:L'exposició Goya e Italia (visita virtual aquí) és al Museo de Zaragoza fins el proper 15 de setembre.Comentari de Francisco Calvo Serraller a l'obra Aníbal vencedor, que por primera vez miró Italia, de Goya, a El País (16.8.2008).Il·lustració: El sueño, de Francisco de Goya (c. 1798-1808, National Gallery of Ireland, Dublín)
Pàgines
diumenge, d’agost 31, 2008
Entendre Goya
dissabte, d’agost 30, 2008
Beure l'Ebre
divendres, d’agost 29, 2008
Escoltar els escriptors
VilaWeb Lletres ha programat per a tot al llarg d'aquest mes d'agost la posada a la xarxa de les videoentrevistes amb una vintena d'escriptores i escriptors de primera línia que formaven part de l'exposició sobre la nostra cultura que es va preparar per a la Fira de Frankfurt de 2007. És una magnífica iniciativa que mirarem d'anar acompanyant des d'aquí, per comptes de deixar el Flux en suspens.
dijous, d’agost 28, 2008
Versificar la vida
dimecres, d’agost 27, 2008
dimarts, d’agost 26, 2008
Menjar exòticament
:
Cuina argentina
;
dilluns, d’agost 25, 2008
Néixer de tu mateix
:
En mi s'uneixen els dos sexes,
claror d'enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren,
perquè s'estimen i es detesten.
i vida i mort són aparences.
Estima més, si pots.
Odia més, si vols.
Fes bé, fes mal;
l'un val per l'altre.
Fes més de bé, fes més de mal,
fes el que vulguis, pero més.
L' excés és el que compta.
Tot és contrari a si mateix
ans que contrari a un altre.
Tot neix quan mor i mor quan neix
en aqllest espectacle.
Els sexes no es penetren,
tampoc no se separen,
estan units d'arrel
per alguna altra banda.
Que és masculí? Que és femení?
Tot és igual i tot distint.
Si ho endevines tot en mi
farem un pacte.
Mira que tendre sóc i fi
per una banda,
i que ferotge i angulós
per aquesta altra.
Qui mou la guerra entre tots dos?
El que ens uneix i el que ens separa.
M'estimo a mi perque sóc jo;
l'altre també l'estimo així.
Joia i dolor són simulacres.
Seny i follia dema es casen.
Occiràs els teus pares, els fills devoraràs:
ells et roben la força i són el teu secret.
Seràs fill dels teus fills i els pares pariràs.
Naixeràs aleshores, si vols, de tu mateix.
En mi s'uneixen els dos sexes,
claror d'enigma.
El bé i el mal en mi es confonen
i es necessiten.
Odi i amor són els qui engendren
perquè s'estimen i es detesten.
I vida i mort són aparences.
diumenge, d’agost 24, 2008
Marcar les pedres
:
A la Ilíada s'explica que Aquil·les va parlar amb una figura que semblava feta d'aire, amb un aspecte idèntic a l'amic que acabava de morir en la batalla, Pàtrocle. "Va parlar amb el phantasma de Pàtrocle", afirma Homer. El poeta fa servir aquesta paraula per primera vegada a la història.
:
Podríem dir que per matar, i per no sentir res pels morts, n'hi ha prou en posar en solfa una bella idea.
:
Bernardo Atxaga, Marques, Ed. Arcàdia, Barcelona, 2007, pp. 38 i 52.
Foto: Zaldi Ero.
:
dissabte, d’agost 23, 2008
Corporeïtzar la vida
:
:Poètiques del cos que conten
(si les traiem del mutisme)
que hem esdevingut-com a l'origen-
cyborgs autòmats dins la perversa xarxa
dels correus electrònics i les converses digitals:
ara els comiats
arriben en nous formats i les factures en attachments que no s'obren
-from jo to tu, from jo?
Es perd allò que importa:
arxius classificats, hores de son,
les lletres dels petons
de comiats sense abraçada.
Tanta precarietat acumulada
a les voreres de la pell,
que no ens podem pensar
d'un mes cap endavant,
tancades dins de trenta metres ridículs,
on s'estrafà la vida,
lluitant per no decaure,
que som a fi de mes
i encara no has comprat
el pa al supermercat
i passen de les vuit: tot és tancat
tret de la nova botiga
amb empleats efímers
que avui, si cal, no dormiran.
No t'angoixis, tranquil·la
a totes hores, és possible gastar
-I shop therefore I am.(IV, p. 22)
:
(...) traçant divisions inexistents
i un grup seran els homes, l'altre les dones
(es venera el dualisme d'uns gèneres articifials). (...)
Podries proposar reformar les bases
i distingir la gent segons les pigues de l'escot,
i la fermesa de les natges, la manera de besar,
l'accent a les parpelles, o l'elegància de les mans,
saben que ens transvestim a cada istant.(V, fragment, p. 24)
:
Pren la cendra dels teus ulls
per recollir els plaers del llit,
ara que saps que hi ha
tantes sexualitats com cossos possibles (...)(VII, fragment, p. 27)
:
Escric per a llegir-te. I devorar-te.
Per vèncer la distància que ha imposat l'atzar,
per convertir-te en mot i proposar deliris
amagant-nos del món sota els rellotges
i recitar després els versos
que ens confondran en l'abraçada.
Escric per escoltar-te. I retenir-te.
Pero no hi ets i ja te'n vas.(I, fragment, p. 33)
:
(...) l'olor dels llençols blancs
recull antologies de carícies
que esclafen l'entrecuix i busquen
l'espai verge de pell que no he besat.(IV, fragment, p. 36)
divendres, d’agost 22, 2008
Veure 'Mamma Mia!"
:
:
:En La boda de Muriel (1994), (...) Hogan venía a decirnos que, en ocasiones, el kitsch -si es que el repertorio de ABBA merece considerarse un objeto kitsch- puede manejarse sin ironías: en cualquier territorio de la cultura popular, existe la posibilidad de detectar un discurso secreto que el usuario puede reciclar para usos privados.:(...) A veces, el ejercicio de la crítica es un tenso pulso entre el culo y la cabeza: entre lo que la razón sanciona como insuficiente o incorrecto y lo que, misteriosamente, te mantiene pegado a la butaca, entre embobado y abducido. Incurriría este crítico en la hipocresía si no confesase - y transmitiese- lo mucho que ha disfrutado con Mamma Mia!: la más veraniega (no necesariamente la mejor) película de este verano, un helado al limón que se derrite, mientras suenan las perlas de una carrera pop que exploró todas las posibilidades de la hipnosis melódica.:(...) Mamma Mia! encuentra una convincente imagen simbólica para encarnar el repertorio de ABBA: una isla griega sublimada como locus amoenus de la posibilidad futura, el ajuste de cuentas con el pasado y el goce hedonista del presente. (...) Película con estética de Club de Vacaciones y descuidadísima puesta en escena, Mamma Mia! trivializa algunos clásicos -la revisión bufa de Take a chance on me por parte de Julie Walters-, al tiempo que amplifica la fuerza de otros
-The winner takes it all y S.O.S., por ejemplo-. Su imperfección es la de un cóctel servido al borde de una piscina: los habrá mejores, pero costará encontrar un momento más perfecto para degustarlos.
dijous, d’agost 21, 2008
Oblidar Velázquez
:
Sens dubte, la millor exposició (vegeu web) que aquests dies es pot veure a Barcelona és la que us recomano avui. El Museu Picasso de Barcelona ha volgut ensenyar la sèrie que l'artista malagueny va pintar durant la segona meitat de 1957 dedicada a Las Meninas, a Canes. I ho ha fet acompanyant-la tant d'obres que ajudin a la contextualització del quadre de referència, obra de Velázquez, que rau al Museu del Prado, a Madrid, com -especialment. de la intensíssima producció artística, especialment a partir de Goya però sobretot a la segona meitat del segle XX, que ha generat la seva 'revisita' constant.
Entra d'altres raons, la mostra és rellevant pel munt d'obres exposades i per la seva alta qualitat. Poques vegades ho podrem veure reunit. La mostra és repartida en vàries sales a partir de les següents idees: Reines i infantes; Velázquez: un referent per a Picasso; Variacions s. XX: iconografia; Variacions s.XX: l'espai; Variacions s.XX: el reflex, un espai de lectura i un parell de peces de vídeoart. Així, l'obra mestra de l'artista sevillà de la cort de Felip IV i una de les millors obres de la pintura universal, desplega un tast de les seves múltiples possibilitats sensorials i interpretatives. La multiplicitat de punts de vista, el mestratge artístic, el tractament de les figures, el simbolisme polític, la pròpia reflexió sobre l'art, la concepció de l'espai i un munt de qüestions s'esdevenen després de l'impacte que té qualsevol en veure'n l'obra.
Picasso, podríem dir, reprèn l'impacte que havia causat l'obra en els artistes després de Goya, que ja l'havia impressionat (penseu que Les Meninas formaven part de les estances reials i la seva projecció pública no és sinó molt posteriorment) i ho fa gairebé tocant tots els aspectes descrits, jugant amb les imatges que l'impactaven i redescobrint cada una de les impressions que li causava. El 1966, un text de Michael Foucault dóna un nou impuls intel·lectual revisitant les interpretacions que ja fins aleshores havien començat a ser objecte d'estudi. Podríem dir que des d'aleshores fins ara, la reflexió sobre Las Meninas i la seva interpretació ha esdevingut tot un tema assagístic, amb centenars d'estudis i diverses escoles.
Justament aquests dies estic llegint un llibre que recull alguns d'aquests assaigs (una part del de Foucault també), amb la participació d'alguns dels millors especialistes mundials. És una reedició de Siruela de 1995 publicada l'any passat i porta per nom Otras Meninas. Us asseguro que m'ho estic passant molt bé i que és una molt bona lectura d'estiu, que por coordinar-se amb una visita imprescindible a aquesta magnífica mostra.
- L'exposició Oblidant Velázquez. Las Meninas és al Museu Picasso (Montcada 15-23, Barcelona) fins el 28 de setembre de 2008
- Crítica de J. Casamartina a El País, aquí.
- Il·lustracions: Plató buit, fotograma de la producció "89 segons a l'Alcázar" d'Eve Sussman i The Rufus Corporation. Foto: Benedikt Partenheimer per a The Rufus Corporation / Las Meninas, de Pablo Picasso (Canes, 2 d'octubre del 1957) Museu Picasso, Barcelona / Las Meninas. Nuevo México (1987) de Joel-Peter Witkin (cortesia de l'artista).
dimecres, d’agost 20, 2008
Donar la culpa *
Propostes d'agost - 20
La culpa la té Jaume Patuel.
El psicoanalista acaba de publicar el seu darrer llibre d'articles amb peça inèdita. És el cas de la primera part, un tros de la seva tesi sobre la culpa i el perdó (o de la responsabilitat i els seus límits a mesura que els fa més amples), basat en la tensió entre el jo centrat o descentrat, és a dir, entre el narcisisme imperant i l'alteritat necessària. De la segona part, els articles tenen, almenys, un parell de característiques interessants. Una, les aportacions de la psicoanàlisi com a mètode de discerniment personal, sigui en la relació cos/ment, sigui en el viatge interior que tots hem de fer, sigui en la comprensió de les nostres patologies. La segona característica és que reflexiona sobre el temps actual al voltant de debats com l'espiritualitat post-religiosa davant la tradició (“Hi ha set d’aigua però no es troba la font", p. 83), o la idea de Jesús com a nou mestre de la sospita (p. 90); o aproximacions a les noves exclusions; o, finalment, la crisi de la raó en ple excés d’informació i l'angoixa d’occident amb la subsegüent psicosi.
La culpa la té el poder.
L’altre és un llibre sobre la classe de religió, les dificultats actuals per trobar un model òptim al nostre país d'avui i (ja era hora) un conjunt de propostes o d'idees dels seus autors. De fet, fonamentalment és un llibre d'entrevistes a persones molt variades (mestres, pedagogs, teòlegs, polítics, creients, no creients, creients no cristians, etc...) però que tenen un fil conductor comú que no amaguen: tots ells són crítics amb l'actual model, tant des del punt de vista de la seva concepció -tots ells estan per una classe de cultura religiosa... o per res-, com del seu contingut acadèmic, com de l'estranya forma com es presta, com de la seva vinculació amb la jerarquia eclesiàstica. Hi ha aportacions realment interessants sobre el tema i algunes experiències d’èxit que ja s'apliquen en alguns casos. Plana pertot, però, una reflexió sobre el poder, el tercer element que els autors situen al nus del conflicte: d'una banda, el temor dels bisbes a perdre influència i, d'una altra, el temor dels governants a enfrontar-s'hi. Lluny d'aquests temors, i reconeixent el paper (i el poder... que és inevitable) de cadascú, sense exclusions, em temo que seria més senzill abordar aquest darrer aspecte.
- Jaume Patuel, Sentiment de culpa/perdó. Obrir el tercer ull; L'Aixernador, Argentona, 2008
- Enric Canet, Jordi Puig, Pere Vilaseca, Escola, religió i poder. El trencaclosques que no encaixa. Viena Edicions, Barcelona, 2008.
* publicat sota el títol "Qui té la culpa?" a la revista Valors (juliol-agost 2008)
:
dimarts, d’agost 19, 2008
Visitar malalts
dilluns, d’agost 18, 2008
Gravar el que flueix
:
Encara queden unes setmanes perquè us pugueu arribar a l'exposició que aquests dies hi ha a La Pedrera en la que es recullen els gravats japonesos dels segles XVIII i XIX que formen part del fons de la Bibliothèque Nationale de France, gravats en forma d'estampes que reben el nom d'ukiyo-e, és a dir, d'arreplegar aquella imatge fugaç del 'món que sura', literalment. La moda dels gravats japonesos, lligada a l'eclosió d'una determinada classe social i de cert alliberament dels costums, sembla precedir la tècnica fotogràfica en el seu objectiu. Però precisament és això, la tècnica, el que les fa úniques i les que les converteix en una peça complexa en la qual la mà de l'artista esdevé clau per a la representació final de cada una d'elles.
- Il·lustracions: Sota la gran ona de Kanagawa (1831), de Katsushika Hokusai (1760-1849), gravat eròtic de Kuniyoshi Utagawa (1797-1861).
- Crítica de Manuel Ollé a La Vanguardia (23.7.2008), aquí.
- Comentari d'Ángela Molina a El País (2.8.2008), aquí.
- Crítica de Toni Sala, a El Punt (21.6.2008), aquí.
diumenge, d’agost 17, 2008
Llevar-se amb L'Orfeo
:
:
Obertura de L'Orfeo (1607), òpera de Claudio Monteverdi, dirigida per Jordi Savall (2002).
:
dissabte, d’agost 16, 2008
Sopar al cel
:
:
divendres, d’agost 15, 2008
Dir-se Maria
dijous, d’agost 14, 2008
Degustar a Cabrils
:
- La XXI Mostra Gastronòmica, Comercial i d'Artesans de Cabrils se celebra dels dia 15 al 17 d'agost. Inauguració, divendres 15 a les 20 h.
dimecres, d’agost 13, 2008
Estimar com un neuròtic? | Arriba la telepatia
:
:
:
Arriba la telepatia
:
Mira aquí.
:
dimarts, d’agost 12, 2008
Dansar amb Nancy Spero
:
si dons la mà al germà humiliat,
la nit del teu combat serà com llum a ple matí.
Llavors del teu pas podrà néixer una dansa.
La dansa que inventa la terra de demà,
la dansa que inventa la terra de Déu.
- L'exposició Nancy Spero. Dissidanses és al Macba, Museu d'Art Contemporani de Barcelona, Plaça dels Àngels 1, Barcelona, fins el 24/09/2008. Del 14/10/2008 - 05/01/2009 serà al Museu Nacional Centre d'Arte Reina Sofia i del 27/01/2009 - 22/03/2009 al CAAC Sevilla.
- Llegiu aquó crítica de Carles Guerra a La Vanguardia (30.7.2008).
dilluns, d’agost 11, 2008
Viatjar des dels blocs | Tu guanyes, jo guanyo
:
:
Més win-win *
L'amic David Morgades em demana que faci un escrit pel seu bloc i em sento una mica com entrant a la gola del llop. Però no sé dir no als amics i ell m'insisteix en què calen 'diferents postures'. M'he llegit una mica alguns dels 'blocs sobiranistes' i els del PSC sortim bastant mal parats. A més, jo ja he cobert la meva dosi de massoquisme en aquest món. Però, en fi, aquí som. Deia que m'he llegit una mica algun d'aquests blocs i trobo que destil·len una sensació de pessimisme que, a banda de no correspondre's massa al que crec que passa, tampoc sé si és el que convé al país i molt menys al seu corrent regenerador que n'hem dit el catalanisme. No crec que sigui cosa dels seus autors, tan sols, ni potser tampoc del sobiranisme actual (algú m'haurà de concretar què vol dir això). Alguns dels trets més característics d'un nou nacionalisme espanyol (que proposo mirar amb cura per no errar) coincideixen fil per randa amb els corrents del nacionalisme català més pessimistes: ni tan sols la conllevancia orteguiana és possible. Espanya ha de viure sense la 'nosa catalana'. Els uns, minimitzant-ne el seus trets i les seves aspiracions, els altres separant-los. Però l'anàlisi coincideix: situa el conflicte polític en un àmbit estrictament nacional que planteja des de la impossibilitat del diàleg, de l'entesa, i la desconfiança d'un futur comú com a base de qualsevol proposta. Com que els nacionalistes espanyols n'han tret cert rèdit (no del tot, també ho haurien d'aprendre) podria romandre com a argument polític fort encara força temps.
Hi ha encara un altre factor que compartiria en situar a l'epicentre de l'actual debat nacional. El President Montilla s'hi ha referit alguna vegada. Espanya té l'oportunitat de fer-se federal i s'ho ha de creure. L'embat nacionalista ha estat fort, la situació econòmica situa els agents polítics -també l'opinió pública- en prioritats força diferents i la negociació multilateral com es planteja avui per avui és un factor relativament nou a la cultura política del país. L'aliança de les comunitats mediterrànies en el debat del finançament és un exemple de la multiplicitat d'actors i de situacions que fins ara havíem vist poc. Units no tan sols per la territorialitat i molt menys per les identitats, sinó especialment perquè compartim problemes (l'aigua, la immigració, l'atur... no entenen de fronteres). Crec que és un factor polític que ha entrat per quedar-s'hi, i aquest és el principal símptoma de la federalització d'Espanya, que és imparable. Bé, crec que hi ha arguments per portar la majoria d'Espanya a aquest nou marc i seria bo que no dimitíssim de fer-ho, que no ens pesessin les feines dures, que no ens penséssim que les fórmules polítiques de 'tirar pel dret' ara funicionaran després de veure com han fracassat al segle passat. Però el risc hi és. Hi és com -salvant les distàncies- hi havia el risc comunista en les societats capitalistes europees si aquestes no adeptaven mecanismes de reformes polítiques i socials cap els treballadors.
Fins aquí en poques paraules el que penso. Ara ve el "què fem". També molt de pressa, algunes coses. Primera: les propostes del catalanisme (i els seus símbols, sigui dit de passada) no poden ser excloents de part de la nació, al marge dels seus sentiments vers Espanya o de les seves idees respecte la independència. El tomb sobiranista crec que té aquest perill (com el tenia -salvant les mateixes distàncies- l'avantguarda marxista). És millor una nació una mica desdibuixada que no trencada, creieu-me.
Segona, qualsevol plantejament del catalanisme ha de tenir en compte el conjunt de les forces polítiques, al marge de la seva relació amb partits més enllà de Catalunya. És més, sense partits amb sòlides relacions amb Espanya el fil per on passarem serà prim, massa prim. I desigual. Ara, això, el partits federalistes, ho hem de fer també amb partits que no ho són, inclosos els independentistes. El pas ha de ser nacional, insisteixo.
Tercera: però en realitat quin és l'objectiu del catalanisme? Per mi, sens dubte, és el de fer un país excel·lent. Ja sé que queda una mica noucentista, però crec que és això, ni més ni menys. Excel·lent en les seves relacions socials i en les capacitats d'oportunitat, en la seva producció cultural i científica, en la seva capacitat econòmica, etc. Bé, per fer això calen dues coses, almenys, i més enllà d'un bon sistema de finançament. D'una banda, creure's-ho i posar-s'hi fermament a treballar. Em temo que ens fa mandra, massa sovint. I d'una altra, basar l'estratègia en el win-win, com saben bé els que se'n surten de l'atzucac de la globalització. Siguem independents o no d'Espanya, ens convé tenir-hi relacions les expectatives de les quals siguin que tots dos hi guanyem... sota el risc que hi perdem tots dos. Ho entenguin o no ho entenguin. Els nacionalistes espanyols o els pessimistes catalans.
* article sota el subtítol "Reflexions d'un socialista als amics sobiranistes", que publica avui el bloc de David Morgades a petició seva.
:
diumenge, d’agost 10, 2008
Trobar-se amb la bellesa
dissabte, d’agost 09, 2008
Fotografiar el Maresme
divendres, d’agost 08, 2008
Aprendre a Can Jalpí
"Voldria aprendre", de Gerard Quintana a Treu banya (2008)
- Dissabte 9 d'agost / 22 h. / Gerard Quintana / IV Cicle de Concerts de Música Mediterrània al Castell de Can Jalpí / Arenys de Munt. Preu: 12 eur. Entrades: a l'Ajuntament d'Arenys de Munt el matí de 12 a 14 h.
- (Gerard Quintana és el meu contacte núm. 250 del Facebook)
dijous, d’agost 07, 2008
Emigrar amb Valors
:
:
:
dimecres, d’agost 06, 2008
Tancar o obrir les mans
:
:
Ens regirem les butxaques amb l'esperança
de trobar-hi el so generós d'una paraula,
o potser el dring d'unes claus que obrin aquests llavis
rovellats que ara callen, o qui sap si un plec
de paper amb tot allò que no vam saber dir-nos
a temps, l'abracadabra dels nostres silencis.
A les butxaques, però, només hi trobem
allò que abans hi hem guardat. Així com als ulls
només s'hi troba la llum abans contemplada.
El vent i les gavines esquincen la tarda
de dalt a baix, seguint els fils que en l'aire
deixen els suïcides. ¿I nosaltres, què deixem
nosaltres, incapaços com vam ser d'entendre
que les mans tenen la reversibilitat
dels guants, i que tan senzill és tancar-les com
obrir-les, tan senzill rebre com oferir?
Per això no és estrany que ara el tacte se'ns ompli
de sofre, se'ns ompli de dits tristos que busquen
morir lluny de la pell, lluny de les cantonades
deshabitades de l'ànima, de les nostres
ànimes, pobres del que mai no vam tenir.
Gemma Gorga, "Pobresa", a El desordre de les mans, Pagès ed.; Lleida, 2008 (2), p. 35. Foto: Gemma Gorga (Icat.fm).
:
dimarts, d’agost 05, 2008
Seguir Nip/Tuck
Propostes d'agost- 5
:
BIBLIOGRAFIA
- Argullol, Rafael, "Peregrinajes" a Aventura. Una filosofía nómada. Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, pp. 52-55.
- Goethe, Johann Wolfgang von, Fausto, Ed. Espasa-Calpe, Madrid, 2007 (Versió íntegra en castellà, aquí; versió en anglès, 1ª part, aquí)
- Naím, Moisés, "Sin tetas no hay paraíso", article a El País (3.8.2008).
:
dilluns, d’agost 04, 2008
Cosir papers
Die wahre Grösse der Hände ist in ihrer Geduld
("La veritable grandesa de les mans està en la seva paciència", Elías Canetti, Massa i Poder)
:
Mig Mataró, i suposo que mitja Catalunya, és a Nova York de vacances. Per alguna cosa ha de servir un euro tan alt. Els envejo, però un dia em venjaré retornant-hi (hi he estat físicament una vegada i en somnis -o en cinema, que és el mateix- milers). Mentre tant, si em llegeixen o si us truquen, recomaneu-los que s'acostin a la Corcoran Gallery on exposa la valenciana Elena del Rivero.
:
Foto: Una peça de Home, A Chant, d'Elena del Rivero. Autor: Aimee Anthony. A sota, detall d'una altra. Corcoran Gallery
:
diumenge, d’agost 03, 2008
Venerar Sant Domingo
:
- Programa de Festa Major, aquí.
- Dimarts 5 d'agost, a les 12 del migdia, Passejada per la Fira del Càntir i la Terrissa del PSC.
dissabte, d’agost 02, 2008
Reviure el Miracle
:
:
divendres, d’agost 01, 2008
Ser cec per veure-hi, ser boig per raonar
:
:
:
- Diumenge 3 d'agost: El Rei Lear, dirigida per Oriol Broggi (Cia. La Perla29), a les 21h / Durada: 2h30min. Espai: Pati (Can Ribot - Mataró).
- Bibl1: Shakespeare, William, El Rey Lear, Ed. espasa-Calpe, Madrid, 1984 (12); (versió en català, aquí)