dilluns, d’agost 29, 2016

Del no res al tot


En els temps d'ara, aquelles grans decepcions dle segle XX troben una nova confirmació: tot és ple de nous radicalismes, fanàtics o integristes, dels quals l'islàmic és el més exitós.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 301.

dissabte, d’agost 27, 2016

El globus de la ment


Mans: feu el que se us mana;
porteu el globus de la ment
que s'infla i s'arrossega amb el vent
a la seva estreta cabana.

W.B. Yeats, "El globus de la ment", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 171.

dijous, d’agost 25, 2016

L'olivera sagrada


Ara fa unes setmanes es va estrenar als cinemes espanyols El olivo, un film d’Iciar Bollain. Quan l’avi de la protagonista, Alma, que porta anys sense parlar, ara ja no menja, la néta emprèn un camí per recuperar una olivera mil·lenària que els seus pares es van malvendre anys enrere amb l’oposició de l’avi. Inicia un procés de recerca i el localitza en una seu d’una empresa alemanya que el té, a més, com a símbol corporatiu. L’arbre és un recurs narratiu per explicar, entre d’altres coses, els estralls de la crisi: negocis arruïnats, depauperació del sòl, precarietat a tots els nivells, diferències entre els pobres (espanyols) i els rics (alemanys), la indignació dels joves… Sobretot, de la pèrdua. La pèrdua de diners, sí, de la dignitat, també, però sobretot dels referents sòlids: l’olivera arrencada de soca-rel després de tants segles, la història escapçada, per tant, la ruptura tel·lúrica que ens fa nòmades o la lenta i callada mort de l’avi íntegre.

És un recurs narratiu però també és el protagonista. La seva força simbòlica agafa tota la seva dimensió quan desapareix, quan s’anhela. La pèrdua del referent ha deixat aquesta família sense aire, sense esma, sense futur. Sense respecte. El viatge que emprèn la protagonista, així, seria una peregrinació sui generis, una excursió a l’origen, un anhel profund de retorn. La infantesa, l’ordre còsmic, la terra sense envair...: aquestes construccions amb que forgem la nostra idea de felicitat i que situem tant a l’origen com al final de la nostra existència. L’alfa i l’omega, com diria l’Apocalipsi. El que vull dir és que el film és, també, un film sobre el símbol, sobre el símbol a través del qual podem accedir al fons de la nostra vida. És a dir, és una pel·lícula religiosa, en realitat.

És molt suggerent, així, el lema amb què s’anunciava, jugant amb el nom de la noia: “Hay tierra con Alma”. Una “religió” quasi animista. Pel desembre ja vaig parlar, aquí, del fenomen del “reencantament”, és a dir, dels nous fenòmens espirituals o de religió implícita que, probablement per la crisi del religiós-institucional, però també del seu procés de secularització, estem vivint. A mi, aquesta història em sembla un bon reflex. Primer, perquè reclama símbols per poder entendre “el que realment passa” i distingir “el que realment importa”. Efectivament, no ho podem fer al marge dels símbols. Però, segon, perquè resacralitza la natura. Els arbres, les muntanyes o els núvols ja eren llocs d’esperits en les religions arcaiques. “Hay tierra con Alma”. Perfecte. Però hi ha un problema que el cristianisme ja havia resolt, en teoria: el nostre lloc natural no és el d’un món “encantat” sinó precisament exclaustrat del paradís. En aquest lloc, els nostres problemes els resolem nosaltres, i no els déus, o els arbres. I el símbol més potent, més clar i més cru, és precisament el d’un home agonitzant, abandonat, penjat d’una fusta d’arbres que va ser pres… a la Muntanya de les Oliveres, precisament. Sense passar per aquí, per la humanitat més crua, no hi ha res a fer. Aquesta seria la meva objecció.

Article per a la revista Valors (juliol 2016)

dimarts, d’agost 23, 2016

Vallcorba, el provocador


[Avui, segon aniversari de la mort de Jaume Vallcorba]

Avui dia, qualsevol bromista estripat passa per ser un "provocador" i és aplaudit, no pel show business, només, sinó sobretot per la benpensant societat cultural. Tanmateix, l'editor Jaume Vallcorba va definir exactament amb el seu catàleg què és "la provocació": atrevir-se a intentar que els teus contemporanis no s'agenollin inevitablement davant els ídols i valors de l'època que els ha tocat de viure.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 268.
Foto: Núvol.com.

dissabte, d’agost 20, 2016

Enlluernant però absent


Com que  l'oli i el ble s'han consumit
i els canals de la sang estan glaçats,
mano al meu cor dolgut que s'acontenti
amb una bellesa de bronze nascuda
d'un motlle, o una de marbre enlluernant;
enlluernant, però absent quan no hi som,
car és mé sinsensible que un fantasma
a la nostra soledat. Oh cor, som vells;
la bellesa vivent és per als joves:
no en podem pagar el preu amb les folles llàgrimes.

W.B. Yeats, "La bellesa vivent", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 147.
Il·lustració. Venus de Lely (Afrodita nua), segle II (còpia romana d'un original grec). British Museum, Londres.

dimecres, d’agost 17, 2016

Maigret s'impregna


"Era la seva manera de treballar, de mirar d'entendre i d'impregnar-se de mica en mica de la vida d'unes persones que el dia anterior no coneixia".
Georges Simenon, Maigret i el vagabund. Ed. Columna, Barcelona, 1996.

No sé si en algun altre llibre, o entrevista, surt aquesta referència, o més concretament aquest verb, "impregnar", per referir-se al mètode de treball del comissari Maigret, creat per Georges Simenon. Jo li havia sentit dir a Josep M. Ballarín per explicar què és la pregària. "L'inspector Maigret diu que s'impregna de realitat per poder resoldre els crims a què s'enfronta; exactament això és la pregària", li vaig sentir dir un dia. Efectivament, la pregària no consisteix en aïllar-se de la realitat sinó d'entrar-hi "impregnadament", d'aprofundir-la, d'assumir la vida dels altres. Prestant atenció, amb silenci, sense caure en els enganys de la vista i dles prejudicis però sense ometre les embranzides del cor.

Maigret i el vagabund, Simenon fa exactament aquest treball, a partir del seu personatge, que fa un veritable viatge interior per intentar comprendre les raons d'un vagabund que es resisteix a confessar l'autoria del crim del qual ha estat víctima. La resta d'elements, i sense la cooperació valuosíssima del propi afectat, tot i que n'és de fet l'actor central, la resta de peces del trencaclosques s'acaben ajustant.

Sí, al final, Maigret resol el secret, però no pas el misteri. El misteri, la fondària de l'altre, és tan fascinant com irresoluble. 

dilluns, d’agost 15, 2016

Il·lusió



"No ens parli de les coses tristes o dolentes que ens poden passar!", m'exigeixen. "Sembla que ens vulgui portar mala sort. S'ha de ser optimista! S'ha de tenir il·lusió1".

I, tanmateix, resulta que el consumidor il·lusionat, a qui també podríem anomenar votant (o, si s'escau, patriota), xoca una vegada i ua altra amb la seva condició d'il·lús.


Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 291.
Foto: obra de Juan Genovés.