dimecres, d’octubre 28, 2020

Deu mil soldats russos

 

Aquest matí hi ha hagut un seguit de 21 detencions, ordenades pel Jutjat núm. 1 de Barcelona a la Guàrdia Civil, en el marc d'una investigació sobre el finançament de l'operatiu independentista de setembre i octubre de 2017 i una sèrie de ramificacions, “l'origen de les quals era la Diputació de Barcelona i la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes”, segons el comunicat publicat el Ministeri de l'Interior. S'han pres les declaracions oportunes, s'han fet escorcolls, s'han imputat alguns delictes i a hores d'ara em sembla que encara n'hi ha uns quants de detinguts. Corre cuita, les organitzacions de l'independentisme han titllat l'operació de "repressió", n'han culpat Pedro Sánchez (fot-li, que és de Reus) i s'han organitzat algunes concentracions. Entre les informacions que s'han publicat de la interlocutòria judicial, destaca l'indici de relacions amb el govern rus, el qual presumptament hauria posat a disposició deu mil efectius armats per ajudar a la independència de Catalunya. El delicte seria gravíssim. Però tothom s'ha posat a riure.

No és la primera vegada que se'n parla. Dels rumors, les visites d'un dels detinguts a Assange i algunes despeses sospitoses del mateix anys 2017 fins a la detenció, fa uns mesos, del que podria ser l'interlocutor de Puigdemont amb els serveis russos (amb la confirmació dels contactes per part d'un mediador rus una mica desmemoriat), aquesta qüestió no ha estat mai prou aclarida. D'una banda, esclar, hi ha la lògica. A Rússia li interessa desestabilitzar la Unió Europea i no té massa manies en intervenir a l'exterior (recomano la minisèrie La ley de Comey, a  Movistar +). De l'altra, una certa desesperació de l'independentisme en no trobar enlloc cap mena de suport internacional a la seva noble causa. Certament, la invasió de Crimea i la seva autodeterminació, no reconeguda per la comunitat internacional, podria ser un bon esquer pel mètode català, que tindria el mateix valor jurisprudencial. Una causa comuna. A mi, però, em va recordar tot plegat El sastre de Panamà, una novel·la de John Le Carré (i pel·li del 2001) en la qual un intermediari exagera el poder de l'oposició panamenya per endur-se 10 milions de dòlars dels serveis secrets anglesos.

Fan riure

Si això dels deu mil soldats ens fa riure tant és perquè sabem que, efectivament, ningú del món es va prendre en sèrio el procés d'independència de Catalunya, ni tan sols els russos amb ganes de marxa. Cap govern europeu, evidentment (prou feina tenen), però tampoc cap govern occidental, ni oriental, ni als antípodes. Ara riem, però al voltant del famós referèndum de l'ú d'octubre, als independentistes que em trobava els preguntava el mateix: "¿quants governs reconeixeran la República Catalana quan el president la proclami?" i jo els responia, de seguida: "ja veuràs com cap". Tots ells em deien que estava molt equivocat. "Fins ara, el conseller Romeva ha fet una feina molt discreta però molt eficaç i sortiran reconeixements per tot arreu", em deien els pobres incauts panamenys. "No és que sigui discreta, és que no hi és; no hi ha absolutament ningú", els repetia. Bé, no és només perquè ja m'havia llegit Le Carré, que deia això, o perquè fos un visionari. ni molt menys. Tothom amb dos dits de front que no formés part de la "il·lusió col·lectiva" ho tenia claríssim. Bé, cap dels meus interlocutors ha tornat a obrir boca sobre el tema. "Ho tornarem a fer", això sí.

¿No tenien cap suport perquè eren uns mandrosos? De la mateixa manera, ¿no tenien cap estructura d'estat a punt, ni cap pla d'implantació, ni res de res, perquè tenen un os a l'esquena? Potser sí. O potser no. Potser no tenien cap intenció de declarar cap independència. Ves a saber. Però feien com si sí que la tinguessin i aquest és el problema. En primer lloc, perquè van activar els mecanismes per a la legitimació de la secessió, com les lleis al Parlament, el simulacre de referèndum, la mobilització per a l'obstrucció de la justícia (2017) o els aeroports (2019). I en segon lloc, perquè van jugar a espies (poc o molt, ja ho veurem) amb uns interlocutors perillosos i amb objectius contra la integritat territorial d'un país sobirà i dels seus habitants (vostè i jo, per si no m'havia entès). Encara que hi enviessin un sastre tronat.

Però això tot just comença. Inoportunament (tots els actes judicials ho acostumen a ser, de fet), el principi de realitat sempre s'acaba imposant al principi de plaer. Ja veurem com acaba, si com una comèdia o com un drama.

dimecres, d’octubre 21, 2020

Classe d'islam


Jo, perdoneu, els profes de religió que conec són excel·lents professionals que tenen un temari i una pràctica de gran qualitat, pel que m’expliquen. Sobretot quan la comparo amb la de la meva època, a anys llum. Quan comproves, a més, la formació permanent que fan els dos sindicats de mestres de religió (2!), o del secretariat interdiocesà corresponent, aplaudeixo amb les orelles. Si mai hi ha la famosa classe de cultura religiosa que hauria de substituir la d’educació catòlica, segons el cànon políticament correcte, voto ara mateix perquè s’assembli al màxim a com es fa avui la de la religió catòlica. Professional, laica (com a mínim, sense clergues pràcticament), rigorosa, competent. No només “per entendre els quadres del Prado”, com diuen alguns, sinó, sobretot, per gestionar millor els veritables quadros que protagonitzaràs tu a la teva vida…

Dic això perquè tinc grans reticències al desplegament aparentment mimètic de la classe de religió islàmica en fase de prova en alguns centres catalans, aquest curs. Com sabeu, emulen el mateix procediment que en el cas de la religió catòlica, amb l’elecció de mestres per via confessional inclosa. Però dubto moltíssim, i espero que no siguin prejudicis ni fòbies, que la relació amb la modernitat i, sobretot, el know how adquirit, sigui el mateix en ambdós casos, vostès em perdonaran. Des dels acords que ho fan possible ençà hi ha força exemples per corroborar-ho.

Em sembla que una “mala llei”, els Acords de la Santa Seu de 1979, ha desembocat en una bona assignatura de religió a la pràctica i que, en canvi, un “bons acords”, impecables, com els de l’any 1993 amb les confessions no catòliques, poden tenir com a resultat un greu error del qual només se salvi la bona consciència dels administradors, no pas la bona educació religiosa dels infants. En fi, ja ho veurem quan acabi la prova, potser. Però, com diuen en castellà, “lo mejor es enemigo de lo bueno”. Hauria de ser al frontispici del despatx de qualsevol governant.

_____________________

Article a Foc Nou (set.-des. 2020)

dimecres, d’octubre 14, 2020

Els pagesos de Josep Pla


Cites del llibre de Josep Pla Els pagesos, Obra Completa VIII, Ed. Destino, Barcelona, 1975 (2) 

El pagès i el seu món

¿Hi pot haver res més característic del temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d'uns milers de cretins que viatgen sense veure res? (p. 13).

El nombre d’idealistes cada dia augmenta. Cada dia és més gran el contingent de persones que somnien l’impossible i que per aconseguir-ho passen per sobre de tot el que se’ls presenta. Les persones que s’acontentem amb el que simplement tenen, amb la matèria del nostre pa de cada dia, els materialistes, som considerats uns perfectes infeliços. Però —cosa curiosa!— en la premsa, en les conferències, en els llibres, els materialistes som objecte d’una crítica ferotge, àcida i destemperada, i si es perd algun cop de garrot cau sobre les nostres espatlles indefectiblement. Som presentats com els causants de tots els mals, de les més perilloses calamitats de l’època. S’han de tenir grans ideals —diuen—, o sia cotxes de vuitanta-mil duros... S’ha de tenir l’esperit esvelt i alterós, etcètera (pp 27-28).

Per aprendre alguna cosa s'ha de saber escoltar. Jo desconfio de les persones que no saben escoltar: solen ésser fanàtiques, grotescament dogmàtiques (p. 31).

En els pobles rurals considerats d'una certa importància -encara que es tracti d'una mínima expressió de la importància- hi ha sempre dos cafès —el cafè i l'altre cafè— per la mateixa raó que hi ha sepre dos grups humans o faccions irreconciliables (p. 56).

No he posat la paraula entre cometes perquè estic una mica tip de paraules posades entre cometes i de tenir el cervell entre cometes: la paraula de referència és perfectament clara i perfectament comprensible (p. 73).

Joguinejar mentalment, fer, en el cap i en el diàleg, el gat i la rata, els pagesos ho feren sempre. La seva taujaneria mental és tan incoherent com el llenguatge que la manifesta. Quan se senten saturats econòmicament, la seva taujaneria augmenta a simple vista. La seva il·lusió llavors és fer el mofeta, prendre el pèl. Prendre el pèl és una de les coses que agraden més als pagesos. Quan prenen el pèl a una persona, tenen l'agradable sensació que fan el viu; sentir-se que són vius els fascina. Sovint us prenen el pèl i ni us n'adoneu. No us adoneu de res. Així és perfectament possible de tenir una llarga conversació amb un pagès —una conversació innòcua, grisa, àdhuc pesada i ensopida— i després resultar que us han pres el pèl d'una manera absoluta i definitiva. (p. 83)

En situacions així, els pagesos es tornen, a més a més, obvis; utilitzen refranys i frases fetes; es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. L'anomenada saviesa popular és la filosofia de les persones considerades intel·ligents perquè guanyen diners. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista —la suen, per dir-ho francament. Us amollen frases com aquestes: «Qui fa un cove fa un cistell. La navegació vol vocació. On hi ha la mort, no hi ha bona sort. Peresa, clau de pobresa. Qui primer arriba primer mol, si el moliner vol. Qui talla mai no s'enganya. El bou perquè llauri i la dona perquè guardi. No es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat...». (p. 86) 

Les persones que no estan habituades a tenir-ne, per pocs que en tinguin, de seguida vessen. En les ciutats, tot s'esdevé en les zones profundes, o sia més enllà del menjador. En els pobles rurals, tot succeeix a la carretera. (p. 87)

[Els pagesos] Són conservadors perquè creuen que la naturalesa humana no pot canviar i que en tota postulació de canvis s'amaga una trampa En tots els ordres de la vida, la humanitat d'avui creu que es poden tenir duros a quatre pessetes. Els pagesos no ho han cregut mai, perquè el seu fons psicològic és fet d'una granítica obvietat. En contrast amb la concepció d’avui, la seva concepció no és miraculista; el que no pot ésser no pot ésser! Aquesta és la seva veritat. (p. 135-136)

La meva idea és, doncs, aquesta; tota persona que viu en un medi caòtic, sistemàticament desgavellat, dominat per imponderables, es converteix, instintivament, en un conservador. Tota persona que viu en un medi d'inseguretat es converteix, aspira a ésser un home prudent. [...] Per fortuna, el conservadorisme excessiu és un pecat que es porta la penitència. De vegades de tan fort no conserva res i és, no sols inservible, sinó contraproduent. (p. 137)

Mentre els pobles es desconeixen, tenen el candor i l'aptitud per a entendre's; quan, a través dels contactes i de les mútues relacions, es coneixen, dialoguen, s'observen i es tracten, la comprensió es fa cada dia més difícil i l'odi apareix indefectible. En les relacions humanes, el coneixement no ha estat mai l'origen de l'amor. Sovint és el principi de l'odi. Entre els homes i les dones —generalment parlant— l'amor dura mentre es manté cec. (p. 147)

Hi ha persones que, pel fet de passar a ocupar un determinat càrrec, de poder posar les anques sobre una determinada cadira, esdevenen automàticament uns pretensiosos i uns imbècils. Persones que el dia abans de la seva —diguem-ne— ascensió eren tingudes Per normals, intel•ligents, enraonades i pacients, esdevenen, l'endemà mateix, uns enravenats i uns bufanúvols imponents. La reacció és immediata; de seguida que la gent veu que hi ha algú que seu en una cadira que no és habitualment la seva, la mira amb recel, la vigila, l'estreny amb la mirada i el pensament. [...] En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. [...] A tot arreu, l'acceptació d'un valor personal autèntic, d'una capacitat per a l'acció, d'una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura d'admiració. Ací és al contrari. Només la mediocritat és socialment plausible (p. 148-149) 

Els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal. En la naturalesa no hi ha res que mori totalment; en la naturalesa tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Així, doncs, la mort és un problema personal, una cosa que ineluctablement s'ha de fer, però que interessa l'interessat d'una manera exclusiva. Se'n va sense pena ni glòria, sense alegria ni tristesa, amb la seguretat, però, que vagi allà on vagi trobarà una altra terra per cultivar i tenir. La mort, potser, en definitiva, no és més que un canvi de terra— una altra masoveria. Per això els cementiris els agraden poc, per no dir poquíssim. (p. 157)

—No us agraden els cementiris? 

—Home! Si, dels cementiris, se'n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S'hi ha d'estar massa estona, i això els fa perdre una mica. (p. 157)

Existeix, flotant, el record de la Mancomunitat. És un record que s'ha de qualificar objectivament de gloriós. Representa un moment fugaç de la nostra història moderna; l'únic en què es treballà seriosament per valorar la nostra riquesa agrícola, forestal i ramadera. (p. 188)

No he cregut mai que les persones, espontàniament, instintivament, tinguem gust, com no he cregut mai que tinguem intel·ligència. El gust és una cosa de molt poques persones, comptadíssimes, com la intel·ligència és també una cosa excepcional. Generalment parlant, el nostre gust és el dels altres, en cada moment. Quan el que podríem anomenar els dirigents —que generalment són els rics, en tant que compradors d'idees o de formes suggerides per intel·lectuals o artistes— encerten el to, la multitud s'hi afegeix i el bon gust, per mimetisme, és general. Si no s'encerta el to, el gust general és pèssim. Formen, doncs, una massa amorfa, sobre la qual incideixen formes i tendències alienes.  (p. 201) 

L'emigració arrenca de la misèria; però la misèria és un problema social, espiritual. Les condicions materials de la vida transformen la mentalitat humana. (p. 211)

Pel mer fet que uns s'inclinin cap a un cantó, apareixen de seguida uns altres que es mouen cap al cantó oposat. Gràcies a l'esperit de contradicció, la unanimitat és pràcticament impossible que es produeixi. Això és un bé. En les curtes temporades en què la unanimitat es manifesta —les curtes temporades en què la reacció es concreta— és com viure en un agregat de llunàtics i de folls. És una cosa difícil de descriure les abrivades d'entusiasme, la passió per la novetat; la fascinació del no-res arriba a graus elevadíssims. I de la mateixa manera que la tensió s'eleva l'interès es desinfla per raons indiscernibles. (p. 216)

El dia de la boda, les mares contemplen les seves filles amb satisfacció, com una obra acabada i llesta —exactament igual com les miraren el dia que descobriren que sabien donar menjar a les gallines. (p. 222)

El diner només s'estima quan es coneix el gust que té. Llavors es converteix en una disciplina que aclareix el cap i tranquil•litza els sentits. El diner s'estima en proporció del que es posseeix. Com més se'n té més s'estima i menys se'n gasta. Per això els rics solen ésser cada dia més rics i els pobres cada dia —indefectiblement— més pobres.  (p. 232)

Alguns creuen que la tendència a l'avarícia d'alguns pagesos és una arrel de l'antiga i continuada misèria. Més aviat em sembla que l'avidesa de seguretat que provoca l'avarícia només es pot sentir quan s'ha sortit de la misèria. Però en aquest punt hi ha una confusió produïda pel fet que la misèria i l'avarícia produeixen els mateixos efectes. El que s'assembla més a un pobre és un avariciós, perquè l'avariciós no és més que l'home que representa el paper de pobre. El pobre-pobre és generalment —dintre de les seves possibilitats— pròdig i malforadat. És per això que precisament és pobre. Per a ésser un avariciós autèntic, la primera condició és tenir algun quartet.  (p. 233) 

El campanaret

Fa anys, decennis, segles, que el ploricó es produeix en aquest país, no pas quan les desgràcies es podrien evitar, sinó després, quan no hi ha res a fer. És un país bonic —extraordinari. (p. 293)

Com que tenia una bona cama, alta i fina —potser la millor cama de la parròquia—, era francament partidària de discretament exhibir-la, cosa que produïa com un miratge d'oasi enmig de la inapetència genèsica que la feminitat rural creava. (p. 298) 

Els animals adaptats a la vida de l'home presenten algunes curiositats i resisteixen el dolor sense fer cap mena d'escarafall, s'abalteixen, s'ajoquen, es moren sense dir res, en un estat d'absoluta, aclaparada passivitat. És en el procés d'esmorteïment dels ulls que es pot seguir l'agonia dels animals. Ara, proveu de deixar de donar-los menjar a les hores habituals i constatareu el guirigall que es forma a les quadres de les vaques, dels animals de peu rodó, dels porcs, als cortals del bestiar de llana, als galliners, als conillars. Tota la ménagerie protesta utilitzant tots els seus mitjans de manifestar-se, sense compliments, llançant el crit al cel de la manera més destrempada. (p. 329)

—Potser la trobarà massa espessa... —li digué un dia la Carmeta en presentar-li un tupí de sopa de menta. 

—No, Carmeta, no. En lo espès, Déu hi és; en lo clar, encara hi ha d'anar. (p. 335)

No senyor. Les bones notícies no són pas cosa dels diaris. Són cosa de la gent, i la gent se les guarda. Fa com amb les cartes. Jo no he rebut mai cap carta per donar-me una bona notícia. Les que m'envien són per comunicar-me una desgràcia o altra. I es comprèn. A qui vol que li passi pel cap de donar una bona notícia? Si mai n'he tinguda cap, penso; els altres que es fotin! I me la guardo. (p. 339)

Aquest país, que té, en el seu passat, l'íntima meravella vigorosa del temple romànic, arribà en la seva despersonalització a la intranscendent badoqueria del barroc buit, superficial i eloqüent. És com passar de la sensualitat sana a l'onanisme. (p. 362)

L'avi Verdera creu en tot. Com que no té confiança en res concret, ha de creure en tot —per si un cas!  (p. 409)

Hi ha moments que fer el senyor consisteix a ser un imbècil; ara consisteix a ser un bandarra. La vida és ondulant. (p. 413)

El règim de solteria és dolent a l'hivern. Més de quatre pagesos s'han casat perquè el matrimoni és un element positiu important contra el fred.  (p. 419) 

El carrer estret


Com més buida és l'existència més soroll necessita. (p. 513)

Si cada nit, en el moment d'anar a dormir, tinguéssim la força i la gosadia de recordar el que hem dit durant el dia, quedaríem espantats de constatar la quantitat d'estupideses inútils, gratuïtes, generalment malèvoles, i àdhuc sovint malignes, que durant les últimes hores hem produït. (p. 525)

—Què vol que li digui? No sé com explicar-li-ho, francament. Massaguer, el rellotger, és un animalàs fred, i com a home, ¿comprèn?, més que petit és mínim. La seva senyora, la Caterina, que és molt bona persona, va una mica curta, com li ho diré?, d'amor, de tendresa, de melindro...

 —Vaja! Li falta calor de niu, com diuen a les comèdies... 

—Perdoni! Això no és cap comèdia! Dir que això és una comèdia és fer un tort a la senyora Caterina.

 —Però jo no dic pas que això sigui una comèdia! Continuï, Francisqueta... 

—Doncs sí. El que li deia. Li falta alguna cosa. Li falta alguna cosa i no la poden treure d'aquí. Massaguer és un banau aturat i distret. No és pas que salti, com les llagostes de rostoll el mes d'agost de rega en rega. Ni això! Massaguer és dels del plat únic... però és una nevera! Cada nit, la pobra Caterina s'arregla i s'empolaina com si fos la primera vegada. Si veiés quines camises, quins jocs de camises i quins flascons d'aigua de colònia i d'olor més capritxosos i fins no té! En té una de color lila, amb unes puntes de color torrat, que li arriba fins al genoll, pobreta, comprada a la Boqueria, que és una preciositat. Quan se la posa, sembla, pobra infeliç, una princesa... I total per a què? Total per a res! Massaguer dorm que dorm, com un enze...

 —És ben trist, realment... 

—Diu que és trist? Jo no sé per què han de casar-se aquests palets de riera. Clama al Cel! Si complissin com Déu mana l'epístola de sant Pau...  (pp. 596-597)

Quin nom —Dolors— de posar a una persona, Déu meu! La seva amenitat és realment escassa. Penso: si, a aquesta senyoreta, li haguessin posat desgraciada —i en aquest cas s'hauria anomenat Desgraciada Martí —, potser li haurien fet favor. (p. 610)

En el nostre país són rares les persones que quan no saben una cosa tenen la discreció de confessar-ho explícitament. La gent es pensa que prendre aquesta determinació implica una minva de la categoria social i de la pública consideració. En definitiva hom està convençut que la discreció fa perdre diners i que la barra és el principi de tota possible categoria. Així hom es considera obligat a fer el viu, és a dir, a simular, permanentment, una universalitat de coneixements. Des de la més tendra infància hom aprèn de fer el viu. Tothom fa el viu. Tothom ho sap tot en tot moment. En una societat així, el diàleg, és clar, esdevé impossible. ¿De què poden humanament parlar les persones que a priori ho saben tot? No poden parlar de res. Per això gairebé tota la nostra vida social consisteix a fer-nos mútuament l'ullet.  (p. 618)

De monògams pràctics n'hi ha molts en el país, perquè no hi ha més remei. En teoria n'hi ha poquíssims. (p. 624)

—També s'hi vol casar, vostè, Enriquet? 

—Sí senyora. Després de tot, un mal moment, tothom el pot tenir...  (p. 647)

A la gent grisa, opaca, corrent, que pobla la superfície de la terra, no li esdevé mai res de particular, res de nou, res d'important. La vida comença, la vida continua, la vida s'acaba en circumstàncies més o menys semblants, disposant de més o menys diners, amb més o menys sensibilitat, amb més o menys lucidesa. En realitat no passa res més. Les novel·les...? On són les novel·les? Les novel·les no es troben més que en la imaginació dels novel·listes, els seus personatges són pures il·lusions del seu esperit, que els lectors confonen, per esperit de modèstia, amb ells mateixos. Un món actiu, actuant —de quina manera!—, però que no pot expressar-se, es troba explicat en les novel·les. Però l'acció de les novel·les és el secret dels qui les llegeixen. (p. 669) 

Quan una relació humana arriba a equilibrar l'afecte i la ironia, la cordialitat i la reticència, assoleix un punt de maduresa que la fan importantíssima. (p. 670)

Podeu trobar el text sencer aquí

divendres, d’octubre 02, 2020

El país barroc a l’Eixample


Quan fem anys acabats en zero tenim una mica de vertigen. Haurem de fer palès, cada vegada que diguem els anys, que ja no som la dècada anterior, que és com dir que hi ha coses que ja no tornaran mai més. Tu mateix, el tu que eres, tampoc, o no del tot. Fem com qui diu balanç, esclar, però també intentem desllorigar dels records allò que ens ha fet com som. Les persones que ens han influït, sense que aleshores ens n’adonéssim, les idees o gustos que han canviat, les sensacions primeres de les descobertes que encara perduren, les nostres eleccions més o menys decisives i els camins tortuosos que hi duien. En fi, del teu món. Aquell que t’has anat fent, o t’ha anat fent, i que desapareixerà quan et moris. O molt abans.

País barroc, de Raül Garrigasait (L’Avenç, Barcelona, 2020) és un llibre magnífic. Amb només cent pàgines inclou tot això que dèiem i més. L’autor l’escriu a poc de fer-ne quaranta, amb dos fills petits, vivint a Barcelona des de fa molt de temps però venint de Solsona. En onze capítols, l’autor repassa d’una manera molt personal el paper del barroc, el que en podem dir la seva particular “construcció de la cultura” (per cert, gens pedant en un home tan culte), la influència de la música, de les llengües, de la literatura. Les històries immerses en el paisatge, especialment el del Solsonès, aquest bellíssim indret del barroc i d’agraïdes muntanyes i boscos, i la recerca del que en podem dir la teva comunitat. Dime, niño, ¿de quién eres?

Vaig córrer, per exemple, a parlar amb els meus amics més interessats en qüestions de litúrgia a recomanar-los el capítol tercer. No sabria dir tan bé, tan clarament, tan bellament, quin és el rol de la litúrgia, quin n’és el seu èxit, la crisi actual de la religió ―especialment al món urbà―, el desempar d’un món sense llenguatge religiós (o sense rituals), la tensió cristiana entre el crit i la ruptura de Jesús i la pau i l’ordre del cristianisme, “l’espurna de vida” que és capaç de fer néixer “un ritu vell i monòton”.

Hi ha una tensió, també, que potser només és cosa meva, perquè tinc tendència a prejutjar els territoris en funció de la seva participació a les guerres carlines. Ho faig des que vaig sentir dir l’Isidre Molas, un dia, que les pautes electorals de les ciutats catalanes, des que en tenim dades (del segle XIX) fins a l’actual democràcia, tendeixen a ser les mateixes en funció de la participació en aquell conflicte decimonònic. Perquè el grau de desenvolupament econòmic i industrial que la va causar, és a dir, el pes de l’enemic carlista, determina en bona part la composició social, les pautes i la cultura política dels seus habitants fins avui. I perquè aquesta tensió és latent. En petits detalls, un se n’adona quan visita el Solsonès, per exemple.

La història de la família de la qual parla Garrigasait, especialment la del seu avi, té aquesta clau. L’avi fuig de l’exèrcit republicà “perquè no volia que l’Estat ―fos quina fos la seva màscara ideològica― se li fiqués a casa”. Com tots els qui van suportar i fins i tot mig defensar Franco perquè van ser convençuts que “ell no els molestaria, que ell quedava molt lluny”. Un avi que comença esborrant fort una pintada contra Espanya… que acaba a mig esborrar. A mi m’ha semblat, aquest capítol, una magnífica metàfora dels canvis de les classes mitjanes que ha viscut aquest país, en relació a la política, i que han protagonitzat l’embat independentista d’aquests deu últims anys, “perquè l’Estat no se’ls hi fiqui a casa”.

Aquest “retorn a casa”, a les arrels, aquesta íntima desconfiança a la modernitat i el racionalisme (“pretext [...] per unificar i esborrar”, diu), la reivindicació d’un passat, d’una tradició que “pot travessar tota mena de capes [...] per accedir a una vida innocent i purificada d’esquemes” són també les raons íntimes d’un territori que reté del carlisme la seva desconfiança en la vida urbana i potsmoderna d’avui (“bèstia adormida, plena de llums resplendents” en diu de la seva visió nocturna). Una “resistència íntima”, com defensava Josep M. Esquirol.

S’ha dit molt, jo el primer, que urgeix una formulació de síntesi entre els dos blocs en els quals ens ha quedat aquest país, com un desert postprocés. Encara que sigui per salut mental. Acord, reconciliació, espais comuns, curar ferides. En fi. Però em temo que aquesta síntesi passa, també, per un nou pacte entre la tradició i la devoradora modernitat dels bits, entre el pes substancial i la ingravidesa moral i cultural, entre la intimitat, la comunitat, “els teus”, i la intempèrie, que de tan moderna es torna salvatge. I em sembla que haurem d’agrair per sempre que un solsoní trasplantat i arrelat ja ara a l’Eixample, que ho viu i ho pensa, que ho passa per les entranyes, ens ho hagi fet veure. O això o la quarta guerra carlina, esclar.

Article publicat a la web de la revista Valors.

dimarts, de setembre 15, 2020

El fill de la Moreneta

 


D'altres, més propers, en podran dir moltes altres coses, perquè en Sheriff Jarju es movia pertot. Diu la notícia de la seva sentida mort, ahir, que va venir a Mataró des del Senegal a la dècada dels vuitanta. Devia ser molt al principi, perquè jo el recordo des de sempre. Als anys vuitanta, al Maresme, uns quants joves subsaharians van venir a treballar-hi, sovint fent les feines que, tot i la crisi del tèxtil, poca gent volia fer. Uns vint anys abans va haver-hi l'onada migratòria sobretot del Sud d'Espanya i uns quinze o vint anys més tard la dels magribins, que sospito que encara no hem acabat. No és un tema senzill, com de vegades es pinta, com si l'única disjuntiva fos bé el racisme o bé la discriminació positiva. Ni molt menys. Llarg com era, no només d'alçada, ho va captar de seguida. D'una banda, reunint associativament els immigrants i de l'altra, participant activament en les entitats ciutadanes que ja hi havia o que ell va ajudar a néixer. I parlant un català i un castellà esplèndids, a més del francès (almenys) i la seva llengua materna.

Dic tot això perquè cap a l'any 1994 o 1995, en Manuel Mas em va trucar i em va dir; "Ramon, tu, la Paquitona i jo ens n'anem a Estrasburg perquè el Parlament Europeu fa unes jornades sobre immigració i vull mirar què s'hi cou. He pensat que hi podríem portar en Sheriff, què et sembla?". En Manuel Mas era alcalde, la Paquitona i jo, regidors del seu govern, i en Sheriff el líder de Jama Kafo, l'associació dels senegalesos a Mataró. Van ser tres o quatre dies. No recordo gaire el contingut de les sessions, francament, però m'han quedat sempre al cap les llargues converses amb ell (a l'avió, als àpats, corrent per Estrasburg rere el guiatge de l'alcalde, que ja hi havia estat). Sobre la seva història personal, intensíssima, i de la seva família a França (a la qual va dedicar maratonianes sessions telefòniques des de l'hotel). Sobre el moment en el qual va descobrir que mai més no tornaria a viure al Senegal ("ho vaig veure als ulls de la meva família"). Sobre el pas de la religió animista (dels seus avis) a la islamització. Sobre la seva pràctica heterodoxa de l'islam (just quan ens servien un xucrut). I sobre un munt de coses més que recordo amb afecte i alegria, el mateix afecte i la mateixa alegria que teníem en retrobar-nos per la ciutat, amb la seva dona (blanquíssima i rossa), tot i que ara feia temps que no el veia (per cert, rellegiu aquest article a Capgròs de fa uns anys per conèixe'ls millor). Ell tampoc no s'estava de res i preguntava el que li donava exactament la gana, amb aquell aire mig innocent mig murri. Valgui aquest record per avalar tot el que se'n pugui dir i, d'alguna manera, perquè quedi constància de l'importants que han estat les seves reflexions i el seu mestratge, almenys per mi.

Hauríeu de veure l'efecte que fèiem entrant a l'hotel d'Estrasburg on ens vam allotjar.  Dèiem, de conya, que semblàvem els tres reis i jo el patge (era el jovenet i media la meitat que en Sheriff). Com que la barreja de colors no devia quadrar-li, el recepcionista de l'hotel ens va dir mirant de reüll la pell negríssima d'en Sheriff "i vostès, quina de nacionalitat són?". En Manuel va córrer a dir "Catalans! Aquest senyor és el fill de la Moreneta!" Encara riem recordant-ho. Riem, també, perquè no ens fem la idea de no poder-lo tornar a veure mai més. Encara no ens n'hem refet ni d'en Remigi, ni de l'Anna, ni d'en Josep M. Cusachs, ni d'en Cuyàs. Quin any. Descansi en pau.

diumenge, de setembre 13, 2020

D'indults i misericòrdies


M'estava mirant, aquest matí, quines reaccions hi havia a la recent sentència de l'Audiència Nacional contra un dels assassins de cinc jesuïtes espanyols a El Salvador el 1989 i només m'he trobat amb un article de l'apreciat monjo de Montserrat Bernabé Dalmau demanant un indult. "Caram", he pensat, "això sí que és estimar els enemics!". Però no, no demanava pas l'indult pel condemnat, que per més inri es diu Inocencio, sinó pels famosos polítics presos arran de la sentència del Tribunal Suprem que els condemna per secessió i altres delictes greus. Ah. Ho fa, diu, empès per algun bisbe que no deu gosar donar la cara. Ja se sap. 

A mi no em fa res que un monjo de Montserrat, un bisbe i el sumsum corda demanin un indult, o diversos, o tots els possibles. Certament, l'anunci del Regne va acompanyat de l'alliberament dels presos (i que els coixos puguin caminar, els cecs veure, els pobres rescabalar-se...). I, anant al gra, segurament tots viuríem millor sense aquests senyors a la presó. Els uns, òbviament, perquè serien a casa. Els altres, perquè aspirem a deixar de sentir el taladro moralitzant del victimisme i centrar-nos a veure com coi arreglem tots plegats el país que aquests personatges han destrossat. A més, l'erari públic deixaria de costejar per tots ells els dos mil euros mensuals que costa mantenir un pres a Espanya, un dels països europeus amb més població penitenciària. I més que n'hi volem posar, pel que es veu de les disputes públiques!

Només hi tinc dues objeccions, pobre de mi. La primera, que no comencem pels fàcils, pels "bons" de la pel·lícula oficial, pels que tenen caixes de resistència generoses, òmniums culturals i poder polític i mediàtic que els recolza. I algun bisbe que xiuxiueja a les oïdes benedictines. No, no. L'anunci del Regne no distingeix entre "presos bons" i "presos dolents" i, molt menys, entre presos amb poder a l'exterior i presos morint-se de fàstic. Més aviat, els del poder cauen del soli, com diu el Magníficat. L'indult pels que ho tenen més malament, sisplau. Primer de tot, per ells, pels que no tenen res de res, ni la famosa "dignitat" que ens etziben als que devem ser uns "malparits", en molt honorables paraules.

La segona deu tenir a veure en l'avaria que devia haver inutilitzat els televisors i les ràdios de la muntanya de Montserrat els dies 6 i 7 de setembre de 2017, perquè (i mira que han arribat a fer sermons del tema), mai no en parlen, els seus habitants. Mirem-ho, doncs. Diu el P. Dalmau que "els nostres aldarulls polítics i socials tot el món va veure d’on venien l’1 d’octubre de 2017. A partir d’aleshores, patim encara més les fragilitats de la democràcia i de l’actual estat de dret". Bé, a Montserrat devien agafar la temporada sense els primers capítols, perquè fou tres setmanes abans, com deia, en seu parlamentària, on es va bandejar com mai s'havia fet en aquests anys la democràcia. Sobretot, aprovant dues lleis de desconnexió que eliminaven de facto els nostres drets constitucionals, l'Estatut de Catalunya, la pluralitat política (amb una Assemblea constituent plenipotenciària sense partits no independentistes), la separació de poders (designant i cessant jutges des de la presidència de la Generalitat) i molts altres atropellaments que, n'estic segur, d'haver-ho sabut, el P. Dalmau i tota la congregació haurien corregut a denunciar. Perquè el que va succeir a partir d'aquelles votacions (i així s'ha provat en un judici... amb la mateixa jurisprudència amb la qual emet sentències l'Audiència Nacional) va esdevenir un pla per executar-les i legitimar-les. Extactament el mateix que passa en aquests moments en alguns països, per cert, en això tampoc som originals.

Diu el P. Dalmau que molts dels que van participar en aquest pla "són catòlics practicants o s’han mogut en activitats d’Església" i que, "per tant, durant aquell temps van sentir predicar el Jubileu de la misericòrdia, virtut que, un cop acabat l’Any jubilar, continua perenne com un dels eixos essencials de l’Evangeli". Bé, no recordo massa que aquests cristians que hi van participar tinguessin cap mena de misericòrdia pels altres, cristians o no, que van patir, témer i plorar els efectes d'aquest procés en termes de ruptura de cohesió, de por a les conseqüències que podria tenir per ells i les seves famílies la constitució d'un estat iliberal, el rebuig a la seva condició de ciutadans de ple dret i, a sobre, que fos una minoria (gran, però minoria) la que imposés sobre una majoria més heterogènia el seu "programa màxim" (els sona?). Però va bé saber que almenys havien sentit a parlar de la misericòrdia. Devien pensar-se que parlaven de la patrona de Reus.

Dit això, que siguin benvingudes totes les peticions d'indult. Tots els passos cap a la reconciliació i el perdó. Amb tota la misericòrdia de la qual siguem capaços i la que Nostre Senyor ens pugui facilitar. Però no de boquilla, no, la de veritat.



Foto: Massimiliano Minocri

Article publicat a Catalunya Religió.

divendres, de setembre 11, 2020

Fer quatre quartos

Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d'aquest general beneit i demà serien partidaris d'una república o un règim comunista, si trobaven la manera de fer quatre quartos. Molts d'aquests senyors que ara s'ajupen i col·laboren davant de les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels Pomells de Joventut [...]
—De catalanistes, n'hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n'hi havia un centenar. Mal comptat.
—I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat la colla?
—Més aviat em penso que s'ha disminuït.

Josep M. de Sagarra, Vida privada (1932), Edicions 62, 2018, p. 199.