dimecres, de gener 16, 2019

La Constitució en quarantena



Aquest mes de desembre farà quaranta anys del referèndum de la Constitució espanyola. S’escau en un escenari de crisi global de la democràcia que, al nostre país, es tradueix, entre d’altres coses, en una revisió crítica del pacte constitucional al qual s’al·ludeix amb tota la intenció com a “règim del 78”. Si d’una banda li cauen les crítiques per haver perpetuat una certa continuïtat amb el franquisme (monarquia, judicatura, elits econòmiques, centralisme), també n’hi ha que creuen que s’ha anat massa lluny (excés d’administracions i de despesa o centrifugació). I totes dues bandes miren sospitosament els que fan un balanç més ponderat que, sense retreure cap de les crítiques, posa l’èmfasi en les transformacions positives que hi ha hagut en tots els àmbits i en la fortalesa dels seus pilars.

Els avenços en la universalització de l’estat del benestar, la transformació de l’exèrcit (que es veia a si mateix com a corrector de les desviacions democràtiques els últims 200 anys), el reconeixement dels drets de les minories, la incorporació massiva de dones al mercat laboral, l’absorció de milions d’immigrants, l’adaptació de la nostra economia al mercat global i el disseny gairebé federal de l’administració dels serveis públics, per exemple, en son una mostra. Si s’ha pogut fer tot això, diuen aquestes veus més ponderades, ¿per què no podem afrontar els evidents reptes (o resoldre les mancances) que tenim al davant?

A parer meu, el principal obstacle no és exactament aquest o aquest altre límit del text constitucional, o el fatalisme amb el qual es justifiquen les posicions contràries (“amb aquests no hi ha res a fer”), sinó l’absència de l’imperatiu de consens que sí que tenien les formacions polítiques de 1978. Tampoc és propi d’Espanya, això. La ruptura dels consensos amb els quals el món posterior a la II Guerra Mundial va fer passos de gegant té ja els seus avisos amb l’onada conservadora Reagan-Thatcher-Wojtila als anys vuitanta. Per una sèrie de circumstàncies, sembla que l’opinió pública actual torna a ser seduïda pel “tirar pel dret” (si ho desitges, ho tens… ja ho diu la publicitat), enlloc de la lenta i poc glamourosa (però més efectiva) entesa amb l’altre.

El més important de la Constitució és que no ens agradi del tot, és a dir, que recollís bé l’imperatiu de consens com a antídot contra la història fraticida d’Espanya. Monarquia (constitucional) i salut pública per tothom, propietat privada i estat social, nació i nacionalitats, tradició i secularització. Amb una mala salut de ferro, ha estat el text constitucional més durador que hem tingut. ¿No creieu que valdria la pena que algú digués que el que cal ara és tenir -de nou- una actitud així?

Article a la revista Valors (desembre 2018)

dilluns, de gener 14, 2019

Els subjectes


Les dones m'apassionen. (...) En certa manera, la finalitat de la meva vida s'ha desenfocat: abans m'agradava l'objecte de la cultura; ara me n'agraden sobretot els subjectes...

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 306.
Il·lustració: Diego Velázquez, Venus del mirall, (1647-1651), National Gallery, Londres.

dissabte, de gener 12, 2019

Foc i misteri


Necesitamos que un fuego
arda en nuestros corazones,
necesitamos que un misterio
nos interrogue con sus secretos.
Podemos existir sin fuego y sin misterio.
pero no podemos vivir.

Rafael Argullol, poema "2-VII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 577.

dijous, de gener 10, 2019

Cristians del segle XXI



Un amic meu de Mataró, que és on visc, que és ateu, sempre em diu, mig admirat i mig decebut, “els únics que feu debats interessants a la ciutat sou els catòlics”. El grup “Cristianisme al Segle XXI”, que no hem de confondre amb el que es diu exactament igual i opera a Barcelona, és un dels exemples que em posa. Organitza des de fa anys un cicle de periodicitat mensual i ha portat conferenciants molt bons. Per posar un exemple al desembre parlen sobre la “gestació subrogada” i al gener sobre l’eutanàsia. Si no m’erro, cap d’aquests tres temes ha merescut ni un sol acte públic a la ciutat. Té raó el meu amic, doncs. 


 Sobta, perquè hi a al Congrés dels Diputats diverses iniciatives presentades que tard o d’hora acabaran en una llei i em temo que, fora dels apriorismes habituals, no ho haurem debatut prou. Ens haurem llençat els plats pel cap, això sí, haurem fet milers de likes a les ocurrències de les xarxes, però no tinc tan clar que haguem pogut debatre sobre les opcions polítiques, a banda de les consideracions morals, que atenyen aquestes dues qüestions.
Per més inri, valgui la redundància, la doctrina de l’Església catòlica respecte aquestes dues qüestions sembla molt clara (no i no) i potser, enlloc de debats, als seus membres els interessaria mobilitzar-se per impedir l’aprovació de lleis que facilitin els dos casos. Però aquest grup de feligresos (val a dir que al marge de cap tutela clerical), han decidit que volen parlar-ne, i que ho volen fer en públic. Volen conèixer de què es tracta, exactament, de quins entrebancs hi ha plantejats, de quines alternatives hi ha. Com bons ciutadans “al segle XXI” no es conformen amb el que diu la potestas perquè coneixen la capacitat de la pròpia autorictas. Però primer ho volen tenir clar. De fet, sí que és inaudit que enlloc de propaganda es faci debat.

Article publicat a la revista Foc Nou (desembre 2018)

dilluns, de gener 07, 2019

Calvados



En aquest país de França, que de portes enfora és tan fred i unitari, totes les coses fines, exquisides, són provincials, per no dir locals.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 291.
Imatge: Copa de Calvados.

dissabte, de gener 05, 2019

Mil mentides



(...) el arte
es siempre el recuerdo de una verdad
que ha necesitado ocultarse
bajo la máscara de mil mentiras.

Rafael Argullol, poema "26-V-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 539.

dijous, de gener 03, 2019

L'hora dels nàufrags



El naufragio, de Lola García (Península, Barcelona, 2018) és un llibre demolidor. Està escrit com una successió narrativa dels fets que es coneixen com a "procés", sense entrar massa en avaluacions ni en opinió, i aportant significatius detalls, en algun cas inèdits. 

La primera conclusió que n'extrec és que el periodisme és més vigent i necessari que mai, precisament contra la aquesta mala versió contemporània que pretenen construir els algoritmes que organitzen (o no) els milions i milions d'impactes, sobre la base de l'explotació emocional. Algú ha de dir "ara t'explicaré la història" i apostar per un fil narratiu basat exclusivament en els fets, amb acotacions mínimes i diferenciades d'avaluació personal, si s'escau. Com diu en Joan-Carles Mèlich, no podem fugir del perspectivisme (sempre tot té més d'un punt de vista), però sí del relativisme (ideologia on tot val exactament el mateix). I, sobretot, no podem renunciar a buscar el fil conductor que tria els esdeveniments, els enllaça i els il·lumina. Tot això és periodisme i té amenaces serioses.

La clau de la segona conclusió me la va donar un recent article de Javier Cercas a El País ("Dos lenguas, dos literaturas y un golpe", 2-12-2018), també sobre aquest omnipresent tema: "no olviden que el narcisista no es el que se adora a sí mismo, sino el que se desprecia tanto que construye una máscara adorable para intentar protegerse tras ella del desprecio de los demás; no olviden que Narciso se suicida ahogándose al reconocer, horrorizado, su propio rostro en el agua", hi diu. La tècnica de despullar els fets de les farragoses (però abrigadores) robes de l'èpica, la moral, el patriotisme i les "divines paraules" (vegi's Valle-Inclán) amb que acostumem a vestir-los, ens diuen de manera molt eloqüent que "el rei va nu". També això és periodisme, tot i que ens pugui fer més o menys mal haver-ho de dir. Freud en diu "principi de realitat", que sovint lluita contra el "principi de plaer", d'antuvi molt més satisfactori.

I el que veiem, doncs, com Narcís a l'estany, no és gens agradable. El retrat que fa de nosaltres, no tan sols dels nostres "polítics" (aquesta reducció que també fem sovint per espolsar-nos les responsabilitats), com deia al principi, és demolidor. L'espiral inversa que hem construït, pensant-nos que era cap amunt, ens ha deixat orfes de projectes polítics viables, de capacitats d'entesa a tots els nivells i una enorme frustració, sovint amagada amb noves disfresses, cada vegada més patètiques. Refer-nos em temo que costarà Déu i ajuda. I a l'esforç per fer-ho hi estem tots convocats. He dit tots.

Article publicat a la web de la revista Valors.