Una vegada i l'altra

El motiu tant és.
cal buscar entre les restes el que ha sobreviscut.

(...)

Perquè estimar no és enamorar-se.

És tornar a construir, una vegada i l'altra,

el mateix pati on escoltar les merles

quan la primavera encara és de nit.

Joan Margarit, Fragment del poema "Treballs d'amor", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 15.

No vull ser estranger a casa meva

Dies estranys. Són ben estranys, aquests dies. Després de les eleccions del dijous 21 -que vaig comentar breument aquí- em sembla veure des de tot arreu una sensació estranya. Tant des dels partits que no poden formar govern (amb alguna patacada que sembla greu) com dels que, en teoria, amb l'aritmètica parlamentària a la mà, sí que ho poden fer. Excepte, esclar, que les excepcionals condicions adverses dels seus líders i alguns dels seus diputats electes (en presó provisional o fugats de la justícia) ho posin tan difícil com sembla (i com és, de fet). Aquest "principi de realitat" obre alguns possibles escenaris, que ja veurem. O fer córrer la llista (també la llista de candidats a la presidència), o seguir amb el vodevil (fent president in absentia a algun dels citats), o ves a saber com. Ja ho veurem, però, per desgràcia, no té pas pinta d'arreglar-se, la situació a Catalunya, ara per ara.

Dues Catalunyes? Ja ho veurem, dic. Mentre tant, entre els galets i les neules, segur que més d'un deu haver pensat, com jo, en un dels riscos que ha tingut la polarització cap a Ciutadans de la majoria del vot no independentista en aquests comicis. Si ells mateixos no són prou conscients de l'heterogeneïtat del seu cos de votants, com penso que hi ha, o si és que aquesta ja no hi és tant, el principal risc és el de la ruptura dels principals consensos del catalanisme. Per moltes raons, però sobretot per salvaguardar la unitat civil del poble de Catalunya del risc de dualitzar-se (com passa en altres indrets similars, per cert), com apuntava fa unes setmanes aquí, els principals partits des de la transició fins ara van forjar consensos bàsics implícits i explícits. Ciutadans, amb la seva crítica a l'"escola catalana" com a símptoma, representa bàsicament la Catalunya que no se sent vinculada a aquells consensos. I, per tant, el perill d'anar a una societat de cultura dual impermeable aflora de nou. La conya de Tabàrnia, a més, ho dibuixa al mapa.

Els consensos caduquen. Enlloc d'abocar totes les invectives que vulgueu, des del catalanisme faríem bé d'admetre algunes de les raons, o almenys escoltar-les, que ens han fet arribar fins aquí. N'hi deu haver moltes. Jo n'apunto dues. Una, que és bastant evident, és que els consensos són renúncies, són fets en un temps i amb uns actors determinats, i en uns contextos favorables a l'entesa, de manera que el pas del temps, el canvi generacional, algun dels seus desencerts i la crisi del sistema polític (en el qual "consens" s'associa a traïció o casta) els anquilosen. Ens desvinculen. Com els iogurts, caduquen. Fan necessari un nou consens, per entendre'ns. I les espases encara estan desembainades.

Inependentisme anticatalanista. La segona causa -i ja dic que n'hi ha més- penso que es basa en una altra ruptura del consens, basada en l'aporopiació per part de l'independentisme dels pilars bàsics del catalanisme. Em refereixo als que identifiquen tot el poble, independentment del seu origen, usos, residència o llengua materna, amb els seus símbols, la seva tradició cultural, la seva llengua pròpia, el seu territori comú. Quan tot això s'ha posat a l'únic servei d'una causa, s'hi acaba identificant i, per tant, deixen de ser vehicles útils als que no la compartim.

També són meus. Quan veig a la televisió pública any rera any que s'identifica El Cant de la Senyera amb la bandera independentista, amb el públic dempeus, al Concert de Sant Esteve des del Palau de la Música, m'estan robant l'Orfeó Català, Joan Maragall, el Palau de la Música i la diada de Sant Esteve. Quan veig l'Òmnium Cultural, l'entitat que tenia per objecte fer créixer i prestigiar "per a tothom" l'ús de la llengua catalana, posar-se al servei dels partits independentistes, sento que el català ja no deu ser per a tothom, doncs. I determinades "unanimitats" independentistes en determinats centres educatius, parròquies, televisions públiques, façanes d'ajuntaments o espectacles teatrals (per parlar només d'algunes despeses públiques), fan que molts ens sentim exclosos, doncs, d'aquest espai públic que ja no podem compartir del tot. Si això em passa a mi, que em sento part de tot això, de Maragall a l'Òmnium inclosos, i que em sento catalanista com el que més, imagineu-vos com es deu sentir algú que tingui altres referents. Directament estranger, com, de fet, el món independentista qualifica els partits que no en són.

La nacionalitat catalana. Recuperar, doncs, la nacionalitat catalana, és deixar de sentir-nos estrangers, estranys, als referents culturals que ens haurien d'unir. I això passa per alliberar-los (anava a dir "desintoxicar-los", però no vull malentesos) de la seva connotació militant. En cas contrari, tot i que ara pot semblar a l'inrevés, el català i la seva tradició cultural estaran seriosament amenaçats... per nosaltres mateixos.

De cadascú

"Quina llàstima que beure aigua no sigui pecat", exclamà un italià, "que bona que seria".

(...) Cada cosa té el seu costat laborable i el seu costat de diumenge.

(...) D'allò que ha d'ésser l'home, els millors de nosaltres no en saben res amb certesa. D'allò que és, se'n pot aprendre alguna cosa de cadascú"

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 160-161.

D'aquest no res

En otro giro de la procesión
o de la tribu errante que somos,
henos aquí sin nada como al principio.
sapos y lagartijas nuestro alimento.

Sal nuestra vida, polvo nuestra casa.

Añicos y agujeros en la red,

    nuestra herencia en ruinas.

    Por fin tenemos

    que hacerlo todo a partir

de esta nada que por fin somos.

José Emilio Pacheco. Poema "Crónica mexicáyolt", a Alta traición. Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, pp. 111-112.

Post 21-D. Apunts brevíssims.

Doble impotència

La de l'independentisme: no poder superar mai el cinquanta per cent dels vots, no poder fer cap República. No tenir pla B.

La de l'Estat: no poder imposar-se, perdre tot l'atractiu possible, potestas sense auctoritas. No tenir pla B.

Nosaltres, al mig. No tenim pla B.

Coses bones de la campanya que haurien de seguir, fos com fos. 

Les notes del diari de campanya de Raimon Obiols.

L'aposta radical per la reconciliació de l'espai que representava el PSC en aquestes eleccions.

Deixa-ho estar: tot és narrativa, relat, històries. Risc: un cuentu, en forma d'Història. El vedell d'or.

Coses que passaran, segurament.

Els partidaris de mantenir els concerts a les escoles que segreguen per sexe tenen una majoria absolutíssima. És només un exemple.

Carles Puigdemont i la resta de consellers fugats de la justícia seran detinguts quan trepitgin territori espanyol. Cap d'ells ni els que mantenen presó preventiva podran de facto ser candidats a president de la Generalitat. No sé si podran acabar fins i tot sent diputats.

Els judicis als processats, d'aquí a pocs anys. El rosari de l'Aurora que ens hi porta. L'excés d'emotivitat que -amb la judicialització, que uns i altres fan inevitable- eliminen el lloc de la política.

El President de la Generalitat no demanarà l'indult si finalment hi ha condemnes per les il·legalitats comeses en la preparació, execució i desenvolupament posterior de l'1-O. No, encara que la mona es vesteixi de groc, no són presos polítics.

Coses que no passaran.

La independència. La República. Ítaca.

Coses que haurien de passar.

Els plans B, un horror pels que no volen córrer riscos.

Un full de ruta que reconegui que no serem independents (bé, que reconegui la realitat) i que inclogui un pla de govern pels propers quatre anys. Seguretat jurídica, estabilitat política, calma a les empreses.

O consens o Catalunya deixa de ser un sol poble. Aquest pla, òbviament, pot recuperar els 45 dels 46 temes plantejats al Govern de l'Estat, sense negociació, que tindrien un ampli consens a la cambra. Més enllà dels fronts que estan enterrant el catalanisme. Consens. O ja no volem una Catalunya d'un sol poble? A vegades penso que no.

Que els Comuns i el PSC s'entenguessin. Començant per Barcelona.

Que els independentistes (tipus Oriol Junqueras) llegissin més Descartes ("Perquè no n'hi ha prou de tenir l'esperit bo, sinó que el principal és aplicar-lo bé", Discurs del Mètode, part 1, per exemple).

Que els racionalistes (tipus Josep Borrell) llegissin més Pascal ("Dos excessos: excloure la raó, no admetre res més que la raó", Pensaments, 253, posem)

Eliminar la paraula "fàstic" adreçada a les persones a les xarxes socials. I a tot arreu. I, si no, visca la gent que fa fàstic.

Deixar d'enviar propaganda als grups de Whatsapp. A hores d'ara, ja estem tots convençuts.

Enfortir els partits polítics (la història és un llarg camí) front els "moviments" espasmòdics (fem història cada cap de setmana).

Que Salomó proposés tallar Catalunya per la meitat. La Catalunya Nova i l'Àrea de Barcelona, posem, escindides de la Catalunya Vella. Hi ha més opcions possibles.

Coses que passen.

Gir a la dreta i gir nacionalista com a resposta a l'enorme crisi política que viu Occident des de fa deu anys. De Polònia a Trump. D'Hongria al Brèxit. De Puigdemont a Arrimadas.

Majories conjunturals que pretenen canvis estructurals per convertir-se en majories estructurals. De Turquia a Veneçuela. De Rússia a Catalunya.

Classes mitjanes consumidores de despesa pública (de TV3 a l'escola catalana) que volen imposar la seva hegemonia, amenaçada per la crisi, entre d'altres. Internament (Ciutadans, forta als barris amb menys rendes, on l'independentisme és anecdòtic) o externament (dèficit fiscal). Tampoc és exclusiu de Catalunya, però a Catalunya les classes mitjanes pesen molt.

I que venen els robots.

Repositori dels savis

• Francesc Trillas: Les meves eleccions catalanes, en perspectiva (L'Hora)
• José Luis López Bulla: Terremotos en Cataluña, valoración de urgencia de las elecciones autonómicas (blog)
• Oriol Bartomeus: La victòria dels ofesos (Ara)
• Cinto Amat: Rajoy, l’independentisme i els seus fantasmes (blog)

Dades

• Resum dades Catalunya (Gesop)
• Resum dades Mataró (Ajuntament)

Warhol

Fins l’últim dia de 2017, al Caixafòrum de Barcelona, es pot veure una magnífica retrospectiva d’Andy Warhol amb el lema “L’art mecànic” (per cert, coincideix amb una altra bona exposició sobre la Reforma protestant). Quan la vaig anar a veure, hi havia cues. Per la raó que sigui, Warhol dialoga bé amb la cultura de masses que ell mateix va saber copsar en tota la seva plenitud. Uns anys després de la II Guerra Mundial, efectivament, Europa anava construint el seu propi model d’estat del benestar, que atacava un dels fonaments de la divisió europea i dels nous riscos, entre ells el veí comunisme, és a dir, la pobresa d’amplis sectors de la classe obrera. Paral·lelament, la millora del poder adquisitiu d’aquests milions de persones fa entrar el capitalisme en la fase que hem conegut fins a la digitalització, la del consum massiu el qual, alhora, garanteix la producció industrial i l’economia de mercat. Warhol, dic, va ser pioner en fer-nos avinent el canvi profund que el consum de masses produïa en la cultura, en la nostra manera de viure i de pensar. Potser per això fascina, perquè ens hi reconeixem.

Al programa de mà que reparteixen a l’exposició, curiosament, els textos són precedits d’un verset del Salm 144 (el quart), que diu: “L’home és un sospir; la seva vida passa com una ombra”. Hi ha molt textos de la Bíblia, de fet, que parlen de la fugacitat de la nostra vida i la vanitat del que hi fem (vanitat etimògicament vol dir “el que s’esvaeix com un baf”). Warhol, en realitat, reprèn aquest fil amb els símptomes del món que neixia aleshores i ens el planta. La lògica de la moda i els seus cicles, que envaeix la resta de facetes vitals (també la política?). El mètode de la fama per sortir de la vida insignificant de milions de consumidors de vida fotocopiada. El valor de les llaunes per pobres al costat del de les joies. Només em pregunto si, a banda de fer bonic, avui, no ens inquieta una mica, Warhol. Espero que sí.

Article per a la revista Foc Nou (desembre 2017)

Foto: La Vanguardia.

Les idees

Les idees són també una vida i un món.

(...)  Me n'he adonat ben clarament: sovint tinc una opinió quan estic ajagut i una altra quan estic dret. Sobretot si he menjat poc i estic fluix.

(...) Tota imparcialitat es artificial. L'home és partidista i ben fet que fa. Fins i tot la imparcialitat és partidista. Aquell era del partit dels imparcials.

(...) Hi ha una mena de ventrilòquia transcendental amb la qual es pot fer creure a la gent que una cosa dita a la terra ve del cel.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 158-160.

La reconciliació

A mi, com a Shylock, si em punxen , trec sang. I si em fan mal, miraré de venjar-me. Els catalans que vèiem retransmetre en directe des de casa la vulneració de drets polítics i de les lleis que els protegeixen els dies 6 i 7 de setembre, o els successius plens de declaració d'un nou règim d'acord amb aquelles votacions, o que hem aguantat impertèrrits les acusacions d'antidemòcrates, de connivents amb el feixisme o simplement hem suportat insults i pressions de la millor manera que hem sabut (i segurament no en sabem massa) tenim la temptació de reaccionar com el mercader de Venècia. I plantejar les eleccions de dijous que ve com una revenja shakesperiana. 

Per què no només ha estat aquest clima, aquesta pressió ambiental, aquest avassallament per terra, mar i whattsapp, el que a molts se'ns feia irrespirable. Les conseqüències econòmiques, socials i psicològiques que hem viscut almenys fins ara arran del procés han danyat tant la nostra convivència, la qualitat de les nostres relacions i expectatives, que la resposta lògica, o la que surt de les entranyes -més aviat-, és la de reclamar, almenys, justícia. Compensació. Que canviï la truita. 

D'aquí, crec humilment, que el partit amb més possibilitats de quedar el primer a les enquestes (tot i que amb menys per assolir la presidència) sigui Ciutadans, que ha articulat -insisteixo, carregat de raons- una proposta d'aquestes característiques. Esmenar la plana no tan sols a la independència, sinó, de passada, malmetre alguns dels consensos que el catalanisme d'un i altre signe havien assolit aquests últims quaranta anys. Sigui dit de passada: des del punt de vista de la visió estratègica dels impulsors del procés, haver llançat aquesta bomba al catalanisme seria pitjor que un sarcasme. És el preu de la ruleta russa del tot o res, com ja hauríem d'haver après.

Canvi de rumb

Per això trobo absolutament recomanable l'aposta que fa el PSC de Miquel Iceta en aquestes eleccions. Més que mai. Enlloc de canviar la truita, millor canviar de rumb, ve a dir. No és que jugui a l'ambigüitat: ha dit per activa i per passiva que no farà president a cap independentista i que abandonarà del tot aquesta via. El que diu, i aquí em sembla que hi ha el matís important, és que el país que caldrà construir a partir d'ara haurà de comptar amb tothom, haurà de cosir ferides, haurà de reconèixer errors (i encerts, que serà més difícil) de tots els bàndols. Haurà de comptar amb persones que, fins ara, no reconeixien cap altra legitimitat que la seva, que plantejaven la governació d'aquest país en clau de vencedors i vençuts, de ciutadans i vassalls, de bons i dolents. Amb un nou horitzó i un nou full de ruta, sí, que es trobi als punts d'intersecció de la immensa majoria de forces polítiques, que no són pocs ni poc importants.

La clau que ofereix Iceta, doncs, és la de la reconciliació. No de qui té raó o no, sinó del convenciment que Catalunya avança si travem nous consensos i interns, primer, i amb la resta d'Espanya, després. És una tasca difícil, des-entranyable, que comporta renúncies i molta incomprensió, que té riscos. Però que sap jerarquitzar bé (primer el país i la seva gent, després el que pensem que cal per governar-los) i que fa treure el millor de nosaltres mateixos. Alguns diran que és traïció, d'altres, massa complexos. També diran que és massa kumbaià i que dic això perquè sóc de missa (Iceta feia broma fa poc a la televisió dient que la seva cançó preferida era Agermanats). Però és la millor opció política, alhora. Resoldre el contenciós, i no avivar-lo, és la millor contribució a la política que ara mateix es pot fer a Catalunya, n'estic convençut. Guanyar per persistir-hi, sotmetre la meitat de la població d'un o altre signe segons qui guanyi, serà sempre una victòria pírrica. Una Catalunya que es desfà. Pobra i buida.

Nosaltres dos

Soy tú porque eres yo. Y serás porque fui.

Tú y yo, nosotros dos. Vosotros, los otros, los innumerables
    ustedes se resuelven sin mi.

(...)

Seré tus restos, tus despojos, tus residuos, tus sobras: el tertimonio que por haber vivido estás muerto.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "Prosa de la calavera", a Alta traición. Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, pp. 103-105.
Il·lustració: Juan Genovés, Censura, 2013.

El Bé i el Mal, en campanya

La prova que em faig gran és que ja sóc una mica pesat, que em repeteixo com el pebrot. La pobra gent que encara se m'acosta per dir-me "¿i tu, com ho veus, això?" ja ha begut oli. Una de les meves obsessions és, contràriament al que veig que clama el poble cada vegada que enxampen un polític pòtol havent ficat la mà a la caixa, és la de desmoralitzar la política. Compte. No vull dir recordar-li cada cinc minuts que no aconseguirà res del que es proposa, accepció 1, o que s'ompli, si hi caben, més galifardeus sense ànima, accepció 2. No. El que demano, el que prego amb totes les meves forces, és que la política deixi de considerar-se una qüestió moral.

En aquesta campanya ho veig com mai. El millor resum del que dic la va donar la primera epístola-twit del candidat Junqueras (ERC) als seus fidels que va fer fer des del centre on compleix presó preventiva: en aquestes eleccions el Bé ha de guanyar al Mal (vegeu La Vanguardia). El Mal, ja se sap, són els altres, com vam aprendre de Sartre, de manera que el Bé som nosaltres, com hauran deduït. Primer em pensava que era una broma. 

No. El plantejament estratègic del conjunt del bloc independentista es basa exactament en això. Res d'avaluar la legislatura en termes de resultats en les seves compètències (atur, llistes d'espera als hospitals, situació a l'ensenyament, etc.) i, sobretot, res d'avaluar el seu principal objectiu. Que res no faci recordar que la independència exprés del famós full de ruta ha portat uns resultats exactament contraris al que es pretenia. Res, doncs, de donar compte de les activitats polítiques del Govern. Davant d'aquestes foteses tenim un millor argument: la moral. El Bé i el Mal.

El Bé. Els empresonats (no les accions pressumptament delictives que els hi han portat). La dignitat (no la fugida en fals). La democràcia (no que es neguin a convocar eleccions). Contra la repressió (la de l'ú d'octubre, no la que s'exercí contra els manifestant del 15-M). 

Contra aquests hi ha el Mal. Els del 155 (no els que van fer tot el possible per activar-lo desafiant les lleis fonamentals). Els dimonis de la Pilarín Bayés (no les mancances a tots els nivells en les polítiques socials que clamen al cel). Els filibusters (no els que van veure conculcats els seus legítims drets els dies 6 i 7 de setembre). 

Que vagin als Pastorets

Fins i tot els Pastorets situen la lluita del Bé i el Mal en el pla angèlic i reconeixen que, en el pla humà, la cosa està més barrejada. Quan passin les eleccions, els haurem de recomanar que els vagin a veure. La cosa va més de Jonàs i Mataties o, si volen, de Rovelló i Lluquet. La part èpica la resolen àngels i dimonis, la política és més de comèdia. Vull dir, més humana, contradictòria i concreta. I és sobre les polítiques, sobre el com i pel per què (o per a què) pensen resoldre els problemes, amb quins instruments (pressupostaris, fiscals, legals...) i amb quines aliances. I quins problemes, esclar. La política no tria entre el que està bé o malament (això ho fa la moral, doncs); sinó entre el que ens convé i no ens convé. Per això competim. Si no, no caldria.

Perquè encara hi ha un altre problema greu. Si els teus adversaris són el mal, el dimoni escuat en persona, l'únic plantejament moral possible (ep, si un va de Bé) és la seva derrota, l'anihilació, la humiliació o la desaparició. Fer-se adult, o ciutadà, passa per reconèixer que els nostres semblants poden pensar exactament el contrari que nosaltres sense ser el Mal (i que "els nostres", inclòs jo mateix, tampoc som santets). I que la comunitat política consisteix en com ens ho fem per conviure amb gent que -al nostre Ideal, un infern disfressat de cel- voldríem fora. Conviure amb els que ens fan "fàstic" (com algú m'ha dit que li faig jo, a les xarxes). Els pastorets no tenim més remei.

En parlo també a La moral de les putes (2014);  Menys moral a la política (2014), No a les armes nuclears (2015), Garcia Albiol i la moral (2015), Per una política "immoral" (2016), ¿Com és que la gent vota el PP? (2016) Retorn a la tribu (2016) El nen repel·lent de l'anunci (2016), Casa vostra, casa meva (2016),  El guió de Maquiavel (2017).

Foto: Pilarín Bayés fa uns dies en un acte electoral a Vic.

"España" no és la solució

Que es responsables de l'estratègia electoral del PP no em llegeixin ho trobo normal. Que no em facin cas, perfectament comprensible. Però que reiterin el mateix error que fa dos anys al seu eslògan de campanya ja em sembla més rocambolesc. M'explico: a la campanya de les eleccions generals de finals de 2015, la versió en català del seu lema de campanya era "España amb seny". Jo vaig fer-ne un escrit, aquí, per advertir que aquesta ocurrència alimenta directament els tòpics majoritaris al món independentista sobre el PP, i de retruc sobre la seva idea d'Espanya. Bé, doncs hi han tornat. En aquestes eleccions, amb el candidat Xavier Garcia Albiol al capdavant per segona vegada, l'eslògan triat diu "España és la solució". España, sempre; però Espanya, enlloc.

He rellegit, doncs, el que vaig escriure i m'ha esglaiat una mica veure que els arguments podrien ser avui exactament els mateixos. El que hi criticava no era la seva aposta política. No és la meva, però l'entenc, sé que representen un bon nombre de catalans (malgrat que les enquestes aventuren un trasvàs de vot a Ciutadans) i la idea hi està ben representada. El que critico és que juguin al mateix marc que els seus adversaris independentistes, és a dir, a considerar Espanya com a no-catalanitzable, com a aliena a la nostra llengua i cultura. Jugant en aquest marc, reforcen els qui volen veure Espanya, de iure, com un lloc impropi, tractant-lo així de facto.

Per acabar, com que avui em sento esplèndid, m'autocito repetint el mateix final que vaig escriure fa dos anys: "Als que volem que el català sigui una llengua tan normal com ja és, perfectament útil per qualsevol circumstància i ocasió, ens dona la sensació que uns i altres es retroalimenten. Que, de fet, practiquen exactament el mateix. I, estirant una mica l'argument, veiem dolorosament com es confirmen els nostres pitjors auguris: a més independentisme, menys nació i més enfortiment de l'eix espanyolista a Catalunya." 

La massa i els parlaments

Una de les crítiques més generalitzades i tòpiques sobre la qual bascula la crisi contemporània de les democràcies occidentals es dirigeix al parlamentarisme, que es contraposa al la força “del carrer”, de “la gent”, del “poble” o altres sinònims de “massa”, entenent-la com bé va descriure Elias Canetti. Així, aquesta crítica associa parlamentarisme amb filibusterisme, amb la gestió d’interessos partidistes (quan no “individuals”: tots són iguals), amb xerrameca, amb legalismes, amb dificultats per assolir objectius del líder, etc; excessivament “circular”. I, en canvi, la força popular es mostra com a veritable, legítima, ergo superior a les lleis, completament representativa, mancada de noses partidistes o particularistes i portadora d’una missió històrica, decididament “linial”.

El resultat, en realitat, ho desmenteix ben aviat. Els parlaments fragmentats, per exemple, han de recórrer necessàriament  al parlamentarisme denostat. Però, de seguida,  aquest és posat com a excusa dels alentiments i fracassos dels líders de les “masses”, com hem vist als EUA en el cas de les dificultats de Trump en cambres dominades, teòricament, pel seu propi partit.

La crítica al parlamentarisme, alhora, com tot relat que es presti, necessita enemics. Compte, no serien “adversaris”, per als qui caldria atorgar igualtat legítima i un combat “esportiu”, sinó “enemics”, és a dir, aquells a qui cal abatre, o aïllar, o vèncer “definitivament”. Per alguns seran les “elits” i tot allò que s’hi vulgui vincular, per altres els “estrangers” (mexicans als EUA, “moros” a casa nostra) i, això sí, per tots, aquells qui no comparteixen el seu marc mental. Així, qui no està “amb la majoria” (que sovint també és mentida: Trump va perdre les eleccions en vots, seguint amb l’exemple), hi està “en contra” i, per tant, és igualment responsable, amb les elits, del mal que hem d’abatre. Per això, els “conversos” que provenen de fora del “nómos”, el “territori ordenat” (racial, social, sexual, cultural, econòmic), són acollits com a fills pròdigs (els diputats racistes negres d’alguns països europeus, per exemple) i els permet dir “no, nosaltres no som racistes, només volem ordre”.

De fet, tot això és tant contemporani com antic. El teòric d’aquesta crítica és, sens dubte, Carl Schmitt (1888-1985), un filòsof filonazi amb molta influència posterior directa (i indirecta, com veiem), que va elaborar les seves teories a la llum de la feble república de Weimar. Perquè la crítica a la democràcia representativa és una estora vermella a l’autoritarisme, com es pot comprovar a Turquia, Polònia, Hongria o Veneçuela. Però, sobretot, interpel·la al caràcter feble i provisional, segurament postís i avorrit, de la democràcia. Inteprel·lació que precisa, doncs, d’un reforçament dels seus pilars, de més exigència en els seus actors i de més resolució en els seus actes.

Article a la revista Valors, novembre de 2017.

Iceta en paper - Llibres en campanya - i II

Ja vaig dir fa uns dies que recomanaria alguns llibres més, en aquesta campanya. El segon bloc l'he volgut dedicar a Miquel Iceta, la persona que votaré a les eleccions del dia 21 com a candidat a la presidència de la Generalitat, convençudíssim, proposant-vos la lectura d'un de recent, de caràcter biogràfic, i l'altre, de caràcter més programàtic.

El primer (Iceta. El estratega del Partido Socialista, Ediciones B, Barcelona, 2017), ha estat escrit pel periodista Raúl Montilla, que fa anys que el segueix professionalment des de La Vanguardia. No sé què li té preparat el futur, a Iceta, jo espero que la seva figura sigui determinant per resoldre l'actual atzucac. No només perquè és dels meus, sinó, sobretot, perquè sincerament em sembla que és l'únic que està en disposició política i intel·lectual per fer-ho. Sigui com sigui, algunes de les claus de les seves capacitats, i errors, es desgranen en aquest text i són el seu principal focus d'interès, a banda de repassar la nostra història més recent.

Una de les coses que s'hi diu, i que a mi m'interessa ressaltar, és com parla de la seva herència cristiana i de l'important que ha estat després per ell (a casa seva són una típica família catòlica conciliar). "Yo me hice socialista por una cierta idea de justicia social", diu a la pàg. 114, "seguramente tenía una relación con la educación católica que recibí y con la doctrina social de la Iglesia". Un dia caldrà recuperar aquest fil en sèrio i em consta que Iceta, amb qui ens coneixem de temps immemorials, també ho pensa...

Començo per aquí per recomanar vivament el segon dels llibres, escrit per ell mateix (La Tercera Vía, Ed. Catarata, Madrid, 2017). Molt al principi, hi diu que "existe un consenso básico sobre los cuatro problemas que han dificultado el progreso de la España contemporánea: la controversia religiosa, el papel del ejército, la cuestión social y la tensión territorial. La Segunda República fue, desgraciadamente, un intento fallido de dar respuesta a estos pleitos (...) Pero sí merece la pena recordar el periodo de la democracia recuperada en 1977, en el que no cabe duda de que se han resuelto dos de los cuatro problemas antes citados: el religioso y el militar. En cambio, tanto en la cuestión territorial como en la social, aunque se han producido avances relevantes desde 1977" (pp. 21-22). Si començo per aquí és per ressaltar com, Iceta, de fet, reconeix que el problema religiós que es vivia en plena República, a Espanya, està resolt. I per anunciar que el llibre del que parlem és agosarat, substanciós i recomanable.

Sovint s'acusa els federalistes de dues coses. Una, que és una via fracassada quan, en realitat, no s'ha ni estrenat. Dues, que no és una proposta concreta. Home, molt no ho pot ser si ha de ser el resultat, com pensem molts, d'un diàleg entre mons avui aparentment irreconciliables, a banda dels sectors més moderats (i silenciats en aquest orgue de gats dels patriotisme) del catalanisme. Però el llibre inclou unes quantes propostes, desgrana un conjunt de possibles solucions, i indica un possible camí de sortida al laberint ara ja irrespirable del procés (i els seus aliments "exteriors"). A banda, esclar, d'advertir de les portes tancades i enganyoses de sortides "fàcils" del laberint. Hi ha una tercera acusació que es fa al federalisme: que és difícil. I tenen raó. L'alternativa als impossibles són les coses difícils. Tot i així, l'esforç per condensar, justificar i proposar sortides en aquesta complexitat és el que atorga més valor al llibre que, encara que sigui per criticar-lo, anirà bé de llegir. Almenys tindrem crítiques instruïdes. Jo, almenys, n'he après moltíssim.

Cultura

Del vagit d'un infant ha nascut el llenguatge, com de la fulla de parra el vestit francès de gala.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 157.

Il·lusió, irresponsables i robots - Llibres en campanya - I

A risc de quedar com un pedant (un dels meus pecats que pugna pel primer lloc), aprofitaré que som en campanya per recomanar tres llibres que he llegit últimament. Tots tres són de fàcil lectura, tots tres tenen vinculacó amb el periodisme (dos són periodistes i un un historiador que escriu als diaris), i dos d'ells arriben a penes a les cent pàgines, de manera que no hi ha massa excuses per seguir la meva recomanació, si us escau. I si us quedeu amb més ganes de llibres, un dia d'aquests en comentaré un parell més, però ja per un públic més restringit.

La il·lusió

El primer, i vaig per ordre de lectura, és una molt personal i excel·lent crònica del "procés", amb una introducció històrica molt pertinent, i escrit amb la ironia típica de Guillem Martínez (La gran ilusión, Ed. Debate, Barcelona, 2016). Vaig anar a la seva presentació, a Buc de Llibres, pocs dies abans de l'ú d'octubre, farcida dels amics de la clandestina ICV, i s'hi respirava un ambient fatalista. Sembla que hagi passat una eternitat i fa tot just dos mesos i escaig. 

El to del llibre no és exactament aquest i la tesi ve a defensar que l'apropiació i eixamplament del moviment independentista rebrotat a partir de 2010 pels partits nacionalistes, especialment CiU, construeix una monumental i efectiva il·lusió òptica de conseqüències inimaginables. L'objectiu d'aquesta construcció és, òbviament, continuar al poder. Per aquesta missió, diu Martínez "el marco comunicativo del Procés sería éste: el Govern defiende la independencia —algo dudoso y no verificable—, la independencia supone bienestar —algo dudoso también—, por lo que el Procés es la defensa de la democracia. Estar contra el Procés es estar contra la democracia y el bienestar. Es decir, contra el Procés. Este marco fue —es— inapel·lable en grandes sectores y regiones de Catalunya" (p. 170). 

Tot i el desvetllament de la il·lusió, afegiria jo referint-me a l'endemà de la pressumpta proclamació institucional d'una nova República (en despertar-se, Espanya continuava allà), tinc la impressió de la majoria del bloc electoral mobilitzat a partir d'ella continua amb el mateix marc mental. És a vegades més dur reconèixer que t'han enredat que no descobrir que t'enreden, com saben tants matrimonis de conveniència.

Els irresponsables

Jordi Amat, que ha demostrat amb els seus llibres una capacitat d'anàlisi extraordinària, especialment per reconstruir els avatars del catalanisme més recent i per fer-nos notar la seva influència al món on vivim, s'ha atrevit amb un pamflet, com diu ell, que repassa amb una prosa àgil i punyent, quan cal, els fets d'un procés, el que molts n'ha dit "de la independència" ...quan els resultats són a la vista. Amat, que és una persona amable i mesurada, no deixa gairebé ningú fora de La confabulació dels irresponsables (Ed. Anagrama, Barcelona, 2017, també en castellà), i representa, per tant, una veritable "esmena a la totalitat" al nostre sistema polític. Sense caure en l'anti-sistema, que seria l'altre còmode sofà des del qual mirar-s'ho tot. La nuesa dels fets és tan interpel·ladora, que el text serviria pera una impossible però necessària catarsi de la societat catalana, preguntant-se què caram hem fet i, sobretot, com ens en sortim. Com que hi ha faves de tots els gustos, hi pot haver lectors de totes les tendències, no patiu.

Amat veu els últims fets d'aquest penós episodi de la nostra història, els que van desafiar tan clarament les lleis (desafiament que té un correlat judicial insalvable, diguin el que diguin), advertint-nos que "la qüestió és si, a banda de la majoria, hi havia força per resistir. Perquè fora de la llei, que és on s'havia de situar el Parlament, només hi havia força" (p. 86). Força; exactament el mateix que hem anat preguntant tants i tants que vèiem a venir el desastre: ¿com forçareu l'Estat a replegar-se a Catalunya? Ell mateix sembla respondre-ho quan diu "com ha succeït  al llarg de bona part del procés sobiranista (...) quedava de nou desmentida la convicció ingènua que la fixació d'un desig en un text legal té una capacitat perfomativa automàtica" (p. 97). Exacte. Excel·lent. Ara, a veure com seguim, tan empantanegats com hem quedat.

Els robots

Un altre dels analistes més perspicaços del nostre país, el periodista Enric Juliana, va publicar unes magnífiques declaracions el maig passat (Esperant els robots, entrevista de Roger Palà, Icària, Barcelona 2017; un fragment, aquí). Si dos mesos ja semblen una eternitat, imagineu-vos-en set. Però, a banda del més conjuntural, les reflexions del director adjunt de La Vanguardia, i delegat d'aquest diari a Madrid des de fa més de deu anys, són d'una lucidesa que molts agraïm. La situació catalana i espanyola ocupa dos dels capítols (en té tres), i val mot la pena de llegir per complementar les visions des dos anteriors, però la més rellevant, crec, és la primera, d'on extreu el títol. Els canvis tecnològics fruit de la digitalització tot just estan desplegant les seves possibilitats davant un món que segurament es presenta tan diferent com el que coneixem (a tots els nivells: econòmic, polític, personal, cultural) com inquietant. La convulsions polítiques actuals (les guerres, els populismes, la regressió de la democràcia a canvi de protecció, etc.) tot just en són les actuals expressions del temor d'aquests canvis, que Juliana cristal·litza recordant el famós poema de Kavafis sobre els bàrbars (aquí, els bàrbars són els robots, els nostres "competidors" i els seus "aliats").

Potser, per allò d'observar com són els processos de producció per conèixer on som cadascú de nosaltres i quin valor tenim, caldrà retornar a Marx. Però "el que Marx no va poder imaginar és que les màquines pensessin pel seu compte. Això és el que està a punt de passar. (...) Ara, el que es planteja a l'horitzó és el qüestionament de la centralitat humana. Si la producció i una part important de les feines les poden fer màquines intel·ligents, la producció queda en mans d'una minoria humana i de les màquines (...) que pot excloure o deixar en zones d'ombra la resta de la població. Què en farem, amb tota aquesta gent que ja no farà falta?" (pp. 34-35). Abans que la resposta la doni un twitt de Trump, no trobeu que ens la podríem començar a fer ja ara, aquí mateix? No trobeu que és més important, útil i urgent que el procés? En fi, la campanya també serveix per fer-se aquestes preguntes.

H&C

En las casas antiguas de esta ciudad
las llaves del agua
tienen un orden diferente.
Los fontaneros que instalaron los grifos
    hechos en Norteamérica
diaron a C de cold el valor de caliente.
La H de hot les sugirió agua helada.

(...)

Y de otro modo cómo
todo acto es traducción:
    Sin este código
se escaldará quien busque
    bajo C el agua fría.
Los años pasarán sin que se entibie
    la que mana de H.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "H&C", a Alta traición. Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, pp. 75- 76.

No ens veuen

L'home posseeix una irresistible tirada a creure que no és vist quan ell no hi veu. Com els xiquets, que tanquen els ulls perquè no els vegin.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 156.

Sor Juana

es la llama trémula
en la noche de piedra
del virreinato.

José Emilio Pacheco. Poema "Sor Juana", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 55.

Fer anys

Després de dir, desdir.
Després d'incloure, excloure.
Després d'anotar, oblidar.
Després de sumar, restar.
Després de fer, desfer.
Despres d'estimar.
Després.
Què.

Gemma Gorga, poema "Autobiografia", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 41.

Els altres

Estic convençut que no només ens estimem nosaltres mateixos en altres, sinó que també ens odiem nosaltres mateixos en altres.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 155.
Foto: Javier Amigo: Mi reflejo (2013)

Escriure

Escribir
es vivir
en cierto modo.
Y sin embargo, todo
en su pena infinita
nos conduce a intuir
que la vida jamás estará escrita.

José Emilio Pacheco. Poema "Garabato", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 55.

Ocupar un càrrec

Diem "ocupar un càrrec", quan en realitat és el càrrec el que ens ocupa a nosaltres.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 153.

El gat

Ven, acércate más,
eres mi oportunidad
de acariciar al tigre
--y de citar a Baudelarie.


José Emilio Pacheco. Poema "Gato", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 54.

La nova frontera de Catalunya

Un informe del mes de gener d’enguany de l’Ajuntament de Barcelona sobre la renda familiar disponible per càpita alertava que, dels deu barris amb menys renda familiar dels 73 de tota la ciutat, sis havien perdut punts respecte 2016. El barri més pobre, que passa de 39,2 a 34,5 punts, contrasta amb els més rics, set vegades per sobre. La renda mitja havia pujat gairebé un 3%. Al mig, entre el 73 i 115 punts, se situen força barris. Les dades d’atur registrat (tinc a mà les de febrer), sempre més baix que a l’EPA,, presenten un rànquing similar. Si la mitjana de la ciutat és el 7,6%, els barris més pobres la doblen i els més rics són a la meitat, és a dir pràcticament plena ocupació. Alguns que es dediquen a buscar determinats professionals qualificats expressen el seu estupor perquè les noves demandes s’estan quedant sense omplir, mentre l’atur i la precarietat s’abonen en sectors menys qualificats. Aquest és el panorama, a Barcelona, de la “sortida de la crisi”, després de tres anys de fase expansiva del PIB, i que, segurament, es deu repetir a la majoria de ciutats catalanes, almenys de l’àrea metropolitana. És obvi que en podem treure moltes lliçons i que tenim, com a societat, força deures a fer.

Però no em volia quedar aquí sinó, com alertava en un moment del meu article anterior, en comparar aquestes dades amb els resultats electorals de l’últim cicle, marcat per crisis polítiques (aparició de nous actors, un any amb govern en funcions, el procés independentista…). Tornen a coincidir els comportaments, amb algunes característiques: els partits que guanyen clarament en uns districtes se situen en un lloc molt modest en un altre, i viceversa. L’aparició, com dèiem, de nous actors, situa els antics partits transversals, baixant, al seu feu, i denota que les noves opcions creixen també desigualment segons el barri. Anem on vull anar. Una enquesta del CEO revelava que, a Catalunya, les rendes més altes i mitjanes votaven partits independentistes i que les rendes més baixes ho feien a partits no independentistes.

No sabem com acabarà la important i delicada crisi actual a Catalunya. Només volia deixar constància, per si el canvi de paisatge d’estelades d’un barri a un altre no ens ho havia fet adonar, que l’enorme i intensa mobilització de les classes mitjanes a la recerca d’un “país nou” que s’ajusti a les seves expectatives, contrasta amb la desmobilització i “desempoderament” dels sectors socials més malmesos, que viuen en altres llocs, que tenen altres problemes i que voten altres partits, quan voten (amb més vots i menys escons). Potser la frontera a combatre serà aquesta.

Article a la revista Valors, octubre 2017

Benet, president.

La figura de Josep Benet (1920-2008) ha gaudit últimament d'una certa reivindicació arran de la publicació de la biografia que d'ell n'ha fet Jordi Amat (Com una pàtria, Ed. 62, Barcelona, 2017). Un dels episodis més interessants de la vida de Benet, tot i que n'hi ha molts, és que acceptés encapçalar les llistes del PSUC com a candidat a la Presidència de la Generalitat. Tot i que tres anys abans havia estat el senador més votat al front d'una Entesa dels Catalans, i tot i les tortuoses relacions que sovint va tenir amb Coll i Alentorn, podríem dir que les seves conviccions catòliques, segurament conservadores i profundament catalanistes van romandre intactes, així com la fidelitat als principis de la seva Unió Democràtica de Catalunya. 

¿Per què, doncs, Benet accepta la proposta i, també, com és que el PSUC li fa? Resumint (i no sé si gaire bé), del text d'Amat se n'extreuen tres causes. La primera, per la seva vinculació indirecta a aquest partit des que acceptés defensar Joan Comorera davant els tribunals franquistes, en el que fou la seva primera activitat com a advocat, i que en endavant defensés altres comunistes i altres lluitadors antifranquistes. La segona, més personal, després d'una certa decepció en què "l'ungit" a la presidència provisional de la Generalitat recaigués en Tarradellas, tot i que Benet hagués obtingut el suport electoral més rotund de la història, aquest faria seva un cop més una actitud que descriu molt bé el poema de Palau i Fabre: "Jo em donaria a qui em volgués".

Un d'Unió, candidat del PSUC

I la tercera causa que apunta Amat és, per mi, la més rellevant, als ulls d'avui. Benet, marcat per l'experiència de la guerra, on hi va perdre tota Catalunya, segons ell, i alertat pels riscos de divisió nacional que portava la societat franquista i postfranquista (entre classes, entre parlants, entre sentiments de pertinença nacional...), tenia -ja des de la postguerra- el prurit de fer el que fos per evitar la ruptura de la unitat civil del poble. Que Catalunya, com a país per fer i refer després de la devastació, només podia sortir-ne vencedora incorporant-hi la classe treballadora i també els immigrants, una allau que en pocs lustres va fer doblar el nombre d'habitants a Catalunya. Calia bastir ponts, pensava, i que les organitzacions de "l'altra banda" del que era el seu món adoptessin la tasca de la reconstrucció nacional com a pròpia. Els uns i l'altre, el PSUC i Benet, van entendre que, el 1980, en l'inici de la Generalitat recuperada amb democràcia i vida parlamentària, calia reforçar aquesta aposta. Els resultats electorals no van ser els esperats. Pujol guanyà les eleccions al front de CiU (aquesta U, també d'Unió), segurament amb un programa no tan explícit però similar, en aquest aspecte, tot i que adreçat a àmplies capes de població despolititzada i amb el clar propòsit de desbancar l'esquerra al front de la Generalitat, empresa assolida amb èxit els vint-i-tres anys posteriors. Bastir ponts i refer el país, però, eren valors en alça.

Per això, podríem dir que el PSUC, un partit comunista sui-generis presitigiat per la seva organització antifranquista, va adoptar com a candidat propi un democristià vinculat a la UDC. I alhora podríem dir que -en aquella etapa- UDC també estava dividida. El partit històric, en coalició amb Pujol, els centristes de Canyelles, amb la UCD de Suárez, i algun dels personatges que s'hi podrien sentir vinculats, com Benet, per lliure i fent de candidat ni més ni menys que a la presidència de la Generalitat pel PSUC. Els sona?

L'acord PSC-UpA

Sí, tota aquesta llarga entrada ha estat per parlar de l'acord electoral pel 21 de desembre entre el PSC i Units per Avançar, un dels dos partits que es considera hereu de l'antiga UDC i que recolzen els principals dirigents que foren d'aquesta última, després de fracassar al marge de la coalicó CiU quan CDC va abraçar a cegues la causa independentista (per cert, l'altre dels partits, el que optà pel bàndol independentista del conflicte, Demòcrates, ha firmat un altre acord electoral amb ERC). És per fer notar que, en alguns altres moments de gran crisi política, la democràcia cristiana s'ha alitat amb la socialdemocràcia o l'esquerra per assolir objectius comuns, sempre al marge de solucions radicals, d'enfrontaments o de divisions irreconciliables. Ha passat a Europa, amb la creació de l'actual Unió Europea, per exemple, als anys cinquanta. Va passar a Itàlia, amb el compromesso storico entre la DC d'Aldo Moro i el PCI de Berlinguer als anys setanta. 

A ningú se li escapa que Catalunya viu un escenari, doncs, propici als pactes entre diferents, entre els diferents que, diguem-ho tot, sempre han estat proclius a l'acord i reacis a les divisions profundes entre els pobles, talment com Benet temia per Catalunya... i que ara retornen en forma de risc. Com van dir els dirigents de les dues formacions signants, Miquel Iceta i Oriol Molins, no és una fusió, ningú renuncia a la seva autonomia i a les seves idees (moltes de les quals els separen), i segurament en el futur competiran enlloc de romandre aliades. És, doncs, un compromís històric, una unió per l'excepcionalitat del país, un embrió dels acords amplíssims i heterogenis que Catalunya ha de fer amb urgència si vol sortir del forat on està. Un forat que només farem més gran i inabordable si ens mantenim en la política de fronts i de retrets sense fi entre els propis catalans.

Aquest pacte, i altres incorporacions a la llista del PSC que reforcen aquesta idea d'heterogeneïtat per a uns objectius claríssims i comuns, em sembla una de les raons més atractives per l'opció socialista a les properes eleccions al Parlament. 

¿Tot està per fer?

Una desconfiança verdadera i natural davant les capacitats humanes en tots els àmbits és el signe més segur de fortalesa d'esperit.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 151.

El que anomenem vida

Mi único tema es lo que ya no está.
Y mi obsesión se llama lo perdido.
Mi punzante estribillo es nunca más.
Y sin embargo amo este cambio perpetuo,
este variar segundo tras segundo,
porque sin és lo que llamamos vida
sería de piedra.

José Emilio Pacheco. Poema "Antielegía", a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 51.

Queer

Si no poguéssim distingir el sexe pels vestits, sinó que fos necessari endevinar-lo, naixeria tot un nou món per l'amor. Això mereixeria tractar-se en una novel·la, amb saviesa i coneixement del món.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 150.

Consolar

Porque he extraviado aquí todas las claves
para salvar al mundo y ya no puedo
consolar, consolarte, consolarme.

José Emilio Pacheco. Fragments del poema "(Don de Heráclito)" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 30.
Il·lustració: Federico de Madrazo: Las tres Marías ante el sepulcro vacío de Cristo (1829). Museo del Prado, Madrid.