39 | Els blocs del Foreign

39
:

:

Tants anys com han passat i tot igual.
La línia constant de l'horitzó,
la seua llum profunda, aquest tapís
solcat d'onades, i l'impertinent
desig d'antic que nia dintre els ulls.
I no debades cal que siga així.
Són coses sense més, són pur atzar,
contínues sorpreses massa a prop
baratant el migdia arran de pell
amb un calfred de trenta-nou estius.

Isidre Martínez Marzo , "D'aquí estant", a Hostes, Ed. Proa, Barcelona, 2006, p. 21
Il·lustració: Marck Rothko, Blau, taronja i vermell, 1961.
:

(versió en àudio)

:
Els blocs del Foreign
:
El ministeri britànic d'Exteriors, dirigit pel jove David Miliband, té una plana de blocaires vinculats a la diplomàcia del país, inclòs el del propi Ministre. Amb comentaris breus, algun vídeo, força reflexions interessants i enllaços, el bloc m'ha agradat força. Però més encara la naturalitat en què s'emmarca en la plana oficial del Ministeri, sense tantes manies com les que sovint hi ha per les nostres terres. També inclou comentaris i una frescor que ja m'agradaria trobar més sovint i no li impedeix de mantenir un web que també m'ha agradat força, on hi trobo un butlletí periòdic de la seva tasca com a diputat, acta que manté amb oficina pròpia al seu districte.

:
:

La dura substància del món

Els ideals (i IV - Savater i Dewey)

:

Danny Lyon, The Corn Wagon, Ramsey Prison, Texas (1968)

:

Los ideales políticos nunca intentan mejorar la condición humana sinó la sociedad humana.
:
Alguna vez los ideales pueden llevar a uno a tirar adoquines, pero es difícil que tirar adoquines llegue a ser considerado un ideal perdurable.

:
Fernando Savater als llibres Política para Amador (Ed. Ariel, Barcelona, 1992, p. 227) i Libre mente (Ed. Espasa-Calpe, Madrid, 1995, p. 55)
:

Les metes i ideals que ens mouen es generen a partir de la imaginació. Però no estan fets de substàncies imaginàries. Es formen amb la dura substància del món de l'experiència física i social.

:

John Dewey al llibre amb textos seus i de William James Belief and Experience, Univ. d'Illinois, Chicago, 2005, p. 244 (text original a A common faith)

:

Filles del dubte | Línia orbital

Els ideals (III - Zambrano)
:

William Turner, Posta de sol damunt d'un llac (1840)

Las ideas son hijas de la duda, (...) hijas de la soledad humana (...). Toda idea va dirigida hacia el futuro y lo prepara. Mientras las creencias las sentimos venir siempre, desde el pasado, por ello nos sostienen y nos acogen como un regazo cuando el porvenir se nos oscurece y se nos cierra.

:
María Zambrano, Persona y democracia, Ed. Siruela, Madrid, 1996, p. 136.
:
Línia orbital
:

:
Avui la Comissió d'Urbanisme de Catalunya ha donat el seu vist-i-plau als criteris de la Generalitat en la definició de l'Eix Transversal ferroviari i la Lína Orbital, en un pas més en el pas endavant que ha de fer el nosre sistema ferroviari i que afecta especialment Mataró. És una gran notícia, avança notablement en una aspiració que sembla encara llunyana i significa la concreció d'una clara voluntat política de canviar les infrastructures del país. Extracte de la nota:
:

La nova Línia Orbital significa una importantíssima aposta pel ferrocarril de rodalies, que contribuirà a redefinir l'accessibilitat interna de l'àrea metropolitana i trencarà la radialitat de l'actual xarxa ferroviària. Aquest nou eix facilitarà la creació d'una autèntica estructura ferroviària en xarxa, i interconnectarà les ciutats metropolitanes de la segona corona.
:
La línia Orbital Ferroviària unirà Vilanova i Mataró en un recorregut de 119 km que passarà pels municipis següents: Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes, Canyelles, Vilafranca del Penedès, la Granada, Subirats, Sant Sadurní d'Anoia, Gelida, Martorell, Abrera, Terrassa, Sabadell, Barberà del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Mollet del Vallès, Montmeló, Parets del Vallès, Granollers, la Roca del Vallès, Argentona i Mataró.
:
Es construiran 68 km de nova línia ferroviària, 46 dels quals seran en túnel, i es donarà servei a 31 estacions, 18 de les quals seran de nova creació.
:
Els nous trams de la línia que caldrà construir seran els de Vilanova i la Geltrú a Vilafranca del Penedès, de Martorell a Terrassa, de Barberà a Santa Perpètua i de Granollers a Mataró.
:
El traçat es completa amb tres trams que ja es troben funcionant actualment i que formen part de la xarxa ferroviària estatal: de Vilafranca a Martorell, de Terrassa a Sabadell i de Santa Perpètua a Parets del Vallès.
:
En les primeres estimacions es preveu que l'execució d'aquest projecte comporti una inversió d'uns 4.000 MEUR.

:

Un home que passa

Els ideals (II - Bonet)
:

Alberto Giacometti, Home caminant II, 1960
:

La pitjor de les idees és
tenir idees i matar per una idea
:
Déu meu, jo no et puc veure ni en pintura (...)
Que et vegi etern en un home que passa.

:
Blai Bonet, fragments de poemes de Nova York (Ed. Columna, Barcelona, 1991, p. 47) i de Sonets (Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 2000, p. 35)
:

Tensió forta

Els ideals (I - Lyotard)
:

Piet Mondrian, Composició amb vermell, groc i blau (1921)

:

Podem concebir allò absolutament gran, absolutament poderós, però qualsevol presentació d'un objecte destinat a 'fer veure' aquesta magnitud o aquesta potència absolutes se'ns apareix com a dolorosament insuficient. Heus ací les Idees que no tenen presentació possible. Conseqüentment, aquestes idees no ens donen a conèixer res de la realitat (l'experiència). (...)

:

L'ideal no és presentable per la sensibilitat, la societat lliure no pot ser mostrada, com tampoc pot mostrar-se l'acte lliure, de manera que en cert sentit, la tensió entre allò que s'ha de ser i allò que s'és seguirà sent sempre forta.

:

Jean-François Lyotard, La posmodernidad, Ed. Gedisa, Barcelona, 1987, pp. 21 i 61 (trad. pròpia).

:

El PSC proposa | Zaragoza i Rosselli

:

El PSC proposa

:

El PSC ha celebrat aquest cap de setmana la seva VI Conferència Nacional, en la que s'han fixat els tres grans objectius del PSC per als propers mesos: la millora de l'accés a l'habitatge, la convivència als nostres barris i ciutats i la millora de les infrastrcutures del país. Per una sèrie de raons, no hi he pogut anar, però Mataró hi ha estat present amb una molt bona delegació de companys i companyes.

:

Aquests son els reptes immediats del PSC, els deures que ens posem a fer, els compromisos que adoptem amb tota sinceritat, sí, però també amb tota fermesa. Mentre d'altres hen de resoldre problemes interns d'identitat i de projecte, en debats que no aporten ni una sola solució, els socialistes, aquí a la Terra, som ja de ple al terreny del què cal fer, on, quan i com. Els documents aprovats incorporen milers d'aportacions posteriors a la Ponència que durtant mesos s'ha anat treballant arreu del país. Val la pena llegir la Resolució Política aprovada (és curta), i el post d'avui del bloc de Miquel Iceta. També en parla Joan Antoni Baron.

:

Per als que vulgueu fer un breu repàs a l'acte, aquí teniu el vídeo de la roda de premsa on es presentà fa uns dies, aquí teniu la nota de les intervencions de la presentació, aquí el destacat de Carme Chacón (aqií el discurs complet) i un vídeo, aquí un resum de la la intervenció de Joaquim Nadal, aquí un altre les intervencions de Geli i Muñoz al voltant del Dia Internacional contra la Violència a les Dones, la nota de les paraules d'Hereu i Iceta i, finalment, del discurs final de Montilla (aquí, sencer).
:

Zaragoza i Rosselli

:
Una de les alegries del dia és veure, a La Vanguardia, un article de José Zaragoza, Sectetari d'Organització del PSC, la reivindicació de Carlo Rosselli i del seu terme socialisme liberal, en contraposició al socialisme dogmàtic que causava estralls i admiració gairebé en la mateixa mesura en el període d'entreguerres europeu, del qual en fou una víctima. El vaig fer servir molt a l'inici d'aquest bloc, ja que se l'havia citat al 10è Congrés el PSC. També el vaig citar quan vaig intervenir just després de la meva elecció com a Primer Secretari del PSC a Mataró. Zaragoza em va fer aleshores algun comentari d'aquest autor, per la qual cosa encara em fa més gràcia haver trobat aquest article.

:

Certament, les posicions possibilistes de l'esquerra, aquella que prioritza el que podem fer abans del que caldria fer (o ser), la que no parteix de la ideologia sinó de l'experiència, és la que ha pogut fer més per l'avenç de la classe treballadora. Les altres propostes de l'esquerra han fracassat, diguem-ho clar. "Para el pensador italiano", diu Zaragoza "los socialistas no han de tener la ilusión de poseer el secreto del futuro ni creerse depositarios de la última verdad en materia social", i que defensava "posiciones que lo hicieron renunciar, incluso, a la vieja idea internacionalista para aceptar que los socialistas han de asumir plenamente la identidad nacional como propia y no renunciar a construir un proyecto nacional para su país".

:

Zaragoza creu que podem prendre nota dels escrits del pensador italià. "En un momento en que hace falta recuperar la preeminencia de la cultura del trabajo en nuestra sociedad y la importancia de la responsabilidad individual en la vida colectiva, el socialismo liberal es la síntesis necesaria entre socialismo y liberalismo, una síntesis indispensable para gobernar sociedades complejas que funcionan en el marco de economías de mercado avanzadas".

:

Sobre això també ha anat la Conferència Nacional. Sobre deixar que altres parlin del sexe dels àngels (o del dret a decidir) i nosaltres de les solucions que calen a Catalunya. Des de les nostres conviccions, sí, que no són límit, fi, sinó un trajecte al servei de la vida. Els propers quatre dies us emprenyaré amb algunes cites al respecte (tinc poc temps per dedicar al bloc la propera setmana i preparant-ho abans podré acudir a la nostra cita diària, lectors).

:

Menjar merda

A La Vanguardia llegeixo un reportatge curiós sobre l'èxit, a Taiwan, d'una cadena de restaurants (Modern Toilet), que basen la seva decoració, i la presentació dels productes alimentaris, basats en els wàters i el que s'hi fa, allà. Just se n'acaba d'obrir el darrer a Taipei. Sorprèn l'èxit, immers en la moda dels restaurants temàtics, que experimenten un notable increment de públic, a la recerca de sensacions cada vegada més estanyes.

:
Quan sovint ens queixem de la mala qualitat de l'alimentació moderna, especialment la més lligada a un sistema concret de distribució (cadenes de menjar ràpid, etc.) i als dubtes sobre la seva producció (tractament dels animals o plantes, additius i conservants, etc...), diem que 'mengem merda'. Potser la intenció és la de produir, a l'interlocutor, una reacció quasi de fàstic. Però, certament, vist l'èxit d'aquesta proposta, potser menjar merda no és tan mal vist... Menjar merda o que ho sembli, més aviat.
:

L'obsessió per la dualitat i la còpia a la nostra societat, que el mercat desenvolupa amb tanta perfecció, ha estat estudiada per Vicente Verdú en el que en va anomenar 'el capitalisme de ficció'. Ho va fer a El estilo del mundo (Ed. Anagrama, Barcelona 2003), que dedica un capítol a la qüestió del reciclatge i, especialment, a l'obsessió contemporània pel detritus, que el capitalisme retorna al mercat en forma de reutilització i, especialment, de consciència neta, diu, amb la qual cosa el capitalisme sembla rentar-se les mans (amb brutícia). Aquí en teniu tres fragments:

:

Desarrollamos ahora, con las escorias, un vínculo que recuerda la narración freudiana de la fase anal en la que el niño que ahora somos obtiene placer en sus juegos con el excremento. (p. 70)

:

Un país, una moda, una empresa, una exposición de arte noparecen actuales si no se toman en serio la inmundicia. (p. 71)

:

¿Cómo no amar, en suma, un sistema que tras haber sido criminal, contaminador, devastador, viene a transformar la escoria en decoración, las heces en luces, la historia en un presente sin las sombras de la muerte? (p. 76)

:fotos: La Vanguardia.

Per llegir: Mas i Valls

Manuel Mas explica molt bé en un article, avui a capgros.com, quin ha estat el procés per a l'adopció d'un acord, al Congrés dels Diputats, que és una passa més en la voluntat del Maresme de resoldre, d'una vegada, el trasllat de la NII a la comarca amb una alternativa acordada amb els municipis i que pren com a base amplis acords assolits al respecte. Val la pena llegir-lo i visitar algun dels lincs que proposa.

A la foto, de QM sóc amb ell, divendres passat

:

A rel d'un altre article al mateix mitjà, de l'exregidor d'UDC i advocat Antoni Valls, penso que no i falta raó. Especialment en aquest mandat, no hi ha ple que no dediquem (perdem?) més d'una o dues hores debatent com si fóssim diputats aspectes que no formen part ni de les nostres competències ni, en algun cas, de les nostres incumbències. De temes, a vegades, que responen més a debats interns de partits en crisi (independència sí / independència no, etc. per resumir) que no als interessos dels ciutadans. Ho he dit algunes vegades: que els reponsables polítics parlem de temes marcians ens acosta més a Mart que a la ciutat, i després no ens podem queixar de l'abstenció.
:

Refundar l'ambigüitat

Com deia Raimon Obiols, las primeres reaccions dels articulistes catalans l'endemà de l'acte que Artur Mas protagonitzà per presentar el que haia de ser la seva gran aposta de refundació el catalanisme (compte: ja no nacionalisme), coincideixen en qualificar el seu discurs d'ambigu. Que es destaqui com a objectiu 'el dret a decidir' i, a continuació, 'en tot allò que tenim dret a decidir' sembla un acudit dels germans Marx. Cito Obiols

:

Salvador Cardús escriu que “s’abandonen (en el discurs de Mas) unes ambigüitats incòmodes i se’n busquen altres de noves per tal de mantenir el marge de maniobra“. Francesc-Marc Álvaro diu que “el millor d’aquesta aposta de Mas és la seva imitació de l’ambigüitat productiva que permeté a Pujol sumar vots de procedència molt diversa“. L’editorial de La Vanguardia parla de “calculada ambigüitat“. Ferran Mascarell escriu que “torna a dominar l’ambigüitat del llenguatge“.
:

Podem seguir. Pilar Rahola diu el mateix d’una altra manera: “aquesta conferència és pujolisme en estat pur, fins i tot en els càlculs que s’han fet per donar-ne una de freda i una de calenta“. Francesc Puigpelat es refereix a l’ ambigüitat del discurs en el terreny del sobiranisme (”Per què Mas formula només una mena de sobiranisme a mig gas?“) i Francesc Codina a l’ambigüitat en el terreny programàtic: “Conceptes com l’Estat del benestar, l’educació inclusiva, la cohesió social i la sostenibilitat, en comptes de ser frontalment qüestionats, com fa sovint l’ala més liberal de CDC, han estat hàbilment modulats per Mas en una hibridació social-liberal en què es detecta l’emprempta sarkozyana“.
:

No cal continuar. Però potser allò que interessa és demanar-se a què obeeix aquesta significativa coincidència en titllar d’ambigu el discurs de Mas.

:
Em sembla que la resposta la dóna El Punt, quan recorda que “de fet, aquest navegar entre dues aigües ha estat la marca de la casa de CDC“. És el mateix que apunta gràficament Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia: “El repte de Mas és anar dues passes més enllà de Pujol sense espantar a la senyora Pérez“.

:
Per conèixer altres reaccions diverses des del camp socialista, val la pena llegir-se els articles d'El Periódico de Ferrran Macarell, Diverses refundacions, del dia anterior i el ja citat Refundar el llenguatge i d'Àlex Masollorens, Res de nou sota el sol; el de Montserrat Tura a La Vanguardia, Catalanismo sí; les reaccions del portaveu Miquel Iceta i la del secretari d'Organització, José Zaragoza, que alerten de l'acostament a tesis més radicalitzades, i, d'aquest darrer, una comparació entre les propostes de Mas i les de Montilla, a rel de la participació d'aquest darrer en un programa televisiu.

:

També destaco al post d'ahir de Joan Antoni Baron i, a través d'ell, recupero els dels blocaires Saül Gordillo, Marc Vidal, Carles Campuzano, Xavier Mir (que he descobert que em cita al seu llibre) i en Joan Ferran.

:

Recentment, he reflexionat al respecte jo mateix als posts Catalanisme vs. amish del Majestic, Convergència i desunió, Més sobiranistes = menys catalanistes, CiU, desorientada, als que remeto per no repetir-me. No hi ha massa res de nou a dir.
:

Barceló a Godia

Miquel Barceló, Fulles de bleda (2003), col·lecció Félix Revuelta.

:

Una de les exposicions que més m'ha agradat, darrerament, i que tenim la sort de tenir encara a Barcelona, és la que mostra la Fundació Godia amb obres de Miquel Barceló procedents de diverses col·leccions privades de la ciutat. Gràcies a visitar-la, fa unes setmanes, vaig poder conèixer la identitat del propietari d'un quadre que m'impressionà no fa gaire i del que vaig donar compte en aquest bloc, aquestes fulles de bleda en ple bing bang absolutament recreades (l'art no copia, sinó que crea o recrea... no sabem si amb una explosió o des d'una creació consicent) amb un mestratge indescriptible.

:

L'exposició permet una rapidíssima visita a l'evolució pictòrica de l'artista mallorquí i, de pas, a la seva relació amb la ciutat de Barcelona, una ciutat que l'estima i l'aprecia, com s'ha pogut veure cada vegada que ha exposat. En aquest cas en el món del col·leccionisme privat, ben allunyat dels ambients en els que es movia Barceló als inicis de la seva carrera, però que de seguida va veure la força i l'originalitat del seu llenguatge, de la seva recerca i de la seva producció.

:

M'interessa, per exemple, l'evolució matèrica dels quadres de Barceló, la seva recerca de textures originals en consonància al·legòrica a les textures naturals, situant-se al lloc del creador. O la reinvenció de la pintura, com si fóssim els primers habitants de les coves rupestres, però essent alhora el creador de la cova, de la base, i el subjecte que simbolitza aquesta matèria a través d'imatges somniades, caçades o venerades... amb una ocasional ironia brutal, com el gerro El cul dels ases (2002). O, com una relectura de l'art abstracte de postguerra, la introducció ja no de sorres o fusta sinó de fang o tèrmits que embruten o mutilen... com si fos alhora l'artesà d'argila en què s'inspirà l'autor del Gènesi per explicar de quina matèria som fetes les persones.

:

Hi a molts més aspectes que podrem admirar. L'evolució dels temes, per exemple. O com canvia l'obsessió (a vegades angoixant) pel jo per una atenció també obsessiva pels objectes més petits i quotidians i, alhora, com acompanya un discurs més tancat, personal, amb un altre de més global... a partir precisament dels petits objectes i la seva relació amb el cosmos.

:

Bé, i us podreu emportar a casa un preciós catàleg que pot servir per diverses coses: per agafar encara més enveja, per retornar de tant en tant al record del plaer que haureu obtingut, per llegir alguns comentaris interessantísisms al voltant d'aquest autor i de les peces exposades, així com del paper del col·leccionisme privat al voltant de Barceló, etc...

:

(versió en àudio)

Blázquez, Rojas Marcos i el perdó

Foto: Efe / J.J. Guillén

:

Ricardo Blázquez, president de la Conferència Episcopal Espanyola i bisbe de Bilbao, que ha donat força mostres de la seva vàlua en sel seu mandat que és a punt de cloure, ha pres el paper que haurien d'haver fet d'altres (en això demostra la seva vàlua) i ha demanat perdó pel paper de l'Església durant la Guerra Civil Espanyola. Sóc dels que pensa que les institucions no han de demanar perdó pels errors dels seus responsables anteriors. Però també que cal apreciar els gestos d'entesa i de generositat. Aquí teniu el seu discurs íntegre.

:

En tot cas, les víctimes potser no podran concedir-ne el perdó, aquesta és una de les meves reticències. Perquè, un cop es demana el perdó, i fins i tot quan noes demana, el veritable gest és el de donar-lo. Perdonar és una de les actituds més complexes, de les més difícils, una de les més contra-corrent que hi ha. En fi, m'agradaria que algú, algú que hagués criticat força el paper de l'església a la Guerra Civil n'hagués patit o no les conseqüències, que avui digués: "d'acord, et perdono".

:

El procés psicològic del perdó, que facilita l'abandonament de la situació enquistada de víctima (potser el reconeixement té aquest efecte positiu), va ser descrit admirablement fa pocs anys pel professor Luis Rojas Marcos en un article a El País l'any següent als atemptats de les Torres Bessones i que us podeu descarregar aquí. "De ahí que un número cada día mayor piense que para apaciguar su recalcitrante desasosiego y pasar finalmente la página fatídica deberá plantearse el arduo dilema de perdonar lo imperdonable", deia, actitud que molts veurien inadmissible, lògicament.

:

"El problema de quienes no perdonan es que viven estancados en el ayer lacerante, prisioneros del escenario del horror, obsesionados con los malvados que quebrantaron su vida, lo que les impide cerrar la herida", deia. "El perdón no hace que se olvide la agresión, pero sí ayuda a explicarla y entenderla desde una perspectiva menos personal, más amplia. Induce a aceptar que el sufrimiento y la maldad son partes inevitables de la vida, facilita el restablecimiento de la paz interior y alienta a abrirse de nuevo al mundo".

:

"Quienes perdonan aumentan las posibilidades de liberarse del pasado y volver a controlar razonablemente su destino", insistia. I acabava dient: "Yo sospecho que la naciente disposición a perdonar lo imperdonable es la señal más segura y esperanzadora de que algún día, no muy lejano, todos o casi todos desharemos el nudo que nos ata a los torturadores, miraremos ilusionados a un horizonte más allá del 11-S y disfrutaremos agradecidos de una existencia que nuestra probada fragilidad ha hecho más valiosa."

:

A Infotic | 'Valors' en video

A Infotic
:

Avui s'ha emès per Mataró Ràdio la xerrada que vam mantenir el professor Alfons Palacios i jo mateix sobre blocs al programa Infotic, que realitzen els estudiants de l'EUMPt Sergi Cabrespina (producció i locució), Xènia Duch (producció i locució) i Sònia Bonet (tècnica de so) d'acord amb el projecte TecnoCampus Mataró. No és piloteig, eh, però he de dir que vaig quedar gratament impressionat per la qualitat del programa, la seva capacitat didàctica en temes de tecnologies de la comunicació i la seva influència a la vida quotidiana, dels estudis en els quals es estudiants del graduat de Mitjans Audiovisuals fan les pràctiques i del resultat de la trobada. L'emeten cada setmana a les 15 h. i us el recomano.

:

Per cert, aquí teniu l'eidicó d'avui en so per qui ho vulgui seguir en diferit.

:

Valors en vídeo
:
L'amic Josep Àngel Colomés ha editat un vídeo amb les gravacions que va fer amb motiu de la visita d'alguns dels col·laboradors de Valors a Solsona, fa un mes, i de la que guardo un gran record. Aquí el teniu.
:

:

CiU, desorientada

Una de les mostres de la desorientació actual de CiU la vivim a Mataró. Una desorientació que afecta a les idees (què proposen exactament?), a la seva estratègia (cap on van?) i a la formació d'equips (amb qui compten?). Us ho explico.

:
El seu darrer candidat a l'Alcaldia i actual cap de grup, del qual ja hem pogut sentir alguns discursos, es mostra completament buit d'idees i de projectes. Mai s'ha necessitat tant de temps per dir tan poques coses. La seva intenció, segons ha anat comentant, és " fer plegar tard els regidors", al Ple, encara que sigui repetint els mateixos precs i preguntes cada mes... Però encara no coneixem cap idea, cap projecte original, cap orientació alternativa. Gairebé enyorem el seu predecessor. Alguns pensàvem que la seva vinculació al món de l'empresa, vinculat als negocis de la tecnologia, portaria vitalitat i innovació al si d'un projecte, el de CiU, massa ancorat en l'enyor i mancat de perspectives. Però, com ja deu haver après, una cosa és fer diners i una altra fer política.

:
La segona característica correspon a la seva estratègia, si n'hi ha... Si abans de la campanya ja havia ofert un pacte al PP, després de les eleccions s'ha acostat a les tesis dels radicals de la CUP. Sembla com si CiU s'adrecés a l'electorat d'aquest grup, després de veure que la seva apel·lació a unir la dreta donava més aviat pocs vots. De manera que, avui per avui, el PSC té el camp obert per aglutinar al seu si els sectors més moderats i oberts del catalanisme progressista que desconfien de la via 'sobiranista' oberta per l'actual direcció de CDC, que sembla haver-los oblidat del tot.

:
I la tercera és en la formació del seu equip. Abans d'entrar a l'Ajuntament, ja va provocar una crisi sense precedents amb els socis d'UDC eliminant de la llista els regidors més proclius al pacte i l'entesa de l'anterior mandat, amb acusacions d'aquests darrers que denotaven el caràcter autoritari del nou líder de CiU. Tot just arribar, va carregar-se els seus anteriors representants a l'empresa municipal Pumsa o al Consell Municipal del Patrimoni, imposant una nova línia de confrontació amb el Govern, amb pancarta inclosa si cal, on que sembla que s'hi troba a gust.

:
Aquest panorama, contra el que pugueu pensar, no ens agrada gens. Principalment, perquè no ens estimula com ho hauria de fer una oposició com cal, perquè ignora un veritable debat de les idees i perquè, sobre la taula, tan sols es limita a opinar sobre les propostes d'altri. Per sort, hi són.
:

* article al digital DiariMaresme.com, dins la secció Des dels límits.

:

L'infern

William-Adolphe Bouguereau: Dante i Virgili a l'Infern (1850)

:

El món sembla l'infern. No sé si ho és, però ho sembla i fem tot el possible per veure-ho. De manera que veiem les desgràcies del món, no em refereixo a les 'naturals', sinó especialment aquelles el subjecte de les quals és aquest home que és llop per l'home. Les guerres, les violacions, els abusos de tota mena, els assassinats, les estafes, les llars de foc (vull dir les cases amb violència), el racisme, la deforestació. En un ordre menor, altres tòpics com el Nord depredador, l'Espanya plural impossible, l'Islam terrorista o els Estats Units opressors. I, quotidianament, els veïns dels quals desconfiem, els marrecs que ens atraquen, les parelles que es trenquen, els companys que ens traeixen, el sexe repressor, la malaltia que ens mata, les drogues que ens alienen, l'angoixa que ens menja.

:

Amb una mica de sort, serà aquest infern l'incentiu per lluitar-hi en contra, encara que sigui en petites dosis un pèl aburgesades, però amb claredat absoluta per discernir el cel de l'infern. O, si no, l'infern és potser l'excusa més propícia pel nou Faust modern que el distreu amb el desig, la felicitat momentània, les escletxes d'una plenitud a la que, de fet, has renunciat signant amb sang.

:

Potser sí, que és l'infern, tot això. Per si de cas, llegint el darrer número de la revista Claves em topo amb un capítol del darrer llibre de Bauman, encapçalat per una cita d'Italo Calvino, que ens entrelluca una tercera posició molt més recomanable.

:

El infierno de los vivos no es algo que será: existe ya aquí y es el que habitamos todos los días, el que formamos estando juntos. Dos formas hay de no sufrirlo. La primera es fácil para muchos: aceptar el infierno y convertirse en parte de él hasta el punto de dejar de verlo ya. La segunda es arriesgada y exige atención y aprendizaje continuos: buscar y saber quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacerlo durar y darle espacio.
:
Italo Calvino a Le città invisibili. Ed. Einaudi, Torí, 1972 [trad. cast. Las ciudades invisibles, Ed. Siruela, Madrid, 1998], citat per Zygmunt Bauman a "La utopía en época de incertidumbre", Claves de Razón Prática, Madrid, nov. 2007, cap. 5 del llibre Tiempos Líquidos, Ed. Tusquets, Barcelona. 2007.

:

versió en àudio

Llepant i Xarrupa

:
Al Ple passat vam aprovar la modificació del Pla General del sector Lepant-Churruca, a Mataró (els mataronins de tota la vida parlen de la circulació d'aquests carrers dient Llepant amunt, Xarrupa avall). És un treball dirigit fonamentalment pel meu predecessor, l'Arcadi Vilert, i que sorgí d'un lamentable fet: el tancament d'una fàbrica paperera que romania al bell mig de la ciutat. En qualsevol cas, l'Arcadi va tenir la idea d'adquirir l'immoble per a una oportunitat magnífica: la de situar nous vials, noves zones verdes, una escola i habitatge públic al centre de la ciutat, en una trama molt consolidada que permet poques intervencions com aquestes, però on fan molta falta. I amb la recuperació d'una important peça del nostre passat industrial per als nous usos educatius. Em va agradar comptar amb l'ampli recolzament que va obtenir la proposta, que agraeixo, i he de dir que encara no entenc massa les raons dels que s'hi van oposar.

:

versió en àudio

Mascles dominants | El desig

Tres cretins (i III)
:

Tothom somrient, fins i tot els dos mascles dominants de l'espècie, que competeixen per demostrar els seus coneixements de càmeres de fotografia digital.

Quim Monzó, Mil cretins, Ed. Quaderns Crema, Barcelona 2007, p. 158. Foto, del bloc Bellini Conversa.
:
El desig

El desig és poderosíssim i es troba situat en un espai eteri en què acaben fonent-se les determinacions que imposa la societat, el costum, la realitat i fins i tot la fantasmagoria.

:

Jordi Llovet a "Masculí / Femení", article al suplement Quadern d'El País d'avui. Foto: A l'entrada el club Splinder & Klatt a Köpenickerst. 16, davant Eisenbahnstrasse, Berlín.

:

Rodalies | Ni un minut

Rodalies: les coses clares
:
Primer, la seguretat de la gent. Després, resoldre tots els problemes. I, sempre, responsabilitats. Però per tots els que la tenen o l'han tingut. 23 anys uns de no fer res per Rodalies i vuit els altres rebaixant-ne les inversions. Fer coses comporta fer errors, i s'han d'assumir. Però no fer-ne és molt pitjor. Avui ho han hagut de dir Montilla i Iceta a la Cambra catalana. Mireu el darrer:
:

:
Tres cretins (II)
:

:

Era qui no parava mai ni un minut per no preguntar què podria fer en aquell minut que parava.
:
Quim Monzó, Mil cretins, Ed. Quaderns Crema, Barcelona 2007, p. 114. Foto del web d' Adrian Quan.
:

Veneçuela | Veig les ombres

Veneçuela
:

Aquests dies que es parla tant de l'incident que protagonitzà Chávez a la cimera de Xile i de la contundent reacció del Rei davant la interrupció intolerable a Zapatero per part del mandatari veneçolà, m'he recordat del primer dels articles que Moisès Naïm ha començat a escriure per El País dels diumenges, fa quinze dies. En ell, el director de l'edició nord-americana de Foreign Policy d'origen veneçolà ens aporta dades que no acostumen a sortir a la llum pública, centrades en l'agost que fa el crim organitzat, especialment d'uns anys ençà, aprofitant el lloc privilegiat que viu el país i la "impunitat", segons afirma, que atorga el nou règim anomenat bolivarista. "Y los números hablan: en 2003 salieron de Venezuela 75 toneladas de cocaína; este año se estima que saldrán 276 toneladas. Antes, el principal destino eran Estados Unidos y el Caribe; ahora es crecientemente Europa con paradas técnicas en países africanos como Guinea-Bissau, donde recientemente ha aparecido una comunidad de venezolanos y colombianos", diu eloqüentment.

:

Blanqueig de diners, tràfic d'armes, comerç il·legal de diamants, tràfic de persones i altres activitats criminals apareixen amb força rera les anècdotes diplomàtiques, els conflictes amb les companyies energètiques espanyoles, la xerrameca del cabdill i el seu enlluernament d'algunes èlits europees que viuen la revolució des de la distància necessària per no patir-la. Acaba Naïm:

La gran paradoja de esta terrible historia es que, a pesar de las constantes denuncias del presidente Chávez en contra de la globalización, su revolución no ha podido evitar que Venezuela sufra sus peores consecuencias. Estas bandas criminales están globalizando Venezuela. Pero se trata de una globalización que depende de la corrupción, el crimen y la muerte. La historia oculta de Venezuela puede acabar siendo mucho más importante para determinar el futuro de mi sufrido país que el experimento de Hugo Chávez.

(foto: Reuters)

Articles anteriors: Chávez 3.0 P1- P2

:
Tres cretins (I)

:
Durant tota aquesta estona que fa que estic mirant per la finestra, no he pensat (...) per exemple, en la vida que duc habitualment, ni en com, per comptes d'assaborir les coses tal com vénen, em passo el dia rumiant com haurien de ser. Faig tot el que puc per corregir el curs de la realitat, i preveure-ho tot perquè, si evito que hi hagi cap ensurt, l'endemà resulti més suportable. Però preveure-ho tot em produeix un desassossec desmesurat, que fa que les coses em passin pel davant com una exhalació, sense fruir-ne. (...) No en frueixo en el moment perquè, més enlla de la tendresa, veig les ombres, les possibilitats terribles que s' amaguen rere cada cosa agradable.

:

Quim Monzó, Mil cretins, Ed. Quaderns Crema, Barcelona 2007, p. 71. Foto: Strambotica.

:

Participació ciutadana *

Avui culminem el primer treball d'aquest procés, el de recollir les aportacions sobre la reforma dels instruments municipals de participació, amb represnetants de les entitats i dels que sou gruix dels components dels Consells Municipals.
:
Ara és l'hora de la política, de les decisions, amb un estudi acurat de les conclusions entre els companys regidors i els responsables de cada un dels consells municipals, una darrera sessió de la Comissió dels grups municipals, el 20 de novembre, una comissió informativa el proper el 17 de desembre per aprovar al que calgui i, des d'aquell mateix dia, ja es podrà començar a convocar els Consells Municipals.

:
Hi ha un consens general sobre el fet que la democràcia no és només anar a votar cada 4 anys, com a vegades se'ns escapa amb un nou despotisme il·lustrat. Sí, la sobriania i el sufragi universal és el més important, però entre elecció i elecció convé fer, almenys, 3 coses:

• donar compte del que es va fent
• establir aliances amb el conjunt d'agents que actuen sobre el mateix àmbit
• fer intervenir la ciutadania en el disseny de les polítiques anunciades però que cal perfilar-ne la seva aplicació

Per això calen instruments útils (instrument=útil), és a dir, àgils, receptius, veritables transmissors i no encalladors dels fluxos entre administradors i administrrats, àmbits de debat, curosos amb el temps (en fa falta, sempre és un consum de temps participar... però no el tenim tot, cal un dia prendre la decisió), respectuosos amb els rols...

Però també ens convé una societat civil forta. Vull dir que per participar convé que hi hagi associacions participatives, també (per exemple: parlarem de l'acte d'avui a les nostres associacions?), saber treballar en un món en xarxa i global, formada, atenta, cívica, visible (se n'ha parlat als document base sobre la necessitat de visibilitat dels consells), oberta a prestacions...

I, fonamentalment fan falta ganes de participar. Compte: els incentius no sempre són evidents (sovint un interès per associar-se neix a la contra o a favor d'interessos molt particulars, etc...). Però el cert és que la gent vol anar més enllà de l'activitat que es compta amb diners o amb el benefici immediat i personal que reporta (crec que hi ha cert agobio del mercat i les relacions purament basades en l'interès... encara que no podem tampoc respondre amb el tradicional agobio de les reunions).

La participació és un objectiu comú dels que som avui aquí i de molts més. De l'Ajuntament, de la gent que no és en cap associació però té un potencial per descobrir, de les associacions de veïns, de les sectorials, dels partits i sindicats, etc. I tampoc ens hem de fer massa escarafalls: els instruments de participació no són suficients, fins i tot sense instruments és possible la participació. Hem de saber compartir el goig d'ocupar-se dels afers comuns.
:
No sé si hi ha un 'Model Mataró'. Se'n parla força, i bé, especialment fora de la ciutat. La complexitat del nostre model (territori / sector / processos...) és vista com a motl valusoa. de fet, en parlem menys bé els de Mataró que els de fora. També hauríem de cuidar una mica l'atouestima, valorar millor avaluar allò que tenim, consice¡ients que ha estat un model compartit i fet a partir de diverses aportacions. De fet, en pocs municipis hi ha tants canals oberts... omplim-los, ara que en tenim l'oportunitat.

Amb tota modèstia, aquest procés és un pas més en aquesta clara i inequívoca voluntat del Govern en incentivar la participació ciutadana, és a dir, el valor de la solidaritat humana per fer avançar les coses, molt més que si anéssim cadascú per la nostra banda. Us agraïm molt el temps i els esforços i ens comprometem que no hagin estat en va.

* Esquema/resum de la intervenció que vaig fer com Alcalde accidental a la cloenda de la Jornada sobre la reforma dels consells municipals de Participació, dissabte passat.

Foto: Un consell municipal, imatge d'arxiu Ajuntament de Mataró.

:

El nu i el mirall

:

Fotocomposició: El País, 10.11.2007

:

D'El País d'ahir destaco un reportatge sobre La Venus del mirall, de Velázquez, amb motiu de la seva arribada al Prado. Ho acompanya amb un breu article de Calvo Serraller del qual en destaco aquests dos fragments:

:

Así las cosas, y en cualquier edad y circunstancia, cuando un pintor pinta un desnudo se pinta a sí mismo desnudo, porque pinta sus deseos que es, poco más o menos, su ser íntimo.

:

(...) Nos recuerda (...) la complejidad intelectual que hay detrás de la idea de una incitación carnal atravesada por un espejo que nos indica cómo en un cuerpo siempre habita un alma: el rostro, por muy desvaído que sean en este caso sus reflejos.

:

(N'he parlat abans als posts Calvo al Prado, Despullar-se, La road-movie del despullament, No cal que et mati, Caravaggio i El despullament).

:

Més empatia, menys vocació

M'ha fet gràcia l'article d'avui de Vicente Verdú a El País, en el qual parla dels valors que, segons els estudis de la Universitat de Harvard, es tindrien més en compte a l'hora de contracar algú: "No era tan importante saber mucho de una disciplina determinada como ser curioso, flexible y empático. Con ser empático, simpático y plástico se adelantaba mucho ante el empresario que, lograría así, al contratarle, un elemento de la misma naturaleza que la producción actual".

:

Així, "quienes se muestran de una pieza sufren la obsolescencia muy pronto o incluso son cargados con el pronóstico de su pronta defunción. Por igual razón, el firme encuadramiento en una especialidad será inconveniente para un sistema que busca sus éxitos en la innovación y la sorpresa", diu. I remata que "Los amateurs y no los profesionales, los advenedizos y no los veteranos, aparecen como factores idóneos para la invención y la necesaria osadía que impactará al cliente." Ja ho deia l'altre dia, a propòsit dels blocs, on el triomf de l'amateurisme és vist com una amenaça a la propietat de les matèries, als sacerdocis... enlloc de ser vist com una oportunitat per la seva universalització i interacció dels experts amb els experimentats o els que són a l'expectativa.
:

En qualsevol cas, l'autor alerta d'un altre prtotipus amb èxit laboral, complementari a l'anterior. I aquest seria el treballador 'de llast zero', un empleat sense arrelament de cap tipus, versàtil, adaptable, pràctic i treballador, que "piensa pero no se encalla; se aboca con lo que hace pero no alude a la vocación" i que "carece además de gravitación familiar, no está enamorado ni tiene pareja, no es padre, ni tiene ascendientes a su cargo". Serien dues cares d'un nou paradigma més obert, menys encasellat, basat en les relacions humanes i la capacitat de connexió i empatia en un món en xarxa... però que pateix pel seu desarrelament, s'enfonsa potser en la seva liquositat. "Ser líquido y liquidado a la vez, todo dentro del mismo del nuevo y fluyente caldo". Glups.

:

Una foto meva | CiU i el 'cotxe fantasma'

Una foto meva
:

En fi, que una cosa que passa amb això dels blocs és que et 'fitxin' per coses inversemblants, de manera que la xarxa fa agrupaments nodals raríssims i, espero, fecunds (amb alguns retrets d'expertis i professionals per l'intrusisme dels amateurs -en el meu cas, ni això-... el que senzillament és més porositat en els departaments estancs: les matèries no són propietat de ningú). Per exemple, m'han demanat que participi en una activitat del III cicle Psicoanàlisi avui (i no com a client... crec) que es farà properament a la meva ciutat. I un altre exemple és que una de les fotos que vaig fer a Berlín ha estat seleccionada per ser incloses a la 4ª edició de la guia Berlin Schmap, que es publicarà a mitjan novembre de 2007.
:

Foto: GSW Tower, Kochstr. 22, de Matthias Sauerbruch i Luisa Hutton, arq.

:

CiU i el 'cotxe fantasma'
:
Que bé. El que amb un mal gust impressionant va ser titllat per l'aleshores candidat de CiU a l'Alcaldia, Joan Mora, com a 'cotxe fantasma' (un sistema mòbil que registra les infraccions de trànsit en els trajectes del Mataró Bus), ara resulta que el regidor de seguretat de Badalona, de CiU (a qui vaig tenir el gust de conèixer i crec que ens vam caure força bé) el vol implantar a la seva ciutat. Ho fan amb un període menor de proves, amb més hores de servei i sense circumscriure-ho a la xarxa del bus, cosa que em sembla molt bé. Però potser posa en evidència, a banda del mal gust ('cotxe fantasma' és com s'anomenava el vehicle que transportava persones detingudes per al seu afusellament immediat), l'oportunisme i demagògia del seu correligionari.
:

L'ull que mira el viatger *

El Centre d'Art Ca L'Arenas, a Mataró, després del primer any dedicat al gènere del retrat, en pren un de molt més versàtil: el del viatge. Ho dic perquè, exactament, el viatge no és un gènere, sinó el fil conductor al voltant del qual hi giren un munt d'experiències i, evidentment, que toca diversos gèneres. Com en l'anterior temporada, el centre inclou una exposició permanent, comissariada pel jove escriptor mataroní Jordi Carrión, el discurs del qual gira al voltant del viatge circular (roda el món...) i de les projeccions (prejudicis, somnis, ideologia...) que els artistes (o els objectes) emeten al voltant de la idea del viatge. L'exposició central es munta amb força peces del fons del Museu de Mataró, algunes bellíssimes, i amb poques peces cedides (una mena d'escultura -Postaler- de Perejaume i una foto mataronina d'Humberto Rivas, per exemple), de gran valor. Aquí tindríem la interpretació del viatge més clàssica: com al·legoria de la pròpia vida, revisitada, vista de lluny, torbada.

Però, també com en l'anteriors ocasions, inclou una sèrie de mini-exposicions temporals dividida en quatre espais amb tres criteris. Una dedicada a les obres del fons dels germans Arenas, una altra a autors mataronins consagrats i les dues darreres a autors mataronins i foranis ...per consagrar, diem-ne.

En aquesta primera tanda, no us decebran. Dels Arenas, han triat els viatges a Itàlia de Jordi, el més acadèmic, que li permet reflectir el Reneixement i Classicisme italià (Florència, Roma), talment la constant d'aquest artista mataroní, enamorat de les proporcions i el virtuosisme que, un cop establerts, permeten però emergir menys contingudament el fervor de la bellesa. Un altre enamorat de la proporció i el Reneixement, Santi Estrany (que acaba d'obrir web), mostra alguna de les seves famoses obres de paisatges urbans de les ciutats europees que ha visitat. La seva estètica cubista, lluny de distorsionar, inclou matemàticament en una mena d'ordre còsmic que ens permet de veure-hi les ombres, les perpectives indissimulades, tot cap el punt de fuga, l'origen i fi de tot. El viatge seria aquí paisatge, conquesta, enyor.

Els dos mataronins joves ens preparen dues interpretacions més. Per exemple, Martí Anson reprodueix aquí en versió small una exposició de fa un temps que alhora reproduïa l'acció artística que consistia en construir una embarcació, per la qual cosa entraríem en el viatge com a objectiu d'una preparació, d'un entrenament previ que, en no poder-se materialitzar, en ser inútil, obté valor en sí mateix. El darrer, Marc Prat, tan sols exposa dos quadres, en escaire. En ells, dos caps de búfal, un a cada quadre, miren a banda i banda de l'extrem. De fet, uns ulls foscos sobressurten de la pell que sembla sempre d'un noble vellut brut, i et miren fixament. Són búfals indis, és a dir, producte d'un viatge, com qui porta un cap de brau per penjar a casa... però reproduïts, interpretats, fragmentats, centrats en aquest ull immòbil, sedentari, que mira el nòmada amb la displicència del que ha avançat un pas més en la civilització. Aquesta és la idea que transmet Prat: Des d'aleshores, i gràcies al sedentarisme, el viatge neix com a passió, com una nova cacera de sensacions per retornar... com un objecte artístic.

* Comentari escrit per a la revista Valors (novembre 2007) en versió original, la versió publicada és aquesta.
· Foto: Una de les obres de Santi Estrany (de TribunaMaresme.com) i les dues peces de Marc Prat (foto: Marta Teixidó)
· Ca l'Arenas és al C. Argentona 64, de Mataró. La temporada "Roda el món. El viatge" hi serà fins el 14.09.2008. Ha començat amb les exposicions Tràveling circular (fins 14.9.08), Jordi Arenas. Itàlia: inspiració i model i Santi Estrany. Ciutats d'Europa (fins 16.12.2007), Marc Prat: Transhumàncies i Martí Anson: Fitzcarraldo (fins 11.11.2007).
· Post de Marta Teixidó
· Crònica de Vern Bueno a capgros.com amb Jordi Carrión de guia
· Post de Pere Pascual

:

Fins que s'acabi

Avui tenia previst de posar una cançó al bloc, aquesta que trobareu tot seguit. Però el meme llançat per en Joan Ramon, que te'n fa triar cinc, me'n permet d'assenyalar-ne quatre més. Ja he dit altres vegades que ni tinc massa cultura musical ni la música forma massa part de la meva vida quotidiana, a diferència de pràcticament tothom que m'envolta. A més, un cop feta la tria, em surten una mica carrinclonetes o excessivament calmades. De manera que no em feu massa cas....

:

1.

Leonard Cohen, Dance me to the end of love (Various positions, 1985); vegeu-ne també aquest curt d'Aaron Goffman protagonizat per Tarantino i la versió de Madeleine Peyroux que trobareu aquí.

Les altres són...
:
2.

Piérdeme el respeto, de Paquita la del Barrio
:
3. L'amor que vindrà, de Joan Manuel Serrat, lletra i música de Jacques Brel, adaptada el 1974 per Joan Soler Amigó per a Guillermina Motta. (Sentiu-la al linc, fragment)
:
4.

Calling you, de Jevetta Steele, el tema principal de Bagdad Cafe.
:
5.

Potser el desig, de Lluís Llach
:
I passo aquesta responsabilitat a cinc blocaires més: a Josep Àngel Colomés, a veure quins aires tenen a Solsona; a Francesc López Guardiola, qué bonita es Badalona; a Antonio Praena, que no tan sols del gregorià viuen els frares, a l'Assumpta Montellà, per veure si te temps de sentir música, i a la Rosa Herrero, per veure què combina amb les matemàtiques.
:

De blocs, dietaris i noies bones | Al servei de la vista

De blocs, dietaris i noies bones

:

De La Vanguardia de diumenge, he retallat tres fragments que he pensat que poden ser d'interès. El primer és l'entrevista a John Aravosis, expert en blocs polítics, que ha merscut també el comentari de Joan Antoni Baron. Veureu que aquí estem tan sols a les beceroles. El segon és un article de Llàtzer Moix parlant del gènere del dietarisme, que troba avui en els blocs la seva continuïtat més pregona. A partir de l'anècdota del reverend Robert Shields, que va anar escrivint quasi tot el que feia a la vida, Moix fa aquesta reflexió final:

:

En una época libre y verborreica como la nuestra, cuando el ansia de expresión personal ha propiciado la proliferación y la difusión de diarios, blogs y bitácoras, el reverendo podría ser postulado como presidente del gremio de escribidores. Y quizás llegara a alcanzar esa dignidad si, además de veracidad y precisión, sus textos encerraran alguna enseñanza para el colectivo social. Lo que no parece ser el caso. Y es que los diarios deben ser veraces, sí, pero, a poder ser, también entretenidos; deben evitar tanto el autobomboy la idealización como la autodenigración; y, si aspiran a llegar más allá de su autor, deben reflejar experiencias sugerentes' con cierta concisión: menos es más y más es menos. (...)

:

Gran género el de los diarios, sin duda; en especial cuando se sustenta en una vida tan abierta a uno mismo como a los demás. Aunque no un género imprescindible, al menos para los grandes vitalistas: como decía una actriz de agitada vida sentimental, cuyo nombre ahora no recuerdo, "sólo las buenas chicas escriben un diario, las otras no tienen tiempo".

:

Al servei de la vista

:

El darrer dels articles és la crònica d'art que fa J.F. Yvars, dedicada a la retrospectiva de Gustave Courbet al Grand Palais de París i, amb ella, a una interesssant reflexió sobre la bellesa i l'art ("Allò bonic no pot ser bell", cita de Wittgenstein). També al final, Yvars fa una defensa del denostat realisme, especialment en l'obra de Courbet, que, podríem dir, la seva concepció de la pintura dista molt dels cànons que fins aleshores havien presidit, almenys respecte al que havia de representar la pintura. Vegeu què diu:

:

La pintura de Courbet expresa siempre una emoción malamente controlada y en esta exposición se muestra y demuestra contundentemente. Además, la antinomia del realismo no es la propuesta artística idealizada de la tradición más o menos desgastada, ni la elucubración imaginativa desbordada del romanticismo, sino el arisco y caprichoso asalto del artista a la realidad objetiva, que transforma en plástica sometiéndola a su voluntad como a la búsqueda obsesiva de un mundo pictórico, hecho de genuinas sensaciones visuales. "Un arte de la vista", y no de la memoria, el recuerdo y la nostalgia. Una llamada a su manera de ver la realidad tangible. Y en ese posesivo radica su grandeza como artista.

:

Religions a la vida quotidiana | Puxan

Religions a la vida quotidiana
:

Dijous comença a Barcelona un cicle de xerrades a les biblioteques públiques amb la col·laboració Centre Intrerreligiós de la ciutat. El programa de mà llegeixo "Les creences més profundes sovint incideixen en molts aspectes de la vida quotidiana. Podem pensar que l’amor, la feina, l’alimentació, els diners o la sexualitat són qüestions més aviat transcendents o prosaiques, però en qualsevol cas val la pena saber què en diuen les tradicions religioses". Especialment quan, sovint, ens quedem amb l'exotisme del ritual o l'absurd de les prohibicions, afegeixo I quan, de fet, vivim al país l'eclosió de noves formes de creença religiosa que ens cridaran l'atenció, si més no.
:
PROGRAMA

• Dijous 8 de novembre, 19 h: El judaisme i la lectura. A càrrec d’un representant de la Comunitat Israelita de Barcelona (Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda)
• Divendres 9 de novembre, 19 h: El budisme i el sofriment. A càrrec de Ven Thubten Wangchen, director de la Fundació Casa del Tibet. Biblioteca Jaume Fuster
• Dilluns 12 de novembre, 19 h: L’islam i la sexualitat. A càrrec d’Abdul Wadud Sabaté, responsable del Centre Sufí de Barcelona (Biblioteca Francesca Bonnemaison)
• Dimecres 14 de novembre, 19 h: El sikhisme i l’amor. A càrrec de Kartar Singh, portaveu del Consell Religiós Sikh de Catalunya (Biblioteca Garcilaso)
• Dijous 15 de novembre, 19.30 h: La fe bahá’í i el compromís social. A càrrec d’Amín Egea, membre de l’Assemblea Espiritual Nacional dels Bahá’ís d’Espanya (Biblioteca Les Corts - Miquel Llongueras)
• Divendres 16 de novembre, 19 h: El taoisme i la feina. A càrrec de Jesús Vicens, vocal de l’Associació de Tai Chi Taoista d’Espanya (Biblioteca Ignasi Iglésias-Can Fabra)
• Dilluns 19 de novembre, 19 h: L’hinduisme i l’alimentació. A càrrec de Duarka Das, membre de l’Associació per a la Consciència de Krishna (Biblioteca Sagrada Família)
• Dijous 29 de novembre, 19 h: El cristianisme i els diners. A càrrec de Joan Bada, capellà i professor de la UB i de la Facultat de Teologia de Catalunya (Biblioteca Joan Miró)
• Dimarts 4 de desembre, 19 h. Religions en la vida quotidiana. Taula rodona amb ponents del cicle, al Centre Interreligiós de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 958)

vegeu adreces aquí

:
Puxan al cel
:
Fa poca estona que m'he assabentat de la mort de Josep Mª Puxan, capellà i consiliari de la JOC i l'ACO, una persona interessantíssima que descriuen avui tan bé des del bloc de L'Agulla (on reprodueixen dos articles sobre ell) i que precisament vaig veure per darrera vegada en un funeral, aquest agost. No en dic res més amb la condició que llegiu aquests tres lincs, com una mena de pregària de difunts.
: