dimecres, de desembre 13, 2006

El fill de l'home

Clive Owen i Claire-Hope Ashitey a "Los hijos de los hombres", foto: © Universal Pictures
:
Si som capaços de nedar entre la crida al consumisme i a la felicitat fast-food i, especialment, la mala bava contra aquesta crida (o potser contra nosaltres quan ens veiem incapaços d'eludir-la), Nadal és una imatge. Una imatge potentíssima. Francesc d'Assís així ho va entendre quan va fer els primers pessebres, passant de la contemplació de les imatges en vells temples a la recreació de l'escena, una tasca personal, familiar potser, artesana, que permet portar aquesta contemplació a casa, al carrer, on sigui. El Concili Vaticà II va dir que "Déu ha volgut parlar als homes de la forma com els homes parlen" (DV 12). I no hi ha manera més efectiva, potser, de proclamar l'encarnació, és a dir, reconèixer que allò diví (o allò realment transcendent pels que no cregueu en Déu) passa aquí a sota ("l'invisible a partir del visible"), que fer-ho a través de la imatge del neixement.
:
Els que som pares sabem que el moment del neixement d'un fill és un fet transcendental, vital, potser el millor de la nostra vida. I els que no ho han estat ho viuen de manera mot similar, també. Que la vida comença, vet aquí. Que sempre comença, amb tota la tendresa i totes les expectatives com si d'un neixement es tractés. Que comença sempre fins i tot quan s'acaba, o quan s'oblida, o quan sembla que no val res (també d'això acusa el Nadal de felicitats urgents que alguns es miren amb cara d'haver perdut el tren).
:
La recreació d'aquesta imatge, deia, l'adaptació de símbol a través de les pròpies mans i en racons no necessàriament sagrats (o no és fora dels recintes que nasqué i morí Jesús?), permet de veure-hi més, segur. Dos exemples. El primer, diumenge passat, a El País, l'escriptora turca Elif Shafak, bellíssima i amb un discurs molt interessant, que ha estat exculpada d'un judici per "denigrar la identitat nacional turca", li preguntaven al final d'una entrevista a què es dedicava en aquests moments. I ella respon "Estoy trabajando en mi hija. Nació tres días antes del juicio, cuando los nacionalistas me insultaban y escupían sobre mis fotos. Ella trajo luz sobre toda esa oscuridad". A mi m'ha semblat la narració del Nadal barrejada amb la Passió. I amb el colofó d'Isaïes 9, 1: "El poble que caminava en la fosca ha vist una gran llum; una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós".
:
La segona imatge és d'un film recent, "Los hijos de los hombres", d'Alfonso Cuarón, basat en una novel·la de la P. D. James, que planteja un món no massa llunyà en què la humanitat ha perdut la facultat d'engendrar. Fins que, clandestinament, algú s'assabenta de l'embaràs d'una adolsecent "de pare desconegut". L'al·legoria mariana es fa massa evident quan la noia fa broma sobre si és l'Esperit Sant qui l'ha deixat embarassada, abans de reconèixer que "va ser algun d'aquells bèsties". Després de moltes dificultats i entrebancs, narrats en un context que fàcilment reconeixem en qualsevol de les guerres que veiem dia a dia (atemptats contra la població civil, deportacions, violacions, terrorisme), hi ha un moment culminant del film, un cop ha nascut la criatura, que és amagada per sa mare enmig d'un tiroteig en un edifici on es refugiaven. I és que el nen es posa a plorar. El seu plany és suficient perquè s'aturi, per un moment, el tiroteig. Perquè tothom quedi embaladit, el toquin, somriguin, l'acaronin, el protegeixin. I fugin el nen, la mare i el protagonista-protector. Jo pensava en la matança d'Herodes contra els infants, en la fugida a Egipte, en l'adoració dels pastors. És a dir, en el pessebre. O en el relat mític de l'esperança en el gènere humà i la seva renaixença constant. Capaç de la destrucció total. I capaç de la salvació total només amb el plany d'un nen.
:
Publica un comentari a l'entrada