dimarts, de juliol 13, 2021

La memòria reconciliada

 


Fa dotze anys, a Mataró, vam acollir la beatificació de Josep Samsó, acte en el qual, en aquell temps com a regidor i per encàrrec de l'alcalde, em vaig implicar. Tant l'aleshores arquebisbe Martínez Sistach com l'alcalde mateix, Joan Antoni Baron, van voler imprimir l'acte amb la idea de la reconciliació i, per tant, fugir de tot intent de revenja, de polarització. Ben al contrari. Com vaig dir aquí, l'amic Josep Puig Pla establia una relació entre aquest nou beat, assassinat a principis de la guerra civil, l'1 de setembre de 1936, per un grup afí a l'anarquisme i esdevingut ben aviat un símbol, i Joan Peiró, també mataroní, cenetista, que arribà a ministre i fou assassinat pel bàndol vencedor en acabar el conflicte bèl·lic. Pensava, en aquell moment, i ho penso encara ara més, que queda pendent un relat comú de la nostra guerra.

El que més s'hi assembla és el nou llibre que acaba de publicar el mataroní Toni Cabré, Ombres de memòria, una peça teatral editada per Arola. Cabré beu, precisament, de l'assassinat de Samsó i de testimonis directes de familiars que van viure la guerra i, entre ells, de l'encarregat de la funerària familiar que va recollir i enterrar el cos del màrtir. Els testimonis de la guerra se'ns estan morint o, els que queden, eren massa petits. Cabré va aprofitar les converses amb els seus familiars perquè «quan ens expliquem, mostrem molt més que quan escrivim», com fa dir a l'arxivera de l'obra (p. 11). Em va fer pensar amb les converses amb els meus avis i en les que havia tingut amb vells militants socialistes. Eren versions diferents. Els primers, fruits d'un ambient social i polític que la mateixa arxivera descriu perfectament: «Molts es devien trobar en  aquella situació. D'una banda defensant els valors republicans i, de l'altra, callant les creences religioses [...]. Potser a casa també vivien aquesta contrarietat. I per això no en volien parlar» (p. 29). Els altres, amb la dignitat impressionant dels perdedors i represaliats. Tots, però, amb els seus silencis i la sensació que parlàvem d'un trauma. Tothom té un mort, o més, a casa.

El primer tret rellevant d'aquesta obra és donar veu a aquests testimonis, a les seves sensacions, a les seves pors, a les seves emocions, a les seves reflexions. El segon tret, a parer meu, és que precisament sigui un home d'esquerres i un ateu convençut (no ho revelo jo, ho diu ell en un magnífic postfaci), i des de la distància, el que reivindiqui la condició de màrtir de Josep Samsó i condemni els seus assassins (i reprengui a les autoritats —sí, els nostres  per no fer més). I el tercer, que em sembla que obriria una altra reflexió més llarga, sobre el reconeixement del fet consubstancial, universal i humanitzador de les creences. «I què» —desafia Lola, un dels personatges— «No ens agrada el que predicava el rector, ni com feia el joc als rics... Però creiem. I tant que creiem! En la vida. I en la justícia. Res del que passa aquell espantós 1 de setembre» (p. 54).

Un excurs, a propòsit d'això. Excepte que ens vulguem refugiar a la closca (opció preferida per bona part), els creients ens veiem abocats a mirar de respondre les interpel·lacions dels nostres conciutadans sobre les nostres creences. I de fer-ho, opino, a través del llenguatge compartit i no de pressupòsits de part. És una tasca complicada, segons com, fracassada. Però si «Déu em va revelar el seu fill perquè jo l'anunciés al pagans», com diu San Pau d'ell mateix (Gàlates 1,16), caldrà procurar que els «pagans» ens entenguin, si volem imitar-lo. I el paral·lelisme entre Déu i la justícia, o la vida, com fa aquí Cabré, em sembla una bona manera de començar. Com Déu, la justícia no la tastem fins que no s'encarna en actes justos, i s'encarna sota la pell de les víctimes; com a Déu, la justícia plena no la veurem si no és «més enllà» de la condició humana que, malgrat tot, l'ha de fer possible, hi ha de «creure» practicant-la. «Déu és el que hi ha al final dels valors que diem que creiem», deia un dia, fa molts anys, Gaspar Mora. «Qui diu que creu en la justícia, és que creu en aquest Déu que proclama Jesús com a pare», repetia. També aquí hi ha feina de reconciliació.

Acabo. Si aquesta obra s'ha d'estrenar en algun lloc, ha de ser a Mataró. Hi tenim els referents a tocar, són al nostre imaginari, als explícits i implícits. A Mataró neixen generacions a les quals caldria llegar aquesta petita joia del perdó i el reconeixement, del valor de la vida per damunt de l'odi. Ara que està de moda, potser en algun escenari «natural»: el Cementiri dels Caputxins, una meravella neoclàssica on reposen els nostres avantpassats; o les àmplies instal·lacions actuals de la funerària familiar de Cabré. O on sigui. A la ciutat tenim bons actors, bons directors, bones escoles i bona falta que ens fa. I tenim un molt bon autor, en Toni Cabré. Enhorabona.

Article publicat a Catalunya Religió

dilluns, de juliol 12, 2021

Els pecats de la carn



Com si el govern espanyol no tingués prou fronts oberts, el ministre de Consum, Alberto Garzón, ha causat la polèmica amb un vídeo institucional en el qual insta els ciutadans a reduir el consum de carn en atenció a dos objectius: el combat contra el canvi climàtic i la salut pública. La polèmica, crec, és una mostra molt clara de com objectius molt nobles i ben intencionats acaben produint l’efecte contrari per no comptar que, entre la realitat i l’objectiu, hi ha un petit detall: el factor humà. Pensem-hi una mica.


En primer lloc, el sermó del ministre té més de religiós que de polític. Polític seria si anunciés mesures, per exemple, del govern al qual pertany. Vagament diu que n’hi ha, però insisteix, cap el final, en què els espectadors li enviïn propostes i opinions. Com que no coneixem quines mesures pensa portar a terme el govern en aquest sentit, i no les podem discutir, esmenar o aplaudir, això no és política. És religió. És a dir, col·locar els objectius nobles en l’àmbit sagrat (impenetrable i indiscutible, doncs) i justificar-ho tot a partir d’ells. Si del que se’n desprengui, després, no t’agrada, seràs considerat un heretge enlloc d’un adversari polític. Ara bé, per sort, com deia Ernst Bloch, el millor de les religions és que fan heretges.

En segon lloc, el to és més sacerdotal que profètic. Contra el que solien quan estaven inspirats, els comunitstes d’avui (Garzón és líder d’Esquerra Unida, una formació coaligada amb Podem) no ens parlen d’un model, d’una estructura política que per si sola supera els dèficits del capitalisme. No ho fan perquè ha fracassat estrepitosament, esclar. En tenen prou amb una política de capità Enciam (“els petits canvis són poderosos”). Una dieta equilibrada i va que xuta. Enlloc de preocupar-se que tothom pugui menjar, es conformen amb limitar què podem menjar (els que podem triar, esclar). Res, menja equilibrat, fes ioga i ves amb bici. Salvaràs el planeta perquè la societat no tinc ni idea de com resoldre-la. 

Així, com que no hi ha mesures polítiques a la vista i sí una urgent salvació del planeta, el recurs som nosaltres. Ha fet molt de mal una idea kumbaià de la qual sempre m’he malfiat, perquè justifica la inoperància, que diu que “per canviar el món primer hem de canviar nosaltres mateixos”. A mi em sembla, més aviat, que si el món ha de canviar deu ser per posar-lo més a prop de “nosaltres mateixos”, de fer-lo a escala humana (i, per tant, imperfecta). El recurs de responsabilitzar el consumidor, exclusivament, de les pautes de consum que preocupen un govern demostra que, en el fons, tampoc deuen preocupar gaire.

I, per últim, tot i que ho esmenta al vídeo, no sé el ministre si s’adona prou de la importància que té el sector carni a la nostra economia. La seva ocupabilitat, la seva territorialitat (és una de les poques coses que queda a l’Espanya buida), el seu creixement exportador, la seva qualitat, el seu atractiu turístic. Passa com en la indústria automobilística. Si s'està preparant una transició ecològica algú hauria de pensar en una reconversió eficient d’aquest sector. I això sí que és tasca, sobretot, dels governs.

Ara bé, Garzón deu tenir raó, segur. De fet, moltes religions inclouen restriccions de carn als seus hàbits (segons Marvin Harris, per controlar el proveïment proteic dels seus contextos). A la nostra cultura, per Quaresma. Ves per on, les avantguardes polítiques se’ns han tornat tradicionals, amb pecats inclosos. Ara només caldria que els polítics fessin política.

Article publicat a la web de la revista Valors.

dimarts, de juny 08, 2021

¿Ho tornaran a fer? No

 


Foto: Presentació d'un llibre de Joan Tardà a Mataró (ERC Mataró)

Em trobo amb gent preocupada perquè no se'n refia. També me'n trobo de desafiant perquè no vol "abaratir el somni", perquè no es vol creure que tota aquesta ingent mobilització pública i el motor que l'ha provocat (el desig d'independència de Catalunya) no hagi servit per res. Per res, excepte per mantenir el poder dels partits que se n'han beneficiat que, siguem clars, era l'objectiu real. Ara, en termes objectius, l'autogovern de Catalunya no ha avançat gens, ni un sol milímetre, i les bases de la nació que es volia "emancipar" s'han posat en risc: la transversalitat del suport a la llengua catalana, de la societat civil, etc. Alguns sectors de l'independentisme, sensibles a aquesta victòria pírrica (i conscients que l'atzucac actual els pot desgastar encara més), ho han advertit sense massa embuts. Mantenint la retòrica independentista ("encarar el darrer tram"), han canviat substancialment de discurs ("fins que puguem acumular més força", "assumir la realitat"...), cosa que obre perspectives d'entesa, de ruptura de blocs, més viables que fa ben poc. Si teniu temps i paciència, mireu aquesta intervenció de Joan Tardà a Mataró fa poc, d'on he tret aquestes frases. N'hi ha més. I, evidentment, l'article de Junqueras ahir a l'Ara dibuixa el rumb.

Però me'n trobo més que no se n'acaben de refiar. D'acord, els indults obren una nova perspectiva més calmada i més propícia al diàleg, però hi poden tornar. D'acord, Junqueras pensa amb "els exclosos" del dia 1 d'octubre, però el problema és l'exclusió, l'atac a la democràcia i l'abús de poder que hi havia a les lleis de desconnexió dels dies 6 i 7 de setembre (que, per cert, em sembla que ningú se les ha llegit). D'acord, Pere Aragonès sembla un home sensat (sobretot si el compares amb els seus tres últims antecessors), però ha dit claríssimament que el seu objectiu, el d'aquest govern, és la independència. O sigui, sant tornem-hi. Ho tornarem a fer.

Jo, que em sento molt a prop d'aquests escèptics, encara que sigui per autoconvèncer-me, els dic sempre: a veure, si de veres "ho tornaran a fer", ¿per què no comencen? ¿Què impedeix als successors de tots els condemnats i fugats (presidents d'entitats, consellers...), i la mateixa precària majoria perlamentària, seguir el pas dels seus predecessors? Ho dic perquè, si ho tornarem a fer, no cal que sigui amb els mateixos protagonistes. Si realment l'independentisme és una mobilització popular, representat per un conjunt de partits i entitats, ¿com és que els que agafen el relleu dels caiguts no continuen la feina? De cara als crítics amb els indults, aquest em sembla un argument de pes: No caldria que Junqueras o Cuixart sortissin de la presó per "tornar-ho a fer". I, si la cosa anés en sèrio, hi hauria faves per reiterar els delictes comesos i omplir les presons, fins fer entrar en crisi la situació política. De manera que, si no han fet res fins ara, res de res, ¿què fa pensar que hi tornaran?

Una de les claus de l'èxit de l'independentisme ho és també la del seu fracàs. Ens van dir que seria fàcil, barat, ràpid, net i regenerador. Com si ens venguessin una rentadora. Tardà, al vídeo que us he enllaçat, ironitza "porti'm una independència quatre estacions". Òbviament, si les coses es posen lletges, si resulta que no era ni fàcil, ni barat, ni ràpid, ni net, ni regenerador, potser aquesta rentadora no m'interessa. Començant per un mateix, esclar. Tardà, hi torno, pregunta als que l'acusen de ser poc contundent en la defensa de la independència "¿Tu estàs disposat a anar a la presó com en Jordi Cuixart? ¿Estàs disposat a perdre el patrimoni?". Doncs home, per una rentadora, segur que no

Aquesta facilitat (per no dir engany en tota regla) amb la qual es va proposar i difondre la independència és la mateixa facilitat amb la qual  ara tothom xiula com si sentís ploure. En el cas independentista, els uns concentrant el discurs (i segurament la indignació) cap els "presos polítics" i "exiliats", dedicant-se a fer el que han vingut a fer (manar) i mirar de sortir de tot això amb algun trumfo. Els altres, sense deixar de manar (només faltaria), mirant de viure dels que encara o han desistit del principi del plaer, de l'aventura de la seva vida en alguns casos. Els planyo perquè cauran de més amunt. Jo ho veig així. Digueu-me optimista.


Vaig parlar fa poc d'això, també, a "Ara, els indults".

dimecres, de juny 02, 2021

El Mapa de les Religions s'ha de rectificar


Vagi d'antuvi la meva més absoluta consideració pels tècnics tant del la direcció general d'Afers Religiosos de la Generalitat com dels de l'ISOR, un organisme de la UAB que ha estat contractat per elaborar el Mapa Religiós de Catalunya de 2021, del qual Catalunya Religió se'n va fer ressò fa uns dies. No només em consta la seva professionalitat, sinó que la puc corroborar a la vista dels programes, documents, activitats o estudis que posen a la nostra disposició i que són magnífics. Per això, perquè no és digne d'aquest prestigi, demano humilment que es retiri aquest estudi i que, en tot cas, es torni a penjar quan s'hagin esmenat els errors que he detectat. Com que aquest any l'informe és presentat de manera interactiva, he fet el que fa tothom (què passa a la teva ciutat), els he vist de seguida i n'he demanat explicacions via Twitter:

La conversa continua, però no gaire. Se'm diu, de seguida, que les dades les ha facilitat l'Església Catòlica a través dels bisbats. Efectivament, dic, a la presentació del mapa s'hi fa constar que "la informació referent a l'Església catòlica és proporcionada per les diòcesis amb seu a Catalunya, que van sumar tots els centres de culte catòlics, fossin o no d’ús habitual", i que per això em queixo. Pel que he anat deduint, és possible que l'error se circumscrigui a la diòcesi de Barcelona, donat que el nombre de centres de culte per municipis (els que conec) coincideix amb el nombre de parròquies; no el conjunt de centres catòlics com sí que veig que passa en altres bisbats. 

Per exemple, i sense moure'm gaire de casa, agafant les dades de la Guia de l'Arquebisbat de Barcelona (oficial i de domini públic), a Mataró hi compto entre 17 i 21 centres de culte catòlics (depèn dels criteris) i, en canvi, el Mapa en diu 7; Dosrius en té 6 i en compten 3, Llavaneres uns 3 i només n'han trobat 1, Caldes d'Estrac 2 i en consta només 1, com a Cabrera i Cabrils, on n'hi ha 3 per poble. La desproporció, si la pauta es va repetint (cosa que no tinc temps per fer) és, com podeu veure, molt gran. Ignoro també si aquest mateix error es dona en els Mapes anteriors, informació que no he sabut trobar a la web de la direcció general i que seria útil , per exemple, per corroborar les correspondències que fan públiques. Els resultats, doncs, i les conclusions a les quals pugui arribar algú que cregui que li pot ser útil aquesta eina, són esbiaixats, distorsionats i, involuntàriament, falsos. El prestigi de les institucions que l'han publicat, amb diners de tothom, mereix una revisió immediata.

L'error, com em diuen, és possible que sigui del mateix Arquebisbat. Però el fet de contractar un equip de professionals sociòlegs, i no només uns telefonistes, hauria de ser ser suficient per detectar-los i esmenar-los abans de donar l'estudi per bo, com passa a tot arreu (espero). Comprovant amb les altres fonts del mateix Arquebisbat, com la Guia que he citat, o una simple trucada "al territori" (com diuen ara el que va més enllà del Besòs) per comprovar-ho. A mi, d'entrada, ja em semblaria estrany que Mataró disposi de més centres evangèlics que catòlics, excepte que fos un immigrant d'Arkansas que hagi aterrat ahir a Catalunya.

Per últim, no voldria pas imaginar-me els escarafalls que hauria fet tothom si l'objecte de jibarització estadística hagués estat qualsevol altra confessió religiosa. Amb acusacions de fòbies diverses (que, sigui dit de passada, de fer-se servir per tant poca cosa acaben blanquejant el que s'ho mereix) i ruptura de vestidures a tots els temples no censats. És a dir, tothom hi veuria una intenció. Jo, pobre de mi, com que en cometo molts, només hi veig un simple error. I crec que encara faria més grans i més prestigiosos els seus responsables si l'esmenessin immediatament.  

Publicat avui a Catalunya Religió.

dijous, de maig 27, 2021

Ara, els indults

 

Foto: EFE


Molts pensem que el principal fil conductor del procés independentista que va estimbar-se amb la seva pròpia velocitat és la lluita per l'hegemonia política del que en podríem anomenar potser incorrectament el postpujolisme. N'hi ha més, esclar, però aquest em sembla determinant. N'he parlat d'altres vegades: la independència, utopia disponible (feliç definició de Marina Subirats) era un bon esquer en aquell context: sentència contra l'Estatut, crisi econòmica, política de retallades, etc. Un Gran Pas Endavant al qual va ser convocat el poble de Catalunya amb una resposta extraordinària i sense avaluar en absolut cap de les conseqüències inevitables no tan sols per Catalunya sinó també pels seus inductors. Des de la modificació del mapa polític, amb l'engoliment dels seus responsables a paperes diverses, fins a la presó o el seu risc. La tàctica era una vella coneguda. Ho explica molt bé en Jordi Amat a El fill del xofer arran del cas Banca Catalana i la reacció (exitosa electoralment) del pujolisme: el mal el fan a Catalunya, i el fa Espanya. Consigna corejada a la recent estrenada TV3 i corresposta amb entusiasmes diversos, violents inclosos, amb molts vots, esclar, i el sobreseïment del cas per prescripció. Victòria.

De manera que, a mesura que avançava el tren, i la seva acceleració, a l'advertiment del xoc final en forma de procés penal, s'hi responia encara amb més entusiasme, en alguns casos trencant les interlocutòries via Instagram i fotent-se'n. Amb la confiança íntima que la pressió d'aquest "farol" (Clara Ponsati dixit) acabaria per doblegar el govern Rajoy amb alguna concessió. Els últims dies, la que fos. Rajoy, que és dels que pensen que la majoria de coses les arregla el temps, i que va veure el "farol" de seguida, va cometre l'altra temeritat: la de deixar-los estimbar.

Fins el final

A l'última remodelació del govern Puigdemont, causada per un atac de principi de realitat d'un dels seus consellers, diuen que el president va preguntar un per un si estarien disposats a "anar fins el final", probablement explicitant les conseqüències penals de les quals s'havia mofat en públic. Els membres d'aquell govern comptaven, n'estic segur, que el seu empresonament o processament seria insuportable, que tensionaria encara més el país (algun incaut somniava amb un Maidan a la plaça de Catalunya) i que redoblaria la pressió sobre el govern Rajoy. O sigui que, ja em perdonaran, però, l'entrada dels dirigents independentistes a la presó i el posterior judici era avaluat com un pas més, un sacrifici més, en la inevitable victòria de la independència. A molts dels amics independentistes que (encara) tenia (i espero tenir) així els ho vaig dir, com em semblava: "això forma part del guió, i el problema és el guió".

Les coses no han anat exactament així. L'independentisme reté el poder institucional que, de fet, és del que es tractava. Roda el món i torna al Born. Però no ha assolit, ni tan sols el 2017, o els dies del judici, el nivell de tensió que faci insuportable la presó dels condemnats. I, enlloc de resoldre la lluita hegemònica, l'independentisme recull avui més divisions i odis interns que mai. Per acabar-ho d'adobar, no sabem quin és exactament el capteniment del nou Govern respecte al tema, però tot fa pensar que cada vegada que diuen "ho tornarem a fer" (per cert, ningú del Govern), o que promouran un "embat" contra l'Estat, estan mirant de fer el possible per sortir amb la mínima dignitat d'aquest atzucac suïcida. Almenys és el que vull pensar.

Els indults

I arriba el moment de decidir sobre els indults que s'han demanat per als presos de la sentència del Tribunal Suprem. La qüestió de fons, crec, no és de caràcter moral (si el mereixen o no, si se n'han penedit, si hem de perdonar els enemics), tot i que admeto que n'hi pot haver, sinó política. Ep, no em refereixo a la política de curta volada (si dona o no dona vots, si és una concessió als grups minoritaris que recolzen el Govern Sánchez, etc.) sinó, permeteu-me, de gran volada política

Però per al que vull dir cal una premissa. Hem de voler realment que aquesta qüestió, aquest atzucac insuportable i paralitzador, es resolgui. Almenys, que es desinflami. A mi ja m'agradaria viure en un país sense nacionalistes, suposo, o on fossin una exòtica minoria. En fi, tampoc ho sé molt bé. La qüestió és que el país que tenim, si realment volem que hi compti tothom, haurà de ser suportant nacionalistes (de la mateixa manera que volem que els nacionalistes ens suportin als altres). Al govern o (espero que aviat) a l'oposició, però no puc entendre la Catalunya dels propers anys sense aquesta pota. Tampoc la puc entendre sense els sectors que representa la dreta no nacionalista, sigui dit de pas. 

La qüestió és plantejar-se si es donen les condicions per poder fer aquests passos d'integració, de retrobament nacional, per més tímid que sigui, o no. A mi, i em sembla deduir que la majoria dels que van votar PSC i ERC, primer partit del Parlament i primer partit del Govern, respectivament), també van pensar que no havíem de perdre gaire temps més. Que aquest és el principal objectiu, encara que sigui perquè altres polítiques més útils (els fons europeus, per exemple) flueixin.

Bé, doncs per produir aquest acostament i per desinflamar les nostres relacions amb els altres ciutadans, cosa que em sembla urgent, sempre dins de l'ordre constitucional, la concessió d'un indult total o parcial a cadascun dels condemnats, que han complert una part susbtancial de la seva privació de llibertat, és una excel·lent condició de possibilitat. L'és pels que volem que això es recondueixi, siguem dels huns o dels haltres, com diria en López Bulla. A mi ja m'agradaria que em demanessin perdó, esclar. I que reconeguessin el desastre que han comès, evidentment. Però em sembla que l'objectiu que he explicat s'ho val més que no pas el meu orgull.

¿Qui s'hi oposarà, a banda de les persones de bona fe que han aplaudit i confiat en el nostre sistema judicial, amb tota la raó (i per als quals caldrà tenir tot el respecte)? S'hi oposaran els que encara es pensen que estan fent la independència, perquè viuen permanentment en el principi de plaer edípic. També ho faran els que viuen molt bé del procés: han fet quartos o mantenen el poder institucional (aconseguit gràcies a l'Estat que volen carregar-se, per cert) i no saben que la codicia rompe el saco. I, finalment, el que també pensen que la màxima tensió nacional a Catalunya reporta vots tant aquí com, sobretot, a la resta d'Espanya. Que tampoc saben que tanto va el cántaro a la fuente que al final se rompe. Al davant ens tindran els que —ara digueu-me conservador— no volem que es trenqui res, ni el càntir, ni Catalunya, ni Espanya.

dimecres, de maig 19, 2021

Rufián necessita una classe

La prova que la classe de religió és necessària al nostre sistema educatiu la va donar ahir el diputat d'ERC Gabriel Rufián en una resposta a Vox al debat sobre l'anomenada Llei Trans a les Corts Generals.

No deu saber, el senyor diputat, que bona part dels electors d'ERC, que el voten a ell, són també catòlics (segons les enquestes del CEO), als quals ridiculitza des de la seva posició de superioritat intel·lectual. Tampoc deu saber què significa el llenguatge simbòlic i quin rol té en l'experiència religiosa de la humanitat des dels inicis de la nostra espècie i arreu del món. Incloses altres confessions religioses presents a casa nostra que veig que no gosa citar i que, en cas que ho hagués fet, hauria rebut una merescudíssima acusació d'islamofòbia o antisemitisme, per exemple, que faria les delícies del partit al qual s'adeçava. Si no té idea de res d'això, com és obvi, tampoc deu saber que la religió catòlica atresora, a banda de les barbaritats que tots sabem, una enorme tradició de diàleg amb el món de la cultura o de les idees de cada moment, l'expressió última i més encertada del qual és el Concili Vaticà II, celebrat quan no hi havia ja cap catòlic que cregués "en serps que parlen", excepte que ens estiguem referint als ignorants com ell.

Tot això es podria redreçar (una mica, almenys... d'on no n'hi ha no en raja) si ens prenguéssim la classe de religió, i la religió en general, com una cosa seriosa. La relació amb el sentit, amb els fonaments de cadascú (si hi són, esclar), que passa inexorablement per les seves expressions culturals, sempre provisionals, siguin o no "religions", són constitutives d'això que en diem ésser humà. Entre d'altres motius, per això figuren també a la Declaració dels Drets Humans. I quan entren en crisi, o són perseguides (encara avui en massa llocs del món), o són ridiculitzades per un servidor públic, sempre surten per un altre lloc. D'una manera o altra i per bé i per mal.

La classe de religió, a més de permetre no fer el ridícul als alumnes quan hagin d'obrir la boca, pot ser una manera de deixar algunes coses clares, com aquesta del llenguatge simbòlic. Això va bé tant per entendre el fenomen religiós (el que passa a fora i el que a un li surt de dins, exactament com a l'educació sexual) com per tantes altres àmbits en el qual es fa servir. Sense anar més lluny, en la política, plena també de llenguatge simbòlic, fins i tot pels que ignoren que l'estan fent servir. En fi, si algú estava pensant en eliminar-la del tot, com deia, la prova de la seva urgentíssima necessitat la poden anar a buscar en l'enèssima exhibició d'ignorància d'aquest diputat que va dir que s'hi estaria 18 mesos i ja porta més de cinc anys. Sisplau, també cal mantenir sine qua non les matemàtiques.

Acabo. Ahir, en una contorsió digna del millor dels circs, el president del partit del senyor Rufián ens obsequiava amb un sermonet de la més fonda de les demagògies, fent dir al Papa el que no diu i escampant en palles alienes, fora de la biga del seu ull, alguns dels retrets del Fratelli Tutti als polítics. És increïble fins on arriba la hipocresia. En fi, aquest senyor citicava, seguint el text de l'encíclica "l’actual manera de fer política, una mena de refregit comunicatiu en el qual hi ha debats, sí, però que poc sovint contenen un diàleg, perquè es concentren en el soroll i en la confrontació amb l’objectiu i l’afany principal de cercar likes a les xarxes". Doncs si no li fa res, com que la caritat cristiana comença per un mateix, potser que faci quatre classes a l'excel·lentíssim diputat espanyol, i que busqui arguments més sòlids per atacar Vox, que n'hi ha. Encara que només sigui perquè no ens faci passar vergonya aliena.

dilluns, de maig 17, 2021

¿Nou Govern? Tres incògnites

 

Foto: ElDiario.es


Avui ens hem llevat amb la notícia del preacord entre ERC i Junts que permetria formar govern si, com sembla, tira endavant i recava el suport de la Cup. L'imperi de la immediatesa fa que ens fixem amb el repartiment de carteres (tot i que al 50% nominalment, favorable a Junts en el seu impacte polític), els noms per a les quals monopolitzaran el focus periodístic els propers dies, i no tant amb com es pretenen afrontar els tres esculls que, modestament, hi veig.

En primer lloc, cal recordar que vam celebrar eleccions al febrer de 2021, sobretot, perquè a finals de gener de l'any passat el president Torra va dir que el govern anterior, amb els mateixos socis, ja no donava més de sí. A banda d'ell, que un incompliment judicial va deixar sense el càrrec, ¿hem de pensar que la resta de problemes que el feien inviable s'han resolt? Les enormes dificultats per formar govern dels dos socis, proclamades als quatre vents sense rubor, presagien que això no és així. La causa principal és que la lluita ja explícita per l'hegemonia en el camp nacionalista (i, de retruc, en les preferències electorals dels sectors socials que li donen suport) continua sense treva (és la causa de fons de la situació d'atzucac que vivim al país des de fa prop de deu anys). I, per tant, també la desconfiança.

En segon lloc, no han aclarit quin és el projecte del govern. De manera especial, quina és la línia a seguir respecte a l'obtenció de la independència? Curiosament és el president Torra el primer que ho ha fet notar. I és la mare dels ous. Les declaracions dels líders de les dues formacions parlen de "crear un espai de coordinació i consens" per definir aquesta estratègia. "Si no saps què fer amb una cosa, fes una comissió", s'ha dit sempre. Els entesos diuen que es tracta de buscar un punt intermedi entre la primacia de l'anomenat "Consell de la República", dominat per Puigdemont i, aparentment almenys, convençut de no moure's de l'estratègia de confrontació, i el que voldria ERC, que seria (també aparentment), una retirada digna d'aquesta via sense recorregut. Bé, però el cert és que no hi és, aquesta estratègia, i que tot fa pensar que es farà pregar, perquè potser el punt mig no existeix.

Excurs: tots aquells que, amb la millor de les intencions, demanaven que Salvador Illa, al front del primer grup de la cambra (i a qui realment tem aquesta esfilagarsada majoria independentista), facilités la investidura d'Aragonès per apartar-lo de la dependència de Junts (i alhora trencar els blocs), els faltava aclarir-nos dues coses. Una: com es moderaria l'efecte rebot entre el camp independentista i, dues, la més important, si això implicaria que ERC abandonés les pretensions independentistes, almenys en aquest mandat. No, l'heroi de la retirada només pot ser independentista, i amb galons de falcó. I, encara més, ¿és o no és un escàndol que al partit guanyador de les eleccions no se li doni l'oportunitat de ser investit?

I, en tercer lloc, no hauríem de perdre de vista el "mentre tant" (mentre no arribi la independència, el Messies o Harmagedon, tant me fa; o sigui, sempre). Dos exemples: ¿Quins són els objectius de Catalunya, al Pla de Reconstrucció? (Fons europeus en mans dels de sempre, per cert, ja ens entenem) ¿Com enfrontem el camí fins la postpandèmia i què fem encabat? A més de somniar amb les fotos de les inauguracions, faria bé aquest nou Govern, si aconsegueix fer les seves primeres passes, que es fixés de nou amb el Parlament. Té una enorme majoria per trobar consensos, consensos tenyits cap a l'esquerra. Consensos bons per si mateix, esclar, fent que tots a l'una siguem més forts. Però que, com és lògic, condicionen la resta, l'ambient de cooperació i reptes comuns que necessita Catalunya com mai. I, així, una nova oportunitat per trencar els blocs, el bloqueig, i l'enorme força d'una nació com la catalana que hi perd cada dia que passa mirant-se el melic. Farta de jugades mestres.