dimecres, de novembre 30, 2022

Tractat de pau



Ell en tenia llavors cinquanta-quatre, l'edat en què, fins i tot entre els poetes, la raó i la passió comencen a negociar un tractat de pau, per dur-la a terme habitualment no gaire després.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 52.
Il·lustració: Marià Fortuny, Vell nu al sol (1870), Museu del Prado, Madrid.

dimarts, de novembre 08, 2022

Viatge al buit


Per estrenar-me en aquesta secció* he pensat de recomanar-vos un llibre escrit per un mataroní —o mig mataroní—, l’Amador Vega Esquerra, de la conegudíssima i àmplia família Esquerra de Mataró. Amador Vega és un reputat catedràtic d’Estètica de la Universitat Pompeu Fabra. El d’avui és un llibre que porta per títol Tentativas sobre el vacío i l’acaba de publicar Fragmenta. Es tracta d’un recull dels seus principals escrits dels últims vint o vint-i-cinc anys sobre estètica religiosa. L’autor estableix unes interessants línies de connexió entre l’art contemporani (per exemple Mark Rothko, Bill Viola o Pierre Soulages, que acaba de morir, per cert) i la filosofia baixmedieval (sobretot el Mestre Ekhart o Ramon Llull) per fer-nos, no sé si més comprensibles, però sí més interessants les seves respectives aportacions a la nostra cultura.

Anem a pams. L’Amador Vega, com la majoria de nosaltres, ha viscut en un món on l’estètica religiosa pràcticament ha desaparegut, excepte que entris en una església o excepte que parlem de les processons, que en seria una excepció interessant. No només ha desaparegut sinó que, en molts casos, els productes culturals explícitament religiosos, sobretot les imatges, sembla que hagin perdut la seva funció simbòlica, la d’acostar-nos al misteri de Déu, a l’experiència de la divinitat, o com en vulgueu dir. Com si, de tant de veure’ls, ja no ens fessin cap mena d’efecte. Aquest procés coincideix amb el desplegament, després de les avantguardes de principis del segle XX, de l’art abstracte, que té com a principal característica la desaparició de la figuració i, especialment, de la figura humana.

Bé, doncs per l’Amador Vega, com que, entre d’altres motius, la gent continua fent-se exactament les mateixes preguntes vitals de sempre i continua buscant al seu voltant referents de la transcendència, l’art contemporani, especialment alguns autors, pren aquest relleu. I el lloc on proposa fer aquesta recerca és el buit. D’aquí el títol: “Tentativas” —perquè acostar-s’hi no deixa de ser un tempteig, interminable i sovint fracassat— “del vacío”, del buit. Compte: el buit no és el no-res. Que Déu s’expressi en el buit no vol dir ni que Déu sigui el no-res (o que no existeix, que diríem ara) o que tot això de la religió sigui en va; ben al contrari. Un buit és un espai que primer ha calgut buidar i després ja es pot omplir, per exemple. La Quaresma cristiana és un bon exemple de ritual de buidament, de neteja del superflu, de donar espai al Déu de la Pasqua. La tomba buida de Pasqua és un bon exemple de manifestació de Déu on ja no hi ha res. O el desert, una altra metàfora del buit, el lloc on Jesús parla amb els seus dimonis de tu a tu. L’autor cita Lluís Duch, que afirmava que potser la funció sagrada de l’art “no sigui cap altra que la de crear un buit en el qual l’home pugui percebre la transcendència”. Aquest “deixar lloc a Déu”, que no deixa de ser “deixar lloc a l’Altre”, precisa, sembla ser, d’una disposició de buit. Buit que pot allargar-se i fer-se, fins i tot, incomprensible, profundament incòmode: “Senyor, Senyor, per què m’has abandonat?” dirà Jesús mateix citant un salm davant l’abisme de la mort, el gran buit.

Així que Amador Vega posa la llanterna sobre dues coses que al nostre món se li fan difícils d’entendre. D’una banda, lo religiós —els llenguatges tradicionals del qual han desaparegut o no acaben de ser prou eficients per a l’espiritualitat moderna— i, de l’altre, lo artístic. ¿Quanta gent no diu, davant un quadre abstracte, que no entén res de res, que no hi veu res de res, o que allò ho faria un nen de cinc anys? Precisament, sembla dir l’autor, “no veure-hi res” és la manera de manifestar-se de Déu. El déu de la Bíblia —que ja sabeu que és irrepresentable i que, per no tenir, no té ni nom— té formes també molt abstractes de presentar-se davant dels homes: un esbarzer amb foc i que no es crema, per exemple.

En totes les religions, diu Amador Vega, hi ha la tensió entre la necessitat d’imatges per a la transmissió o la mediació i el conseqüent discurs iconoclasta i anti-idolàtric. Els jueus i els musulmans, amb els que els cristians compartim part de la nostra tradició canònica, encara avui es resisteixen a la representació de la divinitat (i fins i tot de la figura humana, per ser imatge i semblança de Déu). I en el cristianisme combina èpoques iconoclastes amb l’horror vacui de la sobrerepresentació. Compareu algunes esglésies modernes —les de Le Corbusier, per exemple— amb els dos retaules barrocs que tenim just aquí al costat de l’estudi, a Santa Maria de Mataró.

Amador Vega creu que, avui, l’opció més vàlida per a la recerca del diví és, sens dubte, la del buit. Però indaga a fons, com dèiem, en la relació entre el buit de l’art actual amb les experiències del buit tant de la tradició cristiana com d’altres tradicions religioses. De l’Escola de Kyoto a la pintura de Rothko o l'escultura d’Anish Kapoor, de Sant Joan de la Creu al videoartista Bill Viola o l’escultor basc Jorge Oteiza, de Ramon Llull a Dalí o Perejaume, del barroc alemany a la petjada bizantina d’Europa. És un bon viatge. Com tota bona lectura.


* m'estreno a la secció de recomanació de llibres al programa Creure Avui, de TV Mataró, que es va emetre dimarts passat dia 5 de novembre (a p. min. 16:20)

CA_1265_PPD_5-nov-2022.mp4 from Creure Avui TV on Vimeo.

dimarts, d’octubre 04, 2022

Els cristians no són independentistes

O, almenys, no ho són la majoria. Això és el que es desprèn de totes les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya que creuen dades sobre la identitat religiosa i la simpatia pel sí o pel no a la independència, tots aquests anys de procés fins ara. I la proporció de nos va pujant més que a la mitjana de Catalunya, on la posició contrària també és la majoritària.

Ara ha fet cinc anys de les votacions de les dues “lleis de desconnexió”, on una justeta majoria parlamentària va excedir les seves potestats per deixar sense efecte l’Estatut i la Constitució al nostre país (inclosos els seus drets fonamentals). I del simulacre de referèndum, tres setmanes més tard, que pretenia donar legitimitat a aquest atemptat antidemocràtic. Potser s’escau fer una mirada al que ha passat al si de l’Església catòlica després d’aquests esdeveniments. I fer-ho en un context on els principals impulsors del procés ja no dissimulen les intencions inicials de preservació del poder a qualsevol preu i de sotmetiment de l’adversari intern, després de l’escandalosa ensarronada que han inflingit als pobres ciutadans que se’ls van creure.

D’una banda, hi ha la minoria independentista que, així com passava a la resta de la societat catalana, venia molt crescuda. Especialment, a causa de la pretesa superioritat moral dels presumptes objectius del procés (la llibertat del país, per exemple) i del que es creu innocent tot i haver-se saltat la llei davant els nassos de tothom, cosa que implicava una acusació indirecta de contraris a la llibertat, a Catalunya i al sumsum corda els que s’oposessin a l’independentisme. En el context catòlic s’hi va afegir el pretès aval de la Doctrina Social de l’Església a l’autodeterminació… sense advertir que el dret internacional vigent exclou casos com el català com a subjectes de l’autodeterminació. Les veritats a mitges són pitjors que les mentides. Per aquesta raó, sobretot, ningú al Vaticà va moure un sol dit per “la causa”, tot i els diners i esforços que s’hi van esmerçar.

Però el flanc d’aquesta minoria, avui m’imagino que un pèl avergonyida, no va ser només el teòric. Amos de centres de treball cristians obligant els seus treballadors a fer “vaga”, amb amenaces reals o velades. Capellans fent el teatre que resaven mentre comptaven vots del simulacre de referèndum (ara penso que segurament fan comèdia sempre, quan resen). Exhibició d’estelades als campanars i façanes. Sermons i pregàries animant a la causa. En fi, mil anècdotes que els de la majoria no independentista va haver de suportar estoicament consicent que un dia o un altre la tempesta s’acabaria. També n’hi ha hagut, però, que ha viscut com un drama personal la identificació de part de l’Església amb l’independentisme.

Les 400 sotanes

I el got que va fer vessar el vas, més enllà d’algunes desafortunades declaracions episcopals (també minoritàries i després clarament contradides pels seus emissors), va ser la corrua de quatre-cents capellans i algunes monges (això sí, per separat i sense laics) que van signar manifestos avalant aquest procés. Algun d’ells, enredat, es pensava que signava “pel diàleg”, tot s’ha de dir. El fet d’aquesta intervenció d’uns pocs centenars de clergues tan directa a la vida política, com si estiguéssim a les guerres carlines, és excepcional: ni la fam, ni els sense sostre, per exemple, àmbits en els que hi ha tanta gent d’Església lluitant al peu del canó, han tingut mai aquest recolzament.

De l’altra banda, és obvi que els no independentistes no han fet tant de soroll. De fet, encara avui molts es neguen a fer declaracions en un mitjà com aquest quan se’ls demana l’opinió sobre aquests anys, segons m’ha fet saber la directora. El camí de la prudència a la por és ple d’aquests silencis espessos i els que hem parlat obertament sobre aquesta qüestió, com ara, coneixem molts testimonis d’aquests silencis que se’ns han adreçat.

No n’hi ha per menys veient, sobretot, les faves que s’ha emportat el cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, tant pel seu paper proactiu a la recerca de solucions pactades, el seu dia i amb tota discreció, com pel seu prurit de fer de l’Església el lloc de trobada que ha de ser i no el lloc d’exclusió de ningú. A més de cartes als diaris i maledicències diverses, el cardenal va rebre una sonora esbroncada de l’aleshores president Puigdemont en acabar la missa pels atemptats de 2017. I en temps de Torra, l’aleshores conseller Aragonès va córrer a posar-li una multa per excés d’aforament en una missa (cosa que era mentida) o a proclamar als quatre vents una campanya contra les immatriculacions. De cap de les dues coses se’n coneix cap resultat, per cert.

I ara, què?

Ara farà vuit anys que mossèn Salvador Pié-Ninot, mirant Itàlia, advertia en un article a La Vanguardia, al·ludint a la causa independentista, contra la temptació de fer de l’Església el lloc de les “causes justes” (al marge de si creiem que ho són o no), una tendència que allà s’ha anomenat l’"integralisme". La ratlla entre religió i política, com va advertir Lluís Duch, és borrosa i sempre ho serà. Tot i així, goso afegir que fer entrar l’Església en disputes polítiques (en aquest cas, com hem acabat veient, d’una simple lluita pel poder dels seus protagonistes) contribueix tant a la desnaturalització de l’Església com a l’antipolítica. I a la sacralització de les seves causes. Així ens va. Començant per Itàlia.

I ara què? Sospito que el desè aniversari dels fets de setembre i octubre de 2017 vindrà més aviat del que ens sembla i tot encara quedarà més lluny, segurament més desdibuixat. Políticament, espero que haurem sortit d’aquest atzucac, que haurem fet els passos que calen per afrontar els problemes de veritat que tenim als morros i que fèiem veure que no vèiem, durant el procés. Per afrontar-los, em temo, caldrà més unitat, més comú denominador, menys cordons sanitaris i més ganes de pencar. Segurament, contra el que demanen els perniciosos, més oblit i més perdó. Començant per mi, ho reconec. I des de l’Església, el que podem fer: ser testimoni de la reconciliació entre germans, l’àmbit de trobada dels que ens ignorem (o ens odiem). La confiança en la vida humana després d’aquesta devastació cívica. Ben bé, un miracle, ja ho sé. O sigui que, Senyor, ajuda’ns que això és lo teu.

diumenge, d’agost 14, 2022

El català és un animal que s'enyora

 



El nostre país ha quedat una mica tronat i considerablement suat. Les convulsions polítiques no porten res de bo. Ja se sap. Les reaccions, si són dirigides per ineptes, són com les revolucions. L'any 1940 fins els arbres semblaven grapejats (p. 14).


«La ciència —escriu [Chesterton]— pot analitzar una costella de porc i dir quant conté de fòsfor, quant de proteïnes, però la ciència no pot analitzar el desig de la costella de porc de ningú ni dir quan conté aquest desig de fam, quant de gust habitual, quant de caprici nerviós, quant d'amor persistent a les coses agradables. En el moment en què un home desitja una costella de porc el seu desig és tan místic i eteri com un desig de cel.» (p. 44)


L'amor és un afer tan vell, tan arcaic, que tot el que ens diem, homes i dones, en el pla de l'amor, està curosament recollit en els fulls de calendari, en les cançons i en les velles comèdies (p. 69).


—Quants anys té, senyoreta, disset?

—No senyor. El mes entrant en faré divuit (p. 76).


—Quins han estat, al teu entendre, els millors oradors del segle?

—El primer, Jaurès. El segon, Trotsky. El tercer, Cambó. El quart, Churchill. (p. 121)


Jo sento pels rèptils un fàstic i una aversió insuperable. El meu liberalisme, la meva permanent defensa de la dignitat humana arrenca d'aquest fet: del fàstic que em fan totes les formes animals i humanes de l'adulació i de la reptilitat. [...] És probablement la sensació física d'horror que em produeixen les selves verges i els rèptils el que em fa sentir cada dia un amor més entranyable pels països de cultura i civilització, en tant que valors oposats a la destructora, cega, violenta, desordenada, repugnant, indominable Naturalesa. Jo no viuria en un país de serps: viuria, en canvi, en la més pobra, pètria i estèril illa grega. (p. 131)


—El satisfà realment aquesta interpretació [, Amadeu Vives]?

—[...] El que vull dir és que la gent refereix sempre la seva felicitat a les coses de la terra. [...] La meva agudesa, la meva sensibilitat, arriben com a màxim a figurar-se el cel com una terra sense escòries, sense pes, alta i etèria. Però el meu punt constant de referència és sempre la terra. (p. 141)


Barcelona té la constitució bàsica d'un poble del Maresme. [...] No hi ha cap raó que s'oposi que un d'aquest pobles arribi a ésser, amb el temps, el que és Barcelona. En realitat Barcelona és el poble del Maresme que té més habitants —alguns més que Mataró, simplement. Barcelona és la capital del Maresme. (p. 178)


Des del Mataró potatoes a la mongeta blanca de Malgrat, des dels pèsols dolços a les ferruginoses bledes, des del bròquil pompós a les albergínies moderades, a les saborosíssimes faves, als tomàquets de pera, a l'escarola tendra i arrissada, ¿què no produeixen en grans quantitats aquestes hortes del Maresme? La terra hi està admirablement cultivada. (p. 179)


L'única font de riquesa de la comarca [del Maresme] eren els embarcats en la carrera d'Amèrica, el contracte de «mota y madera». Suposar que aquests mariners vivien al marge del seu país seria un error: s'hi sentien arrelats, s'hi deixaven els diners, hi projectaven —el català és un animal que s'enyora— sentiments enyoradissos. (p. 189)


La burgesia del nostre país ha tingut dos monopolis: la intel·ligència de les seves criatures i les aigües saludables. (p. 194)


I els diumenges, a reposar, com féu el Pare Etern després d'haver creat el món, però alternant el repòs amb alguna carícia a la senyora per evitar-li la caiguda en la solitud i la misantropia, que en les dones sempre és perillosa. (p. 206)


En poques paraules: els grecs decidiren, en un moment determinat, tenir tot l'any un record tangible de les festes sensuals i així inventaren el pa de barra, que té un origen fàl·lic, i el llonguet de deu cèntims, que és el complement femení i amable de la barra. Això és el que escrigué un erudit en un diari de Barcelona que no té color polític. Ignoro si el diari tingué baixes. (p. 233)


Si passant per un poble us adoneu que no hi ha fems pels carrers, ni sucs de les quadres i corrals, ni buines de bou, ni aigües pudents, ja podeu afirmar que en el poble es moren de gana. En canvi, si no podeu fer un pas pel poble sense quedar com un sant Llàtzer, ja podeu ben assegurar que el poble neda en l'abundància. (pp. 236-237)


Besalú enfila la conca del Fluvià, la profusió muntanyenca es multiplica, comença el feudalisme i no un podeu treure de sobre la carlinada. Figueres, més que un llombrígol, és la paret d'una muralla. I la vila és tan oberta i empordanesa probablement perquè és tan a prop de la Garrotxa feudalitzada. (p. 244-245)


M'imaginava una explosió fulminant de la diligència [...]. Veia voleiar, deprés d'un soroll corprenedor, braços i cames, conills i gallines, faldilles, sotanes i calces, crosses i ulleres, gorres i sabates, ous, forcs de cebes i pans de pessic. (p. 249)


Escriure és un mal afer, un pèssim afer, del qual voldria veure deslliurats els meus nombrosos enemics. A més a més, la buidor de la solitud en un país en què la gent ha perdut la mútua confiança arriba a fatigar. (p. 252)


Les senyoretes són un encant que passa sobre el misteri sempre renovat de les cames [...]. No hi ha res tan agradable, en els temps que correm, que veure una senyoreta vestida de nit i la seva majestuosa mamà, encara que vagi vestida de dia. [...] Si jo hagués tingut deu mil duros de renda a l'any, hauria pogut, potser, arribar a conquistar un d'aquests cors innocents, hauria pogut arribar a compartir les tristeses de la vida amb una senyoreta destinada a posseir un centenar de vessanes de regadiu. Havent estat un home econòmicament feble, la meva vida no ha tingut cap sentit. Sóc un home fracassat, un home ridícul. [...] Al meu costat hi ha asseguda una senyora madura i bellíssima. Que belles que poden arribar a ésser les senyores madures —però no gaire— que s'han pogut desprendre, per col·locació ben trobada dels seus fills! La senyora —amb la qual entaulo conversacó— m'obliga a tocar de peus a terra. (pp. 257-259)


I això és veritat, les coses sublims no m'han interessat mai. Les coses sublims —vull dir les temptatives de sublimitat— em produeixen una molèstia en to menor, em fan l'efecte d'una nosa —el mateix efecte que em fan els pedants (p. 261).


L'esperit local s'ha de deixar com a monopoli de les grans ciutats. Les grans ciutats tenen un esperit vidriós, puntillós i enervat, però per fortuna sempre tneen una petita minoria crítica i objectiva que el salva. En els nostres pobles, tan abandonats, l'únic patriotisme local positiu és el crític. És l'únic que els pot fer millorar —sobretot ara, que la crítica pública és extingida des de fa tants anys. (p. 273)


El negoci dels llibres vells el fan els drapaires. [...] Concretant, [Salat] assegurava que el millor paper de fumar és el que s'obté amb llibres d'escolàstica i de teologia. Fan el millor fum que existeix —assegurava amb a seva habitual serietat. (p. 281)


En els països protestants, els pobles solen ésser grans i les eglésies petites. En els països catòlics els pobles solen ésser petits i les esglésies eormes, fenomenals. (p. 288)


Els esperits delicats sortiran amb el ciri trencat dels problemes tècnics. Ara: de problemes tècnics només n'hi ha un: els diners. (p. 291)


Un dels drames del català —potser la clau de la seva psicologia deficitària— és no poder presentar una història positiva, tònica, excitant. Per això, a Catalunya triomfen sempre els ideals pobres, simples, febles, malaltissos. (p. 294)


Un idil·li? ¿Però, què és un idil·li? Jo mateix ho he oblidat. És una paraula de precisió difícil. Una vegada vaig demanar a una senyoreta de pagès, de galtes rosades, de mirada una mica bleda, què era un idl·li, i em respongué que era un vermut amb olives (p. 298).


El català, mentre no es demostri el contrari, és un muntanyenc exacerbat que treballa a la plana amb idees de muntanya. (p. 320)


Amb les visions panoràmiques succeeix com amb les quatre o cinc paraules del diccionari més importants: l'etern, l'infinit, el sempre, el mai. Són paraules desproveïdes de sentit immediat. Davant la irrisòria petitesa dels homes i de les dones, ¿quin significat tenen aquestes paraules sobretot en els moments que les coses no són gaire fàcils? Fraseologia, vaguetat. Només les coses temporals, limitades, col·locades dintre del relatiu, són positives i vitals. (p. 340).


En aquest país, les notícies que us dona la gent són en general inexactes o molt aprximades. Quan una persona sap una cosa, sol callar. Quan no la sap, no calla mai. (p. 383)


L'heroisme desaforat dels alpinistes és excessiu. Les meves pretensions consisteixen a arribar a tot arreu pels meus propis passos, sense massa cordes ni escales, vestit com tothom i sense que els mètits se'm pintin a la cara. Nietzsche va escriure: «Em trobo a tres mil cinc-cents peus d'alçària. Ho veig tot clar. He formulat la doctrina de l'etern retorn.» No he pas tingut mai tanta sort. Ho veig tot fosc. No veig res i el que veig menys és el retorn etern. (p. 403)


Decididament, els paisatges que m'agraden més són els ondulats, amb cafès, restaurants, caixes d'estalvi i senyoretes fines i amables. (p. 404)


El màxim plaer del català —poble sobri, treballador, nerciós, modest, inquiet, tenaç— és el plaer de comprar i el plaer de vendre, que són els dos grans sentiments damunt els quals reposa l'economia política moderna. Les dones també són susceptibles de produir plaer, però no pas d'una manera tan segura, continuada i acreditada. (p. 469)


Al pagès li agrada anar pel seu compte i no està amb la idea que els secretaris li adminstrin els quartos. Els pagesos no han cregut mai que els diners s'hagin d'administrar. Els diners són per tenir-los i —si pot ésser— per a retenir-los. (p. 471)


Si el present no existeix més que per a pagar la contribució i el futur és incert, només el passat té fascinació. [...] Hi ha qui diu que amb els anys la memòria s'enriqueix. Ha, ha! Quan per a menjar una trista cirera amb la dentadura la tartana que hom porta a la boca sembla que es bolca amb una aparositat d'ex-vot, se'm fa molt difícil de suposar que amb els anys la meva memòria s'enriqueix. La memòria quan ha estat cultivada, fa el ple al moment de la maduresa, de 'equilibri vital. Després, tot és vaguetat i boira. (p. 489)


Olot fou la veritable capital del carlisme a les comarques catalanes orientals, com de la part occidental la capital en fou la Seu d'Urgell. (p. 523)


Socialment parlant, senyora, tot el que és natural és dolent. És molt més natural no rentar-se la cara que rentar-se-la, en vista de la qual cosa se l'ha de rentar... (p. 528)


La paraula plaer és massa hedonista. Massa poc puritana. La paraula felicitat vol dir el mateix sense engavanyar les delicades, rosades, orelles puritanes. És un circumloqui que està bé. Entre nosaltres, però, aquest moviment és innecessari perquè en aquests topants els puritans són rars i la nostra religió ha estat sempre compatible amb el llibertinatge permès, a cada moment, per la nostra personal posició econòmica. (p. 554)


El clima del Rosselló —l'aire de tramuntana— sembla divinament ben trobat per a la maduració del sexe femení —i, concretament, de les senyores casades. Dona vivor als vells, un punt de carmí a les galtes, una agilitat al cos, una curiositat a l'esperit i molta gana.  [...] El clima de la tramuntana sembla crear condicions objectives per a l'adulteri de molta més eficàcia. La bellesa viva, directa, de les senyores de quaranta anys, de Perpinyà, és sensacional. (pp. 603-604)


L'èxit que tingueren aquests arbres del Migdia de França féu que el Ministère des Travaux Publics adaptés els plàtans per flanquejar les carreteres, i és per aquesta raó que el Ministeri de Foment de madrid adaptà també aquest arbre per a les nostres. (p. 608)


Josep Pla, Viatge a la Catalunya Vella, OC9, Ed. Destino, Barcelona, 1976 (2).

diumenge, de juliol 31, 2022

Soc masclista


 

Això és el que ha sentenciat el tribunal popular de la moral pública perquè vaig gosar defensar l'autor de la piulada de sobre, publicada a Twitter el dia de les Santes patrones de Mataró, quan un jove regidor d'ERC de la ciutat li recriminava aquesta resposta que havia fet, sorprès de l'allau de crítiques que havia rebut. Entre elles, les del líder de Vox de Mataró, amb tota la coherència amb la seva rectitud moral. Deia Manuel Mas, exalcalde i amic, "Perq? No es pot fer broma o ironia amb segons quines coses? Tots els fonamentalistes pensen igual." Responia el regidor Porta "Saps quan l'has cagat però encara la pots cagar més? Doncs això." I a mi, que em fico sempre on no em criden, vaig gosar respondre, una mica cabrejat amb el que veia que li queia a sobre al primer: "Doncs trobo que té tota la raó. Hi ha una regressió moralista vestida de "progre" (sobretot, vestida) que no deixa de ser la repressió de sempre." Aleshores, els canons que apuntaven Mas (ficant-se amb la seva sexualitat, la seva edat, etc... tot molt correcte) van desviar-se cap a mi. El nivell era el mateix, no us penseu pas, però les acusacions es reduïen a una: masclista. Un diputat d'ERC que no recorda que la seva feina (sic) és servir-nos s'hi va sumar entusiasta. Amb ERC i Vox, tot s'ha de dir, va quedar reduïda la cosa.

Tot això no ho explico per avorrir-vos sinó perquè em sembla molt significatiu del replegament moralista, com deia, que trobo que viu el nostre país, amb l'excusa de la correcció política. L'objectiu que algú et titlli de masclista, com és obvi, és deixar de parlar del tema. Tot el que etiquetem amb l'esca del pecat ho fem perquè ens sembla que ha traspassat un límit després del qual no hi ha res més a dir. El que jo posava en dubte, en aquest cas (però en molts d'altres que abunden al nostre debat polític: l'avortament, la prostitució, la immigració, etc.) és que aquest límit es traspassi per la mínima. Perquè, aleshores, no hi ha debat possible sobre els límits, i no podrem fer política.

Vaig preguntar als meus interlocutors que em diguessin exactament on era el masclisme en la imatge. Pot ser que t'agradi o no, que trobis atractives les noies que hi surtin o no et diguin res. Pots, fins i tot, trobar excessiu (abans, els moderns en deien "trangressor") que l'autor substitueixi la iconografia tradicional de les dues santes patrones amb una imatge un pèl frívola (encara podria ser-ne més, esclar). Però ¿masclista? Alguna tuitaire de ràbia victoriana parlava de "cosificació" de cos de la dona. No li vaig saber treure cap més argument, em sap greu. Ara bé, ¿tota imatge atractiva d'un cos és "cosificació"? ¿Ho és només el cos de les dones? Si és així ¿algú s'ha dedicat a mirar de què van força peces artístiques des dels inicis dels temps fins ara? ¿I les sèries? Sincerament, no ho entenc. I, més que renyar-me per lo burro que soc (que ja ho sé), preferiria que alguna ànima caritativa m'ho argumentés com si no ho fos, de burro. ¿És possible?

Vaig preguntar, també, si es tractava dels mateixos prejudicis que un altre exèrcit de la Lliga Moral (o el mateix, no ho sé) havia llançat contra Sit Cantallops per fer, enguany, una imatge molt particular basada en Juliana i Semproniana. I que, contra aquest moralisme, vaig tenir ganes de defensar. Tampoc me'n van saber dir res. L'objectiu no era parlar-ne, esclar. Era col·locar el frame. I com que en Manuel Mas i jo som del mateix partit, avall que fa baixada.

Repressió victoriana al segle XXI

La qüestió de la moralització de la política que vivim, i de tot plegat, em sembla una derivada de la sobre-sentimentalització, que es prioritza sobre l'argumentació. És signe dels temps i caldria que ens ho féssim mirar. D'entrada, el principal problema és que fa masclistes, racistes o homòfobs on no n'hi havia. Que fa enemics, que apartem de nosaltres fins fer que canviïn de muralla. No serà el meu cas, espero. Deploro el masclisme. Per això no m'agrada gens que es banalitzi: té conseqüències massa greus com per dedicar-nos a buscar-lo, a "crear-lo", on (en el cas que hi fos) és absolutament marginal. Jo, digueu-me pràctic, m'estimo més sumar aquell que no té clares les coses, amb el que discrepo una mica, que no d'explusar-lo precisament per aquesta distància. Per dues raons: perquè estic engruixint les files dels altres, que no tenen tantes manies. I perquè, en el fons, ¿qui soc jo per determinar el grau de "puresa" de res? En fi, a mi em sembla que ens caldria mica més de tolerància: la ironia fabrica la distància que de vegades convé per a la tolerància.

Em sembla que a ho he explicat altres vegades. Quan jo era petit, que era el temps del destape i dels inicis d'una llibertat sexual que, per sort, s'ha anat consolidant, hi havia un reducte de senyores (i algun senyor) que es queixaven al rector d'una parròquia mataronina cada vegada que projectaven un film amb algun mugró o un cul en un cine concret. S'hi passaven el dia, com és obvi. En el meu marc mental, la repressió sexual formava part del que ens estàvem alliberant (el franquisme) i l'exhibició lliure de cossos, amb la idea d'una sexualitat més lligada a l'alegria i el gaudi, sense tants prejudicis, una conquesta. Encara ho penso, fins i tot en temps d'hipersexualització que, com una mena de paradoxa, és a l'ordre del dia al costat de les regressions moralistes (de fet, les dues coses van lligades). Bé, doncs avui, una mena de feminisme (molt masculí, per cert, ja ho veieu que la majoria de crítics eren homes), amb l'excusa del miscroscopi per detectar el masclisme pertot, fa perdre la reputació de la seva tradició esmerçant els esforços en aquesta mena de microrepressions enlloc de dedicar-se a la gravetat dels seus estralls. Almenys aquelles beates esperaven a indignar-se quan el cos ja estava despullat; ara disparen abans, per si de cas tens mals pensaments. ¿En què coincideixen? En imaginar-se un model de persona absolutament impol·lut cosa que, només que es compressin un mirall, ja veurien que és impossible. I inhumà. ¿Haurem de tornar a penjar pòsters de noies nues als quartos? ¿O nois, esclar? Potser sí, però a dins de l'armari. Com sempre.

dijous, de juliol 28, 2022

La cuina és política


Diuen que la cuina és com la religió dels nostres dies. I té molts adeptes, fa famosos els cuiners, és l’obsessió de tothom que ens vol curar (“som el que mengem” repeteixen com uns enzes) i tant serveix per reconciliar-se amb l’exterior, a través dels restaurants pleníssims a les nostres ciutats, com per reivindicar els nostres replegaments casolans descobrint a casa les nostres latents arts culinàries. La deriva actual de la cuina és un gran fenomen cultural a Occident que un dia o altre caldrà pensar a fons.

Però la cuina, la cuina occidental, també té repercussions de caràcter polític. És el que ens ve a dir Cuina! o barbàrie, un èxit editorial de la xef Maria Nicolau, que col·labora a la ràdio i, sobretot, que dirigeix un restaurant a Vilanova de Sau. Les decisions sobre els productes que comprem, a qui els comprem i com els fem tenen unes conseqüències polítiques més rellevants que un vot, a vegades. Reivindica, així, l’estratègia de canvi que, a partir de l'economia col·laborativa, també utilitzen iniciatives com Som Mobilitat o Som Energia, o, aterrant a la cuina, algunes cooperatives de consum. Contra la impossibilitat de fer front “als grans”, s’ofereix la possibilitat de sumar milers de canvis petits. Les cooperatives i ateneus obrers de fa cent o cent cinquanta anys pensaven exactament així.

El llibre també és bo, però, per moltes altres coses més. En primer lloc, perquè està molt ben escrit. Barreja erudició científica amb trets biogràfics, receptes amb reflexions d’una fina profunditat. A mi em va robar el cor que citi Panikkar per parlar de les botifarres, per exemple, i vaig trobar molt valenta la seva defensa de la matança del porc, enmig de l’auge animalista que ens envolta. I tot amb un estil molt particular, de descripcions molt acurades amb llenguatge planer. I força humor. Que em perdonin, però a mi em va semblar que llegia Josep Pla, segons com.

Posats a trobar-hi pegues, n’esmentaré una. Contra el que diu, algunes de les propostes “pràctiques” que hi fa són, per molts, impensables d’assumir. Tallar a casa un xai i congelar-ne els trossos, per exemple, em temo que no s’adequa, d’entrada, a les cases que tenim. Alguns, que tenim un caràcter més aviat socialdemòcrata, necessitem propostes més gradualistes, menys creients, si voleu. Em temo que el que pot fer veritablement d’alternativa a les males praxis alimentàries no és tant la ideologia (o la moral) com la practicitat. Però, en fi, potser m’equivoco.

La tradició

La Maria Nicolau tracta també una qüestió que m’interessa, perquè crec que és conflictiva també als nostres dies adamistes i laics: la relació amb la tradició. Per Nicolau, “la tradició és el nostre manual de supervivència i la resposta a qualsevol dels nostres enigmes o dilemes de sostenibilitat que puguem tenir avui en dia”. No, no parla de cuina tan sols. 

En aquesta qüestió ens pot il·lustrar una mica un altre llibre recent, Un plat d’escudella, on Joan de Déu Domènech repassa, a través del menjar, com era la Barcelona entre els segles XIX i XX, just abans de la creació de la Via Laietana, a partir dels escrits d’Emili Vilanova. D’una manera també molt amena i divertida, sabrem com s'organitzaven les cases de menjar, i en funció de què (per exemple, de les classes socials), amb què s’alimentaven les famílies, quins eren els costums segons l’època de l’any i mil coses més.

Dèiem que la cuina té també una dimensió política. Sobre el malbaratament de menjar que generen els nostres hàbits, un grup de jesuïtes fa temps que s’han posat a estudiar-ho i a denunciar-ho, proposant, esclar, mesures que ho pal·liïn. Especialment perquè són recursos escassos en bona part del món. A l’últim quadern de Cristianisme i Justícia ens ho expliquen dos membres del grup esmentat i, de cop, demanes sisplau una coalició d’aquests autors amb la Maria Nicolau demanant-los, però, que ho facin tot una mica més assequible a les nostres possibilitats i limitacions (també morals), com narrava Emili Vilanova dels nostres avantpassats.


Escrit per a la web de la revista Valors.

dimecres, de juny 22, 2022

Benvinguda, Torre Barceló

 


Ara ha fet onze anys que ja no soc regidor, a Mataró, l'última etapa com a tal al capdavant d'Urbanisme, de manera que m'he perdut una mica la lletra menuda i els canvis que hi ha hagut, però el recent anunci de l'inici de les obres de la Torre Barceló, al final de la ronda d'aquest nom, a l'Avinguda del Maresme, m'ho ha fet reviure. Hi ha hagut canvis en tots els sentits (reformes dels plans previstos, a la propietat, al disseny, etc.), però grosso modo, els objectius del pla urbanístic, ideat en temps del meu predecessor, l'amic Arcadi Vilert, són intactes, i és molt significatiu que es reactivin. En recordo aquests:

1. Tres de context: Quant a l'eix Port / Rondes / Via Europa / Mataró Parc, per fer-lo més potent i interactiu, donant servei a la ciutat que travessa, amb una bona colla de barris connectats, amb nuclis potents d'activitat econòmica tericiària. Tots ells amb coses per fer, per cert. El Port, amb una recent actuació potent que esperem que el reactivi; la Via Europa, ja consolidada; el Mataró Parc, pendent de remodelar-se i ampliar-se; aquesta peça. I la del Corte Inglés, que es va planificar com un sol plantjament urbanístic per concentrar els usos. D'aquesta última, que mereixeria parlar-ne a part, només val la pena dir que tenim una enorme peça tericària a tocar del centre, un node, que encara és decisiva.

2. Quant a l'eix Port / Camí Ral / Riera / Parc Central; que també atravessa unts importants de la ciutat, amb connexions amb altres barris. Un ramal potent, destacat amb la recent remodelació del tram del carrer de la Mercè (on la ciutat va rebre les relíquies de Les Santes ara farà 250 anys, i d'aquí ve tot), marcada per punts d'interès cultural (Nau Gaudí, l'Ajuntament, el nou Cafè Nou, la Presó, tres teatres, una biblioteca, el patrimoni arquitectònic des dels romans al Barroc, etc.). I que té vocació de bifurcar-se cap a l'Est acabant de refer l'antic Camí Ral, on hi trobarem Can Marfà, Sant Simó... En zones que s'estan revitalitzant.

3. Quant a l'eix Marítim, que ja va dibuixant un skyline de ciutat moderna, preparada pel temps que vivim (i els que viurem), amb vocació de recuperar del tot el mar com a continuïtat urbana (aviat, l'antiga N-II pacificada), que va del TecnoCampus a Sant Simó, amb els nous sectors desenvolupant-se (l'antic Rengle, l'antiga Iveco-Pegaso, avui plens de vida o omplint-s'hi).

4. I un d'intrínsec. Gràcies als reagrupaments d'usos, edificabilitats i sòl que preveia el pla urbanístic, no només hi ha vida, ciutat, on hi havia usos desaprofitats, sinó que també en surten avingudes amples i zones verdes (per això els edificis són alts, un invent de la modernitat absolutament crucial per qui vulgui ser una ciutat), nous equipaments (per exemple, la Farinera) i nous habitatges de protecció oficial, la reserva dels quals s'estén per aquest tram de la Ronda. És a dir, aquest urbanisme modern, democràtic, dibuixa la ciutat amb les reserves necessàries, amb els usos socials que la ciutat precisa. Quina diferència en haver d'anar corre-cuita a fer invents més o menys creatius en la ciutat consolidada, especialment en la que cresqué sense previsions entre els anys seixanta i setanta del segle passat. Amb problemes estructurals que encara arrosseguem.

De manera que sí, que benvinguda sigui. Vol dir que hem superat problemes, que tenim de nou el rumb en bona direcció, i que caminem de mica en mica cap una ciutat més ordenada, més preparada pels reptes econòmics, més dotada, més vivible i, en definitiva, molt millor. No en tingueu cap dubte.