dilluns, d’octubre 01, 2007

Més sobrianistes = menys catalanistes *

Sóc dels que pensa que la identitat sí que compta, i que els partits catalans és bo que s'inscriguin en un corrent comú de confiança en el país que en diem catalanisme, d'arrels molt diverses. Sóc dels que creu sense complexos en la nació catalana, i també en l'espanyola (aquesta que 'està per fer' com deia Maragall), les trobo pròpies, i sóc dels que creu també en la defensa del català i dels nostres trets, diferencials o no. I m'agradaria que Catalunya excel·lís en molts àmbits, en tots si pot ser, això és el que crec que és el catalanisme. No sóc nacionalista, això no; vull dir que no crec que la causa principal de la fisura que funda les divergències (o el conflicte) polític tingui el seu origen en la nació, o en els seus atacs, o en la seva afirmació i molt menys en el fet que no sigui un estat independent.
:
Sé, però, que la tendència del nacionalisme és la de voler representar ell sol el catalanisme, ho hem vist fa poc amb la 'casa comuna' de Mas. La història és tossuda, però, i trobem en les arrels del catalanisme una forta dosi dels moviments populars i d'esquerres, amb el paradigma federalista, arrels que em recorden el moviment popular i unitari de recuperació de les llibertats (Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia...) que portà el primer Estatut i el president Tarradellas. La 'causa comuna' dels catalanistes.
:
Aquesta tendència del nacionalisme, especialment després de l'era de Pujol i essent desallotjada CiU del Govern, s'inscriu en un interessant debat de resituació al seu si. Bé en clau repolititzadora , buscant el lloc de cadascú en el fragmentat mapa català (via Duran) o bé en clau sobiranista (via Mas), mirant d'atreure posicions clarament independentistes representades per votants d'ERC, especialment. No dic que, aquesta darrera via, no tingui mercat. Fa soroll: a la xarxa, a les manis, als manifestos, en cert stablishment català... I, com tota ideologia simple (+ sobirania / - problemes), i sense sacrificis ("el mal és Espanya" ergo jo no sóc responsable de res), és atractiva. Pero, acostant-s'hi, CiU abandona el camp majoritari del catalanisme (o de la societat catalana): el que no té una relació de conflicte amb Espanya, o no la viu com a eix central del seu pensament polític. Seria com si els socialistes ens tornéssim comunistes, salvant les distàncies.
:
Fa pocs dies parlava amb un destacat responsable polític del país i em feia notar com, al voltant de l'Onze de setembre, cada vegada hi havia menys banderes catalanes (les de tots) i les poques que quedaven, gairebé a l'uníson, eren estelades (les d'una opció política). Era un símbol, deia, de la desafecció amb què la majoria de catalans poden respondre davant la monopolització dels símbols (la Diada, la bandera, la llengua, les institucions, la tele...) per part dels que són a l'extrem de l'eix. Dels símbols o del catalanisme. O de Catalunya. També així s'explica part de l'abstenció als comicis autonòmics.
:
El repte del catalanisme, crec, no és pas ocupar l'extrem i combatre des de la trinxera del sobiranisme. El repte és estendre's justament amb una amplíssima capa de la població que viuria sense problemes com a seus la majoria d'aquests símbols si no s'anessin segrestant, però que avui, i demà, veurà com a natural i lògica la nostra relació fraternal amb la resta d'Espanya, així com el seu status jurídic. Una majoria que s'hi apuntaria amb ganes si per ser catalanista no fes falta el sobiranòmetre.
:

* Article de la secció "Des dels límits" a DiariMaresme.com (30.09.07)

Publica un comentari a l'entrada