dimecres, de juny 21, 2017

El centenari de la Revolució Russa


Aquest octubre s’esdevenen cent anys de la Revolució Russa i, per tant, de la implantació en un país del comunisme com a sistema polític, econòmic i m’atreviria a dir total que, després de la II Guerra Mundial, s’extendria en una bona colla més de països, alguns dels quals encara el mantenen, almenys en part. En realitat, la revolta popular, la implantació d’un nou govern provisional que li donés resposta per part de la Duma (el parlament) i la caiguda del tsar es produí uns mesos abans, al febrer. A l’octubre, els sòviets -que ja controlaven les fàbriques i els sectors populars del país- van derrocar el govern reformista implantant una dictadura que no caigué fins uns anys després del Mur de Berlín, inaugurant el període geopolític en què ara ens trobem.


No és, doncs, un fet anecdòtic. Des del punt de vista històric, és consubstancial als fets més determinants del segle XX. Des del punt de vista polític, tant la posició de la URSS com a superpotència alternativa a la dels Estats Units (amb la Guerra Freda de fons i amb mitja Europa a les seves mans), com la influència del comunisme en alguns sectors de les societats occidentals (des de l’oposició antifranquista fins a la classe obrera de països democràtics), també és una ideologia potentíssima. I des del punt de vista intel·lectual no ho és menys; tant per la seva influència en la silenciada literatura russa i de l’Est, com en la polarització entre intel·lectuals partidaris (o complaents) del comunisme i els decididament anicomunistes.


Ja al principi de la vida de la URSS, tot i la fascinació per la novetat, i tot i que el comunisme no havia passat pas els anys més durs (es calcula que el règim d’Stalin va provocar vuitanta milions de morts, més que Hitler), algunes intuïcions ja indicaven per on anirien els trets. Largo Caballero, en preguntar-li en una ocasió a Lenin què passava amb la llibertat en aquell país, aquest li va respondre “Llibertat… per a què?”. Després titularia un dels seus llibres així. A casa nostra tenim cròniques contemporànies fantàstiques d’Andreu Nin, Josep Pla o Antoni Rovira i Virgili que seria bo de rellegir… I Gregorio Luri va publicar fa poc un llibre sobre la mare de l’assassí de Trotsky molt revelador sobre l’enorme poder d’aquesta ideologia en la ment humana.


La pregunta és, doncs, ¿com és que a Catalunya no se’n parla? ¿Per què no se’n fa un cicle de debats o una exposició? No només per revisar la influència de la Revolució i el comunisme a casa nostra, sinó, si fos possible, per fer-nos preguntes sobre el món d’avui, sobre la fragilitat de la democràcia, sobre la fascinació pels paradisos (aparellada amb la crisi estructural de les utopies i els metarrelats), sobre l’actualitat de les “revolucions” amb què tan alegrement ens apuntem (des de Facebook, esclar). ¿Ens hi posem?

Article per a la revista Valors, secció "Fem un pensament", al maig de 2017.

dilluns, de juny 19, 2017

Autoedició



Avui dia fins el més incompetent es veu amb cor d'escriure un llibre. Si no troba cap editorial que l'hi publiqui, doncs se l'autoedita. I a esperar que, amb el pas del temps, algun savi despistat el descobreixi, decideixi que és la millor obra mai escrita i, per art de màgia, li caigui de l'Olimp el premi Nobel de Liberatura.

Quim MonzóTaula i barra, (Ed. Julià Guillamon) La Vanguardia Ed., 2017, p. 45.

divendres, de juny 16, 2017

Desposseït



Desposseït de mi, desposseït del déu-orgànic,
l'ínfim. El fat luxuriós
s'ho fa tot a sobre i espurneja, levita
amb material d'àngel
que ha perdut el plom
i queda únic, suspès,
el nom propi.

Màrius Sampere, poema 103, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 125.
Il·lustració: Josep M. Codina, sèrie Aire, núm. 2 (2015)

dimecres, de juny 14, 2017

Mataró al mapa de l'art



Vagin-la a veure. L'exposició del 7è Premi de Pintura Torres-García de Mataró és una meravella, una pinzellada (mai més ben dit) del que s'està fent al món de la pintura a Espanya, sobretot. És a l'Ateneu de la Fundació Iluro, a la Riera. No veuran grans innovacions formals i probablement alguna de la cinquantena de peces exposades grinyoli, però n'hi ha d'excepcionals, començant per l'inquietant espai de llum en la foscor, i potser d'ordre, que ens proposa Mónica Dixon, l'asturiana-nordamericana guanyadora del certamen. Que estiguem a la 7ª edició vol dir que fa catorze anys que funciona, aquesta iniciativa, de la mà de la incansable Associació Sant Lluc per l'Art. Les obres guanyadores dels anys anteriors es poden veure a l'espai Torres Garcia, abans d'entrar a la sala d'actes del Tecnocampus.

Ja que hauran sortit de casa, vagin passejant fins la Nau Gaudí, on s'exposa la segona part d'un cicle dedicat a l'art contemporani dels anys vuitanta, amb autors coneguts i d'altres que ho són molt menys, també d'una qualitat altíssima. Cada vegada que hi vaig penso que quina sort tan gran hem tingut en comptar amb la confiança de Carmen i Lluís Bassat per ser qui aculli la seva impressionant col·lecció. 

Les dues mostres tenen almenys dues característiques comunes. En primer lloc, ja ho he dit, la qualitat de l'obra exposada, darrere la qual hi ha un bon jurat i un bon tàndem tècnic-col·leccionista, respectivament. I en segon lloc, el rol imprescindible però secundari de l'Ajuntament en la iniciativa, el lloc que li toca tant en l'art com en tantes i tantes coses. Seria un error no veure-hi, aquí, unes enormes oportunitats per a la ciutat. Hi ha encara, potser, alguna tercera característica: els riscos subjacents, especialment si no en som conscients. Un dia o altre, per exemple, s'imposarà la necessitat d'un relleu generacional a la Sant Lluc, amb el repte de mantenir el vigor a què ens tenen acostumats. O un dia o altre, també, caldrà desencallar el projecte de fer una seu permanent, multifuncional i atractiva al conjunt de la col·lecció que ara veiem parcel·lada en exposicions semestrals. Però, sobretot, em temo, cadrà que els mataronins hi veiem el que s'hi entrelluca: una ciutat que posa un dels seus principals centres d'interès en l'art i, si voleu, en un determinat període de l'art. Els milers de peces que dormen als magatzems del Museu de Mataró i a la Fundació Iluro també haurien de tenir pessigolles. Sense oblidar un cert discurs de l'art més global, més contextualitzat en la història, que podem fer a partir dels elements patrimonials de què gaudim, amb la Basílica de Santa Maria (on, sense sortir-ne, pots observar mil anys d'història) com a principal emblema. I tenim moles altres iniciatives. Llàstima que no puguem reobrir, potser reconvertit, Can Xalant.

Els atractius turístics, o allò tan mataroní de voler "sortir al mapa", hi són i no s'han de menystenir en absolut... Però jo em fixaria en el valors, diguem-ne més intagibles, almenys aparentment. N'apunto, tan sols, dos. El primer, en la capacitat de l'art per apreciar el talent, i això vol dir ser molt rigorosos, en primer lloc. El talent és avui una de les claus de les "ciutats creatives" (Richard Florida) que competiran en el competitiu món urbà del segle XXI. I el segon, en les enormes possibilitats de realització personal que té l'experiència estètica en l'art, des del gaudi emocional fins a les capacitats crítiques, des de la introspecció a l'exploració més enllà d'un mateix. I això vol dir fugir, esclar, tant del pur decorativisme (en temps de likes) com de la buidor d'algunes propostes tan "trancadores" com sospitosament còmplices amb l'especulació capitalista. En això, doncs, caldrà rigor, també. Criteri i criba. Si posem fil a l'agulla al que ja tenim entre mans, si posem en ordre algunes propostes potser poc pensades ("guggenheimades") i si sabem respondre a les temptacions populistes que equiparen l'art a l'elitisme (que és la millor manera de vetar-lo a les classes populars), a mi em sembla que hi ha camp per córrer.

Article publicat al digital Capgròs. Foto: Capgròs.

dilluns, de juny 12, 2017

Només els fets



- I a nosaltres què ens hi fa, si són de missa? Només importen els fets, no els orígens ni les conviccions. Si volen creure en Déu i reunir-se a les esglésies, no és problema nostre. El feixisme es combat amb més llibertat, no assassinant els que pensen diferent.

Rafel Nadal, La senyora Stendhal, p. 214, Ed. Columna, Barcelona, 2017.
Foto: L'església de Sant Francesc de Manresa, just després de ser cremada pels revoltats a la setmana Tràgica (1909) AJM

divendres, de juny 09, 2017

No hi cabíem


Una cosa, només una cosa
clara i neta: Déu
no existeix
perquè jo sí.

No hi cabíem.
Jo vaig entrar
carcant companyonia.
Ell va sortir
per deixar-me sol.

Màrius Sampere, fragment del poema 93, a Altres presències, Meteora Ed., Barcelona, 2008, p. 112.
Il·lustració, Masaccio, L'expulsió d'Adam i Eva del paradís (1425-1428), Capella dei Carmini, Florència.

dimecres, de juny 07, 2017

Jo era cec i ara hi veig



Un dels plaers de fer-se gran és el de tornar a veure pel·lícules que feia anys i panys que no veia (l'art de rellegir el deixo per quan sigui encara més gran, si hi arribo). Per recordar què era exactament el que et va agradar tant, per exemple, per fer-ne una lectura nova o, com és el cas, per adonar-se de detalls que et van passar per alt. Ahir, al canal TCM van fer Toro Salvaje (Martin Scorsese, EUA, 1980), protagonitzada per Robert de Niro, que, per una sèrie de raons que no tinc temps d'explicar, i que altres ja han explicat millor que jo, em sembla molt i molt bona. El film acaba amb una cita de l'evangeli de Sant Joan (9, 24-25), que fa així:
Llavors [els fariseus] van cridar per segona vegada l'home que havia estat cec i li digueren: "Dóna glòria a Déu reconeixent allò que nosaltres ja sabem: aquest home és un pecador". Ell [el cec] contestà: "Si [Jesús] és un pecador, no ho sé. Però sé una cosa: jo era cec i ara hi veig".

En l'escena final que precedeix la cita veiem el personatge principal, el boxejador Jake La Motta, gras, malvivint fent de showman amb poca gràcia en un local de mala mort i mirant d'entendre el perquè del seu fracàs (professional, amorós, personal) i la seva pròpia responsabilitat. La Motta ha "baixat als inferns" de l'abandonament, del no-res, de la violència, del rebuig, de la misèria en tots els sentits; una baixada covada mentre pujava, amb l'èxit banalitzat, amb les relacions personals al límit. Tot explicat des del llenguatge de la boxa, tan útil per descriure la vida.

A mi, però, encara em va agradar més la cita i la seva elecció, una mena d'espurna de llum davant un fet que cada dia em neguiteja més i que no sé si dir-ne el moralisme que presideix la nostra cultura i que les xarxes mutipliquen fins a l'infinit, especialment en les exèquies virtuals, com hem vist aquests últims dies. Em refereixo a l'exaltació de la "bona persona", aquell que fa "el que s'ha de fer" i diu "el que s'ha de dir", el que ens agrada sentir. Si, a més, l'acompanya l'èxit i la fama (i un correlat tràgic), el nostre goig s'eixampla. No ho vull criticar ni treure cap mèrit, en absolut; ja tenim prou casos en la direcció contrària com per no celebrar els nous sants laics que la cultura popular proclama. Ni sóc tan insensible per ignorar el dolor de pèrdues sentides, ara que reapareix amb força l'emoció "després del seu prolongat exili al segle XX" (com diu Zygmunt Bauman llegint Celia de Anca). Però crec que és oportú remirar Scorsese i rellegir l'Evangeli per sospitar que la vida va d'una altra cosa. La vida de veres, vull dir.

Em passa també, per exemple, quan es parla dels polítics en termes morals: que si aquest és un pinxo o l'altre et sembla més de fiar, que si uns són els bons i els altres unes males persones (o són tots unes males persones), etcètera. Per contra, jo crec que un polític ha de fer polítiques adequades (i ves a saber què vol dir, això), i que ha de representar bé la posició que a mi em sembla, també, la més adequada. Si m'hagués de guiar per si són o no bones persones enlloc de votar partits proposaria que votéssim grups de beates. Dels polítics, si són pecadors no m'interessa gaire; el que vull és que facin que els cecs hi vegin, no sé si m'explico.

Doncs amb la resta, igual. Què vol dir, essencialment, creure? (O viure?) Per l'Evangeli, em sembla, consisteix en que et sigui insuportable que els cecs no hi vegin o que els coixos no caminin, seguint el llenguatge bíblic (metafòric i no tant), que es bandegin les persones, que hi hagi pobres. No que hi hagi bona o mala gent. És més, independentment que siguin mala gent ("fillsdeputa" com deia avui Josep Cobo). Mala gent entre la qual vivim, inexorablement, i a la que ens assemblem tant i tant quan pengem els guants de boxa.