dimecres, de gener 24, 2018

Ara ve el que costa més



Com veus la situació política actual de Catalunya?

Constato una triple crisi. La més evident, la de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, ergo alhora amb la Unió Europea i, per tant, amb un món amb grans actors a escala global en el qual si no reforcem l’únic dels blocs amb llibertat de mercat, drets socials i llibertat política, tot plegat pinta molt malament. La segona, la crisi institucional, la d’una democràcia representativa amb partits febles, fins a l’atemptat jurídic i democràtic perpetrat pel Parlament els dies 6 i 7 de setembre i acabant per la ineficaç i sovint contraproduent resposta de l’Estat. 

Per últim, la pitjor, la crisi de relació entre els ciutadans de Catalunya, que s’expressa gràficament en l’abandonament de símbols comuns (pancartes als ajuntaments, estelades vs. banderes espanyoles, l’ús del català com a llengua comú no només a l’escola) i que, com hem vist en altres escenaris de radicalització identitària, enormement perillosa. Per tant, la veig molt malament.

Què creus tu que caldria fer ara, vista la situació?

Les eleccions del 21 de desembre, si bé no han configurat una majoria parlamentària gaire diferent, i tot i repetint una majoria de vots no independentistes, i coincidint amb la presó preventiva i fuga del Govern Puigdemont, sí que han servit, em sembla, per alguna cosa. D’entrada, si bé el discurs de la majoria continua reivindicant una República que ha estat incapaç ni de preparar, els fets mostren un replegament. Cares noves al front del Parlament, per exemple, o dimissions com al de l’exconseller Mundó i altres, preocupació sobre els processos judicials i un debat soterrat, a banda de la lluita eterna pel poder entre ERC i l’antiga Convergència, sobre la “via unilateral” (aquí no ha passat res) i una altra cosa que encara no se sap què és.

Però no serà fàcil ni curt. El grau d’escalfament a banda i banda dels blocs continua sent alt. El risc dels partits independentistes en reconèixer la realitat també és altíssim, però imprescindible si volen sortir galdosos de la Justícia, per exemple. Segons la meva modesta opinió, tot i que no va ser guanyadora a les urnes, cal demanar pacte i concòrdia. Incansablement. Uns han d’aprendre a viure amb la realitat (quan es van despertar, Espanya era allà) i han de ser conscients que darrere la independència s’està esmicolant per dins la nació que volien protegir. Els altres han de ser conscients que l’alt índex de desafecció espanyola és una dada irrefutable, absolutament necessària a tenir en compte en qualsevol política que es vulgui fer a Catalunya i a Espanya. Com deia Raimon Panikkar, de qui ara celebrem el centenari, quan un no vol dialogar només hi ha una opció: esperar. Paciència, doncs.

Des de la teva fe cristiana, quina reflexió fas sobre la situació actual?

En les situacions límit apareix sempre el pitjor i el millor de nosaltres mateixos. Jo, per exemple, he viscut els últims mesos amb certa angoixa i molt mala bava. Hi afegiria que encara m’encrespa més la superioritat moral de l’independentisme: apel·lacions al Bé i el Mal, atribucions repressores a adversaris polítics, absència d’assumpció de responsabilitats polítiques i penals i, fins i tot, justificacions doctrinals catòliques a la independència. És el meu particular infern. Ara, és sempre des d’aquí, des de ben fosc, quan es veu més clara la llum de Déu. “On hi hagi odi, poseu-hi pau” (Sant Francesc) o, des del Crist, “ja no hi ha espanyols ni catalans, tabarnesos ni carlistes” (versió lliure de Sant Pau). És exactament això el que hem de fer. Que, sincerament, costa tant. Ajudem-nos-hi.

Respostes a un qüestionari de la revista L'Agulla (gener 2018, núm. 106), reproduïda després a Catalunya Religió.