dissabte, de desembre 16, 2017

Nosaltres dos


Soy tú porque eres yo. Y serás porque fui.

Tú y yo, nosotros dos. Vosotros, los otros, los innumerables
    ustedes se resuelven sin mi.

(...)

Seré tus restos, tus despojos, tus residuos, tus sobras: el tertimonio que por haber vivido estás muerto.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "Prosa de la calavera", a Alta traición. Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, pp. 103-105.
Il·lustració: Juan Genovés, Censura, 2013.

divendres, de desembre 15, 2017

El Bé i el Mal, en campanya



La prova que em faig gran és que ja sóc una mica pesat, que em repeteixo com el pebrot. La pobra gent que encara se m'acosta per dir-me "¿i tu, com ho veus, això?" ja ha begut oli. Una de les meves obsessions és, contràriament al que veig que clama el poble cada vegada que enxampen un polític pòtol havent ficat la mà a la caixa, és la de desmoralitzar la política. Compte. No vull dir recordar-li cada cinc minuts que no aconseguirà res del que es proposa, accepció 1, o que s'ompli, si hi caben, més galifardeus sense ànima, accepció 2. No. El que demano, el que prego amb totes les meves forces, és que la política deixi de considerar-se una qüestió moral.

En aquesta campanya ho veig com mai. El millor resum del que dic la va donar la primera epístola-twit del candidat Junqueras (ERC) als seus fidels que va fer fer des del centre on compleix presó preventiva: en aquestes eleccions el Bé ha de guanyar al Mal (vegeu La Vanguardia). El Mal, ja se sap, són els altres, com vam aprendre de Sartre, de manera que el Bé som nosaltres, com hauran deduït. Primer em pensava que era una broma. 

No. El plantejament estratègic del conjunt del bloc independentista es basa exactament en això. Res d'avaluar la legislatura en termes de resultats en les seves compètències (atur, llistes d'espera als hospitals, situació a l'ensenyament, etc.) i, sobretot, res d'avaluar el seu principal objectiu. Que res no faci recordar que la independència exprés del famós full de ruta ha portat uns resultats exactament contraris al que es pretenia. Res, doncs, de donar compte de les activitats polítiques del Govern. Davant d'aquestes foteses tenim un millor argument: la moral. El Bé i el Mal.

El Bé. Els empresonats (no les accions pressumptament delictives que els hi han portat). La dignitat (no la fugida en fals). La democràcia (no que es neguin a convocar eleccions). Contra la repressió (la de l'ú d'octubre, no la que s'exercí contra els manifestant del 15-M). 

Contra aquests hi ha el Mal. Els del 155 (no els que van fer tot el possible per activar-lo desafiant les lleis fonamentals). Els dimonis de la Pilarín Bayés (no les mancances a tots els nivells en les polítiques socials que clamen al cel). Els filibusters (no els que van veure conculcats els seus legítims drets els dies 6 i 7 de setembre). 

Que vagin als Pastorets

Fins i tot els Pastorets situen la lluita del Bé i el Mal en el pla angèlic i reconeixen que, en el pla humà, la cosa està més barrejada. Quan passin les eleccions, els haurem de recomanar que els vagin a veure. La cosa va més de Jonàs i Mataties o, si volen, de Rovelló i Lluquet. La part èpica la resolen àngels i dimonis, la política és més de comèdia. Vull dir, més humana, contradictòria i concreta. I és sobre les polítiques, sobre el com i pel per què (o per a què) pensen resoldre els problemes, amb quins instruments (pressupostaris, fiscals, legals...) i amb quines aliances. I quins problemes, esclar. La política no tria entre el que està bé o malament (això ho fa la moral, doncs); sinó entre el que ens convé i no ens convé. Per això competim. Si no, no caldria.

Perquè encara hi ha un altre problema greu. Si els teus adversaris són el mal, el dimoni escuat en persona, l'únic plantejament moral possible (ep, si un va de Bé) és la seva derrota, l'anihilació, la humiliació o la desaparició. Fer-se adult, o ciutadà, passa per reconèixer que els nostres semblants poden pensar exactament el contrari que nosaltres sense ser el Mal (i que "els nostres", inclòs jo mateix, tampoc som santets). I que la comunitat política consisteix en com ens ho fem per conviure amb gent que -al nostre Ideal, un infern disfressat de cel- voldríem fora. Conviure amb els que ens fan "fàstic" (com algú m'ha dit que li faig jo, a les xarxes). Els pastorets no tenim més remei.



Foto: Pilarín Bayés fa uns dies en un acte electoral a Vic.

dijous, de desembre 14, 2017

"España" no és la solució


Que es responsables de l'estratègia electoral del PP no em llegeixin ho trobo normal. Que no em facin cas, perfectament comprensible. Però que reiterin el mateix error que fa dos anys al seu eslògan de campanya ja em sembla més rocambolesc. M'explico: a la campanya de les eleccions generals de finals de 2015, la versió en català del seu lema de campanya era "España amb seny". Jo vaig fer-ne un escrit, aquí, per advertir que aquesta ocurrència alimenta directament els tòpics majoritaris al món independentista sobre el PP, i de retruc sobre la seva idea d'Espanya. Bé, doncs hi han tornat. En aquestes eleccions, amb el candidat Xavier Garcia Albiol al capdavant per segona vegada, l'eslògan triat diu "España és la solució". España, sempre; però Espanya, enlloc.

He rellegit, doncs, el que vaig escriure i m'ha esglaiat una mica veure que els arguments podrien ser avui exactament els mateixos. El que hi criticava no era la seva aposta política. No és la meva, però l'entenc, sé que representen un bon nombre de catalans (malgrat que les enquestes aventuren un trasvàs de vot a Ciutadans) i la idea hi està ben representada. El que critico és que juguin al mateix marc que els seus adversaris independentistes, és a dir, a considerar Espanya com a no-catalanitzable, com a aliena a la nostra llengua i cultura. Jugant en aquest marc, reforcen els qui volen veure Espanya, de iure, com un lloc impropi, tractant-lo així de facto.

Per acabar, com que avui em sento esplèndid, m'autocito repetint el mateix final que vaig escriure fa dos anys: "Als que volem que el català sigui una llengua tan normal com ja és, perfectament útil per qualsevol circumstància i ocasió, ens dona la sensació que uns i altres es retroalimenten. Que, de fet, practiquen exactament el mateix. I, estirant una mica l'argument, veiem dolorosament com es confirmen els nostres pitjors auguris: a més independentisme, menys nació i més enfortiment de l'eix espanyolista a Catalunya." 

dimecres, de desembre 13, 2017

La massa i els parlaments


Una de les crítiques més generalitzades i tòpiques sobre la qual bascula la crisi contemporània de les democràcies occidentals es dirigeix al parlamentarisme, que es contraposa al la força “del carrer”, de “la gent”, del “poble” o altres sinònims de “massa”, entenent-la com bé va descriure Elias Canetti. Així, aquesta crítica associa parlamentarisme amb filibusterisme, amb la gestió d’interessos partidistes (quan no “individuals”: tots són iguals), amb xerrameca, amb legalismes, amb dificultats per assolir objectius del líder, etc; excessivament “circular”. I, en canvi, la força popular es mostra com a veritable, legítima, ergo superior a les lleis, completament representativa, mancada de noses partidistes o particularistes i portadora d’una missió històrica, decididament “linial”.

El resultat, en realitat, ho desmenteix ben aviat. Els parlaments fragmentats, per exemple, han de recórrer necessàriament  al parlamentarisme denostat. Però, de seguida,  aquest és posat com a excusa dels alentiments i fracassos dels líders de les “masses”, com hem vist als EUA en el cas de les dificultats de Trump en cambres dominades, teòricament, pel seu propi partit.

La crítica al parlamentarisme, alhora, com tot relat que es presti, necessita enemics. Compte, no serien “adversaris”, per als qui caldria atorgar igualtat legítima i un combat “esportiu”, sinó “enemics”, és a dir, aquells a qui cal abatre, o aïllar, o vèncer “definitivament”. Per alguns seran les “elits” i tot allò que s’hi vulgui vincular, per altres els “estrangers” (mexicans als EUA, “moros” a casa nostra) i, això sí, per tots, aquells qui no comparteixen el seu marc mental. Així, qui no està “amb la majoria” (que sovint també és mentida: Trump va perdre les eleccions en vots, seguint amb l’exemple), hi està “en contra” i, per tant, és igualment responsable, amb les elits, del mal que hem d’abatre. Per això, els “conversos” que provenen de fora del “nómos”, el “territori ordenat” (racial, social, sexual, cultural, econòmic), són acollits com a fills pròdigs (els diputats racistes negres d’alguns països europeus, per exemple) i els permet dir “no, nosaltres no som racistes, només volem ordre”.

De fet, tot això és tant contemporani com antic. El teòric d’aquesta crítica és, sens dubte, Carl Schmitt (1888-1985), un filòsof filonazi amb molta influència posterior directa (i indirecta, com veiem), que va elaborar les seves teories a la llum de la feble república de Weimar. Perquè la crítica a la democràcia representativa és una estora vermella a l’autoritarisme, com es pot comprovar a Turquia, Polònia, Hongria o Veneçuela. Però, sobretot, interpel·la al caràcter feble i provisional, segurament postís i avorrit, de la democràcia. Inteprel·lació que precisa, doncs, d’un reforçament dels seus pilars, de més exigència en els seus actors i de més resolució en els seus actes.

Article a la revista Valors, novembre de 2017.

dimarts, de desembre 12, 2017

Iceta en paper - Llibres en campanya - i II

Ja vaig dir fa uns dies que recomanaria alguns llibres més, en aquesta campanya. El segon bloc l'he volgut dedicar a Miquel Iceta, la persona que votaré a les eleccions del dia 21 com a candidat a la presidència de la Generalitat, convençudíssim, proposant-vos la lectura d'un de recent, de caràcter biogràfic, i l'altre, de caràcter més programàtic.

El primer (Iceta. El estratega del Partido Socialista, Ediciones B, Barcelona, 2017), ha estat escrit pel periodista Raúl Montilla, que fa anys que el segueix professionalment des de La Vanguardia. No sé què li té preparat el futur, a Iceta, jo espero que la seva figura sigui determinant per resoldre l'actual atzucac. No només perquè és dels meus, sinó, sobretot, perquè sincerament em sembla que és l'únic que està en disposició política i intel·lectual per fer-ho. Sigui com sigui, algunes de les claus de les seves capacitats, i errors, es desgranen en aquest text i són el seu principal focus d'interès, a banda de repassar la nostra història més recent.

Una de les coses que s'hi diu, i que a mi m'interessa ressaltar, és com parla de la seva herència cristiana i de l'important que ha estat després per ell (a casa seva són una típica família catòlica conciliar). "Yo me hice socialista por una cierta idea de justicia social", diu a la pàg. 114, "seguramente tenía una relación con la educación católica que recibí y con la doctrina social de la Iglesia". Un dia caldrà recuperar aquest fil en sèrio i em consta que Iceta, amb qui ens coneixem de temps immemorials, també ho pensa...

Començo per aquí per recomanar vivament el segon dels llibres, escrit per ell mateix (La Tercera Vía, Ed. Catarata, Madrid, 2017). Molt al principi, hi diu que "existe un consenso básico sobre los cuatro problemas que han dificultado el progreso de la España contemporánea: la controversia religiosa, el papel del ejército, la cuestión social y la tensión territorial. La Segunda República fue, desgraciadamente, un intento fallido de dar respuesta a estos pleitos (...) Pero sí merece la pena recordar el periodo de la democracia recuperada en 1977, en el que no cabe duda de que se han resuelto dos de los cuatro problemas antes citados: el religioso y el militar. En cambio, tanto en la cuestión territorial como en la social, aunque se han producido avances relevantes desde 1977" (pp. 21-22). Si començo per aquí és per ressaltar com, Iceta, de fet, reconeix que el problema religiós que es vivia en plena República, a Espanya, està resolt. I per anunciar que el llibre del que parlem és agosarat, substanciós i recomanable.

Sovint s'acusa els federalistes de dues coses. Una, que és una via fracassada quan, en realitat, no s'ha ni estrenat. Dues, que no és una proposta concreta. Home, molt no ho pot ser si ha de ser el resultat, com pensem molts, d'un diàleg entre mons avui aparentment irreconciliables, a banda dels sectors més moderats (i silenciats en aquest orgue de gats dels patriotisme) del catalanisme. Però el llibre inclou unes quantes propostes, desgrana un conjunt de possibles solucions, i indica un possible camí de sortida al laberint ara ja irrespirable del procés (i els seus aliments "exteriors"). A banda, esclar, d'advertir de les portes tancades i enganyoses de sortides "fàcils" del laberint. Hi ha una tercera acusació que es fa al federalisme: que és difícil. I tenen raó. L'alternativa als impossibles són les coses difícils. Tot i així, l'esforç per condensar, justificar i proposar sortides en aquesta complexitat és el que atorga més valor al llibre que, encara que sigui per criticar-lo, anirà bé de llegir. Almenys tindrem crítiques instruïdes. Jo, almenys, n'he après moltíssim.

dilluns, de desembre 11, 2017

Cultura



Del vagit d'un infant ha nascut el llenguatge, com de la fulla de parra el vestit francès de gala.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 157.

diumenge, de desembre 10, 2017

Il·lusió, irresponsables i robots - Llibres en campanya - I




A risc de quedar com un pedant (un dels meus pecats que pugna pel primer lloc), aprofitaré que som en campanya per recomanar tres llibres que he llegit últimament. Tots tres són de fàcil lectura, tots tres tenen vinculacó amb el periodisme (dos són periodistes i un un historiador que escriu als diaris), i dos d'ells arriben a penes a les cent pàgines, de manera que no hi ha massa excuses per seguir la meva recomanació, si us escau. I si us quedeu amb més ganes de llibres, un dia d'aquests en comentaré un parell més, però ja per un públic més restringit.

La il·lusió


El primer, i vaig per ordre de lectura, és una molt personal i excel·lent crònica del "procés", amb una introducció històrica molt pertinent, i escrit amb la ironia típica de Guillem Martínez (La gran ilusión, Ed. Debate, Barcelona, 2016). Vaig anar a la seva presentació, a Buc de Llibres, pocs dies abans de l'ú d'octubre, farcida dels amics de la clandestina ICV, i s'hi respirava un ambient fatalista. Sembla que hagi passat una eternitat i fa tot just dos mesos i escaig. 
El to del llibre no és exactament aquest i la tesi ve a defensar que l'apropiació i eixamplament del moviment independentista rebrotat a partir de 2010 pels partits nacionalistes, especialment CiU, construeix una monumental i efectiva il·lusió òptica de conseqüències inimaginables. L'objectiu d'aquesta construcció és, òbviament, continuar al poder. Per aquesta missió, diu Martínez "emarco comunicativo del Procés sería éste: el Govern defiende la independencia —algo dudoso y no verificable—, la independencia supone bienestar —algo dudoso también—, por lo que el Procés es la defensa de la democracia. Estar contra el Procés es estar contra la democracia y el bienestar. Es decir, contra el Procés. Este marco fue —es— inapel·lable en grandes sectores y regiones de Catalunya" (p. 170). 
Tot i el desvetllament de la il·lusió, afegiria jo referint-me a l'endemà de la pressumpta proclamació institucional d'una nova República (en despertar-se, Espanya continuava allà), tinc la impressió de la majoria del bloc electoral mobilitzat a partir d'ella continua amb el mateix marc mental. És a vegades més dur reconèixer que t'han enredat que no descobrir que t'enreden, com saben tants matrimonis de conveniència.


Els irresponsables

Jordi Amat, que ha demostrat amb els seus llibres una capacitat d'anàlisi extraordinària, especialment per reconstruir els avatars del catalanisme més recent i per fer-nos notar la seva influència al món on vivim, s'ha atrevit amb un pamflet, com diu ell, que repassa amb una prosa àgil i punyent, quan cal, els fets d'un procés, el que molts n'ha dit "de la independència" ...quan els resultats són a la vista. Amat, que és una persona amable i mesurada, no deixa gairebé ningú fora de La confabulació dels irresponsables (Ed. Anagrama, Barcelona, 2017, també en castellà), i representa, per tant, una veritable "esmena a la totalitat" al nostre sistema polític. Sense caure en l'anti-sistema, que seria l'altre còmode sofà des del qual mirar-s'ho tot. La nuesa dels fets és tan interpel·ladora, que el text serviria pera una impossible però necessària catarsi de la societat catalana, preguntant-se què caram hem fet i, sobretot, com ens en sortim. Com que hi ha faves de tots els gustos, hi pot haver lectors de totes les tendències, no patiu.

Amat veu els últims fets d'aquest penós episodi de la nostra història, els que van desafiar tan clarament les lleis (desafiament que té un correlat judicial insalvable, diguin el que diguin), advertint-nos que "la qüestió és si, a banda de la majoria, hi havia força per resistir. Perquè fora de la llei, que és on s'havia de situar el Parlament, només hi havia força" (p. 86). Força; exactament el mateix que hem anat preguntant tants i tants que vèiem a venir el desastre: ¿com forçareu l'Estat a replegar-se a Catalunya? Ell mateix sembla respondre-ho quan diu "com ha succeït  al llarg de bona part del procés sobiranista (...) quedava de nou desmentida la convicció ingènua que la fixació d'un desig en un text legal té una capacitat perfomativa automàtica" (p. 97). Exacte. Excel·lent. Ara, a veure com seguim, tan empantanegats com hem quedat.

Els robots

Un altre dels analistes més perspicaços del nostre país, el periodista Enric Juliana, va publicar unes magnífiques declaracions el maig passat (Esperant els robots, entrevista de Roger Palà, Icària, Barcelona 2017; un fragment, aquí). Si dos mesos ja semblen una eternitat, imagineu-vos-en set. Però, a banda del més conjuntural, les reflexions del director adjunt de La Vanguardia, i delegat d'aquest diari a Madrid des de fa més de deu anys, són d'una lucidesa que molts agraïm. La situació catalana i espanyola ocupa dos dels capítols (en té tres), i val mot la pena de llegir per complementar les visions des dos anteriors, però la més rellevant, crec, és la primera, d'on extreu el títol. Els canvis tecnològics fruit de la digitalització tot just estan desplegant les seves possibilitats davant un món que segurament es presenta tan diferent com el que coneixem (a tots els nivells: econòmic, polític, personal, cultural) com inquietant. La convulsions polítiques actuals (les guerres, els populismes, la regressió de la democràcia a canvi de protecció, etc.) tot just en són les actuals expressions del temor d'aquests canvis, que Juliana cristal·litza recordant el famós poema de Kavafis sobre els bàrbars (aquí, els bàrbars són els robots, els nostres "competidors" i els seus "aliats").

Potser, per allò d'observar com són els processos de producció per conèixer on som cadascú de nosaltres i quin valor tenim, caldrà retornar a Marx. Però "el que Marx no va poder imaginar és que les màquines pensessin pel seu compte. Això és el que està a punt de passar. (...) Ara, el que es planteja a l'horitzó és el qüestionament de la centralitat humana. Si la producció i una part important de les feines les poden fer màquines intel·ligents, la producció queda en mans d'una minoria humana i de les màquines (...) que pot excloure o deixar en zones d'ombra la resta de la població. Què en farem, amb tota aquesta gent que ja no farà falta?" (pp. 34-35). Abans que la resposta la doni un twitt de Trump, no trobeu que ens la podríem començar a fer ja ara, aquí mateix? No trobeu que és més important, útil i urgent que el procés? En fi, la campanya també serveix per fer-se aquestes preguntes.