Joc de cartes

Genís Mayola i Josep M. de Ramon a 'Joc de cartes'. Foto: Pilar Canalda

Només queda fins el dia 3 de novembre perquè correu a veure "Joc de cartes", l'obra que s'està representant en aquests moments a la Sala Cabanyes de Mataró, perquè us sabria molt de greu de perdre-us-la. Tanca, segons el director de les tres peces, Joan Peran, una trilogia sobre l'encarnissament jueu de l'època hitleriana protagonitzada per Genís Mayola (entrada triomfal al món del teatre després d'una vida dedicada a la docència i la cançó, que són altres maneres d'interpretar), que aquí comparteix cartell amb un veterà de la Sala, on hi ha fet absolutament tots els papers de l'auca, en Josep M. de Ramon. Així, després del musical "Un violinista a la teulada" i de la coral "El diari d'Anna Frank", totes dues a partir de l'adaptació cinematogràfica, ara ens sorprenen amb aquesta versió d'una obra de gènere epistolar. Esdevé un duel interpretatiu de primer ordre entre dos únics actors, repte del qual se'n surten, a parer meu, de forma magnífica.

Comencem per la factura. A la representació, que es fa a l'espai 'La Saleta' amb una disposició central de l'escenari, des del qual l'envolten les butaques del públic, amb l'única elevació d'una petita tarima, se li nota l'ofici de la casa. L'atrezzo, la tècnica, l'esforç, la precisió... fins i tot els gadgets, que a mi em recordaven el dels Pastorets, veritable fàbrica teatral de la ciutat. Tot això, junt amb un acurat procés d'assaig (que començava el març passat), provoquen de nou, la capacitat de crear emocions, de compartir-les en aquell espai, de crear narració amb uns elements aparentment tan difícils (mota dialèctica però diàleg, dos actors que pràcticament no es mouen de dos metres quadrats cada un, tènues canvis de la il·luminació i cap de l'escenografia, etc...).

I la segona cosa que volia destacar és, evidentment, el fons de l'assumpte. L'argument us el deixo a banda perquè l'aneu a veure. Però els fons, les preguntes que queden a l'aire encabat de l'espectacle, em sembla el més rellevant de l'obra, on acabes dient, i perdoneu-me, "a veure, qui dels dos és més fill de puta?"

La lògica del mal

Hi ha, aquí, dues reflexions -de tantes possibles- que voldria posar de manifest. La primera. Contra el que diu que el mal, o el nazisme, és cosa d'eixalabrats o de radicals, o de sonats, aquesta peça ens ve a dir just el contrari. El mal té una lògica impecable. La té tan a l'hora de produir-lo (per l'autoestima, per la protecció "dels teus", pel patriotisme...) com a l'hora de respondre-li. A la "jueva", és clar. Ull per ull, dent per dent (sentència que, quan va ser inventada, per cert, pretenia moderar les venjances excessives: només un ull per cada ull, només una dent per cada dent, vegeu Èxode 21, 24). El mal és lògic; banal, quotidià, diria Hannah Arendt, una altra jueva seguint el judici d'un nazi. En canvi, les apel·lacions al "bé", en aquesta obra, són de caràcter bàsicament sentimental i apel·len a l'empatia humana. És com si la fraternitat, la germana pobra de les trigèmines de la Revolució Francesa, ens recordés el caràcter humà, és a dir, relatiu i sentimental, i no sempre racional quan ha de ser raonable, de la igualtat i la llibertat. Que, com a idees, són insuficients, o excessives (el comunisme o el capitalisme, per exemple). 

Una anècdota. En acabar la funció, els actors i el director van fer una conversa amb el públic. Genís Mayola, conegut per les seves cançons pacifistes, i per haver dirigit una coral que es diu 'Primavera per la pau', deia que havia triat el seu paper "per treure tot allò de dolent, de nazi, que tinc a dins i que les meves concepcions pacifistes m'han fet descartar". Vaig trobar la reflexió absolutament genial. Jo també penso que un excés de "pau" reprimeix, també, i que les coses han de sortir a fora, per més lletges que ens semblin, si les volem "curar". Per això m'agrada tant el teatre, o les novel·les i el cinema, perquè en són un bon vehicle, del que dic. Sospito que la música (la més estrident, per exemple) i la competició esportiva també ho són.

El buit del perdó

Però seguim la reflexió que iniciava per anar a la següent. El gran absent d'aquesta obra, o el gran anhel de la seva inquietud, és el perdó. Hi ha un altre lloc, a la Bíblia, on surt, de nou, la famosa sentència de l'ull i la dent. Però per superar-la. Poso la cita, una mica llarga, perquè s'entén una mica millor. Diu Jesús (Mateu 5, 38-47):

Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra. Al qui et vulgui posar un plet per quedar-se el teu vestit, dóna-li també el mantell. Si algú t'obliga a portar una càrrega durant un quilòmetre, acompanya'l dos quilòmetres. Dóna a qui et demana; no et desentenguis del qui et vol manllevar.

Ja sabeu que es va dir: Estima els altres , però no estimis els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans? I, si només saludeu els vostres germans, què feu d'extraordinari? ¿No fan el mateix els pagans?

Efectivament, en la lògica que presideix aquest intercanvi epistolar hi ha angoixa, sí, però no hi ha, ni de bon tros, aquest capgirament radical d'aquesta lògica, aquest des-centrament absolut en el plantejament, aquesta visió revolucionària de la justícia segons la qual no es tracta de defensar "el Bé", sinó de crear-lo on més fa falta. "Ja sabeu" el que heu de fer, diu Jesús; "però jo us dic que feu tot el contrari". Crec, sincerament, que és el "mandat" més difícil de complir de tot l'Evangeli. Però el més autèntic.

¿Com segueix, si no, la lògica que imposa l'intercanvi epistolar d'aquests dos amics que acaben enemistant-se de forma tan radical?. Que executen el pitjor "sense embrutar-se les mans". Que ho justifiquen tot amb paraules, amb lògiques (logos és "paraula", en grec i Sant Joan -Jo, 1,1- diu que "primer fou el que és el logos"), que -de fet- quadren perfectament. En canvi, ¿què generaria la irrupció del seu contrari? Aquesta gran absència, aquest buit amb aire irrespirable, ¿no serà si no l'espai que fa falta pel desig? ¿No serà, Joc de cartes, el mirall amb què veurem la nostra pitjor cara pensant que encara som a temps de donar-li la volta? ¿Amb quines cartes comptem per canviar la lògica d'aquest joc? Si és així, doncs, és una obra molt benvinguda. I seria desitjable que corrés arreu de Catalunya. Això no és gens amateur.

Notícia a Mataró Ràdio, aquí. 

Venda d'entrades, aquí.

Crítica de Comas-Soler (El Tot Mataró), aquí. 

El culte als morts

Foto: Esqueles a Assís (meva)

Ara que s'acosta Tots Sants, és corrent reflexionar sobre els nostres costums funeraris i, més especialment, sobre les formes i la vigència del culte als morts. El comentari setmanal del llibre que faig avui el dedico a Historia de la muerte en Occidente desde la Edad Media a nuestros días (Ed. Acantilado, Barcelona, 2000), de Philippe Ariès (1914-1984), que també és autor, amb George Duby, de la mangnífica Historia de la vida privada (Ed. Taurus). Tots dos pertanyen a l'escola historiogràfica que basa els seus estudis en l'evolució de les mentalitats, més que no pas dels fets o les gestes. El llibre, que vaig llegir fa unes setmanes, fou publicat originalment en anglès el 1974 i recull, a banda d'un assaig central resultat d'un cicle de conferències a la Johns Hopkins University, una sèrie d'articles complementaris apareguts entre finals dels seixanta i principis dels setanta del passat segle. O sigui, quan vaig néixer jo (1968).

No sé si heu observat aquestes dues tendències que ara explicaré. La primera té a veure amb el profund tall generacional que s'observa entre la gent que per Tots Sants va al cementiri (l'endemà és el Dia dels Morts). La generació dels meus pares, per exemple, ho té perfectament interioritzat. Només cal passejar-se pel Cementiri i trobar-te gent d'aquella edat cap amunt, i no gaire cap avall. Els de la meva generació, per contra, no ens acostem al cementiri si no és que ens hi han d'enterrar (les famílies, diu Ariès, veuen en la incineració una manera segura d'escapar al culte dels morts, p. 251). I encara. L'altra és més evident a internet i, una mica, als funerals més 'elaborats'. Consisteix en breus escrits de record on el dolor passa de puntetes i s'exalcen les virtuts, alguna anècdota explicativa i un desig de "record". El "record" dels que quedem és l'únic "cel" permès, en aquests escrits. Bé, no sé si us heu adonat que tots estan escrits en segona persona, com si el mort ens pogués escoltar. A mi em fa una mica d'impressió aquesta conversa de la que ens fan partícips, sobretot si el que parla participa la idea que "tot s'ha acabat". Si s'ha acabat, per què li parles?

De l'Edat Mitjana fins ara

La nostra relació amb els morts, doncs, diu molt també sobre la nostra idea de la vida i sobre el lloc que en ella hi tenim reservat a aquest fenomen. Ariès ha estudiat el període dels darrers mil anys, intentant desxifrar els canvis gairebé imperceptibles de la posició dels homes davant la pròpia mort i la dels altres. L'autor, que situa l'inici del culte cristià als morts en la formació de les noves ciutats medievals per venerar els màrtirs (p. 35), descriu aquest fenomen des de l'Alta Edat Mitjana, amb un poquíssim respecte pels cadàvers i amb la idea que hi ha un Judici extern, passant per la baixa Edat Mitjana, on es posen els fonaments del que més endavant seria la civilització moderna. El Judici ja és més intern (p.110). Aflora un sentiment més personal i de pèrdua aparellat a una celebració de la vida i del que ens hi enganxa. Aquí, la mort és una mena de sensació de fracàs "una pasión de ser, una inquietud de no ser bastante", conclou l'autor (p. 100). El seu pas per l'edat moderna, la mort esdevé problemàtica, se l'associa a l'erotisme per expressar la ruptura amb l'ordre "habitual", alhora que provoca moviments en contra d'aquesta idea, de rebuig del món. I és en el Romanticisme quan pren el seu to més omnipresent. "La muerte se había convertido -pues no lo era antes- en el ámbito del desgarro y también d ela afirmación de los grandes afectos y los grandes amores" (p. 275). Amb lleugeres variacions, aquesta idea arriba fins al darrer terç del segle XX, en plena societat post-industrial. La característica més eloqüent, que neix als Estats Units i que després arriba a Europa, és que la mort esdevé innombrable. No anem al cementiri, s'amaga la mort imminent als moribunds; ja no morim a casa, sinó a l'hospital, com un "objecte clínic" (p. 294), lluny del món, amagats (p 83 i ss.); morim pràcticament sols i no envoltats de gent, familiars o no, com havia passat anteriorment; plorem sols i d'amagat, com si fos una masturbació (p. 87)... tot s'ha invertit.

"El moribundo ha dejado de tener estatuto porque carece de valor social", diu amb cruesa Ariès. "El declive de las creencias religiosas y, en las religiones de salvación, el eclipse de la escatología, habrían privado de toda credibilidad a la chochez de un hombre ya casi anulado", escriu amargament (p. 295). No tenim explicació davant el trauma i, a més, tendim a concentrar la dignitat humana en els períodes més fèrtils o productius de la nostra història. No vull fer cap discurs demagògic cap a la banalització de l'avortament o l'eutanàsia en les societats més avançades, però a vegades em preocupa amb la naturalitat amb què ho acceptem.

El gran tabú

Seguir aquest relat, com us podeu imaginar, diu molt de l'evolució de la mentalitat humana occidental que hem anat covant fins a arribar a l'actua tabú sobre la mort, "una característica estructural de la civilización contemporánea" (p. 257). I, alhora, permet de descobrir fàcilment quines són les trampes que ens fem a través d'aquest nou tabú i el de la malaltia i, per tant, del nou trauma no tractat (ni per la religió -és a dir, a causa de la secularització i cert silenci dels homes d'Església al respecte, p. 291-, ni per la cultura, ni per la família, ni per la política), que ens deixa bastant desemparats davant d'una experiència inevitable pròpia i aliena. "M'estan privant de la meva mort", posa en boca d'un cas (p. 283) i es pregunta si avui no hi ha una relació entre la "crisi de la mort" i la de la individualitat (p. 268). Per evitar el "drama" ens l'empassem. L'autor aporta una dada curiosa, a més tabú, menys supervivència dels vidus i vídues a l'any de ser-ho (p. 88).

Diu Ariès que, contra el que ens pensem, les visites al cementiri no són pas "de tota la vida". I en l'origen ni tan sols hi intervé l'Església sinó tot el contrari. L'expulsió dels cementiris de dins de l'espai urbà, a causa d'una lògica passió higienista, té el seu correlat en el seu retorn en ple Romanticisme, ajudat per l'ànsia de reconeixement individual dels nous corrents il·lustrats. A més, s'observa una tendència a partir del segle XVII en ignorar la pròpia mort i en centrar-se en la dels altres. "Decíase en el siglo XVIII: que no haya ciudades con cementarios. A finales del siglo XIX se dirá: que no haya ciudades sin cementerios", resumeix l'autor (p. 206). Així "asimilado en igual grado por las iglesias cristianas y por los materialismos ateos, el culto a los muertos se ha convertido hoy en día [1966] en la única manifestación religiosa común a los no creyentes y a los creyentes de cualesquiera confesiones", afegeix (pp. 210-211).

Ara, el silenci (o l'allau de paraules amb què es dissimula en qualsevol comiat d'un mort), també ens és comú.

Article per a CatalunyaReligio.cat

En castellano, aquí.

Mataró i el 1714

Per l'any que ve, 2014, es prepara una fastuosa commemoració del tres-cents aniversari de la caiguda de Barcelona en la Guerra de Successió, el símbol de la resistència catalanista que ha portat a commemorar, cada onze de setembre, la data de la capitulació, la Diada Nacional de Catalunya. Per organitzar aquests actes commemoratius, els governs nacionalistes de Catalunya i de Barcelona han confiat a dos coneguts còmics televisius la direcció d'un programa que m'imagino, malgrat tot, que tindrà algun interès al capdavall. Són inevitables paral·lelismes amb la situació actual, més encara quan hi ha un fort reclam simbòlic per celebrar el mateix any, qui sap si el mateix onze de setembre, la famosa consulta sobre si volem ser independents o no. O sigui que em temo que la parafernàlia ens impedeixi reflexionar una mica més enllà sobre el significat d'aquest conflicte, les seves causes i conseqüències.

No sé què tenen pensat de fer, a Mataró, sobre aquest afer, però segur que costarà poc apuntar-se a la "línia còmica", tot i que les ambigüitats i bona part dels fets històrics localitzats a la nostra ciutat donarien per molt. Segur que n'hi ha moltes, però jo ara em permeto d'oferir dues referències de les que podríem estirar el fil. La primera és la ruta que l'Òmnim Cultural ha organitzat a la ciutat, de la que ja se n'han fet algunes sessions, i que posa de relleu els testimonis que tenim presents d'aquesta guerra, o d'aquell temps (mireu la guia aquí). Els famosos panys de formes austriacistes o felipistes que encara es poden veure en algunes portes antigues de la ciutat en són, potser, l'exemple més visible.

La segona referència és, sens dubte, la bibliografia de l'historiador Joaquim Llovet, sobretot Mataró de 1680 a 1719, pas de vila a ciutat i a cap de corregiment (CEL, Mataró, 1966) i la imprescindible Mataró: dels orígens de la vila a la ciutat contemporània (CEL, Mataró, 2000). En un altre interessant opuscle de Joan Giménez Blasco Mataró, una vila que s'ha fet ciutat (Ajuntament de Mataró, 2003), l'autor elogia la capacitat adaptativa dels nostres avantpassats, a tenor dels fets relatats per Llovet, potser contra la visió -tant d'aquesta guerra com del conjunt de la història- que hi tenim almenys des del Romanticisme. La capacitat dels dirigents mataronins d'aleshores per obtenir el màxim rendiment de la situació, en un context barroc que encara ho fa més atractiu, és un dels aspectes més interessants a recordar, crec.

La consumació

Un dels fets més curiosos, però, correspon a uns ans abans del 1714 i ja hem fet tard per celebrar-ne el tres-cents aniversari. Però tant és; el trobo tan divertit que potser s'adiu millor a la comicitat amb què els nostres dirigents s'han pres la commemoració patriòtica. El 1705, no sense pensar-s'ho força i irritant el monarca, Mataró permet el desembarcament català de l'aspirant Carles per ser proclamat rei. Dos anys més tard, aquest, que s'havia casat per poders amb la joveníssima Elisabet Cristina de Brusnwick Wolfenbütel, torna a Mataró per veure-la aprofitant que ella també hi desembarca, abans d'anar a Barcelona. Llovet explica que la reina residí a la casa que Jaume Baró tenia a la Riera, avui el Cor de Maria -si no m'erro-, i que presidí una missa a l’església de Sant Josep dels pares Carmelites, que aleshores encara no era parròquia, doncs. 

No ho diu Llovet, però m'imagino que aquest "veure" la reina amb qui s'acabava de casar en la distància, de la qual només en devia tenir algun dibuix, es referia al fet de la consumació matrimonial que és l'acte jurídic més divertit de tot casori. De manera que el rei Carles, reconegut ara sí ara no pels mataronins, va venir a la ciutat a mantenir les seves primeres relacions sexuals amb la seva esposa. Així que si hi ha algun historiador a la sala que ens ho pugui confirmar, crideu ara mateix els còmics que aquí hi ha tela per celebrar.

Comprendre

El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 13

Manolo Escobar i Mataró

No he vist que els mitjans locals (que no ho he vist no vol dir que no ho hagin fet) hagin explicat que Manolo Escobar, que morí divendres passat, hagués debutat com a tal ("Manolo Escobar y sus guitarras") a Mataró, a l'avui extingit teatre Clavé, pels volts de Nadal de 1957. El meu pare sempre me'n parlava, perquè hi havia assistit. No crec que reveli cap secret d'Estat si dic que, un temps abans de 2007, vaig intentar que l'Ajuntament de Mataró organitzés algun esdeveniment amb l'artista, però vaig tenir diguem-ne poc èxit (perquè després les males llengües diguin que manava tant!). Amb el cinquantenari del debut del pintor Hernández-Pijuan em va passar el mateix.

Un dia de 2008, crec, en una excursió on vaig coincidir amb l'amic Xavier Manté, vaig saber dues coses que ignorava completament i que em causaren una gran alegria. Una, que ell havia estat un dels organitzadors de l'espectacle on va debutar, on es recaptaven fons pels pobres d'aleshores, i, dues, que estava preparant un nou espectacle amb el cantant per recaptar fons pel Tercer Món (Manté és un actiu membre del grup tercer Món de Mataró). 

El Capgròs se'n va fer ressò d'aquesta manera: "Corria el 21 de desembre de 1957 quan un jove cantant badaloní debutava dalt d’un escenari en motiu del V festival pro Nadal del necessitat. Escobar va convèncer Xavier Manté, un dels organitzadors d’aquest esdeveniment, que era vàlid per fer la seva actuació a l’extint teatre Clavé amb una actuació al menjador d’en Manté. “Ja teníem el cartell ple de grans artistes, però em van dir que tenien un xicot que cantava molt bé i l’actuació que va fer a casa meva amb els seus germans em va convèncer”, explica el mataroní". O sigui que Xavier Manté li va donar el vist-i-plau a manolo escobar perquè fes la seva primera actuació. Genial.

El mateix setmanari explica com va anar que Escobar tornés a la ciutat, tot i que fos un any més tard (encara no) dels seu cinquantenari sobre els escenaris. "Ara fa uns mesos, Manté va posar-se en contacte amb Justo Molinero per explicar-li que feia mig segle del debut de Manolo Escobar a Mataró i per transmetre-li que seria especialel seu retorn a la capital del Maresme. El conegut periodista radiofònic va posar fil a l’agulla i va gestionar els contactes pel retorn d’Escobar. “Ell va dir que estava encantat d’actuar de nou al Clavé, tot i que ja li vam dir que aquest teatre ja no existeix”, explica Manté. El cantant torna a Mataró per participar en el projecte solidari ‘Mujeres de Unión de la Selva” i de la promoció ciutadana dels missatges de solidaritat, germanor i cooperació entre els pobles del nord i del Sud."

Jo hi vaig anar, en una de les actuacions (va omplir el teatre Monumental dos dies), i m'ho vaig passar pipa. Va ser com una mena de tribut a la història d'on venim, el llegat que se'ns trasmet de gent com el meu pare o com en Xavier, d'una història que conté també ritmes de porompompero, que no sé si tindrem la gràcia de traspassar més enllà de nosaltres, com ells han fet, abans que no sigui massa tard. I no parlo tan sols de Manolo Escobar, que en pau descansi.

Pa

Salvador Dalí, El cistell de pa (1945), Teatre-Museu Dalí, Figueres.

i quan l'abracis entre llàgrimes
la seva veu estranya
et demanarà pa
i tu
li donaràs
una pedra!

Oriol Izquierdo, fragment de "La força", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, pp. 26.

La mirada de la fantasma rossa

A mesura que passin els anys, i abans no morin les generacions de la meva cap amunt (encara queda, espero), creixerà probablement la fascinació per alguns elements de la transició i, més concretament, per Suàrez. També pel rei Joan Carles, segurament, tot i que ara pateix, entre d'altres, el mal de romandre a l'escenari quan tots els protagonistes de l'època ja són història. 

La perspectiva d'aquesta fascinació (el precedent més qualificat de la qual és Anatomía de un instante, de Javier Cercas) recau, en el cas que ens ocupa, en Carmen Díez de Rivera (1942 - 1999), una col·laboradora de Suárez, filla il·legítima d'un exministre franquista i que acabà d'eurodiputada del PSOE. "Llegaba herida, pero llena de ambición política, con ese donarie más allá del bien y del mal, que dota de moralidad a las almas nobles" (p. 111), descriu els seus inicis amb Suárez l'autor.

A El azar de la mujer rubia, Manuel Vicent pren aquesta mirada, barrejada amb la d'un Suárez malalt d'Alzheimer després de ser condecorat pel rei al jardí de casa seva, per resseguir el nervi del que ha estat espanya els darrers, posem, cinquanta anys, amb la transició com a punt d'inflexió. 

La bona prosa de Vicent i la seva capacitat d'entrellaçar la història, entre improbables introspeccions, dades no sempre amables, al·legories i agudes sentències sobre el nostre present fan un llibre interessantíssim i agradable de llegir, amb aquest plus que l'autor aporta i que va molt més enllà del reportatge.

Efectivament, el present apareix com una sèrie de fets incomprensibles i potser decebedors als ulls d'aquests fantasmes de la nostra història recent, després de quatre presidents democràtics més (o cinc, si comptem Calvo Sotelo). La bombolla immobiliària o la monòtona vida urbana, per exemple, són alguns dels fets assenyalats per aquesta reflexió un pèl fantasmagòrica, o perplexa. "De la noche a la mañana, todas las gruas de España se convirtieron en cruces del Gólgota donde fueron crucificados los inocentes, pero ninguno de los ladrones", etziba (p. 232).

"El esprítu japonés había imbuido el cerebor de estos chicos que habitaban las barriadas obreras de las ciudades españolas, de modo que tenían una mano en el ratón del ordenador y otra en los genitales" (p.212), descriu amargament l'autor. I segueix, amb una ironia brutal. "Los abuelos de estos chicos juegan a la petanca en el parque y los padres se ponen el chándal los domingos y se van a unos grandes almacenes, que son los templos modernos donde la clase media española realiza los oficios religiosos, y allí compran unas galletas dietétias para comulgar y zanahorias para adelgazar" (p. 217).

Una Olivera? Sí!

Ja fa temps que hi penso. I en Jordi Martí, el cap dels socialistes a l'Ajuntament de Barcelona, ho proposa obertament al seu post de valoració de la recent enquesta de La Vanguardia, que pronostica un mapa hiprefragmentat a les eleccions locals de 2015, amb un PSC relegat a cinquena força. Penso, doncs, que l'única manera de fer front a les eleccions municipals properes, tant a Barcelona com -per exemple- a Mataró (tot i que a la capital del Maresme partim amb un avantatge superior que a Barcelona el 2011) és provocar una aliança d'esquerres (una 'Olivera', diu Martí, emulant a mutació de l'esquerra italiana als anys noranta). Una aliança que permeti un nou programa de reformes almenys tant potent com el que ha liderat el PSC, amb ICV i ERC quan ha calgut, els darrers trenta anys. I una aliança que situï per davant les energies renovades, nous punts de referència, on el rol dels partits i els seus dirigents sigui més secundari. Preveig que les tendències que apunten diverses enquestes podrien produir-se també a Mataró, de manera que el panorama està servit. Sobretot per allunyar el retorn de l'esquerra a l'ajuntament.

El risc és que, encabat els quatre anys on per primera vegada, hi ha hagut un govern de dretes (dreta moderada i tot el que vulgueu, si ho voleu), l'esquerra no presenti una alternativa sinó diverses. O que un aspecte absolutament marginal pels projectes locals com el debat sobre la independència fracturi un espai polític que, en realitat, és prou ampli i prou capaç de treballar conjuntament, amb persones preparadíssimes i amb bones idees sobre el futur de la ciutat. Vaja, que pot competir molt bé amb el bloc de la dreta encapçalat segurament de nou -també a Mataró- per Joan Mora qui, en primera instància, sempre ha comptat amb el PP com a primera força a la que oferir el govern.

Conec una mica com van les coses al si dels partits com per augurar, a aquesta incipient idea, un èxit més aviat minso. Jo crec que en un dels llocs on menys ha arribat la percepció que estem en un temps de forta mutació política és al si dels partits, especialment els protagonistes de l'etapa que és a punt d'acabar-se, a parer meu. Les causes d'aquest nou temps ens portarien a parlar moltíssim i segurament no ens les acabaríem. I n'hi ha de més locals i de més generals. Sospito que les més rellevants es troben en el canvi brutal en les relacions humanes i de producció, en les mutacions dels grups humans i dels seus mecanismes de relació, que no pas en fets més o menys concrets. Només cal que fem un esforç de memòria per comparar com és i com era la composició social dels barris a les nostres ciutats, o en quines activitats treballen, els que treballen, en comparació amb les dels nostres pares. No diguem la composició de les famílies, per exemple. I em temo que el sistema de partits (a Catalunya, però també a Europa, on el mapa fragmentat, amb especial pèrdua en el camp de l'esquerra i guany en l'extrema dreta, és un fet), respon encara al paradigma anterior. Zygmunt Bauman ho explica molt bé en una recent conferència que podeu trobar aquí.

No sóc jo qui hagi de donar lliçons a ningú, però és obvi que els nous partits (o les noves plataformes) hauran d'afrontar canvis profunds en la seva organització, en la seva cultura política de fons (conscients que avui, força gent, tria una opció política com tria una marca de iogurts) i el el seu relat. Tampoc sóc dels que penso que haurà de ser "del tot" nou; jo sóc dels que defensa la tradició, sense la qual tota modernitat és un experiment sobre el no-res. Recordeu que l'olivera, símbol de la pau i de la regeneració (un colom amb unes fulles d'olivera fou el senyal a Noè per abandonar l'arca), és un arbre amb una longevitat increïble. El primer pas podria ser, segur, superar-se ells mateixos a la recerca d'un moviment més gran que, almenys a les municipals, tingui prou força per presentar una alternativa engrescadora. Que no aspiri  treure un regidor més, o a sumar els actuals, sinó a guanyar àmpliament. Sí, Jordi; a Barcelona, i a Mataró.

Policies i banquers

Nuestros amigos de la policía no suelen tener que vérselas con banqueros, excepto cuando algún cajero decide cortarse el cuello.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 1165.

Melic

Ho vull tot. Ho vull ara.
Sóc el centre del món
i, és natural, no em cansa.

Fins quan? Quan tallaràs
el cordó umbilical
que et subjecta al melic
inflamat de mirar-te'l?
Quan admetràs un dube,
aprendràs a oblidar-te,
començaràs a créixer?

Oriol Izquierdo, fragment de "Créixer", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 45.

Protocol? El president Mas té raó

Foto: Massimiliano Minocri

Pel que he llegit, hi ha hagut un important incident "per una qüestió de protocol" en un acte celebrat ahir a Barcelona, organitzat per la patronal Foment del Treball que va acabar presidint la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, després d'un estira-i.arronsa amb la Generalitat, i que el president Artur Mas renunciés a anar-hi i delegués en el conseller Puig. Les reaccions no s'han fet esperar. Els uns atribueixen aquest incident a la lògica del Gran Conflicte (o l'Únic Conflicte) que explica el Procés inevitable a què Catalunya està predestinat. Quan plou, també ho fan. Els altres ridiculitzen Mas per preocupar-se més de tancar un acte que no d'altres coses més importants. Jo, que ja sabeu que més aviat tinc moltes divergències amb el Govern Mas, crec que en aquest cas el President té raó.

Comencem per desmentir coses que, a parer meu, no són pas certes. La primera, que es tracti d'un assumpte estrictament protocolari. No me l'he mirat a fons, aquest cas, però sospito que el primer conflicte és d'ordre legislatiu. Hi ha dues normes, una estatal i una altra autonòmica (i potser una tercera de local) que tenen algunes diferències quant a les precedències i, també s'ha de dir, en la majoria de casos es resol amb diplomàcia i consoetud (que sembla haver estat absent en aquest cas). Si no ho recordo malament, el president del Govern, en cas de no ser-hi, hauria d'enviar un membre del seu Govern representant-lo, i no substituint-lo; talment com faria amb un conseller el president de la Generalitat si fos el cas. Aquí cal afegir que estaven "a casa d'un altre", i que l'amfitrió, en teoria, cedeix la presidència en tots els casos excepte quan presideix el Rei. Si no hi ha predisposició per les res bandes (com em consta hi ha ahgut moles altres vegades), tot protocol, tota diplomàcia, és impossible.

Tampoc crec que es degui exclusivament a una qüestió més del Gran Conflicte Catalunya-Espanya, com ràpidament s'ha apuntat, sinó més aviat del Gran Poder. M'explico: també la Generalitat de Catalunya comet excessos semblants en la seva relació amb els municipis. En la majoria d'ells, poc experts en matèria de protocol, ni ho noten. Conra el que sovint sembla, el protocol ha de garantir la presència i visibilitat de la complexitat del poder en una societat democràtica. I en un principi segons el qual la màxima autoritat de la institució més petita representa l'Estat i la seva sobirania. Fent un lleig a un alcalde o al president de la Generalitat, se li fa a l'Estat. Les institucions "superiors" tendeixen obsessivament a ocupar aquesta representació. Això és el que passa, en realitat.

Quant a les lliçons a aprendre d'aquesta qüestió he de dir dues coses. Primera, que, malgrat tot el protocol sí que importa. Que no és una quüestió menor. Permet aquesta diversitat que en tota societat democràtica caracteritza el poder polític, com deia. Li atorga solemnitat, contra la tendència a considerar tot allò públic com el lloc on podem abocar les nostres frustracions col·lectives. Assenyala la voluntat popular com a veritable ordenador de les precedències i, sobretot, fa el que ha de fer: teatralitzar. Si aquests senyors són els nostres "representants", mentre ho són han d'"actuar" com a tals. L'endemà de deixar-ho de ser (a diferència amb el que passa amb els títols nobiliaris), ja no caldrà. Com vostè i com jo. Però el respecte a aquesta qüestió és, de fet, el respecte a la democràcia.

La segona lliçó és que el President Mas, mal que ens pesi a alguns, representa Catalunya. L'Estat també, com hem dit, i com sovint oblida tothom, ell inclòs. Però sobretot el poble de Catalunya, a qui representa institucionalment. No tenir en compte aquest "petit" detall vindria a no tenir en compte que, quan no se'l tracta degudament en aquesta "representació", els perjudicats, els menystinguts, som tots els ciutadans. La democràcia, l'Estat, sí, i els ciutadans. Que, independents o no (però el PP sap que sobretot si no ho som), ens mereixem tot el respecte.

La vida autèntica per tothom

Pere Lluís Font i Francesc Torralba en una imatge recent (Fradmenta Ed.)

A principis de 2008, la Fundació Joan Maragall va organitzar un cicle sota el títol Repensar 8 conceptes clau de la moral que, un parell d'anys més tard, va publicar-se en forma de llibre (Ed. Cruïlla / FJM, Barcelona, 2012) i que jo m'he llegit fa poc. El volum, coordinat per Pere Lluís Font, inclou aportacions de Josep M. Esquirol (sobre la naturalesa), Antoni Gomis (sobre el pecat), Gaspar Mora (sobre la moral mateixa i una altra sobre el plaer), Antoni Nello (sobre la consciència), Begoña Román (sobre la idea de persona) i Francesc Torralba (amb dues aportacions, un sobre el concepte de vida i l'altre sobre el sentit). 

A parer meu aquest llibre és recomanable, almenys, per dues raons. La primera, per la gran categoria intel·lectual de les persones a les que se'ls va demanar que presentessin una ponència, amb capacitat crítica, oberta, amplis coneixements i vivint a la frontera entre el món laic i el món religiós (de fet, a la frontera és on hauríem de ser tots). La segona, perquè la moral és, sens dubte, el centre de tota proposta religiosa (o similar), la clau de volta de tot projecte, la "prova del cotó", la capacitat de viure en la pròpia carn la joia que diem que hi ha al darrere del que creiem.

Com diu Gaspar Mora al seu capítol, podríem caure en l'error, per exemple "de promoure el diàleg interreligiós però ignorar la seva dimensió ètica, quedar-nos només en trobades religioses de pregària i d'intercanvis místics i prescindir de temes com la justícia al món, la pau, la sexualitat, els drets humans o la vida humana" (p. 15). No és gratuït aquest comentari. Resumint i caricaturitzant, diguem que vivim (o potser hem viscut) els dos excessos possibles a l'Església d'avui, almenys a Catalunya. Un, el que assenyala Mora, és a dir,el tractament del fet religiós com un compendi de particularitats i rituals més aviat poc comprensibles (entre els que hi ha els preceptes morals), alentat des de dins de les religions per aquells que s'hi senten molt còmodes, molt protegits, als murs dels temples i dels dogmes. L'altre, potser a vegades poc assenyalat, el que cau en l'hiperactivisme, el que dóna sense saber massa què dóna, o que s'esplaia parlant de tot menys del sentit més profund.

Coneixent això, però, la principal aportació de les religions al món és la seva dimensió moral. També en això hi ha reticències. Dels que pensen, per exemple, que la moral és cosa de cadascú i "ningú la pot imposar als altres", i molt menys les religions, criticant a continuació les conductes morals d'un reguitzell de bisbes que, tot sigui dit, s'hi posen a tiro. I, a l'altre cantó, dels que ignoren que la llei i la moral, tot i que tractin els mateixos temes, són dues coses molt diferents. El papa Francesc va assenyalar fa poc ben bé la diferència quan, parlant dels casos de corrupció que afecten l'Església, afirmà que "cal perdonar els pecats, però no els delictes".

El llibre, doncs, reflexiona sobre els valors del temps que vivim i de la seva relació crítica amb els que proposa l'Evangeli, a tenor, també, de les teories modernes sobre moral i dels avenços assolits fins el dia d'avui en tots els àmbits. No són sermons, doncs, sinó aproximacions als temes de debat que haurien de presidir la nostra vida pública i que, o bé no se'n parla massa, o bé se'n parla amb excessiu dogmatisme. Sí, debat públic i no només entre cristians. Una cosa és no imposar res i l'altra no poder ni parlar. "La preocupació de la moral cristiana en el reconeixement del pecat", diu per exemple Antoni Gomis, "tendeix a no parlar mai del refús de Déu sense cercar en quins aspectes això és simultàniament un atemptat contra l'home" (p. 55).

Per últim, destacaria el fet que, precisament perquè la moral no és llei, els autors tenen molt clar que el destí final de tota proposta és la felicitat humana i no pas el seu sotmetiment a unes normes incomprensibles o la competència amb els valors laics, o de qualsevol altra religió. "El missatge de Jesús", diu Pere Lluís Font  "no es presenta enlloc com a promoció d'una doctrina més perfecta o d'un plus pel damunt del sentit comú humà, sinó que les paraules de Jesús tenen sempre el to de l'anunci del que és la vida autèntica per tothom".

Boig no

Antonio Fernández Alvira, Men´s Behaviour (2011)

Me he esforzado por encontrar mis defectos en muchos sentidos, y de lo único de lo que creo estar seguro es de que no estoy loco. Por supuesto que a cambio pago el precio de ser aburrido.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1164-1165.

La ruta de Piero della Francesca

Ara faré com l’article d’aquí al costat i us recomanaré que busqueu una excusa per visitar la Toscana, en especial la zona d’Arezzo. Aviat trobareu mil motius per fer-ho, tant artístics com hedonistes, però jo ja us en facilito un: la ruta de Piero della Francesca (San Sepolcro, 1415-1492), un dels pintors renaixentistes més singulars i importants de Florència, tot i no haver treballat mai pels Mèdici i pràcticament sense haver-se mogut de casa, on acabà els seus dies, cec, dictant llibres de matemàtiques.

La ruta dura un dia, màxim. Recomano que comenceu per la seva població natal, Sansepolcro, prop del Tíber. Adreceu-vos directament el Museo Civico on hi podreu trobar, a banda d’un parell de frescos seus, la famosa Ressurrecció de Crist (1450-1463), una peça d’una qualitat excepcional. L’obra representa el moment en què Crist s’alça sobre el sepulcre mentre quatre soldats (un d’ells -sembla- autoretrat) dormen. No us quedeu només, si us plau, amb la lectura tècnica, que ja mereixeria tot un tractat, i que és el primer que ens impressiona. Fixeu-vos, en primer lloc, en la necessitat d’omplir el buit narratiu (de la Resurrecció cap evangeli en dóna detalls) i, en segon lloc, en la radical humanitat amb què ho fa. El que no podem dir, sembla que pensi, necessàriament ho haurem de fer a través de la presència humana, tot i que la humanitat resti adormida. És la manera més clara com el Reneixement, i potser el nostre món secularitzat, entén la ressurrecció.

Us recomano que pareu a dinar a Anghiari, tot baixant. Al bar de la plaça tot just entres fan unes bones pizzes. Després, ja tocant a Umbria, aneu a Monterchi, el poble originari de la mare de Piero, al museu on hi ha la Madona del Part (1450-1455). Us clavaran, però val la pena. Una jove bellíssima que assenyala una obertura central, blanca, vertical, al mig del seu radiant vestit de lapislàtzuli. De la Ressurrecció hem retrocedit a l’esperança, a aquest tall vertical de fecunditat (aquí Freud disfrutaria), de ruptura, d’aventura.

Finalment, aneu a veure els frescos que hi ha a l’absis de la basílica de Sant Francesc d’Arezzo, on hi ha representada la Llegenda de la Vera Creu (1452-1466). La creu de Crist, diu la llegenda, tindria l’origen a l’arbre prohibit del paradís i encara existiria. De nou, les ganes d’humanitzar el que ignorem, de donar continuïtat narrativa (o científica) als símbols, que ens persegueix a Occident. I, de nou, l’enorme desplegament d’humanitat que permet el complex programa de Piero. Poder, batalles, passions, contemplació... el reguitzell de possibilitats al voltant d’aquesta llegenda dibuixen l’home polidèdric, no només en sentit estricte, i de la seva multiplicitat de perspectives.

L’endemà, si voleu, arribeu-vos fins a Florència. Entreu a la galeria dels Uffizi, que no us acabareu. Però no sortiu sense contemplar el Díptic dels ducs d’Urbino (1472?). veureu a quin extrem de síntesi arriba aquesta multiplicitat. No en va es considera inspirador del cubisme. Aleshores sí, ja podreu menjar-vos un gelat en honor de Piero.

Diuen que dius que dic

diuen que dius que dic
que dius que dic que diuen
que dic que dius que diuen

que dius que diuen que dic
que diuen que dic que dius
que dic que diuen que dius

no res
per no callar

Oriol Izquierdo, "Silenci", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 45.

Ara, el deute del Rengle

Em sembla que el govern de Joan Mora (alcalde de Mataró) segueix el seu periple de plora-miques pels mitjans locals. Fa un parell de setmanes tocava a Capgròs i aquesta, pel que sembla, aterra a El Tot Mataró. En el primer cas queixant-se del deute "heretat" per l'anterior govern i ara concretant-lo en el "maldecap" de l'Edifici del Rengle. Curiosa manera de fer promoció de Mataró.

A Capgròs em vaig atrevir a fer una rèplica, que podeu trobar aquí (així m'estalvio de repetir arguments), rèplica que comptà amb una contra-rèplica signada pel regidor d'Hisenda actual qui, per cert, no em rebat cap dels arguments. Tan sols troba que són "liberals" que, com tot bon seguidor de mossèn Fèlix Sardà i Salvany, creu que és això un gran pecat. Potser sí.

El cas que ens ocupa, per no allargar-me més, és un altre dels exemples dels que citava en el meu anterior escrit. Projectat i començat a construir en temps de bonança, amb una clara vocació d'acollir empreses pel canvi de model econòmic que li cal a la ciutat, la seva construcció -difícil i entrebancada- ens agafa en plena crisi. Mora, que personalment hi havia apostat volent-hi destinar la seva empresa, se'n retira i a continuació demana que s'aturin les obres "fins que passi la crisi", com si fos un constipat. No per tossuts, sinó pensant exclusivament en acabar al més aviat possible, el Govern anterior decideix enllestir-lo i comercialitzar-lo. 

Obre el març de 2011 amb més del 57% d'ocupació i amb algunes inversions emparaulades, com la de Mercadona, que s'executa un any després. Però abans, a mig 2011, el Govern canvia de color. Des d'aleshores, a banda de queixar-se (què es pensaven que era, governar?) i de mirar si trobaven ves-a-saber-què (repetint auditories gastant-se uns 70.000 euros complementaris), no han aconseguit ni una sola inversió més, ni una sola empresa més, que ajudi a completar el finançament de l'edifici i que, sobretot, ajudi els mataronins instal·lant-hi activitats econòmiques.

L'Edifici del Rengle, a més, contribuí estratègicament a la retenció de talent d'una firma tan important com Abanderado (uns 130 treballadors, si no m'erro); la divisió de més valor afegit de la qual va quedar-se a Mataró, després d'haver decidit anar-se'n, en conèixer les condicions competitives del seu nou emplaçament. Ja es veu que això, per Mora, és un maldecap. Tan senzill i maco que és muntar trobades de burros!

En fi. Com deia fa quinze dies, el Govern de Mora tan sols ha obert el primer sobre. Estem delerosos que obri el segon ("faci un pla"), a veure què coi proposa, a banda de fer de ploranera d'unes exèquies de pa sucat amb oli. I que vagi ràpid, que li queda poc temps per obrir el tercer sobre.

La quota de dolor de Philip Roth

Ser al món fa mal, però també fa sentir viu (p. 97)

Anava una mica amb peus de plom quan vaig decidir comprar, i després llegir, un dels darrers llibres de Philip Roth, L'espectre se'n va (La Magrana, Barcelona, 2008, trad. Xavier Pàmies), protagonitzat per Nathan Zuckerman, un personatge recorrent de les seves novel·les que, segons diuen, és una mena d'alter ego de l'autor (després tornaré amb això, que és important). La meva prevenció era perquè algunes crítiques l'havien tractat d'obra menor. Sí, potser no té la força que en tenen d'altres, de novel·les de l'autor, però a mi em sembla molt recomanable. I, el millor de tot, la capacitat de relacional la creació de ficció amb la vida real (en aquest cas, també de ficció) i, per tant, de comprovar, per exemple, de què ens pot servir escriure, imaginar.

L'escriptor protagonista, vell, amb problemes de salut (impotència, incontenció, convalescent de càncer, buits de memòria...), reclòs de fa anys al camp, torna a Nova York (al "món") per veure's amb un metge per mirar de resoldre alguna d'aquestes xacres i s'embolica en una trama ...amb la il·lusió que potser li tornen les ganes de viure d'abans de recloure's. "¿Amb una vegada de viure amb les passions no n'hi ha hagut prou? ¿Amb una vegada de viure amb l'imponderable no n'hi ha hagut prou? ¿Ja hi tornem a ser?" (p. 154). Il·lusió vana, evidentment. 

Pel llibre hi passa, diríem, tot el procés narratiu, tota la tensió que l'autor aboca a l'escriptura. S'hi convoquen espectres, s'hi completen diàlegs, s'hi proven camins, s'hi combat amb la memòria, s'hi suporta la vida, s'hi giren les trames (els embolics i dèries novel·lesques que sí que hi ha a la realitat), s'hi presenten les contingències imprevistes (la malaltia, el desig, les amenaces, la mort), s'hi analitzen les influències... I, com la bona literatura, al llibre de Roth se li pot aplicar aquella frase que el narrador fa servir per parlar d'un altre "Per ell, la narrativa no va ser mai representació. Va ser reflexió en forma narrativa" (p. 184). L'encavalcament dels fets, dels diàlegs que transcriu i dels seus pensaments esdevé, crec, un dels millors encerts de la novel·la.

Per què serveix la novel·la?

Dèiem que, a més, podríem esbrinar si la literatura, si la ficció, té cap "utilitat". Es pregunta. "Però ¿no és prou terrible la quota de dolor que correspon a cadascú sense amplificacions fictícies, sense donar a les coses una passió que en la vida real és efímera i a vegades ni al sols es percep? Segons per a qui, no. per a unes quantes persones, molt poques, aquesta amplificació, que sorgeix indecisa del no-res, constitueix l'única certesa, i tot allò imaginat i no viscut que posen sobre paper és la vida que acaba cobrant més significat." (p. 138).

Una darrera cosa. A més de les seves agudes descripcions per exemple, de crítica ferotge a la generació rica demòcrata que va quedar decebuda quan John Kerry va perdre davant Bush jr. el 2004, quan s'esdevenen els fets de la novel·la), l'autor introdueix un altre tema de reflexió, arran de la relació entre la vida i la literatura, que té a veure amb la vida dels escriptors i la seva projecció pública, de la necessitat que tenim tots de trobar trets biogràfics a tot arreu ("això està basta en fets reals", diuen alguns films de forma completament inútil per saber si la pel·lícula val la pena o no). 

Per tot això, i perquè us ho passareu prou bé, avui us recomano aquesta novel·la.

Puigverd, Terribas i el Papa

Digueu-me pepa, però un dels millors article que he llegit sobre les oportunitats que obre el nou Papa (tot i les meves reticències) el llegia a La Vanguardia aquest dilluns. El podeu trobar a la web de la Fundació Jordi Pujol (aquí) i és escrit per Antoni Puigverd. Pepa, dic, perquè el títol, "A favor de l'amor", bé podria il·lustrar qualsevol cançoneta d'adolescents. No. És un magnífic text que, òbviament, depassa l'interès propi dels que som cristians, en què, entre d'altres coses, lliga la gran aportació teòrica del predecessor pontifici als "gestos" de l'actual, amb un brillant final. No són les idees, és l'amor.

En un altre registre, la periodista Mònica Terribas avaluava ahir aquest canvi també sobre les formes, a la inauguració del curs de la Fundació Joan Maragall (aquí), com glossava just després Jordi Llisterri al seu bloc. Bergoglio, així, aplicaria les tècniques del lideratge modern, situant el llenguatge i la seva posició "darrere" la gent, com una mena d'entrenador, més que no pas un golejador.

Són enormes, les expectatives. I la confiança. Tant de bo es compleixin, les primeres, i es correspongui, la segona. I tant de bo ho sapiguem llegir bé. No és el relativisme, el que s'imposa, com bé diu Puigverd. Avís per a navegants sobre el líquid baumanià.

Decapitació

Mi primer caso fue un sencillo asunto en que decapitaron a un hombre y sustituyeron su cabeza por otra: ojalá volviera a ocuparme de incidentes domésticos tan idílicos como aquél.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1161.

Llavors potser

Si reviscola, indòmita, la fera
que dus a dins, llavors, llavors potser.

Oriol Izquierdo, fragment del poema "Vestien pells", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 45.

En Llovet i l'imbecil

Ha tornat a passar. Escrius que t'agrada un article al Twitter i un exèrcit de susceptibles t'acusen de comparar l'independentisme (aquesta ideologia incriticable) amb el nazisme. Molt semblant al que em va passar fa un mes i mig (mire aquí). Potser aquesta vegada no tant: enlloc de "fill de puta", l'adjectiu més corrent era "imbecil"; diguem que m'han degradat. L'article en qüestió, que jo qualificava de fantàstic (és a dir, reproduïa el meu estat d'ànim mentre el llegia) és "Estètica i poder", i fou publicat al suplement d'El País "Quadern" signat per Jordi Llovet que, com que no té Twitter, es va estalviar el reguitzell d'epítets amb els que alguns fan "pedagogia". Me'ls vaig endur jo, l'imbecil.

Què em va agradar de l'article de Llovet? Sobretot, la reflexió sobre la importància de l'estètica en les porcessos polítics, més acusada quan són processos totalitaris. Els exemples que va posar eren, de nou, una mica suats (els nazis, etc...) i les picades d'ullet amb referències implícites de mala llet amb el merchandising i els actes recentment convocats pels independentistes és el que va posar tan nerviós tothom. Ell, però, gat vell, va saber generalitzar ("samarretes tribarrades o quadribarrades, tant se val") i alertar d'una de les possibilitats que té la inflació estètica en què s'ha convertit la principal mobilització política del país front a discursos més racionals, de l'independentisme inclosos. Jo entenc que Llovet parla d'un risc, no pas de res més. I, per mi, també ho penso, el risc hi és.

Em va agradar, doncs, perquè, fa uns dies, publicava jo mateix, pobret de mi, un post en el que desconfiava de la primacia de l'estètica damunt de la proposta racional, articulada i "pactable", que té un determinat partit independentista (un de tants) i justament apuntava que l'estètica pretén amagar el profund discurs totalitari d'aquesta organització que, a més, cau bé als que només la coneixen per la tele. I trobo que no ser l'únic que ho veu així reconforta una mica. Sobretot quan s'és tan imbecil com jo.

Tarragona m'esborrona?

No sé si s'hauria pogut evitar. Conec una mica un precedent, de primera mà, en què molta cuina i algun gest (al que vaig al·ludir elípticament aquí) van contribuir, en una altra beatificació d'un màrtir de la nostra guerra civil, a que presidís l'esdeveniment un discurs concret, de reconciliació entre germans, que no pas una revenja o una confrontació, com agrada a molts sectors d'una banda i l'altra cada vegada que hi ha ocasió. Avui ho han dit molt bé els dirigents de la Unió de Religiosos de Catalunya, ho van explicar bé Fuentes, Miracle i Puig en un bon article al Diari de Tarragona i avui ho recordava el periodista Oriol Domingo. En el cas de les més de 500 beatificacions que el proper dia 13 d'octubre se celebraran a Tarragona ignoro si hi ha hagut "cuina i gestos" però reconec que era més complicat. 

Era complicat, doncs. En primer lloc, pel nombre. En segon lloc, per la implicació directa de la Conferència Episcopal Espanyola, la direcció de la qual sembla més dedicada a atiar focs que no pas a la diplomàcia. En tercer lloc, perquè -com vam veure en els processos de "memòria històrica" iniciats durant l'anterior Govern espanyol- a vegades curar ferides pot fer que tornin a fer mal (quan era petit i em posaven alcohol a les ferides o em punxaven em deien "si pica és que cura"). I, en quart lloc, em temo, perquè no és tan senzill com sembla prescindir d'antics clixés en un país com el nostre, amb tendència a l'ús de la religió com a divisió, que inclou una iconoclàstia violenta, molt present durant la guerra, però amb precedents no sempre coneguts (com ha explicat molt bé Manuel Delgado).

De manera que arribarem a la data, sembla, amb cert escalfament, com llegíem ahir a La Vanguardia. L'amic Jordi López Camps ha escrit sàviament al respecte a CatalunyaReligió.cat. Penso que no s'ha d'afegir gaire més. El manifest que han signat diverses entitats contra l'acte de beatificació, com diu López Camps, ni té en compte la història, ni fa honor a la reparació de la memòria històrica que diu defensar. Ben al contrari, davant la ruptura del tabú dels morts de la guerra, de les fosses on jeuen milers de cadàvers d'assassinats pel bàndol franquista, no pot imposar-se un altre tabú sobre els morts causats per l'altre bàndol. Ben al contrari: honorar tots els morts (que "piqui") és una magnífica manera de dir-nos els uns als altres que això no ha de passar mai més (que "curi"). I que les tradicions polítiques hereves d'aquells dos bàndols assumeixen com a propi el dolor de tothom, començant pels innocents. Si ha passat prou temps per revisar el pacte constitucional en algunes coses, potser també deu haver passat perquè ens expliquem mútuament els dolors callats el seu dia (que feren ben fet) i, així, ventilar-nos una mica més tots plegats. I, potser, estalviar-nos el psicoanalista. Dit això, voldria plantejar tres preguntes, que deixo a l'aire, amb alguna reflexió.

1. Per què no hi ha espais de diàleg?

El primer que constato en aquesta mena de polèmiques és que, en el fons, hi ha un greu problema de diàleg, de sobreentesos, de tòpics mutus, d'ignorància mútua. Un dels millors llegats de Benet XVI ha estat la iniciativa de l'Atri dels Gentils. Humilment, proposo que esdevingui un programa permanent, que mantingui el nivell alt però que abasti molt més que allò que coneixem com a "cultura" en la recerca d'espais de trobada i de tracte entre iguals entre creients i no creients. Que sigui al voltant de temes d'interès comú i en la pregunta mai no resposta del tot sobre el sentit.

2. Per què molesta la simbologia religiosa a l'espai públic?

La recent Carta de Laïcitat que les escoles franceses han penjat aquests dies, en què l'exhibició de simbologia religiosa és prohibida; la decisió del cap de l'oposició de l'Ajuntament de Barcelona de no anar a la Missa de la Mercè, atorgant a la dreta l'única representació popular en aquest esdeveniment tradicional; junt al citat manifest són, a parer meu, els símptomes més recents d'un reclam pseudo-iconoclasta per relegar la dimensió pública del fet religiós, amb l'excusa d'una societat lliure (laica). Una llibertat (laïcitat) curiosa. El citat llibre de Delgado addueix que aquesta actitud compensa l'excés del món catòlic per la imatge, l'extrovertiment religiós i la mediació; tres elements absents, per exemple, al món protestant (i, potser, a l'estètica postconciliar, ara clarament en crisi). Però el puritanisme iconoclasta no té en compte el caràcter narratiu i simbòlic a través del qual les persones al·ludim al nostre sentit (religiós o no), i que llur absència de l'espai públic és, en realitat, un emmudiment, unes coses que resten "sense dir-se" i que esclataran,potser, per algun altre cantó menys contingut. De nou, una repressió.

3. Tan fàcil és ser sant?

Ja sé que no els fan sants, tan sols beats; però ja ens entenem. Ara faré "teologia barata", aviso. Un dels problemes de beatificar més de cinc-centes persones podria ser la sensació d'adotzenament, de que primés la quantitat davant la qualitat, que no s'hagués tingut prou cura en els expedients individuals (no sé si va així, això). En fi, que ser "sant" fos massa fàcil. A mi, aquesta crítica, més aviat em reconforta. Primer, perquè assenyala la mort violenta com un fet amb prou entitat: llevar la vida, sembla dir, la vida de qualsevol persona, tot i que no la "mereixés", és el pitjor que podem fer els humans. Segon, perquè la "santedat" no és un fet excepcional; ho és, tot i que sembli el contrari, al "mal estructural". I, tercer, perquè no hem d'esperar pas que l'Església el canonitzi, a qualsevol, per ser "sant". és a dir que, si fos el cas que obrissin massa l'aixeta (no crec que sigui el cas, però), ja m'estaria bé. I si fos el cas que alguns dels nous beats tinguessin alguna "taca", millor; així s'assemblaria més als que segurament mai no en serem, de beats, perquè tenim més taques que un dàlmata.

Text aparegut a CatalunyaReligió.cat

Aquí en castellano.

Al mar amb Josep Pla

A mig agost, sense preveure-ho, vaig estar-me uns quants dies en dues braves poblacions de la nostra costa fent el que hi fan milers de catalans, és a dir, res i, entremig, acostar-se a la platja. Davant aquell panorama i, preveient que enllestiria aviat el llibre que llegia aleshores i els que tenia pensats d'endur-me, vaig buscar un digne successor per ambientar al lloc on anava i vaig triar Aigua de mar (Ed. Destino, Barcelona, 1969), el recull de narracions marineres que ocupa el segon lloc de l'Obra completa de Josep Pla.

Feia temps que no llegia Pla, molt de temps, cosa que penso corregir immediatament. No cal dir que el llibre m'ha agradat molt, tot i que no totes les narracions, escrites en períodes diferents, tenen la mateixa qualitat. El volum està distribuït, en primer lloc, per un sèrie de relats breus de les seves experiències de navegació a la costa, de descripcions diverses o d'antigues peripècies de vaixells de pas i, en segon lloc, pel relat més llarg "Navegació d'estiu", on hi explica un breu viatge des del Rosselló a Peníscola amb la barca d'un amic.

Hi ha vàries coses que podria destacar, d'aquest llibre (i, probablement, de tota la resta de l'autor). En primer lloc, és obvi que Pla vol deixar constància quasi notarial de tot el que sap, del que ha vist, del que li han dit, de qui ha parlat, i ho fa conscient de la immutabilitat d'unes lleis (el vent, el mar, el sol, la gana) i de la provisionalitat de l'experiència humana. Tant prolífic com una pintura barroca, per exemple, tot i que abomina del barroc ("no hi hagué més que sermons grandiloqüents, discursos i aparences externes", p. 446). Per això, en un temps de canvis en els que viu, pretén llegar-nos el coneixement del món antic, a la seva manera, això sí, per poder fer front als vents inexplicables que sent l'home modern. La seva vida lligada al mar i, concretament, al tros de costa de la seva infantesa i joventut, li serveix perfectament per explicar-ho.

En segon lloc, és molt agradable el gènere mixt de Pla. A mig camí entre la crònica i el relat, entre l'autobiografia i la ficció, entre l'assaig i la narrativa, cosit com mai ningú més crec que ho hagi fet. "Jo no sóc novel·lista i no crec que existeixin novel·les en la vida", diu (p. 398). "Els novel·listes han de creure que la facultat més forta de l'home és la memòria, perquè altrament no tindrien joc; en realitat, la facultat més orta d el'home és l'oblit". I rebla: "El mar és per mi l'essència de la vida, perquè sóc incapaç de veure un qualsevol sentit en el seu devenir". Aquest fragment, a banda de veure com introdueix  càrrega de profunditat enmig d'un relat, ens serveix també per il·lustrar el que deia. Pla seria "circular" (l'etern retorn) contra la "linialitat" (el progrés).

I , finalment, el llenguatge. Descobrim en tots i cada un dels textos ús mesurat però contundent de la ironia. Hi descobrim, també, aquest veritable art que significa dir el màxim de coses amb poques paraules, que és potser la manera de poder relatar-ho tot, com sembla, tal i com deia abans, que consisteix el projecte literari de Pla. I dir-ho que s'entengui, amb una prosa planera però que no renuncia a un ús excel·lent del llenguatge i un domini també excel·lent de la llengua, dels seus girs i l'immens vocabulari... que hauríem de fer tot el possible perquè no es perdés. Si perdem com es diuen les coses i els seus matisos, ens les perdrem.