La Bíblia

¿Cuándo comprenderá la gente que de nada sirve que alguien lea su Biblia si no lee también la de los demás? Un impresor lee la Biblia en busca de erratas. Un mormón lee la suya y encuentra excusa para practicar la poligamia; un científico cristiano lee la suya y resulta que no tenemos ni brazos ni piernas.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 243.

Gallardón davant l'avortament

Haurem de veure quina es la proposta concreta que fa el nou Govern del PP davant l'anunci que ha fet el ministre Gallardón de la reforma de la Llei de l'Avortament aprovada per l'anterior Govern i que alguns vam acollir críticament (vegeu aquí, aquí, aquí amb enllaços d'interès, aquí amb nous enllaços d'interès, aquí, aquí i aquí). No pinta massa bé. L'opció del ministre, sembla, seria retornar a la llei socialista dels anys vuitanta (que contempla tres supòsits) enlloc de l'actual, que fixa uns terminis. No és pas aquest l'aspecte més crític, crec, de la llei vigent, no satisfaria -en principi- sectors antiavortistes ja que aquest es continuaria produint i, el que és pitjor, reprendríem una experiència que ja coneixem de facto: la burla de la pròpia llei per la via dels riscos de transtorn mental, cosa que ja em direu si és gaire maca. Almenys en això la nova Llei era menys hipòcrita. Però veurem en què queda i si hi ha voluntat d'arribar a acords que permetin corregir alguns dels problemes que hi duia.

En tot cas, el que em sembla més rellevant en el tema de l'avortament, més que no pas la seva legislació, és que n'hi hagi menys.  Sens dubte,  faríem que moltes dones s'evitessin una experiència molt dolorosa. Possibilitaríem que l'adveniment d'un fill no fos vist com una catàstrofe, etc. I no seré maquiavèl·lic, però el cert és que -des de l'aplicació de la nova Llei- el nombre d'avortaments a Espanya ha anat baixant, com ja indicava fa més d'un any jo mateix aquí. I aquest, no pas la banalització de la vida embrionària o de les relacions sexuals, és o hauria de ser l'objectiu de qualsevol llei i de qualsevol govern. No per la via penal (també el ministre hi ha insistit, a veure com s'ho farà), sinó per la via preventiva -d'una banda- i per la via d'una major consciència dels límits de la llibertat humana i les seves responsabilitats.No sé si això darrer s'arregla amb lleis.

Post scriptum

Us recomano llegir l'entrevista que ahir publicava El País al catòlic irlandès Jon O'Brien, President de Catholics for Choice, una organització que advoca perquè sigui la dona qui tingui la darrera paraula sobre l'avortament, també en el magisteri de l'Església.

Salut

- Pues eso es lo único que puedo contarle sobre la nueva religión- continuó despreocupadamente Flambeau-. Afirma, por supuesto, que puede curar cualquier enfermedad física.

- ¿Puede curar la única enfermedad espiritual? -preguntó el padre Brown con sincera curiosidad.

- ¿Y cuál es la única enfermedad espiritual?- inquirió a su vez con una sonrisa Flamebau.

- Pues creerse que uno está totalmente sano- respondió su amigo.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 209.

Il·lustració:  Francisco de Goya, fragment de Casa de Locos (1812-1819), Museo Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.

Avui, m1tv

Davant la decissió de rescindir el contracte a vui treballadors del canal comarcal públic de televisió m1tv, avui no vull parlar de la manca de visió que té el que deixa anar un talent com el de Joan Catà al front d'aquest canal, ni de l'oportunitat que tenien alcaldes del mateix color per posar ordre i refer el projecte de televisió pública sense polítiques de campanar, ni de la incapacitat que tenen de redreçar-ho, ni de la necessitat que tenim d'informar-nos veraçment i construir la comunitat que fem a través dels nostres mecanismes d'identitat, ni de les oportunitats econòmiques d'un projecte com aquest en una ciutat que vol ser puntera. Avui em sap greu, sobretot, la posició personal d'uns treballadors que -un dia per l'altre, com els mals patron, com els covards- s'han vist abocats a l'atur.La solidaritat més granm, el reconeixement més pregon i el desig de sort és el que cal fer avui als treballadors i treballadores de m1tv que han fet fora ...i als que queden.

Foto: Romuald Gallofré.

Un homenatge a Quintana

Els que érem petits als anys setanta i ens va començar a créixer pèl fora del cap als vuitanta coneixíem el que es coïa a la ciutat a través del setmanari El Maresme i ho vèiem, en bona part, gràcies a les fotos de l'Enric Quintana, que va morir dissabte passat a Vic. Un bon fotoperiodista com aquell, n'estic segur, em va ajudar a conèixer (i estimar) una  vivíssima ciutat, que s'explica molt millor amb imatges, amb protagonistes, amb mirades. Sobretot si és com la nostra, Mataró, que té fama d'amagar-se, de viure portes endins, de no ensenyar res. 

Tinc tres foteses al cap, a banda del record de les seves fotos. Un és una foto, precisament, però no d'ell, que el setmanari va publicar no sé si per fotre's-en, en què el fotògraf estava magrejant una noia amb els pits enlarie en una discoteca amb la llegenda, més o menys, que en Quintana havia lligat. L'altre és el procés en què el fotògraf va lliurar el seu material, gràcies a Xavier Cateura, a l'arxiu municipal. Jo ja era regidor a l'Ajuntament i la regidora de Cultura (crec que aleshores Carmina Benito) ens va explicar entusiasmada el contingut d'uns documents únics sobre la transició a la nostra ciutat. El tercer és fa poc, quan un bon amic de Quintana m'explicava l'imminent desenllaç.

Us recomano llegir l'article de Manuel Cusachs que el digital Capgròs ha publicat amb motiu de la seva necrològica. Veureu de què i de qui parlem. Ell és l'autor del llibre De súbdits a ciutadans. Mataró, del 1960 al 1980, il·lustrat amb el fons del què us parlava, al que va acompanyar una exposició, crec que de quan Remigi Herrero era el regidor de Cultura. Cusachs acaba amb un prec justificadíssim. "Seria oportú que la ciutat, en memòria seva i, sobretot, d’aquells anys en què ell va retratar la realitat quotidiana, se li fes una exposició de les seves fotografies i un recital d’algunes de les seves poesies", diu. Té tota la raó. Els que en van ser protagonistes, els que ens vam començar a afaitar aleshores i -sobretot- els que ja han nascut en democràcia, ho agraïrem.

[També n'ha parlat Pere Pascual al seu bloc]

Gràcies, Masriera

Ja he dit alguna vegada que en Francesc Masriera m'estimula. És a dir, primer em molesta que ho barregi tot, que compari l'Oriol Bohigas amb La Noria o amb la "insofrible" Rosa Mª Sardà, que el seu únic criteri estètic sigui antic=bo / modern=dolent, que s'atreveixi a carregar-se artistes i arquitectes catalans de fama internacional sense el mínim rigor (ni vergonya), com fa al Capgròs. Home, els gentils acostumem a callar o a passar amb discreció i, encara més, esperem primer a veure què ens diuen, abans d'imposar el nostre propi cànon estètic... que ja ens imaginem per on va. 

Però després penso que també això és una oportunitat. Una cosa bona que fa és 'dessacralitzar' (i una de dolenta és 'sacralitzar' de nou sense massa criteri... fora de l'antigor). Jo també crec que els discursos excessivament trasncendents sobre l'art amaguen sempre alguna cosa... buida. Jo, que sóc dels que la trasncendència la troben en coses ben banals com un nen amb una menjadora, ja m'enteneu, també desconfio del que no entenc, del que es massa abstracte. També desconfio de la 'creació automàtica' i de la 'creació-sempre-sublim'. Crear és pencar i fracassar moltes vegades. Diguem que Masriera i el seu nihilisme m'ajuden a veure-ho així. Doncs gràcies.

Però ara m'agradaria que qui fos, tant és, tant me fa tampoc a què es dediqui i que tingui punyetera idea de res, em digués què troba bé, quines són les sorpreses que el commouen,  què  fa que el món sigui un bon lloc per viure, què és allò que -blasmat, potser per alguns-, desperta als altres sentiments contradictoris, i ens explica coses que, potser per no haver estat prou transitades, ara se'ns apareixen com una revelació. No cal -en això té raó- que siguin grans parides monumentals. Però tampoc, sisplau, una mirada tan estètica al passat que fins i tot desbordi la tradició. A vegades una peça de la Sardà, un racó d'en Bohigas, un brut i trist mitjó de Tàpies, un pobre delegat sindical (sí, també s'hi fot) o un pobre artista que passi casualment per Can Xalant poden dir-nos coses importants. Només a vegades, potser sí. Però que algú ens les indiqui.

Respiren les estrelles

La nit es banya.
Respiren les estrelles
a dins l'aigua.

Jaume Subirana, "Rabeig", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 26.
Il·lustració:  Vincent Van Gogh, La nuit étoilée sur le Rhône (1888)