Ciberconferència | Un ball

Conferència Nacional
:

Sí, aquest que hi ha al davant (o sota) l'Oriol Vaquer sóc jo, aquest matí, a la Conferència Nacional del PSC, al punt d'internet on els blocaires socialistes anem acudint a actualitzar les nostres planes, una molt bona idea per explotar al màxim les possibilitats de relació entre un acte presencial i la seva reperscussió virtual. La foto me l'ha fet l'Alcalde, tot un honor.

:

La trobada serveix per parlar a fons i, al final, aprovar el programa de Montilla i del PSC de cara a les properes eleccions. Un munt de persones, militants i amoics, hi han participat, ja, aportant les seves idees en forma d'esmenes o de reflexions que just avui són tractades en comissió. L'Isidre Molas, al començament, hi ha dit molt bé. Aquest és un acte molt important pel PSC, que fa el programa que el conertirà, de nou, a ser la primera força de l'esquerra catalana i del conjunt de forces polítiques de Catalunya, el partit que, des de fa 8 eleccions seguides (com ha recordat Ernest Maragall) és la primera força del país. A ell i la seva gent ens devem. I l'impuls al progrés, després d'haver endreçat la casa, el carrega amb força el Programa que demà aprovarem.

:
Cassanyades - VII
:

"Llegir i escriure són una parella de ball. I el bal és una manera d'aconseguir coses. No té sentit llegir o escriure si no serveix per res. Pensar en el que podem escriure després de llegir ens ajuda a llegir".

:

Daniel Cassany, Rere les línies, Ed. Empúries, Barcelona, 2006, p. 127.

:

CiberMontilla | Del Pozo | Microidees | Punt de vista

Ciber-Montilla al Maresme
:

Els socialistes del Maresme hem obert un bloc amb el lema, fets, no paraules, dedicat a la campanya per fer Montilla el nou President de la Generalitat. No podia ser que de la comarca més blocaire de Catalunya i del PSC no sortís alguna moguda cibernètica. serà una bona maera d'animar la xarxa. Felicitats als que n'han tingut la iniciativa!

:

Del Pozo a Mataró

:
Foto: Q. Melero

:

Avui, el conseller d'Educació i Universitats ha visitat Mataró, amb una reunió de treball a l'Ajuntament i una visita a les instal·lacions escolars de Mataró. Després, l'hem acompanyat amb l'Alcalde Baron a un acte amb membres dels sectors educatius a la biblioteca del CEIP Cirera, on hem parlat de les fites assolides en aquest nou mandat (doblar el creixement anual de la despesa en educació, Pacte Nacional, noves escoles, escoles bressol, educació especial...) i hem demanat, de cara el proper dia 1 de novembre, un suport explícit a prosseguir amb les polítiques de progrés, lluny de l'encallament i del retrocés que van suposar els darrers anys dels governs de CiU, aquells que tenien de conseller en cap el sr. Artur Mas.

:
Microidees
:

Fa pocs dies vaig dir que el flamant candidat de CiU a Mataró no havia publicat ni una sola proposta en les generoses portada i planes d'un gratuït setmanal. Bé. La primera de totes és sensacional i, si no anem en compte, ens l'acabarem creient. Diu que és culpa de Mataró que un centre de Microsoft s'hagi instal·lat a Manresa (amb aportacions decissives, per cert, d'institucions no públiques). Si n'ingoréssim les dimensions (tothom pensa en Silicon Valley), seria difícil trobar parió. Però és que pel que sembla, una inversió de 3 milions d'euros i una dotzena de treballadors és, de fet, molt menys que la que faran altres empreses que ja han competit pels nosu sectors de desenvolupament industrial de la ciutat i que aporten un valor afegit en tecnologia que no és gens menyspreable.

:

De fet, ben aviat veurem més notícies, encara. La creació de l'empresa TIC-Salut a Mataró n'és només una. No, no són nervis davant el nou candidat, més aviat tot el contrari. És només que quan un baixa a l'arena de la política (cosa que és ben honorable) cal anar, si pot ser, una mica més armat d'idees i propostes. I, especialment, no enredar el personal a la primera de canvi. No és així com ens comprometrem en sèrio pels projectes de la ciutat i en els seus valors. No són nervis, dic, és no deixar passar el gat per llebre.

:

Bé. Algú en coneix cap proposta més?

:
Cassanyades - VI
:
"És més difícil tenir idees pròpies que repetir les dels altres. Elaborar opinions personals requereix temps. Acceptant o refusant cada part del text, podem construir un punt de vista personal. Llegir críticament és també reaccionar davant els discursos dels altres".

:

Daniel Cassany, Rere les línies, Ed. Empúries, Barcelona, 2006, p. 126.

:

Tura | Enquesta | Trencaclosques

Ahir, Tura
:

A vegades els actes (amb) polítics són molt previsibles, exessivament plens de tòpics i d'informació sobrera, amb tons no sempre adequats (no es poden fer conferències en un míting ni viceversa) o probablement lluny dels interessos del públic assistent (no és el mateix un acte intern que un d'extern, etc...). Jo, que he dedicat molt de temps a muntar-ne, pensava, entre d'altres, aquestes coses en l'acte que van muntar ahir els de l'Escola Pia de Santa Anna (amb l'incombustible Carles Móra i els seus adjectius i adverbis personalíssims organitzant els "Vespres") amb la consellera Montserrat Tura, del que ahir parlava l'Alcalde. Pensar bé l'acte, el que diràs i com. Dir coses essencials, importants, deixar-se de floritures. I parlar clar, no tenir por a fer-ho. Això és el que va fer que ahir ens ho passéssim bé parlant de seguretat, de morts, de trànsit, de responsabilitat, de gestió pública, de valors. (Foto: T.Rodon).

:
Aprovat i deures
:
Mataró des del Parc de Roques Albes (2005)
:

L'enquesta de percepció ciutadana que avui ha fet pública l'Ajuntament ens hauria de servir, a tots plegats, per intentar no fer-ne una arma política. Ep, una arma no, però sí per fer política, és a dir, per reflexionar sobre les percepcions (les pors, les angoixes, les il·lusions) que, amb totes les prevencions dels estudis demoscòpics, manifesten els ciutadans. Dic que no hauria de ser una arma perquè hi ha munició per tot, per estar-ne cofoi i per apuntar aspectes crítics. I ben bé que farà, cadascú, d'utilitzar-ho per a la seva estratègia... Però més enllà d'això, ens hauria de servir per pensar sobre el que fem. També és cert que també cal fer coses que mai lluïran. Sempre posem el cas del clavegueram. És una obra emprenyadora (pels ciutadans) i cara, que després no es toca ni es veu, semblen diners enterrats. Però, i fa poc n'hem tingut exemples, de no fer-les, les conseqüències podrien ser catastròfiques en cas de fortes pluges, posem per cas. Això mai no sortirà en cap enquesta. No es pot governar, doncs, a cop d'enquesta. Però sí que convé utilitzar-les per qüestionar-se les coses, per comparar-les, etcètera.

:

En fi, dit això, crec que cal destacar algunes coses. La primera, que dècima amunt o avall, els ciutadans avaluen més o menys sempre amb la mateixa nota la gestió municipal, entre 5,9 i 6 sobre 10, és a dir, més o menys com a les altres poblacions que conec que han fet enquestes (i les publiquen). La segona, que el que la gent creu que cal fer, de feroma prioritària, coincideix en bona part amb les prioritats de l'Ajuntament (aparcament, habitatge, escoles, manteniment carrers) i, òbviament, del Pressupost municipal. I la tercera rau, de nou, en la preocupació ciutadana sobre el fet migratori, tema del que ja n'he parlat d'altres vegades i que, per cert, ha comprortat la unitat d'acció de les forces polítiques locals respecte a l'actuació municipal.

:

O sigui que ens aproven, però també ens posen deures. El Govern té un programa que coincideix amb les prioritats que expressa la gent de forma espontània, però s'apunten àrees millorables. Es reconeix positivament l'esforç comunicatiu, però justament això és un reclam per continuar posant primer l'orella, ben afinada, i després les solucions clares, concises i ajustades. En això estem.

:
Cassanyades - V
:
"Mai no podem dir-ho tot. Qualsevol text és finit i només inclou una part petita de tota la informació. Només es mostra una part del mapa o de la fotografia. recompondre la imatge íntegra del trencaclosques ajuda a entendre la parcialitat del discurs".
:

Daniel Cassany, Rere les línies, Ed. Empúries, Barcelona, 2006, p. 114.

:

Notícies | Tot té biaix

Notícies de la blogsfera
:

:

La diputada Lourdes Muñoz celebra un any de bloc amb aquest post. Crec que diu coses prou interessants pels que utilitzem aquest mitjà per exprssar-nos. Per cert, el meu company Esteve Terradas, amb posts que són tele-gràfics, com haikús il·lustrats, ha començat un bloc amb les seves icones. Com l'Andreu Nin (foto). Amb ell, devem ser l'Ajuntament que compta amb més regidors blocaires, tots amb el seu estil. Ah, contra el que diuen fins i tot algunes informacions en algun diari, ningú ens ha demanat que n'obrim cap. No costa tant deixar-se seduir per aquesta forma de comunicació.

:
Cassanyades - IV
:

"No hi ha discursos neutres. Tots estan situats i, d'una manera o altra, mostren la ideologia. No hi ha dades absolutament objectives, desvinculades, de les persones i de les comunitats. (...) Qualsevol discurs té biaix, petit o gros. (...) Suposar o pretendre que un text no té ideologia és una forma d'ideologia: reprodueix i accepta l'estat de les coses".

:

Daniel Cassany, Rere les línies, Ed. Empúries, Barcelona, 2006, p. 87.

Foto: Solitud enfrontada, de Jordi Bertran, 1r Premi Concurs de Fotografia de la FAVM sobre el bus a Mataró.

:

Grau i Bayón | Zapatero i Catalunya | Triar les paraules

Més que feina

:
Aquest vespre he estat al final de l'acte que la JSC ha organitzat amb Ramon Grau, director de l'IES Miquel Biada, de Mataró, i Olivié Bayón, Secretari General de Joventut de la Generalitat de Catalunya. L'objectiu era el de debatir les possibilitats per a la millora de l'accés a l'ocupació dels joves catalans. Pel nivell de les intervencions de final (arribar tard té això), descobreixo una xerrada amb força interès, una pila de possibilitats per explotar (hem d'escoltar més els professionals de l'educació, sens dubte) i un munt de propostes que ens estem apuntant de cara a millorar les nostres polítiques d'ocupació. I uns joves socialistes que, a banda de representar molt bé la joventut mataronina actual, saben també molt bé quines coses són el que realment els preocupen.

:

Zapatero compleix

:

:

Com no podia ser d'una altra manera. Els Pressupostos Generals de l'Estat recullen la inversió equivalent al que preveu la disposició addicional de l'Estatut, entre aquesta el rescat del peatge d'Alella. No podia ser d'una altra manera però, caram, hem hagut d'esperar a que dos socialistes a banda i banda de l'Ebre governin l'Estat i la Generalitat, com ha recordat Montilla. I molt lluny del que aconseguia Artur Mas amb Aznar. El total de la inversió calculada representa un 18,8% d'aportació al PIB amb un càlcul del 16% de població, corregint el dèficit d'inversions dels anys del Govern d'Aznar amb el suport de CiU.

Entre les inversions computades, destaquen les previsten en:
𐂾 Ferrocarrils: 1.198 M€ (més els corresponents a la línia Figueres-Perpinyà)
𐂾 Carreteres: 66% més que 2006
𐂾 Aeroports: 40% més que el 2006
𐂾 Habitatge: 18.870 actuacions, entre elles, el finançament per la construcció de 9.050 habitatges protegits.

Cassanyades - III
:
"Cada paraula posseeix les seves connotacions, adquirides amb l'experiència històrica, que emmagatzemem en la nostra ment. El que fan els bons escriptors és triar atentament les paraules (...) per produir els efectes que busquen".

:

Daniel Cassany, Rere les línies, Ed. Empúries, Barcelona, 2006, p. 54.

:

El Maresme avança | Rere les línies

El Maresme avança
:

I no tan sols, que també, a la llista del PSC al Parlament, on la comarca està més ben representada que en qualsevol altra elecció (i, de fet, que en qualsevol altra llista), sinó especialment en aquests 1000 dies de Govern d'esquerres. Consol Prados, la desencalladora de tot el que CiU va deixar a mitges, la diputada que en tres anys ha fet més per la comarca que un que en porta vint-i-sis, s'ha vist reforçada amb la incorporació de Carme Bastida i d'en Santi Fontbona. . (Foto: R. Gallofré / capgros.com)

:
Cassanyades - II
:

"Comprendre les línies d'un text es refereix a comprendre el significat literal, la suma del significat semàntic de tots els mots. Amb entre línies, parlem de tot el que es dedueix de les paraules, encara que no s'hagi dit explíticament: les inferències, les pressuposicions, la ironia, els dobles sentits, etc. I el que hi ha rere les línies és la ideologia, el punt de vista, la intenció i l'argumentació a què apunta l'autor".

:

Daniel Cassany, Rere les línies, Ed. Empúries, Barcelona, 2006, pp. 47-48.

:

Festa de la Rosa | Amb poques paraules

Festa de la Rosa 2006
:
Ja ho veieu, en Montilla és més alt que jo. Aquesta és la primera conclusió de la Festa de la Rosa d'enguany (fixeu-vos en la mirada al fons de Javi Naya, que avui fa anys, encara més alt!), en la que el temps variable ens ha fet estrenar el look tardor. Vegeu més fotos aquí i aquí.

:

Però n'hi ha més (i segurament de més interessants). D'una banda, la determinació de Montilla en l'increment de les polítiques socials, especialment en matèria d'habitatge social, una de les principals preocupacions del país, especialment dels més joves.

:

De l'altra, el compromís de Zapatero d'incrementar la inversió a Catalunya, el 2007, d'acord amb el que disposa el nou Estatut, esdevenint més alta, per un any, a la suma dels quatre anys de la darrera legislatura, que fou pactada entre CiU i el PP, els aliats eterns que, com un matrimoni de conveniència, no s'estimen però es necessiten.

:

De les dues enquestes publicades aquesta setmana, a El Periódico i La Vanguardia, respectivament, se'n treu aquesta conclusió. Com també, i així ho indica avui Miquel Iceta, la necessitat de mobilitzar una bona part de l'electorat socialista que encara no està en aquesta predisposició. El responsable de la darrera de les mostres, Julián Santamaría, indica avui on són les dues "bosses": entre els joves i entre els abstencionistes. Mobilitzar-los significarà un avenç imparable de l'opció socialista i de Montilla. I una portunitat inajornable per fer avançar aquest país per les sendes del progrés.

:

Per cert, us recomano l'àcid comentari d'en Cinto Amat a les cada vegada menys creïbles promeses del candidat Artur Mas, ja sabeu, el que fou conseller en cap quan Aznar sustentava el Govern de CiU amb els seus diputats a la Ciutadella.
:
Cassanyades - I
:
"La comunicació humana és intel·ligent i funciona de manera econòmica i pràctica. n'hi ha d'intel·ligent i funciona de manera econòmica i pràctica: n'hi ha prou de dir una petita part del que volem comunicar perquè l'interlocutor ho comprengui tot; amb poques paraules".

:

Daniel Cassany, Rere les línies, Ed. Empúries, Barcelona, 2006, p. 27.

:

L'equip guanyador | Església: autofinançament

L'equip guanyador
:

Aquí el teniu, arrelat al present però mirant el futur, com ha dit Montilla. Un excel·lent equip per la feina que encara cal fer, per les coses que han de canviar i per fer els passos que Catalunya i la seva gent es mereixen. (Foto: EFE /Toni Albir)

:

Església: autofinançament

Monestir de Santa Maria de l'Estany
:

És un tema molt complex, aquest, del qual difícilment es tracta sense que intervingui l'imaginari dual de l'Església al costat del poder i dels diners front a la cultura laica al costat de la llibertat. Aquest país ha avançat tant que aquesta dualitat, em temo, està molt desfassada, encara que també molt incrustada. El Govern de Zapatero ha fet bé de tractar aquest tema amb valentia i sense apassionaments, avançant en les acords presos a l'inici de la democràcia (tendència a l'autofinançament, rendició publica de comptes, etc.) amb un escrupulós respecte al paper vertebrador que fan les comunitats cristianes escampades arreu del territori espanyol: a les urbs i als nuclis rurals, en les pràctiques d'acollida i repartiment de la riquesa i en la preservació del monumental (i difícilment especulatiu) patrimoni que conserva. I en una mena de ritualització social que a la cultura espanyola (si és que se'n pot dir així) encara passa sovint per la vicaria (batejos, comunions, casaments, òbits...). Per sort o per desgràcia, les immundícies com la Cope s'autofinancen. A veure si l'increment d'autonomia financera que suposa el nou acord fa també els bisbes més independents d'aquesta vergonya.

:

Escoltant | Cap proposta

Escoltant
:

Dimecres començàvem la precampanya de l'única manera que abem fer: escoltant. És a dir, vam iniciar, amb l'Alcalde Baron, el porta a porta que farem a unes quantes llars per donar la cara, parlar de tu a tu, prendre bona nota del que ens diuen i, quan es pugui, demanar el vot per Montilla i el programa que atén els problemes reals d ela gent i els dóna resposta.

:

Després vam anar al nostre local del barri de Cerdanyola a parlar amb altres ciutadans que s'hi havien aplegat. Ho vam fer amb la Consol Prados, fins avui Secretària d'Immigració de la Generalitat que, des d'ahir, a rel de l'esplèndida votació al Consell Nacional del PSC, torna a ser candidata a diputada, aquesta vegada en el número 15, per la llista socialista de Barcelona.
:

Cap proposta

:

En una ciutat que bull de projectes i de realitzacions, que no para, que cada dia treballa en noves coses i n'enllesteix d'altres d'importants, el flamant candidat de CiU estrena portada amb tres missatges. Un, que compatibilitzarà la política i els negocis (com Fernàndez Teixidó?). Dos, que a canvi de l'Alcaldia pactarà amb qui sigui (fem números: pactarà amb un PP que entrarà amb CiU com el cavall de Troia). I tres: que no té cap proposta, ni tan sols una, a fer en aquests moments, fora de parlar d'ell. Ni una.

:

Pepe Blanco i Jordi Sevilla | Encreuats | Mas i el rus

Pepe Blanco i Jordi Sevilla, nous blocaires
:

Fa uns dies que he enllaçat el bloc de Pepe Blanco, secretari d'organització del PSOE, que s'apunta al club blocaire, per la porta grossa (centenars de comentaris, tantes visites ell en un dia com jo en el millors dels mesos...), però amb l'atreviment que cal tenir, avui, per fer política. Les ganes d'expicar-se i que et repliquin. I la immediatesa, que no és sempre bona consellera i que t'obliga a gestionar-ho amb prudència. Felicitats i benvingut sigui aquest gallec murri que, d'això, també se'n sortirà.

:

I el primer ministre espanyol en disposar de bloc és el titular d'Administracions Públiques, el valencià Jordi Sevilla, que ja compta amb unes primeres entrades i que, com l'anterior, s'apunta al fenomen aportant les seves refelxions, més enllà de l'encasellament al que els personatges públics són enviats sense cap mena de pietat. O per matisar el que li enganxen els micròfins (i que aviat serà desmentit pels ciutadans de Catalunya).
:

Tres frases dels encreuats

:

Em tranquilitza saber que Leibnitz ja deia que forma part del gran ordre que hi hagi un petit desordre. Però m'empipa de nou que "Dios da pañuelo a quien no tiene narices" (El País, 19 de setembre de 2006, p. 53). I, finalment, em consolo pensant, com Góngora, "a la que me quiere quiero y a la que me olvida olvido" (El País, 20 de setembre de 2006, p. 62).

:

Mas vol baixar els impostos a Tetruashvili

:
Foto: Las Provincias.

:

Jo em pensava que la proposta-estrella del candidat Artur Mas (n'hi ha que neixen estrellats) serviria per baixar els impostos als immigrants que parlen àrab (va insitir que no era l'anglès, que tots els que presentessin una acreditació en qualsevol idioma estranger tindria una rebaixa a l'IRPF). O sigui, que tots els que no van poder accedir als estudis d'idiomes haurien de pagar més impostos, a sobre, reduint la seva disponibilitat de renda per gastar-se, si volen, en una escola d'idiomes. Em seguiu?
:

Bé, no era l'àrab. O no tan sols. Era el rus. Les connexions i negocis de la seva mà dreta, l'extrotskista Fernàndez Teixidó, amb un dels pressumptes capos de la màfia russa implicat en trames esfereïdores, potser anava per aquí. No penseu malament. Ja sabeu que el diputat i exconseller Teixidó passa per ser un expert en fiscalitat (en com estalviar-la, vull dir) per a la qual cosa sempre troba temps, es veu, i uns emoluments generosíssims. Torna la CiU dels negocis?

::

Gil de Biedma | Fradera i Eidenbenz

De nou, Gil de Biedma

:

Una cosa et porta a l'altra i l'altra a una altra. Aquests dies he llegit un recull de les principals entrevistes que es van publicar a Jaime Gil de Biedma (Jaime Gil de Biedma. Conversaciones, edició i pròleg de Javier Pérez Escohotado, Ed. El Aleph, Barcelona, 2002) que m'ha tingut embaladit. Havia llegit ja (de molt jove) la poesia de Gil de Biedma, més tard el seu Diari de 1956 i també la recopilació de la seva obra crítica, que és com anar a uns quants màsters sobre literatura. No he llegit la biografia que en féu Miquel Dalmau, no em feu dir per què. Llegir-lo de nou, a través de les entrevistes (algunes més matusseres que altres) que li van fer, permet recuperar aquell personatge peculiar, cultíssim, dandi, contradictori, brusc i tendre. Segurament, aquestes entrevistes són, per sí soles, un tractat sobre poesia, una reflexió sobre el gènere que surt de la vida per comprendre-la (o no), o per ajustar-la, o per encarrilar-la en una maduresa absent de poesia. També és molt suggeridora sobre la seva pròpia obra, i les influències que s'hi observen. Ja havia dit que el personatge i la seva poesia m'entusiasmaven. Hi recorro de tant en tant.

:

Bé, així que vaig llegir, a continuació, el llibret que li ha dedicat Luis Antonio de Villena (Retratos (con flash) de Jaime Gil de Biedma, Ed. Seix Barral, Barcelona, 2006) que, més enllà de les anècdotes més o menys picants, és un bon complement per aproximar-se al poeta català (o barceloní, pels que creuen que només s'es català si s'escriu en català...). Una cosa porta a l'altra... i total, que m'he vist rellegint l'obra complerta de Gil de Biedma, aprofitant que en vaig adquirir la versió de Las personas del verbo que la recull (Ed. Lumen, Barcelona 2002, pròleg de Carme Riera), substituint els dos o tres llibres que ja tenia massa usats i subratllats. Però ha estat, quasi, com el primer dia. L'obra recull poemes antics dedicats a Carlos Barral i els seus llibres, amb una selecció feta per ell mateix. No us espanteu, diuen que va escriure poc. L'amor (o millor, l'experiència de l'amor, com li agradava dir), la infantesa, el pas del temps, l'obsessió pel plaer estètic del text (i alhora, o justament per això, lluny dels cultismes), la fidelitat, un estil proper, quasi íntim, una visió externa d'un mateix... tot això, però dit (la poesia de Gil de Biedma, i potser tota, és per ser recitada) d'una manera com voldríem dir les coses, si les sabéssim dir.

:

Com a exercici, us recomano aquesta triple (o sèxtuple) lectura. Però si voleu anar al gra, si voleu llegir o rellegir i assolir el plaer (a vegades sofrent) de la poesia, llanceu-vos directament als seus poemes.

:

Per fi, Fradera

:
Foto: Segio Ruiz.
:

Ahir es va saber el que fa dies corria en boca de tothom. Finalment, el dramaturg i activista cultural Josep Fradera, mataroní i estimat amic de molta gent, veurà reconeguda la seva trajectòria amb la Creu de Sant Jordi, guardó que molts havíem demanat i que el Govern de Pasqual Maragall ha tingut a bé de concedir. Fradera, que va ser quatre anys regidor de Cultura de l'Alcalde Manuel Mas, és una d'aquestes persones que fou clau per la cultura catalana i cívica en temps de la dictadura i que serví de referent a les generacions que hem vingut després. Com qui no vol la cosa, féu obres de teatre, fundà una escola, col·laborà en la premsa local i en nombrosos premis. I no ha parat mai de fer això, posar-se al davant de les coses, no tenir mai un no, resoldre el dia a dia d'alcaldes i ministres, dedicar-se a la política (i aventurar-se a l'escrutini públic) i treballar, en el fons, per nosaltres. Amb la seva prudència, elegància i murrieria característics. T'ho mereixes, Josep, i tant!

:

...i Eidenbenz!

:

:

La notícia és doblement agradable pels mataronins, perquè la Generalitat ha decidit també atorgar aquesta distinció a l'infermera de la Maternitat d'Elna, la suïssa Elizabeth Eidenbenz, de qui us n'he parlat fa pocs dies un parell de vegades. Es fa després de la ingent tasca de recuperació de la memòria que han fet una sèrie de persones, amb el llibre d'Assumpta Montellà com a referent indiscutible i una colla de seguidors (amb Miquel Torner d'alma mater) als que l'Ajuntament ens hi vam sumar amb molt de goig.

:

Catalunya: quatre crisis | Més Benet

Catalunya i les crisis de Ramoneda
:

:

A la revista Claves del mes de setembre hi ha un parell d'interessants articles sobre la situació en què es troba la política catalana abans de la cita electoral de Tots Sants. Hi ha un estudi sobre els resultats del passat referèndum sobre l'Estatut a càrrec dels professors Julián Santamaría i Joan Marcet. I també una brillant crònica-resum de Josep Ramoneda que acaba amb una frase molt maca: "de tanto preguntarnos quién somos algún día nos olvidaremos de vivir". Us els recomano tots dos (i com que no trobo cap linc, us haureu d'espavilar).

:

Ramoneda apunta moltes coses, totes elles d'interès (i discutibles, és clar). Però al·ludeix a quatre qüestions d'àmbit global que entren en crisi amb la política catalana en les quals m'hi voldria aturar. Resumint: (1) dificultats del discurs de l'esquerra després del Mur i de la dreta catalana als nous aires del liberalisme europeu (de l'Est), (2) desconcert davant la globalització i "pel canvi de noves pautes culturals referencials -immigració, feminisme, noves guerres-" a les que l'esquerra no s'hi sap posar al front, (3) la crisi actual de la UE deixa sense horitzó europeu el catalanisme i (4) l'obsolescència europea del discurs Estat-nació ("on és la sobirania, avui?") tan recorrent a Catalunya i Espanya.

:

Pel que es refereix al discurs de l'esquerra, certament sempre aflorant les contradiccions i posant-nos l'ull els uns als altres, des de la meva modesta opinió crec que estem fent els deures prou bé. Ni que sigui a base de realisme (els problemes globals apareixen sempre en forma contundentment local), les propostes polítiques de l'esquerra catalana (i espanyola) adopten un discurs d'aquestes noves pautes referencials, i uns horitzons (o paradigmes) que tenen més a veure amb els avanços (partint d'allò contingent) que no amb els ideals a assolir (partint d'una idea molt ben dibuixada a la que assemblar-se). Però vaja, és un bon debat. I no tan sols català.

:

Benet XVI: reaccions

:

:

Una de les millors anàlisis que he llegit fins ara, de la reacció desmesurada de l'islamisme (no l'Islam, almenys no tot) a un discurs del Papa tret de context (per cert, vegeu-lo aquí i en traducció no oficial al català, aquí), és la que publica avui Hermann Tertsch a El País. Tertsch critica que cap veu del món islàmic sorgeixi "con el coraje de decirles a los suyos que su indignación es gratuita, inducida o hipócrita" i deixar de dir que la culpa la tenen els de sempre, els croats, ara a través de la figura del Papa bavarès. Continua dient que el discurs del papa contenia una alta dosi d'autocrítica vers l'exercici de la religió, però que "los ofendidos carecen de autocrítica". Però també carrega contra aquells qui, des de les societats obertes i democràtiques, no surten ara a defensar la llibertat d'expressió del Pontífex.

Pagamos hoy también la muy indigna reacción de la mayor parte del mundo occidental en la crisis de las viñetas de Mahoma, cuando quedaron en evidencia las dudas y fisuras sobre nuestros principios en Occidente. El ejército de caricaturistas, intelectuales y políticos que se prodigan en guasear sobre un Cristo o el papa se abstuvieron de solidarizarse con los daneses y de paso les tacharon de ultraderechistas. (...) Es el islam el que debe dejar de amenazar, quemar y matar por el hecho de que alguien hable, escriba o dibuje.

Jo pensava si la mateixa moguda pro-Rubianes la podríem muntar pro-Ratzinger (avui a El Club m'han copiat la idea) qui, segons Tertsch, ens fa "el primer gran favor (...) desde su pontificado a todos, al islam y a Occidente".

:

No comparteixo, en canvi, ni la visió pessimista (o determinista) de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, ni la cínica del parell de perdonavides que prenen el relleu de Castro en el discurs maniqueu al que ells i Bush ens volen fer portar a la resta del món.

:

En canvi, trobo molt encertades les paraules de José Montilla, dient clarament que "no tenen raó els que critiquen Benet XVI" i ressaltant "el paper important que té l'Església Catòlica per cohesionar la nostra societat" ja que "és portadora de valors que són necessaris, com la justícia social o la solidaritat i és un factor d'integració". O l'atinada reflexió, com sempre, d'en Cinto Amat. I també els dos posts que ha fet Jordi Llisterri (gràcies per la cita), una primera reacció molt reveladora dels equívocs que hi ha sobre la taula i una segona reflexió sobre el fenomen que hem viscut i unes primeres conseqüències.

Eduard Novellas

Eduard Novellas

:

:
Vaig anar a la inauguració de la mostra de l'Edu Novellas, un jove pintor mataroní al que li han encarregat d'exposar, en una de les cambres petites de ca l'Arenas, la seva particular visió del retrat (sóc el que hi ha davant les copes, sempre ben posat, jo; fotos: R. Gallofré).

He de dir que em va agradar molt i que en recomano la visita. de pas, una nova excusa per visitar aquest Centre d'Art i la resta d'espais expositius. De Novellas coneixia ja la seva dèria pel retrat, de manera que, això sí, no ha estat una sorpresa. Domina el gènere i, diria que, la seva obra el reinterpreta després de la seva evolució contemporània. Com si diéssim, és una obra post-fotogràfica, com si el pintor fos el dissolvent (o la humitat o el temps) que, enlloc de fer-les malbé, n'extreu noves possibilitats. Com si haguéssim d'intervenir per extreure la identitat, que és el que ens fascina d'un retrat, que és aquella identitat, aquell subjecte que se'ns escapa i volem "subjectar", és a dir, convertir en objecte a partir del qual, també, dir la nostra. Veiem que l'hem captat i, de cop, veiem també que tenim el rostre de la mort, que els hem deixat sense vida. La rosa que, com deia Tennyson, matem quan l'arrenquem per admirar-la. Novellas sembla que els vol reviure, com si perllongués l'angoixa que ha usat per subjectar el model als llenços. Com un nou alè perquè revisquin.

:

Fent amics | Fent enemics

El bloc fa amics
:

:

I suposo que el contrari. Però vull explicar-vos algunes experiències recents de lectors que se m'han presentat i als que no coneixia prèviament. Fa poc, en una botiga d'electrodomèstics prop de casa, mentre buscava un regal, el dependent que em va atendre, que em va dir més tard que havia estat veí meu (glups! El Gran Germà...), em va preguntar "encara escrius?". Jo devia fer cara de tonto perquè de seguida em va indicar que es referia al bloc i vaig alegrar-me de trobar-me algú que deia que em seguia de tant en tant i que li havia agradat. Ostres, ara el saludo efusivament quan me'l trobo a la porta de l'establiment (és que no tinc gaire experiència amb els fans...).

:

Ahir, mentre visitava una esplèndida exposició del Taller de Gravat de Mataró, al l'espai F del Foment (tens raó, Pere, és molt bona), un senyor se'm va adreçar per dir-me que em felicitava pels escrits sobre art (que consti que tan sols aspiro a ser-ne un mediocre espectador i escriure des d'aquesta experiència), cosa que em va sorprendre una mica perquè em pensava (donat els pocs comentaris que generen), que interessaven quatre i el cabo. Però no. Almenys aquest senyor i en Xavier Ubach (que fa poc ho vam comentar en un forn on vam coincidir) diuen que ho segueixen. Els juro que si tingués més temps en parlaria més.

:

La tercera ha estat aquesta matinada. Bé, després. A la matinada he rebut un correu electrònic de l'Eloi Aran, que em recordava que fa més d'un any el vaig citar a rel del seu treball guanyador d'un Concurs Bíblic analitzant les cançons de Pedro Guerra. Bé, em comunicava que ha obert un bloc i jo, ni corto ni perezoso, ja el tinc lincat. És jesuïta i, pel que he vist, està molt interessat amb la cultura popular contemporània (a banda del disc de Pedro Guerra, comenta les similituds entre Los Piratas del Caribe i La Guerra de les Galàxies en un divertit post) i els valors, o la fe. També publica els seus propòsits setmanals, una mena de prova de com, això de ser creient i conseqüent amb la fe, no es fa a base de grans projectes sinó de petits reptes. I ben senzills, com proposar-se netejar els lavabos. En fi, s'afegeix a la molt poc nodrida presència de les persones que ja han "sortit de l'armari" i que no els fa res dir que són cristians i reflexionar-hi.

:

Bé, potser dir-los amics el primer dia és una mica excessiu, falta el filtreig. Però potser aquest pot ser l'inici d'una gran amistat, no?

:

El Papa i els musulmans

:
Foto: AP / Pier Paolo Cito.

"Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m'acosti!"

Isaïes, 50, 8. (Llegit avui a totes les eglésies catòliques del món)

Bé, potser el Papa també necessitarà un bloc, per fer amics. El cas és que s'ha muntat "la de Déu" (mai més ben dit) amb unes declaracions clarament tretes de context sobre la naturalesa violenta de l'Islam i la racional del Déu cristià. Avui s'ha afanyat a demanar disculpes però, com si alguns vulguessin confirmar exactament aquesta ridiculització de la fe islàmica, ja han cremat esglésies, han assassinat una monja, han cridat nuncis a consultes, s'han proferit amenaces serioses i s'han muntat manifestacions arreu del món islàmic, amb crits que no fan cap gràcia, per cert. Òbviament, el cap de l'Estat amb la diplomàcia més antiga no va preveure les conseqüències diplomàtiques de les seves paraules. M'agradaria veure per un forat l'operatiu vaticà a les nunciatures i les ambaixades per restablir els ponts (per això són pontífexs, ves).

:

Sobta, però (o potser no tant), que ningú hagi volgut entrar al fons de l'exemple que el Papa Benet citava, una antiga conversa entre un emperador bizantí, crec, i un persa, les conclusions de la qual, justament, eren la necessitat de tractar la fe d'una manera, diem-ne, raonable. D'una banda, per desligitimar aquell qui vol imposar la "voluntat de Déu" per les armes i, especialment, per deixar que la fe ocupi el seu espai, en convivència amb la raó. Aquest missatge és, per mi, importantíssim. Especialment, ho és a la pròpia Església, entestada massa sovint a intervenir en disquisicions científiques quan aquest, d'entrada, no és el paper de la fe. És a dir, s'allunya de l'Església que condemà Galileu o la que vol imposar una doctrina "creacionista" sobre l'evolució de l'espècie humana. Alguns ho han entès al revés. De l'altra, el Papa Benet s'allunya també dels qui (des de tot el món, d'Orient a Occident) usen el nom de Déu, o del transcendent, per a l'ús de la violència, sense que enmig hi mediï la raó. Que s'hagin emprenyat, especialment, els que s'hi dediquen dia sí i dia no (segrestant l'Islam, em temo), deu seu un símptoma que no va tan desencaminat. I que, de fet, del que parla el Papa Benet, és d'un tema de rabiosa actualitat, com es diu ara.

:

L'hauran d'ensenyar a ser (més?) diplomàtic, potser, i a utilitzar els maquiavelismes retòrics als quals està sotmesa l'opinió pública mundial, massa sensible a la crítica, per exemple, d'aquest reguitzell d'il·luminats que han utilitzat la cimera dels països no aliniats (o aliniats directament amb Déu, la Revolució o Al·là, ves a saber) per nodrir encara més aquesta retòrica. Però també caldrà tenir en compte que, sovint, quan el Papa o un bisbe parla, tots els prejudicis del món acudeixen a la prevenció, tot el que no ha dit sembla clarament proclamat (he sentit avui uns comentaris a la ràdio absolutament fora de lloc), tots els "ja ho deia, jo" ens ofusquen de l'objectiu de la reflexió papal que, si us la llegiu bé, rebreu amb alleujament i simpatia, segur.

:

Del que realment pensa el Papa sobre l'Islam, i del projecte de portar les confessions a un espai comú d'entesa "per buscar el veritable bé de cada persona i de la societat", avui La Vanguardia se'n fa ressò i cita el discurs que féu fa un any a Antioquia.

L'hora de Ramón Gaya *

Ramón Gaya, La taula. Estudi de Salvador, 1950.

Coincidint amb el primer aniversari de la mort del pintor i escriptor Ramón Gaya (Múrcia 1910- València 2005), s'exposa a La Pedrera una retrospectiva de la seva obra pictòrica, pautada amb fragments dels seus escrits i poemes, a més d'una projecció d'un documental sobre la seva visió de Venècia. Gaya és, amb la resta de components de la Generació del 27, un exemple dels qui van veure escapçada la seva etapa més creativa a causa de la Guerra i l'exili. Aquest allunyament, però, el portà a reforçar els que podrien ser els trets més identificatius de la seva obra.

Ramón Gaya, Tramonto a Venezia, 1953.

En primer lloc, la seva clara opció per la pintura figurativa, un homenatge a la tradició de la pintura clàssica espanyola des del Barroc a Picasso, front a les avantguardes que estaven en boga als anys vint. I, també cal dir-ho, amb una actitud gens bel·ligerant, modestíssima, actitud que es veu en els seus dos úinics autoretrats mostrats, en els que apareix molt en segon pla, talment com féu en el panorama cultural espanyol. Tant poc bel·ligerant, que permetia la inclusió de trets contemporanis, que ara diríem minimalistes, a la seva revisió del classicisme més tardana, ja retornat a Espanya: economia de l'espai (el retrat de Victoria de los Ángeles de 1986 o "Dues roses" de 1995), economia de traços ("El julivert", de 1994) i economia cromàtica (com es pot veure en la seva pintura al·lusiva a Velázquez el 1969).

Ramón Gaya al Louvre, La Verdad, Múrcia.

El segon tret destintiu té a veure amb el trasbals de l'exili, els efectes del desarrelament i la seva particular relació amb les ciutats que l'acollien com a habitant o visitant, que retrata amb un deix de nostàlgia. Per Gaya, la seva pàtria era la pintura antiga, a la qual ret continus homenatges fins a la mort, amb bodegons on apareix, al fons, una reproducció d'una obra en concret de l'artista citat. Però més que l'obra antiga, o clàssica, el pintor murcià diu clarament (1958) que la seva pàtria és el Prado. Buscar d'on és, sentir sense palpar la crida de la identitat, és un altre dels seus trets característics.

Per últim, cal destacar la seva inquietud intel·lectual i, en especial, la seva producció literària, que no queda enrera, i en la que ha deixat constància de la seva proecupació sobre el destí, sobre el missatge amagat dels pintors, sobre el fet de crear, sobre els dubtes i la seva capacitat d'enfrntar-s'hi, en mig d'un context, el segle XX, que era poc amant dels matisos i de la calma.

• * Publicat a la revista Valors (setembre 2006)
• Ramón Gaya, l'hora de la pintura, exposició oberta fins a l'1 d'octubre de 2006. Sala d'Exposicions de la Pedrera. Passeig de Gràcia, 92. Barcelona.
• Web del Museu Ramón Gaya (Múrcia)
• Notícia a Cuatro (19.7.2006)
• Recull d'articles sobre Ramón Gaya a El Cultural / El Mundo.
• Notícia del diari Avui recollida al bloc Art Neutre.
• Crònica del suplement Culturas de La Vanguardia.

Més efectius | 'Mas' impostos

Més efectius, més seguretat
:
Foto: El Periódico.
:

Un dels desastres més clamorosos de l'anterior Govern del PP va ser en matèria de seguretat, al marge del que va ocórrer l'11-M (la investigació del qual va detectar força mancances en matèria de lluita antiterrorista). Catalunya, malgrat els acords Pomés-Acebes per al desplegament, va ser una de les víctimes més afectades. El desplegament a poc a poc (que el nou Govern ha accelerat) va ser precedit per un ràpid replegament de les forces i cossos de seguiretat de l'Estat a Catalunya, deixant una buidor d'efectius que comporta alt risc. A Mataró ho vam patir i, com s'ha vist aquest any, encara ho estan patint les pobles comerques que encara no tenen desplegament. El cert és el que el nombre de policies, a Espanya, va disminuir per primera vegada sota els governs d'Aznar (i el breu període de Rajoy a Interior no va ser-ne cap escepció) i, òbviament, va incrementar-se el nombre de delictes i faltes. Per amagar-ho, es van inventar un programa anomenat "Policia 2000"ue premiava les comissaries amb menys delictes, fet que féu desvirtuar notablement les estadístiques oficials. Un desastre, ja ho he dit.

:

L'acció del Govern Zapatero i del Govern Maragall ha estat just la contrària. La ja mencionada acceleració del procés de desplegament al territori en un nou marc policial català, en el cas de Catalunya, i la millora del nombre d'efectius i de la coordinació policial. I tot, amb objectius claríssims sobre seguretat: atendre la seguretat urbana, atendre els nous fenòmens de seguretat global i promoure polítiques preventives i globals sobre seguretat.

:

Fa pocs dies coneixíem la magnífica decisió de la creació d'un comendament únic per al Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, cosa que em portà a defensar l'intercanvi d'informació policial a tots els nivells com a pas ineludible per als processos de coordinació, a nivell europeu i tot. Bé. Aquests dies, coincidint amb la primera Junta de Seguretat de Catalunya presidida per Maragall (una novetat del nou Estatut), s'ha conegut l'acord d'incrementar notablement la plantilla de Mossos d'Esquadra, els propers anys (que arribarà als 18.300 efectius el 2015) i també el del conveni per a l'intercanvi d'arxius en matèria antiterrorista. El camí (el de l'Estatut, el de la seguretat) és aquest. I cal felicitar-se que avanci.

:

Mas baixarà impostos als immigrants

:
Foto: www.mallafre.info.
:

Als que sàpiguen una llengua estrangera, diu. L'àrab? Els que no han tingut accés a l'educació en idiomes, en els seus anys escolars, al damunt hauran de pagar més impostos? No se li acut potenciar les escoles d'idiomes? Ja sap el que diu? I, sobretot, ho sap Duran i Lleida?

:

Sempre, sempre

En Javi Naya em demana un altre meme, ara sobre quin és el post més interessant. No tinc massa temps de repassar-los i, a vegades, quan n'he repassat algun, em sorprenc de les coses que no recordo. O sigui que n'agafaré un que recordo, molt al principi (novembre de 2004), que li vaig posar el títol de Sempre. Em va agradar, especialment, la mena de comentaris que va generar, com una conversa. També en recordo les circumstàncies que m'hi van portar, com vaig fer-ne una ràpida racionalització (sempre racionalitzant les emocions, quin fàstic) convocant un parell o tres de referents (els explícits i els que no, com Camus), alguna de les poques idees que em volten sovint pel cap i em vaig posar a recer terapèutic d'un escalf anomenat bloc (o weblog, aleshores) com si fos una pregària al vent.

:

Bé. Ara que m'he lliurat de l'amenaça, passo el repte a quatre blocaires més, que són...

• Jordi Fernàndez
• Jordi Merino
• Carmen Bastida
• Eli Solsona

Ridícul vs. important

:

En fi, no sé si serà ridícul avui ser independentista o no ser-ho, però el que deu ser ridícul és entestar-se en un tema tan absolutament ridícul. El fet és que em preocupa saber si el Govern de la Generalitat serà dels que planifiquen les escoles a fer, encara que sigui a corre cuita i sense cap feina feta, o serà dels que no ho planifiquen. M'agradaria saber si serà dels que impulsen la Llei de Barris o la Llei de Serveis Socials o dels que no ho van fer. També seria bo conèixer si mantindran l'avançament del desplegament dels Mossos a les comarques del Sud o tornaran al calendari antic, o si ens treuran la delegació de competències, al municipi de Mataró, en matèria de policia d'espectacle (el que ha permès ser més contundent) o faran com abans, que no ens la volien donar. O si manitindran el complement de pensions o no ho faran, d'acord amb els aliats que abans tenien a Madrid i al Palau de la Ciutadella (el PP). Ah, m'agradaria saber si faran algun habitatge protegit o no. Els d'abans van estar-se vint-i-tres anys sense fer-ne cap, a Mataró. Els d'ara en preveuen cent (a veure si vénen els d'abans i tornen als bons costums...)

:

Però no acaba aquí. També vull saber si executaran els plans que preveuen la constrtucció de centres sanitaris i assistencials o reprendran la, diguem-ne, planificació anterior. En fi, si a Mataró tindrem Llar Cabanellas i ampliació de l'hospital per Salut Mental, si tindrem el nou CAP de La Llàntia, etcètera. Posats a fer, a mi, el que realment m0agradaria, és que ens diguessin si creuen fermament en la construcció d'una línia orbital ferroviària que faci créixer la riquesa de les ciutats de la segona corona metroplitana sense necessitat de fer créixer el CO2 o si faran, com diu laprincipal força de l'oposició, tot el contrari. Bé, ara que hi som posats, desitjaria albirar si la política d'immigració del Govern de la Generalitat es farà amb els municipis (recursos, acompanyament, control...) o es farà com abans, és a dir, res. Anem endavant o tornem a abans?

:

Si voleu, podem continuar, la llista és llarga i, com veieu, els temes no són de la trascendència de la que¡, a vegades, parlen alguns dirigents polítics, especialment els que han de preservar l'equidistància a força de no mullar-se. Les solucions a aquests problemes, per cert (desenganyeu-vos) no té res a veure amb si som o no independents (que no és exactament el que es vota el dia 1, això Catalunya ja ho ha dit). Té a veure amb què proposa cadascú i, també, en l'aval del que ha fet fins ara. Sabeu que passa, és que ja tinc una edat i una família i m'he de començar a preocupar de coses importants...

:

Occident | Elna i Llimona | Contingència

Occident
:

Totes les contradiccions d'Occident, tota la defensa d'un règim feble (la democràcia) davant les tendències fortes rera aparents causes humils, totes les apel·lacions a la contingència davant l"acontecimiento revelador", totes les connviències entre alguns laïcistes i el Partit de Déu (Hezbol·là), totes les similituds sospitoses entre les teocràcies àrabs i la crítica interna d'Occident ("el odio a la ciudad y el anonimato, la crítica al consumismo, a la primacía de la razón unilateral, al tecnicismo sin alma, a la propiedad privada, al racionalismo sin límites, a la falta de sentido, a la pérdida del sentido de la solidaridad"), totes les denúncies al simulacre occidental de "el orientalismo como imagen distorsionada de Oriente, como el occidentalismo (la imagen distorsionada de Occidente)". Tot això és en un brillant article de Joseba Arregi, avui, a El País.

:

Dos articles més

:

Avui, La Vanguardia parla del projecte del director Manuel Huerga de portar al cinema la història d'Elizabeth Eidenbenz a la Maternitat d'Elna. espero que sigui tan emocionant i instructiva com el llibre de l'Assumpta Montellà. I ahir, Narcís-Jordi Aragó recordava a la seva setmanal columna d'El Punt el pare caputxí (i socialista!) Jordi Llimona, mort fa set anys, i l'enyor que molts tenim de les seves impertinents reflexions.

:
Contingència
:
Hieronymus Bosch, El jardí de les delícies, 1510 Museu del Prado, Madrid.
:
"No et repugna res del que has creat"
:
Llibre de la Saviesa, 11, 24.
:

Montilla a Montserrat | Infrastructures

Montilla a Montserrat
:

:

Si José Montilla va elegir Poblet com a primer escenari per aparèixer públicament després d'haver estat elegit candidat a la Presidència de la Generalitat, tria Montserrat, un altre monestir benedictí, per fer el seu primer acte públic després de deixar el Ministeri d'Indústria i abocar-se de ple a la precampanya. No he parlat d'això amb els companys que dirigeixen la campanya, però he de dir que ambdós gestos em semblen significatius. I no parlo de l'anècdota, o del tòpic catalanista que acostuma a acompanyar aquesta mena de visites. Em refereixo, especialment, al discurs de respecte a la tradició religiosa i catòlica de Catalunya feta des de conviccions netament laiques, és a dir, que basen bona part de la seva proposat política en la separació de l'Església (o la confessió) i l'Estat. De fet, alguns pensem que aquesta divisió ja va ser proclamada a l'Evangeli, però vaja.

:

Ahir vaig ser a una parròquia de Mataró que acollia un nou rector i n'acomiadava un altre. L'oficiant, el Vicari Episcopal, va fer notar la multiplicitat d'orígens (cofradies dedicades a verges andaluses, murcianes, etcètera), inclòs el seu mateix (és de Salamanca), el dia justament anterior a la celebració de la Diada Nacional. Això també és tradició catòlica. Entre els assistents, que després vam compartir una estona al pati, hi vaig trobar molts coneguts que voten el PSC i altres que em van dir que ho feien i vam animar-nos mútuament davant les eleccions que vénen. Aquesta síntesi també és tradició catòlica. I no és cap recerca absurda de "vot catòlic", el que diria que busca Montilla, sinó fer públic el compromís del futur President amb els valors que hi ha al darrere de molts catalans, de missa o no, nodrits de romeries, cants litúrgics, simpaties, escoltisme, solidaritats, emancipacions emuladores del Crist, coincidències, i, potser, l'Esperit Sant o la tramuntana.

:

Més infrastructures el 2007

:
Carlos Ocaña.
:

Algú es pensa, potser, que el Govern hauria d'estar de vacances, just quan més feina cal fer. Parlo, especialment, de la necessitat d'iniciar els passos que facin complir les disposicions aprovades amb l'Estatut (refrendat pels catalans, sobiranament, cosa que hi ha qui ignora). Avui, per exemple, el Secretari General de Finances del Ministari d'Economia, Carlos Ocaña, ha anunciat la previsió de 400 milions més d'euros als Pressupostos Generals de l'Estat pel 2007 en infrastructures per Catalunya. D'aquesta manera, es compliria amb la clàusula que diu que la inversión de l'Estat a Catalunya, en el proper septenni, ha de ser equiparable al pes que l'economia catalana té al Producte Interior Brut espanyol. De nou, el Govern de Zapatero compleix amb els seus compromisos amb Catalunya. I de nou, també, el PSC és qui encapçala les grans decissions que han fet avançar l'autogovern del país, des del retorn de Tarradellas al nou Estatut. I el millor encara és per venir.

:

El programa | La Diada | Els enemics

:
El programa dels catalans

:

Aquí podeu accedir al web de la Conferència Nacional del PSC i, a través d'ell, al text que el Partit proposa com a Programa Electoral i que, d'ara fins el proper dia 20 de setembre, posa a disposició de tots aquells ciutadans i ciutadanes que hi vulguin fer aportacions. Ara és el moment de posar per escrit aquells àmbits, aquells horitzons, que volem que siguin assolits els propers quatre anys, a través d'algú, com nosaltres, que som d'esquerres, que mirem endavant sempre i que som aquí per canviar les coses. Tu també, oi?

:

La Diada a Mataró

:
Aquí
:
Estimar els enemics
:
Javier Cercas, foto: Jo Schwartz
:

De la premsa d'avui, a banda de destacar l'alternativa de Cayetano Rivera Ordóñez (o la vigència barroca del mite de Minotaure), entrevistes a dojo amb el nou Alcalde Hereu (o unes molt bones expectatives) i una entrevista amb Montilla a El Punt (o com en aquest país són notícia les coses evidents), voldria que llegíssiu l'esplèndid article de Javier Cercas al suplement setmanal d'El País. Per anar fent boca us en destaco uns fragments:

• Es así: tarde o temprano, uno acaba aceptando a la fuerza que, por mucho que se lo haya propuesto, los matones no van a permitir que su vida transcurra sin obligarle a conocer el odio. Se trata de un momento deslumbrante: el momento en que uno descubre que tiene enemigos y que, aunque nunca hubiera querido tenerlos (o al menos hubiera querido poder elegirlos), ellos no quieren dejar de tenerlo a él, que es el elegido; es el momento exacto en que el joven iluso descubre que es un hombre. Uno desconoce a menudo por qué esos hombres han decidido ser sus enemigos, por qué lo odian, por qué incluso, dadas las circunstancias propicias –y la historia nunca ahorra en circunstancias propicias–, no vacilarían en matarlo.
• Y es entonces cuando uno tiene que tomar decisiones sin retorno. La principal de ellas consiste en prohibirse a toda costa odiar a los enemigos: primero, porque el odio (lo dijo Michael Corleone) no nos permite juzgarlos, lo que nos deja inermes; y segundo, porque el odio a menudo propicia la peor pesadilla: acabar pareciéndonos a ellos.
• Martin Amis (...) sostiene que (...) “disfrutar insultando es una perversión juvenil del ansia de poder”.

Del Papiol a Malmö | Creure

Del Papiol a Malmö
:
Foto: El Mundo.
:

Ahir, el Consell de Minstres va aprovar una reforma del sistema policial basada en la creació del Comandament Únic del Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil, el cap del qual serà Joan Mesquida, de qui us parlava fa poc. És una de les promeses de Zapatero al Programa del 2004 que, com es veu, s'està complint fil per randa. La reforma és important per vàries raons. Per exemple, perquè no és gens senzill de fer. La coordinació d'un cos militar amb un altre que no ho és, després d'anys i panys d'excessiva compartimentació, no és una qüestió que es resolgui de seguida.

:

També és important perquè, com hem vist a Catalunya, i jo parlo especialment de Mataró, la coordinació dels cossos policials esdevé un factor multiplicador de la seva eficàcia. És una tendència convergent amb la resta de policies europees, aplegades sota l'espai Schengen, que Espanya ha tingut molt d'interès en què avanci, ja amb el Ministre Alonso i ara amb Pérez Rubalcaba. Els reptes de la seguretat global, que s'enfronta a actors que actuen en xarxa, precisa d'un major treball conjunt. Perlo del terrorisme, sí (el crim que busca publicitat), però també del crim organitzat i de les seves bandes (el crim que vol passar desaparcebut), l'acció de les quals ens descol·loca quan aixeca el cap.

:

És el que cal fer, sí senyor. Una nova promesa dels socialistes (ahir, en un sopar a Mataró, el conseller Carnes deia que als socialistes ens costa prometre, anem massa al gra, però que, això sí, el que prometem, ho complim). De nou, contra un PP immobilista i sota el govern del qual hi va haver regressió (més delictes, menys efectius...) en matèria de seguretat. I un pas per assolir el principal repte de l'acció coordinada de les policies europees (almenys): que un guàrdia local, per exemple, del Papiol, fent un control rutinari d'alcohol, apresi un delinqüent perseguit per un jutge de Malmö.

:
Creure
:
"'Jo crec...' és expressiu, però 'jo sé' no ho és"
:
Ludwig Wittgenstein, De la certesa, 180.
Foto: Gian Lorenzo Bernini, Èxtasi de Santa Teresa ~ 1647-1652. Santa Maria della Vittoria, capella Cornaro. Roma.
: