dijous, de gener 13, 2011

Per una esquerra apassionada

Tinc la impressió que l'èxit d'Intereconomia, cadena de televisió propera a la dreta més radical, així com altres plentejaments similars es deu a un parell de coses, d'entrada, un parell de mancances que -potser per pudor- els de l'esquerra tenim. La primera, la decidida vocació comunicativa de la dreta i dels seus grups de suport econòmic, incrementada amb la proliferació de canals i la fragmentació de l'oferta, on hi destaca aquell que crida més, sobretot, seguint el paradigma iniciat fa uns anys a Espanya amb determinats late-shows. La segona, una clara perspectiva passional (o patològica, o anti/sim-pàtica, tenen la mateixa arrel,  la llatina passio o la grega pathos).

Tinc un amic que resumeix els públics en tres grups: els que tenen raonaments de dreta (i, per tant, proclius als valors més conservadors), els que tenen raonaments d'esquerra (ergo al revés) i els que s'apassionen, els que ho tenen a les entranyes, i que fan decantar cap a la dreta o a l'esquerra el "frame", aquest famós marc de referència cultural, relat, en què es mouen les preferències polítiques. De vegades, diu, l'esquerra entra bé en l'àmbit passional: hi ha voluntat real d'empatia amb els més desafavorits, amb les històries de reconeixement o de lluita. Però sovint no i es perd en el terreny argumentatiu. Imprescindible, però no suficient. L'esquerra no ha de representar tan sols unes idees, també ha de posar-se a la pell dels actors 'del seu relat', ha de viure el que vol canviar, ho ha de sentir, ha de desplegar la seva cordialitat (és a dir, allò que ve del cor). La diferència amb la dreta, crec, és que no pot abandonar el sentit crític, el fil racional, la capacitat de distanciar-se de propostes cordials enganyoses (el castrisme, per exemple) i situar al centre la persona i el seu respecte.

L'èxit d'Intereconomia, crec, és que la dreta desenvolupa la seva capacitat cordial, el seu nou relat on amagar-hi les propostes més involucionistes, la recerca empàtica de les sensacions que sovint amaguem dins nostre (xenofòbia, masclisme, etc...) i que treuen el cap com un alliberament (també en forma argumentativa). Jo, si fos de dretes, segurament m'emprenyaria aquest radicalisme... però també em sentiria alleujat per haver fet una gran escletxa al relat cordial de l'esquerra.

Mentre tant, reclamo de nou que avui, ser d'esquerres, no és tan sols creure en determinats valors, que sí. És sentir-los, practicar-los, i fer-ho al costat dels que també creuen, senten com tu... i vols que rebin les conseqüències de les teves idees en primer lloc.

Foto: Quico Melero.

Publica un comentari a l'entrada