Bono, entrevistat a Poblet

Us recomano que llegiu amb atenció l'entrevista que publica la revista Poblet, al darrer número, al President del Congrés dels Diputats, José Bono, en la seva condició de creient que es dedica a la política.

Parla de les dificultats del fet de perànyer al PSOE i professar una fe, especialment per determinats jerarques de l'Església, i també dels punts crítics com la Llei de l'Avortament. La recomano sencera perquè té reflexions i anècdotes interessants. Us ho passareu bé.

L'Església catalana avui, analitzada al Centre d'Estudis Jordi Pujol

El darrer monogràfic digital que ha editat el Centre d'Estudis Jordi Pujol porta per títol “L'Església catalana avui” i conté articles de gran interès. S'inicia amb l'editorial que signa l'expresident de la Generalitat que porta l'explícit títol “Seguim creient?”. El clima que avui es respira en el si de la societat és de certa indiferència respecte a l’Església, diu. Jordi Pujol explica l’esforç que suposa ser creient, analitza el desprestigi del cristianisme a Catalunya i reflexiona sobre la visita del Papa a Barcelona.

Els tres articles que vénen a continuació, dels quals donarà compte la secció “L'opinió publicada” de CatalunyaReligio.cat els inicia Lluís Duch, el teòleg, antropòleg i monjo de Montserrat, que sota el títol La situació de l'Església, que fa un diagnòstic pessimista de l’estat actual de l’Església catalana, fruit de les expectatives no complertes que havien desvetllat el Concili Vaticà II i la Transició política. El segon el signa Ramon M. Nogués, escolapi i catedràtic d’Antropologia de la UAB, que anomena Església i país, en el quan manté que, enmig del nou context laic i plural, el repte de l’Església catòlica consisteix a produir una oferta espiritual alliberadora i de qualitat, i recuperar la iniciativa nacional. Per últim, l'aportació del Bisbe auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull, escriu a Església i religió que per contrarestar la secularització que actualment està afectant la societat cal que l'Església impulsi un missatge evangelitzador potent.

El monogràfic inclou una animació amb algunes dades sobre el nivell de religiositat a Catalunya i un mapa de llocs de culte catòlics per comarques catalanes. Per aprofundir més sobre la qüestió, el Centre remet a publicacions pròpies anteriors com el dossier central de la revista VIA3 en què es reflexiona sobre la religió en democràcia, així com les conclusions d'alguns actes organitzats pel CEJP com el seminari Religions i espiritualitat en un món en crisi i el simposi La incidència de l'Islam a Europa.

El 40% s'incineren

Aquesta magnífica foto de Romouald Gallofré correspon al Cementiri dels Caputxins de Mataró, just uns dies abans de celebrar Tots Sants i, per tant, de visitar els cementiris en un dels esdeveniments més concorreguts de la ciutat. M'agradaria equivocar-me, però crec que hi ha aquí una veritabe 'fractura' generacional, fruit de la consideració que té la mort a la cultura contemporània i la pràctica explusió dels rituals mortuoris de la nostra cultura. Si amb un cosa tan complicada com la mort no despleguem tant els rituals de pas com la capacitat 'ordenadora' dels relats, no m'estranya aquest canvi de paradigma, pel qual la mort, senzillament, és un tràmit horrend que millor que resti com un tabú.

Però tornem al Cementiri. L'Ajuntament ha aprofitat per explicar com avancen les obres de recuperació d'aquest magnífic recinte, molt malmès pel temps i per un cert caos administratiu de fa molts anys. En aquesta visita, a més, es va donar compte que el 40% dels mataronins opten per la incineració, després que aquest servei s'hag implantat fa pocs anys a la ciutat. Des del punt de vista de la sostenibilitat, sens dubte, és molt preferible: fa falta menys metres quadrats i menys inversió i, si es resol bé, podria antenir-se el culte als morts propi de la nostra cultura... si el tabú no s'ho acaba d'endur.

I des del punt de vista religiós, aquesta opció podria ser perfectament lliure. El cristianisme, per exemple, és una religió de vius i no de morts, com deia Jesús mateix. Ignoro quin és l'origen (si canònic o cultural) de les altres religions presents a casa nostra. I pels supersticiosos, una darerra reflexió: Segur que a alguns ja els anirà bé que els cremin abans d'anar a l'Infern.

Debat Política 2.0 a Mataró Ràdio

Avui us convido a seguir la tertúlia que vam mantenir a l'espai "La tertúlia" de Mataró Ràdio, moderats per Clara Sánchez, ahir a la tarda, amb Quim Fernàndez, regidor de CiU, Josep Lluís de Gabriel, empresari i director de Bitlònia.com, el periodista Albert Calls i Saül Gordillo, director de l'Agència Catalana de Notícies. Amb mi mateix.

La meva intervenció anà en la línia de considerar que la presència de la política a les xarxes socials i a Internet està recuperant el ciutadà com a subjecte polític, donat que la xarxa dóna la possibilitat de poder incidir i interpel·lar en la vida política. Encara que hi ha riscos: la política no és res sense projecte i sense el consens dels que pensen mé so menys com tu. I això es fa fora, també, sobretot.

 Hi podeu anar des d'aquí. O, si em surt bé, prement aquí:

Les "Siervas" al segle XXI

Diumenge a la tarda vam celebrar, amb una missa presidida pel cardenal Martínez Sistach, a Mataró, els 125 anys de la presència de les serventes de Maria (les "Siervas") a la ciutat de Mataró, primer al Camí Ral, darrere de Santa Anna, i després a l'actual convent al carrer d'Onofre Arnau, obra d'Emili Cabanyes, darrere de l'Institut Damià Campeny i el Cercle Catòlic, darerre també dels patis de l'Escola Valldemia i davant de l'Escola Oficial d'Idiomes. Els dos centres educatius han estat erigits on abans hi hagué un antic convent de carmelites.

L'orde fou fundat per la germana Soledad Torres Acosta a mitjan segle XIX, cansada de veure malalts pel carrer a causa de les successives guerres i enfrontaments decimonònics, i dedicant la seva missió als malalts, especialment de nit, que és quan els seus familiars han de descansar per treballar l'endemà. Ja sabeu que a l'Evangeli Jesús diu que no coneixerem Déu directament, sinó a través de l'Altre: "Tenia gana i em vau donar menjar (...), estava malalt i em visitàreu" (Mateu 25, 31-40), així que la mare Torres Acosta s'insciu en la radicalitat cristiana, en allò més genuí.

No massa més anys més tard, la pròpia fundadora establí a la ciutat un primer convent que dura fins avui. El 1970 Pau VI la canonitzà.  No és d'estranyar que, una ciutat amb una successiva progressió industrial com era Mataró aleshores, pocs anys més tard d'haver acollit el primer tren d'Espanya, es dotés d'un orde tan 'modern'. És a dir, que atenia els problemes que sorgien de la nova societat industrial, especialment els lligats a les conseqüències sobre persones desemparades (orfes, vídues, pobres o, en aquest cas, malalts amb famílies de treballadors). Ep! I són dones amb iniciativa, soles, que no s'han resignat a fer de cuineres o de cuidadores d'homes, com marcava el patró.

Del segle XIX al XXI

Mataró ha celebrat darrerament força centenaris, o cent-i-alguna cosa més, que se circumscriuen en el moment històric que he citat, als seus canvis convulsos i a el sorgiment de moviment obrer i de les seves teories emancipatòries, i que el conjunt de l'Església formulà amb l'aparició de nombrosos ordes i iniciatives i amb l'encíclica de Lleó XII Rerum Novàrum. He dit més d'una vegada que caldria fer un relat sobre el segle XIX a la ciutat a partir d'aquests fets, crec. Ens falta per saber una mica més qui som i d'on venim. Que és la manera d'orientar-se per saber on anem.

Avui la situació de la Congregació té els mateixos problemes que molts altres ordes, especialment lligats a la manca de vocacions, no pas de necessitats. Efectivament, la societat actual, que ha desplegat un enorme sistema públic de salut, i universal, i que ha millorat enormement la seva capacitat de renda, troba a faltar encara l'acompanyament als malalts. Només cal fer una volta pels hospitals i veureu que hi ha gent molt sola. Ben atesa professionalment, però sola. O hi ha persones que han d'atendre els seus pares per les nits (i pel dia) i veuren com la resta de familiars, si hi són, sovint s'empesquen excuses. Però la vida religiosa no està gens de moda, és realment una vida alternativa i contra corrent i només 'acceptem' aquells que dient-se 'anti-sistema' només fan que refermar-lo i fer-lo més conservador (què aconsegueix un que rebenta un aparador de Levi's? més guàrdies de seguretat!). I, com a mostra, vegeu aquest fet: Només La Vanguardia de diumenge donava compte de l'aniversari. No ho he vist a cap mitjà local...

L'aniversari ens hauria de fer pensar en això. Cal reflexionar sobre la vida religiosa. En primer lloc, per advertir les enormes possibilitats de realització personal i de felicitat comunitària que els que ho practiquen tenen, malgrat els atzucacs que tenen com qualsevol altre; o per descobrir -com deia- la radicalitat de la proposta cristiana en algú que l'ha volgut viure com a prioritat en tots els àmbits. En segon lloc, més prosaicament, per saber com s'orienta avui la tasca missionera, quina relació hi pot haver amb el món dels laics, quins mecanismes d'enfortiment (o fins i tot de fusió) hi ha de les seves estructures, com s'aborda el finanáment de tant de patrimoni que han de tenir cura, etc. Són grans, però justament per la seva experiència, les Serventes ens hi podrien ajudar a fer la reflexió.

El Maresme surt de la crisi

Dilluns al matí CatalunyaCaixa va inaugurar un cicle de xerrades sobre la situació econòmica (o pensen fer regularment, diuen) presentant l'Anuari Econòmic Comarcal de l'entitat al Tecnocampus de Mataró, document interessantíssim que podeu trobar clicant aquí.

La presentació anà a càrrec del director del treball, l'economista Josep Oliver, que pronosticà que hauríem tocat fons el 2009 respecte a les taxes de recessió i que en el 2010 s'iniciaria una recuperació, encara que en el sector de la construcció cldrà esperar més. Oliver va justificar també les mesures preses pel Govern Zapatero ja que, si bé en un inici no deixen créixer el PIB per damunt de les previsions (calcula que enlloc d'un 0,7% podríem créixer un 1,7 enguany), a mig termini enfortiran la nostra economia i la portaran a una etapa de creixement més sòlida.

També creu que l'estructura econòmica de Catalunya està molt millor que en crisis anteriors. Els deures fets en innovació i inversió, en capital humà, etc...( i per fer, també) ens porten a una xarxa empresarial molt més forta, però que ha rebut un cop fort. I que ens haurem de situar en un mercat amb crisi de demanda interna (per exemple: menys creixement demogràfic) i davant una demanda externa sense possibilitats de devaluació i, per tant, amb la necessitat de ser molt competitius i especialitzats en els nostres productes i serveis.

El Maresme, d'una banda vulnerable davant les crisis internacionals per la força de sectors que van lligats a les economies obertes (exportació de manufacturats i turisme), pot ser pel mateix motiu, davant la represa internacional, font de recuperació. Caldrà vetllar-ho.

En parlen El Tot Mataró, Capgròs i El Punt. (Foto: ACN)

Biblioteques amb futur

Em va fer gràcia, ahir diumenge, llegir la notícia a El País sobre la reorientació de les biblioteques municipals de Barcelona davant els nous fenòmens que afecten les relacions socials i la literatura, especialment amb l'aparició dels llibres electrònics i de la importància que es dóna a la xarxa com a receptacte de demandes d'informació. I m'agradaria que ho tinguésism en compte, ara que estem fent la segona biblioteca pública a Mataró, l'Antoni Comas, a l'antic Escorxador (vegeu foto). En destaco el següent:

¿Tienen futuro las bibliotecas si ahora se puede descargar todo de Internet? (...) Javier Celaya, fundador del portal cultural dosdoce.com, (...) afirma que España "consume de forma voraz las tecnologías; es el segundo país, tras Brasil, en el uso de las redes sociales y dedicamos más de tres horas diarias a navegar" (...).

Los expertos reunidos en Barcelona abogaron por que las bibliotecas sean lugares donde no sólo se realicen "transacciones de libros y películas", sino que los usuarios se conviertan en creadores de actividad cultural y que las bibliotecas ayuden a formar a los jóvenes y hagan cambiar las cifras que indican que sólo el 10% de internautas aporta contenidos a la red. (...)

En cuanto a los libros electrónicos, coincidieron en que su uso es imparable. Luis Collado, director de Google Books España, aseguró que pronto los lectores se convertirán en aparatos fáciles y baratos y que su empresa pondrá a la venta el acceso de dos millones de libros en catalán y castellano y 1.000 licencias para que las bibliotecas las gestionen y los libros puedan ser descargados.

Este año finaliza el Plan de Bibliotecas. Barcelona cuenta con 38 bibliotecas municipales y está construyendo seis más; el 46% de los barceloneses tiene carné -frente al 13% de 1998- y seis millones de usuarios utilizaron uno de estos centros en 2009. Además, las bibliotecas municipales han conseguido ser el servicio más valorado, por encima del metro y la recogida de basura.

Caritas Mataró ben activa

La setmana passada, l'entitat començava la commemoració del 25 aniversari de la residència de Torre Llauder, un equipament per gent gran amb pocs recursos, amb una magnífica conferènciaa de rancesc Toralba sobre escoltar la gent gran, que va vessar la  sala d'actes de la Caixa Laietana. El dia 30 hi ha prevista una visita al  centre i un dinar [vegeu acte al Facebook]. Alhora, hi ha aquests dies una exposició de quadres cedits per diversos artistes  la veda dels quals servirà per incrrementa els ingressos de l'entita i  poder fer  frnt així, als nous casos que ha d'atendre. Finalment, el dia 5 de novembre hi ha previst un concert [vegeu acte al Facebook] amb la mateixa finalitat, al Foment Mataroní també, amb diverses interpretacions de músics de la ciutat.

Una gran tasca, sovint silenciosa, o silenciada, o oblidada, o menystinguda, o tractada amb conddescendència, a la que  se ssumen cada vegada mési  més iniciatives. Perquè no és cert que tionguem crisi de valors. Alguns són a l'alça. O que l'Església s'hagi oblidat de la seva raó de ser posant en primer lloc els pobres. Hi són. Felicitats.

Corbacho a Mataró

Només unnes línies per donar compte de l''acte públic que heem celebrat aquest migidia a Mataró amb el candidat número 3 de la llista del PSC per Barcelona a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, Celestino Corbacho. Ho hem fet a la Casa d'Andalusia després de fer un breu recorregut pel barri de Cerdanyola. Corbacho ha destacat avui la figura del president Montilla com “qui millor representa els valors de l’esforç, l’entrega i el sacrifici, uns valors arrelats a la societat catalana i que ell ha incorporat juntament amb la responsabilitat i el compromís”. En aquest sentit, Corbacho l’ha definit com “un bon polític, amb idees clares i fermes conviccions socials, capaç de representar-nos a tots els catalans i catalanes amb una magnífica gestió avalada per les polítiques socials i l’impuls de l’activitat econòmica”.

Corbacho ha estat acompanyat de l’alcalde Joan Antoni Baron i de la diputada comarcal i Secretària d’Immigració del PSC, Consol Prados. Aquí, el candidat socialista ha volgut referir-se també a “l’austeritat” del president Montilla, i que, segons Corbacho, “s’ha fet a si mateix”, tot contraposant-lo a altres candidats “que posen de manifest el que són, que demostren la seva prepotència, que tot a la vida ho han tingut fàcil, que presumeixen fins i tot d’haver anat a col·legis d’elit, i que utilitzen la demagògia per fer campanya electoral”, ha sentenciat.

Tanmateix, en la seva intervenció, Corbacho s’ha referit, a més, a l’aposta socialista pel futur de Catalunya, “una Catalunya potent i oberta al món, que continuï formant part d’una Espanya federal”, enfront les propostes independentistes a les que “ara s’uneix CiU, camuflant el seu discurs i amb una certa ambigüitat calculada”, ha indicat. “Alguns ens volen dur a la decisió d’optar, però jo no vull renunciar, jo vull compartir”, ha dit Corbacho, al mateix temps que ha emfatitzat que “el poble de Catalunya s’ha enfortit compartint, per poder crear una realitat de fusió”.

Abans, El candidat ha estat entrvistat a Mataró Ràdio (foto) i a m1tv.

A favor de Belén Esteban

No és meu, sinó del gran Gregorio Luri, el text que us vull recomanar, i que es troba al seu bloc [aquí complet] des de fa uns dies. Diu el filòsof maresmenc  de Belén Esteban (i el seu fenomen) que "allá donde ella aparece, aparecen como su sombra la vergüenza, el orgullo, la lágrima, el aplauso, el coraje, el dinero (claro),  la frivolidad, el sexo, la religión, el vecino del quinto, el despecho, el perdón... Todas estas cosas pueden ser despreciadas por los aristócratas de la moralidad, pero ello no evitará que sigan presentes, actuando en el día a día de la ciudad".

I ho il·lustra amb una anècdota que remet, com no, als clàssics grecs. "Dicen que en Siracusa le preguntaron a Platón que resumiera la "politeia" de Atenas. Este concepto de "politeia" nombra el régimen político pero en el sentido de forma o alma de la ciudad, es decir, aquello que tiene la capacidad de modelar el carácter de los ciudadanos. Platón contestó que quien quiera conocer la "politeia" ateniense debe acudir a las comedias de Aristófanes" 

Segur que Belén Esteban deixarà d'interessar quan els temes de què parla siguin els de l'àgora, siguin vehiculats per la ciutat (la política, l'escola), com diu Luri, o per la família i l'Església (o la religió en general), tres de les 'estructures d'acollida' (seguint Duch) que es troben en plena crisi, front a la quarta, al de Belén, la dels mitjans, plena de l'èxit i credibilitat que els falta a les primeres. Mentretant, seguirem la comèdia per conèixer la "politeia" dels nostres congèneres. I si ningú gosa fer el que toca (nous relats i testimoni, recomana també Duch), Belén Esteban continuarà fent-se d'or.

Debat sobre el calendari

Aquí teniu el vídeo del debat en què vaig participar divendres passat al programa "Els matins" de TV3 per defensar que el debat sobre la racionalització dels festius no exclogui el valor dels que tenen origen religiós o tradicional, com a col·laborador habitual de CatalunyaReligio.cat i al marge de la meva activitat política.

Per una política de la religió

L'amic Jordi López Camps presenta demà dijous dia 21 el seu llibre Asuntos Religiosos a Barcelona, amb José Bono, President del Congrés dels Diputats, i l'Abat de Montserrat, Josep Mª Soler. Un llibre que té com a punt de partida, també, un opuscle de la Fundació Rafael Campalans del qual en vaig parlar aquí mateix fa més de dos anys.

Us animo a anar-hi [apunteu-vos a l'esdeveniment del Facebook, aquí]. La discussió sobre si la religió és o no un afer públic i, per tant, quines polítiques són les que s'hi poden aplicar és a l'ordre del dia. Ho és tant per les absurdes i recorrents polèmiques amb l'Església (la darrera, la d'ICV parasitant la visita papal), com pels nous fenòmens socials llibats a la pràctica religiosa que es presenten a les nostres ciutats (llegeixi's mesquites, per exemple).

Jordi López presenta, aquí, quin podria ser l'abast d'aquestes polítiques. Ho fa no pas evitant la seva doble militància cristiana i socialista. Ho explica molt bé en aquesta entrevista a CatalunyaReligió, de la qual us encasto el vídeo. Hi sumo també un altre vídeo de fa uns mesos de Consol Prados, diputada i membre de l'Executiva Nacional del PSC, que també ho explica força bé i que posa un exemple de Mataró.

El valor de la discreció

Us recomano que repasseu el darrer número de la revista Valors, que dedica el seu monogràfic a la discreció, un dels valors que més trobem a faltar en els dies que la gent parla alt pel mòbil a qualsevol lloc, o mostra la seva intimitat pel Facebook o exhibeix el seu quefer sense solució de continuïtat, laberíntic, al twitter. 

En el temps que correm a explicar el que ens confien, en què ens apassionen els petits relats (a manca dels grans), en què xafardegem insaciablement, just quan més trobem a faltar referents sòlids al nostre entorn. 

O en temps que, enlloc de pensar "que burro que ets" ho etzibem de seguida i ens quedem tan amples, quan els insults ja no s'hi consideren i... no és que el rei vagi nu, és que hi anem tots.

Val la pena reflexionar-hi.

També us recomano el proper acte de Valors, demà, amb Lluís Bassat a Mataró:

Mataró i l'art del s.XX *

Tres opcions preses el seu dia, i si poden interactuar en el futur, poden ser el nucli d'una interessant especialització mataronina. Començo pel final: la instal·lació del Fons Miralles, 400 mil exemplars que seran digitalitzats, va ser objecte fa pocs dies de l'atenció dels mitjans i de la visita de l'Alcalde Baron, que en parla aquí també en la línia dle que exposaré ara. Mataró ha de ser quelcom més que el seu magatzem. Cal aprofitar tant la documentació com el coneixement del conegut crític d'art.

La segona de les opcions és la d'acollir la col·lecció del publicista Lluís Bassat, una meravella que tindrem el goig de disposar, d'entrada a la Nau Gaudí, i més endavant en un nou edifici emplaçat a la Farinera Illa. I la tercera, que ja és un pèl més antiga, és la conversió de l'antiga casa familiar dels germans Arenas en un Centre d'Art, fruit de la cessió que l'artista féu a la ciutat tant del bé com d'una important col·lecció d'obra seva. Potser caldria afegir-hi la cessió de la col·lecció Ubach.

Les tres, o quatre, iniciatives, a banda que formen part de la mai prou ponderada col·laboració entre el sector públic i el privat (i per tant de la confiança de molts altres en la ciutat), tenen com a característica comú que s'especialitzen en l'art que s'ha fet a Catalunya a la segona meitat del segle XX, un període interessantíssim per les transformacions estètiques que s'hi van produir, i pels seus efectes sobre Catalunya.

Encara caldria afegir-hi més coses: l'enorme background que acumulala ciutat en aquesta matèria, que comptà amb mestres tan importants com Eduard Alcoy o Josep Mª Rovira Brull, sense desmerèixer-ne d'altres. Aquí tenim una gran oportunitat, ciutadans. Aprofitem-la.

*article publicat a MataróNotícies.cat.

Sanjosex i el català

El cantant bisbalenc Carles Sanjosé, de nom artístic Sanjosex, concedia l'altre dia una entrevista a El País [aquí] amb motiu del concert que havia de fer al Palau de la Música. Sembla que vagi contra-corrent de l'opinió publicada i, sense por que l'acusin de res, respon a la pregunta "Es usted muy prudente a la hora de relacionar música o lengua con reivindicación. ¿Por qué?" el següent: "Porque no me gusta. Realmente en Cataluña se habla demasiado de los catalanes, del compromiso y del catalán. No tengo nada en contra, pero quiero huir de esta seriedad". Em temo que, aquí, serietat és sinònim de l'avorriment que molts catalans tenim de tant mirar-nos el melic, brandant llistat de greuges i aspirant com a remei de tots els mals a una independència que no, que no resol res.

El que més m'agrada de la nova fornada de grups i cantants en català és que, senzillament, el català és el vehicle normal, no és cap instrument a favor de res més que la comunicació que la vida dels que en parlen. Ni més, ni menys. Curiosament, en aquesta mena d'auge independentista que sembla haver-hi, als concerts hi he vist menys discurs independentista (discurs és un dir: crits i banderes) que en els de la generació dels pares d'aquests nois. La que féu l'ara massa menystinguda Transició, la que féu possible que parlem amb normalitat el català en qualsevol de les facetes de la nostra vida.

Res, que us deixo amb algunes de les seves cançons.

Sant Lluc 2010: exposició virtual

Els amics de l'Associació Sant Lluc per l'Art, de Mataró, han tingut l'encert de publicar a la xarxa les obres exposades a l'edició d'enguany de la seva mostra col·lectiva, amb algunes peces molt interessants i també alguna descoberta. Hi podeu anar tot clicant aquí (mostra general) o aquí (un a un amb intervals de 3'').

El barri de Cerdanyola: una visió | Dissabte actiu

Us presento un vídeo que sorgí com un treball de curs de l'amic Juan Sánchez, president de l'AV de Cerdanyola i que conté alguns testimonis interessants sobre la continuïtat de les dificultats d'encaix de convivència i, alhora, de la superació personal que viuen barris com el de Cerdanyola, a Mataró.

Dissabte actiu

La Georgina Altarriba em demana que us faci saber aquesta activitat d'Òmnium Cultural a Mataró. Us he de dir que discrepo d'algunes campanyes d'Òmnium i de l'orientació nacionalista que l'entitat està prenent darrerament, però que simpatitzo amb el seus objectius fundacionals i amb la seva impecable trajectòria. de manera que, ja sabeu, dissabte a la tarda podeu anar-los a veure prop de la Plaça de Santa Anna de Mataró (al carrer de Barcelona):

La mateixa plaça serà escenari del Dia de la Salut Mental i de les Jornades Salut i Alimentació, com explica la Marta Gómez en aquest post.

Trossos de lluita *

Hem dit ja algunes vegades, a l’hora d’acostar-nos a veure la vida d’aquells amb qui ens volem emmirallar, que el socialisme democràtic, més que una teoria, és una pràctica: aquella que assoleix gradualment millores en les condicions de vida de les persones que pateixen desigualtats de manera que puguin desplegar el seu projecte vital de forma lliure i responsable. Hem dit que, més que en les institucions, el seu desplegament abasta molts àmbits de la vida, tot i respectant-la tal com és: en la manera com habitem l’espai públic, com ens relacionem amb els veïns, com alertem de les precarietats que ens envolten i donem veu i iniciativa als que les viuen, com resolem els conflictes, com administrem les nostres associacions, com participem a l’escola o el barri, com transmetem els nostres valors als nostres descendents, com advertim valors més autèntics que els que la societat de consum vol aplicar-nos, com despertem el sentit crític de la gent, com albirem i fem compartir la bellesa que aquest món d’ara i aquí, i el que preparem per l’esdevenidor, pot oferir-nos, malgrat tots els seus mals...

I també, finalment, ja hem dit sovint que, contra el que sembla dir la història quan l’estudiem, més que fet de grans personatges i cabdills, el socialisme treu la seva força de l’organització de milers de persones que aporten el seu tros de lluita personal als nostres ideals col·lectius, als gestos que semblen simples però que sovint són tota una vida i un exemple de com val la pena de viure-la.

La lluita per l’autorealització personal, titànica, posada als servei dels altres, de l’Encarna Siles valdria per tot un llibre sencer. Hi valdria més enllà de l’anècdota de la relació d’una persona gran amb les noves tecnologies. És més que això, és l’esforç per la dignitat, per l’educació en tot el seu sentit alliberador, per aprofitar la vida en la seva plenitud, per ser feliç donant-se, per encarar les dificultats amb valor. L’activisme de Pedro Palacios és una altra lliçó, la que posa avui en primer pla un alt contingent de persones actives que –per ser grans- el capitalisme (o una pretesa renovació consumista) hauria quasi amortitzat. Les persones no ens amortitzem com si fóssim una mercaderia i aquesta és avui la passió de Pedro i molts socialistes més. En Joan Planas, enguany centenari, aporta en aquest llibret un altre exemple de discreció i de feina, de superació i d’estima; encarna ell mateix els valors que els socialistes volem defensar encara que se’ns pugui titllar d’innocents. Innocents sí, no pas ingenus.

En enllestir aquest projecte ha arribat la mort del company Joan Bellavista, per qui també tindrem un record. Pocs mesos després de la seva germana (a qui vam homenatjar en el seu centenari), ens deixa després d’una llarga vida de compromís amb el seu barri i la seva gent, després d’una gran constància i molts anys de treball junts. Els socialistes de Mataró el trobem a faltar.

Espero que en acabar de llegir aquest llibret tingueu la mateixa sensació d’orgull que jo he tingut de pertànyer al nostre projecte, que, amb persones així, ve de lluny i que va encara més lluny.

* introducció al llibret d'homenatge a quatre veterans socialistes, editat pel PSC de Mataró, i que serà presentat demà passat al sopar d'inici de curs

Sí a la visita papal #b16bcn

Pensava l'altre dia, quan veia pel twitter tota una colla trencant-se les vestidures davant la televisió perquè hi feien la Desfilada militar del 12 d'octubre (com si amb la tdt actual no es pugués fer zàpping...) el que costa encara trencar esquemes fàcils d'ideologies potser també massa fàcils. Si atribuïm tot el referent a l'Exèrcit, inclosos els seus actes rituals de submissió al poder (democràtic), a una idea tronada d'Espanya o -senzillament- a les ganes de fer guerra per fer-la, estarem coincidint amb els que volen que l'Exèrcit serveixi per això. L'esquerra democràtica europea, fins i tot partits com els Verds alemanys, a acabat fent pròpia una política de defensa democràtica que inclou els exèrcits, nodrits sovint amb persones que farien molt més que vostè i jo per vostè i per mi a milers de quilòmetres d'aquí, posant pau on hi ha guerra.

Una cosa semblant passa amb la visita papal a Barcelona el proper mes de novembre [segueix el que es publica aquí], un altre dels mites de les ideologies fàcils. Amb bona fe alguns i amb no tanta d'altres denuncien diverses coses: el cost de la visita, el tracte que se li dispensa al Papa, la pretesa posició papal d'encobrir els casos de pederàstia al si de l'Església, les seves opinions (també preteses) sobre determinades conductes relatives a la sexualitat o la salut i a partir d'aquí ja podeu anar sumant arguments per una mena de ràbia a la que no calen arguments, de fet.

Contra la instrumentalització

Passa el mateix que en el cas anterior. Si no ens treiem prejudicis del damunt, no sabrem veure els problemes reals i també les oportunitats que pot tenir una visita com aquesta per al nostre país, s'estigui o no d'acord amb Benet XVI o, fins i tot, se sigui o no de l'Església. I, en atribuir al Papa una determinada posició immobilista, obscura i intervencionista de l'Església, la seva visita serà utilitzada pels que la mantenen per eixamplar la seva influència i convertir l'Església en un instrument de la dreta. De fet, ja ho està sent, d'utilitzada.

Òbviament, per les persones que s'estimen més la fidelitat a la ideologia fàcil que a la realitat transformable, ja els va bé que l'Exèrcit, l'Església (o les sardanes, l'òpera, la gastronomia i les corbates) sigui una cosa encarcarada i de dretes. Però pels que creiem que el món que vivim pot canviar, els que confiem que els canvis mai vénen 'del cel' sinó de la pròpia realitat mutable, els que ens alegrem quan un mur infranquejable s'esquerda, ens agrada veure la llum que projecten les escletxes.

Un viatge per fer emergir oportunitats

En un comentari anterior ja vaig parlar (aquí) de l'oportunitat que, a parer meu, significava la visita de Benet XVI a Barcelona. Des del punt de vista dels desafiaments actuals, pels quals el Papa ha fet i farà una aportació intel·lectual de primer ordre, i que Catalunya hauria de continuar en el seu context. Des del punt de vista de la fermesa davant els pecats de l'Església, denunciant els abusos sexuals i actuant contra els seus autors, cosa que tothom silencia. Des del punt de vista d'un altre dels clamorosos silencis: el treball diari de milers imilers de voluntaris, religiosos o laics, per atendre multitud de precarietats que genera la nostra societat i que no resol: atenció a les prostitutes o als sense sostre, ajut als més pobres, acolliment als immigrants o -com el cas que visitarà el Sant Pare-, dedicació als malalts, per exemple. Des del punt de vista de reivindicar l'aportació catalana al món, en forma de la seva singularitat, del seu art i del seu model social, a les portes d'unes eleccions que alguns aprofiten per rebaixar l'autoestima. O l'aportació catalana per  compartir valors amb la religió, contra el que es diu massa sovint, com va explicar molt bé el President Montilla a la recent trobada de Sant Egidi, a Barcelona. I també des del punt de vista, per què no, de la projecció de Barcelona i Catalunya com a 'marques', amb 'retorn de la inversió' inclosos, com apuntava Marta Nin a CatalunyaReligio.cat en una catalaníssima reflexió.

Els que s'oposen a la visita al Papa haurien de reflexionar sobre aquests tres aspectes, almenys. I no deixar que el prejudici aboqui al Papa i l'Església a ser segrestats pels únics que la comprenguin, aquells que la volen tal i com els prejudicis aspiren per no morir.

Amèrica Llatina a Lleó *

Vaig semblar un snob quan vaig dir que, aquest estiu, en la meva primera visita a Lleó, no em podia perdre el MUSAC (Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León). Efectivament, San Marcos, la Catedral o la Col•legiata de San Isidoro són monuments de primeríssim ordre, no tan sols en el marc de Castella-Lleó o tota Espanya, sinó mundials, diria jo. No era pas per despreciar-los, era justament per comprovar, si és així, sota quin prisma es presenta l'art contemporani en una ciutat d'arrels romanes i d'elements artístics -com deia- de vàlua mundial relatius al Gòtic o el Reneixement, sobretot. El que vull dir, sobretot, és que la ciutat de Lleó, i tot l'antic regne si m'apureu, mereix visita obligada pels amants de l'art. I el MUSAC no n'és una excepció.

Es tracta d'un imponent edifici, amb les seves característiques finestres de colors, projectat per Emilio Tuñón i Luis Moreno Mansilla (Premi d'Arquitectura Espanyola 2003), amb tots els serveis i característiques d'un centre com aquest, similar al que tenen altres ciutats espanyoles i sovint molt desconeguts. L'exposició central d'aquest estiu, i que es pot veure fins el proper 9 de gener, exhibeix les obres propietat del Museu que corresponen als nous artistes llatinoamericans. “Modelos para armar”, es diu, un títol inspirat en una novel•la de Julio Cortázar que serveix, també, com a resum de la presa de posició inequívoca contra la violència que ha presidit (i en alguns llocs, encara presideix) la realitat llatinoamericana des de la crisi del petroli ençà, almenys. També projecta, aquesta presa de posició, una actitud vital de reivindicació de la humanitat front la barbàrie, un clam confiat per un món millor que, pel sol fet de poder denunciar el que no ho és, ja es comença a palpar.

Hi participen una quarantena d'artistes. Deixeu-me'n recomanar-ne un parell. Un, el dominicà Jorge Pineda, amb una inquietant relació entre una nena encaputxada (innocent, per fer, o per desfer, que s'acosta, que repèl...) i una mena d'esfera negra enganxosa amb sospitosa similitud amb aquest món que es desagrada tant i estimem tant. El segon és el colombià Óscar Muñoz, que presenta la instal•lació de vídeo Biographies, en les que uns rostres de persones mortes apareixen i van fonent-se amb l desaigüe sobre un plat de dutxa, sense solució de continuïtat, i en diverses pantalles posades a terra en una cambra fosca. El rostre que s'esmuny, que torna, que fa com l'aigua, en una tensió constant entre dissolució i identitat, entre matèria i ànima, en la que discorre la nostra vida. I la dels altres.

* article per a la revista Valors (octubre 2010)
“Modelos para armar” és una exposició oberta fins el proper 9 de gener de 2011 al MUSAC (Av. Reyes Leoneses 24, León)

Perecoll a m1tv

Amb motiu de la recent instal·lació de l'escultura "Inici de vol" al Tecnocampus, l'artista mataroní Perecoll ha estat objecte de dues interessants entrevistes al canal m1tv, de gran interès, en què hi exposa les seevs idees, repassa la seva trajectòria i en que -fins i tot- pinta en directe un retrat de l'entrevistadora, moment que no us heu de perdre per res del món.

La primera entrevista és de Manuel Roca i Cuadrada, aquí, i la segona, aquí, a un nou programa d'art (on hi fa l'experiment) que pinta molt bé, i perdoneu l'acudit fàcil.



Feministes amb vel

Us recomano un breu reportatge que publica l'edició digital espanyola de Foreign Policy [aquí] sobre el feminisme a les societats d'influència islàmica i que porta el títol d'aquest post, després de la lectura del llibre de la Isabel Coleman Paradise Beneath Her Feet: How Women are Transforming the Middle East (Random House, 2010). Segons l'autora, i l'article, "el feminismo islámico pretende promover los derechos de la mujer a través del discurso islámico: argumenta que el islam, en su base, es progresista, que sus enseñanzas apoyan la igualdad de oportunidades y que la evolución desfavorable de las leyes islámicas en relación a la mujer se debe a una interpretación selectiva de los líderes patriarcales".

No sóc dels que infantilitza l'Islam, bé assenyalant-lo com a font de tots els fonamentalismes o bé perdonant-li els excessos que es fan en el seu nom o negant-me a ser crític com a Occident s'és crític amb el catolicisme, per exemple (i cada dia). M'agrada veure la complexitat de les diverses realitats de l'Islam perquè, en front a la negror dels seus partidaris més temibles, hi trobem també les oportunitats de canvi des de dins de la seva experiència cultural i religiosa. Ara, haurem de desgranar el gra de la palla, que van sempre junts. A l'Orient Mitjà i a l'Europa cristiana.

Feliç deu del deu del deu.

L'home, la causa final

La relación entre quienes se sienten españoles y quienes se sienten ante todo catalanes, envenenada por columnistas de Madrid que tildan a Montilla de "charnego acomplejado" y lacayo de los nacionalistas, tiene contrapunto en una cronista barcelonesa que se refiere a Cataluña como a la "vaca que todo el mundo ordeña", víctima de "los vampiros que nos rondan". Y a la par que el concepto de España vuelve en ciertos periódicos a adoptar connotaciones que siempre dieron miedo al propio pueblo español, en los discursos de ciertos políticos catalanes se intercalan declaraciones despectivas que efectivamente aluden a los trabajadores del campo andaluz como parásitos subvencionados de los que conviene despegarse, por ser una rémora en la lucha por abrirse paso en la brutal competición que hoy enfrenta a individuos, culturas, lenguas, y naciones (con Estado y sin Estado). (...)

Aquí mismo he evocado alguna vez con nostalgia los tiempos en que el Norte, a través de los ojos lúcidamente militantes del Visconti de La Terra Trema, se acercaba al Mezzogiorno de los trabajadores de un pueblecito pesquero, a fin de denunciar las razones contingentes de su postración económica, reivindicando la dignidad en la confrontación de aquellos hombres con la naturaleza, y mostrando en los rasgos de su vida cotidiana el espejo de una profunda civilización. Simplemente el gran Visconti se aproximaba al sur con mirada abierta y fraterna, y ello en razón de que tal mirada constituía un corolario del sistema de valores que entonces regía y que marcaba la concepción de los lazos entre pueblos e individuos.

Para desgracia de todos ese fantasma de fraternidad que recorría Europa ha sido reemplazado por un nuevo espectro: el del miedo, la conservación a cualquier precio y repudio de todo aquel que, desde la perspectiva de los pretendidos logros propios, ofrezca imagen de indigencia. Fantasma de derrota de las aspiraciones a la dignidad y a la libertad inherentes a la naturaleza humana; fantasma, en suma, del Mal.

A este fétido estado de cosas no se escapa con sermones ni buenos sentimientos. Habrá fraternidad entre pueblos cuando la máxima subjetiva de la acción política vuelva a incluir objetivos de universal liberación, cuando la causa del hombre (abstracta si no plantea las condiciones sociales de posibilidad de realización de la naturaleza humana) vuelva a ser simplemente la causa final.

Víctor Gómez Pin, Extracte de l'article "El Mal", a El País, 3.10.2010.

Esgrafiats, al Catàleg

Em va fer molta il·lusió, al Pla d'ahir, defensar la Modificació del Pla Especial del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Mataró [vegeu nota] per incorporar-hi el concepte d'esgrafiat, per adjuntar un inventari i estudi al respecte d'aquest element decoratiu en algunes façanes mataronines i per regular com ha de ser la seva conservació o, en el seu cas, documentació. Així , anem enriquint els nostres elements més característics i peculiars com a ciutat, més aviat gasiva en l'embelliment exterior (com teoritzava Manuel Cuyàs a Mataró sota teulada). A la ciutat tenim mostres del segle XVIII fins els nostres dies i el seu dinamisme, especialment els seus canvis urbans els darrers anys, els podien posar en perill.

De fet, l'artista Santi Estrany, gran mestre esgrafiador, autor de moltíssimes mostres i el veritable alma mater d'aquesta modificació (gràcies, Santi!), junt amb la tasca de Mariona Gallifa, ja ha advertit vàries vegades de la destrucció d'esgrafiats que s'estava produint a la ciutat, sense que cap instrument permetés, almenys, llur documentació. Crec recordar que unes 8 ò 9 obres seves han estat destruïdes, una d'elles el mural de la Plaça de l'Ajuntament, com parla avui l'Alcalde Baron al seu bloc.

La proposta desenvolupa com tractar els esgrafiats en tant si són o no en béns actalogats i segons la intervenció que es proposi a l'edifici. També recull una sèrie d'esgrafiats especials que pretén protegir. Es tracta de 7 esgrafiats del propi Santi Estrany, 1 de Jordi Cuyàs, 1 d’en Parés de Mataró i 1 darrer del finat d’Eduard Alcoy.

CiU aigualeix

La proposta va obtenir la unanimitat del Ple, malgrat que CiU ja parla de fer una reflexió sobre la gran quantitat de peces catalogades del nostre Pla Especial. De votar en contra de catalogar l'any 2000 una fàbrica, van decidir salvar-la com a mètode per fer fracassar l'arribada d'El Corte Inglés, i quan l'Ajuntament la va salvar de veres, ara tornen a la posició inicial. El Patrimoni Arquitectònic els importa un bledo; mentre no serveixi d'arma electoralista per evitar que El Corte Inglés obri amb un alcalde socialista a la ciutat. És això. Quina llàstima embrutar una votació tan rellevant (i unànime, repeteixo) amb aquesta sortida de to del cabrerenc.

Els valors de la gent gran *

1. La societat actual presenta, de cara la gent gran, 2 problemes:

a) Una visió en excés utilitarista de les persones, que provoca estigma sobre els aturats, els discapacitats o la gent gran, per exemple.

b) Un enlluernament pel nou (per allò jove). Si "m'exalta el nou i m'enamora el vell" (Foix), ara hi ha descompensació; massa exaltació (rapidesa) i poc amor (paciència) que Foix associa a la vellesa. necessitem una incessant producció de desig per satisfer el consum. ns manca pacciència, contenció, lentitud, relacions intergeneracionals. Es dóna poc vaalor a l'experiència.

2. Però també hi ha actius per compensar aquesta tendència

a) increment de la població de gent gran a les socetats com la nostra

b) condicions físiques (vigor) molt bones

c) capacitat d'autoorganització (casals, família...)

3. La ciutat ha d'aprofitar aquests actius i fer també ella un esforç

a) tenim 9 casals municipals d'avis (un obert abans d'estiu) i altres casals privats

b) 3 menjadors per gent gran (un d'ells aquest mandat)

c) horts urbans per feer activitat físiica (tb espais lúdics, activitats, serveis)...

4. Necessitem el compromís de tota la societat per rescatar el valor de l'experiència i de les relacions intergeneracionals. felicitats al P. Joan Herrero (homenatjat) i a tots vostès.

* esquema per al discurs de cloenda de la 55ª Festa de la Vellesa que organitza el Patronat de la Vellesa de Mataró, en tant que 1r Tinent d'Alcalde, el passat 3.10.2010 al teatre Monumental.

Cada vegada que Trillo parla, els del PSC estem menys confosos *

El primer secretari dels socialistes de Mataró creu que el PP només aspira a fer Artur Mas president.

Ramon Bassas, primer secretari dels socialistes de Mataró, opina sobre la visita de Federico Trillo a Mataró i de les seves declaracions respecte al PSC.

Per Bassas, “cada vegada que Trillo parla, els del PSC estem menys confosos. Sabem qui són i com fan política. Sabem amb qui pactaran. Sabem què en pensen de Catalunya i de l’Estatut. Sabem quina visió tenen de la Constitució i la nosa que els fa. Sabem que Trillo era un membre del Govern d’Aznar, i sabem com va mentir, junt amb el seu president, a la resta dels ciutadans un onze de març. No estem gens confosos”.

“ En tot cas, des del PSC reclamem que el senyor Trillo no pretengui confondre més a la gent i ens digui clarament que pactaran amb CiU, que es declara més independentista que mai” demana el primer secretari dels socialistes de Mataró.

Ramon Bassas recorda l’estreta relació entre CiU i el PP: “potser que recordem que la gent com Trillo i Aznar van tenir el ple recolzament de CiU, que va votar dues vegades Aznar de president, fins i tot quan el PP tenia majoria absoluta. I CiU ha votat dues vegades contra Zapatero de president. CiU també té clares les seves preferències”.

“El PP només aspira a fer Artur Mas president. És el candidat de Rajoy”.

Ramon Bassas demana que la direcció del PP s’expressi amb claredat sobre alguns temes del PP de Mataró: “ I a nivell local, seria bo que els dirigents del PP ens aclareixin que faran amb el nebrerista Mojedano i si comparteix el gir radical del PP a Mataró, que o bé es dedica a estigmatitzar una residència de menors desemparats o estigmatitzar barris fent veure que tenen més delinqüència, quan no és un així, identificant delinqüència amb immigració només per treure rèdit electoral”.

* Nota de premsa del PSC de Mataró davant les delcaracions de Federico Trillo a la seva visita a mataró [vegeu Capgròs i El Tot Mataró]

Foto: V.B.

Laics i creients són igualment creadors de creences

Émile Poulat ha començat fort a la taula rodona que, sota el títol “Creients i no creients: reptes comuns”, s’ha celebrat al saló de cròniques de l'Ajuntament de Barcelona ple de gom a gom, en el marc de la Trobada Internacional que la Comunitat de Sant Egidi celebra fins demà a la capital catalana, moderada per Augusto Forti, científic col•laborador de Federico Mayor Zaragoza quan aquest estava al front de la Unesco. El professor a l’École d’Auts Études Sociaux de França ha etzibat que "no totes les religions són respectables" i ha reivindicat que "els laics han estat creadors de creences, la fe pública, el crèdit públic, a la raó, en un espai públic inclusiu quan la religió era exclusiva", bo i que reconeix que el món creient i el no creient ha de ferun camí “perquè la terra no esdevingui un infern, hi hagi cel o no”.

Del ‘bàndol’ des laics, enmig que tots els participants al•ludissin a la confusió terminològica des termes ‘laic’, ‘creient’ i ‘no creient’ que les diverses traduccions de la taula havien produït, s’hi ha sumat el filòsof català Rafael Argullol, professor de la Universitat Pompeu Fabra. Argullol deia parlar des de la no creença en cap déu en particular, però que pensa en Déu “més que molts religiosos” i s’ha mostrat disposat a recuperar, des de la fe i la filosofia, la iniciativa davant “un món on predomina la hybris, és a dir, la desmesura, sense cap raó que la critiqui ni cap mediació que la contingui”. A parer seu, al món actual, hi ha una profunda “crisi del pacte de drets i deures il•lustrat fruit de viure en una tirania de l'actualitat, una mena de ‘presentisme’ que canvia la concepció dels éssers humans a la terra i, amb ella, la crisi del sentiment religiós, que no és tan sols semàntica”.

Enrique Barón, expresident del Parlament Europeu, ha fet un repàs de la situacó e les confessions religioses en el nou marc normatiu comunitari i ha recordat que "totes les confessions religioses han estat sempre partidàries de la Unió Europea".

El sàbat és laic

Sens dubte, però, el plat fort de la taula rodona ha estat la intervenció de Gilles Bernheim, que iniciava la tanda dels creients. El Gran Rabí de França ha entusiasmat l’audiència explicant la seva interpretació personal del ritual mosaic del sàbat, el dia del descans de Déu segons el relat bíblic de la Creació. "El sàbat és laic”, ha dit; “més que un descans, hem de parlar d’un retir de Déu, de manera que Ell es retira i dóna espai a la seva Creació per donar-lo a l’altre, per acollir-lo i perquè hi hagi encontre", de manera que “les jueus entenem que cal obrir-se al món i a la resta de creences”. De fet, "la grandesa de les religions és que facin pensar els no creients", ha exemplificat. Bernheim ha recordat també que "el segle XX és el de la ruptura de la memòria; des de l’experiència comunista i l’Holocaust, vivim 'sense pares' i els substituïm massa sovint per fonamentalismes.

L’arquebisbe catòlic de Lille, Laurent Ulrich, ha reprès aquesta reflexió reconeixent que "les nostres cultures actuals estan marcades per una florescència de creences que no troben sovint lloc a les esglésies" i ha reivindicat el paper de la religió a l’opinió pública com un element de llibertat. "La llibertat de no creure no es pot imposar com a norma per tothom", s’ha queixat.

La Ronda del Maresme treu el cap

El fet de la publicació, aquesta setmana, de l'estudi informatiu de la futura Ronda del Maresme, que s'iniciaria simultàniament a les obres de la Ronda de Mataró, demostra fins a quin punt era important l'Acord per la Mobilitat del Maresme. Un text de consens sobre les infrastructures viàries, el transport públic i els peatges, bàsicament [vegeu posts Ronda de Mataró i Tren Orbital, Infrastructures a Mataró i Acord per la Mobilitat al Maresme, Maresme, pas endavant] i que precisava d'un acord polític previ, d'una voluntat innegable per pactar les insfrastructures amb tot el consens possible. Si hi ha acord, ho sabíem, tot era més senzill. Si no, mirem enrere.

L'estudi informatiu, a més, inicia el període d'exposició pública. Ara és l'hora de presentar al·legacions i de fer el debat oportú sobre el traçat proposat, que és damunt la taula. Ho dic perquè és molt corrent, darrerament, trobar-se en què s'anuncien i es practiquen processos d'informació i participació, no s'utilitzen prou, i després vénen les cuques. Jo crec que és un bo projecte, resol la connectivitat entre els pobles, els fa més permeables i més a prop de les infrastructures del país. Permet la recuperació de l'antiga N-II com a via urbana per tota la costa i l'alliberament dels peatges. Però no m'enrotllo més i us deixo uns lincs que segur que seran del vostre interès:

· Nota de premsa del DPTOP de la Generalitat de Catalunya

· Fotos de plànols sintètics i simulacions [aquí]

· Notícia sobre la supressió del peatge a El Periódico

· Notícia a Capgròs

· Notícia a El Punt

· Enllaç a Europa Press

· Enllaç a La Vanguardia

· Enllaç a La Malla (inclou vídeo)

· Enllaç a article de Joan Antoni Baron

Tesi doctoral

Fa us dies un amic meu em va convidar a la lectura de la seva tesi doctoral. Com que faltaven dies, vaig poder programar-me bé l'agenda per poder encabir-ho. Mai no hi havia estat, en un acte així. La curiositat per veure com es desenvolupa, que m'hi convidés aquest amic i el tema que s'hi desenvoluparia van ser motius de pes.

Per un doctorand, l'esdeveniment és de gran simbolisme. Significa la culminació d'anys d'estudis i de molts esforços. Hi convida no tan sosl amics o companys, sinó també familiars. Ignoro quina és la perspectiva de la Universitat, però sospito que se li atorga gran consideració en ser designat el grau més alt que es pot donar en un centre universitari. Els assistents, finalment, tenim una sort immensa. Podem assistir, en una mica més d'una hora, a la presentació d'una tesi i a la seva avaluació per un tribunal composat (almenys aquell era el cas) per eminents mestres.

Vaig preguntar-me (perquè no ho sé) quants actes com aquest se celebren cada any, o cada mes, a Barcelona. Fora dels molt especialitzats i tècnics, sovint amb membres del tribunal d'altres països i lectura en anglès, crec que algunes tesis presenten un interès que va molt més enllà dels quatre que se n'assabenten. De seguida vaig pensar que les letcures, que són públiques o semi-públiques (ningú no em va preguntar on anava), podrien anunciar-se arreu i facilitar que s'hi assistís, o que s'enregistrés per a la seva difusió, o que es lliurés un dossier de premsa per si algun mitjà ho vol seguir, o el que sigui.

Reticències: Que si a més públic més risc de descontrol i desconcentració. Que no és gaire bonic exposar-se a més llum si, especialment, el tribunal ha de centrar-se també en els aspectes crítics del treball. Que es fa en hores intempestives. Que hi hauria el risc de primar l'"espectacle" contra el rigor. Que si ja costa arrossegar públics en conferències 'normals', imagina't una tesi...

Però els asseguro que els beneficis serien superiors. Per apropar el món acadèmic a la societat, de la que tendeix a distanciar-se sovint (potser per analitzar-la millor?). Per donar a conèixer els nous experts que la Universitat està generant. Per descobrir l'originalitat dels punts de vista (en això consisteix el treball, en part). Per valorar-nos tots una mica més, per aixecar l'ànim d'un món que diu que tot està perdut i per celebrar la capacitat dels nostres congèneres.

Foto: Portada d'un disc del Meswy, artista de hip hop.

La violència còmplice

La batalla campal en què acabà la jornada de vaga general de dimecres passat, a Barcelona coincidint amb el desallotjament que l'ordre judicial fixava pel mateix dia, només ha aconseguit un objectiu: desprestigiar els organitzadors de l'aturada, que en cap cas en són els responsables (i que han condemnat els esdeveniments). Jo no compartia els motius de la vaga, però de cap manera em passaria pel cap assimilar l'actitud dels violents amb la dels sindicats. El qui ho hagi preparat, doncs, pretenia exactament això.

És molt probable que la gran majoria dels participants d'aquests aldarulls justifiquin la seva acció en nom de no sé quants arguments similars a la dels sindicalistes o, si m'apureu, coincidents amb els objectius de l'esquerra. Però el que aconsegueixen és justament el contrari: assimilar un dels drets fonamentals dels treballadors, la vaga, als aldarulls i el desordre, i els arguments de l'esquerra per una millor redistribució de la riquesa amb la imposició feixista (així ho qualifica l'Alcalde Baron al seu bloc [aquí]) i del terror als carrers. Jo sóc d'esquerres precisament perquè estic en contra d'això.

La dreta se'n beneficia

Hi ha un fort corrent de fons contra les organitzacions sindicals que,  diguem-ho també, com tot mecanisme de mediació, té també la seva crisi en el món actual, com els partits les esglésies, les famílies... Els dies previs a la vaga general, la sempre perspicaç Esperanza Aguirre alimentava el corrent contrari al sindicalisme (és a dir, a l'organització dels treballadors) amb la promesa d'eliminar les hores sindicals de molts representants a la Comunitat de Madrid, que presideix. El portaveu del PP a Mataró, com recordava fa poc Esteve Martínez, deia al Ple passat que les organitzacions sindicals existien tan sols perquè reben força subvencions públiques (com el seu partit, suposo, o com el seu sou), en una contribució populista més al descrèdit de tot allò que signifiqui organització, representació, aliança... especialment entre els més febles. Els mitjans de dretes, abans i després de la vaga, s'hi han abonat força també. Més que mai. [vegeu què diu Gregorio Luri]

Ja va dir Hans Magnus Enzensberger a l'assaig "Las bellas almas del terror", al llibre Política y Delito*, que hi ha una sospitosa relació entre alguns agents de la reacció de l'Estat contra la violència que l'ataca i els agents violents que en són els principals actors, recollit en les figures de Kaljajev i Asew  en temps de Lenin, "en el cual la policía secreta aparecía como órgano ejecutivo de la revolución" (p. 104).

No sé si veieu per on vaig. El millor que pot passar a la dreta és que l'esquerra perdi la legitimitat, que tota proposta de canvi s'associï al desordre, que l'esquerra es baralli, que es estiguem tots a casa cagats de por mentre alguns campen la seva violència al seu aire, que fem propostes boges i irrealitzables per preferir les seves actituds immobilistes. Sospito que part d'això (ealeshores en forma de persecució religiosa o de venjança pura i dura)  formà part de la justificació del bàndol feixista per a la seva victòria i repressió posteriors.

Ferms contra la violència

Davant d'això, quan governa l'esquerra ha de ser inflexible, ferma. Recordo els casos semblants que hem tingut a Mataró (desallotjaments, manifestacions il·legals, pintades i mobiliari públic malmès...), en què no hem dubtat ni un moment en recomposar la normalitat democràtica quan algú pretén el segrest del que és de tots, o destruir els nostres carrers i la convivència i demanar a crits freudians que torni el papà de dretes. Això, sumat a la crisi de les vinculacions (inclosos els sindicats) i les dificultats d'administració de la violència interior (vegeu els casos dels finals de futbol, per exemple), ha de tenir resposta en forma de potestas (descobrir nous mecanismes de vinculació interpersonal, etc...) i d'autoritas, amb una ferma actitud contra els violents, com demanava amb encert [aquí] la consellera Montserrat Tura, desvinculant-ho de les seves preteses causes que, francament, no hi tenen res a veure.

*  Recollit a Enzensberger, Hans Magnus Las máscaras de la razón, Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1995, pp. 71 a 107.

Foto: Albert Salamé. Vilaweb.