dimecres, de març 22, 2017

De funerals



En aquests moments, un dels escassos contactes que la majoria de gent té amb l’Església Catòlica, a banda de veure el papa a la tele o del generós tractament mediàtic de les obsessions amb el sexe d’alguns bisbes, es redueix a assistir als funerals. No sé si els nostres clergues són prou conscients de la responsabilitat que tenen i, perdonin, de la preparació específica que caldria per atendre aquest repte. És un moment delicadíssim, completament desaconsellat per al proselitisme o l’argot propi dels creients. O per recórrer a l’imaginari premodern, tan sofert en imatges del cel, els àngels, el consol de la vida eterna i altres excentricitats incomprensibles a l’home secularitzat, que ni tan sols se sap el parenostre. Tanmateix, d’un funeral catòlic -com de qualsevol altra litúrgia-, se n’espera que sigui genuí, que aporti el seu llegat cultural perquè, creients o no, els assistents “emparaulin” el buit i el dol d’una pèrdua sentida. És tot un repte i goso dir que hauria de ser una prioritat pastoral de primer ordre.

Ho ha de fer, també, en un moment en què molta gent aprofita les exèquies, o encara més els comiats laics, per retre un breu homenatge al finat. Amb una mica d’estupor, veig com s’adrecen als morts com si fossin vius, al·ludeixen a “allà on siguin”, es consolen refugiant-se en la memòria (“seràs viu mentre et recordem”) i s’exhibeixen els llaços afectius. En fi, anhel de religió quan desapareix la religió, diríem, o quan les institucions que l’han de proveir són poc creïbles. Aquest anhel és una primera dada a tenir en compte pel repte que dèiem.


Però hi ha una segona dada, més complicada de resoldre. El protagonista, per dir-ho així, d’un funeral no és el finat, sinó Déu i el seu misteri. La litúrgia s’adreça a Déu perquè l’aculli. Al mort no se li canten les gràcies sinó que més aviat es prega perquè siguin perdonats els seus pecats. Per mi, és bastant més realista que no el que veig ara, i que té més a veure amb l’apoteosi del jo que ocupa incansablement tot el nostre estil de vida. El protagonista dels comiats actuals és el jo, sense adonar-nos que, precisament, el jo ha estat completament despullat, mort, vençut. I que aquesta actitud, qui la tingui en vida, ja haurà guanyat el cel. Qui mori, viurà.


Publicat a la revista Foc Nou (març 2017). Foto: fotograma de Quatre bodes i un funeral (Mike Newell, RU, 1994)


dilluns, de març 20, 2017

Beguda i civilització



Hi ha una relació evident, objectivament indiscutible, entre la tradició reglada i codificada de consumir alcohol i el progrés de la civilització. Els anglesos, els alemanys, els francesos, els japonesos: pobles de grans bevedors.

Ferran Sàez MateuEstranya forma de vidaA contra vent, Barcelona, 2006, p. 44 (comentari, aquí).

dissabte, de març 18, 2017

Et fa mal i no entens



EL PENITENT

Hi ha una cosa latent
de la vida o el món
que et fa mal i no entens
quan t'aferres a un cos
que no té el nom que dius,
quan al vers niuen corbs,
quan al semen hi ha sang,
quan els jorns són un mur,
quan orgasmes i plores.


Ponç Pons, Fragment del poema "Dos aiguaforts", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 103.
Il·lustració: Mark Rothko,  No. 14, 1960, 1960, San Francisco Museum of Modern Art (SFMOMA), San Francisco.

dimecres, de març 15, 2017

El pensament màgic no cura



Un xicot sense cap mena d’estudis mèdics m’explica que pot curar no sé quina malaltia. Amb les mans, sense tacte, només imposant-les com si fos una benedicció. I diagnostica una mala influència familiar que convindrà posar a ratlla com a origen del mal. La gent se’l creu i ningú el denuncia. Això passa avui a Catalunya, mentre els estudiants de medicina dediquen uns nou anys a formar-se, molts d’ells havent de marxar a l’estranger. No és  cas aïllat, i molt menys en l’àmbit de la medicina, on molta gent sosté teories conspiratòries, alternatives i no sotmeses al sedàs de la crítica com a irrefutables.

Una de les característiques que distingeix el temps que vivim és la bona salut que té el pensament màgic. Conviuen, a casa nostra, una descreguda distància amb l’herència religiosa, que duu les seves conseqüències morals i lingüístiques, amb una desconfiança, o pèrdua d’autoritat, del criteri intel·lectual, o merament empíric. I aquesta incredulitat, contrasta amb multitud de tendències crèdules en fenòmens sobrenaturals, o semblants. La crisi del simbòlic arrossega amb ella el seu principal enemic, el científic, de manera que s’imposa, com hem dit altres vegades aquí, un reencantament.

Sovint, el discurs del pensament màgic és tan bonrotllista com ineficaç. No et donaré medecines, però et donaré amor i la teva fortalesa interna (o les ones, o els esperits, o el que sigui) t’ho farà superar. No t’enviaré cap exèrcit que m’embruti les mans, país en guerra, però si vols t’envio pallassos sense fronteres. No aniré a votar la Hillary, però després muntaré moltes manifestacions contra Trump, a veure si li arriba la meva ràbia. No em mouré del sofà, però faré tots els clics solidaris que em sigui possible. Si ens donem les mans, tot serà possible. Si tots som més bons, el món serà millor. I així.

L’angoixa per mirar de cara a la realitat, plena d’obstacles i límits, però també la que alberga les úniques solucions viables a l’ombra d’aquests, ens aboca a crear-nos mons paral·lels amb final feliç, com si diguéssim. L’anhel prometeic de l’home totpoderós, o d’un Deus ex machina que ens ho resolgui tot després de fer-nos patir una mica, no pot admetre que, la realitat, molt sovint, no té solució per tot. D’això se’n diu finitud i és la condició instínseca de la nostra humanitat.

Jo ho entenc, sincerament. Quan un pateix una malaltia terminal, una fonda depressió, la pèrdua d’un ésser estimat… o se li fa agra aquesta vida d’anar fent, la paraula finitud és insuportable i l’atracció per la seguretat fictícia, irresistible. No us puc dir pas què faria, jo. Però mentre no arriba, almenys, preparem-nos i espavilem-nos. Fem l’humil gest d’admetre els nostres límits, d’estimar aquest cos que es degrada, aquest món que ens incomoda, aquesta ciència que no ho cura tot perquè darrere d’ells, i no al damunt rebutjant-ho com a deixalla o imperfecció, hi ha el que val la pena de la vida.

Article per a la revista Valors (febrer 2017)

dilluns, de març 13, 2017

La vulgar dictadura dels gatets



Allò que uneix la figura de Hitler amb la d'Stalin, o la de Franco amb la d'Enver Hoxha, no és res més que la vulgaritat. El més rellevant de la biografia de Franco no és tant la seva proximitat al feixisme com la seva afecció a les travesses. (...)

La part més obscura de les conseqüències socials de la digitalització es tradueix en la creació d'una nova massa global. (...) Aquesta nova massa mira els mateixos vídeos de gatets de Youtube, respon a les mateixes consignes globals, riu a partir dels mateixos acudits, plora a partir de les mateixes sèries de televisió i, sobretot, depèn d'un petitíssim grup d'empreses privades: Google, Microsoft, Facebook, Twitter...

(...) L'única justificació de l'intel·lectual és la seva suposada capacitat de dirigir la mirada cap a territoris poc transitats, fins i tots desolats, incòmodes, pertorbadorament minoritaris.

Ferran Sàez MateuEstranya forma de vidaA contra vent, Barcelona, 2006, pp. 23 i 20 (comentari, aquí).

dissabte, de març 11, 2017

L'escriptura que em cus



L'escriptura que em cus feta vers les ferides
té el ressò d'altres veus i el color d'altres vides.

Ponç Pons, Fragment del poema "Fuga", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 70.

divendres, de març 10, 2017

La Transfiguració


Sis dies després, Jesús va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, se'ls endugué a part dalt d'una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells; la seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. Llavors se'ls van aparèixer Moisès i Elies, que conversaven amb Jesús. Pere digué a Jesús:--Senyor, és bo que estiguem aquí dalt. Si vols, hi faré tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.Encara parlava, quan els cobrí un núvol lluminós, i una veu digué des del núvol:--Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo.Els deixebles, en sentir-ho, es van prosternar amb el front fins a terra, plens de gran temor. 7 Jesús s'acostà, els tocà i els digué:--Aixequeu-vos, no tingueu por.Ells van alçar els ulls i no veieren ningú més que Jesús tot sol.Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els va donar aquesta ordre:--No digueu res a ningú d'aquesta visió fins que el Fill de l'home hagi ressuscitat d'entre els morts.

Si la setmana passada vèiem la rotunda humanitat de Déu amb les temptacions de Jesús al desert, en l’episodi de la Transfiguració que llegirem aquest diumenge podem dir que “es tasta” la Ressurrecció i la Glòria. L’evangelista narra, d’una banda, un complex sistema simbòlic (Moisès i Elies, la llum, les túniques...) i, de l’altra, una mena d’excitació i desconcert dels pocs deixebles que acompanyen Jesús. Amb Jesús, sembla que diguin aquests deixebles anys més tard de la mort del seu amic, i amb llenguatge d’ara, vam tastar directament la plenitud dels nostres anhels més profunds, el veritable sentit de la vida. Sí, aquell que van matar i del que ens avergonyíem, aquell que va penjar d’un pal com la despulla d’un gos, aquell que de barrejar-se amb la púrria en deia “banquet”... va arribar al més fons que tenim i és com si tot, de cop, d’il·luminés. Es transfigurés.

Però encara hi ha més. Aquesta escena ens assenyala que aquella experiència no és tan sols un memorial, un recordatori, una commemoració o, encara menys, una nostàlgia de l’amic perdut. En assenyalar els profetes “del passat” i en anticipar el “futur”, Jesús se situa al mig del temps. Jesús no és tan sols l’esperança que la humanitat és capaç de Déu sinó que la seva interpel·lació s’adreça a cadascú de nosaltres al temps i el lloc on vivim. Contra el que demana l’apòstol Pere, clarament entusiasmat, de construir “una cabana” per cadascun dels profetes i pel propi mestre, el “lloc” de Jesús és la nostra realitat prosaica i quotidiana, la nostra vida a vegades tan mediocre.

Una de les reflexions que podem fer, avui, a l’Església i fora de l’Església, correspon a la nostra relació amb la tradició. En dos sentits. En primer lloc, si estem disposats a prescindir de l’enorme cabal teològic, moral, cultural, artístic i tot el que vulgueu -els nostres “Moisès i Elias”- en la nostra vida actual, tan secularitzada com, perdoneu-me, inculta tantes vegades. L’oblit d’aquest bagatge és un luxe que no ens podem permetre. 

Però, en segon lloc, encara que sembli contradictori, poter també cal reflexionar sobre les “cabanes” que a vegades construïm sobre aquest llegat, com si el món no hagués canviat, com si Déu fos una cosa “antiga”, un ordre que cal recuperar. Algú, en definitiva, que no sembla pas encarnat a la realitat que vivim. Sigui per una litúrgia de guitarres hippies o d’ultramontans, sigui per una moral massa sovint de manual i extraterrestre o sigui per mirar-nos excessivament el melic. No, no. No farem cap cabana i deixarem fer el camí a Jesús amb nosaltres. De fet, això és la Quaresma.

Comentari llegit avui al programa Creure Avui, del canal m1tv, per l'Evangeli d'aquest diumenge.Il·lustració: Teòfanes el Grec (atribuït) "la Transfiguració del Salvador", icona aproximadament del segle XV a la Galeria Tretyakov, Moscou