos i parlen de Déu. Bé, no ben bé així. A la portada ho titulen "El perquè de tot plegat" (ullet als monzonians). Al sumari (p.3) ensenyen la punteta i en diuen "La religiositat". Però no és fins la plana 9 (com els desplegables) que surt Déu amb totes les lletres. Ja diu en Joan Baron, a la mateixa revista, que pornografia i evangeli són dues paraules que vénen de la mateixa llengua, el grec.

:

En fi, és la feina d'en Joan i la Maria, directors de la revista mataronina als qui mai no agraïrem prou la seva titànica dedicació, la que ens brinda un número excel·lent, arriscat, on persones que creuen i persones que no creuen parlen de Déu, aquest fenomen tan absent del llenguatge, potser tan tabú. Òbviament, molt més que el sexe. En un d'aquests programes cardíacs de TV hi havia un que li preguntava a una pobreta aspirant a famosa: "¿Pero hubo tema o no hubo tema?". Bé, en aquesta revista hi ha força tema.

:

De tots ells, però, em quedo amb el magnífic testimoni de l'amic Toni Canal, una entrevista molt recomanable en la que es "despulla" sense pudor respecte a aquest tabú. I ens diu que va començar a creure al llit de mort del seu pare. "Vaig pensar que el pare acabava així perquè Déu ens havia fet lliures", diu. "A partir d'aquell moment hi ha dubtes que em comencen a encaixar". Aleshores he pensat amb una sentència de Ludwig Wittgenstein que vaig llegir fa molts anys i que sempre tinc present: "Qui vulgués dubtar de tot no aribaria ni tan sols a dubtar. El joc mateix del dubte pressuposa ja la certesa" (De la certesa, 115). Fixeu-vos com el que hem rebut, el llegat cristià en aquest cas, adquireix sentit després del dubte, després de la reinterpretació personal, després de l'experiència.

:

"Ara no m'avergonyeixo de creure;" diu encara Toni Canal, "estic convençut de l'existència de Déu i de la presència de Déu entre els homes. No veig el fet religiós com un conjunt de normes imposades sinó com una vivència que es viu i que es pot compartir amb els demés sense obligar ningú a res". I acabo amb aquestes frases: "també he après a no jutjar ningú per la seva manera de viure o creure la fe. Només Déu sap què hi ha en el cor de cada home".

:

Només m'agradaria saber una cosa: Quant ha cobrat, en Toni, per aquest destape en exclusiva?

Adjudicacions i prevencions

Toni Batllori - La Vanguardia 17/03/2005

:

No sé si vau llegir el que va dir Felip Puig, exconseller de Política Territorial i Obres Públiques amb Pujol, a la seva compareixença a la Comissió d'Investigació del Parlament que està avaluant el sistema d'adjudicació de les obres públiques, entre d'altres coses, a rel dels fets del Carmel. Puig va reconèixer que intervenia directament en les adjudicacions de l'empresa pública GISA donant-hi el vist-i-plau i "comentant" el tema quan hi havia empat...

:

Bé, els nostres representants polítics ja conclouran el seu dia, però he pensat en la meva modestíssima experiència en tant que president de la Mesa de Contractació a l'Ajuntament de Mataró, des de 1997 al 2003 (i una breu etapa més entre 2003 i 2004). La Mesa, un òrgan creat per la modificació de la Llei de Contractes que va fer el darrer Govern de Felipe Gonzàlez, ha tingut sempre a Mataró una doble composició, tècnica, amb la presència d'alts funcionaris, i política. I aquesta darrera, amb representació de cada un dels grups polítics, fet que després han recollit successives modificacions de la Llei. Recordo amb molta satisfacció les sessions setmanals d'aquest òrgan, en el qual les poques discussions havien estat sempre respectuoses amb el Dret i, sobretot, mai la paraula del President havia prevalgut per sobre de cap altra.

:

És obvi que -salvant les distàncies, de les que sóc plenament conscient- la introducció de mecanismes de control interns i externs (després, recordo també que el nostre ajuntament és dels més auditats externament que hi ha), tècnics i polítics, plurals, és la millor manera de prevenir errors irreversibles o, evidentment, casos de corrupció.

A la recerca del relat perdut

:

No he llegit El codi Da Vinci, especialment perquè em fa mandra. Però quan l'arquebisbe de Gènova, un comentarista de futbol amb molta prèdica al Vaticà, ha demanat que no es llegeixi ni es compri, em sembla que li ha fet més propaganda que la que mereix. Possiblement, perquè critica l'Església damunt dades que no són certes (és una obra de ficció), havent-hi, com hi ha, poderoses raons per criticar-la amb dades que sí que ho són.

:

Dues coses

:

Primera: Els crítics d'aquesta novel·la vénen a dir que, en una societat amb molt pocs referents religiosos, donar-ne uns que són falsos, amb una no dissimulada intenció, provoca més mal que bé, desorienta d'allò que sí és bo de l'Església (alguna cosa hi ha, no?) i de la religió cristiana. Crec que deuen tenir raó. Però també crec que ens ho hem de mirar al revés. Crec que el fenomen respon més a la demanda (justament la demanda de referents) que no l'oferta. I és en el camp de l'oferta on crec que s'ha de situar també la reflexió de l'Església (Monsenyor inclòs). És urgent. Crec que és el mateix fenomen que passa amb Harry Potter, Matrix, La guerra de les galàxies, El senyor dels anells... (com diu l'estudi de Melloni). A la gent ens cal, per saber què caram fem aquí, la guia d'un relat. I avui els relats tradicionals són en crisi. Un relat que dóna sentit a la vida, amb una història, un trajecte, un personatge messiànic, el mal, els objectes, una missió, una promesa, un sacrifici, la màgia, etc... I sí, hi ha lloc encara pel cristianisme com a relat, om a referent cultural bàsic de l'esperança. Ho veurem ben aviat el Divendres Sant al centre de Mataró. Un espai que passa del gospel a les saetas. Però que sempre és el mateix clam.

:

Segona: Ningú no se li ha tira al damunt, però diumenge passat vaig llegir un reportatge fantàstic de Manuel Díaz Prieto a la Revista de La Vanguardia en el que, crític amb els "paraciències", deia el següent:

• "Javier Armentia, director del Planetario de Pamplona, no es uno de ellos, pues ya hace años que ha decidido librar públicamente la batalla del escepticismo científico. 'Es sorprendente las cosas que podemos llegar a creer de forma totalmente acrítica', dice. Y cuando se le pregunta si el boom global de Harry Potter puede tener influencia en la proliferación de creencias mágicas, él apunta hacia otro lado: 'Aparte de la ironía con la que está escrito -a la profesora de profecías no se la cree nadie-, los libros de Potter están dirigidos al público infantil, para el que la fantasía es necesaria. El problema son fenómenos como El código Da Vinci, gracias al cual los adultos acaban creyendo en la existencia de poderes ocultos'".

És clar que als sacerdots d'avui, els científics vull dir (tot sigui dit amb respecte), se'ls deu molt més respecte que als cardenals...

L'origen del món

Gustave Courbet, L'Origine du monde, 1866
:
Què feien tantes noies -i nois- ahir a El Corte Inglés, a la Diagonal de Barcelona? Miren com es tapa el nou origen del món.
:
Steven Klein. Fredrick Ljunberg. (2003).

De papes, bisbes i cultes

El Papa ha de dimitir?

:

El Foc Nou d'aquest mes reprodueix parts d'un article del prestigiós corresponsal a Roma del Los Angeles Times, John L. Allen, aparegut el passat 22 de febrer. En ell exposa qautre raons per les quals el Papa no ha de dimitir. La primera, pel risc de divisió, tant per la lleialtat al nou o a l'antic, com per l'exacerbació de divisions que ara ja hi ha a l'Església (liberals-conservadors, niord-sud, espiritualistes i activistes...). La segona, perquè en aquest moment Joan Pau II està donant un testimoni molt valuós sobre la vida humana: "en una culttura que dóna culte a la joventut, a la bellesa i a l'eficiència, el Papa recorda que els vells i els malalts també poden proveir contribucions importants", diu. La tercera, perquè "no es pot renunciar a la paternitat" ja que "ser Papa no és només el paper que jugues sinó qui ets". I la quarta és molt suggerent: no volíem un papat més feble: doncs aquí el teniu, "ja no hi ha la figura d'esquiador triomfal dels 80 i avui el seu lideratge s'expressa a través del seu patiment".

:

Bisbes bascos

:

Us recomano el document Renovar nuestras comunidades cristianas que fa unes setmanes van fer públic els bisbes bascos i navarresos. La diagnosi, i les solucions, són perfectament aplicables a Catalunya. En ell hi introdueixen elements crítics amb la pròpia acció eclesial respecte al "rigorós hivern" que viu la religió al món occidental i la incapacitat de l'Església per fer-hi front. Realment és esperançador que un dels signants hagi estat escollit president de la Conferència Episcopal Espanyola.

:

La frase d'avui

:

"Como saben de sobra aquellos que aman, a las figuras de culto hay que darles imagen. Y llevarlas encima".

:

Félix de Azúa, "La segunda encarnación" a Claves (núm. 150, març 2005), p. 65.

Happy day

Foto: Sergio Ruiz

:

Avui al migdia, com veieu a la foto, hem signat el conveni pel qual l'Ajuntament cedeix els terrenys per a la construcció del Parc de Bombers de Mataró. Joan Delort, Secretari de Seguretat Pública de la Generalitat (el que parla), i l'Alcalde Joan Antoni Baron (el que llegeix), han fet èmfasi en la bona notícia que suposa per la ciutat. En primer lloc, per les condicions laborals d'uns excel·lents professionals. En segon lloc, per la seguretat de les ciutadanes i els ciutadans de Mataró, que ja sabeu que és un dels objectius prioritaris del Govern. I, n tercer lloc, per al barri de Cerdanyola, que allibera un espai d'equipaments.

:

El Secretari ha anunciat que la licitació de les obres s'iniciarà el 2005 i que s'enllestiran el 2006.

:

No puc estar-me, a banda de molt content, de fer esment que es desencalla el darrer dels temes que, amb el Govern de CiU, no hi havia manera d'avançar en matèria de seguretat. No és el cas de la seguretat ciutadana, del que ja en vam parlar, en el que cal reconèixer hi havia un consens i col·laboració perfectes. Em refereixo a la delegació de competències en matèria de policia d'espectacle, per exemple. O en l'acord sobre el finançament del deute del dipòsit de detinguts. En tot això, sovint no ens recordem de la importància que hi han tingut els professionals de l'Ajuntament o dels Bombers (aquests, amb més paciència que un sant), o les negociacions de la diputada Consol Prados. A tots ells, moltes gràcies.

:

Sobre el primer aniversari de les eleccions generals que van donar el triomf a Zapatero, vull recomanar-vos dos articles interessants. Un, que escriu Joan Tàpia a El Periódico. L'altre, l'anàlisi electoral que fa Carles Castro (i que com sempre no trobo a internet) a La Vanguardia. El millor "regal" és el desmantellament d'una banda de blanqueig de diners a la Costa del Sol, a l'entorn de Marbella. Una gran notícia, sí senyor, de la que cal també felicitar a jutges (un, de recent, anti-màfia), i a la policia.

:

Una cosa al final. Ja en parlaré d'aquí a uns dies (hi he dedicat l'article a Valors d'abril). Però dissabte passava per la Plaça de Santa Anna i vaig sentir la sintonia de l'anunci de Pastas Gallo. M'hi acosto i ho vaig sentint. No era una promoció sinó un mini-concert de gospel, em dieun mentre avanço. De lluny, veig la porta oberta de l'Església de Santa Anna. Sèrà que assagen per la missa? No, l'Església era buida, allò, al davant mateix, era una demo per promoure un taller de gospel.

Enquesta

Després de la setmana en què l'ofensiva de la dreta ha reculat (serà un leninista "un paso atrás y dos adelante"?), amb la retirada a temps d'una immunda querella destinada al ridícul i la retirada a últim moment d'una censura amb l'únic objectiu propagandista, avui es publica una enquesta a La Vanguardia. En Miquel Iceta ja ho comenta avui. No deixa de copsar com, enmig de la situació política que hem viscut, el PSC hagi ampliat la diferència amb CiU, que baixa. I que només ICV l'acompanyi a l'alça. Coincideix amb la tendència de les darreres enquestes que s'han publicat.

Això ampliaria la majoria actual que té el tripartit al Parlament, bo i que té deures importants d'ara en endavant, especialment en la necessitat de fer més evident el canvi que s'ha produït a Catalunya. En qualsevol cas, tenim una oposició que no ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncis, i que ha vist fracassar en pocs dies la seva estratègia de desestabilització.

Més sobre el canvi de Rouco per Blázquez

Per a qui li interessi reflexionar sobre el canvi de la Presidència de la Conferència Episcopal Espanyola, recomano un article de Xavier Bru de Sala que surt avui a La Vanguardia i del que ho subscriuria ben bé tot. Per això, em permeto l'agosarament de reproduir-lo en part:

• "Parto de dos premisas. No hay sociedad sin religión. (...) Los humanos [son] unos seres religiosos. No todos, claro, pero sí un número suficiente como para hacer de la religión una de las mayores constantes de la humanidad. (...). Ahora bien, en las sociedades abiertas, la función de cohesión social que se atribuye a las religiones, si no deja de ser imprescindible, se ve limitada a campos no centrales de lo público."
• "En nuestro contexto, que tanto ha contribuido a forjar, el catolicismo es insustituible. La libertad de culto y conciencia, así como el pluralismo religioso, son conquistas irreversibles a las que la jerarquía se ha adaptado, sin haberlas promovido de manera especial. Un supuesto declive del catolicismo redundaría, no en incremento del laicismo, sino en mayor abundancia de sectas, a menudo dañinas, siempre hambrientas de una expansión que contrasta con el conformismo relativo de los católicos."
• "Así parecen haberlo entendido los obispos, que han dado un giro tan inesperado como significativo a su dirección. (...). Los seleccionarán con perfiles que varían, pero siempre, para ser obispo, se exige formación e inteligencia."
• "¿Qué ha llevado a la Conferencia Episcopal a tan importante e inesperado giro? (...) Que a partir de ahora será más complicado identificar Iglesia con derecha política, social o nacional. Que el Gobierno ya no da por supuesta la preferencia de la Conferencia y su presidente por el PP. No una Iglesia amiga, ni amiga del laicismo, pero sí dispuesta a negociar hasta donde se pueda. Que los obispos, y en eso son los primeros, se apartan del conglomerado del poder neocentralista para formar, de facto, una alianza rectora periférico-progresista, por así decirlo, ya que el conservadurismoe s denominador común en casi toda la jerarquía, encabezada por Bilbao, Sevilla y Barcelona. Hay un Madrid que no es lo que era. Habrán previsto un ciclo largo del PSOE, que el laicismo gubernamental y los pronunciamientos de Rouco no mermaban las expectativas electorales de los socialistas y sí las de la Iglesia".
• "A estas alturas, el espacio primordial del catolicismo no debería ser la imposición, sino la comprensión. A distancia de E-Cristians. (...) Alguna inquietud básica parece haber contra la conversión del catolicismo tranquilo en agresivo protestantismo. ¿Y el puente? Con el poder, se recompone. Con la sociedad, falta mucho. Algunos de los materiales en uso por los obispos levantan chispas. También se puede evangelizar con valores menos retrógrados."

Tot el que has viscut

Un any després

:

No triem el dia de la mort. Especialment si ens la tria algú per nosaltres, com els va passar ara fa un any a les 192 persones per a les quals s'ha dedicat el dia d'avui, víctimes de l'atemptat terrorista més brutal que haguem viscut mai a Espanya. Avui era el seu dia i de nou hem sentit la fiblada del mal. Qui encara dubti de l'existència de l'infern, que recordi un moment la destrucció que es va produir a Madrid fa un any, que llegeixi alguna de les cròniques que es publiquen sobre la preparació del crim. No podrem compartir el dolor dels afectats, no ens el podem ni imaginar, potser. Però sí que podem fer-los companyia, enmig del fred al moll dels ossos que ha fet avui, com la pluja constant que ha amorosit durant tot el dia la terra eixuta, com aquest silenci que diu tantes coses, encara, de la dignitat humana.

:

Ramón Limón

:

Tampoc les notícies luctuoses trien les dates, fatídiques dates, sempre tan aviat, sempre tan impertinents. En Ramón Limón s'ha anat apagant sense voler fer nosa, com feia totes les coses, sempre amb aquell somriure generós, elegant, educat, sense oblidar les profundes conviccions, però, sense deixar de ser fidel a les opcions que t'identifiquen i et donen sentit. A molts ens agradaria assemblar-nos, ni que fos una mica, a persones com en Ramón Limón. Però si se'ns moren tan aviat, si de cop ens adonem del buit que ens queda, de les coses que encara no havíem fet... ens costarà moltíssim. Abans em preguntava si algú encara dubtava de l'infern. Segurament del Cel ens costa menys de fer-ho. En Ramón és allà, segur.

:

Mai no moriran

:

.................."no llores, sino calla y oye

cómo vive en tu cuerpo, cómo en tu carne va

..................todo lo que has vivido,

en tu carne que nunca morirá".

:

José María Valverde, Poesías reunidas. Ed. Lumen, Barcelona, 1990, p. 137.

Dijous

Quatre ratlles per dir que tant el nostre acte per celebrar el Dia Internacuional de la Dona Treballadora, com el de CCOO, una hora més tard, han estat un èxit. La Judith Astelarra, professora de la Universitat Autònoma, ens ha donat dades per treballar força de cara a proposar respostes a les actuals deficiències per a la igualtat entre dones i homes.

:

I també manifestar que la famosa moció de censura contra Maragall, alemnys, ha servit per rebaixar el souflée, ja era hora, i per posar de manifest la inconveniència del PP en plantejar-la. Si ens permeten, doncs, continuarem governant.

Actes importants

Avui ha estat un dia de bones notícies per Mataró, d'actes força importants, crec, als que he tingut l'honor d'assistir. Al matí, posàvem la primera pedra del que serà la nova seu de la Seguretat Social a la ciutat, amb la presència del Delegat del Govern a Catalunya, Joan Rangel. L'Alcalde de Mataró ha posat l'èmfasi en l'aposta de l'Administració de l'Estat per a la reactviació del front marítim de Mataró, en el qual s'hi farà una actuació urbanística importantíssima. Just després, hem portat Rangel a visitar les obres del Sector del Rengle. Amb ella, doblem la façana marítima urbana de la ciutat (es diu aviat). Cal sumar-hi les obres del Passeig Marítim (tram del Port) que completaran l'actuació d'aquest sector. I també les actuacions al costat del solar de la Seguretat Social, al Cafè Nou convertit en equipament i envoltat de zones verdes i nous habitatges. I més equipaments a Vapor Gordils, Cabot i Barba... Rangel ha posat l'èmfasi, en canvi, en la millora de l'atenció pública que significarà aquesta nova seu, d'un organisme que afecta poc o molt a tothom. I ha recordat una cosa bàsica. L'Estat va comprar el solar a l'Ajuntament, és a dir, els diners públics retornen a la ciutat. I en un lloc estratègic que clamava per la seva recuperació.

:

Al migdia, he participat a la Junta Local de Seguretat que ha aprovat el Pla de Seguretat de Mataró, després de molts mesos de feina, de feina de molta gent i molt diversa, i amb aportacions de ciutadans i experts, tant policials com no policials. Es tracta d'un conjunt d'accions, ben concretes i planificades, que responen a més de cent objectius que ens hem plantejat fins el 2007. Objectius per a la seguretat de béns i persones, de l'espai públic, de la qualitat de vida... Som ambiciosos i, a més, som els primers en desenvolupar un instrument que preveu la Llei de Seguretat Pública de Catalunya i que pretén donar resposta als riscos i amenaces, des d'una perspectiva àmplia, que avui tenim plantejats. També hem parlat de l'evolució de la seguretat, del civisme, de l'accidentalitat, dels recursos, en fi, dels indicadors que mostren aspectes molt positius en relació als objectius que teníem, i tenim, i pels quals no podem baixar la guàrdia.

A la primera fila, d'esquerra a dreta, Joan Delort, Secretari de Seguretat Pública de la Generalitat, Joan A. Baron, Alcalde, Carme Sanmiguel, Delegada del Govern de la Generalitat aBarcelona, jo mateix i Carles Sànchez, Subdirector General de Coordinació amb les Policies Locals de Catalunya. A la segona fila, Manuel Castellví, cap de la Regió Metropolitana Nord dels Mossos d'Esquadra, Joan F. Giménez Cernuda, cap de la Policia Local de Mataró, Antoni Flores, cap de l'ABP dels Mossos d'Esquadra de Mataró, Atilano Sánchez, Comissari del Cos Nacional de Policia de Mataró, i Lluís Clemente, Cap del Servei Jurídic Administratiu de l'Àrea de Via Pública i Secretari de la Junta. Al darrere, més comandaments i responsables presents avui. Foto: capgros.com.

:

A la tarda, després de visitar el pailebot Santa Eulàlia al Port, hem assist a la presa de possessió del Defensor del Ciutadà de Mataró, Jordi Puigderrajols, que ha renovat la confiança del Pla Municipal per unanimitat. Ens ha acompanyat Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya. Han reivindicat el dret dels ciutadans a una "bona administració". Tenen tota la raó.

:

Encara cal destacar, d'ahir, la interessant xerrada al matí sobre els 40 anys de CCOO a Catalunya, des d'una perpectiva de gènere, amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora. I també l'emotiu acte institucional de la tarda. Demà dijous, a les 7 del vespre, fem l'acte del PSC amb la sociòloga Judith Astelarra, al que us convido a assistir.

Ricardo Blázquez

Foto: Sergio Barrenechea / EFE.
:

Avui ha arribat el desenllaç de la intensa campanya electoral particular que Rouco i els seus partidaris havien organitzat per promoure la seva continuïtat al front de la Conferència Episcopal Espanyola. Finalment, el bisbe de Bilbao, monsenyor Ricardo Blázquez, ha sortit guanyador en la segona volta, després que l'anterior President quedés als pèls de la reelecció a la primera. Pels pèls (el seu contrincant, el primat de Toledo, més conservador, només ha quedat a tres vots), però tot indica un canvi de rumb. Indicació, tot sigui dit, rebuda amb moderat optimisme tant pels sectors més oberts de l'Església com pels sectors més progressistes de la societat. Veurem. Hi ha molta feina a fer. No tan sols en els temes habituals de les relacions Església-Estat. Em temo que els reptes de la societat espanyola també precisen d'una Església que els ajudi a afrontar. Veurem, dic.

:

Ell també ha estat prudent. Com ho ha estat al front de la diòcesi de Bilbao, on fou rebut amb rebuig i menyspreu pel món nacionalista. La seva discreta i eficaç tasca al front del bisbat l'ha allunyat d'aquesta rebuda inicial, sense abandonar la seva veu, a vegades massa solitària, contra ETA. Tantdebò el seu exemple tingui continuïtat al País Basc. A l'Església i fora d'ella. Ja veieu que hi ha indicadors molt esperançadors, tant per al País Basc com pel rumb de l'episcopat espanyol que, segons diuen, ha contribuiït a redreçar el conjunt de bisbes catalans. Ojo al dato.

Llums i matèria. Foc i cendra

Tots els colors de la cendra i del foc acompanyen les darreres obres del pintor mataroní Pepe Novellas, que s'expressa aquesta vegada amb símbols clàssics. Però parlo del classicisme de Pompeia, aquella ciutat trobada sota la lava que estroncà la vida quotidiana d'aquesta ciutat. La troballa s'identifica amb l'inici del neoclassicisme i la il·lustració. Les llums, que poden esdevenir foc. La matèria, que pot esdevenir cendra.
:

Aquest discurs post-il·lustrat, que alguns puritans confonen, l'acompanya un tractament molt suggerent de la matèria. El marbre fet de cartró, el joc de textures i posicions del paper, l'ús contrastat del color, per exemple. I reprodueix el culte al cos com a expressió de la bellesa, per a la qual es rendeix tot ordre. L'ordre que també es cremarà, o es petrificarà. La carn, allò concret i palpable, com a bellesa i tot ordre al seu servei.
:

Però Pompeia era també vida quotidiana i plaer. Eren els objectes i l'arquitectura. Eren els grafits i la poesia. Eren els gossos i els seus perills ("cave canem"). Tot es pot perdre. Sembla que això sigui el seu valor per estimar-ho, per expremer-ho a fons, ara i aquí, fins que la lava no ens encalci. "Qui perdi la seva vida la guanyarà".
:

Destaco tres curiositats. L'única escultura que s'exposa m'ha semblat que reproduïa l'incendi del Windsor. Bonica paràbola de Pompeia. L'autori diu que una cabra és una "momerota pompeiana". Bonica paràbola de Mataró. I l'autoretrat. Bonica paràbola de Novellas.

• Pepe Novellas a "Espai 28", fins el 19 de març.
• Publicat a Valors (març 2005)

Que el temps passa i la Pasqua s'acosta...

Aquest matí he estat a l'ofrena al monument de Blas Infante que cada any fan els amics de l'Associació Rodeños Andaluces en Cataluña, que presideix l'amic Santi Angulo. El President local del Partit, Remigi Herrero, el Secretari de Formació del PSC, Josep Mª Sala, i jo mateix, hem dipositat l'ofrena dels socialistes en un acte cada vegada més emotiu (per exemple, veure senyores vestides de sevillanes cantant Els Segadors, sens dubte, els símbols andalusos i catalans al·ludeixen ineluctiblement a la llibertat), i en la que ens acompanyava l'Alcalde de La Roda de Andalucía (poble d'origen de molts mataronins), Manuel Silva, i presidents de diverses entitats culturals andaluses de la ciutat, així com l'Alcalde de Mataró.

:

A continuació, he passejat per la Diada de l'Ensenyament Públic a Mataró, organitzada pels centres, per les AMPA, pels sindicats... amb un èxit notable. La idea és la de posar de manifest els valors i la qualitat educativa d'aquests centres, i del model públic, bàsic per enfrontar-nos als reptes reals del país (no els de Piqué i Mas, segurament).

:

Després, encara he pogut arribar a temps a la Plaça de la Peixateria per "tallar la pota" de la Vella Quaresma, la quarta, una mena de tradició molt curiosa de la ciutat que ha arrelat força gràcies també a la recuperació de les tradicions temporals i autòctones en què s'han esmerçat tants professionals de l'educació infantil i primària de Mataró. "Que el temps passa i la Pasqua s'acosta", deien. No sé si la tradició permet d'interioritzar prou aquest missatge, tan fonamental. Però vaja, tot hi ajuda.

:

M'hauria agradat anar ahir al concert de Martirio a Mataró (pèrò no es pot tenir tot, un altre missatge que convindria interioritzar). Sort de la crònica d'avui de Judith Vives, que ens en fa un tast. Té raó en la descripció que fa de la cantant. A propòsit, a vegades penso que la copla espanyola, i la música popular de les tonadilleras actuals, no s'aprecia de la mateixa manera que els cantants, diem-ne, progres. En fi, que no per comercials són menys bones la Pantoja i la Jurado, per exemple, sota les que cau molts prejudicis. Bebo&Cigala amb Lágrimas Negras són molt bons, sí, i les "descobertes" d'Almodóvar també. O les versions "transvestides". Però sovint s'és molt injust amb les altres. O amb Manolo Escobar.

:

I de la premsa del cap de setmana, concrtament les reflexions sobre el clima polític a Catalunya (bo i no compartir-los del tot), us recomano els articles d'Antonio Franco (avui a El Periódico) i de Pilar Rahola (ahir a El País), perquè diuen algunes coses molt interessants del que hi ha en el fons del tema, i també en la furibunda i hìpòcrita reacció dels partits de la dreta. Ja no s recorden del Carmel, l'objectiu és un altre.