Lluita

[T'estimo] perquè, ja decebut, no esquives la jugada,
(...) perquè caus i no t'alces i estàs sempre dempeus,
perquè lluites, ferotge, contra tot el que creus,
perquè estimes a mort i fas veure que odies.

Narcís Comadira, Somnis i runa; Ed. Proa, Barcelona 1992, p. 83.
Foto: Mathew Stone, David and Goliath (2006)

La costa

No era lluny. Tampoc no era difícil.
El que és lluny i difícil és la costa
que deixo enrera i no veuré mai més.

Joan Margarit, "Un lloc" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 53. Il·lustració. Eric Fischl, Old Man's Boat (1981).

Expressió de fe *



Emm. i Rvdm. Cardenal, Excm. Sr. vocal del Consell General del Poder Judicial, Sr. director del Vè. Congrés Català de Congregacions, Confraries i Germandats de Setmana Santa, Sr. President de la Comissió de Setmana Santa de Mataró, Srs. i Sres. regidors, Sr. representant de Caixa Laietana, Sres i srs.

Benvinguts a la ciutat de Mataró, que us acull amb els braços ben oberts

Vam voler amb entusiasme que aquest Congrés es celebrés a la nostra ciutat. El nostre Alcalde, a qui des d'aquí excuso en tant que es recupera d'una lleu intervenció, va esmerçar-se a fons al congrés de Reus, l'any passat, per presentar la nostra candidatura. No era un prurit de ciutat, un caprici per fer-se notar o una oportunitat més que el nom de Mataró sigui conegut. No. O no tan sols. Es tracta, sobretot, de donar a conèixer el valor que, en aquesta ciutat, la Setmana Santa i el munt de gent que aplega en les seves expressions populars han cultivat amb èxit.

Amb molt d'esforç i generositat, ja fa 25 anys que se celebra una genuïna processó de Divendres Sant, que mou unes 2000 persones per a la seva organització i que mobilitza uns 55000 ciutadans que acudeixen al so rotund de les bandes trencat tan sols per un impressionant silenci o unes saetas. Totes i cada una de les confraries mataronines surten amb els seus passos, fent dels carrers i places de la ciutat els protagonistes d'un altre camí simbòlic: amb els passos de Setmana Santa no podem dir que 'la processó vagi per dins'. La processó va per fora, els carrers són testimonis d'aquesta exteriorització d'allò més profund. Com si diguéssim que les conviccions, les fes, els anhels, les preocupacions fins i tot no les volem tancades a dins, sinó obertes, compartides. Expressades, com diu el lema del vostre Congrés.

Doncs bé, a Mataró, ja dic, el Divendres Sant, es produeix no sé si el miracle però sí l'encert d'unir totes les confraries: des dels Armats amb més de 300 anys de presència a la ciutat fins a les congregacions sorgides del viu record que milers de mataronins mantenen de la seva terra d'origen. Des de la història passada de mà en mà entre generacions d'aquesta ciutat bimil·lenària fins a la història restituïda no com a imposició sinó com a opció. Aquests 25 anys, en plena democràcia, en plena era tecnològica en la qual Mataró també hi és immersa, ens donen doncs moltes lliçons. La primera, que els orígens diferents no obsten per trobar els llaços que ens uneixen. Segon, que aquesta terra només pot ser realment lliure si accepta la seva diversitat com un valor i no com un descafeïnament. Tercer, que l'esforç i la coordinació entre moltes persones assoleixen objectius que un a un no podrem mai aconseguir. I que valen la pena. Quart: que no tot és sumar i restar, quadricular, programar; que també compten les raons del cor en un món que en aparença n'és allunyat. Cinquè: que la ciutat la fa la gent, no pas nosaltres; la fan els 55000 mataronins que esperen quelcom d'aquest camí.

I la Setmana Santa de Mataró no és tan sols això. Una bona colla de germandats i confaries treballen tots els dies de l'any pel Divendres Sant i molts altres esdevenimen també, altres processons i altres activitats. Ho fan amb un esperit de germanor i cooperació que és un molt bon exemple. Com segurament passa a la resta de representants que avui ens acompanyeu. Aquest Congrés ha de servir també per aprendre. Volem ensenyar el que tenim però l'objectiu de veres és el d'aprendre. Sempre aprendre.

Sense anar més lluny, amb les magnífiques ponències previstes. Amb uns concerts que prometen. Amb una col·lecta solidària que us honora. Amb una ciutat molt viva, que bull d'activitats i de ganes i que és a la vostra disposició.

Així, doncs, us desitjo molts èxits i una feliç estada a la nostra ciutat.

* Discurs de benvinguda, com a Alcalde Accidental de Mataró, al V Congrés Català de Confraries, Germandats i Congregacions.

Foto: Roda de premsa, al matí (Jordi Merino); vegeu nota.

El somni

Soñé que un niño me comía. Desperté sobresaltado. Mi madre me estaba lamiendo. El rabo todavía me tembló durante un rato.

Luis Mateo Díez, "El Sueño", a Los males menores, Ed., Espasa, Madrid 2002, p. 135.

Borja a Valors

El darrer número de la revista Valors es dedica a la intimitat. Val la pena llegir-lo. Hi escriuen A parlar de la intimitat ens hi ajuden l’arquitecta Isabel Garcia-Uceda, els psicòlegs Jaume Patuel i Joan Riart, el periodista Francesc Ponsa [aquí] i hi ha una entrevista a Josep Domingo-Ferrer, professor del Departament d'Enginyeria Informàtica i Matemàtiques de la Universitat Rovira i Virgili i titular de la Càtedra UNESCO de la Privadesa de Dades.

Però també hi ha una interessant entrevista a Jordi Borja, antic regidor d’Urbanisme de Barcelona amb Pasqual Maragall, on reflexiona sobre els valors de la ciutat [aquí]. L’entrevista forma part d’una edició del Valors a peu de carrer que fem cada dilluns a Ràdio Estel que us convidem també a recuperar [aquí]. I creu, modestament, que l'urbanisme potser no resol problemes, però pot ajudar a mitigar-los. En això estem...

Valors tous en temps durs

M'agradaria haver pogut assistir a la presentació i el debat de l'enquesta de valors en la societat catalana que la Fundació Carulla i Esade feien aquesta tarda, que contenia un reguitzell de reflexions que prometen. A veure si una cosa i l'altra, l'estudi i les reflexions, les podem llegir ben aviat. De moment, podem veure aquest excel·lent resum a CatalunyaReligio.cat [aquí]. El tema és absolutament rellevant, crec, per saber què s'està coent, per advertir tendències, posar-se en guàrdia dels perills i, especialment, aprofitar algunes embranzides. O, senzillament, conèixer millor on som. El llibre on s'hi recullen té un títol significatiu: valors tous en temps durs. A mode de resum, des del propi web de presentació se'ns diu el següent:

Segons es desprèn de l’Enquesta Europea de Valors, la societat catalana del 2009 és més individualista, liberal, tolerant, plural i democràtica. És, també, més lliure i més exigent, i continua en ple procés d’autoafirmació identitària com a poble. Però, per damunt de tot, és una societat d’individus que cerquen conquerir tots els espais de la vida quotidiana, per adaptar-los a les seves pròpies preferències i apropiar-se’ls, tot respectant que els altres facin el mateix de diferent manera, potser perquè intueixen que la garantia de la llibertat dels altres és la pròpia garantia de llibertat. Una societat que es reinventa individualment i col·lectivament, amb un punt de desencís en veure que en determinats àmbits les seves elevades expectatives disten força de la realitat. Una societat viva i dinàmica, que ha fet del concepte de “biografia del bricolatge" o “biografia del faci-s’ho vostè mateix" d’Ulrich Beck una praxi generalitzada. Però també és una societat no exempta de problemes, com el creixement de grups que han malentès aquest individualisme des de l’egocentrisme hedonista, el presentisme i la irresponsabilitat.

L'independentisme creix

Curiosament, el diari Ara publica la notícia des de la perspectiva que menys ha interessat als enquestadors, però que serveix a la cantarella del nou stablishment independentista. I titula "El 45% dels catalans votaria 'sí' a la independència. Segons un estudi d'ESADE, l'opció sobiranista s'ha triplicat en l'última dècada". Sens dubte, no vull minimitzar la dada. He dit més d'una vegada, des d'aquí [amb paraules de Lluís Foix, amb altres de Josep Lligadas, o en aquest altre post, per exemple], que l'independentisme ha arribat a vampiritzar no ja l'antic discurs nacionalista sinó que amenaça en rompre el catalanisme transversal que, malgrat els planys o les presses, ha estat la clau de la unitat nacional i dels èxits del país. I crec que, per mi, l'alternativa a l'independentisme no és ni negar-lo ni l'unionisme espanyolista, com ara es diu, sinó la unitat nacional, amb independentismes o sense. Però això no és del que volia parlar avui.

L'individualisme també

A mi m'agradaria que ens centréssim en si hi ha correlació o no entre la primera afirmació segons la qual creix l'individualisme i el "curt-terminisme" versus els projectes compartits i amb perspectiva de futur (societat líquida segons Bauman) amb la segona afirmació segons la qual creix l'independentisme. Jo ho crec fermament. Apunto algunes raons que em vénen al cap, ja dic, sense haver llegit encara l'enquesta.

1. Probablement, l'individualisme i l'independentisme parteixen de la mateixa arrel: davant la ineficiència dels processos col·lectius (en els que, per obtenir més coses i que em facin més lliure hauré de cedir part de la meva llibertat), opto per la via de buscar-me la vida tot sol, de construir des del jo la meva identitat (política, cultural, religiosa).

2. La crisi dels sistemes filosòfics (els meta-relats) i dels projectes col·lectius que viu Occident (les ideologies d'emancipació o de repartiment de la riquesa, les esglésies, la pròpia democràcia, les famílies) , aparellada amb les crisis de les 'estructures d'acollida' (vegeu Duch), ve seguida de la crisi dels valors forts. Passem a viure micro-relats, les nostres històries que se succeeixen com en un  panell de twitter, i sorgeixen els valors febles, líquids.

3. Malgrat tot, l'absència de sentit, el buit del lligam entre les microhistòries, la falta de perspectiva col·lectiva, la poca solidesa dels valors, reclama com en un pèndul omplir-se de nou sentit, de noves perspectives històriques i de punts sòlids on agafar-se, o on refugiar-se. En no reinventar-se els antics relats emancipatoris, en poden aparèixer de nous.  En no ser atractius ni identificats amb els nostres referents els relats de sentit (parlo de la crisi del cristianisme, per exemple), el sentit sembla ser a tot arreu, amb la realitat reencantada. La mutació del nacionalisme (que venia acompanyat de projectes que anaven més enllà: la democràcia cristiana, l'esquerra, la lluita contra les desigualtats al món...) cap a un independentisme sense cognoms ressalta que es tracta de valors epidèrmics tan sols. Amb aparença de forts, però indubtablement buits. L'independentisme és una resposta d'aquestes característiques.

Foto: Théo Gosselin

Vegeu també aquest post d'El Pati Descobert.

Cooperant

Com deia ahir l'Alcalde al seu bloc, aquesta ha estat una molt bona setmana per al futur del cooperativisme a Mataró, amb la satisfacció que la feina feta no ha estat endebades i de comprovar que el camí per fer és ple de bones expectatives. Especialment des que l'Ajuntament de Mataró i l'entitat Unió de Cooperadors van resoldre promoure aquest valor conjuntament (des d'una Fundació que presideix la regidora Montse López) a partir de la recuperació del patrimoni històric d'aquesta darrera. Un patrimoni que no es posa al servei d'ells sinó del cooperativisme. I de Mataró.

D'una banda, es posen en servei els locals que, fruit de la compra per part de la societat PUMSA (el 1990!) de quatre immobles provinents del patrimoni històric de la Unió de Cooperadors, han sortit de tres promocions diverses: Una a Can Xammar, una altra al Rierot cantonada amb C. Cristina i la darrera al C. Meléndez. Aquestes dues últimes sota una promoció d'habitatge de protecció oficial que, després de 35 anys de gestió de PUMSA, passarà a la Fundació. Tot això en un marc de represa de l'activitat. tal i com s'explica en aquesta nota. 

La segona bona notícia provenia d'una d'aquestes promocions, la del carrer Meléndez [vegeu nota]. Set habitatges protegits, vint aparcaments i un local que tenen una bona colla de sistemes innovadors i eficients de caràcter ambiental, tant per aprofitar o reduir l'energia com en la gestió de les aigües o la refrigeració i calor. Probablement, són els primers habitatges que compten amb un sistema geotèrmic al nostre país. Inclou també l'ús de la llum del sol per a il·luminacions que s'acostumen a fer amb llum artificial, un sistema de reducció del CO2, un altre de tractament d'aigües grises per a la seva reutilització, etc..

I la tercera venia de la mà de la pròpia Unió, que presideix Anna Huertos, i del Cercle Catòlic, sota la presidència d'Antoni Blanch, entitat propietària legal d'un altre dels immobles reivindicats. La notícia és que, lluny d'antics litigis i probablement de desconfiances, ambdues entitats inicien el camí per al diàleg. La perspectiva és la reforma urbanística que caldrà fer el seu dia, probablement quan la crisi ens ho permeti. L'acord entre ambdues entitats és bàsic per assolir un bon projecte per la ciutat, que compatibilitzi un nou teatre per l'entitat amb la recuperació del Cafè Nou, un dels locals emblemàtics de la reivindicació. El com, el quan, l'on i altres adverbis hauran de ser tractats amb la delicadesa i discreció que han mostrat els seus autors.

El canvi de clima, molt més propici, és el factor clau que ha permès començar a desentortolligar un dels processos més complexos que ha viscut la ciutat en el darrer mig segle i que l'arribada de la democràcia semblava no poder resoldre. Ha estat clau, com dic, així com -m'atreveixo a dir- el canvi generacional dels interlocutors de la nova etapa i la generositat i confiança dels seus predecessors. Ara tenim un gran repte, com aventura Joan Salicrú a MataróNotícies.cat.

Fotos: Ajuntament de Mataró.

Espenyes

La setmana passada vam anar a veure com ha quedat l'eidifci d'oficines del que ja vaig parlar el maig passat [aquí], donat que ja està enllestit, a l'àmbit de Can Xammar, a Mataró. Li diem Espenyes, que és el nom del carrer de referència (Baixada de les Espenyes) i s'obre ara a la seva comercialització (vegeu fulletó), al bell mig de la ciutat, amb una modernitat que contrasta amb la proximitat de les restes romanes i amb la presència de la muralla i el pas de ronda de segle XVI, completament integrats, un exemple més de l'ingent esforç de recuperació del nostre patrimoni històric que s'està fent aquests darrers anys.  Té unes vistes brutals, és molt funcional al seu interior i té unes característiques úniques. I posa la cirereta final a la creació d'espai públic i de trama urbana, esponjada i atractiva, en un lloc on hi havia obsolescència pura i dura i ocupació irracional del territori. Vegeu nota.

El dolor i l'alegria

Hi ha un temps per al dolor: és el mateix
que per a l'alegria.

Joan Margarit, "Joves en la nit" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 41. 

Catorze

Et desitjo primer que estimis i que, estimant, t'estimin.

Que si no és així siguis breu en oblidar

i després d'oblidar no guardis rancor.

Et desitjo també que tinguis amics

i que encara que pocs siguin nobles i fidels,

i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar totalment.

I perquè la vida és així

et desitjo també que tinguis alguns adversaris,
ni molts ni pocs, en la mesura exacta,
perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble.

Que en els moments difícils,
quan no et quedi res més que aquesta utilitat,
et serveixi per mantenir-te en l'esperança.
Igualment et desitjo que siguis tolerant i respectuós.

No amb aquells que s'equivoquen poc, perquè això és molt fàcil,
sinó amb aquells que s'equivoquen molt i de manera irremeiable
i que fent bon ús de la teva tolerància
serveixis d'exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa ràpid
i que un cop ja madur no insisteixis en rejovenir.

Que sent vell no caiguis en la desesperació,

perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor.

Et desitjo també que siguis responsable d’algú,
que vegis com creix i com madura,
que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i sentir.
En allò bo perquè no hi ha res més preciós que la vida
i en allò dolent perquè et farà sentir
les teves limitacions més profundes.

Que siguis conscient que no ho saps tot i no ho pots tot.

De pas et desitjo una mica de tristesa.

No tot l'any, sinó tan sols un dia.

Però que aquest dia et serveixi
per descobrir que el riure habitual és bo,
que el riure diari és avorrit
i que el riure constant no té sentit.

També et desitjo que visquis moment difícils,
que et posin a prova la teva fràgil fortalesa,
que t'ensenyin qui ets i de qui et pots refiar.

I quan aquests moments difícils passin,
perquè tard o d'hora passen,
sàpigues adonar-te que tot es pot superar,
que ets una mica millor que abans
i que has guanyat una fortalesa que pots fer servir
per als altres quan tinguin dificultats.

Et desitjo que descobreixis amb la màxima urgència
que, més enllà del teu dia a dia,
existeixen persones infelices, maltractades i oprimides.

Et desitjo que acariciïs un gat,
tiris una pedra al riu
i escoltis el silenci de l'albada,
perquè sabràs ser feliç amb no res.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari i pràctic.
Que almenys una vegada a l'any els posis davant teu i sàpigues dir
"aquests diners són meus",
només perquè quedi clar que tu ets l'amo dels diners
i no que els diners són els teus amos.
Per últim et desitjo que cap dels teus somnis es mori,
però que, si en mor algun,
puguis plorar sense lamentar-te
de no haver fet el màxim possible per fer-lo realitat.

I que, tant aviat com puguis,
alcis la vista i tornis a començar com si res no hagués passat.

Si totes aquestes coses t'arriben a passar,

no tinc res més a desitjar-te...

Victor Hugo

(Ho manllevo del bloc de la Maria Escalas, gràcies).

El Corte Inglés vindrà; som-hi *

El procés per fer arribar la ‘locomotora comercial’, com anomenava el Pla d’Orientació dels Equipaments Comercials (POEC) acordat el seu dia entre l’Ajuntament i els comerciants com a peça clau per incrementar el valor afegit del sector de serveis a Mataró, ha estat excessivament lent i difícil. Ho ha estat per circumstàncies més o menys normals (modificacions urbanístiques per obtenir la millor ubicació, concurs per determinar l’operador, estudis econòmics i de mobilitat, etc...) i, sobretot, per una d’excepcional: l’aturada imposada per ordre judicial a rel d’una querella que, a banda de tres imputacions (a l’Alcalde, a una lletrada municipal i a mi mateix com a regidor d?Urbanisme), aturava cautelarment el procés de desmuntatge de la nau catalogada que hi ha al solar. La querella fou presentada pel fiscal a instàncies de la CUP i una plataforma satèl·lit que després han prosseguit com a acusació particular (per cert, qui paga la defensa? quant costa?). Altres sentències dels jutjats del Contenciós confirmen la legalitat de tot el procés, com no podia ser de cap altra manera.

Treure aquesta nau d’allà (l’arribada d’El Corte Inglés és impossible amb ella) però sense descatalogar-la (i per tant, traslladar-la a un lloc proper que la faci més visible) és la solució que –equivocada o no- vam prendre el seu dia per no demorar més del compte l’arribada de l’operador i satisfer les lògiques demandes de respecte als béns catalogats. Qui sap què hauria passat si, enlloc d’això, s’hagués prosseguit amb la descatalogació i destrucció del bé, sense ser sensible a les demandes que van aparèixer el 2007. Em temo que molt pitjor, però això no ho sabrem mai.

S’acaba l’etapa judicial

La resolució del Jutge d’Instrucció núm. 3 de Mataró posa fi, si els anunciats recursos no prosperen, a aquest lamentable capítol, a aquesta bogeria que retarda quan més fan falta els 1000 llocs de treball previstos i l’impacte directe sobre el PIB local i els salaris (uns 30 milions d’euros l’any), a banda d’una invesió de més de 160 milions d’euros en l’obra (i els seus llocs de treball). Aquesta és la millor notícia de totes.

Acabada l’etapa judicial, es reprèn també l’etapa política. Mentre hem estat imputats ens hem sentit de tot: alguns han volgut relacionar-nos amb la corrupció, com féu la Sra. Sánchez-Camacho o la pròpia CUP, que també van demanar dimissions o ‘canvis al Govern’ com demanava un Joan Mora els advocats del qual asseguraven que el procés acabaria malament. Ja veiem que té una fantàstics assessors legals, en aquest i en altres temes. Mojedano ha insistit reclamant ‘ètica’ justament quan el denunciaven per pressumpta apropiació de més de 27.000 euros. Un despropòsit. Ara seria l’hora de rectificar i posar-se al costat del Govern per celebrar junts l’arribada d’El Corte Inglés.

Mora, en contra

Perquè, es digui el que es digui, fins avui no ha estat així. Joan Mora, el cap de CiU, és el cas més flagrant. CiU no estava d’acord amb el POEC, contra l’opinió del sector. No ha aprovat ni un sol acord administratiu o urbanístic per a l’arribada d’El Corte Inglés (ni tan sols la caltalogació de la nau que ara vol protegir, diu), ni un de sol. Mora s’ha manifestat al carrer, cridant a la seva militància a seguir-lo, sota pancartes que deien clarament “No a la locomotora comercial”. En presentar-se a les eleccions de 2007 va demanar una moratòria i ha apostat sempre per un centre “més petit” (per tant, més petits els beneficis per la ciutat). Més tard, i abans que s’iniciés el procés penal, s’aliava amb la Cup i el PP per demanar al Ple la paralització de les obres del desmuntatge amb l’excusa de protegir unes restes que no tenen cap valor, com s’ha demostrat. Pals a les rodes contínuament. I el pitjor: mans esteses, algunes fins i tot apretades, que han durat 48 hores. Ha pesat més l’interès a curt termini del rèdit partidista que no l’interès estratègic de ciutat que ha de tenir algú que somniï, ni que sigui remotament, a ser Alcalde. Baron, en canvi, se l’ha jugat.

* article publicat avui a Capgròs

L'alegria

L'alegria és la plenitud del sentiment d'allò real.

Simone Weil, a La gravetat i la gràcia.

Petits crims conjugals

Divendres passat vaig assistir, a Mataró, a una de les representacions prèvies de l'obra Petits crims conjugals que, des d'aquesta setmana, recala a Barcelona interpretada per Ramon Madaula i Laura Conejero i dirigida per Xicu Masó. L'obra és d'Eric-Emmanuel Schmitt que, des que vaig llegir El visitant, és un dels meus autors preferits.

No explico de què va perquè la meva intenció és recomanar-vos-la, si no l'heu vist. A través d'un mecanisme proper a les novel·les policíaques, la parella protagonista (de la que ell és autor d'aquest gènere) va desgranant les violències, les tensions, les lloses d'una relació de quinze anys. Allò que els tòpics, a banda d'inevitable, disposen per a un esclat de ruptura. La gràcia de la peça recau, crec jo, en una nova volta: la de fer present el perdó, la de recuperar no tan sols el caràcter lliure de l'amor (per entrar i sortir), sinó també la seva gratuïtat, la seva presència més enllà de la raó. I que l'amor retorna no exactament com un 'sentiment', tan sols, sinó com una radical presència: "Per què no m'has deixat mai?" li pregunta ella, més o menys. "Perquè quan et veig penso que tot això no ho puc perdre, que et vull", respon.

La recomposició de les peces del mal, sí, de les entranyes més fosques, també, ja dic, com un text de novel·la negra. I el tòpic de l'amor líquid, amb paraules de Bauman. Però també la recomposició de les peces de l'ànima, de la presència alliberadora, de les capacitats també molt remotes del bé; d'això va aquesta obra. I ben interpretada. No us la perdeu.

Parròquies i consultes

Ja sé que el que diré ara està mal vist, i no conec ningú que ho hagi defensat públicament, però he de dit que comparteixo plenament el criteri del Bisbat de Barcelona segons el qual es demana que no se cedeixin locals religiosos per celebrar les 'consultes' independentistes d'aquest diumenge a la ciutat comtal (vegeu notícia). No és el primer bisbat català que ho fa i la seva decisió ha provocat les ires dels organitzadors i de l'exèrcit mediàtic al seu favor, ridiculitzant de nou els nostres bisbes titllant-los dels tòpics habituals. 

Resposta a Oriol Domingo

Prenc, però, un article del sempre sensat Oriol Domingo, del seu bloc a La Vanguardia i publicat a CatalunyaReligio.cat), com a exemple de la distorsió amb la que es parlen aquestes qüestions. En primer lloc, s'obvia que l'independentisme és una opció política. Ho és dividida en diversos partits, però una opció al cap i a la fi fruit d'una ideologia que parteix d'una hipòtesi molt elemental: Catalunya seria molt millor si fos independent d'Espanya. En un país democràtic com el nostre és perfectament legítim que s'expressi aquesta ideologia i que ho facin totes les altres, fent consultes, costellades, mítings, flashmobs o focs de camp.

La pregunta és si l'Església, també en un estat democràtic (no pas en una dictadura, on és legítim i lloable que s'aculli els perseguits, com féu l'Església catalana), ha de ser seu (gratuïta, per més inri) d'una determinada opció política. M'ho vaig plantejar fa uns mesos, a Mataró, quan la meva parròquia va cedir uns locals als organitzadors d'una consulta com aquestes. És cert, no vaig fer res i ni tan sols ho vaig comentar al rector, probablement per mandra o per prudència (a la meva ciutat hi tinc un càrrec públic i crec que hi ha coses que no es poden fer), però em vaig sentir molt incòmode.

La meva opció política, per exemple, obtindria durant quinze dies l'ús d'un local parroquial per fer una de les seves campanyes? Diu Domingo que "una parroquia abierta a la pluralidad social no es una parroquia partidista". Però és obvi que a les altres opcions polítiques no ens prestaran cap local per reivindicar les nostres demandes, jo que sé, perquè s'investigui si CDC es va beneficiar del Palau de la Música, o per demanar que no es tregui l'impost de successions als rics o perquè es faci d'una vegada la Ronda de Mataró, posem per cas. És més legítim demanar la independència que aquestes altres causes que jo trobo justes i que -segurament- altres parroquians trobaran inconvenients?

O, mirem-ho d'una altra manera: com veuríem que a les nostres parròquies s'organitzessin actes d'opcions polítiques que, com fa l'ultra dreta espanyola, pretenen desallotjar el Govern de torn per les seves preteses polítiques anti-cristianes?

Activament plurals, però neutrals també

Diu Domingo també "¿Por qué, entonces, una Universidad pública ha de admitir una capilla para celebrar misa, por ejemplo, en la facultad de Económicas cuando hay tantos templos en Barcelona?", quan és obvi que no és el mateix. L'existència de llocs de culte, per raons històriques, en edificis públics, en tot cas, seria compatible amb el préstec de locals parroquials per usos públics, com es fa a les eleccions o en un referèndum (amb totes les garanties constitucionals), o amb els cicles de música, o amb debats polítics, per què no? En això es mostra la pluralitat social i es basa la neutralitat que hauria de tenir una Església sovint massa castigada pels seus partidismes. I com millor es defensa la pròpia tesi de Domingo que "la comunidad cristiana mantiene una misma fe aunque los cristianos defiendan posturas políticas distintas y voten de manera diferente". Però l'ús privatiu d'una opció que (a diferència de les religioses) entra en legítima competència amb altres opcions crec que és absolutament desaconsellable.

Les altres opcions, quan fem campanyes, lloguem els locals, utilitzem els qque diu la Junta Electoral en campanya i restem subjectes al Tribunal de Comptes. Crec que és això el que cal fer.

[Fotos: El Punt i Afp]

Gràcies

A la meva família i a la dels altres imputats. A la meva parella. Ells han patit més que jo. Als amics que m'han estat recolzant com mai. Als companys i companyes del PSC, la nostra pinya. Als dels nostres socis d'ICV-EA i ERC, aliats com cal. Als ciutadans i ciutadanes que creuen amb nosaltres, però sobretot amb Mataró i el seu futur. Als treballadors de l'Ajuntament i de Pumsa, i ls serveis jurídics que ens defensen, veritables professionals. D'ells és avui la victòria.

Acaba (espero) la principal batalla judicial, la més cruenta, plantejada amb l'únic objectiu de fer mal, d'aturar el progrés, de crear sospites sobre la dignitat de les persones. I reprenem la lluita política. Neta però implacable. Alguns han mantingut i sufragat (a veure quan ens diuen com i quant) aquesta bogeria, aquesta inútil bogeria. I d'altres, que animaven els seus a sumar-s'hi des del primer dia amagant després la mà, hi han sucat força pa. Dignament i amb l'únic objectiu d'arribar al final, a l'arribada de la locomotora comercial a Mataró, posarem també això damunt la taula. Amb una diferència: Als qui volien destruir-nos nosaltres només els volem una cosa: guanyar-los a les urnes. La política és tenir opcions i jugar-les. Alguns hem jugat. I no s'ha acabat la partida.

Però avui és dia d'agraïments. Gràcies de tot cor.

En parlen el PSC, Javier Naya, Joan Salicrú, El Punt, Capgròs, Mataró Notícies i El Tot Mataró.

Fotos: Capgròs i Publi.es.

El cementiri de Déu

Me l'imagino com un cementiri

de cotxes, el de Déu. restes, carcasses,

un escampall de peces metafísiques.

Joan Margarit, "L'origen de la tragèdia" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 37. 

Ronda Barceló: un nou impuls

El darrer Consell d'Administració de l'empresa municipal Pumsa va encarregar que s'activi la venda de 4 solars a la Ronda Barceló, a Mataró, per poder endegar les promocions previstes d'habittges de protecció oficial en aquest àmbit (el primer polígon del sector) amb la idea, d'una banda, de prosseguir amb el Pla d'Habitatge previst i, de l'altra, d'animar aquest àmbit.

Es tracta d'un sector que ha de veure una gran transformació; ha d'acostar la ciutat al Sud i ha de lligar els pols que s'albiren al seu costat (el centre potent, El Corte Inglés o el front marítim), esdeveninet per si mateix un altre potent pol d'atracció. Una torre singular presidirà l'avinguda.

Els propietaris del sector, especialment els més petits, estan tan o més preocupats que l'Ajuntament per assegurar el futur de la Ronda, encallada per la crisi econòmica que afecta especialment el sector immobiliari. La divisió en polígons o l'endarreriment dels cobraments dels costos d'urbanització o la rebaixa de costos externs són algunes de les mesures que hem previst per acostar-nos, a la sortida de la crisi, amb totes les garanties possibles pels propietaris. Però hi ha d'haver altres mesures, les que corresponen a l'actuació pública en primer lloc. I aquesta d'avui n'és una.

Podeu veure'n les característiques a la nota, aquí.

Micro-finançament de creació

Divendres passat, ara fa una setmana, vaig ser a Can Xalant per assistir a la presentació que els dos joves germans responsables del web Verkami (i amb l'assessorament del seu pare) feren del projecte. Aquest es basa en la recerca de finançament de projectes creatius a partir de petites aportacions prèviament fixades, que són recompensades amb alguna experiència o objecte únicament accessibles a través d'aquest mètode. Un escultor que necessita determinat material busca finançaent per comprar-lo i donarà després una infografia, per exemple; o un escriptor, quan editi el seu llibre, en regalarà un amb signatura i una edició digital, posem per cas.

les recompenses van variant en funció de les tarifes que s'estableixin i el grau de maduració del projecte és de 40 dies, de manera que el finançament no es realitza si no s'arriba a l'objectiu. El web permet, a més, que un bloc personal vagi explicant com evolucionen els projectes, o la seva difusió ales xarxes socials (imprescindible) i, evidentment, l'assessorament dels seus joves promotors, uns mataronins ubicats al TecnoCampus. S'adreça a creadors de tot tipus, "dissenyadors, dinamitzadors culturals, pintors, escriptors, curadors, cineastes, fotògrafs, músics... en definitiva somiadors", diuen.

La idea neix de les experiències de 'crowdfunding' que abunden  per  al finançament de circuits alternatius als Estats Units, per exemple. Un 'fes-t'ho-tu-mateix' des de la col·laboració i les xarxes, un nou mètode d'unir esforços. I molt útil en temps de crisi.

Vaig trobar que la idea és magnífica. Insertada plenament a l'economia de mercat (et dono uns diners a canvi de quelcom que, en realitat, no necessito), resol en part un dels seus handicaps: les dificultats financeres a l'hora d'abordar determinats projectes. Lluny dels bancs, de les fundacions o de les administracions (que ja han posat la infrastructura, per cert).

Baron comença la cursa

En el moment que llegiu aquestes ratlles ja s'haurà acabat l'acte de proclamació del candidat socialista a l'Alcaldia de Mataró, que recau en la persona de Joan Antoni Baron, com dictaminà l'Assemblea amplíssimament aquest dimarts al vespre. Hi ha ganes, ho noto. Hi ha ganes al PSC, molta il·lusió pel que estem fent i pel futur. N'hi ha entre la ciutadania, ho percebo. D'una banda, en tots aquells que reconeixen el lideratge de Baron, un lideratge més a prop de la gent que no el d'aquell qui, al capdavant, mai es gira; el lideratge dels entrenadors, perquè la ciutat faci els gols.

De l'altra banda, perquè el projecte de Baron, el de les seguretats del que sap on va i el capaç de seguir innovant, genera complicitats molt més enllà del PSC. I volem que aquest més enllà sigui el que guanyi, el que porti la majoria a ser representada amb força pels reptes que tenim. Són molt difícils, però no pas impossibles.

I, per últim, en front del projecte de l'Alcalde només hi ha crítica de vol gallinaci, en un Mora incapaç de dir res de nou, obstrucció interessada com la que practica la Cup contra El Corte Inglés (amb l'anuència de l'oposició), baralles i querelles com les del PP i els seus trossos.

Comencem la cursa. La volem fer amb la gent, amb tota la gent que creu que el Mataró dle progrés val la pena. Us hi esperem.

El poder

M'ha agradat força un article del mes de gener aparegut a la revista Valors en el qual el psicòleg mataroní Joaquim Trenchs reflexiona sobre l'atracció i satisfacció del poder. El podeu llegir sencer aquí. No tan sols amb el poder polític, el poder i les seves trampes són universals i afecten qualsevol. "Poderosa i malaltissa pot ser la relació de la Mare amb el seu fill, com poderós el President d'Escala amb els Veïns, com el Cap de l'empresa o el Polític de torn", ens recorda, alhora que adverteix del grau d'embriagesa, de "Narcisime i Jo desmesurats" que duu "la por a perdre l'amor de l'altre", que que aquesta "esdevé la motivació profunda de l'actuació en el poder, potenciant el control, la desconfiança, el domini, la regulació,...de l'altre, i en el fons per protegir, omplir inflar i tapar , el malmés narcisisme".

Front a això proposa una autoritat que "emergirà d'aquella paraula i actuació pròpia i convençuda que ens confrontarà amb la diferència, que sostindrà la nostra singularitat, permeten alhora la creació, la promoció, la progressió ... de l'altre, per despullar i deconstruir aquelles significacions de completesa, imaginàries i cegadores que ens mantenen en l'anonimat vers nosaltres mateixos".

Mora, contra les pimes

Al Ple de l'Ajuntament de Mataró de dijous de la setmana passada s'hi presentava una proposta de resolució d'ICV i ERC per demanar el manteniment del PRODI. La proposta, que fou rebutjada, tingué el vot del PSC en contra en considerar que el Govern havia implantat un sistema alternatiu lligat a la formació amb paràmetres que després s'han acordat amb els sindicats.

Però no volia parlar d'això. Al text, entre d'altres coses, s'hi afirma que "el 96% de les pymes escapa del control de Hisenda", afirmació que, a més de dubtosa, posa en entredit l'honor de moles petites i mitjanes empreses que, especialment en aquest temps de crisi, veuen amenaces greus sobre la seva activitat. Certament, alguns regidors van votar en contra de la proposta en advertir de la poca fortuna de la frase. No va ser el cas de CiU que, capitanejada pel cabrerenc Mora, va recolzar una proposta que es vota en la seva integritat (inclos la part expositiva, on és la frase) i no tan sols en l'acord.

No és la primera vegada que, en el seu delit per no votar a favor mai res que també ho faci el PSC, decideix actuar contra els interessos de les empreses radicades a Mataró. Ho féu en un acord que permetia enfortir la capacitat d'una empresa local, ho fa renegant de les accions estratègiques per l'atracció i retenció de talent empresarial, o contra l'arribada d'El Corte Inglés, digui el que digui. Política de vol gallinaci abans de fer res que ajudi les empreses, fins i tot deixar de malparlar-ne.

Foto: El Tot Mataró.

El barroc, mite hispà? *

La tesi central de l'exposició que podem veure al CCCB consisteix en afirmar que el Barroc, o una determinada idea del Barroc, ha estat el paradigma de referència de la identitat hispana, tant pel que fa referència a Espanya i, molt especialment, a la seva relació amb Amèrica llatina. Es pretén demostrar amb exemples diversos com es construeix el mite barroc i com esdevé, a la forma del màrqueting més actual, la marca més eficaç, latent i potent, per expandir una determinada idea d'Hispanitat.

No és casual. En primer lloc, perquè, certament, el moviment Barroc, tant la seva expressió de reconsideració crítica i sensual de l'optimisme antropocèntric del del Reneixement com en la seva consideració de pas definitiu dels pressupòsits renaixentistes cap el que considerem com a Modernitat, té en l'Imperi espanyol del segle XVII, expansiu a Europa i a Amèrica, el lloc més genuí per al seu desenvolupament. Refractari a la Reforma protestant, aliat de Roma, se serveix del nou paper de l'artista (que passa d'artesà a geni) per extendre els seus valors. El paper de la monarquia (vegeu la relació de Velázquez i Felip IV), la reflexió sobre el pas de la vida (vegeu les natures mortes o els tempus fugit), la valoració (i 'santificació') de la contingència (vegeu els Goigs catalans o la lletjor dels models), el joc entre l'exterior i l'interior (o entre la llum i la foscor, com els naturalistes, com Zurbarán), alhora que pretenen consagrar el nou model estètic de la Contrareforma inicien camins sense retorn cap a les avantguardes, l'abstracció o l'expressionisme actuals. O, dit de la manera d'una monja mexicana en un dels vídeos de la mostra, la imatge primer t'enlluerna, però després ni te n'adones davant la seva contemplació en silenci. Primer la seducció, després l'amor.

En segon lloc, perquè emmirallar-nos amb el Barroc permet veure força coses del món actual, que té alguns trets molt similars (i d'altres que no). Hi ha, a l'exposició, per exemple, una reflexió sobre la marca (en el doble sentit, el d'estigma i el publicitari) que entronca amb l'obsessió actual per la identitat (nacional, comercial, ètnica, futbolística...). Com es diu en un altre vídeo "els països són construccions d'un altre", de manera que som -o acabem ser- allò que els altres diuen que som. I en això, en aquesta rotunditat barroca, s'ha construït una identitat espanyola segurament creient-nos més els de fora que els de dins.

Per acabar, deixeu-me dir algunes pegues de l'exposició. La seva excessiva producció d'informació, pràcticament inabastable, n'és una. Així com la manca de recerces crítiques a la tesi central, amb alguna caiguda als tòpics que es pretenen combatre. No hi ha cap referència, per exemple, a les tesis sostingudes per Xavier Rubert de Ventós a ja un clàssic llibre (El laberinto de la Hispanidad, 1987), on reivindica l'humanisme de bona part de la conquesta americana i on també dissecciona el mite hispà, inclòs l'anti-mite (tan present en determinats imaginaris catalans, avui). O, posats a fer, un de més antic (Teoria de la sensibilitat, 1968), que conté una original mirada al Barroc, al Barroc real, que ens permetria centrar-nos més... Així, agraïria una exposició menys 'barroca', més sintètica i més autocrítica.

*Article publicat a la revista Valors (febrer 2011)

L'exposició "El d_efecte barroc, polítiques de la imatge hispana" es pot veure al CCCB (Montalegre 5, Barcelona) fins el proper 27 de febrer.

Webs de referència. http://www.cccb.org/ i http://jlmarzo.nireblog.com/
Imatge. "Grup d’espectadors davant una còpia de Las hilanderas de Velázquez, a Cebreros (Àvila)" c. 15 de novembre de 1932, Arxiu de la Residencia de Estudiantes, Madrid

El que em queda

Uns quants records és tot el que em queda

per explicar-me a mi mateix

que és en l'amor on m'he deixat la vida.

Joan Margarit, "L'explicació" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 35. Foto: Jan Saudek, "Amants".

El futur

He comprès més tard que el flirteig amb l'esdevenidor és el pitjor dels conformismes, una covarda llagoteria al més fort. Perquè el futur sempre és més fort que els present. No hi ha dubte que és ell qui em jutjarà. I tanmateix, sense cap competència.

Milan Kundera, L'art de la novel·la, Ed. Destino, 1987, p. 35.

Vídeo: Fragment d'Up (2009)

Els llibres i les prostitutes

Els llibres i les prostitutes poden dur-se al llit. Als llibres i a les prostitutes les agrada lluir el llom quan s'ehibeixen. Els llibres i les prostitutes entrecreuen el temps, dominen la nit com el dia i el dia com la nit.

Walter Benjamin,  Direcció única, NR 13.

Foto. Theodor Roussel, La noia lectora, 1886/7, Tate Gallery, Londres.

Mora es retrata a m1tv

Dimecres de la setmana passada vag participar a aquest debat debat de balanç de l'any 2010 que organitzà l'espai "Pantalla Oberta" de m1tv. Vaig aprofitar per interpel·lar directament Joan Mora sobre per què, si creu que la Ronda del Maresme és tan dolenta, CiU va signar l'Acord de Mobilitat i aquest, cap del Grup nacionalista a l'Ajuntament de Mataró, va respondre que no tenien ni els estudis de mobilitat ni els plànols, fet que tant jo mateix com altres contertulians van negar ja que CiU disposava de tots els documents a la Comissió de Mobilitat", com recordà el representant del PP, José Manuel López. També vfaig notar que Mora es desdiu de l'Acord de Mobilitat del Maresme que va pactar CiU amb mentides i que sembra seriosos dubtes entre la població en dir que no sap si el nou Govern de la Generalitat, de CiU, paralitzarà o no la Ronda de Mataró, les obres de la qual ja estan adjudicades i finançades.

Novament posa de manifest la manca d'alternatives de CiU al model de ciutat que defensem els socialistes, que el 2010 ha tingut grans avenços en matèria de cohesió social (nous equipaments escolars, esportius, culturals, de salut, habitatges....), en matèria econòmica i de creació d'ocupació (obertura del tecnocampus, de l'Edifici del Rengle, de la Plaça de Cuba, de la Nau Minguell....) o en matèria d'autoestima i orgull (obertura de la Col·lecció Bassat)... De Mora només sabem que ho hauria aturat tot i que el Govern ho fa malament tot, però no sabem què hauria fet ell en cas de governar.

Els micro-relats

El joven parte a la conquista, al encuentro. Es pues propio de jóvenes engendrar historias, historia.

María Zambrano, Persona y democracia. Ed. Siruela, Madrid, 1996, p. 66.

L'esquerra i la religió

Un dels articles recomanables (de fet, ho són tots) del darrer número dels Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró (98, octubre 2010) el signa Ramon Reixach (foto d'El Punt) i porta per títol "La política antireligiosa municipal en època republicana (1931-1936)", que permet reconstruir un relat dels fets sobretot a partir del narrat a la revista catòlica conservadora, també de caràcter local, El Pensament Marià. Comencem, doncs, per les objeccions: probablement hauria estat molt millor consultar altres publicacions o testimonis, mirar d'entendre quins eren els motius de l'altra banda (bàsicament el govern local de majoria republicana i socialista) i contextualitzar el paper de l'Església, amb tots els seus matisos, de manera que els ulls actuals no es quedessin tan sols en l'anècdota. 

Més enllà d'aquestes objeccions, el document em sembla recomanable per reflexionar, sobretot, en el canvi que ha fet l'esquerra respecte al fet religiós fins el temps actual. Certament, hi ha alguns episodis que ens recorden la lògica dels bàndols, l'anticlericalisme (o el clericalisme servil) com a base de tota preocupació religiosa, la provocació a banda i banda... com si revivíssim, en el millor dels casos, una escena de Don Camillo i Peppone.

Però hi ha (almenys penso en el camp municipal, i particularment a la nostra ciutat) un canvi important. El canvi generacional, el Concili Vaticà II, el procés intens de secularització, la implicació de bona part de l'Església primer en la lluita per la democràcia i després en causes socials de primer ordre, el desacomplexament de cristians que se senten d'esquerres i viceversa, l'origen religiós d'algunes tradicions recuperades amb la democràcia, l'abandonament de la iconoclàstia en el camp de l'esquerra (i el reconeixement explícit de les barbaritats del bàndol republicà), etc... Tot ajuda.

Avui vivim en un altre moment en què a ningú se li acudiria prohibir actes o festes, o ni tan sols assistir a la Missa d'una festa major a qui tothom diu de "Les Santes", o no reconèixer el valor simbòlic -més enllà del seu origen- dels Tres Tombs o del pessebre o de les capelletes del carrer. En coses com aquestes es ficaven els nostres avis polítics... i en d'altres de major importància per les quals foren afusellats, per cert, també amb silencis còmplices.

Més enllà de tot això, hi ha també el valor del reconeixement del fet religiós com a un fet consubstancial de la persona humana, que neix i creix en la seva intimitat però que -en democràcia, sobretot- reconeix com a valor el fet que es faci públic i s'ofereixi a la participació del conjunt de la ciutat (i no parlo tan sols de les processons de Setmana Santa, per exemple; sinó també de l'acció de Càritas, les denúncies dels desequilibris socials o la benedicció dels rams en una plaça pública). Això, fer públic el que m'identifica i oferir-ho als que no s'hi identifiquen, és també laïcitat.

Aquest reconeixement mutu, aquesta assumpció, aquesta normalitat, és una conquesta. Molt positiva. I com totes les conquestes, s'ha de preservar, s'ha de refer a la recerca del seu valor. No fos cas que una aquesta nova fal·lera per l'asèpsia que sembla planar sobre el món actual (que tanca a la intimitat tot el que és susceptible de 'contaminar' i que troba intrínsecament dolentes la religió o la política), i que és el que alguns entenen per laïcitat, ens porti a tots, de nou, a les catacumbes.