El PSC fa cafès

La setmana passada pràcticament vam organitzar un acte al dia al PSC. Alguns d'ells són cafès de petit format. Aquest que veieu a la foto de l'esquerra, per exemple, correspon al cafè que Joan Antoni Baron, l'Alcalde, va fer en un bar al barri de l'Havana dijous passat, atenent una colla de veïns. La de la dreta, més avall, és la tertúlia que va protagonitzar el diputat Manuel Mas, l'endemà, a la seu del PSC de Mataró, en el marc del que seran una sèrie de xerrades (potser una al mes) que ens facin reflexionar sobre l'actualitat política.

El format permet, sobretot, que la gent s'expliqui, pregunti, perdi a por de parlar, s'atreveixi a anar més endins de les coses. Les xerrades o actes convencionals pateixen a vegades de poc caliu i proximitat. El desavantatge és que n'has de fer més si vols arribar a més gent, però la feina no ens espanta. És un format que fa anys que fem i que n'estem molt orgullosos. I que continuarem. mentre el metge no ens detecti un excés de cafeïna...

El pany més difícil

L'erecció, impensada, li ha portat

la humiliant imatge de la clau:

grossa i pesant, els nois se la ficaven

a una butxaca per ballar. La noia,

en sentir-la, lliscava a l'altra banda,

on l'esperava l'altra clau

ansiosa d'obrir el pany més difícil.

Així era aquell temps.

Joan Margarit, "Aquí t'espero" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 31

Quatre estrelles

Ahir vam visitar les obres del nou hotel que s'està fent a Mataró, [vegeu nota] al Port, el rimer de 4 estrelles a la ciutat i un dels pols de reactivació de la nostra infraestructura portuària i, de rebot, de l'aposta pel turisme de qualitat que ha fet la nostra ciutat,, especialment la lligada al món nàutic, amb les noves expectatives de canvi de model després de la crisi industrial. En vaig parlar a l'inici del mandat, quan era un projecte  [aquí], abans de la crisi econòmica actual, i ara veiem com avança, després de moltes vicissituds, com recordava ahir l'Alcalde [aquí]. Ara ja som a la recta final i, probablement, d'aquí a un any ja podrà obrir les seves portes. Una molt bona notícia.

Foto: Quico Melero.

Innovació, cohesió i autoestima *

Ens queden pocs mesos per les eleccions municipals i és ara el moment de fer balanços. Aquest ha estat un mandat molt important per la ciutat, sens dubte. D’entrada, la inversió realitzada per l’Ajuntament s’acosta als 300 milions d’euros, la més gran vista mai a Mataró, encara que la pregunta no és quant s’ha gastat sinó en què. I, sobretot, per què.

Mirem una mica enrere. La democràcia municipal ha estat un èxit per a les ciutats: la dotació de serveis públics, la millora dels barris i els carrers i equipaments de qualitat han estat la constant que han fet canviar aquesta ciutat. Nascuda coincidint amb la crisi econòmica espanyola (les conseqüències de la qual, pel que fa al tèxtil, s’ha allargat ben bé fins ara), la democràcia municipal a Mataró va tenir dos reptes fonamentals. En primer lloc, la diversificació de la nostra economia per no haver de dependre d’un sol sector, per a la qual es crearen un milió de metres quadrats de zona industrial, s’avançà en la millora de les comunicacions (als anys 90 amb la variant i la B40) i s’apostà ja per la formació a través dels estudis universitaris, amb el resultat de la incorporació de milers de persones al mercat de treball assolint la xifra de treballadors i empreses més alta a la nostra història. En segon lloc, l’entossudiment en fer una ciutat on les oportunitats i la qualitat de vida arribessin a tot arreu: reformes urbanes, creixements que servissin per unir els barris, equipaments educatius, de salut, escolars i culturals repartits pel conjunt de la ciutat, casals d’avis i de joves, etc...

En iniciar el mandat actual, els socialistes, junt amb ICV i ERC, vam arribar a la conclusió que calia encara anar més endavant. I ens vam plantejar tres reptes més. Un, davant els canvis importants que planaven sobre l’economia (i que la crisi actual ha fet més urgents que mai), Mataró ha d’apostar clarament per la innovació (tant en sectors madurs com els emergents) i pel coneixement. El TecnoCampus Mataró Maresme (52 milions d’euros), l’edifici d’empreses d’El Rengle (25 milions), la Plaça de Cuba (6 milions) o la Nau Minguell (3 milions) van e aquest sentit. L’arribada d’El Corte Inglés hi contribuirà amb un nou impuls per l’atractiu comercial de Mataró. I les infrastructures més immediates o més a mig termini (Ronda de Mataró, ampliació del Port i tren orbital), encara ens han de fer més competitius.

Dos, davant els canvis importants que viu la nostra societat (immigració, allargament de la vida, noves realitats familiars, precarietats sorgides de la crisi...), Mataró ha de treballar amb esforç per a la cohesió social. Ens calen barris més segurs, nets i arreglats... però sobretot amb futur, d’aquí els dos programes acollits a la Llei de Barris (Rocafonda-Palau-Escorxador i Cerdanyola) o les reformes urbanes com a La Llàntia. Hem de fer possible el desplegament de totes les possibilitats dels nostres ciutadans, per això s’ha invertit en equipaments esportius (Pavelló carrer Euskadi, per exemple), culturals (futur Can Marfà o biblioteca Antoni Comas), educatius (6 projectes), habitatges protegits, centres de salut....

I tres. Mataró ha de millorar la seva autoestima, és capital. Per això hem estat atractius per fer el nou Museu Bassat, o hem portat el festival Shakespeare, o apareixem a films i sèries, o hem fet passos importants per recuperar el nostre patrimoni (eclesiàstic, industrial, romà...), o som ja destí turístic. També de fer de Mataró un nom lligat a l’atractiu viurem.

Escrit fet com a portaveu del Grup Municipal Socialista de Mataró al butlletí MesMataró (gen-feb-mar 2011). Foto: El Punt.

Vives parla

Crec que és rellevant l'enttrevista que publica aquest semestre la revista de la germandat de Poblet,  que transcrivia aquesta setmana el portal CatalunyaReligio.cat, a l'Arquebisbe de la seu d'Urgell, Joan Enric Vives, que fa un extens repàs a temes com la situació i el paper de l'Església al món d'avui, concretament la catalana i l'espanyola, el paper dels mitjans de comunicació o la seva pastoral, entre d'altres temes...

Us la recomano sencera (uns 10' de lectura), encara que m'interessa destacar el que diu sobre les relacions entre l'Església i la política. Un cop defensa que l'Església pugui oinar de temes que el desagraden, diu que "tampoc a l’Església no li pertoca dictar les lleis per les quals s’ha de regir la societat civil, sinó que són els Parlaments els que ho fan. Però, l’Església" - continua Vives- "pot donar aquell plus d’ànima, aquella visió de valors, de vivències, que vol aportar també a la societat. Per tant, es tractaria que l’Església i la comunitat política col·laborem perquè, a la fi, les persones a les quals ens dirigim són les mateixes persones: uns les ajudaran, les promouran des d’unes dimensions i els cristians, o el món de la religió, des d’una altra dimensió; però ens trobem amb les mateixes persones".

Crec que aquest és un bon punt de partida.

Lliurepensadors?

Valentin (...), implacable en la persecución de los criminales, era muy blando a la hora de castigarlos. (...) Era uno de esps grandes librepensadores humanitarios franceses, y lo único malo que tienen esas personas es que convierten la piedad en algo incluso más frío que la justicia.  

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, Ed. Acantilado, Barcelona 2009 (2), pp. 34-36.

Contra el suïcidi

Aquest home, Diego Palao, dirigeix un programa, a Sabadell, que ha permès reduir notablement la xifra de suïcidis des de la seva feina al Parc Taulí. Ho explica en aquesta molt recomanable entrevista a La Vanguardia d'ahir. El metge sabadellenc alerta no tan sols dels factors socials (importantíssims: la solitud, la pèrdua de feina, etc...) sinó també dels factors relatius a la salut que influeixen de forma determinant en la decisió del més radical fracàs que pot prendre qualsevol ésser humà: llevar-se la vida.

Hi ha un tabú, òbviament, sobre aquest tema. Si arrossega des de sempre el prejudici relacionat amb les malalties mentals i la depressió (o la vergonya de tenir un suïcida a la família), cal afegir-hi l'actual fòbia a dos fets que són indestriables de la vida: la tristesa (o l'avorriment) i la mort. El també ve acompanyat d'un pacte tàcit de la premsa de no parlar-ne, amb la idea d'aplacar els ànims autodestructius de moltes persones influenciables.

Sóc partidari de l'elaboració d'estratègies socials (rituals, culturals, artístiques, d'amistat, d'acompanyament personal...) per afrontar les etapes que menys ens agraden de la vida enlloc de medicalitzar-les. Estar trist o morir-se no és una malaltia. Però just la fòbia de la que parlava ens duu directament -en el millor dels casos- a la consulta de l'especialista.

Però també sóc partidari que, quan el llindar de la cultura no és suficient, la tasca dels especialistes és absolutament necessària. Complementària, segur, a les estratègies socials, però necessària. La prova és aquest exitós programa que, tant de bo, s'estengués arreu del país.

Les ciutats denses i sostenibles, el futur

Vivimos en un planeta que tiene cada vez menos cosas que ofrecer en una época en la que cada vez más personas, muchas todavía por nacer, van a querer cada vez más cosas. (...). Existen sólidas pruebas estadísticas que muestran las ventajas sociales de aumentar el consumo energético. Por ejemplo, los países que consumen mucho, como Estados Unidos, los países europeos y Japón, tienen mayor esperanza de vida, menor mortalidad infantil, una educación más extendida y más libertad política que los que consumen menos energía, como China, India o Afganistán. El aumento del consumo energético se traduce asimismo en la reducción de los índices de natalidad (...).

La migración de los pobres de las zonas rurales hacia las ciudades en las que estaban los ricos urbanos fue una cuestión de siglos. En la actualidad, ese mismo proceso de urbanización -otro barómetro de la utilización de energía- puede medirse en decenios. (...). La sostenibilidad no era cuestión de modas sino de supervivencia. (...) [Hem de] conseguir más con menos. Eso significa que nuestros edificios no sólo deben consumir menos energía sino que deben producir cero carbono y cero residuos. Mejor todavía, deberían recoger más energía de la que necesitan para devolverla a la red eléctrica de forma que pueda beneficiar a todos.

(...) En una sociedad industrializada, los edificios consumen más o menos el 45%, de la energía, pero esa cifra sube al 75% cuando se añaden los movimientos de personas y bienes entre unos destinos y otros. La respuesta para un futuro sostenible, por consiguiente, está en la fusión entre arquitectura e infraestructuras, entendiendo por esto último una combinación de carreteras, espacios cívicos, transporte público y estructuras varias que constituyen el entramado urbano y unen unos edificios con otros. En su variante más densamente poblada, esta mezcla se llama ciudad; en su versión más extendida, se define probablemente como megarregión (...).


El reto actual es que haya más urbanización y la energía utilizada sea mucha menos y más limpia. Ésa es la única forma de igualar los niveles de vida en todo el mundo y, al mismo tiempo, mantener la calidad de vida que disfrutamos los más privilegiados, que constituimos, según ciertos cálculos, sólo la mitad de la humanidad (...). La expansión urbana que une un centro con otro es la megarregión, fundamentalmente residencial pero, muy de vez en cuando, salpicada de centros académicos e industrias del conocimiento (...). Copenhague tiene el doble de densidad que Detroit pero utiliza la décima parte de gasolina.

(...) En el gran orden de cosas, las ciudades compactas y densamente pobladas son mucho más sostenibles que cualquier metrópoli desparramada, y los datos estadísticos lo demuestran de manera espectacular, si pensamos, por ejemplo, en el bajísimo consumo de energía de Hong Kong y Mónaco. Manhattan es un ejemplo estadounidense de diseño sostenible, con su pulmón verde en Central Park, barrios adaptados a los peatones, un escaso número de vehículos particulares y un excelente sistema de transporte público (...).

¿Pero y si el coche se convirtiera en un vehículo blando y en armonía con los peatones? Imaginemos que pudiera moverse entre nosotros y transportarnos de manera compatible por los espacios peatonales, que diera vida a esos espacios pero no fuera una amenaza contra quienes los disfrutasen.

Norman Foster, "El futuro de la arquitectura", a El Pais, 22.1.2011

El cel

Recorda quan al nen que ara ha tornat
li explicaven que els morts eren al cel.
Aquest cel que a vegades és tan blau,
que és tan fred quan s'allunya de la terra,
tan negre quan s'hi encenen les estrelles.

Joan Margarit, "Passejant" (fr.), a No era lluny ni difícil. Ed. Proa, Barcelona, 2010, p. 13

Almeria i Meléndez, amb habitatge accessible

Ahir vam visitar (vegeu nota i foto), amb l'Alcalde i el meu company regidor d'Habitatge, Francesc Teixidó, l’un edifici de tres habitatges en règim de lloguer i un local a la planta baixa que l'empresa municipal PUMSA està fent al barri de Vista Alegre, emmarcat tant en el Pla d'Habitatge com en la política de trnaformació urbana dels barris de la ciutat a través de petites (o grans) actuacions que contenen millores en l'accés a l'habitatge digne.

PUMSA també ha construït un edifici d’habitatges al carrer de Juan Meléndez Valdés, a l'Eixample mataroní (vegeu foto) que, com a característica més rellevant, cal dir que està dotat d’un sistema innovador d’energia geotèrmica (vegeu nota), que aprofita la temperatura estable que hi ha al subsòl per haver de refredar o escalfar menys (i per tant, amb estalvi energètic) l'aigua que hi anirà per a l'ús posterior. Aquest pioner sistema l’ha portat a rebre un dels guardons dels Premis d’Eficiència Energètica Isover 2011, els quals valoren els projectes europeus més innovadors i creatius pel que fa als criteris d’eficiència energètica. Es tracta d’un edifici de set habitatges amb protecció oficial, en règim de lloguer, amb una planta comercial al baix i aparcament, que té també per objectiu l'accés més senzill als habitatges amb un parc estès al llarg del territori, també entre rondes.

No és la primera actuació de PUMSA en aplicar sistemes innovadors i pioner en matèria d'estalvi energètic. A la Nau Minguell, per exmeple, s'hi han utilitzat energies renovables per a la climatització de l’espai i la producció d’electricitat i aigua calenta sanitària, que es du a terme mitjançant un sistema de bescanvi geotèrmic. També podem esmentar el sistema de tractament d’aigües grises utilitzat per primer cop a la promoció d’habitatges del carrer de Cosme Churruca. Altres actuacions en aquest sentit són la instal•lació de plaques solars a la coberta dels diferents edificis.

Justament aquest edifici s'erigeix sobre un dels solars que PUMSA comprà a inicis dels anys 90 amb l'objectiu que l'Ajuntament s'impliqués en la resolució d'un contenciós històric de la ciutat: el retorn del patrimoni de la Unió de Cooperadors si més no a la promoció dels objectius i l'activitat cooperativista. Per això, el local comercial serà explotat per la Fundació que el Consistori i l'entitat citada i els rendiments de l'explotació serviran pels objectius previstos. Alhora, està previst que, passat un període, els habitatges passin també a formar part del patrimoni d'aquesta Fundació. Tot el que prevèiem i anava prenent forma, ara ja comença a ser realitat. 

Els habitatges de les dues promocions ja estan finalitzats i preparats per ser adjudicats a través de la Llista Única d’Habitatge, registre que gestiona l’empresa municipal Prohabitatge Mataró.

Fotos: Ajuntament de Mataró | Pumsa

Mora, el frívol

Després que el cap de CiU a Mataró vessés el de sempre en un acte públic recent, he hagut de recordar que el que interessa a Joan Mora és paralitzar l’acció del govern, intentar fer creure que s’està en una situació insostenible i aleshores mostrar-se com l’únic remei possible. Mora se sent còmode en la confrontació i el conflicte i no l’acord. És l’estratègia que ha triat, que anteposa els seus interessos als de la ciutat.

I cal que deixem les coses clares: el factor d'insolvència de l'Ajuntament és Joan Mora, ja que difon dades dolentes sobre la situació municipal expressament. Ell sap que l'Ajuntament no és insolvent, però amb les seves paraules ho posa en dubte i això pot tenir repercussions econòmiques importants. Ha de ser més responsable. Ara es comporta frívolament.

l'aporta del Govern de Joan Antoni Baron és molt ferma. Les inversions d'aquest mandat (prop de 300 milions d'euros en 4 anys), les més importants de la història, han repercutit directament en la millora i la transformació de l'economia local: 52 milions pel Tecnocampus, 25 milions per l'edifici de negocis del Rengle, 3 milions per la Nau Minguell com a espai per a empreses audiovisuals, 6 milions per la nova Plaça de Cuba... Si haguéssim fet cas a Joan Mora, que deia que ho havíem d'aturar tot, no s'hauria fet res d'això. Tindríem les obres a mig fer i no podríem començar la nostra recuperació. El trasllat de l'Abanderado al Rengle n'és una prova.

D'altra banda, si és cert que Joan Mora aposta per l'arribada d'El Corte Inglés, com és que mai ha votat a favor de res al respecte? Pels seus propis interessos a Mora li interessa paralitzar com sigui l’arribada del centre comercial. Ho diem en una ciutat que va aprendre de l'experiència del Pryca (avui Carrefour), que finalment anà a Cabrera, on viu Mora, quan els seus clients majoritaris són de Mataró.

Hem vist també aquests dies com Joan Mora ja prepara el pacte amb el PP, a través d'unes recents declaracions a un mitjà local. S'estima més una alternativa amb el PP, com ja digué el 2007, donat que si ciU vol l'alcaldia, només pot ser si suma amb el PP.

Més enllà de buscar la confrontació continua amb Baron per així poder sortir a la foto i de posar pals a les rodes dels grans projectes de ciutat només per erosionar el govern, Joan Mora un cop més no ha fet cap proposta nova de futur, no sabem ell què faria de diferent al pressupost de 2011; l'acte de dijous tampoc va servir per això.

(extracte de les declaracions que he fet com a Primer Secretari del PSC de Mataró; vegeu Capgròs)

Foto: Del bloc de Joan Mora.

Ser dels altres

No se puede ser tan de los otros que uno no sea de sí mismo.

Baltasar Gracián, El arte de la prudencia (af. 33). Ed. Temas de Hoy, Madrid 1996 (12), p. 20.

Necessitem adversaris, no enemics

Us recomano la lectura atenta de l'enrtevista que Barcelona metrópolis mediterrània [aquí] fa aquest mes a la professora Chantal Mouffe. Moufee reprèn el discurs marxista per posar de manifest que la societat no pot pas enterrar els conflictes, si vol ser veritablement democràtica. El primer que cal és identificar-los, especialment els seus agents, els qui transformarien "l’antagonisme en agonisme, és a dir, procurar una relació “nosaltres/ells” en la qual els oponents ja no es tractin com a “enemics”, sinó que es percebin i es reconeguin a si mateixos com a “adversaris” que comparteixen un espai simbòlic comú".

Discrepa de Habermas, creu que la racionalització de la política no condueix al seu èxit, i que convé partir també de les seves passions, encara que estiguem escaldats amb els moviments de masses dels egle XX (nazisme, comunisme...) ja que "deixar el terreny de les passions obert només a la dreta populista o a l’extrema dreta és terriblement perillós" (fa uns dies en parlava aquí jo mateix). I va més enllà del caràcter individual de les emocions per descobrir allò de col·$lectiu de les nostres passions, quelcom que fa sempre una mica de por (o de malfiança) a partits tradicionals d'esquerres, com el meu.


Creu que, partint dels conflictes i de la passio que els genera (o al revés), l'únic camí és el del pluralisme, és a dir, el de reconèixer que hi ha valors irreconciliables. I que, enlloc de resoldre'ls per la via de la violència, s'imposa la via democràtica del reconeixement de l'adversari. Sens dubte, un dels problemes de la desafecció política (crec jo) no rau tant en la falta de consensos (potser sí de definir el marc simbòlic que compartim, en paraules seves), sinó més aviat en la dificultat d'establir fronteres de fons, de valors (i per tant, de clars i ombres), al mapa polític. Diu Mouffe que "molta gent pot estar d’acord en la igualtat i la llibertat per a tothom, però cadascú entén de manera completament diferent quin tipus de llibertat, quin tipus d’igualtat i també aquest “tothom”, perquè el “tothom” sempre té fronteres".

Sense treure que hi hagi vasos comunicants, ja que "la gent opina que per tenir força i lluitar cal estar absolutament convençut que es té la veritat, i que renunciar-hi condueix a l’apatia. No em sembla un punt de vista encertat, però aquesta és la posició difícil de crear: tenir un sentiment de relativitat i de contingència envers les teves creences i alhora voler lluitar per elles. Quan Kant parla de l’entusiasme es refereix a un fenomen equivalent en certa manera; a una mena d’entusiasme per la lluita, que no estigui basat en la convicció que hom té la veritat. Aquesta és la qualitat bàsica".

Real / ideal

Només allò real ens permet d'arribar a l'ideal.

Jean Jaurès

Alvy publica

Fa temps, força, que segueixo el bloc d'un mataroní que es fa dir Alvy Singer. Era de quan sorgia el fenomen bloc i, a Mataró, buscàvem a veure quins altres freaks hi havia, amb tot el respecte. Ja he dit alguna vegada que el fenomen bloc ha aportat que tinguem coneixement de persones amb gran talent que, tan sols, eren a casa seva esperant fer clic. 

Amb Alvy Singer, hem intercanviat alguna vegada algun comentari i, pel que sé, hem coincidit en algun acte. He de dir que és un bloc que parla de còmics, de films i de llibres, principalment, força allunyats dels meus referents. Sovint no entenc res, sovint el trobo una mica críptic, però em fascina la quantitat de coses que ignoro a través del que diu, en sèrio. Ara publica un assaig breu sobre el fet de col·leccionar còmics de superherois i crec que me'l llegiré. I no només per patriotisme. Es diu Padres ausentes (Alpha Decay).

Me'n vaig assabentar diumenge, llegint el suplement setmanal d'El País [aquí], on vaig saber que es diu Pablo Muñoz i on vaig veure que també es fa gran... Ja en té 22! És que va començar molt jove i ja prometia. Ara semblo una àvia de poble. Us recomano l'entrevista breu. Per molts anys, Pablo.

Govern sense Educació

Quan no saps què fer amb les coses, canvia-li el nom, diuen. El primer que ha fet el nou Govern de la Generalitat en matèria educativa ha estat canviar el nom del departament. Enlloc de ser el d'Educació serà el d'Ensenyament. Vinga, a canviar rètols de totes les escoles i centres oficials, la papereria, les targes, etc... perquè, m'imagino, el canvi deu valer la pena... O no? De fet, ningú no l'ha explicat. Sí he sentit els crítics: creuen que s'aposta més per un model de transferència de dades i coneixements que no per una voluntat decidida d'educar les persones. No sé, però alguna cosa important deu amagar que s'hagi hagut de fer aquest canvi amb l'enrenou que suposa. Que ens expliquin per què aquest Govern ha perdut l'Educació...

És clar que no han estat els únics canvis, de moment. En un país on -tothom ho diu- el seu futur depèn en molt bona part d'incrementar el nivell educatiu i cultural dels seus membres, les primeres passes del Govern Mas han estat en coses tan substancials com si s'ha de fer setmana blanca o no (important, però no pels objectius educatius, crec), o enverinant-la. Encara no sabem, però, quins plans té aquest Govern realment en matèria educativa (o “ensenyantiva”). O, en plena etapa de reducció aparent d'alts càrrecs, duplicar les direccions generals que es relacionen amb el món escolar: en una finestreta les concertades, en l'altra les públics. Adéu sistema públic amb múltiple titularitat. Adéu igualtat d'oportunitats... O no; a veure si això també ens ho explica la nova consellera Sense Educació però Amb Ensenyament. Això sí que ens ha quedat clar.

Inventar

De modo que inventar es rehacer, no sustituir el mundo, sinó restituirlo a la plenitud de lo real.

Antonio Muñoz Molina, Pura alegría, Ed. Alfaguara, Madrid 1998, p. 113. 

Govern de pinyol

Certament, del que portem des de l'elecció d'Artur Mas com a President de la Generalitat, sembla que el nou executiu ha estat més centrat en la seva pròpia composició que no pas en atendre les primeres decisions importants. Composició que, contra el que es diu, mostra la cara més sectària de la formació nacionalista. El propi President de la Generalitat, per exemple, acapara més alts càrrecs que cap altre i, precisament, tots del nucli dur de l'entorn de Mas, els més 'sobiranista' i radical, al que cal sumar el perfil notòriament polític dels delegats territorials. Res d'obertura. L'elecció d'Oriol Pujol, d'altra banda, com a nou home fort de CDC, va en aquesta mateixa direcció. Per cert, aquesta i altres coses vaig dir a la tertúlia mensual de Mataró Ràdio [aquí], a la que vaig tenir l'honor d'assistir en representació del PSC.

En aquest mateix sentit, us recomano l'article del pofessor Jordi Matas [aquí] que aquesta setmana publicava El País sobre el cúmul d'errors que, segons ell, suma el nou Govern d'Artur Mas. Per exemple, el fet que "reconocer y aplicar como criterio habitual de distribución de altos cargos departamentales que en consejerías lideradas por Convergència haya personas vinculadas a Unió y viceversa significa convertir la lottizzazione entre CDC y UDC en un fomento de la marginalidad y del espionaje político intradepartamentales".

Per una esquerra apassionada

Tinc la impressió que l'èxit d'Intereconomia, cadena de televisió propera a la dreta més radical, així com altres plentejaments similars es deu a un parell de coses, d'entrada, un parell de mancances que -potser per pudor- els de l'esquerra tenim. La primera, la decidida vocació comunicativa de la dreta i dels seus grups de suport econòmic, incrementada amb la proliferació de canals i la fragmentació de l'oferta, on hi destaca aquell que crida més, sobretot, seguint el paradigma iniciat fa uns anys a Espanya amb determinats late-shows. La segona, una clara perspectiva passional (o patològica, o anti/sim-pàtica, tenen la mateixa arrel,  la llatina passio o la grega pathos).

Tinc un amic que resumeix els públics en tres grups: els que tenen raonaments de dreta (i, per tant, proclius als valors més conservadors), els que tenen raonaments d'esquerra (ergo al revés) i els que s'apassionen, els que ho tenen a les entranyes, i que fan decantar cap a la dreta o a l'esquerra el "frame", aquest famós marc de referència cultural, relat, en què es mouen les preferències polítiques. De vegades, diu, l'esquerra entra bé en l'àmbit passional: hi ha voluntat real d'empatia amb els més desafavorits, amb les històries de reconeixement o de lluita. Però sovint no i es perd en el terreny argumentatiu. Imprescindible, però no suficient. L'esquerra no ha de representar tan sols unes idees, també ha de posar-se a la pell dels actors 'del seu relat', ha de viure el que vol canviar, ho ha de sentir, ha de desplegar la seva cordialitat (és a dir, allò que ve del cor). La diferència amb la dreta, crec, és que no pot abandonar el sentit crític, el fil racional, la capacitat de distanciar-se de propostes cordials enganyoses (el castrisme, per exemple) i situar al centre la persona i el seu respecte.

L'èxit d'Intereconomia, crec, és que la dreta desenvolupa la seva capacitat cordial, el seu nou relat on amagar-hi les propostes més involucionistes, la recerca empàtica de les sensacions que sovint amaguem dins nostre (xenofòbia, masclisme, etc...) i que treuen el cap com un alliberament (també en forma argumentativa). Jo, si fos de dretes, segurament m'emprenyaria aquest radicalisme... però també em sentiria alleujat per haver fet una gran escletxa al relat cordial de l'esquerra.

Mentre tant, reclamo de nou que avui, ser d'esquerres, no és tan sols creure en determinats valors, que sí. És sentir-los, practicar-los, i fer-ho al costat dels que també creuen, senten com tu... i vols que rebin les conseqüències de les teves idees en primer lloc.

Foto: Quico Melero.

Benvinguda, Mª Àngels!

Al ple que celebrarem demà dijous prendrà possessió com a nova regidora socialista la companya Mª Àngels Ruiz [bio], en substitució del recentment traspassat Oriol Batista [vegeu els posts Oriol, l'home que lluita i Les lliçons d'Oriol Batista] que, encara que no tindrà cap delegació de Govern a causa de la proximitat dels comicis locals, sí que aportarà des de dins una frescor i experiència indubtables per fer millor la nostra tasca.

Coneix bé l'administració, el món del treball i de l'economia. Ha estat molts anys militant a la UGT i és membre del Consell de l'Institut Municipal de Promoció Econòmica en representació del PSC en aquest mandat, després d'haver participat -en nom de la UGT- al Consell del Pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social el mandat anterior.

De la mateixa generació de l'Oriol, d'una família lligada al barri de Vista Alegre, on viu ja casada i amb un fill, representa molt bé la mena d'homes i de dones (preparats, amb experiència i projecció a parts iguals, arrelats a la ciutat i a les diverses realitats amb què s'expressa...) amb què el PSC confia per assegurar la renovació del seu projecte. Al servei, com sempre, de millorar les condicions de vida de tothom, de fer de la ciutat l'àmbit més idoni per a la realització personal i col·lectiva dels seus membres, per engrescar la majoria en un futur compartit.

Per cert, amb ella el PSC té més dones que homes al seu grup municipal de Mataró. Per primer cop. També això és signe dels temps.

Benvinguda i felicitats!

No és horitzontal



Fa dies que vaig ordenar alguns papers i em va sortir una entrevista de fa més de dos anys a La Vanguardia (la podeu trobar reproduída aquí) al pediatre francès Aldo Nauri, en la que hi deia coses que vaig subratllar i auqe ara us brindo:

¿Cuántos maleducados han pasado por su consulta?

De maleducados he visto más padres que hijos. En Francia me conocen como el pediatra de los padres. Calculo que he tratado unos 15.000 casos (...).

Antes se nos decía "en la vida no se puede tener todo"

Eso curtía. Ahora se les dice "haz lo que quieras, mientras seas feliz", "puedes tenerlo todo". ¡Que incierto! Paradójicamente, los movimientos de izquierdas que preconizan la libertad son los aliados objetivos de la sociedad de consumo (...).

¿Por qué no mostrarnos desnudos ante nuestros hijos?

La curiosidad es un motor. Si la satisfacemos le restamos instrumentos de madurez: bloqueamos su deseo de saber. Lo que se llama la pulsión epistemofílica. La habitación conyugal debería estar siempre cerrada.

Pastoral *

El pintor i dibuixant Perico Pastor (La Seu d'Urgell, 1953), de qui en vam parlar aquí mateix fa cinc anys, presenta a La Pedrera una selecció d'il·lustracions (algunes en blanc i negre, d'altres en color) que féu per l'encàrrec d'una edició de la Bíblia Catalana Interconfessional (editada per Enciclopèdia Catalana), amb tres volums publicats fa un any. Paral·lelament, la Fundació Joan Maragall ha editat les intervencions que es feren a l'acte de presentació, amb textos d'Agustí Borrell, David Jou, Armand Puig, Carles Torner i el propi artista. La mirada al llibre fonamental de la nostra cultura, del que beuen les tres religions més nombroses del món, sempre és molt suggerent, especialment quan es fa des del llenguatge contemporani, com és el cas, amb tots els avantatges i limitacions que això té vers el llenguatge religiós.

La Bíblia és, sobretot, paraula. D'una paraula que expressa imatges sobre les quals es narra el gran relat. Aquesta paradoxa entre imatge i paraula és tan antiga com els homes. Una lectura "pura" de l'essencial no precisa d'imatges que ho distorsionin. Així ho pensaven els iconoclastes cristians pre-bizantins, per exemple, i així ho veuen els informalistes d'origen rus (el país de les icones) com Rothko, Pollok o Malevich, passant pels jueus o els musulmans. Però això no treu que el Llibre sagrat de tots ells sigui precisament un compendi d'imatges, d'històries, d'experiències de persones i pobles lligades a la seva història, en la qual hi ha -això sí- en besllum tan sols (en forma de veu, de foc, de tempesta, de miracles...) d'Aquell qui no podem dibuixar... i que per això es fa home. No podem pintar l'essencial, potser, però sí el seu pas en aquest món.

Malgrat tot, l'esforç de Pastor inclou una recerca a través dels materials, de la seva poètica anterior (paisatge, cossos, el color com a personatge, els traços, els esquitxos, algun suport, la combinació entre tinta i aquarel·la), també cap a llenguatges actualíssims. Per exemple, com es pot pintar sinó a través de clars esquemes abstractes tímidament units pel traç d'una gota el verset "Déu és al cel i tu a la terra, per tant, mesura les teves paraules" (5,1) i tot el Cohèlet? O quin altre text explica millor l'erotisme de Perico Pastor, el traç d'unes carícies, que el Càntic dels Càntics? O com es pot explicar millor sí no és amb l'impacte roig d'una pinzellada que fa tremenda la foscor el moment de l'expiació de Jesús i la ruptura del vel del Temple?

La lliçó la dóna el propi Perico Pastor al llibret citat: després d'això "ja no hi ha sancta sanctorum. l'home és sol amb Déu". Doncs us deixo, sols també, amb Pastor.

* Article publicat a la reivsta Valors (gener 2011)

L'exposició Perico Pastor: la Bíblia il·lustrada es presenta a La Pedrera de Catalunya Caixa, a Barcelona, fins el proper 20 de gener. Activitat paral·lela, dia 12 de gener, aquí.

Llibre: Agustí Borrell, David Jou, Perico Pastor, Armand Puig i Carles Torner, La lletra i la llum. Fund. Joan Maragall, Barcelona, 2010

Article de Daniel Giralt-Miracle a La Vanguardia
Article de Llàtzer Moix a La Vanguardia
Article de Samuel Gutiérrez a Catalunya Cristiana

Les lliçons de l'Oriol Batista *

Recordo molt bé el dia de les eleccions municipals de 1999, sobretot quan ja havien tancat les urnes. El recompte va arribar als 14 regidors i la cara de l'Oriol Batista era tot un poema. “Prepara't, Oriol, perquè seràs regidor”, li vaig dir, i ell no s'ho creia. I així va ser.

L'havíem anat a buscar no feia massa. Volíem fer més passos en la renovació que el PSC volia fer (i ha de fer sempre) en el sentit d'incorporar al nostre projecte aquells que en la seva vida ja l'estan fent. Potser ni ho sabia, l'Oriol, però el seu compromís amb els més desafavorits, els seus projectes de retornar la dignitat a persones que podrien veure perduda la seva vida, era justament allò que el PSC creu que s'ha de fer. I les seves inquietuds, la seva actitud i la seva activitat ens van seduir.

En formar Govern, l'Alcalde Mas el va posar davant Benestar Social i Salut. I poc temps més tard, apareixia la primera crisi a la que va haver de fer front, davant les denúncies de males pràctiques a la Gossera municipal. Lluny d'actuar a la defensiva, l'Oriol va liderar una estratègia per canviar a fons el model en un altre que m'atreviria a titllar de modèlic. Tant en les altres crisis que va viure (penso en l'afer de la legionel•losi) i, sobretot, en el canvi radical en el nostre sistema de benestar social (l'Agència de la Gent Gran els xec-serveis, les tele-alarmes, el canvi a la Fundació Hospital, les millores en el mapa de salut, etc...) la seva voluntat fou sempre la de tendir al millor possible, esdevenint un referent del PSC als àmbits de salut i benestar social.

Recordo també la campanya de 2007, en la qual el dolor li impedí de participar-hi activament. Després de les eleccions li van diagnosticar un càncer i l'endemà de la presa de possessió era intervingut. L'Alcalde Baron va signar els decrets per formar Govern tot just ser investit, i dilluns va signar-ne uns altres per atribuir les de l'Oriol a dos companys mentre durés la convalescència. En aquest mandat, només pugué exercir un any com a regidor de Via Pública, treient forces d'on podia, encara enfrontat-se amb alguna crisi més i realitzant el canvi de línies del Mataró Bus.

Fou discret en parlar de la seva malaltia, conscient del fatal desenllaç i procurant fer la vida més fàcil a tots els qui l'envoltaven, inclosos els que hem estat els seus companys. Aquesta fou la darrera lliçó de l'Oriol Batista: el rellevant d'una lluita no és guanyar o perdre, sinó lluitar. I fer-ho amb la dignitat que l'Oriol ho va fer. El plorem i el trobem a faltar. Sí. Molt. Però, sobretot, ens emportem la força de les seves lliçons, l'estima profunda de tanta gent que els va tractar i que res no esborra i la consciència -a més- que el pas de l'Oriol en aquest món ha contribuït a millorar la vida de moltes persones concretes que els feia falta. Descansi en pau.

* escrit al número de gener de 2011 de Tribuna Maresme, en tant que Primer Secretari del PSC de Mataró.

Els vicis de la virtut

Suárez fue un político y su peripecia sugiere que en un político los vicios privados pueden ser virtudes públicas o que en política es posible llegar al bien a través del mal o que no basta juzgar éticamente a un político y antes hay que juzgarlo políticamente o que la ética y la política son incompatibles y la expresión ética de la política es un oxímoron o tal vez que los vicios y las virtudes no existen en abstracto, sinó sólo en función de las circunstancias en que se practican. 

(...) [La gent votava Suárez] porque, menos por sus virtudes que por sus defectos, era igual a ellos. (...) Durante la tarde del 3 de febrero Suárez no sólo se redimía a él, sino quie de algún modo redimía a todo su país de haber colaborado masivamente con el franquismo. 

Javier Cercas, Anatomía de un instante, Ed. Mondadori, Barcelona 2009, pp. 383-385. Foto: A. Suárez Illana.

El Corte Inglés vindrà

Valoro i respecto molt Manuel Cuyàs i, a més, no m'agrada gens retopar periodistes. Una de les coses que he après a la política és justament a relativitzar el que s'escriu i es diu, a no molestar-se per un matís i -òbviament- a no intentar posar-se a la feina dels altres. Però ves per on que ahir publicava una columna errònia a El Punt. No són poques les persones que m'han trucat entre temeroses i encuriosides: És cert que El Corte Inglés renuncia a venir a Mataró? Ho he hagut de respondre per activa i per passiva: no és cert, vindrà, tant l'Ajuntament com el promotor hi estan interessats (molt més enllà de qualsevol contracte). De fet, si demà mateix el jutge arxivés la causa que ho atura, demà mateix es podria presentar llicència. Hem fet els deures mentre els altres feien querelles.

Però anem una mica més al fons. Primer, les incorreccions. Ni El Corte Inglés ni ningú ha canviat la seva prioritat i el seu compromís per Mataró. Ni un servidor ha estat denunciat per cap sospita sobre "interessos familiars" sinó per les mateixes causes que l'Alcalde: pressumpte delicte urbanístic per la destrucció (?) i l'emmagatzematge (com s'emmagatzema una cosa destruïda?) d'un bé catalogat. Un bé que, quan fou catalogat, no despertà cap entusiasme (ni cap crítica), la preservació del qual mitjançant el trasllat pretén la difícil equació de mantenir el nostre (escàs) patrimoni arquitectònic amb la locomotora comercial en ple centre. Difícil, criticada... però l'única possible.

Segon, més a fons. És molt eloqüent aquest paràgraf:

Perfecte. Sempre quedaran per a la història i per a la vergonya local i familiar els plecs de signatures de tots els opositors amb els seus noms i cognoms, la mala fe dels grups polítics, amb Carles Móra [sic], de CiU; Paulí Mojedano, del PP, i Safont-Tria, de la CUP, al davant, i la poca autoritat de l'alcalde del PSC i dels seus socis de govern, ICV i ERC. Tothom. Tot Mataró contra Mataró. No s'havia vist mai enlloc.

No sé si Baron tenia falta d'autoritat... la seva autoritat és justament la que ara és querellada (des de fa un any!) i la seva valentia és la que farà possible l'arribada d'aquesta locomotora, ses dubte. Però sí que sé de la "mala fe dels grups polítics" "al davant", ventant el foc, anant a mainifestacions 'contra la locomotora', proclamant insídies en nom de la 'moral' o l''ètica' (una cosa que es perd amb 25 euros, sembla), votant en contra de tot el que fa possible l'arribada d'El Corte Inglés. Quan arribi, haurà estat també amb "la vergonya local i familiar els plecs de signatures de tots els opositors amb els seus noms i cognoms, la mala fe dels grups polítics, amb Carles Móra [sic], de CiU; Paulí Mojedano, del PP, i Safont-Tria, de la CUP, al davant".

Per què?

No m'interessa saber per què l'ésser humà és capaç de fer el mal, el que vull saber és per què fa el bé.

Vaclav Havel, cita a Matar a un periodista, de Terry Gould (Libros del Lince, Barcelona, 2010).

A la cua

La passada Nit de Nadal, Gregorio Luri va escriure això al seu bloc. I avui, avant-vigília de Rebaixes, recordem quin és el lloc real. Dels reis i del rei que portem dins.

Esta noche los sabios son los pastores, que acuden inmediatamente al portal, con las manos vacías y los ojos llenos. De hecho, cuando llegaron los reyes magos, tuvieron que hacer cola.

Feliç Nit de Reis

Duch i l'home ambigu (i III)

Ve d'ahir i d'aquí

La reforma del lenguaje a que Lao Tsé aludía puede parecerlesamuchos una solución retórica e ingenua, y sin embargo estoy convencido de que sería harto eficaz si hubiese personas dispuestas a aplicarla más allá de los oropeles del poder y la gloria, hoy disfrazados de tecnocrática eficacia. Reformar el lenguaje implica muchas cosas. En primer lugar, la pacificación y armonía de los hablantes que tienen a su cargo las distintas estructuras de acogida: las relaciones afectivas y de parentesco (codescendencia); las cívicas, éticas y políticas (corresidencia); las culturales y religiosas (cotrascendencia); y las transmisiones que la comunicación mediática incluye (comediación). En segundo lugar, hacerse cargo de lo que el ser humano va siendo en el curso de su trayecto vital: ambigüedad y contradicción, incertidumbre y finitud, interioridad y exterioridad: de ahí que precise lenguajes y traducciones, y que sea un ser mediado y ritual, simbólico y empalabrador, narrativo y ético. Finalmente, esa reforma del lenguaje implica desvelar la capacidad crítica, ponderativa y discernidora de los sujetos, su aptitud para plantear preguntas y respuestas siempre provisionales y responder sí o no, crítica y sabiamente al tiempo. La supuesta eficacia tecnocrática nos está conduciendo al reino de la credulidad y la mansedumbre más primitivas y groseras.

(...) Creo que el cristianismo continúa vivo porque sigue siendo marginal. Bloch decía que lo mejor de la religión es que provoca herejes. Las religiones, que han dado lugar a lo mejor y a lo peor, sólo lo son de veras cuando argumentan contra el sistema. Soy optimista acerca del futuro de un cristianismo profético y relativamente marginal, no sacerdotal como lo es ahora.

Duch i l'home ambigu (II)

Ve d'ahir i d'aquí

La derecha actúa con fraseologías de izquierda y esta hace otro tanto, ambas implicadas en una sobrecogedora subversión del lenguaje. Aquí se da una muy notable perversión de la palabra, empezando por las declaraciones de los líderes. Basta encender la televisión o leer los periódicos para advertirlo. Pero la verdadera democracia no se deja expresar con sustantivos, sino mediante verbos, y se pervierte –como el símbolo, por cierto– cuando se da por lograda: es un experimento que se valida o invalida en el ejercicio de la libertad y la solidaridad, el humor y la justicia, la paz y la reconciliación. Y debe serlo ahora y aquí, no en un más allá nebuloso. (...)

El ser humano es en esencia relación, y debe ensayar incesantes equilibrios entre centro y periferia. Esta premisa resulta capital para entender la actual crisis de relación entre Catalunya y España. A partir de una comprensión esencialista y por completo a histórica de la identidad y la tradición –de las raíces, en términos más religiosos–, desde el centro se pretende que todo sea centro, y desde la periferia, que todo sea periferia. El centro ha buscado consumar invasiones identitarias de la periferia, y esta ha respondido con proyectos dirigidos a la reconversión metafísica de la propia historia. El fruto de ello es la imposibilidad de que ambos polos entablen auténticas relaciones, que deberían caracterizarse por dar no sólo como inevitable, sino como creadora y provechosa, la existencia de sensibilidades distintas. De ello deriva también el aumento de la crispación, cuyo casi inevitable correlato –en ambos lados– es la aplicación de inmisericordes lógicas totalitarias, sobre todo por parte del más fuerte.

(...) La obsesión por ser sólo lógicos o bien sólo míticos es una falacia, porque logos y mythos son realidades complicadas. (...). Es menester agregar, por otra parte, que uno de los ideales mayores de la democracia occidental fue la formación del ciudadano, su presencia en la vida privada y pública como alguien responsable, justo y libre. La crisis global actual lo es de la democracia y del ciudadano mismo, que ha sido reemplazado por el consumidor, de acuerdo con Zygmunt Bauman. El sustrato de todo ello es más hondo, no obstante: una vasta y honda crisis gramatical que afecta a todas nuestras instituciones: la política, la religión, la educación, la economía, la familia, la comunicación mediática, el ocio… El conjunto de los cauces de socialización que llamo estructuras de acogida.

(demà més)

Duch i l'home ambigu (I)

El dia que facin un club de fans d'en Lluís Duch aviseu-me. Us en parlo sempre, però és que em sembla un home molt savi i que més aviat se'l coneix poc. El suplement cultural de La Vanguardia acollia fa unes setmanes una entrevista [aquí] que li feia el seu col·laborador Albert Chillón, en la que Duch diu coses com aquestes:

Todos esos rasgos [de l'home] pueden resumirse en la palabra ambigüedad, que es la marca propia de un ser que no posee respuestas a priori, sólo preguntas que suscitan respuestas siempre provisionales. De ahí que el esquema antropológico que uso se mueva entre la pregunta y la respuesta, una vía de acceso a nuestro ser que incorpora la contingencia y la duda, la vacilación y la decisión. Nuestra condición adverbial, en suma.

(...) Esa apología de lo humano a la que aludo debería traducirse en una búsqueda de la salud personal y común, una cuestión de enorme alcance político. Pero la coimplicación entre logos y mythos –entre imagen y concepto– resulta capital porque somos un conjunto de facetas inconciliables entre sí, en principio. La vida humana es esa extraña, a menudo paradójica conjugación entre lo lógico, conceptual, analítico y experimental, por un lado, y lo mítico, intuitivo, sensorial e imaginal, por otro. La salud consiste en equilibrar ambas dimensiones.

(...) se está produciendo una galopante degradación de la convivencia y, en suma, un proceso regresivo de deshumanización al que la postergación de las humanidades contribuye sobremanera. No aludo sólo a su supresión –algo muy significativo por sí–, sino ante todo a la mentalidad de quienes la promueven. Porque esos saberes hoy relegados cultivan nuestro poliglotismo de homines loquentes, la posibilidad de convivir en relativa armonía. Su destrucción se fragua en la primera enseñanza y culmina en la universidad, y sin duda provocará una desestructuración simbólica altamente nociva.

(demà més)

Compte amb l'idealisme

Tejero (...) era un idealista. Que los ideales de Tejero nos parezcan perversos y anacrónicos no califica la bondad o la maldad de sus intenciones, porque el mal se fabrica a menudo con el bien y tal vez el bien con el mal.


Javier Cercas, Anatomía de un instante, Ed. Mondadori, Barcelona 2009, p. 267. Foto: Rtve.