divendres, d’abril 23, 2021

Breaking Bad i Sant Jordi

 


No sé si heu vist la sèrie Breaking Bad (Netflix, 2008-2013), protagonitzada per Bryan Cranston. Segons com, hi veurem una molt lliure versió del Quixot. El gris professor de química que, diagnosticat de càncer, decideix entrar en un món tan diferent a ell i hostil com el del narcotràfic, acompanyat d'un escuder maldestre. Tribulacions i subtrames que s'endinsen en la complexitat humana en un Nou Mèxic en el paper de la Manxa. La vida quotidiana de principis del segle XVII, aquí transformada en una excel·lent banda sonora de principis del XXI, des dels corridos al rock dur, passant per Leonard Cohen. I la picaresca. I l'humor i la tragèdia. En fi, la sèrie dona per molt.

Si a la novel·la de Cervantes l'objectiu que explicita el protagonista té a veure amb l'honor de Dulcinea, a Breaking Bad el motiu que es va repetint el professor de química transformat en narcotraficant és la seguretat econòmica de la seva família quan ell mori. I s'ho va repetint cada vegada que fracassa i busca com tornar-se'n a sortir. A l'últim capítol, quan sap que ha de morir (disculpeu l'espòiler), va a acomiadar-se de la seva dona i li diu: "Fins ara creia que tot això ho feia per vosaltres, perquè no us faltés de res en el futur. Però no era cert. Ho feia per viure. Viure!"

Avui és Sant Jordi, el Dia del Llibre que, si la pandèmia ens deixa, celebrarem com puguem. Aquesta preciosa tradició que vivim a Catalunya, tan viva i popular, exalça com cap altra festa la literatura. Ens n'hem de sentir molt orgullosos. Com fa Walter White (aquest és el nom del personatge), i com féu Alonso Quijano, buscarem raons més o menys nobles, "superiors", per defensar la lectura. Però desenganyem-nos: com ells, el que volem és viure, viure a fons. I viure, o veure, més vides que la nostra, tot i que al capdavall és la que compta. Amb la literatura, sí, però també amb el cine, amb les sèries, amb els vídeojocs i fins i tot amb les xafarderies (Gay Talese diu que va aprendre a explicar històries gràcies a les xafarderies que sentia a la sastreria de la seva mare, quan era petit).

Jo no crec que em faci mai narcotraficant (tot i que mai no has de descartar res), ni cavaller tronat. Ni espia, guerrer o pirata. Ni puc viure als baixos fons londinencs de Dickens, o a la cort de Tirant. I en l'amor o la política no veuré, o viuré, les coses des de perspectives massa diferents a la meva. Però la literatura em permet tot això, com a mínim en una interacció en la qual hi juga la imaginació, la participació simbòlica i el goig de l'experiment. I segur que, després, aquesta vida real, la pròpia, o la vida dels altres en la qual participem per activa o per passiva, també se'n veu afectada. Almenys, perquè detectem que la complexitat a la qual acabem d'assistir, els dilemes sense solució dels quals ens informen aquests mons paral·lels, també els tenim nosaltres. Permet, com deia Milan Kundera a propòsit d'Anna Karenina, "treure a la llum l'aspecte a-causal, incalculable, fins i tot misteriós, de les accions humanes" (L'art de la novel·la, Ed. Destino, 1987, p. 79).

Bona Diada.

diumenge, d’abril 18, 2021

¿Crisi de vocacions?

 



Qui digui que hi ha crisi de vocacions sacerdotals està ben equivocat. Jo, d’aquestes, en veig pertot. Per exemple, al teatre. Amb la pandèmia, és de les pocs actes socials que conservo (amb l’abonament) i més de la meitat de les vegades hi surto emprenyat. No sé si és una tendència actual, però en les obres on predomina “el missatge”, fins i tot quan hi estic predisposat, o precisament perquè es prejutja la bondat i aquiescència amb aquest missatge, tiren per terra les seves possibles vàlues artístiques i m’enerven. Sembla que, proporcionalment al buidament de les misses, la ficció teatral vagi adquirint el rol sermonejador, més d’acord amb el pensament dominant. Els esforços que es fan per parlar de la mort, per exemple, en una de les últimes obres dirigides per Àlex Rigola, sense fer cap referència al fet religiós, tot i que l’obra gira exactament en les preguntes bàsiques de tot fet religiós, és extraordinari. Amb sermó d’un metge inclòs (amb defensa de mites i rituals), que seria com el teòleg. Sembla que el teatre hagi oblidat ser el mirall de les nostres contradiccions i busqui substituir el rol sacerdotal entre nosaltres i la Veritat.


Però passa en més àmbits. Com en aquests horrorosos discursets entre tema i tema dels cantautors. O en la publicitat “amb consciència”, com una colònia que tapi la ferum de la cobdícia. O en la persecució moral de Twitter, sempre a punt, cada vegada que algú s’expressa, o ho sembla, contra “el que toca”. O en la política, potser com un sortilegi per tapar les corrupcions. La frase “a partir d’ara qui parlarà d’ètica serem nosaltres” va inaugurar l’època daurada de la corrupció a Catalunya. Però també qui, des de “fora de la política”, amb les “mans netes” com Pilat, renya contínuament els nostres polítics.


Almenys els capellans, els de veritat, sí, dels que ja en queden pocs, ja havien après que no s’han de ficar en la vida de la gent, sinó acompanyar-la.


Article per a la revista Foc Nou (abril 2021)

divendres, d’abril 09, 2021

Felip d'Edimburg i la Casa de Sant Jordi


De la fascinant i, segons com, trista vida de Felip d'Edimburg, que s'acaba de morir, potser ningú no destacarà prou el seu interès per la fe, la teologia o la filosofia. En l'episodi numero 7 de la tercera temporada de la magnífica sèrie The Crown (entre d'altres coses, pels que els interessa de què va això de la política o quin és el rol contemporani de la tradició), els guionistes n'elaboren un relat interessant. El príncep consort, entre l'avorriment del seu càrrec i la recent mort de la seva mare (una no menys fascinant monja que van rescatar de Grècia), s'entusiasma amb el primer viatge tripulat a la Lluna. "Què hi ha més enllà?" es pregunta. Decebut quan, en una audiència dels tres astronautes, aquests li responen que res, que només han vist el buit, entra en una mena de crisi espiritual.

En parla amb el deà del Palau de Windsor, Robin Woods. Convoquen una primera reunió amb diversos sacerdots anglicans i els tracta amb menyspreu i condescendència. En una segona reunió, però, els demana ajuda. "La meva mare ja va veure que em faltava alguna cosa, potser la fe. I sóc aquí per dir-los que l'he perdut. Em refereixo a això que hi ha més enllà de l'enginyeria dels astronautes i fins i tot de la valentia. Ajudin-me", els diu.

Tot això passa a la Casa de Sant Jordi, d'aquest palau, fundat pel príncep i el deà Woods el 1966 (la visita de l'home a la lluna fou tres anys més tard, però la ficció ho aguanta tot), una institució dedicada a l'estudi de la fe i la filosofia. De l'última memòria publicada (del curs 2018-2019), se'n desprèn una intensa i interessantíssima activitat. Tot i que mantenen algunes activitats públiques, dedueixo que els debats s'articulen en forma de seminaris relativament tancats, en un intent, sospito, de crear debat i reflexió entre les elits angleses. Sí, aquí això ho trobaríem elitista, però ja m'agradaria que les nostres elits "perdessin el temps" en coses com aquestes. Felip d'Edimburg s'hi entusiasmà, fins i tot va publicar-se un llibre, el 1982, amb els discursos que hi féu.

Acabo fent notar quin fou, pel que sembla, l'origen d'aquesta institució: el buit, l'experiència de no creure, l'abisme de pensar que el món (o la pròpia vida) no tenen cap sentit. Tot i que sembla irònic, parlant d'una rica i exclusiva institució com la monarquia britànica, des de l'abandonament. La d'un nen sense pares (o de pares absents), la d'un jove apàtrida, la d'un príncep consort sense poder i sense res a fer, la d'un món real vetat al reial (i tot i així, condicionat pel primer). La d'un home que no pot exhibir partidismes ni el mainstream del políticament correcte. La d'algú que, (de fet, com ens passa a tothom), no encaixa del tot. I, sobretot, que, en la gran presó camuflada d'oripells, a cada moment de la seva llarga vida de noranta nou anys clama interiorment elohi, elohi, lemà sabactanì.

dissabte, de març 20, 2021

¿Seguim com sempre?


Si haguéssim de fer cas al discurs de la flamant presidenta del Parlament, Laura Borràs, el dia de la seva constitució, o al que va fer dies abans el que pot acabar sent president de la Generalitat, Pere Aragonès, no hi ha espai per a l’optimisme. Presagien més anys d’immobilisme. Primer, un govern amb dos socis que volen eliminar-se mútuament (el que hi ha en joc, per ells, és l’hegemonia del postpujolisme), apuntalat pels diputats d’un partit insolvent com la Cup. I, segon, sense cap projecte concret pels dos gra
ns reptes que, a parer meu, té el país. Parlo de la reconversió econòmica aprofitant la necessitat de recuperació després de la crisi del covid, amb els fons Next Generation com a gran injecció. I parlo també de l’entrellat de la fallida aventura del procés, que té tothom entortolligat. L’elecció d’una presidenta acusada de favoritisme en una contractació pública només augura més incertesa i més engany. I la important presència de Vox al Parlament pot ser una excusa per coartades. A Vox i a l’independentisme els interessa identificar aquest partit amb la pèrfida Espanya. Si féssim cas, també, de l’absència del govern en funcions en l’acte de presentació de les noves inversions de SEAT, pensaríem que tenen les prioritats canviades. Que no han “passat pantalla” i viuen al marge del present.

La meva part optimista, però, confia en aquests altres auguris. En primer lloc, des del fatídic setembre de 2017, amb l’aprovació de dues lleis que ens deixaven a vostè i a mi sense drets, i el seu intent de desenvolupament posterior, l’independentisme s’ha instal·lat en la retòrica. Tots els “ho tornarem a fer” sonen buits, falsos, desesperats i, sobretot, no duen enlloc, no generen cap acte polític ni administratiu. Tímidament, s’han obert vies de sortida que, almenys, encarrilin els desacords, com bé formulava Joan Coscubiela tirant de la seva experiència sindical. La Taula de Diàleg, els acords parlamentaris amb ERC i el PDeCat a les Corts… que, quan ens calmem tots, caldria reprendre (no hi ha altre camí, de fet). Les polítiques de recuperació de les quals parlàvem, finançades a nivell europeu, acompanyades de la recuperació del PIB que es preveu pels propers anys (toquem fusta), a banda de millorar la situació econòmica general, poden permetre afrontar alguns dels problemes estructurals que arrosseguem (i que tots es relacionen). L’atur juvenil, la manca de competitivitat dels nostres sectors, o l’accés a l’habitatge, per exemple.

I, finalment, el PSC. El primer partit de Catalunya, guanyador de les últimes eleccions, que la supervivència de l’independentisme vol situar a l’oposició, no és Ciutadans. Ni per tradició, ni per implantació, ni pel seu projecte polític, ni per la seva estratègia. Salvador Illa —que va tenir un novedós manifest de suport de cristians a la campanya, i no és casualitat— ha vingut a Catalunya a fer de president i ho acabarà sent, un dia o altre. Si el fan cap de l’oposició, també farà de president, n’estic segur. Prioritzant el que cal i buscant acords quan convingui, entre govern i oposició, sí, però també entre Catalunya i la resta d’Espanya, sobretot amb el Govern Sánchez. Sortint de la bronca i del cercle viciós que hem viscut (i que només alimenta l’independentisme i l’odi). I fent propostes almenys cada vegada que critiqui, o encara més

¿Cap on s’inclinarà la balança? ¿Al qui-dia-passa-any-empeny on s’ha instal·lat l’independentisme o en les noves oportunitats que se’ns brinden? Hi ha majories per totes dues opcions. I, més encara, n’hi haurà més enllà del dia que triïn president. El joc tot just comença.

Publicat a L'Agulla - març 2021

dimarts, de març 16, 2021

Parli'm de vostè


Deu ser perquè em faig gran, però cada vegada tinc més ganes de respondre que em parlin de vostè quan algú, a qui no conec de res, se m’adreça amb excessiva familiaritat i, òbviament, tutejant-me. De vegades, sense que ningú l’hi hagi demanat, o sense fer una mínima presentació, o demanar disculpes per la intromissió. Els simulacres de diàleg de les xarxes socials (i l’esborrament de la intimitat) multipliquen a l’infinit aquesta manca de distància. Però tot plegat ja hi és, i de fa temps.
Fa onze anys, Rafael Argullol va escriure un article sobre això, a El País, que em va quedar gravat. Posava de manifest aquesta tendència, que ja em molestava. Explicava, citant Boris Pasternak, com el règim soviètic reduïa els individus a massa tractant-los a tothom de tu, i narrava el fenomen actual amb alguns exemples, com els dels hospitals. «Quien ha entrado en el recinto siendo una "señora" o un "señor" es convertido, mediante el tuteo, en un ser al que no sólo le falta la salud, sino también el respeto y la dignidad», deia. Hi estic del tot d’acord. Les xarxes, afirmava, només multipliquen el que ja hi havia.

La reducció de les distàncies, la “política de proximitat” o “de transparència”, és una altra de les fal·làcies amb els quals s’ha volgut combatre la desafecció davant els instruments de mediació política (els partits, els governs, els representants públics). Diguem-ho clar: sense distància i reserva la política és impossible, excepte que passi com l’avortament, que en prohibir-lo s’incentivi la seva clandestinitat. D’una banda, els nostres representants tenen un rol diferent al nostre, i en aquesta distància és on opera la política (la negociació, la col·laboració, l’argumentació, la discrepància, l’avaluació de possibilitats…). I de l’altra, cal de tant en tant apagar els focus, per permetre menys “teatralització”, més fluxos de relació i conversa, o, fins i tot, per plorar en privat. Escurçar les distàncies és, també, escurçar aquestes possibilitats. I, de retruc, l’autoritat, exercici que necessita distància, sovint dolorosa. Aprofito per dir que, de la mateixa manera, seria tot un detall que les autoritats adaptessin la seva indumentària al càrrec que tenen, quan el representen (també a les vídeoconferències), que no té a veure amb l’acte d’anar a buscar bolets.

Però també entre els ciutadans seria bo que mantinguéssim les distàncies del respecte, opino. Una de les conseqüències de la pandèmia és el trasbals que ha significat en les distàncies. Les hem ampliat amb els nostres cercles més propers, havent-nos-en de separar per salut, i les hem escurçat amb alguns de més llunyans, permetent un zoom a les nostres cases, on mai els hauríem convidat per res. Ens toca pensar-hi, doncs. La distància dels uns amb els altres és respecte a l’espai íntim, i als cercles concèntrics de relació als quals tots tenim dret. Gràcies a la distància, podré adreçar-me als allunyats sense envair-los, i viceversa. Ep, i gràcies a la distància, hauré de recórrer a la seducció, a la paciència, als senyals de l’altre i a un apassionant camí (que mai no troba el seu final, si es fa bé) quan m’enamoro. En la distància avaluem millor, fins i tot les nostres relacions més íntimes: mai no sabem prou fins on estimem que quan ens falta qui estimem, oi? O sigui que, mentre hi hagi apòstols de la proximitat (que tant serveix pels productes, els polítics o les persones), em faig militant de la distància. Vostè provi-ho.

Publicat a la web de la revista Valors.

diumenge, de març 07, 2021

La Vella d'en Neil

 


Quan es va desvetllar la imatge de la Vella Quaresma que Mataró lluïria a la Plaça del Peix, aquest any, hi va haver polèmica a les xarxes. Si fos una aranya i jo un poeta, diríem que es va entortolligar a la teranyina. Però no es donen cap dels dos casos. Neil Harbisson, l'artista mataroní, famós per la seva aposta cyborg, explicava que s'havia inspirat en la forma del famós virus que ens té mig paralitzats des de fa un any. "És una Vella pandèmica, i cada setmana li podrem anar treient una pota corresponent a cada un dels aspectes de la pandèmia", deia. 

Per mi, contra el que era habitual en les mimètiques versions que any rera any ens anaven oferint artistes locals, amb més o menys gràcia, l'element més important de la peça de Harbisson és la recuperació de la capacitat simbòlica en el nostre context cultural. Sovint, els símbols de la cultura popular són viscuts avui com a simulacre, com a molt "fan bonic", o "fan ciutat" i altres eufemismes de la buidor. En realitat, passa que han perdut la seva capacitat simbòlica, no sabem què volen dir ni quin intangible convoquen. De vegades, però, sona la flauta i de cop recuperen aquesta capacitat. És el que ha passat amb la Vella d'en Neil.

La dimensió estètica, però, tampoc és gens menyspreable: un forat negre elegant, una bona combinació entre el minimalisme abstracte que ens concentra i el detall hiperfiguratiu, que ens dispersa. Sobretot, les extremitats, les que aniran desapareixent en la performance de set diumenges, i el cap en forma de bacallà, signe que l'enllaça a la tradició de la qual prové aquest símbol. Hi hem d'afegir l'absència cromàtica que fa present el dol, la mort, una protagonista tan absoluta com estranya a la nostra cultura. L'absència cromàtica, en el cas de l'obra de Harbisson, és una rellevant ironia: com que és daltònic ha desenvolupat una relació entre música i colors que li permet distingir-los. O això diu. En fi, un deu.

Les crítiques les podríem resumir en dues. Que és lletja i que no fa pels nens. Ja sé que el tòpic diu que sobre els gustos no hi ha discussió possible, però em temo que no és així. Quan em diuen que la Vella Quaresma és lletja penso que, en realitat, ja han encertat. Aquesta és la funció de la Vella Quaresma, una representació de la cultura popular de les restriccions que aquest període litúrgic significaven fins fa no massa temps. Les restriccions eren lletges i tristes, i no s'acabaven mai d'enllestir, una mica com una vella xaruga. Una Vella Quaresma ha de ser lletja, ben lletja, com tot el que ens sembla lleig, que el covid19 ens recorda dia sí i dia també.

Però la crítica que trobo més significativa és la que creu que aquesta imatge espantarà els nens, que és poc infantil. És significativa perquè delata què entenem per nens i fins on ha fet estralls la infantilització de la nostra cultura dominant. Jo no sé si els que critiquen això tenen un trauma per haver anat de ben petits a la Casa de la Por del Tibidabo o al tren de la bruixa, o no haver sabut fins a l'adolescència que els Reis eren els pares. Ho lamento. Però en totes les civilitzacions que pretenen fer homes i dones desperts, valents, forts i conscients (és a dir, adults) introdueixen en l'educació dels seus infants rituals i narracions que els informen sobre el món que precisa de persones adultes. Un món on hi ha mort, decepcions, malalties, enveges, injustícies i amenaces. Un món on els llops es mengen caputxetes, on les bruixes tanquen infants a les seves casetes de caramels, on les nenes amb rínxols poden ser capturades per ossos, sí... però que es poden vèncer. I tot això es fa en l'edat infantil expressament. Perquè després vindrà l'adolescència i el dolorós procés d'entrada al món adult (on voldran substituir els que ja hi eren), etapa en la que s'ha de venir havent après algunes coses, per anar bé, perquè ja no hi haurà temps per fer-ho.

I els nens, amb aquest cervell tan obert, saben perfectament que han d'aprendre del dolor fent-se mal, de la por patint-la, de l'amor, del que reben, i de la cultura, repetint-la. Quan es facin grans, gràcies al que han rebut, ens donaran aquestes innovacions. Així avança la tradició.

divendres, de febrer 19, 2021

Vint-i-quatre




Quan sola sola caminant pel bosc,
a un punt t'aturaràs malinconiosa,
la carícia del vent entre les fulles
per a mi te diurà: —Cor meu, cor meu!—

Quant davallant lo sol a la marina,
les muntanyes se tinyin de violeta
i al cor te pesa una secreta pena,
lo sospir de la mar te diu: —Cor meu, cor meu!—

Quan seuràs pensarosa a prop del foc
i del meu somni no hi haurà que cendra,
dolça una veu vestida de silenci
al teu cor picarà: —Cor meu, cor meu!—


Rafael Catardi, "Cançó de l'Alguer". Intèrpret; Marina Rossell (1977), Música: C. Fadda.


Play Música
Spotify