dimarts, de febrer 20, 2018

Anna Gabriel té raó


L'exdiputada de la Cup, Anna Gabriel, el dia abans de comparèixer davant el jutge que instrueix la causa contra els delictes comesos arran de l'intent de secessió de Catalunya, ha decidit no anar-hi quedar-se a Suïssa, país conegut per força catalans i molts delinqüents internacionals que es beneficien de la seva opacitat bancària. Una situació que comportarà, com tota incompareixença judicial, una ordre de recerca i captura i situarà aquesta senyora en una situació similar a la de l'expresident Puigdemont i els quatre exconsellers del seu govern que l'acompanyen, a Bèlgica. L'exili de les xocolates.

Si del que es tracta és de ser coherents, em sembla una bona decisió. Efectivament, si un està convençut que la independència de Catalunya (i totes les revolucions que hi pengen, segons sembla) és tan important que passa per sobre de les lleis i dels vots dels catalans, si ens ha de resoldre tantes i tantes coses, potser sí que val la pena sacrificar el patrimoni, la carrera, la família, la llar i el poble on vius. Potser sí que val la pena prescindir d'aquesta vida de tortell el diumenge, de fer perfomances kumbaiàs amb ciris i llacets, de fer el ploricó per la tele (la "nostra", tot i el 155), de fer el ridícul de rectificar el que fa quatre dies que defensaves només per salvar el teu cul. Si es tracta de ser coherents dic, s'ha de fer com un dels jordis del qual ara no es parla gaire, Jordi Pujol, que va tenir la valentia i la perspicàcia d'enfrontar-se al seu consell de guerra sumaríssim en temps de Franco amb un discurs valent a favor de la llibertat i de Catalunya. Plantar cara. Desobeir. Resistir. Si la independència val tant la pena i és tan urgent, aleshores és aquest, el camí.

La resistència o el sentit comú?

A banda d'aplaudir i fer likes al Facebook, la resta de l'independentisme faria bé, així, d'organitzar el front que fins ara ningú ha organitzat. Per cada citació judicial, una incompareixença. Per cada requeriment tributari (inclosos els ordinaris, esclar), un ingrés en un compte que financiï la propera República. A cada ajuntament, arriar la bandera espanyola. Per cada compte corrent d'un banc amb seu fora de Catalunya, una cancel·lació. Per cada ordre rebuda per un superior a un funcionari, mentre duri l'aplicació de l'article 155, una resposta negativa, què dic, vaga indefinida a l'administració pública, escoles i hospitals inclosos. Per cada mesura de força que apliqui aleshores el poder judicial (embargaments, acomiadaments, detencions, etc.), resistència. Passiva o activa; potser millor passiva que ara fa més bo per la tele. Oi Otegi? 

No hi ha país que aguanti una resistència així. És aquesta, recordin, la pressió en què somniaven tants convençuts per la causa i que van veure, l'endemà de la proclamació de la República, que tot era un somni. ¿Fa falta encara alguna saccejada més perquè vegin que era senzillament una enorme i inconscient mentida? Fos com fos, la Cup (li va la seva credibilitat) no està disposada a sortir de Matrix mentre hi tingui una missió a fer. O de "marc mental", o de com se'n digui d'aquest frau.

Dic, per això mateix, que tot això és si del que es tracta és de ser coherent. Però em temo que de tant en tant apareix, agre i esgarria-cries, el sentit comú. Aquell que va tenir l' exconseller Baiget quan va posar en una balança la independència i els estudis de les seves filles, i els que el van acompanyar quan la balança els va posar Puigdemont davant els nassos. Aquell que nota el fred de la presó. Aquell que ara van veient que -com era al principi, ara i sempre- del que es tractava era senzillament de poder. I que, tal com van, això del poder (com la immersió lingüística, la credibilitat de les nostres institucions, la seguretat jurídica per les empreses, el futur del catalanisme...) va pel camí del pedregar. Aquell que mira el tortell del diumenge i mira l'Anna Gabriel i tria el tortell.


Foto: Jordi Play (La Vanguardia)

dilluns, de febrer 19, 2018

Vint-i-un



Avui trobo a faltar la filla,
l'enyoro buscant la forma
sagrada del lacre en l'altura
que m'ha de confirmar que el cel
que llegiré com una carta
és el mateix que ha de llegir
la noia a l'hora del capvespre
en un país tan lluny del nostre.

Jordi Llavina, fragment d'Ermita (Meteora, Barcelona, 2017), versos 743 a 749, pp. 41-42.
Il·lustració: Joan Miró, Vol d'ocell al clar de lluna (1967)

dissabte, de febrer 17, 2018

Envellir



Busques un lloc on fer-te fort, i oblides
que el traïdor ets tu.
Però el triomf del mite som tu i jo:
l'home i la dona joves que van morir
perquè els dos vells esdevinguéssim lliures.

Joan Margarit, Fragment del poema "Termòpiles", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 55.
Dibuix: Edgar Degas.

divendres, de febrer 16, 2018

La creu de Jordi Llavina


Tot va venir de Facebook. Quan vaig veure que en Jordi Llavina havia publicat Ermita (Meteora, Barcelona, 2017), vaig caure en el provincianisme de preguntar-li si el presentaria a Mataró i em va encarregar de buscar-li data i lloc. Això em passa per preguntar. A més, em va demanar que li presentés el llibre, amb en Joan Safont [que ha aprofitat després per escriure això a La Llança], tot i que jo no sigui ni molt menys la persona més adequada per fer-ho. Però vaig accedir. Sóc un home fàcil. Va ser una presentació d'alçada, rèiem a Dòria Llibres.

Bé havia de dir alguna cosa i se'm van acudir algunes ximpleries. La primera, que Llavina i jo, i el rei Felip VI, compartim edat. Aquest any en fem cinquanta i ja ens n'estem adonant "que la vida iba en serio", de manera que miro de reüll a veure com ho porten, els altres. La segona era que la poesia ha de ser llegida, recitada ...i venuda. Aquest poema, amb octosíl·labs que de vegades rimen, de 1400 versos, s'hi presta molt bé. Quant a la venda, només cal dir que els intrèpids editors de Meteora eren a la presentació, suport que contrasta amb alguna anècdota que vaig explicar.

El poema és, de fet, el relat d'un camí que puja a l’ermita de Sant Pere del Puig, a la Selva del Camp, un paisatge important en la infantesa i adolescència de l'autor. El camí, com a metàfora de la vida, és un tòpic literari corrent. Des del Quixot a les road movies, passant per Josémaría Escrivà, és molt eficaç... La qüestió és, doncs, no de subgènere sinó de què en fas, amb això. El camí cap a l'ermita és un camí que "puja", el de l'esforç, el de Sísif, el de llevar-se cada dia amb projectes... Però també és un tòpic de la vida el riu, l'aigua que davalla ("Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir"), el del descans, la contemplació, deixar que les coses "passin", el camí del Tao, la contingència. M'ha semblat veure la doble tradició en aquests dos fragments del poema, separats a penes per vuitanta versos.
Som aigua, un flux, a penes -feble-
d'aigua normal i corrent, aigua
que sempre fa via avall
[versos 305 a 307] 
Arrels indòmites, rebels,
que malden per cronèixer com
deu ser la vida d'una branca
[versos 385 a 387]
El que passa, et passa

Fer un camí, avall o amunt, és obrir-te al diàleg amb el que et trobes. El que passa, et passa. El contacte amb els arbres o la fauna, el propi record del camí fet en altres etapes de la vida, li permet a l'autor fer un bon repàs a la seva vida. Als fills, a l'amor, a la seva dèria pel llenguatge (per la qual aquest poema n'és un excel·lent resultat), les nombroses referències literàries o pictòriques que acompanyen com un bastó... En una etapa vital, com deia al principi, on els records ja pesen, pesen sobretot en densitat. De tot comença a fer ja molt de temps. De fet, ell mateix mostra quin era el propòsit del poema en dos fragments més:
Voldria, doncs, deixar en els versos
pressentir el límit del llenguatge
poder-me afigurar el topall
del que es pot dir, abans del no-res 
[versos 480 a 484] 
Jo sempre he escrit per curar el tall
que ens fa saber que no som res [versos 495 a 497]  
A mi el primer vers m'ha recordat Wittgenstein, però sobretot aquesta consciència del límit a partir de la qual s'ha construït la humanitat (i que quan ets jove costa tant i tant de veure), és a dir, des de la que ens fem preguntes, per exemple, d'aquestes que no tenen respostes. O per a les quals el llenguatge ha de recórrer a mecanismes tan originals com el mite, el símbol o el silenci. I el segon l'he triat per la poderosa imatge del tall. Neixem d'un tall, físicament, però també -com anem descobrint- neixem amb el tall, amb la ruptura entre el món on som i el que ens agradaria, entre el que vivim i el que desitgem, entre el gaudi d'uns i el sofriment dels altres. El tall que, com bé han representat antigament amb les mandorles o modernament Lucio Fontana, és ferida però també pas d'un món a l'altre, d'un llenguatge a l'altre, si voleu. No sabem si és una ferida o una vagina, si mata o engendra, si ens casa o ens divorcia, si ens embogeix o cura. Llavina opta per curar-la, que no necessàriament vol dir guarir-la.

L'ermita, la creu

En Llavina va dir a la presentació que abans era ateu, que ara deu ser alguna cosa com agnòstic i que, malgrat segurament no acabaria creient mai, en aquesta edat on és es veu necessitat d'una certa litúrgia, d'un cert contacte amb el sagrat. D'altra banda, un dia o un altre, mentre fas el camí et preguntaràs per què coi has de caminar, què és el que t'ha fet llevar aquest matí, què hi busques, a l'ermita. Aquesta pregunta, l'autor la respon amb el símbol de la creu. Com que vam fer la presentació un Dimecres de Cendra, m'hi vaig esplaiar uns minuts. A partir dels versos 995, Llavina fa una descripció fantàstica de la creu, que comença així:
i els ulls de Crist són dues brases
que avui m'escalfen l'embalbida
pell d'un cor cec, braser dels ulls
que fa com el mercuri líquid
dels vells termòmetres trencats.
.
I tant, els ulls dels altres, de l'Altre a qui la figura de Crist a la creu representa genuïnament, són com brases, que escalfen i cremen, que ens acullen i molesten, que toquen el "cor de pedra", com diu l'Evangeli. A través d'aquesta poderosíssima imatge, l'autor es pregunta, precisament, sobre les seves creences... fins que es troba amb l'immens dolor del món (els gemecs que recordava Marx quan va parlar de Déu) i la impossibilitat existencial d'ignorar-lo. A mi em sembla una magnífica manera de començar la Quaresma. I, junt amb un vídeo del moment, una bona manera d'acabar aquest maldestre escrit, amb les quatre notes que vaig prendre per fer la meva prescindible presentació. Diu:
¿Potser creuré, de nou, un dia?
¿he cregut mai?, ¿què vol dir creure?
¿ho fa d'una semblant manera,
tothom qui creu? Creure i pensar,
¿s'arribaran a trobar mai?
(Crist ha ofegat el crit, que el tall
de la punta dels claus li esqueixa
la carn dels peus i de les mans
i, fondo, li n'esclata els ossos
-peus recollits en un sol clau:
feixucs, marcits, donats a mort;
i, en canvi, mans, en l'esbatec
de l'aire, ofertes per renéixer-.
gemega Cist, i encara temen
els fonaments del nostre món.  
[versos 1032 a 1046] 


P.S. En Manuel Cuyàs, que va venir, en parla aquí, a El Punt Avui.
Fotos M. Dolors Sàrries, Núria Dòria (i vídeo), Viquipèdia.

dimecres, de febrer 14, 2018

Sant Valentí


Ja en temps dels celtes arribava sant Valentí en aquest moment de l'any. Amb un altre nom, oblidat. Arribava oferint un ram olorós de mimosa.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 95.

dimarts, de febrer 13, 2018

El 68, cinquanta anys després



Aquest any que comença en farà cinquanta del maig de 68, les famoses revoltes de París, contemporànies d’altres fets similars a Frankfurt i Berlín, a Berkeley, als USA, la violenta repressió de l’exèrcit a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, i, sí, també a Barcelona. La generació nascuda després de la II Guerra Mundial, avui septuagenària, protaganitzava un dels canvis culturals més importants que coneixem a la nostra història recent. Un congrés internacional reunirà una bona colla d’experts a Barcelona des del 17 al 19 de gener*, convocats - agafeu-vos- per l’Ateneu Universitari Sant Pacià, vinculat a l’Església Catòlica, a més de la UB i una institució vaticana. Suposo que no serà l’única iniciativa. Els organitzadors -diu el programa- creuen que “els fets del 1968 s’inscriuen en el cicle revolucionari dels temps moderns. (...) Van (...) afectar sobre tot al món universitari i burgès, amb una participació minsa proletària [i] (...) han suposat un canvi tan extraordinari en la manera d’entendre la vida, com potser mai no s’havia vist, des de l’ensulsiada de l’ordre antic”.


A mi em sembla una magnífica notícia. En primer lloc, perquè sigui precisament l’Església Catòlica una de les més interessades en comprendre les dimensions del canvi, que l’afectà profundament, per bé i per mal. Demostra una sagacitat i intel·ligència de la que no sempre en fa gala. En segon lloc perquè, com deia, la “generació del 68”, té testimonis vius (i per molts anys) que poden ajudar a fer una reflexió molt més acurada del que fou aquell canvi i, sobretot, de la iniciativa social, política, intel·lectual i econòmica posterior dels seus inductors i simpatitzants. Reflexió que sovint acaba, al nostre país, amb una injusta, limitada, edípica i miop crítica a la Transició.


Però, sobretot, crec que valdria la pena per anar una mica més a fons, intentant respondre algunes preguntes, a veure si ens orientem bé, els d’ara. Per exemple ¿no tenen la mateixa naturalesa la “desregulació” de costums sexuals i la mercantilització de tots els àmbits de la nostra vida?. O ¿fins on l’actual persecució dels delictes sexuals (a menors, violacions, prostitució) no és un “enyor” de les normes “prohibides” de la moral anterior? ¿Les utopies, aquest somni de les joventuts universitàries burgeses, són necessàries o ja els hi hem vist prou les trampes als paradisos poc universitaris o burgesos que les han perpetrat? ¿L’oblit de la tradició (postissa) és realment una oportunitat de redescoberta (autèntica)? ¿L’eclosió actual del sentimentalisme -des del funeral de Lady Di al procés català- té a veure amb el seu tabú materialista seixanta-vuitista? I, a l’Església, ¿sense marxistes, amb qui es dialoga, ara? O viceversa.

Article corresponent al mes de gener a la revista Valors* L'activitat ja s'ha celebrat, però l'article va sortir publicat abans.

dilluns, de febrer 12, 2018

El criminal



Quan llegeixis la història d'un gran criminal, dona gràcies sempre al bon cel abans de condemnar-lo, ja que no t'ha posat a tu, amb la teua cara de bona persona, al començament de tota aquella cadena de circumstàncies.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 175.
Foto: Danny Lyon, New arrivals from Corpus Christi, Diagnostic (c. 1967)