dissabte, d’agost 17, 2019

La fe


Necesitamos la fe [...]
Esa fe [...] se presenta cuando todo lo demás se desvanece.
Nos arrastra hasta el centro de nuestra existencia
con un ímpetu al que no nos resistimos,
mientras nos envuelve con un manto de seductora suavidad.

Rafael Argullol, fragment del poema "13-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 892.
Jean-François Millet, Àngelus, (1857-1859), Museu d'Orsay, París.

dissabte, d’agost 10, 2019

Interrogant


El arte es el espectro que interroga a la eternidad.

Rafael Argullol, fragment del poema "8-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 887.
Il·lustració: Caspar David Friedrich, Paisatge vespertí amb dos homes (1830-35). Museu de l’Ermitage, Sant Pétersburg.

dissabte, d’agost 03, 2019

El savi i el tonto


El sabio es difícil de reconocer:
lleva muchas máscaras
y va por mil caminos.
Al tonto le reconocemos de inmediato:
va por un único camino,
a cara descubierta,
rumbo a ninguna parte.

Rafael Argullol, poema "5-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 884.

dijous, d’agost 01, 2019

La paraula i el silenci



Aquest estiu m’he endut a la platja dues novetats. D’una banda, el premi Anagrama d’Assaig (Daniel Gamper, Las mejores palabras) i de l’altra, un dels últims llibres d’Alain Corbin (Història del silenci, a Fragmenta; en castellà, a Acantilado), dues propostes molt suggerents per enfrontar-se al moment actual de les dues expressions més característiques de la nostra particular espècie: la paraula i el silenci. Cert, som persones (etimològicament, màscara “per sonar”, per fer passar el so de la paraula) perquè hem estat capaços d’articular la nostra comunicació, i amb ella el món, inventant i encadenant paraules. I perquè hem apreciat, tot i així, la textura, la densitat, l’amplitud i les conseqüències del silenci entre nosaltres.

De tot això, i de la seva salut actual, parlen tant Gamper com Corbin, molt encertadament i curosa. Però als lectors de Foc Nou no se’ls escaparà que paraula i silenci són constitutius també de l’homo religiosus i, més concretament del cristianisme. Tampoc se’ls escapa a tots dos autors, que fan no poques referències a aquest llegat. Com recorda el filòsof català, ja diu l’Evangeli de Joan que “al principi hi havia la Paraula”, paraula que és alè, com l’alè de la vida que rep Adam però també l’alè de la vanitat del Cohèlet. L’historiador francès ens convida a repassar, en canvi, els silencis de l’Evangeli, començant per sant Josep, així com els de Maria o els eloqüents de Jesús (davant l’adúltera a punt de ser apedregada, o davant Pilat, per exemple).

Us recomano que feu aquest repàs amb aquests dos oportuns textos, amb es quals, a més, us ho passareu molt bé. Encabat haurem de pensar una mica amb les nostres comunitats “parladores”, fins i tot amb les noves propostes espirituals “siencioses” que pugui oferir el cristianisme, una tradició que segueix la frase citada de Joan “...i la Paraula es va fer carn i habita entre nosaltres”. Són, paraula i silenci, avui, condicions de possibilitat de la “carn” anunciada? I, si no, com ho haurien de ser?

Article publicat a Foc Nou (juliol-setembre 2019)

dimarts, de juliol 30, 2019

El banquet etern


Aunque nada impedirá tu viaje
hacia el implacable crepúsculo,
no olvides, mientras puedas,
la escalera de auroras que subiste alegremente
al depositar tus días en la tierra.
Cuando el último de los azules
se sumerja, suave, en la tiniebla,
retén en tu mente
la emoción más poderosa
y el más dulce de los pensamientos
una humilde centella crece en lo oscuro,
y en su seno, abrazadas para siempre,
yacen las horas que te faltaron,
entregadas ahora a ti,
cálidas y sensuales,
en el banquete eterno.

Rafael Argullol, poema "22-IV-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 871.

dissabte, de juliol 13, 2019

Mestres de mal


Una vez más, en la pinacoteca de Bolonia,
compruebo que los visitantes
apenas prestan atención a las representaciones del Paraíso.
Por el contrario, el Infierno, qué atractivo es siempre,
con su sensualidad cruel, con sus monstruos,
con sus tormentos increíblemente refinados.
Los artistas han sido los portavoces de nuestros fantasmas:
¡qué escasa imaginación procura el bien!,
y en cambio el mal
-o lo que, hipócritamente, en nuestras conversaciones,
  llamamos mal-,
¡qué alimento infinito para nuestros sentidos!
El mal lo dominamos con maestría
pero somos sólo aprendices al pintar el bien.

Rafael Argullol, poema "9-IV-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 858.
Il·lustracióParadís o infern, Mestre d'Avicena (segle XV). Pinacoteca Nacional de Bolonya.

dilluns, de juliol 08, 2019

Si vultur es, cadaver expecta



Tu se descendere.
Davallar al'interior d'un mateix.
Persi. Sàtires 4.23

Non uidemus manticae quod in tergo est.
No ens adonem de la motxilla que portem a l'esquena.
Catul. Poesies 22.21

Ne quid nimis.
Res en excés.
Eurípides. Hipòlit 264-265; Terenci, Àndria 61

Nescis quid serus uesper uebat.
No saps què et pot portar la darrera hora del vespre.
Varró = Gel·li, Nits àtiques 13.11.1

Si uultur es, cadauer expecta
Si ets un voltor, espera un cadàver.
Sèneca, Lletres a Lucili 95·43

In uino ueritas.
El vi fa aflorar la veritat.
Plató, Banquet 217e; Plini el Vell, Història natural 14.141.

Omnia idem puluis.
Tot és la mateixa pols.
Llucià, Diàlegs dels morts 1·3.

Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 75-76.