dilluns, de febrer 10, 2020

L'extrema Greta



L'altre dia el comissari d'Afers Estrangers de la Comissió Europea, el català Josep Borrell, va haver de rectificar unes declaracions crítiques sobre la síndrome Greta. Es preguntava que si tots els que es manifesten i aplaudeixen l'activisme contra el canvi climàtic estan disposats a rebaixar el seu nivell de vida per compensar, per exemple, els miners polonesos que poden quedar sense feina. Entre els que li tenen ganes per altres coses, els abanderats del políticament correcte i tota la corrua de polítics que acostumen a no dir el que pensen, va haver d'elogiar la joventut i tal i qual. La reflexió, però, em sembla absolutament pertinent. Per vàries raons.

La primera, perquè em sembla una rucada pròpia de papanates pensar que tot el que té joves al darrere, absolutament tot, s'ha d'acceptar com a bo acríticament. Precisament per això hi ha adults, i gent gran (que en determinades tribus són els que aconsellen). No tan sols per envejar-los pel tros de vida tendre, sinó també per advertir el que, gràcies a la tendresa, justament, no poden veure. Vivim en una mena de novolatria que ja va bé que algú s'atreveixi a trencar.

La segona, perquè el que diu és exactament així. Un dels problemes que té la lluita contra el canvi climàtic, com totes les bones intencions, és les víctimes que deixa pel camí. No em refereixo als poderosos propietaris de recursos naturals o de fàbriques de cotxes o jo què sé, sinó als treballadors del sector primari i secundari que poden quedar sense feina, als territoris de monocultiu productiu que poden quedar depauperats. Afegit a altres amenaces que viuen (robotització, globalització, immigració), és un còctel perfecte perquè s'hi aboni, per exemple, l'extrema dreta, o el Sinn Fein. La lluita contra els residus genera nous residus, els polítics. No atendre'ls amb el mateix ritme (i despesa) que les polítiques de prevenció del canvi climàtic és un greu error. I aquí, com en totes les coses maques i bones, ningú no parla mai de costos.

I la tercera raó és perquè necessitem polítics que parlin una mica més clar, amb menys corsés. Que se'ls permeti posar el focus on no ens agrada mirar, encara que ens incomodi. Que la seva assumpció de responsabilitats no ens faci irresponsables als altres. Certament, part del problema que té Borrell (i que comparteix amb força gent de la seva generació), com dedueixo de les vegades que l'he escoltat, és la seva aversió a les emocions, en política, que veu enganyoses i inútils, i que contraposa amb dosis de raó molt ben articulada. En l'auge de les emocions que, com un pèndul, viu la societat occidental del segle XXI, es deu trobar com un pop en un garatge. Sens dubte, per governar cal saber llegir què passa i com passa. Però, tot i així, tampoc pot ser que els polítics europeus vagin a toc d'enquesta (de "tendències"), segueixin camins de correcció amb la vigilància oprobiosa de tants corifeus disposats a fer el paper de guàrdia de la moral, aplaudeixin sempre el que queda bé aplaudir i mai no es facin preguntes en públic fora del guió. 

No són sempre els que diuen sí els que al final resolen el problema, contents amb la seva consciència, sinó els que potser han dit que no, com ens va explicar Mateu.

dimecres, de febrer 05, 2020

Què té de bo l’extrema dreta?


També hi ha residus polítics. Són els temes dels quals no parlem, els efectes colaterals de les decisions o les idees “bones”, les coses que no tenen gràcia, o glamour a les xarxes, el que no està de moda, el que no sabem com coi resoldre. Ens sembla que, en no ser a l’”agenda”, s’ho emportarà el vent. Però no. Els residus del nostre benestar, com van fer bé d’advertir els ecologistes fa anys, no desapareixen per art de màgia i la seva acumulació afecta un dia o un altre el benestar que volíem protegir. Uns altres que també fan servir el color verd, ara, es nodreixen, en bona part, d’aquests marges. I si una cosa té de bona l’extrema dreta, potser només aquesta, és que ens obliga a tractar-los. 

L’atur dels treballadors d’empreses contaminants. El xoc cultural de la immigració als nostres barris que reben els que no tenen quartos per fugir-ne. L’absurda absència de la figura paterna i els seus valors pertot. El que no encaixa en l’anivellament ideològic del políticament correcte. Els aficionats a la sarsuela o als toros o a la boxa. Els que mai van al Lliure o al Liceu o al TNC. Les pàtries ultratjades. La tradició que et connecta amb els teus orígens. Els lletjos, els grassos. Els que no tenen Netflix. Els que, com Josep Pla quan veu els Camps Elisis, diuen “i tot això, qui ho paga?”. La indignació per la barra dels que abusen dels serveis públics. Els que tenen prurit moral davant l’avortament o l’eutanàsia. A mi se m’acudeixen aquests “residus”, de tota mena, ja ho veieu, però n’hi ha més.

El primer que cal aprendre de la revifada de l’extrema dreta al món occidental, crec, és que mai no hi ha decisions del tot bones ni, molt menys, gratuïtes. Per més unànimement bones i gratuïtes que semblin. Que sempre es trepitgen ulls de poll, i no sempre de qui et penses. Fer una bona política no es deu tractar, doncs, de prendre les decisions més correctes, en el millor dels casos, sinó d’avançar-se, també, a atendre els seus efectes colaterals, a admetre’ls, a no llençar-los. A empatitzar amb les seves víctimes involuntàries. 

La segona lliçó que n’extrec és que, si bé l’aparició d’aquests fenòmens té causes de caràcter econòmic (crisis, increment de diferències de rendes, precarització, etc…), l’economia no ho és tot. Que la societat compti amb tu no és tan sols, que també, una qüestió del teu poder adquisitiu, ho és també de la identitat, per exemple, o dels processos de socialització cultural (la polèmica del pin parental).

I, per últim, com que les solucions que proposa l’extrema dreta no són acceptables (moralment, sobretot), val més que els que no en som ens espavilem a buscar-ne. Amb tota la humilitat que vulgueu (hi ha coses que segurament no tenen solució), però les polítiques “residuals” s’han d’abordar de tu a tu, sense superioritat moral, sense dir “fatxa” al qui gosi plantejar-los, com quan es deia que els ecologistes eren bruts, pesats i peluts. Si no ho fem, estarem engreixant la fera, el nou fantasma que recorre Europa, cada vegada més fort.

Article aparegut a la web de la revista Valors.

dimarts, de febrer 04, 2020

En Remi

Jo era molt, però molt, jove, un ganàpia, i en Remigi Herrero, que feia de regidor de Cultura a Mataró, em va demanar que atengués la banda de música de Gaianes, un poble del País Valencià, que durant molts anys va venir a tocar a Les Santes. M'havia vist en algunes mogudes i, no sé per què coi, em va fer bandido. Encara no era al PSC, jo. Una anys més tard, el 1989, ja al PSC, em va demanar que fos secretari d'Organització a Mataró, en una executiva que volia revitalitzar el Partit, fer-lo créixer, modernitzar-lo... Pels que em llegeixin que no siguin de cap partit, o no ho hagin sigut, no sabran de què parlo, però la secretaria d'Organització és clau. Jo era un txitxarel·lo i em va semblar que el que em demanava era excessiu. Però em va convèncer. Per bé i per mal, és un càrrec que vaig exercir fins el 2004, quan ja feia quatre anys que ell no era primer secretari, responsabilitat que vaig adquirir després. El 1991 vaig ser elegit regidor i hi vaig estar fins el 2011, amb algunes de les tasques que en Remigi havia exercit. Tot això ho dic no per fer-me l'important, o per parlar de mi quan l'objecte de l'obituari és un altre (cosa que és corrent i que trobo de molt mal gust), sinó per posar en context tant el que en Remigi Herrero ha estat per mi com per tanta i tanta gent. Ell, que era mestre, va ser un mestre sempre. Fins i tot per algú tan diferent a ell com jo, cosa que de vegades tant em fascinava com em treia de polleguera. No sé si vaig aprovar, però...

Les persones busquem ràpidament símbols quan notem una absència, un forat tan gran. Em miro el pati i hi trobo el llorer que en Remi hi va plantar quan vaig venir a viure aquí, un llorer on sovint hi fan niu unes tórtores. Hi ha tres coses que definien en Remigi. La primera que em ve al cap, ara, és l'obsessió pel detall. Tant a l'hora de fer política com de teixir una extensa capa d'amistats i coneixences per tota la ciutat, com si sembrés llavors. A tu un llorer, a l'altre una visita, a tothom ser-hi (ser-hi, més que ser, que diria en Mèlich). El detall en els textos, com explicava en Manuel Cuyàs fa uns anys. En les explicacions (de vegades, barroques). En totes les anàrquiques i nombroses peticions dels veïns més insospitats. En l'art de la prudència. En els símbols cuidats a l'extrem. En la seva intel·ligència i complexitat més enllà de la primera impressió de bonhomia.

La segona característica és la seva poc ortodoxa manera de fer política, anant on calgui però fugint de segons on, assumint els problemes sempre com a propis però desinteressant-se de les destil·ladíssimes facècies de la vida partidària (em vaig trobar de cap de delegació d'un Congrés perquè la nit anterior havia decidit quedar-se a pintar a casa seva, per exemple). Passant absolutament de la burocràcia si calia resoldre un problema amb certa urgència (compte, la burocràcia, no la legalitat). Hi ha mil anècdotes divertides que sovint ens repetim quan l'evoquem, o quan estàvem amb ell.

I per últim, torno on he començat. M'atreviria a dir que el principal objectiu polític d'en Remigi, o el seu motor, era l'obertura, la no exclusió, no sé com dir-ne. Potser perquè vivia (i patia) les dificultats que tenim a Catalunya per fer una única comunitat nacional, potser perquè l'irritaven les supèrbies (recordo les seves crítiques als "buidis", els mestretites que sempre diuen "vull dir").  Ja em coneixeu (alguns) i no me'n puc estar. El salm 118 anuncia que "la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici". Em ve al cap sovint, en aquest text, quan penso amb ell, i més que el recordaré ara. No per mi, tot i que té nassos que es fixés amb un poca cosa com jo, sinó per la quantitat i diversitat de gent que coneixia quan ens feia de cirerone per la ciutat oculta, per les ganes immenses de sumar sempre, pels hipotètics "la senyora Maria i el senyor Josep" ("i el nen Jesús", responia jo de conya) que sempre posava d'exemple en qualsevol discussió.

M'alegra pensar que les llavors que anava plantant donaven fruit, que molta gent l'ha tingut al costat, s'ha sentit estimada i l'ha estimat. Ara feia anys que ens vèiem menys i no sempre ens hem entès, ni molt menys. Però vaig tenir la sort de veure'l ahir, de rebre una mirada d'humanitat que ara ja no puc treure'm de sobre. Com aquesta pena que, com un txitxarel·lo que encara soc, he d'escriure per mirar de conjurar-la. En honor a ell, a la seva magnífica família i la immensa alegria que ens ha donat.

diumenge, de gener 05, 2020

Epifania


Inocula esperanza
en el corazón de un sabio
y tendrás de nuevo
al hombre que nunca dejó de ser:
aquel que aguardaba
la primera oportunidad de la pasión
para abandonar la frialdad de la sabiduría.

Rafael Argullol, poema "13-XI-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 711.
Foto: Detall del Frontal de l'altar de Mosoll, de l'any 1200, a la Seu d'Urgell (MNAC)

dimarts, de desembre 31, 2019

Díptic de cap d'any


Diumenge 5 de gener

Al principi existia
el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu. [...]
En ell hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes.
La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la. [...]
Era present en el món,
que per ell ha vingut a l'existència,
i el món no l'ha reconegut. [...] 
El qui és la Paraula s'ha fet home
i ha habitat entre nosaltres [...]. 
A Déu, ningú no l'ha vist mai:
el seu Fill únic, que és Déu
i està en el si del Pare,

és qui l'ha revelat.
Jn 1, 1-18 (sencer, aquí)

Als que som una mica capquadrats (parlant finament direm que som “cartesians”) aquest inici de l’Evangeli de Joan que llegirem diumenge és el que ens agrada més. Els que tenim por de perdre’ns en la història dels pessebres, dels angelets i en mil-i-un detalls més, de tant en tant ens va bé que algú ens faci un resum diguem-ne “conceptual”. 

La Paraula, diu l’Evangeli, era amb Déu i era Déu. En ell hi havia Vida i la Vida és la Llum dels homes, segueix. “Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut” diu més endavant. De manera que “el qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle”.

Aquest Evangeli, que està molt influït per la visió grega, és a dir, occidental, de la realitat, situa en dos plans diferents “la Paraula” i “nosaltres”, dos plans que es relacionen però que no es toquen. El món de l’ideal i el món del real, diríem. Per exemple, encara avui dividim la gent, sovint, entre “idealistes” i “realistes”, entre “utòpics” i “pragmàtics”. I, sovint, ens queixem que la nostra societat no s’assembla ni un borrall a cap dels models polítics que la volien salvar. Que el món es regeix massa per interessos i no per ideals. Que el nostre matrimoni no acaba de ser tampoc l’ideal romàntic que sovint el justifica. O que els nostres fills no treuen “tot el potencial”. O ens agafen crisis dels quaranta, o dels cinquanta, veient que la nostra vida s’escola sense acabar de fer el que somniàvem, si és que somniàvem. Aquesta tensió “platònica” entre l’ideal i la realitat marca sovint la història d’occident, la història de les nostres vides i potser de les nostres angoixes.

Nadal, ve a dir l’Evangeli, consisteix en fer-ho exactament al revés. Seguint un verb que fa servir Sant Pau a la carta als filipencs, és l’ideal qui es “rebaixa” al real; és el perfecte el que s’adapta a l’imperfecte. Quan diem que Déu ve a nosaltres vol dir això, em temo. Aquesta vida limitada, no massa heroica, aquesta vida, nostra i dels altres, que sovint mirem amb menyspreu, és la que fa possible Déu al món. No la ideal.

En fi, no sé si ens adonem prou d’aquest escàndol. M’imagino que no, perquè sovint, també molts cristians, volem fer la vida al revés: volem tocar l’èxit, el país perfecte, la família envejable, aspirem a una moral ben neta i a tenir raó. És a dir, a no ser humans. Però “el tabernacle” de Déu trepitja el nostre fang, com si diguéssim. I com que amb la Paraula, amb les paraules (per més maques que siguin), no hem entès res, “no l’hem reconegut”, ell és entre nosaltres. Com nosaltres. Com el pitjor de nosaltres.



Diumenge 12 de gener

Llavors Jesús vingué de Galilea i es va presentar a Joan, vora el Jordà, a fer-se batejar per ell. 
Però Joan s'hi oposava, dient:
--Sóc jo el qui necessita ser batejat per tu, i tu véns a mi!
Jesús li respongué:
--Deixa'm fer, ara. Convé que complim d'aquesta manera tot el que Déu vol.
Aleshores Joan el deixà fer.
Un cop batejat, Jesús sortí de l'aigua. Davant d'ell el cel s'obrí, i Jesús veié l'Esperit de Déu que baixava com un colom i venia damunt d'ell. 
I una veu digué des del cel:

--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut.

Si diumenge passat, encara prop de Nadal, vèiem que el camí de Déu és el d’assumir la condició humana, una mica en contra de tots aquells que culpen de tots els mals precisament a la condició humana, aquesta setmana llegirem el bateig de Jesús al Jordà, que servirà per instituir aquest sagrament després de la seva mort, com podem llegir a la lectura dels Fets dels Apòstols del mateix diumenge, com a base de les primeres comunitats cristianes.

El bateig, doncs. té aquí tres característiques, que van entrellaçades. La primera, la del canvi de vida. Per exemple, si dèiem que lo normal és atribuir a la condició humana tots els mals del món i Déu s’ha fet home, per veure-ho “a la manera de Déu” hem de canviar, hem de sortir de la inèrcia. I això no és gens fàcil.

La segona característica és la relació entre aquest canvi de vida, el canvi de visió, i l’Esperit. De manera que no només adoptem una visió diferent de la nostra vida i la dels altres sinó que, en fer-ho, fem present Déu a través nostre. De fet, sense aquesta intervenció, Déu no és res (viu “retirat sabàticament”, deduïm del Gènesi). 

I la tercera característica és la de la vida comunitària. Si canviem per dins, si en fer-ho Déu actua, aleshores això s’ha de veure en la comunitat en la qual vivim. No és com una aspirina o una meditació “per sentir-nos bé” 

I com s’ha de veure? La primera lectura és un bellíssim fragment d’Isaïas que, resumint, ve a dir dues coses: amb humilitat (“no crida ni alça la veu, (...) no trenca la canya que s’esberla, no apaga la flama del ble que vacil·la”...) i amb la determinació per alliberar els homes del seu esclavatge, dels seus destins fatals, que Isaïas descriu com a “presó”, “ceguesa” o “foscor”. 

Aquest és el pla dels batejats, doncs. No necessàriament el de “fer cristians”, ni tan sols el “d’anar a missa”, tot i que hem de recordar que tampoc fa cap mal. Però aquest no és el pla de Déu. El Déu d’Isaïas que irromp al bateig de Jesús enviant l’Esperit i assenyalant-lo com a Fill, i ara potser diré una blasfèmia, estarà més content amb els hospitals que amb els temples (de fet, Jesús dirà que “el temple” som nosaltres), i no sé si amb més metges que sacerdots. I encara ho estarà més si pot atendre tothom i no només “els nostres” (qui diu hospitals diu el país, diu la família o fins i tot les creences), com Sant Pere descriu tan bé a la lectura esmentada dels Fets. Potser nosaltres no construïm hospitals ni temples, però segur que tenim al nostre abast persones desateses o situacions que “clamen justícia”, o podem influir d’una manera o una altra perquè “els cecs hi vegin”.

Per resumir, el bateig és un canvi personal, a través del qual Déu actua, i això s’ha de notar a les comunitats on vivim. El que costa més, sens dubte, és el primer pas. Doncs a veure si en som capaços.

Aquests dos comentaris són les intervencions que faré, respectivament, als programes "Creure avui" que s'emetran avui divendres dia 3 i divendres que ve dia 10, a Mataró Audiovisual Televisió. Il·lustració: Sostre del baptisteri arrià de Ravenna (segle VI).

dijous, de desembre 19, 2019

Colau i els seus pessebres



“Destruint la iglésia heu restaurat la Iglésia, la que es fundà per vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats” deia Joan Maragall a ”La iglésia cremada”, el tercer dels articles dedicats a la Setmana Tràgica a La Veu de Catalunya ara fa 110 anys, sota la censura d’Enric Prat de la Riba. Salvant les distàncies, tinc l’esperança que la crisi de la transmissió de la cultura cristiana a la societat actual, l’incendi contemporani, tingui un efecte similar. El que un acostament tant als evangelis com a la tradició cristiana (intel·lectual, artística, ritual, popular…), sense la connotació que avui les aparta, en restauri el seu sentit original.

En això pensava arran de la polèmica (aviat també tradicional) del pessebre institucional que s’exhibeix a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. Com diuen els crítics a l’alcaldessa Colau, és probable que al principi dels seus encàrrecs hi hagués la voluntat de minimitzar la connotació religiosa del pessebre i, en tot cas, d’allunyar-se de la tradició. Però aquest encàrrec obre, potser sense voler, el debat sobre si amb el llenguatge actual encara podem dir coses al voltant del pessebre, de la seva tradició i, si voleu, del seu misteri. El repte em sembla interessantíssim. I si crea una mica d’escàndol, si remou els esquemes i prejudicis, imagineu-vos com ho va rebre el rei Herodes “el dia de autos”.

Jo no ho he seguit gaire, però les propostes dels dos últims anys em semblen molt eloqüents. El 2018, Sebastià Brossa va plantejar una taula parada, amb els noms de 12 personatges nadalencs a cada lloc. A mi de seguida em van venir al cap les paràboles de Jesús que protagoniza una taula parada, sovint també buida, com a metàfora del Regne. Semblava que ens digués, l’artista, “aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces tothom que trobeu” (Mt 22, 10); o pitjor: “Us asseguro que cap dels qui estaven convidats no tastarà el meu banquet” (Lc 14, 24). Enguany, Paula Bosch ens ensenya les “capses” en les quals guardem la tradició (qui sap si la fe) com a revers, potser fonament, de la ciutat. ¿És Ada Colau una teòloga encoberta?

Article per a la revista Foc Nou, desembre 2019

dimecres, de desembre 18, 2019

Jerusalem



Fins al 6 de gener, al teatre Romea de Barcelona, s’hi representa “Jerusalem”, una obra de Jez Butterworth protagonitzada per Pere Arquillué i dirigida per Julio Manrique. El primer que us he de dir és que l’heu d’anar a veure. Prepareu-vos perquè és llarga, tot i que la magnífica interpretació i posada en escena no t’ho fan sentir gens. El títol prové d’un himne molt popular al país, compost per Sir Hubert Parry el 1916 a partir d’un poema de William Blake, que identifica la construcció de la “nova Jerusalem” als “bells prats d’Anglaterra”. El protagonista, que es diu Johnny Byron, malviu en una caravana d’un bosc proper, camellejant, enfadant-se i congratulant-se amb tothom, mig líder d’uns altres nois també mig perduts. L’endemà de la festa de Sant Jordi, patró d’Anglaterra, haurà de fer front a una ordre de desallotjament.

L’obra bascula entre la pèrdua, i l’enyor, dels antics mites anglesos, de la narrativitat, de la força oculta de la natura (Blake, Byron…), del principi del plaer, del dionisíac, de la protecció de la tradició, i la irrupció de l’ordre “racional”, del control del territori i les activitats, de l’absència de narrativitat, del principi de realitat, de l’apol·lini, de la protecció de les lleis. Al mig, aquest (anti)heroi i la seva tropa, perduts.

Aquesta disjuntiva, que no és nova i que és sobre la qual hem bastit això que en diem Occident, la trobem encara, segur, en la societat que vivim, contínuament, perquè l’equilibri és difícil. En podríem posar molts exemples. Però jo he volgut fer aquest article, a banda de fer-vos venir ganes d’anar a veure aquesta obra, per explicar dues coses que m’han fet ballar el cap des que hi vaig anar jo.

És bo tant d’ordre?


La primera, contra la primera pulsió de la bàscula que he descrit i, l’altra, en contra. És fàcil, malgrat totes les experiències que hem viscut al segle XX, que l’anhel d’un món feliç, i d’una humanitat “sense tares” (la Jerusalem celestial), que en retorni l’anhel. Com si el món imperfecte i una mica avorrit de les democràcies o de les vides més o menys normals com les de la majoria sigui un lloc per fugir-ne. Amb les dietes, l’autoajuda i les revolucions a toc de like o de bandereta al balcó, per exemple, que, en principi, són inòcues (de fet, no ho són gens). Alguns, amb més heroïcitat ideològica. Aquesta recerca, sembla dir-nos l’obra, ens perd. Les jerusalems provoquen la desgràcia que en teoria han vingut a conjurar. Em sembla que no cal que posi exemples.

D’altra banda, Butterworth ens adverteix de l’ofegament de l’ordre absolut, del legalisme, del govern de tots els aspectes de la vida i de tota la terra. Sense descampats per jugar amb el risc, ens queden els vídeojocs, per exemple. Amb les regulacions i les exigències ciutadanes (segurament raonables), ens carreguem la música en directe als nostres cascos urbans. Amb la hiperconsciència parental (vegeu l’últim número de Valors dedicat a si tenir fills és immoral, pregunta que hauria de ser immoral) i l’excés d’expectatives i planificació en la nostra vida familiar, tapem tots els forats per l’imprevist, que és per això, en principi, que es van formar els grups familiars a la nostra espècie. Per no parlar del llenguatge i o les contínues limitacions del col·lectiu sobre el privat amb l’excusa de la protecció (contra els ciberatacs, contra els pederastes..). 

¿De veres volem un món on tot el territori estigui parcel·lat, on no poguem fugir, on no poguem pecar, on no quedin lloc per les nostres ombres? Bé, sembla que sí. ¿No hem vist que la vida sorgeix precisament de les diferències, de la fecunditat de les imperfeccions, perfectament assumides? Em sembla que no, que no ens agrada creure’ns-ho. Però aleshores, si el món admet la successiva tendència al perfeccionisme (en el fons, una altra Jerusalem als “bells prats” d’Europa), serem en un món inhumà.

Article publicat a la web de la revista Valors.