dimecres, de juny 22, 2022

Benvinguda, Torre Barceló

 


Ara ha fet onze anys que ja no soc regidor, a Mataró, l'última etapa com a tal al capdavant d'Urbanisme, de manera que m'he perdut una mica la lletra menuda i els canvis que hi ha hagut, però el recent anunci de l'inici de les obres de la Torre Barceló, al final de la ronda d'aquest nom, a l'Avinguda del Maresme, m'ho ha fet reviure. Hi ha hagut canvis en tots els sentits (reformes dels plans previstos, a la propietat, al disseny, etc.), però grosso modo, els objectius del pla urbanístic, ideat en temps del meu predecessor, l'amic Arcadi Vilert, són intactes, i és molt significatiu que es reactivin. En recordo aquests:

1. Tres de context: Quant a l'eix Port / Rondes / Via Europa / Mataró Parc, per fer-lo més potent i interactiu, donant servei a la ciutat que travessa, amb una bona colla de barris connectats, amb nuclis potents d'activitat econòmica tericiària. Tots ells amb coses per fer, per cert. El Port, amb una recent actuació potent que esperem que el reactivi; la Via Europa, ja consolidada; el Mataró Parc, pendent de remodelar-se i ampliar-se; aquesta peça. I la del Corte Inglés, que es va planificar com un sol plantjament urbanístic per concentrar els usos. D'aquesta última, que mereixeria parlar-ne a part, només val la pena dir que tenim una enorme peça tericària a tocar del centre, un node, que encara és decisiva.

2. Quant a l'eix Port / Camí Ral / Riera / Parc Central; que també atravessa unts importants de la ciutat, amb connexions amb altres barris. Un ramal potent, destacat amb la recent remodelació del tram del carrer de la Mercè (on la ciutat va rebre les relíquies de Les Santes ara farà 250 anys, i d'aquí ve tot), marcada per punts d'interès cultural (Nau Gaudí, l'Ajuntament, el nou Cafè Nou, la Presó, tres teatres, una biblioteca, el patrimoni arquitectònic des dels romans al Barroc, etc.). I que té vocació de bifurcar-se cap a l'Est acabant de refer l'antic Camí Ral, on hi trobarem Can Marfà, Sant Simó... En zones que s'estan revitalitzant.

3. Quant a l'eix Marítim, que ja va dibuixant un skyline de ciutat moderna, preparada pel temps que vivim (i els que viurem), amb vocació de recuperar del tot el mar com a continuïtat urbana (aviat, l'antiga N-II pacificada), que va del TecnoCampus a Sant Simó, amb els nous sectors desenvolupant-se (l'antic Rengle, l'antiga Iveco-Pegaso, avui plens de vida o omplint-s'hi).

4. I un d'intrínsec. Gràcies als reagrupaments d'usos, edificabilitats i sòl que preveia el pla urbanístic, no només hi ha vida, ciutat, on hi havia usos desaprofitats, sinó que també en surten avingudes amples i zones verdes (per això els edificis són alts, un invent de la modernitat absolutament crucial per qui vulgui ser una ciutat), nous equipaments (per exemple, la Farinera) i nous habitatges de protecció oficial, la reserva dels quals s'estén per aquest tram de la Ronda. És a dir, aquest urbanisme modern, democràtic, dibuixa la ciutat amb les reserves necessàries, amb els usos socials que la ciutat precisa. Quina diferència en haver d'anar corre-cuita a fer invents més o menys creatius en la ciutat consolidada, especialment en la que cresqué sense previsions entre els anys seixanta i setanta del segle passat. Amb problemes estructurals que encara arrosseguem.

De manera que sí, que benvinguda sigui. Vol dir que hem superat problemes, que tenim de nou el rumb en bona direcció, i que caminem de mica en mica cap una ciutat més ordenada, més preparada pels reptes econòmics, més dotada, més vivible i, en definitiva, molt millor. No en tingueu cap dubte.

diumenge, de juny 19, 2022

Marx i Savater


Fa uns mesos vaig llegir tres llibres que anaven, almenys en teoria, contra la religió. Sobretot la cristiana. El primer és una reedició de De los dioses y del mundo i La piedad apasionada, de Fernando Savater (Ed. Polibea, Madrid, 2020), un llibre recòndit del qual vaig saber gràcies a un antic article de Lluís Duch, l’home que ho llegia absolutament tot. Immediatament, vaig recuperar La vida eterna (Ariel, Barcelona, 2007), del mateix autor, que tenia pendent. I, encabat em vaig cruspir l’antologia Sobre la religión, de Karl Marx, a cura de Reyes Mate i José A. Zamora (Ed. Trotta, 2018). 

La primera sensació que vaig tenir és que la millor manera de fugir dels tòpics sobre els autors, tots dos connotadíssims, és llegir-los directament. La segona és que em feia la sensació que, criticant sense embuts la religió, se n’albirava una remota defensa. Tot i que Savater la nega explícitament (algun capellà li havia fet notar en la primera edició, a mitjan setanta), defuig tant les crítiques progres a l’ús com els “opis del poble” tecno-racionalistes. El tinc força subratllat i, ara, mirant-lo en diagonal, em sortirien gairebé més cites favorables que desfavorables, al fet religiós. Això sí, absolutament anticlerical …gairebé com em sembla sovint l’Evangeli, per cert

El cas de Marx és encara més curiós. Parlant d’opi del poble, sovint es cita, descontextualitzada, aquella famosa frase. Però la reflexió marxiana sobre la religió és molt més vasta i complexa, evoluciona des dels seus primers escrits i, en alguns moments, és absolutament precisa. Fill d’un pastor protestant d’origen jueu, Marx acusa la burgesia alemanya d’haver convertit el sistema capitalista en religió i reivindica Luter. No exempt d’humor, en alguns casos (faceta molt ignorada), algunes crítiques (per exemple, contra la religió que ara en diríem new age) semblen fetes d’ara mateix. I, òbviament, defensa que la religió és producte de les condicions socials: La misèria religiosa és expressió i alhora protesta de la misèria real, diu, “el sospir de l’home oprimit”. Així, “la crítica del cel es converteix [...] en la crítica de la terra”. Ara que no queden gaires marxistes, trobo que fa bé de llegir, Marx.

Publicat a Foc Nou juny-agost 2022


dimecres, de maig 11, 2022

La tradició gegantina

 


Passo sovint per davant d'una escola de titularitat religiosa, concertada. Fa poc van ampliar la porta d'accés i hi vaig xafardejar. La sala de l'entrada és un homenatge als gegants, als de l'escola i als de la ciutat. Ni a la façana ni en aquest tros de l'interior que queda al descobert hi ha cap signe que informi de l'opció religiosa de la titularitat. Els gegants són, avui, el gran signe de vinculació amb la tradició cultural i popular pròpia, almenys a la meva ciutat, al conjunt d'escoles, públiques o concertades. A és dels gegants de cada centre, hi ha una veritable vocació gegantera transmesa als més petits. 

Fa poc, a la televisió local parlaven de l'allau d'escoles que visiten la planta baixa de l'Ajuntament, on, en le setmanes prèvies i posteriors de sant Jordi, s'hi exposen les figures institucionals. Se'm va ocórrer comentar-ho amb un tuit de broma (error: ningú entén les bromes a Twitter) en el qual afirmava que "totes les criatures tenen un màster en geganteria i ni punyetera idea de qui és Abraham. En qualsevol cas, espero que no sigui antisemitisme". No va ser ben rebut. Hi ha qui hi veia una mena de contraposició. 

A mi, vaig respondre, em sembla molt bé aquest nivell de coneixement de la tradició local, de la tradició viva; el que no entenc és per quina raó no es transmeten amb la mateixa passió altres tradicions, també vives, que configuren de forma molt sòlida la nostra cultura. Vaig posar d'exemple Abraham per dir que la tradició de la qual parlo té origen jueu (i que en aquest món d'ofesos ràpidament algú podria atribuir falsament a l'antisemitisme) i perquè, ves per on, l'aportació cultural més rellevant que ha viscut la meva ciutat en les darreres dècades és l'islam, a causa de la forta immigració magribina. I l'islam també surt de la tradició abrahàmica. Tradició de la qual beu tota la cultura occidental (que és on vivim) i de la qual encara tenim experiències molt presents (fa poc hem celebrat la Pasqua cristiana i el Ramadà musulmà, cosa que no deu ser apta pel públic infantil).

Tot això ve al cas perquè em sembla que caldria pensar-hi una mica. En primer lloc, perquè ens estem perdent coses importants i que serveixen per a moments importants de la vida, que les tenim a l'abast tant per aprofitar-les com per refutar-les, que resulten rellevants en la vida de molts dels nostres conciutadans, conscientment o insconscient. No recordo cap visita escolar, almenys publicitada, a algun dels dos grans altars barrocs que la meva ciutat atresora, des dels quals podem explicar tantes coses... Per exemple, l'origen dels gegants.

En segon lloc, perquè és tot un repte, alhora, per les escoles cristianes, immerses elles també en el procés de secularització que viu el conjunt d'Europa (almenys), amb l'absència de vocacions i relleus en els ordes religiosos que les acullen. I encara és un repte més gran per a les escoles públiques, on, de vegades, la mínima presència de religió té els efectes d'uns quants graus en una prova d'alcoholèmia: invalida tota la resta i treu punts. Pessebres i nadales sense Nen Jesús, la Quaresma de les potes, la Pasqua dels ous. Això per no parlar dels problemes per enfrontar, ritualment i més a fons, impactes com la mort.

En tercer lloc, perquè estem infantilitzant els processos de socialització. Ni els gegants, ni les festes a les quals m'he referit, són cosa de criatures i prou, com em sembla que les estem tractant. Ni, m'atreviria a dir, les "coses de criatures" han de ser només per a criatures. Em temo que créixer, descobrir el món, passa per reconèixer el món adult (per això els gegants són gegants), i no per amagar-lo. Reconèixer el món adult a través de la cultura per no haver de recórrer a la pornografia (directament o simbòlica), cansat del món infantil on els adults ens encasellen, i on, de fet, voldrien viure.

I per últim, perquè tenim una mala relació amb la tradició. Els uns, pocs, tradicionalistes, perquè ignoren el caràcter viu de tota tradició, la seva presentalitat. La nostàlgia la converteix en arqueologia. La tradició és allò que agafo jo, responsablement, per llegar-ho a les següents generacions. Els altres, els adamistes, perquè juguen perillosament contra el coneixement adquirit de les nostres civilitzacions, sense el qual perdrem més que no guanyarem. Avui, la lluita per la supressió d ela pena de mort té el seu origen, encara, en una pedra que Moisès, també comú en les tres tradicions religioses de la Mediterrània, diuen, va baixar. I es va trobar els seus compatriotes adorant el vedell d'or. Perquè si sortim de la tradició iconoclasta i crítica que inclou Abraham, Moisès i el que expulsava mercaders del Temple, la temptació és abraçar qualsevol cantamanyanes que ens ofereixi l'oro i el moro. Dels quals n'anem plens.

divendres, de maig 06, 2022

Teoria dels gossos

 


Segons una amiga meva que ha estudiat els processos contemporanis de radicalització (islamisme, extremes dreta i esquerra…), els experts avisen que aviat caldrà sumar-hi l’animalisme, com tot just s’insinua en els recents atacs a granges. Tant de bo es pugui prevenir i ens ho estalviem, però, certament, algunes de les reaccions aïrades d’aquest col·lectiu, amb el silenci còmplice d’una majoria que no vol ser titllada d’insensible, fan pensar que no.


Ras i curt, l’animalisme es basa en la creença que els animals tenen drets. Drets amenaçats que s’han de defensar. Sovint amb la denúncia de situacions extremes, realment condemnables, l’esmena acaba fent-se a la totalitat. Perseguint el maltracte a les bèsties s'acaben blasmant espectacles o usos agrícoles. Qüestionant els mètodes qualitatius i l’impacte econòmic i ambiental de les macrogranges ens embranquem fins a santificar el veganisme. Un aspecte lateral (sí, lateral i auxiliar) de la vida humana, que pot governar-se amb seny i mesura, acaba sent central. Defineix els fonaments sense ser aquest el seu lloc i, esclar, acaba fonamentalista.


Només apunto, perquè donaria per molt més, tres aspectes que trobo crítics si aquesta majoria temorosa segueix el corrent o deixa fer com si res a l’innocent animalisme. La primera té a veure amb els drets. Tot i que les Nacions Unides així ho van acordar el 1977, pel que sembla, em resisteixo a aplicar la paraula dret a res que no sigui humà, inclosos els altres éssers vius. Hi ha un debat interessant en el món de l’ètica (i aquí, una bona mostra d’articles que ha agrupat en Ramon Alcoberro), de manera que no m'estendré gaire. Però no em resisteixo a recordar que els drets són conquestes humanes precisament per no ser tractats com animals. O vegetals. I que l’assimilació legal o ètica entre els éssers humans i la resta d’éssers vius, com poden imaginar-se, degrada el primer grup. Ara, precisament per això, perquè els homes som més que animals, podem ser perfectament capaços de respectar-los i de regular en quines condicions hi convivim, entre d’altres coses, perquè fa milers i milers d’anys que hi establim relacions domèstiques. D’això, els nous fonamentalistes en diuen “especisme”.


On és l’altre?


El segon aspecte que vull comentar me’l va fer pensar Byung-Chul Han. Segons ell, un dels problemes de les relacions amoroses de la nostra època, elegides en teoria autònomament, és l’absoluta expectativa de relacions positives, quan les relacions humanes són estructuralment negatives. L’altre, sobretot l'altre més íntim, és alter i alien. El que ens atrau però també allò de més incomprensible o inassumible. I navegar entre aquestes dues aigües és, sens dubte, el gran repte de l’alteritat. Les mascotes, sobretot els gossos, que sembla que han modificat en aquesta direcció la seva genètica, cobreixen la il·lusió de les relacions positives. Competiran entre ells (sempre sembla que s’hagin de matar, els gossos, quan es troben pel carrer), però no amb tu. Quan els teus fills adolescents ja jo et riguin les gràcies, quan la teva parella no corri a abraçar-te i omplir-te de petons quan arribes a casa, quan tothom mandregi i ningú estigui per tu, quan passis absolutament desapercebut a tot arreu, tranquil: el gos sempre ho compensarà. Ho substituirà. En alguns casos, ho admeto, serà una bona excusa per refer-nos (els gossos com a lubricants familiars), però em temo que no ajudaran gaire a penetrar en el món ignot de l’alteritat que dèiem, on temem la paraula “no”. Els gossos sempre ens donaran un sí. Submisos al dictador que tots portem a dins.


Per últim, els processos de radicalització dels que parlava la meva amiga emergeixen a partir de la crisi dels grans relats moderns. Les persones sembla que caminem una mica marejades si no tenim uns fonaments sòlids, de manera que quan no en tenim, els busquem. Un recer, una identitat, una gravetat. Potser també un sentit. I, finalment, una purificació. L’animalisme, davant la ineficiència dels referents sòlids compartits a la Modernitat, fa també aquesta funció reencantadora, amb el seu propi relat. La seva pròpia versió sobre la vida, el seu aparell moral, els seus rituals bàsics, la identificació de l’enemic i, per últim, la incorporació (in corpore) purificadora amb tabús alimentaris. Res que no haguem vist, però, esclar, paorosament atàvic. Adamista: de res no serveixen tres mil anys de tradició judeocristiana o de cultura clàssica, ni molt menys els últims quatre segles de filosofia occidental que alerten contra la temptació purista i que defensen aquest animal que un dia es va descobrir com alguna cosa més. I que va confiar en aquesta cosa de més des de la seva condició imperfecta i vulnerable, no pas en contra. 


Article publicat a la web de la revista Valors.

divendres, d’abril 01, 2022

Soldats d'Ucraïna



Des de l’esclat de la invasió russa a Ucraïna, s’han programat un munt d’actes, campanyes solidàries i pregàries, almenys al món catòlic. No són pocs els qui ens recorden la importància de la “cultura de la pau” i tampoc els qui, des del Papa cap avall, ens recomanen que intensifiquem la nostra pregària. I, contra els que en critiquen la “utiltat”, trobo que està molt bé predisposar-se a acollir l’escolta i la resposta de Déu en un mateix quan ens afecta un fet d’aquestes característiques.

Però no ens confonguem. Déu no vindrà com un superheroi per més que ho demanem. Com sempre, Déu i la seva esperança esclataran on menys l’esperem, on més patiment hi hagi. I no pas per art de màgia sinó per obra de mans humanes. Heus ací l’Aliança que aguanta holocaustos, deserts i calvaris: a les nostres mans tenim la possibilitat que Déu sigui “el qui és” i aleshores ell “és”. 

Per això em sobren apel·lacions genèriques a la pau, o contra “les guerres”, i, en canvi, trobo a faltar un reconeixement als soldats que, posant en risc la seva vida, han sortit a repel·lir l’atac injustificable del règim de Putin. A ells i a les seves famílies. Aquests soldats defensen el seu país, sí, i la seva gent, esclar. Però són també el primer front de la nostra trinxera. La que, quan sortim de pregar i de dir quatre obvietats, dorm tranquil·lament amb la seva consciència, posant-se al llit ben escalfada amb un gas que viatja fins a nosaltres amb preu de sang. Aquesta trinxera des d’on ens queixem de la nostra democràcia imperfecta mentre aquests compatriotes europeus en defensen els fonaments davant la tirania. Aquest conte de fades que ignora els perills del món senzillament perquè no els viu. I no els viu perquè algú pensa en els perills del món i s’hi enfronta per nosaltres. Sense que en diguem ni piu. Sense que algú pensi de nosaltres que no som prou pacifistes, prou bones persones, prou bons minyons. No sé si són gaire “bones persones” aquests soldats, però estic segur que, amb els publicans i les prostitutes, ens precediran al Regne del Cel.

Article publicat a la revista Foc Nou (març 2022). Foto: GLEB GARANICH / REUTERS

dilluns, de març 28, 2022

Les Santes de Cantallops

 


Si jo fos artista, no sé si m'agradaria pas que em triessin, els de la Comissió de Les Santes, per fer el cartell. Tot i que estic acostumat al pim pam pum, no sé si val la pena sotmetre's a l'escrutini anual, sovint implacable, de l'aportació que cada any fa un artista a la nostra festa major. Aquest a vegada ha tocat a la Sit Cantallops, una dibuixant i tatuadora de Mataró que va néixer a Arenys de Munt. No voldria sumar-me a l'exèrcit d'opinadors que, a les xarxes socials, han expressat militantment l'acord o, sobretot, el desacord amb la proposta d'enguany. Atrevida i provocadora, diuen els primers. Lletja, poc adequada o, fins i tot, irrespectuosa, responen els altres. Faré, això sí, quatre apunts ràpids del que m'ha fet pensar, encara que sigui per aclarir-me jo mateix.

Art o publicitat?

Ja fa temps que penso que és un error demanar a un artista que faci el cartell de Les Santes, costum immemorial i que no sé massa per què serveix. Si és un element publicitari (a l'encàrrec del qual hi hauria d'haver els objectius que s'hi persegueixen), trobo que és més aviat feina de dissenyadors, que també tindran més fàcil l'aplicació de la proposta als altres elements festius que l'usen (la samarreta, la web, les entrades, etc.). Perquè l'art no té res a veure amb la publicitat; més aviat en defuig. El disseny és útil, té una funció, i l'art no. Precisament ho és quan deixa de ser funcional (encara que sigui capgirant un urinari). Al revés, potser sí que encaixa (un tros manipulat d'un tapís de Miró representa avui la primera entitat bancària espanyola, posem per cas). A les proves em remeto: em sembla que dels millors cartells que recordo, la majoria són de dissenyadors. Potser poden afegir la seva condició a la d'artista, però la de dissenyador és la que resol l'encàrrec. I viceversa, hi ha magnífics artistes mataronins amb pèssims cartells. La qüestió de fons és, em penso, resoldre la pregunta de quina és la funció del cartell, en ple segle XXI digitalitzat. No la sabria respondre, jo.

La segona prèvia correspon a la iconografia tòpica de la festa: quins elements reconeixem i quins no. I si en podem reconèixer de nous, per exemple, o amb noves perspectives. En aquest aspecte, a mi sempre m'ha semblat una mica repetitiu, excessivament tòpic, l'ús de les figures (dels gegants als nans passant per tot el bestiari). Tant, que ja he agafat mania als cartells que hi recorren, amb alguna excepció. A més, els han dibuixat de tantes maneres que no sé si és possible fer-ne cap d'original. Per això, em miro amb més interès els cartells que se n'escapen: que posen el focus en detalls aparentment sobrers (el foc, els colors) i, sobretot, en la mirada humana, que és el canvi que la ciutat celebra: aquells carrers quotidians, aquells veïns de cada dia, passen a ser excepcionals.

I encara m'agrada més quan hi ha una aproximació a les patrones, al nostre mite romàntic local. La reinvenció del duet femení icònic, basat en la virtut, aporta moltes notícies de com ens veiem nosaltres, avui. Digues com veus Juliana i Semproniana l'any 2022, 250 anys més tard de l'efemèride de la vinguda de les seves relíquies a la ciutat, i et diré com ets. Les aproximacions que n'han fet els artistes els últims decennis, no gaires, insisteixen en la seva "desmitificació". Des de les andywarholianes d'en Jordi Gasull a les del còctel de Jordi Cuyàs (el mateix que faria un mural del seu martiri, que ho compensa). D'altres, menys dissenyadors, recorren a una imatge més clàssica: les patrones com a puntal.

El cartell de Sit Cantallops em sembla que s'apunta a la primera opció, la de la reinvenció. La trobo més artística que funcional o, almenys, m'interessa més com a proposta artística que com a propaganda. ¿I què hi veiem? La ciutat, el que pretén ser tota la ciutat, acollint dues noies que semblen descansar de la festa (o dormir la mona, diran els detractors). La noia que reposa és també una icona romàntica, no ho oblidem. Amb un peu, a pet d'ones, una d'elles toca el mar on la tradició diu que hi van llançar els cossos de les màrtirs. Contrasta el dibuix en blanc i negre amb el color suau dels vestits de les noies, aquesta dicotomia entre el quotidià i el festiu, segurament el dia 27 de juliol a la nit, com anuncien els dos coets del fons i com, quan t'hi vas acostant, revelen els detalls de la ciutat (ara sí, amb gegants).

Les Santes obscenes

¿Com és que, en alguns casos, desagrada tant? A parer meu, perquè hi ha una primera lectura que fa tirar enrere. L'estètica de les noies connota els límits del papanatisme reivindicatiu actual: potser ja n'estem farts que tot "lo autèntic" hagi de respondre a una estètica despenjada. Potser veiem de seguida la patètica cercavila de borratxos, pixaners i drogats que fan les seves particulars matinades de la festa, cada nit (i que la fan menys "major", esclar). Potser, per resumir, la primera lectura que fem de la mirada de l'artista a la nostra festa ens desagrada perquè la reconeixem massa, per l'obscenitat. I, efectivament, una de les coses que podem esperar de l'art (i no de la publicitat) és que retiri la cortina del que hi ha darrera de l'escena (ob scenum). Com a mínim l'art modern, vull dir el que assumeix els principis de la Modernitat i pretén sistematitzar "el que no veiem" perquè ens quadri tot. Però és obvi que alguna cosa no quadra, darrere l'escena.

Les nostres particulars noies, però, s'hi situen al davant, al davant de la ciutat. En volen ser protagonistes. No volen pertànyer al misteri. El nostre temps de xarxes és un temps que blasma el misteri, que desacralitza la intimitat, que desafia la discreció. La tatua. Les santes Juliana i Semproniana del nostre temps, doncs, no en són pas alienes. Però hi ha un petit detall: el mite inclou el martiri i, com deia al principi, parla de la virtut. És ben curiós lligar això amb una festa major com la nostra, però el repte artístic s'ha d'atrevir a fer-ho. ¿On és el martiri, aquí, i on és la virtut?

Aquesta és la segona lectura que hem de fer, em temo, de la proposta de Cantallops. A veure si el martiri és exactament el que està retratant, o el que nosaltres temem quan ho està fent. Alguns diuen que els hi sembla "lleig", el cartell. Bé, imagineu-vos uns cossos de dones martitritzats, violentats, sagnants, a veure si us semblaria gaire maco. No cosa gaire d'imaginar-s'ho si de veres ens creiem que la violència masclista és un problema greu, per exemple. O si per un moment pensem que estem parlant de festa mentre Putin assassina civils a Ucraïna, nens i dones. No sé si fora gaire bonica aquesta actualització del nostre mite local, si en portaríem les samarretes. Però potser resulta que allò que critiquem (no exactament el que representa, que pot ser més feliç, esclar) és el que ens martiritza. I l'absència de models virtuosos, sigui per l'aplanament progre de la virtut a l'ensenyament o sigui per la banalitat carca que confon "valor y precio", o sigui pel que sigui, el que ens angoixa. ¿On és, doncs, el que ens pot ajudar a viure? ¿Qui és capaç, avui, de fer una proposta del que val la pena i del que no, més enllà del que ens agrada o no?

També per això fem festa major: per descobrir entre el que ens envolta un entorn més amable, una ciutat més alegre, un món millor que el de cada dia. Una celebració de la vida, que és més profunda i valuosa del que ens sembla. I la tradició ens permet fer-ho amb el fil llegendari d'unes noies que ho van entendre de seguida. Tant, que uns dies l'any, aquí, a la vora del mar que les va veure empassar, la nostra festa té el seu nom.

diumenge, de març 27, 2022

Ens espera a cada cantonada


Lluc 15, 1-3. 11-32


Aquest diumenge llegirem la paràbola del fill pròdig. Només per això hi hauria d’haver cues. És una història magnífica, mai no s’acaben de veure-hi coses, sempre podem adoptar la perspectiva de qualsevol dels personatges i no ens en sentirem defraudats. Aquesta paràbola parla de la nostra vida: un dia som el fill que dilapida l’herència; l’altre el germà, fill fidel que no entén la predilecció de pare pel fill perdut… I encara un altre dia ens sentirem identificats amb el pare. ¡Qui diu que l’Evangeli va d’angelets o de sermonets per fer bondat! Podria ser ben bé un argument de Netflix o, sense anar tan lluny, una història de desencontres entre pares i fills d’ara, o de tants i tants conflictes que hi ha al nostre voltant.


El teòleg Josep M. Rovira Belloso deia que Jesús parla amb paràboles perquè “del Déu infinit només se’n pot parlar amb paràboles”, és a dir, amb analogies de la nostra vida, “perquè desborda tots els conceptes humans”. Així que Jesús explica aquesta paràbola, amb unes quantes més, després que entre el seus grup de seguidors s’hi sumés gent de mala vida. Ara en diríem gent indesitjable, persones que ens fan fàstic, per entendre’ns. I no només un fàstic físic (com fer pudor o tenir tares) sinó també un fàstic moral. Els “fariseus i mestres de la llei”, com diu l’Evangeli, ho criticaven. I és aleshores quan Jesús els explica aquestes paràboles. La més complexa, la més rica, com deia, és la del fill pròdig. I té, si he de resumir-ho, dos grans eixos.


El primer: que el seu missatge no va de bons i dolents sinó dels que tenen i dels que no tenen, bàsicament. I sempre a favor dels que no tenen. Dels que no tenen diners, ni poder, esclar. Però també dels que no tenen dignitat, dels que estan lluny de tot, a sota de tot, dels que per no tenir no sembla ni que tinguin déu. No al costat dels bons, si és que se’n pot dir així. Per dir-ho d'una altra manera: Jesús ve al rescat de les víctimes, efectivament. I també ve al rescat dels culpables. Siguin víctimes o culpables bones persones o no. Al Déu de la nostra tradició, no sé si li interessa massa aquest cuento dels bons i els dolents.


El segon eix és el de l’amor incondicional. Si no és incondicional, és una transacció, com si estiguéssim en una oficina de la caixa o en un prostíbul. “Si me das yo también te doy”, com diu una cançó de l’Enrique Iglesias. Doncs bé, la proposta de Jesús és la d’alliberar-nos, també, de les transaccions i la d’obrir-nos a la donació gratuïta. Passar de la calculadora de les transaccions humanes a la festa de la vida. “Calia celebrar-ho i alegrar-se, perquè aquest germà teu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut i l'hem retrobat”, diu el pare al seu fill gran. El fill gran a qui també li diu “tot el que és meu és teu”, i que recorda aquella altra frase a l’Evangeli de Joan: “el Pare estima el Fill i ho ha posat tot a les seves mans”. Aquest amor incondicional, doncs, té el mitjà insubstituïble del Fill: l’alteritat i la humanitat, doncs. “Tot allò que feu als més petits m’ho feu a mi”, dirà encara en un altre lloc.


Fa poc, el filòsof Joan-Carles Mèlich, que és agnòstic, ens deia a uns uns quants cristians que “el més important del cristianisme és que treu a Déu del temple i l’identifica amb aquell que pateix, amb els més vulnerables” (és a dir, amb els més humans) de nosaltres.


He estat quatre setmanes explicant què em semblen, a mi, les lectures d’aquests quatre primers diumenges de Quaresma. Espero que us hagi estat útil, encara que sigui una mica. Si és així, ho celebro. I si no hi esteu d’acord, també ho celebro: l’Església és aquest conjunt de persones diferents com diferents ens vol Déu, contra la pretensió de la torre de Babel. Però feu-me cas, el més interessant de tot plegat és encara per descobrir en aquestes lectures, en aquesta Paraula que ens espera, almenys, cada diumenge. Fins a la Pasqua, la de veritat, que també ens espera a cada cantonada.


Locutat per al programa "Creure avui", de TV Mataró, i emès divendres passat. Últim dels quatre comentaris de les quatre primeres lectures de missa de la Quaresma. Foto: El fill pròdig, de Josep Llimona (1879, MNAC)