dissabte, de novembre 10, 2018

El purità



Pero entonces, en la decisión fatal,
ansioso de la perfección absoluta,
el puritano también degüella su sombra.
Y retumba en el cielo la carcajada de las víctimas.

Rafael Argullol, poema "24-II-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 448.

dissabte, de novembre 03, 2018

El ball



Cuando nos rodea el desaliento
porque las puertas aparecen cerradas
u el futuro, vacío,
es cuando nos debemos invitar
a una inminente celebración.
Sobre el filo de una navaja
se baila mejor que sobre alfombras.

Rafael Argullol, poema "5-I-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 397.

dilluns, d’octubre 29, 2018

Disbauxa




Vivia com un sant, i si de vegades allargava més el peu que la sabata era perquè fer massa bondat m'espantava, car m'agradava massa. Arribar a casa aclaparat, indignat, avergonyit, després d'una nit de disbauxa, era per al meu esperit un exercici absolutament necessari. Sense això m'hauria semblat que vivia fora del món i que les coses dels homes no m'interessaven.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 212.
Il·lustració: Wang Quingsong, Mansió xinesa (2003)

dissabte, d’octubre 27, 2018

27 - O



No es fácil anunciar un apocalipsis satisfactorio.
Pero no podemos vivir si esas fechas mágicas
en las que nuestras frustraciones
queden, al fin, redimidas
por un siniestro y maravilloso fogonazo.

Rafael Argullol, fragment del poema "21-XII-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 382.

dilluns, d’octubre 22, 2018

Els altres i jo



La confusió mental és molt densa i obscura. La vida és fosca. A judicar pels esforços que fan en mantenir-s'hi, es deu haver de dir que l'obscuritat és divertida. Els altres són incerts, però divertits. Les diversions que es proporciona un mateix tenen, potser, menys interès --i sovint cap interès. Passem per la vida sense saber qui som --i deu ser per això que hi ha tantes sorpreses. Els altres, en canvi, són una mina. Són una mina tan inexhaurible que sovint ens fem nosa mútuament.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 185.
Il·lustració: Juan Genovés.

dissabte, d’octubre 20, 2018

La ciutat és dels desterrats


Antes de que se fundara la ciudad
todos los desterrados del mundo
vagabundeaban de aquñi para allá,
tristes, melancólicos,
acosados por pasiones, dichosos.
Se consideraban dueños del destino.
Pero alguien --un pastor de Mesopotamia
o el mismísimo Caín, asesinado Abel--,
alguien con la astucia del exiliado,
inventó la ciudad, y en ella hallaron cobijo
todos los desterrados del mundo.
En las reciéninauguradas calles y plazas
se juntaron, sin preguntar por el pasado,
asesinos, santos y profetas.
Así se domesticaron las luces y las sombras,
asínació la civilización.

Rafael Argullol, poema "20-XII-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 381.
Il·lustració: Michiel Coxcie, La mort d'Abel (d. 1539), Copyright ©Museo Nacional del Prado, Madrid.

dilluns, d’octubre 15, 2018

L'orgia de l'ordre



Amb l'excusa que el socialisme l'hauria pogut fer agafar mal d'ull, caigué en l'orgia de l'ordre, en el desfici de la puntualitat, en la bacanal del compliment del deure ---i no cal dir en la satisfacció del deure complert. Arribà un moment en què hagué de posar una certa parsimònia en les seves maneres, perquè els seus superiors ho trobaven indecent. El socialisme el féu caure en un excés de zel.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 183.