Camins efímers cap a l'etern *

Fa pocs dies, el Centre d’Investigacions Sociològiques revelava en un estudi que un 78% dels espanyols diuen ser catòlics, però que el 50% d’aquests no s’acosta mai o gairebé mai a missa. De fet, només un 18% dels catòlics confessaven anar gairebé cada diumenge a l’acte litúrgic de l’eucaristia. D’altra banda, malgrat l’esforç fet després del Concili Vaticà II, la principal crítica que es pot fer a la nostra litúrgia és, probablement, la poca empatia, un cert avorriment i una poca capacitat que el que allà ocorre, el que es llegeix i el ritual que s’hi practica, arribi a dins i provoqui la sensació de participació que tots voldríem. Perquè l’Església ha de ser, principalment, el lloc d’acolliment i de trobada amb els altres, és clar, però també amb els signes que ens diuen alguna cosa de més fonda, que ens fan presents allò que desitgem.
:

Aquest procés de revelació i de comunió amb Déu s’ha recolzat des de sempre d’elements sensibles que ens hi ajudin. La música, per exemple, o la pintura, o la pròpia disposició dels temples, la llum, els silencis. Els himnes i els precs que anem repetint i recitant, també, les espelmes, les escultures, la posició del cos, de la mirada... La litúrgia s’ha anat nodrint i s’ha anat configurant amb aquests elements.

:
De tot això, i de les tensions entre litúrgia i art, és del que parla el llibre de la jove arquitecta portuguesa afincada a Catalunya, Inês Castel-Branco, Camins efímers cap a l’etern, un llibre que va obtenir el premi Joan Maragall l’any 2003, i que fa un repàs interessantíssims a tots aquests temes, des de molts punts de vista.

:
L’autora creu que la litúrgia cristiana té molts punts d’encontre amb l’art efímer, des del teatre al happening, des del cant a la vídeo-instal·lació, i que els seus objectius són molt semblants, és a dir, els de crear una experiència interior que ens reveli quelcom que va molt més enllà del que és sensible. Va repassant-ne força exemples al llarg de la història, sempre amb la idea que l’experiència cristiana, però, és indissociable al fet sensible, és a dir, al cos. De fet, és Déu fet carn, fet cos, fet sensible. Allò que no es pot veure, que no es pot tocar i que no es pot reproduir fet justament visible, tocable i reproduïble. Recordeu l’escena de sant Tomàs amb les llagues de Jesús.

:
Però com ho podem veure, tocar o reproduir? Com ho podem sentir? D’una banda, identificant allò que en podríem dir la presència immanent de Déu al món ("allò que feu a un d’aquests petits m’ho esteu fent a mi" va dir Jesús). Però, de l’altra banda, a través dels signes, d’aquells codis que ens permeten entrar en el món invisible. Aquí hi té molt a dir l’art, doncs, que, tant des d’una perspectiva cristiana com fora del cristianisme, s’ha definit moltes vegades com allò que fa visible l’invisible.

:
D’això parla el llibre, en una agradable i molt suggerent lectura per als qui us interessi el món de l’art, o el de la litúrgia, o les dues coses alhora. El llibre, finalment, obre dos interrogants que, per mi, són d’una urgència peremptòria. El primer és si sabem trobar aquesta interacció entre art i litúrgia amb els actuals productes culturals. Si podem pregar amb la música d’ara, si podem acostar-nos al misteri a través de l’art actual, per exemple. L’autora, reconeixent que l’art d’avui es basa justament en la buidor de referents, creu que sí, i que justament aquesta buidor pot esdevenir un nou "desert" on conferir una experiència renovada i personal de fe. I posa alguns exemples molt interessants... però que no els he trobat mai en un museu d’art sacre.
:

I el darrer interrogant és pròpiament referit a la litúrgia. Pot incorporar aquesta elements de l’art i el teatre modern? Podem, des de l’escenografia fins al cant, des de la disposició del públic fins a la llum, nodrir d’elements contemporanis, és a dir, que formin part de la cultura que trobem just quan travessem la porta de l’església? I, més encara, podem cuidar la litúrgia perquè esdevingui relament un experiment de canvi personal enmig d’un fet col·lectiu?
:

En fi, ja veieu que les preguntes són enormement suggeridores.

* Comentari sobre el llibre Camins efímers cap a l'etern (interseccions entre litúrgia i art); Premi Joan Maragall 2003, Editorial Cruïlla, Barcelona, 2004, llegit al programa "Creure avui", de Televisió de Mataró. Emissió: ahir divendres 1 de juliol a les 20 h., aprox., i reemissions)