Quan va morir Rocío Jurado vaig escriure algunes coses que m'han vingut de nou a rel de la mort d'aquest jugador del Sevilla FC, Antonio Puerta. Les manifestacions col·lectives de sentiments, en una època en què es globalitzen, com recordava fa poc Manuel Mas en l'aniversari de la mort de Lady Di, mostres, com deia aleshores, punts forts i punts febles. Dels darrers, segurament, hi ha certa emotivitat no prou canalitzada en un món eminentment tecnocientífic (en el llenguatge, en les relacions humanes...), una certa crisi dels instruments de mediació i de referents sòlids a favor de la idolatria (que creixerà quan més confosos ens torni l'excés d'informació), la delegació de sensacions fortes (la passió dels cantants, l'heroisme dels jugadors), la manca de ritual del dolor (i per tant, s'escampa com pot)...:
Dins els punts forts hi ha el que en resta. L'emergència dels sentiments excessivament maltractats; la necessitat de transcendir el llenguatge tècnic, el pensament filo-racionalista i les relacions pràctiques; la projecció, que torna com un boomerang, de la pròpia vida; la consciència del Límit i la nostra complexa relació (fronterera, diria Trías) en ell; la superació de l'individualisme narcisista; el termoregulador social...
:
Quan hi ha qui encertadament reclama que l'esquerra ha de saber incoporar valors espirituals al seu discurs i a la seva praxi (vegeu cita de Zagajewski aquí i 9è paràgraf de la cita d'Ortega aquí), d'entrada és pertinent que almenys vegi en les expressions col·lectives de sentiment una oportunitat per la societat no pas una amenaça (recordeu el vell "sospir de la creació oprimida", de Marx?), encara que de vegades hi sigui (vegeu post "Vents propicis" i perdoneu tan indecent i continuada autocita). Igualment va per la resta de pensaments i d'institucions, inclosa una Església despistada en la seva oferta espiritual. I mira que hauria de ser justament allò que caldria que tingués ben preparat.
:
De fet, què va ser la reacció (pre-política) dels ciutadans en el moment del segrest i l'assassinat de Miguel Ángel Blanco o Ernest Lluch si no una reacció de sentiment col·lectius? I, segons ens diu en Joan Baron en una columna al capgros.com d'ahir, no és del mateix substrat el que s'està forjant als carrers d'Atenes com a reacció a la qüestionable actuació governamental en el cas dels incendis? (Enric Juliana potser diria que es tracta del subconscient catòlic dels països meridionals europeus i la poca "intel·ligència emocional" de molts dels seus dirigents).
:
Hi ha més coses a comentar, a rel de la mort de Puerta i la reacció popular, com l'aguda anàlisi del ritual que en feia abans d'ahir Vicente Verdú a El País, que clou dient que hem viscut "una sentimentalidad elemental extensible a millones de aficionados, lejanos o desconocidos, que convierte ahora a sevillistas y béticos, a griegos, milaneses, manchesterianos o madridistas en un único poblado donde todos entienden la misma dicción del luto". Així, en els blocs mataronins, és molt revelador el text de Joan Safont, a qui, per una vegada, la pàtria se li eixampla, si em permet la broma, i l'altre de Miguel Guillén, en l'estela de la digna reacció dels bètics davant la desgràcia a l'equip rival.
:
Broma acceptada, cap problema!
ResponEliminaAra diria que es tracta més de passió futbolística que de passió patriòtica. Seria, a més, un error considerar que Puerta té una mort més sentida que la que pogués tenir un jugador forani de qualsevol dels nostres equips (Déu no ho vulgui). En llocs molt allunyats dels nostres ho voldran intentar, i cal que sigui envà.
Pel que fa a la reflexió que fas al llarg post, vaig pensar-hi i crec que disecciones molt bé el que succeix a la col·lectivitat davant d'un fet d'una infinita tristesa, quan tots ens sentim part d'una desgràcia encara que succeixi lluny, més o menys, o en grups (o equips) que no són els nostres. Contrariament al que es podria pensar en el moment més tecnificat, més superficial i de menys contacte humà, les reaccions (que sempre tenen el punt fosc de caure en la beatificació espontànea o l'idolatria) davant de qualsevol fet no deixen a ningú indiferent. Ara em ve al cap, el "papisme" desfermat quan va morir Joan Pau II. Llavors vam ser testimonis d'una cobertura i d'una extensió i reiteració mediàtica, continuada, inèdita. També davant de qualsevol dels difunts (ara en aquesta època estival, tant tristament prolífica: Umbral, Penella, De Villalonga...) la secció necrològica pren una dimensió imcommensurable.
Això potser ens portaria a pensar, amb tot el cinisme que hom pot traspuar, si de veres sentim aquestes tristeses, o és a força d'estar-hi exposats que se'ns estova el cor... Però això ja és una altra història.
Bé, em sap greu haver-me allargat massa. Gràcies.
- Joan
ResponEliminaBé, t'he respost al mail. Només repetir allò que deia Vázquez Montalbán sobre tant que ha fet la Lliga per la unitat d'Espanya...
Anant al gra, crec que les "obertures" dels nostres sentiments (i creences) estan tan obturades, a nivell social, que aprofitem qualsevol forat per abocar-les.
Ramon,
ResponEliminasempre m'he sentit molt incòmode davant aquestes mostres histerico-mediàtiques de tristesa. Sense anar més lluny, d'aqui una estona al Camp Nou farem uns 20 segons de silenci molt bonics per l'Antonio Puerta, amb quatre notes del putu Cant dels Ocells per acabar d'amanir l'acte (ja veus, ni minut, ni silenci... massa llarg, massa vulgar).
Em sap greu tot aquest espectacle desmesurat entorn a la tristesa i la mort d'aquest jove futbolista, crec que és vulgar, de compromís i poc sentit.
El dolor moltes vegades també es pot expresar en el més humil dels silencis.
- Vladimir,
ResponEliminaPotser sí... però jo m'estimo més això que la inexpressió. Del que em queixo sovint és que la nostra cultura presciendeixi de rituals que canalitzin aquests sentiments, especialment al voltant de la mort, a la que rebutja, proclamant una vida com si la mort no exisitís. Aleshores, quan apareix, no sabem massa com tractar-la.
Per això dic que és una oportunitat, l'expressió col·lectiva una mica desoredenada... serveix per fer-nos-ho veure.
Algú recordarà el lampista mort divendres passat en caure d'una escala?
ResponEliminaEs faran minuts de silenci? Se'n parlarà contínuament als mitjans de televisió?
Sento la mort d'aquest home. La meva reflexió és: és ètic sentir tant la mort d'un futbolista, i tant poc (gens) la d'un lampista que també va morir treballant (com si el futbolista ho fes. Sense comentaris).
Sí, un futbolista és mediàtic, un lampista no. Ho sento, jo sempre penso en aquestes coses. Només volia dir-ho
Carles.
Totalment d'acord amb el Carles. La veritat és que em sento bombardejada per aquest ressò. I m'ha fet pensar molt que a un diari com el País ocupés més espai la mort del Puerta que la del Paco Umbral. Diu molt poc a favor de la cultura i dels valors d'aquest país.
ResponEliminaUna altra cosa que m'ha indignat aquests dies, posats a dir, és que el fill de la Diana de Gales digués que la seva mare era la millor mare del món. Bé, això ho pensen tots els nens, suposo, i més si la mare és morta, però penso en les mares treballadores, que arriben a casa fetes pols i encara tenen temps per explicar un conte, i bufar una ferida i ser carinyoses, sense nannis ni servei domèstic ni res.
Mira, suposo que em va agafar en un dia cansat, em va indignar.
- Carles
ResponEliminaEvidentment, però estem parlant a nivell simbòlic, i mirant d'esbrinar per quina raó 'funcionen' aquests símbols. Òbviament, el fet que sigui "mediàtic" n'escampa el seu impacte... però insisteixo que aquest fenomen no es pot entendre com un procés racional. O no racional i prou.
- Maria,
Bé, però és millor que pensin això, els seus fills, que no que era una meuca, com segurament gent del seu entorn podia haver suggerit. A mi, quan parlen bé d'algú que d'entraa no saps massa per què, sempre em puja l'autoestima.