dimarts, de juny 01, 2010

Barceló: El Tot a trossos *

:
Fins a mig juny a Madrid, i aquest juliol a Barcelona, podrem gaudir d'una nova mostra antològica de Miquel Barceló, amb 180 peces entre quadres, escultures, quaderns de viatges o dibuixos. Com que la disposició és temàtica, se'ns fa més senzill de comprovar-hi els trets característics de l'obra de l'artista mallorquí, un dels més importants del món i amb una creativitat que sembla no acabar-se. Ens ho fa més senzill... però no ho és gens. Les múltiples influències artístiques, per no dir les personals o ambientals, el seu propi paper com a artista subjecte i objecte, el treball amb la matèria i el temps, el seu domini de la plàsica, la seva capacitat per convertir tot el que l'envolta en art ("m'agrada Tintoretto perquè ho pinta tot", diu tot emulant-lo), etcètera... Cadascun d'aquests camins és tan ric, que ens farà tornar-hi i tornar-hi: tampoc no s'acaba mai Barceló.

Per començar per algun lloc proposo considerar l'obra de Barceló des de dos punts de partida. En primer lloc, l'art entès com una recerca vital. La recerca vital que ens planteja recau especialment en ell mateix. No és original, això; l'art modern és un art de la primacia de l'artista: Velázquez confonent-se amb Felip IV o retratant-se amb els reis, els autoretrats de Rembrandt, l'entronació de l'artista al Romanticisme, l'exploració psicològica del surrealisme, l'artista-ídol de masses com Andy Warhol... En aquest sentit, també la vida de Barceló és la matèria de la seva obra, i ell el protagonista; al principi, exercint de personatge central excitat i, darrerament, transvestit en grans animals com goril·les o elefants. Igualment sols, perplexos i admirats. Hi ha, però, una segona línia de recerca: els retrats, tots ells afermats en una realitat, en una mena de paisatge, que els sembla pertànyer. Una realitat anti-realista.

El segon punt de partida que proposo passa per entendre la matèria com a participant d'un tot còsmic on també és la nostra vida ("la vida és la matèria penetrada", diu). Amb un excels domini, la matèria que utilitza fa entrar en diàleg els suports i les tècniques utilitzades, els accidents matèrics i les formes reals (com els rupestres), la immediatesa amb el pas del temps (inclòs que uns tèrmits se'n mengin una part), el pla amb el volum, fins i tot l'anvers i el revers en un quadre... I sense 'efectes especials'! Alhora, la matèria és també símbol d'una realitat que va més enllà, d'aquí les contínues referències al sacrifici (etimològicament "fer sagrada" una cosa). O a la dualitat foscor/llum. O a l'energia giratòria (cap endins? cap enfora?). O en referir-se a la matèria orgànica com allò que emergeix o es submergeix en aquest gran pla de realitat, en aquesta gran massa còsmica que Barceló ens descriu a trossos.

Finalment, una petita exposició d'aiguaforts de tauromàquies, a Barcelona, ens pot orientar sobre el ritual i la vida que hi ha en un forat, o en una escudella, o en un cràter, o en qualsevol el·lipsi giratòria. Un altre punt de partida.
:
* article per la revista Valors (juny 2010)
Miquel Barceló. 1983-2009, a CaixaFòrum Madrid (Paseo del Prado, 36, Madrid), fins el 13 de juny. Al CaixaFòrum Bacelona (Av. Ferrer i Guàrdia, 6-8, Barcelona) el juliol de 2010.
Tauromàquia de Miquel Barceló, a la Galeria Gómez Turu (Consell de Cent, 325, Barcelona), fins el 30 de juny.
En aquest bloc:
Per què Barceló?, Els móns a Venècia,Com una bleda, Barceló a Godia, Barceló fent Comèdia, Una catedral baix la mar.
Vídeos sobre l'exposició, aquí.
Foto. Gran elefant dret (CaixaFòrum).
:
Publica un comentari a l'entrada