dilluns, de març 18, 2019

Ruïnes



I jo, per exemple, no tinc res a dir de l'escenografia de les ruïnes. El que em pertoca, només, és la diversitat de sargantanes, rates, dragons, insectes, papus, cucs, i tota mena de bèsties rares que solen viure en les fluïdes ruïnes que canten els poetes.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 615.
Il·lustració: Vista imaginària de la Gran Galeria del Louvre en ruïne (1796), de Hubert Robert. Museu del Louvre,París.

dissabte, de març 16, 2019

El temps de l'àliga



Si algún día acaba el tiempo de los felinos
-el de la amistad,el dela furia, el del amor,
el de la pasión recompensada,
el de la fuerza, el de la osadía, el de la delicadeza,
todo aquello que es propio del tiempo delos felinos-
nunca debe llegar el de los buitres,
con su desgarro, con su usura,
con su aperitivo de carroña,
sino el tiempo de las águilas,
melancólico, solitario, sin esperanzas
y, no obstante, desde la altura, libre.

Rafael Argullol, poema "10-X-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 677.

dilluns, de març 11, 2019

Només les oblidaren


I Dorotea estimà Hermann des delprimer dia, sense foc, però tampoc sense cap gust de cendra. Arribaren a formar una harmonia vivent, l'harmonia vivent de la rutina. Fou una vida com la de tothom, sense pena ni glòria. Tingueren salut, deu milmarcs al banc i una gran capacitat admirativa. És el que es necessita per ser feliç. No traïren,potser, cap de les seves idees. Només les oblidaren. Elsfou moltfactible. L'alemany creu que lallibertat és una cosa com la gimnàstica rítmica.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 536.

dissabte, de març 09, 2019

La batalla



La batalla duró tres noches:
en la primera,
no se declararon ni vencedores ni vencidos;
en la segunda,
todos se proclamaron vencedores;
en la tercera,
sólo había vencidos.

Rafael Argullol, poema "30-IX-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 667.
Foto: El Confidencial.

divendres, de març 08, 2019

Usos i abusos


Sí, els recents casos descoberts d’abusos sexuals a menors de clergues catalans, especialment els que afecten a l’Abadia de Montserrat, són magnificats pels mitjans necessitats de carn de canó, aviven l’anticlericalisme i altres factures pendents i són un percentatge ínfim del conjunt de casos que es registren d’aquesta tipologia delictiva. Sí, en la majoria d’ells són fets de fa vint, trenta o quaranta anys enrere, amb alguns dels seus protagonistes morts (per tant, sense possibilitat de defensa) i, sobretot, amb una percepció d’aquest ingominiós delicte absolutament diferent, molt més permissiva, que ho és en l’actualitat. Sí, l’actitud d’uns quants individus no pot malmetre la imatge i l’honor del conjunt. Sí, no podem convertir tots els conflictes en un judici permanent, en causa general, en absència de perdó. Sí, sí.

Però dit tot això, em sembla que la reacció oficial de l’Església catalana (i la d’alguns fidels més montserratins que Montserrat) davant la recent proliferació de testimonis de víctimes amb acusacions molt greus als mitjans de comunicació ha estat insuficient i, també a parer meu, contraproduent. Proliferacions de perdó públic, sense cap penitència. Ni cap dimissió. Absència de justificació de l’evident encobriment allargat anys i panys d’un delicte tipificat al Codi Penal. Creació de comissions ad hoc ...i a dit. Defensa de l’honor de la institució i, en molts casos, cap defensa de l’honor de les víctimes. Ni piu de l’evidència d’una realitat homosexual que és tabú i que dins de l’armari fa més mal que bé.

Em temo que hi ha dos “signes dels temps” que no hem acabat d’entendre. El primer, que associa obertament la paraula ”hipocresia” a la nostra estimada Santa Església, sense massa distincions. El segon, absolutament sensible al caràcter depredador del rol masculí del poder. Si no som capaços de veure’n la crida de l’Esperit al seu fons, en poc temps obtindrem convertir del tot Montserrat i les nostres parròquies en un objecte turístic. Que això no està en crisi.

Publicat a l'últim número de Foc Nou (febrer 2019). Foto: El Periódico.

dilluns, de març 04, 2019

Llengües mortes




Era malenconiós veure un home que havia tingut tanta afectació pels cavalls de sang i lesdones belles convertit en professor de llengües mortes.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 536.

dissabte, de març 02, 2019

La llum



Más importante que la luz
es la luz de unos ojos
que nos conducen a la luz.

Rafael Argullol, poema "12-IX-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 649.
Il·lustració: Detall de La noia de la perla, de Vermeer de Delft (1665-1667), Museu Mauritshuis, La Haia.