dijous, de novembre 28, 2019

La violència




Està molt bé el número de novembre de Valors, dedicat a la violència. Us el recomano. Està molt bé i és oportuníssim quan, amb l’excusa de la famosa sentència, vam viure episodis de violència urbana, sobretot a l’Eixample de Barcelona, amb costos directes i indirectes (econòmics i més) altíssims. Enmig, un debat (és un dir) sobre quina ha de ser la reacció de la societat davant aquests fenòmens. De cop, vaig pensar que, almenys alguns, no havien après res de les violències que hem viscut, també d’origen aparentment polític, com la terrorista. La mínima comprensió i aixopluc social d’aquests fenòmens o la falta de reflexos de l’Estat de Dret i els seus mecanismes (per exemple, la policia) només provoquen la seva legitimitat i extensió. És a dir, dolor i pèrdua. 

Hem de parlar més d’això, ara que ha baixat la tensió (toquem fusta). Una societat madura, també madura democràticament, ha de poder acceptar sense embuts l’ús de la força quan algú vol forçar-nos pel seu compte. Aquí, som molt kumbaiàs (ja em perdonaran). El període pacífic de la democràcia, a més, excepte l’esmentat terrorisme, ha situat el rol de l’estat com a força lluny de la nostra memòria, gairebé al franquisme. Vivim en una mena de bombolla que ignora la possibilitat de la violència com una de les dimensions de les persones que no desapareix mai. Excepte que deixem de ser persones, esclar. La crítica per sistema a la policia, o el qüestionament de l’existència de l’exèrcit en són un exemple. Tot i que després són institucions ben valorades a les enquestes.

Com que ens sembla senzillament negant-la desapareix, confiem a una naïf “cultura de la no-violència” el miracle d’eliminar-la com a possibilitat. Molt sovint, a través d’una repressió cultural que després aflora com a agressivitat. Alguns dels entrevistats a l’esmentat número de valors repeteixen que la violència és la “forma cultural” de l’agressivitat animal. Per això, pot ser més perversa, però també educada. 

Em sobta, però, que ningú faci referència a l’actual desprestigi dels mecanismes simbòlics de la violència, que fins fa quatre dies eren acceptats, com un dels possibles factors del seu descontrol. Mireu si no què passa amb els toros, la boxa o la caça. I com la seva marginació engreixa els partits d’extrema dreta. Amagar els nostres mecanismes de relació amb la “lletjor humana” no ens fa menys lletjos, sinó menys mancats de recursos. No és casualitat que als que lideren les protestes contra els exemples que he posat se’ls digui “animalistes”. Efectivament, l’horitzó d’eliminar la violència de la nostra cultura com a possibilitat ens fa més animals, que només coneixen l’agressivitat, sense el sedàs de la cultura que és l’únic que la pot fer suportable, controlable, i, amb ella, ser tots plegats una mica més lliures.

Publicat a la web de la revista Valors. Foto: La Vanguardia.

dimecres, de novembre 27, 2019

¿Val la pena el pacte Sánchez-Iglesias?




Quan valoràvem els resultats de les eleccions del dia 10, a la meva agrupació, la secretària d’Organització ens va ensenyar un mapa amb les seccions censals de Mataró que la mitjana de renda de les quals no arriba a la mitjana espanyola, segons l’Agència Tributària. A continuació ens va preguntar “¿sabeu en quantes d’aquestes seccions guanya el PSC?”. “En totes menys en dues”, respongué; dues que són molt a prop de seccions per sobre de la mitjana de renda. Si ja estava convençut de la necessitat del pacte Sánchez-Iglesias ―l’únic possible, si som sincers― la imatge del mapa m’hi va fer estar encara més. Mireu, jo em vaig fer del PSC precisament per això: per posar-me al servei dels que tenen menys i per governar (per fer polítiques possibles). No ens podem permetre no fer el pas.

Ple de riscos


Certament, l’acord entre els socialistes i Unides Podem (UP) té molts riscos. El primer, que aconsegueixi la mínima majoria a les Corts. En aquest tauler, caldrà un acte valent, sobretot, d’ERC, contra el “tot o res”, almenys aparent, dels seus socis i bona part de l’independentisme mobilitzat. Si pensen en un moment quina és l’alternativa (terceres eleccions, govern amb Vox, una “gran coalició”...), tampoc els serà tan difícil decidir-s’hi.

El segon risc recau en la incorporació de ministres d’UP al Govern d’Espanya, el primer de coalició des del restabliment de la democràcia. Els que vam viure el ”Dragon Khan” de Catalunya sabem que mantenir la unitat del govern en un escenari pluripartidista propici a diferenciar les particularitats és costós. D’altra banda, l’adamisme d’algunes polítiques d’UP, els seus prejudicis i l’excés de confiança amb la idea del poder (tant per denostar-lo com per abraçar-lo com a solucionador de tots els mals) portaran força maldecaps i necessitaran d’una ràpida maduració dels seus protagonistes. Que li preguntin a Ada Colau.

Com a conseqüència, el tercer risc que apunto passa per si podran o no enfrontar-se als toros  ―perdoneu la metàfora― que tenen al davant. La possible crisi que ens trobem al final de l’actual desacceleració (amb els efectes devastadors, també per la política, que ens va deixar la de fa deu anys). El nostre rol, i l’europeu, davant les noves batalles mundials, com les guerres comercials i tecnològiques de les grans potències, l’efecte de la robotització al món del treball, les crisis migratòries,etc. O l’embolicat assumpte de Catalunya. Tots ells són temes que, si no es governen, si no s’afronten, el més lleu que ens pot passar seria que Vox guanyés les pròximes eleccions.

Catalunya


El de Catalunya és, potser, el tema que ens queda més a prop. El repte, crec, és com passar d’un espiral que baixa degradant-nos cada dia més (les institucions, l’autogovern, la convivència, la política, l’economia… i segurament la salut mental) a un espiral exactament contrari. Per moltes raons, és dificilíssim. Perquè la justícia no pot fer veure que no hi veu quan es cometen il·legalitats. Perquè la confrontació dona determinats rèdits electorals (tot i que de vegades gallinacis, mireu Ciutadans) i altres rèdits menys confessables. Perquè ningú vol perdre. O tothom tem perdre. I perquè els escenaris d’acord mai satisfan ningú del tot i mai aconsegueixen manifestacions extraordinàries com les que hem viscut a Catalunya. Tampoc pintades ni altres gamberrades, sigui dit de passada.

Però tot i els riscos i les dificultats, tot i que si jo fos Pedro Sánchez ara mateix resaria “Senyor, feu que passi de mi aquest calze”, torno a mirar el mapa del principi, miro la gent que assistia a l’assemblea, molts d’ells residents en aquelles seccions, i penso que valdrà la pena. Reformes que reequilibrin en bona part aquesta desigualtat; mesures perquè sigui possible accedir als recursos educatius, culturals, laborals; polítiques que avancin cap un estat més integrador de la seva diversitat; polítiques federals...cap a Europa!

Que ho digui jo, que vaig votar el PSC, i que en formo part, no sé si té gaire mèrit. Si els que em llegiu heu votat altres opcions, o cap, responeu-me sincerament: ¿no val mil vegades més la pena deixar avançar aquest govern que no pas, buscant el més òptim, i cansant més el personal, se’ns acabin entaulant els bàrbars?

Article publicat a L'Agulla, núm. 117, novembre de 2019.

dissabte, de novembre 23, 2019

La capella o el despatx?




A l'agost hi va haver una petita polèmica amb l’elecció de Mn. Turull com a prior de la capella de la Generalitat de Catalunya. Alguns, potser fins aleshores ignorants d’aquest càrrec o d'aquest indret, van dir si no fora l'hora que deixés de funcionar (per la separació Església/estat, l'eliminació de privilegis,etc…). La meva dimensió ciutadana hi està en contra. En general, sóc partidari que les tradicions que hem heretat i que són vives continuïn, tot i que no quadrin massa amb els esquemes actuals. És com si els nostres avantpassats ens haguessin transmès un missatge. La tradició de culte catòlic al Palau de la Generalitat hi és pràcticament des dels seus inicis, al segle XV, i s'ha mantingut ininterrompudament fins avui. A més de fer fires medievals encapsulades als nostres prejudicis kitsch, encara avui podem viure (actualitzada) una tradició de sis-cents anys. A mi, això m'emociona. Si els que van devastar el barri jueu de la ciutat per fer-hi el Palau haguessin mantingut un racó com a sinagoga i encara s'hi celebrés el culte, jo també ho defensaria. Una cultura és el llegat d'una tradició, o de diverses. I que a més de mòmies tinguem una tradició viva em sembla prou important.
Ara bé, com a cristià, de fet, tant me fa. Jo no penso (ni em cal) anar-hi a missa i em fa tot una mica de nosa. A mi ‒com a cristià, dic‒ el que de veritat m'importa és què pensen fer els actuals inquilins del Palau amb els afectats per la supressió de la Llei de Barris, per exemple. O amb els presos que no són “polítics”. M'interessaria més que lluitessin per problemes bastant més importants que el de posar o no una pancarta al balcó. Com a cristià, la pregunta que em faig, i faig als meus conciutadans, és la de sempre, la que encara fa més anys que ens van fer i ens fan cada dia. ”On és el teu germà?”. I les respostes vindran més dels despatxos de feina que no dels de culte.

Publicat a la revista Foc Nou (novembre 2019)

dilluns, d’octubre 14, 2019

Els catòlics i la sentència


Si vostè és cristià catòlic i troba que aquesta sentència contra els líders del procés s'ha d'acatar, estigui tranquil, ja som dos. Potser fins i tot alguns més. Encara que sembli mentida, és exactament el que diuen els bisbes catalans a la nota conjunta que han publicat avui: "El Tribunal ha dictat sentència i, encara que hi haguessin legítims recursos i es puguin fer valoracions distintes, cal respectar la sentència emanada del poder judicial d’un Estat de dret, així com les eventuals decisions que puguin venir dels tribunals europeus. En un estat democràtic, les lleis fonamentals que regulen el sistema polític i que han estat votades i aprovades pels ciutadans, constitueixen un referent bàsic de l’ordenament social." Diu més coses, esclar. Demana rebaixar la confrontació, reconèixer la diversitat política de Catalunya, impulsar el diàleg polític ("dialogar significa renunciar en part al que un voldria per tal d’aproximar-se a l’altre i imaginar entre tots una solució satisfactòria")... I, per últim,  treballar per "construir una societat justa, solidària, respectuosa de la igualtat de les persones, propera als qui passen necessitat, que s’inscrigui en el món global i no es refugiï en un petit món local". Jo en conec més d'un que mirarà d'oblidar-ho amb ratafia.

Si vostè és catòlic, dic, i no és independentista, és a dir, no compra el relat de falta de democràcia, dels presos polítics i totes aquestes excuses per amagar que s'han saltat la llei, no pateixi més per la mala consciència que uns quants clergues, escolanets i laics li han fet passar. De mala consciència en tindrem sempre (malament qui pensa que sempre ho fa tot bé), però no serà per no haver participat de cap pregària idolàtrica, per evitar fer servir els símbols religiosos per causes polítiques o per trobar que els llacets grocs dins i a les façanes dels nostres temples mereixen la resposta evangèlica que van rebre els mercaders de Jesús. 

Li caldrà demanar perdó per moltes coses, però no per pensar que la llei democràticament legitimada s'ha de complir i fer complir i que sense la seva sanció no és possible la vida democràtica i civilitzada, fins i tot per quan cal reformar-la. O per com quan cal fer política, que ha estat la gran absent. No caldrà que s'avergonyeixi de pensar que els condemnats volien imposar-nos un estat sense drets democràtics elementals, com es deduïa de la Llei de Transitorietat, sense cap instrument jurídic nacional o internacional, ni cap suport de cap institució mundial i, el que és pitjor, amb la majoria de catalans en contra. I que això deu ser el que sigui, però cristià no ho sembla.

Si vostè pensa que aquests senyors van abusar, doncs, de seu poder, extralimitant les seves funcions per forçar al conjunt a fer el que ells desitgen, potser fins i tot creurà que això té alguna cosa a veure en fer caure els poderosos del soli. I ara té unes ganes tremendes d'exaltar els humils. Que és l'única manera de posar-s'hi, com sap bé la Moreneta, negra perquè ningú l'entén. L'única manera de posar-s'hi davant la crisi catalana i davant de tot.

divendres, d’octubre 11, 2019

Toni Comín té raó


Hi ha hagut una mica d'enrenou (d'altra banda necessari si un no vol quedar enterrat en l'ostracisme) amb les declaracions de l'exconseller Toni Comín a El Periódico aquesta setmana. L'enrenou ve perquè, enmig de la retòrica habitual, hi afegeix que la resposta del poble de Catalunya a la imminent sentència del Tribunal Suprem passa pel desgast econòmic d'Espanya, tot i el risc de perdre la feina. No sé si és la ignorància la que li fa dir que els autònoms no la perdrien. No sé de què es pensa que viuen, els autònoms. És possible que s'estigués referint als funcionaris. Tot i que en una situació hipotètica com la que descriu, ni els que tenen la nòmina més blindada la podrien assegurar, em temo.

Però, com deia Emma Riverola al mateix mitjà, l'exconseller té raó. Comín sosté a l'entrevista que "si considerem que la república catalana és la condició d’una ciutadania plena, que no ets lliure si no ets plenament ciutadà, la pregunta –injusta i desagradable, però inevitable– és quin preu estem disposats a pagar per la nostra llibertat". El procés independentista ha consistit, entre d'altres desgràcies, a convertir la independència de Catalunya en un sinònim de llibertat i, per tant, en un fi enlloc d'un mitjà. Un fi transcendent, diríem, que val més que els altres, que passa per sobre dels nostres interessos (ergo, de la política), i que fins i tot condiciona la moral d'un poble, com s'evidencia en la parafernàlia de suport als presos. Si aquest objectiu és tan important, si val tant la pena, aleshores té raó Comín en dir que els costos s'han d'assumir.

Recordeu com, abans de perpetrar els fets de setembre i octubre de 2017, l'aleshores president Puigdemont va remodelar el govern, arran de les declaracions i posterior destitució del conseller Jordi Baiget. L'home es va limitar a dir una cosa molt sensata, però que evidenciava que no tothom a l'independentisme considerava la independència un bé superior, per exemple, al patrimoni personal o al somni d'enviar les nenes als EUA. Part del problema de l'independentisme en no saber mesurar les forces consisteix en què part dels seus dirigents ignoren que, tot i el suport de tanta gent, la independència no es troba en el mateix nivell d'importància ales seves vides. I part encara més gran és no haver informat des del primer dia que, com tot, sobretot quan més meravellós t'ho pinten, té costos directament proporcionals. Que li diguin al mateix Comín, que s'haurà de fer vell a Brussel·les, anant bé.

És lògic, per tant, que digui als seus, als que li riuen les gràcies i se solidarizen "de tot cor" amb ell, que s'hi solidaritzin d'una manera més efectiva i similar. Alguns l'hi han retret que, vivint lluny i gaudint d'una situació personal relativament acomodada, demani sacrificis que no haurà de patir. Però això, essent cert, no li treu ni un tros de raó. "¿Quin preu estem disposats a pagar?". El que no respongui aquesta pregunta més val que deixi de molestar.

Per últim, hi ha els que, seguint amb les frases de Comín, no considerem que la "república catalana és la condició d’una ciutadania plena", ni molt menys. Que, de fet, considerem la democràcia com el reconeixement de la impossibilitat de cap plenitud en cap comunitat política, ni tan sols la "plenitud" ciutadana, ja que tota promesa de plenitud comporta retalls democràtics (com ells mateixos van aprovar a la nefasta llei de transitorietat). I que ens sembla que els independentistes, com van fer els comunistes, han d'aprendre a viure en un sistema, que es diu democràcia, en el qual una part no pot imposar la ideologia al conjunt. Que és exactament el que es vol fer, sigui com sigui. Fins i tot enviant una de les economies més desenvolupades d'Europa, però no exempta de riscos, a Can Pistraus. ¿Però què és la bruta i egoista economia davant el paradís d'una Catalunya catalana i lliure? Típica pregunta d'una religió desencarnada, pija i inhumana amb dissimul kumbaià, com la que ara per ara domina l'establishment a casa nostra. Els que no en som correligionaris, que per més inri som més, ¿per què ho hauríem de patir?

Foto: Jordi Cotrina (El Periódico)

dissabte, d’octubre 05, 2019

Arrencat


Te debo tantas cosas
que no sabría decírtelo
si no escon el silencio,
o con aquel grito
que sólo es verdadero
si lo arrancamos al silencio mismo:
nuestra proclamación de amor.

Rafael Argullol, poema "29-VII-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 96.
Il·lustració: Joan Miró, Blau I-III (tríptic,detall), 1961.Centre Pompidou, París.

dissabte, de setembre 28, 2019

Huracà


La plenitud
-creo-
consiste en vivir el huracán
y al mismo tiempo
experimentar la calma
que habita en el ojo del huracán.

Rafael Argullol, poema "14-VII-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, pp. 954.