diumenge, d’abril 03, 2005

En la mort de Joan Pau II

JoanPauII
Foto: El País.
:
Pensava que la vida de les persones es pot comptar amb els papes que hem enterrat. Jo ja en porto tres, perquè un d'ells, Joan Pau I, va durar tan sols trenta-tres dies. I la mort dels papes té, com antigament la mort dels reis, caràcter de fet excepcional, de lloc comú en el calendari. I la mort del Papa Wojtila assenyala, ves per on, els meus darrers vint-i-set anys, la major part de la meva vida. Recordo quan el van elegir, ho recordo força bé, i els comentaris que se'n feien. recordo haver pintat un mural a la classe. Algun dels comentaris veig que els fa el meu fill, que és una mica més petit que jo aleshores, i que avui em preguntava "la seva dona és viva o es va morir"?. Semblava una pregunta futurista.
:
Ja han començat a parlar (parlar, parlar, potser per no sentir el silenci de la mort) dels aspectes que defineixen aquest pontificat que, sens dubte, dóna molt de si. Per ell mateix i pels fets històrics que l'han acompanyat, als quals no ha estat aliè. I també de les seves contradiccions i característiques. Un papa polonès, que havia estat resistent al nazisme i al comunisme i després recelós del capitalisme, d'un país maltractat contínuament. Agosarat i temerós del dubte. Que renya però que demana perdó. Que defensa la tradició però que surt i viatja portant l'sperança fins el darrer lloc del món. Que fuig dels corrents però que fa créixer el nombre de creients. Que fa sant tot quisqui, fins i tot gent impresentable (i tu t'emprenyes? no era això el Regne de Déu?). Que rebutja el que no comprèn, però que vol comprendre. Hi haurà temps per analitzar-ho i els diaris n'aniran plens.
:
Jo només he de dir que, segurament per l'edat amb que ha coincidit el seu papat, he crescut una mica contra el Papa Joan Pau II, especialment pels seus recels a les actituds progressistes. Ja de ben jove. Recordo que ja d'adolescent no em va fer cap gràcia el seu primer viatge a Espanya. I, després, no m'ha reconfortat massa el seu missatge. Malgrat tot, el temps fa veure també les llums que no sempre es posen de manifest, la coincidència en moltes anàlisis i en algunes consideracions que provenen directament del Pontífex. El seu darrer viatge a Espanya, si ho recordeu, resumeix prou bé l'agredolç, els sentiments contradictoris, que ha suposat Joan Pau II per molts cristians.
:
Avui, a les poques hores de la seva mort, és justament això el que em sembla bo de recordar, aqust paper paternal (això deu ser fer de Papa) que, des de Freud, sabem que és un paper ingrat, que provoca sentiments contradictoris als seus fills (els quals en algun moment patiran complexe d'Edip) però que mai no deixa de ser punt de referència. A favor i en contra. A favor pels qui hi veuen la continuïtat de la tasca de Jesús i els seus. En contra pels qui creuen que s'ha allunyat d'aquesta tasca. Però sempre punt de referència per tenir de nou Jesús, és a dir, la humanitat de Déu, és a dir la primacia d'estimar damunt de tot, davant nostre.
:
Descansi en pau.
Publica un comentari a l'entrada