diumenge, d’agost 27, 2006

Zagajewski a Lvov | Sobrassada imparable | Mesquida i Soler

Lectures d'agost - XXVII
:
nom
:
Confesso que és un dels millors llibres que he llegit darrerament. Del polonès Adam Zagajewski coneixia algun poema (d'algun llibre que tinc per llegir), algunes referències i poc més. Va néixer a Lvov (avui Ucraïna), ciutat el retorn a la qual li produiex part de les seves reflexions i a la que dedicà un poemari. Dic que els llocs mítics s'han de visitar perquè "son el eje de nuestra vida sumergido en el gélido éter" (p. 194). Després de publicar clandestinament a causa de la dictadura comunista, el 1982 s'exilià a París i després als Estats Units, on ha exercit la docència. Aquí, em temo, encara el coneixem poc. Però les seves reflexions ens són molt i molt pertinents.
:
El llibre, dic, porta per títol En defensa del fervor (Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005), que és també el primer d'aquest recull d'assajos breus. Dic que les seves reflexions són pertinents perquè, segurament, compartim bona part del context de Zagajewski i, a diferència de nosaltres, crec que l'autor polonès hi toca força. Quan dic nosaltres dic Catalunya, o Espanya. Dic haver sortit d'una dictadura, dic tenir ua tradició cultural i literària segurament menystinguda però de gran valor, dic la vocació europea o occidental com a sinònim de la llibertat que ens havien pres i un cert desànim en veure'n la seva buidor (pp. 156-157). I dic també un substrat catòlic en la cultura i una mena de trobada en el centre-esquerra en què, tots, més o menys, diem estar. Còctel que costa de combinar. Per cert, no sé què deu opinar de la política polonesa, en democràcia, plena de zigs-zags i també d'alguns èxits, ara presa d'un conservadorisme tronat dirigit per uns bessons peculiars... (curiosament, l'autor cita la permissivitat que gaudia el conservadorisme eclesial en època comunista, p. 196).
:
El recull d'avui va de tot això, però especialment de literatura, o de com la literatura i el seu estil, o la poesia ("aquel pequeño grano de éxtasis que cambia el sabor del universo", p. 170) transmeten les preocupacions essencials de les persones. Reivindica la vida interior el el món, el sentit de l'humor com a quelcom que fa créixer el sentit espiritual i religiós (p. 113), la transcendència (pp. 63 i ss.) o allò "sublim" (pp. 35 i ss.) com allò que ens fa avançar i que cal posar "a peu pla" (p. 49), com una mena d'encarnació, com una síntesi carnal d'allò sublim. Aquí teniu dues perles del primer dels assajos, perquè pugueu veure quina és la tensió sobre la qual reflexiona el nostre autor:
Sumidos en lo cotidiano, en la rutina trivial de una vida práctica, nos olvidamos de la trascendencia. Dirigiéndonos hacia lo divino, descuidamos la normalidad y lo concreto (p. 19)
Una izquierda liberal, antimetafísica, pero políticamente honesta (o más bien, un "centro"), y una derecha potencialmente peligrosa, pero consciente del valor que tiene la vida espiritual: !He aquí el resumen de nuestro extrañísimo desdoblamiento! (p. 28)
No us passa, també, a vosaltres? No trobeu que la tensió vital es troba entre els pols de la quotidianitat i de la trasncendència oblidant que van indissociablement units ("tot allò que lligueu a la terra..." Mt, 18, 18)? No creieu, també, que la dreta guanya quan hi posa "sentiment" (Maragall dixit)? Doncs ja podeu començar a llegir Zagajewski.
:
Sobrassada imparable
:
Un altre dels poetes a sou de l'entorn nacionalista contribueix, com el seu amic López l'altre dia, a la campanya de desprestigi de Montilla, a l'Avui de fa uns dies (tants que se m'ha caducat i fa pudor). No és sol, és clar. Mentre que els polítics dedicats a la causa apel·len al pressumpte no-catalanisme de Montilla (segons Carod, "no com Obiols, Maragall i Reventós"... caram, ara resulta que els barcelonins-de-sempre i de tot allò que escopia eren els bons...), hi ha qui explica de què va, això (per això fan falta intel·lectuals, és clar) i ho diu clarament: que és nascut de fora (perquè, és clar, Iznájar deu ser una fortalesa d'un altre país, invasor i tal i qual) i que ell ho sap de bona tinta, perquè els catalans el van enviar a escriure sobre sobrassades quan ell va venir de Mallorca. Jo diria que encara hi escriu. I també se li ha caducat la sobrassada.
:
Entrevistes a Mesquida i Soler
:
nom Joan Mesquida (Foto: Manuel Escalera)
:
He disfrutat (verb que hauria d'incorporar-se al català, què caram) amb les entrevistes publicades avui al diari El País al director general de la Guàrdia Civil, el mallorquí Joan Mesquida, i a l'abat de Montserrat, el monjo Josep Mª Soler. Les dues tenen algunes característiques comuns. Primer, que parlen sense embuts i anant al gra. Segona, una certa mirada perifèrica als problemes centrals que els són preguntats. Perifèrica però amb les idees molt clares i amb disposició de posar-les en marxa. El primer repassa els temes més importants amb què ha hagut de torejar, als pocs mesos de prendre possessió del càrrec: els incendis de Galícia, l'entrada il·legal d'immigrants a Canàries i la corrupció urbanística al voltant de les àrees de desenvolupament més operatives d'Espanya. Se'l veu amb ganes i diposat a treballar a fons, malgrat que sap perfectament que la política de seguretat s'ha d'inserir en una altra més àmplia si vol resoldre problemes complexos. Anuncia una ofensiva contra la corrupció urbanística ("Ahora mismo yo no me atrevería a decir que el corruptor y el corrompido estén preocupados, y me gustaría que se preocuparan") i relata com, en matèria de control i fluxe fronterer, s'ha hagut de fer tot des de l'entrada del PSOE (convenis amb països tercers, controls, reforços, creixement d'efectius, etc...) ja que "cuando entró el PP a gobernar había más guardias que cuando se fue".
:
nom Josep Mª Soler(Foto: Susanna Sàez)
:
L'abat Josep Mª Soler repassa, fonamentalment, les dificultats de l'Església espanyola per trobar el seu rol a l'Espanya democràtica, encara, i critica sense embuts l'ofensiva conservadora de força prelats. Montserrat és, a més, el lloc privilegiat de trobada entre la fe i la raó, a Catalunya. És el lloc d'on surten les opionions més ponderades, més properes a la filosofia moderna, més passades pel sedàs de la reflexió contemporània. I això es demostra a la resposta que l'abat fa a la qüestió sobre li la doctrina de l'Església no és massa infantil, o màgica, allunyada justament de la racionalitat, i per què s'insisteix tant en aquesta visió des de les trones episcopals. I aleshores diu:
Porque no saben hacer otra cosa. Porque es más complicado, más exigente, proponer a la persona de Jesús desde un planteamiento de inteligencia que no repugne la racionalidad, porque se ha prescindido del respeto a la naturaleza superior de la condición humana. Y, bueno, quizá no en todas partes ha sido así, porque la concepción mágica del hecho religioso ha sido más fácil de introducir en Galicia que en Cataluña. Desde mi punto de vista, el concepto mágico prostituye la verdadera naturaleza de la fe, que es una adhesión racional, desde la afectividad y la inteligencia, a una creencia. Muchos problemas que hoy tiene la Iglesia se deben a la crisis del recurso a lo mágico, que hasta ahora apuntalaba unas verdades incontestables. Unas verdades que no sólo son contestadas por parte del hombre moderno, sino que, sencillamente, se desmoronan. No existe un Dios tapaagujeros, ni un Dios que soluciona problemas.
Publica un comentari a l'entrada