dissabte, de gener 20, 2018

Cremar i plorar


                              Verdaguer és l'alzina
qe en aquest país nostre sempre hem necessitat:
primer hi calem fic i, de seguida,
la plorem durant anys. Cremar i plorar.
la desolació de la rancúnia.

Joan Margarit, Fragment del poema "Verdaguer", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 21.

divendres, de gener 19, 2018

L'elixir de Les Santes



Els mataronins que encara no hagueu anat al Liceu a veure L'elisir d'amore, de Gaetano Donizetti, dirigida per Mario Gas, feu-vos un favor i aneu-hi. Jo ho vaig tenir fàcil, perquè m'ho van regalar, però val la pena tant sí com no. Com que hi vaig poc, sempre que surto del Liceu em penso que ha estat meravellós. En aquest cas, no em va decebre. L'espectacle operístic, en general, m'embolcalla i emociona; en aquest cas, també. La història és una magnífica representació de la barreja d'engany i de passió molt poc romàntica però des del romanticisme, i la posada en escena, d'un festiu in crescendo, em va entusiasmar. Jo, ja veieu, sóc molt pepa, de furtiva llàgrima, no hi entenc gens però em va agradar molt.

Però dic els mataronins perquè, un cop allà, vaig recordar que en Joan Vives (ho vaig dir aquí), el musicòleg, músic i divulgador musical més simpàtic i intel·ligent que hem produït fins ara a la ciutat, ens va explicar que hi ha fragments de la Missa de les Santes, un dels puntals del nostre patrimoni cultural, que són còpies exactes d'algunes parts d'òperes de Donizetti. Es veu que mossèn Manuel Blanch, l'autor d'aquesta magnífica mostra del romanticisme religiós que cada any (gràcies a una butlla papal) s'interpreta a la missa de glòria per les patrones mataronines, que la va composar força jove, era assidu a les representacions de la nova òpera italiana de l'època. 

Efectivament, L'elisir d'amore, veig al programa, es va estrenar a Barcelona el dia 8 de maig de 1833 al Teatre de la Santa Creu, i la Missa citada porta data de 1848. Recordo que Vives va dir que amb tota probabilitat, Blanch havia assistit a alguna d'aquestes representacions. Bé, doncs a mi em va semblar, almenys un parell de vegades, certament, sentir parts exactes de la nostra Missa. No devien anar amb punyetes, aleshores, ni tampoc es devien pensar que els mataronins assistirien mai a cap òpera ni que les podrien sentir o veure reproduïdes. També Blanch era, doncs, un "divulgador". 

Sense treure, ni molt menys, cap mèrit a la seva creativitat, el que realment em fa gràcia és l'ús apedaçat de fragments d'una òpera gairebé bufa per una missa solemne de festa major. Ho trobo magnífic. Quina energia i quina passió d'intueix, darrere Blanch, quines ganes de viure i quines ganes de desafiar els límits excessius i les fronteres del sagrat i el profà, de celebrar la vida i de foragitar el món decadent i violent que envoltava el seu pas per la història. I quines ganes em venen de fer exactament el mateix.

dilluns, de gener 15, 2018

Creure per etapes


Primer hi ha una època en què creiem en tot sense motius, llavors una altra en què creiem salvant les distàncies, llavors una altra en què creiem salvant les diferències, i finalment ja no creiem en res; més tard tornem a creure en tot, encara que donant motius per creure en tot.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 170.

dissabte, de gener 13, 2018

El cansament d'haver estimat


Tot es refreda, i necessitem
el cansament d'haver estimat.
per així desitjar el que es va acostant.
Tan diferent.

Joan Margarit, Fragment del poema "Dona fent-se les mans", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 17.
Il·lustració: fotograma del film Amor, de Michael Haneke (França, 2012).

dimecres, de gener 10, 2018

Menys crisi, més pobres



El mes passat, Creu Roja va alertar, en la presentació del seu anuari de 2016, que la pobresa crònica s’havia triplicat a Catalunya els últims tres anys. El mes de juny Càritas denunciava també l’increment de la precarietat en aquest període. És el mateix temps en què el PIB està ininterrompudament en expansió, deu anys després de la caiguda de Lehman Brothers. És a dir, la “sortida de la crisi”. La primera conclusió òbvia d’aquests informes, que passen sense pena ni glòria pels mitjans de comunicació i les activíssimes “xarxes socials”, és que per les capes socials més pobres no hi ha cap “sortida de la crisi”, ans el contrari. La segona conclusió és que l’increment de les distàncies socials no es deu deure, doncs, a la crisi.

El primer que ens ve al cap, i fem bé, quan se’ns alerta d’aquest increment de la desigualtat són les polítiques socials i la seva ineficiència. Des del suport a les pròpies entitats citades (sort d’elles), que són al peu del canó, fins a preguntar-nos per les dotacions de pensions mínimes, per la tramitació parlamentària de la renda universal, o pels acords del Ple de la Pobresa de 2016, o per les pròpies partides d’Afers Socials (a Catalunya, per cert, desviades cap a muntar una Agència Tributària nova). El que fem primer quan veiem que la gent “cau” és mirar la “xarxa”. Fem bé, dic.

Però hi ha dos àmbits més, apunto, on crec que hauríem de prestar més atenció. El primer d’ells correspon als famosos “canvis estructurals” que tothom deia que calia fer a la nostra economia “per quan sortim de la crisi”. Els que en parlaven, mai deien quins i, segurament, parlaven de coses diferents. Ni els que pretenien liberalitzar (més) el mercat de treball, ni els que proposaven reconversions sectorials, per exemple, no s’atrevien a dir-ho. Però és evident que la feina ha quedat per fer i les víctimes dels sectors en crisi encara ho estan patint. És urgent. N’apunto només un breu inici: ¿què en farem, de la gent, quan els robots substitueixin el 80% de les nostres feines actuals, d’aquí a pocs anys?

I la segon àmbit on caldria parar esment és en el polític. I ara no vull caure en el típic discurs ploraner sobre “el polítics”. No. Ara vull posar un mirall. Aquest tema, de veres, ens preocupa? ha mobilitzat ningú, aquests últims anys? Estem disposats a reconèixer “dèficits fiscals” per atendre la població amb menys nivell de renda? Hem parat a pensar un moment cap on volem que vagi, la nostra economia? I, amb quins aliats, amb quins costos personals i col·lectius i amb quins competidors mundials? Quan dic política vull dir respondre, cadascú de nosaltres, a preguntes com aquestes. Cada dia sense resposta són dotzenes de pobres més.

Article per a la revista Valors (desembre 2017).Foto: cadena de muntatge a Renault (El País)

dilluns, de gener 08, 2018

Respice finem


La ilntel·ligència de cadascú pot mesurar-se per la cura amb què reflexiona sobre el futur o el límit. Respice finem [para atenció al límit].

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 168.

dissabte, de gener 06, 2018

A contemplar-me


En este instante
yo soy la humanidad
y por mí pasa
toda su historia ciega
a contemplarme.

José Emilio Pacheco. Fragments del poema "José Luis Cuevas hace un autorretrato" a Alta traición. Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 30.
Il·lustració: Diego Velázquez, Adoración de los Reyes Magos, 1619, Museo del Prado, Madrid.