dimecres, de setembre 28, 2016

Pla al Nord d'Europa i a la Rússia comunista


Pels que us acosteu per primera vegada per aquí, si és el cas que us heu perdut navegant, no sabreu que fa pocs anys que vaig fer-me el propòsit de llegir l'obra completa de Josep Pla abans de morir-me. Com que no tinc apuntada a l'agenda aquesta fita, amb el dissimulat anhel que el destí em deixi complir amb aquesta voluntat, cada estiu me'n llegeixo un volum. I ja en portem cinc (quatre, perquè el primer ja el tenia llegit, tot i que no descarto tornar-hi). 

Dita aquesta bestiesa, heu de saber que aquest llibre, El nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), està compost per tres llibres més. "Cartes de lluny", "Cartes de més lluny" i "Viatge a Rússia". En els primers dos casos, relata les estades de dos viatges al nord de l'Europa d'entre guerres, amb descripcions molt precises, amb la ironia que el caracteritza i amb algunes dades que, posades en perspectiva, avui esdevenen significatives. Tant pels canvis que hi ha hagut en aquests països com les coses que es veien a venir... Una curiositat: com ell mateix explica (p. 430), "Cartes de lluny" era el títol d'un dels llibres de Lenin.

Pla utilitza els cinc sentits a fons per parlar-nos dels llocs que visita, amb un domini excel·lent. I descriu bé l'època, amb apunts tant de costums com el que ara en diríem tendències. Una època "tan capgirada", escriu, "que ha donat una importància desconsiderada i absurda a la joventut, malgrat que tothom sap que som una colla de ximples" (p. 366). recomano llegir també les descripcions encadenades que fa de les nits nòrdiques, al final del capítol "Jutlàndia" (p. 180). Semblen un poema.

L'últim llibre, que estant com estem a un any del centenari de la Revolució d'Octubre valdria la pena reivindicar, és deliciós. Pla fa una acurada descripció del conjunt de la nova URSS, just després de l'aplicació de la NEP (el viatge és de 1925) i abans de la ruptura de Trotski amb el règim soviètic. Pla, que ja us podeu pensar que no combrega ni de broma amb el naixent comunisme, fa l'esforç -crec que força aconseguit- de fer-ne un retrat el màxim d'objectiu possible. La fascinació per l'entestament del nou règim de fer quadrar el funcionament de la societat amb una precisió racional i matemàtica ("no hi ha res que faci més feliç l'home que un dogma seriós", p. 544) es barreja, òbviament, amb l'escepticisme propi d'aquest escriptor empordanès, fill de propietaris pagesos, obsessionat amb l'economia monetària. Hi fa sortir Andreu Nin i Eugeni Xammar, que l'acompanyen el agun dels trams del relat.

Per què m'agrada Pla?

Com qui no vol la cosa, i com és habitual en Pla, farceix els llibres de pensaments propis que, si prenguéssim un a un, constituirien el seu "corpus" ideològic... com a mínim el que vol mostrar. Ideològic i vital, d'un to entre pessimista i antiidealista que ja no abandonaria. Sembla explicar el seu relatiu aïllament des del final de la guerra fins la seva mort, en contrast amb aquesta vida viatjadíssima del seu període anterior. "Aquesta vida", diu (p. 425), transcorre entre el ranci del passat i l'agror del present. Ens hi adaptem. No hi ha altre remei. La naturalesa no es fa pas sentir gaire. Una mica de calor. Una mica de fred. És una monotonia sense gaire pes -plausible. I així anem tirant, sense gaire pena i sense gaire glòria. Discretament". O "La cultura, sense una base de diners, és impracticable" (p. 96). O "Us adoneu que el dolor de l'home prové de no poder viure ni comprendre el passat ni el present, sinó l'agra i fabricitant angoixa del futur, i que el futur, tot i que només serà cendra, és fet d'angoixa, de dolor i d'inseguretat permanent" (p. 73).

Què m'agrada, així, de Pla? A banda de la immensa capacitat per trobar les paraules exactes a cada una de les pinzellades del seu majestuós quadre de la societat del segle XX, amb el pes de la cultura i la natura en la seva base, i ben lluny -crec- de les seves idees polítiques, trobo una cita amb la que m'identifico i que crec que respon a la pregunta: "Entre una construcció majestuosa i incerta de l'idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s'inclina cap als fets" (p. 469). La meva idea de maduresa és exactament aquesta.

dimarts, de setembre 27, 2016

La ciència feliç



L'única porta que queda oberta a l'optimisme és la de la ciència: l'última promesa de felicitat. Suplantar Déu: recrear la vida humana, reinventar la naturalesa. Ens abracem com nens a aquestes il·lusions: redissenyar el cos per vèncer totes les malalties; redissenyar la natura per fer-la compatible amb els excessos de la nostra espècie.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 98.
Foto: Performance de Stellarc.

dilluns, de setembre 26, 2016

"Aquí no hay quien viva"


Si no fos perquè tot plegat no té la més mínima gràcia, l'episodi de fa uns dies amb l'organització d'una paella popular al barri mataroní de Rocafonda podria servir de guió d'aquesta famosa sèrie de títol tan eloqüent o la seva versió "La que se avecina", també de títol molt adequat. Faig els lectors coneixedors dels fets (si no, vegeu aquí) per compartir amb vostès, segur, que un conjunt de despropòsits han donat com a resultat un lamentable espectacle. Tot i així, no hi ha mal que per bé no vingui, la que esperem que sigui una anècdota val la pena per parlar de coses que, segurament, no tenim prou resoltes. Dic parlar, no insultar, prejutjar a tort i a dret o calcular qui hi guanya o perd, com sovint passa quan parlem d'immigració i de conviència. I parlar de tot, ja que em temo que fa més mal sempre el que callem per prudència que el que diem per imprudents, com bé saben els psicoanalistes.

¿Quines coses? A mi se me n'acudeixen unes quantes. Com que no acabaria mai, i ja m'ha sortit llarg, les apunto i prou i ja em perdonaran si, per tant, no queden prou clares. La primera, com és obvi, és que l'arribada d'immigrants, la majoria del Magrib i de religió musulmana, a cavall de la dècada dels noranta i dos-mil, principalment a l'arc mediterrani espanyol, ha generat als barris més afectats una colla de tensions que encara no s'han resolt. L'amenaça del terrorisme islamista, que busca en comunitats semblants arreu del món occidental els seus agents, afegeix més tensió encara. I a Mataró, a Rocafonda, també ens passa.

La segona és que les solucions polítiques al que acabo de descriure són bastant més complicades del que estem disposats a reconèixer. Primer, en el control de la immigració, que fou un caos en temps d'Aznar (en aquella època va triplicar-se la immigració il·legal), i no és casual. Segon, en la lluita efectiva contra el terrorisme. Tercer, en la gestió de les noves realitats culturals i religioses i la seva compatibilitat amb el nostre sistema de drets i deures, i també amb la nostra tradició cultural. O, quart, les polítiques de reforma integral, no tan sols urbanística, dels barris receptors de més immigrants, encara que no sigui perquè no caiguin o recaiguin en la marginalitat. Que siguin complicades no vol dir que puguin eludir-se posicions clares i accions decidides. Per exemple, en aquest últim cas, des de la caiguda del govern d'esquerres el 2010, no hi ha tornat a haver cap convocatòria pública de la Llei de Barris. Però, de fet, de tot el que he dit en aquest paràgraf, ¿veieu que n'haguem parlat en els successius processos electorals que anem acumulant? Doncs cal parlar-ne. El silenci genera insults, com veiem a les xarxes socials, tal i com el somni de la raó provoca monstres, que deia Goya.

La costellada de Divendres Sant

El tercer debat que es planteja és el de la convivència. Aquí és on veig els despropòsits dels que deia al principi. Una anècdota. Cada Divendres Sant, dia que els catòlics, entre d'altres coses més importants, no mengen carn, hi ha qui penja fotos de la costellada a Facebook. Evidentment, és una provocació. Amb el grau de secularització que hi ha al nostre país, no sé si algú entén la jugada. El fet és que ningú ja no s'escandalitza. I fan bé. En realitat, ja sabeu que Jesús diu a l'Evangeli que l'home val més que el dissabte, de manera que els cristians de debò deuen ser els que relativitzen més els preceptes. I aquí pau i després glòria.

Aquest crec que és l'error que ha comès, segurament amb la millor de les intencions, l'associació de veïns del barri. Segurament acompanyada d'encerts que no vull deixar passar. Organitzar un dinar popular amb ingredients propis de la nostra cultura no exclou ningú, de la mateixa manera que no pretén excloure ningú una celebració ciutadana del Barça al carrer, una fira gastronòmica africana, una festa de barri amb música i decibels discutibles, o una processó. El que és públic no és uniforme, sinó divers. I perquè sigui divers, ningú ha de renunciar a fer els dinars com sempre els hem fet. Si es dóna el cas que, per motius religiosos, d'opció alimentària o de salut, algú demana un canvi, ja s'entendran, si volen. I, si no, aquí pau i després glòria, com deia. La condició de la convivència no és imposar-la per decret sinó l'assertivitat, el reconeixement mutu. No "deixar de ser jo".

En realitat, la convivència no va d'harmonia, o d'estimar-se, per sort o per desgràcia. La clau de la convivència és com ens ho fem per viure en el mateix país, la mateixa ciutat o el mateix carrer que aquell que ens molesta, o que no comprenem, o que ens cau fatal. Sí, seria millor que no ens molestéssim, que ho entenguéssim tot i que tothom ens caigués bé, però mentre l'Arcàdia no arriba, més val que busquem solucions assertives. Probablement, pel que he llegit de l'associació de veïns, l'actitud dels organitzadors tampoc no era la més propícia, per dir-ho suaument, i no sé si el rebombori ha resolt alguna de les inquietuds que mostren o més aviat les ha avivat....

Fer el porc

Per últim, el que hem trobat a faltar, doncs, és la política, que és la que proposa solucions (sempre provisionals) al problema de conviure. Ja ho deia més amunt, les propostes polítiques a nivell europeu, espanyol i català, o són reactives o no hi són. I a nivell local, una tímida "crida" de l'Alcalde ha estat l'única resposta, que coneguem, a aquest conflicte. Recordo que hi ha plans, funcionaris, consells i algun regidor que potser podrien fer-hi alguna cosa. D'entrada, mirar de fer les paus.

El que sí que han fet alguns polítics és mirar de treure'n algun rèdit, aprofitant que les aigües estan mogudes. És més fàcil que fer propostes, esclar. I propostes que arreglin problemes, no que els empitjorin. És més fàcil seguir el corrent i fer-se el simpàtic que deixar-se la pell per evitar que la gent, qualsevol dia, es llenci les paelles pel cap i després preguntar-se com ha estat, això... Els polítics que tenen per objectiu crear problemes enlloc de solucionar-los sí que fan el porc, perdonin, i no els de la paella amb les costelles de l'animal.

Article per a Capgros.com
Foto: Capgròs.com

dissabte, de setembre 24, 2016

Avalot absurd


Amb blondes o parracs,
la gernació enfurida, desficiats de ràbia,
l'un aïrat contra l'altre, mossegant rostre o braç,
s'aboquen al no-res amb mans i dits enlaire,
s'aboquen al no-res; i amb ment extraviada
per aquest avalot absurd.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Meditacions en temps de guerra civil", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 251.

dimecres, de setembre 21, 2016

Carbonell encara creu

Anava a escriure quatre línes per recomanar-vos Creure encara?, de Josep M. Carbonell (Viena Ed., Barcelona, 2016), quan he recordat que en Cinto Amat va penjar la seva magnífica presentació que féu a Mataró al seu blog. Aquí. No hi vaig poder anar, tot i que m'havia llegit el llibre per a l'ocasió, per problemes d'agenda (exactament com en la presentació a Barcelona), però vaig córrer pocs dies més tard a veure què en deia en Cinto i, francament, no cal dir res més. Llegiu en Cinto i veureu les ganes que trobareu de llegir en Josep M. Carbonell, a qui fa uns quants anys que conec i amb qui compartim algunes coses importants.

Només afegiré que el llibre, com ell mateix hi diu, és fruit de posar en ordre el que creu. No tant per convèncer ningú, ni per explicar als que no creuen de què va, això de creure, sinó de posar en solfa els fonaments de la seva fe i convidar., això sí, a la reflexió de cadascú després de les deu meditacions proposades. Emmarcades, això sí, en una trajectòria biogràfica determinada, una mena de camí ineludible que té en la fe cristiana, em temo, un bon bastó, que recorda aquella frase en què acaba el pròleg Antoni Puigverd: "aquell que no té vida interior és esclau de la vida exterior". Doncs això.

dilluns, de setembre 19, 2016

Mors tua vita meva


Incapaços de produir olis de collita pròpia, els líders ja només aspiren a enverinar les olives del rival. Aquest corrent s'expandeix a tot arreu (del futbol a les nacions) com una glaçada negra. Una glaçada d'aquelles que ho mata tot. No hi ha res que conciti més entusiasme que la derrota de l'etern rival. Complau més el fracàs del veí que l'encert propi. Mors tua vita meva. la teva mort és la meva vida.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 98.

dissabte, de setembre 17, 2016

La vida més que els somnis


Són només somnis, somnis! Però Homer no hauria
cantat si, més enllà dels somnis, no hagués
trobat que del plaer mateix de la vida n'eixia
l'abundós doll brillant.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Meditacions en temps de guerra civil", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 239.
Il·lustració. Quadre de la sèrie "L'inassèchement", de Miquel Barceló (2015)