Montellà a Elna | Els 5 del BlogDay 2006

Lectures d'agost - i XXI
:
Assumpta Montellà amb un exemplar del llibre.
:

Per acabar aquest reguitzell de recomanacions llibresques d'agost (que no cànon, ni crítica, ni res seriós) he triat un llibre emotiu sota l'aparença d'una recerca històrica. És La Maternitat d'Elna: Bressol dels exiliats (Ed. Ara Llibres, Barcelona, 2005), escrit per la mataronina resident a Cardedeu Assumpta Montellà, que ha abocat esforços i temps a un tema mig oblidat de la història i rescatat, amb ella, per alguns testimonis i per persones com en Miquel Torner, també mataroní. Dic emotiu, perquè ho és. El paper de la historiadora, que ha fet un excel·lent treball, resta a segon terme, aportant la informació concisa i precisa per emmarcar els veritable sprotagonistes del llibre: els testimonis de les mares i dels infants nascuts en una maternitat oberta per voluntaris suïssos sota l'empar del SCI a la localitat d'Elna. Es tractava, principalment, d'atendre la població confinada als camps de concentració francesos que hi havia just desporés de la frontera espanyola, que era majoritàriament composada per refugiats de la Guerra. Després, va atendre també els jueus perseguits per la Gestapo. Al davant d'aquesta institució, sorgeix amb força el nom de la seva responsable, la jove infermera Elisabeth Eidenbenz (avui vivint a les afores de Viena), un veritable exemple d'heroïcitat i de donació que hauria de tenir més reconeixements dels que ja té.

:
Elisabeth Eidenbenz a l'actualitat.
:

Els relats són esfereïdors, gairebé insuportables. Escassament vint-i-cinc anys abans que jo nasqués, a pocs quilòmetres de casa, la pitjor cara de la humanitat, l'infern (i algiuns encara diuen que no hi creuen...), es feia present de forma implacable, condemnant a la mort "natural" a milers de "refugiats" sota el fred, la neu, la malaltia i la fam. Sortien d'una Guerra per anar de pet a una altra i, pel mig, una experiència brutal, indigna i mortal. Però també són relats que mostren una infinita confiança en la humanitat, ves per on, per la seva capacitat de resposta positiva en aquests moments, justament quan és més arriscada.

:

Contra els que condemnen les coses, esperen "el gran dia" que les resolgui (el de la Independència, el de la Revolució, el de la Bèstia...) i continuen fent la seva (i tal dia farà un any); hi ha qui pensa que la millor manera d'avançar és començar a caminar, encara que els passos siguin lents, curts i hagin de sortejar esbarzers. Que ens fem responsables, en tot cas, del camí que podrem fer, dels metres que podrem avançar i de la gent que ens hi trobarem, per poca que sigui (Eidenbenz va fer néixer prop de 600 infants, que segurament haurien acabat majoritàriament morts en aquell tràngol). I que, amb aquesta actiutud, veurem com els altres també s'hi fan.

:
Eidenbenz, al centre, en una visita a principis d'octubre que li feren representants de la Generalitat, historiadors i els Marxaires Mataró-Canigó (Foto: gentilesa de Miquel Torner).
:

Aquesta és la primera gran lliçó del llibre, o del que hi explica. Però n'hi ha més. Algun exemple. Primer, que recuperar la memòria històrica, contra el que pensen els del PP (i a vegades els de CiU), no és reobrir ferides sinó tancar-les, no és refer l'odi sinó apuntar, com ara, on era la dignitat humana i la solidaritat, no és preferir l'oblit, com aquell malalt que no recorda res, sinó justament la memòria, aquest conjunt de tragèdies i d'heroïcitats que tenen com a missió fer-nos més lliures, i potser més bons.

:

Segon, que la blasmada caritat (allò concret) contra els projectes de justícia universal (allò abstracte) a vegades és molt útil i es fa l'únic camí possible. Que aporta, a diferència del segon ideal, valors que cal recuperar: la immediatesa, la concreció, l'intercanvi d'afectes, la predisposició personal, la burla als sistemes de repressió, etcètera. Montellà recorda que el finançament d'questa instiutució es deu, bàsicament, a les aportacions privades en forma d'apadrinaments de comunitats cristianes suïsses commogudes pels estralls humanitaris de les "guerres modernes" (en això Franco sí que era avançat...). Jo també he fet conya, a vegades, de la "neteja de consciències" que molts fan a través de la seva caritat... però després de llegir aquest llibre (per cert, un petit best-seller del qual se'n farà, crec, un film), me n'abstindré.

:

I n'hi ha moltes més, de lliçons. I d'experiències narrades amb dolor però també amb alleujament. I una incessant recerca de justícia, de reconeixement, d'homenatge, que mereixen totes aquestes persones, moltes de les quals encara són vives.

• E-mail per recepció de nous testimonis i material
• Crònica sobre el llibre a El País
• Resolució de l'Ajuntament de Mataró sobre Elizabeth Eidenbenz
• Article d'Oriol Batista
• Article de Ramon Vinyes
• Article de Miquel Estapé
• Article de Quim Fernàndez
• Article a Lamalla.net
• Article a El Imparcial
• Entrevista a Assumpta Montellà a Drac
• Entrevista a Assumpta Montellà a laxarxa.uab
• Entrevista a Miquel Torner sobre la ruta de l'exili a El Punt
• Notícia d'una conferència de Montellà a capgros.com.
• Notícia de la inauguració de l'exposició a Mataró a capgros.com.
• Notícia de la inauguració de l'exposició a Barcelona a gencat.cat.
• Notícia de l'anada a Elna a capgros.com.
• Vegeu aquest post al web de Manuel Huerga.

Els cinc blocs del BlogDay 2006

:

:

M'apunto, doncs, a recomanar-vos cinc blocs més que els d'abans-d'ahir (els de rigor i els que vaig citar). També obvio els que són de Mataró i els polítics. Així me'n van quedant menys...

• Poètiques és un bloc que fa poc que he incorporat. Recull poemes propis (força) i d'altres autors i crec que ens trobem davant d'un gran poeta. És un dels avantatges de la blogosfera: el descobriment.
• Mauro Entrialgo, que també fa poc que he posat. És un autor de còmic que vaig descobrir fa molts anys, i que m'agradava molt, de qui havia mig perdut la pista i que un bloc com el seu em permet de recuperar-la. Us n'he reproduït la il·lustració del seu encapçalament.
• Jordi Llisterri és una rara avis. En un país on ningú es digna a fer informació eclesial (no diuen que és tant influent, l'Església?), on, quan es fa, aquesta sembla sortida directament del despatx del Nunci, s'agraeix la manera desenfadada però informadíssima amb què ha iniciat el seu bloc el director de Foc Nou.
• El dibuixant Enrique Blázquez el coneixia per Capgròs. però el seu bloc és molt més políticament incorrecte i val la pena de passar-s'hi de tant en tant.
• Art Neutre és un molt bon bloc d'art, repassa les novetats a Catalunya, recull articles i és una molt bona font d'informació. I és breu i concisa.

:

Rubert a la trinxera | Clos i Hereu

Lectures d'agost - XXX
:

Recomanaria el llibre d'avui als qui, com jo mateix, no combreguen pas amb el nacionalisme. No per, com fem sovint, confirmar les nostres sospites com si les opinions dels altres fossin veritats empíriques i dotar-nos d'arguments més forts per lliurar les batalles diàries, no. Sinó, fins i tot per les batalles diàries (com recomanaria Sun Tzu), per conèixer les raons que hi ha darrere el fenomen del nacionalisme i, si s'escau, per descobrir les que compartim o per analitzar els nostres arguments per les que blasmem.

:

Em refereixo al llibre Teoria de la sensibilitat nacionalista (Ed. Columna, Barcelona, 2006), un llibre de Xavier Rubert de Ventós fets amb un bon tros d'un antic llibre seu (cosa que ja podrien dir a la contraportada, els editors...) i uns afegits de l'any passat, en ple debat de l'Estatut i en plena efervescència del desgavell islamista. Ell, almenys, l'escriu amb aquesta intenció (el llibre anterior citat fou editat en castellà, curiosament) i mostra una teoria que, no tan sols pel nacionalisme, crec que és molt suggerent.

:

Rubert, més o menys, creu que la crisi de l'Estat Modern rau en l'oblit que aquest es crea com a mecanisme de canalització d'antigues identitats, clans, mites... que cerquen una nova estructura política però no pas la seva anul·lació. La irrupció amb força d'aquestes identitats després d'expressions radicals d'aquest Estat Modern (el comunisme, el feixisme... justament actuant com a nacionalistes!) demostraria fins a quin punt roman "allò reprimit". Recorda que Bergson ja advertia que el mythos fou posterior al logos, i no a la inversa (p. 36). Posa, encertadament, l'exemple de les repúbliques post-soviètiques o post-iugoslaves, o de la religiositat al bloc de l'Est, o fins i tot Catalunya i el País Basc. O el conflicte entre la percepció uniformadora que rep Occident als països àrabs i la conseqüent reacció fonamentalista. Crec que és molt recomanable seguir la seva reflexió, veure com es va resolent aquest conflicte al llarg de la història i quines conseqüències té, en el moment de l'aparició de noves identitats minoritàries (els gais, els gitanos...) i dels fluxos migratoris cap a Europa. I crec que és una bona lliçó pels progressistes, com, amb Zagajevzki, reflexionava l'altre dia sobre la necessitat d'introduir allò espiritual (sublim) en el pensament polític d'esquerres. "Solament quan tots -tots- haguem recuperat la memòria, podrem uns i altres deixar de ser nacionalistes", diu (p. 187).

:

Rubert també analitza els nacionalismes i la seva diversa expressió en funció del seu context, per la qual cosa esbossa una mena de teoria que ell mateix creu que algú altre hauria de desenvolupar. Per útlim, trobo més discutible la seva argumentació a favor de la independència de Catalunya, fonamentalment deguda al fet que aquesta, a diferència dels acords tàcits de la burgesia des de finals del s. XVIII fins a Pujol (a mi protegeixi'm les mercaderies i jo li respectaré l'Estat), ara ja té un tros d'"Estat" i, a més, Madrid actua també com a nucli generador de riquesa. Hem passat, diu, de compartir a competir, som més semblants, diu (p. 197). Bé, no crec que avancéssim gens si, a més, suméssim una frontera a les interdependències i similituds... i renunciéssim a participar en la seva governació! (Mireu més avall)

:

Però vaja, a mi m'interessa el fons de la seva tesi i trobo que és molt útil. Per recordar, especialment, que la igualtat no vol dir deixar de ser tu, que la ciutadania no és l'home despullat d'identitats, que la tradició, en tot cas, necessitaria mecanismes tan genuïns com ella mateixa per substituir la seva funció social i cultural, que la política abstracta (avantguardista i doctrinària) ha de donar pas a la figurativa i versemblant (p. 149)...

:

En el camp de les propostes, em quedo amb dues d'elles. Una, la ciutat complexa en usos, en qualitat urbana, en segmentació, en punts d'identitat, en projectes comuns... que, curiosament, atribueix més als governs socialistes que als de CiU, promotors del model d'isolament de la ciutat difusa que han practicat amb la seva política urbanística (p. 101). I, dues, la defensa de la persona d'identitats múltiples, superposades, enlloc de les "lògiques", cosa que, segons ell, mata el fonamentalisme. És a dir, prefereix la complicada coeixstència del fet de ser complex, allò que ets perquè t'ha estat donat, per què t'hi has trobat o perquè ho has elegit amb la teva lògica estricatemnt indivdual, que no la confortable suma d'identitats com podria ser "ser un catòlic, i per tant escolàstic, i per tant d'Unió Democràtica, i per tant catalanista, i per tant excursionista, i per tant del Barça, i per tant..." I continua: "Però això ja no és ser persona; això és una redundància" (p. 195).

:

Clos a Indústria, Hereu a l'Alcaldia de Barcelona

:

:

Una de les coses que no podrien passar si Catalunya fos independent, per exemple, és que Clos no hauria pogut ser ministre d'Indústria, com succeïrà a la imminent remodelació anunciada ahir per Zapatero al Rei. És una boutade, això que dic, però potser no tant. Crec que és molt bo que un català, i un socialista català millor, lideri una de les àrees en les que cal fer més reformes per modernitzar el país i fer-lo competitiu. I Clos, que ha demostrat ser un bon gestor de situacions complexes, és una immillorable solució per la substitució de Montilla qui, discretament, ha portat a terme canvis de grans conseqüències (en el sector de les comunicacions, en el famós sector elèctric, et. sense oblidar el .cat!).

:

Jordi Hereu, que ha estat fins fa no gaire el polític responsable de la seguretat a Barcelona (per la qual cosa hem coincidit en força llocs), representa un pas important en l'aposta del PSC pel futur de Barcelona, ciutat de la que serà Alcalde ben aviat. Lluny de les simplificacions (de mala llet) que agraden tant, seria injust dir que és l'home de l'aparell que, finalment, escombra a tort i a dret i es fa amb l'Alcaldia. A favor seu juguen les seves capacitats personals (home d'entesa i de diàleg, que parla clar, que no li fan nosa les situacions difícils i intel·ligent) i també els resultats d'algunes de les operacions que se li han encomanat i que tenien un alt risc. L'aposta incorpora també un relleu generacional, en la línia dels recanvis produïts recentment a altres alcaldies, bàsic per la continuïtat d'un projecte que, en una nova societat com la que hem anat fent entre tots, precisa de noves respostes i, com es veu, potser també de noves persones, de les generacions que han crescut amb aquests canvis, per enfrontar-s'hi. Sort a tots dos!

:

Sampere a fora | BlogDay

Lectures d'agost - XXIX
:

Màrius Sampere crec que és, com deia de Casasses l'altre dia, un dels millors poetes catalans vius. El seu darrer poemari, Ens trobarem a fora (Ed. Proa, Barcelona, 2006) ho demostra clarament. Tota la saviesa acumulada, totes les preguntes sense resposta, es mostren més clares que mai en el moment, crec, més creatiu del poeta i, probablement, el que ha escollit també per mirar enrere o, millor, per prendre d'enrere aquells consells que ens serviran per trobar-nos "a fora" a tots els qui ens trobem fent camí. Un "a fora" que no és sinó a "dins".

:

Recordo ara una conferència de Francesc Grané, convidat per Valors, de la que us vaig parlar. I penso que en aquests temps de tants estímuls, de tanta informació que processem diàriament, de tanta vida que consumim d'aquest entorn (que no sabem si xuclem o ens xucla, com l'úter matern), d'aquesta intempèrie que, fet i fet, ens té més controlats que mai, tenim el perill de deixar de ser nosaltres. Que sigui algú altre qui ens mena a la seva voluntat, que sigui el món qui determini els nostres gustos, que pensem només allò que citem d'algú que hi ha pensat abans... Que les possibilitats que se'ns obren a cada minut no facin més que aclaparar-nos. De fora, doncs, a dins. I d'aquest dins, d'aquest jo que es retroba no sense por, de nou a fora, i a fora de nou quan sortim d'aquest "úter" de seguretats i certeses que no fa sinó impedir que sortim d'ell mateix.

:

Bé, doncs l'autor del poemari ens proposa aquest viatge amb ell a través de cinc grans agrupacions que ell mateix ens explica al pròleg (van entrecomillades):

Ja podem explicar-nos el Mal. I el tenim entre nosaltres i amb totes les coses juntes o dividides. Ja tenim les inevitables "propostes mínimes", les "distàncies" insalvables, el "mercat" on tota aparició té un preu, i finalment un "hossana", segurament ingenu. (p.11)

Abans, ja ens ha advertit que "la vida, tot tendint a la felicitat -el plaer- i a l'eternitat -la negació del límit-, es mortifica". Aquest és el tema del llibre, si ho podem dir així, la impossibilitat de la plenitud, en la vida, i, en canvi, la seva incessant recerca. A vegades, més que incessant, inevitablement i tràgica ("tot ve / cap aquí / sense avisar-nos, / sense trompetes, sense nom, sense / les nostres cançons, sense pietat", "Apocalispi", p. 98). No en podem defugir de la crida a la plenitud, que és a cada instant, confosa amb les múltiples possibilitats que, com la ruleta russa, amaguen també la nostra perdició ("L'instant que vivim porta el verí i la mel / de la primera flor", "No ens espereu, p. 86), que podem "confondre / amb una papallona negra", que és com tornar a la infantesa ("Els qui creiem", p. 87) que "vetlla per nosaltres" ("Farà el sol", p. 82). En un principi i fi relligats per l'experiència:

Perquè si jo

recordés la fi,

tornaria al principi. I si oblidés

elprincipi, tornaria

a la fi.

("Distàncies", p. 57)

Ànimes que vessen, déus que són esperma, amor en forma de xarxa, felicitat des de la ignorància, presos entre el determinisme de plaers i sofrimets i la llibertat del que no troba branques salvadores, immensitat i jo, els enigmes i l'Enigma, ganivets que sereixen per menjar i fer sang, sang de fora que entra a dins i viceversa (fora i dins, sempre), nadals i ressurreccions... Amb aquestes imatges va treballant la reflexió, la contempació d'una vida que ha pogut explorar en els confins més profunda de la seva existència, sabent, de nou, que tot rau en viure aquesta vida limitada, germana del que no volem, sovint fracturada per no tenir en compte els límits que la fan, de fet, ben lliure:

Som lliures

de triar el no-foc, el no-fred,

la no-immortalitat i el no-morir

de tot el que, a poc a poc,

ens mata. I preferim el pa

de la resurrecció de cada dia

i fer l'amor, que n'és la molla.

("La vida és negar-nos", p. 26)

• Crònica de Vilaweb i un poema.
• Poema dins un post anterior.
• Poema i comentari d'una entrevista en uns posts de David Madueño

Recomana cinc blocs
:

:

Caram, l'endemà de respondre un "meme" sobre els tres blocs que recomano, me n'assabento de la iniciativa que portarà, el proper dia 31 (Sant Ramon, eh!) a proposar, en tots els blocs que vulguin, cinc blocs més de recomanació. Caram, amb el que em va costar... Bé. Ara mateix en penso cinc més (no repetiré) i us animo a fer el mateix (jo ho publicaré el 31 al vespre).

:

Això sorgeix de l'anomenat BlogDay, triat el dia de sant Ramon perquè els números del dia (30-08), si els escrius com fan ells, sembla la paraula blog. A mi em sembla simpàtic, una excusa més per remoure la xarxa, per fer-la més connectada encara i, si s'escau, per descobrir altres blocs.

:

Irving a Zuric | "Meme" de blocs

Lectures d'agost - XXVIII
:
La darrera novel·la de John Irving, Fins que et trobi (Ed. 62, Barcelona, 2006, trad. Carles Miró) és una esplèndida novel·la per llegir a l'estiu, com he fet jo mateix. Torrencial, com ho són les seves millors obres, plenes dels ingredients que les fan atractives: suspens, múltiples punts de vista, versmeblança, sexualitat prematura amb dones grans, persones allunyades, conflictes familiars, viatges, escenes de gran dramatisme al costat d'altres de còmiques o, almenys, d'una èpica molt positiva, retrat del nostre temps, etcètera). I que fa certa la cita de la George Eliot que col·loca a la pl. 210: "De fet, el món és ple d'analogies esperançadores i d'ous bonics de contingut dubtós anomenats possibilitats".

:

La novel·la, doncs, nou-centes planes que serveixen a l'enorme capacitat creativa de l'autor, narra la vida de Jack Burns, fill d'una tatuadora irlandesa que emigra al Canadà i d'un organista que l'acompanya, però que, abans de néixer el fill, surt d'escena abandonant-los. Les versions sobre el què passa (unes peces que van encaixant), les actituds ambivalents dels seus actors ("El que passa amb el pecat, Jack, és que hi ha persones que troben que és molt important i d'altres que ni creuen que existeixi", diu la mare a la pl. 123), els viatges (primer de la mare i el nen, després, ja adult), la vida estudiantil, professional i amorosa del personatge, les relacions amb la psicoanàlisi i la psiquiatria, les immersions al submón dels tatuatges ("Això del tatuatge era una feina sentimental...", p. 569), o de la lluita lliure, o de Hollywood (impagable, la recreació de l'Òscar a John Irving, el 2000, com si li donessin al personatge, cap. 32), o del cant coral religiós, o de les ciutats nord-europees, etcètera (ja he dit que era torrencial) són els elements del viatge del personatge a la recerca i reconciliació amb la figura del seu pare, com el mite d'Èdip però al revés. I amb un tempo calculadíssim: "No era hora de buscar el seu pare; era hora de saber si valia la pena" (p. 575).

:

En una entrevista que van publicar els diaris Clarín i La Vanguardia, Irving donava algunes claus autobiogràfiques. Irving fou un fill extramatrimonial i mai no conegué son pare, de qui va saber fa molt pocs anys a rel d'un germanastre de qui ignorava l'existència. La similitud amb la novel·la, en alguns casos, diu, és bastant casual, però fa esfereir.

:

John Irving és un autor força conegut. Les seves obres han estat adaptades al cinema (ja dic que ell mateix va guanyar l'òscar per una adaptació de guió) i, a mesura que passa el temps, els crítics coincideixen a assenyalar que treu llibres més elaborats i interessants. Té un estil força directe, no està per massa romanços, i pretén que el cap del lector funcioni a partir de la informació que ens va oroporcionant, que és la mateixa que registra el personatge. Jo només sé que m'ho he passat pipa, que no podia desenganxar-me del llibre i que he quedat enamorat d'algunes escenes. Per exemple, un parell de concerts "espontanis", amb protagonistes habitualment "exclosos", que mostren el poder redemptor de la música (apareixen en moments clau, com un dring).

:

En fi, encara que se'ns acabin les vacances (avui és el meu primer dia de feina), llegir Irving farà que les abandonem més de mica en mica...

• Vegeu-ne un fragment al bloc d'Andreu Sotorra
• Crítica de Quim Aranda a l'Avui.
• entrevista a John Irving a Clarín i La Vanguardia.
• article de Valèria Gaillard a El Punt.
• article d'Alan Taylor a Qué Leer.
• presentació i article de Rodrigo Fresán a Página/12.

El "meme" dels blocs
:

Del bloc 69 epigrames eròtics.

:

En Rafa i la Carme em repten a destacar "tres blocs interesants, originals o simplement, que m'agradin", cosa que em limita moltíssim, donat que en trobo força, jo, d'interessants. descarto, doncs, els que ens coneixem molt, els que ja parlem sovint i ens citem, encara que sigui a la blogsfera, de forma impúdica. També descarto els de Mataró. A veure si em vaig centrant...
:

El primer és el de 69 epigrames eròtics, una idea que m'ha semblat molt original: la publicació d'aquests breus versos, concisos, al costat d'imatges evocadores. Hi ha sexe a la xarxa, és clar, i hi ha gent que escriu poesia (molt menys que allò primer, però vaja). Difícilment trobem que s'hi relacionin com una mena de diàleg, i que, amb l'aparició periòdica, assoleixin una altra de les característiques de l'erotisme, la mostra sobtada, lenta, oberta. S'assembla molt a Velis Nolis, que fa mesos és inactiva.

:

El segon que proposo és el de Carlos Guadián, una veritable font de coneixement de tot el que es mou pantalla enllà, en especial del que té a veure amb la participació política i la transparència a la xarxa. Ell fa de contacte, de node i de finestra a un munt de móns, reflexions i possibilitats que jo seria incapaç de fer. Pel paper de node del moviment blocaire, més en el terreny periodístic, he dubtat també entre Juan Varela, de Periodistas 21, i Saül Gordillo, cada un d'ells amb els seus temes i el seu públic, però amb certa influència.

:

I el tercer és el primer, el primer que vaig llegir (bé, sempre després de Miquel Iceta) i que mai no em canso de tornar, una mena de llibreta de ruta d'un poeta, en Jaume Subirana, que escriu amb la goma d'esborrar i que ens ha aotrgat l'honor de ser testimonis dels seus apunts del pas del temps. Els exemples que podria posar de blocs literaris o auxiliars de la literatura és immensa, el propi bloc citat en té de molt ben relacionats a la franja esquerra.

:

Passo el testimoni a aquestes quatre ànimes càndides:

• Care Santos
• Maria Escalas
• Pere Pascual
• Quim Fernàndez

Zagajewski a Lvov | Sobrassada imparable | Mesquida i Soler

Lectures d'agost - XXVII
:

:

Confesso que és un dels millors llibres que he llegit darrerament. Del polonès Adam Zagajewski coneixia algun poema (d'algun llibre que tinc per llegir), algunes referències i poc més. Va néixer a Lvov (avui Ucraïna), ciutat el retorn a la qual li produiex part de les seves reflexions i a la que dedicà un poemari. Dic que els llocs mítics s'han de visitar perquè "son el eje de nuestra vida sumergido en el gélido éter" (p. 194). Després de publicar clandestinament a causa de la dictadura comunista, el 1982 s'exilià a París i després als Estats Units, on ha exercit la docència. Aquí, em temo, encara el coneixem poc. Però les seves reflexions ens són molt i molt pertinents.

:

El llibre, dic, porta per títol En defensa del fervor (Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005), que és també el primer d'aquest recull d'assajos breus. Dic que les seves reflexions són pertinents perquè, segurament, compartim bona part del context de Zagajewski i, a diferència de nosaltres, crec que l'autor polonès hi toca força. Quan dic nosaltres dic Catalunya, o Espanya. Dic haver sortit d'una dictadura, dic tenir ua tradició cultural i literària segurament menystinguda però de gran valor, dic la vocació europea o occidental com a sinònim de la llibertat que ens havien pres i un cert desànim en veure'n la seva buidor (pp. 156-157). I dic també un substrat catòlic en la cultura i una mena de trobada en el centre-esquerra en què, tots, més o menys, diem estar. Còctel que costa de combinar. Per cert, no sé què deu opinar de la política polonesa, en democràcia, plena de zigs-zags i també d'alguns èxits, ara presa d'un conservadorisme tronat dirigit per uns bessons peculiars... (curiosament, l'autor cita la permissivitat que gaudia el conservadorisme eclesial en època comunista, p. 196).

:

El recull d'avui va de tot això, però especialment de literatura, o de com la literatura i el seu estil, o la poesia ("aquel pequeño grano de éxtasis que cambia el sabor del universo", p. 170) transmeten les preocupacions essencials de les persones. Reivindica la vida interior el el món, el sentit de l'humor com a quelcom que fa créixer el sentit espiritual i religiós (p. 113), la transcendència (pp. 63 i ss.) o allò "sublim" (pp. 35 i ss.) com allò que ens fa avançar i que cal posar "a peu pla" (p. 49), com una mena d'encarnació, com una síntesi carnal d'allò sublim. Aquí teniu dues perles del primer dels assajos, perquè pugueu veure quina és la tensió sobre la qual reflexiona el nostre autor:

Sumidos en lo cotidiano, en la rutina trivial de una vida práctica, nos olvidamos de la trascendencia. Dirigiéndonos hacia lo divino, descuidamos la normalidad y lo concreto (p. 19)

Una izquierda liberal, antimetafísica, pero políticamente honesta (o más bien, un "centro"), y una derecha potencialmente peligrosa, pero consciente del valor que tiene la vida espiritual: !He aquí el resumen de nuestro extrañísimo desdoblamiento! (p. 28)

No us passa, també, a vosaltres? No trobeu que la tensió vital es troba entre els pols de la quotidianitat i de la trasncendència oblidant que van indissociablement units ("tot allò que lligueu a la terra..." Mt, 18, 18)? No creieu, també, que la dreta guanya quan hi posa "sentiment" (Maragall dixit)? Doncs ja podeu començar a llegir Zagajewski.

:

Sobrassada imparable

:

Un altre dels poetes a sou de l'entorn nacionalista contribueix, com el seu amic López l'altre dia, a la campanya de desprestigi de Montilla, a l'Avui de fa uns dies (tants que se m'ha caducat i fa pudor). No és sol, és clar. Mentre que els polítics dedicats a la causa apel·len al pressumpte no-catalanisme de Montilla (segons Carod, "no com Obiols, Maragall i Reventós"... caram, ara resulta que els barcelonins-de-sempre i de tot allò que escopia eren els bons...), hi ha qui explica de què va, això (per això fan falta intel·lectuals, és clar) i ho diu clarament: que és nascut de fora (perquè, és clar, Iznájar deu ser una fortalesa d'un altre país, invasor i tal i qual) i que ell ho sap de bona tinta, perquè els catalans el van enviar a escriure sobre sobrassades quan ell va venir de Mallorca. Jo diria que encara hi escriu. I també se li ha caducat la sobrassada.

:

Entrevistes a Mesquida i Soler

:
Joan Mesquida (Foto: Manuel Escalera)
:

He disfrutat (verb que hauria d'incorporar-se al català, què caram) amb les entrevistes publicades avui al diari El País al director general de la Guàrdia Civil, el mallorquí Joan Mesquida, i a l'abat de Montserrat, el monjo Josep Mª Soler. Les dues tenen algunes característiques comuns. Primer, que parlen sense embuts i anant al gra. Segona, una certa mirada perifèrica als problemes centrals que els són preguntats. Perifèrica però amb les idees molt clares i amb disposició de posar-les en marxa. El primer repassa els temes més importants amb què ha hagut de torejar, als pocs mesos de prendre possessió del càrrec: els incendis de Galícia, l'entrada il·legal d'immigrants a Canàries i la corrupció urbanística al voltant de les àrees de desenvolupament més operatives d'Espanya. Se'l veu amb ganes i diposat a treballar a fons, malgrat que sap perfectament que la política de seguretat s'ha d'inserir en una altra més àmplia si vol resoldre problemes complexos. Anuncia una ofensiva contra la corrupció urbanística ("Ahora mismo yo no me atrevería a decir que el corruptor y el corrompido estén preocupados, y me gustaría que se preocuparan") i relata com, en matèria de control i fluxe fronterer, s'ha hagut de fer tot des de l'entrada del PSOE (convenis amb països tercers, controls, reforços, creixement d'efectius, etc...) ja que "cuando entró el PP a gobernar había más guardias que cuando se fue".

:
Josep Mª Soler(Foto: Susanna Sàez)
:

L'abat Josep Mª Soler repassa, fonamentalment, les dificultats de l'Església espanyola per trobar el seu rol a l'Espanya democràtica, encara, i critica sense embuts l'ofensiva conservadora de força prelats. Montserrat és, a més, el lloc privilegiat de trobada entre la fe i la raó, a Catalunya. És el lloc d'on surten les opionions més ponderades, més properes a la filosofia moderna, més passades pel sedàs de la reflexió contemporània. I això es demostra a la resposta que l'abat fa a la qüestió sobre li la doctrina de l'Església no és massa infantil, o màgica, allunyada justament de la racionalitat, i per què s'insisteix tant en aquesta visió des de les trones episcopals. I aleshores diu:

Porque no saben hacer otra cosa. Porque es más complicado, más exigente, proponer a la persona de Jesús desde un planteamiento de inteligencia que no repugne la racionalidad, porque se ha prescindido del respeto a la naturaleza superior de la condición humana. Y, bueno, quizá no en todas partes ha sido así, porque la concepción mágica del hecho religioso ha sido más fácil de introducir en Galicia que en Cataluña. Desde mi punto de vista, el concepto mágico prostituye la verdadera naturaleza de la fe, que es una adhesión racional, desde la afectividad y la inteligencia, a una creencia. Muchos problemas que hoy tiene la Iglesia se deben a la crisis del recurso a lo mágico, que hasta ahora apuntalaba unas verdades incontestables. Unas verdades que no sólo son contestadas por parte del hombre moderno, sino que, sencillamente, se desmoronan. No existe un Dios tapaagujeros, ni un Dios que soluciona problemas.

Argullol a l'aurora | Sortim al carrer

Lectures d'agost - XXVI
:
Caricatura de Rafael Argullol, de Loredano.
:

Hi ha també llibres que són el súmmum de la condensació del coneixement en unes molt poques paraules, en breus frases en forma d'aforisme. És un gènere que, a tenor del que veig que es publica, deu tenir certa popularitat. Alguns autors n'han escrit expressament i d'altres se'ls ha publicat recopilatoris amb les seves frases més atinades. Acostumen a ser breus i se'n valora molt l'enginy i la capacitat de dir poc en molt, cosa que, en aquest temps de fast-food, entra bé. Confesso que en sóc lector. Les sentències poden llegir-se, com feia jo en el llibre que ara us presentaré, en els breus trajectes d'un metro, d'una passejada, d'una espera.

:

Breviario de la aurora, de Rafael Argullol (Ed. Acantilado, Barcelona, 2006), a més, és un llibre les dimensions del qual caben en una butxaca: la de l'abric o l'americana, potser fins i tot a la del cul dels pantalons. Argullol el va treure paral·lel a Enciclopedia del crepúsculo, un recopilatori dels seus articles (de la mateixa editorial, ciutat i any), que és un volum més gros i, òbviamnnt, amb peces més extenses. Comparteixen, però, una mateixa línia de fons, un joc al títol (diu que ell fa els articles per la tarda, però que les frases curtes li surten matinals), i la disposició alfabètica de l'entrada amb que encapçala els escrits. D'Argullol ja n'he parlat en moltes ocasions, especialment per coincidir-hi.

:

Es tracta de 360 definicions, que jo trobo encertadíssimes, i que, lluny del que sembla en un principi (text curt, enginyós), cada una d'elles et permet de deturar-t'hi i pensar en tu ("Yo: la sílaba superflua que siempre tenemos en la boca", p. 133), en les experiències o reflexions similars que has viscut, fins i tot per contrastar-les. Per compartir l'angoixa ("Angustia: la casa sin puerta y sin ventanas", p. 13), també, del que no acabem de definir del tot bé, de tot allò que ignorem a l'hora d'expressar el que anem trobant pel món però que se'ns fa present de forma inexorable ("Tragedia: el reconocimiento y ruptura de nuestros límites", p. 119). Una ignorància que volem calmar amb el coneixement, però que, de cop veiem que "saber vivir está por encima de cualquier saber", p. 109). Però per arribar a conclusions així, a vegades, convé el sacceig de llibres com aquest.

:

Sortim al carrer *

:
Quatre ratlles (sé que els textos llargs del polítics no es llegeixen, a veure si així me'n surto), tal sols per saludar els veïns del carrer Sant Ramon que, d'acord amb una centenària tradició, es disposen de nou a celebrar la serenata. Me la miro amb el respecte que mereix, i també, amb una enveja sana, potser la que ha fet que proliferin, al llarg dels anys altres festes de carrer o de barris.

:

Perquè no en tenim prou de quedar-nos a casa. O d'enviar-nos SMS o e-mails. O de mirar-nos de reüll. O de restar entotsolats veient com el sol surt cada dia. No n'hi ha prou. Volem sortir al carrer i respirar, tocar-nos i olorar-nos, compartir el temps i l'espai amb els nostres veïns, descobrir la utopia al costat de casa i dir al món que "aquí hi sóc jo".

:

Felicitats, doncs, als que ho ha fet possible: el civisme vol dir fer més carrer, del que és de tots, amb l'estimació que tenim del que és nostre, ben nostre. Bona Festa.

*article de pell butlletí de la Serenata del carrer de Sant Ramon de 2006, de Mataró.

Torralba al bressol

Lectures d'agost - XXV
:
Yurie Nagashima. Self-portrait (Family), 1963.
:

El segon llibre de Torralba, aquest escrit tot per ell, és Pares i fills. L'aventura de trobar-se avui. És un regal perfecte per qualsevol parella que tingui fills, o en vulgui tenir, i fa un repàs al que significa ser pares com a exercici de responsabilitat, de donació i d'amor.

:

L'autor reconeix una certa confusió sobre la paternitat en el món d'avui. Un confusió, peró, creadora i estimulant que, lluny de seguir fil per randa models caducs, explora els models de paternitat i de família que s'estan donant i aventura que aquest tema encara canviarà força en un futur immediat.

:
Mira Bernabeu. En círculo II, 1996.
:

Així, Torralba es pregunta sobre la voluntat de ser pares, sobre la relació amb els fills, sobre I'organització de la nostra vida familiar i laboral, del paper dels avis o dels cangurs, de la responsabilitat davant l'escola i la resta d'agents "educatius"... Explora l'altra cara de les renúncies de les que tothom parla quan algú estrena la paternitat, descobrint noves possibilitats de realització personal a través de la donació. I també ens parla de o'actitud deis pares, que es fan càrrec d'un ésser del que són responsables però que no és propietat seva; al que estan íntimament lligats fins la mort peró que els han d'ajudar a construir la seva autonomia; dels quals són els transmissors de valors que només es transmeten amb la pràctica del dia a dia i que només s'adopten després d'una assumpció plenament personal. I gosa parlar d'exemples com la transmissió de creences de pares a fills, els tabús, la necessitat d'una certa cultura de l'esforç o de la contrarietat en l'educació dels fills, els límits del desig... Però també parla sobre què vol dir l'èxit personal (i les seves contrapartides), sobre les possibilitats positives dels entrebancs i dels problemes que pretesament ens causen els fills, etcètera.

Oriana Eliçabe. Joke & Dalien. Hillegom, Holanda, 2001.

El que més m'ha agradat d'aquest llibre és l'actitud poc tòpica, positiva, que convida a l'aventura d'una activitat que, encara que majoritària i que, certament, ens preocupa a tots els qui som pares, sovint ens cal una certa reflexió distant i crítica, de la crítica positiva, vull dir, per convertir-la en més estimulant i valuosa. I també m'ha agradat, per acabar, la reflexió latent sobre la recerca de la felicitat que, molt em temo, és lluny de la facilitat.

• * segona part del comentari de llibres al programa Creure Avui, de Televisió de Mataró, emès fa un parell o tres d'anys. La primera, ahir.
• ** Ed. Milenio. Lleida, 2002.
• fotos, revista Exit, núm. 20 (desembre 2005)

Déu i Buda als e-mails

Lectures d'agost - XXIV *
:

:

Avui** presentem dos llibres del mateix autor, en Francesc Torralba, del que ja n'hem parlat alguna vegada. De fet, el primer del que us vull parlar és escrit conjuntament amb la monja budista Jamyang Wangmo, una espanyola que viu al Nepal des de fa més de 30 anys. És un llibre epistolar, un intercanvi que es diu Cartas sobre Dios y Buda***.

:
A través de les cartes que s'envien per correu electrònic durant un any, des de finals del 2000 al desembre de 2001, exploren els seus respectius valors a través de l'experiència religiosa de cadascú. Un fet al principi, la mort del pare de la co-autora, i un altre fet cap a les acaballes, el famós atemptat de l'11 de setembre a Nova York, els permet de combinar vivències personals i reflexions al voltant de la mort i del sofriment, davant el que ens fa vulnerables i fràgils. Però el llibre repassa un conjunt de temes: l'amor o la felicitat, la pau i la pregària, la sexualitat i la família... temes de caràcter universal que són reinterpretats a la llum de dues tradicions religioses ben diferents, però que tenen punts de contacte molt interessants.

:
Sabem que en Richard Gere, la Penélope Cruz o en Leonard Cohen, així com d'altres estrelles del cinema i la cançó han flitrejat amb el budisme. De fet, molt sovint, la societat occidental és atreta per fenòmens com la meditació budista. Curiosament, mentre el cristianisme s'escarrassa en explicar-se, en fer-se racional i raonable, molta gent sent la crida espiritual i interior que, radicalment, ofereixen les religions orientals. Per això, crec que és bo que els cristians ens acostem amb un cert respecte a aquesta tradició, i el llibre, escrit des del diàleg amb el cristianisme, em sembla una bona manera de fer-ho.

• * comentari de llibres al programa Creure Avui, de Televisió de Mataró, emès fa un parell o tres d'anys.
• ** avui, primera part; la segona, demà.
• *** Ed. Milenio, Lleida, 2002.

Marina a classe | Dominique Wolton

Lectures d'agost - XXIII
:

:

Sóc partidari dels llibres d'autoajuda. Crec que, de fet, és una de les coses que constantment fem, també amb els llibres: ajudar-nos a nosaltres mateixos, ajudar-nos a discernir en les contínues cruïlles de decissions que prenem a cada instant, aclaparats pel misteri de les conseqüències. O que també llegim en funció del nostre estat d'ànim, de les nostres expectatives. Llegim per fugir, potser, per evasió. Però fugint entrem en nous móns que, de nou, ens menen a aquells nodes poc resoltos de la nostra xarxa vital, a les ferides i les absències, als dubtes i les angoixes, al record i les íntimes esperances. La literatura té força d'això, com ho té el cinema, el teatre o es xafarderies.

:

I de tant en tant, volem anar al gra, tenim ganes que algú que en sap més ens guiï. Sense ficció, sense analogia, sinó anant de pet a la reflexió. La filosofia (i les seves filles, com la psicologia) ha anat a la recerca d'aquest perquè, amb l'ús de l'abstracció com a matèria primera, combinada amb una mica de contemplació i d'experimentació. Però, com passa en tot, seguint l'estela fragmentària i quasi ocultista del coneixement, la pròpia abstracció i el seu llenguatge, tendent a l'endogàmia i l'hermetisme, precisa de temps, de fases introductòries, de lectures transversals i de certa capacitat intel·lectual. Com el bon conyac, que repel al primer moment, la filosofia és un plaer (o sofriment, potser) que assaborim després de moltes lectures, reflexions, converses i introspeccions. I predisposició, si no entra, no entra. Diria que aquest viatge, entre d'altres problemes, té el de la inaccesibilitat. Per això com a un digne succedanni de la filosofia (i no diguem de la psicologia o de la medicina), crec que l'autoajuda és una mena de democratització filosòfica.

:

A mig camí, hi ha esforços de filòsofs que creuen que, en primer lloc, convé que la filosofia tingui un caràcter pràctic. I, en segon lloc, no els fa res, ans al contrari, fugir de l'exclusivitat. Justament sembla que són feliços quan arriben al gran públic, encara que sigui a força de mullar-se de tant en tant. Vaja, que han entès que la filosofia és enmig de nosaltres i no a l'Olimp. Jostein Gaarder és un exemple del que dic, especialment per al públic adolescent. A Espanya destaquen Fernando Savater i José Antonio Marina.

:

D'aquest darrer he llegit aquest estiu la seva última obra, Aprendre a conviure (Ed. Columna, trad. Mercè Ubach, Barcelona, 2006), una reflexió sobre les dificultats i algunes idees sobre la convivència, en tres direccions: la convivència íntima, la convivència pública i la convivència amb un mateix. Marina advoca per la voluntat, per l'esforç individual i la intel·ligència emocional com a motor d'una vida més feliç, per a la qual, necessàriament, hem de conviure amb aquest tres actors, inclosos els "jo" de nosaltres mateixos que lluiten per imposar-se. Una convivència que, lluny de "suportar", es tracta que sigui fructífera per nosaltres. L'autor utilitza fonts diverses: des de la psicologia infantil fins la pedagogia, des de la filosofia clàssica fins la sociologia moderna, i dóna pautes per qui vulgui seguir el camí d'aprendre'n més. Però allò bàsic, allò que vol dir amb tota claredat, està tot molt ben dit i endreçat. I és que la seva professió de mestre es nota, favorablement, a tot el llibre. No sé, però, si al final aprovarem el curs.

:

Dominique Wolton

:

:

El suplement cultural de l'ABC de dissabte passat (osti, a veure si m'hi estaré enganxant...) publica una interessant entrevista amb un dels pensadors més rellevant sobre el fet comunicatiu a l'era global, l'investigador francès Dominique Wolton. El conjunt de l'entrevista és molt interessant, prova d'això és aquesta impagable resposta sobre els problemes actuals de la comunicació fast-food que, sigui dit de passada, alimentem tots plegats amb eines com aquest bloc. Wolton creu que, com a resposta a la immediatesa i al discurs soft, s'imposarà la recerca de nous relats i discursos hard (jo crec que ja hi som). Vegeu:

El drama de la sociedad es que la velocidad del discurso, la velocidad de la política, la velocidad de la técnica es muy superior a la lentitud de la evolución social. Vivimos cada vez más en una cultura del instante, donde no hay suficientes raíces, donde hay demasiado presente y donde no hay representación del futuro. Para que una sociedad exista son necesarias raíces históricas, una valorización del presente, y una anticipación del futuro. Somos una sociedad que ya no cree en las utopías. Hay una especie de repliegue sobre el presente, a través de la inmediatez; y al mismo tiempo, no olvidemos que nadie quiere envejecer. Pienso que el tiempo nos va a alcanzar. Después de la religión del instante en la que estamos en los últimos cuarenta años, creo que volverán la metafísica y los grandes relatos religiosos.

:

Rigol a missa | Colomines vs. Bofill

Lectures d'agost - XXII
:
Els que tenim un marcat compromís polític i, alhora, el compartim amb les nostres creences religioses, ens agrada reflexionar-hi de tant en tant. Política i religió són dos temes que semblen sovint denostats per la nostra societat líquida (a mode de Bauman) i, també, per les explosives barreges que ens mostra la història, la més recent a Espanya sense anar més lluny. De manera que els que hem desenvolupat en forma de compromís aquestes dues dimensions inherents a la persona, buquem de tant en tant pistes, testimonis i reflexions que ens permetin de viure-ho amb més plenitud.

:

Però també passa que, com en totes les activitats humanes, aquesta plenitud no sempre és possible. Qui no ha tingut reserves morals davant una decisió inajornable, per exemple? Aquesta mena de contradiccions es poden resoldre de vàries maneres. Alguns cristians, per exemple, interpreten la doctrina de l'Església en clau de programa polític. I això fa que, tant ells com els que voldrien foragitar la religió de tot espai públic, s'entestin en fer incompatible determinades decisions polítiques amb el compromís cristià. Per sort, hi ha altres maneres de viure aquesta contradicció que, com deia, es produeix davant qualsevol fet a la vida on hi intervé la dimensió moral, posem per cas.

:

L'exconseller i expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol (a les fotos), resumeix la seva opció d'una altra manera: "vivint enmig de les complexitats i tensions humanes, no trobo només una doctrina, una predicació moral, sinó una persona. la meva relació amb Déu és una relació interpersonal" (Compromís polític i sentit cristià, Edicions 62, Barcelona, 2006, p. 89). Aquest posicionament, central i importantíssim (els cristians creiem en Jesucrist, no pas en la Bíblia o en l'Església) no exclou pas el paper de les mediacions (el mestratge, l'Església estesa per tot el món, el culte, la Paraula...), sinó que converteix en aquestes com a secundàries. Importantíssimes, inexcusables per un camí que no es pot fer a pèl, però supeditades a la veritable descoberta dels cristians: que darrere tota persona hi ha la Persona, la seva dignitat i la teva felicitat. De manera que no serà la doctrina (entengui's el que es vulgui) sinó el propi Jesús el motor de les meves decisions personals i polítiques.

:

El llibre, escrit després d'haver-se documentat i d'haver reflexionat sobre la seva trajectòria política, és una molt bona reflexió sobre el món que vivim, sobre els nostres compromisos i tensions i sobre l'espai de diàleg que, a parer de l'autor, pot establir-se entre el món cristià i la resta del món, basat, especialment, en la recerca de valors més autèntics, en l'ampliació de la dignitat humana arreu del món i en la consideració de les persones com allò més valuós que tenim. I a partir d'aquí, que tothom voti el que vulgui. Rigol i jo, per exemple, ho farem en dues formacions rivals. I per molts anys.

• Ressenya de Daniel Ortiz a Ciutat Nova
• Ressenya de Joan Llopis a Foc Nou
• Entrevista de Joan Salicrú a Joan Rigol a Valors
• Crònica de Joan Salicrú sobre conferència de Joan Rigol a Mataró a capgros.com

:
Colomines vs. Bofill
:

:
La ignominiosa campanya que una part del camp nacionalista està portant a terme contra el candidat Montilla, amb còmplice aplaudiment de la dreta més rància, ha merescut a les planes de l'Avui la contundent resposta que ahir s'hi publicava del professor Agustí Colomines, el nacionalisme del qual ningú dubta. Ho fa com a rèplica a un dels pamflets insultants a què ens té acostumats l'imparable i impresentable Hèctor López Bofill publicat al mateix diari dilluns passat.

:

Casasses al tren | La política és un circ

Lectures d'agost - XXI
:

:

Em queden encara pocs llibres per llegir d'un dels millors poetes catalans vius, sí senyors, tot un personatge que, podríem dir, tot ell és una mena de poema. Quan desfiguren la cara d'algú diuen que li ha quedat com un poema, però no em referiexo a això. O potser sí. La poesia no és ben bé placidesa, també són cops de puny, també és pell i visibilitat. Em quedaven pocs llibre, sí, un d'ells, premi Carles Riba de fa onze anys, és Calç (Ed. Proa, Barcelona, 1996), d'Enric Casasses, que recull una sèrie de poemes escrits bàsicament en un tren que el duia a Montpeller i Perpinyà. Casasses també fou una desoberta casual, un regal (ara me n'adono que la persona que em regala aquests llibres que cito aquests dies, sempre la mateixa, que sempre diu que no hi entén però que no em vol regalar llibres que demano, els de Grisham, el de Seco, el de Marías... em fa els millors regals, sort que no hi entén, doncs, i sort que m'hi vaig casar ...i avui ella fa anys!), i des d'aleshores sé que llegir un llibre seu és font del plaer més fecund que poden donar les paraules.

:

Els poemes destil·len una reivindicació de la llibertat, de l'amor, el goig, i procuren que tot això s'esdevingui enmig d'una realitat concreta, limitada, possible, no pas al lloc on rauen els conceptes i l'abstracció. Una mena d'epifania "en un mar soterrani / on no esperava trobar-te / i et veig, de carn i os" (p. 26). . Una realitat que ha "d'obrir porta i finestres" si vol ser "fonament del goig" (p. 23). Un amor, el personal, que és amor fecund, universal, final i principi generador ("som un experiment / insondable i seguit / des de molt abans / de la dona d'elx", p. 36), que anem descrivint amb paraules, donat que no tenim res més a mà, donat que si no no el podem acabar d'entendre, però que, alhora que mostren, les paraules amaguen.

Si pogués no dir res...

recular només una mica o

desenamorar-me i mirar!

(...)

Si pogués no dir res sí

que et veuria (p. 46)

I els límits, però, els límits de la por, de la precarietat humana, no ens limiten, de fet, sinó que ens permeten, com una barana, agafar-nos davant el buit. "Com el pa que menjo / necessitava encara passar gana" (p. 52). Com Orfeu, el camí cap a la veritat és, de fet, una davallada a l'infern, una convivència amb la materialitat i les contradiccions vitals. No n'hi ha d'altre. "Per evadir-me de les evasions / de llum diürna però artificial / he de fugir / cap a la nit, entrant / al món real. // El món real està fortificat, l'amaguen massa bé tantes manies" (p. 57). I en aquest món, de fet, hi entrem a través de les emocions, de la pell, de les humitats i els humors, que tant aviat són amenaça com oportunitat.

La humitat dels teus ulls

és insolent,

pot tenir preu,

prepara't. (p. 63)

:
La política és un circ
:
Marc Chagall, Circ, 1967?
:
Fa pocs dies, en un diari, vaig veure que un actor especialitzat en fer pallassades deia que estava decebut de la política perquè li semblava un circ. "Vaja", vaig pensar, "justament això ho diu aquest paio?". Però, pensant-hi una mica, quin problema hi ha en què la política sembli un circ? En fi, hi he pensat una mica, aquests dies. Aquí van les meves reflexions (un pèl llargues, sorry).

:

Com insinuava més amunt, parlant de Casasses, la decepció prové dels que tenen una idea un pèl ideal, clàssica, del que és la condició humana. No sóc dels que ho relativitzen tot, no. Sé que hi ha valors prioritaris, distingeixo més o menys entre el bé i el mal, la dreta i l'esquerra, l'important i l'accessori, allò proper i allò llunyà i estic d'acord en què tots hauríem de dur una vida millor. Entre la realitat i l'ideal, però, hi ha la vida i la seva contingència. La vida dels homes i de les dones, dotada del valor de la llibertat (no tant que poden fer el que vulguin sinó que poden decidir què volen i actuar en conseqüència), contràriament a la de les formigues, posem, no té un model d'organització ideal. Bé perquè no ens posarem massa mai d'acord, o perquè pesen els nostres lligams i interessos, o perquè a vegades ens enlluernen certs paradigmes... D'aquesta dificultat, viscuda i narrada sovint de forma tràgica, de la raresa de no estar programats per a l'organització ideal, crec, en prové la civilització. Poca conya.

:

De manera que la política s'ocupa dels afers relatius a aquesta mena de condemna (Caïm fundà la ciutat) que consisteix en viure junts, concretament de com organitzar-nos. Ho fa des de diversos punts de vista, "contaminats" per l'experiència com diria un bon marxista. Sí, potser seria més maco (més "clàssic", ja sabeu que pels grecs era el mateix allò bo que allò bell) que els agents polítics (els partits ...però no només els partits) sortissin al diari emulant actituds exelces, practicant nobles consensos i reduint la confrontació a diàlegs versallescos. I que la seva vida fos un exemple de rectitud i heroïcitats... Donat que vivim tràgicament la nostra "separació" de l'ideal, seria fantàstic que la política s'assemblés a les tragèdies gregues on es viu aquesta fisura directament amb déus i semidéus que fan i desfan a l'arena dels homes.

:

Però convindreu en què nosaltres, les persones, no som pas "el problema" per l'ideal, encara que ho sembli. Com aquell hospital del Sí, ministre, que rebia un premi a la qualitat justament perquè no hi havia gent que els hi impedís de ser tan eficients... És l'excusa de sempre: Jo seria tot un altre si cobrés com el meu company de feina, que és un gandul. O si no fos perquè sóc com sóc. La meva família aniria de conya si no fos pel cosí trinxeraire, o al meu bloc viuríem de perles si no fos pel veí que té la mania de penjar els calçotets a la vista dels altres. O el meu partit seria el millor si no fos perquè hi ha tanta gent delejant càrrecs o tan poca disposada al sacrifici. O perquè no ens donen la majoria absoluta. O el meu país avançaria si... i així. Pensant en l'ideal, trobem sempre uns entrebancs que ens el fan retardar. Però resulta que tots aquests actors, que tota aquesta contingència, no són el problema. Sinó l'objecte (en aquest cas, de la política). I (i aquí hi deu haver el problema real de la política), el seu subjecte. Ens ho hem de fer sols, i amb aquests elements, i amb aquests límits.

:

Bé, doncs això és el circ. Primer, és un subproducte de la comèdia, aquell gènere oposat a la tragèdia, bàsicament, perquè els seus personatges eren gent del carrer, no eren ni nobles, ni déus, ni herois. I, és clar, tenien problemes "de carrer", que els clàssics consideren menors (per això a alguns polítics els costa reconèixer que han de fer front a les caques dels gossos!). Segon, el circ pren objectes quotidians (unes cadires, uns plats i gots, uns ganivets, uns cordills, un barret, un colom, uns sabatots, el nostre propi cos) i els fa extraordinaris. Demostra com, en els límits d'allò real, estirant-los i posant-los a favor dels homes, hi pot haver també esperança. De manera que, allò transcendent, no seran ja els diàlegs tràgics o els corifeus, sinó aquells elements, i aquelles persones, que, rebutjades de l'Olimp, o de l'Edèn, miren de treure el màxim rendiment d'aquesta existència en comú, amb les seves (nostres) limitacions incloses. Déu n'hi do, si la política és un circ. Que ho sigui. I per molts anys.

Cabré a Esparreguera | López al Prado

Lectures d'agost - XX
:
La caiguda d'un pont a Esparreguera, fa pocs anys, va inspirar la darrera obra teatral que he llegit del mataroní Toni Cabré, Teoria de catàstrofes (Ed. Pagès, Lleida, 2004) .

:

Ja és ben estrany llegir teatre, però, de fet, se n'escriu i se'n publica moltíssim més que no es representa. Però segurament se'n llegeix menys que el que es contempla. Una vegada, el mateix Toni Cabré em va sorprendre donant un cop d'ull a l'estanteria de teatre d'una llibreria i em va dir: "Caram, tu ets dels pocs que llegeix teatre?". Bé, no massa, però sí. Per desgràcia, en puc veure molt menys del que voldria i, a vegades, ho substitueixo llegint-ne les obres. O, a vegades, un text m'ha impressionat tant, que he corregut a comprar-ne el llibre. Diria que amb la cultura del xat i del guionisme (és una de les sortides més ben remunerades per un escriptor, fer guions per la tele..) el teatre llegit hauria de viure una etapa d'esplendor, però no ho crec...

:

:

En fi, tornem al llibre. A en Toni, que és enginyer informàtic en excedència a l'Ajuntament de Mataró, la catàstrofe li serveix per parlar sobre la responsabilitat personal, els fets irreversibles, les actituds davant l'altre, la cultura de l'individualisme exacerbat, la redempció que sembla impossible i que potser només és al cap de cadascú. Però en la que, si no hi confiem, no val la pena res més.

:

També trobo un bon punt de partida la idea de la catàstrofe, l'altra cara de la "societat del risc" en què estem, aquest risc que ens enlluerna (la velocitat, els negocis, el sexe, el cine de catàstrofes o de batalles, els paisatges amb runes, la globalització, l'esport d'aventures) i que alhora ens espanta, acostumats com estem al cotó fluix de les seguretats domèstiques (anava a dir "burgeses"), una contradicció més del nostre temps, o de la nostra condició, que no sap massa què fer amb aquest do anomenat llibertat. També d'això va aquesta obra.

Sembla mentida com en uns instants passa de núvol a assolellat... Com una catàstrofe al revés. Tot gris, destrossat i, de cop, tot s'il·lumina, es recompon. Una mena de ressurrecció. És la manera de mirar-ho... Som nosaltres mateixos que veiem un panorama bé o malament... (p. 84)

:
López al Prado
:
Antonio López al seu estudi. Foto: Agustín Catalán.
:
Al suplement estival d'El Periódico d'ahir s'hi publica una entrevista al pintor Antonio López, que recomano. En un moment donat, ja que ell és conegut com a pintor figurtatiu, quasi hiperrealista, la referència a l'abstracció apareix. Diu ell que, en molts pintors "hi ha lleis secretes que són abstractes" i cita Velázquez. I li pregunten si ell creu que en el pintor sevillà hi ha abtsracció. Mireu què diu, mireu com s'acosta als secrets de l'art que són "una cosa que no sabem massa bé què és":

Hi és en la seva sensibilitat cap al fet màgic de la pintura. Al seleccionar un determinat vermell i relacionar-lo amb un determinat gris, Velázquez ja s'estava movent en l'abstracció. Aquesta és la gran diferència que hi ha entre ell i Van Dyck, aquesta intensitat secreta que té a veure amb l'abstracció. Això és una cosa que hi ha a Zurbarán. I a Piero della Francesca. No és portar l'aigua a cap molí, és parlar com crec que són les coses. És el misteri del llenguatge de l'art. Si vol anomenar aquest misteri abstracció, el pot anomenar abstracció. I si alguna cosa gran té l'abstracció és la mateixa substància que fa gran la figuració. La pintura és un enigma, un contenidor d'emocions. Al Prado hi ha obres que no contenen aquesta emoció. Per això estan caducades, tenen una vida curta en relació amb una demanda de la societat d'aquell moment. Un sant o una verge compleixen amb una funció, però no alberguen aquesta emoció. Si alberga aquesta emoció, ja estem parlant d'una cosa que no sabem massa bé què és.

Darrieussecq a l'oblit | Dones de l'Est

Lectures d'agost - XIX
:

:

Marie Darrieussecq, que em sembla que és una autora oblidada a casa nostra, va escriure un llibre justament sobre l'oblit, la seva impossibilitat o tot allò que surt un cop, abruptament, algú ha decidit deixar-te. El naixement dels fantasmes (Ed. Anagrama/Empúries, Barcelona, 1999, trad. Carles Miró) és la crònica en primera persona de totes les convulsions interiors, del trajecte de la pena i de la incomprensió des que la deixa el seu marit fins a la construcció d'una figura fantasmagòrica. Aquest procés, similar al que ja vaig explicar a propòsit d'un film de Manckievicz, també fou utilitzat en la que, per mi, és la millor novel·la d'Adelaida García Morales, una altra autora que sembla haver desaparegut, i que els fantasmes, les bruixes o els vampirs moderns formen part del seu imaginari. Em refereixo a El silencio de las sirenas, que vaig llegir fa molts anys i que encara hi torno de tant en tant. I és que a vegades, el més intens, el més real, té la naturalesa de fantasma.

De petits, quan ens endis¡nsem en el sistema decimal, volem comptar cada vegada més lluny perquè ens pensem que hi trobarem el final; de la mateixa manera que ens mirem en dos miralls posats de cara a cara i riem del terror de veure'ns-hi multiplicats; estem entenent que no anirem més lluny, i que no anirem més lluny en tota la vida, que no farem sinó entreveure l'absència dels límits del món. (p. 68).

:

La dona que salva l'Est

:

:

Una altra escriptora, la txeco-catalana Monika Zgustova (que s'ha descobert com a bona novel·lista i articulista després de molts anys de traductora reconeguda a casa nostra), descriu una interessant teoria en un article avui a El País on, segons diu, defensa que les dones estan molt millor preparades per assolir els reptes de l'economia post-comunista als països de l'Est europeu que no pas els homes, acostumats a veure esmorteïda la iniciativa individual. "Sin haberlo buscado, el totalitarismo curiosamente mutiló al hombre y aniquiló el concepto de pater familiae, formando a una mujer activa, emprendedora y dinámica que participa hoy plenamente del resurgir económico de sus países".

:

Especialment, després de la caiguda dels règims comunistes, després dela qual "fueron muchos los hombres que se derrumbaron, mientras que las mujeres, acostumbradas desde siempre a decidir y batallar, han tomado en sus manos tanto la iniciativa profesional como las riendas de la casa. Evidentemente, eso conlleva que la mujer tiene una triple jornada laboral: la profesional, la de madre y la de ama de casa". Qui ho hauria de dir que el comunisme és castrador. I que treure-se'l del damunt és tot un alliberament per les dones acostumades a espavilar-se...

:

Seco a l'Acadèmia | Pe i l'animal

Lectures d'agost - XVIII
:

:

El professor i acadèmic Manuel Seco (a la foto) és el director d'un dels millors diccionaris en castellà. Fruit d'anys d'esforç, li va sortir un "fill", junt amb Olimpia Andrés i Carlos Domínguez, que és el Diccionario fraseológico documentado del español actual (Ed. Aguilar, Madrid, 2004), que em van regalar per sorpresa i que sovint agafo per distreure'm. Sí, semblo tret d'un conte de Juanjo Millás, però és que m'agraden els diccionaris i les enciclopèdies. Bona part de la meva infntesa i adolescència la vaig passar rodejat de llibres en un despatx que era del meu avi, on em tancava per fer els deures (l'excusa), llegir llibres fonamentals de la literatura catalana del segle XX (del Club dels Novel·listes, de Josep Pla, de la MOLC, de la Barcino i de moltes altres col·leccions ara introbables). També allà hi havia una col·lecció de la Bernat Metge que vaig heretar quan morí l'avi. Bé, doncs allà hi havia també alguns diccionaris (el Fabra, un de sinònims, un en castellà d'Espasa a dos volums) i, especialment, la Gran Enciclopèdia Catalana, que era com el Google per mi. D'allà he mamat aquest interès i, avui, només de diccionaris i de lingüística, tinc un metre de prestatgeria. La col·lecció de diccionaris temàtics d'autor que fa temps va editar Planeta (no compta en el recompte) també la tinc i he de dir que el format alfabètic em fa molta gràcia, és com si em donés garanties.

:

Bé, doncs aquest del professor Seco és sobre les frases en castellà, sobre les formulacions que contenen més d'una apraula i que, en general, responen a un sentit figurat. Seco en presenta el seu origen i documenta el seu ús en la literatura o la premsa. Val a dir que és "actual" i, per tant, obvia la fraseologia e desús i inclou algunes formes que, probablement, desparaeixeran. O per massa antigues o per massa modernes (i que no quallaran). Està ordenat per la paraula principal, sota la qual apareixen les al·locuciones estudiades. Destaquen les referides a les parts del cos, ja que, a mi m'ho sembla almenys, la primera cosa que fem servir per comunicar-nos segurament és el cos. Recordo algunes persones que, qan parlen de qualsevol cosa, converteixen el seu cos en aquesta cosa per explicar-se, de manera que dalt i baix, dins i fora s'expliquen amb exemples del propi cos. Sempre he quedat meravellat d'aquest fenomen.

:

Res, que és un llibre divertit, que no té principi ni final, és d'una saviesa enciclopèdica (mai més ben dit) i que serveix també per passar aquestes plàcides hores d'estiu.

:

Llegiu-ne la crítica d'El Mundo i d'ABC.

:

Penélope Cruz i L'animal moribund

:

:

Bé, reconforta veure que Penélope Cruz també recomana L'animal moribund, de Philip Roth, el llibre que diu que s'emportaria a una illa deserta, segons diu avui a El País. L'actriu posa l'èmfasi en l'enamorament de la jove noia vers el profe més gran, i l'obsessió d'aquest perquè el temps no esborri la bellesa, o li juguia ell la mala passada de fer-se massa vell, i la donació total d'aquest quan veu que no és ben bé el temps, o no és ben bé ell qui compta.

: