Afers religiosos *

Una de les qüestions més controvertides del temps que vivim té a veure amb la dimensió pública de la religió. Des de l'inici de la democràcia, mai com ara potser es parla tant d'aquesta qüestió. Em refereixo no tan sols a les manifestacions públiques de pietat popular, com les processons, que havien estat qüestionades a mitjan dels anys vuitanta més per l'interior de l'Església que no pas de fora. Em refereixo sobretot a questions sobre com ha de ser l'ensenyament de la religió a les escoles, quin ha de ser el paper de l'Estat davant l'Església, quina autoritat té aquesta per intervenir en els afers públics, com afrontem tots plegats els repte de tenir una ingent diversitat cultural i religiosa a les nostres ciutats o, també, què poden aportar les confessions religioses a la necessitat cada vegada més palesa de reivindicar els valors a l'escena pública...

De tot això en parla Jordi López Camps en un llibret de recent publicació, editat per la Fundació Campalans, que porta per títol Afers Religiosos. Una proposta de política pública. Jordi López, que presideix avui el Patronat de la Muntanya de Montserrat, ha escrit aquest llibre després de la seva experiència al front de la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat en el darrer Govern de Pasqual Maragall, de fet, l'única direcció general a nivell autonòmic que hi ha a tota Espanya, creada ja en temps del President Pujol. El seu pas com a gestor de les polítiques públiques cap a la religió li ha permès fer un mapa de la situació actual de les religions al nostre país, del fet religiós a la societat catalana contemporània i, finalment, a proposar un decàleg de reptes.

Potser el primer tema a tractar és com es viu avui el fenomen religiós a Catalunya. D'una banda, després d'un ràpid procés de secularització, ens trobem amb una manera de creure molt peculiar, 'hipermoderna', amb paraules del pensador francès Lipovetsky. És a dir: radicalment individual, immersa en una societat de consum que tracta tot com un producte més, amb lligams molt febles que posen en qüestió l'estructura tradicional de les comunitats de creients, etcètera... De l'altra banda, ens trobem amb l'eclosió de fenòmens religiosos nous fruit de la immigració extracomunitària especialment sensible des de fa una dècada ençà. A Mataró mateix, ens trobem amb milers d'africans que tenen l'Islam com a confessió religiosa... però també amb comunitats catòliques o evangèliques de Sud-Amèrica la pràctica religiosa i cultural de les quals és també força allunyada de la catòlica que estem acostumats a veure per aquests varals tota la vida. Tot plegat, amb una desafecció creixent de la societat vers la pràctica religiosa.

El llibre ens diu, però, que les religions són un fenomen en expansió mundial, que la seva pervivència supera als relats de la Modernitat, que els seus valors són presents cada vegada més en els afers públics, que apareixen noves maneres de viure la religió d'acord amb els paràmetres de la societat de consum actual: més còmodament, més seductorament, menys exigent en la vida personal, més sincrètica (és a dir: de barreja d'influències de diverses religions o creences). D'aquesta manera, apareixen també moviments religiosos amb una forta càrrega tradicionalista i, d'altra banda, d'altres amb una forta càrrega emocional. Però també n'hi ha que reclamen una nova realitat eclesial, lliure de les càrregues del passat i atenta al món d'avui. En aquests tres paràmetres, segurament, viurà la religió moderna, també la catòlica. Especialment la catòlica, crec.

La segona qüestió que planteja el llibre té a veure amb la regulació legal i política de la religió al nostre país, un país que es declara 'aconfesisonal' a la Constitució, però que en ella mateixa es garanteix el dret bàsic a la pràctica de la religió i la seva protecció. Repassa també com s'ha anat resolent la interlocució amb les altres confessions religioses, que no tenen el parió jeràrquic de la catòlica, i com s'ha anat adaptant l'Estat al nou mapa de les religions quant a l'ensenyament, als usos, a la pràctica del culte, etc.

En primer lloc, el llibre remet a la importància social de la religió com a estructuradora de la societat. Tant perquè al voltant de les parròquies, per exemple, tradicionalment ha crescut l'associacionisme ciutadà com perquè en elles s'ha anat formant ciutadans compromesos. Tant perquè a partir d'elles s'ha anat configurant força barris del nostre país com perquè des d'elles s'han portat a terme projectes de cohesió importantíssims: de cooperació internacional, de Càritas, de treball amb els immigrants de totes les èpoques, etc...

En segon lloc fa un repàs als models d'integració cultural de la immigració, destacant les aportacions positives i les negatives d'aquests patrons. El model assimilacionista francès, que deixa pràcticament proscrita la identitat a favor de la unitat laica i nacional, s'ha mostrat incapaç de gestionar comunitats buides del paper integrador i socialitzador de les identitats sojornades i despertades abruptament per la via de la violència o el fonamentalisme. El melting pot nord-americà ha promogut, en canvi, comunitats tancades amb certa dificultat de barreja. I el multiculturalisme anglès ha propiciat la feblesa de lligams sòlids més enllà dels que les pròpies comunitats havien proclamat com a vàlids. Però tots tres models aporten idees interessants per a la construcció d'un nou model de convivència, que l'autor anomena 'interculturalitat' que, sense haver de dimitir dels trets culturals o religiosos que aporta cadascú, la societat ha de fer l'esforç de construir valors sòlids que creïn lligams únics per tothom.

Aquest model precisa, però, de força diàleg. I, especialment, d'una voluntat d'entesa i de primacia dels valors públics del conjunt de confesisons religioses, així com també dels corrents lliurepensadors o ateus, que hauran de fer un esforç per trobar l'element positiu de la creença religiosa en el procés de conformar aquests valors públics. És el que l'autor proclama com a 'laïcitat incloent', en la línia del que han indicat no fa pas massa els bisbes catalans i el propi Papa Benet XVI, qui ha manifestat que el deure dels cristians és la promoció d'una laïcitat incloent que respecti la "legítima autonomia de les realitats terrenals", en paraules seves.

Per últim, Jordi López defensa que hi ha d'haver una política pública d'afers religiosos, 'visto lo visto'. Una política que, com totes, 'o la fas o te la fan'. Que, com totes, o es pensa abans o només actuarà contra-corrent a la vista de conflictes. I amb això comença el decàleg de propostes, que és el següent.

Primer: La necessitat de definir una política pública com les altres polítiques d'un govern, és a dir, pensada, executada i avaluada.

Segon: L'adaptació del marc normatiu a les realitats actuals. L'autor no descarta la revisió dels Acords amb la Santa Seu, alguns d'ells preconstitucionals, però va molt més enllà per anar aclarint els serrells que, potser amb massa vehemència, van sorgint de tant en tant.

Tercer: Que el govern dels afers religiosos es tracti de forma global, no tan sols des del punt de vista jurídic.

Quart: Que es garanteixi, es promogui i es faciliti la llibertat religiosa, donat que el 'laisser faire' de bona fe ens pot portar al desordre o a l'aparició de fenòmens més perillosos.

Cinquè: Que es cooperi amb les confessions religioses, una mica en la línia de l'anterior.

Sisè: Que s'impulsi la laïcitat positiva i inclusiva que s'ha mencionat abans, assumint el rol públic de les religions i promovent el diàleg.

Setè: La promoció de l'aliança de valors, tant a novell internacional com a nivell local, a la recerca d'aquell comú denominador dels valors cívics de creients i no creients.

Vuitè: El foment els espais de trobada interreligiosa.

Novè: Incorporar la gestió dels valors a l'agenda pública, a la recerca d'un debat polític més centrat en els valors que no pas en els interessos, com sembla que d'altra abnda reclamen els electorats actuals.

I desè: Que aquesta política dels afers religiosos entri a les estructures del Govern.

Bé, no crec que el llibre tingui pretensió de programa polític ni de tesi, ans el contarri. Us l'he recomanat perquè obre noves perpectives a l'hora de tractar un tema que el prenem massa sovint des de la perspectiva de cadascú, creient o no creient. Però com tots els altres aspectes de la vida, especialment els referits als drets fonamentals (i la religió n'és un), és al conjunt de la societat a qui pertoca de tractar-ho. Benvinguda sigui, doncs, aquesta reflexió si ens ho fa fer amb la serenor que fa falta.

:

* text del comentari sobre llibres que s'emet demà divendres dia 23 a les 8 del vespre (reemissió dilluns al migdia) a l'espai Creure Avui, de Televisió de Mataró.

· Us podeu descarregar el llibre sencer en pdf, aquí.

· Vegeu article de Jordi López Camps a revista del Cidob (2006?) La laïcitat necessària.
· Vegeu article de Manuel Valls Laïcitat i estat, a la revista FRC (núm. 12), Fund. Rafael Campalans, 2006.
· Fotos: Universitat de Sevilla, El País, Joan Ribas, Foc Nou i Fundació R. Campalans.
· Notícia de la presentació del llibre, aquí.

: