El drac de Comadira

La setmana passada vam tenir l'honor, alguns, de sentir de la mà del propi Narcís Comadira una colla de poemes escrits i llegits per ell relacionats d'una maneroa o altra amb la pintura. La poesia recitada, tret d'una de Carner i una 'continuïtat' d'una peça de Zagajewski, era tota d'ell, i la pintura citada -malgrat que Comadira no és un mal pintor- era aliena i ben suggerent.

:

La trobada va ser molt interessant, plena de referències a llocs dels quadres (amb el guiny dels seus menjars), a la capacitat de la literatura -de la poesia- de refer el quadre, de donar-li sentit, o continuïtat, o embolcall, o paisatge. I viceversa.

:

Comadira va llegir dos poemes inèdits, magnífics. En un d'ells, conta la llegenda de sant Jordi des de la perspectiva del drac. Un drec que es vol menjar el món (literalment, la donzella i el cavaller) i que acaba travessat per la llança d'aquell formós cavaller a qui uns instants abans havia guaitat, captivat per la seva bellesa. Aquesta exhalació de vida, de desig i d'amor, l'havia distret i mort. Però, com recorda Comadira al poema, "els dracs sempre tornen, mai no moren del tot". Encara que siguin drac-queens.

:

Vegeu breu a Capgròs.

:

L'Església comunica?

:

Us recomano que llegiu les intervencions que van produir-se a la darrera trobada de la Unió de Religiosos de Catalunya en un debat sobre la informació religiosa a Catalunya i que trobareu al seu butlletí, aquí. En va parlar també en Jordi Llisterri, director de CatalunyaReligio.cat, al mateix portal, encara que la seva ponència serà publicada més endavant. El debat comptà amb la ponència d’Oriol Domingo (La Vanguardia), seguida de quatre comunicacions: la citada de Llisterri, la d'Òscar Bardají (cap de premsa de l’Abadia de Montserrat), la de Montse Girbau (cap de premsa de la Companyia de Jesús) i la de Sergi Rodríguez (cap de premsa dels Salesians).

:

Domingo, entre d'altres coses, diu que la informació religiosa als mitjans és "escassa. Anecdòtica. Tòpica. Superficial. Escandalosa. Església caricaturitzada. Amb programes a ràdio i TV en horaris dolents. Hi ha una Església silenciada. Perquè el seu pensament i la seva activitat més significatives i positives són silenciades. Moltes vegades hi ha una informació sobre un afer religiós que va a política, economia o cultura... Per què? Perquè es subratllen els aspectes polítics, econòmics o culturals mentre que els aspectes religiosos queden a la penombra".

:

En un altre ordre, el divendres passat, el Col·legi de Periodistes de Catalunya acollia una taula rodona convocada pel Centre UNESCO de Catalunya per debatre sobre llibertat religiosa i llibertat d'expressió als mitjans, en la qual quatre periodistes especialitzats van poder reflexionar plegats "sobre les tensions que sovint genera l'exercici d'aquests dos drets fonamentals i sobre la manera com aquesta tensió pot ser creativa i generadora d'una convivència més justa i participativa". Més informació, aquí.

:

Finalment, us recomano la lectura de l'article recent de Bisbe de Lleida (aquí), Joan Piris, en què reflexiona sobre la recent reunió, a Roma, dels presidents de Comissió de Mitjans i experts de les Conferències Episcopals d’Europa i representants d’organismes catòlics per a la comunicació, en el marc de l’Assemblea que organitza la Comissió Episcopal Europea per als Mitjans sobre les capacitats d'nternet i el paper de l'Església. Sona bé, ja veureu. Ara ens hi hem de posar.

:

Vegeu, en aquest bloc, sobre el mateix tema: Església al Twitter, Ora et bloc, La Blocsfera cristiana i la xarxa, Internet v. Catderal, Dominical amb dominics, Imatge de l'Església a la xarxa, Oint Ohio, Com comunica l0'Església?

:

Markale i el raig de llum

:

Aquests dies, i fins a mitjan desembre, podeu visitar en una de les sales de Ca l'Arenas (C. Argentona 64, Mataró) una mostra de Perecoll que consta d'un sol quadre, un díptic, de fet. Bé, dos, l'altre és un magnífic retrat que féu de l'artista Jordi Arenas fa uns quaranta anys. De manera que Perecoll es tretroba amb Arenas, amb la seva casa i el seu art, encara que sigui de refiló. Perquè l'obra en qüestió, com diu en Pere al seu bloc, fou "realitzada sota la influència de les imatges que li quedaren gravades en la retina, del sagnant atemptat al mercat de Sarajevo , el dia 5 de febrer de 1994". D'aquí el seu nom "Markale".

:
L'organització ha tingut a bé de disposa tres cadires per poder-lo contemplar sense pressa. Val la pena. Primer, pel que 'entra pels ulls': el joc de llum que produeix l'efecte de pinzellades negres sobre un llenç també negre, combinant les brillantors, els gruixos, la matèria, els girs, etc... L'efecte és immediat: de cop, la pintura pren la capacitat de desdoblar-se en múltiples imatges, pren moviment, dóna prioritat sobre el teu punt de vista.

:

Després ens fixem amb les formes. Aquells guerrers d'altres quadres són avui víctimes o herois d'un mercat coplit per la destrucció; aquelles dames velazquianes de la Cort que havia trenat Perecoll fa uns anys, han desmuntat la seva figura en trossos de carn tallada per la metralla. Els mars ara ho són de sang barrejada amb els melons, les gallines, les taronges, les patates i el foc. Aquells fluxes d'aigua salada o d'amor, de teixit o de xarxa, ara ens agermanen amb la mort.

:

En acabat l'efecte visual, com en les pintures barroques o els orientalismes abigarrats, hem de ser capaços d'obrir-nos als efectes més endins. També el quadre sembla les nostres entranyes, els nostres mals físics i les nostres misèries morals. I també les solidaritats extremes, les ànsies de pietat que sembla cridar el mar, lluny, ara ja només un testimoni. També veure que entotsolats no som res. També ser conscient que quan tot és negre i només negre, un sol raig de llum duu vida al món, la vida que capgirarà el quadre, que li donarà sentit.
:

En parlen Pere Pascual i Marta Teixidó. I, sobretot, un magnífic poema de Cinto Amat.

Fotos: Jordi Cantenys i Marta Teixidó, .
Més posts sobre Perecoll en aquest bloc: Entre negrors, L'interior dels artistes, Àngels, Perecoll a can Xalant, Soldats, Entrevistes d'interès, El matís després del negre, Fins que em siguis tornada.

:

El PP, contra la convivència

Avui, com a Primer Secretari del PSC de Mataró, he demanat al PP que deixi de fer demagògia amb la seguretat i la immigració per dividir les persones als barris i que col·labori en el treball per millorar la convivència a la ciutat. Ho he fet després que el portaveu del Grup del PP a l’Ajuntament, Paulí Mojedano, relacionés ahir els fenòmens de la immigració amb la inseguretat i demanés noves comissaries (vegeu Capgròs i El Punt). El que cal per la seguretat és més policia al carrer, patrullant i a peu, no més despatxos per funcionaris.

Més policia que mai a Mataró

Mai com ara hi ha hagut tants policies a Mataró, inclòs l’increment que es produirà l’any que ve amb els agents locals que s’estan formant a l’Institut de Seguretat Pública, a Mollet. Res a veure, per cert, amb la situació que vivíem quan governava el PP a Espanya, en què es van replegar la majoria d’efectius de la Policia Nacional (que tancava les tardes i els caps de setmana la comissaria) molt abans del desplegament dels Mossos, amb l’excusa que a barris com el Palau ‘no calien solucions policials’, com va dir l’aleshores Delegada del Govern. Erre que erre.

El PP no suporta que les darreres dades d’inseguretat marquin tendències a la baixa, com s'ha posat de manifest a rel de la Junta de Seguretat Ciutadana de Mataró celebrada ahir (vegeu nota), i per això recorre al tòpic de relacionar ‘barris amb immigració’ amb necessitat de més seguretat, amb un discurs perillós, que només pot portar a la divisió ciutadana als barris, com han pretès amb el seu intervencionisme a l’Associació de Veïns del Palau. Mojedano, quan ha vist que la moderada Nebrera per la qui ell havia apostat fugia del PP, s’ha apressat a guardar-se la cadira i les espatlles fent-se seguidor del radical Xavier Garcia Albiol, un peculiar cap del PP de Badalona.

El PP contra l’Ordenança de Civisme i el Pacte de Nova Ciutadania

Recordem que fou el propi Mojedano qui no va recolzar un dels instruments més importants per assegurar la llibertat i l’ordre públic als carrers i places de Mataró, l’Ordenança de Civisme, que s’ha demostrat eficaç contra determinades conductes. A l’acta del Ple del 13 de gener del 2005, Paulí Mojedano justificava la seva abstenció a l’Ordenança de Civisme (quan totes els altres grups hi van votar a favor, amb l’argument que el sorprenia "aquest exagerat amor a l'ordre que es desprenia del text" i que trobava que es primava "el valor jurídic, la norma, la igualtat per damunt de l'estrictament moral que és la llibertat". Alhora, van dir que "encara hi ha algunes coses en el règim sancionador que les troben exagerades".

Amb aquestes declaracions, el PP trenca el consens del Pacte per la Nova Ciutadania per fer partidisme. Un dels principals instruments per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes de Cerdanyola, El Palau i Rocafonda, la Llei de Barris, va tenir el vot contrari del PP i de CiU quan el PSC la va plantejar durant el Govern Pujol. Vam haver d’esperar-nos a que l’esquerra governés per posarla en marxa i dotarla econòmicament.

Cal que Mojedano col·labori en la millora de la convivència abandonant les temptacions demagògiques i populistes, que retorni al consens sobre immigració i que deixi d’utilitzar la bona fe de les associacions.

:

Foto: Ajuntament de Mataró

:

Posts relacionats: La doctrina 'yoyas' vs. Héctor Mora, Amb Zapatero, més efectius policials, Ara estem més segurs i millor preparats, Vetllar i actuar per la seguretat a Mataró, Amb la seguretat no s'hi juga, La ciutat mçés cívics, més neta, més segura, Més agents, més seguretat, Uns que penquen i un altre que menteix, Més efectius, més seguretat, Mataró, exemple de coordinació policial...

:

Autoritaris 'ciberllestos'

Moisés Naím advertia ahir a El País sobre l'acció dels governs autoritaris a les xarxes socials, on han passat de ser maldestres en el seu ús i víctimes dels moviments democratitzadors, a deixar aquests en ridícul controlant tot el que hi passa, intervenint a través d'intermediaris anònims a sou i, evidentment, reprimint tot aquell qui els sigui una amenaça. Naím posa alguns exemples, especialment de Xina o Rússia, que fan esfereir. Sembla que reinventem de nou aquella prevenció anti-espies sobre la població a la Segona Guerra Mundial i a la nostra Guerra Civil, com ha explicat alguna vegada Javier Marías als seus llibres, especialment el darrer.

:

L'article m'ha fet pensar en l'escepticisme post-il·lustrat, aquell que va descobrir que els avenços en el coneixement i la ciència tans ho són per les bones com per les males causes, i que no és cert que ens portin sempre per bon camí. Les innovacions tecnlògiques d'aquests darrers anys no s'escapen del mateix esquema, malgrat l'ús massivament letal dels avenços tecnològics a la primera part del segle XX ens hauria d'haver previngut.

:

Us deixo amb algun paràgrafs de l'article d'ahir.

:

Internet ha dado más posibilidades y aumentado la agilidad de los activistas democráticos, pero también les ha dado nuevos y poderosos instrumentos represivos a los regímenes autoritarios. Según Morozov, "el activismo en Internet es más fácil de estudiar y controlar que el activismo físico y en la calle. ¿Cuál es la ventaja de lograr, gracias a una convocatoria vía Twitter, que 100 jóvenes activistas iraníes se concentren en una plaza a protestar si el Gobierno lee esos mismos mensajes y así se entera de quiénes son estos jóvenes?". Además, los Gobiernos hoy pueden comprar las más avanzadas tecnologías para intervenir comunicaciones telefónicas o mensajes electrónicos, detectar patrones de conducta y estructuras sociales en la Red, así como penetrar los ordenadores de sus enemigos políticos.

Crecientemente, los activistas internautas terminan apaleados o encarcelados y, sin quererlo, sirviendo de valiosos colaboradores del régimen al suministrarle a través de los mensajes electrónicos interceptados los nombres e intenciones de sus aliados. Los cibertontos de hoy ya no son los Gobiernos autoritarios, sino los activistas cuya pasión por la libertad y desesperación ante los abusos de los tiranos los lleva a fiarse demasiado de la privacidad de sus comunicaciones vía Internet.

:

Vegeu també el meu post L'odi a la xarxa.

:

Fer de ciutadans

Amb motiu de les darreres eleccions al Parlament Europeu em vaig anar fent la idea que, de fet, la causa de l'abstenció i, principalment, de la caiguda del vot socialista i d'esquerres es deu a la manca de projecte per Europa. La commemoració aquests dies del 20è aniversari e la caiguda del Mur m'ha fet recordar precisament la situació contrària. En aquells anys, de la mà de lideratges com el de Kohl o Felipe (curiosament, aquest darrer fou l'únic que stigué al costat del primer el dia cita), el projecte europeu passava per fites clares: llibertat de persones, capitals i mercaderies, avenç en les institucions polítiques, etc. La reunificació alemanya afegia un nou repte, amb solideses i també amb incerteses. El relatiu fracàs dels objectius polítics de la Unió n'és una mostra, segurament.

:

Fernando Vallespín, a El País, explicava la necessitat de refermar un nou projecte de fortes bases econòmiques i polítiques per Europa, ja que "la reciente crisis económica ha sido una muestra bien palpable de hacia dónde conduce el capitalismo sin ligaduras ni controles políticos y la irracionalidad de un modelo volcado hacia un sistema financiero carente de una conexión directa con la economía real". L'autor posa de manifest l'absència de controls liberals en les noves democràcies ultraliberals de l'Est i espregunta per què és tan anodina, tan avorrida, la política dels països de deocràcies més assentades. I, especialment a Espanya, on el fenomen de la corrupció empeny encara més a la desafecció. I diu:

:

Puede que, después de todo, la causa esté en la ausencia de un verdadero proyecto colectivo, algo en lo que nos sintamos todos implicados y se escape de las conocidas y tan vituperadas rutinas. Una puesta al día de nuestros fines como sociedad; la persecución de un nuevo modelo de organización social más ajustado a los requerimientos de la sostenibilidad y las nuevas condiciones de vida. Y para que la respuesta sea efectiva debería surgir de una discusión abierta donde estén presentes las diferentes voces a las que nuestras democracias dieron visibilidad. Pero esto exige ya que los ciudadanos dejen de rasgarse las vestiduras, se arremanguen, y estén dispuestos a ejercer de tales.

:

E la nave va

:

Ahir al matí vam visitar lesobres del trasllat de la nau Fàbregas i de Caralt per, d'una banda, deixar lliure el solar on s'hi ha d'instal·lar El Corte Inglés (fent de locomotora comercial i econòmica i generant mil llocs de treball) i, de l'altra, per recuperar el patrimoni protegit per a usos més actuals (terciaris) ben a prop d'allà. Els beneficis que obtindrà la ciutat, en nombre de llocs de treball, en salaris (prop de 30 milions d'euros), en inversió durant les obres, en atracció de demanda comercial (que pot indrementar-se més del 12%) i en termes de PIB crec que són suficients per explicar part de les raons d'aquest trasllat. Les dificultats de tot ordre per a la desprotecció i, perquè no dir-ho, la voluntat del govern de moure's de la seva posició per acostar-se a les raons proteccionistes (pas que no s'ha vist correspost) expliquen l'altra part.

:

Ara ja portem un 60% del'obra executada (vegeu nota i vídeo). Els periodistes insistien ahir en una pregunta ben lògica, que es fa tothom: i corrent els temps que corren... val la pena fer la despesa deltrasllat? Vaig insistir en el següent:

:

1. Que els costos del trasllat sera assumits pels sectors afectats, mai per l'Ajuntament ni es contribuents. Ni un sol cèntim.

:

2. Que El Corte Inglés va decidir aportar 2,8 milions d'euros per a la rehabilitació patrimonial. Vam decidir destinar-los a la rehabilitació de Can Marfà precisament perquè no cal fer-los servir en aquest àmbit.

:

3. Que, si finalment s'hagués optat per no moure la fàbrica (empetitida i amagada enmig d'un gran centre comercial), o per fer el centre comercial més petit (com diu que vol CiU, l'empetitidora), sota la superfície de Can Fàbregas i el carrer Biada caldria posar-hi un aparcament, tant desitjat per tothom (almenys al darrer Ple). I tothom sap que és més car treballar un aparcament al subsòl amb un element al damunt que no desmuntar-lo i tornar-lo a muntar.

:

4. Que hi ha gent de bona fe que pateix pel patrimoni històric dela ciutat, i mb ells pensàvem quan vam optar per conservar la nau. Però tabé n'hi ha que, simplement, no volen que vingui El Corte Inglés. Perquè és una icona d'un imaginari seixantavuitista (que algú els avisi que el Mur ha caigut... quanta intel·ligència malbaratada), perquè és una icona d'un imaginari espanyol (aquí podeu anar posant adjectius tòpics), perquè es pensen que si obren el PSC guanya amb majoria absoluta, perquè senzillament els importa un bledo els beneficis que pot portar, pel que sigui. I la nau, convidada de pedra. Mai més ben dit.

:

En parlen capgros.com i El Punt. Foto: Ajuntament de Mataró.
: