Tens la força de les coses quecauen amb força, els llamps,les estrelles, els arbres,la veritat.:I ets forta com les coses quepugen amb força,la mar, els volcans,els arbres,la veritat.
Pàgines
dimecres, d’agost 31, 2005
Tens la força i ets forta
dimarts, d’agost 30, 2005
Ton pensament s'envola
Entre la campanya de La Vanguardia, amb totes les hipocresies, contra l'Ajuntament de Barcelona i la necessitat d'atendre problemes qutidians de convivència i civisme (des de les gamberrades als insults), hi ha aquests dies un debat sobre el tema al que, ja sabeu, m'he referit algunes vegades, aquí. Avui mateix, Vicenç Villatoro escriu un bon article a El Periódico, encara que es deixa un tema important. Molt important. En la negociació del Govern de CiU amb el Govern del PP sobre el desplegament dels Mossos es va produir un fest nefast: la imprevisió sobre el replegament de les forces de seguretat de l'Estat a Catalunya molt abans del desplegament, junt amb la reducció dràstica d'efectius a Espanya que pràcticament es concentrà a Catalunya (caram, àmb el pacte PP-CiU). Nefast, especialment a les grans ciutats catalanes. A Mataró ho vam patir (i no ho vam denunciar amb veu alta fins després del desplegament, per pura responsabilitat) i ara, abans que els Mossos actuïn plenament a Barcelona. També avui escriu Pep Montes a El Punt, amb reserves cap a una Ordenança de Civisme que reguli i sancioni aquesta mena de fets que el Codi Penal no cobreix. Són reserves lògiques, però caldria que fossin superades. A Mataró, pel poc temps que la portem aprovada, l'Ordenança s'aplica més del que pensàvem (i potser voldríem), i ho fem també vencent reserves sobre la seva eficàcia o la seva necessitat. En primer lloc, d'alguns dels propis sancionats (bo i que pràcticament no presenten al·legacions). Però també les que va expressar el seu dia el PP de Mataró, que s'abstingué d'aporvar l'Ordenança (malgrat que vam acceptar-los força esmenes) més o menys pels motius que diu Montes i també per una mena de liberalisme (mal entès, penso jo), com si no sabéssim hores d'ara que són els límits i no la seva absència que ens permeten de gaudir de la llibertat. la llibertat de poder passejar sense que es pixin i se't pixin, amb garanties pel que és insultat o vexat, etcètera.
Mentre el meu cos et lliga i et bressola,ton pensament, mai no feixuc, s'envola,i s'esgarria, lluny, el meu desig:..........desemparada, resta al mig..........una abraçada, tota sola.
dilluns, d’agost 29, 2005
El silenci del món
Carles Riba, "Tannkas del retorn (1943-1946), LIV", a Del joc i del foc, Ed. Empúries, Barcelona, 1984, p. 84.De nou la casa,i en la vetlla concordedels cors, el nuclidolç i pur i el silencidel món on fórem nàufrags.
diumenge, d’agost 28, 2005
Posar fites?
:
Ahir, una volta per la festa de Cirera (retrobament amb els companys, amb altres regidors, amb veïns del barri), una mica passada per aigua. Aquest vespre, sopar del PSC a Pineda de Mar, en plena Festa Major. M'he deixat barba per les vacances, cosa que no havia fet mai, i aquest matí me l'he tret (amb detractores d'una i altra opció). Avui, sant Agustí: "Déu, que ens despulles del que no és i ens vesteixes del que és" (Sol·liloquis, I, 3). En fi, que ja hi som.
:
No és avui que m'amoïna.Ben segur, deu ser demà:per això lluco el diari.Si fos savi, aquest gust foll,ja fa temps que no l'hauria.però sembla que, aquest feix,el duré fins que no em pari.Glopejar i envestir el trotés ben clar que m'extravia.Posar fites? Però com?Si per molt que les enfonso,es calciguen just el tempsque disposo per clavar-les!Si amb ardor, a cremadent,no pensant ni si fa fosca,em disparo a repartir-les,l'errament es fa més grani l'esglai perd la mesura.
dissabte, d’agost 27, 2005
Fins a l'ennuec
Al principi.Tot va ser diàfan, com l'esclatd'un somriure de nadó.Encara somrius d'allò més blancament.:Al principi. T'amoixavaels cabells, però tu no em veies. perquèm'amagava el plugim de l'estiu.T'acaronava de puntetes perquè no em sentissis.T'enyoro les dents.;No vaig saber què era un nas fins que noen vaig fer caure. del caire mateix.Davallada.I vas riure. Vaig ser pessigonyaper uns isntants. Al principi.:Encoixinada la caiguda, creus que ets jaç per sempre.:Al principi. Vaig beure'tla sentor.A glopades.:Fins a l'ennuec.
divendres, d’agost 26, 2005
Nit enganyadora
.............Ara, la nit s'acosta.............tant, al fons del meu cor,que el seu somriure sembla una resposta-una resposta que digués: Estem d'acord-.:
.............Però la ment ignora.............a què em respon així...-Oh, calla, dolça nit enganyadora;no és cert que ara de tot em diries que sí?-
dijous, d’agost 25, 2005
On habiti l'oblit
:
Saül Gordillo comentava ahir a la nit un interessant article que vaig llegir ahir a El País, de l'escriptor Jordi Soler, i que també em va agradar. Comentava la influència creixent dels blogs en la informació que, junt amb les tecnologies actuals (mòbils amb càmera, etc.) permeten que els lectors siguin, de fet, els productors de la informació. O de la desinformació, és clar. En Saül pensa que el periodisme justament haurà de trobar el seu lloc en ser filtre de tota aquesta informació. de fet, ja fa temps que passa, això, i en tots els àmbits. La malaltia de la sobre-informació (massa referències a les que acudir, poques garanties de versemblança, ruptura de l'àmbit íntim, massa mails per llegir i atendre diàriament...) és una de les coses que hem de sortejar cada vegada més, en la societat tecnològica de la informació. Arreu s'imposa (també en el periodisme) la figura del conductor, del(s) filtre(s) de confiança, d'aquelles persones o intermediaris que, amb sentit comú i criteri, amb coneixement qualitatiu del client, aportin just el que cal saber. També té efectes positius que un pugui acudir directament a les fonts: i és que el periodista ha de ser també més rigorós.
Donde habite el olvido,En los vastos jardines sin aurora;Donde yo sólo seaMemoria de una piedra sepultada entre ortigasSobre la cual el viento escapa a sus insomnios.Donde mi nombre dejeAl cuerpo que designa en brazos de los siglos,Donde el deseo no exista.En esa gran región donde el amor, ángel terrible,No esconda como aceroEn mi pecho su ala,Sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen
suya,Sometiendo a otra vida su vida,Sin más horizonte que otros ojos frente a frente.Donde penas y dichas no sean más que nombres,Cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;Donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,Disuelto en niebla, ausencia,Ausencia leve como carne de niño.Allá, allá lejos;Donde habite el olvido.
dimecres, d’agost 24, 2005
Neixen somnis humits
La terra jau, devastada
per la llum del sol de plom.
Cremen als forns de la tarda,
immòbils, els pensaments.La ciutat, ardent, deserta,
reblaneix els seus asfalts.
Ni un alè d’aire transita
Pel desolat laberint.Als cims de l’alta muntanya,
Però, s’hi agrupen castells
de núvols de borra grisos
que congrien tempestats.Retrunyen les valls perdudes.
Al cel serpegen llampecs.
Als alvèols secs de l’ànima
hi neixen somnis humits.
dimarts, d’agost 23, 2005
Triar el camí menys fressat
:
"En una Alemania angustiada y necesitada de referencias (...), paradójicamente, parecen ser los adolescentes cristianos los únicos no sumidos en la cuasi proverbial crisis existencial de la nación. (...) El Foro Mundial de la Juventud ha dado rienda suelta al entusiasmo de unas multitudes jóvenes sin complejos y en búsqueda no de verdades ni dogmas religiosos, políticos o sociales, sino de autenticidad.
Quienes mucho se rieron de Wojtyla y los polacos "meapilas" harán otro tanto con el "inquisidor" Ratzinger y las "masas cantoras" de Colonia. Pero si no quieren volver a tragarse sus chistes fáciles, como antaño, quizás debieran tomarse un poco más en serio lo sucedido estos días en Alemania y, desde luego, no tomarnos el pelo con un revival de las cualidades redentoras de las doctrinas del pensador moroso.
El papado de Karol Wojtyla fue lo peor que les pudo pasar a quienes apostaban por el cinismo y la resignación para perpetuar la dictadura comunista y defender los dogmas chatos del determinismo histórico. (...) El nuevo Papa, mucho más intelectual que su antecesor, ha realizado la primera visita a su país natal y levantado una inaudita oleada de entusiasmo con su llamada a la activación de la valentía y la fuerza del individuo. Si el primero llamó a la insumisión contra la opresión, éste llama a la activación del sentido trascendente del individuo -también del no religioso- en la libertad y la confianza frente a la docilidad que impone el reduccionismo no laico, sino antirreligioso. (...)
Desarticulada la sociedad y desprestigiados los conceptos de autoridad, valores y referencias éticas después de la gran pesadilla nazi y la implicación de todas sus elites con aquel movimiento criminal, en ningún país europeo [com a Alemanya] ha estado la Iglesia católica tan tentada de ganarse aceptación por la renuncia a sus principios y códigos. (...)
El respeto mundial demostrado a Juan Pablo II y la recepción a Ratzinger en Alemania sugieren que los tiempos peores para la Iglesia católica pueden haber pasado, y que su claridad y firmeza la agradecen también muchos ajenos a la misma e, incluso, no creyentes."
Poemes d'agost - XX
:
Two roads diverged in a yellow wood,
And sorry I could not travel both
And be one traveler, long I stood
And looked down one as far as I could
To where it bent in the undergrowth;Then took the other, as just as fair,
And having perhaps the better claim,
Because it was grassy and wanted wear;
Though as for that the passing there
Had worn them really about the same,And both that morning equally lay
In leaves no step had trodden black.
Oh, I kept the first for another day!
Yet knowing how way leads on to way,
I doubted if I should ever come back.I shall be telling this with a sigh
Somewhere ages and ages hence:
Two roads diverged in a wood, and I—
I took the one less traveled by,
And that has made all the difference.("Dos camins divergien al bosc groc / i, sentint no poder fer-los tots dos / i ésser un sol viatger, vaig aturar-me / a contemplar-ne un fins on se'l veia / despararèixer rere el sotabosc. // Però vaig triar l'altre, igual de bell, / i fins potser amb motius més convincents, / cobert com era d'herba no petjada; / malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre / havien estat fressats quasi igualment. // Aquell matí se'ls veia ben semblants / amb fulles no ennegrides per cap pas. / Ah, vaig guardar el primer per u altre dia! / Però sé prou que un camí mena a un altre / i vaig dubtar si mai hi tornaria. // D'aquí a molts i molts anys contaré / qui sap on, amb un sospor, el fet: / dos camins divergien dins d'un bosc, / jo vaig triar el menys fressat de tots dos, / això ha fet que tot fos diferent", traducció de Josep Maria Jaumà).
dilluns, d’agost 22, 2005
Llavi captiu
::
M’han fet llegir realitat descrita
amb únic far, on por, consum, ciència,
són l’ample dot de tant fracàs, l’herència
que ens vol un tremp d’ermot, runa o ermita.
:
Encalço el verb i apunto lluny la fita.
Dret, a cavall del temps i la memòria,
canvio llei per l’art de la cabòria
-bastida en vers per l’enderroc del mite.
:
Amb un cabàs d’intents –lloses, calostres-
sota el tendal, cremant d’uns ulls que lluen,
m’acull, dempeus, l’Amic de tots els rostres.
:
Si el vent s’hi plau i uns llavis insinuen
mots que he estimat, els meus besaran l’aire,
llavi captiu d’amic llavi captaire.
diumenge, d’agost 21, 2005
En els teus braços
Que la vida no vaya más allá de tus brazos.
Que yo pueda caber con mi verso en tus brazos,
que tus brazos me ciñan entera y temblorosa
sin que afuera se queden ni mi sol ni mi sombra...
:
Que me sean tus brazos horizonte y camino,
camino breve y único horizonte de carne:
que la vida no vaya más allá... ¡Que la muerte
se parezca a esta muerte caliente de tus brazos!...
dissabte, d’agost 20, 2005
Dels rostolls de la vida
:
Llegit ahir al diari (els links són meus):
Un sacerdote apoya el concierto de Marilyn Manson
EL PAÍS - 18-08-2005
Foto: Marilyn Manson. ampliarInsólito, pero real. Un sacerdote ha salido a la defensa de la presentación del concierto del controvertido Marilyn Manson en Croacia. Grupos religiosos del país balcánico se oponen al espectáculo del artista de rock, que está previsto se celebre el próximo 22 de agosto en la ciudad de Pula, al norte del mar Adriático, lugar donde Anton Bobas, religioso católico que apoya al controvertido roquero, ha emprendido una acción contra grupos cristianos de la península de Istrian. Bobas, que dirige una banda de rock heavy llamada Glasnici Nade (Mensajeros de la Fe), se muestra partidario de la libre expresión. En defensa de Manson, argumenta que dos horas de un espectáculo no son suficientes para dar un mal ejemplo a la juventud. El sacerdote ha manifestado que el mejor concierto al que ha asistido en su vida fue uno de Manson en Hamburgo (Alemania). No obstante, definió al intérprete como un cantante oscuro, añadiendo que no recomendaría a los jóvenes a asistir a sus conciertos. La organización protestante Oaza quiere cancelar el concierto con el argumento de que las letras de las canciones y la imagen de la banda promueven el satanismo, el uso de las drogas y la violencia. De lograr su propósito, ya siete sacerdotes católicos ofrecieron pagar los perjuicios a los organizadores de la función. BC.
:
Poemes d'agost - XVII
Llegenda tràgica: els perduts,
els llençats a un somni de cova,
gesticuladors, plec de roba
feta un fardell de manyocs muts.
:
Tota tu només te m’acuts
despullada de la caoba
del teu cos de lloba que roba
al fons dels ulls llampecs aguts.
:
Tota tu, tot jo, la rapinya
de la barata de la vinya
d’amor de cep eixarreït:
:
fem foc dels rostolls de la vida,
però, com la guatlla ferida,
tenim la mort encesa al pit.:Pere Gimferrer, "Amants" a La Llum, Ed. Penísula/Ed. 62, Barcelona, 1991, p. 77.:Foto: Christian Schad, Autoretrat amb model (1927), propietat privada.
divendres, d’agost 19, 2005
Escriure amb goma d'esborrar
:
dijous, d’agost 18, 2005
L'eco dels dies
:
Porque son ya seis años desde entonces,
porque no hay en la tierra, todavía,
nada que sea tan dulce como una habitación
para dos, si es tuya y mía;
porque hasta el tiempo, ese pariente pobre
que conoció mejores días,
parece hoy partidario de la felicidad,
cantemos, alegría!
:
Y luego levantémonos más tarde,
como domingo. Que la mañana plena
se nos vaya en hacer otra vez el amor,
pero mejor: de otra manera
que la noche no puede imaginarse,
mientras el cuarto se nos puebla
de sol y vecindad tranquila, igual que el tiempo,
y de historia serena.
:
El eco de los días de placer,
el deseo, la música acordada
dentro en el corazón, y que yo he puesto apenas
en mis poemas, por romántica;
todo el perfume, todo el pasado infiel,
lo que fue dulce y da nostalgia,
¿no ves cómo se sume en la realidad que entonces
soñabas y soñaba?
:
La realidad —no demasiado hermosa—
con sus inconvenientes de ser dos,
sus vergonzosas noches de amor sin deseo
y de deseo sin amor,
que ni en seis siglos de dormir a solas
las pagaríamos. Y con
sus transiciones vagas, de la traición al tedio,
del tedio a la traición.
:
La vida no es un sueño, tú ya sabes
que tenemos tendencia a olvidarlo.
Pero un poco de sueño, no más, un si es no es
por esta vez, callándonos
el resto de la historia, y un instante
—mientras que tú y yo nos deseamos
feliz y larga vida en común—, estoy seguro
que no puede hacer daño.
:
dimecres, d’agost 17, 2005
Fins que em siguis tornada
Foto: Guerres d'Iraq (2003), de Perecoll. Texto del artículo en castellano: clicar aquí.
Eric Fischl, Krefeld Project, Living Room, Scene 1 (2002)
dimarts, d’agost 16, 2005
Les hores estretes i gosses
:
Poemes d'agost - XIII
:
Per deixar fer que guanyo temps al vespre,
faig la raó a qui la demana
i no tinc la consciència per deixar-la tranquil·la.
:
Com són les hores d'estretes i de gosses.
Tanta runa expressa per tu,
tanta pedra sola,
tant de tu sense tu.
Ets l'etèria cara de l'insomni,
la pressió perpètua dels cossos.
:
Vespres pesats ens fan l'aire fred un dia i un altre.
Pusil·lànimes,
abatuts o dispersos,
tindrem les eines i no els usos.
:
M'aclapara el cos que fa el zel entre finestres brutes.
M'orienta el miol.
:
La sisena vida del gat m'ha aconsellat malament.
:
dilluns, d’agost 15, 2005
L'esperança que balla
Quadre: Reminiscència arqueològica de l'Àngelus de Millet, de Salvador Dalí (1933-35)
Yannis Behrakis / Reuters (La Vanguardia d'avui).
Poemes d'agost -XII
:
- ¿La carne se hizo luz?
¿O la luz se hizo carne?
- Qué más da, es igual.
- No es igual, dice el teólogo Don Baltazar.
- ¡Hay que decidir!
- ¡¡La carne se hizo luz!!
- ¡Herejía!
- No. El Cristo está ahí...
y a mi no me importa
si vino una estrella
o salió de una carpintería de Nazaret.
Él es el único rayo de luz
que hasta ahora ha podidi atravesar
ese muro terrible del Misterio.
Él abrió un boquete,
ha señalado un camino...
Y la esperanza desde que él vino
está ahí bailando alegremente
en las tinieblas cerradas del mundo...
Lo demás se lo dejo a los Teólogos.
: