:
La primera visita pastoral del Papa a Espanya, a València aquest cap de setmana, és una cita estranya. L'aposta assossegada i intel·lectual del nou Pontífex recau en un escenari barroc (no podia ser d'altra manera, potser, és València!), agredolç després del dolorós accident del metro d'aquesta mateixa setmana. I contaminat per l'hiperpolitització dels missatges (és l'emissor, el canal o el receptor l'hiperbòlic?), per la burda manipulació que les autoritats locals en volen fer pel seu favor polític, per un sa debat sobre els costos de la moguda (bo i que m'agradaria que també ho fessin en altres esdeveniments, com en el Mundial, per exemple), pels tímids passos de Monsenyor Blázquez davant els contundents falcons que l'envolten, per uns moviments (Legionaris, Opus, kikos) més forts que mai però també, per primer cop, cridats a l'ordre pel Papa... Voldria aquí recomanar el recent article de l'amic Carlos García de Andoín a El Correo, fa uns dies.
:
Enmig d'aquesta estranyesa, sobresurten alguns elements que voldria detacar. El primer, l'interès del missatge pastoral, més enllà de si toparà o no amb Zapatero (amb qui, crec, avança un reconeixement mutu). El segon, la capacitat de mobilització i d'interès que hi ha al voltant d'una visita papal, en un país que ha baixat ostensiblement la seva adscripció catòlica però que, com bé argumenta Enric Juliana (aquests dies enviant excel·lents cròniques a La Vanguardia des del Túria), hi ha un substrat difús que es manifesta de tant en tant. I, el tercer, com a bon amat del barroquisme, la gràcia que em fan (en això em mataran tots els progres, inclosos els de missa) aquests resos col·lectius del Rosari, les monges amb paraigües de colors vaticans, aquestes famílies vestides de Port Aventura (o Terra Mítica) cantant a la Mare de Déu dels Desemparats (potser som això, Benet, uns desemparats), el sol que cau sobre tants caps i pensar que malgrat tot, tot, val la pena prendre's les coses de manera festiva. Fins i tot davant un alemany investit Summe Sacerdot.
:
I de la seva relació amb Küng què en pensa?
ResponEliminaNo sé què en pensa, però he sentit que fa poc es van entrevistar. Sé que, després d'anys de distanciament i d'enfrontament, es troben en un procés de reconciliació.
ResponEliminaEl Papa -el que sigui- guanyarà punts per mi quan entengui que el Concordat que té el Vaticà amb Espanya és una relíquia del passat i l'hauria de denunciar. Seria la prova que és un religiós i no un home d'Estat. No val a dir que la iniciativa hauria de ser de l'Estat espanyol perquè els insults dels religiosos espanyols al President del Govern ho fan difícil.
ResponEliminaAlbert
ResponEliminaSé que la meva opinió és molt minoritària... però crec que no seria bona idea. Sempre he pensat que hi ha alguna avantatges en què el Papa sigui Cap d'Estat, un Estat més simbòlic que real, però que dóna certes garanties d'independència i, ahora, de possible intervenció a nivell internacional. D'altra banda, rformar el Concordat espanyol, amb les seves reformes posteriors, em sembla que portaria massa maledcaps i nous problemes que no sé si tots plegans volem.
Per últim, frnacament, no és el que em desagrada més del Vaticà, això...
No comparteixo en absolut la teva anàlisi perquè que el Papa sigui Cap d'Estat no li dona´més llibertat, sinó ans al contrari. Ser cap d'estat és tenir poder i tot poder és esclau de si mateix perquè el fi de tot poder és perpetuar-se i, per tant, es compleix allò de que els fins justifiquen els mitjans. T'han preguntat per Küng, però i Casaldàliga? Que el Papa actual sigui més obert que l'anterior no passa de ser anècdota perquè l'essencial preval i el que preval no és res que es trobi a l'Evangeli.
ResponEliminaAlbert,
ResponEliminaNo deu ser el lloc, segurament, però del teu comment mereixeria una resposta una mica més llarga, més matisada.
Per exemple, creu realment que pel sol fet de ser cap d'un estat tens poder? I un estat com el Vaticà?
No dic que l'escenari que el cap de l'Esglñesia sigui cap d'Estat sigui el que prefereixo, sinó que, vist com estan les coses, ni és una prioritat eliminar aquesta condicií i, a més, potser val la pena aprofitar-ne els avantatges. No sempre els avantatges del poder són per retroalimentar-lo. No sempre l'exercici del poder és nefast i dolent. Per exemple, a l'esquerra li ha fet molt de mal aquest discurs sobre el poder, fa que sempre l'acabin exercint els mateixos.
També trobo que el pensament modern és massa reduccionista: intenta explicar-ho tot en funció del poder (des del marxisme a la psicoanàlisi), i seria bo que ens anéssim distanciant d'aquesta visió unívoca i en miréssim altres dimensions, de les coses. També de l'Església i de la religió, per descomptat.
Per últim, jo mateix sóc ple d'exemples d'actituds poc evangèliques, no cal anar tan lluny (i segurament per això l'estic disculpant tant, el Papa...). De tota manera, prefereixo ser envoltat de gent que coneix aquestes limitacions que no de gent que es pensa que és autèntica, "de debò", no?
Com dius tu, no acabaríem mai. Admeto, tanmateix, que com vivim en un món contradictori, començant per nosaltres mateixos, fa es fa difícil estar segur del que es diu, però just acabar aquests mots m'ha vingut a la memòria una entrevista a EL PAIS, que potser has llegit, a l'actual ministre d'educació, que quan va anar negociar amb els de la C.E. el que li va frepar més va ser la sensació de poder que es respira i la seguredat amb que parlen.
ResponElimina- Albert,
ResponEliminaVaig pensar que, o bé li traïen els tòpics (ja se sap, la "progre" d'una família de dretes s'ha de notar) o bé havia vist poc món... En tot cas, insisteixo que hi ha una mala relació entre l'esquerra i el poder (tant la 'potestas' com l''autoritas') que acostuma sempre acabant legitimant la dreta al poder...