diumenge, de gener 22, 2023

El Carnaval despellofat

 


Hi ha una mica de polèmica a Mataró, un pèl bizantina, per la decisió de l'Ajuntament d'introduir canvis a la festa del Carnestoltes d'enguany, com bé explica en Cugat Comas en aquesta crònica a Capgròs. Com que n'ignoro els detalls i no n'he parlat amb els responsables polítics, ni de fet amb ningú més, no hi entraré. Però tot plegat em mou a dir la meva sobre la qüestió del Carnestoltes, una festa basada en l'antiquíssim i universal costum ritual de la "vàlvula d'escapament" per poder suportar millor la pressió del poder. I que el poder de seguida va veure utilíssim perquè concentra la incomoditat i la protesta en uns pocs dies l'any, la resta del qual tot continua com si res. La meva tesi és que el model tradicional de Carnaval és obsolet perquè actualment no compleix cap de les funcions que té. Vegem-ho.

A parer meu, aquesta tradició s'ha aguantat per tres potes. La primera: com a contrapès festiu al llarg període de privacions de la Quaresma (contrapesos habituals entre l'homo ludens, l'homo religiosus i l'homo faber). La segona: com a escarni al poder, als que manen. I la tercera: per denunciar la hipocresia de la moral dominant. Com que tot això té els seus riscos, i només ho podem dir si "deixem de ser com som sempre", en sorgeix el costum de dir-ho disfressant-se i ocultant-se: em velo per desvelar (el correlat festiu de les imatges tapades/velades del Dissabte Sant).

Doncs bé, de tot això, avui, només té sentit disfressar-se, sobretot perquè és divertit, fa festa, promou la cohesió de grups ...i permet als mestres descansar d'ensenyar matemàtiques durant una colla de dies. Per això la ciutat s'omple de gent difressada i feliç el dissabte de Carnaval a la tarda. Però para de comptar. Al costat d'això, el tradicional muntatge d'en Pellofa (en teoria crític) em sembla una patètica herència de la qual, perquè no sigui dit, fins ara ningú s'havia atrevit a qüestionar en públic.

¿Per què les tres potes ja no ho aguanten? En el primer cas, perquè la Quaresma ha deixat d'existir com a referent cultural, fins i tot pels creients, com a mínim en les dimensions que havia tingut al nostre país almenys fins al Concili Vaticà II. O almenys fins els plans d'estabilització i el desenvolupament de la indústia turística a Espanya. Fins i tot avui és difícil trobar menús ajustats als preceptes tradicionals un divendres de Quaresma. L'únic període de restriccions similars que coneixem els occidentals del segle XXI són les dietes, cosa que ningú es disposa a esperar amb excessos, precisament. La secularització s'ha imposat de tal manera que els contrapesos a l'excés religiós no tenen cap solta ni volta.

En el segon cas, és al revés. L'escarni al poder, almenys al poder polític, és diari a Twitter. I el programa d'anàlisi política més vist a Catalunya és un de satíric, que s'emet cada setmana i al qual els polítics somnien humitejadament sortir. Ep, als polítics. Al principi, en Pellofa es ficava amb els algtres "poders fàctics" de la ciutat, especialment amb Caixa Laietana. ¡Que bé que ens anava Caixa Laietana per enriure'ns-en! Però la penúltima crisi la va enterrar i ja no tenim ni això. Esclar que, dels poders fàctics reals (Amazon, els amos de les xarxes, els fons voltors, jo què sé...), ningú gosa fotre's. I a ells els hi és exactament igual el que facis, a més. Amb la qual cosa, com deia, les quartetes més o menys enginyoses d'en Pellofa, que sovint parlen de gent i conflictes ridículs que només interessen als quatre que saben de què va, fan una mica de pena.

I en el tercer el problema és que no ho resistiríem. ¿Quina és la hipocresia moral actual? em pregunto. Per exemple: que mentre els pares són al sofà denunciant la cosificació de la dona, el seu fill adolescent es masturbi amb el porno que es pot baixar del mòbil que els primers li acaben de dur per Reis. Que mentre tota la família tornem del Palau Sant Jordi amb el "Volem acollir" encara al cor, tinguem la seguretat que policies i soldats (professions que no volem per nosaltres) tenen controlades les nostres fronteres i els nostres enemics i ens permeten ficar-nos al llit sense perill. Que amb l'excusa de la lluita contra el patriarcat, els homes (i les dones) ens escaquegem de redistribuir les emprenyadores funcions que atorgàvem al patriarca. I així en tot. ¿Resistirem un Pellofa que ens ho faci saber? ¿No correrem a fer cara seriosa denunciant el seu masclisme, racisme o patriarcalisme? No, la moral d'ara (amb la qual segurament simpatitzem vostès i jo, que som il·lustres benpensants) no admet qüestionaments, com bé aprofita l'extrema dreta per fer-se seductora. A aquesta moral li passa com les anteriors que, malgrat tot, sí que havien de resistir un Pellofa de tant en tant amb l'excusa dylaniana que els temps estaven canviant.

Queda, com deia, disfressar-se. Tampoc és que sigui molt motivador: mireu com va vestida alguna gent i ja em direu si hi ha cap diferència. Però confio encara que el vell poder de la màscara, l'antic joc de tapar per destapar, encara tingui alguns espais per celebrar-se. Que de tapar i amagar-nos encara ho hem de fer. De fet, per sort.


Article publicat a l'edició digital de Capgròs.

divendres, de gener 20, 2023

Mor Jordi Illa, el rector de Mataró que va tornar a la ciutat

 


Vaig conèixer en Jordi Illa fa uns anys, en una pregària amb les carmelites que cada Nadal organitza l'Acció Catòlica Obrera (ACO) de Mataró. No recordo si era abans o després que el nomenessin rector de Maria Auxiladora, la parròquia del barri de Cerdanyola de Mataró. "El barri gran de Mataró", en va dir el qui també en fou rector, Josep Lligadas, en un memorable llibre. Barri gran, deia, forjat arran de la immigració dels anys seixanta del segle XX i ara amb un percentatge gairebé indigerible d'immigració marroquina. El 2020 se li va sumar la rectoria de la parròquia de la Sagrada Família, a Cirera, un altre barri obrer dels anys seixanta, però amb menys immigració i, en tot cas, d'origen sud-americà.

En Jordi Illa havia fet de rector a Vilassar de Dalt, on hi havia arrelat. De fet, encara hi viu el seu pare, nonagenari. Per això i perquè ja portava al damunt l'espasa de Dàmocles d'un càncer i les seves conseqüències contra les quals ha hagut de lluitar tots aquests anys, assumir una nova parròquia a 180 graus de la que venia, era un repte que li entusiasmava. Sospito que per dues raons.

La primera és que tornava a la ciutat on va néixer, que coneixia bastant bé i que, sobretot, estimava. Era cosí de la historiadora Assumpta Montellà, autora de la cèlebre La maternitat d'Elna. 

La segona raó que intueixo és perquè la seva vocació anava estretament vinculada al servei als altres. Aquest interès, centrat especialment en les classes més desafavorides, va fer-lo exercir de salesià i, ja fa uns quants anys, va decidir fer-se diocesà "per intensificar aquesta vocació", va dir-me.

Un capellà d'emergència

Un cop a Mataró va arribar a ser arxipreste fins fa no gaire i, des del setembre passat, rector de la mil·lenària parròquia de Santa Maria. Comptava amb l'avantatge que no li calia fer immersió, és clar. Però que se'n va, penso, amb l'espina clavada de no haver pogut viure les seves primeres Santes (la festa major de Mataró, on la basílica té un paper important) com a rector. L'hi haurien de dedicar la propera missa del 27 de juliol, com a mínim.

Amb en Jordi havíem fet algunes confidències i, per raons que no venen al cas, amistat. Ara que ha finat (encara no m'ho acabo de creure) puc dir que era aquell "capellà d'emergència" que sempre cal tenir a mà. Vull dir el que, per sort, no posa "el dissabte" al davant de tot. Quan t'arribava una oferta de feina i ell sabia perfectament qui la necessitava més. Quan algú amb una vida "canònicament dubtosa", diguem-ne, et demanava qui podia beneir la seva relació, batejar el seu fill o enterrar un mort, i ell et deia "que em vinguin a veure". Home pràctic, d'homilies molt clares i senzilles, afable amb excepcions precedides d'una mirada molt concreta, estimava els altres amb les seves imperfeccions incloses, que és l'única manera possible d'estimar. Aquesta és la lliçó. Gràcies, Jordi. A veure a qui hauré d'acudir, ara, en cas d'emergència.

Jordi Illa i Carlos, rector de la parròquia de Santa Maria de 66 anys, ha mort el matí del dia 20 de gener a Mataró.



Article publicat avui a Catalunya Religió. Vídeo de Ràdio La Veu TV (2020).

dijous, de gener 05, 2023

Moral de microscopi

 


Ja sé que està mal vist, però cada dia estic més en contra d’anar a l’arrel del problema i em sento més partidari de les reformes epidèrmiques. Molts enginyers, informàtics, metges, coachs, moralistes i avantguardistes proclamen el contrari, amb l’anuència dels benpensants. Efectivament: si hi ha un problema estructural sembla més lògic resoldre’l prioritàriament davant de les seves conseqüències. Però els pobres usuaris de tots aquests gremis que hem hagut de patir l’espera de l’adveniment sabem de què va, en realitat: demores, agreujaments, costos d’oportunitat… perquè quan arribi la versió definitiva (que per cert caldrà modificar en poc temps), sigui incompatible amb els sistemes elèctrics, programari, costums i altres especificacions que s’hauran sacrificat impunement i sense avís.


Els canvis que s’estalvien l’arrogància de la “solució final” (que, ja dic, sempre és provisional), que van fent-se a poc a poc i amb bona lletra, sempre m’han semblat preferibles, digueu-me socialdemòcrata o altres insults. Resolen problemes més aviat, acostumen a ser més duradors, eviten estridències i s’assumeixen millor pels curtets com jo. Valgui això per les andròmines tecnològiques, per les idees brillants dels adamistes (brillen per poc usades) i, sobretot, pels nous corrents morals, que s’han comprat un microscopi.


Efectivament, el lema de l’onada moralitzadora que vivim en aquesta tercera dècada del segle té la teoria que per combatre els nous pecats capitals “s’ha d'anar a l’arrel” del problema, o no seran erradicats (santa innocència). Dos d’aquests pecats serien el racisme i el masclisme. Compte: no pretenc frivolitzar, ben al contrari. Que puguem considerar el masclisme i el racisme pecats contemporanis és un avenç indiscutible que compensa la ignomínia de la subjugació de les dones i pel color de la pell. Vol dir que aquestes discriminacions són inadmissibles i les seves conseqüències doloses, perseguibles penalment. Si són “pecat” és perquè hi ha un acord previ, un prejudici (dels bons) que ens vincula com a comunitat. La seva transgressió, doncs, ens hi desvincula.


Que això sigui un avenç no vol dir que, com tota moral, no tingui els seus problemes casuístics. Per això, la vella moral catòlica tenia un reguitzell d’exemples qualificats des de pecats mortals a pecats venials, amb les seves subsegüents penitències. I, per sort, en la majoria dels casos, capacitat d’absolució. De vegades em sembla que el microscopi citat fila massa prim i veu pecats mortals en simples badades venials. Jo no dic que el micromasclisme i el microracisme no existeixin ni que no siguin nocius. El que penso és que no es pot matar tot el que és gras i que situar qualsevol indici al mateix sac em sembla, sobretot, poc eficient.


Per exemple: dir que una mala mirada, o estar-se uns dies de morros, com sostenen alguns, és similar a la violència contra les dones fa un flac favor a qui la pateix, que rep agressions de veres. O dir racista a qui se li escapa “moro” o “negre” quan parla, en el fons, està suavitzant el racisme palpable.


Parlar amb els dimonis


Però encara hi ha algun problema habitual més. Per fer-se fortes, les morals tendeixen a imposar la seva idea d’home (o dona) ideal, immaculat, mirant de no deixar cap escletxa. I, esclar, som persones precisament per la nostra incapacitat de perfecció, també moral. D’això, la murrieria del vell catolicisme també ho tenia resolt: Sense possibilitat del mal, sense albergar “el pecat” de forma latent, tampoc hi ha possibilitat del bé, o de virtut. Sense barreja no hi ha vida. Només es corromp allò que viu.


Tots els confessors i els psiquiatres saben que, per anar bé, un dia o un altre haurem de parlar cara a cara amb els nostres dimonis. En primer lloc, serà bo reconèixer que els tenim. En segon lloc, caldrà admetre que de vegades només podem aspirar a lligar-los curt per la via del simulacre simbòlic, per exemple, com diria que passa amb la violència i l’esport. 


I, per últim, també haurem d’acceptar que hi haurem de conviure, que són a la nostra vida quotidiana, barrejats entre les nostres angelicals prendes. Fins i tot entre els nostres valors més alts: el mateix antimasclisme o antiracisme se’n poden veure afectats, contradient-se. És més, aquesta barreja ens ajuda a no perdre de vista altres coses que, sense els dimoniets emprenyadors, no veuríem. Cert: el masclisme i el racisme són dolents, però tenir en compte les diferències sexuals i racials ens ha d’ajudar a comprendre millor l’heterogeneïtat del món on vivim. Per això sovint és tan difícil fixar el límit. I per això, marcar-lo amb retolador gruixut, té el risc de situar gent “normal” al bàndol dels “dolents”, fins que es cansin, i trenquin el consens moral que, com ja dic, tant de bé ens ha fet.


Article publicat a la web de la revista Valors.

diumenge, de gener 01, 2023

Jesusito de mi vida



A Jesús no el van matar perquè “ens estima”. En tot cas, per una forma molt peculiar d’amor que les autoritats religioses van considerar inacceptable. No el van matar, perdoneu-me, per cantar cançons sentimentals en un foc de camp, sinó per la por al foc de veritat, a l’espasa. Tampoc el van matar per anar a dormir tranquils, Jesusito de mi vida, sinó perquè el neguit de no dormir canviés de bàndol. I no el van matar per ser solidari de causes justes, sinó per abocar-s’hi carnalment, tocant apestats, fent caminar els coixos, fent veure-hi als cecs i ressuscitant els morts. Com una pel·li de zombies.


Davant d’això, confesso que soc incapaç d’imaginar com hauria de ser una catequesi infantil, aquesta etapa de la vida en la qual ens entestem en amagar “el veritable argument de l’obra”, com diu aquell vers de Gil de Biedma, amb l’excusa de no traumatitzar-los. Però sí que em veig en cor de dir que és inadmissible, o més aviat inapropiat, tractar l’Evangeli de manera infantil. Parlo, per exemple, del contrast entre la duresa i la franquesa dels textos que llegim a la litúrgia de la Paraula i les mel·líflues cançons que sovint l’acompanyen (algunes, amb els excractes més digeribles dels salms). O l’ús generalitzat d’una iconografia, que es pretén moderna sense ser-ho en absolut, que potencia l’aspecte infantil i xiroi d’un Jesús-amic imaginari amb frases que ben bé poden servir per qualsevol xerrameca de l’autoajuda.


Potser vaig errat, però diria que la tradició judeo-cristiana es caracteritza per trencar el vincle infantil amb Déu i assumir l’adultesa de la condició humana. “Que la vida va en sèrio”, tornant al poeta. De l’Aliança de Moisès a l’Eli eli lemà sabactani, fins a les experiències contemporànies autènticament cristianes, la promesa de Déu passa indefectiblement per la creu, és a dir, per la realitat adulta, concreta i encarnada. De vegades, descarnada.


No sé si un dels motius que molts adolescents deixin de creure en Déu, avui, té a veure amb la manca de referents cristians quan necessiten deixar enrere l’etapa infantil, edípica, que alguns s’entesten en continuar com si mai no ens féssim grans.


Article publicat a Foc Nou (novembre 2022)


divendres, de desembre 16, 2022

Els catòlics a Catalunya

 



Dec ser dels pocs que es llegeix les enquestes de l’Institut d’Estudis d’Opinió perquè, tot i que porta dades interessantíssimes, l’últim “òmnibus”, publicat a finals d’agost (ara se’n tornen a fer dos l’any), ha passat sense pena ni glòria pels mitjans. Una de les coses amb les que em fixo és en la identitat religiosa i el seu comportament. Si tingués més temps o fos funcionari d’Afers Religiosos de la Generalitat em dedicaria a agrupar les dades, a fer-ne sèries, a descriure’n els moviments. A contrastar-ho. Perquè el treball de camp ja està fet i perquè ens pot aportar informacions que desmenteixin tòpics, o els confirmin, i ens ajudin a descriure molt millor la realitat religiosa de Catalunya. Per cert, als baròmetres polítics (un per trimestre) també s’hi relacionen identitats religioses.


¿I com són els que es diuen catòlics, a Catalunya? Comencem per dir que en un país amb la història del nostre, encara que això està canviant, dir-se “catòlic” és bastant normal i no denota una pràctica religiosa habitual. Això fa que el 50,7% dels catalans se’n declarin (fa deu anys era el 60%), dividits en trams d’edat on s’arriba al 74,1% (els de més de 64 anys) o només al 30,3% (entre 18 i 24 anys), un tram que representa avui només un 8,7% del total dels catòlics. En aquest tram, la primera religió és l’ateisme, un punt per sobre, encara que fa deu anys arribava fins al 42% en un tram similar (18 a 34 anys). Quant a la llengua d'origen i d’ús, predomina la castellana.


Políticament, els catòlics voten gairebé igual com la resta de catalans: el PSC és la primera opció i ERC la segona, tot i que són partits amb més diversitat religiosa interna que d’atres com Vox i PP, d’una banda, amb un índex altíssims de votants catòlics, o la Cup i Comuns, de l’altra, amb la meitat d’ateus però encara amb un terç de catòlics. En la qüestió de la independència, els votants catòlics en són més reticents que el conjunt de catalans, tot i que en ambdós casos cada vegada amb menys suport.


Article pulbicat a Foc Nou (setembre 2022)

dijous, de desembre 15, 2022

El Mapa de les Religions encara s'ha de rectificar

 


Ja sé que soc un pesat, perdonin. Però, diguin-me ingenu, no em cap al cap que l'administració pública catalana publiqui documents amb importants errors de base al treball de cap com els que manté l'última revisió del Mapa Religiós que elabora la Direcció General d'Afers Religiosos de la Generalitat i que recull els centres de culte de totes les religions. No em cap al cap perquè és inadmissible, esclar. Però sobretot perquè a la casa, i fora (el treball se subcontracta), em consta que hi ha excel·lents professionals. La prova és el magnífic estudi adjunt que s'incorpora al Mapa. Esclar que, si les dades són falses, malaguanyat estudi.

Els poso en antecedents. Fa cosa de més d'un any, vaig denunciar aquí mateix aquestes mancances. M'estalvio de repetir el que hi deia. Resumint: el nombre de centres de culte catòlics corresponents a la diòcesi de Barcelona estaven hiporepresentats, segons la meva opinió. Només es recollien les parròquies, i no les esglésies de culte periòdic (diari o setmanal) i obert al públic. He d'agrair que em truqués de seguida l'anterior directora general, dient que s'ho miraria (aprofito per desitjar-li molta sort en la seva nova etapa). Al cap d'uns mesos em va fer saber que així havia sigut. Efectivament, van admetre els errors (que els tècnics havien negat reiteradament a les xarxes socials), però només van arreglar l'exemple que els havia posat: Mataró, que és on visc i que conec una mica. Resultat: els centres de culte de Mataró s'han doblat i els catòlics s'han multiplicat per tres. No és poca cosa, oi?

Entremig, una notícia a TV3 partia de les dades falses per afirmar que els centres de culte evangèlics, a L'Hospitalet de Llobregat, triplicaven els catòlics. Com que em va pujar la mosca al nas (i en un llampec de simple sentit comú) vaig comprovar mirant la Guia de l'Arquebisbat que, efectivament, només comptaven les parròquies, i que ignoraven tota la resta de centres susceptibles de ser comptats, que més o menys, doblaven la xifra inicial. En fi, com que sóc una mica tossut vaig queixar-me'n fins i tot a la defensora de l'audiència de la cadena pública, que finalment em va donar la raó i va emetre un advertiment a la redacció d'informatius. Però el Mapa continua igual de miop.


Mireu que fàcil. L'altre dia em vaig trobar a la meva amiga Angèlica, que viu a L'Hospitalet, a un quart d'hora caminant des de la seu de la Direcció General esmentada (DGAR). Li pregunto "escolta, ¿hi ha esglésies obertes per poder anar a missa que no siguin parròquies a L'Hospitalet?". I sense haver de mirar-se res, em respon de carretilla, "I tant! Com a mínim a la Casa de la Conciliació, a les Franciscanes, a Sant Josep, a l'Escola Tecla Sala, als Jesuïtes del Gornal, a les Teresianes de Bellvitge, a l'ermita i segurament a més llocs que ara no recordo". 

També via Twitter (via que havien fet servir per negar el que després van reconèixer), el compte oficial de la DGAR m'aclaria que el Mapa "recull tots els centres de culte que a la guia consten com a esglésies i oratoris, a part de les parròquies" i que "aquest criteri és compartit per l’Arquebisbat de Barcelona", extrem, aquest últim, que no he pogut comprovar (cosa que tampoc és rellevant: l'error pot ser compartit, pot no haver-se entès l'encàrrec... el cert és que a les altres diòcesis el criteri és correcte i això no passa). Però el primer és absolutament fals. A la Guia surten tots aquests altres centres de culte, insisteixo, de missa diària o setmanal i amb afluència de públic.

Així que hi torno, i em sap greu. Rectifiquin les dades i pengin el Mapa quan les tingui corregides. Entremig, enreden els possibles estudiosos que hi recorreran, als periodistes que en fan notícies falses sense voler, a la mateixa administració i la seva credibilitat i als ciutadans que exigim una mínima qualitat a la quantitat d'estudis que nodreixen la nostra administració amb els nostres impostos. No fer aquest esforç, em pregunto finalment, ¿és pel prurit de no reconèixer errors, propi de les burocràcies, o, senzillament, perquè al cap i a la fi el veuen com un producte que es fa per fer, però que no creuen que serveixi realment per res? És que, o bé vaig molt errat i soc un imbecil, o no entenc que ningú més se n'hagi adonat. A veure si és que no interessa ningú.

Aquest article va ser publicat a Catalunya Religió el mes d'octubre.

dimecres, de novembre 30, 2022

Tractat de pau



Ell en tenia llavors cinquanta-quatre, l'edat en què, fins i tot entre els poetes, la raó i la passió comencen a negociar un tractat de pau, per dur-la a terme habitualment no gaire després.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 52.
Il·lustració: Marià Fortuny, Vell nu al sol (1870), Museu del Prado, Madrid.