dimarts, d’abril 19, 2005

Habemus papam

BenetXVI Foto: AP.
:
Abans de començar la reunió d'avui de la Comissió Executiva del PSC de Mataró ens ha arribat la notícia de l'elecció del cardenal Joseph Ratzinger com a nou Papa Benet XVI. M'ho ha passat per telèfon mentre parlava amb un interlocutor que ho seguia per la ràdio. Des d'aleshores fins ara només he rebut que missatges i comentaris de decepció pel que, d'altra banda, era perfectament previsible, si un mira els diaris d'avui. Un té la temptació, quan hi ha tanta unanimitat, de pensar justament el contrari. És un exercici intel·lectual que un dia vaig llegir de Karl Popper i que, ni que sigui per fer la punyeta, acostumo a fer quan se'm puja la mosca al nas. Una mica com quan Bush va guanyar les eleccions als Estats Units fa uns mesos (he tornat a cometre l'error que fa tothom, que polititzem l'elecció del Papa).
:
Temps hi haurà per analitzar els perquès. I temps també per veure quins passos farà i, especialment, si ens afectaran o no els que som cristians, els que ens estimem l'Església, malgrat tot, i els que fins ara ens hem sentit ben acollits, en general, bo i què òbviament en mans de segons qui seríem carn d'excomunió. Però hi ha un missatge de fons, en el discurs del nou papa alemany, al que m'agradaria aturar-me a reflexionar. I té a veure amb la reivindicació dels valors "forts" enmig de la banalitat i la feblesa, de la identitat i l'acolliment davant la dissol·lució i l'entotsolament, del testimoni personal davant les modes. Crec que el missatge, diem-ne, progressista que sovint s'ha contraposat al que representaria avui l'opció de Ratzinger no té en compte a vegades massa on se situa en aquests debats. I jo mateix m'hi incloc, eh. Sí, ens movem molt bé en aquest món en el qual hem nascut i crescut, del relativisme occidental, de les semi-ideologies, dels retrets a la identitat i l'exaltació del jo.
:
Recordo que Rubert de Ventós explicava l'auge del fonamentalisme religiós als Estats Units versus el relativisme europeu amb el menjar. A Amèrica, deia, el menjar és tan insípid que hi han de posar salses molt picants i ketchup. En canvi, la cuina europea inclou sempre el menjar saonat i gustós, divers, els elements del qual tenen un sabor propi tan exquisit i curós que les salses picants hi són sobreres. Bé, em temo que la cultura occidental, la manera que tenim de viure i de veure el món, s'ha tornat tan insípida que l'ànsia de gust, de fortor, esdevé en necessitat de sentiment (expressada, per exemple, en les manifestacions col·lectives davant la mort de famosos, Papa i Lady Di inclosos), d'identitat (i jo què sóc? qui sóc?), de valors públics (l'Eix del Mal), de valors no emergits.
:
M'agradarà veure com s'ho fa un Papa intel·lectual, després d'un Papa d'acció, provinent d'una gran nació històrica, després d'un que provenia d'una nació menystinguda, un home de cúria després d'un home d'excursions.
:
En tot cas, confiem que sigui cert això que l'Esperit Sant ha inspirat l'elecció. I si no és a través de cops amagats d'aquest nou Papa Benet XVI, en el que tinc una minimíssima esperança (segurament més en l'Esperit Sant que en ell), ho sigui a través del compromís amb l'Església de tots els que avui s'han decebut i indignat amb aquesta elecció.
:
Puigverd i Juliana
:
Avui a La Vanguardia hi havia premonitoris articles dels dos enviats especials del diari al Vaticà. Vegem què deia Antoni Puigverd:
  • "En el sermón de la misa, ciertamente, desgrana Ratzinger su doctrina. Recuperando el concepto de misericordia, es decir, la asunción cristiana del dolor del otro, que la crucifixión de Cristo ejemplifica. La misericordia es la aportación clave del pontificado de Wojtyla y Ratzinger la asume como buen continuista. Aunque la describe de manera muy personal en impecable paradoja: la asunción de dolor ajeno sería la "venganza de Dios" profetizada por Isaías en la primera lectura de la misa. Desarrolla Ratzinger con precisión de filósofo otros muchos conceptos: la banalización del mal o el relativismo de la cultura individualista contemporánea. Más flojo está en su defensa de la amistad del creyente con Dios. La describe como lealtad, pero en realidad está hablando de obediencia. Contra las olas incesantes de la moda, propone a los cristianos una "santa inquietud". No una fe ingenua, sino la aproximación a la figura de Cristo mediante la combinación de verdad y caridad. No ha parecido un discurso electoral. No podía serlo. Pero le ha servido para mostrar sus cartas. La aportación de Ratzinger es la seguridad doctrinal. No es poco, para unos cardenales atribulados por el enorme vacío dejado por Wojtyla. En tiempos de tribulación -sugiere Ratzinger- no hacer mudanza. En la procesión que ha cerrado el acto, los aplausos de los fieles se acentúan a su paso. No es extraño."

I ara què deia Enric Juliana:

  • Es un personaje de una inteligencia fascinante. No es fácil escribirlo, puesto que existen numerosos prejuicios en su contra. Algunos de ellos seguramente fundados. Ejercer de guardián de la ortodoxia nunca ha sido un oficio simpático. Llegada la hora grave, el cardenal decano no se anduvo ayer por las ramas: "Tener una fe clara según el credo de la Iglesia es etiquetado a menudo como fundamentalismo, mientras el relativismo, el dejarse llevar hacia aquí y hacía allá según los vientos de las doctrinas, puede parecer un comportamiento a la altura de los tiempos. De esta manera se va configurando una dictadura del relativismo que no reconoce nada como definitivo y que sólo admite como última medida de las cosas el yo y sus deseos". (...) En un mundo en el que todo fluye, en el que tantas cosas parecen en crisis sin que la crisis se manifieste en forma de colapso material e inmediato, los puntos de referencia vuelven a cotizar alto: las identidades, las convicciones, las tradiciones, el Estado, la autoridad... todo aquello que sea o parezca capaz de resistir el frenesí de la movilidad. (...). Ratzinger propone el cristianismo como marco de una sociedad fluida. Sloterdijk invoca la quietud como pensamiento crítico. Y la televisión mundial y global, puro movimiento, espera ansiosa e insomne la fumata; blanca, móvil e inaprensible. Tan sutil: el humo y la certeza."

Més sobre les eleccions basques

Assistirem els propers dies, en el millor dels casos, a la gestió d'una situació política realment delicada i molt interessant que, com que estarà plena de grisos i matisos, decebrà a alguns. No pas a mi, espero. Com que avui va d'articles de La Vanguardia, no puc deixar de recomanar-vos l'excel·lent anàlisi històrica que fa l'expert en eleccions Carles Castro, que hauria de ser de lectura obligatòria. Dedico aquest trosset al lector Jesús Cardona, al que no tinc el gust de conèixer, però que ha tingut l'amabilitat d'enviar-me dos comentaris crítics al post d'abans-d'ahir. L'article de Castro acaba així:

  • "La mejor prueba de ello [del desbaratament de l'aposta plebiscitària del PNB] es que, el domingo, socialistas y populares rompieron su techo histórico en número de escaños, que PNV y EA -cuyo mayor retroceso se registró en Guipúzcoa- lograron uno de sus peores resultados, que la mayoría absoluta nacionalista es la más reducida desde 1980 y que los abertzales mejoraron ligeramente su saldo de 2001 al sumar 7.000 valiosos votos en un contexto de caída sensible de la participación. Este desenlace supone, por tanto, el final de la escapada para un partido -el PNV- que deberá renunciar a los tratamientos de choque para sobrevivir al desgaste del tiempo y del poder."
Publica un comentari a l'entrada