La carn ressuscitada

Pero ¡qué me importa
la vida eterna sin tu cuerpo!
Sin ti, sin ti,
¿de qué eternidad me hablas?

Rafael Argullol, fragment del poema "27-I-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 40.
Il·lustració: Maarten van Heemskerck (1545-1550), Christus als man van smarten, Rijksmuseum Amsterdam.

De sang

Ha llegado otra vez la hora de la sangre. Dos bandos. Tú con el tuyo y yo con el mío. ¡Atrás! ¡Atrás!(...)
Que yo no tengo la culpa, que la culpa es de la tierra.

Federico García Lorca, Bodas de sangre (1933).

L'altre dia vaig anar al teatre, a Mataró, a veure la magnífica versió de Bodas de sangre (1933), de Federico García Lorca, que ha muntat la Perla 29, amb dues molt bones actrius al capdavant, la Nora Navas i la Clara Segura. És una peça molt ben feta que, si teniu temps, encara podreu pescar en algun bolo. Va ser dissabte. Ja havien detingut els encausats de sedició i no sé quants delictes més pel Tribunal Suprem que fins ara havien eludit la fiança i encara faltaven unes hores per la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya. Ja m'havia arribat que algunes funcions de teatre s'havien suspès i d'altres havien fet alguna acció reivindicativa. Anava preparat mentalment.

Encabat, doncs, després dels merescuts aplaudiments del teatre ple, que feia sessió doble, els dos principals actors, acompanyats per la resta de la companyia, van llegir uns textos sobre la llibertat d'Albert Einstein i del propi Lorca, de qui van recordar el seu assassinat. Cap més menció. Tothom va aplaudir, jo també. Però de seguida, especialment un senyor de prop meu al qual li havia sonat el mòbil a mitja representació i no l'havia sabut aturar (això sí que hauria de ser motiu de presó), i uns quants estussegadors, entre d'altres, van començar a aixecar-se demanant "llibertat presos polítics". Jo em vaig quedar assegut, sense aplaudir, esperant que acabessin, amb respecte. Una senyora va llançar-me un "quina vergonya"; es veu que la llibertat que cridava exclou la de no seguir les consignes de la massa.

Visca la terra

És una anècdota sense importància, esclar, però altament reveladora del que està passant entre la ciutadania. Pobre del dissident, que haurà de patir l'oprobi públic ("quina vergonya"). Els que no pensem que aquests senyors siguin presos polítics, tot i que considerem excessiva la presó preventiva en la fase d'instrucció (d'altra banda perfectament explicable quan alguns d'ells fugen), estem exercint els nostres drets polítics. Els de pensar diferent o els de no expressar, si no o volem, les nostres opinions. Són drets recollits a la Constitució que van aprovar deixar sense efecte el passat dia 6 de setemebre els representants d'una exígua majoria al Parlament, que no es correspon -per cert-, ni ara ni aleshores, a la majora electoral. És un fet insignificant, sí, però un darrere l'altre creen el clima que tan bé va descriure Fernando Aramburu a Patria, aquesta novel·la que ha llegit tothom excepte els independentistes. Ja veurem què passa amb la gent que no vol deixar de treballar, especialment en determinats barris o pobles, si fan la vaga general que alguns tenen ganes de fer. Aquest ambient és l'ambient de la sang.

Jo havia estat, embaladit, degustant els versos de Lorca i, soprenentment, deturant-me en els dos que encapçalen aquest escrit. La crida tan amorosa com sanguinària de la terra, les possessions, els bàndols, "la desbocada força dels cavalls", que deia Espriu mirant les rieres fertoges d'Arenys. I pensava quantes coses ens poden dir, els poetes, als catalans d'avui, cridats per la terra a fer bàndols. Com que tossien o estaven pendents del mòbil, potser no la van entendre. Es ous de la serp de l'odi es coven així, amb la mirada de "tu no ets dels nostres" i les seves conseqüències.

No hi ha presos polítics.

Sóc partidari de tot el que ho eviti, de la màxima atenció a tot el que pugui unir-nos i apartar el que ens pugui enfrontar. Vaig votar per la reconciliació (aquests vam perdre, és obvi) i ho tornaria a fer. Però, assertivament, diré també que hi ha coses per les quals em nego a passar, hi ha distorsions que no puc admetre perquè, òbviament, situen els que pensem com jo en inferioritat moral, donat el cas. No hi ha presos polítics. Hi pot haver acusacions injustes i, sobretot, mesures cautelars desproporcionades, d'això en podem parlar tot el que vulgueu. Però no hi ha presos polítics: s'està encausant unes persones pels seus fets i no per les seves idees (si no, ¿com és que no hi ha ningú de la Cup a la presó?), i del que s'han de defensar és dels fets que se'ls imputa. Val més que s'hi posin en sèrio perquè, de fet provats, sí que n'hi ha. Òbviament, tampoc hi ha exiliats. Hi ha fugats de la justícia (aquest sol fet ja és motiu de detenció). Que mirin les fotos de l'exili de l'any 1939 i les comparin amb el palau de Waterloo, que parlin amb els exiliats i presos polítics que encara viuen entre nosaltres, si tenen la valentia d'aguantar la mirada. Si no sortim d'aquest deliri, si tracten tots els que pensem això (que com dir que són molins i no gegants) com a còmplices de l'autoritarisme, sí que ens farem mal. Nosaltres, la gent. Els de sempre.

Només tinc un dubte: si surten d'aquest deliri... quin relat els aguanta, als processats? Em temo que aquí hi ha el principal problema.

Foto: Bito Cels

De nou

M'agradaria poder desacostumar-me de tot: veure de nou, sentir de nou, tindre experiències de nou. El costum arruïna la nostra filosofia.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 192.
Il·lustració: Claude Monet. Impressió. Sol naixent (1873), Museu Marmottan-Monet, París,

Intrús

Ya nada es igual cuando aprendemos
que existe la sombra de un intruso en el camino.

Rafael Argullol, fragment del poema "21-I-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 34.
Il·lustració: Santiago Rusiñol, Font de Sant Roc (1888), col. particular.

Tòtil

Si a un home assenyat se li pot donar un colp i deixar-lo tòtil, no veig perquè a un tabalot no se li'n pot donar un que el torni assenyat.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 188.

El Déu incordi

No creo en Dios.
No pienso que algo parecido a Dios
ni remotamente pueda existir.
No amo a Dios.
Entonces, ¿por qué Dios
no deja de incordiarme
todas las noches
y casi todos los días?

Rafael Argullol, poema "10-I-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 22.
Foto: Antoni Tàpies, Cadira i roba, 1950-1951 © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

L'abat va a la presó

Jo no estic d'acord amb els que pensen que la recent visita de l'abat de Montserrat als famosos "jordis" a la presó on els ha enviat un jutge preventivament sigui un acte de suport a aquests dos senyors i a la causa que representen. Potser no saben que una de les obres de misericòrdia que l'Església catòlica instituí pels seus fidels consisteix en visitar els presos. Compte, no els presos "injustament" engarjolats, sinó presos i prou, inclosos els perfectament conscients dels seus crims.

És ben estrany, aquest manament, com el d'estimar els enemics o parar l'altra galta. Sovint fa confondre els cristians amb uns indiferents davant el mal, el seu Déu amb un absent i inactiu personatge en retirada, i tots plegats còmplices dels delictes pels quals compleixen condemna els habitants dels nostres centres penitenciaris. Condemna o presó preventiva. En Joan-Carles Mèlich, que es considera agnòstic, també es defineix, en canvi, com a "èticament cristià" perquè no és "partidari del Bé sinó de la bondat". Em sembla una bona manera d'explicar-ho. La cosa no està tant en la lluita del Bé contra el Mal, com per cert alguns plantegen l'actual conflicte que vivim a Catalunya, sinó del gest "anticíclic" que descol·loca el Mal, i sovint també el Bé, des del si mateix on opera. El Ressuscitat, en primer lloc, diem al Credo, davallà als inferns. Jesús alliberava "des de dins" ("la teva fe t'ha salvat") els que ja no esperaven res de bo d'aquest món. El centurió, el funcionari de l'estat opressor, el malalt que fa fàstic, la puta, el mort. Probablement, els presos i els delinqüents, començant pels pitjors criminals, que en llenguatge bíblic podríem anomenar "posseïts pel dimoni", són avui el personal més abjecte per la nostra societat. Bé, doncs els cristians som els que pensem que en el més abjecte hi ha, contradictòriament, la possibilitat de Déu. ¿Quin mèrit tindria un Déu que ja compta amb els "bons"? es pregunta mig irònicament Jesús. Això, en temps de "presons permanents revisables" i altres croades amb les millors de les intencions, és una autèntica bufetada.

Hi ha qui pensa que aquests dos senyors, presó preventiva a part, han participat activament en la sedició contra l'ordre constitucional, desobeint i impedint l'acció dels tribunals, amb els riscos per a la nostra democràcia que tot just hem albirat (conflicte civil, inseguretat jurídica, fuga d'empreses, suspensió dels drets fonamentals recollits a la Constitució burlada, pèrdua d'autogovern, etc.) i que, per tant, lamentant-ho molt, han de ser sotmesos a un procés judicial. Hi ha que pensa just el contrari. També a l'Església, formada per homes i dones que no són immunes al que passa al país. Ja he dit en altres ocasions que em sembla un greu error que l'Església, a través dels seus representants, fes opció per una de les parts, excepte que vulgui repetir antigues divisions civils que va beneir també en forma de Croada. El cardenal Martínez Sistach va advertir fa poc que el fons polític del conflicte s'ha de dirimir políticament. És a dir, als escons, no a les trones. Tampoc va dir, per cert, que els pressumptes delictes en què s'hagi inocorregut no hagin de ser respostos als tribunals, com de fet passa en totes les societats civilitzades, sigui qui sigui qui els hagi comès.

Aleshores, ¿què hi deu haver anat a fer l'abat de Montserrat a Soto del Real? Ni idea. Però m'ho puc imaginar. A banda d'interessar-se de com estan i oferir la seva ajuda, m'imagino que els deu haver assenyalat la resta d'interns. Els que no tenen mitrats (ni altres éssers amb faldilles) als seus vis-a-vis. Ni gent que porti llacets, ni bufandes, ni faci performances, per ells. Que no tenen "el Bé" a favor seu, més aviat el contrari. Els que, de fet, ja se senten morts. Els deu haver dit que els anunciïn la Pasqua, que són els més dignes posseïdors de la ressurrecció de Crist. Que convencin "els seus" d'una causa millor en la que idolàtricament, els incauts, han cregut religiosament. No crec, tot i que ho podria haver fet, que es renyés per haver recolzat el menysteniment els drets dels representants públics al Ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre passats, la derogació "de facto" de les nostres lleis més importants (i dels drets que s'hi associen) perfectament legitimades democràticament, i la implantació d'un règim autoritari com es preveia a la llei de transitorietat. Encara que no he vist cap homilia que ho denunciés, excepte que la tele aquells dies no funcionés al Monestir i no se n'haguessin assabentat, estic segur que ho deuen pensar. I ja no dic de dir-los que no pot anar bé recolzar un govern que retalla en la salut pública, que elimina els fons destinats a les escoles bressol o a la Llei de Barris, fons que anirien tan bé per atacar les causes estructurals de la marginació al nostre país. Dic que no ho crec perquè també això és tasca de la política, aquella cosa tan bruta, avorrida i lletja, tan laica, que el dia que van decidir cometre un delicte "per un Bé superior" van abandonar.

Dit això, no els vull cap mal. Ben al contrari. Que tinguin molta sort i que la Moreneta hi faci més que nosaltres.

La presó permanent i una hipòtesi "processista"

L'assassinat d'un infant, descobert aquesta setmana, en un poble d'Almeria, se suma a uns quants de casos més d'homicidis a nens o adolescents que han commogut l'opinió pública últimament. A banda dels propis fets en sí mateix, i el profund dolor entre els familiars i amics, que és el que més importa, s'han obert una sèrie de debats públics que em temo que hauríem d'atendre, tots plegats. N'hi ha un, almenys des de l'assassinat de les noies d'Alcàsser a l'any olímpic, que afecta sobretot al tractament periodístic d'aquests afers, contaminat d'una certa demanda morbosa i, probablement, per la perplexitat davant de deixar de dissimular que sabem com podem arribar a ser, alguns dels nostres congèneres. Potser fins i tot nosaltres mateixos. 

La presó permantent revisable

N'hi ha un altre que, sospito, quedava més soterrat fins que les xarxes socials l'eleven a debat públic (i polític): la necessitat de reforçar els mecanismes punitius pels autors d'aquests crims. Depèn de la indignació (la gasolina de les xarxes), la demanda oscil·la entre l'enduriment de penes o la pena de mort. Tot i que les dades mostren una rebaixa d'un 30% dels delictes d'homicidis en l'última dècada a Espanya, un dels països amb els índexs de criminalitat més baixos del món (i amb les presons més plenes), la sensació, diria, és exactament la contrària. 

Això va portar el 2015 al govern del PP, perquè la cosa no ve d'ara, a introduir al Codi Penal la pena de presó permanent revisable, una mesura contestada per la resta de grups per la seva dubtosa constitucionalitat (seria com una cadena perpètua encoberta) i que el Congrés dels Diputats podria revocar els propers dies, tot i que una iniciativa ciutadana a les xarxes ha recollit en poc temps tres milions de signatures per evitar-ho. A parer meu, aquest és un debat polític importantíssim, que mereix molta calma i repòs. Com esgrimeix reiteradament el Govern del PP, algunes enquestes han demostrat l'alt grau d'adhesió de la població a aquesta clàusula del Codi Penal. És un cas típic de contradicció entre "la voluntat del poble" i els criteris penitenciaris, jurídics, morals i el que vulgueu, segurament també constitucionals, que salvaguarden un bé superior al del lògic desig punitiu. Contradicció que el partit Podem insinua voler resoldre amb un referèndum pervertint, a parer meu, els usos de la democràcia. Esclar que el seu líder reivindicava fa pocs anys el dret universal a la possessió i l'ús d'armes de foc com hi ha als EUA. 

On vull anar, doncs, és aquí. Contra la idea del pacte constitucional, el del 1978 o el que sigui, s'estén la idea que "tot", volent dir tots i cadascun dels punts dels nostres acords bàsics, ha de ser votat pel poble, diferenciadament. Contra el valor de la transacció, acció que a Espanya sempre ha tingut l'acusació de jueva, es promou la imposició d'una pretesa majoria, en detriment de les minories (en el cas català, amb intercanvi de rols segons el perímetre que s'estudiï), o de qualsevol compensació (deures a canvi de drets, costos a canvi de benestar, etc.), sempre, esclar, en nom de la "democràcia". Com si la democràcia fos una contínua i imparable relativització subjectiva de cadascun dels elements del nostre sistema polític, ignorant que també ella necessita de pilars sòlids en els quals el refrend públic precisi del tant denostat consens.

Tornant al Codi Penal, ja ens agradaria que els seus supòsits delictius fossin fruit del consens polític. No cal ser gaire maquiavèl·lic per pensar que la modificació citada del 2015 i l'actual campanya per mantenir-la, amb recollida de signatures a la meva ciutat, per cert (deuen aprofitar els bolis, les taules i els formularis de les peticions contra l'Estatut) tenen precisament la prentensió contrària a la del consens. Cada assassinat d'un innocent, cada crueltat, és un bon moment per desenterrar la propaganda, sobretot si les enquestes van malament o, també, perquè ningú no pregunti al Govern sobre la seva política preventiva. En fi, confiem en què la sentència que ha d'emetre un dia o un altre el Tribunal Constitucional doni llum sobre la qüestió i ajudi el conjunt de forces polítiques a buscar l'equilibri entre la funció punitiva i la reinsertiva del nostre sistema penitenciari, com clarament defineix la nostra llei fonamental.

Un altre procés

Ara fem ficció. Imaginem-nos que la cosa s'escalfa. Que hi ha mobilitzacions que mouen milers de persones, centenars de milers, potser milions. Imaginem que comencen demanant la presó permanent revisable i el Govern del PP, amb el suport de Podem i altres forces, convoquen un referèndum i el suport a la permanència d'aquesta mesura al Codi Penal triomfa clarament. Imaginem-nos que poc després, quan li arriba el torn, surt una sentència del Tribunal Constitucional que la tomba. Airada, la població partidària de la pena revisable surt al carrer queixant-se i, enlloc de demanar el restabliment de la presó permanent demanen directament que la Constitució permeti la pena de mort i la cadena perpètua. Es crea una Assemblea Nacional. El govern, primer perplex, s'afegeix després a la demanda i convoca eleccions, dient que si les guanya hi haurà la reforma constitucional que ho permeti. El govern guanya, però amb deu escons menys. No té prou diputats per plantejar la reforma de la Constitució i decideix, sense fer cas al TC, aplicar la cadena perpètua i la pena de mort.

En el cas que explico, ¿seria, la decisió del govern, una mesura democràtica? No cal dir que així la definirien. "La majoria ho vol. La Constitució és un text massa antic que no té en compte l'evolució del món. La legitimitat està per sobre de la legalitat. Si hi ha molts països, alguns de llarga tradició democràtica, que tenen la pena de mort, per què no nosaltres? L'unica manera de treure'ns el llast dels assassinats cruels que vivim és implantar la pitjor pena possible per als seus autors". Què dirien  els seus detractors? Apel·larien, sobretot, a que la democràcia no és res si no es respecten les seves regles del joc, que si no ho fessin cometrien actes il·legals i serien jutjats, etc.

En fi, no vull comparar la independència de Catalunya amb la pena de mort, que seria una barbaritat; més aviat vull criticar aquells que menystenen els arguments de caràcter legal i constitucional per defensar la primera. En casos com el que ens ocupa (la cadena perpètua encoberta) o els que poden venir més tard si el debat es tanca malament (la pena de mort o vagi vostè a saber què), aquests arguments serien esgrimits amb tota la raó del món pels seus opositors. El text que protegeix els nostres drets fonamentals i que vincula l'estat de dret del quan som subjectes és la Constitució, la reforma de la qual precisa de grans consensos. El seu menysteniment, per més nobles que ens semblin les raons que l'impulsessin, és una arma que un dia pot batre's contra els drets fonamentals que protegeix. De la manera com va part del poble d'Europa, ¿penseu que això que dic és ciència ficció? Excepte que... ¿de veres voleu  que s'implanti la pena de mort quan més del 50% de la població -o menys- ho demani a les enquestes i a les manifestacions?

La mili de Macron

El mes passat, el president de la República francesa va anunciar la propera creació d’un servei militar obligatori i universal, en principi d’un mes, vint anys després d’haver estat abolit. Diu que en reforçarà el seu caràcter “cívic” i “educatiu”. La mesura, que afectarà uns 600.000 joves l’any, no ve de nou, Macron l’havia anunciat en campanya i les enquestes diuen que un 80% de la població la ve. El president va destacar la profunditat d’aquest “veritable projecte republicà que ha de permetre a la nostra democràcia estar més unida i augmentar la resiliència de la nostra societat". A Espanya, on la mili està suprimida des de 1996, no hi ha hagut cap partit que hagi pensat en importar aquesta mesura i, segurament, les nostres enquestes deuen tenir resultats oposats a la dels francesos. A França, recordem-ho, va ser un militar, el general De Gaulle, qui va encarnar la victòria contra els nazis, i qui va presidir la República durant deu anys.

Tot i així, no crec que fos sobrer un debat sobre el tema, al nostre país, sovint bandejat ràpidament amb arguments pacifistes, com si voler la pau t’eximís de respondre davant les seves amenaces, o utilitaristes, quan de cop ens n’adonem que no ens agrada “perdre el temps”. I para de comptar. De fet, el principal argument a favor de la reimplantació del servei militar, a França, no és estrictament militar. De fet, una de les causes del cessament del cap de l’exèrcit francès així que va arribar Macron a l’Elisi sembla que fou que no estava disposat a reduir fons per haver de dedicar-los al nou servei. Tècnicament, diguem, no cal. Les intervencions militars de França més aviat necessiten un plus de professionalització. La qüestió, com deia el president, té a veure més amb la cohesió social.

D’una banda, per reforçar el lligam entre l’exèrcit i la societat, i no tan sols per recolzar les seves tasques militars. Em sembla que no som conscients del que posem a les seves mans (o, de fet, el que estan disposats a fer “per nosaltres”, els soldats) i potser caldria començar a assumir-ho. I de l’altra, per reforçar el lligam entre els propis francesos. Hi ha poques institucions que barregin rics i pobres, ciutadans de diverses regions, autòctons i immigrats, aplicats i ni-nis. I no n’hi ha cap, cap, que resolgui al món contemporani els atàvics rituals d’iniciació de totes les cultures que marquen la fi de l’adolescència i que obliguen, als qui els superen, a deixar de comportar-se com un nen malcriat en una societat edípica, covarda i egoista que, això sí, no ens n’estem de criticar quan ens molesten els seus efectes. Mentre no en trobem cap altre, i salvant els que en facin objecció de consciència, potser aquest mètode no està tan malament. I qui cregui que podem viure sense rituals de pas, és que encara no ha entès massa bé què vol dir pertànyer a aquesta espècie.

Article per a la revista Valors (febrer 2018)

Cases i esglésies

El país en què les esglésies són boniques i les cases estan destruïdes està tan perdut com aquell en què les esglésies estan derruïdes i les cases han esdevingut castells.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 185.
Foto: Cartoixa de Scaladei

La decepció

La decepción, cierto, es dura.
Pero la decepción no es
sino entrar en contacto
con el reino de la realidad.
Exiliados de ese reino,
espoleados por la ilusión,
somos espíritus montados en nubes.
No obstante, menos para los locos,
la caída, además de inevitable,
es la lección más necesaria.
Luego empieza todo de nuevo,
y en el extremo del cielo
ya aparecen otras nubes
dispuestas a ser cabalgadas.

Rafael Argullol, poema "8-I-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 21.

Família Oberta

Fa uns dies vaig llegir a El País que uns franciscans de Betanzos (Galícia) han engegat el projecte “Família Oberta” adreçat a persones que viuen soles. La cosa és ben senzilla: s’agrupen per esmorzar, dinar o sopar, renten la roba junts o la fan petar. Un dels seus responsables, fra Enrique Roberto, aclareix que “no es tracta d’un centre de dia ni de beneficència, tampoc d’un local social, sinó d’un espai autogestionat que no es finança ni amb subvencions i en el qual volem imitar l’ambient d’una família qualsevol, amb llibertat per entrar i sortir sense compromís i sense exigència de confessionalitat”. La notícia coincidia més o menys amb la creació d’una secretaria d’estat, al govern britànic, per atendre la solitud, un veritable problema des de molts punt de vista que està incrementant-se a les societats occidentals. Especialment, afecta a persones grans.

A mi em va semblar una idea genial, per moltes raons. N’exposo tres. La primera perquè, efectivament, és una xacra evident, que mostra fins on està instal·lada la concepció utilitaralista de les relacions humanes ...fins que t’arriba a tu, esclar. La segona raó és perquè, a falta de solucions més estructurals (morals, polítiques, socials), les persones amb els seus problemes els tenim aquí i ara, i alguna cosa n’hem de fer. I la tercera perquè jo (també utilitarista, ho reconec) hi vaig veure una possibilitat de donar continuïtat a l’ús de l’enorme patrimoni que pot quedar abandonat, amb enormes necessitats de manteniment, si prossegueix la crisi de vocacions religioses en un país com el nostre.

Compte, no dic continuïtat en la tasca social de tants i tant ordes. Per desgràcia, de necessitats no en falten. Com en el cas de la conversió del Seminari de Lleida en habitatges d’ús social, que ha estat un èxit, penso que potser el futur dels nostres convents urbans i les seves àmplies instal·lacions, fins i tot en convivència amb les comunitats religioses que l’habiten, podria passar per aquesta mena de noves necessitats. I, de les solituds, fer comunitat, fer família, aquesta paraula sovint tant masegada i a la defensiva que pren així un sentit molt revelador.

Article publicat a Foc Nou (gener-febrer 2018) i reproduït avui a Catalunya Religió

Foto: Óscar Corral.

S'omple la boca

D'allò que el cor no n'és ple, d'allò s'omple la boca. He trobat més sovint aquesta veritat que no pas he ensopegat amb la contraria.

(...) Que feliços viurien alguns si es preocupessin tan poc dels assumptes d'altri com es preocupen dels seus propis.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 182 -183.

Equivocant-nos

Els notables canvis produïts en la nostra complexa societat penso que no ha aportat res de nou a l'home o a la dona en la seva soledat existencial, si no és fer-la encara més evident. (...) 

A mi (...) em passa que, quan les facilitats van en la direcció dels meus desitjos, tinc la sensació que em dec estar equivocant.

Joan Margarit, Fragment de l'epíleg del llibre Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, pp. 94-95.

Cusachs a la Fundació Iluro, últimes hores

Si avui divendres a la nit vostè està llegint això, i és dels pocs, mataronins o no, que encara no ha passat per l'Ateneu de la Fundació Iluro de la capital del Maresme per veure l'exposició antlògica de Manuel Cusachs, està de sort. Encara té dissabte i diumenge per no perdre-s'ho. I si no és de Mataró, encara està més de sort. Té aquests dos dies per venir-los a passar a casa nostra i veure dues exposicions més que, per art de gràcia, han coincidit com una constel·lació feliç: la també antològica d'Eduard Alcoy a Ca l'Arenas, gairebé vint anys més tard de la de Can Palauet, i que és excepcional, i la de les escultures de la col·lecció Bassat a la Nau Gaudí, que encara tinc pendent, però que m'han dit que -com totes les que s'hi fan- té una altíssima qualitat. Forasters i mataronins, no us moriu sense veure-les. En sèrio.

La de Cusachs la dec haver vist tres vegades, a més d'anar al col·loqui del qual en Manuel Cuyàs va parlar a El Punt Avui. El 2009 (ho vaig escriure aquí) vam poder veure'n una altra antològica, crec que al Museu, amb motiu dels seus 75 anys, i ara commemora els 70 anys ...d'artista! I val la pena celebrar-ho. Si no m'erro, el 2008 ja havia fet una exposició sobre escultures de personatges públics (en vaig parlar aquí) i el 2013 se'n va fer una altra amb les seves escultures basades en El caminant i el mur, d'Espriu. Vull dir que no ens ha deixat sense tenir la possibilitat de contemplar la seva obra, però, ho repeteixo, tenir-la agrupada amb peces característiques de les seves èpoques, estils o temes és excepcional i únic.

Com que és un artista que segueixo i m'agrada, li conec força obra. I la reconec d'una hora lluny, anant pel món on té escampades les seves escultures. Bé, doncs, tot i així, el primer que notes és que no en coneixes pas gaire, ni molt menys. La seva producció és extensíssima, no tan sols en peces o quadres, no. Parlo dels estils, de les tècniques, dels punts de vista, dels temes. De la recerca a través de la seva relació física amb els materials. La pedra, el metall, les tintes, els suports. I també a través de diversos llenguatges artístics, sense que el resultat sigui cap atzagaiada, ben al contrari. És un home inquiet, un belluguet, que no faries mai en cadira de rodes i amb serioses dificultats per moure's des que era ben jove.

I l'altra sensació general (per les sensacions i anàlisis particulars em caldria fer-ne un llibre) és el domni de la seva capacitat expresiva, la gràcia i rapidesa amb la qual enganxa de seguida l'espectador, amb el to, el grau d'humor, el nivell de tendresa o la invitació al diàleg que col·loca en cada peça. "Mira", sembla dir-nos, "et presento la meva família, la meva sexualitat, els meus paisatges, les meves ironies, els meus maldecaps i les meves dèries, la gent que admiro, els meus "sants", la poesia que m'agrada, les meves excursions cap a estils o estímuls intel·lectuals que he tingut ganes de tastar; i te'ls ofereixo, perquè aquesta vida que tinc, tan plena, no val res si no la compartim i si no la disfrutem junts". 

Gràcies, doncs. Gràcies. I vostès, no s'ho perdin. També tenen dret a compartir-ho.

Foto: El Periódico.

El fantasma de Kim Philby

En aquest ordre de la foto, he llegit aquests tres llibres. Sense buscar-ho, casualment, hi ha un fil conductor explícit entre elles. Hi apareix, citat, no com a personatge, Kim Philby, un espia britànic d'alt rang que va protagonizar un cas sonadíssim quan es va descobrir que treballava pel KGB, als anys seixanta del segle passat. Tot i aquesta concidència, ens trobem davant tres obres tan diferents com interessants. Mil tres-centes pàgines. Anem a pams.

Berta Isla

El primer el tenia pendent. L'última novel·la de Javier Marías, Berta Isla (Alfaguara, Madrid, 2017), no decep els qui som lectors habituals de l'autor. El text treballat ho fa sobre les vicissituds d'un matrimoni que, a causa de les activitats d'espionatge d'ell, que en principi ella ignora, ha de viure anys separat i incomunicat, oferint el testimoni de les dues parts. Hi surten alguns personatges d'altres novel·les de Marías i també pren un punt de referència literari, en aquest cas la poesia de T.S. Eliot. És una magnífica immersió a la reflexió sobre el destí i l'ambivalència dels compromisos, narrada de forma excel·lent. Tupra, el cínic personatge que dirigeix els passos del marit de la protagonista als serveis secrets de Sa Majestat, fa una observació inquietant al respecte sobre la fal·làcia de la llibertat dels actes que cometem, o, més aviat, de les decisions que prenem respecte el futur de la nostra vida (a què ens dedicarem, etc...). Ni la Reina és lliure, diu, ella menys.

Com bé sabem els seus lectors, la prosa de Marías inclou la digressió en forma de precises reflexions, com la que ara citaré, posant en entredit aquesta contínua apel·lació paternalista al poble que ara fan tants i tans polítics per tapar la seva manca de propostes o les seves incapacitats. O les seves agendes ocultes. Però també per passar per alt la complicitat de les opinions públiques amb règims autoritaris, per exemple, o amb algunes decisions recents (Brexit, Trump...). Diu: "El pueblo, que a menudo es vil y cobarde e insensato, nunca se atreven los politicos a criticarlo, nunca lo riñen ni le afean su conducta, sino que invariablemente lo ensalzan, cuando poco puede tener de ensalzable, el de ningún sitio. Es solo que se ha erigido en intocalble y hace las veces de los antiguos monarcas despóticos y absolutistas. Como ellos, posee la prerrogativa de la veleidad impune, que no responde de lo que vota ni a quién elige, de lo que apoya, d elo que calla y otorga o impone y aclama" (p. 324).

El otro lado del silencio

L'altre llibre és El otro lado del silencio, de Philip Kerr (RBA, Barcelona, 2017), un autor que vaig descobrir fa molts anys i al qual des d'aleshores no hi havia tornat. És l'últim de la saga del seu personatge Bernie Gunther, de la qual no n'he llegit res. Ambientat a la Riviera francesa dels anys cinquanta, el que més m'ha agradat és la ironia amb al qual vesteix el personatge, amb un passat tèrbol a l'Alemanya nazi i un futur que no sembla massa esperançador. "En mi caso, seguir con vida fue siempre más un hábito que una elección consciente", diu al principi" (p. 9). El món dels espies, de nou, serveix a l'autor per narrar la seva implacable, però també sovint estúpida, actuació.

Un complex sistema de fidelitats i traïcions, d'espies pul·lulants a les platges meridionals franceses després de la II Guerra Mundial, inclou la intel·ligent traïció d'una femme fatale. "Eran criaturas peligrosas las mujeres", diu al final, "pero para eso era la vida, para correr riesgos" (p. 341).

Volar en cercles

I l'últim són una mena de memòries de John Le Carré, Volar en cercles (E. 62, Barcelona, 2016), esplèndid autor també de novel·les d'espies que han inspirat pel·lícules o sèries que m'ha agradat molt (l'última, El infiltrado, em va tenir enganxats els morros a la tele). L'autor, que havia estat espia pocs anys a la seva joventut, repassa, però, els seus viatges pel món del cinema, pel món de la política internacional contemporània i els seus personatges (força dels quals ha freqüentat), per països infernals al cor de l'Àfrica o a la Rússia actual, per la complicada vida dels seus pares i un llarg etcètera, que descriu amb un to desenfadat ple d'anècdotes. I alguna conclusió vàlida (per alguns dels nostre slíders polítics, per exemple) com que "segons la meva experiència, les persones situades a l'epicentre no tenen gaire idea del que passa al seu voltant. El fet que elles mateixes siguin l'epicentre fa que tot sigui encara més complicat" (p. 211).

En els tres llibres, deia, hi surt Philby, a qui Le Carré descriu com un espia tan acostumat a ser agent doble que la seva vida a Rússia alliberat d'aquesta missió era com si s'hagués mort, com un fantasma. Una metàfora, el personatge. Diu Le carré que "l'espionatge i l'escriptura de novel·les estan fets l'un per l'altre. Les dues coses requereixen estar atents a la transgressió humana i als nombrosos camins que porten a la traïció" (p. 38). Doncs això, el fantasma ens ronda.