dijous, setembre 02, 2004

La importància de dir-se Ramon.

Dimarts era sant Ramon. Durant tot el dia ens vam anar trucant, enviant e-mails o sms, o somriures. Érem els ramons amb altres ramons, i persones que ens estimen i ens aprecien a les quals agraeixes el gest, i gent que se sorprèn que tinguis un detall i gent que jo que em sorprenc que el tingui amb mi. Fluxes d’informació, de memòria i de sentiments. Anar i venir de dinar amb els teus més íntims. Moviments de regals i d’agraïment, de petons. Trasbals intel·lectual dels que pensen que la tradició del sant precisa d’una creença prèvia, que no tenen, però que no se’n poden desempallegar perquè forma part del marcatge anual del temps, del dia que les convencions dediquen a tu i a tots els que es diuen Ramon, pobres o rics, creients o no, bons o dolents, sense importar pas l’edat. I el dia en què tot es mou, a través teu, i de la vibració en diem vida.

"Poesia és tot el que es mou. La resta és prosa". Nicanor Parra.
citat a José Laguna, De l’alliberament a la inclusió?, Ed. Fundació Lluís Espinal, Barcelona 2004, p. 22.
Publica un comentari a l'entrada