"Cuando los bombardeos de Israel al Líbano contra Hezbolá, ¿sabe que tuve una crítica de un señor, responsable de relaciones internacionales de la FAES, que se llama Bardagí? Se metió conmigo porque supuestamente yo había permitido como ministro que, desde el satélite Hispasat, emitiera Almanar, la televisión de Hezbolá, para la zona de Latinoamérica. Almanar es como Aljazeera, una televisión de calidad. Los israelitas han tratado de destruida, pero sigue emitiendo no se sabe desde dónde. Me hizo la crítica justo en el momento es que estábamos en proceso para cerrada. La cerramos. Y resultó que al preguntar yo quién había autorizado, cuándo se habían dado los permisos a Almanar para emitir con el Hispasat, se me informó que eso fue cuando había un presidente que se llamaba José María Aznar".
Pàgines
dijous, de novembre 30, 2006
Joan Rigol | Ahir i avui | Aznar pro-Hezbolà
"Cuando los bombardeos de Israel al Líbano contra Hezbolá, ¿sabe que tuve una crítica de un señor, responsable de relaciones internacionales de la FAES, que se llama Bardagí? Se metió conmigo porque supuestamente yo había permitido como ministro que, desde el satélite Hispasat, emitiera Almanar, la televisión de Hezbolá, para la zona de Latinoamérica. Almanar es como Aljazeera, una televisión de calidad. Los israelitas han tratado de destruida, pero sigue emitiendo no se sabe desde dónde. Me hizo la crítica justo en el momento es que estábamos en proceso para cerrada. La cerramos. Y resultó que al preguntar yo quién había autorizado, cuándo se habían dado los permisos a Almanar para emitir con el Hispasat, se me informó que eso fue cuando había un presidente que se llamaba José María Aznar".
dimecres, de novembre 29, 2006
Benet a Turquia | La immigració
El Papa i el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, ahir, sota la imatge d'Ataturk. Foto: Efe / Tolga Adanali
:
"[La immigració] puede ser un problema en las próximas décadas si no acertamos con las medidas, con las propuestas destinadas a la integración, si no somos capaces de evitar guetos, si no somos capaces también de combatir esa cierta idea buenista del multiculturalismo. No de la pluriculturalidad, que es otra cosa. Cro que conviene digtinguir entre una cosa y otra. Mestizaje, sí. Pluralidad, sí. Pero este país es Cataluña, este país es España".
dimarts, de novembre 28, 2006
Bon Govern | Obiols-Font | La llibertat
El president José Montilla i els seus consellers. A la primera fila (d'esquerra a dreta): Carod-Rovira, vicepresident; Castells, Economia; Nadal, Política Territorial; Tura, Justícia; Llena, Agricultura; Serna, Treball; i Geli, Salut. A la segona fila: Saura, Interior; Maragall, Educació; Puigcercós, Governació; Huguet, Indústria; Tresserras, Cultura; Capdevila, Benestar, i Baltasar, Medi Ambient (El Periódico).
:
:
"La libertad (...) yo creo que es el valor supremo. Sin libertad es difícil que haya igualdad ni solidaridad. Ed difícil que haya fraternidad (...). Además, estos valores colectivos son compatibles con nuevos valores que teiein que ver con elesfuerzo individual, que tienen que ver con la autoexigencia, con valores seguramente no demasiado presentes en sociedades como la española, más presentes en sociedades donde elnacional-catolicismo ha tenido menor papel. Sociedades donde ha estado más presente el protestantismo. En este sentido, la religión ha tenido su importancia a la hora de forjar sociedades y de actuar sobre los valores (...).
dilluns, de novembre 27, 2006
Scott | Dues recomanacions | La llengua
Dues recomanacions
"Yo siempre he sido un defensor del proceso de inmersión [lingüística]. Si se hubiera hecho en su momento y se hubiera optado (...) por una educación pública en castellano y en catalán, eso hubiera comportado, a la larga, una discriminación para los que hubieran escogido el castellano (...). Sobretodo, teniendo como hemos tenido más de veinte años de gobiernos nacionalistas. Hubiera situado en una posición de desventaja a lo que hubieran escogido el castellano. (...) No, los problemas de la educación son otros. Los que hablábamos antes, pero no la lengua. (...)
diumenge, de novembre 26, 2006
Missa flamenca | Cara a cara | Autoritat
:
:
En opinión de Gladwell, considerado uno de los 30 gurús del management, según el ranking de Accenture, la consolidación de las nuevas tecnologías en la mayoría de medianas y grandes empresas "genera mayores relaciones, pero de escasa calidad". A su juicio, "estas interacciones no aportan valor añadido ni tampoco refuerzan los lazos entre los trabajadores de una misma organización", que a la larga "puede resentirse". El abuso del email, por ejemplo, "está sustituyendo muchos encuentros cara a cara, que son los que aportan las ideas más innovadoras", continúa. Además, "también provoca que los trabajadores se pasen el día delante del ordenador contestando correos", muchos de los cuales "tan sólo generan excedente de información". Para Gladwell, las empresas que no se preocupan de fomentar relaciones más estrechas, "están perdiendo oportunidades para diferenciarse de sus competidores".
Foto: El País.
:
dissabte, de novembre 25, 2006
Valors cristians
Divendres al vespre una bona colla ens vam aplegar al Monestir de les Carmelites de Mataró per conèixer el documental-entrevista a la recentment finada Cristina Kaufmann (aquí part dels seus escrits) produït per Eulogos Media i portat a terme per Francesc Grané amb el seu germà Joan. El treball és excepcional. Ho és, especialment, per la profunditat i l'autoritat amb que parla la germana Cristina, amb unes imatges enregistrades fa deu anys. Tot el que diu, amb una naturalitat extraordinària, remet a anys i estones de silenci, de reflexió, de pregària, de molt saber acumulat que, no com els blocaires, guardava dins seu. Tot el que diu val la pena. Però vull posar un exemple. En el moment de l'entrevista, ETA havia matat Fernando Múgica. El seu germà, actualment Defensor del Poble, havia dit que "no perdonava" els assassins. Kaufmann dóna una lliçó magistral, posant-se en el lloc de l'autor de la frase, comprenent la ràbia i el desig de venjança, que és humà i comprensible. Però indicant que un dia, després de temps, només el podrà salvar el perdó. I que el perdó és un procés personal, sovint lent i difícil, al que també cal donar el seu temps. Esperar-lo sempre millor que no pas negar-lo.
Montilla, amb l'abat de Montserrat, fa pocs mesos.
:
divendres, de novembre 24, 2006
Montilla ja és President
:
"Ya sé que la ciudadanía, en realidad, no quiere personas normales. Se supone que los líderes no son personas normales. Pero yo soy una persona normal. Y quiero seguirlo siendo"
dijous, de novembre 23, 2006
Contra la violència a les dones
Una de les coses que faig cada matí és mirar-me el comunicat de novetats conjunt dels Mossos i la Policia Local de Mataró. Des del primer dia que ho faig al·lucino amb la quantitat de violència domèstica que tenim. Des d'agressions a trencament d'ordre d'allunyament, des de violència contra les dones fins a agressions als fills (o als pares). Mataró va ser dels primers llocs on aquest fenomen es tracta de forma integral, fent que els protocols d'atenció recullin d'entrada el conjunt d'aspectes a considerar. La Llei aprovada fa més d'un any també ajuda a restituir, ni que sigui una mica, la dignitat de les víctimes. Però ens ho mirem com ens ho mirem, fins i tot en aquelles societats més desenvolupades i més solidàries amb les víctimes de violència a la llar, el llast roman imperturbable.
dimecres, de novembre 22, 2006
Baron | Blogosfera
:
dimarts, de novembre 21, 2006
Monstra'm
Mercè Gallifa exposa fins el proper 17 de setembre en una saleta de Ca l'Arenas, a Mataró, i dins el cicle dedicat al retrat. Ho fa amb l'exposició de cinc peces impactants anomenada Monstra'm, acompanyades d'una llum tènue i d'un breu passatge de La metamorfosi de Kafka.
:
:
dilluns, de novembre 20, 2006
M'agrada Royal | La dreta oblida els barris
:
Martuccelli, fa un any (capgros.com).
:
diumenge, de novembre 19, 2006
Càmeres i punts | L'Estat | Però...
:
:
Abans d'ahir, els mitjans es feien ressò de les càmeres que porperament s'instal·laran en un indret de Mataró que ja és (i està cridat a ser-ho més, donat que es preveuen increments importants de trànsit) el centre neuràlgic de la mobilitat local, una rotonda en un lloc que abans era el límit (els Burots) i ara és al bell mig de la ciutat. Per ella hi passen cinc de les sis línies de Mataró Bus i unes quantes de supramunicipals. Les càmeres complementen les que hi ha ara (només de control) amb un dispositiu que sanciona les infraccions que es cometen. Aquestes acostumen a ser lleus, per la qual cosa, i contra el que tots els malpensats de torn han ja proclamat als quatre vents, commutables per un curs alternatiu d'Educació Viària. Són lleus, dic, però no tan lleus els seus efectes, sovint oblidats: cues, retencions, accidents per maniobres dels que s'ho troben de morros, etcètera. I els accidents són un greu problema; els hem anat reduint notablement però ho són.
L'Estat
:
Portada de Leviathan, de Thomas Hobbes.
El problema, ja ho diem els seguidors de les semi-ideologies (com un dia vaig sentir que Obiols qualificava el socialisme democràtic, la democràcia cristiana i el liberalisme), és confiar-ho tot a una sola carta. N'hi va haver uns que proclamaven la conquesta de l'Estat per part de la classe obrera, i segurament va ser l'Estat qui va guanyar, amb tota la seva pitjor cara, amb els seus sucs gàstrics engolint-ho tot fins la caiguda del Mur de Berlín, que va deixar passar l'aire (i alguns constipats). Uns altres pretenen fer de la nació Estat, de manera que, segons diuen, la nació haurà arribat a la seva plenitud i tots els problemes ens seran resolts. Més o menys com allò de la classe obrera, o el poble, ara és la nació. Però l'Estat redemptor, aquest Leviatan massa gras i de tremp adormit, sempre és en el paradigma dels que volen resoldre les coses sense comptar amb la resta de forces, algunes que sumen i d'altres que resten, i que ho volen resoldre tot de seguida com si la panxa de l'Estat amagués la felicitat que són incapaços de viure amb la vida que tenen. Com veiem a l'Est, alguns són els mateixos: abans era el poble, després la Nació, fos el que fos havia de transmutar-se amb Estat i dirigir la vida d'acord amb les seves costures.
dissabte, de novembre 18, 2006
Tecnollops | Bloguejant
:
Gómez Pin afirma un antropocentrismo sin complejos. El centro de la cultura, el pensamiento y la ética, es el ser humano. La tecnocracia y la primacía de lo animal son dos formas de antihumaiiísmo, complementarias entre sí. Los lobos fueron domesticados por los seres humanos, ahora hay que enfrentarse a los tecnolobos (cyborgs, inteligencia articficial, sensores digitales y demás simulacros: Gómez Pin denuncia la sustitución de los cuerpos de carne y hueso por artetefactos igitalizados, evocando la alegoría platónica de la caverna. Clama al público, a veces indignado, al comprobar que nunca ha habido tantos millones de pobres e indigentes en la especie humana, ni tanto paternalismo a favor de algunos animales domésticos, que viven como curas. El animalista radical no busca tanto ser consecuente como tener de sí mismo imagen de redentor, afirma en un pasaje. No hay diálogo posible entre animales; ni tampoco entre máquinas -remacha Gómez Pin- porque los primeros carecen de concepto y las segundas de pathos.:La polémica está servida, pero jugando a dos bandas. Hay que humanizar los entornos tecnológicos, por una parte. Adamás, se trata de humanizar la ecología, en lugar de animalizarla. (...) Somos animales singulares, un misterio de la evolución, porque no sólo tenemos voz, omos además lenguaje. defender la causa del hombre implica volver a situar los problemas de las personas en el centro de la política, la economía y el derecho, incluyendo las cuestiones tecnológicas y ecológicas.
:
Des d'aquí dono la benvinguda a una nova blocaire mataronina, la Glòria, que ha anomenat el seu espai Glorieta. Estic esperant amb candeletes els articles d'aquesta inquieta i sensible amiga, que ja tenia experiència en això d'escriure, però lluny de casa. L'altre que ja fa uns dies que ha reprès l'activitat blocaire, i amb molta força, és en Quico Torrejon, el cap del servei de Participació Ciutadana de l'Ajuntament, un bon treballador i innovador amb qui hem fet ja algunes batalles. Aprofito per dir que fa pocs dies, amb motiu d'una xerrada que vaig anar a fer al barri del Pla d'En Boet, vaig trobar-me amb Burdon en persona, l'autor d'un dels blocs mataronins més veterans i que encara no tenia el plaer d'haver vist personalment (bo i que ens havíem mailejat). I sí, darrere la pantalla hi ha gent, persones de carn i ossos (no tan sols tecnollops), bé val recordar-ho de tant en tant...
divendres, de novembre 17, 2006
Qüestionari
L'Albert Lladó, de DiariMaresme.com, em va demanar que respongués unes preguntes de la secció "El Qüestionari" del digital. Aquí ho teniu:
Ramon Bassas és regidor de Seguretat i Prevenció de l'Ajuntament de Mataró i 4t Tinent d'Alcalde. A més és Primer Secretari del PSC de la mateixa ciutat. Aquest home de trenta-set anys, amant de l’art, la política i la filosofia, en especial la de Wittgenstein, sembla un antic grec en els seus gustos i afeccions. La seva “àgora” personal és el seu bloc ramonbassas.blogspot.com, on hi apunta obsessions, sensacions i idees. De fet, és un dels blocs de referència del Maresme i Ramon Bassas és reconegut com un dels impulsors, a la nostra comarca, d’aquesta nova forma de comunicar-se.
- DM- A què es dedica professionalment?
- RB - Ara per ara em dedico exclusivament a la meva tasca de regidor a l'Ajuntament de Mataró, on sóc tinent d'alcalde, responsable de l'àrea de Seguretat i portaveu del meu Grup, el Socialista. Tinc estudis de protocol i he treballat d'administratiu. M'agrada escriure i col·laboro en alguns mitjans, de forma amateur.
- DM -I què li agrada més de la seva feina?
- RB - La possibilitat d'incidir en la resolució immediata de problemes, que els veus, mentre planifiques el futur a mig i llarg termini, cosa que no saps si veuràs o no. També m'agrada molt la possibilitat de conèixer gent, el món és ple de gent interessantíssima.
- DM - I menys?
- RB - Alguns dels fets amb què em trobo quotidianament: agressions, robatoris, vides a la deriva... M'agradaria fer més i no sempre puc.
- DM - Però la seva afecció, en realitat, és...
- RB -Escriure o, millor dit, seduir escrivint. També m'agrada tot el que te a veure amb allò visual i simbòlic, especialment el món de l'art. En una altra vida m'agradaria ser pintor, barber, o jardiner; en aquesta no tinc temps.
- DM- Com a persona, com es definiria?
- RB - Sovint massa incisiu, determinant, sarcàstic, perfeccionista, llop amb pell de xai. Per això, potser, cultivo (massa) els sentits i les emocions, entossudit en la recerca d'un perquè que potser no hi és, i deixant altres coses importants a la cuneta. També m'agraden les paradoxes, fugir dels tòpics.
- DM- Llibre, pel·lícula i música preferida?
- RB - Em costa molt elegir-ne un de cada, sóc molt promiscu... Dels darrers que he llegit, recomano Los géneros de la pintura, de Francisco Calvo Serraller (Ed. Taurus) , perquè t'obre a múltiples possibilitats d'altres coneixements. Del cinema, una que fa temps que l'han fet, La vida secreta de las palabras, d'Isabel Coixet. I m'agrada molt la música barroca, el gran mestre de la qual és Bach.
- DM - L’esport que li agrada més és...
- RB - Per desgràcia, cap. A vegades surto amb bici. Un dia vaig quedar embaladit en un partit televisat de tennis, amb aquella tennista que després van apunyalar (ara no recordo com es diu), i, algunes vegades, em passa el mateix si miro algun partit del Barça amb el meu fill, però sospito que són anomalies de fer-se gran...
- DM - Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
- RB- Potser les coses que canviaria no es canvien amb el poder polític, sempre tan limitat, tan criticat però tan transparent, tan poc globalitzat, tan poc incisiu en coses determinants que no m'agraden gens: la distribució mundial de la riquesa, per exemple. Amb el (poc) poder polític que tinc, crec que puc canviar moltes coses, però, si les fem una a una i amb objectius ben definits i assolibles. Crec que cal fugir de les utopies, de començar a canviar les coses ambb la foto-finish que tenim al cap, i fer-ho des de la contingència, allò que tenim a l'abast i tota la imaginació, complicitat i tenacitat possibles. S'avança més i més fermament. És la gran lliçó de l'esquerra democràtica. Per últim, m'agradaria advertir que les persones, una a una i en grup, també tenim poder polític. I que es poden canviar moltes coses des d'una Ampa, des de la militància de base d'un partit, des d'una campanya per la millora d'un barri... si som capaços de treure'ns la mandra que sovint ens envaeix.
- DM - I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
- RB - En promoure les meves idees i, potser, alguns talents. També invertiria en projectes de desenvolupament a petita escala. Ara per ara és el que veritablement em faria il·lusió. Per sort, o per megalomania, potser, sospito que no per mèrit... No m'agraden els cotxes ni el luxe, ni els pijos.
- DM - Un fet històric que l’hagi impressionat especialment?
- RB - Els recents, que he viscut (per la tele): L'enfonsament de l'Est i l'11-S. Hi vius aquella sensació de buit i d'angoixa, del futur que s'avança i no saps exactament què caram hi porta a dins.
- DM - Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
- RB - No ho sé. Potser Wittgenstein. O Sant Josep.
- DM - En una amistat què és el que valora més?
- RB -El perdó, la fidelitat, el respecte, saber que els tens fins i tot quan no t'ho mereixes.
- DM- I en una parella?
- RB - La comprensió, també. La capacitat de represa diària.
- DM - Per què li agrada viure al Maresme?
- RB - Perquè hi vaig néixer, perquè té unes condicions naturals (clima, paisatge) fantàstiques, per l'orientació de la costa cap el Sud i perquè cada dia pots veure el mar.
- DM - I què hi troba a faltar?
- RB - Millor transport públic, més punts de referència (en el coneixement, l'economia, la innovació, etc.) i, en alguns casos, més llibertat d'aquella que els antics associaven a la idea de ciutat, i que ara passa, crec, ser sense complexos un dels motors de la Regió Metropolitana de Barcelona.
dijous, de novembre 16, 2006
Indigents | L'art espanyol
:
:
El recent assassinat d'un indigent a la plaça de les Tereses, fet que es troba sota secret sumarial però del que em consta una tasca implacable de la Policia Local i els Mossos**, ha posat de manifest la situació dels indigents a la nostra ciutat, l’endemà justament del Dia dels Sense Sostre. Capgros.com em demana en tant que regidor de Seguretat i Prevenció algunes reflexions al respecte i, com un flash, tan sols les apunto.
:
Contra el que es pot suposar (i més després del terrible succés), les conseqüències sobre la població que provoquen els indigents (també a Mataró) rarament tenen caràcter de delicte i poques vegades de falta o infracció. Siguem sincers, la majoria de queixes provenen de la seva presència o concentració en determinats llocs i de les seves activitats molestes. I siguem més sincers encara: ho entenc perfectament. El discurs sobre les possibles causes, lluny de l’estigmatització, no pot deixar-nos cecs davant l’evidència d’una situació molesta: concentració de persones, ús inadequat de l’espai públic (que no el deixa gaudir a tothom), manca d’higiene, etc... que a vegades es complementa, per desgràcia, amb faltes, algun delicte i aquest fet excepcional i luctuós.
:
Hi ha dues maneres d’enfrontar-se a aquest fenomen. La primera, acusant el sistema, o la societat, apel·lant a les consciències i a les autoritats perquè ho resolguin demà passat sens falta; que s’ho facin com vulguin, però no ho vull veure més, diríem, contrastant-ho a la innocència dels vianants, escolars o clients que s’ho troben. Ho entenc, però és inviable. La segona, que és per la que m’inclino, potser no resol el problema (que no és ni mataroní, ni català....) però en pot resoldre alguns, o, almenys, els pot fer menys molestos i, especialment, més adequats a la dignitat humana que tots, indigents i no indigents, ens mereixem. Em refereixo a actuar en el que podem actuar i no enredar ningú ni enredar-se un mateix.
:
Això és el que pretén l’Ajuntament. D’una banda, acotant el problema, fer que no creixi i coneixent exactament els casos que estem parlant (una trentena ara mateix, el nombre ha baixat). De l’altra, sens dubte, intervenint sobre les possibles causes de cada un dels casos observats, si és possible, i també en alguna de les conseqüències: alimentació, lloc per fer les necessitats, lloc per dormir... Després, i per això el meu company Oriol Batista ha promogut el Pla de Promoció Social, intentant provar alguna sortida personal de cada un d’ells, comptant que hi ha molts fracassos, però comptant també amb una impagable tasca de molts agents, professionals i entitats que hi estan treballant silenciosament. En cada cas s’arriba fins el final, per més difícil que sigui i, si s’escau, s'obre un procés judicial de incapacitació.
:
Què més podem fer? Actuar sobre l’impacte que té per a la comunitat, és a dir, netejar millor els llocs on s’estan, evitar les concentracions, vigilar els llocs de més risc, intervenir amb rapidesa quan fa falta una intervenció policial, aplicar les ordenances municipals i la Llei, etcètera. S’ha de fer amb tota fermesa: la dignitat és dotar de drets però també exigir deures en la mateixa proporció. Però també s’ha de fer coneixent dues limitacions legals, almenys. La primera, que els empara el dret d’estar-se lliurement en una plaça o un banc, i que, per tant, un excés d’identificacions policials pot esdevenir un delicte de persecució, com així va observar un jutge de dos agents de la policia a Mataró, en un cas que després fou sobresseït. Però poca broma. La segona, que algunes d’aquestes persones han esdevingut insolvents davant una sanció de les ordenances, per exemple, i també la Llei és molt clara al respecte. En aquests darrers casos, per més residuals que semblin, serviria una llei més centrada en les reparacions que en les sancions i, potser, una justícia de proximitat que encara és pendent.
* article publicat a l'edició digital de capgros.com. Foto: Romuald Gallofré
** l'article fou publicat ahir, unes hores abans que es fes pública la detenció dels pressumptes autors de l'homicidi. I que un despistat de segle demanés que actuï. Per sort, fa temps que actuem sense esperar que ens ho aconsellin des de determinades sagristies advocacials.
Què és l'art espanyol?
Dos niños sentados (Claude y Paloma), 1950, de Picasso. I Los infantes don Felipe y doña Ana, de Juan Pantoja.
Això li pregunta el periodista Javier Rodríguez a Francisco Calvo Serraller, a El País d'ahir, a rel de la mostra de Nova York (que de moment s'ha saldat amb un robatori) del que ell n'és co-comissari. En surt la mirada moderna, potsmoderna, latent al Barroc espanyol i, de fet, en tot l'art post-medieval d'aquestes latituds, sornegueres amb l'humanisme i l'antropocentrisme. Mireu:
¿Y qué es lo español? ¿Cuál sería la peculiaridad de la pintura española? "El anticlasicismo", responde sin dudar Francisco Calvo Serraller: "Y un aislamiento' que le otorga una particular coherencia. Mientras en Europa triunfan los valores del humanismo clásico, en la España contrarreformista se impone la visión del ser humano como algo débil, feo y falto de armonía. Eso es justo lo que interesará luego a las vanguardias, que defienden una deshumanización parecida. Los odiosos españoles se convierten así en los heraldos de la modernidad. La admiración por un arte que en lo monstruoso no encuentra belleza clásica pero sí elocuencia por toneladas es algo que llega hasta el gore de hoy mismo. Por eso, en cierto modo, el Prado es el primer museo de arte moderno".
I avui, també a El País, Antoni Tàpies presenta la seva antològica a Madrid, que coincideix amb una exposició de part de la seva obra en un centre d'ensenyament a Barcelona. El pintor català reivindica la reflexió davant la banalització i, en la millor tradició d'aquest art espanyol que deia Calvo Serraller, reconeix que la impressió del sofriment (de nou les limitacions humanes, les incapacitats, la decepció, la mà foradada...) de la Guerra Civil espanyola ha presidit tota la seva obra fins avui. En aquest sentit, la modernitat de Tàpies figura en la tradició pictòrica d'Espanya.
:
dimecres, de novembre 15, 2006
Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci
:
Bona tarda
:
Són molts llibres que han aparegut amb motiu del primer aniversari dels atacs de l'Onze de Setembre del 2001 als Estats Units. D'entre ells, en voldria destacar un, el del pensador frances André Glucksmann. Dostoievski en Manhattan és un llibre que, a rel de 1'estada de l'autor a Txetxènia, volia explicar la construcció d'un poder nihilista a Rússia encarnat per Putin i, alhora, condemnar l'actitud complaent d'Europa i dels Estats Units davant la barbàrie dels russos en aquell país. Els atacs terroristes del setembre del 2001 li van fer reescriure el llibre. És un llibre que parla sobre el Mal al món, una constant en l'obra de Glucksmann des que el 1967 escrivís El Discurs de la Guerra. Dostoievski, recordeu, que fa dir a un dels seus personatges "Si Déu no existeix, aleshores tot m 'està permès".
He pensat que el recent episodi del teatre Dubrovka, a Moscou, porta de nou a l' actualitat l' amagat conflicte de Txetxeèia i, amb ell, la irrupció del corrent nihilista que troba en el terrorisme, en aquest nou terrorisme de destrucció total, el seu emblema. L'originalitat de les idees de Glucksmann rau, penso jo, en la destrucció de tres tòpics davant el fenomen del mal i de la guerra.
El primer tòpic que destrueix és el que el Mal és aliè a la humanitat. No és cert, ben al contrari (i la versió bíblica d'això la trobem en el pecat original del Gènesi). "La història de la llibertat comença pel Mal, ja que és obra dels homes" diu l'autor. Per ell, el nihilisme comença per negar el mal i per cultivar-ne la seva ignorància. En canvi, la democràcia es basa en la resistència al mal, donat que som incapaços de posar-nos d'acord amb el bé sense treure les pistoles. Per contra, el nihilisme ens promet una idea absoluta: la independència, la raça, la religió, la classe, els mecanismes insalvables de l'economia... En virtut d'aquesta idea absoluta, justifica la seva força destructiva. I això val en tot, tant en la kale borroka com en les gestes d'Al Qaeda.
:
:André Glucksmann Dostoievski en Manhattan. Ed. Taurus. Madrid, 2002
Silvà del Mont Athos Escrits espirituals. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1982.
* Comentari que fou emès un divendres de novembre de 2002, a Televisió de Mataró, dins el programa Creure avui.
dimarts, de novembre 14, 2006
Parlar d'art | Alís | Mataró Ràdio
Com parlo d'art?
:
:
- Les estacions semblen temples. Potser ho són, com els aeroports (mira Bofill).
- Els quadres són una concentració de traç i color, quasi atòmica, que després es dissol amb rapidesa.
- On és, doncs, el centre? En tot cas, la part elegida per ser-ho és ella i prou, ella sola diu tot el que s'ha de dir, ara per ara. Tu digues la resta. Desconcentrem-nos. Diàstole.
- La part elegida pel tot proposat. En el cas dels arbres, el tronc (i encara) i la profunditat de l'arbreda; en el cas de la cadira, el respatller. No és l'objecte, sinó la part, concentrem-nos-hi. Sístole.
- En alguns casos, hi a més realitat, més tema, en el reflex. M'excita emmirallar-me, sembla dir el quadre Els jardins de Luxemburg, que sembla el penis de David.
- És el reflex, tonto. L'economia, estúpid.
- Esboços i apunts: procés pensat, centre triat, composició elegida. Milimetrat, gairebé. No res a la improvisació per fer córrer la imaginació.
- Objectes: Finestres (transparència), escales, mines, estances: el paisatge de l'home.
:
dilluns, de novembre 13, 2006
Qüestionari | Nous blocs
Qüestionari a "El Tot"
La revista El Tot Mataró, a la que cal felicitar pel seu 25è aniversari (encara em recordo d'en Fernando Rodríguez, el seu fundador, mort fa bastants anys...) em va demanar que respongués un qüestionari per un reportatge que han fet sobre els possibles motius de l'abstenció. Una part important de l'article es dedica als responsables polítics locals i en aquest marc cal llegir les respostes.
També he de dir que, per mi, el fenomen de l'abstenció té a veure, també, amb altres origens de caràcter estructural: El propi sistema democràtic representatiu tendeix a l'excessiva "delegació" de responsabilitats, o a una impressió equivocada que tothom té ganes de participar. No és ben bé així, per desgràcia. I ho dic perquè a mi mateix em costa molt anar a reunions de la meva Ampa (només que les sabés amb més temps...), i això que sóc dels que pensa que l'educació dels fills és tasca dels pares! Podria posar molts més exemples. I una darerra cosa, abans de reproduir el que s'ha publicat. Dimarts passat hi va haver eleccions als EUA amb una baixa participació electoral. I ningú parla del problema de l'abstenció. Ho dic per rebaixar el to de la hipocresia que tots plegats gastem amb cara d'"hem de reflexionar sobre l'abstenció" i quedar-nos tan amples.
- ETM- 1. A que es pot atribuir l'alta abstenció de l'1-N?
- RB- L'elevat grau d'abstenció pot tenir molt a veure amb el soroll dels tres anys de govern, l'actitud de l'oposició i les tensions causades pel debat estatutari. Aquest soroll ha contribuït a una significativa "fatiga política", a una alarmant desafecció ciutadana.
- ETM - 2. L'augment del vot en blanc i dels 'altres partits' –més enllà de ciutadans– és un toc d'atenció a les formacions parlamentàries?
- RB - Els resultats de l'1N posen de manifest que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya no han volgut atorgar la majoria a cap formació política, i han apostat per un govern de coalició. El nostre és un sistema parlamentari on el que preval és la capacitat per formar una majoria suficient per governar. Crec que el toc d'atenció és l'abstenció, el vot, vagi a qui vagi, em sembla una opció d'entrada positiva.
- ETM - 3. Quines mesures són les òptimes per reprendre l'interès dels electors desencantats?
- RB - Primer, governar millor, prendre decisions, agradin o no, resoldre problemes concrets i donar-ne compte, fer-ho sense soroll ni gesticulació excessiva i amb un llenguatge clar i directe, sense embuts, ni hipocresia, ni barroquismes.
- ETM - 4. Aquestes dades han fet replantejar la pròxima campanya de cara a les properes eleccions municipals?
- RB - La campanya per les properes eleccions municipals no es posarà en marxa fins quan toqui, no podem estar sempre "en campanya", això cansa a tothom. Ara, a governar i fer-ho bé. Quan fem la campanya, donarem compte d'això i demanarem la confiança per avançar. Però en les eleccions locals, habitualment, hi ha més participació electoral.
Nous blocs
Carles Fernàndez, a l'esquerra, amb Paco Aranda. Foto: Eulàlia Mas.La ciutat blocaire per excel·lència estrena tres autors més. El primer és el del dirigent socialista local, president de l'associació de veïns del seu barri i bon amic meu Carles Fernàndez; el segon és el d'una autèntica cronista cultural (no sé si ningú assisteix a tants actes com ella, però sé sé que ningú n'escriu tantes glosses i tan encertades), Marta Teixidó. I el tercer és el d'un tal Vladimir, a qui els habituals d'aquest bloc coneixereu pels seus sucosos comentaris i les ganes de gresca que traspua. Ànims i a descobrir tot allò que porteu dins i fins avui no us havíeu atrevit a ensenyar. (Tot, o el que vulgueu...). El món és vostre.
Gracias
Gracias, Iñaki.
: