El Halloween també és català

Tal dia com avui, fa un any, vaig penjar aquest post [aquí i aquí] i encara penso exactament el mateix. Veig que no vaig tenir cap èxit (tampoc ho pretenia) perquè veig que creixen les embestides anti-halloween vestides d'anti-imperialistes i ara, amb el furor que hi ha, revestides de catalanisme avant-la-lettre. Allà hi deia que tant forània és la castanyada com la ditxosa festa de la carabassa, que cap de les dues són incompatibles i que el problema de fons és el de les dificutats per ritualitzar les nostres relacions amb la mort. I reivindicava Tots Sants, que trobo una festivitat simbòlicament més rellevant. 

La qüestió és que s'ha publicat avui un article de Manel Carrera i Escudé [aquí] al seu meravellós bloc de cultura popular El Tirabou en què desmunta totes les prevencions cap aquesta festa, la compara i insereix en el nostre costum -plenament català- dels dies de culte als morts que van des d'avui fins el dia 2 i conclou amb aquest contundent argument:

"El que és més curiós de tot és que la mateixa gent que rebutja el “Halloween” per ser una festa importada defensi, sense cap mena d’escrúpols, que l’origen dels panellets és àrab o que la festa de Tots Sants prové dels celtes. Ho tenen davant dels nassos i no ho volen veure. Aclariu-vos si us plau, però no rebutgeu les poques pràctiques culturals vives -no folkloritzades- que ens queden d’aquesta festa, encara que a casa vostra no sigui tradició celebrar-les o per molt estrangeres que us semblin"

Oriol Sabé

El divendres dia 9 de novembre, a les 9 de la nit, se celebrarà a la Basílica del Pi de Barcelona el concert "Veus per a la Nova Evangelització", on s'hi presentarà un CD amb l'actuació dels seus protagonistes, potser els millors músics i compositors cristians que hi ha actualment a Catalunya entre ells l'amic Xavier Morlans, ànima del projecte, la germana Glenda i l'Oriol Sabé. Vaig anar immediatament a Youtube a veure qui caram era aquest tal Oriol Sabé i em va impressionar. El seu canal té més de 200 subscriptors i acumula més de 230.000 descàrregues amb una bona colla de vídeos amateurs on hi ha tot el repertori de cançons de missa que vulgueu,a més d'algunes altres. El noi, acompanyat de la seva guitarra, té una veu molt envejable. La meva xafarderia és tal que vaig preguntar de seguida a mossèn Joan Sabé, el jove rector de la parròquia de l'Esperança de Mataró, si era parent seu i, efectivament, així és. És fill d'un cosí germà seu, que viu a sant Esteve de Palautordera i que el divendres debuta davant l'escenari.

Sóc dels que pensa que, des d'un punt de vista litúrgic, no és massa positiva la substitució massiva de cants per d'altres propers a la música pop, a missa. Crec que ens hem carregat (o l'hem condemnat a pur esteticisme, als concerts laics i als museus) un ingent patrimoni musical que, potser com cap altre, capta la profunditat que la litúrgia persegueix. Alhora, molts dels cants que es feren populars després del Concili, i que van seguir més tard amb un bon nombre de cançons de Kairoi, tenen el risc de passar de moda ben d'hora i sovint els trobo excessivament mel·liflus, happies i hippies. Dit això, però, tampoc no veig gens contradictori que el cant religiós, el cant catòlic concretament, s'ajusti als canvis musicals, inclosa la música pop, tant en versions originals com en adaptacions. Com també trobo positiu que s'hi incorporin nous llenguatges als que tenim "acumulats" però, almenys per mi, sense perdre el que té un valor incalculable, sense oblidar -així- que el catolicisme és una religió "de sentits". I el que més m'agrada de tot plegat és que avui, a missa, és l'únic lloc públic, fora del karaoke o d'un concert, on pots cantar; sobretot si no en saps gaire. Crec que aquest és l'altre element a tenir en compte: el cant litúrgic és el clam del poble (el gemec a què es referia Marx). Precisament per això agraïm que hi hagi que ho faci tan bé.

Tornem a l'Oriol, que és de qui parlàvem. Us deixo, però, una cançó seva, en un vídeo-clip que hi he trobat.

Déu, el mal i la taronja mecànica

Sí senyor. Un article fins ara inèdit d'Anthony Burgess que publicava el suplement "Babelia" d'El País de dissabte passat [vegeu aquí] em dóna algunes claus d'una fonda intuïció que em persegueix. L'escrit data de 1972 i l'autor de La taronja mecànica (A Clockwork Orange), escrita deu anys abans es veu obligat a explicar-ne el seu significat donat que, tot i l'èxit del libre i -sobretot- de la magnífica adaptació de Kubrik, la gent no feia més que demanar-li. Ara, amb motiu del cinquantenari de la novel·la original, s'ha rescatat aquest article.

Hi ha dues línies argumentals -entrellaçades- que són descrites de forma brillant. La primera, una crítica catòlica al puritanisme protestant. La segona, una reivindicació de la llibertat fins al punt de defensar la possibilitat del mal ja que, sense ella, no hi ha llibertat. Els dos arguments m'entusiasmen. I trobo que avui són tan contra-corrent que deu ser un acte de militància posar-se a defensar-los.

"El catolicismo" -hi diu Burgess- "rechaza una doctrina que parece enviar a algunos hombres con arbitrariedad al cielo y otros -también con arbitrariedad- al infierno. Nuestro destino futuro, dice la teología católica, está en nuestras manos. No hay nada que nos impida pecar; pero tampoco hay nada que nos impida emprender las vías de la gracia divina que nos garantizarán la salvación". Hi oposa els corrents calvinistes pels quals "uno de los rasgos de depravación católica era precisamente que se dejara que cada hombre se labrase su destino. De ahí que se cerraran burdeles (al contrario que en los países católicos), se prohibieran frivolidades como las obras de teatro y la literatura de calidad y se instaurase la pena de muerte por adulterio".

L'escriptor anglès ho compara amb 1984 d'Orwell, de qui diu que va demostrar que la docilitat submisa que els estats desitgen s'obté millor amb mètodes no aversius, o amb la seva estada a l'exèrcit: "Tras seis años de aquella vida, puedo simpatizar con el civil que está harto de tomar sus propias decisiones: dónde comer, a quien votar, qué ropa vestir. es más fácil que a uno le digan lo que debe hacer". I diu més endavant (perdoneu que m'allargui en les cites) que "necesitamos términos absolutos como bien y mal. Nuestra actitud hacia el bien incluye una falta de compromiso, de convicción: estamos más acostumbrados a que nos digan que no hagamos el mal que a que nos animen a hacer el bien".

Burgess, així, va construir un personatge que, reeducat amb mètodes conductistes per reprimir els seus instints malèvols i violents, acaba sentint nàusees de totes les experiències que associava al mal (la música, el sexe, qualsevol relació...), de manera que "com que els homes no som màquines", estudia formes més elaborades d'agressió. "Lo que yo trataba de decir" -explica Burgess- "era que es mejor ser malo por decisión propia que ser bueno por un lavado de cerebro científico". 

La meva intuïció és justament aquesta: no és possible la bondat per decret, la felicitat imposada, el control maquinal dels individus "pel seu bé". Que és inhumana la negació del mal, la repressió dels instints violents, la uniformitat. I això no ho volem reconèixer. 

Un dels exemples el citava de Burgess més amunt: la prostitució i aquesta mania legalista per prohibir-la que ens ve d'aquest nord enllà "on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç" com entusiasmava Espriu. En el camp polític (ho dic per experiència) ens resulta insuportable que no es controli cap resort, ni cap espai, de la ciutat: tot ha de ser previst, previngut, controlat, governat, il·luminat. En el camp educatiu (i lúdic) també triomfen de tant en tant les teories que reclamen el joc no competitiu, ignorants que la cooperació n'és germana, de la competició, i no enemiga. I en el camp simbòlic és on més es nota, crec jo, aquesta nova invectiva "bonista": n'he parlat en aquest bloc a propòsit de les emissions televisives de boxa  [aquí] o dels toros [aquí].

De la mateixa manera, s'exclou tota possibilitat de tristesa i d'infelicitat, com si fossin patologies a curar, enlloc d'incentius o conseqüències de la nostra condició humana, que crea i destrueix. "El hombre es, casi por definición, una criatura inquieta, creativa, destructiva, dada a la euforia y el dolor. El joven salvaje exige lo que el mundo perfecto no puede darle -la infelicidad- y se suicida", descriu. No hi ha mons perfectes. Ni ganes.

El propi Burgess ens dóna encara una altra clau, la de la pròpia creació divina, que té com a objecte (i subjecte, després) aquest ésser imperfecte que som, aquest ésser fill de Déu que ho és gràcies al límit (del més ençà i del més enllà, com ha teoritzat a casa nostra Eugenio Trías), no pas a l'omnipotència. "Un Dios omnisciente y omnipotente, como gesto de amor hacia el hombre, limita Su propio poder y Su propio conocimiento".

He de dir que m'inquieta molt més una novel·la, o un film, o una cançó, fetes de sucre que no pas amb alguna bona dosi de mal. I de mal ambigu, com ho és el que ens trobem habitualment al nostre entorn i el que, segurament, fem nosaltres mateixos. Si l'hem de combatre, l'hem de conèixer. Si l'hem de dominar, l'hem d'emparaular, l'hem de domar, l'hem de veure, hem de compensar el seu desig destructiu, l'hem de descriure,  hem de reconèixer-lo com a possibilitat si volem ser lliures, li hem de veure la cara (davallant als inferns)... amb la dificultat que tenen totes les coses que no veiem nítidament. Com el bé. I si ho obviem se'ns acabarà menjant per dins, ens desbordarà, com a l'Àlex de La taronja mecànica.

La ruta d"Incerta glòria" a Google Maps

Perquè vegeu si n'és de gran la meva ignorància, resulta que el passat 31 d'agost demanava humilment des d'aquest bloc que "Algú hauria de fer un mapa (i una ruta literària-turística) pels pobles reals (amb els seus esdeveniments reals) que la novel·la pren com a teló de fons, a les comarques del sud de Terol" referint-me a Incerta glòria, de Joan Sales. Bé, doncs ahir, tot escoltant la professora Laura Borràs en una conferència que també vaig recomanar aquí, vaig assabentar-me que a la web commemorativa dels centenaris de Joan Sales, Tísner i Pere Calders hi ha -entre d'altres- ja aquest mapa, aquí. I cada senyal explica força bé la vinculació del lloc amb el passatge de la novel·la. Com que el mapa està molt bé, com que he de rectificar (per sort) i com que trobo molt bé tant les activitats, com la idea i com la web que us comento, només us dic que ja podeu córrer a visitar-la. Ja feu tard.

Saber-ne

El dia del bosc, quan me'l vaig trobar al davant per sorpresa, sense que l'hagués sentit venir, em va dir que sabia més coses que no pas jo perquè jo sempre havia pogut menjar a la mida de la meva gana.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 85.

Il·lustració: d'aquí.

Mataró recorda Sales, Calders i Tísner

Demà, dissabte (per alguns que llegiu això més tard, avui), Mataró ha preparat una sèrie d'activitats per recordar Joan Sales, Avel·lí Artis Gener (Tísner) i Pere Calders, en una sèrie d'actes que s'estan fent arreu de Catalunya per valorar com cal l'obra d'aquests tres noms de les lletres catalanes del segle XX, en un programa ple d'activitats des de les 12 del migdia fins al vespre. De tots tres, aquest 2012, se'n commemora el centenari. Us recomano que hi participeu, el programa, que m'ha arribat de la mà de la Neus Pinart (una activista activíssima a favor de la difusió de la cultura com no us podeu imaginar) és variadíssim i adreçat, veritablement, a tots els públics. Fins i tot aquells que mai n'han llegit res, d'aquests tres noms.

Aquí us el deixo.

12:00 Nau Gaudí (C. de la Cooperativa, 47): "Vigència de tres clàssics: Sales, Calders i Tísner". Conferència a càrrec de la doctora Laura Borràs, comissària de l'Any Literari 2012.

16:30 Plaça de Can Xammar: Simultània d'Scrabble (per a petits i grans) i mots encreuats

18:00 Llibreria Robafaves (C. Nou, 9): Hora del conte: Raspall, de Pere Calders

19:00 Espai Cultural El Públic (C. Xammar, 6): Lectura de fragments de l'obra de Sales, Calders i Tísner i lectura col·lectiva

Durant tot el dia a la Llibreria Robafaves: Exposició de fotografies del fons Pere Calders de la UAB i aparadors dedicat a l'any literari.

Podreu seguir tota la jornada a twitter amb l'etiqueta #sctmataro

Organitzen: Llegim i Piulem, Òmnium Mataró-Maresme, Robafaves, El Públic i IES A. Satorras.

Amb la col·laboració de: IMAC, Consorci Museu d'Art Contemporani-Fundació Camen i Lluís Bassat

Agraïments: Consorci per a la Normalització Lingüística, Sal Cabanyes, Fons Pere Calders UAB, Roser Trilla, Joan Safont i Teresa Sáez

¿Cremar esglésies o el foc de Déu?

Fa poc, en una conversa celebrada a Casa Àsia, el professor Amador Vega es preguntava per quina raó en el marc de la Guerra Civil espanyola es va desembocar de forma tan violenta un moviment iconoclasta de les caracteritiques que tots coneixem (vegeu minut 01:02:30 d'aquí). Ho feia explicant els corrents espirituals que subjau en un fil conductor entre el Mestre Ekhart ("prego a Déu que em buidi de Déu"), els jardins japonesos, els pares del desert, Ramon Llull o Mark Rothko (el pintor que transita cap a la desaparició de la figura). En el seu recent llibre, el propi Amador Vega iguala l'abisme produït per processos d'aniquilació de les concrecions, o les imatges (els ídols), o de la pròpia religió, amb "el desert en què coincideixen Déu i l'home en un coneixement íntim" (p. 85) i un en altre llibre publicat fa poc l'antropòleg Manuel Delgado sembla prendre l'argument per fer una teoria sobre la iconoclàstia espanyola contemporània. 

El llibre de Delgado és una reedició, de fet, del que es publicà fa 20 anys i, profusament documentat, s'hi troba a faltar una posada a punt que incorpori aquest període en el seu treball. A banda de correcció d'errors, com titllar de sacerdot a Joan Maragall (p. 197), és d'agrair que s'intenti establir una teoria que vagi més enllà dels prejudicis o de les anàlisis simples i que, aventurant-se a no tenir raó, és clar, es proposi una reflexió sobre el poder de la imatge en la dialèctica de confrontació en aquest cas -com ell defensa- entre el "món antic" dominat pel ritualisme i el "món nou" alliberat per la política.

Delgado defensa que ja hi ha un corrent iconoclasta en la pròpia religió precisament perquè cap imatge pot atrapar Déu i fer-ho és una manera de reduir-lo. També al cristianisme, tant al Bizanci dels segles VI a VIII com en la Reforma del XV. La tradició espanyola i barroca és profundament iconofílica, especialment amb el que se n'ha anomenat "religiositat popular", que Delgado situa en les estratègies de dominació, o l'eliminació de la identitat no cristiana de les nostres terres, de manera que no seria gens menyspreable la força que ho contrarestés. Una força que, en no existir el protestantisme, per exemple (com no hi va haver milenarisme a l'alta edat mitjana), ni cap altre corrent filosòfic o religiós que ho vehiculi, esclata de forma barroera. Recorda aquí els famosos articles de Maragall a la Setmana Tràgica, on el nostre poeta atribuïa més autenticitat a l'església cremada que a la d'abans.

L'autor opina que, de fet, el catolicisme espanyol té més de tribu africana, amb paraules de Valle-Inclán, que de cristianisme, ja que anteposa el ritualisme i la idolatria al seu poder simbòlic que, de fet, elimina el símbol per transcendir-lo. Aquesta necessitat d'eliminació (el nihilisme religiós, segons Vega) que ens fa "més autèntic", junt amb la voluntat de reconstituir simbòlicament el món, s'enduria obres d'art, peces de gran valor històric i un bon grapat de clergues, teoritza Delgado.

Molts diran -direm- que no deixa de ser una barbaritat, una mostra de totalitarisme brutal, la persecució religiosa que hi va haver en aquest país (no tan sols a la Guerra Civil, com recorda Delgado). I crec, també, que els primers que han -hem- de condemnar-la són els hereus de la tradició republicana que en cap cas s'hauria de confondre amb la intolerància o una altra mena de dictadura com la que es combatia. I més: des d'aquesta tradició republicana i laica caldria reconèixer la religió com un element constitutiu de la persona i el seu exercici un acte de llibertat que cal preservar. Però a banda d'això, el treball de Delgado ens aporta punts de vista, cites impagables, reflexions de fons i -sobretot- elements de discussió serena sobre el què ens passa. Perquè el debat de l'estètica no és, ni en aquest ni en cap cas, un debat banal o superficial. O intel·lectual. La lliçó d'aquest llibre és, justament, que es tracta d'un fet central en la nostra vida i la nostra societat, per a la qual hi ha hagut morts.  I parlar-ne sovint ens en pot estalviar uns quants. O així ho espero.

Bibliografia

• Manuel Delgado, La ira sagrada. Anticlericalismo, iconoclastia y antirritualismo en la España contemporánea, RBA Editores, Barcelona 2012 [1992]

• Amador Vega Passió, meditació i contemplació. Sis assaigs sobre el nihilisme religiós. Fragmenta Ed. Barcelona, 2012 [1999].

Religions - I

- Sin duda, comprenderá usted que, en realidad, todas las religiones vienen a ser lo mismo.

- Si lo son -intervino tranquilamente el padre Brown-, no parece que sea muy necesario ir a Oriente Medio a buscar una.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 868.

Eleccions andaluses i gallegues: l'anàlisi de Bartomeus

Se'm fa molt difícil afegir res de nou  ni original a les avaluacions, a vegades massa apressades, dels resultats electorals al País Barc i a Galícia d'aquest diumenge. Primer, perquè tots els diaris en van plens i no crec que aportés res d'original. Segon, perquè desconfio de les avluacions fetes 'en calent'. S'han de fer perquè el temps polític corre de pressa: els que han de governar per poder-ho arribar a fer amb la màxima facilitat, els que volen pactar perquè la informació és la clau de tot pacte i els que són a l'oposició perquè d'encertar en el missatge postelectoral o no en pot dependre tota la feina que cal fer després. Però hi ha poc costum d'agafar les dades, de 'despullar-se' de prejudicis, de fer molts càlculs... d'esforçar-se, en definitiva, dedicant-hi enginy i temps. I, prèviament, haver-se format una mica sobre el tema. 

Hi ha poc costum a fer-ho dins els partits (per l'experiència que tinc, i no parlo només del meu) i m'imaginio que també fora. D'una bona anàlisi electoral, potser creuada amb altres dades, preparada molt abans, en surten notícies que no es veuen a simple vista. És molt probable que la qualitat de la informació, que s'obté després d'estudiar la quantitat i poder-la resumir et diferenciï tant dels teus adversaris (ja dic que hi ha poc costum, sobretot en àmbits intermedis) com dels mitjans i que t'ajudi a prendre millor les decisions.

Un molt bon exemple del que dic l'ofereix Oriol Bartomeus, que té el costum d'anar ràpid (ell sí que pot perquè ha interioritzat el que a vostè i a mi ens portaria dies i posseeix un know how increïble) en fer una anàlisi dels resultats. La va publicar l'endemà al web de la Fundació Campalans [aquí] i en recomano la seva lectura. Per llegir Bartomeus cal estar atent al que anomenarem la teoria dels cicles, segons la qual cal llegir els resultats electorals en funció de segments de temps més amplis que ens donin idea dels moviments de fons. De manera que els moviments es desenvolupen en diversos processos electorals i no en un de sol.

La seva tesi -en aquest cas- es pot resumir en el següent: hi ha un moviment de fons que no és nou i que consisteix en la forta davallada dels socialistes, iniciada als comicis posteriors al 2010 (decisions econòmiques del maig, sentència del TC -en el nostre cas-, etc...) i n'hi ha un altre de nou que comporta una davallada (no tan forta) del PP, fruit del ràpid desgast del govern Rajoy. Aquests dos moviments explicarien l'increment d'altres forces, sobretot a l'esquerra en el cas gallec. Del primer moviment us he copiat el seu gràfic comparatiu entre les eleccions a les tres comunitats que n'han tingut enguany.

L'altra anàlisi que cal fer és sobre els factors polítics que han d'haver influït en l'opinió dels electors. Sobre això, a banda del nas, i intentant no intoxicar-se excessivament per l'opinió publicada, cal recórrer a les enquestes. No només per saber què diuen els votants, quina opinió concreta tenen sobre els aspectes més crítics del seu vot... sinó també saber com són els que voten uns i altres (o no voten), d'on són, quin comportament han anat tenint, etc... La política és feta d'idees però també de posicionaments. El pount de vista no parteix només de les idees sinó del lloc on es mira la cosa. I hi ha factors de canvi profund en la composició del nostre cos electoral, segur, per explicar la crisi electoral dels socialistes a Espanya, a banda dels més conjunturals o del mal record de la gestió, sobretot a partir de 2010, com deia.

A ningú se li escapa que els socialistes espanyols tenen feina en analitzar de veres aquests factors i en construir una alternativa creïble i atractiva a la majoria que, a més, s'inscriu en un tauler de joc on hi ha força elements nous (i de risc) a considerar. Espero que no s'arregli amb un congrés on l'únic a discutir sigui qui mana.

Joan Majó i el Concili

L'exalcalde de Mataró, que fou també ministre d'Indústria, inicia un cicle de testimonis sobre la vivència del Concili Vaticà II a Catalunya 50 anys després. Durant les properes setmanes persones de diversos àmbits eclesials i socials faran memòria a CatalunyaReligió.cat sobre el que va representar poder viure el Vaticà II segons la seva experiència personal.

Joan Majó explica com el Concili, malgrat ser un esdeveniment eclesial, va ser seguit amb interès a tots els mitjans de comunicació i com es van visualitzar públicament els debats entre els corrents més tradicionalistes i els més renovadors. Parla també d’uns canvis molt esperats i de les expectatives aixecades pel Concili. Ho podeu veure en aquest vídeo.

Catalunya, amb exèrcit propi?

Un dels equívocs més corrents, ara que es parla tant de la independència (i tan poc de les dependències, sigui de pas, a la que tants ciutadans estan sotmesos) em sorprèn que el candidat de CiU s'imagini la Catalunya independent sense exèrcit o, més clarament, havent externalitzat les tasques d'un exèrcit a un tercer. ¿Potser Espanya? Si fos així, cada vegada ho entenc menys. En canvi, força gent propera a l'independentisme, o no necessàriament, es qüestiona la necessitat que un estat tingui exèrcit.

Hi toca molt un recent article de Jesús Cuadrado a El País [aquí], on reclama que, si realment el debat sobre la independència ha de ser seriós, s'aclareixin de seguida aquests dubtes. Perquè, esclar, un exèrcit propi té costos que avui els internalitzem amb una forta economia d'escala (i amb retorn, com saben bé els ciutadans propera a Talarn que, independentistes o no, defensen aferrissadament la presència de l'emplaçament militar a la zona). I si l'exèrcit és "prestat", això també té costos, aleshores externalitzats, que mai no seran com els d'ara i, òbviament, restaria notablement la nostra apreciadíssima i estrenada sobirania plena. Però, i això és el més greu, si no abordem aquesta qüestió, o decidim després d'una gran manifestació o del que sigui que Catalunya es permet el luxe de prescindir d'una defensa militar, els costos són estratosfèrics.

Sobre aquest tema en vaig fer un discret post, enmig del debat sobre els forts ajustaments de mitjan 2010 [aquí]. Crec que l'alegria i la ingenuïtat que es fan servir quan es parla de la nostra defensa militar és cada dia més preocupant. S'assembla molt als dubtes dels "pacifistes" demòcrates davant l'avenç de Hitler i ignora que no vivim en el millor dels móns possibles. Que hi ha països amb capacitats destructives que tenen Catalunya a l'abast per qualsevol motiu i que el crim organitzat compra cossos de seguretat de països amb forts dèficits de desenvolupament com qui va al súper. Que no haguem viscut cap guerra des de 1939 no ens ha de fer ni menys vulnerables ni menys tontos. Ni vol dir que el risc no existeixi.

M'ha agradat que des de les files independentistes hi hagi algú que en parli clarament [aquí], que reconegui que la sobirania inclou la defensa militar, ens agradi o no, i que fisn i tot apunti costos i necessitats operatives d'un dels exèrcits més petits que tindria Europa, segons diu. Però un cop llegit, senyors, més me n'he adonat del poc que ens convé anar cap aquí. Millor les economies d'escala i millor estar protegits per un exèrcit que no sigui dels més petits d'Europa. I que encara no sap si serà a l'Otan o no. L'Otan, ¿recordeu? és aquella organització militar a la que pertanyem però que la majoria de catalans no ho volia. Legítimament, doncs, ¿n'haurem de quedar al marge? ¡No, sisplau!

Igual, sempre igual

Pujava olor d'aigua de riu com si fos aigua mateixa que visqués enlaire i que només sabia passar pel seu camí de vena. Olor de flor mullada de terra i d'arrel. L'aigua que venia feia la mateixa olor que l'aigua enduta. Igual, sempre igual. I miràvem i podíem veure el que no es podia veure i darrere nostre la lluna ens clavava a terra per l'ombra i a poc a poc va fer caure les nostres ombres damunt de l'aigua que les mig esborrava i les va ajuntar per la boca. I ajuntades, se les va endur com si les hagués estirades pels peus.

I vam tenir una nena igual que la meva dona. I la meva dona sempre ho deia: és com jo.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 76-77.

Il·lustració: Calude Monet, Nenúfars (1920-27).

El conflicte

El conseller d'Interior, Felip Puig afirmava l'altre dia que en cas de conflicte entre Catalunya i Espanya, els Mossos d'Esquadra complirien ordres de la Generalitat. Avui ha estat respost contundentment pels propis Mossos i pels partits de l'oposició. Jo trobo que, fet i fet, el més greu no és que el conseller de l'ordre públic hagi instat als funcionaris que l'han de salvaguardar (i que tenen el monopoli de la força) que se saltin la Llei, que ja ho és molt. El més greu és que en l'horitzó d'aquest dirigent polític s'hi contempli tan nítidament un conflicte que requereixi l'ús de la força. Això ho trobo bastant més greu.

Si jo fos independentista, ¿seria capaç de fer passar al meu poble un conflicte amb l'ús de força per assolir el meu objectiu? ¿Realment no hi ha alternatives? ¿El camí cap a Ítaca inclou aquesta mena de batalles navals? I, si és així, ¿hem mesurat bé les forces? 

Si una cosa trobo de positiva en el procés independentista amb què bona part dels catalans confien és en la voluntat pacífica i alegre de les seves reivindicacions. Per mi és un pèl ingènua, però la prefereixo mil vegades abans de contemplar com a possibilitat un conflicte com el que s'imagina el nostre conseller, tan zelós sempre de complir la llei ...excepte quan topa amb la seva ideologia.

La pell fosca

-Nuestros prejuicios parecen ir por caminos opuestos -intervino el padre Brown-. Usted perdona que sea moreno de piel porque es brahamánico; y yo disculpo que sea brahamánico porque es moreno de piel. Con franqueza, no me interesan mucho los poderes espirituales. Tengo muchas más simparías por las debilidades espirituales. Pero no comprendo por qué iba a desagradarle a alguien sólo porque tiene  el mismo hermoso color que el cobre, o el café, o la cerveza negra, o esos preciosos arroyos de las turberas del norte.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 863.
Foto: Pierre Gonnord.

Barris sense policia ni atenció ciutadana

Com qui no vol la cosa, el govern Mora ha perpetrat recentment un parell de decisions que atempten directament contra la política que duia per lema "que tot Mataró sigui Mataró" (Baron dixit) en el que es resumia la voluntat d'igualar els estàndards que qualitat de vida i l'accés als serveis públics pel conjunt de ciutadans de Mataró, visquin on visquin. Parlo del desmantellament del model de policia de barri, impulsat a principis dels noranta pel regidor Remigi Herrero i consolidat anys després en el marc del desplegament del nou model policial català, i de la supressió de l'atenció a la tarda a les oficines d'atenció ciutadana obertes als barris fa uns anys. Les dues accions tenen com a fil conductor l'excusa de la "racionalització" en temps de crisi i de manca de recursos públics com la que vivim, el que -com veurem- és fals, i tenen un deix d'"acord intern" (no ha generat protestes dels treballadors municipals) que -com veurem també- no deixa de ser sospitós.

Policia de barri

En el primer dels casos, l'ajuntament planteja una desviació dels agents destinats a la policia de barri a un nou torn de nit per la major necessitat de recursos. Obliden, potser, que el torn de nit comporta importants plusos i que una acció així és difícilment reversible: hi ha jurisprudència que impedeix l'ajuntament de canviar els torns per raons organitzatives si no hi ha consentiment o petició dels agents. I mai hi ha hagut cap petició. Obliden, també, que el conveni amb els Mossos d'Esquadra (2002) permet el patrullatge conjunt, i que tots dos comparteixen carta de serveis (2003) que obliga a uns estàndards comuns de resposta. Val a dir que la policia autonòmica té competències directes en seguretat ciutadana i la local les té de forma secundària, malgrat que és l'àmbit d'actuació que més ha crescut els darrers anys, malgrat que un 75% dels quals són preventius. Per cert, ¿la carta de serveis és vigent? ¿S'ha demanat als Mossos més cooperació -si cal- per la nit? ¿És cert que -com s'ha dit- la nit acumula el 80% dels delictes i faltes, dada que no surt en cap estadística oficial? ¿Com és que el nou model no s'ha debatut al si del Consell Municipal de Seguretat i Prevenció? 

En canvi, els requeriments de seguretat del moment que vivim demanen, segur, més policia de barri, més atenció als fets quotidians i als seus riscos en seguretat, més presència i servei als comerços, als carrers i a les places, més agents a peu. La recent manifestació a Rocafonda reclamava aquesta atenció, just en el moment d'haver-se minvat. L'acció policial, i ho dic per experiència, és obligat que s'acompanyi de més atenció política: més cooperació entre els agents socials del barri (el Consell Territorial és un bon àmbit... ara molt poc utilitzat), hores i hores de reunions -amb les orelles ben obertes, disposat a qualsevol crítica i amb respostes- amb veïns -no sempre associats- d'aquests barris. I amb polítiques integrals. La seguretat no és un fet aïllat del conjunt d'accions necessàries per millorar els nostres barris. Ho sabem molt bé a Mataró, on primer amb el Pla Integral -per exemple, a Rocafonda-, després amb els ajuts europeus i acabant amb la Llei de Barris (que el govern Mas va córrer a derogar), sabem que va entrelligada a la política d'equipaments, de cohesió social, educatives o de reformes urbanes.

Atenció ciutadana

La segona notícia que hem conegut aquests dies és que l'ajuntament tanca les oficines d'atenció ciutadana descentralitzades per la tarda. Això vol dir que un ciutadà que viu al barri de Cerdanyola, posem per cas, haurà de baixar fins a la Riera sin vol rebre atenció personalitzada després de les 3 de la tarda, quan això ho podia fer fins a les 7 a cinc o deu minuts de casa seva, tirant llarg. Hi poden adduir dos arguments. El primer, que aquella hora és la de menys atencions. I, certament, és així. Però el sistema permet que, justament, en el temps amb menys atencions s'hi puguin derivar les visites concertades, la ingent tasca de back office o altres tipus d'atencions (respostes, telefòniques, etc...).

El segon argument és la de la "racionalització" dels minvants recursos. Quan es va crear la primera oficina d'atenció ciutadana, a principis de l'anterior dècada, recordo molt bé que es féu sense incrementar ni en una sola plaça la plantilla existent, partint d'una anàlisi de càrregues de places d'atenció al públic repartides a diferents oficines municipals i reubicant-les a l'oficina única, integral, que evités desplaçaments als ciutadans. Bé, doncs ara, anys després, l'ajuntament i els seus organismes disposen encara d'un marge en aquest sentit. No tots els punts d'atenció es van "racionalitzar" i alguns de nous n'han aparegut. Tinc força exemples del què dic. Si les persones que en un horari igualment ridícul, amb un àmbit d'atenció molt més segmentat i amb un nivell de formació perfectament adaptable passessin a formar part d'un equip d'atenció ciutadana, que pot atendre en qualsevol dels àmbits, preparat, accessible més hores i perfectament localitzat prop de casa, no ens costaria ni un ral i no caldria haver de tancar cap tarda. Als barris, és clar.

Probablement, un model policial ajustat als recursos existents, però orientat al que ens cal de veritat, i una redistribució dels recursos humans destinats a l'atenció ciutadana per oferir un horari millor pels usuaris comportaria friccions, negociacions i acords (o desacords) amb els treballadors municipals. Però governar té precisament aquestes coses: saber què tries a l'hora de decidir.

Foto: www.mataro.cat

Article per a Capgròs.

Cinema sobre pobresa i exclusió social

Som ales portes de l’edició d’enguany del Cicle de Cinema sobre Pobresa i Exclusió Social, que se celebra a Barcelona per tercera vegada. En aquesta ocasió el cicle porta per títol: «De la crisi…. al bé comú» i es farà els dies 23 i 30 d’octubre i 6 de novembre als cinemes Maldà de Barcelona [mapa] a partir de les 8 del vespre. És una iniciativa que porten a terme Càritas Diocesana de Barcelona, Arrels Fundació i el Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia i, tal com diuen, "vol mostrar i debatre sobre aquesta realitat a partir de la projecció de tres documentals. Cadascun d’aquests documentals comptarà amb la presència de persones expertes en cada àmbit que tractaran de reflexionar i obrir un debat després de la projecció del documental sobre la realitat econòmica, social i política que ens ha portat a aquesta conjuntura, sobre els seus efectes i conseqüències humanes i sobre les possibles alternatives per superar un model social insostenible i sobretot injust".

La programació constarà de les següents sessions:

23 d’octubre – Economia pel bé comú – Veurem «Capital humà».
Tertúlia posterior amb Joan Melé, subdirector general de Triodos Bank.

30 d’octubre – Educació pel bé comú – Veurem «La educación prohibida».
Tertúlia posterior amb Ismael Palacín, director de la Fundació Jaume Bofill.

06 de novembre – Societat pel bé comú –  Veurem «El després de la crisi».
Ponent a confirmar.

Podeu llegir més informació de cadascuna de les sessions aquí

Gràcies, president Mas

Gràcies, president. Els catalans i les catalanes no t'agrairem prou el pas que has fet per nosaltres, el gest que has tingut cap als milers de catalanistes que t'han precedit, cap al reclam que poetitzaren tan bé Maragall, Joan, i Espriu, Salvador. Ho dic avui, aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, el president màrtir que avui agrairia, segur, el teu gest valent no sense la recança del fracàs del Sis d'Octubre. Gràcies per la decisió d'emprendre un camí cap a la Ítaca desitjada, la llibertat real del nostre poble mil·lenari, assetjat ara i adés per una confiança (o imposició) excessiva amb l'Estat. I de fer-ho contra les veus que, de dins i fora de la nostra estimada pàtria catalana clamen odi entre germans, volen bastir fronteres i murs impossibles i neguen el pa i la sal als que volem viure en llibertat, sense imposicions de cap mena. 

Gràcies, perquè has escoltat el poble català, que ha expressat amb convicció el que vol. Gràcies per ser fidel als teus principis, que no has canviat ni tan sols ara que reps pressions pertot. Gràcies per fer-nos avançar en l'únic camí possible per a la superació de l'atzucac en què viu Catalunya respecte a la seva relació amb el conjunt d'Espanya i les seves institucions i viceversa.

Gràcies perquè trenques motllos. Perquè et resisteixes a les clàssiques respostes decimonòniques a què estem acostumats quan es parla de Catalunya. Perquè has entès que som al segle XXI, al segle en què la Unió Europea (a la qual aprofito per felicitar el seu recent premi Nobel de la pau) ha d'enfortir-se superant la vella divisió i avançant cap a una major integració política, sobretot política. I una només una Europa forta farà una Catalunya forta, en una lliga mundial en què els competidors no són, disculpin, ni la resta d'Espanya, ni Dinamarca ni Bielorrússia, sinó la Xina, els EUA, l'Amèrica Llatina on hi tenim tants casals catalans (i tantes accions de Repsol-La Caixa), l'Àsia emergent i l'Índia. I Rússia, uix. 

Gràcies, president Mas, per la teva conversió al federalisme.

"La independència clàssica no ens convé"
Artur Mas, El Periódico, 15.10.2012

Déu a la tele

¿Podem parlar de Déu al marge de les creences de cadascú? Sí i no, de fet. En primer lloc, no sé massa si podem parlar-ne, si hi ha paraules per abastar una realitat inabastable. "Si ho has entès, és que no ho has entès" diria al respecte sant Agustí. O "prego a Déu que em buidi de Déu" que expressa el Mestre Ekhart desfent-se de les noses idolàtriques o -fins i tot- de la pròpia imatge de Déu que ens hem anat fent. En segon lloc, perquè Déu pertany a una experiència que es produeix en un abisme, en un gran buit, on també hi som nosaltres; en una dimensió que depassa l'inevitable humà i que precisa el desert de l'experiència de la mateixa manera que hem necessitat l'experiència per viure, com un vaivé. De fet, és molt humà perquè habita en la seva profunditat. Un "no-altre", que diria Nicolau de Cusa. Potser sí, aleshores, que cal haver-h viscut per parlar-ne. Si ho aconseguim...

Tot això ho dic perquè en aquest vídeo de l'encaçalament de l'escrit Amador Vega en parla a propòsit de la idea de Déu, i cita els que acabo de citar. Ho va fer divendres passat en un gran programa que es diu "Amb Filosofia", al Canal 33. Allà hi va parlar del Mestre Ekhart, Ramon Llull o Mark Rothko, a partir de les idees expressades als llibres Passió, meditació i contemplació. Sis assaigs sobre el nihilisme religiós (Fragmenta, 2012) i Tres poetas del exceso. La hermenéutica imposible en Eckhart, Silesius y Celan (Fragmenta, 2011), que us recomano de totes totes. A més de Vega (professor d'Estètica i Religió de la Universitat Pompeu Fabra), a qui ja admirava però que tinc el goig de tractar-lo des de fa poc temps, aquest episodi, presentat per Emili Manzano i Xavier Antich, recull entrevistes amb Ramon Alcoberro (doctor en Filosofia), Xavier Rubert de Ventós (catedràtic d'Estètica a la Facultat d'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya i escriptor) i Jean-Claude Carrière (escriptor i guionista).

Tardor

Es va acabar un altre estiu. Com si tantes tardors mortes fossin la mateixa, amb aquesta mania d'anar tornant, la tardor era allí: clavada a la paret de roca, de terra al cim, amb una onada de fulles de foc, que el primer vent havia dut la pols de sofre, quan tornava vell i fred, i arrencava.

Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor, Barcelona, 1986 -3ª ed.-), p. 76-77.

Foto: meva (Sant Martí del Canigó, 2010)

Llibre de la Creació

Us deixo el vídeo de presentació del Llibre de la Creació fou presentat el passat dia 3 d'octubre, al MUHBA El Call davant prop d'un centenar de persones que omplien la sala i d'altres que ho van seguir gràcies a uns altaveus instal·lats a la plaça. Comptà amb les intervencions del caputxí Enric Cortès, hebraista i doctor en Bíblia, el poeta i doctor en filologia semítica Manuel Forcano, traductor i curador de l'obra, i Mario Satz, llicenciat en filologia hispànica i escriptor. La cantant Lídia Pujol va cloure l'acte recitant uns fragments del llibre.

Manuel Forcano va destacar la influència d'aquest llibre, fonamental per a la interpretació de la càbala, a la Barcelona jueva medieval. "Com a traductor he vist que bona part del llibre es pot llegir en passat o en imperatiu. I canvia molt, ja que no es relata el que va passar sinó què ha de passar", afirmà Forcano. Per ell, "el gran tema de l'obra és el poder creador de les paraules, ja que el que no diem no existeix. És el llibre de la màgia de les paraules". Així, aquest  "llibre era un mètode per a poder crear, era pólvora en mans dels homes, encara que a posteriori els propis rabins vanmullar la pólvora per rebaixar-ne el poder".

Per la seva banda, Enric Cortès qualifica la introducció de Manuel Forcano de "fabulosa" i afegí que "portem 400 anys de retard en recuperar aquesta obra", que és la primera vegada que es tradueix al català. Mario Satz advertí que "quan ens submergim en una obra com aquesta desapareixen l'espai i el temps". L'editor de Fragmenta, Ignasi Moreta va explicar que "des de l'editorial hem volgut fer una Bernat Metge de les religions i explicà que hi ha poquíssims traductors disponibles per publicar versions de textos sagrats escrits en alfabets no llatins".

L'acte fou organitzat per Fragmenta Editorial i comptà amb la col·laboració del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona (MUHBA),e l director del qual, Joan Roca, presentà l'acte.

(Vaig citar-lo en aquest post)

Bestiari: no tot és possible.

Ja sé que vaig contra-corrent, però m'he mirat el vídeo censurat del programa "Bestiari", de la televisió pública catalana i trobo que els responsables de l'ens han fet molt bé en retirar-lo de l'emissió. És infecte. Una sèrie de personatges dibuixats, dividits entre "catalans" i "estrangers" (en aquest darrer cas, referit als espanyols no catalans) són emmarcats en una diana i un personatge que diu que és guionista o no sé què va disparant segons les seves neures. Uns mereixen trets a la cama, d'altres a les manes, i així anem fent. Tot és broma, és clar. Bé, tot menys la ideologia de fons. El relat de fons. El mal és Salvador Sostres, el rei d'Espanya i Fèlix Millet (perquè "ha robat d'una manera tan cutre"), Espanya és una mena de país estranger paradigma d'aquest mal i fem la brometa de tirar-li uns trets. 

En un lloc on s'ha matat amb un discurs maniqueu semblant, fins fa quatre dies, aquesta broma és molt pesada. I en un mitjà de comunicació, públic o no, s'ho haurien de pensar en fer bromes macabres. Ara imagineu-vos que una d'aquestes teles ultradretanes (no poso cap nom perquè podeu triar) apuntessin contra el president de la Generalitat, en Carod-Rovira o l'Arcadi Oliveras, o fons i tot contra Fèlix Millet mateix, amb comentaris com els que s'hi senten. L'onada d'indignació que està a punt per cada exabrupte seria impressionant.

M'emprenya la dictadura foteta, m'indigna que una entrevista insubstancial amb dosis paranoiques se'n digui 'cultural', m'esvera pensar que qualsevol recurs és vàlid per ser original, o per fer riure, i trobo molt pobra la imaginació dels que -en teoria- han de publicitar la cultura del nostre país quan han de recórrer al relat fàcil i a l'analogia terrorista. No, no tot es pot fer. No tot és possible, per més poetes que ho pregonin. 

La política moderna

La mitad de la política moderna consiste en que los ricos chantajeen a los pobres.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 835.

Foto: Fèlix Millet

El temps i les paraules

Deu nombres sense res més:
llur i ha estat fixada en llur començament
i llur començament en llur fi
com una flama lligada a una brasa.
Sàpigues, pensa, imagina
que el Creador és únic i no n'hi ha cap altre.
Abans de l'u, ¿què comptes?"

Llibre de la Creació, I, 10. Trad. de Manuel Forcano. Ed. Fragmenta, Barcelona, 2012, pp. 55-57

Al meu començ hi ha el meu final. En successió
S'alcen i cauen les cases, s'esfondren, s'estenen,
Són traslladades, destruïdes, restaurades, o bé en el seu lloc
Hi ha una esplanada, una fàbrica, un camí de ronda.
Vells carrers pel nou edifici, vell fustam pels nous focs,
Vells focs per les cendres, i cendres pel terrer
Que ja és carn, pelatge i fems,
Os d'home i de bèstia, espiga i fulla.
Les cases viuen i moren: hi ha un temps per construir
I un temps per viure i engendrar
I un temps perquè el vent esbocini el vidre balder
I sacsegi l'enfustat on saltirona la rata de camp
I sacsegi l'espellifat tapís teixit amb silenciosa divisa.

T. S. Eliot, "East Coker" - I (fragment), a Quatre quartets (trad. Àlex Susanna). Ed. Laertes, Barcelona 1984, p. 23.

Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps

per a cada cosa.

Hi ha un temps d'infantar

i un temps de morir,

un temps de plantar

i un temps de collir.

Un temps de matar

i un temps de guarir,

un temps d'enrunar

i un temps de construir.

Un temps de plorar

i un temps de riure,

un temps de plànyer-se

i un temps de dansar.

Un temps de tirar pedres

i un temps d'aplegar-ne,

un temps d'abraçar

i un temps d'estar-se'n.

Un temps de cercar

i un temps de perdre,

un temps de guardar

i un temps de llençar.

Un temps d'esquinçar

i un temps de cosir,

un temps de callar

i un temps de parlar.

Hi ha un temps d'estimar

i un temps d'odiar,

hi ha un temps de guerra

i un temps de pau. 

Cohèlet 3, 1-8 [en vaig parlar aquí]

Atzucac

Tras la manifestación nacionalista del 11 de septiembre último, ¿España se encuentra en un azucaque? ¿Se ha metido Cataluña en un atzucac? Aparece estos días en las librerías una novelilla mía con el título Ayer no más. Trata, entre otros asuntos, de los agravios de unos personajes que se esfuerzan en dejarlos atrás y de otros que exigen una reparación, para olvidarlos. Uno de los momentos más felices del último verano fue la lectura de un bellísimo artículo de Félix de Azúa, sobre la memoria. “El tiempo pasado sólo conserva su maldad para quienes lo cultivan en el presente y lo quieren mantener vivo y maligno”, decía en él. No sé si esa ha sido la razón por la que Azúa ha decidido a sus casi setenta años salir de Cataluña, pero supongo que entre cultivar el agravio o seguir viviendo (vivir agraviado es un oxímoron), él, que pudo y quiso, prefirió esto último, ni envidioso ni envidiado, que decía fray Luis. Alguien, sabiendo que escribo desde hace tantos años en un periódico catalán y temiendo que le pusieran a uno en el brete embarazoso, quiso saber:¿si te preguntan por todo lo que está ocurriendo, ¿qué dirás? Diría que entrevisté en1978 a J. V. Foix (cáustico hasta el escarnio con el nacionalismo, por cierto) y edité libros de Janés, Manent, Puig o Margarit, y a otros que escribían en castellano (nadie es perfecto) como D’Ors, Luys Santa Marina, Carlos Pujol o Francisco Rico, y que se siente uno tan catalán como castellano, tal y como un Unamuno vasco y federalista se lo contaba a Joan Maragall, convencido de que ambos pueblos llegarían juntos más lejos que separados. A menudo los agravios se fundan en creer de un modo fanático que el otro “empezó primero”, pero está uno convencido de que los agravios son en todo caso el más angosto de los azucaques. Lo sabía Nietzsche:¿“Es posible vivir casi sin recuerdos, pero no vivir sin olvidar; un exceso de historia daña la vida”. O sea, que el problema de un azucaque no es tanto si nos metieron otros o nos metimos solos, sino querer ser los últimos en salir de él. Unos y otros, o hunos y hotros, por seguir con Unamuno.

Andrés Trapiello, 'Atzucac / azucaque', a Magazine de La Vanguardia, 7.10.2012 (fragment)

Entre els bisbes i els 'aiatolàs'

En aquest país (tant és ara Catalunya com Espanya) hi ha un esport molt estès que consisteix en criticar tot el que diguin els bisbes. En molts casos, amb força raó, no ho dubto. Però sempre, o gairebé sempre, sense llegir-se a fons els textos d'on es treuen sempre unes "polèmiques" declaracions, i donant per entesos tots els contextos. Si habitualment l'esport nacional el practiquen -en aquest ordre- els propis catòlics i, a continuació, bona part de l'esquerra laïcista episcopo-dependent, ara s'hi sumen les veus de la nova religió independentista catalana ("de dretes i d'esquerres", com els agrada dir, sobretot als de dretes), que ja han sortit a desqualificar en massa la Conferència Episcopal Espanyola arran del seu darrer document contra la crisi, en el que s'adevrteix contra la desintegració d'Espanya. Curiosament, fins ara molts han callat davant altres textos "escandalosos" de la fàbrica Rouco. El text inclou molts més paràgrafs, i alguns interessants, no creguin, però el que va encendre les ires dels aiatolàs de l'estelada, en el que es recorda un text anterior, és aquest:

“Reconociendo, en principio, la legitimidad de las posturas nacionalistas verdaderamente cuidadosas del bien común, se hacía allí una llamada a la responsabilidad respecto del bien común de toda España que hoy es necesario recordar. Ninguno de los pueblos o regiones que forman parte del Estado español podría entenderse, tal y como es hoy, si no hubiera formado parte de la larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España. Propuestas políticas encaminadas a la desintegración unilateral de esta unidad nos causan una gran inquietud. Por el contrario, exhortamos encarecidamente al diálogo entre todos los interlocutores políticos y sociales. Se debe preservar el bien de la unidad, al mismo tiempo que el de la rica diversidad de los pueblos de España”.

L'altra crítica que es feia anava adreçada als bisbes catalans, sobretot als quatre pobres que es van abstenir, sàviament, davant un text excessivament ancorat a una posició. D'aquí que s'hagi llegit el text que aprovaren els bisbes catalans, reunits l'endemà, com una resposta. No ho és, però sí que s'indica una posició ponderada, en la que hi cap tothom, cosa que s'agraeix. I parteix d'uan realitat catalana, també eclesial, molt més rica i diversa que la que mostren els mitjans de comunicació oficials i subvencionats. Certament, és un text sec (no es mulla), però davant l'ira dels aiatolàs, ja és molt que no caiguin acríticament en fer seguidisme de la ideologia oficial, que és el que volen.

Però tornem al text dels bisbes espanyols. Sí, és cert que ja cansa que, com diu Enric Juliana, Rouco vulgui ser el Richelieu espanyol influint pertot. I també és cert que s'hauria agraït un text episcopal que anés més per la via del diàleg (tot i que és molt explícit) que per les seves legítimes preocupacions. No estic d'acord, com diuen alguns, que l'obligació dels bisbes sigui defensar el dret a l'autodeterminació com en algun moment reconeix la Doctrina Social de l'Església (que, senyors, té menys importància que l'Evangeli, recordo). Alguns poden entendre que aquest dret ja fou exercit en el moment d'aprovar la Constitució i és una interpretació tan legítima com els que creuen el contrari.

El que més m'interessa del text és el repte que suposa. D'una banda, als que creuen tot el contrari. Aquí ningú els està insultant, aquí s'està expressant un sentiment i, alhora, es dóna un argument de caràcter històric per evitar la ruptura de la unitat i la diversitat d'Espanya. El repte és respondre-hi amb la mateixa educació, comprendre els arguments i intentar cercar posicions d'encontre. Jo n'hi veig, certament. L'èpica que acompanya el corrent independentista aquestes darreres setmanes usa uns versos de Maragall i Espriu, molt significatius, en què es demana a Espanya (o Sepharad) que escolti. Bé, quan escolta no la podem denigrar. I quan respon que parlem-ne, malgrat que no els agradi la solució, tampoc els podem respondre amb exabruptes, greuges o "ara és massa tard". No sé qui és més clerical.

De l'altra, el repte s'adreça cap els cristians, és clar. Hi ha coses de fons que cal preservar en aquest procés. En primer lloc, no deixar de banda que vivim en un país (també tant me fot quin) amb profundes desigualtats estructurals que menen moltes persones al carrer, i que escassegen les polítiques i els recursos que les atenguin. Aquest és el principal pecat i el principal oblit del debat polític actual. En segon lloc, que un procés com el que s'està reclamant té enormes riscos de divisió social interna que determinats tons aiatolanescos accentuen. En tercer lloc, crec jo, que val la pena advertir d'alguns corrents de fons d'aquesta nova ideologia, com ara les resistències a la solidaritat interterritorial que, si s'aplica arreu, poden generar seriosos desequilibris com els que ja viu el nostre món. I, en quart lloc, que el paper dels cristians, com a tals, no és exactament el de donar suport o no a la independència que, si convé o no (no si hi tenim dret o no), és cosa de la política, on hi haurem de participar no com a cristians. Els que demanen un posicionament clar dels bisbes catalans sobre el tema s'equivoquen. Que llegeixin les benaurances i veuran què és un posicionament clar.

Foto: Vida Nueva.