diumenge, d’abril 18, 2010

Despareix la religió?

:
Casualment, em vaig trobar a internet un article dels joves investigadors Mª del Mar Griera i Ferran Urgell a la Revista Catalana de Sociologia (Barcelona 2002), que recomano llegir (sembla que hi hauria una segona part que no trobo). Es diu Noves formes de religiositat i presenta un treball que fou publicat amb més extensió per la Fundació La Caixa el 2001: Consumiendo religión [vegeu ressenya d'El País i article seu a Dialogal]. Encara que comença a tenir ja uns quants anys, algunes de les tendències que s'hi apuntaven s'estan consolidant. La seva tesi és que a mida que desapareix la monopolització i minva la instucionalització catòlica del fet religiós, almenys a Catalunya, reapareix el sentiment religiós en noves formes d'espiritualitat, enteses aquestes com a 'productes a consumir', "que provenen de cultures i marcs històrics diferents als nostres són consumits desproveïts del context que els emmarca (...), productes forans que originàriament tenien connotacions espirituals i místiques" (p. 181), com una evidència del reencantament posterior als processos de secularització.
:
Griera i Urgell ho defineixen bé quen parlen que aquests fenòmens, després de la "manifestació d’un fenomen de desmonopolització de l’univers religiós i de la irrupció de nous mecanismes de dotació de sentit que encara que no són percebuts, generalment, com a tals, constitueixen noves formes de religió" (p. 186). La mena de 'productes' que identifiquen segur que us vénen al cap de seguida: "ioga, tai-txi, reiki, katsugen, barrejats amb teràpies de la Gestalt, essències florals i minerals, quiromassatge, astrologia i cursos d’autoestima de la Louise Hay" (p. 191).
:
Us recomano que us detingueu en les característiques comuns d'aquests fenòmens (pp. 183-186): l'absència de prohibicions (i una nebulosa de trets que, malgrat tot, s'assemblen tots); un 'discurs ple de discursos', eclèctic i en contínua referència a la ciència; en un context d'ecumenisme cultural ("totes les religions parlen del mateix", etc...); exaltació d el'experiència, prioritzant l'interior a l'exterior; un reclam d ela imminència de la 'salvació' (aquí i ara) i una certa unitat de mercat, adpatat a la societat consumista (en un mateix centre hi pots trobar vàries d'aquestes disciplines, barrejades amb cursos més 'normals').
:
Contra el tòpic
:
Els joves investigadors pretenien aleshores "trencar el tòpic existent entre un ampli sector de la població, que diu que avui dia vivim en una societat secularitzada que ha aconseguit desfer-se del llast de la religió i ha eliminat el desig de transcendència". A parer meu, s'han quedat curts encara. De fet, en la pròpia Església; crec que no acaba de ser radical el tall. L'adopció de pràctiques d'èxit pentecostalistes en determinades comunitats cristianes del Tercer Món, o les trobades europees de Taizé, o els cursos de relaxació que imparteix la Teresa Forcades a casa nostra, o els cursets de ioga o d'ikebana que fan a la meva parròquia anuncien una contaminació d'aquestes noves vies d'accés al sentit dins una comunitat de sentit (i, alhora, potser, una reinstitucionalització no monopolitzadora, però, de fenòmens com aquests).
:
A casa nostra, el fenomen de les processons és, sens dubte, un clar exemple de reencantament semi-institucionalitzat [vegeu posts L'església perplexa i Patrimoni i reencantament]. I funciona com a 'producte' de sentit: requereix predisposició i feina física i psíquica, àmbit comunitari pregon, valora el paper simbòlic de la imatge com a mediació (per això és clau en països de tradició catòlica).
:
Encara posaré alguns exemples més, un pèl freaks: Un. L'ús dels nous llenguatges musicals (que caldria combinar amb la reivindicació dels més clàssics, avui quasi esborrats de les esglésies), un cop exhaurida la via kumbaià: vegeu el pare Jony (foto: Joan Revellas). Dos. L'ús dels nous llenguatges i àmbits relacionals lligats a la xarxa, com aquests de Seattle. La música i la xarxa són també les dues maneres d'obrir-se al món i el seu sentit de la gent d'avui.
:
En tot cas, el treball de Griera i Urgell es centrava en les experiències extracatòliques. I explica la seducció que processen entre nosaltres les pràctiques i religions exòtiques, que es perceben com a autèntiques, lliures i complementàries a la nostra vida occidental, front a les viciades que tenim a prop, que es consideren anacròniques. Es prefereix el mantra al rosari i el Dalai Lama al Papa. Si bé crec que no acaba de ser del tot així, donat que encara hi ha molta gent que se sent vinculada a l'Església a Catalunya (vegeu què va dir Jordi Llisterri i què jo mateix), sí que crec que és una tendència existent, característica del temps que vivim i una mica òrfena. El líder de Mishima, un grup que acaba de treure el seu darrer disc dedicat a la fe i l'espiritualitat, reconeix que és un tema que no té resolt [Avui]. Doncs aquest anhel és, de fet, la gran oportunitat. No de l'Església, no; sinó de ser millors persones, més complertes.
:
Publica un comentari a l'entrada