Els vells relats omplen el món de sentit

Navigare necesse est vivere non necess, solía decir [Chesterton] de Isak Dinesen. No basta con vivir, queremos que nuestra vida tenga sentido, se transforme en algo valioso, en una historia que merezca la pena contar a los demás. (...).

Nuestro mundo ha dado la espalda a lo maravilloso y solo el dinero parece tener en él poder para dar valor a las cosas.

Lo maravilloso nos enseña a ver lo más cercano con los ojos de la gratitud y el asombro, los ojos del que ve la belleza del mundo y quiere cuidarla

Y no podemos vivir sin relatos, aunque los hayamos olvidado. Viven a través de nosotros, son el humus del que nos alimentarnos, la savia que protege nuestros pensamientos.

Una pareja de enamorados entona cada noche el Cantar de los cantares, aunque nunca lo hayan leído. Una niña pequeña que imita a su madre, es como la ninfa Eco cuando loca de amor repetía por el bosque las palabras de Narciso. Los relatos de Las mil y una noches no hablan de un mundo ajeno al que conocemos, sino de esas otras vidas que hay en cada uno de nosotros. Miles de niños nacen en el mundo cada día, y miles de mujeres se enfrentan a esa experiencia única que es tener un hijo, y sin embargo apenas se las presta atención. La historia de María y el ángel nos permite interrogar ese instante, preguntarnos qué sucede de verdad en él. En cierta forma, cualquier mujer, al tener el niño que desea, vuelve a contar en el mundo la historia de María y su hijo y en su silencio cuando le contempla dormido en sus brazos está su gozo por el milagro de su nacimiento y su temor a todo lo malo que pueda sucederle.

Los viejos relatos no nos alejan del mundo, lo vuelven habitable y común, lo llenan de sentido.

Gustavo Martín Garzo, fragments de l'article "Contra la cultura del dinero", a El País, 19.5.2012.


 

Al centre de la creació artística hi ha el misteri *

Amb aquestes paraules resumia l'editor Jaume Vallcorba les intervencions de la taula rodona que ha tingut lloc divendres dia 18 de maig a la tarda a la sala Prat de la Riba de l'antiga Casa de la Convalescència. La seu de l'Institut d'Estudis Catalans, s'ha omplert de gom a gom en el penúltim dels actes convocats a l'Atri dels Gentils de Barcelona. La capella adjunta a la sala d'aquesta institució civil, que ha acollit les cabines de traducció i el material tècnic, resumia metafòricament la barreja de procedències dels participants del diàleg "Crear i recrear: els sentits espirituals".

La transcendència "lleugera"

A la taula rodona "El procés de creació artística com a acte de transcendència", diverses personalitats de diferents disciplines artístiques han desenvolupat les seves particulars aportacions. Vallcorba recordava Plató afirmant que "tota obra feta de la imitació ens acosta a la mediocritat". Perico Pastor, autor de les il·lustracions d'una recent edició de la Bíblia, reconeixia que "el perill més gran de la transcendència és posar-se transcendent, 'estupendo', ja que el que ens fa artistes és allò més humà i més comú que tenim". Aquesta frase ha servit a Lluís Pascual, director teatral, per dir que "quant més busquem la transcendència més lleugers, més livianos, ens fem. El cardenal Gianfranco Ravasi, que hi assistia junt amb el cardenal Martínez Sistach i nombroses persones del món de la cultura i de l'Església de Barcelona, ha intervingut breument més tard per continuar amb la reflexió, citant Hans Urs von Balthasar, afegint que "la creació artística és comparable amb l'encarnació, de carn, existència, fragilitat... que transcendeix i entusiasma".

El misteri, al centre

ha estat Joan Guinjoan, compositor, qui, després de confessar que intenta "retrobar el treball de la terra a través de la música", en referència al seu passat pagès, ha introduit el misteri com a nucli central del que s'esdevé a causa de la creació. Això ha servit perquè Lluís Pascual fes una analogia entre el paper de l'Església i del teatre: "fem assaig, convoquem gent, celebrem la paraula, ens vestim de sagrat, posem sobre la taula problemes morals i acabem en comunió, amb quelcom que ens afecta a tots i només és un misteri", ha dit.

Carme Riera, novel·lista i membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, ha afegit que "en el procés creatiu hi ha la voluntat de representar l'irrepresentable, també misteriós, que, en el cas dels escriptors, "com feia Sherezade, escrivim per no morir".

Estrena d'un curtmetratge

L'acte l'havien iniciat les ponències Fèlix Riera, director de Catalunya Ràdio, i Juan Manuel Bonet, ex director dels museus Reina Sofía i IVAM. Riera, que havia titulat la seva intervenció "El capvespre de la cultura", ha reivindicat el classicisme front "a una cultura que resta tot prioritzant les coses immediates". Bonet, per la seva part, ha fet un repàs a les peces artístiques més importants que hi va haver al segle XX de temàtica religiosa o espiritual. 

Finalment, Albert Serra, director de cinema, ha estrenat el curtmetratge «Moments musicals» amb motiu de l'Atri dels Gentils, també amb un contingut que abundaba en la idea de misteri i que se suma a les estrenes de l'esdeveniment. I, misteriosament, han arribat les 6 de la tarda i tothom a córrer per assistir a la sagrada Família, al darrer dels actes.

* Crònica d'un dels actes de l'Atri dels Gentils per encàrrec de CatalunyaReligió.cat

El sentit de l'art

Si l'art té cap sentit,
ella, enterca, el buscava.

Narcís Comadira, fragment de "Kollwitz Platz" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 48.
Il·lustració: Mark Tansey, La prova de l'ull innocent (1981).

Bastó

La desventaja de que un bastón señae a algún sitio -respondió el cura- es que por el otro estremo siempre señala al sitio opuesto. Todo depende de si se lo sujeta o no por el lado correcto.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 350.

Goigs amb QR

L'entitat Amics dels Goigs, que agrupa tots els que estem interessats en aquest subgènere literari genuïnament català de la cultura popular religiosa, ha anunciat que ha començat a editar-ne exemplars amb codi QR a través del qual podrà descarregar-se la melodia als mòbils que tinguin instal·lat el programa de lectura (gratuït a internet). Em sembla una magnífica idea. 

Una de les possibilitats de l'avenç tecnològic és la de l'emmagatzematge i difusió més senzilla (i massiva) dels arxius sonors. Els goigs són un 'artefacte' literari que inclou almenys text, disseny gràfic, dibuix (en molts casos), música i 'escenografia' amb públic (que n'és el protagonista), esdevenint una petita mostra d'art total. La posada en marxa d'arxius sonors compatibles amb tota mena de dispositius mòbils és una eina que ens ajuda a viure'ls una mica més, donat que hi ha poques ocasions presencials de fer-ho.

Felicitats per la iniciativa i que hi hagi molta sort!

La bellesa i Déu, a Barcelona *

L’Arquebisbat de Barcelona, coincidint casualment amb la renúncia -per motius d’edat- al càrrec del seu titular, el cardenal Lluís Marínez Sistach, s’ha afegit a la crida del Papa Benet XVI per rellançar el diàleg entre creients i no creients a través del projecte “Atri dels Gentils”, encarregat al cardenal Cardenal Gianfranco Ravasi, President del Consell Pontifici per a la Cultura (una mena de ‘ministre de Cultura’ del Vaticà). Ho ha fet a través, fonamentalment, amb la dedicació de tres dies a dialogar sobre l’art, la creació i el fet transcendent, en els marcs tan simbòlics (i tan civils alhora) com el Museu nacional d'art de Catalunya, la Universitat de Barcelona, l’Institut d'Estudis Catalans i la Basílica de la Sagrada Família. El diàleg, a partir bàsicament de ponències i converses d’intel·lectuals de primera fila del nostre país tracta diferents aspectes del tema i ens obre un munt d’oportunitats que no hauríem de desaprofitar.

En primer lloc, perquè -i esperem que no sigui una flor que no fa estiu- l’Església fa el pas d’adreçar-se obertament al món de la cultura i la creació per proposar una reflexió conjunta sobre el sentit en un món ta despistat com el nostre. No es tracta, ja, de saber qui té raó, o de defensar posicions o -fins i tot- de confiar exclusivament en l’exemple d’uns quants profetes o missioners. No. Es tracta de reconèixer els camins diversos del fet transcendent i de llur rellevància, al marge de les creences. La millor aportació que l’Església pot fer avui al món és aquesta, sens dubte.

En segon lloc, perquè l’art beu molt del fet religiós, fins i tot quan el nega. La seva capacitat simbòlica -es a dir- les seves possibilitats de comunicar el visible i material amb l’”invisible” és avui encara la raó de ser de l’art. I no parlo tan sols de l’art religiós -l’artista Antoni Llena diu que tot l’art és sagrat… excepte el religiós-, ja que bona part de l’art contemporani ha estat centrat en la recerca del sentit, en el ‘buidatge’ de les imatges per arribar a l’essencial i en la recerca personal de l’home mancat de déus que el guïin. És interessant, doncs, que aquesta mançanca i les propostes que l’omplen puguin iniciar una relació fecunda.

I, en tercer lloc, perquè també tenim pendent una relació amb la bellesa en una cultura artística, l’espanyola, que en té una peculiar visió, especialment a causa de la Contrareforma i de la influència (en línia o de retruc) que ha tingut en l’art. És bella l’abundància flamenca o la solitud castellana, als bodegons? És bell el cos neoclàssic de l’heroi o el cos demacrat del savi? La idea que la bellesa és, precisament, un camp de joc a vegades equívoc entre l’interior i l’exterior i, alhora, una aproximació del cosmos necessita dir coses en la societat que -en canvi- reclama uns nous cànons a base de gimnàstica i cirurgia.

* Article per la revista Valors (maig 2012)

El programa de l’Atri dels Gentils el podeu trobar al web www.atridelgentils.net

Torre Llauder, molt bé!

Encara que sigui per no parlar sempre malament de l'actual Govern a l'Ajuntament de Mataró, cal aplaudir l'embranzida que sembla voler donar al Clos Arqueològic de la vil·la romana de Torre Llauder amb motiu del seu 50è aniversari, que començà amb una participada festa divendres passat, amb centenars de persones a l'expectativa. La Torre Llauder és orgull i vergonya alhora. Orgull perquè permet recuperar bona part del nostre patrimoni bimil·lenari, que ens acosta als orígens romans de la ciutat, que són molt determinants sobre el seu futur. Vergonya perquè la destrucció de la masia que hi havia al damunt, amb torre de defensa inclosa, fou una de les barbaritats d'un temps en què, en paraules de l'hagiògraf de l'alcalde, i sense ironia, "hi havia més vida a la societat civil mataronina que ara", referint-se a l'època de Franco (Ramon Reixach, Ciutadà Mora, Mataró, 2011, p. 168).Quina vida, doncs!

Bé, tornem al que toca que ja he dit que aquest post no anava de crítiques. La idea, com dic, és molt interessant i s'ha de felicitar els seus impulsors. Primer, perquè ens pot permetre elaborar estratègies (de recerca històrica, de turisme, d'agitació cultural...) a partir d'un discurs de la romanització a través de les restes descobertes, des del centre de la ciutat fins aquest paratge (que òbviament no hi pertanyia), algunes de les quals romanen encara sense accés públic. Segon, perquè -com deia abans- la romanització fou un fet clau a la nostra ciutat: el seu desenvolupament urbà fou fixat a través de la primera ciutat romana i els seus enclaus més propers i, a partir d'aquesta civilització, es configurà el que avui és la nostra cultura -inclòs el cristianisme, com explica tan i tan bé Joan Bonamusa al seu darrer treball- cosa que podem explicar avui encara amb força exemples vius (algunes masies, la Basílica i les ermites, alguna distribució de carrers i camins, etc..). 

I, en tercer lloc, perquè la presència romana ha estat una de les mirades recorrents de la cultura posterior, sobretot en la cultura popular (també en l'arquitectura, com testimonien alguns edificis neoclàssics del mestre Garriga, per exemple). La devoció per les santes Juliana i Semproniana, per exemple, instituïdes com a patrones en ple Romanticisme. O els Armats, una institució lligada a la Setmana Santa i iniciada al nostre prolífic Barroc.

És, doncs, una notable ocasió per treure'n tot el rendiment possible, per aprendre, per estimar encara més aquesta ciutat. I potser també  per trencar alguns tòpics. L'imaginari nacionalista situa l'inici de Catalunya com a nació al voltant de l'any 1000 i amb el Romànic com a art dominant. Però potser hi ha arrels molt determinants en el període romà, en el qual Iluro formava part del conjunt espendorós de ciutats d'una cosa que en deien Hispania. I no era un restaurant.