Joan Rigol | Ahir i avui | Aznar pro-Hezbolà

Joan Rigol

:

 Foto: R. Gallofré

:

Els amics d'UDC em vam convidar a l'acte commemoratiu del 75 aniversari del partit a Mataró, invitació a la que no em va costar d'accedir entre d'altres raons perquè que es tractava, bàsicament , d'una conferència de Joan Rigol. Dic entre d'altres raons perquè, certament, tinc alguns amics a Unió i, encara que no en tingués, crec que és bo mantenir una certa pràctica d'acompanyar els altres partits en moments importants de la seva vida. En fi, faig aquest post per dir que no em va decepcionar. Rigol va fer una molt bona conferència, va emmarcar molt bé quins són els seus objectius com a partit i va donar algunes lliçons, sense cap mena d'aire de suficiència, que valen molt le pena. L'expresident del Parlament (al qual vaig poder felicitar pel seu darrer llibre) va denostar el catalanisme basat en la banalitat, o que calgui anar Madrid a buscar el que no té a Catalunya (ell parlava de la Lliga davant Llei de Contractes de Conreu, però jo vaig entendre una altra cosa) i va defensar la seva posició política, de centre, que "no és un aiguabarreig d'uns i dels altres sinó una solució política als conflictes que els extrems proposen", va dir. Certament, hi ha d'haver partits així, vaig pensar, per més que alguns haguem optat per posicións que, si bé no pas extremes, sí que opten per representar una part del "conflicte". Potser un dels problemes (o dels encerts) d'Unió sigui la seva pretensió de no representar ("no som de dretes", va dir... encara que no t'ho acabes de creure, és clar). I potser d'aquí la necessitat que visqui en coalició. Però vaja, això ja són parides meves.

:

Vaig pensar també que l'actitud política de Rigol, i sé que també de molts militants d'Unió, és clarament noucentista. "El nostre nacionalisme es basa en fer una Catalunya més amable i més culta", vaig sentir de Rigol. No sé si no són de dretes... però ja m'agaradria que la dreta fos això.

:

Ahir i avui

:

Ahir vaig anar a una esplèndida jornada sobre civisme i seguretat que, com que la relata molt millor que jo l'Alcalde (y dónde hay Baron no manda marinero), allà us remeto. Al marge, només dir que m'hi vaig trobar vells coneguts i amics i que, aprofitant una pausa, vaig anar a veure l'exposició de Gargallo que hi havia al costat. Al proper número de Valors en veureu el resultat.

:

I avui... Gràcies. Jo volia passar desaparcebut, però les canes no poden amagar que ja fa 19 anys que en vaig fer 19.

La calma - VII

:
"Cuando los bombardeos de Israel al Líbano contra Hezbolá, ¿sabe que tuve una crítica de un señor, responsable de relaciones internacionales de la FAES, que se llama Bardagí? Se metió conmigo porque supuestamente yo había permitido como ministro que, desde el satélite Hispasat, emitiera Almanar, la televisión de Hezbolá, para la zona de Latinoamérica. Almanar es como Aljazeera, una televisión de calidad. Los israelitas han tratado de destruida, pero sigue emitiendo no se sabe desde dónde. Me hizo la crítica justo en el momento es que estábamos en proceso para cerrada. La cerramos. Y resultó que al preguntar yo quién había autorizado, cuándo se habían dado los permisos a Almanar para emitir con el Hispasat, se me informó que eso fue cuando había un presidente que se llamaba José María Aznar".

:

Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, p. 159.

:

Benet a Turquia | La immigració

Benet XVI a Turquia

:
El Papa i el primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan, ahir, sota la imatge d'Ataturk. Foto: Efe / Tolga Adanali
:

El viatge del Papa Benet XVI a Turquia ("pastoral i no polític", com ell mateix ha dit sense que massa gent ho tingui en compte) esdevé una fita clau en el no menys important mandat d'aquest Pontífex. En primeríssim lloc, evidentment, per les relacions de l'Església Catòlica amb el món musulmà, relacions que vénen enfosquides per un rebuig frontal dels radicals islàmics a la presència cristiana i, en especial, la del seu cap. El Papa ha dit que ambdós móns han de ser aliats, no pas enemics. Crec que valdria la pena concretar en què es pot basar aquesta aliança, quins són els punts d'acord, començant per la necessitat d'assegurar la llibertat de creences (que inclou el reconeixement de la dimensió religiosa com una part essencial de les persones) com a espai més favorable a ambdós. Que la religió no és pas un problema sinó un avantatge pel progrés dels homes i les dones. Cosa que ara no ho sembla pas. I seguint pel respecte a la vida humana, a les persones, dipositàries del més preciat que Déu o Al·là han deixat a la Terra, per entendre'ns.

:

En segon lloc, el Papa s'acosta a una societat on la presència cristiana és minoritària i, a més, dividida en diverses esglésies. I el seu suport i escalf, la necessària aposta per l'ecumenisme, el fet de destacar el caràcter universal ("catòlic") del missatge cristià, que supera fronteres i això que se'n diu ara "cultures", són altres fites pastorals a assolir. I són fites no sempre presents al món catòlic europeu, clarament desorientat.

:

I, en tercer lloc, potser, vindiren els aspectes més polítics. Turquia és un país molt important. En dimensions, en població (la de dins i la de fora), en la seva posició geoestratègica, en la influència amb la resta de països del seu entorn que vivien sota l'URSS, en la seva relació no absent de temors amb Europa, en un peculiar (i en alguns aspectes encara molt autoritari) sistema polític que, malgrat tot, bascul·la entre el laïcisme occidentalitzant d'Ataturk i els seus deixebles i l'islamisme moderat i proeuropeu dels seus actuals governants. Tot això són oportunitats (amb problemes, com totes). Ensumar-se-les i aporfitar-les, amb els temps que corren, és propi dels líders avançats.

La calma - VI

:
"[La immigració] puede ser un problema en las próximas décadas si no acertamos con las medidas, con las propuestas destinadas a la integración, si no somos capaces de evitar guetos, si no somos capaces también de combatir esa cierta idea buenista del multiculturalismo. No de la pluriculturalidad, que es otra cosa. Cro que conviene digtinguir entre una cosa y otra. Mestizaje, sí. Pluralidad, sí. Pero este país es Cataluña, este país es España".

:

Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, p. 150.

:

Bon Govern | Obiols-Font | La llibertat

Bon Govern

:
El president José Montilla i els seus consellers. A la primera fila (d'esquerra a dreta): Carod-Rovira, vicepresident; Castells, Economia; Nadal, Política Territorial; Tura, Justícia; Llena, Agricultura; Serna, Treball; i Geli, Salut. A la segona fila: Saura, Interior; Maragall, Educació; Puigcercós, Governació; Huguet, Indústria; Tresserras, Cultura; Capdevila, Benestar, i Baltasar, Medi Ambient (El Periódico).
:

Aquest migdia, a l'hora que Montilla prenia possessió, passava en un carrer de Mataró (que no díré el nom) quan he sentit el discurs del President de forma alta i clara. "Surt d'una tele o una ràdio", he pensat, "i el que ho té posat o té a tot volum". El carrer no passa per ser un feu socialista, precisament. però he anat mirant a veure si tenia algun indici d'on sortia el discurs. Sabeu d'on? El tenien posat a través de la ràdio uns paletes d'una obra. És la metàfora més clara que he tingut fins ara de la mena de Govern que tenim: d'esquerres, de la gent que treballa, de sota ("el més humil dels servidors"), de canvis.

:

La llista del nou Govern és esperançadora. Una nòmina de molt bons consellers i conselleres (ai, els socis no tan atents a la paritat...) que, això sí, tenen molta feina al capdavant.

:

En Miquel Iceta desvelava diumenge passat un secret segons el qual Montilla havia demanat als seus col·laboradors que llegissin un article de Fernando Aleu publicat a La Vanguardia fa uns dies. Ras i curt: és el millor consell que pot tenir Montilla. Llegiu-lo, ja veureu.

:

Conversa Obiols-Font

:

:

Nou Cicle ens segueix proporcionant bon material de reflexió dins el nou format "La conversa política", sobre temes d'actualitat, entre dues o vàries personalitats del món polític i social, amb objecte de conèixer les seves opinions de més a prop. L'actual edició, d'onze minuts de duració, conté un diàleg entre Jordi Font i Raimon Obiols, que parlen dels darrers resultats electorals i del futur de les esquerres a Catalunya.

La calma - V

:
"La libertad (...) yo creo que es el valor supremo. Sin libertad es difícil que haya igualdad ni solidaridad. Ed difícil que haya fraternidad (...). Además, estos valores colectivos son compatibles con nuevos valores que teiein que ver con elesfuerzo individual, que tienen que ver con la autoexigencia, con valores seguramente no demasiado presentes en sociedades como la española, más presentes en sociedades donde elnacional-catolicismo ha tenido menor papel. Sociedades donde ha estado más presente el protestantismo. En este sentido, la religión ha tenido su importancia a la hora de forjar sociedades y de actuar sobre los valores (...).

:

No seríamos socialistas si nos ciñéramos sólo a esos valores, a ampliar, a reforzar las libertades individuales, los derechos de ciudadanía (...).

:

La defensa de lo colectivo, absolutamente necesaria, no se puede hacer a costa del individuo. La libertad es algo que unifica a todos los demócratas".

:

Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, pp. 116-117, 186.

:

Scott | Dues recomanacions | La llengua

Judith Scott El suplement dominical d'El País d'ahir parla d'una artista nord-americana, amb síndrome de Down i sord-muda, que és la protagonista d'un recent documental deLola barrera i Iñaki Peñafiel produït per Julio Medem. Us el recomano, com també les peces que fa la californiana Judith Scott, una mena de lligolls embolicats damunt d'objectes, escultures pertanyents a l'estil que s'ha vingut a anomenar art brut, on juga amb la forma, la textura i la disposició del color, com en aquest "Ocell de foc" amb que avui encapçalo el post. He de dir que, d'entrada, aquestes obres tenen valor artístic per sí soles, amb independència de l'autora.

:

Però tinc la sensació que, si ens endinsem en el fenomen, hi ha camp per córrer en la reflexió sobre, d'una banda, la capacitat creativa de les persones amb determinades discapacitats psíquiques. I de l'altra, sobre el fet mateix de crear i els impulsos que ho fan possible, la capacitat de la ment per articular símbols únics i complexos malgrat la seva incapacitat accidental per usar-ne d'altres. Aquest és un debat, diguem-ne, nou. Sovint, les expressions artístiques de persones amb discapacitat eren vistos com a simples distraccions, o curiositats. Fins ara, no fa as massa, s'ha començat a parlar de l'enorme capacitat comunicativa sensible que hi ha per desenvolupar al marge del llenguatge abstracte en la relació amb aquestes persones, i els seus efectes positius en el sempre difícil procés de socialització, també molt recent. Però el debat suggerit ara va més enllà, fins i tot: proposa la capacitat de crear, de construir objectes que inaugurin un llenguatge i ens produeixin efecte artístic, no tan sols científic o (comprensiblement) compassiu. (Gràcies per fer-m'hi parar atenció, J.).

:
Dues recomanacions

:

Una, el post d'en Jordi Merino que m'estalvia de comentar (elogiosament, és clar!) la recent Mostra d'Entitats de Mataró, un èxit rotund fruit d'una feina metilulosa i entusiasta de la regidora Cuscó i del seu equip. Dues, aquí teniu el vídeo ha publicat el PSOE per recordar com les gastava el PP en l'anterior treva d'Eta, amb molta més generositat (no voldria fer servir la paraula imprudència) que el Govern de Zapatero. Esperem que serveixi per posar les coses al seu lloc. I per prioritzar la via de les solucions, no la dels entrebancs.

La calma - IV

:
"Yo siempre he sido un defensor del proceso de inmersión [lingüística]. Si se hubiera hecho en su momento y se hubiera optado (...) por una educación pública en castellano y en catalán, eso hubiera comportado, a la larga, una discriminación para los que hubieran escogido el castellano (...). Sobretodo, teniendo como hemos tenido más de veinte años de gobiernos nacionalistas. Hubiera situado en una posición de desventaja a lo que hubieran escogido el castellano. (...) No, los problemas de la educación son otros. Los que hablábamos antes, pero no la lengua. (...)

:

Pero el catalán lo salvaremos los que lo hablamos mal. Que lo hablen aquellos que lo dominan perfectamente, eso tiene poco mérito".

:

Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, pp. 71, 76.

:

Missa flamenca | Cara a cara | Autoritat

Missa flamenca
:

Avui el matí no podria haver començat millor. Per gentilesa de la casa d'Andalusia de Mataró, que celebra el seu trentè aniversari, he pogut assistir a la primera missa flamenca de la meva vida, en el qual el cantaor i el seu guitarrista il·luminaven el procés litúrgic que conduïa el nou rector de la parròquia de Maria Auxiladora, en Jordi Espí. Altres actes (entre ells un adéu sincer i sentit) m'han impedit de ser a la missa que hi havia més tard (de fet, dues), aquesta amenitzada amb el cor rociero. Hauria estat una bona comparació. En Xesco, que ha anat a les dues, m'ho comentava després. I hem parlat de les dues cares d'Andalusia de les que sempre es parla (ara especialment amb Montilla): l'extrovertida i jovial, en ruta rociera, i la introvertida i senequista, quieta. El flamenc (estil del que el nou President es reconeix seguidor) forma part d'aquest darrer, i els més entesos, aquest matí, diferenciaven correctament els pals i coincidien amb nosaltres en atorgar una bona nota a l'experiència. He pensat, en les cadències del cant, en les síl·labes assaborides dels resos, amb les altres experiències de cant religiós auster, des del greogrià fins als resos musulmans. Tenen el fil conductor d'una recitació personal, d'avenç interior, de pòsit, de melodia que no saps ben bé d'on surt d'estranya com és.

:

Cara a cara vs. e-mail

:

:

Al suplement "Negocios" d'El País d'avui, es publiquen les declaracions d'un consultor de negocis que m'han agradat molt, en les que denuncia l'abús que fem del correu electrònic com a substitut de les relacions cara a cara, com si a més connexió hi hagués menys connexió. Ho diu, ell, per al món de l'empresa... però em temo que alguna cosa d'això hi ha en el món de les relacions personals, blocaires inclosos. Vegeu-ne un tros:

En opinión de Gladwell, considerado uno de los 30 gurús del management, según el ranking de Accenture, la consolidación de las nuevas tecnologías en la mayoría de medianas y grandes empresas "genera mayores relaciones, pero de escasa calidad". A su juicio, "estas interacciones no aportan valor añadido ni tampoco refuerzan los lazos entre los trabajadores de una misma organización", que a la larga "puede resentirse". El abuso del email, por ejemplo, "está sustituyendo muchos encuentros cara a cara, que son los que aportan las ideas más innovadoras", continúa. Además, "también provoca que los trabajadores se pasen el día delante del ordenador contestando correos", muchos de los cuales "tan sólo generan excedente de información". Para Gladwell, las empresas que no se preocupan de fomentar relaciones más estrechas, "están perdiendo oportunidades para diferenciarse de sus competidores".

La calma - III

:
Foto: El País.
:

"La democratización del funcionamiento de la educación, ha de ser compatible con una cierta autoridad del profesor y el director de los centros. Y eso no existe. La autoridad del profesor está muy devaluada"

:

Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, p. 69.

:

Valors cristians

Re-creant soledats

:
Divendres al vespre una bona colla ens vam aplegar al Monestir de les Carmelites de Mataró per conèixer el documental-entrevista a la recentment finada Cristina Kaufmann (aquí part dels seus escrits) produït per Eulogos Media i portat a terme per Francesc Grané amb el seu germà Joan. El treball és excepcional. Ho és, especialment, per la profunditat i l'autoritat amb que parla la germana Cristina, amb unes imatges enregistrades fa deu anys. Tot el que diu, amb una naturalitat extraordinària, remet a anys i estones de silenci, de reflexió, de pregària, de molt saber acumulat que, no com els blocaires, guardava dins seu. Tot el que diu val la pena. Però vull posar un exemple. En el moment de l'entrevista, ETA havia matat Fernando Múgica. El seu germà, actualment Defensor del Poble, havia dit que "no perdonava" els assassins. Kaufmann dóna una lliçó magistral, posant-se en el lloc de l'autor de la frase, comprenent la ràbia i el desig de venjança, que és humà i comprensible. Però indicant que un dia, després de temps, només el podrà salvar el perdó. I que el perdó és un procés personal, sovint lent i difícil, al que també cal donar el seu temps. Esperar-lo sempre millor que no pas negar-lo.

:

Però també val la pena, aquesta pel·lícula de trenta minuts, per la seva exquisida producció. Per la manera com es filma, per les imatges del convent, pels peus que caminen, les mans que s'agafen, l'ombra dels passos, ara sol, ara junts. "De fet", diu el director, "el que tenim en comú és que estem sols". I potser aquest reconeixement és el que ens mostra amb més força la idea de l'Altre. La imatge recorrent del film és les llums d'uns cotxes avançant en una carretera més o menys congestionada, un dia al vespre. "M'ha semblat que era la manera de dir ara això que llegirem per Advent, que 'un poble avança en les tenebres'", va dir Grané. Em va semblar genial. Més aviat, la imatge d'una carretera plena remet a la mandra d'un diumenge a la tarda, a la mala llet d'un dia qualsevol al matí. Però, en aquesta tasca de refer el llenguatge religiós, de la recerca de noves metàfores comprensibles (o acceptables), crec que és genial per dir allò que fa milers d'anys s'està dient: que aquests llums que avancen en la fosca, de fet, no són pas els fanals del cotxe, que som tots plegats, amb les nostres solituds i angoixes, que desitgem amb tot el nostre cor il·luminar-les de nou, sentir-nos projectats per la felicitat de veres.

:

Només una darrera reflexió. Com va passar quan Kaufmann, fa més de vint anys, sortí a la televisió, el documental és apte per laics, per entendre'ns. Deixeu estar durant mitja hora si creieu o no creieu en res, no és d'això del que tracta, o no exactament. Ni de sentències ni certeses. Tracta de la sensibilitat, digem, de la llum de dins, d'allò que veritablement importa a cadascú, sigui el que sigui. I veureu com ens assemblem més, a banda de semblar-nos en la solitud. A la sortida, així ho sentia d'una persona que reconeixia sentir-se lluny de l'Església i del món creient. De nou, pels sentits, pel bes, de nou l'amor.

:

La calma - II

:
Montilla, amb l'abat de Montserrat, fa pocs mesos.
:

"La izquierda tiende mucho a menospreciar el papel de la Iglesia, a no tener política respecto a la iglesia. Ha tenido muchas veces una política de negación de una realidad que existe. I yo siempre digo, no, con la Iglesia no, cuidado. (...)"

:

"Recuerdo una anécdota. La inauguración de una iglesia en el barrio de San Ildefonso con el cardenal Jubany. Nos invitaron. Yo creo que hay que ir, aunque sólo sea por cortesía, por educación. Y voy como alcalde, acompañado por el concejal de barrio, que era un dirigente sindicat de la UGT muy poco dado a ir a misa. Pero si iba el alcalde, pues ésl, claro. Pero su sorpresa fue cuando vo que allí había mucha gente. Y me dice: '!Y son de los nuestros!' Y yo: 'Pues sí. Claro'. (...)"

:

"Además, valores fundamentales como la justicia social y la solidaridad son valores cristianos."

:

Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, pp. 64, 65, 67.

:

Montilla ja és President

Foto: EFE
:

Avui, dia d'inaguració de la magnífica Mostra d'Entitats al Parc Central, i de la presentació a la ciutat del corprenedor documental-entrevista a la recentment finada Cristina Kaufmann, he de dir que deixo aquest parell de temes de banda (ja els recuperaré) per dir a tothom que estic molt content per l'elecció del meu company José Montilla com nou President de la Generalitat. Ho ha fet després d'un serè debat d'investidura, pel que sembla (l'he segit exclusivament pels diaris i, ara, pels digitals), on sembla que les aigües de la política catalana, potser després de molts mesos, semblen baixar més calmades. Feina, objectius, rigor. Però avui és un gran dia, des del punt de vista del contingut (més política social, més impuls als objectius de l'esquerra, més equitat) com de l'aspecte simbòlic. Sí, els símbols compten. Bé que ho saben els seus adversaris.

:

La calma - I

:
"Ya sé que la ciudadanía, en realidad, no quiere personas normales. Se supone que los líderes no son personas normales. Pero yo soy una persona normal. Y quiero seguirlo siendo"

:

Paraules de l'actual President extretes de José Montilla. Radiografía de la calma, de Juan Ramón Iborra. Ed. Planeta, Barcelona, 2006, p. 45.

:

Contra la violència a les dones

:
Una de les coses que faig cada matí és mirar-me el comunicat de novetats conjunt dels Mossos i la Policia Local de Mataró. Des del primer dia que ho faig al·lucino amb la quantitat de violència domèstica que tenim. Des d'agressions a trencament d'ordre d'allunyament, des de violència contra les dones fins a agressions als fills (o als pares). Mataró va ser dels primers llocs on aquest fenomen es tracta de forma integral, fent que els protocols d'atenció recullin d'entrada el conjunt d'aspectes a considerar. La Llei aprovada fa més d'un any també ajuda a restituir, ni que sigui una mica, la dignitat de les víctimes. Però ens ho mirem com ens ho mirem, fins i tot en aquelles societats més desenvolupades i més solidàries amb les víctimes de violència a la llar, el llast roman imperturbable.

:

Ara, potser algun picaplets demanarà que (encara) actuem més. Que fàcil. Sospito que, malgrat la intervenció dels poders públics, els orígens de la violència contra les dones i els infants a l'àmbit de la llar són molt més profunds, més enquistats, i que necesitarem d'una implicació ciutadana més àmplia. La idea de commemorar-ne el Dia ve a ser això: que no podem restar impassibles quan al costat de casa hi ha qui es creu en el dret d'humiliar i agredir la seva parella (o qui creu que encara és seva), que les portes de casa no són excusa per la nostra denúncia, que la responsabilitat que demanem a la societat comença per un mateix. Per denunciar-ho, sí, és clar. Encara hi ha moltíssima gent que pensa que el que passa a la veïna no és de la seva incumbència, per desgràcia. O que això és cosa de feministes.

:

Però el que crec que valdria també la pena és el de reclamar el dret a ser feliç. Sol o acompanyat. però també acompanyat. Dir al món que és possible viure amb una parella i fer un projecte comú, que val la pena respectar-la malgrat tot el que ens faci emprenyar, i estimar-la, i confiar-hi. Que hem de denunciar, sí, però que també hem de demostrar que és possible ser feliç, o tan sols una mica, però el suficient per pensar que aquesta vida val la pena de ser viscuda amb algú al costat. Blasmar i estimar, criticar però proposar, posar el dit a la llaga de la ferida del món i, després, ser capaços d'acariciar-la amb el mateix dit. Només en tenim un, de món, de vida. Fem que sigui millor, superant tot allò que el fa detestable. No conec cap altra manera de viure.

:

Baron | Blogosfera

Baron
:

Dimarts, a l'Executiva del PSC de Mataró, vam aprovar per unanimitat la proposta que Joan Antoni Baron, l'Alcalde de Mataró, encapçali la llista socialista a les eleccions de maig de 2007. Aquesta proposta, que es presentarà en una assemblea abans d'acabar l'any, es fa paral·lel a un procés obert perquè aquell qui reculli suficients avals pugui competir-hi, si s'escau. Si no, votarem igual. Baron ja ha dit que no en té prou amb aquesta designació i que busca la signatura dels afiliats i afiliades socialistes. Ahir, vam informar-ne a l'assemblea, al centre cívic del barri de Molins, després de parlar de les Eleccions al Parlament de Catalunya i del procés d'elecció d'un nou President de la Generalitat, José Montilla. Per cert, el dia 2 ho celebrarem, a Mataró.

:

Avui he enviat una carta als meus companys i companyes explicant-ho. En ella animo els afiliats a assolir "una nova victòria del PSC per assolir una nova etapa de canvis que ens porti a més cohesió social i a més oportunitats per les persones a la ciutat". I que l'aposta de la direcció local per Baron respon al "convenciment que és la millor decisió pel nostre projecte i també per la ciutat" per a la qual avalen "els resultats, el lideratge i el tarannà demostrat en aquest període al front de l'Alcaldia".

:

Així, poc a poc i des de la participació de cadascú, comencem aquest procés que ha d'acabar a les Eleccions de 2007. Un procés que, més que una cursa, o una simple competició, ha de ser la suma de les voluntats i de la il·lusió de tots aquells que creuen que és possible fer un projecte progressista de ciutat, que esperen de nosaltres canvis i mirades més enllà, proximitat però també capacitat per resoldre coses. Comencem l'etapa de sumar i d'engrescar-nos de nou pels valors que ens mouen. Fotos: Ahir, a l'Assemblea, de Quico Melero.

:

Blogosfera

:

Us recomano les aportacions de la diputada Lourdes Muñoz a la trobada sobre EBE06 (eventos blogs 2006) que agrupà blocaires de tota Espanya. Són un resum de les aportacions sobre l'efecte de los blocs a la societat i la seva aportació sobre com cal que hi participin els polítics. També us recomano els dos darrers articles de José Antonio Donaire sobre la blogosfera catalana, en la que es destaca de nou la primacia dels mataronins. Força, nois (i noies!). També hi ha altres elements curiosos. Més coses. Saül Gordillo arriba a les 2000.000 visites (felicitats!) i és entrevistat a DiariMaresme.com. He incorporat als meus enllaços aquest rànquing de webs en català, Catalexa, als qui he autoritzat que em controlin, a veure (el de blocs en català em situa al 21). Pura vanitat. Per cert, segons aquest comptador, la web del PSC, que ja és controlada per OJD (crec que som els únics que ho fem...) és la més vista de la dels partits de Catalunya. I un ocellet m'ha dit que en la darrera (i primera) edició de la Fira Innovàtic, de Mataró, que va tenir 10 participants, va ser el bressol d'alguns blocs.

:

En Charly em fa adonar de dues novetats. Una, que el líder del nou partit del Parlament era del PP fins fa quatre dies. Dues, que els aires blocaires de Vista Alegre vénen reforçats pels Pirates. Que sigui llarga la travessia.

:

Monstra'm

:
Mercè Gallifa exposa fins el proper 17 de setembre en una saleta de Ca l'Arenas, a Mataró, i dins el cicle dedicat al retrat. Ho fa amb l'exposició de cinc peces impactants anomenada Monstra'm, acompanyades d'una llum tènue i d'un breu passatge de La metamorfosi de Kafka.

:

Per parlar-ne una mica, pararé atenció en dos aspectes que són els que més m'han cridat l'atenció. La tècnica i el tema. Respecte a la tècnica, val a dir que sobta la renúncia de l'artista a les possibilitats tècniques damunt les quals s'està desenvolupant l'art contemporani, gairebé com una obsessió en alguns casos. L'ús gairebé monocromàtic de la pintura, contornejada amb llapis de traç gruixut, aplicats a un paper fi amb un lleu tractament, sembla tota una declaració de principis. D'una banda, de la pobresa material que vol dir l'essencial amb traços, amb ben poca cosa. I de l'altra, una crida a la tradició pictòrica des de la prehistòria fins el body art, donat que els traços de pintura vermella no ho són pas fets per un pinzell, sinó amb l'empremta del cos tacat de vermell. El cos tintat també ens remet a la prehistòria, de fet, a aquell tractament particular, cultural, que fem damunt el nostre cos des del moment que el prenem com a forma d'expressió, com a recipient per l'art... fins avui, amb la periòdica moda dels tatuatges.

:

:

Però de la tècnica encara vull parlar d'una altra cosa. Excepte els ulls (la identitat), que són blaus, ja dic que el cos és una gran empremta vermella. El vermell relacionat amb el cos, o amb l'empremta, és molt suggerent. Essencialment em remet a la sang. També la sang, la dels animals, servia els primers pintors fins ben entrada l'edat mitjana, cosa que permet reprendre el discurs de tradició, d'origen, que amb la tècnica pobra he intentat descriure abans. La sang no tan sols és per la tècnica, pel que ens interessa. La sang és un líquid sacrificial (és a dir, d'ofrena), que apareix en parlar de la vida (en el moment de néixer, en la menstruació, en el bombeig del cor i les venes, en una transfusió, en el senyal de Pasqua, en el Vi de la missa...) com per parlar de la mort, o justament, pel que la mort té de vital (o d'interrupció vital): la sang d'un assassinat o d'un accident marcada a la vorera, la ferida, el coàgul, l'obturació arterial, el vampirisme...

:

:

Bé, potser parlant de la tècnica ja hem parlat una mica del tema. La sang mostra el cos monstruós, paraules, mostra i monstre, que tenen la mateixa arrel llatina. Seguint (de nou amb la tradició) les lleis bàsiques de la tècnica del retrat, almenys des de Flandes fins avui, amb influència especial del retrat psicològic, se'ns proposa conèixer què hi ha a dins d'aquell rostre o d'aquell cos que volem immortalitzar. Concretament, de quina naturalesa és el monstre que la cultura ens mostra. Aquest diàleg entre natura i cultura, per mi, es produiex entre l'empremta vermella i el contorn amb llapis, amb l'apunt vital dels ulls com a nexe. Els ulls que, com deia, atorguen l'únic punt d'identitat, de sentit, en un diàleg sovint poc quadrat, més aviat conflictiu, més a prop del personatge de Kafka, potser, entre el que indefectiblement som, monstre inclòs, i allò que voldríem ser, que potser també és monstruós.

:

Postil·la

:

Dissabte llegia a El País un article de Calvo Serraller, en el que comentava el llibre de Todorov que recentment ha editat Círculo de Lectores, i deia que l'autor explicava com s'havia produït la conquesta de la individualitat a través del retrat "hasta, en efecto, desmontar la pesada carcasa con que el hombre se recubría y quedarse sólo con el resto esencial de la auténtica imagen de sí mismo, esa que revelaba la autoconciencia de su condición física de ser mortal y, sin embargo, único". Diria que el descobriment d'allò mostruós com a consciència d'unicitat i d'individualitat ens transporta, de fet, a les mateixes conclusions que la psicoanàlisi, com fa bona part del retrat modern i s'insinua, així també ho remarca Calvo, en tota la història d'aquest gènere.

:

Deixeu-me una darrera reflexió. Allò mostruós, que ens produeix horror, apareix aquí en forma de quietud, no pas "en moviment" (com les imatges modernes de l'11-S o l'11-M) que vinclula la capacitat d'horroritzar amb la serialitat. La quietud, però, que insinua allò que ja ha ocorregut com a epicentre de l'horror, ens mostra la deixa monstruosa del fet, i l'abisme, la infinitud finada, diríem, que se'ns planta als morros. De tot això i més parla un excel·lent assaig que acaba de publicar Arturo Leyte (El arte, el terror y la muerte, Abada Editores, Madrid 2006), i que us recomano vivament (també Calvo en parlava...). Això sí, després de passar per la monstruosa habitació de Ca l'Arenas...

:

M'agrada Royal | La dreta oblida els barris

Per què m'agrada Ségolène Royal?
:

La victòria de Royal a les primàries del Partit Socialista francès per a l'elecció de la candidatura presidencial de 2008 és una gran notícia, probablement de la mateixa magnitud (així ha estat comparada) de la de Zapatero al front del PSOE el seu dia. Capacitat de renovació unida a la fermesa dels plantejaments polítics: atenció especial als principals problemes del país, amb mesures de força, i obertura cap a nous drets socials que identifiquin la República amb les aspiracions dels ciutadans, un a un i col·lectivament. Les formes (l'ús dels blocs, entre elles) també han estat les protagonistes d'aquest nou impuls polític a l'estimat país veí. I en mans d'una dona. Llegiu l'interessantíssim article que n'ha fet Raimon Obiols.

:

La dreta oblida els barris

:
Martuccelli, fa un any (capgros.com).
:

La premsa recull la intervenció de Darío Martuccelli, el sociòleg francès convidat pel Moviment Educatiu del Maresme per analitzar els successos violents dels barris de França, un any després, narrant una situació no resolta per l'entestament del govern francès a oblidar les prioritats que conveven a aquests sectors. Contra això, elogiava la tasca dels alcaldes que, coordinadament, donen respostes polítiques a la crisi que saccejà el país. Llegir-lo dóna una idea, també, del debat polític i del malestar que es viu a França, en el qual apareix el discurs fresc i clar de Ségolène Royal.

:

Recordo el debat que vam tenir, fa un any, a Televisió de Mataró al respecte d'aquesta crisi francesa, en el qual vaig representar el PSC. El representant del PP, el regidor Mojedano, va dir explícitament que ell no creia en la política social, que aquesta era nociva pel ressorgiment d'aquests barris. El nostre aprenent de Sarkozy, l'alquimista que juga amb foc amb els joves francesos, va deixar ben clar quin era el seu paradigma. Al darrer Ple, Mojedano va dir que eliminaria les subvencions a les entitats culturals. Ni política social ni suport a les entitats, aquest seria el destí dels barris mataronins si el PP el decidís.

:

Càmeres i punts | L'Estat | Però...

Càmeres i punts
:

Dia de les Víctimes d'Accidents de Trànsit

:

La sala de control de la policia Local de Mataró. Foto: Lluís Martínez, El Punt.
:
Abans d'ahir, els mitjans es feien ressò de les càmeres que porperament s'instal·laran en un indret de Mataró que ja és (i està cridat a ser-ho més, donat que es preveuen increments importants de trànsit) el centre neuràlgic de la mobilitat local, una rotonda en un lloc que abans era el límit (els Burots) i ara és al bell mig de la ciutat. Per ella hi passen cinc de les sis línies de Mataró Bus i unes quantes de supramunicipals. Les càmeres complementen les que hi ha ara (només de control) amb un dispositiu que sanciona les infraccions que es cometen. Aquestes acostumen a ser lleus, per la qual cosa, i contra el que tots els malpensats de torn han ja proclamat als quatre vents, commutables per un curs alternatiu d'Educació Viària. Són lleus, dic, però no tan lleus els seus efectes, sovint oblidats: cues, retencions, accidents per maniobres dels que s'ho troben de morros, etcètera. I els accidents són un greu problema; els hem anat reduint notablement però ho són.

:

Això és el que vaig intentar explicar ahir, amb algunes dades recents tant d'Espanya com de Mataró, a l'hora de parlar dels primers resultats de la implantació del carnet per punts atenent una ambale invitació de la Delegació de Mataró del Col·legi d'Agents Comercials. Un milió dues-centes mil persones moren cada any en accident de trànist, que ja és la primera causa de mort a la UE entre les persones de 5 a 29 anys. I representa, també a la UE, uns costos directes i indirectes del 2% del seu PIB. El permís per punts, una mesura més, que prima la reparació abans que la sanció econòmica (talment com les sancions de les càmeres de les que us parlava), és un bon fre, atenent a les dades espectaculars a altres països i, de moment, al conjunt del país. També a la ciutat.

:

Per tant, crec que és bo que ens demanem tots plegats menys frivolitat davant el que és una prioritat de la UE i del nostre país, i també de la nostra ciutat. Ho ha previst al Pla de Salut vigent (és la primera) i al Pla de Seguretat que vam aprovar fa un parell d'anys. I els plans són per complir-los.

:
L'Estat
:
Portada de Leviathan, de Thomas Hobbes.

:
El problema, ja ho diem els seguidors de les semi-ideologies (com un dia vaig sentir que Obiols qualificava el socialisme democràtic, la democràcia cristiana i el liberalisme), és confiar-ho tot a una sola carta. N'hi va haver uns que proclamaven la conquesta de l'Estat per part de la classe obrera, i segurament va ser l'Estat qui va guanyar, amb tota la seva pitjor cara, amb els seus sucs gàstrics engolint-ho tot fins la caiguda del Mur de Berlín, que va deixar passar l'aire (i alguns constipats). Uns altres pretenen fer de la nació Estat, de manera que, segons diuen, la nació haurà arribat a la seva plenitud i tots els problemes ens seran resolts. Més o menys com allò de la classe obrera, o el poble, ara és la nació. Però l'Estat redemptor, aquest Leviatan massa gras i de tremp adormit, sempre és en el paradigma dels que volen resoldre les coses sense comptar amb la resta de forces, algunes que sumen i d'altres que resten, i que ho volen resoldre tot de seguida com si la panxa de l'Estat amagués la felicitat que són incapaços de viure amb la vida que tenen. Com veiem a l'Est, alguns són els mateixos: abans era el poble, després la Nació, fos el que fos havia de transmutar-se amb Estat i dirigir la vida d'acord amb les seves costures.

:

No, les coses delicades no es resolen a toc d'Estat. I molt menys a cridar-li que en té la culpa de tot el que no volem o podem resoldre. I confiar-hi com la pedra que ens ho resoldrà tot. o que ens ho justifica tot, és un engany propi de l'altre segle. Descansi en pau.

:

Però...

:

...mentre alguns demanen que actuï, des del seu sofà, de boquilla, ja estigui actuant al carrer, i en sèrio.

:

(Serveixi, per un dia, com a homenatge a Friedman, la setmana de la seva mort).

:

Tecnollops | Bloguejant

Tecnollops
:

Així, però en castellà, amb un neologisme inquietant, es titulava un recent article de Javier Echevarría a El País (26.10.2006) amb motiu de la publicació del recent llibre de Víctor Gómez Pin (a la foto) Entre lobos y autómatas (Premi Espasa d'Assaig 2006). Vaig dir que, venint com ve d'un cartesià irredempt, me n'alegro de la reivindicació humanista del racionalisme, que veu les orelles al llop del desenvolupament científic. I que recela d'un neo-romanticisme animalista (no pas l'ecologisme, que és d'una altra naturalesa) que no pot acabar gens bé... En fi, no he llegit el llibre, però fa bona pinta. O almenys ho sembla amb l'article citat, del que n'extrec el següent:

Gómez Pin afirma un antropocentrismo sin complejos. El centro de la cultura, el pensamiento y la ética, es el ser humano. La tecnocracia y la primacía de lo animal son dos formas de antihumaiiísmo, complementarias entre sí. Los lobos fueron domesticados por los seres humanos, ahora hay que enfrentarse a los tecnolobos (cyborgs, inteligencia articficial, sensores digitales y demás simulacros: Gómez Pin denuncia la sustitución de los cuerpos de carne y hueso por artetefactos igitalizados, evocando la alegoría platónica de la caverna. Clama al público, a veces indignado, al comprobar que nunca ha habido tantos millones de pobres e indigentes en la especie humana, ni tanto paternalismo a favor de algunos animales domésticos, que viven como curas. El animalista radical no busca tanto ser consecuente como tener de sí mismo imagen de redentor, afirma en un pasaje. No hay diálogo posible entre animales; ni tampoco entre máquinas -remacha Gómez Pin- porque los primeros carecen de concepto y las segundas de pathos.

:

La polémica está servida, pero jugando a dos bandas. Hay que humanizar los entornos tecnológicos, por una parte. Adamás, se trata de humanizar la ecología, en lugar de animalizarla. (...) Somos animales singulares, un misterio de la evolución, porque no sólo tenemos voz, omos además lenguaje. defender la causa del hombre implica volver a situar los problemas de las personas en el centro de la política, la economía y el derecho, incluyendo las cuestiones tecnológicas y ecológicas.

Bloguejant
:
Des d'aquí dono la benvinguda a una nova blocaire mataronina, la Glòria, que ha anomenat el seu espai Glorieta. Estic esperant amb candeletes els articles d'aquesta inquieta i sensible amiga, que ja tenia experiència en això d'escriure, però lluny de casa. L'altre que ja fa uns dies que ha reprès l'activitat blocaire, i amb molta força, és en Quico Torrejon, el cap del servei de Participació Ciutadana de l'Ajuntament, un bon treballador i innovador amb qui hem fet ja algunes batalles. Aprofito per dir que fa pocs dies, amb motiu d'una xerrada que vaig anar a fer al barri del Pla d'En Boet, vaig trobar-me amb Burdon en persona, l'autor d'un dels blocs mataronins més veterans i que encara no tenia el plaer d'haver vist personalment (bo i que ens havíem mailejat). I sí, darrere la pantalla hi ha gent, persones de carn i ossos (no tan sols tecnollops), bé val recordar-ho de tant en tant...

:

I ara que parlem de blocs, en Cinto Amat fa un post que m'estalvia, per insuperable, de parlar del dia luctuós en el que perdérem Sarsanedas, Xicoy i Bigorra, aquest darrer amb aquell regust d'injustícia i de duresa amb que rebem la mort. I en Jaume rebla el clau amb Sarsanedas, també, el magnífic poeta que ha tingut na vellesa creativíssisma. I un savi que s'en va... com si n'anéssim sobrats.

:

Per últim, Joan Antoni Baron diu les coses molt ben dites a aquests del PP amb la txapussa del vídeo sobre seguretat. Han fitxat Madí?

:

Qüestionari

L'Albert Lladó, de DiariMaresme.com, em va demanar que respongués unes preguntes de la secció "El Qüestionari" del digital. Aquí ho teniu:

Ramon Bassas és regidor de Seguretat i Prevenció de l'Ajuntament de Mataró i 4t Tinent d'Alcalde. A més és Primer Secretari del PSC de la mateixa ciutat. Aquest home de trenta-set anys, amant de l’art, la política i la filosofia, en especial la de Wittgenstein, sembla un antic grec en els seus gustos i afeccions. La seva “àgora” personal és el seu bloc ramonbassas.blogspot.com, on hi apunta obsessions, sensacions i idees. De fet, és un dels blocs de referència del Maresme i Ramon Bassas és reconegut com un dels impulsors, a la nostra comarca, d’aquesta nova forma de comunicar-se.

• DM- A què es dedica professionalment?
• RB - Ara per ara em dedico exclusivament a la meva tasca de regidor a l'Ajuntament de Mataró, on sóc tinent d'alcalde, responsable de l'àrea de Seguretat i portaveu del meu Grup, el Socialista. Tinc estudis de protocol i he treballat d'administratiu. M'agrada escriure i col·laboro en alguns mitjans, de forma amateur.
• DM -I què li agrada més de la seva feina?
• RB - La possibilitat d'incidir en la resolució immediata de problemes, que els veus, mentre planifiques el futur a mig i llarg termini, cosa que no saps si veuràs o no. També m'agrada molt la possibilitat de conèixer gent, el món és ple de gent interessantíssima.
• DM - I menys?
• RB - Alguns dels fets amb què em trobo quotidianament: agressions, robatoris, vides a la deriva... M'agradaria fer més i no sempre puc.
• DM - Però la seva afecció, en realitat, és...
• RB -Escriure o, millor dit, seduir escrivint. També m'agrada tot el que te a veure amb allò visual i simbòlic, especialment el món de l'art. En una altra vida m'agradaria ser pintor, barber, o jardiner; en aquesta no tinc temps.
• DM- Com a persona, com es definiria?
• RB - Sovint massa incisiu, determinant, sarcàstic, perfeccionista, llop amb pell de xai. Per això, potser, cultivo (massa) els sentits i les emocions, entossudit en la recerca d'un perquè que potser no hi és, i deixant altres coses importants a la cuneta. També m'agraden les paradoxes, fugir dels tòpics.
• DM- Llibre, pel·lícula i música preferida?
• RB - Em costa molt elegir-ne un de cada, sóc molt promiscu... Dels darrers que he llegit, recomano Los géneros de la pintura, de Francisco Calvo Serraller (Ed. Taurus) , perquè t'obre a múltiples possibilitats d'altres coneixements. Del cinema, una que fa temps que l'han fet, La vida secreta de las palabras, d'Isabel Coixet. I m'agrada molt la música barroca, el gran mestre de la qual és Bach.
• DM - L’esport que li agrada més és...
• RB - Per desgràcia, cap. A vegades surto amb bici. Un dia vaig quedar embaladit en un partit televisat de tennis, amb aquella tennista que després van apunyalar (ara no recordo com es diu), i, algunes vegades, em passa el mateix si miro algun partit del Barça amb el meu fill, però sospito que són anomalies de fer-se gran...
• DM - Si tingués poder polític, què seria el primer que canviaria?
• RB- Potser les coses que canviaria no es canvien amb el poder polític, sempre tan limitat, tan criticat però tan transparent, tan poc globalitzat, tan poc incisiu en coses determinants que no m'agraden gens: la distribució mundial de la riquesa, per exemple. Amb el (poc) poder polític que tinc, crec que puc canviar moltes coses, però, si les fem una a una i amb objectius ben definits i assolibles. Crec que cal fugir de les utopies, de començar a canviar les coses ambb la foto-finish que tenim al cap, i fer-ho des de la contingència, allò que tenim a l'abast i tota la imaginació, complicitat i tenacitat possibles. S'avança més i més fermament. És la gran lliçó de l'esquerra democràtica. Per últim, m'agradaria advertir que les persones, una a una i en grup, també tenim poder polític. I que es poden canviar moltes coses des d'una Ampa, des de la militància de base d'un partit, des d'una campanya per la millora d'un barri... si som capaços de treure'ns la mandra que sovint ens envaeix.
• DM - I si fos milionari, en què es gastaria els diners?
• RB - En promoure les meves idees i, potser, alguns talents. També invertiria en projectes de desenvolupament a petita escala. Ara per ara és el que veritablement em faria il·lusió. Per sort, o per megalomania, potser, sospito que no per mèrit... No m'agraden els cotxes ni el luxe, ni els pijos.
• DM - Un fet històric que l’hagi impressionat especialment?
• RB - Els recents, que he viscut (per la tele): L'enfonsament de l'Est i l'11-S. Hi vius aquella sensació de buit i d'angoixa, del futur que s'avança i no saps exactament què caram hi porta a dins.
• DM - Qui és el seu heroi o la seva heroïna?
• RB - No ho sé. Potser Wittgenstein. O Sant Josep.
• DM - En una amistat què és el que valora més?
• RB -El perdó, la fidelitat, el respecte, saber que els tens fins i tot quan no t'ho mereixes.
• DM- I en una parella?
• RB - La comprensió, també. La capacitat de represa diària.
• DM - Per què li agrada viure al Maresme?
• RB - Perquè hi vaig néixer, perquè té unes condicions naturals (clima, paisatge) fantàstiques, per l'orientació de la costa cap el Sud i perquè cada dia pots veure el mar.
• DM - I què hi troba a faltar?
• RB - Millor transport públic, més punts de referència (en el coneixement, l'economia, la innovació, etc.) i, en alguns casos, més llibertat d'aquella que els antics associaven a la idea de ciutat, i que ara passa, crec, ser sense complexos un dels motors de la Regió Metropolitana de Barcelona.

:

Indigents | L'art espanyol

Què podem fer? *
:

:
El recent assassinat d'un indigent a la plaça de les Tereses, fet que es troba sota secret sumarial però del que em consta una tasca implacable de la Policia Local i els Mossos**, ha posat de manifest la situació dels indigents a la nostra ciutat, l’endemà justament del Dia dels Sense Sostre. Capgros.com em demana en tant que regidor de Seguretat i Prevenció algunes reflexions al respecte i, com un flash, tan sols les apunto.
:
Contra el que es pot suposar (i més després del terrible succés), les conseqüències sobre la població que provoquen els indigents (també a Mataró) rarament tenen caràcter de delicte i poques vegades de falta o infracció. Siguem sincers, la majoria de queixes provenen de la seva presència o concentració en determinats llocs i de les seves activitats molestes. I siguem més sincers encara: ho entenc perfectament. El discurs sobre les possibles causes, lluny de l’estigmatització, no pot deixar-nos cecs davant l’evidència d’una situació molesta: concentració de persones, ús inadequat de l’espai públic (que no el deixa gaudir a tothom), manca d’higiene, etc... que a vegades es complementa, per desgràcia, amb faltes, algun delicte i aquest fet excepcional i luctuós.
:
Hi ha dues maneres d’enfrontar-se a aquest fenomen. La primera, acusant el sistema, o la societat, apel·lant a les consciències i a les autoritats perquè ho resolguin demà passat sens falta; que s’ho facin com vulguin, però no ho vull veure més, diríem, contrastant-ho a la innocència dels vianants, escolars o clients que s’ho troben. Ho entenc, però és inviable. La segona, que és per la que m’inclino, potser no resol el problema (que no és ni mataroní, ni català....) però en pot resoldre alguns, o, almenys, els pot fer menys molestos i, especialment, més adequats a la dignitat humana que tots, indigents i no indigents, ens mereixem. Em refereixo a actuar en el que podem actuar i no enredar ningú ni enredar-se un mateix.
:
Això és el que pretén l’Ajuntament. D’una banda, acotant el problema, fer que no creixi i coneixent exactament els casos que estem parlant (una trentena ara mateix, el nombre ha baixat). De l’altra, sens dubte, intervenint sobre les possibles causes de cada un dels casos observats, si és possible, i també en alguna de les conseqüències: alimentació, lloc per fer les necessitats, lloc per dormir... Després, i per això el meu company Oriol Batista ha promogut el Pla de Promoció Social, intentant provar alguna sortida personal de cada un d’ells, comptant que hi ha molts fracassos, però comptant també amb una impagable tasca de molts agents, professionals i entitats que hi estan treballant silenciosament. En cada cas s’arriba fins el final, per més difícil que sigui i, si s’escau, s'obre un procés judicial de incapacitació.
:
Què més podem fer? Actuar sobre l’impacte que té per a la comunitat, és a dir, netejar millor els llocs on s’estan, evitar les concentracions, vigilar els llocs de més risc, intervenir amb rapidesa quan fa falta una intervenció policial, aplicar les ordenances municipals i la Llei, etcètera. S’ha de fer amb tota fermesa: la dignitat és dotar de drets però també exigir deures en la mateixa proporció. Però també s’ha de fer coneixent dues limitacions legals, almenys. La primera, que els empara el dret d’estar-se lliurement en una plaça o un banc, i que, per tant, un excés d’identificacions policials pot esdevenir un delicte de persecució, com així va observar un jutge de dos agents de la policia a Mataró, en un cas que després fou sobresseït. Però poca broma. La segona, que algunes d’aquestes persones han esdevingut insolvents davant una sanció de les ordenances, per exemple, i també la Llei és molt clara al respecte. En aquests darrers casos, per més residuals que semblin, serviria una llei més centrada en les reparacions que en les sancions i, potser, una justícia de proximitat que encara és pendent.

* article publicat a l'edició digital de capgros.com. Foto: Romuald Gallofré

** l'article fou publicat ahir, unes hores abans que es fes pública la detenció dels pressumptes autors de l'homicidi. I que un despistat de segle demanés que actuï. Per sort, fa temps que actuem sense esperar que ens ho aconsellin des de determinades sagristies advocacials.

Què és l'art espanyol?

Dos niños sentados (Claude y Paloma), 1950, de Picasso. I Los infantes don Felipe y doña Ana, de Juan Pantoja.

Això li pregunta el periodista Javier Rodríguez a Francisco Calvo Serraller, a El País d'ahir, a rel de la mostra de Nova York (que de moment s'ha saldat amb un robatori) del que ell n'és co-comissari. En surt la mirada moderna, potsmoderna, latent al Barroc espanyol i, de fet, en tot l'art post-medieval d'aquestes latituds, sornegueres amb l'humanisme i l'antropocentrisme. Mireu:

¿Y qué es lo español? ¿Cuál sería la peculiaridad de la pintura española? "El anticlasicismo", responde sin dudar Francisco Calvo Serraller: "Y un aislamiento' que le otorga una particular coherencia. Mientras en Europa triunfan los valores del humanismo clásico, en la España contrarreformista se impone la visión del ser humano como algo débil, feo y falto de armonía. Eso es justo lo que interesará luego a las vanguardias, que defienden una deshumanización parecida. Los odiosos españoles se convierten así en los heraldos de la modernidad. La admiración por un arte que en lo monstruoso no encuentra belleza clásica pero sí elocuencia por toneladas es algo que llega hasta el gore de hoy mismo. Por eso, en cierto modo, el Prado es el primer museo de arte moderno".

I avui, també a El País, Antoni Tàpies presenta la seva antològica a Madrid, que coincideix amb una exposició de part de la seva obra en un centre d'ensenyament a Barcelona. El pintor català reivindica la reflexió davant la banalització i, en la millor tradició d'aquest art espanyol que deia Calvo Serraller, reconeix que la impressió del sofriment (de nou les limitacions humanes, les incapacitats, la decepció, la mà foradada...) de la Guerra Civil espanyola ha presidit tota la seva obra fins avui. En aquest sentit, la modernitat de Tàpies figura en la tradició pictòrica d'Espanya.

:

Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci

Com a homenatge a l'escriptor empresonat, el dia del qual es commemora avui a través del PEN Club, una bona colla de blocaires hem triat el mateix títol de bloc, per iniciativa de l'intrèpid David Figueres, que ens recorda, a més, els actes que es celebren avui a Barcelona en aquest sentit. Penso en la periodista russa, però penso també amb tants escriptors del món àrab, o cubans o d'allà on campa el totalitarisme.

:

Jo he recuperat una glossa que vaig fer de dos llibres, el primer del qual ambientat amb la Rússia de Putin i les barbaritats txetxenes. A la vista dels esdeveniments, ara se m'acudirien alguns matisos, algunes conseqüències no previstes aleshores. Però el fons seria el mateix. Aquí va, Politóvskaia. La meva espelma. La meva humil contribució.

:

Baixar fins el Mal *
:
Bona tarda

:

:
Són molts llibres que han aparegut amb motiu del primer aniversari dels atacs de l'Onze de Setembre del 2001 als Estats Units. D'entre ells, en voldria destacar un, el del pensador frances André Glucksmann. Dostoievski en Manhattan és un llibre que, a rel de 1'estada de l'autor a Txetxènia, volia explicar la construcció d'un poder nihilista a Rússia encarnat per Putin i, alhora, condemnar l'actitud complaent d'Europa i dels Estats Units davant la barbàrie dels russos en aquell país. Els atacs terroristes del setembre del 2001 li van fer reescriure el llibre. És un llibre que parla sobre el Mal al món, una constant en l'obra de Glucksmann des que el 1967 escrivís El Discurs de la Guerra. Dostoievski, recordeu, que fa dir a un dels seus personatges "Si Déu no existeix, aleshores tot m 'està permès".

:
He pensat que el recent episodi del teatre Dubrovka, a Moscou, porta de nou a l' actualitat l' amagat conflicte de Txetxeèia i, amb ell, la irrupció del corrent nihilista que troba en el terrorisme, en aquest nou terrorisme de destrucció total, el seu emblema. L'originalitat de les idees de Glucksmann rau, penso jo, en la destrucció de tres tòpics davant el fenomen del mal i de la guerra.

:
El primer tòpic que destrueix és el que el Mal és aliè a la humanitat. No és cert, ben al contrari (i la versió bíblica d'això la trobem en el pecat original del Gènesi). "La història de la llibertat comença pel Mal, ja que és obra dels homes" diu l'autor. Per ell, el nihilisme comença per negar el mal i per cultivar-ne la seva ignorància. En canvi, la democràcia es basa en la resistència al mal, donat que som incapaços de posar-nos d'acord amb el bé sense treure les pistoles. Per contra, el nihilisme ens promet una idea absoluta: la independència, la raça, la religió, la classe, els mecanismes insalvables de l'economia... En virtut d'aquesta idea absoluta, justifica la seva força destructiva. I això val en tot, tant en la kale borroka com en les gestes d'Al Qaeda.

:

El segon tòpic a desmuntar és el del pacifisme. Per ell, la manca de resistència al mal adorm la humanitat i no es pot despertar fins al següent acte criminal. Relativitzar-lo, justificant la seva destrucció, o banalitzar-lo, segurament reconforta les nostres ments, pero és justament el que busca el nihilisme: desarmar-nos.

:

I el tercer és el que no són els desequilibris de la globalització ni el xoc de civilitzacions el culpable d'aquesta barbàrie, sinó el regne de confusió que precisament vol imposar el nihilisme. Confusió entre el bé i el mal, un mal que, parafrasejant Macbeth, és bell. Bin Laden pertany a les classes poderoses saudites i els seus sequaços són persones perfectament occidentalitzades i cultes que es mouen com peixos a l'aigua en el món del tràfic d'armes. I aquest Islam que diuen defensar, d'altra banda, forma part de la cultura occidental. No ens confonguem.

:

:

Pensant sobre el mal he volgut recuperar un llibre l'edició catalana del qual té vint anys pero que encara es pot trobar si el demaneu a les llibreries. És ben diferent. Es tracta dels Escrits Espirituals del monjo Silvà del Mont Athos, un llibret amè pero profund. Silvà, un senzill camperol rus nascut a la segona meitat del segle XIX i que morí el 1938, recala en aquesta muntanya grega famosa pels seus monestirs ortodoxos després d'una vida immersa en el pecat i en la destrucció. La historia espiritual de Silva d' Athos és la del diàleg entre l'absència de Déu (també nihilista) i la presència salvadora de Déu. Aquest diàleg és la mateixa vida. Enlloc d'adoptar una posició, diem-ne, "puritana", allunyada d'aquesta ambivalent realitat, Silvà opta per la humilitat de viure, de viure conscient del mal i en actitud oberta d'espera de la força del Senyor. "El Senyor", diu Silvà, "m'ensenya a guardar el meu esperit a l'infern i a no desesperar". Només assumint els nostres inferns, assumint que som de condició humana (i això deu ser l'encamació, no?); només assumint que és també des de l'experiencia del mal que Déu ens estima podrem comprendre tots els homes, i podrem estimar-los.

:

Resumint, avui els he recomanat dos llibres: Un sobre el Mal, sobre els "enemics", i un altre sobre com as sumir el Mal, sobre com "estimar els enemics", aquesta cosa que als cristians i als que no ho són ens costa tant i tant.

André Glucksmann Dostoievski en Manhattan. Ed. Taurus. Madrid, 2002

Silvà del Mont Athos Escrits espirituals. Ed. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 1982.

* Comentari que fou emès un divendres de novembre de 2002, a Televisió de Mataró, dins el programa Creure avui.

:

Parlar d'art | Alís | Mataró Ràdio

Albert Alís inaugurant l'exposició. Foto: R. Gallofré, capgros.com.

:
Com parlo d'art?

:

No tinc temps per apuntar massa impressions d'algunes de les exposicions que vaig; amb prou feines acabo l'article de Valors, la revista amb la què col·laboro en una cosa que no té res a veure amb la política. Tampoc tinc massa temps per veure les que m'interessaria, de manera que opto per anar-hi, preferiblement sol, estar-m'hi una bona estona, contemplar l'obra exposada (primer un cop d'ull general, després peça a peça) i, si les primeres obres m'enganxen, es produeix aquella sensació in crescendo. De tant en tant, és com si algú et parlés enllà dels llenços, és com si trobessis un rastre familiar, o una olor sospitosa, o una presència inquietant. I t'hi quedes una bona estona, els ulls fan la feina, tros a tros, com si llepessin el quadre. I el cervell es posa en marxa, bull, processa les dades, a vegades amb un soroll que no deixa reposar el regust de la llepada. La relació que s'estableix, diguem-ne així, no és mai unidireccional. El que escup el cervell en forma de fotons a través dels ulls ho rebo també en forma de dards, d'excitació, de torbació. I després sant tornem-hi, que acabada l'efervescència ve la carícia, en iniciar o acabar la llepada, el bes, conquerint territori de pell, seguint amb el símil corporal. El que en surt de la visió d'un quadre no és ben bé una comprensió, sinó més aviat una relació (a vegades és just el contrari, no?). Et servirà el que has après als llibres o en altres quadres, potser, però et semblarà sempre que comences de nou. Curta, potser; turbulenta o plàcida, que asserena o preocupa, però, de fet, no acaba mai d'explicar-te res. No deixa res per definitiu.

:

Ara que he descrit una mena de coit artístic amb els quadres, també he de dir que la majoria de vegades no passa de morreig. Però en algunes, l'enamorament és imparable.

:

En tot cas, a la part cerebral de la visió artística, aquella que expulsa i registra les dades bo i destorbant amb el seu soroll racional i fred, dec un parell de coses. Una, la memòria, el regust que et queda i que no s'acabarà d'esborrar mai si ha estat profund. I la segona, al moment, de vegades, són uns apunts ràpids al catàleg o en un paper casual, una mena de registre dels esquitxos de la ment bullint. A partir d'aquí i de pair-ho una mica, sóc capaç de balbucejar quatre coses. Un exemple (dels apunts):

:

Albert Alís

:

Albert Alís, A l'estació, oli sobre tela 162 x 180 cm, 2006
:

L'amic Pere Pascual m'havia advertit que m'agradaria, i així ha estat. La mostra que presenta el pintor mataroní Albert Alís a l'Ateneu de Caixa Laietana (Bonaire 3-5, Mataró) té el títol de Procés, que és justament el que vol explicar. Hi mostra unes quantes peces amb els seus esborranys, peces que, d'altra banda, es presenten coma "inacabades". Aquesta és la primera ironia; no hem quedat que una obra d'art mai no està acabada, que mai no ho acaba de dir tot, que mai no serveix per explicar-nos una cosa sinó per deixar-nos bé (o malament) el cos? Qui diu el cos diu l'ànima, que de fet van junts.

:

Albert Alís, Jardins de Luxemburg, oli sobre tela 195 x 130 cm, 2006
:

Aquí van algunes frases-esquitx en forma d'apunts:

• Les estacions semblen temples. Potser ho són, com els aeroports (mira Bofill).
• Els quadres són una concentració de traç i color, quasi atòmica, que després es dissol amb rapidesa.
• On és, doncs, el centre? En tot cas, la part elegida per ser-ho és ella i prou, ella sola diu tot el que s'ha de dir, ara per ara. Tu digues la resta. Desconcentrem-nos. Diàstole.
• La part elegida pel tot proposat. En el cas dels arbres, el tronc (i encara) i la profunditat de l'arbreda; en el cas de la cadira, el respatller. No és l'objecte, sinó la part, concentrem-nos-hi. Sístole.
• En alguns casos, hi a més realitat, més tema, en el reflex. M'excita emmirallar-me, sembla dir el quadre Els jardins de Luxemburg, que sembla el penis de David.
• És el reflex, tonto. L'economia, estúpid.
• Esboços i apunts: procés pensat, centre triat, composició elegida. Milimetrat, gairebé. No res a la improvisació per fer córrer la imaginació.
• Objectes: Finestres (transparència), escales, mines, estances: el paisatge de l'home.

Mataró ràdio per internet

:

:

A partir d'aquest cap de setmana, l'emissora local ha començat a emetre per internet. I en directe! És una gran notícia. Primer, perquè podeu tenir-la a mà segurament amb més facilitat, si sou usuaris habituals d'Internet (com els que ara em deveu estar llegint). Segon, perquè la podeu sentir arreu del món, cosa que no permet la recepció habitual. Aquí en teniu la programació. Per celebrar-ho, us he lincat l'enllaç a la columna de la dreta, de manera que aquest bloc esdevingui una de les possibles entrades a aquest mitjà de comunicació que cada dia m'agrada més.

:

Qüestionari | Nous blocs

Qüestionari a "El Tot"

La revista El Tot Mataró, a la que cal felicitar pel seu 25è aniversari (encara em recordo d'en Fernando Rodríguez, el seu fundador, mort fa bastants anys...) em va demanar que respongués un qüestionari per un reportatge que han fet sobre els possibles motius de l'abstenció. Una part important de l'article es dedica als responsables polítics locals i en aquest marc cal llegir les respostes.

També he de dir que, per mi, el fenomen de l'abstenció té a veure, també, amb altres origens de caràcter estructural: El propi sistema democràtic representatiu tendeix a l'excessiva "delegació" de responsabilitats, o a una impressió equivocada que tothom té ganes de participar. No és ben bé així, per desgràcia. I ho dic perquè a mi mateix em costa molt anar a reunions de la meva Ampa (només que les sabés amb més temps...), i això que sóc dels que pensa que l'educació dels fills és tasca dels pares! Podria posar molts més exemples. I una darerra cosa, abans de reproduir el que s'ha publicat. Dimarts passat hi va haver eleccions als EUA amb una baixa participació electoral. I ningú parla del problema de l'abstenció. Ho dic per rebaixar el to de la hipocresia que tots plegats gastem amb cara d'"hem de reflexionar sobre l'abstenció" i quedar-nos tan amples.

• ETM- 1. A que es pot atribuir l'alta abstenció de l'1-N?
• RB- L'elevat grau d'abstenció pot tenir molt a veure amb el soroll dels tres anys de govern, l'actitud de l'oposició i les tensions causades pel debat estatutari. Aquest soroll ha contribuït a una significativa "fatiga política", a una alarmant desafecció ciutadana.
  
• ETM - 2. L'augment del vot en blanc i dels 'altres partits' –més enllà de ciutadans– és un toc d'atenció a les formacions parlamentàries?
• RB - Els resultats de l'1N posen de manifest que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya no han volgut atorgar la majoria a cap formació política, i han apostat per un govern de coalició. El nostre és un sistema parlamentari on el que preval és la capacitat per formar una majoria suficient per governar. Crec que el toc d'atenció és l'abstenció, el vot, vagi a qui vagi, em sembla una opció d'entrada positiva.
  
• ETM - 3. Quines mesures són les òptimes per reprendre l'interès dels electors desencantats?
• RB - Primer, governar millor, prendre decisions, agradin o no, resoldre problemes concrets i donar-ne compte, fer-ho sense soroll ni gesticulació excessiva i amb un llenguatge clar i directe, sense embuts, ni hipocresia, ni barroquismes.
  
• ETM - 4. Aquestes dades han fet replantejar la pròxima campanya de cara a les properes eleccions municipals?
• RB - La campanya per les properes eleccions municipals no es posarà en marxa fins quan toqui, no podem estar sempre "en campanya", això cansa a tothom. Ara, a governar i fer-ho bé. Quan fem la campanya, donarem compte d'això i demanarem la confiança per avançar. Però en les eleccions locals, habitualment, hi ha més participació electoral.

Nous blocs

Carles Fernàndez, a l'esquerra, amb Paco Aranda. Foto: Eulàlia Mas.

La ciutat blocaire per excel·lència estrena tres autors més. El primer és el del dirigent socialista local, president de l'associació de veïns del seu barri i bon amic meu Carles Fernàndez; el segon és el d'una autèntica cronista cultural (no sé si ningú assisteix a tants actes com ella, però sé sé que ningú n'escriu tantes glosses i tan encertades), Marta Teixidó. I el tercer és el d'un tal Vladimir, a qui els habituals d'aquest bloc coneixereu pels seus sucosos comentaris i les ganes de gresca que traspua. Ànims i a descobrir tot allò que porteu dins i fins avui no us havíeu atrevit a ensenyar. (Tot, o el que vulgueu...). El món és vostre.

Gracias

Gracias, Iñaki.

: