dissabte, de juny 06, 2020

SanTetes




Hauria de consultar amb el psiquiatre aquesta lleu i transitòria recaiguda, disculpeu. L'altre dia em vaig posar de fons una bona estona de la transmissió en directe del ple municipal de Mataró de juny, en aquest format tan incòmode de tenir un ajuntament que no s'ajunta i un ple que no s'aplega.  Em van quedar dos moments. El primer és el del debat (?) sobre la proposta presentada per ERC per permetre que les dones puguin fer topless a les piscines de Mataró. No sé on han tret els amics d'ERC de Mataró el seu sentit de l'oportunitat, però davant els problemes que tenim en aquesta pandèmia, ¿era ara el moment? Tot i que deuen tenir tota la raó ¿no veuen que abunden en la idea que els polítics viuen senzillament en un altre món? 

Els més perspicaços, fins i tot, potser hi veuran ganes de distreure l'atenció, no fos cas que algú s'adonés de la responsabilitat d'ERC en el govern de la Generalitat, que va deixar de la ma de Déu les residències en plena infecció o que redueix les plantilles de la policia autonòmica en plena crisi de seguretat a la ciutat. A més, com que tots som molt moderns i enrotllats, la proposta va ser aprovada per unanimitat. ¿Calia, doncs, portar-ho ara precisament al ple? Bé, també he de dir que a mi em va fer riure força, en part els ho agraeixo. Deixo per un altre dia les contradiccions entre el zel religiós d'ERC amb els enterraments per a musulmans i aquest republicanisme hostil amb algunes disposicions de la mateixa llei, excepte que al ple següent demanin piscines separades per religions. Todo se andará.

I la política?


El segon moment per recordar és quan la portaveu de Ciutadans, Cristina Sancho, va proposar una resolució amb diverses mesures per alleugerir l'activitat econòmica, especialment per a autònoms i petites empreses. No he trobat a internet la proposta, però pel que vag sentir, em semblaven idees raonables. La resta grups va preferir no aprovar-la per tal que, en canvi, aquestes i altres mesures fossin estudiades a la recent creada Taula per la la Reconstrucció

Segurament tenen raó, però també la tenia la regidora quan, en la seva rèplica, es queixava que "al Ple podem parlar de com podem anar vestits a la piscina però no d'economia, tema que traslladem a una taula al marge del debat públic d'aquest ple". "Què quedarà al ple, així?" acabava, amb tota la raó. I sense resposta. Entre les restriccions (minutatge, torns tancats...), els "això no toca en aquesta finestreta", els actes administratius kafkians i les ocurrències d'ERC, és possible que el màxim òrgan de debat polític a la ciutat no debati mai sobre la política de la nostra ciutat. Compte.

Festa major confinada


On sí que deuria haver-hi debat polític (és a dir, sobre les prioritats i les renúncies que hem de fer per agtendre-les) és a la Junta de Portaveus de l'endemà, a porta tancada, on els grups municipals van acordar una posició conjunta sobre l'anul·lació de la festa major de Les Santes i la decisió de fer alguns actes alternatius, ajustats a les prescripcions sanitàries que calguin. A Mataró ens agrada discutir-ho tot, sobretot si el tema són Les Santes, però a mi em sembla una solució encertadíssima. Era evident que no es podia mantenir. La nostra festa major, un esdeveniment de gran impacte emocional en molt bona part de la població, és un veritable fenomen de masses. Aquest èxit la fa més vulnerable que mai. Tant per això com, probablement, per les urgències pressupostàries, la millor idea era fer un any d'abstinència i fer créixer el desig... o de fer festes menors per anar-lo assedegant de mica en mica.


Per tant, també em sembla bé que el tristíssim silenci amb el qual haurem de passar aquells llarguíssims dies de calor es compensessin amb el millor que aquesta refotuda crisi ens ha fet redescobrir. La necessitat dels altres, dels veïns que no sabem ni com es diuen però amb els quals hem plorat i aplaudit. Dels infermers i altres professionals secundaris que miràvem amb displicència i ara reclamant pietat. Dels coneguts que s'han mort i que no hem pogut acomiadar com es mereixien. De la immensa majoria de ciutadans responsables que han evitat que això creixi. Dels terrats, la manera com tenim la gent de tocar el cel. De la reconquesta subtil de l'espai públic, que ara redescobrim amb delit i orgull penjant-ne fotos magnífiques a Instagram. En fi, tot això s'ha de celebrar, s'ha d'afirmar, ha de brillar entre la pavorosa "nova normalitat", per no acostumar-nos a tot el contrari justament. Ah, i també cal celebrar que l'acord s'hagi pres per unanimitat. I agrair-ho.

Només faltaria el nom d'aquest excepcional esdeveniment. Atenent a la recent resolució sobre el topless, i excusant-me davant les imminents acusacions de masclisme i xavacaneria, proposo que se'n diguin Les SanTetes. En honor, per exemple, a la nostra exhuberant Geganta.

(Les fotos són de l'Ajuntament de Mataró)

dilluns, de juny 01, 2020

Suportar la vida



"Jamás nos hallamos  tan a merced del sufrimiento como cuando amamos; jamás somos tan desesperadamente infelices como cuando hemos perdido el objeto amado o su amor"  (p. 26)

"El término 'cultura' designa la suma de las producciones e instituciones que distancian nuestra vida de la de nuestros antecesores animales y que sirven a dos fines: proteger al hombre contra la Naturaleza y regular las relaciones de los hombres entre sí" (p. 33)

"Tampoco el hombre de hoy se siente feliz en su semejanza con Dios". (p. 35)

"La cultura se ve obligada a realizar múltiples esfuerzos para poner barreras a las tendencias agresivas del hombre, para dominas sus manifestaciones mediante formaciones reactivas príquicas" (p. 53)

"Las comunidades vecinas, y añun emparentadas, son precisamente las que más se combaten y desdeñan entre sí [...] Denominé a este fenómeno 'narcisismo de las pequeñas diferencias'" (p. 56)

"La pretendida 'ética natural' [...] nos ofrece la satisfacción narcisista de poder considerarnos mejors que los demás" (p. 85)

"La preexistencia infantil de intensos impulsos 'malos' es precisamente la condición de un clarísimo viraje del adulto hacia el 'bien'" (p. 104)

"Soportar la vida es, y será siempre, el deber primero de todos los vivientes, la ilusión pierde todo valor cuando nos lo estorba" (p. 123)

"Las formaciones sustitutivas y síntomas [...] [son] signos de un retorno a lo reprimido" (p. 161)

Sigmund Freud, El malestar en la cultura [1930], Alianza Ed., Madrid, 1980 (6)

dimecres, de maig 27, 2020

En el somni real



No vam voler que quedés intacte
cap desig, i quin desgast
les mans fent carreres
amb la llengua fora
per la pell.

(p. 15)

Sóc un saurí  —vaig dir-te—,
un llegidor de cors.

(p. 17)

A voltes, els besos,
topen les dents.

(p. 19)

No sempre el terrissaire
coneix el fang que fa servir.

(p. 20)

No se m'acaba mai
allò que persegueixo.
                               Quina força m'empeny
cap a la pell sota la roba,
cap a la sang sota la pell
fins que no toco l'os?

(p. 23)

Les ciutats on esimes algú —vas dir—
no se te'n van mai del cor.

(p. 27)

Bé que diem  amb només tres simples lletres
l'astre més gran de l'univers.

I com ho fem per definir
                                       l'amor,
aquest gest de cova d'unes mans
per protegir del vent
una flama.

(p. 29)

Hi ha records
com les mans del massatgista
sobre teu:
               fan mal
i fan bé alhora.

(p. 30)

Tinc la mà trencada d'amagar-me lluny
en el que no he fet
i en el que he fet que nego.

(p. 37)

           No hi ha ferro
lliure de rovell

Ara faig com al mar els nàufrags
cansats de tant nedar:
                                 faig el mort
per sobreviure.

(p. 54)

                                 Per viure
fes com els avions que travessen el cel de nit
amb el pilot automàtic
mentre el passatge dorm.

(p. 63)

La paraula escrita deforma allò que va ser dit, essent el pitjor els afegits i les omissions.
Abú Alá Al-Maarri, Diwan, s. XI.

(p. 71)

Que éreu banderes sense vent
però l'un a l'altre vau hissar-vos.
Que mai no tot esta perdut:
un cec pot començar el seu dia a mitjanit.

(p. 79)

Que va ser allà —vas dir-me—
on vas descobrir què era exactament la devoció:
no pas en els ciris davant dels sants intercessors,
ni en l'encens que cremava dins els temples,
ni en els peus nets dels fidels de les mesquites,
sinó en la visió i el tacte
del cos que desitjaves.
En el somni real.

(p. 80)

Del sufí persa Abu Saïd Abul-Kahyr:
Què hi ha de més dolç que això en aquest món?
l'amic troba l'amic, i l'amant el seu amat,
Allò era tot dolor, això és tot gaudi.
Els altres eren tot paraules, tu ets la realitat.

(pp. 82-83)

Quan una passió ens escomet, no ens hem d'amoïnar. Tot allò que s'esdevé és útil per a l'ànima.
Doroteu de Gaza, s. IV.

(p. 85)

Manuel Forcano, A tocar, Ed. Proa, Barcelona, 2020.

dissabte, de maig 16, 2020

Verdaguer és un miracle


Demà, 175 anys del naixement de Jacint Verdaguer.

Verdaguer és un miracle. Fa poesia de debò, equiparable a la que es feia en aquell moment a qualsevol lloc d'Europa, però l'escriu amb una llengua devastada, infecta, gairebé inservible. Això té un mèrit extraordinari.

Ferran Sàez MateuLa vida aèria, Barcelona, Pòrtic Ed., 2019, p 36.

dimecres, de maig 06, 2020

¿No sents com calla tot?



¿No sents com calla tot,
com s'apaivaga l'obsessió,
com s'esclarissa l'ombra,
com desaprens camins?
S'acosta el dia 
[...]
S'acosta el dia
per a la covardia,
per a la gallardia,
pel sí, pel no.

Jaume Subirana, "S'acosta el dia", a La hac, Edicions 62, Barcelona, 2020, p. 55.

dimarts, d’abril 28, 2020

El pecat i la virtut




"L'heroi homèric té difícilment cabuda en la tradició judeo-cristiana. En l'èpica d'inspiració bíblica, igual que en l'època vrigiliana, ja no pot ésser la força (δύναμις) que acaba en insolència (ὕϐρις) allò que inspira admiració del poeta, sinó la pietas que «ha vençut el camí dur»". (p. 33)

"Pau [...] no cregué pas que profanava les Sagrades Escriptures quan hi introduí les frases de tres poetes grecs, un d'ells tràgic". (p, 73)

"Sabem que en el camp d'aquest món el beé i el mal creixen junts, de manera gairebé inseparable; i el coneixement del bé es troba inextricablement unit al coneixement del mal, i li és tan aparentment semblant, que és molt difícil distingir-los [...]. La condemna que rebé Adam [va ser] ésser destinat a conèixer el bé i el mal, és a dir, haver de conèixer el bé per mitjà del mal. [...] ¿Que potser hi pot haver saviesa a l'hora d'elegir, continència a l'hora de captenir-se, si no hi ha coneixement del mal?". (p. 83)

Aquella virtut que només esguarda la maldat amb ulls acriaturats, que no sap res de les delícies que el vici ofereix als seus seguidors, i que només pot rebutjar, és una virtut descolorida, no té puresa: la seva blancor és una blancor d'excrecència" (p. 85).

"No són gaire experts en l'observació dels afers humans els qui creuen que suprimeixen el pecat eliminant l'esca del pecat" (p. 102)

"El pecat i la virtut són dos aspectes d'una mateixa realitat; si en suprimiu un, els suprimiu tots dos." (p. 105)

"La llum assolida no ens ha estat pas donada perquè la mirem externament, sinó perquè ens permeti fer descobriments que ampliïn el nostre coneixement". (p. 147)

"Deixem que la veritat i la falsedat s'abraonin! ¿heu sentit mai que la veritat perdés en un combat lliure i camp obert? La seva refutació val més i és decisiva que qualsevol prohibició" (p. 166)


John Milton, Areopagítica (trad. Josep Batalla). Obrador Edèndum, Sta. Coloma de Queralt, 2007

dilluns, d’abril 27, 2020

El cementiri de les tres religions



Escric de nou sobre el tema del post anterior perquè hi ha hagut dues novetats que crec que val la pena no deixar passar. La primera, que el ple municipal de Mataró va tractar divendres passat la proposta d'ERC per apressar a la construcció de la infrastructura que permeti els enterraments a musulmans (és a dir, segons els preceptes continguts en diverses fàtues), amb resultat negatiu. La segona, que ERC va reaccionar emetent un comunicat digne d'estudi. Vegem-ho.

El prec del grup nacionalista va ser rebutjat pel govern municipal. La regidora Eli Ruiz, en la seva atinada resposta, va revelar algunes coses. Primera, que és una qüestió que ja s'està tractant tant amb la comunitat musulmana com amb els grups municipals i que tots ells saben perfectament com està l'assumpte. Segona, que són precisament departaments del govern de Generalitat el titular dels quals és d'ERC els que encara no han emès els informes que s'han demanat per prendre una decisió satisfactòria. Vaig pensar que, a banda de la macabra idea de parlar d'enterraments quan els departaments dirigits per membres del teu partit tenen les residències de Mataró plenes de malalts i esqueles, s'ha de tenir un morro considerable per demanar a l'ajuntament una cosa que està aturada en algun despatx de Barcelona dirigit pels teus.

El "càlcul electoral" 

L'esmentat comunicat, però, és bastant revelador dels objectius polítics reals de la formació, a qui, com és evident, importa ben poc com s'enterren els musulmans mataronins (si no, s'haguessin apressat a enllestir els informes que depenen d'ells). ERC acusa els partits del Govern mataroní de negar-se al prec pel "càlcul electoral, la por a perdre vots i el risc de guanyar-ne pocs (la comunitat musulmana encara té poca tendència a votar)". Així, doncs, deduïm que l'evident motiu d'ERC és el de fer perdre vots als seus rivals. Si diuen que no, per la via bonista, afirmant que estan en contra dels drets de les minories, etc. Si haguessin acabat dient que sí, en canvi, utilitzant la decisió per fer-los "perdre vots" entre els seus electors (a qui ERC deu considerar tontos o racistes, ves a saber). Aquesta és la mare dels ous, no cap altra. I els incauts que hagin caigut en aquesta la trampa multicultural suposo sabran què fan atiant aquests perillosos focs...

¿Per què, preguntarà el lector, acceptar una proposta així pot erosionar la confiança dels votants de la majoria d'esquerres de l'Ajuntament? La mentalitat recargolada dels habituals estrategs d'ERC sap perfectament, com tothom, que els millors resultats d'aquest partit es troben en les seccions electorals on hi ha menys immigració i on, per tant, prima l'estereotip (positiu/exòtic o negatiu) per damunt de l'experiència. En canvi, els partits d'esquerres, singularment el PSC, guanyen en barris on la proporció d'immigració extracomunitària, la immensa majoria de religió musulmana, és bastantes vegades més gran, més visible i, sobretot, menys teòrica. Les dificultats, aquí i a tot arreu, del doble factor (concentració en determinats barris del fenomen i convivència entre autòctons i nouvinguts), obliguen a tots plegats a mantenir una actitud prudent i postiva, com la que ha presidit els pactes sobre immigració, des de la dècada passada. I, sobretot, atenta a no primar la "segregació positiva" en el compliment de la norma, o en l'accés als serveis socials, o en el que calgui que, a banda d'injusta sota la pell de xai de la justícia, seria una gasolina perfecta pel foc al qual, en el fons, aspira l'extrema dreta. Aquesta política, tot i que pugui haver-hi entrebancs o errors, s'ha vist de moment la més adequada per garantir un mínim de convivència i respecte als barris. Als barris on ERC queda molt enrere quan voten, per si no havia quedat clar. I, esclar, amb la possibilitat que caigui algun vot (tot i que "la comunitat musulmana encara té poca tendència a votar", com se'ls escapa).

ERC juga massa sovint, perillosament, a prendre posicions polítiques sense tenir en compte les conseqüències no només polítiques sinó socials (i "ètiques  morals") de les seves audàcies de càlculs electorals gallinacis. Des del 6 d'Octubre al 6 de setembre vuitanta-tres anys més tard, per exemple. Potser que parin, per la salut del país. Catalunya, of course.

La mort no ens iguala a tots

Però tornem al comunicat. Hi ha algunes perles, com considerar la seva posició, la d'ERC, com a "ètica i moral" i instar els altre partits a fer "allò que és just i no allò que els convé", amb una superioritat moral bastant ridícula, quan és obvi que s'actua a conveniència. Sigui dit de passada, seria bo que els partits deixessin de parlar en nom de la moral i reconeguessin sense vergonya que la seva humil funció, en realitat, es redueix a fer el que convé. Sobretot en temes com aquests.

Ara, l'argument que s'emporta tots els trumfos de la condescendència és el que afirma que "no poden demanar una integració sincera a una comunitat [es refereixen als musulmans] mentre els neguen el dret a ells i a les seves famílies de ser enterrats com qualsevol ciutadà de Mataró". En primer lloc, no sé si "demanar una integració sincera" és tractar massa bé els musulmans, la immensa majoria dels quals, almenys els que jo conec, són persones sinceres i perfectament integrades, i a qui no cal demanar res més ni menys del que es demana a la resta de ciutadans. En tot cas, com deia l'altre dia, estem parlant de la compatibilitat d'algunes de les fàtues en les quals se sustenta la llei islàmica (sobretot les que no tenen l'origen en cap sura de l'Alcorà) amb els requeriments de les lleis de les democràcies occidentals en "terra no islàmica", com es denomina en aquestes fàtues. Començant per preguntar-nos, per exemple, què és essencial i què és accessori, o què és modificable si el context en el qual es van emetre les fàtues canvia substancialment d'espai, de comunitat política i de temps. D'aquest tema i de molts altres que el món musulmà és capaç de plantejar-se perfectament, contra el que creuen els immobilistes de tot arreu. Entre aquests requeriments, però, també n'hi ha de més pràctics, com també vaig avançar: ¿tenim lloc, realment, per dedicar-lo a això? ¿És viable econòmicament?

En segon lloc, "el dret a ells i a les seves famílies de ser enterrats com qualsevol ciutadà de Mataró" diria que no és exactament el que s'està demanant, sinó a l'inrevés. "Qualsevol ciutadà de Mataró" és enterrat al marge de les seves consideracions religioses (o morals i ètiques, com tant agrada dir als rimbombants). En entrar al cementiri, com qualsevol ciutadà d'esquerres nota (d'esquerres, no d'Esquerra, es veu), els enterraments es divideixen en tres religions: la dels que tenen pasta (panteons i tombes), la dels pobres de solemnitat (la fossa comuna) i la de tota la resta (els nínxols). Ni morts podem deixar la diferència de classes, es veu, i ens entestem a que ni tan sols cadàvers siguem iguals els uns que els altres.

El que es demana, doncs, és al dret a "no ser" enterrat com qualsevol ciutadà de Mataró, amb aquest triple menú econòmic, sinó a ser-ho de manera diferent, d'acord amb unes creences. I, com qualsevol dret (en aquest cas no pas fonamental, recordem-ho) caldrà veure, en tot cas, quines contrapartides té i quins límits té el que, sens dubte, és una excepció a la norma. M'imagino que demanar de parlar-ne no és ser racista, ni xenòfob (com em van acusar alguns a Twitter, aquesta màquina de no pensar). Goso dir que és ben bé al contrari: el sí acrític a incorporar les "diferències" pot recaure en un exotisme despersonalitzador. Com si tots els catalans a l'exili haguéssim d'anar vestits amb barretina per complaure la condescendència nacionalista dels nostres països d'acollida.

Fotos: Marga Cruz, Ajuntament de Mataró, Asfun.