Quan vaig sortir de veure l'exposició em van venir ganes de plorar. Val a dir que la decoració, immersa en un passadís i unes escales il·luminades que baixen amb tons vermellosos, més aviat semblaven les del sex shop proper o el peep show de més amunt. Fora, amb els llums de Nadal d'un famós centre comercial, al costat dels aparadors de les botigues més cares del país, el contrast encara és més brutal. Darrere d'aquests efectes sensacionals, o sota d'ells com en Els Pastorets, s'hi representa l'infern.
I, malgrat tot, és bella la mirada dels fotògrafs en la vida saccejada que retraten. L'art modern, almenys des del segle XVII, ja ens ensenya que a vegades la bellesa és vil, com diuen les bruixes de Hamlet, que sovint la trobem en el dolor, en la 'pedra rebutjada', en els cossos vexats i mutilats, en l'estrany olor producte de la mescla de la suor heroica, la pólvora devastadora i la sang que portem als uniformes... en la foscor del món.
No és fàcil, però, el paper dels fotoperiodistes de guerra, entre els quals hi ha força víctimes. Sovint curen l'horror amb cinisme, i d'això també es queixen els autors de les fotos que, fins cap d'any, seran en plena Plaça de Catalunya de Barcelona, en una mostra el so de la qual són uns inquietants batecs. També en això s'assemblen als antros nocturns on una mena de cor immens ens recorda que som en un cos, potser a l'úter, en un còmode úter, del que un dia haurem de sortir sense massa ganes.
Els mals del món, els seus escarafalls més vergonyosos, ens són exposats un a un: les mutilacions, les violacions, els assassinats, la misèria, la violència. Els fotògrafs són persones com vostè i jo. Les víctimes també ho són, algunes d'elles sense l'exotisme racial o ètnic que ens hi allunyi: poden ser els nostres fills, les nostres parelles, nosaltres mateixos. Però també ho són els autors, alguns de tan desgraciats com les víctimes (què són els soldats adolescents africans o centreamericans que retraten un parell d'autors?). Sembla un bucle, aquesta humanitat sense remei, aquesta civilització que mata el seu projecte quan el projecta. Sembla que no hi pot haver esperança, que la confiança en les persones sigui un acudit sense gràcia. Sembla que l'únic cert sigui la publicitat nadalenca que veuré just sortir del forat de l'exposició. Com l'únic estable, l'unic que és clar, sigui la mort d'un infant al centre d'aquest món convuls, com ho retrata d'excel·lent treball d'Enric Martí amb què il·lustrem aquest escrit.
Però el Nadal, l'esperança per tothom, no és pas un infant mort, sinó un infant viu. No és l'assassinat dels primogènits d'Herodes sinó els pans i els peixos a la vora del llac. No és la creu sinó la ressurrecció. No és el plor pels altres, sinó tot el que som capaços de fer cadascú per evitar-lo. Encara que sigui, com Orfeu, havent de baixar a l'infern. Encara que sigui fent-ne una foto.
:
I, malgrat tot, és bella la mirada dels fotògrafs en la vida saccejada que retraten. L'art modern, almenys des del segle XVII, ja ens ensenya que a vegades la bellesa és vil, com diuen les bruixes de Hamlet, que sovint la trobem en el dolor, en la 'pedra rebutjada', en els cossos vexats i mutilats, en l'estrany olor producte de la mescla de la suor heroica, la pólvora devastadora i la sang que portem als uniformes... en la foscor del món.
No és fàcil, però, el paper dels fotoperiodistes de guerra, entre els quals hi ha força víctimes. Sovint curen l'horror amb cinisme, i d'això també es queixen els autors de les fotos que, fins cap d'any, seran en plena Plaça de Catalunya de Barcelona, en una mostra el so de la qual són uns inquietants batecs. També en això s'assemblen als antros nocturns on una mena de cor immens ens recorda que som en un cos, potser a l'úter, en un còmode úter, del que un dia haurem de sortir sense massa ganes.
Els mals del món, els seus escarafalls més vergonyosos, ens són exposats un a un: les mutilacions, les violacions, els assassinats, la misèria, la violència. Els fotògrafs són persones com vostè i jo. Les víctimes també ho són, algunes d'elles sense l'exotisme racial o ètnic que ens hi allunyi: poden ser els nostres fills, les nostres parelles, nosaltres mateixos. Però també ho són els autors, alguns de tan desgraciats com les víctimes (què són els soldats adolescents africans o centreamericans que retraten un parell d'autors?). Sembla un bucle, aquesta humanitat sense remei, aquesta civilització que mata el seu projecte quan el projecta. Sembla que no hi pot haver esperança, que la confiança en les persones sigui un acudit sense gràcia. Sembla que l'únic cert sigui la publicitat nadalenca que veuré just sortir del forat de l'exposició. Com l'únic estable, l'unic que és clar, sigui la mort d'un infant al centre d'aquest món convuls, com ho retrata d'excel·lent treball d'Enric Martí amb què il·lustrem aquest escrit.
Però el Nadal, l'esperança per tothom, no és pas un infant mort, sinó un infant viu. No és l'assassinat dels primogènits d'Herodes sinó els pans i els peixos a la vora del llac. No és la creu sinó la ressurrecció. No és el plor pels altres, sinó tot el que som capaços de fer cadascú per evitar-lo. Encara que sigui, com Orfeu, havent de baixar a l'infern. Encara que sigui fent-ne una foto.
:
· Article publicat a la revista Valors, al número de desembre de 2007.
· L'exposició Batecs d'un món convuls és a l'Espai Cultural Caja Madrid de Barcelona (Pl. Catalunya, 9). Obra de 10 fotògrafs. Fins el 31 de desembre.· Foto: "Funeral a Kosovo", d'Enric Martí, Premi Ortega y Gasset de Periodisme 1999, distribuïda per Associated Press.· Vegeu reportatge d'Elisa Silió a El País.
:
(versió en àudio)
(versió en àudio)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada