Molas teixint | No tanquem | Engrunes de Santes

Molas teixint

:

Us recomano aquesta entrevista d'avui a Isidre Molas, de Joan Tapia i publicada a El Periódico. Vegeu com acaba, tot parlant d'Itàlia:

:

--¿El vell PCI pesa massa?-

-Llevat dels països bipartidistes, els partits han de saber teixir aliances, traspassar les seves fronteres. Si no crees complicitats, malament.-

-¿Pensa en Catalunya i el CDC?-

-No. A Alemanya, l'SPD va saber pactar amb els liberals i amb els verds. Un partit gran necessita dues coses: posicions clares i amics, gent diferent amb la qual es pugui treballar.-

-Això té els seus costos.-

-És complex, però la política és sumar i establir diàleg. No sempre n'hi ha prou de tocar el xiulet.

:
Foto: Elisenda Pons
:
No tanquem
:
:

Demà iniciaré una sèrie de posts que seran -com l'any passat- algunes propostes de coses a fer durant l'agost. Seran senzilletes, algú dirà fins i tot que avorrides, però un és com és, no m'agraden les estridències ni les coses massa extraordinàries. Més aviat m'agrada veure com poden ser d'úniques i especials les coses ordinàries. Tampoc tinc el temps suficient per recomanar llibres, veig la llista dels que he llegit enguany i no la trobo massa adequada per l'estiu; alhora, els comentaris de llibres em consumeixen molt de temps que no he tingut... O sigui que farem el que podrem. Això fa que s'incrementi la fama de stajanovista d'aquest bloc encara que amb el truc de manipular el calendari de publicació dels posts, us ben enganyaré. En fi, feliç agost a tothom, bones vacances qui en faci i ens veurem aquí cada nit els que vulgueu. Ens ensenyarem les vergonyes.

:

Engrunes de Santes

:

En recullen encara -o ja- Cinto Amat, Joan Salicrú, Núria Radó, Oriol Rodríguez i Mercè Solé.

:

Ressaca

Dia de ressaca post-Santes i ja vestits per sentir Shakespeare amb la veu de Norah Krief (foto) i els sonets d'amor, que és on sóc ara quan es publica aquesta nota.

:

Però em permeto de recomanar-vos una sèrie d'enllaços. El primer, el reportatge que ha fet el canal de solidaritat de l'Ajuntament de Barcelona sobre el reportatge Els ponts de Mostar, on hi surten els seus autors.

:

D'El País extrec alguna recomanació més. En un dia crucial per al Govern turc, s'hi publica una interessant reflexió de Jesús A. Núñez Villaverde sobre la situació política al país i l'ús autoritari del laïcisme kemalista per part d'interessos no especialment democràtics. I acaba amb una atinada pregunta: "Mientras tanto, Turquía se aleja de la Unión Europea, sumida en problemas con suficiente calado como para desestabilizar su futuro, y algunos, con París en primer término, aprovechan inmediatamente para marcar distancias con quien nunca han querido ver dentro del club. ¿Dónde están los mensajes de Bruselas o de alguno de los Veintisiete en apoyo a un Gobierno legal y a un país que nos interesa, y mucho, incorporar a nuestro espacio comunitario?".
:

L'altre motiu per llegir el rotatiu és un article de Dianiel Innerarity sobre els desafiaments morals de la crisi alimentària, de la fam i de la sobrealimentació en un món on la globalització s'expressa alimentàriament (McDonald's). "Con nuestra decisión acerca de qué comer, decidimos también cómo queremos vivir e incluso en qué clase de mundo queremos vivir", diu. Això em fa pensar en una iniciativa molt interessant que he vist de l'agència Flama, en la que Intermón Oxfam proposa llistes de regals (per casaments, aniversaris, batejos...) de productes de les seves botigues solidàries.

:

Les meves Santes - i 7

:

Definitivament, avui enllestim. A la nit us vull veure al ball del Parc per desitjar-vos una feliç darrera nit de festa i un feliç inici del Shakespeare. Després de veure què som capaços de fer les persones quan ens deixen fer, el de Stratford ens ho mostrarà per horroritzar-nos, o per alegrar-nos, o per descobrir que som així, senzillament. Que al costat del millor de nosaltres hi ha el pitjor de nosaltres, i que quan surt un surt l'altre, sovint. Que l'amor conviu amb l'enveja, la generositat amb l'avarícia, la llibertat amb la por, la tendresa amb la guerra, la joia amb la tristesa, l'abundància amb l'absència, la festa amb l'esclavatge, el desig amb la moral, la bellesa amb la vilesa, el cos amb la ment. I que no ho podem pas extirpar, que haurem de conviure-hi. Shakespeare ens ho mostra i podrem -amb sort- prevenir-ho, especialment ara que haurem de travessar l'adust agost. Una cosa que amb tantes Santes potser oblidàvem. questa és la gran lliçó de Shakespeare qui, desafiant el destí dels déus i veient també la destrossa humana, confia de nou en la consciència humana per fer de la vida un lloc on hagi valgut la pena de passar-s'hi.

:

Ahir, fins les tantes ballant amb una promiscuïtat que riute'n d'en Nacho Vidal, salvant les distàncies. Despres, segon any del No n'hi ha prou amb aquest desig de més nit, de més nit i més llum, que imposa la nostra festa. Per cert, el culte a Robafaves es deu a aquest ressorgiment del mite del que parla Joan Salicrú al seu bloc? I aquesta reconciliació amb el mite (cant del Virolai inclòs), no és un episodi més del simulacre descrit per Baudrillard? Jo crec que la mena de 'progressisme' que recela dels mites s'enfronta a vegades a un altre que els reviu morts (els gegants i l'àliga són elements d ela processó de Corpus medieval) i que, és clar, els omplirem del que sigui. De sentit o d'alcohol. Però vaja, la festa és deixar-se anar, que són quatre dies.

:

I avui, tanquem figures i anem pensant -com deia ahir- en Les Santes del 2009. Au, i a desitjar i a pensar.

:

Jordi Merino m'envia un meme (fa temps que no en fem). Em demana qui és el 'santeru' de l'any. Bé, de l'any i de tota la meva vida, el paio més identificat amb Les Santes que conec és en Miquel Aliberas, alias Miguelete. Viu tot l'any hivernant pensant-hi (només reviscola quan sent l'olor de pólvora); si la festa fos metàl·lica ell hi viuria soldat, si fos orgànica en seria una extremitat, si fos líquida seria com Neptú regnant-hi. Per ell, però, la festa és especialment foc, s'alimenta de foc. No és una figura més del nostre planter festiu, és més, és un figura. I un paio collonut. Passo el meme a Vladimir, Toni Rodon, Ester Ventura, Esteban Seras i Maria Escalas.

:

Fotos: El No n'hi ha prou, d'A. Canalejo, i Miquel Aliberas, de TotMataro.cat.

:

• Diumenge 29: Tronada de fi de festa / A 3/4 i 5 de 12 de la nit / Parc Central. Espai firal / A càrrec de la Pirotecnia Tomás
• Diumenge 29: Espetec final / A mitjanit / Parc Central. Plaça d’Honorat Vilamanyà / Amb les orquestres Cimarrón i Girasol.

:

Les meves Santes - 6

:

Això ja declina, però ho farem durar una bona estona. Després d'un dia més aviat tranquil, i després del jazz, m'imagino que passaré els Requisits de Festa Major, un ball d'envelat amb una decoració preciosa a qui el meu jo galant s'ha rendit sortint a passeig. Com que costa una mica que això passi, i com que -no sé massa per què- vaig aprendre fa moooolts anys quatre passos mal fets de pasdoble, surto a fer el paripé. També em permet quedar bé davant algunes senyores assegudes que potser pensaran (després d'unes quantes copes) que podria ser el seu gendre formal, així les enganyo.

:

Però no tot acaba aquí. Cada any em trobo més o menys els mateixos, grupets al voltant de colles, uns nois (ja pares) que sopen cada any el mateix dia i vénen bastant torrats, un que fa el sant i vaja, etc. Jo només dic una cosa: tinc el carnet de ball amb alguns forats i s'accepten peticions. Tinc algunes excepcions, però, que aprofito per beure. Sóc de cava més que de julianes (còctel que només es fa aquell dia).

:

I després, el No n'hi ha prou, un altre ball nocturn amb gegants troneres. Gegants i altres figures, que l'endemà faran el camí de retorn cap el seu magatzem en el primer acte d ela festa del 2009: l'Anem a tancar. Això ja declina però no pas les nostres ganes.

:

Avui pensava que, per mi, Les Santes no van ser massa importants en la meva infantesa, almeys no ho recordo. De fet, el moviment de recuperació popular de la festa m'agafà encara amb sis anys (el 1975?) i amb pocs més les primeres democràtiques, que aquest any en fa trenta. Si no recordo malament, gairebé ja érem fora per Les Santes, una mica com tothom. De manera que deu ser normal que tan sols recordi els gegants, de lluny, els nans, i no pas la fressa festiva que sembla encomanar-se avui als que la tasten de petits. Jo, en canvi, he fet de pare 'santeru' -ajudat segurament perquè em tocava de ser-hi- i la festa major de Mataró i els seus trets culturals segurament formaran part de forma més decissiva, més estructural, en el meu fill, per bé i per mal. Ja veurem. En mi, però, Les Santes són una descoberta adolescent, una mena de ruptura mental amb la infantesa. I, poc a poc, m'hi vaig anar ficant d'una manera o altra. Els meus primers records intensos de la festa coincideixen així amb aquella edat d'angoixa i de presses, de fer i desfer-se, i les que vénen després. Gegants de desvetllament més que de cercavila, per entendre'ns. Nit, molta nit. La nit que fa falta per veure les coses més clares... o no.
:
Per cert, avui fa quatre anys que vaig obrir aquest bloc. De coses que m'han passat gràcies (o per culpa) d'això! Quatre anys són molts, almenys a mi -aquests- m'ho han semblat. Molts i interessants. Però seguirem al peu del canó.

:

Foto: freakpolita .
:

• Dilluns 28: Concert Raynald Colom Quintet / A les 10 de la nit / Pati de Can Marchal
• Dilluns 28: Requisits de Festa Major / A les 11 de la nit / Plaça de Santa Anna / Ball amb La Principal de la Bisbal
• Dilluns 28: No n’hi ha prou! / Acabat el ball de Requisits / Davant de l’Ajuntament, amb la Momerota, el Drac, l’Àliga, la Família Robafaves, i La Principal de la Nit
• Dimarts 29. Anem a tancar / A 1/4 de 8 de la tarda / Des de l’Ajuntament fins davant de l’antiga fàbrica de Can Marfà.

:

Les meves Santes - 5

Ahir ballant i, clar, avui arribo tard, justíssim, a l'Anada a Ofici, acompanyats com hem anat amb la consellera Montserrat Tura i gaudint a primeríssima fila de l'orquestració i cors de la Missa de les Santes, de la que ja us parlava ahir. Senzillament, emocionant. Aquesta tarda, passada i, després, focs. El dia de Les Santes és, especialment, un ia de l'esgotament. El que surt dels dies anteriors i el que acimules tot el dia, acompanyat pel sol canicular.

:

:
La nit de Les Santes, la nit dels focs que, d'uns anys ençà, s'allarga amb el Sarau. Els focs és l'acte més multitudinari i popular de la ciutat, on els elements de l'aigua (el mar) i el foc com a tribut als déus (amb la mediació i glòria de les patrones), i potser la terra (l'arena de la platja) i l'aire empolvorit i calent refan de nou el món, amb una munió de gent embaladida celebrant que un any més -i un any menys, potser- formem part d'aquest cosmos. Del big bang.

:

Com dic, després ens haurem de quedar al Passeig Marítim, escenari privilegiat i quasi permanent de la festa, estigui organitzada o no. Les Santes tenen aquest component d'exhibició, de passeig a veure qui veus, de sentir-te formar part de la massa que fem com si no ens agradés, però que ens encanta. Sigui pel Congrés Eucarístic o pels concerts del Boss, per plorar una princesa atropellada o per gaudir de la victòria del futbol. El bing bang, les espurnes que semblaven morir en arribar a terra, som nosaltres que busquem com reagrupar-nos per no sentir-nos tan sols, per experimentar que junts reviscolem. Ara cap amunt, ara cap avall, ara tinc pipí, ara em fan mal les cames, ara se m'adorm el nen, ara miro aquests pallassos, ara escolto el grup infame on toca un fill d'un amic, ara moc el cul fent veure que ballo, ara menjo síndria, ara m'enyoro, ara ric, ara vinc, ara vinc...

:
Demà, dia festiu local, servirà per llevar-se tard i gaudir d'un dels dies que gairebé mai toca festa, tranquil, pausat, lent, esperant el que no vols que arribi però s'imposa, el final d'una festa que n'anunciarà una altra, i una altra, i una altra en aquest espiral que ens mena de nou a esclatar com una palmera la nit dels focs.
:
Vídeo: Toni Blanch. Foto: ballant amb À No, no, no. autor: J.

:

• Diumenge 27: Castell de focs. A les 11 de la nit / Passeig Marítim.
• Diumenge 27: Sarau. Acabats els focs / Al llarg del Passeig MarítimMúsica, espectacles i balls: Ai, ai, ai + Gertrudis + Dr. Batonga, K@osmos (acrobàcies amb música en directe), Escenari Obert amb grups locals, Sardanes i xindriada

:
Article santeru
:
Cada any l'espero, i ve avui a la darrera pàgina d'El Punt. L'article de Manuel Cuyàs, brillant com sempre, brillant del sol traçant el camí de l'Anada a Ofici i de l'observació condescendent d'un Mataró que declina i un altre que despunta, i d'una ciutat que menysté els seus tresors. "A Mataró, ciutat gens monumental, tot es fa discretament, amb retenció, sota teulada", diu. I remata: "Si la plaça de Santa Maria és la del Mataró levític, mil·lenari, tancat, el que diu xíndria per dir síndria i apa siau per dir adéu, la de Santa Anna és oberta als quatre vents i a tot i a tothom i tant diu hola com ahalam."
:

Les meves Santes - 4

No saps com i demà ja ets el dia de Les Santes, ben bé, les patrícies romanes Juliana i Semproniana que -ves per on- ens fan de patrones per una arrencada romàntica dels nostres revesavis. I, de nou com cada any, s'interpreta a la Basílica de Santa Maria, en l'any del Mil·lenari, una 'Missa de Glòria' de Mossèn Blanch, escrita a mitjan segle XIX. És una tradició poc corrent, avui per avui, que ens ha llegat un patrimoni immaterial bellíssim, amb la participació de músics i cantaires que es formen tan sols per aquesta interpretació anual que només es fa aquell dia i en aquell lloc.
:
Encara que ara ens sembli estrany, fou la pròpia Església a través d'imposicions papals que posà en perill la continuïtat d'aquesta interpretació, ja que es considerava massa alegre, poc adient a les celebracions eucarístiques. Alguna cosa queda d'això en l'ús de cants 'per al poble' a la missa actual... encara que jo no ho critico: sense 'missa real', l'acte seria pura arqueologia. Per sort, i gràcies a les influències vaticanes d'algun mataroní (o llavanerenc), es va fer l'excepció. Penseu que les peces amb què consta, d'un notable eclecticisme de l'època, recull influències de la música que es feia aleshores, centrada en les òperes, un gènere vital, primordialment artístic i esteticista, vehicle de les passions que els mateixos romàntics que reivindicaven Les Santes tenien com a veritables guies humanes.
:
El reneixement, però sobretot el Barroc i en l'Absolutisme, desgrana el pathos humà a través de la seva individualització, que només s'organitza o s'ordena des de la posició del Rei, com deia fa poc Félix de Azúa en un magnífic assaig. El Romanticisme abunda en el pathos individual i centra allí (és a dir, des-centra del Rei) el motor, la causa i la finalitat de la condició humana, en una intempèrie neguitosa però lliure, feliçment i tràgicament lliure.
:
Els mataronins, que som aparentment freds i pràctics, despresos i escèptics, guardem dins nostre aquest pathos romàntic de l'excés i la tragèdia, sempre i quan no es vegi gaire i sigui d'ús intern. Això està canviant, per sort, però la Missa de Les Santes és justament una més d'aquestes característiques. L'èxtasi dins de la Basílica, els petons a casa, els quartos a Andorra, la caseta fora, la querida a Barcelona, els plors sempre en privat, els aplaudiments justos.
:
Per acabar, diré només que l'efecte musical de l'obra de Mossèn Blanch seria -guardant les distàncies- com el gospel avui. És tan divertit, tan apassionat, tan engrescador, que no sembla de missa. I fixa't, ha hagut de sortir de missa, ha hagut de perdre la seva funció, ha hagut de mostrar-se al carrer per reviure. També per Les Santes, iniciant una tradició que d'aquí un segle i mig algú comentarà en un bloc.

Foto: Una actuació d'orgue a Santa Maria, Ajuntament de Mataró.
:

• Diumenge 27: Missa de Les Santes. A les 10 del matí / Basílica de Santa Maria.
• Dilluns 28: Concert de gospel. A les 8 de la tarda / Passeig del Callao. A càrrec de Gospel Sons

:

Blocs santerus
:
La cosa bull a la blocsfera local, de la que destaco aquest poema de Cinto Amat, dos vídeos recents d'en Toni Blanch que expliquen molt bé el que us deia ahir (la Crida i el Desvetllament), una sèrie de posts de Saül Gordillo (1, 2, 3, 4, ... i flikr) i la Crida de l'Alcalde, amb un bell record als morts de l'Ebre.
:

Les meves Santes - 3

Res, que en el moment d'escriure això encara no s'ha fet la Crida, sí en el moment de publicar-ho. la Crida és una versió localíssima dels pregons municipals. Les intencions de canviar-la han acabat desestimant-se, a vegades amb una virulència incomprensible. La Crida, la festa major, també és això, lamentablement. La cara menys amable de la festa (de qualsevol festa) és aquesta que la converteix en l'expressió d'un nosaltres excloent. Consisteix en l'elaboració de codis propis no compartibles, d'espais reduïts, de burocràcies populars, etc. Contra aquesta festa també hem de fer festa: amb aiguabarreig, amb contaminació, amb alternatives millors, amb somriures contra el crit. Vaja, crec que això ja es dóna.

:

En acabat, i després de sopar qui sap on, comença una altra versió localíssima dels correfocs. S'inicia amb un ritual de baixar i pujar la Riera amb els gegants i amb ritmes valencians que catalanitzem comptant-los fins a quinze. És un acte catàrquic i brutal, que jo ja ni goso de viure massa a prop, que enganxa milers d'adolescents i de joves i que és un dels de més risc de la festa. Després, amb el nom d'Escapada de negra nit, s'inicia un correfoc encara de més risc. Que acaba amb una ruixada (versió també molt ilurenca de 'miss camiseta mojada') que enllesteix la catarsi amb l'atac frontal a la suor i a la poca formalitat que resta. Aquesta ciutat tan tranquil·la i pacient, tan poc avesada a les estridències i l'exhibicionisme, canvia la seva faç i es transforma en una macro festa de celebració dels valors exactament contraris, que esclaten com el gas pres d'una ampolla de cava. Pres de pencar massa, o de suar massa, o d'avorrir-se massa.

:

Per cert, avui fa tres cents anys d'una moguda impressionant, barroca, teatral, excessiva, tàctica, que la ciutat de Mataró va retre per rebre l'esposa de l'aspirant de la corona espanyola Carles d'Àustria. En parla Manuel Cusachs a capgros.com i és una delícia llegir-ho. No ho diu, però em temo que el més important de tot era la consumació del matrimoni per poders. El que s'ha de fer per un 'polvo'.

:

Foto: Ruixada del 2003, LesSantes.net.

:

• Divendres 25. Desvetllament bellugós. A 2/4 de 12 de la nit / Des de l’Ajuntament. La Família Divendres 25. Robafaves baixarà La Riera acompanyada de l’Agrupació Musical del Maresme
• Divendres 25. Convidada de la Família RobafavesA mitjanit / Plaça de Santa Anna. Ball amb Xarop de Canya
• Divendres 25. Escapada a negra nit. Tot seguit / Des de l’Ajuntament fins al Parc Central
• Divendres 25. Tabalada. Tot seguit / Parc Central. Plaça d’Honorat Vilamanyà
• Divendres 25. La Ruixada. Tot seguit / Parc Central. Plaça d’Honorat Vilamanyà

:

Les meves Santes - 2

En el moment d'escriure això encara no ha començat la primera gran nit de la festa. Després d'un dia pleníssim de reunions, dinars i sopars, tinc la intenció -com deia ahir- de fer una mica el babau al passeig marítim. Ja veurem perquè algun entrebanc de darrera hora potser m'ho impossibilita. És igual: la festa major depèn de cadascú.

:

Vaig dir que el cartell de Les Santes d'enguany, de Martí Anson, em semblava genial. Més que el cartell diria -com si fos un modern- el concepte. O les seves conseqüències, el seu esdeveniment visible. És a dir, la veritable performance que significa veure una bona colla de mataronins vestits com jugadors de futbol, amb possibilitat d'estampar el nom a la peça. la idea és genial i potser irrepetible, crec que és la millor obra d'Anson i la que millor defineix (i aconsegueix) el seu projecte artístic, que es basa més en el procés, en l'esdeveniment, que no pas en el resultat. Aconsegueix ell també (i potser alhora irrepetiblement) una popularitat envejable.

:

Demà, Missa de Sant Jaume a la capella de l'Antic Hospital. Aniré a aquest esdeveniment que, cada any, recorda el que llegà la deixa a la ciutat, Mossèn Jaume Sala, al segle XVI. La restauració feta de fa un parell d'anys va ressaltar els seus trets més bells i val molt la pena de passar-s'hi. Veïns, devots i malalts (ara el centre acull interns aguts), i polítics, i capellans, ens trobem en aquesta entranyable festa que canta els goigs del sant.

:

I a la tarda, Crida. I després escapada. I vaja, que ja hi som.

:

Les Santes com un laberint, com els trajectes incerts, com l'embriaguesa, com el present intensíssim, com l'amor i el desamor.

:

• Divendres 25. Missa de sant Jaume. A les 12 del migdia / Capella de l'Antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena.
• Divendres 25. Crida de Festa Major. A les 8 de la tarda / Ajuntament

:
Foto: les santes.net
:

Les meves Santes - 1

Foto: capgros.com

:

Demà comencen, oficialment, Les Santes, aquesta festa de Mataró que ens sembla l'única del món, d'una ciutat que ens sembla l'única del món. No sé els altres, però els mataronins som així. Almenys m'ho diuen de fora: en menys de deu minuts d'una conversa celebrada lluny dels dominis d'Iluro els mataronins ja hem dit que som de Mataró. I d'uns anys ençà, especialment, Les Santes no són tan sols les festes genuïnes dels més genuïns, sinó que han esdevingut la festa popular que des de l'inici de la democràcia potser ni se somniava.

:

En fi, ja veieu: començo a parlar de Les Santes i em passaria una bona estona dient el que diem cada any, amb orgull, sorpenent a forasters escèptics amb la promesa que això és xauxa. Però és que la festa, fonamentalment, és repetició. Viure-la és reviure-la, que s'acabi és esperar la de l'any que ve, que comenci és que hem aguantat vius un any més (haureu d'esperar una mica, em temo...), passar-la no és res més que reviure el ritual d'allò que sembla immutable, del trasbals que ens cal per viure amb ordre sense recórrer (o sí) a altres substàncies. I veure com ens anem desplaçant: el paper que feies ja el fan d'altres i vas veient que no cal, o no et convé, l'excés d'abans, les hores sense dormir, tot això. La resta de l'any ens fem grans i ara ens n'adonem, també. Com que el seu final coincidirà amb la desbandada vacacional, té alhora un cert aire apocalíptic: noi, el que ara no has fet ja no ho faràs. Carpe diem.

:

Deia que demà començaran oficialment Les Santes, encara que fa molts dies que se'n preparen coses amb fets tan destacats com la Diada castellera, o la Gegantada, o un munt d'actes esportius. L'inici oficial de Les Santes és també una concessió, una propina. Vint-i-quatre hores (o vint-i-tres) de la Crida de la Festa Major, cada Sant Jaume, celebrem la Milla Urbana i les Havaneres a la platja. Una excusa per fer el babau en aquesta platja que no deixarà de ser auditori massiu els dies de la festa. Allà m'hi trobareu.

:

Llibertat

[El que identifica el socialisme és] La igualdad y la solidaridad, pero ojo. La igualdad entendida como la equiparación de todos elimina el esfuerzo y los alicientes para mejorar, para innovar y para progresar. Es bueno que la sociedad tenga dinamismo y para ello es necesaria una igualdad de oportunidades que permita a quien se lo proponga ser diferente, ser mejor que los demás. Si al final todos hemos de acabar siendo iguales, bueno eso no tiene nada que ver con el socialismo, es una barbaridad.

:

Isidre Molas a La Vanguardia, 21.7.2008. Foto: Albert Olivé / EFE.

:

Sí, sí, sí

El dret a la tristesa, al reclam de tendresa davant els fàrmacs o les teràpies, a la vida lliure, al camí llarg i difícil vers una felicitat quasi impossible, a la sinceritat i el despullament de l'ànima més que del cos, a dir que no per haver de dir que sí, tres vegades no abans que no canti el gall i tres vegades sí plorant a la casa del vi, de la sang feta vi. Això és el que ens proposen el dominic Antonio Praena, Juan Manuel de Prada i Amy Winehouse (quin nom, quina dona).

:

Onzè - 3

:

Darrer dia del Congrés. Estem cansats però molt contents. Ahir vam marxar (sense poder anar a la blogs&beer, Mataró em demanava) amb l'anunci que la candidatura de Montilla incorpora Isidre Molas a la Presidència del Partit. És una gran notícia, Molas representa molt per molta gent del PSC: la història més recent de la recuperació socialista, l'estudi del pensament d'esquerres al país, el rigor en l'anàlisi demoscòpica i social, una finezza fantàstica de les anàlisis polítiques, un paio entranyable que guanya quan treu l'energia -sense cap concessió sentimental-, etc.

:

Però millor, quan ens despertem després de les poques hores de dormir (i mentre d'altres feien feina: molt bé, Santi), ens assabentem que no tan sols Joan Rangel té un paper destacant a la Comissió Executiva (com ha estat des de fa ja un temps), sinó que aquesta incorpora la companya Consol Prados al front de l'àrea d'immigració i integració. Com a reconeixement i com a repte, és fantàstic. A nivell personal, òbviament, una gran alegria. I com a primer secretari dels socialistes mataronins, un gran orgull que la Consol sigui la primera conciutadana meva en ser membre d'una executiva nacional d'aquest partit que estimem tant.

:

El migdia avança amb la votació dels òrgans de direcció i amb l'acte de cloenda, amb Zapatero i Montilla. Em quedo amb dues idees. Una, que el PSC opta decididament per represnetar els interessos de la majoria del país, conscient del seu paper central (compte, no pas centrista: som d'esquerres i ho tenim molt clar) per fer d'aquest país un gran país en tots els nivells: dinàmic, obert, igualitari, sensible, potent, federal. Dues, que estimem molt Zapatero, com diu Montilla, però ens estimem molt més Catalunya i la seva gent i a ella ens devem. I que de "lliçons de català acceptem les que calguin, però lliçons de catalanitat no n'acceptem ni una". És la manera que tenim de ser socialistes.
:

Més notícies:

:

Montilla: "Lliçons de català acceptem les que calguin. Però lliçons de catalanitat no n'acceptem ni una"

Iceta visita l'Endavant Digital / Montilla amb l'Endavant Digital / Isidre Molas visita l'Endavant Digital

Jaume Collboni: "És un congrés molt fructífer amb propostes molt sólides i molt treballades"

Meritxell Batet: "La nova metodologia ha agilitzat molt el debat"

David Fuentes: "Estic sorprès de la quantitat de debat i intervencions a les comissions"

Entrevistem a tres organitzadors del Congrés

Comencen les votacions de la Proposta Executiva

Sara Jaurrieta: "A la comissió 'El socialisme català' hem enriquit la ponència"

Pia Locatelli, presidenta de la Internacional Socialista de Mujeres asiste al congreso

:

:

Onzè - 2

:

Segon dia de Congrés. Arribo tard, al matí, funeral de Ventura Ametller en representació institucional. Dino amb els companys, la majoria de comissions ja ha enllestit el munt d'esmenes que hi havia a les Ponències. Molta de la feina feta abans del Congrés, amb la presentació de nous textos consensuats i, finalment, amb el debat, discussió i aprovació de les més importants. Els companys de Mataró han treballat activament per defensar el centenar de propostes que vam aprovar, colze a colze amb els del Maresme.

:

Dinar al Congrés i passeig amb al contemplació de les activitats comnplementàries. Fotos (algunes impublicables al flickr). Quan escric això, hi ha convocada una blogs&beer al bar i ara me n'hi aniré, si puc. Els bloggers més actius del PSC són aquí, ens hem trobat vàries vegades a l'àrea d'internet (la dels freaks, els he dir).

:

Aquesta tarda es presentaven en plenari dles treballs de les comissions, amb els documents finalment aprovats. En podrue veure més detalls a les notícies del PSC. Jo em quedo amb la Declaració de Principis que ha aprovat el PSC, nova, i que respon a la idea que "el PSC no està fet per governar, tan sols, està fet per servir els ideals i els valors del soscialistes", com acaba de dir Miquel Iceta en la seva presentació.

:

Una darrera cosa que ahir em vaig deixar (però de laque avui molta gent m'en parlava... potyser perquè saben que m'interessa). Montilla, a les respostes a l'Informe de gestió d'ahir, va aclarir que el PSC no pot caure en l'anticlericalisme. I va donar vàries raons, algunes de tpàctiques, certament, però també d'altres més profundes. Compartim -socialistes i cristians- alguns valors comuns i no esn podem girar d'esquena. A la fundació del PSC, a més, confluiren nombrosos cristians progressistes i molts socialistes en són. A més, l'Església catalana no és aquesta imatge careptovetònica que ofereix sovint la Conferència Episcopal i la seva avantguarda. Crec que el PSC ha triat el to en aquest tema de la laïcitat. La llibertat en la creença comença en el respecte a les creences.

:

Més notícies:

Alberta López, de 18 anys, la congressista més jove
Les comissions comencen a treballar
Injecció de joventut al PSC
Hereu visita les entitats amigues
Montilla amb l'Escola de Formació Xavier Soto
Per la cultura de la cooperació i contra la cultura de la confrontació
Josep Bertran, de 79 anys, és el congressista més gran
La diversitat ens enriqueix
El treball matinal de les comissions es debat en el plenari a la tarda
Formalitzat un acord d´afiliació del PSC amb la Unió Progressista de la Terra Alta (UPTA)
Corbacho improvisa un "consultori" per a immigrants al Congrés
Vídeos al Canal de Youtube i a la web de l'11è Congrés, apartat vídeos. Vídeos: Injecció de joventut al PSC; Finalitza el treball a les Comissions
Fotos.
:

:

Segueix en directe l'onzè Congrés del PSC.

:

Onzè - 1

:

Primer dia de Congrés. Els de Mataró -alguns veterans, altres més novells- assistim anb unes ganes magnífiques al Congrés en què el PSC partex d'una millor posició, tant des elpunt de vista institucional com del seu posicionament central en la política catalana. Els consellers nacionals hem decidit no presentar-nos coma delegats, de manera que som més els mataronins assistents al Congrés. La delgació mataronina, a més, és majoritàriament de dones: és la primera vegada que passa i n'estic molt orgullós. La Montse López, Secretària d'Organització local, és la notra cap de delegació.

:

Matí de salutacions i d'intervencions de partits, sindicats o entitats alienes al Partit però que volen fer sentir la seva veu. Còmplice intervenció de Pepe Blanco en nom del PSOE. Abrandat discurs de la Vicepresidenta, Manuela de Madre.

:

Torno a Mataró en un dinar a que m'havia compromès i retorno al Congrés quan s'està discutint d'Informe de Gestió de la Comissió Executiva Nacional. Consol Prados intervé en nom del conjunt de companyes i companys del Maresme, demanant que es tingui en compte la vida als pobles i ciutats, els canvis de dada dia a cada racó. La Catalunya que sap on va és feta de milers de persones, de milions, de centenars de pobles i ciutats, de milers de barris que saben on van. Contra la nostàlgia o la mala llet, fermesa i esperança. Aquesta és l'actitud col·lectiva que veig en aquest Congrés nacional.

:

Votació unànime a favor de la gestió de l'Executiva, entusiasme per la força que té el Partit, per les ganes que tenim de canviar i transformar, pel capaços que se'ns veu. Bravo, Montilla ("alguns diuen que destrosso la llengua, si ells puguessin, destrossarien el país"). En el moment d'escriure això, s'està discutint i votant la gestió d'altres òrgans. Després, es constituiran les comissions i a pencar de valent.

:

El Congrés, enguany, està muntat com una gran festa, una enorme trobada de relació dels socialistes de Catalunya. No tan sols amb els debats profunds i importants que hi haurà entre les parets dels salons d'aquest Palau de Congressos, sinó amb les nombroses activitats que hi ha al seu entorn o els espais que, com el que ara jo sóc, permeten de postejar en directe des d'aquest esdeveniment.

:

I no tan sols de l'espai. Ara em deien que a la sala, aquest matí, 120 ordinadors portàtils estaven connectats a la xarxa al plenari del Congrés. Entrem en una nova etapa de les comunicacions en esdeveniments com aquest, on no cal ser-hi del tot per poder participar-hi. Sospito que el següent Congrés tindrà encara més relleu el fet de connectar el conjunt del Partit a l'esdeveniment d'avui.

:

Més notícies:

:

· Núria Marín, la nova alcaldessa de L'Hospitalet, vicepresidenta primera del Congrés
· La frase: "La esperanza es el sueño del hombre despierto" Antonio Balmón
· El Balanç de Gestió de Montilla
· "Catalunya sap on va si nosaltres, els socialistes, fem el camí. Aquest és el repte del nostre onzè Congrés"
· José Zaragoza visita l'Endavant Digital
· Blanco defende a pluralidade lingüística no congreso dos socialistas catalans
· La frase: "El socialisme no és només una estació a la que arribar, sinó un viatge que empendre" Manuela de Madre
· Figueras i de Madre a la Botiga del PSC
· Tornem a les 16h!
· Un Congrés sense barreres
· La frase: "El primer obstáculo para creer a Mariano se llama Rajoy" José Blanco.
· Les primeres hores de l'11è Congrés
· Comença l'11è Congrés

:

:

Segueix en directe l'onzè Congrés del PSC.

:

BXVI | Godayol | Dos bisbes

El sms de BXVI
:

Llegeixo a La Vanguardia d'ahir que el Papa ha enviat un sms als participants a la XXIII Jornada Mundial de la Joventut, organitzada a Sydney. Deia "Young friend, God & his people expect much from u, because u have within u the Father''s supreme gift: the Spirit of Jesus - BXVI". Observeu l'ús de la u pel you. Després diran que el seu antecessor era el mediàtic. Ho haurà tret de Les Santes?

:

A mi m'ha semblat fantàstic. espero que al darrere hi hagi algú pensant en com utilitzar millor els mitjans actuals per millorar la imatge (Cope inclosa) de l'Església -per exemple- i que no sigui una flor d'estiu. Veurem. Foto: EFE.

:
Godayol
:

Al mateix diari hi ha una entrevista a Joan Godayol, bisbe emèrit d'Ayaviri, mataroní, salesià, missioner i d'una prudent però claríssima crítica a la situació actual de l'Església. Prudent, claríssima i d'una fidelitat a la seva fe a prova de bomba. Potser no de sms, però sí de bomba, en el sentit més literal. N'extrec algunes respostes:

:

Ya siendo obispo, recibí tres cartas de Sendero Luminoso amenazándome de muerte. (...) En la primera me escribían: "Sabemos que eres de Mataró, que viene de matar, porque eres un agente que ha venido a asesinar al pueblo...". Falsa etimología, gracias a Dios. (...) A Sendero no lo detuvo el ejército, sino el pueblo: las rondas campesinas.

:

Sigo el Evangelio, y Jesús da preferencia a los pobres, una preferencia que no es exclusiva ni excluyente para los que no son pobres, pero que empieza dando más a quien más lo necesita. Así fue y así debería ser.

:

Roma ha utilizado los movimientos apostólicos para llevar a cabo esa revisión de la apertura vaticana. (...) Los Legionarios de Cristo Rey, Verbo Encarnado, Sodalitium Christianae Vitae... Hay más de 300 de estos movimientos seglares que pretenden erigirse en defensores de la ortodoxia romana y reivindican la riqueza. (...) Consideran, siguiendo el espíritu del calvinismo, que la pobreza no es una virtud sino todo lo contrario. (...) Ponen la cruz cerca de la cartera. Sus patrocinadores seglares, a cambio, obtienen una zona de alegalidad fiscal para sus donativos y tráficos de capitales. Yo he sido desplazado por Roma para promocionar en Perú a miembros de esos movimientos.

:

Lo que hicimos por la formación profesional y los hogares para víctimas del terrorismo. Y recuerdo el entrañable contacto con mis feligreses: el rito del pago a la tierra, la Pachamama, con el paco, el chamán. (...) Es una bella ceremonia penitencial que no tiene por qué ser despreciada. Yo me hice obispo para servir a Dios y a los demás, no para juzgarlos. Yo creo que fuera de la Iglesia también hay salvación. Fuera hay una ley natural universal que nos obliga a todos los humanos y que también predicó Jesús.

:

El rito debe estar al servicio de la fe y no al revés. Hemos hecho de lo secundario lo esencial. Deberíamos replanteárnoslo. (...) La fe que empuja a servir a los demás. Ha sido la obsesión de mi obispado: ser útiles. Si no lo somos, todas las normas, cánones, apariencias, ritos y hábitos carecen de sentido.

:

Seguir el consejo que me dio el abad de Montserrat, Cassià Just, poco antes de morir: "Endavant, Godayol, des de la veritat obrim camins per reformar l'Església, però amb prudència".

:

Dos bisbes nous
:
Corro a veure què diu el blocaire de referència en aquests temes i es mostra moderadament optimista davant el nomenament de Francesc Pardo a Girona i Joan Piris a Lleida. Esperem-ho.
:

El brot

Ahir a la tarda es rebia la notícia i immediatament es posava en marxa un dispositiu de coordinació Generalitat-Ajuntament, atenció i intervenció per atendre el brot de legionel·losi que afecta Mataró, després que s'hagin detectat uns set afectats. Avui nou bo que ja n'hi ha un d'alta. No és la primera vegada que ens passa (partim d'una experiència fa uns anys -2002- de la que en vam aprendre molt... vegeu com ho explicava Manuel Mas) i en una societat com la nostra, plena de focus potencials, especialment a l'estiu, plana com una espasa de Damocles. Em consta que tots els protocols són activats, que s'està treballant força i que s'està informant amb diligència. Caldrà treballar amb cura, perquè no es descarta l'aparició de nous afectats, atenent al període d'incubació (10 dies) i a l'experiència citada. En qualsevol cas, l'Ajuntament de Mataró ha habilitat una unitat d'informació als ciutadans a les instal·lacions del Servei de Salut Pública de l'Ajuntament, a la plaça de Catalunya número 20, i un telèfon gratuït disponible les 24 hores (número de telèfon: 900 859 009).

:

Fotos: L'Alcalde Baron, La sra. Arboix, del dep. de Salut i la regidoraEsteban durant la roda de premsa d'avui. Instal·lacions del Servei de Salut Pública de l’Ajuntament, a la plaça de Catalunya número 20. Autor: Romuald Gallofré.

:

Catalans jansenistes

Enric Juliana escrivia una interessant crònica diumenge a La Vanguardia a rel de la que creu que ha de ser inevitable entesa entre el País Valencià i Catalunya. Enmig, extreu una interesssant teoria sobre el caràcter del català (catolicisme jansenista) i del valencià (catolicisme barroc), contrast del que ja n'he parlat en alguna ocasió. I que a Mataró, per cert, es viu en alguns àmbits, no tan en contrast amb el valencià sinó amb l'andalús, i provoca situacions fantàstiques o explica alguns dels comportaments ciutadans... En fi. Ara extrec alguns fragments de l'article de Juliana:

:

Pura gesticulación barroca: "¡La vida es una comedia!". Un catalán jansenista jamás lo proclamaría así, con tanta intención y con tan alegre carcajada. (...)."La vida es una comedia y hay que saber interpretarla".

A un catalán jansenista - montserratino, por tanto- siempre le costará admitir la vida como teatro. Es demasiado doloroso. Es una cruda revelación incompatible con la sonrisa.

Primo hermano del luterano, el católico jansenista - muy episcopal, más bien poco del Papa y precavido ante la Monarquía, es decir, afecto al poder próximo y desconfiado del cetro lejano- tiende a interpretar la seriedad como plasmación de un orden celestial. Los luteranos fueron drásticos y separatistas. Los jansenistas, sobre todo en su variante francesa (el galicanismo), soñaban con una autonomía episcopal fuerte y bien llevada. Eran rigoristas, pero sin exagerar. Por ello, el catalanismo siempre ha sido antibarroco, que es un vitalismo espectacular, aparatoso y muy romano. Una verdad exagerada. Una angustia camuflada, por tanto.

En los años sesenta y setenta, tiempos de guitarra, arpillera y ermita románica, el catolicismo jansenista entró en diálogos con el marxismo mediterráneo, dogmática fantasiosa y adaptable que navegaba por el mar Adriático, entre los puertos de Italia y de la República Federal Socialista de Yugoslavia. (...)

Por ser antibarroco, el catalanismo de guitarra, arpillera y ermita románica se rió de las fallas valencianas y de la Geperudeta, deidad romana que preside la ciudad de Valencia bajo el nombre de la Verge dels Desemparats. Cuando Jordi Pujol se dio
cuenta, ya era demasiado tarde. "Los catalanes no hemos sabido entender las fallas y la Geperudeta", dijo un día, con ese tono veraz que siempre sabe dar a sus palabras. Pujol, que de Valencia lo sabe todo, seguramente se apercibió del error mucho antes, pero durante 23 años, suyo, muy suyo, fue el ritmo del discurso catalán dominante.

:

Foto: La Verge dels Desemparats, la Geperudeta, patrona de València. Autor: Alejandro Herrero.

:

Llegir en sèrio

Magnífic aquest fragment de l'article d'ahir de Javier Cercas a El País Semanal, a propòsit de l'increment de lectures apassionades de les seves amigues a mesura que es divorcien.

:

La literatura es un servicio de urgencias. Leer por diversión está muy bien, leer por entretenimiento está muy bien, leer para no ser un cretino está muy bien. Pero la única forma seria de leer es leer como quien reza, como quien llora, como quien pelea por su pellejo en cada frase, en cada adjetivo y en cada coma.

:

Partit federador

Alguns que no van llegir El País de dijous de la que parlava ahir i que no poden accedir al linc del "Quadern" em demanen que extracti l'entrevista a Raimon Obiols que s'hi publicava. Aquí va el que crec més interessant.

(foto: Carles Ribas)

El PSC és un partit federalista, cert, però en realitat el que ha estat durant aquests 30 anys és un partit federador. Primer, va federar els grups socialistes existents a Catalunya en un sol partit. Segon, va contribuir a mantenir la unitat civil del poble de Catalunya amb els dos lemes Som i serem un sol poble i La llengua no ens dividirà. I després també el PSC ha contribuït a federar les esquerres polítiques a Catalunya, perquè la nostra visió estratègica va ser que a Catalunya hi havia una majoria d’esquerra i de centre-esquerra, i havia de governar.
:
(...) El paper federador del PSC es projecta de cara al futur, en aquest moment. En quina direcció? Una: federar el poble de Catalunya significa resoldre satisfactòriament el repte de la immigració. Dues: federar les esquerres a Catalunya significa superar el repte que l’accent es posi en l’àmbit dels programes i les polítiques i no en el de les afirmacions identitaristes. I tres: ara hi ha un nou repte potser més nou, que és el de federar la societat i les institucions i instruments de la política democràtica, és a dir, superar el repte de la societat individualista que es mira la política com un exercici professional, com un espectacle. (...)

(...) Els corifeus sobiranistes habituals estan presentant un imaginari absurd segons el qual Espanya està en plena modernor i Catalunya està en decadència. Això és ridícul! A Espanya més aviat hi ha una tendència cap a l’arcaisme i el nacionalisme neoespanyolista. (...) El repte fonamental és l’activació, la mobilització, de gent nombrosa i qualitativament experta i arrelada i real, poble real. Perquè amb totes aquestes lamentacions pel declivi de Catalunya es desconeix el poble real: hi ha hagut escarafalls perquè uns milers de persones van sortir a celebrar el triomf de l’equip espanyol sobre l’equip d’Alemanya. Tot això és ridícul. És que no coneixem el país? Fa anys que les enquestes ens en mostren la radiografia. La gent té sentiments d’identitat que no són coincidents, són diversos, una graduació matisada de gent que se sent d’una manera, d’una altra. L’important és que se senti formant un sol poble, que es rebutgin les querelles de tipus identitarista i lingüístic.

(...) Haig de dir, encara que pot semblar paradoxal, que el discurs del ministre Corbacho el comparteixo. Els sectors que senten més la problemàtica de la immigració són els sectors amb necessitat de serveis públics. Dit això, Europa ha de tenir una política d’immigració comuna, però no crec que el millor sigui aquest tipus de directiva. (...) Jo crec que hi ha dretes a Europa que estan jugant a estimular la por com sigui.

(...) S’han de dir dues coses: que el grup parlamentari que hi ha al Congrés no és el grup parlamentari del PSOE, sinó el Grup Parlamentari Socialista. Hi ha dos partits en aquest grup, el PSOE i el PSC, un tema que la gent tendeix a ignorar. Els adversaris ho deformen i diuen que el PSC està dins el grup parlamentari del PSOE. Aquest és el primer punt. El segon, la veu del PSC ha de sentir-se clarament.

:

PSC, 30 anys

:

Avui hem tingut l'acte de celebració del trentè aniversari del PSC, a l'Auditori de Barcelona. El conjunt d'intervencions (potser massa, encara que no en sobrava cap) han incidit notablement en què representa el PSC des de tots els punts de vista. Potser valdria la pena recopilar-los. Em quedo amb un parell d'idees 'en negatiu' que ha deixat anar Josep Mª Triginer "per no caure en els errors garrafals d'altres propostes messiàniques" i que ell ha après d'aquesta trajectòria d'èxits del Partit. Una, que no hi ha solució final, ni ideal, sinó que hem d'anar proposant avenços i alternatives a la realitat tal i com s'ens planteja. Dues, que no podem pretendre que el Partit (o les idees) canviï la manera de ser de la gent. Que nosaltres ens hem de limitar a posar instruments al servei de la llibertat la igualtat, però que mai podem pretendre que això canviarà les persones. M'ha agradat molt, perquè a vegades esperem massa de la política, de les idees.

:

Hi ha hagut, com deia, moltes més aproximacions: que el PSC té la força en la seva pluralitat, que som un instrument al servei del poble de Catalunya, que el seu èxit s'ha posat de manifest en la prfunda transformació de les viles i ciutats, que hem estat qui ha fet d'aquest país un sol poble "i la llengua no ens ha separat" -com advertia Obiols- que el Partit fa dels companys amics, el reencontre amb Maragall etc. I el discurs de Montilla (íntegre aquí) apuntant al futur amb un PSC amb les idees clares i, per tant, amb la capacitat de prendre decisions amb valentia.

:

Finalment, no me'n puc estar de dir que el meu company Quico Melero és l'autor de la foto de portada del llibre commemoratiu d el'aniversari que ha editat la Fundació Rafael Campalans, que us he reproduït en aquets port. Jo, en conya, dic que me l'he comprat perquè hi surto, a la portada. El contingut inclou una avaluació un per un de cada congrés escrita per algun dels seus protagonistes més rellevants.

:

De la pròpia Fundació destaquen dos articles del proper número de frc Revista de Debat Polític que fan referència als 30 anys d'història del partit. Són dels professors Joan Fuster i Joan Rodríguez. El suplement "Quadern" d'El País de dijous, inclou també diversos articles interessantíssimes osbre l'evolució del PSC i el seu paper a la societat catalana: un reportatge d'Enric Company, una conversa entre un militant veterà (Paco Parras) i un de nou (Òscar Morera) i una entrevista a Raimon Obiols.

:

En parlen Manuel Mas, Miquel Iceta i Javi Naya.
:

Xarxes que atrapen

A propòsit de les xarxes socials a internet (Facebook, Fotolog, VF, hi5, Metroflog...) , Quim Monzó explica avui a La Vanguardia una anècdota d'un nano que va xerrar que li anaven a fer una prova per canviar de club i ara el club d'on és (encara) el té en contra. "Como sucede en este tipo de páginas, no sólo los amigos las leen", diu. "Las lee quien quiere, aunque no todo el mundo pueda añadir comentarios". I acaba així:

:

Hay un montón de muchachos -crecidos con internet y los weblogs y toda la pesca- que ignoran cualquier frontera entre lo público y lo privado. Ello da situaciones chocantes, como la de que, en algunos casos y a pesar del tradicional mutismo adolescente, hoy los padres tienen más información sobre lo que sus hijos hacen que la que nunca tuvieron los padres de otros tiempos. No lo saben todo, claro está, porque todo no lo explican. Pero vaya... Me contaba un amigo que, cuando él fue joven, sus padres poca cosa sabían de él. Ni con quien salía, ni adónde iba... En cambio él entra en el "sitio web de redes sociales" de sus hijos y des codifica con facilidad buena parte de lo que hacen. ¡Y .con fotos en colores! "Consideran que somos analfabetos tecnológicos. No te niego que un poco sí que lo somos, pero tampoco tanto. La semana pasada vi una foto del mayor después de vomitar. Nunca mis padres me habían visto en esa tesitura".

;

Son las ventajas que da la sabia combinación de las nuevas tecnologías con la santa inocencia.

:

El Casament

Teniu fins a finals de juliol per anar-hi. Val molt la pena. No sé si passarà més vegades de veure reunides aquestes obres, de 26 artistes (alguns amb dues peces) mataronins i de format generós. Com que tinc uns quants amics i coneguts entre la nòmina d'autors em guardaré prou de comentar quines m'han agradat més o menys. Això ho deixo al confident que m'hi ha acompanyat. Potser faré una excepció: el díptic de Josep Novellas és magnífic (un fragment n'il·lustra el cartell). Recull moltes coses, moltes, que només es poden recollir quan ets mestre i tens una experiència molt interioritzada. Justament el que ha pintat: els pares de la núvia, aporten aquesta mirada al tema comú de la mostra: el casament. I Novellas en transmet moltes més que les que ell ha recollit, encara, en l'efecte multiplicador de sensacions que només emeten les obres tan ben fetes. Però hi ha algunes peces també molt bones, els autors de les quals, com en els casaments, no els fa res de barrejar-se, vestir de gala i fer festa de la manera com cadascú entén la festa. Veureu que hi hés tot: l'enveja, la joia, la mala llet, la nostàlgia, el plaer, la tendresa.

:

També m'interessa la revisió de l'art costumista, que sovint és tan denostat per carca o per superflu. Un casament (com L'enterrament de Joaquim Casas, un altre mataroní perspicaç) és un acte social perfecte per repassar dalt a baix els personatges, aquells que veiem o el nostre mirall. I potser disfressats diuen més que no vestits. O despullats. Certament, els autors són ben actuals, pel bo i pel dolent. Així, a ningú se li acut posar en dubte la convenció, ben al contrari, s'aprofita per disseccionar-la en els seus fragments, per revisitar-la, per refer-la (per exemple: avui allò modern és defensar els matrimonis gais, no pas destruir el matrimoni com a institució).

:

Els promotors són els dels Dimarts del Llimoner. Encara preparen alguna gresca més i, especialment, el cap de setmana del 19 al 20 de juliol al carrer de Sant Pere Més Alt.

:

El Casament és el darrer dels seus invents, que ja s'havien provat amb èxit amb dimonis i flamenc. Espero que no decaigui aquesta marxa. Si aneu a l'exposició, a més, podreu veure el vídeo de la inauguració, una festassa. I podreu endur-vos el catàleg. Ja dic, feu-me cas i passeu-vos-hi. La ciutat ja bull de Santes i després direu que no heu tingut temps.

:

El casament, 26 artistes es pot veure a la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana, Plaça de Sta. Anna 1-4, Mataró. En parla Pere Pascual.

:

L'home nou a Prato *

Prato és una important ciutat toscana, prop de Florència, amb dialecte propi i un impressionant llegat cultural fruit d'una història que es perd en l'origen del temps. Fruit de la influència dels seus mercaders i dels Mèdici, així com dels tallers de pintors que hi havia en aquesta ciutat del Reneixement ençà, el seu Museo Civico atresora una sèrie de peces bellíssimes, obres d'art compreses entre els segles XIV i XIX de les que ara en podem veure una excel·lent mostra al Caixafòrum, a Barcelona.

D'aquesta manera, us vindran ganes de conèixer aquesta ciutat (ja teniu viatge per l'estiu ...que ve, per tornar-les a veure) i endinsar-vos en la seva història, els seus monuments, els seus costums... Però també podreu fer un parell de reflexions, almenys, que ara us apunto. La primera, sobre el procés pel qual passa l'art occidental (i la cultura en general) en aquest període que va des de l'Edat Mitjana fins la Il·lustració. El títol de la mostra és eloqüent: "Entre el sagrat i el profà". Té un doble sentit. D'una banda, les dues tendències temàtiques de la pintura de Prato, les dues 'mitologies': la judeo-cristiana (bíblica) i la greco-llatina (clàssica). De l'altra, explica un dels fils conductors de la Modernitat: la desacralització (el 'desencantament', deia Weber). Després hi tornarem. Des del punt de vista estrictament artístic, l'obra d'art passa a ser un objectiu en sí mateixa, amb noves lleis artístiques i geomètriques, amb influències mútues i remotes, amb evolucions tècniques i poètiques, amb la petja de l'autor i la seva expressió, amb una relació obsessiva amb la 'realitat' (la llum i la seva manipulació, la descontextualització de l'art, la impossible imitació de la natura, la captació del moment...), etcètera. Tot això ho podreu seguir en les 59 peces que s'exposen.

La segona és sobre l'aportació clau d'un moviment anomenat Reneixement en tot aquest procés. Que mira enrera, revisant el cristianisme des del classicisme, pero que mira endavant amb la reafirmació que només l'ésser humà (o a través d'ell) és possible tot el coneixement, tota l'evolució, tota la grandesa. Els estira-i-arronsa i les contradiccions de la proposta humanista del Reneixement han configurat la nostra cultura actual. Sorgeix així un ideal nou: l'home virtuós, que intervé a la vida (és significatiu el primer tros de retaule, que mostra la iniciativa de l'home que salvà el 'cíngol sagrat' de Prato), que pot accedir a la cultura, a la riquesa, a la bellesa. Així, la pintura descobreix la perspectiva, per a la qual és necessària un punt de vista (de fuga); o la geometria, que inclou lleis abstractes per comprendre el món; o l'anatomia, que dissecciona els fragments de l'home (rectitud i torbació, carn i ossos i psique...); o el paisatge, que té una funció nova: és dominat per aquest home nou; o que la "realitat" s'objectiva tan sols des dels subjectes i de les seves convencions abstractes. L'exposició mostra, alhora, que el fervor religiós creix com a 'refugi' en contrapartida a l'optimisme burgès: bé a causa de Trento, bé a causa de les pestes. Així, el sagrat té dues vies: o la seva immersió en la natura humana (al capdavall, no era això l'Encarnació?), que ens portarà a la seva desparició simbòlica en el seu extrem, o la seva 'reaparició' quan van mal dades, quan ens trobem amb els límits d'allò que l'home, ni tan sols quan és 'nou', pot franquejar sol. Com ara.

* Article per a la revista Valors (juliol 2008)

· Il·lustració: Giovanni Battista Caracciolo, anomenat Battistello (Nàpols, 1578-1635), Crist i la Magdalena (Noli me tangere), Museo Civico de Prato.
· L'exposició "Entre el sagrat i el profà. El Renaixement a Prato" serà fins el 28 de setembre al CaixaForum Barcelona (Av. Marquès de Comillas, 6-8) a Barcelona.

· Vegeu vídeo-notícia del canal 3-24.

· Vegeu post de Consol Marcó.

:

Lisboa: apunts de viatge (i 4)

Dissabte 28 de juny
: :

(...) Jo sóc el tall ferotge
d'un rem ferint onades sens resposta
als mars del vent. Com un rellotge boig
llegeixo el temps a l'inrevés dels mots.

Carles Torner, "Dans la ville blanche", a A la ciutat blanca, Ed. El Mall, Barcelona, 1984, p. 55

:

Estic baldat. M'ho agafo amb més calma. Visites tranquil·les. Primer a la Sé (acrònim de Seu Eclesiàstica, és a dir, catedral), que repasso per tot arreu, inclòs el claustre, on hi ha les diferents capes dels vestigis previs. Faig vàries fotos. Un pessebre, alguns sants, etc. També la d'un sarcòfag d'infanta on apareix ella llegint. Quan me n'anava, veig que al costat de la porta, en una capella a Sant Antoni, un capellà amb capa i tot es disposa a fer un bateig. M'hi apunto. És molt emocionant. Segueixo les pregàries, escolto l'homilia i com una bleda miro com li mullen el cap i li imposen els olis. Tant els fot que els turistes merdegem per allà. Quasi surrealista.

:
Després al Castelo Sao Jorge, una eficaç fortificació àrab amb unes vistes precioses. Fa un sol acollonant. Junt a ell, el barri de Santa Cruz, cases dins les muralles de la ciutadella, on la gent pren el sol sense importar-li massa que milers de turistes els mirin. Alguns sí i recorren a la glicina. Em passejo pel barri de Santa Cruz, i de nou el surrealisme: una família de texans estesos, semblen els Dalton. Es nota que tot és massa turístic, tan a prop del castell.

:

O sigui que baixo de nou a l'Alfama, just allà mateix, i busco un altre restaurant minúscul. Com tots. Tan minúscul que sóc enmig de vàries converses, especialment la que domina una dona (dominen les dones les converes als restaurants, segur) que parla de tot (i ho fa cridant, l'han de sentir pertot): dels homes, del futbol, de la vida, de la canalla, del menjar, de les dones, del zodíac, de la salut... Jo demano una orada i és festa major. Més vi, més aigua, més tot. Estic mort de set. A mesura que avança el dinar van incoporant-se més membres d'aquesta extensa família que deu ser la que es relaciona cridant i domina diverses taules. Avis callats i àvies que apunten a la conversa, nétes que mengen plaentment unes sardines. I quatre babaus de turistes que ens ho mirem al·lucinats com els tòtils descobreixen la quotidianitat. Camino una mica però corro a refugiar-me de tanta calor que fa. A Mataró també en fa i tothom està bé.

:

En una botiga prop d'on dormo venen sants. A la repisa de sota venen una mena d'herois, o de santons o no sé ben bé què. Són negres.

:

:

Descanso i dormo. Descansat i net el metro em duu al Bairro Alto. Des del Parc Eduard VII (Estufa Fría, Pavelló Carlos Lopes etc...) fins al Chiado. Llarg però magnífic. Passejo per uns quants carrers, alguns de cases molt antigues, d'altres amb mansions d'influència anglesa, especialment prop del Parc de Príncipe Real. Passo per locals i bars que (quan estiguin oberts) faran delícies dels vicis. De tota mena i alguns compatibles amb la meva ètica, per dir-ho d'alguna manera. Veig el Parlament, torno als carrerons i arribo de nou al Chiado. Abans, però, m'aturo a la rua da Barroca (quin nom) on veig una botiga de portos. Me'n prenc un mentre miro els plànols i escric aquests apunts en una llibreta que em vaig comprar el primer dia. Com no, amb la foto de Pessoa (en portugès pessoa=persona).

:

Passo la resta de la nit als bars del Chiado (no puc tornar als dels vicis... però aquí res no decau). Trobo un personatge de la TV. Amb el cap enterbolit i després d'un recorregut enterbolidor, de nou, a tancar el metro i cap el llit.
:
Diumenge, 29 de juny

:

E eu tenho de partir para saber
Quem sou, para saber qual é o nome
Do profundo existir que me consome
Neste país de névoa e de nao ser. *

Sophia de Mello Breyner Andersen, Nocturno mediodía (antologia 1944-2001), Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 2004, p. 40

:

:

Avui marxo. Agafo el tramvia 28 per dir adéu a Lisboa, o fins aviat. No hi ha gairebé ningú pel carrer. Baixo al Chiado, de nou, a fer un cafè i esmorzar i me'n torno amb metro fins agafar la maleta. A l'aeroport compro el Diário de Notícias, per encàrrec, i em quedo amb el cd promocional de Mariza, una exitosa cantant de fados. Preparo un parell de llibres d'Argullol pel retorn (per què m'agrada tant?). Però no els acabaré.

:

A l'avió, gran conversa amb un noi de Colòmbia que vol saber coses de Barcelona per visitar i amb un altre de portuguès que va a Andorra a teballar. Els portuguesos i els colombians tenen passió per Espanya, volen que guanyi aquesta nit a l'Eurocopa i creuen que els respectius països han de col·laborar més. "Ibèria pot ser una gran potència", diu el noi portuguès. I no es refereix a l'empresa aeronàutica. A mi no em queda potència per res, però agafo el tren i cap a Mataró. I aquí em teniu. Per cert, Espanya va guanyar l'Eurocopa.

:
Fotos, meves. Sarcòfag d'infanta a la Sé; dos carrers del barri de Santa Cruz; Hotel Four Seasons (Ritz); rajoles al pavelló Carlos Lopes; carrer del Bairro Alto, carrer prop del Parlament; porto en un bar de la rua da Barroca; jo al tramvia 28.

* ("Y tengo que partir para saber / Quién soy, para saber cuál es el nombre / Del profundo existir que me consume / En este país de niebla y de no ser", trad. Ángel Campos Pámpano).

: