dissabte, de gener 21, 2017

Abans de l'alba


Ermitans del mont Meru o l'Everest,
en coves de nit closa, sota túmuls de neu,
o bé allà on el buf paorós de l'hivern i la neu
abaten llurs cossos nus, saben que al jorn
sempre el segueix la nit i que, abans de l'alba,
els monuments i glòries s'hauran fos.

W.B. Yeats, Fragment del poema "Meru", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 379.
Foto: Soumit ban

dimecres, de gener 18, 2017

Sense Nadal


Un d'aquests dies de Nadal de sobretaules inacabables, quan la resta de comensals s'immergia en el que em va semblar una desbocada timba, jo, que sóc l'anti-homo ludens a desgrat meu, vaig tafanejar entre els llibres i vaig tenir temps d'acabar, gairebé, Una Navidad diferente, de John Grisham (Ed. B, Barcelona, 2002). Sí, jo també tenia els meus prejudicis sobre Grisham fins que fa anys vaig llegir un article (no recordo de qui) que el recomanava i, des d'aleshores, no m'ha decebut. Així que, aquella tarda, després de fullejar uns quants llibres sobre excursions, vaig pensar que, en les festes que érem, s'esqueia de fer-li un cop d'ull. M'esperava una novel·la d'espies o alguna cosa així i em vaig trobar amb una divertida comèdia que, com dic, em va abstreure de tot i em va fer feliç com un gínjol. Em van haver d'arrencar de la cadira.

He mirat a internet i veig que n'han fet una pel·li. No l'he vist, però em temo, pel tràiler, que sigui dolentota. Així que, per si de cas, us recomano el llibre. A través d'una senzilla però divertida trama, que es complica desbocadament cap al final, l'autor posa de manifest la bogeria i l'estupidesa creixent els dies de Nadal, almenys per a les famílies de classe mitjana-alta dels Estats Units. Un matrimoni, aprofitant que tindrà la filla al Perú en un programa de solidaritat, decideix prescindir de celebrar el Nadal i gastar-se la meitat del que es van gastar l'any anterior en fer un creuer al Carib. Res d'iconoclàsties revolucionàries, però... sí ruptura de convencions. I un munt d'estratègies perquè "tot torni a la normalitat", tan lluny del paradís caribeny com, esclar, de la mínima crítica a aquest fabulós muntatge de la vanitat nadalenca. I no nadalenca. Que queda perfectament al descobert en aquest curiós conte de Nadal.


dilluns, de gener 16, 2017

Raó i sentiment


Mozart i Bach (...) són expressió de la raó, que és mental i explicable. Però també del sentiment, que és imprecís, ingovernable, irracional.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 57.

dissabte, de gener 14, 2017

La pregària ha tornat


Prego -s'han acabat les modes,
la pregària ha tornat-

W.B. Yeats, Fragment del poema "Una pregària per a la vellesa", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 131.
Il·lustració: Marc Prat, Claustre I (2006)

dijous, de gener 12, 2017

La sentència, una oportunitat



Per primera vegada en molts anys, potser des de l'obertura del Tecnocampus, l'Ajuntament de Mataró ha de prendre una decisió estratègica. Espero que no sigui a desgrat seu com, incomprensiblement, a vegades sembla. La sentència del Tribunal Suprem que permetria l'ampliació del Mataró Parc, contra el criteri de la Generalitat de Catalunya (no pas el municipal, almenys fins ara), més enllà d'ella mateixa, obliga a definir millor, urbanísticament, tot el sector; les últimes grans peces que queden a la ciutat. El que hi fem, serà decisiu. I, com el propi Mataró Parc ha estat, el seu radi d'impacte s'ha de calcular a escala metropolitana (i més enllà), i no tan sols local o comarcal.

Si en alguna cosa es va caracteritzar el parèntesi de l'alcaldia de Mora va ser precisament que, de tot això, se'n va deixar de parlar. ¿Recordeu, per exemple, la famosa universitat privada que s'hi havia d'instal·lar? De fet, en matèria urbanística, no hi va haver cap canvi substancial respecte a la planificació heretada, si de cas, algunes modificacions puntuals o d'execució, cosa que trobo molt encertada. Però, urbanística o no, l'Ajuntament no va prendre cap decisió estratègica. Potser per això ara els entra el vertigen... la falta de costum.

Tornant a l'ampliació del centre, de la banda positiva, tot i que no ho hagin explicat gaire, hi ha molt bones notícies: centenars de llocs de treball directes, atracció de nous mercats, eliminació de riscos d'envelliment i degradació de la infrastructura. I, com deia, urbanització d'un sector clau per posar "Mataró al mapa". De la banda negativa, uns accessos viaris insuficients (les obres actuals es van fer amb un pressupost molt inferior al transferit per fer-les), la incertesa de la locomotora que El Corte Inglés havia de ser per al comerç local, i la manca actual de planejament derivat per a la resta del sector. En aquestes tres coses, el període Mora va ser també letàrgic. Ara, urgeix posar-hi remei.

Hi ha un petit problema. Al partit de la regidora d'Urbanisme li ha agafat la seva malaltia infantil, deuen ser coses de "refundar-se". Es basa en recuperar la superada dicotomia entre grans superfícies vs. petit comerç. Els que som de Mataró en sabem prou coses. Als anys setanta, va ser el Pryca (ara Carrefour), instal·lat al municipi de l'alcalde Mora, just al terme de Mataró, perquè en aquesta ciutat "faria malbé el petit comerç". No vols caldo, doncs tres tasses. Als anys vuitanta i noranta, va ser la peatonalització del centre de Mataró, que provocaria la "desertització". Tothom, fins i tot els que s'hi oposaven alsehores, apunten precisament a la peatonalització com a element clau per a l'èxit comercial als centres urbans. Als noranta i dos-mil, Mataró Parc havia d'ensorrar el comerç mataroní i resulta que, en paral·lel a la seva posada en marxa, creixien com mai els lloguers de locals -i l'afluència- en els carrers més cèntrics de la ciutat. En aquest últim cas, recordem-ho, la posició de CiU fou furibunda fins que, arribats a un moment (no em feu dir perquè), va canviar com un mitjó. La víctima d'aleshores és avui el principal valedor del nou president del PDeCat. Tot torna.

Diu aquest partit, especialtzat en convertir la política en una campanya electoral permanent, que l'anterior planificació del Mataró Parc ("del PSC i ICV", aclareix, per fer amics) va servir per a l'especulació urbanística. Tot deuen ser coses de quina banda es mira, suposo. Per la dels ciutadans, em sembla, va significar la culminació d'un projecte que unia barris dispersos, que els dotava d'equipaments i qualitat urbana, que permetia àmplies zones verdes i habitatge protegit. Tant de bo el que es planifiqui al Nord-Oest de la ciutat tingui també efectes urbanístics d'aquelles característiques, ni que sigui una mica. En aquest moment, protegir el petit comerç té més a veure amb la nostra capacitat d'obertura i atracció, de jugar a la primera divisió metropolitana, que no pas mirar-se el melic.

Article publicat avui a Capgros.com i citat a l'editorial.

dimecres, de gener 11, 2017

¿És útil la caritat nadalenca?


Quan s’acosta Nadal s’intensifiquen les activitats que s’han acabat denominant “solidàries”, tot i que proliferen tot l’any. Caminades, campanyes diverses o verkamis, esdevenen una versió postmoderna, exitosa i “laica” del Dòmund de tota la vida i altres derivats. Per Nadal, doncs, la tendència s’incrementa a través d’un màrqueting descaradament emocional fent-se lloc entre eròtics anuncis de colònies. Pensem en el cas de la Marató de TV3, que amb un deix d’autosatisfacció condescendent posem sempre d’exemple per omplir-nos la boca del país desprès que som, potser per apaivagar la tòpica imatge del català garrepa que ens acompanya els tres-cents seixanta-cinc dies restants.

Quan jo era més jove tot això ho trobava d’una hipocresia tan gran com inútil. Els pobres, els científics o els malalts no necessiten recursos perquè passin un “mal moment”, sinó perquè el conjunt de la societat no està disposada a finançar les seves necessitats. Si calen més diners per atendre les capes de la nostra població més depauperada, o per a la recerca científica per avançar en el tractament mèdic, hi a un invent que serveix, sobretot, per això. Es diu Estat. Si no serveix per això serveix per ben poca cosa. No em valien -ni em valen- excuses sobre si els polítics són no sé què o coses per l’estil. No fotem. A les campanyes electorals, o a les assemblees dels partits on s’aproven els seus programes, o a les manifestacions, el reclam ciutadà per tot això més aviat és anecdòtic o retòric. No consta tampoc a les enquestes com “els principals problemes dels ciutadans”. De manera que, si veritablement creiem prioritària l’erradicació de la pobresa o el finançament de la recerca, la solució tindrà més caràcter estructural que no pas conjuntural, més amb els pressupostos de l’Estat que amb les almoines de Nadal, més amb la política que amb l’emoció. Que fa més un vot que una almoina.

Això, de fet, encara ho penso. Això i que les condicions estructurals de canvi no són estrictament redistributives; que fan més, a vegades, les condicions favorables indirectes que els subsidis directes. I encara penso una altra cosa. Que no hi ha “una” manera de fer-ho i que, sobretot, que cal anar-hi amb molta modèstia i de mica en mica i amb pocs manuals. Tot això ho penso, ho defenso i ho defensaré.

Ara bé. Precisament perquè no hi ha res escrit ni assegurat, i perquè les “vies directes” de canvi són sempre un fracàs, penso que amb això passa com quan planteges un problema a un professional i et respon que “fins que no canviem del tot” el que sigui (el programari, el sistema…), qualsevol arranjament serà un pedaç i que “seria millor” esperar-se a aquest canvi. Ui, no, no. El problema el tinc aquí i ara i m’he d’espavilar. “Aquí”, “ara” i “espavilar” són les tres paraules que un bon dia em van fer reconciliar amb el món caritatiu, pel qual tinc un respecte absolut, siguin quins siguin els motius dels seus donants. 

Article de desembre a la revista ValorsFoto: TV3

dilluns, de gener 09, 2017

Els sants a la passarel·la


Les verges de les passarel·les presideixen els altars mediàtics i ajuden, a la manera dels sants, a idealitzar les virtuts cardinals d'avui: el suprem valor de l'aparença, la fredor expressiva, l'absència de greix...

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 55.
Foto: Hola.