Elionor | PGE 2006

Elionor

:

El primer que he pensat quan he sentit el nom de la filla dels prínceps d'Astúries, nascuda avui, és en el poema de Miquel Martí i Pol. I, salvant les distàncies, en la vida previsible que li espera. També he pensat que és un bon nom de reina (a Barcelona hi té un carreró). M'ha agradat també el post de Miguel Guillén al respecte, bo i que penso que els hereus de la tradició comunista espanyola haurien de ser, en general (no parlo per ell), els més respectuosos amb el pacte de la transició espanyola que constitucionalitza la Monarquia, especialment perquè ells van ser-ne una part importantíssima dels protagonistes. El que importa de la República, de fet, té poc a veure amb tot això. Com que tothom xerra d'això, no tinc res més a afegir.

:

Els Pressupostos de l'Estat: polítiques socials i Catalunya

:

Per segon any, i gràcies a l'arribada de Zapatero a la Presidència del Govern, els Pressupostos Generals de l'Estat destinen més del 50% de la despesa prevista a les polítiques socials, amb unes partides que creixen un 8% respecte l'any passat. Això permetrà augmentar les pensions mínimes, invertir més en l'educació pública, tenir 40.000 beques més per estudiants que en el 2005, disposar de recursos per atendre l'impacte de la immigració a les nostres ciutats i establir una reserva de 100 milions d'euros per la futura llei d'atenció a la dependència.

:

També augmenta la inversió en infrastructures, que a Catalunya creix un 10,5% respecte al 2005 i se situa en el 18,5% de la despesa total del 'Grup Foment' (a la foto, © EFE/DA, la Ministra del ram, Magdalena Álvarez) al conjunt de l'Estat, xifra que s'iguala al pes de l'economia catalana al Producte Interior Brut espanyol. Com que algun lector m'ho va demanar, aquí us ho deixo.

:

Bona castanyada!

Singles | Adolescents | PSC | Cacciari | Mas

De la premsa d'avui, destacaria el tema de debat que ha elegit avui La Vanguardia; els "singles" (aparellat ambl'increment de "famílies monoparentals", com diuen els políticament correctes), un fenomen que ha crescut espectacularment al nostre país, situant-se al 20% del conjunt de la població espanyola (els països nòrdics, però, són encara molt lluny) i que genera una sèrie de reflexions sobre la família. Hi escriuen, entre d'altres, el mataroní Lluís Flaquer, un veritable expert en el comportament familiar. Al seu suplement Revista hi ha un altre reportatge "sociològic" sobre l'omnipresència de les tecnologies de la comunicació entre els adolescents, presents en la majoria de les seves activitats, tema amb el que m'he referit de passada als darrers posts. L'article avala la tesi que no és l'aïllament, el que provoca, sinó una nova manera de relacionar-se, però que convé estar atents als riscos inherents: poc exercici físic, dependències, accés fàcil a continguts perillosos, econòmics... I fa algunes recomanacions molt interessants.

:

També recomanaria el reportatge de l'Enric Company a El País, en el que es descriu molt bé el moment que viu el PSC, especialment en la seva posició central en el debat del nou Estatut en què estem immersos. (Foto: Susanna Sáez). Penso que l'estabilitat actual i la mili del Partit, i els anys que fa que parlem de federalisme, són també un factor decissiu per passar aquesta tempesta amb èxit. A continuació, hi ha una interessantíssima entrevista a Massimo Cacciari, filòsof i alcalde de Venècia, qui s'apunta a un diàleg entre el món catòlic i l'esquerra, a més d'altres interessants consideracions, algunes tendents a buscar el vot moderat.

:

Per últim, feu una ullada al darrer article quinzenal de Manuel Mas a capgros.com, a rel del debat parlamentari en comissió del fneomen de la deslocalització. Molt interessant.

Blocaires | Atur | Estatut

Més blocaires
:

Els cyborgs (Buxó dixit) en què ens estem convertint, aquests personatges dels quals les tecnologies actuals ens estan configurant (que consti que encara no tinc ni cotxe, ni MP3, ni sóc al Messenger, ni uso la major part dels programes o la memòria dels ordinadors que utilitzo, que només sé fer servir un sol programa per cada un dels electrodomèstics, ni uso allargadors del penis o de l'orgasme, o del fetge, ni tinc webcam, ni sé com caram funcionen la majoria d'aparells del món... o sigui que mireu si em falta camí per córrer... sóc un cyborg despullat!) som cada dia més. En la versió blocaire s'hi incorporen companys com l'arenyenc Ramon Vinyes (foto), regidor i missaire com jo, i informàtic, o els barcelonins Francesc Gonzàlez (també informàtic, una de les persones del PSC qui més anys fa que conec i una de les més entranyables, segurament-sense ell saber-ho- el que ha fet més per la meva alfabetització digital) o Albert Aixalà, director de la Fundació Campalans.

:

Menys atur, més recolzament a l'Estatut

:

Serien els dos titulars del que més m'ha interessat de la premsa d'avui (el que més m'ha commogut, ja ho va fer ahir quan m'ho van fer saber, és un crim, un més, contra les dones, molt a prop). L'índex d'ocupació és el més alt i l'índex d'atur el més baix des de 1979, a Espanya, el que representa una gran notícia, d'acord amb les dades publicades avui. Abans que m'ho recordi en Miguel, cal dir que preocupa l'increment de la temporalitat, però. Malgrat això, les dades permeten plantejar-se aquest repte amb molta més seguretat, amb més fermesa, sense altres urgències.

:

Crec que hi ha algunes causes promogudes pel Govern Zapatero, ja que el comportament de l'atur és a Espanya diferent que a la Unió Europea, la mitjana de la qual, per primera vegada en 43 anys, és per damunt de la d'Espanya. D'una banda, que es practiqui una política econòmica de rigor, tant des del punt de vista pressupostari com en l'animació de l'economia. I d'una altra, la incorporació al mercat legal d'un munt d'immigrants que no hi eren i que, per tant, tampoc no cotitzaven a a Seguretat Social (amb el PSOE, els immigrants paguen, amb el PP, no ho feien i s'alentava un dumping intern, de facto).

:

L'altra notícia és la publicació d'una enquesta segons la qual el 75% de catalans veuen que el nou Estatut significarà un increment de la seva qualitat de vida. En general, les dades són molt positives respecte al suport social que té el nou text i desmenteix els qui diuen que aquest no hi és o és molt menor del que sembla en principi. El post de Naya, l'altre dia, i l'article de Pilar Rahola avui, a El País, ajuden amb una mica de conya i de mala llet a desemmascarar les crítiques més absurdes en què el PP s'està instal·lant.

Setmana política

versión en castellano.

:

El Ple extraordinari del Pressupost, d'una banda, i l'Assemblea de dimecres, junt amb l'acte de fa una estona, del PSC, han marcat la meva setmana política.

::

Rovira menteix

:

Del Ple ja en vaig parlar ahir. A més de la meva intervenció inicial, vaig contra-replicar per al·lusions de l'oposició. El poc temps fa que concentris en poques cosetes l'atenció i que, a més, siguin per respondre algunes coses de l'oposició que em va semblar necessari de rebatre. En la seva intervenció de rèplica, el regidor del PP, David Rovira, em reptava a dir si era el Govern del PSOE o el del PP qui havia invertit més a Mataró. Bo i que no era el tema del debat -i això ho vaig fer saber- em va servir per explicar que -per exemple- el Passeig Marítim de Mataró, que havia aprovat el darrer govern de Felipe Gonzàlez, va ser aturat per Aznar i que només una sentència de l'Audiència Nacional va fer que tiressin endavant. Rovira em va dir que no era cert (i que ell havia treballat molt, cosa que no dubto) i que la sentència tan sols obligava a pagar 10 milions de pessetes. Doncs no. Si mireu la premsa d'aleshores veureu que els deu milions eren a més a més, com a danys morals, però que la sentència obligava l'Estat a fer l'obra a la que s'havia compromès. Aznar (amb el suport de CiU) va ser nefast per Mataró. Només l'aplicació de la Llei d'Hisendes Locals, per exemple, va produir a l'ajuntament una merma d'ingressos de 250 milions de pessetes que, fins que no ha arribat Zapatero, l'Estat no ha compensat, bo i que l'anterior govern s'hi havia compromès.

:

Prioritat: les polítiques socials

:

Una de les coses que em sembla que donen per finiquitada del tot la darrera crisi del Govern Maragall és que estan aflorant projectes molt interessants dels departaments del Consell Executiu. La nova Llei d'Habitatge de la que parlava, que segurament haurà de modificar els aspectes que segurament són irrealitzables (compte: la majoria són molt interessants), per exemple. O el conveni importantíssim entre la Generalitat i l'Estat (quina diferència amb allò d'abans, no?) que, entre d'altres coses, representa millores rellevants pel Maresme. Com ho han estat també les darreres decissions en matèria cultural. Però ara, el que realment pot significar un canvi radical, és el de les polítiques socials, les que queden per fer el el mandat que estem (en el que ja s'ha complert un 60% de les mesures socials del Tinell) i les que es desenvoluparan de l'aplicació de la Llei de Dependències que Zapatero vol portar en aquest període de sessions i que significarà un !"quart pilar" a l'Estat del Benestar. De tot això en va parlar Víctor Francos (el primer, a l'esquerra de la foto, de Jaume Álvarez) a l'Assemblea de dimecres en la que, per cert, vam aprovar trenta esmenes mataronines (bona feina, companys) a la Ponència Marc de la IV Conferència Nacional del PSC (en la que parlarem de tot això) que serà d'aquí un parell de setmanes.

:

Terradas, a Cerdanyola

:

El regidor i diputat provincial Esteve Terradas (a la foto, de www.diba.es) ha protagonitzat avui, davant una quarantena llarga de persones, un dels "cafès" que fem els socialistes per provocar la tertúlia i la participació de simpatitzants i altres ciutadans. Ha estat a la nostra seu al barri de Cerdanyola i s'ha parlat de tot i força, especialment dels temes que ell té encomanats: la comunicació i participació ciutadana en els afers públics i el turisme com a motor econòmic. La trobada, que ha estat amena i participada, ha acabat amb uns merescuts aplaudiments per la concissió de les respostes donades als temes que s'anaven plantejant. N'estic molt satisfet.

Ple Extraordinari

Aquí a sota teniu l'esquema de la meva intervenció, com a Portaveu del Grup Municipal Socialista, al Ple Extraordinari Pressupost i Programa d’Actuació Municipal 2006 d'aquest vespre. (No hi ha la contra-rèplica, ho sento pels fans).

Marc

1. Estabilitat política i rigor

• Govern que treballa i que no perd de vista els objectius de millora
• De la qualitat de vida de cadascun dels ciutadans/es
• Del nostre espai públic
• De la nostra competitivitat econòmica i capacitat d’innovació

• Pressupost i programa a temps
• Procés de participació: més que mai (des del contacte un a un fins a les audiències; de les reunions amb veïns fins al Consell de Ciutat, des d’Internet als consells sectorials i territorials…)
• Comptes transparents, administració completament sanejada, amb un alt grau de solvència (els ciutadans no han de patir)
• Inversió a l’alçada de les ambicions de la ciutat

• Política fiscal moderada
  - Que incentiva els esforços dels ciutadans (activitat econòmica, millores ambientals…)
  - Que fa que el diferencial entre el que pugen els preus i on se situen els tributs cada any sigui més gran, de manera que els tributs locals baixen de pes a les economies de les famílies

2. Entorn polític ple d’oportunitats

• Expectatives respecte a la millora del món local. P. ex:
  - + PIE enguany per la compensació que el Govern del PP no va fer a rel de la darrera Llei d’Hisendes Locals
  - L’Estat i la Generalitat han vist, per primera vegada,
  ..........a) que els primers que hem d’atendre els problemes de la immigració som els ajuntaments
  ..........b) que la immigració il·legal s’ha de controlar (va multiplicar-se per 3 en els 8 anys d’Aznar) i que tothom que treballa ha de cotitzar.
• Desecallaments: enllaços C32, Bombers, nous CAPs, noves escoles (manca de planificació), habitatges, ajuts per a la millora dels barris: quin canvi!

Objectius del PSC

1. La millora del civisme

• Ja era una prioritat del mandat (Pla del Civisme, Ordenança de Civisme –encara que amb reticències d’alguns, mesures alternatives, plans de seguretat…) i és un objectiu compartit per tothom (baixos índexs de delictes i faltes, més parcs i places per disfrutar…)
• El civisme com una manera d’exercir la llibertat
  - En l’espai públic
  - En el respecte a les persones i la seva integritat
  - En la convivència entre veïns i veïnes
• El pressupost ho recull
  - Doble vessant, un pacte que recull els esforços dels ciutadans (neteja i residus, complir la llei i l’ordenança de civisme sense excepcions) amb l’acció de l’administració (reparadora de les accions incíviques, millorant notablement els operatius de neteja viària)
• Civisme també és disfrutar d’allò públic: l’accés a la cultura ia la creativitat, l’ús responsable de la salut i dels serveis, la millora educativa: en això també hi ha incrmenets importants.

2. L’accés a l’habitatge

• També aquí notarem el canvi polític: més recursos a la millora de l’accés a l’habitatge, canvis legislatius iniciats amb la Llei d’Urbanisme, les primeres promocions públiques a Mataró en 23 anys, etc…
• Política clara i decidida a favor que els ciutadans de Mataró tinguin menys dificultats d’accés al mercat de l’habitatge
• Urbanisme al servei d’aquest objectiu, revitalitzant teixits urbans, desenvolupats o no.
• Noves promocions d’habitatges protegits
• Treball "a mida" de les necessitats: mediacions per lloguer, rehabilitació, tramitació d’ajuts, etc…

3. L’increment de l’ocupació

• El segon objectiu urbanístic ("viure i treballar a Mataró"): convertir en competitiu el sòl d’empreses obsoletes: fer-lo més atractiu, barrejar els usos, unir-lo al lloc de creació de coneixement (TCM)
• Les apostes de ciutat: el coneixement, la formació, l’aprofitament d ela nostra posició estratpegica… i fer-ho d’acord amb tothom, liderant els esforços que hem de fer (PDES)

4. L’avenç cap a una ciutat de respecte als drets i als deures com a vehicle per a la gestió de la immigració

• Ciutat cívica també és la que atén fenòmens com aquest des de la serenor i el Pacte, la que té tanta cura amb els drets com amb els deures: aquí les normes són les que són i s’han de complir.
• Exemple: nova taxa per les certificacions dels habitatges que han d’acollir familiars dels immigrants.
• Atenció a:
  - política educativa
  - millora dels serveis públic perquè ningú passi al davant
  - reforma dels barris que acullen intensivament aquest fenomen (Rocafonda, Cerdanyola, Palau, etc…) perquè són claus per al desenvolupament de la ciutat – importants inversions

Conclusions

1. El pressupost té com a prioritats allò que ho és per la majoria de les persones i les seves famílies
2. La situació de l’Ajuntament i la situació política general permeten afrontar aquests reptes amb força garanties d’èxit
3. Els socialistes complim el que vam prometre, tant al Programa Electoral com a l’Acord de Govern mb els nostres socis, amb qui fem un equip cohesionat i il·lusionat
   

Més il.lusió i més confiança que mai per governar Mataró*

La transformació urbana i el nou mapa polític i la afavoreix la ciutat.

:

Hem superat ja la franja de la meitat del mandat municipal 2003-2007 i el primer any del nou alcalde, Joan Antoni Baron, després que l'anterior, Manuel Mas, accedís com a nou diputat a les Corts Generals i optés, després d'anys i esforços en les transformacions més importants que ha tingut Mataró, a dedicar-s'hi plenament. Pocs mesos abans, la també regidora Consol Prados havia fet el mateix tot just ser elegida diputada al Parlament de Catalunya. Els regidors Montse López (que ja havia estat electa el mandat passat) i Ivan Pera van substituir-los als seus respectius escons de la llista del PSC.

:

Tots aquests canvis només han fet que guanyéssim més il·lusió i més confiança encara en desenvolupar la tasca de Govern que ens havien encomanat els ciutadans i que compartim amb ICV-EA i ERC. I ha estat com una embranzida. Per un cantó, perquè el Govern té les coses prou clares. "Volem" - acostuma a dir l'alcalde Baron- "que els ciutadans de Mataró puguin viure i treballar a la seva ciutat". I també diu: "volem que tot Mataró sigui Mataró, que tots els barris de la ciutat siguin de la mateixa qualitat i tinguin accés als mateixos serveis". Diria que amb aquestes frases es resumeix tot el que hem fet i el que encara ens queda per fer.

:

I també ens han anat bé els canvis perquè Mataró, per primera vegada, té sengles diputats socialistes a les cambres espanyola i catalana. Ho fa, a més, en l'oportunitat històrica que tant el President del Govern com el de la Generalitat siguin socialistes. Zapatero i Maragall. D'una banda, la veu de Mataró arriba més nítida que mai als debats legislatius que després repercutiran sobre la nostra vida quotidiana. I d'una altra, ens trobem enla possibilitat d'avançar en tots aquells temes que sempre havíem desitjat i que són de vital importància per la ciutat. La política d'infrastructures, la d'estrangeria, la de promoció social de la gent gran, els joves o les dones, la de seguretat, l'educativa i cultural, la de salut, la d'ocupació i noves tecnologies, la comercial... En tots i cada un d'aquests àmbits, en aquest poc temps que portem, ja hem vist moltes millores i encara en veurem més.

:

Que tothom pugui viure i treballar a Mataró, dèiem. L'encariment del preu de l'habitatge i la incertesa laboral ho poden fer perillar. I, certament, l'Ajuntament no pot fer pas sol el repte de superar-ho amb èxit. Hi ha factors que se'ns escapen una mica per allò que se n'ha dit globalització. Però n'hi ha que podem abastar. Un d'ells (no l'únic) és el d'ordenar millor les activitats del sòl que, no havent estat encara ocupat, hipotecava la capacitat de nous habitatges protegits o d'activitats d'alta rendibilitat econòmica. Sense moure ni un sol centímetre dels límits de la ciutat, l'Ajuntament es proposa alguns canvis d'usos que, reduint l'impacte industrial, s'aconsegueixin uns 1300 habitatges protegits, més zones verdes i equipaments dels previstos i noves empreses dimensionades per crear ocupació. És el cas de sectors com el Rengle o el de Porta Laietana. I molts altres.

:

Però encara podem fer més coses. Des d'entrar en el detall de la gestió en habitatge (borses de lloguer, rehabilitació, etc.) fins a la promoció de noves empreses a través de la Incubadora i de la nostra aposta universitària. I properament, al Rengle, amb un nucli de recerca i treball que serà el TecnoCampus Mataró. I millorant els carrers i places per convertir-los en llocs agradables i de força atractiu comercial. Recordeu, per exemple, com ha quedat la Riera i prepareu-vos per les actuacions a l'Av. Puig i Cadafalch o els eixos Rda. Estrany / Av. Amèrica. I creant equipaments públics de qualitat en aquests entorns, alguns d'ells que potencien la creació, com el cas de Can Xalant o de la Casa Arenas, que s'obrirà properament. En fi, i moltes coses més que l'oportunitat que ens brinda aquest nou mitjà, fruit de la voluntat de transparència de l'Ajuntament, ens permetrà de conèixer mes a mes. Per acabar, deia abans que això no ho podem fer sols. Cal fer-ho amb el conjut d'administracions. I amb els agents sòcio econòmics de la ciutat. I amb tothom que hi pugui aportar esforços. Per això el Pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social, del que parlarem aviat.

* article publicat a mesmataró, octubre 2005).
Clica aquí per anar a l'editorial de Joan Antoni Baron a mesmataro.
Clica aquí per anar a l'entrevista al regidor Esteve Terradas al Mataró report sobre el butlletí mesmataro.

Mª Jesús Buxó

He tingut una tarda/vespre molt fructífers, un d'aquells que de tant en tant s'ha de dedicar a la reflexió, lluny del dia-a-dia. He assistit, així, a la conferència que ha fet a Doctora Mª Jesús Buxó (foto) al Departament d'Interior de la Generalitat, amb l'assistència de la titular, la consellera Montserrat Tura, sobre la qüestió de la cultura viària. M'ha agradat molt, especialment per alguna de les reflexions que ha fet sobre la joventut actual, una mena de cyborg el repte del qual és ser conscient que ell ha de ser més intel·ligent que la màquina. Buxó ha parlat força estona de la combinatòria entre matèria orgànica i mecànica ("com les meves ulleres i jo, que el resultat és el que dóna valor"), en què els cotxes ("que els joves valoren més que la casa, ja que allà ho fan tot: escolten música, tenen relacions sexuals, mengen... el cotxe és el seu vehicle d'expressió en un escenari 'emmarcat' anomenat carretera").

:

Els joves (encara que "ja no hi ha joves, sinó cultura de la joventut, que no té a veure amb l'edat"), diu, que tenen necessitat d'un període d'alt risc, estan acostumats a viure veient la realitat 'emmarcada': la pantalles de l'ordinador, el cinema, la finestra del cotxe, la televisió, la play-station... El repte és el de traspassar el marc com Alícia traspassa el mirall, decidint el destí, sense resignar-nos al revés, a la "humanització de la màquina" ("és que els ordinadors han fallat" es diu quan volem posar excuses...). Ha acabat amb dos advertiments més: El primer, l'associació fortísima entre llibertat i velocitat, per la qual cosa no serà senzill interioritzar pautes limitatòries. I la segona, compte amb els senyals (que, d'altra banda, han de ser correctíssimament posats i complets): la focalització mental del conductor no recau sempre en factors externs.

:

No conixia la Dra. Buxó i m'ha semblat molt interessant. S'ha dedicat a molts aspectes de l'antropoligia (la religiositat popular, la bioètica, les dones, el turisme, a banda de la conducció) i crec que la seva reflexió sobre les mutacions del comportament social a partir de la nostra relació amb les màquines, i la necessitat de dominar aquest nou paradigma, em sembla urgent de fer. I més avui, que és el Dia d'Internet.

Nau Gaudí i Ramon Reixach

La Nau Gaudí, oberta i dinàmica

:
L'Alcalde, fa uns dies, va anunciar que el destí de la Nau Gaudí (un treball de restauraciód'un treball primerenc del famós arquitecte que ha tingut l'entrebanc del tancament de l'empresa constructora a mitja obra) serà finalment un espai jove de noves tecnologies. Gaudí, que era jove quan projectà aquesta nau de l'antiga Cooperativa Obrera, i que aleshores també provava amb noves tecnologies constructives, és un bon referent.

:

La decissió ve després de temps de pensar-hi. Els projectes ninicals a l'hora de decidir-ne la restauració s'han vist inviables. Calia un espai l'activitat del qual permeti la contemplació de l'estructura de la nau (que és la peça més curiosa), que permeti també una activitat sovintejada i que, a més, dinamitzi l'entorn, a l'Eixample mataroní que toca el mar. Les tres condicions s'hi donen a l'abast, amb la decissió.

:

Curiosament, les crítiques del PP no s'han fet esperar. Amb displicència, el Grup conservador cru que la nau hauria de tenir un destí més digne que posar-hi "uns ordinadors", amb un menyspreu notable a la idea d'acostar l'accés de la xarxa a les generacions més joves. Pel que sembla, creuen que un centre de creadors (no saben que s'ha obert Can Xalant?) o un centre de convencions (cada quan? quin impacte real tindrà?) seria molt millor. Ah. I diuen que no els agrada la forma d'anunciar-ho, donat que es pensen que l'Alcalde s'ho va treure de la màniga el dia de l'obertura d'un centre similar al casal de joves de la Plaça d'Espanya. No senyor, el Govern ho va presentar junt amb la resta de mesures del Programa d'Actuació Municipal del 2006 uns quants dies abans. Potser abans de criticar caldria llegir-se bé els papers, no?

:

(La foto, de Sergio Ruiz, recull el moment en què l'Alcalde anunciava el destí de la Nau Gaudí)

:

Reixach, felicitats

:

El blocaire mataroní Ramon Reixach (a la foto, de Sergio Ruiz, amb Jaum Boter, President de Caixa Laietana) fa unes hores que acaba de ser proclamat el guanyador de l'edició d'enguany del Premi Iluro de Monografia Històrica. Ha estat després d'una magnífica conferència de Borja de Riquer sobre Francesc Cambó, en el seu vessant empresarial i de promotor cultural (De fet, n'érem uns quants, de blocaires, allà). Vegeu la notícia a capgros.com. Felicitats, noi.

Habitatge | Blocaires àrabs

Millorar l'accés a l'habitatge

:

L'entrevista que fan avui a El País a Salvador Milà (foto) avança quines seran les línies mestres de la nova Llei d'Habitatge que és a punt d'entrar al Parlament de Catalunya. Es tracta d'una aporta per l'habitatge protegit en tota regla, i contra l'especulació. I és la millor mostra dels resutats del Debat de Política General: màxima atenció a les polítiques socials i que res no distregui l'acció de Govern (que sigui el conseller d'Habitatge també és molt revelador). Aquesta nova llei, el Pla de construcció d'habitages públics i les mesures del Govern de l'Estat en el sentit d'incrementar els ajuts al lloguer i a l'habitatge protegit, mostren un panorama ben diferent al de l'etapa anterior de governs de CiU i del PP, que van desatendre la política activa per millorar l'accés a l'habitatge. Cap promoció a Mataró en 23 anys, per exemple, i reducció dràstica dels habitatges de protecció amb el Govern d'Aznar a Espanya. Aquest nou context veurà sorgir ben aviat, a Mataró, un Pla d'Habitatge local que, d'una banda, recull les múltiples iniciatives sorgides els darrers anys i, d'una altra, en planifica pel futur. En sentirem a parlar aviat.

:

Blocaires àrabs

:

Seguint amb la reflexió que postejava ahir a rel del debat de divendres (a la foto, de TecnoDiari, sóc al costat de Mia Font), deixeu-me dir un parell de coses. La primera, que el mèrit del debat el té en Quico Castanyer, director de Capgròs, que n'ha fet un post (l'Antoni de Sant Pol, també). La segona (gràcies, J.), que avui sortia publicat al diari Avui un reportatge sobre l'increment dels blocs als països governats per règims autoritaris al Pròxim Orient i els seus problemes. Els analistes els veuen com un agent molt important per a la democratització. Les xifres de Technorati, que xifren uns 19 milions de blocs al món, registren uns 700.000 nous blocaires diaris. Uns dels focus és justament el món àrab que, davant la censura a què és sotmesa habitualment la xarxa, aposten per aquests nous mètodes. Llegiu-lo. Nosaltres, aquí tan contents dient el que ens rota, no podem ni imaginar-nos el risc que corren aquests companys (els podem dir així?), un 20% dels quals dediquen les seves reflexions a la política i són carn de canó de la censura i la repressió. El reportatge acaba amb un testimoni curiós: "Ahmed, que llegeix 15 webs de notícies i 200 blogs al dia, ha de desconnectar de tant en tant per carregar les piles i poder estudiar. Els nostres països necessiten reformes desesperadament, i nosaltres volem fer-les realitat. Els bloggers àrabs afrontem la censura, l'arrest i altres problemes, però res ens aturarà", tecleja des del seu ordinador a Riad".

Avui, art i Gil. Ahir, blogs.

Pere Martí, Un altre novembre sense René (Galeria Carme Espinet), Barcelona, 2005.

:
Avui
:

Per una qüestió que ara nlo ve al cas, aquest matí havia de ser d'hora a Barcelona i havia de tornar tard. Entemig, tenia algunes estones lliures. Aprofitant que era prop d'allà, he estat visitant les galeries d'art que hi ha més o menys agrupadetes al tros de Consell de Cent entre Balmes i Rambla de Catalunya i entorns. No totes, però, tampoc tenia tant de temps. Hi ha una exposició altament recomanable de Pere Salinas (un dels premiats del premi Torres Garcia de Mataró) a Eude. Pur Turner del segle XXI. També recomano la de la peruana afincada a Mèxic Milagros de la Torre, a la Llucià Homs, amb unes fotos molt interesants sobre la censura als llibres de la Biblioteca de Salamanca i que em fan pensar si l'abstracció, efectivament, no és, de fet, la censura, l'abolició de la realitat descrita. I, per últim (ja no la podreu anara veura, s'acabava avui), la de Pere Martí a la galeria de Carme Espinet, ja una mica més amunt, una mirada sobre l'ordre i el caos. També a Balmes he visitat la Galeria Joan Prats on s'hi exposen unes peces molt interessants de Fernando Prats, de tècniques molt variades, i que em sembla segurament, dels que he visitat, el més polièdric, el més interessat en la tècnica i unes finestres molt obertes a totes les possibnilitats de l'art.

:

Però la mostra que us recomano amb tot el cor és la que, comissariada per Carme Riera, ha organitzat la Fundació Caixa Catalunya sobre Jaime Gil de Biedma. És una meravella. S'avaba demà, o sigui que us vull veure a tots fent cua al matí a La Pedrera. Us regalaran un opuscle amb peces seleccionade si un pròleg de la comissària. És com si entressis als seus poemes, convertits en una mena d'habitacle entreobert, amb un joc de llums i de veus, de fotos i records, de les seves referències més importants (Ferrater, Auden, Cernuda, Gil-Albert, Elliot). La veu que se sent, és la d'ell. I se'l pot veure també recitant algun dels seus poemes a la seva casa d'Ultramort (com de l'ultramort voldríem que ens narrés què tal s'hi està). Hi ha anat just després de dinar i abans de tornar amb tren. Hi havia només una persona més, un senyor gran que, emocionat, recitava amb veu baixa un dels poemes transcrits en una de les parets. Quan me n'he anat avall, veia a la finestra d'aquest magma gaudinià com la figura de Gil de Biedma somreia. Uma Thurman, més avall, als finestrals de Luis Vuitton, no li arribava a la sola de la sabata.

:

Ahir

:

Com ja vaig dir-vos, ahir va ser el dia que ens vam trobar, al vespre, un grup de malalts del blog per parlar sobre aquest fenomen que ara és tan de moda a la xarxa i que jo en sóc un dels seus enganxats. Va ser a la seu de Capgròs (vegeu crònica) i va servir perquè conegués algunes pesones de les quals només sabia el seu blog o que, segons vaig vure, em coneixien a mi però jo no a ells/elles. En Mia Font, que era un dels convidats a la taula rodona, està una mica emprenyat perquè la presència de Ramon Pedrós, d'ElDebat.com, va desvirtuar (pel temps usat i el tema) el sentit de l'acte. La sort és que, malgrat això, en vaig aprendre molt, d'aquest ex-assessor de Pujol. El tercer era Oriol Domingo, de Periodistes Digitals, que també em va caure molt simpàtic. I el quart jo, ves. En Mia va dir des del principi una cosa que comparteixo força: això té èxit perquè és molt fàcil. L'Oriol va afegir que, a més, l'absència d'intermediaris és un altre incentiu.

:

La lliçó que jo portava apresa de casa (és que em semblava que havia de dir alguna cosa, que per això m'havien convidat, encara que realment sóc dels més llecs en la matèria...) són, de fet, dues idees(resumint: el debat va durar més de dues hores!!!) no exactament sobre els blogs sinó sobre els trets culturals en què se suporta, crec, el seu èxit. La primera és la de la "crisi de les mediacions" o de la desconfiança amb els intermediaris (diaris, esglésies, partits), que no amb el seu contingut (els sms de l'11-M, el Papa o la independència, posem per cas), fenomen similar a a invenció de la impremta i la posterior reforma protestant (volem llegir nosaltres la Bíblia,vull ser jo qui parli amb Déu...). Això presenta un panorama un pèl caòtic (el "fraccionament" postmodern?) , segurament més democràtic i enormement creatiu. De retruc, la segona idea té a veure amb la intimitat, l'àmbit de construcció de la identitat més reivindicat (sortim de l'armari, parlem de sexe, mirem El Gran Hermano) però massa "a la intempèrie", poc eficaç pel seu sentit originari (íntim és el meu espai més proper, més amagat, on sóc realment lliure). Els blocs són també això, doncs. Llocs on sembla que no hi ha límits i una extensió -massa sovint- de la vida íntima de la gent que malda per fer-se present a tot arreu (Diario de Patricia, aquesta tarda en un bus que he agafat on m'he assabentat de la vida sentimental d'un grup d'adolescents, etc..). Segurament amb raó (les raons del cor que el cap ignora, diria Pascal). Però també amb molts riscos.

:

Osti, no sé pasi si ho vaig dir, tot això. En fi, serveixi com a complement dels balbuceigs que has de proferir en un lloc on tothom et mira i has de ser breu.

A elevat a 4

Així jo també em vull fer gran. Ara mateix deixaré de malmetre aquest cos masegat, em prendré la vida amb una mica més de calma i esperaré pacient que arribi el dia de fer-me soci del Casal d'Avis del Parc. (Foto: Sergio Ruiz / TecnoDiari.com)

:

Aquí teniu algunes fotos de divendres passat, del sopar del PSC.

:

Avui també he hagut de sortir amb cara de pomes agres, però aquesta vegada sí que emprenyat de debò. Uns energúmens que s'han quedat sense arguments han passat a l'atac personal d'un company meu que, a banda que aprecio, té una categoria moral molt superior als qui l'ataquen. Són uns "gamberros", aquesta és la màxima aportació són capaços de fer al debat polític. Somniadors d'un país totalitari (independent, això sí), que s'entrenen amb nosaltres, electes per la voluntat popular que blasmen.

:

Acabo de venir d'un debat sobre el fenomen blogger que ha estat molt estimulant. Però ara estic cansat, he de matinar i ja en parlarem demà.

Estatut: tres coses

Estatut i política social

:
Com ha dit avui la diputada Carme Figueras (a la foto), hi ha dos objectius als quals el Govern de la Generalitat s'ha d'abocar: el d'assolir l'èxit en l'aprovació del nou Estatut de Catalunya, d'una banda, i el de realitzar les polítiques socials contemplades a l'acord del Tinell (seran tots dos objectius el mateix? ...per mi sí). Ha estat un debat de Política General curiós. Com en totes les crisis, en surt reforçat aquell que les afronta amb serenor i sap dilucidar quines són les prioritats. Tenim un tripartit més cohesionat que pot viure la segona etapa de la legislatura amb molta força, si es tiren endavant les resolucions aprovades. És el que s'espera del Govern, el que s'espera també de nosaltres, els socialistes. I que ho fem sense distraccions.

:

Estatut i municipis

:

Avui he sortit a replicar Mojedano, portaveu del PP a Mataró, qui volia, en la línia oficial del Partit, confondre el personal sobre l'Estatut i el finançament municipal que, segons ell, estava amenaçat amb la proposta que ha aprovat el Parlament. El regidor conservador ha volgut respondre una part del discurs de l'alcalde Baron l'altre dia al sopar del PSC i, curiosament, no ha trobat cap altre argument que la mentida. He dit que que "el partit que va aprovar una Llei d´Hisendes Locals, que va suposar 250 milions anuals menys per Mataró i que ha hagut de compensar l´actual Govern de Zapatero, digui que l'Estatut 'liquidarà financerament' els municipis és una més de les mentides que el PP està dient sobre el text". socialista creu que "ningú, i molt menys el PP, pot discutir la llarga tradició municipalista del PSC, que es va fer forta especialment quan el Govern d´Aznar pleitejava contra els ajuntaments catalans que exercien la seva autonomia en matèria de relacions laborals, plets que van perdre, per cert".

:

També he volgut destacar que "els capítols de l'Estatut dedicats a l'ordenació territorial, les competències municipals i el finançament de l'administració local garanteixen l'autonomia municipal, molt més que l'actual Estatut" i que "ara es garanteix la participació de la Generalitat en el finançament municipal". He acabat les declaracions amb una ironia, mostrant-me "gratament sorprès perquè, per primera vegada a tot l'Estat, hi hagi algú dins el PP que parli de l'Estatut per dir alguna cosa més que si s'ha d'incloure el terme nació o no; es veu que l'Estatut sí que tracta de coses importants".

:

Estatut i Seguretat Social

:

Algunes altres mentides i confusions que s'han dit aquets dies apunten a que el projecte de nou Estatut podria posar en risc la unitat de l'anomenada "caixa única" de la Seguretat Social, cosa que ni la Constitució permet, ni els socialistes desitgem, òbviament. En el projecte d'Estatut es fa referència únicament a la gestió, es a dir a l'organització i prestació de serveis de la Seguretat Social a Catalunya. El projecte d'Estatut no afegeix res de nou a l'Estatut vigent des de 1979 en matèria de Seguretat Social, només especifica amb més precisió les competències autonòmiques previstes ara per ara. A Espanya hi ha cinc comunitats autònomes (Andalusia, Canàries, Catalunya, País Basc, Navarra i València), que en els seus Estatuts preveuen la gestió de la Seguretat Social des de les administracions autonòmiques. No és únicament el País Basc. La gestió de la Seguretat Social des de la comunitat autònoma pretén donar un servei més àgil i eficient als treballadors, tal com ja va destacar la UGT en el seu informe sobre el projecte d'Estatut. Per cert, els sindicats majoritaris a Catalunya, la UGT i CC.OO. han expressat públicament el seu recolzament a la gestió de la Seguretat Social per part de l'administració catalana.

Pròleg a "Les lliçons de la història" *

La teoria sobre els partits diu que, aquests conjuguen tres elements: el seu corpus ideològic, una organització i, per descomptat, les persones. Persones que són les que alberguen les idees i les que s'organitzen, és clar. I són, aquestes, les que lliguen els partits amb la realitat que volen defensar o que volen transformar. Això també passa al PSC, i passa especialment a la nostra ciutat, un dels bressols, com sabeu, del socialisme democràtic a Catalunya i Espanya, tant en l´àmbit sindical com en el polític.

:

Faríem poc si, com fan els mitjans de comunicació o els historiadors, ens centréssim en aquelles persones que d'una manera o altra han destacat públicament o han liderat el socialisme a Mataró. Perquè, llegint les biografies recollides en aquest llibret, o les editades en dues ocasions més (el cas del finat Quico Oller, o del nostre President d'Honor, Francesc Tristany), t´adones fins a quin punt ha estat important el testimoni i la lluita dels més veterans. En un temps, diguem-ho tot, segat per una dictadura que converteix en herois locals un grup de treballadors i treballadores que, en comptes d'una vida despreocupada o submisa, van pensar que ells també podien fer alguna cosa per millorar les condicions dels seus companys i del seu país. I es van posar mans a l´obra. El llibret recull testimonis del que som: gent nascuda a Catalunya, com en Miquel Tristany o en Llorenç Llovera (+) i gent nascuda fora de Catalunya, com en Fermín Fernández (+), en Juan Ramón Morante, l'Alfonso Ciller o en Lucas Lara, entrellaçant històries paral·leles. Homes i dones, com la Victoria Pendón, la Maria Sans o la Leocàdia Bellavista. Joves inquiets que, atenallats pel règim de l'odi, van haver de vehicular la seva energia amb tacte i destresa, com en Domingo Coll. O persones que ens han deixat fa poc, la pena dels quals no se'ns treu de sobre, com en Ramón Limón (+).

:

En fi, n'hi ha més encara, caldrà continuar refent la memòria històrica del PSC local, una tasca en la qual sempre hem estat sensibles. Recordo fa molts anys, a la Casa del Poble, que en el marc d'un homenatge a Julián Besteiro vam estendre'l a una vintena o trentena de lluitadors republicans de Mataró, en el que el Primer Secretari d'aleshores i ara President, Remigi Herrero, hi tenia gran interès. El seu successor, l'actual Alcalde Joan Antoni Baron, va instituir aquests homenatges coincidint amb els inicis de curs. I tenim més projectes que, si la sort ens acompanya, tenim ganes d'endegar. Estic pensant en la "Premi Francesc Oller" per a la recerca, per exemple.

:
Llegir avui el que ve a continuació, ja veureu, és la millor lliçó de política que podem rebre. Això i ser al seu costat per aprendre'n, per agrair-los tot el que han fet i per demostrar-losque la seva vida no ha estat debades. Aquest serà el millor homenatge.
:

(*) Pròleg de Ramon Bassas, Primer Secretari del PSC de Mataró, a la publicació d'homenatge als veterans socialistes homenatjats cada any al sopar d'inici de curs del Partit i que porta per títol "Les lliçons de la història" (coord., Josep Puig i Pla, octubre 2005).

Diversitat | Debat

La diversitat i el desenvolupament

:
Aquest matí he estat a la Conferència Internacional sobre Innovació que, en el marc de la Setmana de les Noves Tecnologies s'ha celebrat a Mataró. Com que no tenim massa temps per pensar, val molt la pena d'aprofitar el que se'ns brinda. M'ha interessat molt la reflexió de Majó sobre la necessitat que la inversió en tecnologies de l'energia (el bé escàs que té una demanda expansiva), ja que, si no, les de les comunicacions o les biològiques seran insuficients. "Les guerres sempre han estat pels recursos energètics", ha advertit. També m'ha agradat l'explicació de l'expert Juan Rada sobre la seva teoria històrica del desenvolupament més ràpid a Occident que al món àrab o a l'orient: la diversitat, ha dit ("provenim d'una cultura que separa Déu del Cèsari i això fa molt", glups!). I la comparació, just en aquest tema, entre el món catòlic i el món protestant. L'invent del rellotge de mà, per exemple, l'identifica amb el decret teològic de Calví ("aquell senyor que feia vestir la gent d'Armani") segons el qual cadascú és propietari del temps, "aleshores va crear el mercat". D'aquí ve que els campanars dels països de tradició catòlica continguin rellotges i els de tradició protestant no, diu. Té raó. També m'han agradat els seus suggeriments sobre les coses que "encara" es poden inventar. I la idea que, en un món de sensors "en què l'ambient passarà de ser passiu a ser actiu", esdevindrà el de la massificació de la informació. Per això, els creadors de síntesi, de criteris analítics, seran essencials (Més idees per divendres). Els experts flamenc i australià també han estat bé, però no m'interessaven tant.

(Foto: SR/Tecnodiari)

:

Debat a la Ciutadella

:

No he seguit el debat de política general al Parlament, doncs. Una mica a les notícies i a Internet. La polèmica perr la qüestió de la reforma o no del Govern, com em pensava, ha esmorteït l'impuls polític que Maragall ha demostrat davant la tribuna. Finalment, sembla, el President ha admès que les seves intencions hauran de reposar i trobar el moment adequat, sense esbombades, sense pressa ("en aquest país hi ha més soroll que reflexió" deia Majó aquest matí). Ara, com diu Maragall, cal aprofitar el canvi polític que hi ha hagut a Espanya, "de 180º", per tirar endavant projectes vitals pel país. Avui mateix, el Congrés ja ha admès a tràmit la reforma de l'Estatut. I, com recordava Iceta, ve l'hora dels grans projectes socials, d'avançar en la resolució dels problemes que realment preocupen a la gent. L'oposició s'acarnissa, és previsible. CiU no recorda les seves crisis de Govern (algú ha explicat encara per què va marxar Duran?) i avui li va "de perles" per no parlar de la sentència del cas Turisme que confirma el que pensàvem: que hi havia cas. De nou, silenci de Duran.

Xarxa i úter

Joan Hernández Pijuan, "Xarxa“, 1999, Galeria Joan Prats, Barcelona.
:

El Punt d'avui publica un article de Francesc Torralba sobre la tendència a l'ús de la xarxa, i al conseqüent isolament (que no aïllament) de moltes persones. L'autor no creu que internet fabriqui solitaris, més aviat apunta la idea que les persones que viuen, estudien, treballen o tenen tendència a estar soles poden entrar en un món molt ampli de relacions. L'article acaba dient que "Internet és molt sovint una taula de salvació per aquest tipus de solitaris, és com la fusta del nàufrag. No estic segur, doncs, que la xarxa generi més solitaris, però sí que estic convençut que la xarxa obre un nou marc de relacions, en què els solitaris presencials, poden fer amics i confidents virtuals i sentir-se acompanyats, això sí, a distància".

:

Més o menys fa un any, també en el marc de la Setmana de les Noves Tecnologies, després d'una conferència de Francesc Grané, vaig escriure'n que versava sobre "necessitat de la recuperació de la llibertat, de la identitat, del sentit, enmig del magma estimulant de la xarxa i de la cultura actual". Grané també deia que, malgrat tot, la xarxa és com un úter de la mare, protector i proveïdor d'aliment, però que només sortint-ne, només trencant-ne el vincle, podem ser nosaltres. És clar que això serveix per tot: per la família en la qual neixes, pel partit on milites, pels estudis que curses, per la ciutat on vius, pels llibres que llegeixes...

:

Bé, són idees que em passen pel cap tot pensant què caram diré divendres.

:

Per cert, l'Eloi i Capgròs han tret la segona etapa del TecnoDiari. Felicitats.

'Operación Triunfo'

Ahir vaig utilitzar dues vegades el símil d'Operación Triunfo. Alguna vegada m'hi he referit, positivament. No he seguit massa cap de les edicions, i tampoc la d'enguany. Per raons, diem-ne, familiars n'he anat tenint referència quasi diària i aquest matí, fent zapping, he enganxat algunes actuacions de la darrera gala a Tele Taxi TV. He escoltat When I need you una mica embaladit (eren la son i el cansament acumulats que sortien en plena matinal de diumenge?) i m'ha agradat força el nano que ha guanyat, que la cantava, i la finalista, que em sembla que era ella la que l'acompanyava, fent duet. Tinc una bona opinió, aviso, d'aquest programa, malgrat tot. Té tots els elements que respecto i que em sedueixen de la cultura popular, la d'ara i la de fa temps. Algú de vosaltres ja deu saber que col·lecciono goigs i que quedo prendat de qualsevol manifestació de cultura ppular, més encara si hi tinc un cert vincle (com el cas citat, o les processons), per més remot que sigui. No sóc tan fan (ni un expert) com el meu company regidor Josep Comas, o el conseller Josep Bargalló o el magnífic Joan Soler Amigó, de qui molts diumenges canto les seves versions d'espirituals negres.

:

Hi ha dues coses que m'agraden força (i que tenen a veure amb el fenomen de l'explosió de la múica com a producte de masses i com a vehicle de socialització). Una, els temes. Volem que ens parlin d'amor, o del que sentim, que ens diguin com es fa, això d'estimar, a què s'assembla i quins atzucacs recorre. I la música ho fa, especialment. I la segona és que això no ho volem fer sols. Ho podem fer sols, és clar, tancats a la nostra habitació amb els cascos. Però l'experiència musical és completa quan és col·lectiva, quan la compartim amb més gent, amb la qual construïm (enviem sms, etc...) una mena de projecte al que volem vincular la nostra vida, la nostra felicitat. Els que som de missa, ens hauria d'interessar força, això (i hauríem de comparar-ho amb la migradesa de joves o, més ben dit, d'experiències que comparteixen interior amb col·lectiu a les nostres parròquies...). De fet, penso que Joan Pau II ho va veure de seguida (i sense fitxar La Trinca!).

:

Alguns direu (com també s'acostuma a fer del futbol, o d'altres exemples que he citat) que tot plegat és una patranya consumista. Però rera l'oferta, recordem-ho, sempre hi ha demanda, i aquesta reacciona sempre que l'oferta satisfà les seves expectatives. No les hem de mensyprear. Touraine deia fa uns anys que "cal reemplaçar l'oposició entre alta cultura i cultura popular per la que enfronta dues lògiques d'acció [:] (...) la del consum [i] (...) la de la producció de les actituds"*. Que el consum no ens amagui les actituds i els anhels que han fet triomfar el Tirunfo.

:

(*) Alain Touraine ¿Qué es la democracia? Ed. Temas de Hoy. Madrid, 1994, p. 288-289.

Sopar | Consell | Companys

Sopar del PSC

:
La intensíssima setmana tenia ahir un punt important: el sopar d'inici del curs del PSC de Mataró, a la seu de la Germandat "La Armonía", on em va tocar de fer de "conductor" (com si una gala d'Operación Triunfo es tractés) en tant que Primer Secretari. En parla en Javier Naya. Hores abans, presentàvem un llibre (vegeu foto, en el moment en que parlava el responsable de l'edició del llibre, Josep Puig, acompanyat per Juan Ramón Morante, un dels glossats, i Montse López, Secretària d'Organització del PSC de Mataró) que recollia unes breus glosses de les dues persones que hi vam homenatjar, Lucas Lara i Ramón Limón (en pau descansi) i unes quantes més d'altres companys i companyes que hem anat recordant cada inici de curs. Un dia d'aquests ho publicarem a internet i ja us ho faré saber. Com que estic un pèl cansat, no tinc temps de parlar-ne, però se m'acumulen moltes sensacions: una organització impecable, uns comensals fantàstics, la sensació que som un gran partit i que no hem de tenir vergonya en reconèixer-ho, la necessitat de reivindicar la memòria històrica de la nostra tradició política (nosaltres, que som el Partit amb més anys de Mataró i que no estem mai per històries), les paraules de Remigi, la mirada de la Mary, més paraules del propi Lucas, de Sara, de Joan Antoni i de Pepe, els nous afiliats i afiliades als quals vam rebre celebrant el seu compromís, el bon rotllo entre el PSC i la societat civil, els exemples de persones que hi havia allà assegudes, veure que el Partit és molta gent, molea activitat, i que tothom és imprescindible justament perquè les coses no depenen d'un o d'uns quants, l'entusiasme que posem per seguir treballant moltes hores per fer avançar valors que portem molt endins i per milorar les condicions de la gent, especialment de la més senzilla. Vam sopar, vam arengar, se'ns va posar la pell de gallina, vam riure, vam veure ballar. I vam carregar energia. Aparteu les criatures.

:

Consell Nacional

:

I de bon matí, cap a Barcelona, on s'ha celebrat el Consell Nacional del PSC, amb certa expectació. Especialment per avaluar el que em sembla un capítol més de l'enorme responsabilitat que vam adquirir els socialistes a partir de l'assumpció, per par de Maragall, de la Presidència de la Generalitat. Hem de fer moltes coses, hem de complir les transformacions que tants anys havíem somniat que volíem pel país, especialment per a la millora de les condicions de la població, per avançar en les polítiques socials que 23 anys de govern conservador feien clamar a crits. El mateix vertigen que segurament molts teníem en el moment aquell, el tenim en aquesta nova etapa per a l'aprovació d'un nou Estatut, justament el que ens ha de permetre avançar en aquests canvis que us deia. Que ningú no s'enganyi: és per aquest motiu que els socialistes hem apostat per un nou Estatut. Aquesta sensació ho és perquè, sense ser gens senzill, el procés de diàleg i acord al si del Congrés dels Diputats es fa en un marc immillorable per l'avanç en l'autogovern de Catalunya. O ara o mai.

:

En aquest context doncs, s'han produït el gruix de les intervencions, conscients de la responsabilitats, confiats en els passos a seguir que, com deia, no són gens senzills (i no parlo pel PSOE, bàsicament), i confiats també en l'equip que avui ha obtingut un suport sense fisures. També això ha de ser una "operació tromf".

:

Podeu seguir un tall de veu de Maragall i un altre de Montilla, i també el text del discurs d'aquest darrer.

:

Companys

:

I a la tarda, els partits i algunes entitats, a més de l'Ajuntament, hem homenatjat el president Lluís Companys, quan s'esdevé el 65 aniversari del seu afusellament. Ho hem fet davant un monòlit (els "peus" del qual van fer amics meus) que hi ha a l'avinguda que porta el seu nom a Mataró. Aquí teniu el cartell que hem editat des del PSC per aquesta efemèride. El president dels treballadors, el president d'esquerres i catalanista, va saber que aquestes dues condicions significaven implicar-se activament pel govern i el progrés d'Espanya. Que una Espanya millor era bàsica per una Catalunya millor. Un camí trencat abruptament, i sanguinàriament, pels règims nazi i franquista, i que avui, si tots volem, podem recuperar. Serà el millor homenatge a la seva memòria.

Estacions | Setmana

Shi Bo
:

El segon llibre traduït al català de l'escriptor i cal·lígraf xinès, afincat a França, Shi Bo (a la dreta, un treball seu) acaba de sortir. Es tracta d'un recull de poemes escrits durant les dinasties Tang i Song, traduïts i il·lustrats per ell. Es diu Estacions i els ha agrupat al voltant els quatre períodes en què dividim l'any. Núria Periago, mare d'una amiga seva, els ha traduït de forma excel·lent i el llibre, editat per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, és una petita perla sobre la contemplació del temps i dels seus habitants, del temps que importa ("envejecer, morir..."), i de la transformació dels objectes, de la metereologia i de l'entorn com a veritables indicadors de l'ànima. I la cal·ligrafia, llur transport. Com a mostra, un botó:

:

Pensament de tardor

:

La ciutat de Luoyang és envaïda

...pel vent de l'oest

La carta que escric a la meva família conté

...deu mil pensaments en ebullició

La temença que aquesta precipitació

...no la lliuri incompleta

Em fa obrir un vegada més el sobre

...en el moment que el meu missatger

...està a punt de partir

Zhang Ji (Wenchang) (767-830), Estacions, de Shi Bo, trad. Núria Periago. Publ. Abadia de Montserrat, Barcelona, 2005, p. 83.

Publicitat
:

+ info

..Ni una | article per "Valors"

Dies moguts

:

A banda de moltes coses agradables (sense anar més lluny, la reunió que acabo de mantenir amb els responsables territorials del PSC als diferents barris, amb els que hem comentat, entre d'altres, el Programa i Pressupost Municipal per 2006), n'hi ha hagut de menys, però que un ha d'afrontar de tant en tant. Em refereixo al paquet sospitós que ahir va fer desplegar un operatiu policial al voltant de l'estació de Mataró, amb una excel·lent i valenta tasca dels cossos de seguretat que, per sort, va enllestir-se amb falsa alarma. O, per exemple, als lamentables fets ocorreguts en determinat acte, que m'han portat avui a intervenir en alguns mitjans informatius per explicar les conseqüències en tant que sancions, i judicials, si s'escau. Com diu l'editorial de capgros.com, no tenen cap justificació. La mateixa nit, per sort, la Policia Local va identificar i denunciar els autors de destrosses al mobiliari urbà. Dies abans, com s'ha fet públic avui, un operatiu policial conjunt ja havia actuat contundentment en tres nuclis que, de no fer-ho, ern susceptibles de convertir-se en espais "segrestats" a la convivència. De nou, cal felicitar els comandaments i els agents que van realitzar l'operació, que es va cloure amb resultats força positius. És un pas més en el que és l'objectiu que tenim de fa temps a la seguretat ciutadana de Mataró i deia fa uns dies: no en deixarem passar ni una. Volem el carrer per la gent i els seus drets.

:

Finestres obertes a Catalunya *

: Antoni Padrinas, Pomers (1912) Museu de Terrassa.

:
No sé si és el país que fa el paisatge o el paisatge fa el país, però el pols del país, i la mirada personal dels artistes sobre l'entorn, va marcar la pintura realista moderna catalana (més o menys des de la Renaixença fins la Guerra Civil) amb el gènere anomenat paisatgisme. L'exposició que recomanem avui (**) recull peces il·lustratives, algunes d'autors molt reconeguts (Dalí, Vayreda, Anglada i Camarasa, Urgell, Rusiñol, Mir, Juñer, Obiols, Pidelaserra, de Riquer, Meifrèn...), mostra un important conjunt de matisos i de percepcions del món a través de la descripció del que ens envolta. Els matisos propis dels moviments artístics o culturals en què dividim aquest període (Romanticisme, Naturalisme, Modernisme, Noucentisme, Escola Olotina, Luminisme...), que ens transporten des de l'admiració de l'home ignorant i seduït per la Natura, amb la llum física i il·lustrada tènuement apartada, fins el ciutadà que narra un entorn de canvis, que situa de nou l'home i els seus canvis al centre del món. No cal dir que aquesta tensió de l'home amb la natura presideix la reflexió intel·lectual i la recerca artística occidental, i aquí podem gaudir-ne d'alguns resultats realment excel·lents i difícilment reunibles.
:
L'exposició encara val la pena per dues coses més. La primera, perquè l'art d'aquella època és considerat el referent més proper de l'art català actual, el clàssic, el darrer dels clàssics (a no ser que les avantguardes ja ho siguin) però ja amb mentalitat moderna, que concep l'entorn com "una finestra oberta" (nom de l'exposició), per on passi l'aire del món. I la segona, perquè, ara que estem fent un nou Estatut, val la pena saber que Catalunya guarda aquests tresors en una dotzena de museus locals repartits pel territori. Units, han pogut produir una col·lecció així, de primer ordre. I el país, i el paisatge, també és això.

* Publicat a la revista Valors (octubre 2005)
** "La finestra oberta, paisatgisme català 1860-1936", fins el 30 d'octubre al Museu de Mataró (Carreró, 17-19)

Uns instants que ho canvien tot

El meu 12 d'octubre

:

Dec ser l'únic blocaire que aquest migdia ha assistit a la commemoraió de la festa patronal de la Guàrdia Civil. Jo he anat al destacament de Premià de Mar, on he trobat els comandaments que després vénen a Mataró a les juntes de seguretat a donar compte del que fa i a coordinar l'acció policial. Salutacions a força gent, regidors i alcaldes de la zona, responsables policials, etcètera. La pluja, que ens ha fet celebrar l'acte i la missa (de només vint-i-cinc minuts!) dins el garatge (és que sóc col·leccinista d'experiències), com que era esperada, no ha estat un factor dissuassori. De fet, al migdia ha fet un kit kat. Tarda de recuperar lectures i alguna mogudeta. Veig que la cosa patriòtica d'avui només afecta alguns nacionalistes catalans. A mi sempre m'agrada dir que celebro el decobriment d'Amèrica que, com ja vaig dir l'any passat, em sembla la cosa més important i més positiva que durant molts segles va fer una Espanya que, cansada de mirar-se el melic, va provar de descobrir altres móns enllà del mar ...per descobrir-se ella mateixa.

:

Rovira Belloso

:

Algun blocaire més, però molt pocs, em temo, deu conèixer el darrer número de la revista Foc Nou, que ahir vaig rebre puntualment. És del tot recomanable, però (apte per no creients). Des dels passos positius (no tots, però sí uns quants) del nou Papa Benet XVI, o del cardenal de Lió amb una certa rehabilitació del bisbe Gaillot (de qui no ho comparteixo tot, sigui dit de pas), fins a un record per Alfons Comín, els articulistes habituals, un extens reportatge sobre el germà Roger de Taizé, etcètera. Tot. Però, excepcionalment, la conversa que en Jordi Llisterri i la Pim Queralt tenen amb Josep Maria Rovira Belloso, a propòsit de la publicació del seu darrer llibre. M'encanta quan barreja la seva reflexió teològica amb exemples de la seva vida pastoral, quan pretén explicar sintèticament les claus del cristianisme, o la presència de Déu (el gran Absent, sembla), o la reivindicació de Luter i del diàleg interreligiós, o l'autocrítica que es fa quan diu que "l'evangeli no demana un llibre, demana la traducció en una vida". Rovira recorda matxaconament que l'Església no és res si no arriba "als petits". Que Déu no és "al món" sinó al cor dels homes, aquests éssers que estima com un pare, la protecció del qual és la llibertat (ja em costa a mi, ja, acceptar que ser pare és això...). I que Jesús és "el punt de sutura entre la història i el transcendent". "On trobaràs Déu", diu, "és en els cotxets de les mares que van per la Rambla Catalunya, en els pares que porten els fills a collibè, en la mirada dels nens (...) Déu és el Déu de la tendresa".

:

I continua: "Que a cada casa hi hagi un espai i un temps on no se senti el soroll del món sinó on se senti el cor d'una parella que s'estima. Això potser serà uns instants. Però alerta, perquè això ho canvia tot".

Manolo | Audiència | Estatuto.info | Bloc i blocs

Manolo, adéu.

:

El dia que hem enterrat Manolo Montes, l'home més amable del món (allà m'he trobat amb força amics: blocaires, veïns del Pla d'En Boet, militants d'Iniciativa i de CCOO, companys socialistes a qio no se'ns feia gens estrany...), podríem plorar també per la devastació que la natura desbocada afegeix a la pobresa. I segurament seria la millor manera, aquesta, d'unir anys de lluita i servei amb la necessitat, els que quedem, de prosseguir-la.

:

Audiència Pública

:

Sempre he pensat que aquest instrument que vam repetir ahir per explicar el Programa i Pressupost del 2006 (que vaig tenir l'honor d'inaugurar amb l'aleshores alcalde Manuel Mas quan jo era regidor d'Hisenda) reuneix unes quantes de les constants del conflicte cultural del poder, de l'ordre, amb el caos. Diuen que una de les coses que s'assembla més al nostre carnaval és la pràctica d'algunes tribus (em sembla que mexicanes), que dediquen un dia a insultar i blasmar els seus governants, per tal que aquests, al resta de l'any, gaudeixin del màxim respecte. Perdre'l un dia per guanyar-lo sempre. Una mica d'això, hi és, també, com sospita l'Oriol Burgada. Però hi ha més elements. Permet dues coses més. D'una banda, que els governants s'espavilin per explicar-se, per donar compte, per mostrar quines prioritats tenen, cosa que, d'altra banda, s'ha de fer més sovint i durant tot l'any, en formats molt distints (les reunions on s'expliquen les obres en són un cas paradigmàtic). A mi m'agradaria que aquesta interacció fos potser més sovintejada, més habitual, més exigent, i l'editorial de capgros.com també n'apunta algunes idees. (Foto: Sergio Ruiz)

:

En l'àmbit que treballo, a l'Ajuntament, me'n demanen sovint, de comptes. Tot plegat és el repte del que n'anomenem "transparència": des de l'apropament entre els "productes" administratius i els seus usuaris (millora dels tràmits, de la informació, de l'adaptació dels servveis públics a les necessitats de la gent), fins a la necessitat de dir cada vegada per quina raó fem les coses, fet, aquest, que massa vegades donem per descomptat. I també l'aposta per la comunicació que hem fet, mirant de superar les lògiques pors i prevencions que hi ha d'antuvi. I hi ha un altre camí que també s'ha treballat i em sembla prou suggerent, que consisteix en el debat sobre les prioritats, començant per aquells que tenen una visió implicada, almenys en teoria, en els temes a tractar. El govern és també un repte col·lectiu, d'aliances i acords, que d'alguna manera s'ha de vehicular. Home, més d'un centenar de propostes recollides així donen idea que potser és un camí que cal explorar més.

:

I encara n'hi ha dos més, d'espais per córrer. I que tenen a veure amb el que jo en dic no sé si amb massa raó "crisi de les mediacions" (tema que vull reprendre un altre dia per parlar del fenomen dels blogs, o blocs com diuen que s'ha de dir des d'avui). És a dir, la veu individual, d'una banda. I el paper dels partits, d'una altra. Aquests darrers, que la Constitució consagra com les institucions bàsiques de la participació política, tenen l'oportunitat d'introduir el valor dels objectius polítics (quina societat volem?), del debat i el consens al voltant d'ells i de la seva relació empírica amb els electors a través de les urnes. Jo, que també sóc un dels responsables del meu partit, és la principal idea que m'agradaria desenvolupar-hi.

:

Guanyarem si convencem, si seduïm

:

Aquesta idea matxacona de Maragall l'hauríem de tenir tots molt clara. Hi ha massa aguafiestas d'una i altra banda, que viuen còmodes refugiats rera les seves raons, també els seus prejudicis, per no dir les seves "nacions". Si hi ha baralla, perdrem els que ens posem al mig, com sempre, perdrà l'entesa (que, encara que fóssim els més independents del món, ens caldria, senyors). Però hi ha espai per l'entesa, cosa que també diuen les famoses enquestes d'aquest cap de setmana. Us recomano que llegiu el post d'en Miquel de diumenge passat, amb la reproducció d'un mail una mica cabrejat que va respondre. No sé si ho pot dir més clar. Els socialistes, i els socialistes catalans especialment, som coscients de la feina que hem de fer, que no pateixin. Ho és també Zapatero. Com a mostra de la tasca que ens hem decidit d'emprendre una campanya que, entre d'altres coses, conté un web que ja podeu visitar.

:

Més invitacions

:

He enllaçat blocs, aquí al costat, que us recomano. En primer lloc, el del també periodista mataroní Oriol Rodríguez (el tercer Oriol en pocs dies... és que Mataró és molt devota d'aquest sant), que és un veterà lector del que steu llegint i que promet. El segon és el de Vilapou, que m'ha fet gràcia per la seva obsessió per les escales i al que corresponc a l'enllaç que m'ha fet. El tercer, Maresme Confidencial, una agosarada aventura (que m'he resistit a posar perquè no em fa massa gràcia això dels anònims) per retroalimentar més el cercle periodistes-polítics, però que de tant en tant diu coses que ningú diu. I el darrer, una xarxa espanyola de blocaires socialistes que ha impulsat un gallec que ha viscut molts anys a Catalunya, l'Enrique Castro, que... en fi, alguns també farem servir per convèncer i per seduir, en la mesura que puguem i Nostre Senyor ens hagi dotat.