dijous, d’octubre 19, 2017

¿Hi ha espais transversals?



Molta gent de la meva edat, per exemple, vam conèixer persones que no eren dels nostres barris gràcies a l’Església. I des d’aleshores, amb alguns, hem conservat l’amistat. Bé perquè les respectives parròquies organitzaven trobades conjuntes de catequesi, bé, perquè ens vam trobar als mateixos moviments. Una entitat mataronina amb l’adjectiu “catòlic” és, per mi, el millor exemple vivent de convivència intergeneracional: des de ben petits a ben grans tenen possibilitats molt atractives al seu abast, especialment la teatral. Abans, quan hi havia pocs centres de secundària, em sembla la barreja de procedències també era a l’ordre del dia, fenomen que també passa, m’han dit, en alguns clubs de futbol de base.


En la generació anterior, coincidint amb l’arribada de milers de persones per atendre l’increment de la producció industrial “desarrollista” a la meva ciutat, i també segons com, hi havia treballadors autòctons i immigrats a les fàbriques. I Caritas, per exemple, fundada aleshores, era una resposta que també unia els uns i els altres per atendre les noves bosses de pobresa i precarietat que també hi havia. No sense problemes, esclar.


En l’àmbit de la política, també per exemple, entre els anys vuitanta i deu, el partit que treia més vots en uns districtes era immediatament el segon en els que perdia, i viceversa. El multipartidisme actual revela, en canvi, que els partits que guanyen en uns districtes són reduïts a la mínima expressió on en guanya un altre, i viceversa. És aquesta última dada la que em va fer preguntar, fa poc, si la crisi de les institucions “d’acollida” (Duch) o “de mediació” (Bauman), i molt especialment l’Església, no estaria -entre d’altres coses- deixant sense espais transversals, de coneixement i interacció mútua, els diferents “estrats” que conviuen a les nostres ciutats, al nostre país.


Contra el que molts pensaven, l’increment de les xarxes socials sembla que potenciï les endogàmies. Només faig amics entre els que pensen com jo, o tenen la meva edat, amb la qual cosa tendirem a radicalitzar les nostres posicions. La polarització de l’anomenat “procés” independentista posa de manifest, em sembla, la feblesa o la inexistència dels espais comuns, transversals, que tot país necessita. Darrere les expressions polítiques i darrere dels districtes, o barris, molt sovint amagades com a “cultura”, hi ha situacions socials molt marcades. L’absència de canals de relació entre elles, doncs, tendirà al seu aïllament, al nul relat comú. Segurament se’m respondrà que sempre ha estat així, que la societat es basa en el conflicte. Però la democràcia, en canvi, es basa en “emparaular” (de nou Duch) el conflicte i, per tant, necessita de llenguatges comuns, compartits. I, afegiria, entre ells, llenguatges d’institucions compartides que em temo que ja no tenim. O sí?

Article a la revista Valors (setembre 2017), també publicat avui a Catalunya Religió.

dilluns, d’octubre 16, 2017

La veritat en un llibre


Quan han trobat la veritat en la natura, l'amaneixen de seguida dins d'un llibre, on encara es conserva pitjor.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 131.

dissabte, d’octubre 14, 2017

Demà és Santa Teresa de Jesús



Vas titllar de postisses les autoritats
masculines que anaven de fosca el teu temps
i vas dir perseguida ben clar que l'infern
és un lloc pestilent on ningú no s'estima.


Ponç Pons, Fragment del poema "Tres Tereses", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 110.

divendres, d’octubre 13, 2017

Un parell d'opinions


Res, que aquests dies m'han demanat que opini, aquests dies, amb motiu de la situació política que vivim. Divendres passat, dia 6, arran del recent anunci dels regidors de CiU de Mataró, em van convidar a una agradable tertúlia emesa conjuntament per Mataró Ràdio i Mataró Televisió (a partir del minut 39 del vídeo que encapçala aquest escrit), moderada per la Cristina Salat, i amb els amics Miquel Canal i Josep Mañach.

Avui he fet un breu comentari de l'actualitat, a Ràdio Estel, on he parlat del temps d'espera que vivim esperant la resposta del president Puigdemont a la carta tramesa pel president Rajoy, i un breu apunt sobre què em sembla que hauria de fer l'Església en aquest complicat procés; aquí ho teniu.

dimecres, d’octubre 11, 2017

Omella



Pocs dies després dels atemptats terroristes d’aquest estiu, el cardenal Joan Josep Omella va presidir una missa per les víctimes a la Sagrada Família davant els Reis i totes les autoritats catalanes. Aprofitant la seva presència i la d’altres dirigents de la societat civil, l’arquebisbe va encomanar-los a treballar units per “la pau, el respecte, la convivència fraterna, l’amor solidari”. I va afegir “la unió ens fa forts, la divisió ens corroeix i ens destrueix”. Com que l’ambient polític a Catalunya ja era el que era, alguns van interpretar-lo de discurs unionista, oblidant quin era l’objecte de la cerimònia.

Després, amb motiu de l’Onze de Setembre, Omella referint-se ara ja sí a la situació política, animava “a tots a avançar pel camí del diàleg i l’entesa, del respecte i la no confrontació, ajudant a fer de la nostra societat un espai de fraternitat, de justícia, de llibertat i de pau”, conscient que “l’Església vol estar al servei d’aquest poble i ser, dins d’ell, ferment de justícia, fraternitat i comunió”.

¿És que el missatge dels pastors catòlics catalans pot ser cap altre? Els bisbes de la Conferència Tarraconense van insistir el fatídic 20 de setembre el mateix missatge. En els últims anys , ha combinat el seu compromís amb les “aspiracions legítimes” dels catalans, sense dir per quina d’elles cal optar, esclar, amb la crida insistent al diàleg i la concòrdia.

Davant la devastada realitat política que viu Catalunya ¿vostès creuen que el rol de l’Església ha de ser cap altre? Segur que caldrà oferir el seu “hospital de campanya” als nombrosos ferits per les rancúnies generades, pels odis a l’altre, per la manca de tacte i d’entesa, sigui d’on sigui d’on han vingut, siguin quines siguin les seves víctimes, tinguin o no raó. I també bastir, des de l’enorme capil·laritat territorial i social que encara té l’Església catalana, espais comuns, “ferment” d’un país de “justícia, fraternitat i comunió”. Molt bé, cardenal. No hi ha cap altre camí.

Article publicat a la revista Foc Nou (octubre 2017). Foto: Els cardenals Omella, Pujol i Vives en una recent reunió.

dimarts, d’octubre 10, 2017

Patriam fugimus



El seu propi personatge l'escarneix.

(...)

Per amor al seu país escriuen coses que després serviran per escarnir el nostre estimat país.

(...)

Hi ha gent que creu que tot allò que es fa amb un posat seriós és assenyat.

(...)

El caràcter dels alemanys en dues paraules: patriam fugimus, de Virgili*.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 120, 124, 131, 133.
* Fugim de la pàtria; Virgili, Bucòliques, Ègloga I

dissabte, d’octubre 07, 2017

Al centre de la nit



Al centro de la noche todo acaba
y todo recomienza.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "Árbol entre dos muros" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 20.