dissabte, de desembre 09, 2006

Gino Rubert | Vents propicis

Gino Rubert a Senda
:
nom
:
A la Galeria Senda tenen, fins a mitjan gener, una mostra dels darrers treballs de Gino Rubert. S'hi exposen els seus característics quadres, una mena de composicions surrealistes a partir de personatges la cara dels quals és una fotografia, i en la que destaca una desigual relació home-dona, que esdevé una reflexió sobre el vincle que inclou fil de cosir, extracció de cervells, globus inflats per una mena de Penèlope, presències inoportunes i perspectives diverses. Però hi ha més coses. Uns inquietants dibuixos que semblen il·lustrar el retorn a la vagina freudià. O una curiosa pel·lícula a mode de vídeo-art. I, finalment, aquarel·les com la que us poso de mostra, on el fil de cosir pren forma de corda (en aquest dibuix, sembla que ja descordada, i no sabem, però, si hi ha caputxa o és la cabellera) bé per a un joc sadomassoquista o bé per la violència o pel dolor o per allò que marca aquests cossos fets de fragments, on la pell, on la carn és el que compta. No sabem massa bé si pel plaer o pel sofriment. O si per les dues coses que van indissociades.
:
Vents propicis
:
"Cap vent no és propici per qui no sap on anar", comença la seva columna del mes de novembre en Josep Lligadas a Foc Nou, en la que, després de glossar una xerrada de Daniel Jover ("potser ara, quan les ideologies transformadores han quedat tan disminuïdes, toqui extreure de la fe cristiana la seva força més neta i fonda, per donar nova vida a aquests objectius") acaba amb un paràgraf que subscric plenament:

La xerrada tenia lloc pocs dies després del partit de futbol Catalunya-Euskadi, en que uns 55.000 espectadors, la majoria joves, reclamaven com un objectiu de vital importancia tenir una selecció futbolística nacional independent de la d'Espanya així com també, suposo, la corresponent lliga igualment nacional. Un objectiu, per cert, amb pinta de ser molt poc viable, ni que sigui només perque el Barça, si es veiés obligat a jugar en una lliga tan fluixa com seria aquesta, perdria moltíssims ingressos i acabaria convertit en un equip de segona fila. I jo pensava que és una llastima que tants joves vibrin tant per un objectiu de tan poc gruix, en comptes de posar el cor i les energies en objectius més sòlids i de més qualitat humana.

I és que tinc al cap, de fa temps, que l'exaltació nacionalista que viu avui part dels joves catalans, i que es tradueix en un sóc independentista sense massa matisos, però amb molt de convenciment, es deu a l'absència d'altres idees força en l'imaginari del país. I, una mica sí, a un substitutiu pretesament laïcitzat de la vocació de transcendència que sorgeix en un món tan secularitzat. El més greu és que, com en tota fe cega, rera la paraula, sovint no hi ha res.
;
Publica un comentari a l'entrada