En un programa com aquest * (un espai de televisió de temàtica religiosa en una cadena local) i en una ciutat com aquesta, que, a més d'aquest programa, s'edita un butlletí setmanal de les parròquies de Mataró (
El Full), val la pena que ens aturem un moment a reflexionar sobre la comunicació del missatge cristià i la seva transcendència cultural i mediàtica.
I ho fem aprofitant que no fa massa s'ha editat el premi Joan Maragall 2000, un assaig del periodista
Albert Sàez, que porta per títol
El llenguatge cristià en la cultura de masses.
No és un llibre per entesos, que també, sinó sobretot un toc d'alerta al conjunt de l'Església (i quan dic Església no vull dir la jerarquia o els bisbes, vull dir de tots els que ens hi sentim, d'entrada) sobre la importància de la comunicació en la nostra experiència religiosa compartida.
El veterà periodista Llorenç Gomis, a la introducció, recorda que "
religió és comunicació". Els textos sagrats cristians és ple d'anuncis i paraules. No es tracta, com a vegades passa, que l'autor recomani l'adopció d'estratègies de màrqueting per "vendre millor el producte", sinó que el propi producte és ja el màrqueting: L'Evangeli ja és un anunci joiós.
La primera i segona part del llibre s'endinsen en aquesta primera reflexió, analitzant el fet religiós com a fet comunicatiu, fet que arriba als nostres dies amb una sèrie de característiques:
· De llenguatge. És obvi que el tradicional discurs religiós ja no serveix i que el món necessita d'un discurs que parteixi de la raó.
:
· De mitjans. En els darrers 20 ò 30 anys hem vist l'explosió de mitjans molt forts: aquest en que estem, al televisió, però també Internet, per exemple. No sabria dir-vos si la religió n'ha sabut trobar el seu lloc; més aviat crec que no gaire: es resumeix ràpidament en algun programa "per especialistes" i a hores rares, en declaracions més o menys polèmiques dels bisbes sobre moral sexual als telediarios o en personatges com el padre Apeles
:
· De receptors. Estem parlant d'un món laic, adult, amb moltes maneres i graus de viure la religió (i de no viure-la)… el cristianisme s'adreça a tots ells, compte, no tan sols als més militants. I la comunicació de masses és, avui per avui, la manera més ràpida (potser l'única) d'arribar-hi. Però, és clar, si els recpetors són diferents, el llenguatge, necessàriament ha de ser diferent.
A partir d'aquí, a la tercera part, des d'aquestes característiques, reflexiona sobre la comunicació del fet religiós avui, comptant amb la insignificança de la simbologia religiosa cristiana, però també amb un cert retorn al sagrat que ara es posa de moda entre els pensadors actuals (Eugenio Trías o Vattimo, per exemple) però que també apareix en altres terrenys com la predicació evangelista a la televisió americana. Fa una curiosa anàlisi de la política comunicativa del Vaticà i del propi Joan Pau II i també de la presència del fet religiós als mitjans de comunicació.
A les conclusions, Sàez s'atreveix a fer alguna proposta i segurament a des d'aquí és on m'agradaria que reprenguéssim, on sigui, el fil: Sàez proposta obertament a l'Església una política de comunicació ja que, i cito: "Si el cristianisme deixa d'existir en els mitjans de comunicació, aviat deixarà d'exisitir, i corre el perill de convertir-se en una secta".
Així, doncs, us convido a llegir aquest llibre, a pensar una mica més tots plegats com hem ho de fer perquè aquest "missatge joiós" no quedi retingut entre uns quants i puguem, aprofitant tots els mitjans que la cultura de masses ens posa a l'abast, fer-lo arribar pertot.
:
* text elaborat per al comentari de llibres del programa "Creure Avui", de Televisió de Mataró, emès el març de 2002 i que vaig trobar casualment fa uns dies.
:
