dissabte, de desembre 10, 2016

El cel dins les entranyes




Triple esglai d'amor: la flamarada
penetrant dins la fossa d'una orella;
unes ales batent dins de la cambra,
i el terror dels terrors: saber que duia
el cel dins les entranyes.

¿Que no estava contenta entre les coses
que tota dona comparteix:
el passeig pel jardí, el racó de la llar,
l'aljub de pedra on trepitgem la roba
i ens apleguem per xerrar?

¿Què és aquest cos que he comprat amb dolors,
aquest estel caigut que nodreixo amb el pit,
aquest amor que al cor la sang m'atura
i em fa venir un calfred dintre dels ossos
i em posa els pèls de punta?

W.B. Yeats,  poema "La Mare de Déu", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 331.
Il·lustració: Piero della Francesca, La Mare de Déu del part, 1460, Museo della Madonna del Parto, Monterchi.

dimecres, de desembre 07, 2016

Ens mantindrem fidels, Castro


Una de les coses que sorprèn dels temps actuals, i segur que té a veure en fer-se gran, és que alguna dels plets que donaves per superats tornen com si res. Ara que s'ha mort Fidel Castro, encara em sorprèn veure gent, aquí a casa nostra, incapaç d'assumir que es tractava d'un dictador, sanguinari com el que més. Sospito que deu costar molt trencar amb el vincle sentimental de la joventut, els que són grans, o amb la idea que als que són dels nostres se'ls pot perdonar tot, tan estesa. Dels nostres em refereixo a la retòrica alliberadora, a l'estètica antiimperialista i a la pretesa política d'esquerres. Al contrari, el que promet alliberament i regala submissió, mort i oprobi sempre m'ha semblat més execrable que el que va de cara. No hauria de ser difícil, veure-ho: no sé què té d'esquerres condemnar gent a la presó per ser homosexual o desafecte al règim, condemnar el teu poble a la pobresa o ordenar més de set mil morts o "desaparicions".

Entre els entusiastes casolans del dictador hi ha la Cup, que veu en ell una font d'inspiració pel nostre particular procés. La cosa no passaria d'anècdota (una mica sinistra, sí) si no fos que aquest partit garanteix l'estabilitat parlamentària al Govern de la Generalitat i condiciona, per tant, les seves polítiques. Tampoc hauria de sorprendre als qui venim advertint la irrupció (la normalització) d'una força que justifica la violència i el totalitarisme i que el Govern que gestiona la sanitat i l'educació que paguem vostè i jo en depengui. El que em sorprèn és que no sigui un escàndol.

Em diran, i potser tenen raó, que es tracta d'una actitud de "postureo" típica del que s'apunta a totes les causes revolucionàries amb la condició que quedin lluny de casa, de la que també en som tan alegrement aficionats. Que són molt simpàtics i joves, rebels romàntics i conseqüents (de tot, el que més em preocupa és això últim). Però potser, en el context de ruptura en què ara viu el submón independentista autoreferenciat, ens els hauríem de començar a prendre més en sèrio.

En realitat, l'única forma de ruptura viable és la que inspira Fidel Castro, com bé diuen. Castro també era jove, simpàtic i rebel com ells. Una ruptura de gestos testimonials (ara anem a treballar el dia de la Constitució, ara encenem unes espelmes, ara ens posem a somriure) deixa les institucions judicials, polítiques i militars espanyoles exactament al mateix lloc. Si es vol que el poble de Catalunya (inclosos els més del 50% que no vam votar opcions independentistes) deixi de sufragar l'Agència Tributària, posem per cas, o que enviï l'exèrcit a desfilar a Vinaròs, caldrà alguna cosa més. Si es creu que "no hi ha negociació possible amb l'Estat" i que "nosaltres comencem a passar", com repeteixen tants, només hi ha la via castrista. La força. Més val saber-ho i dir-ho.

El principal problema de la independència és aquest, no cap altre. Res, si val tant la pena, segur que trobarem jovencells disposats a tot, com va fer aquest benestant fill de gallecs. Alguns, fins i tot els que el van recolzar, van entendre de seguida com les gastava el vigor somrient i rebel que tant ens fascina.

Foto: Minut de silenci de la CUP a la recent assemblea de càrrces electes a Sant Celoni (La Vanguardia)

dilluns, de desembre 05, 2016

Els finlandesos


Són tossuts [els finlandesos], cinentífics -vull dir contraris a totes les màgies polítiques i populars- i d'un patriotisme entusiasta.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 417. 
Foto: Catalunya Voluntària

dissabte, de desembre 03, 2016

El bell i el brut són com parents


"El bell i el brut són com parents,
i al bell li cal el brut", vaig dir.
(...)

"Una dona pot ser orgullosa i ferma
si es resol a estimar;
però Amor al lloc dels excements
ha plantat el palau;
perquè res no pot ser sencer o complet
si abans no s'ha esquerdat",

W.B. Yeats,  fragment del poema "La folla Jane parla amb el bisbe", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 347.
Foto: Pierre Gonnord

dimarts, de novembre 29, 2016

El nen repel·lent de l'anunci


Aquests d'aquí al damunt són dos dels anuncis que hem vist últimament per televisió. El primer correspon a la campanya del model Opel Astra i el segon a la campanya de residus de la Generalitat de Catalunya. Quan vaig veure aquest últim em va recordar el primer; utilitzen, si els veieu, el mateix recurs narratiu: un nen encara preadolescent recrimina al seu interlocutor (un "nosaltres" implícit al primer, explícit al segon) que "encara" no s'hagi fet "normal", que encara no formi part del nou paradigma moral. Ostres, ¿tu ets idiota? ¿Com pot ser que no tinguis wifi al cotxe i siguis el causant del canvi climàtic? Aquest paradigma no ens l'anuncia una senyoreta Rottenmeier, però tampoc un àngel, o un profeta o les seves variants modernes (un propietari d'una empresa de serveis d'internet, per exemple), sinó un nen. Un nen, de fet, s'assembla a un àngel i també podríem dir que el propietari de Facebook gairebé ho és. Però aquí és simplement un marrec amb aires de superioritat i una mica insolent.

Deu ser que això ven, no ho sé. A mi m'ha semblat un bon exemple de la infantilització latent en la cultura actual. En primer lloc, com deia, perquè el protagonista és un nen, aquest ésser que sobreprotegim i en el que deleguem les nostres expectatives frustrades. En segon lloc, pels valors que transmet aquesta nova moral: cotxes capriciosos i religions "higienistes", ben bé de criatura crèdula que espera els Reis. I, en tercer lloc, de l'absència del rol patern. Compte: no dic de pare-mascle, el rol patern (l'ordre, el límit, preparar-se pel combat "exterior"...) pot ser assumit perfectament per una dona, i viceversa, no vaig per aquí.

Aquest últim aspecte trobo que és més important del que sembla. Per moltes raons de caràcter econòmic, demogràfic i cultural, aquesta absència és molt notòria a tots els efectes i els productes de la cultura (els anuncis ho són) ho reflecteixen bastant bé. Fa temps vaig sentir un professional del màrqueting explicar com formaven els venedors de cotxes perquè, tot mirant el pare, afegissin arguments d'interès pels infants (el wifi, per exemple) perquè "els nens pesen més que ens sembla en la tria d'un cotxe". Fa poc, per posar un altre exemple, vaig llegir que una reputada pedagoga reclamava que els alumnes fossin "el subjecte actiu" de l'escola, frase que em va inquietar perquè jo sóc d'aquells que encara confia en què els mestres siguin el subjecte que ensenyi els nostres fills i no a l'inrevés. L'elogi a la joventut o a la infantesa en aquests termes sempre m'ha semblat tremendament sospitosa. I trobo que els adults, massa sovint, releguem del nostre ingrat paper de transmissors de l'experiència (o la tradició, això tan blasmat), de correctors esgarriacries, d'imposadors de límits ...i d'exemple, no pas de col·lega. És a dir, un es fa adult quan se n'adona que tot ja no és possible, desmentint Miquel Martí i Pol, i que, a més, ho ha de dir. La política, no cal que us ho digui, és un altre lloc on em sembla evident la infantilització, i no ho dic (només) per la fesomia d'Íñigo Errejón. Mama, tenim pressa. Mama, ho vull tot i que no em faci mal. Mama, els altres són dolents.

L'alternativa a complir amb el rol d'adult, especialment el patern, agafeu-vos, és aquest conjunt de nens repel·lents que d'aquí a quatre dies no serviran ni per fer anuncis. Aparteu les criatures.

dilluns, de novembre 28, 2016

Luter



En aquesta habitació, Luter va traduir la Bíblia a l'alemany com va saber, és a dir, va crear el protestantisme. (...) Més d'un any, sense sortir-ne, passà Luter en aquesta cambra. El dia que va sortir va começar un altre món.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 372. 
Il·lustració: Habitació de Luter al castell de Wartburg (Wikipèdia)

dissabte, de novembre 26, 2016

Odi gran, espai petit.


D'Irlanda és d'on hem sortit.
Odi gran, espai petit
ens esguerraren, de nadons.
Ja des del ventre de la mare
duc un fanàtic cor.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Penediment per un llenguatge intemperant", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 343.