diumenge, de març 07, 2021

La Vella d'en Neil

 


Quan es va desvetllar la imatge de la Vella Quaresma que Mataró lluïria a la Plaça del Peix, aquest any, hi va haver polèmica a les xarxes. Si fos una aranya i jo un poeta, diríem que es va entortolligar a la teranyina. Però no es donen cap dels dos casos. Neil Harbisson, l'artista mataroní, famós per la seva aposta cyborg, explicava que s'havia inspirat en la forma del famós virus que ens té mig paralitzats des de fa un any. "És una Vella pandèmica, i cada setmana li podrem anar treient una pota corresponent a cada un dels aspectes de la pandèmia", deia. 

Per mi, contra el que era habitual en les mimètiques versions que any rera any ens anaven oferint artistes locals, amb més o menys gràcia, l'element més important de la peça de Harbisson és la recuperació de la capacitat simbòlica en el nostre context cultural. Sovint, els símbols de la cultura popular són viscuts avui com a simulacre, com a molt "fan bonic", o "fan ciutat" i altres eufemismes de la buidor. En realitat, passa que han perdut la seva capacitat simbòlica, no sabem què volen dir ni quin intangible convoquen. De vegades, però, sona la flauta i de cop recuperen aquesta capacitat. És el que ha passat amb la Vella d'en Neil.

La dimensió estètica, però, tampoc és gens menyspreable: un forat negre elegant, una bona combinació entre el minimalisme abstracte que ens concentra i el detall hiperfiguratiu, que ens dispersa. Sobretot, les extremitats, les que aniran desapareixent en la performance de set diumenges, i el cap en forma de bacallà, signe que l'enllaça a la tradició de la qual prové aquest símbol. Hi hem d'afegir l'absència cromàtica que fa present el dol, la mort, una protagonista tan absoluta com estranya a la nostra cultura. L'absència cromàtica, en el cas de l'obra de Harbisson, és una rellevant ironia: com que és daltònic ha desenvolupat una relació entre música i colors que li permet distingir-los. O això diu. En fi, un deu.

Les crítiques les podríem resumir en dues. Que és lletja i que no fa pels nens. Ja sé que el tòpic diu que sobre els gustos no hi ha discussió possible, però em temo que no és així. Quan em diuen que la Vella Quaresma és lletja penso que, en realitat, ja han encertat. Aquesta és la funció de la Vella Quaresma, una representació de la cultura popular de les restriccions que aquest període litúrgic significaven fins fa no massa temps. Les restriccions eren lletges i tristes, i no s'acabaven mai d'enllestir, una mica com una vella xaruga. Una Vella Quaresma ha de ser lletja, ben lletja, com tot el que ens sembla lleig, que el covid19 ens recorda dia sí i dia també.

Però la crítica que trobo més significativa és la que creu que aquesta imatge espantarà els nens, que és poc infantil. És significativa perquè delata què entenem per nens i fins on ha fet estralls la infantilització de la nostra cultura dominant. Jo no sé si els que critiquen això tenen un trauma per haver anat de ben petits a la Casa de la Por del Tibidabo o al tren de la bruixa, o no haver sabut fins a l'adolescència que els Reis eren els pares. Ho lamento. Però en totes les civilitzacions que pretenen fer homes i dones desperts, valents, forts i conscients (és a dir, adults) introdueixen en l'educació dels seus infants rituals i narracions que els informen sobre el món que precisa de persones adultes. Un món on hi ha mort, decepcions, malalties, enveges, injustícies i amenaces. Un món on els llops es mengen caputxetes, on les bruixes tanquen infants a les seves casetes de caramels, on les nenes amb rínxols poden ser capturades per ossos, sí... però que es poden vèncer. I tot això es fa en l'edat infantil expressament. Perquè després vindrà l'adolescència i el dolorós procés d'entrada al món adult (on voldran substituir els que ja hi eren), etapa en la que s'ha de venir havent après algunes coses, per anar bé, perquè ja no hi haurà temps per fer-ho.

I els nens, amb aquest cervell tan obert, saben perfectament que han d'aprendre del dolor fent-se mal, de la por patint-la, de l'amor, del que reben, i de la cultura, repetint-la. Quan es facin grans, gràcies al que han rebut, ens donaran aquestes innovacions. Així avança la tradició.

divendres, de febrer 19, 2021

Vint-i-quatre




Quan sola sola caminant pel bosc,
a un punt t'aturaràs malinconiosa,
la carícia del vent entre les fulles
per a mi te diurà: —Cor meu, cor meu!—

Quant davallant lo sol a la marina,
les muntanyes se tinyin de violeta
i al cor te pesa una secreta pena,
lo sospir de la mar te diu: —Cor meu, cor meu!—

Quan seuràs pensarosa a prop del foc
i del meu somni no hi haurà que cendra,
dolça una veu vestida de silenci
al teu cor picarà: —Cor meu, cor meu!—


Rafael Catardi, "Cançó de l'Alguer". Intèrpret; Marina Rossell (1977), Música: C. Fadda.


Play Música
Spotify


dimarts, de febrer 16, 2021

ERC: coliderar el futur o liderar el fracàs


 

El resultat de les eleccions de diumenge passat, que posen el PSC al capdavant en vots i empatant en escons amb el segon, ERC (gràcies a l'absència de llei electoral pròpia), diguin el que diguin, obre un nou horitzó. Si el fem possible, esclar. Però crec que hi possibilitats perquè Catalunya encari un nou escenari. Els guanyadors dels dos blocs, encara que Oriol Junqueras digui que són antagònics, són els que representen les actituds més obertes, amb totes les prevencions que vulgueu, al diàleg i la negociació en cada un d'ells, i encara que podríem sumar-hi En Comú Podem. 

Per la part no independentista, el cop als partits fins ara més refractaris a qualsevol diàleg i la concentració d'aquesta actitud (i algunes més) en la irrupció dels 11 diputats de Vox, els deixen al marge de tot joc, tot i que caldrà no perdre'ls de vista. Per la part independentista, Junts i la Cup ofereixen (també aparentment) una actitud de confrontació i seguir com si res el camí cap a una cada vegada més difosa República Catalana. Aparentment, perquè tampoc són tan burros; però si de veres volem resoldre l'atzucac català, caldrà començar a descartar vies que no passin pel diàleg, que només aportin el deja vu dels "millors anys de la nostra vida" amb aquestes conseqüències que ha deixat.

¿D'on venim?

Seguim. La vida no va començar diumenge. L'experiència d'un govern suportat per una majoria de diputats independentistes (Junts, ERC i Cup), que es va veure trencada fa un any i que va acabar sense president, ha estat caracteritzada per la falta d'horitzó, l'absència de propostes i una lluita descarnada pel poder de les dues faccions principals. De fet, això últim fou una de les causes del famós procés, avortat sobretot, també, per l'absència de cap pla. 

Una de les raons d'aquesta abúlia és la impossibilitat de traçar un projecte estratègic comú de l'independentisme. "Què hem de fer?", s'han anat preguntant al mirall sense avançar. Grosso modo, Junts i la Cup, com dèiem, aposten aparentment per seguir cavant el forat. Per "activar la DUI suspesa", i tot aquest argot que d'aquí a quatre dies ja ens semblarà un jeroglífic egipci. ERC, amb la boca petita, ha defensat les meses de negociació (que fins fa ben poc deien que no servirien de res), comença a trobar gust a la capacitat d'influir, lluny encara de Duran o el PNB però anant cap allà (que lluny que queda la promesa de dimissió "als divuit mesos"). I aquesta disjuntiva, que l'anterior Govern no va afrontar, és la que ara s'haurà de resoldre tant sí com no.

¿El que som o el que cal fer?

Hi ha, tornem al principi, dos actors que poden ajudar a resoldre-la. D'una banda, Illa, que s'hi ha mostrat predisposat, que ha quedat primer i que ha promès treballar per girar full, per no encastar-nos en els retrets mutus. Això no és Arrimadas. De l'altra, Aragonès, que ha de decidir fer-se gran o no. Si decideix fer-se gran, com deia, superar la fase edípica de l'independentisme i començar a prendre decisions adultes, optarà per la via contingent (la via d'èxit, des de la Mancomunitat): ¿què podem fer amb el que tenim a l'abast? Si, en canvi, fa com sempre fins ara i li tremolen les cames, no li quedarà més remei que aguantar aquest matrimoni mal avingut (i el seu amant inconsistent de samarretes reivindicatives) que només evita el divorci perquè tem perdre el business.

O dit d'una altra manera, tothom dona per fet que es pot reeditar una majoria independentista per fer govern, perquè els números sumen. 74 diputats són independentistes. El que ningú diu és exactament per a què es triarà un Govern, ¿per coliderar l'aventura de les noves possibilitats que s'obren o per liderar, fins on et deixin, la inèrcia d'un projecte inexistent? ¿Més que agrupar-se pel que "són", no s'haurien d'agrupar pel que "han de fer"? I en el que "cal fer" contingent, en el que es pot avançar en aquests quatre anys, els antagònics són ERC, Junts ...i la seva fulana, la Cup (que guanya tants escons com presos posen els altres). 

Em temo que si els partits guanyadors, possibilistes, no són capaços de donar respostes conjuntes, l'alimentació dels extrems, que en recullen els residus, serà inevitable.

dijous, de febrer 11, 2021

Carnaval de poder


[Per Jacques Heers a Fêtes des fous et Carnavals, per Carnestoltes] es tractava de subratllar el caràcter natural dels rols socials a còpia d'establir un parèntesi suposadament anòmal o aberrant. Cadascú tenia un lloc i aquest lloc era intocable. Això és tot just el que subratllava el Carnestoltes. El costum és, doncs, premodern i ultraconservador: una autèntica legitimació del poder il·limitat del senyor feudal o del pater familias romà. 

Ferran Sàez MateuLa vida aèria, Barcelona, Pòrtic Ed., 2019, p 292.

dimarts, de febrer 09, 2021

Creença i tradició



Al vespre de la presa de possessió de Joe Biden, algú em va comentar que li havia sorprès la quantitat de referències que hi havien fet a Déu. “Aquí això sonaria estrany”, va concloure. I té raó. Sospito que en les democràcies més veteranes que la nostra hi ha menys acomplexament en l’ús públic de referents religiosos, associats no tant a la creença com a la tradició. És el cas dels Estats Units, fundats pels descendents puritans del Myflower, però també de països europeus de tradició protestant. Aquests, amb índexs de creients a la baixa, mantenen la confessionalitat de l’Estat (o de la corona) i altres elements simbòlics vinculants entre la confessió majoritària i els poders públics. En els països europeus de tradició catòlica, entre ells Espanya, hi ha el prurit contrari, fins i tot entre els propis catòlics, majoritàriament. Aquí, probablement, escaldats pel nacionalcatolicisme.

Malgrat tot, no cal ser un nostàlgic de Vox per adonar-se de l’enorme pèrdua de referents culturals (i no només culturals) que significa la privatització i minorització d’una tradició religiosa tan influent com la catòlica a casa nostra. Referents que sovint o bé són substituïts pel no-res o bé per coses, diguem-ne, pitjors. Fins i tots derivades del mateix catolicisme. Per mi, el problema rau en els problemes que té l’home modern per diferenciar la creença, fins i tot les conviccions, amb la tradició. Poden coincidir, però no sempre cal. Es pot respectar una tradició, i fins i tot seguir-la activament, i no necessàriament creure-hi. Això el judaïsme modern ho té una mica més clar.

La tradició és aquest riu que veiem passar amb tots els elements que ha anat incorporant. Alguns ben vius i d’altres, residus. Ens informen d’experiències ja passades, i resoltes, que els avantpassats ens han llegat en forma de saviesa, de vegades comprensible i de vegades no tant. Després, en farem el que calgui (entre d’altres coses, nodrir de nou l’herència pels nostres descendents), però és allà per informar-nos i per enfortir-nos. God save America.


Article a la revista Foc Nou (gen-feb. 2021)

dilluns, de gener 25, 2021

La pregària de l'Espinàs

 


Feu-vos-ho com vulgueu, però heu d'anar seguint el blog d'en Raimon Ribera (amb la seva dona, la Mercè Sala). Els que ja el coneixeu no cal que us el presenti i els que no el coneixeu, podeu començar per llegir el que hi penja, com dic. Reflexions atinades, cites ben triades, il·lustracions amb obres d'art modern d'una qualitat excepcional. Tot al voltant de la reflexió contemporània sobre l'espiritualitat, tot i que no tan sols.

Fa poc va penjar el text d'una cançó que no coneixia. L'original és de Georges Brassens i la versió catalana, de Josep M. Espinàs, de 1962. Es diu La prière, escrita "agafant fragments del poema Rosaire, de Francis Jammes, de 1913", apunta. El text és meravellós: repassa les situacions d'opressió i d'esperança d'aquest món, del món de 1962 i del d'ara, amb la tornada de "Déu vos salve Maria!". Aquí teniu la cançó que he trobat a Spotify:


Em va fer pensar en vàries coses. La primera que, efectivament, la pregària és això. No "tancar els ulls" sinó obrir-los bé, sovint on no mirem mai. No ben bé "trobar-te tu mateix" excepte que aquest "tu mateix" es redescobreixi encarnat en aquesta realitat d'angoixes, opressions però també esperances i vida que neix pertot. La pregària és realisme.

La segona cosa que em va fer pensar és sobre la figura de Maria, símbol d'aquesta vida que neix del més petit (i fàcilment rebutjat, com expliquen els dubtes de Josep), de l'engendrament de més vida quan aquest "tu mateix" es redescobreix en els altres. Deu ser aquesta la manera de fer de Déu a la terra, aquesta "salutació" o "salvació" davant de l'engendrament de més vida i més esperança en aquest món.

També vaig pensar en Brassens. Jo soc de la generació que ja no va créixer amb la chanson (i que j no va aprendre francès a l'escola). Però, per sort, aquí va tenir influència i es va adaptar al català i al castellà. És molt bo, tant els textos com les cançons. I encara m'agrada més com, des del marge, des del rebuig a l'establert (també al religiós establert), pot fer una mirada tan afinada amb una pregària a la Mare de Déu. Sens dubte, el Concili estava a punt de bullir... Però em sembla que aquesta relació crítica i alhora d'aggiornamento entre el món de la cultura i la tradició cristiana ha quedat molt seca. Avui no m'ho imagino, potser amb alguna excepció que sembla una raresa.

I, finalment, pensava en l'Espinàs, avui nonagenari. En la seva empenta en posar-se a cantar cançons com aquestes i d'altres en català, als anys seixanta, i la seva capacitat d'atracció d'altres cantants que després han tingut una carrera artística. Ell s'ha dedicat a escriure i també l'hi haurem d'agrair la seva prosa posada al servei del més comú i quotidià, de la mirada posada, com dèiem abans, en el que és petit però segurament decisiu. 

Els inicis de la Nova Cançó tenen encara certa influència del clima conciliar respecte a lo religiós. Serrat als vint anys "encara" podia creure en Déu, al mateix Déu que cridava Raimon "al vent". I Llach deia que la "fe és penosa lluita per l'avui i pel demà" (perfectament compensats per l'"Oració" de Quico Pi de la Serra). Hi ha més exemples, com un caputxí que va treure alguns singles

Un altre exemple també el vaig descobrir per casualitat, fa pocs anys, en un concert d'una amiga a Cadaqués, que la va recuperar. És la cançó "Digueu-me per què", de la Guillermina Motta (1971) i que diu "Digueu-me per què estant tan avall sento coses tan altes". A mi em sembla una bona resposta a Gabriel quan digué a Maria que Déu la salvi. I, segurament, també pels baixets com jo. Aquí la teniu.


També vaig parlar de Josep M. Espinàs a "La vida articulada de l'Espinàs" (2013) i a "Escriure moltíssim" (2007).

dijous, de gener 14, 2021

Acostar-nos a la foscor

 


Al capítol final de la magnífica sèrie "The investigation" (Movistar +, de Tobias Lindholm, Dinamarca, 2020), hi ha un diàleg en to de confidència entre el cap de la investigació policial, quan ja s'ha conclòs, i l'advocat de la policia, més o menys així:

¿Saps quants homicidis hi ha a Dinamarca, en un any?— planteja el primer.

No ho sé.

Cinquanta-cinc. I anem baixant. Mai hem estat tan segurs com ara i mai com ara cada crim fa tant de soroll. Sembla com si cada vegada que som més bons més ens agradi acostar-nos a la foscor.

L'èxit de les novel·les policíaques ambientades en les societats escandinaves, aquests últims anys, segurament es resumeix en aquest diàleg. ¿Com és que en unes societats tan avançades, tan atentes i resolutives amb els problemes socials alhora que desenvolupades i riques, tan tolerants, respectuoses i solidàries hi hagi no només crims sinó, sobretot, atracció pel mal? Hi ha també, encara, una altra pregunta: ¿el progrés social comporta progrés moral? L'abolició de l'esclavitud i la pena de mort a la majoria de societats desenvolupades i l'accés universal als recursos o l'ampliació de les llibertats personals en les més progressistes, com a les del Nord europeu, ¿no fa realment uns homes i dones millors? El policia és el servidor públic que potser és més a prop de la resposta, a desgrat seu i dels valors del seu servei. I la resposta és no. No hi ha, substancialment, progrés moral. 

Hi ha, això sí, condicions que ajuden a viure més còmodament o, si voleu, "millor". Si tots mengem, no ens barallarem pel pa. I qui diu pa diu el que vulguis. Si vehiculem l'agressivitat a través de les seves analogies (esports, espectacles, etc.) és possible que ens abstinguem de fer-la servir a la vida real. Si rebem ajuda psicològica, o mèdica directament, segurament podrem tractar les nostre patologies més perilloses. D'acord. Però hi ha dos problemes.

El primer és que tots aquests "cotofluixos" poden desaparèixer. Les actituds irracionals al principi de la pandèmia lluitant pel paper de vàter als súpers em va fer pensar què passaria si l'escassedat fos de menjar, per qualsevol "errada del sistema" o senzillament una guerra. També ara fa vint-i-cinc anys dels acords de Dayton per posar fi a una guerra que va enfrontar fins a la mort i el sofriment massius veïns que el dia abans se saludaven. Aquest benestar del qual n'estem tan satisfets, i que esmorteeix les possibilitats teòriques del "mal", pot fondre's com un sucre.

El segon és que el mal és intrínsec a la nostra condició humana. Precisament per això, entre d'altres conseqüències, tenim certa intuïció del bé, podem adquirir sistemes morals (i legals) i parlem sovint dels valors, en aquesta revista, per exemple. L'abolició del mal, com assenyala simbòlicament la nostra tradició cultural i religiosa, és impossible mentre mantinguem la condició d'humans. El compromís pel bé, doncs, sempre serà provisional, insuficient, una mica incaut. Haurà de confiar en el "més enllà" per realitzar-se. I, al revés, els sistemes que es presenten com a bé suprem, com a superadors de la condició humana (els homes nous) acostumen a convertir-se en els sistemes on el mal s'absolutitza. Per això va bé de reconèixer-lo, d'admetre'l com a possibilitat, encara que sigui per intentar mantenir-lo a ratlla.

Tot això ve al cas, doncs, de la impossibilitat de bastir una societat sense crims. El crim és com identifiquem el mal més evident, el mal que "fa mal", sovint irreparable. Una societat sense crims o, més agosaradament, una societat que proporcioni "felicitat" als seus membres, era el vell somni de la Il·lustració: si posem llum s'acaba la foscor. Si les institucions, siquin quines siguin, proveeixen "el que falta" podrem abocar tota l'energia a la virtut.

Però les novel·les (i les sèries) escandinaves ens venen a recordar que això no és ben bé així. Que la llum provoca noves ombres. I que mai no ho acaba d'il·luminar tot. I que "el que falta" no acaba de ser mai satisfet, com si fos el fatal destí que ens espera a tots i cadascun dels éssers humans plens de desig. Potser quan parlem de les crisis de les democràcies occidentals (en la seva versió socialdemòcrata —que l'espifia quan creu que fa persones millors o en la que vulgueu) estem parlant també d'això. Que res mai no és definitiu.

Article per a la web de la revista Valors.