dissabte, de maig 19, 2018

El poble



Es fácil defender al pueblo
contra los poderosos
--por sed de justicia, compasión
o, sencillamente, sentido de la decencia.
Más complicado es hacerlo
cuando el pueblo mismo
se considera poderoso,
bien como chusma,
bien como niuvel riche.
Entonces es mejor declararse apátrida
o, preferiblemente, anacoreta:
refugiarse con Dios
como único interlocutor,
aun sospechando
que Dios no existe.

Rafael Argullol, poema "17-III-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 90.

dimecres, de maig 16, 2018

Aquí no pot passar



Quan hi ha un assassinat d’un infant o una adolescent, profusament disseccionat pels programes de màxima audiència, un dels mecanismes que se’ns activa -diria- és el de comprovar que passa fora del nostre entorn, fora de la nostra “frontera” psicològica. Encara passa més quan veiem, també per televisió, les massacres bèl·liques d’innocents, els desastres arreu el món o la misèria i fam que, com una plaga, cauen sempre lluny del nostre confortable terreny. Quan tot això s’acosta, quan tenim refugiats ben a prop, quan ens expliquen un cas proper de pederàstia o quan els terroristes atempten a la Rambla on has passejat tantes vegades, veus una mica més les orelles del llop. De cop, t’adones que aquesta frontera de confort és molt més feble del que pensaves. De vegades, quan la policia deté un criminal fugat, alguns veïns diuen que no sospitaven res, que semblava bona persona i feia vida normal. La seva estratègia de camuflatge ens revela, de fet, que nosaltres mateixos podríem ser aquell terrorista, aquell pederasta o aquell assassí. No, els “dolents” no fan cara de dolents.


El segle XX va ser el del compliment de les utopies del XIX, diríem anant molt ràpid. L’emancipació de l’ànima del poble amb la que somniaven els romàntics alemanys, o l’emancipació del proletariat marxista, propòsits de progrés esperançador, duien al seu si, també, el germen de les dues dictadures més criminals que haurem conegut. No n’hauríem de fer cap abús, d’aquesta memòria (com dir “nazi” a qualsevol), per poder anomenar, i no perdre de vista, l’horror que van causar. Però l’hauríem de tenir present tothora. Va ser molt fàcil caure-hi. Un dels últims estralls d’aquests conflictes els vam poder veure a les guerres dels Balcans, no fa pas gaire. També hi havia mota calma abans de la tempesta.


Més a prop, encara, a Espanya hem pogut viure el fenomen terrorista d’ETA, amb prop d’un miler de morts. La novel·la més venuda de l’any passat, Patria, de Fernando Aramburu, relata amb una quotidianitat que fa feredat com era l’ambient a Euskadi, especialment als entorns rurals, per teixir un món còmplice amb la violència, sense anomenar-la, fora del qual et feien el buit ...o t’omplien de plom. Per sort, la pressió ciutadana i de l’Estat ha acabat amb ETA. Digueu-me el que vulgueu, però algunes característiques de Patria les veig emergir a la societat catalana. Encara molt incipients. Retirades de salutació, expulsions als whatsapp, advertiment als comerços per fer vaga o pel llacet, negació del delicte, superioritat moral, odi. Odi. Odi. Tots som molt bones persones i segur que aquí no passa, però, per si de cas, aturem-ho ara que hi som a temps.

Article per a la revista Valors (abril 2018). Foto: J. Lago (El Correo)

dimarts, de maig 15, 2018

¿I si Torra anés bé?


El filòsof Slavoj Zizek, referència de l'esquerra alternativa, va ser notícia a les últimes eleccions americanes dient que ell hauria votat per Trump. Mal per mal, deia, almenys Trump representa el canvi, davant Hillary. Canvi que "naturalment" portarà a noves mobilitacions d'esquerres i, amb elles, el projecte emancipatori. Conte de la lletera postmodern. Sí, hi ha una esquerra que juga a billar perillosament i pensa coses com aquestes. Però no és per aquest exemple que, enmig del lògic estupor de tants i tants catalans per l'elecció que el Parlament ha fet d'un president de la Generalitat amb aquesta --diguem-ne-- ideologia, plantejo una hipòtesi remota que ens tranquil·litzi una mica. No em refereixo, per exemple, a que el bloc electoral independentista vegi finalment en quina caricatura s'ha convertit la principal institució del país i li caigui la cara de vergonya. No caerá esa breva. No, és una altra cosa.

Dues prèvies

Deixeu-me fer un parell de prèvies. Una, el conflicte que estem vivint (entre una part de Catalunya i l'Estat, però també entre aquesta mateixa part i els altres catalans) només pot acabar de dues maneres. La primera és que una part guanyi sobre l'altra. És exactament la gasolina que els dona energia, aquest objectiu. Però una gasolina destinada a cremar-ho tot, a condemnar la meitat de catalans a la subjugació de l'altra. A repetir el conflicte a la mínima. El món n'és ple d'exemples. L'altra manera és amb pacte. Tu no em toques el més important per mi i jo no et toco el que més ho és per tu; però intercanviem cromos, fixem límits, busquem un marc on identitats diferents s'hi trobin còmodes. En fi, no ho sé, però un pacte. I el pacte, quan ha anat precedit de forta tensió (o molta il·lusió), és percebut sempre pels sectors més actius dels bàndols com una renúncia. "Us heu venut". "Sou uns flonjos". "155 monedes de plata". En fi, també ho coneixem. Però té l'avantatge que el país hi guanya, que les energies es canalitzen. Que es desescala. I la filigrana que tots dos bàndols han de poder explicar als seus que han guanyat.

Dues. Els processos de transició en un escenari de blocs els fan la gent del règim, com ens va ensenyar Enszenberger. Un comunista va desfer la Unió Soviètica. La determinació del general Jaruzelski va evitar un bany de sang en la transició polonesa. El racista De Clerck va rebre el premi Nobel amb Mandela per posar fi a l'apartheid. Suárez va ser aclamat el seu dia pels falangistes com algú que preservaria el seu llegat, contra l'exigència de democratització espanyola. Suárez, també, amb Gutiérrez Mellado i Carrillo, exemplifiquen, com bé diu Javier Cercas, la necessària traïció als orígens per poder construir la concòrdia democràtica. Tots ells líders forts (en el moment que toca, no després, certament, el preu a pagar és aquest), d'indiscutible trajectòria interna, i amb una ideologia tan cridanera com perfectament modificable. Instrumental. Com ha de ser.

¿Torra serà l'elegit?

La pregunta és ¿pot ser el president Torra el traïdor que li cal a l'independentisme? Sí, ja sé que sembla exactament tot el contrari, tant per la seva trajectòria, avalant les pitjors tesis el nacionalisme excloent, com per les seves declaracions actuals, afirmant que el procés per declarar la independència no s'ha aturat i que sant tornem-hi. Però... ¿i si no fossin tan beneits com sembla i estiguessin preparant el personal per fer exactament el contrari fent veure que fas el que has dit? És una mica rocambolesc, ja deia que segurament remot, però jo no ho descartaria.

Per què? Perquè per al primer escenari (victòria sobre el contrari) l'independentisme ja ha demostrat que no té prou força. Ni en el sentit estricte (policia, escamots, capacitat financera, capacitat legal, etc...), ni en el sentit electoral (no passen mai del 47% dels votants), ni en suport internacional. I perquè per al segon escenari (pacte), les coses estan massa calentes i, pel que acabem de dir, la posició de força prèvia a qualsevol negociació completament afeblida. 

Així, si hi ha un camí per l'independentisme, em sembla a mi, és el de recular. La via unilateral els ha afeblit, no han aconseguit cap dels objectius i comencen a rebre'n ara les conseqüències penals. I ningú, ningú, ha fet el mínim gest per promoure una desobediència popular. És una via morta. L'únic trumfo són les multituds mobilitzades que, a banda del que vulgueu, són vots i donen majories. Justetes, però suficients per manar que, no ho oblidem, és del que es tracta.

L'objectiu, doncs, hauria de ser cuidar aquesta massa mobilitzada. Com que ja la tenen molt masegada per la guerra sense treva de les diferents forces polítiques independentistes per apropiar-se'n, és qüestió de fer veure que es "fa república" (compte, no "una república" o "un estat independent"), mentre es resituen les forces per afrontar sense tants dèficits una futura negociació, anant bé. O el que sigui. Ningú no renunciarà a l'autonomia (allò real), mentre de cara enfora "fem república": restituint càrrecs destituïts aquests sis mesos de 155, confirmant els que no ho van estar (la majoria, per cert), donant protagonisme als "màrtirs", plantejant lleis amb trampa perquè el TC les tombi... En fi, tot menys un estat independent.

Probablement, aquest ha estat el temor de la Cup, tot i que finalment n'ha facilitat l'elecció. Si fos així com dic, l'elecció de Torra seria un mal menor. Voldria dir que l'independentisme plega veles, i ho ha de fer dissimulant, «sin que se note el cuidado». Amb el president més Capità Collons que han trobat. despistant-nos amb cites del santoral catalanista, esgarips supremacistes i xenòfobs (que calmen els radicals) i aquest posat de no saber massa on s'ha ficat. I patint una mica, una mica força, perquè estan jugant amb Catalunya, amb nosaltres. I perquè no sé quant pot aguantar el país jugant amb coses sèries amb aquest guió de Polònia de pa sucat amb oli.

Ara no sé si escric tot això perquè m'ho crec o perquè m'ho vull creure.

dilluns, de maig 14, 2018

Belles arts



Una camisola de dormir de núvia al matí següent després de la boda: vulva pinxit, penis sculpsit [la vulva la va pintar, el penis la va esculpir]

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 204-205.

dissabte, de maig 12, 2018

Germana mosca vinagre


El santo de Asís
fue más lejos que nadie
en la comprensión
de la naturaleza profunda de las cosas.
El hermano asno,
la hermana rana,
el hermano caracol,
la hermana pulga:
nuestros semejantes,
nuestros iguales.
Tras arduas investigaciones
unos científicos de San Francisco
-el nombre de la ciudad
no puede ser más idóneo-
hn descubierto que los machos
de la mosca vinagre,
una vez han sido rechazados por las hembras,
se entregan desesperadamente al alcoholo.
los sabios californianos
no nos han informado
de si los pobres machos de mosca
tienen ánimos de intentarlo otra vez
después de la borrachera.
Pero nos conocemos
y no tenemos la necesidad
de nuevos experimentos
para saber la respuesta.
San Francesco aveva ragione.

Rafael Argullol, fragment del poema "12-III-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 85.

dilluns, de maig 07, 2018

Ja eren en nosaltres


He vist sovint cornelles posar-se sobre els porcs, allà on pasturen i, estant alerta quan quests remenen algun cuc a terra, emprendre el vol i caçar-lo, per tornar de seguida allà on eren. Vet ací un símbol esplèndid del compilador, que va remenant, i de l'astut escriptor que utilitza tot això sense gaire esforç ni benefici propi.

(...)

Escriure és un mitjà excel·lent per despertar en cada hom el seu sistema latent i, tothom que hagi escrit mai, haurà descobert que l'escriptura sempre desvetlla coses que abans no coneixíem amb lcaredat, però ja eren en nosaltres.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 204-205.

dissabte, de maig 05, 2018

Entre abstraccions



Nadie se acuerda
de que el futuro que anunciamos
nos traerá dolor real
y heridas auténticas.
las guerras siempre
se desatan entre abstracciones.


Rafael Argullol, fragment del poema "12-III-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 85.