Pàgines

divendres, d’abril 30, 2010

Tossut

Com si de vint imatges clòniques de Sant Pere quan cantava el gall, el nostre líder de l'oposició a Mataró ha repetit fins la sacietat que el problema de base que hi ha hagut en la llicència (ara frustrada) per a un prostíbul a la ciutat de dimensions no desitjables, no era el marc jurídic sinó la incompetència del Govern. Que el marc jurídic ja està bé, vaja. Evidentment, el seu únic interès ha estat preservar els autors d'aquest marc, que, amb Artur Mas al front l'any 2002, van fer les delícies dels promotors de prostíbuls, com denunciava Pilar Rahola a La Vanguardia.
:
No només Rahola. Van ser la majoria -per no dir tots- d'experts i representants municipals els que van aplaudir les mesures de Mataró (suspensió de llicències via legislació urbanística) i van reclamar uncanvi substanial en aquest marc normatiu. Fins i tot Artur Mas. Tots menys ell.
:
Ara, l'Associació de Municipis de Catalunya s'hi afegeix sense embuts. L'entitat municipalista que agrupa els municipis governats per CiU i ERC, publica un extens article referenciat per Joan Antoni Baron i publicat al web de l'ACM, de la que l'Alcalde en destaca aquest paràgraf:
:
A la capital del Maresme s’hi volen instal·lar dos macroprostíbuls amb un total de 80 habitacions. Mentre que a La Jonquera ja s’està construint un local de 100 habitacions i un aforament de quasi 600 persones, després que una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi obligat al consistori a concedir la llicència d’activitat. L’ajuntament de Mataró, com la majoria de municipis, poden disposar d’ordenances restrictives, però no impedir radicalment els macroprostíbuls, que s’emparen en resolucions judicials i en la directiva europea de lliure prestació de serveis per evitar la denegació de les llicències. Per aquest motiu, els ajuntaments reclamen una normativa que doni més seguretat jurídica. L’ACM i la FMC a través de la Comissió Municipalista de Catalunya van acordar una resolució on insten a la Generalitat a regular reglamentàriament els requisits i les condicions que han de complir els prostíbuls amb l’objectiu que els ajuntaments disposin d’un marc jurídic clar que els permeti limitar la proliferació d’establiments d’aquestes característiques, el seu tamany i la seva ubicació".
:
És clar que pot pensar que són tots els altres cotxes els que van contra direcció o, com diu Baron, que el nen és l'únic que no porta el pas canviat. Però seria bo per tots que deixés de defensar l'actuació d'Artur Mas peti qui peti i es posés a treballar per solucionar-ho com fem els altres. Això, quan acabi amb la paranoia de la conxorxa dels colors, un tema sens dubte prioritari. Per ell.
:

dijous, d’abril 29, 2010

Multisensorial

:
Si ara fa prop d'un any us parlava de La Mosqueta (aquí), avui el Capgròs treu un altre projecte (aquí) per posar la tecnologia al servei de les persones amb discapacitat i proporcionar l'accés a nivells de comunicació impossibles fins ara. Tots dos a iniciativa de la Fundació Maresme, una entitat provada sense ànim de lucre al front de la qual hi ha l'amiga Mª Carme Maltas, a la ciutat de Mataró, seu del TecnoCampus (projecte en el què col·labora la Fundació), en una clara mostra de les aplicacions que pot tenir la innovació tecnològic en les polítiques socials. Aquesta nova Aula Multisensorial, que s'ha instal·lat al centre Llar Santa Maria, que forma pat de la Fundació, és descrit així pel diari digital:
:
La sala compta amb una columna d’aigües i llums que també dóna vibració. Això permet estimular a l’usuari tant amb el tacte –vibra amb la música- com a nivell visual; també hi ha una sèrie de commutadors que es poden accionar amb qualsevol part del cos que els usuaris tinguin de mobilitat que fa canviar el color de la font. El matalàs que hi ha a l’habitacle també és vibratori, de tal manera que els que tinguin problemes auditius poden rebre la música a través de la vibració. Un micròfon amb el que es projecta llum a través de la veu, un plafó de llums i un sostre estrellat són altres components d’aquesta sala, equipada amb un sistema d’àudio potent i un expenedor d’aromes per tenir poder activar tots els sentits.
:
Foto: S.F.
:

dimecres, d’abril 28, 2010

La nació?

Diumenge passat, que era la festivitat del Bon Pastor (imatge de Jesucrist extreta d'aquest passatge), em va quedar una frase que va dir el pare salesià que deia l'homilia. deia que és millor arribar junts que arribar el primer, tot sol. En cas contrari, aquest arribarà molt lluny, però no hi arribarà prou profundament. Em va semblar que parlava de l'Església. Certament, a alguns ens garadaria que anés més lluny, que s'hi introduïssin reformes que reforcin el seu paper universal i de compromís amb la pobresa. Però no per això prescindim d'anar fent camí amb el conjunt de l'Església, que té una velocitat més minsa, diríem. És superior el valor d'arribar junts que no el d'arribar primers, sens dubte. Són les persones i no l'ideal la força del camí.
:
Però no tan sols és atribuïble a l'Església, sinó en molts camps a la vida. A l'escola, a la família, a la feina, a la política...
:
El mateix diumenge hi havia a algunes ciutats de Catalunya una nova ronda de 'consultes' per la independència. Més enllà de si em fa el pes o no, aquest projecte, per mi, el preocupant, és quina nació queda l'endemà de les consultes o, si m'apures, l'endemà de la pròpia independència. Alguna cosa d'això ja vaig dir fa uns mesos al post Aprendre del Quebec. Em preocupa que, enlloc de cercar posicions de consens en cas que s'hagués de superar l'actual consens constitucional (cosa que semblen voler els uns i els altres de l'extrem de l'espectre, tipus Chuck Norris), es creïn expectatives de màxims com a lògica de progrés nacional, de manera que una molt bona part de catalans (majoria?) en quedin al marge.
:
No sé si el camí de Catalunya ha de ser el de la independència. Jo crec que no. Però vagi on vagi Catalunya la volem unida, la volem nació, complexa i diversa com és, però nació. I voler arribar lluny sense el poble, aquest nou despotisme il·lustrat que apareix com a paradigma nacional, té el perill que no hi arribem junts. I ens perdrem el millor de ser nació.
:
Imatge: Primera imatge de Jesucrist que s'ha trobat, del segle III, a les Catacumbes de Priscilla (Roma).
:

dimarts, d’abril 27, 2010

El vel

:
Reconec que sobre la prohibició en una escola que una alumna hi assisteix amb vel tinc els meus dubtes. De la banda restrictiva, crec que sí que una escola pot posar límits a la indumentària. La tasca que tenen és impossible sense mesures disciplinàries, i la manera d'anar vestit n'és una. Anar com si anessis a la platja o d'excursió, brut fins a les celles, ensenyar la roba interior o tapar-se de manera que no puguis identificar l'alumne em semblarien mesures pràctiques i respectuoses. I que no és el mateix portar penjat del coll una creu cristiana que duur a la samarreta una creu gamada.
:
Crec, a més, que la cultura (això que en diuen cultura, en aquest cas, que no passa de ser un tret distintiu en una determinada comunitat de referències) no és un valor suprem, de manera que en nom d'aquesta no cal justificar-ho tot. Tapar-se el cap amb un vel, en el cas de les noies musulmanes, és un distintiu cultural, no pas un precepte religiós (des d'una societat aconfessional, de fet, s'assimilen). Recomano un recent article de Montserrat Domínguez La Vanguardia i un altre a WebIslam en què parla de tot això. En el cas que fos preceptiu, fins i tot, opino que el més accessori de les religions són els seus preceptes, molt menys els seus signes exteriors, encara que a la nostra societat multicultural es tendeix a valorar el contrari. És clar que jo provinc de la cultura que l'home és al servei del sàbat i no al revés.
:
De la banda permissiva tinc alguns arguments més. Per exemple, que no estic gens d'acord que un element d'indumentària tingui sempre efectes simbòlics. Els tindrà per la comunitat de referència que els comparteix, però no pel conjunt de la societat, suposo. A mi no em diu res un nano amb una samarreta de marca, però interpreto que sí als que comparteixen aquesta cultura, oi? Tampoc em queda clar que aquest símbol de tapar-se el cap (la burka seria una altra cosa), en cas de les dones i no en els homes, sigui sempre i automàticament un element de discriminació sexual. Com deia la Mercè Solé l'altre dia, a la indumentària occidental n'hi hauria uns quants més...
:
La discriminació sexual són altres coses, una mica més fotudes i menys 'simbòliques', que no s'assenyalen amb el vel. De manera que, avaluades una i l'altra posició, la meva és d'acceptar que la noia pugui anar amb el mocador a l'escola. Tinc connixement de realitats properes, a la meva ciutat, que recomanen la màxima normalitat en un fet que -com s'ha pogut comprovar, no comporta la presència dels dimonis que es convoquen.
:
Els detractors del vel, finalment, són acusats de xenòfobs o fins i tot de racistes. N'hi ha que deuen ser-ho, sí senyor; però proposo que veiem els seus arguments amb la mínima honestedat intel·lectual del dubte. Comprenc perfectament els que creuen que la integració de les persones que provenen d'altres llocs del món, amb altres costums i pautes culturals, no passa per esborrar o assimilar els costums o pautes culturals del país que els acull costums i pautes que han estat -d'altra banda- molt útils per a la pròpia integració. Jo, en això, els dono la raó.
:
En canvi, no els dono als que creuen que tota simbologia religiosa (comptant que el vel no n'és) ha de desaparèixer de l'escola, també dels seus alumnes. Que les creus penjades al coll (no se me n'acut cap altra) malmeten l'espai de convivència i de respecte a la pluraluitat de creences. Òbviament, ningú es fica mai amb les marques de les assuadores, amb les amarertes de l'equip vencedor l'endemà d'un derby, o un mocador palestí, o en un pin del yin i el yan. Senzillament, crec que s'està mutilant la capacitat simbòlica, la dimensió religiosa de les persones i el paper normal de la religió a la nostra vida quotidiana en la que, per ser mostrada, no ha pas de sentir-se com una imposició per la resta. Finalment, recomano l'article de l'amic Jordi López.
:

dilluns, d’abril 26, 2010

La Muntanya Sagrada

:
(demà és la Mare de Déu de Montserrat)
:
Todo territorio que se ocupa con el fin de habitarlo o utilizarlo como "espacio vital" es previamente transformado de "caos" en "cosmos"; es decir, que por efecto ritual, se le confiere una "forma" que lo covierte en real. (...) Lo real por excelencia es lo sagrado. (...) La Montáña Sagrada - donde se reúnen el cielo y la tierra- se halla en el centro del mundo. (...)
:
Los mozos que desfilaban desnudos por las calles de Roma durante las Floralias (27 de abril), o tocaban la mano a las mujeres en ocasión de las Lupercales, con el fin de conjurar la esterilidad de éstas, las libertades permitidas con motivo de la fiesta Holi en toda la India, el libertinaje que erra regla en la Europa central y septentrional cuando se celebraban las fechas de la cosecha, y que tanto dio que hacer a las autoridades eclesiásticas; todas estas manifestaciones tenían también un prototipo suprahumano y tendían a instaurar la fertilidad y la opulencia universales.
:
Mircea Eliade, El mito del eterno retorno [1951]. Alianza Ed., Madrid, 2004, pp. 20-21 i 34-35
Foto: all-i-oli (Flickr).
:

diumenge, d’abril 25, 2010

L'espai de la venjança

:
Em va causar interès un article a La Vanguardia de diumenge passat (Silvia Hinojosa, "Redes de poder"), en el que s'apuntaven alguns estudis sobre el funcionament del nostre cervell i les decisions polítiques. Per cert, Gutiérrez Rubí l'inclou com a referència en un article també molt recomanable que féu a la revista de la Fundació Rafael Campalans sobre el paper de les emocions a la política.
:
El de La Vanguardia de diumenge diu coses força interessants. Una d'elles correspon al fet de les reaccions positives i negatives que pot causar un mateix candidat (o una marca política) en persones diferents predisposades a favor o en contra, reaccions mobilitzadores de l'adversari entre elles. De tota manera, es pot aplicar tant a la política com arreu. Curiosament, per a l'elaboració d'aquestes darerres estratègies cerebrals, el nostre òrgan té més espai que no per les d'adhesió... Que l'amor i l'odi vivien allà mateix, ens ho temíem. Però que l'odi tingui una habitació més grossa potser explica moltes coses. Diu:
:
"Al otro lado del Atlántico, neurobiólogos de la Universidad de Londres establecieron que amor y odio (también hacia políticos) se activan en la misma zona de la precorteza –ínsula y putamen–, aunque en el enamoramiento se inhibe gran parte del córtex donde se procesan las ideas mientras que en el odio hay zonas hiperactivadas (posiblemente para planear la venganza)".
:
Il·lustració: Artemisia Gentileschi, Judit decapitant Holofernes (1620), Galeria dels Uffizi, Florència.
:

dissabte, d’abril 24, 2010

Desig de sentit

:
"Cuando hablo de creer pienso en la espiritualidad atea", afirma Carabén. "No estoy bautizado, pero pienso que quizá estaría bien que hubiese otra cosa que le diese un sentido a todo esto. Sin darme cuenta, por aquí viene el título del disco; la aventura es la vida: no te enteras de cómo va y el orden te ayuda a entenderla. Es la obra de arte la que ordena los significados y te permite entender la lección que has de extraer de cada cosa. No es que el orden sea negativo... lo busco para entender las cosas, organizo los significados gracias al orden. En mi caso, trabajando las letras y los sonidos busco un cierto orden", reitera. (...)
:
"En grupo me atrevo a decir cosas que a mí mismo no me diría, es como si te estuvieses psicoanalizando por medio del grupo", asegura. "Tal como ya se ha dicho, el pop te habla de cosas que a nadie más otorgarías potestad para decir, cosas del tipo de cómo amar, cómo tratar a una pareja, cómo seducir... esto no se lo permitirías decir a casi nadie y menos a tus padres. Lo cierto es que el pop te ayuda a afrontar tus sentimientos", reconoce.

(...) La cuestión central, en palabras del propio Carabén, es: "Los 'para siempre' tienen que convivir con lo cotidiano". Aunque parece irreconciliable ese "para siempre" con los diarios líos domésticos.
:
Extret de l'article amb declaracions de David Carabén, cantant de Mishima, a El País, 23.4.2010.
:

divendres, d’abril 23, 2010

Chillida i la matèria

:
El cap de setmana passat, aprofitant que havia de ser a Girona pel Consell Nacional del PSC en què elegírem Montilla com a candidat a la presidència de la Generalitat, no vaig deixar córrer la temptació d'acostar-me a la Fontana d'Or on (fins demà diumenge!) s'exposen una bona colla de peces d'Eduardo Chillida, que pertanyen a la col·lecció de Leku, la casa-museu de l'autor a San Sebastián. Podeu trobar més informació aquí, però us recomano que aprofiteu aquest diumenge per acostar-vos a aquesta producció de l'obra cultural de la Caixa de Girona.
:
El títol de la mostra, Chillida: reflexió i matèria, resumeix prou bé els àmbits pels quals discorre l'obra de l'escultor i pintor basc. Sens dubte, el més essencial és el de la relació entre la matèria i a seva intervenció en la vida. És a dir, en la relació amb el transcenent, en la biologia, en l'alè vital, en la seva transformació, en el seu simbolisme i, com diu el títol, en la capacitat contemplativa i crítica de la qual en sorgeix la reflexió. La seva obra és sobretot això.
:
I, de resultes, explora els límits i les capacitats dels dos elements més importants amb què treballa. Un, els materials (el formigó, l'argila, l'alabastre, la pedra, el paper...) i, l'altre, l'espai. De la trobada d'ambdós se n'esdevé la forma i el volum. Així, Chillida ens mostra de forma molt diàfana quina és la tasca d'un creador, ja des del Gènesi, que consisteix en això tan bàsic: en donar forma i volum a la matèria. Al final de tot, alenar-la. I després, com a creador, ja haurà acabat. Després hi ha la vida.
:

dijous, d’abril 22, 2010

Per sant Jordi

Llibre recomanat *
:
Recomano l’edició completa de Los relatos del Padre Brown, de G.K. Chesterton, editats fa un parell d’anys per Acantilado. Podeu llegir-vos-els com ho faig jo, a raig entre altres lectures o ocupacions. Refresquen. Les històries estrafolàries de misteri són resoltes amb humilitat, destresa i ironia, i també amb força tendresa, per un capellà catòlic anglès baixet i malgirbat que esdevé un alter ego de l’autor. I les acompanyen com cireretes agudes reflexions i paradoxes vitals molt més eficaces aquí, entre relats, que en grans tractats de filosofia.
:
Lincs recomanats
:
Recomano també passar pel post de Sant Jordi que fa el meu alcalde, amb el guiny de l'aranya i un homenatge a Joan Maragall, en el seu any. A El País d'avui, una colla d'escriptors espanyols reflexionen sobre l'impacte d'internet a la literatura. Un mataroní, l'amic Francesc Grané, col·laborador de Valors, publica llibre aquest Sant Jordi, una llarga entrevista amb el monjo alemany Anselm Grün, autor de llibres molt recomanables sobre itineraris de la fe i experiències personals (vegeu notícia i vídeo a MataróNotícies.cat). I, amb impúdica immodèstia, us demano que rellegiu aquest post dedicat a un drac de Comadira, el novembre passat.
:
* a petició del portal CatalunyaReligió.cat.
:

dimecres, d’abril 21, 2010

Un mal camí *

:
Mataró ha estat posat d'exemple quant al seu tractament en polítiques d'immigració després que en aquesta darrera dècada haguem estat receptors d'un alt nombre de persones provinents d'altres països, en un fenomen que s'estén per tot el país. Conscients dels riscos i amatents a les oportunitats, la ciutat ha basat aquestes polítiques (integració, suport a les escoles i barris amb més immigració, fermesa en els drets i deures...) en l'acord social i polític. Acord social amb les entitats ciutadanes, amb els professionals de la salut i l'ensenyament, amb els col·lectius que representen aquests nous ciutadans, amb els barris. Acord polític amb les administracions i, sobretot, amb el conjunt de forces polítiques locals. Aquests acords són els protagonistes de l'èxit que altres ens han atribuït, no pas de l'Ajuntament sol.

Amb la proposta del PP -que vol presentar pel proper ple- demanant que es trameti a la Policia el nom de les persones que s’empadronen sense permís de residència (quan aquest permís no és necessari, segons la Llei) trenca el darrer dels consensos citats.

En primer lloc, perquè utilitza la immigració com a arma electoralista, cosa que vam acordar que no faríem.

En segon lloc perquè, d’aprovar-se, a banda de ser il·legal, promouríem que els immigrants deixessin d’empadronar-se i, per tant, les autoritats deixessin de controlar-ho. El camí dels deures dels immigrants comença precisament amb el deure de l’empadronament. Fora d’això comença el descontrol.

En tercer lloc, trenca el consens perquè la proposta pretén una divisió social entre els que pretesament estan a favor del control policial de la immigració i els que no. Dic pretesament, perquè és el contrari. La Policia ja té la potestat d’acudir a l’empadronament en cas de recerca de dades o persones, també ho té el poder judicial. Aquesta divisió és la que més mal fa, la més nociva per la convivència a la ciutat. Ho diuen molt bé el regidor Fernàndez i la diputada Prados en aquesta nota [aquí].

Ens ho vèiem a venir, però. Ho vam dir fa uns mesos davant una absurda campanya del PP: el cap del PP a l’Ajuntament, Paulí Mojedano s’apunta a les tesis radicals de García-Albiol i abandona la moderada Nebrera un cop defenestrada pel PP. Ho vam témer quan el PP de Mataró va infringir la Llei precisament ne l’ús de dades del Padró al que tenen accés com a regidors. Ho veiem sovint com quan no té escrúpols en riure’s de les creences religioses de l’Alcalde per atacar-lo i fer política al butlletí municipal darrer... La deriva que ha pres el regidor Mojedano és irresponsable i perillosa, radical i en la línia de flotació de la convivència ciutadana. L’hem de fer rectificar.
Il·lustració: Keith Haring: Sense títol (Nuclear Sex Series). 1981.
:

dimarts, d’abril 20, 2010

L'altre

:
"El otro es (...) un polo ontológico. Un polo por el que me puedo sentir atraído, pero que, sobre todo, funda mi realidad. Que se me impone con su presencia pero que -he aquí su principal peligro- me puede hacer sentir que estoy de más. El otro es aquel que me impide ser a voluntad, ser a la carta. Es aquel contra el que se estrella mi mala fe. El que me deja en evidencia: el que se resiste, desde su libertad, a devolverme la imagen que yo deseo o necesito. El otro, en suma, a menudo, se convierte en obstáculo para esa particular modalidad de autoengaño -la mala fe- en la que la autoestima (el amor por la propia imagen) sustituye al amor propio (el amor por la realidad de uno mismo). Por eso el enfermo de mala fe se suele lamentar: si no fuera por los demás..."
:
Manuel Cruz, Intimidad, ¿qué intimidad? a El País, 17.4.2010.
Foto: Robert Mapplethorpe, Black and albino, 1987.
:

dilluns, d’abril 19, 2010

L'Infinit

:
Si vols avençar sempre en l'Infinit,
recorre tots els àmbits del Finit.
:
Joan Maragall, Pensaments de Goethe, Ed. 3 i 4, València 2008, p. 22.
:
Il·lustració: Alberto Mielgo, Bodegón o1.
:

diumenge, d’abril 18, 2010

Despareix la religió?

:
Casualment, em vaig trobar a internet un article dels joves investigadors Mª del Mar Griera i Ferran Urgell a la Revista Catalana de Sociologia (Barcelona 2002), que recomano llegir (sembla que hi hauria una segona part que no trobo). Es diu Noves formes de religiositat i presenta un treball que fou publicat amb més extensió per la Fundació La Caixa el 2001: Consumiendo religión [vegeu ressenya d'El País i article seu a Dialogal]. Encara que comença a tenir ja uns quants anys, algunes de les tendències que s'hi apuntaven s'estan consolidant. La seva tesi és que a mida que desapareix la monopolització i minva la instucionalització catòlica del fet religiós, almenys a Catalunya, reapareix el sentiment religiós en noves formes d'espiritualitat, enteses aquestes com a 'productes a consumir', "que provenen de cultures i marcs històrics diferents als nostres són consumits desproveïts del context que els emmarca (...), productes forans que originàriament tenien connotacions espirituals i místiques" (p. 181), com una evidència del reencantament posterior als processos de secularització.
:
Griera i Urgell ho defineixen bé quen parlen que aquests fenòmens, després de la "manifestació d’un fenomen de desmonopolització de l’univers religiós i de la irrupció de nous mecanismes de dotació de sentit que encara que no són percebuts, generalment, com a tals, constitueixen noves formes de religió" (p. 186). La mena de 'productes' que identifiquen segur que us vénen al cap de seguida: "ioga, tai-txi, reiki, katsugen, barrejats amb teràpies de la Gestalt, essències florals i minerals, quiromassatge, astrologia i cursos d’autoestima de la Louise Hay" (p. 191).
:
Us recomano que us detingueu en les característiques comuns d'aquests fenòmens (pp. 183-186): l'absència de prohibicions (i una nebulosa de trets que, malgrat tot, s'assemblen tots); un 'discurs ple de discursos', eclèctic i en contínua referència a la ciència; en un context d'ecumenisme cultural ("totes les religions parlen del mateix", etc...); exaltació d el'experiència, prioritzant l'interior a l'exterior; un reclam d ela imminència de la 'salvació' (aquí i ara) i una certa unitat de mercat, adpatat a la societat consumista (en un mateix centre hi pots trobar vàries d'aquestes disciplines, barrejades amb cursos més 'normals').
:
Contra el tòpic
:
Els joves investigadors pretenien aleshores "trencar el tòpic existent entre un ampli sector de la població, que diu que avui dia vivim en una societat secularitzada que ha aconseguit desfer-se del llast de la religió i ha eliminat el desig de transcendència". A parer meu, s'han quedat curts encara. De fet, en la pròpia Església; crec que no acaba de ser radical el tall. L'adopció de pràctiques d'èxit pentecostalistes en determinades comunitats cristianes del Tercer Món, o les trobades europees de Taizé, o els cursos de relaxació que imparteix la Teresa Forcades a casa nostra, o els cursets de ioga o d'ikebana que fan a la meva parròquia anuncien una contaminació d'aquestes noves vies d'accés al sentit dins una comunitat de sentit (i, alhora, potser, una reinstitucionalització no monopolitzadora, però, de fenòmens com aquests).
:
A casa nostra, el fenomen de les processons és, sens dubte, un clar exemple de reencantament semi-institucionalitzat [vegeu posts L'església perplexa i Patrimoni i reencantament]. I funciona com a 'producte' de sentit: requereix predisposició i feina física i psíquica, àmbit comunitari pregon, valora el paper simbòlic de la imatge com a mediació (per això és clau en països de tradició catòlica).
:
Encara posaré alguns exemples més, un pèl freaks: Un. L'ús dels nous llenguatges musicals (que caldria combinar amb la reivindicació dels més clàssics, avui quasi esborrats de les esglésies), un cop exhaurida la via kumbaià: vegeu el pare Jony (foto: Joan Revellas). Dos. L'ús dels nous llenguatges i àmbits relacionals lligats a la xarxa, com aquests de Seattle. La música i la xarxa són també les dues maneres d'obrir-se al món i el seu sentit de la gent d'avui.
:
En tot cas, el treball de Griera i Urgell es centrava en les experiències extracatòliques. I explica la seducció que processen entre nosaltres les pràctiques i religions exòtiques, que es perceben com a autèntiques, lliures i complementàries a la nostra vida occidental, front a les viciades que tenim a prop, que es consideren anacròniques. Es prefereix el mantra al rosari i el Dalai Lama al Papa. Si bé crec que no acaba de ser del tot així, donat que encara hi ha molta gent que se sent vinculada a l'Església a Catalunya (vegeu què va dir Jordi Llisterri i què jo mateix), sí que crec que és una tendència existent, característica del temps que vivim i una mica òrfena. El líder de Mishima, un grup que acaba de treure el seu darrer disc dedicat a la fe i l'espiritualitat, reconeix que és un tema que no té resolt [Avui]. Doncs aquest anhel és, de fet, la gran oportunitat. No de l'Església, no; sinó de ser millors persones, més complertes.
:

dissabte, d’abril 17, 2010

L'art i el cervell

Em va interessar l'altre dia un article a El Periódico que recollia les teories de Camilo José Cela Conde segons les quals determinats mecanismes del cervell i la seva estimulació promouen l'origen de l'art, la representació simbòlica de la realitat i també la seva idea (o possessió) com a símbol d'estatus.
:
Des d'investigacions reals sobre l'efecte de la contemplació artítica en el cervell (per cert, diferent en homes i dones) fins a la recerca de vestigis artístics més enllà de l'entrada de l'home de Cormanyóa Europa (fa uns 38.000 anys), avalen aquesta teoria. Per cert, diu que compartim amb els ximpanzès aquesta capacitat. Aquesta i moltes d'altres, diria jo. Fins i tot amb els burros.
:
Foto: Camilo Cela Conde (Universitat de les Illes Balears), la setmana passada al Museu Barbier-Mueller de BCN. Foto: Elisenda Pons
:

divendres, d’abril 16, 2010

Tu o vostè?

Dissabte dia 10, a El País, Rafael Argullol feia un articlet en el que deia desconfiar de l'extensió del tuteig, que arrenca amb una cita ben explícita:
:
Cuenta Boris Pasternak que a medida que se degradaba la Revolución Rusa y se imponía el totalitarismo, se generalizaba el uso del tuteo como forma cotidiana de dominación. En El doctor Zhivago, en efecto, los comisarios del pueblo quieren reducir la resistencia de sus supuestos adversarios con un "oye, tú, camarada" que, tras el aparente igualitarismo, implica la transformación de las personas en meros componentes de una masa que debe ser aleccionada y doblegada. El objetivo es claro: la intimidad forzosa, lejos de ser una muestra de amistad o familiaridad, es un método de sometimiento.
:
Passa a tot arreu: a qualsevol taulell públic o privat, en el tracte dels alumnes cap els professors, etcètera. Argullol es queixa d'un detall que a mi també em molesta moltíssim, als hospitals, que consisteix en tractar de tu a tothom, tingui l'edat que tingui i, òbviament, sense que hi hagi cap relació ni coneixença amb el personal sanitari. De manera que "quien ha entrado en el recinto siendo una "señora" o un "señor" es convertido, mediante el tuteo, en un ser al que no sólo le falta la salud, sino también el respeto y la dignidad". Ho he comprovat especialment en les visites a alguns companys del Partit, especiallment els més grans. Jo no tinc cap problema en tractar-los de tu i ells tampoc, compartim idees, anys de coneixença i lluita i amistat fins i tot; però trobo desafortunat i una mica impertinent que no els tractin de vostè, i que s'infantilitzi fins al ridícul la relació amb els professionals...
:
Argullol critica també les campanyes institucionals de l'Estat com "Ponte el cinturón de seguridad", "si bebes, no conduzcas", "disminuye la velocidad"... "En medio del capitalismo más feroz, el Estado (casi podríamos decir "el camarada Estado") se comporta como si el comunismo hubiera triunfado, aunque únicamente en el terreno de la vulgaridad", diu. L'ús del vostè, que representa, sí, la introducció de la distància entre les relacions humanes, esdevé essencial per al respecte, com diu Josep Maria Esquirol (vegeu aquest post). Un llindar, el del tu, que caldria anar reservant per aquells amb els quals hem escurçat les distàncies, que no pas eliminat: és necessari el redescobriment de l'altre també en la intimitat.
:

dijous, d’abril 15, 2010

De collons

Em deien l'altre dia que, amb la crisi, havia baixat el nombre de depil·lacions femenines però que les masculines es mantenien i fins i tot s'incrementaven, de manera que els homes ja representen un percentatge important i superior al de les dones en determinats centres. Sens dubte, la feminització dels homes (és a dir, assumir el rol social d'objecte de bellesa) és un dels trets culturals més rellevants del món actual. La indústria adreçada a l'estètica (des de la moda a les revistes, des dels perfums als gimnasos) ja ha pres nota fa temps d'aquest fet. Òbviament, jo arribo tard, predico poc amb l'exemple i d'on no n'hi ha no en raja... però -sense donar peu a les patologies atletistes- crec que és un fet positiu que els homes ens haguem de cuidar i esmercem un temps i esforç a quedar mínimament presentables.
:
Vicente Verdú deia el dissabte dia 10 a El País, que les banderes a favor dels drets de les dones porten, poser sense adonar-nos, a situar a l'ostracisme (potser com "secreta injusticia hacia los hombres") les dels mascles. Fins ara, diu, "lo bello y admirable era el cuerpo de mujer mientras el hombre sólo miraba y deseaba". Però "de hecho, nunca se llegó tan lejos, en aras de "la igualdad", a rebajar el ser de los hombres. Hombres borrados del lenguaje a través de lo políticamente correcto, difamados en el sistema familiar, desacreditados en sus formas de amar, lacerados en las sentencias de divorcio, envilecidos en la violencia de género, descartados, en fin, como portadores de algún don significante que convenga al futuro. Pocas campañas contra un grupo social fueron tan duras y generalizadas". Glups.
:
Enmig d'això, Verdú agraeix als creadors homosexuals la reivindicació de la masculinitat, en el que "el nuevo diseño de los calzoncillos puede considerarse clave". Front a l'imaginari sensual que acompanya la publicitat de llenceria femenina a les botigues, les prendes dels homes encara no en tenen cap altre que la seva funcionalitat, diu. En canvi, en la publicitat d'aqusts creadors hi ha un canvi amb aquesta direcció. "Estos calzoncillos, estampados de plumas y arabescos, con flores o tortugas, muestran una exaltación del atractivo viril que la historia había desdeñado en los dos últimos siglos".
:
El fenomen no es deu tan sols a una irrupció i extensió social de la sensibilitat masculina, o de l'imaginari gai, o de l'objectualització i comercialització fins els límits de la bellesa humana, que també. Verdú apunta que "el mercado de la cosmética femenina se encuentra saturado desde hace más de un lustro, pero el de la joyería, la sastrería o la lencería, también". Així que, nois, no tingueu cap vergonya de reivindicar els vostres atributs amb calçotets que -ja veieu- haureu d'ensenyar un dia o altre a algú exigent (els calçotets són ja fets per ensenyar, no per tapar... són barrocs), sense fer el ridícul com aquests de Salou, i que quedeu de collons.
:
Fotos: Compradiccion.com, Glitter on the rocks i Josep Lluís Sellart (El País).
:

dimecres, d’abril 14, 2010

Infrastructures a Mataró

:
Algunes bones notícies, aquestes setmanes, quant a les infrastructures de transport a Mataró, en una bon context. Ahir, el conseller Nadal rubricava l'acord sobre Mobilitat al Maresme [vegeu aquest post i el que ha fet avui Consol Prados] i anunciava la imminent licitació de la Ronda de Mataró, la primera fase de la qual surt a concurs per 77 milions d'euros. Una gran notícia per als mataronins: ens millora la connectivitat amb les principals vies de comunicació del país, acostant-les als nuclis de població de la ciutat amb uns accessos, alhora que expulsa el trànsit de ronda del nostre casc urbà. En parlen El Punt, Capgròs, El Tot Mataró i MataróNotícies. El País i El Periódico destaquen que tot plegat ajuda a fer l'antiga N-II la nova avinguda urbana del Maresme i que el nou traçat de Mataró n'és el primer pas.
:
L'altra gran notícia d'avui és l'aprovació, també per part del Govern Montilla, del el Pla Director Urbanístic de la Línia Orbital Ferroviària entre Mataró i Vilanova [podeu llegir el resum en aquesta nota], una gran aposta ferroviària per connectar l'arc de ciutats de la Regió i, per tant, per fer més permeable i competitiva a tots els nivells aquesta àrea de dimensions internacionals. Tot això, amb cinc estacions a Mataró: el món, al costat de casa. Per cert, el Pla recull la nostra proposta sobre el soterrament de la línia al seu pas per les Cinc Sénies, fent encara més possible al pervivència de l'activitat agrícola del sector.
:
No cal dir que aquestes dues infrastructures capgiraran bastant la manera que entenem la nostra ciutat. I que l'ompliran de noves oportunitats. Tot això, gràcies a l'impuls dels governs català i espanyol quan han estat dirigits per socialistes. I gràcies també a la tenacitat i les idees clares de l'Alcalde Baron i dels companys del PSC del Maresme [vegeu acte públic convocat]. Per cert, si voleu conèixer l'obra del Govern de la Generalitat a Mataró, podeu accedir a aquest web.
:

dimarts, d’abril 13, 2010

Twittejant al Ple

Ara fa un any, a la taula rodona que vaig compartir, entre d'altres, amb el diputat Carles Puigdemont (CiU), aquest explicava que twittejava (és a dir, insertava missatges de màxim 140 caràcters a la xarxa social Twitter) les impressions que li causava la marxa dels plens i que les compartia amb altres diputats. Així, els membres d'aquesta xarxa social, no tan sols podien mínimanment informar-se de què fan al Parlament (cosa que sens dubte és necessària) com -especialment- quina és la primera impressió que causen als seus més directes participants.
:
Recordo que li vaig dir que hi ha molta gent que, si et veu amb el mòbil (dispositiu des d'on twittegen), la primera idea que li ve és que et distreus jugant, o fent foteses, que no escoltes i que faltes al respecte. Ell em va venir a dir que si així ho pensen, ja s'apanyaran, és que encara no han entès això del 2.0. Em va picar la curiositat d'aquesta experiència.
:
En alguns plens de l'Ajuntament ho vaig provar via Facebook, una altra xarxa social. Senzillament, feia públiques les frases curtes que a vgades apunto del que es diu i de la primera impressió que em causen. D'altra banda, els plens, que són públics, tampoc estan massa pensats perquè la gent els segueixi en directe, de manera que hi apunto també els acords que crec més rellevants... i que després són recollits o no pels mitjans locals amb més extensió i professionalitat. Al darrer Ple ho vaig provar amb Twitter, opció que em permet que passi directament a Facebook. Vaig fer una colla de twitts (missatges) entre informatius i una mica provocatius, cosa que va generar alguna resposta.
:
Algunes d'elles anaven en la línia bé d'agrair o bé de lamentar aquesta activitat. Entre el primer grup hi havia algunes dones i entre el segon, alguns homes (no sé si això vol dir res). Els d'aquest darrer, em demanaven que estigués més atent (es pot estar menys atent que apuntant?), que fes la meva feina (vaja), etcètera. No vull arribar a posar l'exemple de dos regidors que van posar-se a menjar un ple que era dijous gras... (en vaig parlar fa cinc anys al darrer paràgraf d'aquí). Però, curiosament, quan algun regidor (de l'oposició) s'ha passat no pocs plens consultant el seu PC portàtil, o quan se surt a estirar les cames, fer un pitillu o la xerradeta, o ves-a-saber en què gasten les 7 hores d'un ple, no hi ha tants esgarips.
:
Davant d'això, hi ha hagut reaccions de vàries menes. En Joan Salicrú demanava reflexió al seu bloc (i té raó, reconec que tinc dubtes). La Neus Pinart s'hi mostrava a favor [bloc] i ens demana més activitat, fins i tot; i no tan sols als polítics. També s'hi mostra favorable l'Alcalde Joan Antoni Baron [bloc], encara que -com diu- la seva tasca al Ple li impedeix de fer-ho (val a dir que jo tampoc puc dedicar-hi tot el temps, of course). El militant de CiU Albert Cot s'hi mostra en contra [bloc] creu que informar no és tasca de polítics, critica que opinem i que no fem la nostra feina (espero que sigui conseqüent amb el del portàtil...). Com José Bergamín, jo diria "si fuera un objeto, sería objetivo; puesto que soy un sujeto, soy subjetivo".
:
Perfeccionant el que calgui, essent sempre respectuós i atent amb la resta de la Corporació, intervenint amb diligència quan et toca, conscient del que es diu, etcètera, crec que la capacitat d'interactuar dels polítics, siguin on siguin, l'esforç d'explicar-se i d'entrar al debat públic, la multiplicitat de mitjans i activitats que permetin més sinèrgia... tot això no pot ser negatiu. I, com tot, amb educació. Jo, que defenso l'ús de les noves fromes de comunicació i xarxa per als usos més insospitats, només faltaria que poséssim portes al camp al Ple.
:

[Post scriptum: també ha escrit aquí Miguel Guillén a MataróNotícies.cat, on hi ha un debat de periodistes sobre el tema, aquí]
:

dilluns, d’abril 12, 2010

Entitats a locals de La Llàntia

:
Divendres passat vam signar els contractes amb quatre entitats que ocuparan els locals d'equipament que han sortit a La Llàntia [vegeu la nota], entre l'aparcament que dóna al carrer de la Boixa i la pista polisportiva que hi ha al capdamunt, al costat del nou Centre d'Atenció Primària del barri. És a dir, al mig de la intervenció més profunda que s'haurà fet mai a Mataró en un barri (vegeu aquest post de fa un any), amb una inversió de 11,5 milions d'euros en total, per encàrrec a l'empresa municipal PUMSA, que tinc l'honor de presidir.
:
Aquests locals van ser objecte del Fons Zapatero per als seus tancaments i equipació. Eel Fons, recordeu, pretenia generar llocs de treball dircetes amb la construcció i indirectes amb l'activitat. sens dubte, omplir de vida, de massa crítica, aquesta zona del barri, és la millor manera de refer les nostres estructures urbanes, també de la crisi.
:
Les quatre entitats, així, se sumen al teixit social del barri, que no és poc. Totes elles passen de ser perifèriques (ubicades en polígons industrials i acostumades al lloguer) a ser plenament urbanes, amb vocació de servei a la comunitat que els acull. Totes elles, amb voluntat de sinèrgia, com van demostrar el dia de la signatura. Totes elles, conscients del compromís mutu que significa un contracte d'arrendament.
:
No és la primera vegada que PUMSA arriba a a acords amb entitats ciutadanes perquè s'instal·lin en immobles que sorgeixen de reformes urbanes futures o pendents. Hi ha entitats a la Torre Palauet, a can Xammar i a l'Escorxador. Contribueixen, de fet, a l'enfortiment del teixit social del barri que les acull, a la millora de l'entitat, al rigor necessari per fer front als pagaments mensuals i a l'enfortiment d'un model, el model associatiu, que fa més capaços i més feliços, com a mínim ho fa possible, a les persones que, soles, no ho podrien pas ser tant.
:

diumenge, d’abril 11, 2010

Ningú no regala res

Sí, ja sé que la vida és molt dura, i per molta gent molt més dura que els altres. Em miro amb molt de respecte les vides de les persones que no ho han tingut gens fàcil. Ho admiro, o en tinc pietat, o me'n miro de solidaritzar. També tinc tendència a extendre aquest pensament més o menys a tothom: cadascú se sap la seva vida i la duresa en què ha hagut de passar.
:
També disculpo mol sovint que la gent es queixi d'això. Penso que expressar-ho és una manera de treure's el mal rotllo, a vegades una forma d'entrar en un àmbit més relacional, més íntim, més personal, que cal agrair. De tota manera, hi ha una cosa que no m'agrada gens. És l'expressió "a mi ningú no m'ha regalat res" o, més extensiva, "ningú no regala mai res". No hi estic massa d'acord. Comprenc la sensació... però crec que és injusta. El que tens, tot el que tens, et serà pres com t'ha estat donat: la natura que conforma el teu cos i les teves capacitats, les oportunitats de l'atzar, l'entorn on has viscut, la gent que has conegut, els vicis en què no has caigut tot reconeixent la teva autonomia (o els que tens i et permeten relacionar-te amb els teus límits), l'amor que has pogut donar i el que hauràs rebut (i el que et falta per donar o rebre encara), el mercat que haurà valorat el teu treball, els diners que has cobrat, el clima, els companys de feina, l'experiència de l'alegria (o del dolor)... Tot això no prové ben bé de tu, de bon tros, a vegades del tot, depèn dels altres, o d'un altre, o de ves-a-saber-on.
:
Aquesta actitud, aquest plantejament, ens acosta -crec jo- més exactament a la realitat, ens la relativitza, ens des-centra, ens allibera de l'obsessió per les possessions, ens permet copsar la bellesa i profunditat del món que habitem i ens fa més feliç. Però és un pas que costa, com un 'dolor de part' diu Sant Pau (Ga 4, 19 i Rm 8, 22). Per això m'ha agradat que la reflexió Pasqual del Bibe Auxiliar de Barcelona, Sebastià Taltavull sigui just la contrària: "Tot se'ns ha estat regalat" (vegeu CatalunyaReligió.cat).
:

dissabte, d’abril 10, 2010

Al cor

Us recomano que seguiu el discurs que José Montilla ha fet avui al cor de Catalunya, a Pinós [aquí resum]. Anar al cor, amb fets i amb paraules -ara sí, paraules, paraules amb sentit, paraules de seguir creient-, aquest és el repte del PSC. "Catalunya té més mossos, més mestres i més metges que mai", diu Montilla, però el més important de la política és millorar de veres la vida de la gent, aportar més oportunitats a tots i cadascú, sentir a la pell que formes part d'un peojecte nacional de progrés on hi cap tothom: "És la Catalunya i la seva gent el que em motiva".
:
També us recomano el post que va fer ahir el meu alcalde i company, Joan Antoni Baron, davant el fet que el jutge ens permeti enllestir el trasllat de Can Fàbregas, alhora que amplia la instrucció del cas que porta [aquí]. El subscric plenament. L'alcalde ja va dir al darrer Ple, aquest mateix dijous, que si cal passar tot això "pels 1000 llocs de treball del Corte Inglés, serà un mal menor assumir aquests riscos, personals i polítics".
:

divendres, d’abril 09, 2010

Impuls a les infrastructures

:
Hi ha tantes coses, aquests dies a la vida política espanyola (secció successos) que potser passa per alt l'ambiciós pla d'infrastructures del Govern espanyol. De fet, en els darrers 6 anys, l'Executiu de Zapatero ha invertit més de 90.000 milions d'euros en infrastructures de transport.Amb més de 14.000 km., Espanya ja és avui la segona xarxa viària europea, darrera d'Alemanya i n'arribarà a ser la primera aquest 2010. En ferrocarril, amb 1.600 km. de servei, és també la segona xarxa després de França i serà també la primera el 2011. Té 2 dels majors 10 aerports europeus i tres dels ports.
:
En aquest context, presentava el Govern aquesta setmana un pla de col·laboració público-privada que requerirà una inversió de 17.000 milions d'euros més, a licitar entre aquest i l'any que ve, amb l'objectiu de crear riquesa i ocupació. El 70% de les inversions serà en ferrocarrils (alta velocitat. rodalies i mercaderies) i el 30% en noves carreteres.
:
La novetat és que el finançament d'aquestes obres es produeix en col·laboració amb la iniciativa privada, que avança les inversions i són sufragades amb quotes els anys propers, a partir del 2014, que són quan entraran en funcionament la majoria. Tot un exemple de política ambiciosa en temps de crisi, que en cap cas privatitza les infrastructures, i que compta amb crèdits i avals del Banc Europeu d'Inversions, entre d'altres.
:
Així es pot portar a terme una forta injecció d'inversions sense afectar els objectius quant a dèficit públic, ajudant a la reactivació econòmica. A més, les inversions d'ADIF (trens) no afecten al còmput del dèficit en tractar-se d'una empresa pública amb ingressos propis.
:

dijous, d’abril 08, 2010

Còmic+Bíblia+iPhone = èxit segur

José Antonio Millán, expert en la lectura i en els nous suports editorials, explicava fa uns dies a El País les claus de l'èxit del llibre Descobrim la Bíblia, editat per BCN Multimèdia i dibuixat per Picanyol, en la seva edició per iPhone. Millán destaca, d'una banda, la pròpia manera de ser de l'iPhone que, pensat per descarregar imatges i aplicacions d'oci que en continguin, ha estat aprofitada per diaris i editorials per vendre els seus productes, veient l'alta resolució per la lectura. Anant un pèl més enllà, s'ha vist com el còmic suporta molt bé aquest canvi de suport tecnològic. La versatilitat de l'iPod, i l'enorme capacitat per anar més enllà del que fou dissenyat, aventura també quin pot ser el format d'èxit on s'acabin instal·lant els propers anys els nostres telèfons o PC portàtils.
:
El fet que la Bíblia estigui editada per aqustes aplicacions en set llengües, ha multiplicat també les seves descàrregues, fent que se situï com a un dels llibres més descarregats. De fet, ja és la Bíblia (nom que ve de la paraula grega de 'llibre') el més editat mai, oi? Faig notar aquí, a més, un parell de qüestions. Una, l'enorme interès que té el relat bíblic entre els que compartim la cultura occidental, mal que pesi; i, a més, la capacitat que té d'adaptar-se a nous formats de comunicació (a l'Edat Mitjana era en retaules). Dues, les possibilitats catequètiques que s'obren per a infants i adolescents, on hi ha una sequedat de recursos útils o atractius, o simplement que arribin a interessar una miqueta a nois que creixen en un món empantallat.
:
Finalment, l'autor creu que hi pot haver llarga vida a un gènere, el del còmic, que semblava liquidat a favor d'altres elements més 'cinematogràfics' en l'evolució actual del tractament de les imatges. "La lectura discurre en suaves barridos y aproximaciones a imágenes y textos a demanda sucesiva del lector, o al tempo que éste marque... En la pantalla del móvil está surgiendo un nuevo negocio: los cómics se venden por entregas a precios que oscilan entre 0,6 y 4 euros. De esta forma sus editores perciben al final más que por la venta de la obra en papel", revela Millán. I ens deixa al seu bloc un apunt de les fonts que ha utilitzat i aquest clar exemple en vídeo:


:

dimecres, d’abril 07, 2010

El web d'en Nadal

Avui us recomano que afegiu als blocs que heu de seguir el que acaba d'obrir [aquí] el Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal. Nadal utilitza la tecnologia bloc per fer, principalment, el lloc d'arxiu de la seva innombrable producció articulística des de tota la vida. Així, no es centra en la seva tasca de conseller, ni tan sols la política, sinó que desplega totes les seves capacitats i coneixements en forma de píndoles articulístiques. És a dir, introdueix un element més arxivístic que d'actualitat (encara que hi va posant els articles que va fent), però adopta una forma que (ja sabeu) a mi m'agrada més, variable en la temàtica i on primi l'opinió personal.
:
Incorpora alhora altres gadgets, de manera que introdueix elements de multifuncionalitat que també permet la tecnologia 2.0: fotos i vídeos, de moment. Ara només cal que s'atreveixi amb le sinteraccions (comentaris, etc.) i amb les xarxes socials. Però vaja, de moment, Déu n'hi do. La tasca és d'agrair.
:
I ho és perquè la quantitat i la qualitat de les peces que hi podem trobar, així com la seva varitetat i interès, són importantíssimes. La seva formació i professió d'historiador, la seva llarga i profitosa tasca política i la seva capacitat d'acostar-se a mil-i-una coses en són la base. Navegant una estoneta, comprovem de nou que Nadal no parla mai per parlar, que sempre té opinió personal i que s'esforça en fer entenedors els seus arguments.
:
En parlava El Punt fa poc.
:

dimarts, d’abril 06, 2010

Acord per la mobilitat al Maresme | Prostitució *

A mitjan de març, el Consell Comarcal del Maresme va aprovar un acord, amb els vots del PSC, CiU i ERC, sobre el futur de la mobilitat a la comarca. L'acord, de caràcter històric, prioritza la les infastructures viàries i ferroviàries que necessita el Maresme, el transport públic i preveu la rebaixa fins el 65% de peatges (que podran arribar en un futur al 100%), des del dia 1 de juliol pels residents al Maresme. El document defineix la futura Ronda del Maresme, com a continuïtat de la Ronda de Mataró que s'ha de començar a construir ja. Aquesta Ronda es planteja com una via que inclogui connexions i enllaços amb els municipis de la comarca i que faciliti, així, el trànsit intern.

El text inclou la futura Línia Orbital Ferroviària que enllaçarà Mataró amb Granollers i la resta de ciutats de l'arc metropolitàTambé preveu els estudis per tal de millorar freqüències de pas dels trens així com les opcions per recuperar els trens semidirectes a Barcelona, i la millora de la connectivitat amb l’Alt Maresme i Girona. El pacte planteja solucions per connectar Barcelona i els municipis sense estació amb noves línies d’autobús, així com l’ampliació del carril bus des de Barcelona fins a Montgat, entre d’altres accions. Per últim, el document fa una referència explícita a la necessitat de convertir la NII en una via urbana com a complement imprescindible per millorar la mobilitat a la comarca.
:
L'Alcalde de Mataró, Joan Antoni Baron, ha estat una figura clau de l'acord com a representant dels socialistes a la comissió que l'ha redactat. Per Baron (http://www.baron.cat/), "ara tenim elements de gestió de la mobilitat clars i explicitats” i es podrà avançar més ràpid en aquests objectius, gràcies a les planificacions en infrastructures que ha aprovat la Generalitat presidida per José Montilla.

Prostitució: s'ha de canviar el Decret

La recent polèmica sobre la possible instal·lació d'un prostíbul de grans dimensions a la ciutat, aturat gràcies a una suspensió de llicències prèvia a un Pla Especial que reguli aquestes activitats, ha posat de manifest les mancances del Decret de la Generalitat del 2002, que regula els locals de pública concurrència on s'exerceix la prostitució, i l'Ordre corresponent, per cert, signada per l'aleshores Conseller en Cap, Artur Mas, que obliga els ajuntaments donar llicències si compleixen els requisits. Consol Prados, diputada socialista al Parlament, així com també l'Executiva Nacional del PSC, han demanat que es canviï aquest Decret perquè pugui limitar-se les dimensions i la ubicació d'aquests establiments.

"Mentre el Govern Municipal treballa per resoldre aquesta situació, les temptacions de l'oposició els porta a crear més alarma, cosa que crea més tensió, però no resolt cap tema", ha dit Prados. "CIU no reclama més instruments, ni és valent, ni vol reconèixer que el decret que ells mateixos varen aprovar és insuficient". La diputada creu que "el PP actua amb una falsa moralitat i amb hipocresia, ja hem vist com un regidor havia de dimitir perquè havia mediat entre un promotor d'un prostíbul i l'ajuntament, i com el representant del PP al Consell Urbanístic Municipal és el mateix arquitecte que signa els plànols del promotor del prostíbul que havia obtingut la llicència". "Les actituds de CIU i el PP ens demostra que s'alimenten dels conflictes", ha conclòs. Consol Prados creu que "El Govern Municipal afronta el conflicte, governa, amb els instruments que té i reclamant els que necessita, per resoldre els problemes i defensant els interessos generals de la ciutadania".

:

* Article pel butlletí municipal MesMataró (abril 2010) com a portaveu de Grup Municipal Socialista.

Vegeu també el post Un gran acord.

Fotos: Dirigents del PSC del Maresme valorant l'Acord de Mobilitat al Maresme, amb Joan Antoni Baron en primer pla (Foto: Romuald Gallofré) i Consol Prados.

:

dilluns, d’abril 05, 2010

Ressurrecció

(avui era Dilluns de Pasqua)
:
:
Siento que mi alma se encuentra perdida
que se juntan la noche y el día
siento que si te veo
terremotos recoren todo mi cuerpo

Haces que se vaya mi melancolía
me devuelves de nuevo a la vida

Antes de llegar siquiera a conocerte
mucho antes ya te quería
como lo inalcanzable
sí, así, así te quería

Haces que se vaya mi melancolía
me devuelves de nuevo a la vida
tú haces que se vaya mi melancolía
me devuelves de nuevo a la vida
haces que se vaya mi melancolía
me devuelves de nuevo a la vida

Quiero un mundo nuevo
mi corazón no lo compra el dinero
quiero palmas que acompañen a mi alma

Haces que se vaya mi melancolía
me devuelves de nuevo a la vida
tú haces que se vaya mi melancolía
me devuelves de nuevo a la vida
me devuelves de nuevo a la vida
Resurrección.
:
Amaral, Resurrección. Vegeu la fitxa del Prega-Rock, aquí.
:

diumenge, d’abril 04, 2010

El MNAC a casa *

:
Avui la proposta és a Internet, aquest nou gran museu, o gran magatzem desendreçat, que no pot substituir mai la visió 'a pèl' de d'una peça única que has de poder mirar, gairebé olorar, amb els teus ulls i prou. Però Internet permet coses respecte a l'art que, en canvi, són vedades a la contemplació, especialment pel que fa a l'estudi de les peces. Si fa uns anys vèiem com algunes obres cabdals del Museo del Prado eren escrutades fins la mil·lèssima per poder veure detalls ignorats, ara és el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) el que ha obert el seu web a les epxeriències digitals. Dins el projecte governamental 'Museus en línia', el MNAC aporta les seves 1.900 peces, amb una fitxa sobre cada una d'elles, a les més de 200.000 corresponents als 42 museus catalans i forma part d'un projecte per obrir 17 nous portals dedicats al món de l'at i els museus.

L'altra iniciativa que incorpora són les 'gigafotos' (també les havíem vist a El Prado), que han començat amb peces del romànic i de Fortuny, però que aniran sumant-ne d'altres a ritme d'una per mes.Són acompanyades de vídeos explicatius sobre la peça, la seva tècnica i una mena de 'making off' sobre el procés de digitalització de les obres d'art.

La iniciativa crec que contribueix a dos objectius importantíssims. El primer, òbviament, el de traspassar les barreres del museu i aportar la ingent quantitat d'informació per tot arreu i per tothom qui vulgui (insisteixo que per copsar-ne emocions, caldrà visitar les obres, però). El segon és el de projectar la cultura catalana al món, no tan sols per una qüestió d'orgull, que també; sinó especialment perquè si una cosa podem aportar els catalans al món és el vast pòsit de la nostra cultura, la capacitat que té per interpretar-lo i l'originalitat de les propostes. Esperem, doncs, que el projecte tingui llarga vida.

* article per a la revista Valors (abril 2010)
Webs citades:
http://art.mnac.cat i http://www.museodelprado.es

Il·lustració: Crist de l'absis de sant Climent de Taüll (MNAC), vegeu fitxa.

:

dissabte, d’abril 03, 2010

Tot a la natura anuncia la Ressurrecció


Usa protector solar

(Demà és Diumenge de Ressurrecció)

Avui manllevo un vídeo publicat al bloc del dominic Antonio Praena. Diu que és una bona manera d'anunciar la Ressurrecció. I per això us el deixo. Diu que "tot a la natura anuncia la Ressurrecció". Certament: els brots que sorgeixen de les branques seques, el des-centrament i les oportunitats que ofereix un simple "ligue", fixar-se en un detall tonto d'un quadre que n'està ple i que t'atrapa just perquè hi entris, perquè fugis de tu, admirar-se de la bellesa que hi ha al teu voltant, llevar-se deixant enrere les nits i la foscor, els gestos per als qui tens a prop... Tot anuncia que som a Pasqua. Bona Pasqua, doncs.

.

divendres, d’abril 02, 2010

Sants sopars

:
(demà és Dissabte Sant)
:
Tinc una predilecció pel símbol de la taula parada: hi penso per Nadal, quan veig un bodegó del Barroc o quan em vénen a la memòria les paràboles de l'Evangeli: la taula està parada, el món està per fer, la vida per recórrer. M'agrada perquè, com a símbol, reuneix més elements que no tan sols el del convit a l'acció: hi haurà comensals, serà plaent (o no), ens agermanarà, disposarem del menjar i dels fruits, etcètera.
:
Un dels símbols de la Setmana Santa (i des d'aquí com a símbol universal) és el Sant Sopar: s'hi representa Jesús amb els dotze apòstols la nit abans del seu apresament: celebren la Pasqua jueva, s'hi produeix intimitat i traïdoria i s'hi funda el símbol de la comunió en la cultura cristiana. És a dir, des d'aleshores, el pa i el vi consagrats (transformats en símbol, en record i presència alhora) ens converteixen en mediadors entre la realitat i el transcendent.

Un article a El País aprofita la recent investigació segons la qual els hàbits alimentaris han tendit a la ingesta del més del doble del menjar en els àpats, seguint les representacions dels sants sopars que ens brinda l'art, per acostar-nos a aquesta icona des d'aquesta curiosa perspectiva. Recomana també el libre Última cena (Ed. Phaidos, 2007) en el que hi havia les nombroses versions pictòriques. Dijous passat, Marta Nin comentava a CatalunyaReligió.cat la primera imatge que se'n coneix i feina nota la presència femenina a la taula, presència que s'ha anat esborrant. Un post en un altre bloc recull les més modernes, així com aquelles que s'integren a la cultura de masses actual; us el recomano perquè vegeu la capacitat que té aquesta imatge per renovar-se en nombrosos contextos. La més recent, l'anunci de la darrera (crec) temporada de la sèrie Lost (foto de la dreta). Jo afegeixo la foto de promoció de la sèrie Galactica (foto superior, mig) o el darrer disc de la banda catalana de hardcore Standstill (foto superior, esquerre).

També us recomano, al respecte, i de publicació recent, aquesta foto treta de l'ABC [aquí] o aquest breu post de Raimon Ribera [aquí].
:

dijous, d’abril 01, 2010

És la mort la que mor

:
(demà és Divendres Sant)
:
Avui us proposo un magnífic article [aquí] d'Eugenio Trías que l'any passat va publicar El Mundo (9.4.2009) a propòsit dels passatges evangèlics el moment de la mort de Crist, adobat amb les interpretacions musicals (Bach) i pictòriques (Velázquez, Greco) més precises. On parla de la fisura, de la 'ruptura del vel' que simbòlicamet acompanya l'expiració mortal, trencament fundador de la cultura i la civilització, i de la reconciliació. On reconeix l'hora fosca en cada un dels passatges bíblics de retrobament amb Déu.
:
I on, en aquest món on prima l'absència de la idea de Déu com a concepte compartit i present al llenguatge modern, arriba a dir: "Dios ha muerto: pero al morir es la muerte la que muere. Dios es sinónimo de Vida. Es el Señor de la Vida. Dios ha muerto: pero no es su cadáver el que hiede, como afirma el insensato (Der Narr) en La ciencia jovial de Friedrich Nietzsche".
:
Il·lustració: Esperant, de Lucio Fontana (1960), Tate Gallery, Londres.
: