dimecres, d’abril 01, 2020

Mossèn Rodríguez beneeix Mataró



La setmana passada va córrer pels whatsapps dels meus conciutadans aquest vídeo on es veu el rector de la mil·lenària parròquia de Sant Maria de Mataró dalt del seu campanar mostrant una custòdia als quatre vents, desafiant-los, per beneir la meva estimadíssima ciutat. Abans, mossèn Josep Rodríguez, revestit amb capa pluvial (crec), recita el text de la benedicció demanant l'auxili de Déu. A mi, que vaig començar a anar a missa quan encara les colonitzaven les guitarres, també em va fer una mica de gràcia, ho reconec. Vaig respondre amb ironia a qui me'l va enviar: "ara sí que podem dormir tranquils". Però quan vaig veure que un conegut se'n fotia a les xarxes amb coses com "pobres de nosaltres" i tal, em va pujar la mosca al nas.

Ja sé que la gent més gran que jo té força complexes amb tota l'estètica prèvia al Concili Vaticà II, i aquest és un tema que difícilment resoldrem. Però no acabo d'entendre com els que no són catòlics no s'ho prenen amb més distància. El conegut que us deia és amant del teatre, viatja arreu per veure espectacles, pel que veiem a les seves xarxes socials. Va sovint a països exòtics i ens ho ensenya amb prolífics reportatges. Estic segur que si dalt d'un mil·lenari edifici religiós d'un d'aquests destins un xaman fes una dansa ritual per treure els mals esperits ho hauria elogiat i n'hauria fet alguna relació amb el teatre contemporani o la dansa. Però si un capellà espolsa la capa pluvial i treu les teranyines de les custòdies, desenganyeu-vos, és un fatxa, que és l'epítet que han tret ara als fatxes de veritat per fer-lo extensiu al conjunt de prejudicis que alguns acumulen.

Sí, ja ho sé. El que cal ara és material mèdic i mans, cuidar-se a casa i on sigui, pasta per la recerca, habilitar espais per ampliar l'atenció dels hospitals. Segur. La prioritat dels cristians ha de ser aquesta, la cura material, encarnada. Tocar els leprosos, fer caminar els coixos, tocar els ulls dels cecs. Però aniríem malament si, sobretot quan es demana a la pràctica totalitat de la població restant que no es moguin de casa, no entenguésism que ens queda el símbol. Per exemple, un símbol universal, avui, és l'aplaudiment diari a les 8 del vespre per agrair la feina del personal mobilitzat i la seva entrega. Per mi, un símbol molt eucarístic, com ho és per mossèn Rodríguez, i milions de persones al món, la custòdia del cos de Crist. Per sort, no són incompatibles. Podem combregar (quan ens ho deixin) i aplaudir. I segurament, ho hem de fer ara més que mai. Amb capa pluvial o amb xandall.

El que digui que tot plegat no serveix per res és que probablement tampoc ha entès res. Volem fer nostre el cos dels que no hi són, en aquell moment, perquè s'estan lliurant del tot a la cura dels altres, de nosaltres, de fet. Inclosos, sigui dit, milers de voluntaris de Càritas que no tenen temps ni de mirar els vídeos de whatsapp. Volem que, almenys, ens sentin a prop. Volem ser-hi. Que el confinament no sigui dimissió, o amagar-se. I expressar la confiança en aquests professionals. Per als cristians, tot això té un llenguatge potser avui una mica estrany, però que a nosaltres ens funciona. Del lloc on el ens surt aquesta confiança, i l'agraïment, en diem Esperit Sant. Dels cossos malalts, o dels metges i les infermeres, en diem el Fill. I del lloc on anem quan fem valdre d'aquesta dimensió sovint tan poc coneguda de nosaltres, el Pare.

O sigui que poca broma, mossèn Rodríguez. Va fer molt bé de beneir-nos en nom d'aquesta esperança. Que Déu també el beneeixi a vostè, sí, però sobretot als que se'n riuen de tot plegat entre rot i rot de les meravelloses viandes que pengen a Instagram.

dijous, de març 19, 2020

La infecció dels ultracossos


Quan em van dir que deixés de donar la mà i tocar ningú per no ser receptor o transmissor del coronavirus, em va venir al cap de seguida “La invasión de los ultracuerpos” (Philip Kaufman, EUA, 1978), una pel·li (en realitat un remake) protagonitzada per Donald Sutherland que el seu dia em va angoixar força. En ella, uns microorganismes extraterrestres s’apoderen dels cossos de ciutadans i transmeten aquesta possessió tan sols pel tacte. Per això m’hi va fer pensar.

Tant les pel·lícules d’extraterrestres com, de fet, les de zombis (en aquest cas seria una mena d’intersecció), han estat assenyalades sovint com una al·legoria cultural de la concepció de l’alteritat de la societat postindustrial. També en això s’assembla aquest moment. El principal risc de contagi és la vida social i, per això, s’han establert mesures de confinament. Així, paradoxalment, la millor manera d’ajudar els altres és allunyar-se’n. 

No som res sense els altres

D’entrada, i també contra el que sovint es diu de l’individualisme actual, una de les coses que queda despullada és el nostre alt grau d’interdependències. En el fons, no som res sense els altres, i potser cada vegada menys. Sense gent amb poder (o temps) de compra, la nostra economia s'enfonsa en un instant (cosa que potser ens farà ara a tots keynesians de cop). Que el virus hagi viatjat de la Xina a la punta més occidental d’Europa amb certa rapidesa diu molt del món cada vegada més petit. Les recomanacions a tort ia dret per no sentir-se estrany a casa (o per no acabar assassinant els que viuen amb tu) també diuen força coses: sobre la nostra sobreexposició, sobre el mite de la confortabilitat domèstica, sobre les dimensions dels habitatges i el microurbanisme, sobre l’horror vacui en el qual vivim…

Tot i així, els homes i dones del segle XXI que cada dia obren un interruptor i funciona, que obren una aixeta i cau aigua, que no poden passar les vacances sense fugir, que recorren a les classes de ioga i al menjar km. 0 per “trobar-se bé”... sembla que tenen un problema amb l’alteritat, que el subconscient cultural reprodueix en films com els que us deia. L’alteritat, vull dir, que passa per davant nostre, no la de les notícies, amb la qual sí que som hipermegasolidaris. Sempre volem acollir els refugiats de la tele. L’alteritat que fa pudor, que pixa fora de test, que destorba el nostre karma, que porta el coronavirus, o la que en fem culpable, un dia els xinesos, l’altre dia el polítics (mai els nostres, esclar), i així anar fent per no haver-se de mirar al mirall mai. No fos cas que ens trobéssim símptomes d’impuresa.

Els altres, aquells sense els quals no som res, també fan nosa. On hi ha alteritat hi ha conflicte. La vida plàcida a la que (legítimament) aspirem i volem conservar s’estima més enganyar-se de positivitat abans de reconèixer la negativitat intrínseca de tota relació, que un dia o un altre treu el cap. I em temo que és aquí on haurien de recaure els nostres plans educatius, els cursos prematrimonials (si encara se’n fan), els nostres recursos culturals, els nostres debats polítics. ¿Com ens ho podem fer per viure si no som res amb els altres si inexorablement els altres són un destorb, zombi o extraterrestre, tard o d’hora? 

La vacuna.

Potser el primer que ens ve al cap, per exemple, és del dret a l’autodeterminació o el divorci, és a dir, matar els extraterrestres. És una opció que no sempre surt bé (no vull fer spoiler). Per les ànimes més càndides, hi ha l’opció, també inútil, d’apel·lar a la positivitat, és a dir, a negar la humanitat complexa que inclou, per exemple, riscos de contagi.

Jo en proposo una tercera que consisteix en preparar-nos per quan vinguin mal dades. Com que els sermons tampoc funcionen, la humanitat va inventar el llenguatge analògic, ja a les coves rupestres. L’art que mostra batalles, per exemple. Les novel·les d’aventures amb dolents, crims i venjances. Els relats religiosos i els seus sacrificis. L’esport competitiu, la boxa o les curses de toros. Les festes de moros i cristians. La competició política. Els striptease. Els vídeojocs de guerres, de curses o del que sigui. D’això, si no fos per l’ocultació de la negativitat i dels riscos que sembla pretendre el corrent majoritari dels benpensants de les nostres escoles i parlaments (on hem delegat la moral, ara que els capellans van de sotana caiguda), en diríem cultura. O, en temps com els que vivim, vacuna. 

Vacuna, ja ho sabeu. Una dosi de mal al desert per generar prou anticossos quan vingui el Mal de debò al Calvari. O sigui que passeu com pugueu aquesta Quaresma/quarentena i que arribi aviat la Pasqua.

Article publicat a la web de la revista Valors.

dimarts, de març 17, 2020

Aquest any, la processó anirà per dins


Molt probablement aquest any no podrem celebrar la Setmana Santa, ni la Pasqua, en comunitat. A mitja Quaresma també s'han hagut de suprimir misses i estan cancel·lant-se les processons, les passions, les benediccions de palmes, les pasqües dels moviments... Tot.

No, no parlaré del coronavirus i, molt menys, faré cap aproximació a la gestió de la crisi com, amb tanta insconsciència i alegria, fins i tot amb bona fe, n'emergeixen tantes com un rau-rau incomprensible, aprofitant el bullir constant de les xarxes sota les quals estem enganxats. Enganxats i presos. També presos dels nostres prejudicis i desconfiances estructurals, com qualsevol cunyat. Hauríem d'aplanar també aquesta corba.

Res d'això. Avui m'agradaria parar l'atenció en el repte que aquesta contingència significa pels cristians. Hi ha reptes des del punt de vista personal. És a dir com ho vivim, on queda l'altre quan la millor manera de respectar-lo és allunyar-se'n físicament, què passa amb els més desvalguts, quin acompanyament podem fer als malalts del virus, com recauen les mesures de confinament en la nostra vida familiar... o en la nostra solitud. Però també des del punt de vista més col·lectiu, o exterior. La Setmana Santa i la Pasqua són les festes més visibles del cristianisme explícitament cultural, tot i que el que no són processons o passions no resulta avui per avui tan evident.

A Catalunya Religió ja podem veure algunes experiències. Per exemple, parlant de com ho viuen els catòlics italians, un article recent de la Glòria Barrete recull una entrevista amb Marc Carroggio. Diu que aquesta situació és "una manera també de descobrir la dimensió més personal de la fe i de valorar més la perspectiva comunitària que ara no podem tenir" i recomana continuar utilitzant "el sentit comú, no culpabilitzar ningú amb les decisions, i recordar que no és tan dur el que se'ns demana, uns dies d'aïllament per poder estar junts una altra vegada". A mi em sembla encertadíssim. Plantejo, només a tall d'exemple, dues idees més.

La primera idea que em ve al cap és que, en realitat, la situació que vivim sembla una Quaresma a l'engròs o, com deia la periodista Conxa Parramon, el Divendres Sant de la seva infantesa. Pujats com estem al dona-me'n-dona-me'n, i amb el risc de la forta crisi econòmica que pot portar prescindir-ne, tot s'ha de dir, una aturada en sec és un atzucac contracultural pel qual, ai las, el cristianisme té relat. El del desert i tot el que significa, diàleg amb Satanàs inclòs. Diguem-lo, oferim-lo. Practiquem-lo.

I la segona idea consisteix en resoldre la dissociació que hi ha entre les pràctiques comunitàries que hi ha a la nostra estimada Església i les pràctiques comunicatives que estan canviant radicalment la nostra manera de relacionar-nos personalment i socialment, la nostra economia i la política mundial. De cop, hem redescobert les misses a la tele i a la ràdio. Ara imagineu-vos que les descobrim a Facebook Live o a Instagram, amb comentaris a l'Evangeli, o a l'homilia, amb likes (amens) i links a l'Soptify dels cants del dia, per exemple, precedits per privats que actuïn com a confessió. Ara imagineu-vos que, com fa el pastor protestant Ignacio Simal a Twitter, anunciem el tema, o amb un verset-tuit, de la prèdica dominical, com si cada missa fos un esdeveniment diferent. Per no parlar de pregàries comunitàries, de streamings de totes les conferències quaresmals, de l'evangeli del dia en fils de Twitter. Jo què sé. Al cap i a la fi, Evangeli vol dir "bona notícia" i, avui, aquesta notícia no arriba pels mitjans on arriben les notícies.

Hi ha una última cosa per a la qual (encara) no se m'acut res. ¿És possible viure la fe de les processons més enllà de presencialment?, em pregunto. I més enllà de compartir els milions de vídeos que corren cada any, esclar. És un bon repte que potser hauria de plantejar-se al congrés de germandats de Setmana Santa que es fa periòdicament. No és un tema menor. Afecta, de fet, tota la cultura popular (no m'imagino un any sense Les Santes, a Mataró), i concretament, al poder combinat de la imatge, l'esforç, el camí, el relat, la música, la pregària, la companyia i, també, esclar, l'espectacle. En fi, mentre duri el confinament, i per treure's la immensa tristesa dels confrares i de tants i tans fidels, potser valdria la pena reflexionar-hi. Aquest any, la processó sí que anirà per dins.

Foto: La Processó de Besalú (Nació Digital)

dimarts, de març 10, 2020

A favor de la caritat

Estic una mica fart d’un tòpic que també és meu. Com tots els tòpics, la seva repetició acrítica el converteix en fals. Sento una entrevista de fa uns anys un gurú sobrevalorat de casa nostra dient “la caritat és humiliant perquè s'exerceix de dalt a baix. La solidaritat és horitzontal”. Oriol Ponsatí-Murlà, a la seva recent L’avarícia (Fragmenta, 2019), confronta dues definicions de diccionari de “solidaritat”. En una és una “adhesió circumstancial a la causa o empresa d’altri” i en l’altra una “entera comunitat d’interessos i responsabilitats”, de manera que en la primera els altres són fora de la comunitat i el l’altra, almenys en teoria, ja són dins, ja són “dels nostres”. Certament, vist així, és preferible l’accés universal als serveis i als recursos que dependre de la bona voluntat dels qui els atresoren. Més encara, és immoral que els atresorin mentre hi ha qui no hi té accés. Fins aquí, d’acord.

El problema és quan baixem a la realitat. El primer problema és el nosaltres, els contorns de la comunitat, no sempre homogenis (culturalment, nacionalment, ètnicament…). El segon és que no estem sols; el que passa més enllà d’aquests contorns ens concerneix. I el tercer és que “fins i tot en la societat més justa”, com deia el Papa Benet XVI a Deus caritas est (Claret, 2006), “sempre hi haurà sofriment que necessiti consol i ajuda. Sempre hi haurà solitud” i la comunitat (o l’Estat) mai pot proveir el que aleshores més necessita qualsevol ésser humà, “una entranyable atenció personal” aquí i ara

L’alteritat és la condició essencial dels éssers humans, fins i tot quan esdevenim un nosaltres. Dins i fora d’aquesta categoria hi ha vida humana, i vida humana que ens concerneix, com deia. La solidaritat entesa com a “entera comunitat d’interessos i responsabilitats” no arriba a l’alteritat que no els inclou, o de qui els qüestiona, o de qui n’és expulsat, o de qui no hi entra.  Aleshores necesistem l’“adhesió circumstancial a la causa o empresa d’altri”, anar del nostre “dalt” al seu “baix”. Encara que sigui per interrompre la pau teòrica (i errònia) de les societats perfectes on només compta el “nosaltres”, encara que ens diguem “república”.
  • Publicat a la revista Foc Nou (gen-març 2020)
  • Il·lustració: Adolphe Bouguereau, La Caritat, (1878), Smith College Museum of Art, Northampton, Massachusetts (EUA).

dilluns, de febrer 24, 2020

La vida aèria



"He tornat a la fe perquè sóc un racionalista de tarannà escèptic" (p. 37)

"L'heterodox ortodox és aquell que ha transformat la transgressió que implica tota forma d'heterodóxia en un dogma rígid, en pura ortodòxia. Avui l'esfera de l'heterodóxia ortodoxa està inequívocament representada per la correcció política " (p. 102)

"L'autoestima és l'erotisme trist i narcisista d'aquells a qui no vol ningú i es veuen obligats a estimar-se a si mateixos" (p. 139)

"Actuar amb rectitud o bé actuar bondadosament. Les dues coses solen ser incompatibles." (p. 188)

"La dessacralització i la secularització, la destrucció dels grans ídols, no ha portat un alliberament de la humanitat sinó, justament, a una renovació i revitalització d'ídols insignificants i molt més perillosos. Hem abandonat la catedral per entrar a la secta." (p. 199)

"Quan som petits estem malalts, i la convalescència sol ser agradable pel que té de ruptura de la rutina. De grans, en canvi, som malalts. (p. 273)

"La vida pública té un altíssim component erosiu. Sense un cert caràcter, la possibilitat de transformar-se en un petulant imbècil vanitós, o en una espècie de caricatura d'un mateix que repeteix d'un mateix allò que els altres esperen que sigui un mateix, és altíssima" (p. 279)

"Per 'tradició [alguns] noentenen el conjunt de sediments civilitzatoris que al llarg dels mil·lenis van possibbilitar que els homínids es transformessin en persones, sinó un conjunt de fets ultraconjunturals —i sovint banals— triats arbitràriament." (p. 288)

"La gran literatura fa veure que explica coses però, en realitat, es limita a sonar d'una determinada manera." (p. 326)

Ferran Sàez Mateu, La vida aèria, Barcelona, Pòrtic Ed., 2019.

dimecres, de febrer 19, 2020

Vint-i-tres


En ti me convertiré en ceniza
y tu vida nueva verá
la caída de todas las cosas
que me hirieron.

Manuel Vilas, fragment del poema "Daniel", a Ordesa. Ed. Alfaguara, Madrid, 2029 (14), p. 381.

dimarts, de febrer 18, 2020

La despenalització de l'eutanàsia



El 2004 van coincidir a les pantalles dues pel·lícules que, a parer meu, afrontaven de dues maneres molt diferents la manera de posar-nos davant l'eutanàsia. Una era "Mar adentro", d'Alejandro Amenábar, i l'altra "Million dollar, baby", de Clint Eastwood, totes dues basades en casos reals. Tot i que tothom me'n parlava bé, la primera la vaig trobar tramposa. En general, les pel·lícules (o les obres de teatre o de narrativa) que pressuposen un marc mental de bo i dolent, de manera que el dubte sobre el que es considera bo et fa dolent (o carca, en aquest cas), cada vegada m'emprenyen més, fins i tot en el supòsit que, com em passava a mi, estigui predisposat a "anar amb els bons". No m'agrada que em prenguin per imbècil, sobretot si pago. Ja arribaré jo solet a les meves conclusions, si vull. O, si em calen sermons, ja aniré a missa, no al cine. No, el debat sobre l'eutanàsia no va de bons i dolents.

En canvi, en la pel·li de Clint Eastwood el plantejament moral em va semblar molt més honest. El seu personatge més aviat està en contra de l'eutanàsia, però encara hi ha una cosa que el pot més, que el desarma: l'amor incondicional a la noia a la qual entrenava, paralitzada i sense cap més expectativa vital que romandre així. I la noia li demana que l'ajudi a morir. El procés per respondre-li, el discerniment, és dels moments més interessants. ¿Què preval, èticament: la resposta a la demanda de l'altre o la moral? ¿I, si al damunt, la resposta que demana l'altre no és pas la que tu prendries per tu ni per ningú? 

I aquests dies que les Corts espanyoles han acordat debatre la despenalització de l'eutanàsia, amb els vots en contra tan sols del PP i Vox, a banda de la moral i l'ètica, s'hi suma una pregunta política: ¿ha de continuar penalitzant-se?

Els catòlics i l'eutanàsia

En el món catòlic, i no només en ell (el Partit Comunista portuguès, per exemple, ha votat contra una llei similar), hi ha una predisposició contrària a la despenalització. Si fugim del debat maniqueu, com demanava al principi, i si prescindim de les enquestes (àmpliament favorables), crec que ens hauríem de prendre seriosament les crítiques. Qualsevol tema relatiu a la interrupció de la vida és seriós i, lògicament, sigui quina sigui la decisió política i final, sempre tindràs la sensació de no haver-ho fet prou bé. "Un estat democràtic només és democràtic si té mala consciència", diu sempre en Joan-Carles Mèlich.

Però també en el món catòlic hi ha hagut les reflexions més interessants sobre aquest tema, no sense problemes episcopals, tot sigui dit. Parlo de les reflexions del P. Francesc Abel, EPD, al capdavant de l'Institut Borja de Bioètica, especialment del manifest que ell mateix va promoure, junt amb altres eminents investigadors i pensadors, ara fa quinze anys. Allà s'hi demanava, en cas d'una possible despenalització, que es complissin una sèrie de requisits, incidint, precisament en la dignitat humana que els partidaris de la legalització de l'eutanàsia al·leguen de forma preferent. Perquè seria indigne, també, qualsevol ús abusiu d'aquesta extrema mesura.

Aquest diumenge llegíem a missa aquest text: "Si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua: pren el que tu vulguis. L’home té al davant la vida i la mort: li donaran allò que voldrà" (Sir 15, 15-17). Pensava que, de fet, la invitació de Déu a seguir-lo, es basa inexorablement en la llibertat individual. En el cas que una persona estimada decideixi, davant l'única expectativa de la mort, de situacions insuportables i irreversibles, que ha arribat l'hora de morir, i ens demana d'ajudar-la, ¿li privarem, preses totes les precaucions, de fer un acte lliure que no fa mal a ningú més en nom de la nostra fidelitat al Déu de la creació i de la vida? ¿No era Jesús mateix qui va dir-nos que posar-se al servei dels més febles, incondicionalment, és la manera de conèixer el Pare? ¿Que potser ens pensem que arribarem al Judici sense cap remordiment?

Per tot això, i si recull totes les garanties possibles, sobretot el compromís d'acompanyar de totes totes les persones que es troben clarament en la fase final de la seva vida, humilment em sembla bé recolzar aquesta iniciativa parlamentària.

[Publicat avui a Catalunya Religió]