Quan hi ha un assassinat d’un infant o una adolescent, profusament disseccionat pels programes de màxima audiència, un dels mecanismes que se’ns activa -diria- és el de comprovar que passa fora del nostre entorn, fora de la nostra “frontera” psicològica. Encara passa més quan veiem, també per televisió, les massacres bèl·liques d’innocents, els desastres arreu el món o la misèria i fam que, com una plaga, cauen sempre lluny del nostre confortable terreny. Quan tot això s’acosta, quan tenim refugiats ben a prop, quan ens expliquen un cas proper de pederàstia o quan els terroristes atempten a la Rambla on has passejat tantes vegades, veus una mica més les orelles del llop. De cop, t’adones que aquesta frontera de confort és molt més feble del que pensaves. De vegades, quan la policia deté un criminal fugat, alguns veïns diuen que no sospitaven res, que semblava bona persona i feia vida normal. La seva estratègia de camuflatge ens revela, de fet, que nosaltres mateixos podríem ser aquell terrorista, aquell pederasta o aquell assassí. No, els “dolents” no fan cara de dolents.
El segle XX va ser el del compliment de les utopies del XIX, diríem anant molt ràpid. L’emancipació de l’ànima del poble amb la que somniaven els romàntics alemanys, o l’emancipació del proletariat marxista, propòsits de progrés esperançador, duien al seu si, també, el germen de les dues dictadures més criminals que haurem conegut. No n’hauríem de fer cap abús, d’aquesta memòria (com dir “nazi” a qualsevol), per poder anomenar, i no perdre de vista, l’horror que van causar. Però l’hauríem de tenir present tothora. Va ser molt fàcil caure-hi. Un dels últims estralls d’aquests conflictes els vam poder veure a les guerres dels Balcans, no fa pas gaire. També hi havia mota calma abans de la tempesta.
Més a prop, encara, a Espanya hem pogut viure el fenomen terrorista d’ETA, amb prop d’un miler de morts. La novel·la més venuda de l’any passat, Patria, de Fernando Aramburu, relata amb una quotidianitat que fa feredat com era l’ambient a Euskadi, especialment als entorns rurals, per teixir un món còmplice amb la violència, sense anomenar-la, fora del qual et feien el buit ...o t’omplien de plom. Per sort, la pressió ciutadana i de l’Estat ha acabat amb ETA. Digueu-me el que vulgueu, però algunes característiques de Patria les veig emergir a la societat catalana. Encara molt incipients. Retirades de salutació, expulsions als whatsapp, advertiment als comerços per fer vaga o pel llacet, negació del delicte, superioritat moral, odi. Odi. Odi. Tots som molt bones persones i segur que aquí no passa, però, per si de cas, aturem-ho ara que hi som a temps.
Article per a la revista Valors (abril 2018). Foto: J. Lago (El Correo)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada