dilluns, d’agost 28, 2006

Irving a Zuric | "Meme" de blocs

Lectures d'agost - XXVIII
:
La darrera novel·la de John Irving, Fins que et trobi (Ed. 62, Barcelona, 2006, trad. Carles Miró) és una esplèndida novel·la per llegir a l'estiu, com he fet jo mateix. Torrencial, com ho són les seves millors obres, plenes dels ingredients que les fan atractives: suspens, múltiples punts de vista, versmeblança, sexualitat prematura amb dones grans, persones allunyades, conflictes familiars, viatges, escenes de gran dramatisme al costat d'altres de còmiques o, almenys, d'una èpica molt positiva, retrat del nostre temps, etcètera). I que fa certa la cita de la George Eliot que col·loca a la pl. 210: "De fet, el món és ple d'analogies esperançadores i d'ous bonics de contingut dubtós anomenats possibilitats".
:
La novel·la, doncs, nou-centes planes que serveixen a l'enorme capacitat creativa de l'autor, narra la vida de Jack Burns, fill d'una tatuadora irlandesa que emigra al Canadà i d'un organista que l'acompanya, però que, abans de néixer el fill, surt d'escena abandonant-los. Les versions sobre el què passa (unes peces que van encaixant), les actituds ambivalents dels seus actors ("El que passa amb el pecat, Jack, és que hi ha persones que troben que és molt important i d'altres que ni creuen que existeixi", diu la mare a la pl. 123), els viatges (primer de la mare i el nen, després, ja adult), la vida estudiantil, professional i amorosa del personatge, les relacions amb la psicoanàlisi i la psiquiatria, les immersions al submón dels tatuatges ("Això del tatuatge era una feina sentimental...", p. 569), o de la lluita lliure, o de Hollywood (impagable, la recreació de l'Òscar a John Irving, el 2000, com si li donessin al personatge, cap. 32), o del cant coral religiós, o de les ciutats nord-europees, etcètera (ja he dit que era torrencial) són els elements del viatge del personatge a la recerca i reconciliació amb la figura del seu pare, com el mite d'Èdip però al revés. I amb un tempo calculadíssim: "No era hora de buscar el seu pare; era hora de saber si valia la pena" (p. 575).
:
En una entrevista que van publicar els diaris Clarín i La Vanguardia, Irving donava algunes claus autobiogràfiques. Irving fou un fill extramatrimonial i mai no conegué son pare, de qui va saber fa molt pocs anys a rel d'un germanastre de qui ignorava l'existència. La similitud amb la novel·la, en alguns casos, diu, és bastant casual, però fa esfereir.
:
John Irving és un autor força conegut. Les seves obres han estat adaptades al cinema (ja dic que ell mateix va guanyar l'òscar per una adaptació de guió) i, a mesura que passa el temps, els crítics coincideixen a assenyalar que treu llibres més elaborats i interessants. Té un estil força directe, no està per massa romanços, i pretén que el cap del lector funcioni a partir de la informació que ens va oroporcionant, que és la mateixa que registra el personatge. Jo només sé que m'ho he passat pipa, que no podia desenganxar-me del llibre i que he quedat enamorat d'algunes escenes. Per exemple, un parell de concerts "espontanis", amb protagonistes habitualment "exclosos", que mostren el poder redemptor de la música (apareixen en moments clau, com un dring).
:
En fi, encara que se'ns acabin les vacances (avui és el meu primer dia de feina), llegir Irving farà que les abandonem més de mica en mica...
El "meme" dels blocs
:
nom Del bloc 69 epigrames eròtics.
:
En Rafa i la Carme em repten a destacar "tres blocs interesants, originals o simplement, que m'agradin", cosa que em limita moltíssim, donat que en trobo força, jo, d'interessants. descarto, doncs, els que ens coneixem molt, els que ja parlem sovint i ens citem, encara que sigui a la blogsfera, de forma impúdica. També descarto els de Mataró. A veure si em vaig centrant...
:
El primer és el de 69 epigrames eròtics, una idea que m'ha semblat molt original: la publicació d'aquests breus versos, concisos, al costat d'imatges evocadores. Hi ha sexe a la xarxa, és clar, i hi ha gent que escriu poesia (molt menys que allò primer, però vaja). Difícilment trobem que s'hi relacionin com una mena de diàleg, i que, amb l'aparició periòdica, assoleixin una altra de les característiques de l'erotisme, la mostra sobtada, lenta, oberta. S'assembla molt a Velis Nolis, que fa mesos és inactiva.
:
El segon que proposo és el de Carlos Guadián, una veritable font de coneixement de tot el que es mou pantalla enllà, en especial del que té a veure amb la participació política i la transparència a la xarxa. Ell fa de contacte, de node i de finestra a un munt de móns, reflexions i possibilitats que jo seria incapaç de fer. Pel paper de node del moviment blocaire, més en el terreny periodístic, he dubtat també entre Juan Varela, de Periodistas 21, i Saül Gordillo, cada un d'ells amb els seus temes i el seu públic, però amb certa influència.
:
I el tercer és el primer, el primer que vaig llegir (bé, sempre després de Miquel Iceta) i que mai no em canso de tornar, una mena de llibreta de ruta d'un poeta, en Jaume Subirana, que escriu amb la goma d'esborrar i que ens ha aotrgat l'honor de ser testimonis dels seus apunts del pas del temps. Els exemples que podria posar de blocs literaris o auxiliars de la literatura és immensa, el propi bloc citat en té de molt ben relacionats a la franja esquerra.
:
Passo el testimoni a aquestes quatre ànimes càndides:

5 comentaris:

Núria Aguilar ha dit...

Ramon, que la Carme es gairabé menor!!

Ramon B. ha dit...

- Núria
Però té una mare que em sembla que li ha explicat tot el que li convé saber...

Carlos Guadián ha dit...

Ramon gràcies per les teves paraules,

Salutacions,

vladimir ha dit...

Amic Bassas,

quan sento parlar de l'Irving em pica tot. El trobo un escriptor bufat, un mestre de la frase buida. Però si t'ho has passat pipa, jo que ho celebro; després del text de l'Estatut (ou bonic amb contingut dubtós?), tot deu ser passable.

Una abraçada, que la tardor ve més calenta que el sucós blog d'epigrames que ens recomanes.

Ramon B. ha dit...

- Carlos
Gràcies a tu.

- Vladimir,
La veritat és que cada escriptor té, iem-ne, el seu codi. Irving pretén narrar una història, composar escenes i trames. Hi ha autors, en canvi, que treballen la prosa, darrera la qual hi ha un munt de possibilitats descrites, potser, sense comptar les limitacions del temps ni de l'espai. Vaja, no sé. Reconec que a mi m'agraden més aquests darrers, però també disfruto amb les històries. A vegades penso que sóc poc exigent.

El continmgut de l'estatut, de fet, és el que ara s'ha de desenvolupar. En això sí que tens raó que és dubtós.

Gràcies per l'abraçada, corresponc.