diumenge, de maig 01, 2005

Sóc padrí en ple pontificat de Benet XVI

Ratzinger, modern?
:
Ves per on, la intuïció respecte a les expectatives del Papa Benet XVI, que jo mateix manifestava just després de la seva elecció, no és gaire original. Ja em pensava que era raro, jo. Ahir a la nit (en horari indecent), el debat de Millenium, on hi havia persones de diferents tendències, coincidien en la possibilitat que Benet XVI incideixi en la unitat de l'Església. Francesc Torralba insistia en un dels problemes més importants de l'Església, almenys a Europa. Si l'Església té un tresor a comunicar (la Bona Nova, la felicitat sense límits), com és que tothom en fuig? Hi ha un problema de comunicació? de llenguatge? d'actituds? Es resol amb missatges 'agradables' o justament val la pena que sortim dient el que ningú gosa dir? En fi, hi havia força confiança en la capacitat del papa Benet per afrontar aquests i altres reptes.
:
habermas Jürgen Habermas (La Vanguardia)
:
Així, La Vanguardia d'avui dedica les seves planes d'opinió a reproduir un famós col·loqui celebrat el gener de 2004 a Múnich entre l'aleshores cardenal Joseph Ratzinger i el filòsof Jürgen Habermas, un dels pensadors més influents de l'actualitat i, especialment, en la socialdemocràcia europea. M'ho he retallat per llegir-lo amb calma, però pel que he vist per sobre, segurament pot interessar a tothom que li agradi reflexionar sobre la frontissa entre la raó i la fe, entre els valors morals de cadascú, i sobre l'experència religiosa en una societat democràtica.
:
En aquest mateix diari, al suplement Revista, es fa una radiografia crítica dels valors actuals del que anomenem el progressisime o, millor dir, els progres, a rel de les polèmiques sorgides al voltant de la moral personal i dels drets. La portada es pregunta "¿Progresismo o relativismo?". És un bon debat, bo i que a vegades peca de certa condescendència. I, tornant al principi, és un debat propi, pel que sembla de l'etapa del nou Summe Pontífex. No us perdeu l'interessant retrat sociològic que fa Carles Castro de la societat espanyola respecte als valors i la religió (un 80% es declara catòlic però la majoria s'allunya de la doctrina oficial dels bisbes). O l'irònic diccionari dels progres a l'ús, segons el qual, és clar, jo no ho dec ser gens. (Seré un pijo-progre, com em deia un que no té el que s'ha de tenir per identificar-se?). Però el més recomanable, justament perquè l'autor no és precisament un carca, és l'article de l'Antoni Puigverd, que mostra les seves prevencions davant una mena de pensament únic que expulsa el dubte sobre tot el que fa referència a la moral individual.
:
Diu: "La familia patriarcal, por ejemplo, ha desaparecido, pero no para dejar espacio al equilibrio entre sexos, a una infancia menos reprimida, a una mujer liberada, a una vivencia de la sexualidad más placentera y equilibrada. Todo parece indicar que los individuos y grupos afectivos tienden hoy en día más al desasosiego que al equilibrio. El aumento de la pornografía y la prostitución revelan que el sexo es todavía un misterio desconcertante que causa tanta o más frustración que en épocas represivas". I encara etziba més endavant: "La sociedad tradicional era un nido de represión y sumisión, ciertamente. No hace falta añorarla. Pero transgredirla o destruirla no nos ha conducido a un escenario mejor. Por el camino hemos perdido algunos instrumentos morales sin los que la vida social se hace muy difícil: la importancia de la fidelidad y la lealtad, el sentido del deber, la necesidad del compromiso".
:
Aquesta crítica a la il·limitada defensa de l'individualisme com a norma del progressisme actual, per il·limitada no per pertinent, té també avui el seu eco en forma d'article a El Periódico de la mà del prestigiós investigador Manuel Castells. Concretament, se centra en la necesitat de les normes de convivència, i en la possibilitat de sanció si s'escau, per restablir una mena d'ordre cívic que ens permeti viure amb més llibertat.
:
Veiem, doncs, com les primeres reflexions aportades pel Papa Ratzinger són d'una actualitat absoluta. I de quina manera té punts de concordança amb les preocupacions de determinats pensadors d'esquerres.
:
Sóc padrí
:
Veus que t'aprecien i t'estimen i pensen amb tu com a padrí del seu fill. I et sembla un dels reptes més difícils als que t'has afrontat. Des de la poca destresa formal (els ciris, els compliments, la prestança) fins a l'absència de programa previ. Padrí, és a dir, la xarxa de protecció, si s'escau. Però també la responsabilitat de la seva introducció a la vida cristiana. Una mica, és clar. I en Jordi et diu que el millor mestratge és com et veuen. Ostres. M'he de fer un lifting. O un leaving una mica més presentable, almenys.
Publica un comentari a l'entrada