El riu Rubicó

Acaso cruzar el Rubicón
sea, en definitiva, eso: algo tan importante
que ocurre cuando menos lo esperas,
y sin solemnidad alguna.

Rafael Argullol, fragment del poema "17-VI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 124.

Femer

Buscar i remenar als femers de la ciutat el que manca a les ciutats, com fa el metge amb els excrements i l'orina.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 254.

Ofrena a la foguera

No sólo muebles carcomidos y trastos viejos,
y un feo muñeco de trapo
coronada con corona de cartón
deberíamos ofrecerte, hoy, hoguera,
en tu noche purifucadora y sagrada,
sinó nuestra vida de este año,
troceada ya en emociones disecadas,
ramas muertas que en la cita de San Juan
alimentarían tu ardor guerrero,
y a nosotros nos apaciguarían,
liberados de extintos sentimientos,
para dejarnos dispuestos a la nueva existencia,
hijos de tu brasa pero no de tu ceniza,
ligeros, otra vez, inocentes, libres.

Rafael Argullol, poema "24-VI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 196.

Del Pi al pa

En les últimes setmanes s'han produït, que jo sàpiga, dues iniciatives molt interessants en el món catòlic en relació al que a mi, i a molts altres començant pels mateixos bisbes, em sembla que ha de fer l'Església catalana, entesa àmpliament, davant el desafiament que les ferides del recent i fracassat procés independentista ha provocat a la societat catalana. Estic parlant del magnífic document de conclusions que dues entitats vinculades als jesuïtes (Cristianisme i Justícia, de Barcelona, i EntreParéntesis, de Madrid) acaben de publicar. Han tingut onze dels seus millors cervells dialogant, discutint i acordant i el resultat és magnífic. Us el recomano als uns i als altres. Tant de bo s'estengués en el temps i en l'espai. L'altra iniciativa és la campanya d'E-cristians "Ara concòrdia", que va culminar amb un bonic acte a principis de juny.

Es vegin o no, les ferides hi són. D'una banda, les percebem pel dolor, pels dolors. El propi i l'aliè, aquest últim només si obrim una mica els ulls. I el cor. Ens hem fet mal. Els uns sentiran dolor, metafòric o no, pels cops de porra de l'ú d'octubre i la presó provisional pels líders del procés, per exemple, i ho expressen amb un llacet groc i de mil maneres. El altres, per l'intent unilateral d'imposar un estat, per cert, sense les mínimes garanties d'un estat de dret, com es desprèn explícitament de la llei de transitorietat jurídica, per "jugar a póquer" (com ells mateixos reconeixen) amb els ciutadans exposant-los a la inseguretat jurídica (i a les porres), i al menyspreu a la identitat múltiple dels catalans. Ho expressen com poden.

País dividit.

De l'altra, les ferides també les percebem, com a conseqüència, per la fricció entre els subjectes dels dos dolors. L'ús invasiu de l'espai públic del llacet groc (carrer, platges, mitjans públics, institucions) més enllà fins i tot dels espais de neutralitat és respost amb la indignació més o menys continguda dels que viuen amb l'altre dolor. Els uns fan responsables els altres, i viceversa. La "dimissió" dels polítics ("nosaltres fem el que la gent ens diu") malmet la seva qualitat representativa (en el doble sentit, també el teatral) i aboca als ciutadans a fer la contesa que habitualment deleguem. Com que no és "representativa", fa aflorar tanta "autenticitat", que s'hi pot colar fàcilment la violència. Hi ha el caldo de cultiu i algun fet que hi apunta. La conseqüència no només és el mal rotllo generalitzat, que ja seria un greu problema (bé, per als que no tenen relacions socials i comunicatives endogàmiques, esclar), sinó que recau en el que n'hem dit els grans consensos bàsics, explícits i implícits, que han forjat la Catalunya democràtica després de Franco. La protecció i normalització del català, la xarxa única escolar a tots els efectes, l'equilibri territorial (consens trencat anteriorment) o un sistema protector del que en podem dir "societat civil", per exemple. Tot sota la premissa de mantenir la unitat civil del poble... perquè els més perspicaços han vist sempre aquí el principal risc amb el qual el catalanisme s'havia d'enfrontar. Més que l'evident "Espanya".

Bé, doncs com deia, si el lloc de l'Eglésia ha de ser el de la concòrdia, el de revertir aquestes tendències arriscades, el de deixar de tractar les persones com a cartes d'una baralla situant la política al seu lloc, el d'estimar els enemics, el de trobar, en aquest atzucac, l'escletxa que faci les nostres relacions socials molt més sanes fins i tot que abans del conflicte... potser caldria avaluar tot el que fa l'Església sota aquest criteri, preguntant-nos "això que fem, ¿contribueix a la concòrdia o no?". Si és que sí, endavant. Si no, ja hi ha prou gent disposada a tot el contrari, amb les seves plataformes reivindicatives, no cal afegir-s'hi. No ens toca.

Menys Pi i més pa.

Tot això ve a tomb arran de la pregària, ahir, que va acollir l'església de Santa Maria del Pi, amb la participació de persones d'altres tradicions religioses, a banda de la catòlica. Hi ha una curiosa manera d'entendre el diàleg interreligiós a Catalunya: som capaços de fer coses junts catòlics, jueus, musulmans, protestants... però incapaços de reunir ni que sigui a pregar persones de la mateixa confessió que pensen radicalment diferent en aquest tema, que viuen cadascú amb el seu dolor. Si hi afegim els que veuen el procés com una lluita entre el Bé i el Mal (Junqueras dixit), la presència d'alt nivell de les institucions catalanes fent-se la foto, els sacerdots que van recolzar les votacions antidemocràtiques del Parlament els dies 6 i 7 de setembre, els rectors que pengen pancartes o banderes independentistes a les seves (?) esglésies, o les barreges de la retòrica de part (sobre la suposada manca de drets humans, per exemple) amb les tradicions religioses... ¿com creieu que veuen -veiem- els ciutadans, creients o no, tota aquesta moguda? ¿Com us sentiríeu davant una pregària interreligiosa, per exemple, per la unitat d'Espanya i els seus màrtirs? A banda de tranquil·litzar consciències ¿exactament quina utilitat ha tingut, aquest acte? ¿Creieu que els -ens- fa acostar-nos més o ens allunya tanta superioritat moral, tanta coartada espiritual?

Així, ¿ha contribuït aquest acte a la concòrdia contra la divisió que viu Catalunya? Em sembla que la resposta és evident. I que és exactament el que no s'ha de fer. Menys Pi, i més pa. El de l'eucaristia.

Article publicat avui a Catalunya Religió.

Il·lustració

M'agradaria proposar com a emblema de la Il·lustració el conegut signe del foc (Δ). Proporciona llum i calor, és imprescindible per al creixement i desenvolupament de tot allò que viu --però tractat sense compte també crema i destrueix.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 253-254.

Trump i Kim

Mentre miro els preparatius de la trobada entre els líders de Corea del Nord, Kim Jong-un, i el president dels EUA, Donald Trump, penso en l’aforisme que “només els falcons fan la pau”. Els líders més durs, en no haver de demostrar res als seus, gaudeixen -segons aquesta lògica israeliana- de més marge de maniobra que els “coloms”. Aquests, acusats sovint de no ser prou ferms, dificulten els consensos interns i, per tant, la seva autoritat. Val a dir que la imatge de Trump o Kim que ens ve al cap, més que la d’un falcó, és la d’una gall amb la cresta esvalotada picant a tot arreu, sense astúcia. Però anaven de durs. Fa molt poc temps, els dos líders s’insultaven en públic i alguns temien les armes de llarg abast del règim nord-coreà. La incorporació d’elements més radicals al capdavant de la política exterior americana feia pensar el pitjor. Però tot d’un plegat, passa tot el contrari: sembla que la diplomàcia se sap imposar, i amb ella la realpolitik, potser més injusta, però menys sanguinària. Tant de bo això s’estengués a més conflictes, especialment els de l’Orient Mitjà…

El politòleg Gabriel Colomé acostuma a dir que “el millor” de Trump és que no té ideologia, més enllà de quatre idees defensades a la seva campanya. Que avui pot pensar una cosa i demà la contrària, fet que el distingeix del seu vicepresident, que sí que la té (“i és un desastre”, conclou). I, almenys a mi m’ho sembla, en aquesta qüestió de Corea hem tingut sort. De moment.

A finals dels vuitanta, Hans Magnus Enzensberger va qualificar alguns líders del bloc soviètic que s’estava desfent, i també Adolfo Suárez, com a “herois de la retirada”(1). Líders molt identificats amb el règim que tenen prou autoritat per esdevenir “especialistes del desmuntatge”, amb la condició que han de pagar el preu final del seu ostracisme. Ho feia elogiosament i demanava als polítics gestos de “l’imperatiu moral de la renúncia”. No goso comparar els dos serrells d’aquesta història amb els cervells (o el coratge) que elogiava Enzensberger, però sí que l’exemple em sembla útil per reflexionar sobre l’atzucac polític que viu Catalunya, i tota Espanya, on sembla que tothom tingui por de ser considerat traïdor (“155 monedes de plata”) i s’estigui quiet fent veure que es mou molt. Ens cal gent que se la jugui. No cal que sigui “bona”, o “dels nostres”, sinó que tingui autoritat. Que desfaci més que faci, o que faci desfent. Que doni sempre el primer pas. I que no tingui por a ser el primer que treuran del mig quan tingui la feina enllestida. No pot ser que uns líders quasi caricaturescos se’n surtin i nosaltres no.

(1) Hans Magnus Enzensberger, Las máscaras de la razón, Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1995, pp. 301-309. Article previ a El País, 26-12-1989.Article a la revista Valors dle mes de maig.

Bonaventura

Dient la bonaventura es pot viure molt millor en aquest país que dient la veritat.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 244.

Risc

Después del amor de los dioses
--o de los hombres
que creen que han amado como ellos--
viene el ocaso divino,
la aniquilación sin paliativos.
Se hunden los recuerdos,
las imágenes, las miradas,
se hunden las horas
que parecían destinadas a la eternidad.
ya no queda nada. nada.
Ésas son las reglas del juego.
Los jugadores arriesgados deben saberlo.

Rafael Argullol, poema "13-IV-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 120.
Foto: El rapte de Prosèrpina, fragment, de Gian Lorenzo Bernini (1621-1622). Galleria Borghese, Roma.

Fent República... Dominicana?

Ara el mantra és "fer República". Després de "dret a decidir" i "estructures d'estat", després de "presos polítics" o "exili", fins i tot d' "independència", el nou significant buit de l'independentisme (significant buit, segons Laclau: una idea tan útil per posar-hi el que vulguis i tan inútil per concretar res, perquè es desfaria) és "fer República" que, com el seu nom ja deixa entreveure, no vol dir res. Efectivament, en aquesta fase del procés, sense cap dels objectius polítics (explícits) assolits, amb els dirigents a la presó o fugats a l'espera de judici, però amb la mateixa avidesa per mantenir-se al poder, l'independentisme busca refugi en un nou relat en el qual es puguin ubicar els dos milions de ciutadans que van entusiasmar. Si pot ser, abans que acabin d'adonar-se del fiasco.

D'una banda, insistint en el llacet groc, les pancartes, el famós "mandat democràtic" (sic), la uniateralitat, dir que "no renunciarem a res" i tot el que ja sabem. De l'altra, els fets. Un govern sense imputats ni fugats. El retorn al paper actiu al Congrés aprofitant l'inesperat canvi de rumb amb l'elecció de Sánchez. Que, per cert, i malgrat l'histrionisme dels més hiperventilats contra Borrell, per exemple, ha trencat en bona part el guió maniqueu d'on es nodria l'independentisme (i tot lo altre). L'escenari, doncs, és aquest. Dir una cosa i fer-ne just la contrària. Junts pel Sí i PdeCat. Torra fent tuits i Torra fent decrets (jo ja ho veia a venir). Fer una República o fer República. ¿Per què tenir una estratègia si -com en el cas del Govern- en podem tenir dues, una de virtual i una de real, una de façana (la pancarta al Palau) i una de despatxos (el Govern constituït)?

A mi tot això em sona a República, sí, però Dominicana. Aquestes fotos de platges edèniques, d'hotels majestuosos i de parelles estrenant matrimoni, que contrasta amb el país paupèrrim que s'amaga als turistes ...o al matrimoni de dies feiners, que fan tota una altra pinta. Dominicana. Dominical, de diumenges. De festa i tortell. D'evasió. D'oblidar-se de la resta de dies per on passa de veres la nostra vida que, ves a saber, potser preferim no recordar-ho.

Bé, aquesta estratègia pot anar bé durant un temps. Qui dia passa any empeny i la pilota, endavant. Però fins i tot arriba un dia -diuen- que el paradís resulta avorridíssim. O que la incongruència entre la República dels Diumenges i la resta dels dies provoqui transtorns duals. Petarem.

Una proposta

Jo, com que m'he proposat fer l'esforç de ser optimista, esbosso un altre escenari en el qual, a més, segur que "ampliarem la base" i tot això que es diu. La cosa és, resumint-ho molt, que "fer República" fos un "fer (com si fóssim una) República". La idea no és meva. En realitat, es tracta de recuperar l'esperit del que fou la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i, en bona part, la de la consolidació de la Generalitat restaurada després de 1977, sense oblidar la II República i també els seus fracassos. Del catalanisme clàssic quan ha estat efectiu. Escoles, carreteres, biblioteques i un munt d'infrastructures que encara avui ens són útils van ser creades ara fa cent anys, fent d'estat quan l'estat no feia d'estat, amb un consens amplíssim de les forces polítiques, a dreta i esquerra. Doncs això, construïm un projecte nacional amplíssim per superar el que, amb tota probabilitat, coincidim un percentatge molt alt dels catalans que convé al país en les mateixes matèries que preocupaven els nostres besavis (educació, infrastructures, competitivitat). Posem-hi tots els recursos disponibles (mancomunem-nos). I, amb aquesta força, parlem amb el govern de l'estat (ara que es posaran al telèfon) i amb qui calgui, com una república responsable i oberta parlaria amb tots aquells dels quals depèn l'èxit de les seves polítiques, convidant-los a compartir l'èxit, que així és com es plategen les negociacions.

Si això és "fer República" (etimològicament, fer el que és de tots), no tan sols l'independentisme té la  "pista d'aterratge" que tant li fa falta. Els que no en som ho recolzaríem sense dubtar-ho, i l'espantall de la ruptura d'Espanya, que és on la dreta pot agafar-se per refer-se de la fava monumental que acaba de rebre, deixaria de ser la principal amenaça de Catalunya. I tot, em sembla que tot, fluiria d'una manera que agrairem. Per damunt de tot, l'agrairan els que més estan patint que no hi sigui. S'ho mereixin o no.

Contra els murs

El principal risc de la societat catalana, ara mateix, fruit de la centralitat política del ditxós procés, és el de la consolidació de dos grans blocs incompatibles en els consensos bàsics de qualsevol comunitat política. Hi és a nivell polític, com és obvi, però també de retruc s’instal·la en les nostres vides. Als carrers, a les escoles, als centres de treball, a la vida cultural i associativa, a les famílies, a l’Església… És un risc, compte, que no detecta tothom. D’una banda, els que han interioritzat que tot això només pot acabar amb la imposició d’un bloc sobre l’altre (santa innocència), esperen que això desinfli el contrari, que el faci entrar “en raó” o que, simplement, es doblegui al seu marc. De l’altra, i molts d’ells són els mateixos, hi ha qui només es relaciona amb gent que pensa com ells, que no es mou dels ambients propicis al seu bloc i que el seu espai comunicatiu (xarxes, mitjans, relacions personals) és endogàmic. Però el país, Catalunya, som tots plegats. Per evitar les “contaminacions”, fins i tot els mals rotllos, el risc del que parlo pot derivar fàcilment en la construcció de murs (simbòlics, territorials, lingüístics, relacionals) que, encara que no siguin com els de Trump o Berlín, tenen la mateixa funció.

La principal aportació de la tradició judeocristiana, segurament, a banda de la idea de progrés (alfa i omega, Ap 1,8), és la idea de l’alteritat. “On és el teu germà?”, pregunta Déu a Caín (Gn 4, 9). “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” explica Jesús en una importantíssima paràbola (Mt 25, 40), parlant del Déu que derroca els murs de Jericó (Jos 6, 20) o que el duu a ell a morir i ressuscitar, a esdevenir el Crist, fora de la muralla de Jerusalem. No tan sols es tracta de “ser bons” amb els altres sinó, compte, que Déu és al final de l’altre, a través de l’altre. És l’Altre.

Alguns es pregunten què ha de fer l’Església en aquest assumpte, reclamant que es mulli. De fet, la pregunta és què ha de fer en aquest segle XXI. Evangèlicament, trobo que està molt clar: trencar els murs, evitar aquests riscos, entrar a casa de l’altre, fugir dels ídols, respectar-nos. Per Catalunya, sí; i per Déu!

Article publicat a la revista Foc Nou (maig 2018). Il·lustració: miniatura que representa la caiguda de Jericó segons Flavi Josep al llibre Les antiguitats judaiques, de Jean Fouquet, c. 1470-1475, Biblioteca Nacional de França, París.

Mensypreu

Em menysprea perquè no em coneix, i jo faig el mateix amb les seues acusacions perquè em conec.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 237.