dijous, de gener 04, 2007

Mataró i la pressió fiscal | Fer el sant

Mataró i la pressió fiscal
:
nom Plaça Granollers, de Mataró (detall). Foto: djkubik
:
Al diari La Gaceta de los Negocios, el passat dijous 21 de desembre, va aparèixer un suplement que es diu Gestión Pública, on hi ha un extens reportatge sobre els 500 municipis amb major pressió fiscal d'Espanya. Mataró és al 211 (amb dades padronals de fa uns anys, ara estic segur que tenim una pressió menor). Dels que precedeixen Mataró, del rànquing elaborat pel catedràtic de la Universitat de Màlaga Rafael Carrasco i dos professors de la Universitat de Granada, surten 24 capitals de província i 43 municipis de la de Barcelona. Aquestes dades es corresponen amb la impressió que tenim des de fa uns anys i amb les dades que l'Ajuntament de Mataró va publicant, segons les quals la pressió fiscal dels tributs locals es situa any rera any per sota de la inflació.
:
I això, contra el que es pot pensar, no s'ha fet a costa dels ingressos municipals, que, per cert, han viscut anys també d'increments molt per damunt de la inflació (compte: el debat fiscal s'ha d'acompanyar sempre sobre el debat polític de priorització de la despesa). Com pot ser que pugin els ingressos si baixen els tributs? D'una banda, amb l'ampliació de la base fiscal, tant pel creixement de la base imposable (hi ha més habitatges, més contribuents, més cotxes, més riquesa) com per la inspecció tributària, instrument indispensable contra el frau. I de l'altra, especialment des de l'arribada de Zapatero, per la compensació efectuada als municipis per l'aplicació de la darrera Llei de Finançament Local, un atac d'Aznar als municipis, compensació promesa però mai feta per aquell Govern.
:
Per cert, no he comptat quants, però en els 210 que van abans que Mataró hi ha moltíssims ajuntaments governats pel PP, ja sabeu, el partit que puja impostos quan diu que els baixa.
:
Fer el sant
:
nom
:
El dia 1 vaig felicitar el sant al periodista Manuel Cuyàs, el qual em va respondre amb una breu reflexió que avui exposa a la seva columna a El Punt i que comparteixo plenament. Crec que, de totes totes, és molt millor celebrar el sants que els aniversaris. Cuyàs argumenta que és molt més senzill de recordar, i té raó. Permet, a més, felicitar persones que segur tenim una mica lluny i que, òbviament, no en recordarem l'aniversari.
:
Contra aquesta tesi, cada vegada sento el mateix argument: que això dels sants és una convenció de l'Església i que els que no són catòlics no tenen per què seguir-la. A banda que, si ho féssim tot així, deixaríem de celebrar Nadal, Sant Esteve, les pasqües i la festa major, ni potser menjaríem crema per Sant Josep, crec que hauríem de posar una mica les coses al seu lloc.
:
Primer, és una convenció instituïda per l'Església, l'onomàstica, a partir de la beatificació o canonització de determinats personatges que constitueixen el santoral catòlic, sí. Però les convencions, a força de repetir-les (i a força de ser eficaces: a qui no li agrada que el felicitin!), acaben essent tradicions, consuetuds compartides. I les tradicions, com deia Husserl, obliden l'origen de les coses.
:
Segon, que aquesta pràctica canonitzadora no forma part ni de l'Evangeli ni de res essencial de les creences cristianes ni de les pràctiques catequètiques o sacramentals instituïdes per l'Església Catòlica, amb la qual cosa ningú ha de témer de fer "sense voler" cap pràctica religiosa. (Si ho fos, tampoc faria cap mal, eh?, l'únic és que no serviria per res). Més aviat, alguns corrents ortodoxos i centralitzadors de l'Església han vist en el culte als sants (que no és del que estem parlant, de fet) una mena de retorn a les antigues divinitats o creences pre-cristianes contra les quals es van promoure els cultes marians *.
:
I tercer, que la convenció temporal amb la que ens regim, l'actual, es basa amb el calendari gregorià, instituïda per un Papa catòlic substituint el calendari julià amb el qual es regia tot l'imperi romà des de l'any 45 a.C. i el món occidental fins el segle XVI. O sigui que qui tingui escrúpols anticatòlics que porten a blasmar de les onomàstiques, que ens proposi un altre calendari o que deixi de celebrar anys gregorians, papals o papistes.
  • Imatge: el Papa Gregori XIII, que va instituir el calendari amb què ens regim
  • *vegeu Josefina Roma, "Els goigs com a èpica local: universalitat i localitat" a Ignasi Moreta (ed.), Estudis sobre els goigs, Ed. Mediterrània, Barcelona, 2002, p. 106.

:

Publica un comentari a l'entrada