dimarts, de setembre 15, 2020

El fill de la Moreneta

 


D'altres, més propers, en podran dir moltes altres coses, perquè en Sheriff Jarju es movia pertot. Diu la notícia de la seva sentida mort, ahir, que va venir a Mataró des del Senegal a la dècada dels vuitanta. Devia ser molt al principi, perquè jo el recordo des de sempre. Als anys vuitanta, al Maresme, uns quants joves subsaharians van venir a treballar-hi, sovint fent les feines que, tot i la crisi del tèxtil, poca gent volia fer. Uns vint anys abans va haver-hi l'onada migratòria sobretot del Sud d'Espanya i uns quinze o vint anys més tard la dels magribins, que sospito que encara no hem acabat. No és un tema senzill, com de vegades es pinta, com si l'única disjuntiva fos bé el racisme o bé la discriminació positiva. Ni molt menys. Llarg com era, no només d'alçada, ho va captar de seguida. D'una banda, reunint associativament els immigrants i de l'altra, participant activament en les entitats ciutadanes que ja hi havia o que ell va ajudar a néixer. I parlant un català i un castellà esplèndids, a més del francès (almenys) i la seva llengua materna.

Dic tot això perquè cap a l'any 1994 o 1995, en Manuel Mas em va trucar i em va dir; "Ramon, tu, la Paquitona i jo ens n'anem a Estrasburg perquè el Parlament Europeu fa unes jornades sobre immigració i vull mirar què s'hi cou. He pensat que hi podríem portar en Sheriff, què et sembla?". En Manuel Mas era alcalde, la Paquitona i jo, regidors del seu govern, i en Sheriff el líder de Jama Kafo, l'associació dels senegalesos a Mataró. Van ser tres o quatre dies. No recordo gaire el contingut de les sessions, francament, però m'han quedat sempre al cap les llargues converses amb ell (a l'avió, als àpats, corrent per Estrasburg rere el guiatge de l'alcalde, que ja hi havia estat). Sobre la seva història personal, intensíssima, i de la seva família a França (a la qual va dedicar maratonianes sessions telefòniques des de l'hotel). Sobre el moment en el qual va descobrir que mai més no tornaria a viure al Senegal ("ho vaig veure als ulls de la meva família"). Sobre el pas de la religió animista (dels seus avis) a la islamització. Sobre la seva pràctica heterodoxa de l'islam (just quan ens servien un xucrut). I sobre un munt de coses més que recordo amb afecte i alegria, el mateix afecte i la mateixa alegria que teníem en retrobar-nos per la ciutat, amb la seva dona (blanquíssima i rossa), tot i que ara feia temps que no el veia (per cert, rellegiu aquest article a Capgròs de fa uns anys per conèixe'ls millor). Ell tampoc no s'estava de res i preguntava el que li donava exactament la gana, amb aquell aire mig innocent mig murri. Valgui aquest record per avalar tot el que se'n pugui dir i, d'alguna manera, perquè quedi constància de l'importants que han estat les seves reflexions i el seu mestratge, almenys per mi.

Hauríeu de veure l'efecte que fèiem entrant a l'hotel d'Estrasburg on ens vam allotjar.  Dèiem, de conya, que semblàvem els tres reis i jo el patge (era el jovenet i media la meitat que en Sheriff). Com que la barreja de colors no devia quadrar-li, el recepcionista de l'hotel ens va dir mirant de reüll la pell negríssima d'en Sheriff "i vostès, quina de nacionalitat són?". En Manuel va córrer a dir "Catalans! Aquest senyor és el fill de la Moreneta!" Encara riem recordant-ho. Riem, també, perquè no ens fem la idea de no poder-lo tornar a veure mai més. Encara no ens n'hem refet ni d'en Remigi, ni de l'Anna, ni d'en Josep M. Cusachs, ni d'en Cuyàs. Quin any. Descansi en pau.

diumenge, de setembre 13, 2020

D'indults i misericòrdies


M'estava mirant, aquest matí, quines reaccions hi havia a la recent sentència de l'Audiència Nacional contra un dels assassins de cinc jesuïtes espanyols a El Salvador el 1989 i només m'he trobat amb un article de l'apreciat monjo de Montserrat Bernabé Dalmau demanant un indult. "Caram", he pensat, "això sí que és estimar els enemics!". Però no, no demanava pas l'indult pel condemnat, que per més inri es diu Inocencio, sinó pels famosos polítics presos arran de la sentència del Tribunal Suprem que els condemna per secessió i altres delictes greus. Ah. Ho fa, diu, empès per algun bisbe que no deu gosar donar la cara. Ja se sap. 

A mi no em fa res que un monjo de Montserrat, un bisbe i el sumsum corda demanin un indult, o diversos, o tots els possibles. Certament, l'anunci del Regne va acompanyat de l'alliberament dels presos (i que els coixos puguin caminar, els cecs veure, els pobres rescabalar-se...). I, anant al gra, segurament tots viuríem millor sense aquests senyors a la presó. Els uns, òbviament, perquè serien a casa. Els altres, perquè aspirem a deixar de sentir el taladro moralitzant del victimisme i centrar-nos a veure com coi arreglem tots plegats el país que aquests personatges han destrossat. A més, l'erari públic deixaria de costejar per tots ells els dos mil euros mensuals que costa mantenir un pres a Espanya, un dels països europeus amb més població penitenciària. I més que n'hi volem posar, pel que es veu de les disputes públiques!

Només hi tinc dues objeccions, pobre de mi. La primera, que no comencem pels fàcils, pels "bons" de la pel·lícula oficial, pels que tenen caixes de resistència generoses, òmniums culturals i poder polític i mediàtic que els recolza. I algun bisbe que xiuxiueja a les oïdes benedictines. No, no. L'anunci del Regne no distingeix entre "presos bons" i "presos dolents" i, molt menys, entre presos amb poder a l'exterior i presos morint-se de fàstic. Més aviat, els del poder cauen del soli, com diu el Magníficat. L'indult pels que ho tenen més malament, sisplau. Primer de tot, per ells, pels que no tenen res de res, ni la famosa "dignitat" que ens etziben als que devem ser uns "malparits", en molt honorables paraules.

La segona deu tenir a veure en l'avaria que devia haver inutilitzat els televisors i les ràdios de la muntanya de Montserrat els dies 6 i 7 de setembre de 2017, perquè (i mira que han arribat a fer sermons del tema), mai no en parlen, els seus habitants. Mirem-ho, doncs. Diu el P. Dalmau que "els nostres aldarulls polítics i socials tot el món va veure d’on venien l’1 d’octubre de 2017. A partir d’aleshores, patim encara més les fragilitats de la democràcia i de l’actual estat de dret". Bé, a Montserrat devien agafar la temporada sense els primers capítols, perquè fou tres setmanes abans, com deia, en seu parlamentària, on es va bandejar com mai s'havia fet en aquests anys la democràcia. Sobretot, aprovant dues lleis de desconnexió que eliminaven de facto els nostres drets constitucionals, l'Estatut de Catalunya, la pluralitat política (amb una Assemblea constituent plenipotenciària sense partits no independentistes), la separació de poders (designant i cessant jutges des de la presidència de la Generalitat) i molts altres atropellaments que, n'estic segur, d'haver-ho sabut, el P. Dalmau i tota la congregació haurien corregut a denunciar. Perquè el que va succeir a partir d'aquelles votacions (i així s'ha provat en un judici... amb la mateixa jurisprudència amb la qual emet sentències l'Audiència Nacional) va esdevenir un pla per executar-les i legitimar-les. Extactament el mateix que passa en aquests moments en alguns països, per cert, en això tampoc som originals.

Diu el P. Dalmau que molts dels que van participar en aquest pla "són catòlics practicants o s’han mogut en activitats d’Església" i que, "per tant, durant aquell temps van sentir predicar el Jubileu de la misericòrdia, virtut que, un cop acabat l’Any jubilar, continua perenne com un dels eixos essencials de l’Evangeli". Bé, no recordo massa que aquests cristians que hi van participar tinguessin cap mena de misericòrdia pels altres, cristians o no, que van patir, témer i plorar els efectes d'aquest procés en termes de ruptura de cohesió, de por a les conseqüències que podria tenir per ells i les seves famílies la constitució d'un estat iliberal, el rebuig a la seva condició de ciutadans de ple dret i, a sobre, que fos una minoria (gran, però minoria) la que imposés sobre una majoria més heterogènia el seu "programa màxim" (els sona?). Però va bé saber que almenys havien sentit a parlar de la misericòrdia. Devien pensar-se que parlaven de la patrona de Reus.

Dit això, que siguin benvingudes totes les peticions d'indult. Tots els passos cap a la reconciliació i el perdó. Amb tota la misericòrdia de la qual siguem capaços i la que Nostre Senyor ens pugui facilitar. Però no de boquilla, no, la de veritat.



Foto: Massimiliano Minocri

Article publicat a Catalunya Religió.

divendres, de setembre 11, 2020

Fer quatre quartos

Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d'aquest general beneit i demà serien partidaris d'una república o un règim comunista, si trobaven la manera de fer quatre quartos. Molts d'aquests senyors que ara s'ajupen i col·laboren davant de les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels Pomells de Joventut [...]
—De catalanistes, n'hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n'hi havia un centenar. Mal comptat.
—I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat la colla?
—Més aviat em penso que s'ha disminuït.

Josep M. de Sagarra, Vida privada (1932), Edicions 62, 2018, p. 199.

dimecres, d’agost 05, 2020

Alec Guiness



Per l'Alec [Guiness, mort avui fa 20 anys], les formes són importantíssimes. Com a persona massa familiaritzada amb el caos, dona un gran valor a les bones maneres i al bon ordre. S'inclina agraït davant la bellesa, però també li encanten els pallassos, els aixafaterrossos i les figures excèntriques del carrer, i se'ls mira com si fossin els seus aliats naturals.

John Le CarréVolar en cercles (Ed. 62, Barcelona, 2016, trad. Marc Rubió), pp. 309-310
Foto: Alec Guiness com a George Smiley.

dijous, de juliol 30, 2020

Omella y Waterloo


En una reciente entrevista en prime time en la televisión autonómica, coincidiendo con la publicación de un libro y con la enésima constitución de un partido a su medida, y con el equipo trasladado a su mansión de Waterloo, el expresidente Carles Puigdemont arremetió contra el cardenal Juan José Omella, titular de la archidiócesis de Barcelona, por situarse "contra los poderosos" y no "con los débiles" y no visitar a los que llaman "presos políticos" en cárceles que, de hecho, están fuera de su territorio pastoral. Eso mismo repitió en una esperpéntica rueda de prensa al día siguiente sobre las últimas medidas contra el coronavirus el presidente Quim Torra, inmediatamente después de anunciar que le abría un expediente por celebrar la misa funeral por las víctimas del covid-19 en la basílica de la Sagrada Familia, superando el aforo de la Generalitat (500 personas, diez veces más que las permitidas, en un aforo para 9.000 personas), limitación que, por cierto, acaba de derogar. La misma Generalitat, desde otra ventanilla, había presionado para que se abriera el mismo templo para las visitas turísticas de aquellos mismos días, cosa que se hizo. El Arzobispado, que conoció la prohibición sin tiempo a presentar recurso, ha anunciado medidas legales contra la arbitrariedad de la administración, que conculca derechos constitucionales, según dice.

De todos modos, a mi parecer, lo más relevante de esta polémica no es la decisión de unos y otros sobre la misa, sus chapuzas y la evidencia de la falta de comunicación fluída entre el Arzobispado de Barcelona y la Generalitat de Catalunya, sinó la conversión de Omella en chivo expiatorio del independentismo. Hay que recordar que dos departamentos dirigidos por ERC se han destacado últimamente por enfrentarse a las escuelas concertadas católicas (Enseñanza) o intervenir en la polémica por las inmatriculaciones (Justicia, de quien dependen las relaciones con las confesiones), con rueda de prensa incluída por el que será candidato a la presidencia de la Generalitat, Pere Aragonès. Es decir, los ataques a la Iglesia católica en general y a Omella en particular entran a su pesar en campaña. Las elecciones están previstas en principio, para otoño.

¿Por qué cargan contra Omella?

Omella, en 2017, aún no presidente de la Conferencia Episcopal Española, se prestó para mediar para que el Gobierno Puigdemont desistiera de llevar a cabo el cumplimiento de las nefastas leyes de transitoriedad, aprobadas por el Parlament a principios de septiembre, con el objetivo de declarar la independencia de Cataluña. Con excelentes relaciones con el Papa Francisco, teléfonos ministeriales en su móvil y con autoridad en el complejo mundo católico español (por ejemplo, el PNV), Omella  trabajó a fondo y al final, como lamentablemente conocemos, Puigdemont rechazó cualquier acuerdo. Seguramente influyó que semanas antes, en el funeral por las víctimas por los atentados de Barcelona y Cambrils, y después en la carta dominical por el Once de Septiembre, el día nacional de Cataluña, Omella llamara a los políticos al diálogo, la concordia y el entendimiento. El enfado de Puigdemont, cuya estrategia pasó por entonces por vincular el impacto de los atentados con el dichoso procés, fue patente. Explícito.

Paralelamente, la presión independentista para tomar el control de la sociedad civil catalana es cada vez más explícita. La Iglesia católica no es una excepción. Como decía Josep Maria Carbonell en La Vanguardia, «quieren una Iglesia nacional. Ya habían conseguido la Cambra de Comerç, los ateneos populares, los grupos sardanistas, los bastoners, los castellers, las uniones de payeses. Faltaban el Barça, Montserrat, La Caixa y la Iglesia». Sin embargo, Omella ha actuado con tiento. No se le conoce ni una sola declaración contra la independencia ni a favor de la unidad de España. Ni una crítica al Gobierno. En algunas iglesias se celebraron plegarias por los "presos políticos" y en algunos templos las pancartas para pedir su excarcelación se ven más que la cruz. Sin embargo, no ha movido ni un dedo para impedirlo, fiel a su estrategia de no contribuir más a la confrontación y de dedicar todo el tiempo que sea necesario para construir puentes, como buen pontífice. Pero son precisamente los puentes los que quieren dinamitar. Si se acaban de cargar a su propio partido, con sus dirigentes dentro, para hacer otro a su medida, ¿qué importancia tendrá la unidad que consiga Iglesia?

Es un error, claro. En esta pandemia, la tarea de ayuda a los necesitados que han realizado las instituciones eclesiales ha sido, y aún es, ingente, mientras pagamos engtre todos la oficina de expresidente y el sueldo de eurodiputado del fugado de la justicia que se considera "de los débiles" desde el cómodo salón de su mansión flamenca. 

Por otra parte, a pesar de la evidente decadencia de su número de fieles en los últimos años (como en el conjunto de Europa occidental), la Iglesia católica es aún la organización más transversal y capilar de la sociedad catalana. Está en los barrios más humildes y en los más pudientes, pasando por todos los demás; las encuestas indican que el voto católico está muy repartido y que la proporción de partidarios de la independencia es similar a la del conjunto de la población (es decir, no llega a la mayoría). Omella no es Rouco, además. No es ni mucho menos la caricatura del obispo contra la que nos lo pasamos tan bien. Y es mucho más simpático, cosa que tampoco era difícil. También tiene al Papa detrás, el Papa y lo que cuelga, que les sería muy útil si un día necesitan reconocer un nuevo estado. Además, el ataque a Omella pone de manifiesto el afán de control social del independentismo, su tendencia al cesarismo y a menospreciar la pluralidad y la división de poderes. Creo que la jugada les ha salido mal. Y no hay mal que por bien no venga.

Article publicat avui a Religión Digital.

dimarts, de juliol 28, 2020

Objectiu: Omella



Entre les nombroses iniciatives de mediació i diàleg que l'aleshores president Puigdemont va rebutjar per evitar el desastre de la tardor de 2017, després que el Parlament votés les infames lleis de transitorietat i el seu Govern s'entestés en aplicar-les, hi ha les del cardenal Joan-Josep Omella. A Omella, que feia relativament poc que s'havia fet càrrec de l'arxidiòcesi de Barcelona, i que avui presideix la Conferència Episcopal Espanyola, se'l considera un home proper al papa Francesc i de tarannà diametralment oposat als sectors propers a l'expresident Rouco Varela. Puigdemont no devia oblidar l'homilia d'unes setmanes abans, als funerals per les víctimes dels atemptats terroristes de Barcelona i de Cambrils, en la qual, aprofitant la concentració d'autoritats civils, Omella els va convidar a treballar plegats per “la pau, el respecte, la convivència fraterna, l’amor solidari”. L'emprenyada de Puigdemont, entestat en convertir el dol i la ràbia dels atemptats en un nou motiu per la seva causa, va ser apoteòsica, segons revelaven testimonis directes. Poc després, a la carta dominical que coincidia amb l'Onze de Setembre, Omella, animava “a tots a avançar pel camí del diàleg i l’entesa, del respecte i la no confrontació, ajudant a fer de la nostra societat un espai de fraternitat, de justícia, de llibertat i de pau”, conscient que “l’Església vol estar al servei d’aquest poble i ser, dins d’ell, ferment de justícia, fraternitat i comunió”. 

La màquina de propaganda maniquea ho va tenir claríssim. Si no està amb nosaltres està contra nosaltres. I va passar a ser un unionista. Mai, mai dels mais, Omella ha expressat ni una sola paraula en contra de l'independentisme ni a favor de la unitat d'Espanya. Encara més, permet en alguns temples de la seva diòcesi que les pancartes a favor "dels presos polítics" comparteixin la creu, fins i tot tinguin preeminència, a la seva façana. O que altres temples organitzin actes de suport a aquesta causa. Però és un unionista perquè no s'ha rendit a la seva pleitesia, perquè ha preferit l'entesa a la confrontació. 

Aquests últims dies, Puigdemont ha estat més explícit. En plena promoció del seu llibre un una entrevista prime time a la cadena autonòmica TV3, amb desplaçament d'un nombrós equip a Waterloo, l'expresident fugat de la justícia acusava el cardenal Omella de situar-se a favor "dels poderosos" enlloc de la seva causa, que identificava amb la "dels febles". Ho deia, sense immutar-se, des d'una mansió on ha situat la seva residència, disfrutant d'un sou públic i d'una oficina de suport que paguem tots nosaltres, religiosament esclar, tenint a la lliure disposició mitjans de comunicació públics i la direcció política del principal partit del Govern de la Generalitat. Els febles. Ho deia al representant d'una Església que ha actuat de manera impecable en aquesta crisi del coronavirus, al servei dels més necessitats, abocant-se com sigui i per qui sigui a resoldre les necessitats bàsiques dels nostres conciutadans. Els poderosos. Quina barra.

I diumenge al matí, el president Torra, el seu substitut i -pel que sembla- vicari, tornava a la càrrega, però amb bala. Després d'un esperpèntic estira-i-arronsa, com descriu tan bé Jordi Llisterri aquí, en el qual el Govern Torra exigia l'obertura de la Sagrada Família pels turistes, el president anunciava l'obertura d'un expedient sancionador a l'Arquebisbat per fer-hi una missa de memòria pels difunts per la pandèmia a la mateixa Sagrada Família, el mateix dia que els carrers de les ciutats catalanes s'omplien de botellons impunes. Però no es va quedar aquí. Torra va acusar Omella, sense solució de continuïtat, de no ser al costat dels "presos polítics", amb els mateixos arguments que Puigdemont. Qui no entengui que això va de política, i no de salut, que s'ho faci mirar.

¿És la calor?

Podria ser, tot plegat, per la calor. Perdem la paciència. Combina malament amb l'estrés de presentar aquest mateix cap de setmana un partit polític amb ganivetades contra els teus (també deuen ser unionistes) i et fa dir coses gruixudes. Però em temo que no és així. El periodista Enric Juliana ho atribuïa a la necessitat de mostrar-se com ERC per, precisament a  causa del naixement del nou partit carlista, mirar d'atreure'n sectors. ERC, soci de govern, té les carteres d'Ensenyament, un departament enfrontat bel·ligerantment contra l'escola concertada, i la de Justícia. La seva titular, la senyora Capella (no, no és un acudit), que té al seu càrrec la relació amb les confessions religioses, va anunciar la setmana passada una iniciativa per "mediar" en els casos de les immatriculacions de l'Església dels últims vuitanta anys. Vuitanta! I va fer-ho, no tan sols al marge de l'Església catòlica, sinó situant-se en el fàcil discurs apropiacionista davant els terratinents que en disputen la seva propietat. Una capella romànica mig atrotinada del Ripollès és un perill per la Capella republicana, es veu. Aquest prurit patrimonial del departament de Justícia en plena pandèmia només té un objectiu. Venen eleccions i els dos partits que ens governen es disputen el vot rural.... dels terratinents.

Dèiem que potser era la calor. Jo m'atreviria a dir que és pitjor. És la religió. La religió del poder. La religió amb la qual han convertit l'independentisme, en la qual ja no hi ha política, sinó moral. "La lluita del bé i del mal" que diria el teòleg Junqueras. La devoció sacerdotal al líder i la martirial als que han triat saltar-se la llei com a manera de fer campanya (i perpetuar-se al poder). La primacia de "la fe" davant la malaltia, com va denunciar Josep Lligadas des d'aquí. I aquesta religió no vol competència. Com passava amb els jutges a la llei de transitorietat, només el president pot crear cardenals. I de cap manera se'n poden acceptar dels que són profetes de la fraternitat i la reconciliació. L'objectiu és acabar amb Omella, no s'enganyin. Acabar amb el pont i de passada amb el pontífex. A qualsevol preu. Per política. Per religió. Pel poder i la glòria.

divendres, de juliol 24, 2020

L'àngel aparcat

Quan un exministre diu que té un àngel que l’ajuda a aparcar ens en burlem sense misericòrdia. Quan ell mateix diu que, en una entrevista privada amb Benet XVI, aquest li va anunciar que “el diable” vol trencar Espanya, nosaltres només ens trenquem de riure. I sovint mirem amb condescendència la pervivència d’exvots o de promeses estrambòtiques, per no parlar d’aparicions, amulets, medalles, etc. El món d’avui es pot reencantar en noves irracionalitats (pretesament curatives, emancipadores, exòtiques), però ja no es pot prendre seriosament aquests reductes de l’univers premodern. I als cristians, immersos en aquest món, ens passa generalment el mateix. Dialoguem amb les noves espiritualitats, o almenys no les blasmem, però ens distanciem i ens avergonyim sovint de la quincalla de l’àvia que hem heretat.

D’una banda, fem bé. La profunditat de la proposta cristiana té la porta d’entrada en la realitat encarnada, no en la màgia (que és on classifiquem tot això). Una realitat ben concreta, la dels “més petits”, com diu l’Evangeli (Mt 25, 40), tinguin o no problemes d’aparcament. De l’altra, hi ha el risc de llençar el nen per la banyera. Els relats, les analogies per trobar Déu en la nostra vida, són una via insubstituïble. I el nostre, el de l’Evangeli, s’inscriu en una cultura plena d’àngels, dimonis, cels, inferns, miracles i ressureccions. Fets que no tenen, originalment, un sentit figurat, sinó que parlen de la realitat, de la seva realitat. D’aquí que costi tant, per exemple, parlar avui de ressurrecció, el fet central de la fe cristiana, perquè en el nostre univers lingüístic tot això es queda encallat en les lleis de la física.

Penso que un dels problemes d’algunes versions del cristianisme actual, aïllat del tot de l’ideal il·lustrat, o de la convivència de la llei islàmica en les societats occidentals, resideix en veure com a Occident ens hem quedat sense relat creïble, sense relació simbòlica compartida i compresa, també pels “més petits”, amb el transcendent. I que els nous déus, que també acabaran enfotent-se de la intel·lectualització religiosa, no satisfan en absolut. A veure si per rebaixar l’integrisme, com si fos una vacuna, caldrà una mica més de la religió de sempre a la societat que compartim.

____________

Publicat a la revista Foc Nou (juliol 2020) i reproduit avui a Catalunya Religió.