Setmana activa

Aquesta setmana, el PSC de Mataró ha tingut una inusual moguda, amb múltiples actes públics i no tan públics gairebé cada dia. La setmana que ve tenim Ple i la següent, un altre acte del que ja palrarem. després, entrarem de ple en la pre campanya i campanya pel sí a l'Estatut. Entusiasta i sense punyetes, clar i català com aquest poble ens demana. Dilluns vam tenir Consell Municipal Socialista (foto 1), el lloc on es troben els representants socialistes a consells i organismes municipals per coordinar les prioritats del Grup de cara els propers mesos. Dimarts, gràcies a la tasca del grup del PSC a la zona, ens vèiem amb nombrosos veïns dels barris del Palau, Rocafonda i l'Escorxador amb l'Alcalde Joan Antoni Baron (foto 2, de Quico M.) per explicar les inversions que hi ha previstes, un global de 33 milions d'euros, 6'5 dels quals poden venir de la Llei de Barris si el projecte obté un dels ajuts, com passà fa un any amb el barri de Cerdanyola.

:

Dijous, aquesta vegada gràcies a la comissió sectorial d'Educació del PSC local (gràcies, Santi), vam poder gaudir d'una presentació del recentment signat Pacte Nacional d'Educació, amb el company Francesc Colomé, Director de Planificació Educativa de la Generalitat, i amb l'amic Ricard Aymerich, president dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya. A la foto 3, de capgros.com, els teniu a tots dos, amb Remigi Herrero (mestre, president local del PSC i exregidor d'Educació), que féu de moderador. Divendres, aquesta vegada gràcies a la sectorial d'Economia i altres membres de l'Executiva local, amb la sala de Can Palauet plena de gom a gom (foto 4, de Quico M.), vam poder comptar amb la presència del Secretari General d'Indústria, el número dos de Montilla, en una optimista i molt interessant xerrada sobre els reptes de la indústria espanyola (i mataronina), presentat pel diputat Manuel Mas.

:

I ahir dissabte, a la tarda, vaig ser testimoni, ja a Premià de Mar, del relleu de Carles Fernàndez (foto 5) com a Primer Secretari de la JSC de la comarca per Víctor Martínez (foto 6), de Dosrius. Em va agradar molt l'ambient, el document polític i, especialment, la demostració d'afectes i de sentiments que van fluir-hi. Tothom (inclòs Dani Fernàndez, que no s'ho va voler perdre) va dir que superar l'Executiva sortint serà un repte importantíssim (Charly, gràcies!), però jo veig en Víctor, de 19 anyets, una capacitat i un futur que seran molt fructífers per l'objectiu que el socialisme serveixi millor als interessos d'emancipació dels joves treballadors.

:

Resar | L'art

Resa per mi

:
A El País d'avui el psiquiatre Luis Rojas Marcos prevé contra la confiança, la dimissió de la resistència, d'aquells que saben que altres preguen per ells. Ho fa després de conèixer els resultats d'una ridícula enquesta que afirma que els malalts que saben que els altres resen per ells es moren abans. "Para ser eficaz, la espiritualidad no debe socavar el sentimiento de que el rumbo de nuestro barco está en nuestras manos", diu, i recomana no dir a ningú "reso per tu" pel "peligro de que el doliente decida eludir su responsabilidad personal de combatir la enfermedad y opte por delegar a otros su salvación".

:

No li deu faltar raó, bo i que sempre he pensat que és una mica ridícul la vinculació d'una relació personal amb Déu (i amb ningú, de fet) amb les seves conseqüències sobre la salut. És més, per segons quina relació (ara no parlo de Déu i així ens entendrem tots), diria que som capaços de posar en joc la salut, o no? En tot cas, és ben sabut que part de les pràctiques espirituals lligades al fet religiós, avui se'ns mostren de-construïdes amb finalitats més o menys terapèutiques. És a dir, unes condicions determinades per a la relació transcendent (el silenci, a respiració, l'oblit del temps, la posició del cos, l'estat de la ment, la música o els tantra, l'aïllament o la sinèrgia col·lectiva...) són avui preses per la seva pròpia eficàcia a la salut o, almenys, per una vida més saludable. El món religiós que, com he dit altres vegades, necessita de llenguatges determinats per ser exercit (donat que es troba a la frontera entre el sensible i el sentit), ho ha desenvolupat de maneres que més o menys coneixem. Finti tot, recordo que Ernesto Cardenal proposava que el fet de fumar una cigarreta és una manera de fer pregària (breu retirada, exercici de respiració, excitació de la ment...) i que Rodrígeuz Faus explicava com una senyora deia que quan feia l'amor amb el seu marit "veia Déu". En fi.

:

Però hi ha un element del qual voldria parlar un instant i és del fet que algú pregui per tu. I ho faci perquè estàs malalt. Les dues coses són rares, no ens agraden massa, les dues coses són el resultant que "un cos estrany" es fiquin en la nostra vida sense permís. Si no ets creient, a més, veus amb perplexitat que algú demani al no res que intervingui en un mal que, en tot cas, només la medicina pot resoldre, si és que té solució. M'agradaria que hi puguéssim donar la volta. I ens adonéssim que, de fet, davant la malaltia d'un altre, podem fer ben poca cosa. Ser al seu costat ja és molt i molta gent no té ni aquest consol. Però ens posa de manifest que som éssers marcats pel límit, i davant d'ell davant del límit, és on ens ho juguem tot, és on podem comprovar què és el que relament ens importa. La pregària (a un Déu que és amor, segons sant Joan) és una forma de dir que l'estimes, i que l'amor és el que vols llegar davant el límit vital que sembla interrompre'l. Com la dona que deia González Faus, "fem l'amor" amb aquest malalt, perquè sabem que és molt més que un tros de carn malalt el que tenim al davant, i ho sabem quant més limitat és, aquest tros, quant més malalt està. No defugint-ho, no amagant-ho, sinó vivint-ho amb la intensitat que també hem viscut les coses bones. Això i la confiança que més enllà de les nostres forces i capacitats, que la nostra vida imperfecta, l'amor perdura. O en això confiem.

:

Imatge: quadre de Jenny Saville.

:
A casa d'en Rubert - i X

" A força de buscar el que l'obra significa, de voler-la entendre, ens oblidem tot sovint de veure-la o escoltar-la, simplement.

(...)

:

La primera condició per arribar un dia a sentir quelcom -en l'art, com en la mística, com en el sexe- és perdre l'ansietat per aconseguir-ho.

:

El segon consell és pensar que l'autenticitat que importa no és la de l'obra sinó la de l'experiència que la va crear o que la contempla, i que hem de desentendre'ns de la preocupació fetitxista per l'originalitat de l'obra, de la preocupació mercantil per la seva auteticitat, de la preocupació culturalista pel seu valor, de la preocupació esnob per la seva novetat o exclusivitat..."

:

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, pp. 95-97. Paulina Bedrack, Tres objectes, (2004)

:

Notícies | Subalterns

Tres notícies i una anècdota
:

Aquesta setmana, des de l'Àrea, hem generat tres notícies. Una, el conveni amb el Gremi de garatges, Mataró Parc i el Port de Mataró per ampliar el servei de retirada de vehicles (abandonats i per indisciplina) a les seves instal·lacions d'aparcament, cosa que permetrà ampliar-ne les places reals. Joan Bellavista, el gerent del Port, va anunciar que posarà places a un euro al dia. La segona ha estat la publicació a internet del procediment per a la denúncia voluntària de trànsit, una idea que ens havien reclamat alguns ciutadans (i que la progressiva aplicació del DNI electrònic farà que es pugui fer íntegrament per internet, d'aquí a un temps). I la tercera ha estat una nova campanya d'educació viària per la que passaran 900 infants.

:

La darrera us la dono ara, és una primícia (i espero que no se m'enfadi ningú). Aquest matí he llegit al comunicat de novetats de la Policia Local (sempre tant ple de drames i misèries) que havien trucat una patrulla el dia anterior perquè una persona s'havia quedat inconscient dins d'un cotxe del Mataró Bus. Quan va arribar la patrulla i va pujar al bus, va veure que, senzillament, aquesta persona havia quedat completament adormida, ben profundament. M'imagino l'ensurt quan es va despertar. Estem pensant seriosament en posar aquest exemple com a prova de la qualitat del bus urbà.

:
A casa d'en Rubert - IX
:

"-¿Què li sembla aquest quadre, Lord?

Brummel l'observa atentament i, finalment, es gira al seu majordom i li pregunta:

- ¿M?agrada, Baptista, aquest paisatge?

(...)

Encara hi ha molts teòrics i crítics d'art que no s'han assabentat que això de sentir tantes emocions o emetre judicis a dojo és cosa de subalterns -i que parlar massa del gust, simplement, no és cosa de bon gust."

:

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, pp. 91-92.

Partit nul | Electes i municipis | L'esperit humà

Partit nul

La decisió d'ERC de demanar el vot nul per l'Estatut és pròpia d'un partit més còmode a la trinxera que al Govern, més propi de l'excitació que de la resolució de problemes i l'assolioment d'acords. És un greu error, per ERC i per Catalunya, que el text que dóna el grau més alt d'autogovern que mai haurà tingut Catalunya no compti amb el concurs d'un dels partits que més hi ha treballat. I que, segurament per covardia, per donar peixet a la síndrome de català emprenyat que s'està convertint en el moll de l'os del discurs independentista, per satisfer unes bases assedegades de política heavy (molestes per les incomoditats i limitacions de governar), es llancin a la piscina quan l'electorat (aixó ho diuen a les enquestes) més aviat és partidari del sí. (Foto: Julián Martín / Efe).

Els electes i les administracions locals de segon grau

Els amics del Consell Comarcal del Maresme em van convidar a moderar, primer, i a participar després (en substitució de l'Antoni Soy, tot un honor) a una Jornada (foto: CCM) que tractava sobre algunes dificultats de les administracions locals de segon grau (consells comarcals, diputacions, consorcis...) i de la que em plau traslladar-vos l'esquema de la meva intervenció. No sé si s'entendrà prou (els esquemes, ja se sap...), però veig que hem coincidit força amb l'Alcalde de Mataró, que n'ha fet la cloenda (em preocuparia si no fos així, ejem). Aquí va:

1. L'organització territorial de Catalunya no està resolta

Legislativament

• Estatut parla per primer cop de l'administració municipal
• Lleis territorials a la nevera?
• Llei Municipal catalana?
• Llei Municipal espanyola?

Institucionalment

• Vegueries i/o diputacions? (què passa amb el model en xarxa de Diputació de Barcelona?)
• Han estat útils (pels ciutadans) els Consells Comarcals, 20 anys després?
  Qui és el seu client? Els municipis o els ciutadans?
  Quins són els seus actors? (municipis / consellers / partits)
  Quina és la seva matèria?
  Com se serveix als diferents tamanys de municipis?
  Tots hem de fer-ho tot? I el que fem en comú ho ha de fer tot el CCM?
  Duplicitats: (EUM/EUPMt / Oficines d'Habitatge)
  Quin és el seu marge de maniobra?
  Quin el seu rol polític? (mal de la Llei 87 / líder oposició fent de president?)
  Quina ha de ser la seva dimensió?
  Hem auditat cost/benefici?
• Serveis mancomunats (incentiu francès?)
• Models: agències, organismes autònoms, empreses. Geometria variable?

Descentralització Generalitat

• Models diversos
  El de la Llei de Policia (forta centralització, però amb presència municipal amb minoria de bloqueig)
  El dels consorcis de Salut o d'Ocupació, territorialitzats
  El de Benestar Social (inexistent, excepte a Barcelona, on abans-d'ahir es creà un Consorci)

2. Els municipis, regidors i la política, enmig d'aquest merder

Què busquem en una administració de 2n grau?

• Aliances estratègiques
  Objectius comuns per a problemes comuns (una riera, els residus, l'economia...)
  Cooperació (tu un polisportiu, jo un teatre / tu una zona industrial, jo un gran parc)
• Economies d'escala
  Prestació més eficient dels serveis
  Minimització dels costos de serveis de valor afegit (010, protecció civil, menjadors escolars, etc...)
  Obtenció de recursos que reben directament les entitats de 2n grau

L'electe, atabalat

• Potser compatibilitza diverses funcions, diverses ocupacions, diverses prioritats
• Potser no compta amb el suport d'un directiu / gerent
• Potser no té clar què ha de fer (prioritats polítiques) en aquest àmbit
• Potser es refugia darrere els tècnics, substitució de la funció política per la funció operativa (“em demanen que arregli coses, doncs jo mateix m'hi poso”)
• O, a l'inrevés, delega funcions polítiques als tècnics (exemple: reunions: qui hi va?)
• Potser el funcionament d'aquests organismes no deixa espai per la política
• No vull dir “treballar pel Partit”, ni discutir sobre les seleccions esportives, sinó conèixer quins objectius polítics hi tenim, allà.

El ciutadà

• L'Ajuntament i l'electe són el seu punt de referència (error: serveis municipals fora del municipi, política local fora de l'Ajuntament.)
• Política participativa tendent a l'ofec (massa consells, massa reunions, massa papers) i a l'obturació (nul traspàs, nul·la mediació)
• Demanen solucions polítiques a problemes polítics, no serveis (que, en tot cas, en són el seu producte) – quins són els problemes polítics?

3. La repolitització

En algun lloc s'ha de coure la política

• El regidor no és un oracle, sinó un representant d'interessos, d'idees i de projectes polítics
• Fer política és exercir responsablement aquesta representació
  a) conèixer món (llegir, visitar, navegar, debatre)
• b) contacte directe amb els seus votants
  c) debat polític al seu Partit

La participació ciutadana no és un problema organitzatiu

• Subsidiarietat també als municipi: el que pugui fer un altre (entitat / carrer /...) no cal que ho faci l'Ajuntament
• Fórmules que vagin a l'arrel (la participació a l'Ampa ja és ben migrada...)
• Fórmules que no “clericalitzin”la participació ciutadana (amb experts en forma de sacerdots)

Agilitat per aproximar la política dels resultats

• Administració lleugera (bon exemple: CCM any 1999 desmuntant maranya)
• Rendir comptes
• Al servei dels ajuntaments

A casa d'en Rubert - VIII
:
"Sovint fem cultura quan creiem estar fent o buscant una altra cosa: divertint-nos, venjant-nos, pintant una paret o enamorant-nos. És més: quan es desitja expressament 'fer cultura' és molt probable que el que estem fent realment sigui poitica, urbanisme, publicitat, fons d'inversió o vagi vostè a saber (...). Cultura pot ser des d'allò que dol -en Kierkeggard o en Kafka- fins allò que diverteix o emociona -de Shakespeare a Chopin. (...) Cultura és encara allò que transforma una realitat dura i opaca en una forma simbòlica (artística, científica, lingüística, religiosa...) fins a convertir aquesta realitat en quelcom penetrable a l'esperit humà. És doncs allò que fa comprensibles les coses, no allò que es vol o que s'adquireix ja comprès -'que si faig gaire l'amor? No, no, prefeixo comprar-lo fet' (...). Perquè una peça cultural sigui legítima, o bé ha de poder ser falsa o bé ha d'arribar a ser bella. I que per produir cultura i no un succedani cal que algú pateixi o es diverteixi, jugui o se la jugui."

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, pp. 89-90. Il·lustració: Antoni Tàpies, Pila de matèria, 2002.

:

De condons i fantasia

Els condons de Martini
:
Fa uns dies va ser notícia el cardenal Carlo M. Martini (el de la foto, de France Presse), exarquebisbe de Milà, perquè obria la possibilitat que l'Església acceptés l'ús del preservatiu per determinades circumstàncies. De fet, el text complet de l'origen d'aquestes declaracions s'acaba de publicar en castellà, amb el nom de Diálogo sobre la Vida. Recull una conversa entre el cardenal Martini i el professor Ignazio Marino. L'he tret del portal Atrio, que l'ha tret de L'Expresso, i inclou un magnífic exemple de l'apropament cristià a temes de bioètica, sense dogmatismes. S'hasabut, després, que el cardenal Lozano Barragán ha anunciat els treballs d'una comissió que està estudiant, per encàrrec del Papa, que l'Església permeti l'ús dels condons per prevenir la Sida. És tot un avenç, que cal celebrar.

:

Ahir mateix, parlava amb una persona que, des de la seva parròquia, atén algunes dones. Una d'elles, em va dir, quedava embarassada cada dos per tres, i no hi havia manera de fer raonar el marit. Així que ella, d'amagat d'ell, va acudir a un centre de planificació recomanat pel grup de cristians que fan aquestes tasques a la parròquia. No és cap excepció i és d'aquelles coses que no se saben, de l'Església, només surten els bisbes preocupats per l'obstetrícia. I que, per evitar que algun d'ells hi fiqui el nas -aquest bloc és públic-, no dic cap referència no fos que els emprenyin.

:

En tot cas, si el que pretén l'Església és dignificar la sexualitat humana, que potser sí que convindria, hauria de buscar posicionaments menys ridículs. Per començar, recomano un llibre del propi Martini, Elogi del cos.

:
Blogosfera hispana
:

Fa poc s'ha publicat un document sobre la blogosfera hispana (aquí teniu el pdf, compte: són més de 200 planes), en el que hi figuren alguns blocaires catalans com, per exemple, el periodista Saül Gordillo i la diputada Lourdes Muñoz, que ha publicat una ressenya interessant.

:
A casa d'en Rubert - VII
:

"Només són viables les formacions polítiques i territorials que tradueixen raonablement (o si més no, no traeixen) l'entramat real d'interessos i dependències. (...) Més que reivindicar, doncs, la sobirania (...) cal propiciar (...) nuclis funcionals d'interdependència que s'organitzin el seu torn com un conglomerat ocasional de fluxos i funcions, una de les quals (...) és la cultura nacional entesa com el dipòsit i 'mise en scène' d'una memòria sense pretensió de veritat ni universalitat de cap mena. (...) L'imperi austrohongarès [era] un lloc on es podia ser d'una nació, una ciutadania, una llengua i una cultura que no coindissin entre si (per exemple, de cultura àra, de llengua croata, de nacionalitat hongaresa, de ciutadania austríaca, etc.). (...) Un home, deia Musil, té una colla de caràcters o identitats distintes: 'Una de ciutadana, una d'estatal, una de conscient i una altra d'inconscient, una de sexual i una de professional, etc., i encara una darrera, la de la seva fantasia, que li ho permet tot menys una cosa: prendre's massa seriosament les vuit anteriors"

:

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, pp. 83-84.

:

Martiri | Raonar

El martiri de sant Felip a Palestina

Soldats israelians traslladant un activista palestí greument ferit en una operació militar a Betlem. (Foto: Associated Press, publicada ahir a El País).

José de Ribera, El martiri de Sant Felip (1639), Museu del Prado (Madrid)

A casa d'en Rubert - VI

"El fet de saber que hem de morir no ens permet viure al dia com a autèntics animals, però tampoc de raonar cada dia com a éssers racionals."

:

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, p. 73.

:

La pilota

Els blocs són notícia
:

Cal destacar el reportatge de dimecres passat a Ciberpaís (suplement d'El País) en el que es destaca aquells blocs que han esdevingut llibres (blooks, en diuen), una mostra del flux possible entre diferents suports i de com tots ells hi guanyen. Hi ha tant els més sonats a nivell internacional com quatre mostres a nivell espanyol. Hi ha Almudena Montero, l'autora de la que en reprodueixo la portada i que reivindica l'anonimat, Álex Rei, que manté un bloc gai, Emilio Arias, que reconeix que la seva vocació és la d'escriptor i, finalment, Hernán Casciari, que li passa més o menys el mateix. No hi és el cas que conec en català, Adrada, de Jaume Subirana, fet en bona part d'entrades al seu bloc. També el magazine de La Vanguardia (ho sento, no trobo el link) publica un extens reportatge que inclou alguns dels blocaires més actius d'Espanya. Són Enrique Dans, que admet que la seva empresa veu amb bons ulls el seu bloc (no sempre és així), o l'expert Adolfo Estadella, que hi ha reflexionat força, o el ja citat Casciari (disfressat de maruja) o Javier Pedreira "Wicho", tot un èxit, o Gemma Ferreres, que reflexiona sobre la poca presència femenina i, finalment, Ignacio Escolar que aspira (ai...) a viure d'això. Res, tampoc res en català.

:
A casa d'en Rubert - V
:

"El fet és que Déu ens ha passat la pilota i, per evitar la pressió, per treure'ns-la de sobre ràpidament, nosaltres l'encolomem a això que en diem Ciència o a qualsevol altra Instància Superior que tinguem a mà."

:

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, p. 70.

:

Fins a comprendre'ns

Sant Jordi a Mataró
:

Al matí, després del regal (gràcies), he estat a les Portes Obertes a l'Ajuntament (un èxit de públic, com cada any), fent de guia, una activitat que m'encanta. Després, he passat per la Plaça de Santa Anna, on hi feien el Llibre Gegant de la Ciutat (els nens proposen contes i els il·lustradors els complementen... fa molts anys jo vaig ser un dels il·lustradors), que aquest any ha comptat amb il·lustradors digitals, una iniciativa de Robafaves i Tecnocampus que m'ha semblat extraordinària. Innovació per fer actual i més engrescadora la tradició mataronina (vegeu la foto de l'esquerra).

:

A la tarda, he estat a la cercavila, multitudinària i festiva, amb ganes de Santes (encara més amb l'anunci de San Miguel, aquests dies). I ara, sento els darrers coets de la Fogonada des de casa. Vegeu-ne un parell de mostres:

:
Més sobre ERC i el canvi de Govern
:

I no és meu. Una, un poema satíric d'en Cinto Amat, agut observador. La segona, les entrevistes que publiquen a El País i el diari Avui amb el President Maragall. I, la darrera, un ajustadíssim diagnòstic d'Enric Juliana (o el seu alter ego) a La Vanguardia d'avui:

Esquerra transporta el mismo germen que la Liga Norte italiana. A ellos les molesta que se diga así, quizá porque no conocen el origen de la Lega Nord. ERC es el partido del català emprenyat,EFE asustado por el curso del mundo y rebotado contra los que mandan, porque deseando ocupar su puesto, sabe que no tiene fuerzas suficientes para ello. De ahí, la idealización de una Catalunya independiente. Esquerra suscita apoyos porque molesta a los de arriba, sin que importen mucho la elegancia, las formas o los modales. Fíjese en ese hombre, Vendrell, recién nombrado conseller. Viene a decir: "No os caigo simpático, ¿verdad? Pues me vais a tener que aguantar". Esquerra es antinoucentista. Y su caligrafía comienza a ser común en Europa. Quizá menos en España, porque los dos grandes partidos aún son capaces de sintetizar diversos humores sociales.

A casa d'en Rubert - IV

:

"I la veritat és que també necessitem aquest temps insípid, no dedicat a reflexionar, voler estimar, voler que "passin coses", voler "estrényer lligams". És necessària una certa desocupació de la voluntat i del desig per deixar que algun nou sentiment o inspiració ens agafin desprevinguts fins a comprendre'ns."

:

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, p. 50. Foto: Ona, de Quico Melero.

:

Perills mundials

Menys xerrar i més pencar
:

Al bonjan d'en Joan se li escapa que la principal raó de proposar Xavier Vendrell (en "dos tasses") com a conseller en substitució del fumador, discutible (i avui processable, quins personatges...) Carretero ha estat, diguem, per tocar els nassos al President, al PSC, a Montilla, a Zapatero o a tots plegats, no sé. ("no vols caldo...?"). Caram. De fet, els estirabots del recent nomenat semblen indicar que aquesta ha estat la consigna. Me'n vaig anar a dormir, ahir, pensant si aquest ha estat el criteri de les determinacions d'ERC, en altres ocasions... En fi.

:

De tota manera, jo, que a vegades també són molt bonjan, crec que caldrà jutjar aquest polígraf i Honorable bocamoll (deu ser la cadira) pels seus fets, pel compliment que faci de l'Acord que ha permès el seu nomenament, vaja, i deixar-nos dels lògics prejudicis que ens provoca a gairebé tots. Perquè els reptes que té aquest Govern no permeten segons quins desafi(n)aments...

:
A casa d'en Rubert - III
:

"Com si la natalitat dels mil milions que consumeixen el 13% dels recursos mundials fos més perillosa que la dieta hipercalòrica i el malbaratament del 20% que consumeix la part del lleó! Com si la planificació demogràfica fos la bona nova que arriba per prendre el relleu de la planificació econòmica, avui en vies de desregulació."

:

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, p. 40.

.

Patriotisme agraït

Portes Obertes
:
Avui, aprofitant la proximitat de la Diada de sant Jordi, l'Ajuntament ha obert les portes a un munt d'escolars per visitar la Casa Gran, una iniciativa que ja comença a fer uns quants anys que se celebra i que té com a cicerones els propis regidors municipals. Jo he fet uns quants grups a mig matí i, com sempre, m'ho he passat pipa. Diumenge, sant tornem-hi, però obert a tothom qui vulgui. Us hi espero (jo hi seré de 10 a 12). (Foto: Sergio Ruiz)

:
Dia de les Esquadres
:

Els Mossos d'Esquadra han tingut la gran idea de desecentralitzar la celebració de la seva festa anual, a les comissaries de les àrees bàsiques d'arreu del país, de manera que no sempre es facin a la ciutat on són ubicades. Així, l'Àrea de Mataró ha celebrat la diada a la veína població de Sant Vicenç de Montalt, on ens hem trobat amb força coneguts i amics, entre ells, el propi alcalde Lluís Bisbal (fill de Mataró) i el de Vilassar de Mar (i president del Consell Comarcal), Pere Almera. Les felicitacions públiques atorgades donen compte de la feina feta i de l'eficàcia d'aquest cos policial estès a bona part del territori català. I desmenteixen, per boca del propi Inspector Cap (a la foto), les acusacions infundades i, de nou, l'alarma social que alguns han volgut generar per una picabaralla política sense sentit. Alguns que no recorden que, quan governaven, van deixar la ciutat amb només un 40% dels efectius policials dels quals eren responsables, posant en perill la seguretat ciutadana. Els caldria una mica de dignitat. (Foto: Sergio Ruiz)
:

A casa d'en Rubert - II
:
"Nova York és l'expressió cosmopolita d'un món d'escapats a la recerca de la felicitat personal. Nova York és la màxima expressió -no l'excepció- d'un patriotisme afirmatiu d'aquells que van aconseguir fugir, arribar i "fer-la". Un patriotisme ben distint del nacionalisme afirmatiu dels estats europeus, sempre amb la seva gelosa identitat per darrere i el seu destí universal vist pel retrovisor."

:

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, p. 37. Il·lustració: Pont de Brooklyn, a Nova York (http://www.anders.com).

:

Nou Govern | Villatoro | Globalització

Canvi de Govern
:
No en vaig parlar, però em va agradar el canvi de Govern del President Zapatero, oportú, discret i concís. Un parell de setmanes més tard es produeix el canvi a la Generalitat que, d'una banda, em dóna esperances (parlo pels tres consellers socialistes, que són els que conec més o menys, i que em donen moltes garanties) i, d'una altra, ho lamento perquè crec que, també dels consellers socialistes, només en puc parlar bé, almenys de la seva relació amb la ciutat. També puc parlar bé de Milà, i segurament no tant bé de Carretero. Però tot això són impressions meves, que no valen gaire (si Maragall hagués de fer un Govern a la meva mida, pobre president), l'important és la idea que ja ha començat a treballar el Govern del nou Estatut, que amb el nou text no s'acaba la legislatura, ni molt menys, i que el millor encara és per veure. (Foto: EFE).

:
Les paraules i les imatges
:

Vinc d'una esplèndida conferència de l'escriptor Vicenç Villatoro a l'Ajuntament, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi, en la que ha reflexionat en veu alta sobre la falsa polèmica entre les paraules i les imatges. Les primeres, deia són útils bàsicament per a l'abstracció i les segones principalment per a la concreció, aquesta seria la conclusió, plena d'exemples. Per mi pensava en una conversa que vaig mantenir fa unes setmanes amb un altre blocaire, que em deia que li agradava, dels blocs, aquesta mena de diàleg entre les paraules i les imatges, bo i que hi ha alguns bloggers-lletraferits que ho blasmen. El complement i la diversitat de llenguatges és una de les característiques de la cultura actual i això, com deia el pintor Antonio López l'altre dia, ens dóna més llibertat que mai a l'hora d'expressar-nos.

:
A casa d'en Rubert - I
:

"De fet, l'autèntica globalització fou la diàstole propiciada per la revolució industrial i el capitalisme fins a la seva culminació en l'aventura colonial. El que passa avui en certa manera és el procés contrari: el de la reacció o sístole d'aquest món colonial i les seves carnisseries del qual ens són servides per televisió i que, per més petroli que duguin, ja són tan clares com l'aigua."

:

Xavier Rubert de Ventós, Filosofia d'estar per casa, Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2004, p. 27

:

Punts de referència

La mort de Kaufmann
:

Aquest matí m'he assabentat de la mort de Cristina Kaufmann, la carmelita que havia estat priora del convent mataroní (a la foto) i que, malgrat la seva condició de monja de clausura, havia tingut una discreta però eficaç presència pública. Estic pensant en els anys vuitanta, en el que Kaufmann es mostrava partidària (si no recordo malament) de la versió més oberta de la manera d'entendre el Carmel femení front als aires conservadors que tot just començaven a bufar. També va ser molt sonada, impactant, la seva presència aleshores en un programa d'entrevistes en horari de màxima audiència a TVE, reivindicant la vida espiritual (no a reclusió, sinó una altra mirada sobre les coses i les persones). També ha publicat alguns llibres, un d'ells de poesia, recollint els seus poemes escrits en la llengua original, és a dir, tant en alemany, com en català, com en castellà o francès.

:

Fa poc, se'ns va acudir als de l'ACO de Mataró (suposo que ho puc dir) que protagonitzés el proper sopar-debat (un acte obert que fem cada any, amb altres entitats). Pel que sé, ella volia parlar del zen. Em va entusiasmar la idea. Primer, perquè significaria la seva reaparició pública. En segon lloc, perquè, contra la tendència de molts cristians progres de tractar sempre temes molt mundans (del món com va, vull dir), optàvem per fer una mirada a l'interior, o des de l'interior. I, en tercer lloc, perquè, així com en altres dècades les idees emergents per les quals calia primar diàleg dels cristians eren unes altres, crec que ara, com he dit altres vegades, passa sovint per les vies alternatives de la recerca espiritual, tant en boga. La seva malaltia, però, ha truncat el projecte per sempre més.

:

Elle ne dit rien-

les tuiles écouteront

pour longtemps

le secret des grans vents

de l'air azur d'eté

reclos dans de petit

coeur de pierre.

:

(No diu res- / les teules escoltaran / per molt temps / el secret dels grans vents / de l'aire blau / reclòs en el diminut cor / que per sempre dorm).

:

Crhistine Kaufmann, "L'hirondelle - L'oreneta" (fragment) a ...Aunque de noche, Ed. Monestir de la Immaculada Concepció - Carmelites Descalces, Mataró, 1989, pp. 76-77.

:
Els nans de Pinter - i III
:
:

"Otel·lo, Macbeth i Lear són homes amb unes grans virtuts que, per culpa de la seva superficialitat, es converteixen en defectes. Entens què vull dir?. Otel·lo està gelós per un excés d'amor. Però fixa-t'hi. Només va estar enamorat mentre el seu amor no estava destorbat per la necessitat d¡'explicar-lo. L'extrema magnanimitat de lear inicia el daltabaix. El problema real de Macbeth era que tenia la seva dona en massa bon concepte. El problema d'aquesta gent és que es neguen a reconèixer els seus propis límits territorials (...) La gràcia de Shakespeare és que no mesurava l'home segons la idea ni et donava pronòstics segurs amb relació al resultat (...) I repto a qui digui que veia el bé i el mal com a abstraccions. (...) Si no tinguéssim punts de referència, l'experiència es perdria."

Harold Pinter, Els nans, Ed. Columna, Barcelona, 2005 (trad. Marta Pera), pp. 156, 158. Il·lustració: "El Rei Lear plorant sobre el cadàver de Cordelia"; de James Barry (1786-1788), a la Tate Gallery de Londres.

:

Els teus defectes

Mirall barroc
:

Amb aquest títol publicava Presència el darrer article que he llegit d'Antoni Puigverd, diumenge passat, una peça que recomano amb la seva integritat, però de la que no em resisieixo de publicar algun fragment (Foto: processó de Divendres Sant a Mataró).

:

"No és estrany que nosaltres estiguem recuperant la teatralitat de la Setmana Santa. Cap època no s'assembla tant a la barroca com l'actual. (...) Si els fascinava la mentida del teatre, els angoixava la veritat del sentit. Si els encantava la fantasia i el somni, els turmentava la realitat. res no els agradava més que posar-se màscares, fer burla de les coses sagrades i deixar-se arrossegar per les passions més baixes i vulgars. però, dominats com nosaltres per la llei del pèndol, també tendien al pessimisme adolorit, a l'existencialisme, a la severitat inquisitorial, al misticisme. (...)"

:

"Aparentment racionals, ens exciten tots els misteris. Hem perdut la creença, però no la necessitat de creença. Amb l'obsessió de la moda, la cirurgia estètica i l'aparença física volem dir o representar alguna cosa. Però no sabem què".

:
Federalisme vs. ciutadania?
:

A aquest fals dilema pretén respondre el recent article del diputat Toni Comín a la revista Frontera, que va ser prèviament publicat per la Fundació Catalunya Segle XXI. Avui, en la mateixa línia, val la pena fixar-se amb les recomanacions que fa el professor Antón Costas en un article a El País. I, com no, feu un repàs a l'acció de Govern de Zapatero aquests darrers dos anys: és, senzillament, impressionant.

:
Els nans de Pinter - II
:

"De vegades he dit coses lletges de tu. I no les retiro. Però la veritat ho és tot. Els teus defectes no fan que les teves virtuts siguin menys autèntiques."

Harold Pinter, Els nans, Ed. Columna, Barcelona, 2005 (trad. Marta Pera), p.160.

:

Suc de llimona

Bona Pasqua
:
La mona. Els teus. La primavera fent de les seves. La melangia de pensar que demà sant-tornem-hi (i que no has aprofitat gens el temps...). La llum que s'ha entrellucat d'aquesta lluna plena pasqual i d'aquest capvespre delejant d'estiu. El cobrellit que fa nosa però no del tot. Més de cent morts a les carreteres espanyoles. El via crucis de l'Estatut a la seva entrada al Senat. Lectures.

:

Però la taula pasqual, l'amor que arriba fins a qui no ho mereix, encara per parar...
:
Els nans de Pinter - I
:
"Jo també vaig ensenyar un dels meus poemes a un paio. Des d'aquell dia no m'ha mirat a la cara. S'ho va prendre com un insult personal, el fet que l'ensenyés a ell. Saps com escric un poema? m'assec a l'habitació i miro els angles del sostre. De cop m'aixeco i espremo una llimona, surt una gota de suc, i això és un poema. De què serveix, això?"

Harold Pinter, Els nans, Ed. Columna, Barcelona, 2005 (trad. Marta Pera), p.115.

:

El sepulcre buit

Amb aquesta escultura de Leopoldo Ferrán i Agustina Otero (2003) acabo aquesta petita mostra de les reinterpretacions que l'art contemporani fa de la iconografia dels textos de la Passió cristiana. I ho faig amb una imatge que il·lustra, em sembla, la idea fonamental de la Pasqua: un tros de pedra buit amb un moviment que el transcendeix i que se li escapa. La idea consistiria que, bo i acceptar el Límit, no l'hem pas d'esperar per acomplir allò que volem, i que la felicitat se'ns anticipa amb el nostre contingent. Que no és fora dels límits, ni fora del que coneixem, que hi neix allò que ens dóna sentit, que no coneixem i que, probablement, la seva plenitud resta més enllà dels límits. Que "el más allá es acá", com deia Octavio Paz.

:

Per cert, vegeu l'article que avui publica La Vanguardia de Marià Corbí sobre si va de veres o no que ressorgeix el fervor religiós del que destaco aquest fragment: "En nuestras sociedades crece la increencia y crece la credulidad. Pero es significativo advertir hacia dónde crece la increencia y hacia dónde la credulidad. Crece la increencia respecto a las religiones institucionales, sus dogmas y normativas. Crece la credulidad respecto a lo emotivo-experiencial, a lo esotérico, que es más querer creer y fantasear que la firmeza de una creencia apoyada en una revelación divina."

:

De la premsa d'avui, destaco també a La Vanguardia una entrevista a Manuela de Madre, amb alguna idea respecte a ERC que comparteixo plenament, i a El Mundo una altra de l'inefable Pedro J. a Rodríguez Zapatero. D'El País, i si teniu curiositat per l'art, recomano un article sobre Miquel Àngel, de Rafael Argullol.

Pietat | Vot en blanc

Pietat fashion

;

La pietat és una de les icones més repetides, de manera que, quan veiem en una foto un pare o una mare plorar pel seu fill mort en braços (massa sovint, massa sovint) de la nostra retina al cervell viatgen totes les pietats que hem anat registrant. Aquesta, de Sam Taylor-Wood, forma part de la peça Pieta 2001 (35 mm, film/DVD, durada: 1 minut 57 segons, és a De Jay Jopling/White Cube, Londres), és prou fashion (també la publicitat utilitza les icones), res a veure amb les fotos a què em referia, i utilitza el recurs de l'escala (originalment, la que baixa el cos de Crist) d'una forma que em recorda Rebeca o altres pel·lícules que pretenen un ambient inquietant. Què hi ha darrere la porta?

:

El vot en blanc d'ERC

:

Ni sí ni no ni tot el contrari, semblen pensar el dirigents d'ERC, tot quadrant el cercle que va de l'eix de l'oportunitat històrica de Catalunya al del risc de perdre la poltrona (el propi Carretero ho reconegué) a causa d'unes bases desencisades per les expectatives creades prèviament per la pròpia ERC i alentades per una CiU trilera. Em temo que el referèndum serà, de nou, entre els que veiem les oportunitats i els avenços, i els que sempre tenen un compte pendent per saldar. I, probablement, té més a veure amb la disputa de l'espai nacionalista que no pas amb el que ens juguem de debò: el nostre autogovern amb unes dimensions mai no vistes. De nou, el tactisme. Un greu error.

:

La creu

El tríptic de Rheims

Amb Serge Bramly, Bettina Rheims va iniciar la sèrie I.N.R.I. amb l'objecte d'actualitzar la representació de la vida de Crist. D'ella és aquesta Crucifixion I, II, III (triptyque), Mars 1997, Ville Evrad, (França 1998), que us brindo aprofitant que avui és Divendres Sant. La creu és un símbol d'una elementalitat i el·loqüència universals àmpliament representat, especialment després que el cristianisme l'adoptés com a marca.

:

Aquest tríptic em suggereix, d'una banda, el cicle final de la processó d'avui (de dreta a esquerra): el Crist agonitzant, l'absència (Eli, eli...), i el Crist mort. D'una altra, la presència femenina irromp com una reinterpretació del mite en clau radicalment moderna. I, més enllà d'una possible referència a la Trinitat, és també molt modern que la figura del mig sigui la de l'Absent la de la fusta amb el rastre del sofriment però sense la figura humana, una angoixa que remet als corrents de pensament actuals sobre l'absència de Déu.

:

A l'apartat "Crucifixión" del seu Diccionario de Símbolos, Cirlot diu que "El madero horizontal corresponde al principio pasivo, al mundo de la manifestación. El vertical, al principio activo, al mundo de la trascendencia y la evolución espiritual. El sol y la luna son los representantes cósmicos de ese dualismo, que se repite en la contraposición de sexos entre el discípulo amado y la santa Madre, que, además, exponen el consecuente y antecedente de la vida y obra de Jesús y, por ello, el pasado y el futuro. Los dos ladrones constituyen el binario de la contraposición en lo moral, es decir, las dos actitudes posibles el hombre: penitencia y salvación, prevaricación y condenación" (Ed. Siruela, Madrid, 1997, p. 157).

:

Dues instantànies

:

Com a contrapunt costumista, us poso aquestes dues fotos que he fet aquest matí al Via Crucis interparroquial de Mataró. En una, hi veureu unes senyores que han pujat al damunt de la capella del Cementiri per veure com arribava la cua de la Processó. A l'altra, la cua esmentada, al passeig de Cabanellas.

:

Mal cinema / bon cinema

:

A diferència d'altres anys, l'amplíssima oferta de televisions no emet (que jo sàpiga) cap pel·lícula bona relativa a la Setmana Santa. Aquesta tarda, he fet zàpping i n'he trobat un parell o tres absolutament infumables, que fan pedre fe a qualsevol. A banda que n'hi ha de clàssiques (potser massa repetides), també n'hi ha de modernes i de molt menys repetides, algunes de molt serioses, de les que l'any passat vaig fer algun comentari, també n'hi ha de diversides i excèntriques, algunes molt poc pietoses, de les que l'any passat la Judith me'n va fer memòria (i ara no trobo el link). (Foto: fotograma de Jesús de Montréal, Canadà, 1989, de Dennys Arcand).

:

Parlant de cinema, dimarts que ve, al restaurant El Club (St. Isidor 78), a les 9 del vespre, uns quants munten un cine-fòrum en el marc d'un cicle anomenat "Recuperem els clàssics", amb el fils Casablanca (EUA, 1942), de Michael Curtiz (el director tant és, em sembla que n'hi ha haver diversos), una iniciativa que m'ha semblat molt recomanable. Segurament no hi podré anar, però, si podeu, no us ho perdeu. Hem de recuperar els cine-fòrums sense el rotllo dels anys setanta.

:

Peus nets | República

Peus nets

:

Recorro, de nou, a John Coplans, amb aquest Self Portrait (Feet, five panels) (EUA, 1988), per il·lustrar el símbol dels peus recent nets, que froma part d'aquest conjunt de símbols de Setmana Santa. Ja sabeu, després d'elogiar la donació i la tendresa, avui es capgira tot i, qui vulgui ser realment feliç, s'ha de convertir el mateix en donació i tendresa, com es transmet en els textos i la litúrgia de Dijous Sant.

:

Em vaig casar avui fa exactament onze anys un Dijous Sant i la millor manera de celebrar-ho, potser, seria recordar aquesta inversió, aquest capgirament que consisteix en aprendre que la millor manera de rebre és donar-se. "Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret". Em queda encara molt camí, per això, torno a necessitar els peus.

:

República

:

Demà fa setanta-cinc anys de la proclamació de la II República espanyola. El digital capgros.com publica un article sobre aquest període a Mataró i un altre sobre el moment de la proclamació (vegeu la foto, de R. Estapé /Museu Arxiu de Santa Maria - Mataró).

:

L'Ajuntament de Mataró ha decidit retre homenatge a aquesta excepció democràtica que visqué el nostre país en un període marcat per les dictadures. Demà mateix, per exemple, una bandera republicana saludarà els vianants. Al migdia, un grup de ciutadans homenatjaran també les Brigades Internacionals. Vam intentar que tant CiU com el PP se sumessin a la resolució aprovada, però ni tan sols van fer cap proposta d'esmena. El discurs de l'oposició al Ple demostrava que, potser, setanta-cinc anys encara deuen ser massa pocs (o, potser, que alguns es pensen que encara som a la transició), i era trufat d'algunes ambivalències, d'algunes dosis de revisionisme (Pío Moa ha fet mal) i d'una incomoditat incomprensible. Homenatjar un període democràtic, amb els errors inclosos, no hauria de ser cap problema per la dreta. Crec que haurien d'haver recapacitat.

L'últim sopar

L'Asado sant

: Marcos López, en aquest Asado en Mendiolaza (Argentina, 2001) reinterpreta el Sant Sopar d'una manera desenfadada, amb humor argentí i amb una disposició estètica impecable: l'equilibri, el paisatge i la perspectiva gairebé renaixentista, la iconografia bàsica perfectament resolta, especialment en el cas de la figura central, que és l'única que mira endavant, les figures totes masculines, com els apòstols, l'ambient festiu, de llibertat, el menjar en primer lloc com una natura morta barroca, la carn pasqual, el pa, el vi i la plata (de plàstic) on el que l'ha de trair farà el gest de sucar-hi al final.

:

Prodi guanya

:

Pels pèls, però guanya. Les eleccions italianes s'han resolt amb una victòria de l'heterodoxa coalició de centre-esquerra i han desallotjat Berlusconi, que es nega a reconèixer la seva derrota (és clar, ha tingut Aznar a prop...). No ho tindrà fàcil, el professor bolonyès. Primer, asserenant els ànims. Segon, formant un govern sòlid, amb un programa clar. I, tercer, treballar per convertir aquesta coalició de 16 partits en una força política més homogènia. (Foto: EFE)

:

Un de vosaltres | Processó

La road-movie del despullament

:

Zhang Huan, és l'autor d'aquesta foto, que pertany a la la sèrie Pelegrinatge a Santiago (2001), i que em permet una nova mostra de l'actualització de la iconografia tradicional cristiana a l'art modern. Vaig descobrir aquest autor l'estiu passsat, en una fantàstica exposició a La Panera de Lleida justament sobre el diàleg de l'art contemporani i l'art medieval i barroc. M'agrada perquè recull molt bé la idea del que estem vivint, a la Setmana Santa (i a a resta de la vida, per cert) que és la Pasqua (etimològicament, el pas, commemora originalment l'alliberament dels jueus del jou d'Egipte) i que es representa simbòlicament amb els passos, les processons, els pelegrinatges... En altres cultures, en els rituals de pas lligats al creixement i l'adolescència, qui sap si, avui, cinematogràficament, amb les road-movies. També m'agrada la idea del despullament i el revestiment, l'isolament i el camí conjunt. Són, de fet, els diàlegs que establim en el camí que fem.

No és pas un camí fàcil, ve a dir la Setmana Santa. "Un de vosaltres em trairà" diu l'Evangeli que es llegeix avui (Joan 13, 21).

La processó va per fora *

Ja hi som. Per acabar la Quaresma i per rebre la Pasqua, moguda des de racons profunds de la tradició i del cor, de la nostàlgia i de l’esperança, a cavall entre la festa i el plany, la ciutat s’omple de processons. Tenen el seu punt culminant en l’acte més massiu, plural i de tradició (relativament moderna) participada de Mataró: la Processó del Divendres Sant. En la fe, potser seduïts per la pràctica protestant de la pregària individual, o potser avergonyits per l'aprofitament que s’ha fet de la fe catòlica als països mediterranis, no és difícil desconfiar de manifestacions com les processons com a alguna cosa útil per al creient. I tant que són útils, i per a molta gent. Creients de missa setmanal i creients sense massa pràctica. Persones amb una fe a prova de bombes o d’altres amb fe més feble, de "canya esquerdada" o "ble que vacil·la" (Mt 12,20). Bé, així, amb una barreja de "talents" (Mt 25, 14-26) és com m’imagino el Regne de Déu, de fet. I si hi vinguessin "publicans i altres pecadors" (Mc 2,15), millor. No sabria trobar festes religioses que més s’hi acostin. "Desitjo que els homes preguin per tot arreu" deia Sant Pau (1Tm 2,8). Després de la Quaresma, si hem fet una ullada al nostre cor, cansats de tantes processons que van per dins i que ens el corquen, rebrem amb alegria aquesta exteriorització de la nostra fe, potser manifestada amb pobresa i barroquisme alhora, però expressada per a tothom, en l’espai comú que per unes hores esdevé pregària. Com si fos una "performance". Veient passar els armats, les imatges sofrents de la Verge i de Jesús pels carrers de la nostra ciutat, serà aquesta, la nostra realitat quotidiana, i el nostre cor, qui en sortirà "tocat".

* Publicat a El Full de Mataró, butlletí de l'Arxiprestat, el 24 de març de 2002. Foto: A. Clavell.

Sant Jordi

prem aquí.